És ben sabut que durant la Guerra Civil Espanyola no es plantaren falles a la ciutat de València. En 1937, sota l’impuls del cartellista Josep Renau i amb el finançament del govern republicà instal·lat a València, es construïren quatre falles antifeixistes que, per raons de seguretat, no arribaren a plantar-se. Únicament se n’exhibiren les escenes principals a la Llotja.

En 1938 tampoc hi hagué Falles a València, encara que es té notícia d’un intent de plantar-ne una a la Plaça del Mercat Central, que igualment no arribà a materialitzar-se per precaució davant les circumstàncies bèl·liques. D’aquell projecte només es va confeccionar una escena de caràcter costumista i folklòric, realitzada per l’artista Gabriel Borràs, en la qual es representava, mitjançant tres figures vestides a la manera tradicional valenciana, la petició de mà d’un nuvi al pare de la nóvia. A més, als magatzems Cuadrado de València s’instal·là una falla infantil, obra de l’artista Paco Galván, i s’edità un llibret elaborat pel poeta Miquel Duran i Tortajada, amb versos de contingut clarament antifeixista que relataven els patiments de la població València a causa de la guerra. Estes eren, fins ara, les dos referències més conegudes sobre les falles de 1938.

Tanmateix, existia una tercera referència poc coneguda, consignada per l’historiador Manuel Aznar Soler en un article publicat en 1978 en el número 13 de la revista Els Marges, «La ruptura del procés de redreçament cultural al País Valencià (1936-1939)». Allí es mencionava un text aparegut el 19 de març de 1938, del qual s’oferien el títol i la referència, però no la reproducció íntegra. El títol era «Tal día como hoy… Hemos de quemar una falla» i es reproduïa sols una frase: «Hoy no tenemos tiempo. Los artistas dibujan carteles de guerra y los poetas de “falla” escriben serias épicas de combate. Hoy no tenemos tiempo»

Arran d’una consulta realitzada a l’Hemeroteca Municipal de València, se’ns indicà que aquell article, publicat a la primera pàgina del diari Adelante, subtitulat com Diario Socialista de la Mañana —òrgan d’expressió del Partit Socialista Obrer Espanyol en aquells anys—, es trobava digitalitzat a la plataforma Memoria de Madrid. Gràcies a això, hem pogut localitzar-lo i consultar-lo íntegrament. Tot seguit n’exposarem i comentarem el contingut, que havia quedat relegat a l’oblit històric però que, com es podrà comprovar, resulta inquietantment actual.

El primer que cal dir és que en el text es destaquen quatre idees essencials: una certa nostàlgia de la festa fallera, la defensa de l’esperit combatiu dels cadafals fallers, la reivindicació antifeixista i un crit d’alarma davant l’expansió mundial de la guerra.

L’article comença constatant la gravetat dels temps que es viuen, marcats per la la destrucció bèl·lica, el dol col·lectiu i les amenaces de bombardejos aeris, una situació tràgica que convertia en perillosa i pràcticament impossible la celebració de la festa de les Falles:

«Sentiríamos incurrir en frivolidad al recordar hoy, siquiera sea de pasada, una jubilosa fiesta que tuvo hondas raíces en la psicología del pueblo valenciano, una fiesta que no tuvo nada de religiosa y sí mucho de optimismo, arte y sensualidad.

No tenemos ahora tiempo para recordar. Recordar es siempre volver la vista atrás, y necesitamos tenerla bien fija en el presente y en lo futuro.

Si hoy hiciéramos fallas, la aviación negra vendría a buscar, bajo el guión de las llamas, la carne palpitante de nuestras muchedumbres, con esa alevosía que acaba de llenar de luto al pueblo catalán.»

La referència a Catalunya és per les ofensives armades que estava patint a mans de les forces feixistes. Però, tot i les adversitats del moment, el text exigix cremar una falla en el present i altra en el futur, tot i que fora de manera simbòlica, alhora que es llança un discurs d’esperança en una victòria que acabaria definitivament amb els enemics del poble. Ací és quan la falla apareix com a genuïna expressió de violència simbòlica tradicional, de revenja dels valencians amb els facciosos:

«Pero hoy hemos de quemar una falla. Y aun otra mañana, cuando hayamos ganado la guerra. No nos duelen prendas. Quizá, tras la contienda, sea esa de las «fogueres» valencianas una de las fiestas que renazcan con más brío. La honda energía vital de nuestro pueblo, ¡cuántos motivos de sátira sabrá sacar mañana de su propio dolor de hoy!… Queipo, Franco, monigotes siniestros de la traición… Plumas azules, flechas, boinas… El paso de la oca de los invasores. El pueblo valenciano sabrá con su ingenio derribar a carcajadas lo que antes le costó vencer a costa de sangre y de lágrimas.»

