Existeix un fil conductor comú a la majoria de les converses de carrer a Palma: per què treballar no basta per arribar a final de mes? I una part de la resposta és l’habitatge com a màquina trituradora del salari. Quan el mercat del lloguer, convertit en un espai d’especulació, fa de l’habitatge un negoci, el treball ha deixat de ser el camí d’estabilitat i ha passat a ser només combustible, sempre insuficient, per pagar el lloguer o la hipoteca.

Guillem Frontera, a “Els carnissers”, descrivia la Mallorca dels anys seixanta dels nou-rics, engreixats a força de vendre els ja inservibles terrenys de conreu i posar-los al servei de la naixent indústria turística. Avui, els nous carnissers són aquells especuladors que acumulen infrahabitatges per llogar-los a preus astronòmics a famílies necessitades i complir el seu personalíssim objectiu: deixar de fer feina i viure de rendes. És una imatge dura, dickensiana, però pedagògica: perquè l’impacte social de l’acumulació immobiliària no és abstracte. Es tradueix en expulsió del veïnat, en substitució de vida quotidiana per rotació turística, en joves que no poden emancipar-se, en treballadors que han de fer dobles jornades per pagar un sostre. Tot això és classe, i és ciutat.

No obstant això, cal reconèixer que per resoldre aquesta tensió s’ha d’afrontar, primer de tot, amb honestedat: sovint les forces progressistes hem estat massa tèbies a l’hora de combatre l’acumulació patrimonial destinada a obtenir rendes i a l’especulació nua i crua. I no és perquè falti sensibilitat, sinó perquè l’habitatge és un camp on conflueixen interessos, por i també un imaginari cultural molt arrelat: la segona residència com a “dret”, com a èxit i alhora com a seguretat. Però si aquesta seguretat d’uns implica la inseguretat d’altres, la pregunta política és inevitable: quin model de ciutat volem? Dir això no és demonitzar ningú. És posar el focus en les regles del joc: regulació del lloguer, destinar els habitatges únicament a la seva vocació principal, parc públic, limitació d’usos especulatius, protecció de residents, fiscalitat justa i un debat sense hipocresies sobre què significa convertir un bé essencial en un actiu financer.

La societat post-pandèmica: del carrer al replegament

La pandèmia va accelerar tendències que eren incipients i va accentuar les consolidades: replegament interior, digitalització extrema. Menys plaça i menys carrer. I això té conseqüències polítiques: una societat menys comunitària és una societat més manipulable. Les xarxes socials han esdevingut un substitut de la socialització; el consum s’ha individualitzat encara més i ha generat precarització: repartidors de menjar a domicili, compres en línia, etc. S’han fomentat hàbits d’oci desconnectats del veïnat, i fins i tot una obsessió pel cos i l’esport en solitari, novament un símptoma d’aïllament i de competició desenfrenada per seduir i agradar que ens ha convertit en allò que el filòsof Gilles Lipovetsky denomina la “societat de la seducció”. La socialització es mercantilitza; baixar a la terrassa del bar de la cantonada ara és “llibertat”. La vida col·lectiva es dissol. I quan això passa, es dissol també la capacitat de defensa compartida: teixit associatiu, sindicalisme, moviments veïnals, espais comunitaris.

Es fa vital reconstruir espais comuns (culturals, educatius, associatius) que no siguin només “activitats”, sinó xarxa real i regenerada generacionalment, i recuperar la credibilitat política. La ciutadania detecta perfectament quan els serveis públics s’han convertit en un mínim o quan hi ha vocació real de servei públic. Sense entrar en caricatures, la idea és simple: coherència, exemplaritat i capacitat d’escolta. Si volem que la gent torni a confiar en projectes col·lectius, no n’hi ha prou amb tenir raó o creure’s moral i intel·lectualment superior; cal ser seriós, proper i útil.

