Quan la gent evoca l’antiga radiotelevisió pública, pensa en uns anys molt concrets: corrupció, censura, llistats de paraules vetades per “catalanes”, assetjament, agressions sexuals. Aquella infàmia impregnava la cadena com una taca persistent, malgrat els intents de canvis de logotip, directius o cares visibles. I eixa màcula de descrèdit erosiona, també hui dia, la idea mateixa de servei públic.

I va arribar el 2017 com una esmena moral. Programació modernitzada, un llibre d’estil referent en drets socials, un departament digital pioner, un equip de lingüistes garant de la qualitat del plat servit, òrgans fiscalitzadors com el Consell de la Ciutadania o la comissió d’Igualtat, hui extints. Il·lusió. Amb totes les contradiccions, és cert: infrafinançament, precarització i interinitat, tensions internes, errades deontològiques, folklorització, falta d'atenció a les minories… Molta, molta il·lusió i la convicció que es podia aprendre dels errors.

No sé ben bé quan va començar la regressió, però sí que reconec els símptomes. Les compareixences a les Corts. L’aprovació d’una nova llei per a la radiotelevisió valenciana junt amb les conegudes com a “llei Rovira” i “llei de la discòrdia”. L’anunci de liquidar pràcticament tota la programació de ràdio, incloent-hi programes veterans i amb audiència fidel com Territori Sonor, Pròxima Parada o Podríem fer-ho millor. L’informe del director general, Francisco Aura, que atribuïa els baixos índexs d’audiència a la falta de continguts en castellà —afirmació que les dades posteriors han desmentit—. La dimissió del cap de Política i la intervenció discrecional en els continguts informatius.

Cap d’aquests fets, per separat, explica tota la història. Però junts dibuixen un patró. En el meu cas, després de set anys en la casa, la frontera es va fer visible el dia que una persona superior em va insinuar que seria convenient deixar la secció de memòria històrica a la ràdio per a no incomodar. No era una ordre explícita, era pitjor: el suggeriment que precedeix l’autocensura. I quan el periodisme comença a anticipar el malestar del poder, ja ha començat a desviar-se.

Eixa ombra que arrossega el laberint de huit plantes de la seu de Burjassot és, agrade o no, un pes sobre els muscles de cada professional d’À Punt. És conversa recurrent en la redacció. Les ferides, traumes i un sucós anecdotari es recorden en qualsevol moment de la jornada perquè forma part de la seua genealogia. Segons qui, té més o menys present eixa motxilla i s’assumeix amb responsabilitat, o despreocupació. Però ahi està. 

Així ho demostren cada dia companys i companyes en la cobertura de certs temes, amb l'enorme cost de deixar pel camí la salut mental. En la subtilesa de triar un determinat enfocament o conceptes, assumir que rebran una telefonada demanant explicacions o patint pressions i canvis d'última hora. Devem fer costat a eixos professionals que dignifiquen À Punt. Així ho demostren també els Divendres Negres, amb el suport del Comité d'empresa i sindicats, que s’han convertit en una cita setmanal per denunciar ingerències, acomiadaments, irregularitats. Un Consell d’Informatius valent amb cada reunió i comunicat. I, a escala individual, cada conversa, cada publicació en xarxes, cada entrevista i queixa anònima per explicar el que es pateix internament. I tantes accions imperceptibles que marquen la diferència.

Potser per això, també, almenys quatre companyes hem fet ús de la clàusula de consciència per marxar del mitjà. Com un gest de denúncia rabiosa, com una simple continuïtat lògica a un passat que es remunta fins a 1989. Si Canal 9 ens ha ensenyat alguna cosa és que les xicotetes renúncies acumulades construeixen les grans derrotes, i aquest dret existeix precisament per a interrompre eixa cadena.

La clàusula de consciència és un instrument jurídic recollit a l’article 20 de la Constitució i desenvolupat en la Llei 2/1997. Permet rescindir la relació laboral quan es produïsca un canvi substancial en l’orientació informativa, o negar-se, de manera motivada, a elaborar informacions contràries als principis ètics sense patir sancions. Exercir aquest dret no és heroïcitat, és coherència. I en un servei públic, la coherència no és opcional perquè ens devem a la ciutadania, no a les conveniències transitòries del poder polític o empresarial. 

La Unió de Periodistes Valencians ha reconegut amb el premi Llibertat d’Expressió 2026 els professionals que han alçat i alcen la veu contra la manipulació i les coaccions. Algú, en l'última assemblea anual, em comenta una frase que ressona com advertència: “Quan el Comité de Redacció va caure a Canal 9, va començar el principi del final”. I entrem d’ací a no res en precampanya electoral, cosa que pot fer la situació encara més sagnant... Hem de seguir alçant la veu i denunciar la infàmia, perquè aquest servei públic no pertany a uns pocs.