Els amors fan l’amor. Les històries, la Història. Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles

Hi ha un dit, supose que apòcrif, que atribueix a Franco l’expressió: “Cada español, un 600”. N'hi ha un altre, este si real, de José Luís de Arrese en 1959: “No queremos una España de proletarios, sino de propietarios”.

Això ve en compte de la recent votació al Congrés, sobre el decret de pròrroga dels lloguers, on el PPVOX, amb Junts, i amb el PNV, posant-se de perfil, ha tombat la iniciativa del govern. Crec que coneixeu l’assumpte i no hi insistiré més. Em pareix sorprenent que això provoque una guerra sobre les responsabilitats en el govern. Que si Sumar, que si el PSOE...

Esta situació em porta a parlar del que ens ve, si no fem alguna cosa important, aviat. En un any, eleccions municipals, a les Corts, i al Congrés.

Certament, des de l’esquerra, on jo em situe, tenim algunes diferències de caràcter polític: la política econòmica, Europa i la nova configuració GEO estratègica del món, i alguna més. Però, en la meua experiència personal passada, som capaços de signar documents genèrics que tots recolzem, i, després, barallar-nos per les qüestions organitzatives i personals. Certament, les persones són importants, per descomptat. Recordem la novel·la de Graham Green, El factor humano.

Ja he escrit, en el meu bloc, sobre l’operació Rufián, i la renúncia de Yolanda; no insistiré més ací. Però comencem a veure ja les implicacions en Más Madrid.

Tal com està el pati, o les esquerres, perifèriques o no, i inclou el PSOE, guanyen les eleccions generals, o Junts, i parcialment el PNV, directament, o per la porta de darrere, recolzaran al PPVOX. Les conseqüències les podeu imaginar.

Ací, a casa nostra, el personal, estem molt contents pel fet que, Mónica Oltra, haja avançat la seua intenció de concórrer com a candidata de Compromís a l’alcaldia de València.

Per si de cas, Mónica ha estat víctima d’un lawfare de manual. Fins i tot, el jutge ha resolt, per dues vegades, que no hi ha res, però el tribunal superior (ai, la justícia), vol continuar. També tenim alguns dubtes del comportament del, aleshores, govern valencià i dels partits del Botànic al respecte, i com va ser tractada. L’esquerra hem de tenir ètica, o una moral, superior, però, fins a quint punt? No hem resolt açò.

Per descomptat, Mónica, té dret a voler retornar a la política professional, no cal dir-ho. Però, em pregunte: donem ja per fet que és la millor alternativa per a la ciutat de València? Tot el món s’està apuntant, i, més enllà: amb quin programa, amb quin equip (llistes), la posició en estos moments de Papi Robles és encomiable, quines aliances per al cas de victòria? Espere que m’ho compteu, com espectador preocupat, més enllà de la retòrica general.

En les darreres eleccions, el PPVOX va guanyar per 1 regidor. Compromís i EU, Podem, no van arribar a un acord pel lloc en la llista, i Unidas Podemos va obtenir un magre resultat del 2,34%. M’han contat diverses versions de per què no es va arribar a un acord; les obviaré, però no pot ocórrer el mateix l’any pròxim. No sé si Mónica, i fontaners, ho pot aconseguir. Ja ho veurem.

Pel que fa a les Corts, Baldoví estarà content. No té rival. Espere que ell, Compromís, EUPV, Sumar, i els altres, hi estiguen a l’altura de les circumstàncies.

No tenim massa temps. La part del nostre país té data. Però les generals estan sotmeses a la incertesa, i al que passe en Madrid, tan lluny i tant pròxim.

Anem per feina. Tempus fugit.

Soc un soci tardà de l’òpera. Recorde que, de menut, ma mare em deia que li haguera agradat poder tocar el piano. El colp d’estat franquista, i la guerra, varen trencar aquest somni.

Com un jove de la meua època, m’agradava el rock roll i altres. No tenia, ni tinc, una formació musical, més enllà que, en la Laboral de Xest, on vaig estar intern tres anys, intentaren que tocara la flauta, sense èxit.

De fet, la música clàssica em sonava una cosa estranya. En la meua militància política d'aleshores, tampoc entenia massa bé que es consideraren els clàssics música burgesa i, fins i tot, prohibida en la Xina. En fi, coses dels moments.

La pel·lícula “La Taronja Mecànica” amb la novena de Beethoven, i “Amadeus”, de Miloš Forman, sobretot amb el final amb el rèquiem, varen capgirar la meua perspectiva.

Amb posterioritat, vaig començar a escoltar, i sentir, que suposa l’òpera. No és un concert de música, no és teatre, no és el cant, és tot això, ajuntat i amplificat, una experiència absolutament única.

En els últims anys Jesús Iglesias, ha estat el director artístic de Les Arts, i la plaça eixirà a concurs. No sé què pensa ell, de fet, no el conec personalment, però té el meu agraïment, com a director artístic, amb els directors recents Gaffigan, ara Sir Mark Elder, i els anteriors, no puc nomenar a tots, de gran prestigi internacional, amb la magnífica Orquestra de la Comunitat Valenciana, els i les cantants, els equips tècnics, etc.

Així doncs, gràcies, i, si tornes a presentar-te, encara que jo no votaré, tens el meu suport.

Encara que, discretament, comença a eixir, a l’espai públic, el tancament de les centrals nuclears, previst per al conjunt de l’estat l'any 2035. En el nostre cas, Cofrents devia tancar en 2030 (Plan Nacional de Energía y Clima. Miteco.gob.es).