Consciència de classe vs consciència de col·lectiu: reprendre el fil

Arribats al punt de l’autocrítica, també és important encarar que l’esquerra, per estratègia o per deriva, ha centrat moltes energies en batalles identitàries i culturals, generant, inintencionadament, una falsa dicotomia on sembla que ens hem desconnectat de l’agenda material. Aquí és important ser precisos: les identitats no són una distracció, són drets. El problema apareix quan el conflicte distributiu (habitatge, salaris, serveis públics) queda sense un relat fort i costa molt evitar que la dreta ocupi el terreny amb culpables fàcils. Quan l’esquerra perd el centre material, perd també la capacitat d’integrar totes les lluites i de liderar els debats.

Afortunadament, i des de la segona meitat del segle passat, s’han intensificat, estès i creat moltes lluites legítimes, amagades o inexistents en el passat, i que han passat a ocupar la centralitat del debat públic: feminisme, antiracisme, drets del col·lectiu LGTBI+, llengua, cultura, identitat territorial… Lluites inqüestionablement imprescindibles en l’assoliment, sempre incomplet i mai irreversible, de la prevalença dels Drets Humans. Però malgrat que quasi totes elles neixen des del punt de vista i la base ideològica del progressisme polític, no tothom acaba de veure-s’hi representat.

L’heteropatriarcat, per exemple, no és una idea o un fantasma. S’encarna en precarietat, en dependència, en desigualtat salarial, en repartiment injust de les cures i del treball domèstic, en LGTBIfòbia i, molt especialment, en violències físiques i psicològiques contra les dones que es reforcen encara més quan hi ha vulnerabilitat material. Interessadament, la dreta, en el marc de la seva guerra cultural contra les llibertats, ha propagat la idea que la Igualtat és una creença, o fins i tot una tendència passatgera sorgida del moviment 8M. Això es deu, entre altres factors, a un marc conceptual que, cada cop més, vol associar el fet de ser d’esquerres amb una radicalitat mal concebuda quan, en realitat, es tracta de defensar la visió de societat més igualitària que hi ha. No podem oblidar que, si bé la majoria de les discriminacions tenen una dimensió cultural i simbòlica, també comparteixen una arrel econòmica i d’imposició del poder. La llibertat formal no basta si no hi ha xarxa, feina digna, habitatge, protecció social. Per això, cal refermar, com expressa la filòsofa catedràtica de la Universitat d’Oxford, Amia Srinivasan, que el feminisme ha de ser contemplat, en primer lloc i sobretot, com una lluita política.

Per això, altres lluites dels diferents col·lectius que han patit discriminació històrica han acabat deslligant-se, per un motiu o l’altre, del seu origen ideològic i de classe. La fragmentació ha desembocat en confrontació i en exclusió mútua en comptes de cercar la imprescindible complementarietat i, en alguns casos, tot i defensar posicions progressistes, s’ha acabat alimentant encara més la divisió i l’enfrontament entre l’esquerra social i política. I si la lluita es fragmenta excessivament i es desconnecta de la qüestió material, es perd la capacitat d’acció i, alhora, fracassa la capacitat de transformar la societat.

A l’altre costat, les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis. Cooperen, es protegeixen i legislen a favor dels seus interessos. La classe treballadora, en canvi, ha estat empesa cap a una consciència individualista, competitiva, fragmentada. Identitats enfrontades, però sous igual de baixos. Aquesta desconnexió no és casual: és funcional al sistema i una perversió que finalment només beneficia els que han romàs fora del debat. Si tenim en compte que el leitmotiv de la societat capitalista és posar l’individu en el centre de la vida, i no la nostra societat com a grup cohesionat, ens trobam que, de sobte, se’ns ha furtat la capacitat de reflexió sobre el model de convivència que realment volem. Bàsicament perquè no es vol que hi hagi una societat crítica. Es volen individus callats, tranquils i que no tinguem massa temps per pensar.

