S’està debatent molt darrerament sobre la unitat de l’esquerra. Sobre si hi ha fórmules que funcionen i fórmules que no. Sobre si aquest encaix és possible o si aquell repartiment és just. El debat s’ha convertit, massa sovint, en una mena de pati d’escola polític on el que sembla importar és qui s’ajunta amb qui i en quines condicions. 

Però mentre discutim les formes, estam perdent el fons. 

La pregunta no és quina marca pesa més ni quines sigles encaixen millor en una papereta. La pregunta és per a què és necessari un front ampli d’esquerres. I la resposta és senzilla: per garantir un futur que no deixi ningú enrere. 

No és una hipòtesi abstracta. És la realitat on projectes d’extrema dreta guanyen força i poder. Als Estats Units, les polítiques impulsades durant la presidència de Donald Trump han suposat retrocessos en drets civils i socials que han debilitat consensos democràtics bàsics. A l’Argentina, el govern de Javier Milei ha promogut reformes laborals que abarateixen l’acomiadament, amplien els períodes de prova i redueixen garanties sindicals, posant en qüestió drets que durant dècades es consideraven intocables. 

I no cal anar tan lluny. Aquí, a les Illes Balears, ho estam vivint. Amb un govern del PP sostingut per Vox i presidit per Marga Prohens, assistim a una manca de voluntat política per intervenir de manera decidida en el principal problema social que tenim avui: l’habitatge. Mentre milers de famílies, joves i treballadors veuen com els preus es disparen i l’accés a un habitatge digne es converteix en una cursa impossible, el PP i Vox opten per no regular, per no limitar i per no protegir. Prefereixen mirar cap a una altra banda o confiar que el mercat ho resoldrà tot sol. Però els qui vivim aquí sabem que sense intervenció pública no hi haurà solució. I sabem també que aquesta inacció té conseqüències. Les estam patint. 

Davant això, la unitat no és un caprici estratègic. És una responsabilitat històrica.

Hi ha formacions que semblen sentir-se còmodes a l’oposició. Des de la puresa ideològica, des de la crítica constant, des de la distància segura que permet assenyalar sense assumir el desgast de governar. I, a més, amb una actitud derrotista que només pensa en sobreviure i aguantar el cop, com si l’horitzó fos resistir sense aspirar a guanyar. Però aquesta no és la manera de construir alternativa ni de transformar la realitat. Governar no és un exercici de comoditat, és un exercici de valentia. És assumir riscos, construir majories i tenir l’ambició real de millorar la vida de la gent. 

Sumar no va néixer per ocupar un racó testimonial del tauler polític. Va néixer per governar. Per millorar la vida de la gent. Per apujar salaris, reforçar serveis públics, protegir drets i ampliar llibertats. Governar implica negociar, cedir, construir majories. Implica assumir responsabilitats reals. 

Si encara hi ha qui no entén que l’objectiu és governar per transformar, potser el problema no és la fórmula. Potser el problema és la voluntat. 

No estam en un joc de simpaties ni en una competició d’egos. Hi ha molt en joc: el model de país que volem ser. La qualitat democràtica. La protecció de qui més ho necessita. 

L’esquerra no es pot permetre el luxe de mirar-se el melic mentre l’extrema dreta avança organitzada i sense complexos. 

És moment de fer un pas endavant. Amb maduresa. Amb generositat. Amb claredat. 

Perquè el que està en joc és massa important per continuar jugant al pati de l’escola. Ens jugam l’estat de benestar.