No parlàvem de cap capritx. Parlàvem d’un dret. El valencià és llengua pròpia i oficial, i això hauria de tindre conseqüències pràctiques en la vida quotidiana de les persones. Ara bé, quan una norma d’aquesta amplitud es tramita amb presses, sense temps real per a l’anàlisi, sense espai suficient per a la negociació i sense una participació efectiva dels agents socials, és molt difícil no pensar que hi ha una mala fe política. Perquè una cosa és simplificar l’Administració i una altra ben distinta és passar de puntetes per damunt de drets que mereixen més respecte.

El dictamen del Consell Econòmic i Social ha assenyalat amb claredat alguns problemes de procediment: l’ús abusiu de les lleis d’acompanyament, la tramitació urgent, l’escàs marge per a estudiar un expedient molt extens i el risc que la participació ciutadana acabe convertida en un tràmit sense conseqüències. A més, durant el procés previ d'audiència pública es van presentar al·legacions i aportacions que no van ser acceptades. Cap ni una d’aquestes, ni les que es presentaren a títol individual, ni les provinents de col·lectius socials i associacions diverses, ni les de la patronal o dels sindicats. I no sols això, és interessant mencionar que l'informe de l'advocacia de la GVA es va pronunciar en el mateix sentit que el dictamen del CES.

Però a més cal dir que aquesta manera de fer, una vegada més, deixa de costat i oblida la política lingüística. No poden omplir-se la boca dient que són valencians de “la terreta i l’esmorzaret” i pensar que la llengua es manté viva només per anomenar aquests tòpics, ni en els decrets, en els discursos institucionals o en els actes commemoratius. El valencià ha d’estar de portes a fora i de portes a dins de les institucions i les empreses. De portes a fora, en la retolació, en la cartelleria, en els webs, en les xarxes socials, en l’atenció al públic, en la documentació comercial i en la relació amb la clientela. De portes a dins, en la comunicació amb la plantilla, en els plans d’acollida, en la formació interna, en els manuals, en les instruccions de treball i també en la prevenció de riscos laborals.

Ací és on cal posar un poc de trellat si realment vols demostrar que defenses el valencià. En molts centres de treball conviuen persones valencianoparlants, treballadores i treballadors migrants, personal nouvingut, encarregats, caps d’equip i companys amb més experiència. En sectors com la construcció, les tasques agrícoles, el muntatge d’instal·lacions elèctriques, el desplegament de xarxes d’internet, la logística, la indústria o determinats serveis, la llengua també pot ser una ferramenta de seguretat.

En una situació de risc, ningú fa una reflexió filològica abans d’avisar. Davant d’una bastida inestable, un cable en tensió, una màquina en moviment o una caixa que pot esclafar els dits, la reacció espontània pot eixir en la llengua habitual: “Agafa’t, que cauràs!”, “Compte, no xafes aqueixos fils!”, “Et pessigaràs els dits amb el caixó!”. Si una persona treballadora no ha tingut cap contacte amb el valencià en el seu procés d’acollida, formació o integració laboral, podem estar afegint un factor de risc perfectament evitable.

Per això, els plans de normalització lingüística en les empreses no s’han de vore com una qüestió ornamental, identitària o burocràtica. Són també una eina de cohesió sociolaboral, d’igualtat d’oportunitats, d’inclusió de les persones nouvingudes i, en determinats contextos, de prevenció de riscos laborals. Una llengua compartida ajuda a entendre instruccions, advertències, relacions quotidianes i situacions d’emergència. No es tracta d’imposar res, sinó de garantir que ningú quede al marge d’una realitat lingüística present en molts pobles, empreses i sectors productius del País Valencià.

També per això fan falta polítiques públiques concretes. Els premis a l’ús del valencià en el comerç local poden tindre un valor simbòlic i de reconeixement, però no substitueixen línies d’ajuda directes, estables i suficients. Un premi arriba quan la faena ja està feta; una ajuda permet que més empreses, comerços, persones autònomes i centres de treball puguen fer el pas.

I ací arriba la poca vista. El valencià no és només patrimoni cultural: també és teixit econòmic propi i autòcton. Ho és en el sector editorial, en la música, en les arts escèniques, en l’audiovisual, en la indústria cultural, en la formació, en el comerç de proximitat, en el turisme cultural, en les cooperatives, en la comunicació, en els serveis lingüístics i en moltes iniciatives productives arrelades al territori. Cada llibre, cada espectacle, cada campanya, cada projecte audiovisual, cada web, cada aula de formació i cada comerç que incorpora el valencià genera activitat, treball i valor social.