Les elits mai han perdut la seva consciència de classe. De fet, podem afirmar que són les úniques que actualment no sols en són conscients, sinó que posen la seva agenda política al servei de reforçar-la i d’evitar que el que podrien ser drets compartits continuïn sent privilegis

Per sortir d’aquest cercle viciós, és imprescindible que l’anàlisi de classe sigui reintroduïda; amb radicalitat, en el disseny de les polítiques públiques sense perdre de vista les qüestions relatives als nous drets que cal reforçar. A tall d’exemple, als Estats Units un factor clau per a la desigualtat és el racisme, que va permetre als propietaris dividir i segregar els treballadors blancs, negres i llatins, i va alimentar hostilitats entre ells. De la mateixa manera, no es pot entendre la solidesa del capital sense tenir present el treball domèstic no remunerat que han assumit històricament les dones. En definitiva, l’anàlisi “completa” que pretén l’esquerra tradicional no es pot assolir si deixa fora les anomenades polítiques identitàries.

Ja sabem que parlar de la classe treballadora —i de la seva opressió— sempre serà percebut com una amenaça per al capital. Per això, la tasca de l’esquerra política i social esdevé doble: defensar drets i llibertats (també identitàries) amb convicció i respecte; explicar que la unitat material és la condició perquè aquests drets siguin efectius i no quedin com a bandera simbòlica sense vida digna al darrere. No és “identitat contra classe”: és identitat i classe perquè la vida real té les dues coses. I és aquí quan encaixa molt bé el recurs del filòsof i politòleg John Rawls que ens proposava el següent joc consistent en el “vel de la ignorància”: si haguéssim de triar polítiques sense saber quin lloc ocuparem (quina família, quin barri, quina classe, quina orientació sexual, quin gènere, quin origen), triaríem una societat que protegeix més a qui està pitjor. Aquesta és una definició molt pedagògica d’igualtat i equitat que connecta amb el socialisme democràtic, sense dogmatismes. La resposta no és triar, la resposta és cosir la lluita material i la lluita pels drets identitaris.

Posició socialista: garantir drets i llibertats per a la classe treballadora

Si volem construir un nou model de societat i de ciutat, els socialistes no podem entrar en aquestes falses dicotomies. Centrar-se en els treballadors no vol dir prescindir de ningú. Vol dir entendre que el camp de batalla principal del segle XXI —sense excloure els altres— és la dignitat material: feina, salaris, habitatge, serveis públics, temps de vida, cures, igualtat real d’oportunitats. I que, si això falla, totes les altres conquestes queden més exposades a aguditzar encara més les regressions.

Els populismes s’alimenten sempre del cansament, del malestar i del descrèdit. Si la política es converteix en espectacle i no en solucions, la gent cerca algú que li digui “això que et passa és culpa d’aquell”. La resposta socialista no ha de fonamentar-se en la superioritat moral; ha de ser una proposta útil: reconstruir comunitat, reforçar drets, posar límits a l’especulació, redistribuir oportunitats, dignificar el treball i assegurar que la ciutat és habitable per qui la fa funcionar cada dia. Igualment, és imprescindible recuperar la dimensió internacionalista i transversal que el socialisme històric sempre ha defensat: la solidaritat de classe travessa fronteres. En un moment en què els nacionalismes excloents i els populismes cerquen identitats tancades, convé recordar que el socialisme democràtic no és tribal: és universalista en drets i els concreta en polítiques. I aquí la darrera alerta és clara: perquè, al final, el que està en joc no és una batalla cultural abstracta —on, per cert, tenim totes les de perdre en termes estrictament populistes—. És una cosa molt més senzilla i alhora més profunda: que la vida torni a bastar.

Introducció

Som moltes les persones que vivim el dia a dia com una cursa emocional d’obstacles. En una mateixa jornada podem passar de l’eufòria a la ràbia, de la tristesa a la impotència, transitant sempre per una apatia i un cansament mental que no ens abandonen ni al llit. I no importa gaire si ets autònoma, treballador de la construcció, mestre, administratiu o advocada; si treballes en un hotel o al món cultural; si ets personal sanitari, tècnic, repartidora o estàs a l’atur. El que compartim és una sensació: la vida va plena, però no arriba.