Les propietàries de la central d’Almaraz, en Extremadura, ja han demanat la pròrroga de les operacions des de 2027 a 2030.

La dreta política, ppvox en l'actualitat, i les grans corporacions energètiques, estan llançant una campanya per a prorrogar la vigència de les nuclears (nukes, d'ara endavant, per simplificar) més enllà de la data prevista. Mazón ha anunciat la supressió de l’eco taxa autonòmica de generació d’electricitat de les nukes, i recolza la pròrroga de la vida útil de Cofrents.

La Cambra de Comerç de València s’ha pronunciat a favor de la pròrroga, i la Confederació Empresarial Valenciana ha demanat diàleg i consens al respecte.

Puc entendre que les elèctriques defenguen els seus interessos. Quan era professor de la Facultat d’Economia, Direcció d’Empreses, de la Universitat de València, explicava, als meus estudiants i estudiantes, l’evolució teòrica, impulsada per associacions com Business Round Table, de fixar l’objectiu de les empreses com maximitzar el valor dels accionistes (shareholders), a la maximització del valor dels grups d’interés (stakeholders), que inclou, no sols la propietat, sinó també als treballadors, els proveïdors, la comunitat i el medi ambient, i els clients. Vist com està evolucionant el món econòmic, comence a tindre dubtes que aquesta nova filosofia empresarial siga compartida, en la pràctica, per les grans corporacions, vist sobre tot el repartiment de dividends que beneficia als grans fons d’inversió, però s’oblida de la resta dels grups d’interés. Però això seria matèria d’una altra reflexió.

Sembla, almenys per a mi, raonable, que els empresaris, i la ciutadania, demanen garanties de subministrament energètic a preus raonables, però no tant que aposten per un tipus d’energia específic. Entenc que això és més defendre certs interessos.

La nuke de Cofrents comença a funcionar en 1985, porta, per tant, quaranta anys en marxa. Disposa d’un reactor d’aigua en ebullició, fabricat per General Electric (cncofrentes.es) que va iniciar la seua activitat en 1984 i es considera una tecnologia fiable.

Però no és suficient amb els arguments que asseguren els qui tenen interessos en aquest tipus d’energia, i, per tant, necessitem conéixer, i debatre, el context de les nukes.

1) Seguretat. Com he dit abans, la tecnologia de Cofrents es considera raonablement segura, no és Txernòbil. Malgrat això, Cofrents va notificar al Consejo de Seguridad Nuclear (CSN.es) 6 incidents, no greus, de seguretat en 2024. Acumulem en tota la seua vida útil, i calculen. Grenpeace té publicat un informe al respecte (Razones para cerrar la nuclear de Cofrentes, archivo-es.greenpeeace.org). El problema de la seguretat és que, quan hi ha un incident greu, les conseqüències poden ser catastròfiques. No som l'URSS en 1984, però pensem en Fukushima. ¿Quin és el grau de tolerància amb el risc nuclear?

2) Residus. És evident que la utilització d’elements radioactius, urani i plutoni, genera un problema posterior, com qualsevol residu. La qüestió és la seua duració i com gestionar-los. Segons els CSN hi ha tres nivells d’emmagatzemament i els temps d'aquests són molt importants. Necessiten, per la seua localització definitiva, passar per dues fases, inicial i intermèdia. Paguem a França per enviar els nostres residus al voltant de 85.000 € diaris, derivats del tancament de Vandellòs I. L’acord finalitza en 2027. Els diversos intents en Espanya per obrir un magatzem nuclear, han tingut l’oposició dels veïns. Fins i tot, la Generalitat Valenciana es va oposar en 2010 al magatzem de Zarra en 2010. ¿Nuke sí, magatzem no?

3) Qüestions estratègiques. ¿D'on prové l’urani que utilitza Cofrents per a la seua operació? La guerra de Putin contra Ucraïna, ha posat en relleu la dependència energètica, també en aquest cas, d’Espanya. Es busquen fonts alternatives, com per exemple la Xina, però açò, atesa la nova geopolítica internacional, ¿És raonable? ¿No se seria millor prescindir d’aquestes dependències, com en el cas de les fonts no renovables, en un país amb sol, vent i rius?

Per altra banda, el sector energètic és un cas clar d’oligopoli, sotmés als interessos dels fons d’inversió; en el cas d’Iberdrola, per exemple, Qatar Investment, Blackrock, Vanguard o Norges Bank. Ni tan sols la regulació actual pareix suficient per a garantir que els interessos de les energètiques s’alineen amb la societat. Una referència és l’oposició de les empreses a garantir la seguretat de subministrament després de l'apagada d’abril. Tampoc pareix que Red Eléctrica Española tinga força suficient, i la UE sembla que es posa de costat. ¿Debatem al respecte?

En definitiva, crec que es devia mantenir el calendari de tancament de Cofrents, tal com indica l’acord de govern entre PSOE i Sumar, pàgina 16 “Haremos un cierre de las nucleares planificado, seguro, ordenado y justo socialmente, escalonando el cese de operación de todas las centrales españolas entre 2027 y 2035, continuando los instrumentos ya desarrollados en la Estrategia de Transición Justa”.

El ppvox ja ha mostrat la seua postura. En 2027, d’ací a un any i mig, hi haurà eleccions autonòmiques. ¿Parlem de Cofrents?