Per això, reduir la política lingüística a una batalla partidista és no veure tres dalt d’un burro. El valencià és dret, cultura, i també economia de proximitat, ocupació qualificada, cohesió territorial i oportunitat de futur. No veure-ho és tindre poca vista. No garantir-ho és tindre poc trellat. I impedir que se’n parle amb temps, negociació i participació real fa pensar que, més que una distracció, hi ha una mala fe que el País Valencià no es pot permetre.

Una llengua es normalitza quan és útil, visible i compartida. I perquè això passe, calen recursos, voluntat política i participació dels agents socials. El valencià en l’empresa és una oportunitat. Qui no ho entén està empobrint el país.

No he traduït mai a fons les seues lletres, però només cal escoltar-la per a entendre que no canta des de la comoditat. Canta des de la ferida, des de la ràbia i des d’una esperança tossuda. Té una cançó primerenca titulada Piss Factory, nascuda de la seua experiència en una fàbrica, que ja ho diu quasi tot: hi ha moments en què una persona, una classe treballadora o un col·lectiu professional diu prou perquè està fins als nassos. I, anys després, Patti Smith convertiria People Have the Power en un himne: la gent té el poder.

Potser per això, en estos dies en què el professorat valencià ha acordat una vaga educativa indefinida a partir de l’11 de maig, aquell vers ens ressona amb una força especial. La gent té el poder. També el professorat. També les comunitats educatives. També la ciutadania que no vol resignar-se a veure com es degrada l’escola pública, com s’arracona el valencià o com es carrega sobre l’esquena dels docents allò que hauria d’assumir l’Administració amb recursos, planificació i respecte.

Una vaga educativa no és mai una decisió fàcil. Cap docent vol deixar l’aula buida. Qui coneix de prop una escola sap que darrere de cada classe hi ha hores de preparació, vincles, preocupacions per l’alumnat, noms propis i moltes faenes invisibles. Però també sap que l’escola no pot sostindre’s eternament amb voluntarisme. No es pot demanar al professorat que faça miracles amb plantilles insuficients, ràtios elevades, burocràcia creixent, infraestructures deficients i un menyspreu cada vegada més evident cap a la nostra llengua i cap al treball quotidià dels centres.

El professorat valencià ix a la vaga perquè se sent menyspreat. I esta paraula no és menor. Menyspreat per una Administració que massa sovint l’escolta poc i el carrega molt. Quan se li exigeix que resolga amb bona voluntat allò que necessita recursos. Quan se li demana innovació però se li lleva temps. Quan ha d’atendre la diversitat amb plantilles insuficients.

Quan es parla d’educació en abstracte, però es desconfia dels qui la fan possible cada dia.

El professorat està cansat. Cansat de burocràcia, de ràtios impossibles, de retallades encobertes, de promeses ajornades, de veure com l’escola pública es manté dreta gràcies a un compromís professional que no pot continuar sent explotat com si fora un recurs infinit. Però el cansament no és resignació. Quan un col·lectiu cansat s’organitza, convertix el malestar en dignitat.

Defensar les condicions laborals del professorat és defensar el dret de l’alumnat a una educació digna. Esta idea hauria de ser òbvia, però convé repetir-la perquè alguns voldrien presentar la vaga com un conflicte corporatiu. No ho és. Quan reclamem més plantilles, parlem de millor atenció educativa. Quan exigim reducció de ràtios, parlem de poder mirar cada alumne als ulls. Quan denunciem la burocràcia asfixiant, parlem de recuperar temps per ensenyar. Quan defensem el valencià, parlem de garantir un dret, una cultura i una manera d’habitar el món.

Defensar l’escola pública és defensar una promesa democràtica molt senzilla i molt profunda: que els fills i les filles de les treballadores tinguen dret a estar tan ben preparats com qualsevol altre infant, independentment del codi postal, del compte corrent familiar o del centre on hagen nascut les seues oportunitats. L’escola pública és, o hauria de ser, el gran ascensor social. El lloc on una criatura d’una família treballadora pot trobar coneixement, llengua, cultura, ciència, art, pensament crític i futur.

I això no passa per art de màgia. Passa perquè tenim grans professionals als centres públics. Mestres, professorat, orientadores, educadores, personal d’administració i serveis, equips directius i tants altres treballadors i treballadores que sostenen cada dia una xarxa imprescindible. Però els millors professionals necessiten les millors condicions possibles. No per privilegi corporatiu, sinó perquè un servei públic només pot ser excel·lent si les persones que el fan possible poden treballar amb temps, recursos, estabilitat, reconeixement i dignitat.