Treballam —sovint fora d’horari— i, alhora, hem de sostenir la casa i la família, fer la compra, encarregar-nos de les cures, cercar habitatge, fer una mica d’esport, gestionar el temps i fins i tot assumir el «deure» de tenir vida social, a més de fer scrolls infinits a les xarxes socials. El neologisme FOMO (Fear Of Missing Out), és a dir, la por de perdre’s algun esdeveniment que, en teoria, encara enriqueixi més la nostra quotidianitat, és la prova que ha triomfat la idea que cal combatre la monotonia, costi el que costi. En definitiva, no es pot treballar un mínim de vuit hores i, a més, tenir vida social. Senzillament, no hi cab.

Aquest esgotament social, analitzat pel filòsof Byung-Chul Han a l’assaig «La societat del cansament», no és només un malestar individual: és també un símptoma polític. L’individualisme del capitalisme contemporani ens ha guanyat espai i temps; vivim tan pressionats per arribar a tot que, paradoxalment, acabam més desconnectats del que seria desitjable. El que és públic s’esvaeix del pensament; els debats sobre el model —de ciutat, de barri, social, cultural, educatiu, econòmic— queden en segon terme. Ens menjam el dia resolent urgències particulars sense preguntar-nos d’on venen la majoria dels problemes que ens assetgen.

En aquest buit, l’extrema dreta —i també altres formes de populisme, inclòs el d’extrema esquerra o el nacionalisme— ofereixen un producte perfecte per a una societat cansada: respostes simples, frases curtes, missatges repetits, culpables fàcils al punt de mira. I quan això entra en terrenys ideològics que històricament havien estat progressistes, no és casual: és perquè existeix una desconnexió real entre una part de l’electorat, l’esquerra política i el que se n’espera. Si no ho assumim amb serenitat, ens equivocarem de diagnòstic.

Aquesta és, doncs, la motivació d’aquestes línies: recuperar una forma de pensar el món que progressivament hem anat perdent, la discussió sobre estructura, interessos, desigualtat material… Reivindicar el paper transformador de l’esquerra —en el sentit ampli, cultural i social—, però també recordar una evidència: si la vida s’ha fet més difícil per a la majoria és perquè darrere de tot això hi ha causes econòmiques que cal desemmascarar. Quan les causes són fàcilment monetaritzables, el llenguatge i les respostes també han de ser-ho. És aquí on torna una expressió que alguns consideren «antiga», però que esdevé més actual que mai: la consciència de classe.

Qui és realment la classe mitjana?

Abans de tot, és obligat redefinir de manera acurada els conceptes, no debades una part del problema és el miratge que s’ha generat en la manera com el llenguatge quotidià defineix i categoritza la realitat de la nostra societat. La classe mitjana real, en sentit estricte, és aquella que no necessita vendre la seva força de treball per sobreviure. Viu de rendes, de patrimoni, de capital. Pot treballar, però no depèn d’això per sostenir la vida.

La classe treballadora, en canvi, és la que necessita ingressos regulars com a contraprestació de la seva feina (assalariada o autònoma) per pagar el lloguer o la hipoteca, menjar, subministraments bàsics, cures, transport i un mínim de seguretat vital. I dins aquesta classe treballadora hi ha graus: feines més estables i més ben remunerades, i precarietats més dures. D’això es dedueix que el criteri per determinar la classe a la qual pertany cadascú no és ideològic, sinó, més aviat, el grau de dependència dels ingressos (o d’altres recursos econòmics) que tengui l’individu per garantir la seva pròpia subsistència i la del seu nucli familiar.

Per això és tan important desmuntar determinades afirmacions que ens generen el miratge d’encaixar en un esgraó social que l’únic que fa és generar frustració constant i una falsa pertinència a un col·lectiu que no és el nostre. No fa gaire circulava un mem aparentment còmic, però cruament pedagògic: si a la teva cuina has d’amuntegar olles i paelles perquè l’espai és limitat, si el pis és petit i car, si vius pendent de la quota, del lloguer o del pròxim encàrrec de feina… no ets classe mitjana, ets classe treballadora! La dependència laboral és, doncs, el marc en què cal ubicar-nos políticament per comprendre el nostre entorn i formar part de les solucions.