Volem una escola pública capaç d’atendre els fills i les filles de les treballadores com es mereixen. Perquè cada xiquet i cada xiqueta que entra en una escola pública ha de saber —encara que no ho diga ningú en veu alta— que la seua vida no està escrita per endavant. Esta vaga també va d’això. De garantir que hui i demà l’alumnat de l’escola pública tinga les millors opcions de vida. Que puga triar, créixer, estudiar, treballar, crear, discrepar i viure amb dignitat. Que cap infant de família treballadora haja de començar la cursa amb la motxilla més pesada només perquè l’Administració no ha volgut posar prou recursos en l’escola de totes i tots. No volem una escola pública de mínims per als de sempre. Volem el millor servei públic per a qui més el necessita, perquè la igualtat d’oportunitats no es proclama: es finança, es cuida i es defensa.

Patti Smith ha rebut, amb tot el mereixement, un gran premi de les arts. Però algun dia algú haurà de reconéixer també el professorat com un dels grans col·lectius culturals i democràtics d’este país. Perquè cada docent de l’escola pública fa, dia a dia, una faena que també és artística, cultural i social: obrir finestres, encendre preguntes, acompanyar vides...

Potser el professorat no ha rebut mai un gran premi com a col·lectiu de treballadors i treballadores del servei públic. No ha tingut grans cerimònies, ni discursos solemnes, ni titulars d’agraïment. Però si este país fora just, sabria que una societat que no reconeix el seu professorat és una societat que encara no ha entés d’on naix el seu futur.

Per això, quan l’11 de maig el professorat valencià diga prou, no estarà abandonant l’escola. L’estarà defensant. Estarà recordant-nos que la cultura també es fa a les aules, que la democràcia també s’aprén als centres educatius i que la dignitat també s’ensenya amb l’exemple.

People have the power, cantava Patti Smith. La gent té el poder. I el professorat, fins als nassos però dempeus, també. La gent té el poder. També a l’escola. I ara és l’hora d’exercir-lo.

L’esdeveniment es plantejava com una mostra del conjunt de propostes que a partir d'ara regiran la manera de governar el País Valencià. L'exposició es va fer guardant les formes, podríem dir que de manera mesurada, fins i tot en algun moment em va recordar al president Zapatero, no perquè hi hagués cap afinitat en les línies ideològiques, però sí per allò “de hacer las cosas con talante”, tot i que en aquest cas les paraules emprades eren les usades per a autodefinir-se com a home de paraula, que li agrada escoltar, que actua amb els peus a terra. Això sí, amb algunes contradiccions de base perquè no es pot dir que se sap escoltar i després del resultat de la consulta de la llengua base, continuar dient que està molt bé tindre una Llei de Llibertat Educativa.

També es va fer gala de dominar els postulats de les alternatives polítiques per a fer una argumentació basada en algunes decisions preses o algunes determinacions enunciades pel Consell, res de nou, treball d’assessors que ja havia escoltat al debat d'investidura.

Per descomptat, es van tractar els temes de l’agenda política. La migració des del punt de vista eurocentrista, la urgència climàtica amb una defensa de la pròrroga de la vida de la central nuclear de Cofrents, i la necessitat de millorar els serveis públics però amb una col·laboració amb el sector privat. En la meua llibreta vaig anotar: ídem.

Igualment es va plantejar la problemàtica de l'habitatge, per cert, amb una broma veritablement de mal gust. De cap manera són comparables les decisions que haja de prendre la persona que més diners cobra de l’Administració valenciana, amb les que han d’encarar les ciutadanes i els ciutadans que hui dia viuen de lloguer o dormen al carrer, a l'hora d’accedir a un habitatge. També va ser dir-ne una de cada color quan es va afirmar que la millor dignitat a què es pot aspirar és tindre una ocupació, quan realment el que cal és que aquesta siga digna per a tindre una vida decent.

Cal reconéixer el mèrit que va tindre aquesta expressió textual: “és veritat que estem perdent un poc l’ús del valencià”, ara bé, “a raí[s]” del problema de la gent que diu que és el mateix el català i el valencià... i vaig anotar al quadern: alea iacta est.

Com que la tertúlia se celebrava en un subsol, per moments vaig tindre la sensació d’estar en un altre món, d’haver sofert un desplaçament quàntic a un altre espai temporal on el protagonista repetia les paraules: “jo soc regionalista, centrista, liberal i pense en els llauraors”. En aquell instant, la imatge de Vicente González Lizondo deixant la taronja davant de Felipe González es va fer present en la meua ment. Però el que realment em va fer pensar que estava vivint un viatge al passat va ser quan vaig fer una ullada general a la sala i, en un recompte alfarrassat del nombre d’assistents, em vaig adonar que dels allí presents ni un vint per cent eren dones, i menys d’un deu per cent eren joves.