Aquesta fotografia de la realitat encara és més dura per a la generació dels «desposseïts»: joves (i no tan joves) sense patrimoni, sense estalvi estructural, sense possibilitat real de rebre herències a mitjà termini. En aquest grup hi encaixen no només moltes famílies arrelades històricament al nostre territori, sinó especialment la gran majoria de les persones immigrades que no compten amb xarxes de suport familiar ni possibilitats reals d’acumulació patrimonial que permetin transmetre’l als descendents. No heretar i no disposar d’una xarxa econòmica sòlida no és anecdòtic; és un factor que determina el futur, la mobilitat social i la capacitat de resistir crisis.

A Espanya i a Occident en general s’ha alimentat la idea que, amb el convenient esforç individual, tothom «puja» dins l’escala social. Mentrestant, cada govern conservador que ha aplicat una agenda ultraliberalitzadora —sigui des de l’executiu central o des de l’autonòmic— ha anat debilitant els amortidors col·lectius: serveis públics, regulació, drets laborals, accés a l’habitatge. El resultat és la naturalització de la privatització i la precarització creixents en serveis essencials: salut, educació, cultura… i en el mateix temps disponible per viure. No és que les noves generacions defugin l’esforç o siguin més fràgils que les anteriors; és que el terreny que trepitgen és molt més inestable que abans.

Quan això passa, sorgeix un mecanisme gairebé automàtic, experimentat de forma atroç en el passat recent: en comptes d’assenyalar l’arrel (el neoliberalisme salvatge, la desregulació, l’especulació o la concentració de riquesa), es culpa l’altre, el diferent. La persona migrant, el pobre, el veí, el de fora, «els que reben ajudes». I tot plegat s’intenta disfressar amb una paraula que sona justa, però és profundament tramposa: la meritocràcia. Aquí és quan entra en joc la crítica que fa el professor de filosofia política a Harvard, Michael Sandel, a «La tiranía del mérito: ¿Qué ha sido del bien común?»: si partim de desigualtats de base —família, barri, escola, patrimoni, xarxes—, parlar de “meritocràcia” com si fos un camp de joc neutral és confondre realitat amb relat.

La romantització de la precarietat i la perversió del llenguatge

El llenguatge no és mai neutral ni innocent, sinó que ha esdevingut un constructor de realitats i certeses. Les paraules no només descriuen: orienten, emmarquen, legitimen i també emmascaren i destrueixen. La perversió és sofisticada: transforma situacions injustes en estils de vida aspiracionals, venuts com a desitjables per a la gran majoria. No compartim pis perquè no arribam a final de mes; ara feim coliving. No ens encapsulam a casa nostra perquè el nostre poder adquisitiu no ens permet gaudir d’un oci compartit o perquè arribam esgotats físicament i mentalment de la jornada; ara practicam nesting. No renunciam a un projecte vital estable perquè no hi ha condicions; ara deim «prioritzam el benestar».

En el món laboral es practica el mateix cinisme renovat. De cop, han desaparegut els treballadors: en deim «col·laboradors». Ja no hi ha caps: hi ha «líders». Quan l’explotació sembla haver-se abolit, el que hi ha és «flexibilitat». I a sobre hi afegim dinàmiques de pati d’escola —futbolins a l’oficina, discursos motivacionals, coaching, afterworks «voluntaris»— que maquillen jornades llargues, salaris ajustats i drets que s’erosionen cada dia més. El teletreball, que podria ser emancipador, sovint s’ha convertit en una altra forma d’extorsió: horaris dissolts, desconnexió impossible, costos fixos d’infraestructura i materials que es traspassen a l’empleat. Mentrestant, els commuters continuen perdent hores de la seva vida dins un bus o dins un cotxe en un embús. I al mig, els falsos autònoms: treballadors sense drets però amb totes les obligacions.

L’objectiu és clar: individualitzar i culpabilitzar la classe treballadora, convertida en precariat, del que és estructural i així desactivar la consciència col·lectiva. Són la metàfora perfecta del sistema: “llibertat” formal, dependència real. Una narrativa que té la particularitat de convertir la necessitat en elecció. Quan la fragilitat dels drets laborals es ven com una decisió personal, el conflicte social desapareix, almanco de forma aparent. I si el conflicte social desapareix, es cancel·la també la possibilitat de canviar-lo mitjançant els instruments que tradicionalment s’han emprat en la història recent: l’organització sindical i la protesta.

En aquest context, no sorprèn que el benestar mental hagi esdevingut un problema de salut pública de dimensions insondables, especialment pel seu impacte a mitjà i llarg termini. Si bé és necessari parlar-ne, sense estigma, també és igualment important assenyalar-ne algunes de les principals causes. És imprescindible fer-nos algunes preguntes: som una «generació de cristall» o és que realment vivim en una precarietat vital permanent que desgasta qualsevol? Som conscients que quan deim «només és ansietat», deixant de banda l’anàlisi dels horaris, els sous, els lloguers i el futur, no practicam —sense adonar-nos-en— una subtil despolitització del malestar? D’aquí la provocadora frase: potser no necessitam només un psicòleg; necessitam un sindicat! No per substituir una cosa per l’altra, sinó per entendre que la salut mental té, en molts casos, causes materials que no sempre es perceben i que, especialment, intenten soterrar els que les imposen.

En paral·lel, observam un retorn idealitzat a la família tradicional i a discursos que prometen ordre i estabilitat, però sempre a canvi de simplificar la vida i les relacions socials. Hi ha persones que cerquen estabilitat per pur cansament, per desesperança. Davant el caos, se’ns ofereix una resposta simple: «torna a casa, assumeix el teu rol, no qüestionis el sistema, queda't en la intimitat de la llar». És, en realitat, una proposta profundament reaccionària que promet seguretat a canvi de submissió, especialment per a les dones. Perquè és evident que una part d’aquest relat —el fenomen de les tradwives, el retorn als rols i les essències d’un passat idealitzat on tot era senzill i uniforme, abraçar el catolicisme tradicionalista, emancipat, això sí, de l’humanisme del cristianisme, com a taula de salvació davant el procés de «substitució» de l’islam— implica ja un dramàtic retrocés en igualtat, i les dones en són les principals perjudicades, condemnades novament a la submissió. I aquí la nova mirada socialista ha de ser clara i empàtica: la igualtat no és un luxe cultural, és una condició de dignitat. A més, moltes de les desigualtats de gènere no són abstractes: travessen salaris, jornades parcials forçades, cures no remunerades, pensions més baixes. És a dir: tornam a topar amb una qüestió de classe.

Consciència de classe i alienació

Tot això ens du a la pregunta de fons: per què costa tant reconstruir una consciència compartida? La temptació de rebutjar les tesis del materialisme històric, per inaplicables al moment actual, és forta, però precisament per això és imprescindible anar a l’essència del seu pensament per tenir una base que permeti entendre una societat dividida per interessos, i no només per opinions o identitats. Si bé la terminologia és discutible, el nucli continua vigent: hi ha qui viu de la propietat dels béns (o de l’acumulació de patrimoni) i hi ha qui viu del treball. I avui, fins i tot quan la feina no és física, continua existint venda de temps, energia, atenció i vida. El proletariat del segle XXI no és ni una caricatura ni un revival de les aspiracions dels treballadors durant l’època industrial. És respondre a un clam d’una majoria social precaritzada a la qual els ingressos laborals no li són suficients per sostenir el projecte vital.

Entra en joc, per tant, la revisió del que implica el treball i, també, del que implica la vida. Quan el sistema actual t’ocupa tot el temps, individualitza el malestar, t’aliena del teu entorn i et ven solucions ràpides, el resultat és que t’arrabassa l’espai mental fonamental per pensar col·lectivament. D’aquí la necessitat —essencialment política— de tornar a explicar a les persones com nosaltres que, encara que ens vulguin en competència, compartim molt més del que sembla. En altres paraules: si només ens barallam per símbols mentre ens pugen el lloguer, qualcú està guanyant. I no som nosaltres.