He de confessar-vos que vaig sortir d’allí atemorit, ple de por, sobretot perquè en cap moment vaig escoltar paraules com: inversió, innovació, participació, activació de l’economia pròpia, suport al sector productiu valencià, plans per a joves, mesures per a la igualtat de gènere, observatoris per a detectar els motius de la violència contra les dones, accions per a millorar la convivència i el coneixement intercultural, qualitat educativa...

I malgrat que el protagonista va anunciar que “tenia una missió” i també va dir “tinc un pla a llarg termini”, vaig eixir d’allí pensant que amb aquelles llavors no es podia sembrar un futur.

Cadascuna que anuncien és més grossa que l'altra, com els xiquets, que pensen que com més gran, millor

El meu professor de Filosofia, Paco Medina que, per cert, quan el vaig tindre en tercer de BUP havia acabat de vindre d'Albacete i de seguida va aprendre el valencià, em va ensenyar que la filosofia era una cosa de TRELLAT, amb majúscules. Ell deia que ajudava a entendre el món, i ens va ensenyar que quan ens trobàrem davant d’alguna cosa que no entenguérem, ens férem preguntes.

Així que, com que no entenc els actuals governants de la Generalitat Valenciana, fa un temps que em faig preguntes.

Si el patrimoni valencià està en perill, si el Micalet estiguera a punt de caure, els nostres governants decidirien que la reparació fora a càrrec d’una promotora com Fbex, OHLA, o a la CIEGSA de Zaplana? O buscarien el suport d’entitats de reconegut prestigi com, per exemple, el Col·legi Oficial d’Arquitectes de València?

Per què aquesta manera d'anar contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Serà perquè està governada per una dona sabuda i valenta?

La manera de definir les línies dels pressupostos incrementant les assignacions per a tauromàquia i congelant els pressupostos per a les bandes de música i societats musicals, és deurà al fet de no saber que el teixit social i cultural que es conforma a través de les bandes de música dels nostres pobles i ciutats és un referent per a tot l’Estat espanyol?

Negar la llibertat d'expressió, fins i tot la llibertat de pensament, estar en contra del penó de la conquesta, de l’emblema que és la quadribarrada, estàndard i expressió del moment fundacional, evolució gràfica de l’enaltit Jaume I. O no voler que es diga països catalans, o empoderar-se, a través de ves a saber quins criteris, dels signes d’identitat dels valencians i de les valencianes. Serà per por? Serà per desconeixement?

Serà perquè no hauran estat mai davant de l’escut d’Ademús o de Xixona? Serà perquè no han anat mai a l’entrada de bandes d’Ontinyent, o a la processó de la salut d’Algemesí, o a la peregrinació de les Useres, o a la celebració del Tractat d’Almisrà? Serà que no han llegit Ibn-Khafaja, o Ausiàs March, Ramon Guillem, Narcisa Torres, Maria Josep Escrivà o Teresa Pasqual? O serà perquè no es vol que els joves, i no tan joves, celebren el Correllengua, el Feslloc o la festa d’Estellés? Si estiguera ara amb Paco Medina, el meu mestre, li preguntaria: açò s’anomena censura?

Quan vaig llegir el titular de la notícia on deien que el govern de Mazón redactarà una nova llei de senyes d'identitat, vaig pensar:

I ahí sí que vaig tindre una resposta immediata. Això sí que no, sols faltaria que també ens restaren dies de festa, damunt que no volen reduir la jornada laboral, ni augmentar el jornal, ara perdre també dies de celebrar.

I totes aquestes reflexions m’han dut a una nova pregunta, coneixeran els nostres governants la llei principal que ens empara, la Constitució? La transcric en castellà que em sembla que ho entenen millor.

Título Preliminar, Artículo 1.1 de la Constitución:

“España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.”

I a més, el preàmbul estableix l'esperit i la voluntat política amb què s’ha de regir la nació que tant glorifiquen els governants valencians actuals, entre ells el següent:

Proteger a todos los españoles y pueblos de España en el ejercicio de los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e instituciones.

Haurà canviat en el diccionari de la Real Academia Española el significat de la paraula “proteger” i ara serà sinònim de crear conflicte entre les persones?

Per cert, mira, resulta que l’acadèmia que regula la normativa del castellà es diu Real Academia Española, com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb el nom de la llengua tot seguit a la paraula “acadèmia”, que posats a filar prim, també podria dir-se castellana, com també m’ensenyaren en l’institut, públic, evidentment.