Tot seguit es defensa el caràcter purificador de la falla, per tal de contribuir a la tan necessària unió de les forces populars, imprescindible requisit per presentar batalla al cruel enemic que assolava Espanya i Europa:

«La falla de hoy. Cada periódico somos el «llibret» que la glosa dramáticamente. Se llama España, se llama Europa. Sus llamaradas las producen, no el leño del carpintero, sino la bomba de aviación, el estallido de los obuses. Pero el fuego purifica. Tomemos de él lo que tiene de caliente y fervoroso. Y veamos si tenemos todos algo que arrojar a él. Arrojemos los recelos que dificultan las uniones sinceras con los sectores afines; lancemos a las llamas de esta inmensa hoguera de España la vagancia, la comodidad, los apetitos, los rencores.

Las Sindicales han quemado ya sus diferencias de antaño. Las juventudes se aliaron o fundieron, quemaron cuanto las separaba, trastos en el desván de lo pequeño, para elevar el monumento de su unidad».

A partir d’ací, l’article constata la greu situació en què es trobava el món l’any 1938, amb la pau i la convivència amenaçades per una guerra que avançava per tots els continents i preludiava allò que acabaria sent la Segona Guerra Mundial. Es tracta d’una referència que presenta preocupants ressonàncies amb l’actual situació internacional:

«Europa es también una hoguera. Y Asia. En ellas crepitan las ambiciones y las debilidades, las cobardías y los odios. Los hombres llevan teas de metralla para inflamar al mundo. Alemania roba Austria, Italia roba Abisinia y pretende robar España. Polonia, fuerte, quiere lanzarse contra Lituania, débil. El Japón entra a saco en China.

El mundo va siendo una inmensa fogarada. Y las llamas van llegando al polvorín. Alemania e Italia llevan la tea de la agresión hacia España, hacia Austria. Y sus ojos de aves de rapiña se fijan en Francia, en Hungría, en Checoslovaquia…, en la U. R. S. S.».

Finalment, el text aposta decididament per l’esperança, per superar aquells moments terribles i per fer justícia proletària, cremant en una falla singular —a manera d’auto de fe secular— tots aquells que havien provocat la cruel guerra d’Espanya:

“Cuando ganemos la guerra, valencianos, ¡qué gran falla haremos!… No será nuestra sólo, como las de «antes». Aquéllas eran de barrio o de plazoleta popular. La de mañana la haremos en colaboración con todos los españoles. En ella quemaremos la traición. Vivos deberían ser los trágicos muñecos que llevaron a España a la tragedia y la vendieron al extraño. Vivos debían ser, a ver si con su carne putrefacta se purificaban almas tan ruines. Pondremos allá arriba la bandera de nuestra independencia rescatada, de nuestra libertad política y económica de proletarios, conseguida…».

L’article conclou amb unes enèrgiques exhortacions a la batalla que cal lliurar en el present per tal de guanyar el futur de la República espanyola, com si es tractara d’un gran premi faller:

«Hemos de hacer una gran falla hoy con todas nuestras miserias; mañana, con todas las ajenas traiciones.

Hoy no tenemos tiempo. Los artistas dibujan carteles de guerra y los poetas de “falla” escriben serias épicas de combate. Hoy no tenemos tiempo. Hemos de disparar muchos fusiles y hemos de trabajar hasta caer muertos de fatiga.

Pero la haremos. Y el primer premio llevará una inscripción: “¡Viva España republicana, libre y feliz!”».

Crida especialment l’atenció, al llarg de tot el text, el to vibrant, emocionant i quasi d’arenga que l’impregna. En ell, la falla apareix clarament concebuda com un artefacte revolucionari i un estendard de les llibertats. Des d’eixa concepció, és proclamada com una arma més a utilitzar en la confrontació contra el feixisme. Al mateix temps, l’article revela la singularitat d’uns temps marcats per la guerra i la incertesa, les ressonàncies dels quals amb el present resulten força evidents. Precisament per això, l’article d’Adelante adquirix hui una dimensió evocadora i profundament contemporània, alhora que reflectix una apassionada defensa —sempre digna de ser reivindicada— del caràcter popular i combatiu de la festa fallera.

Mentre el món sembla entrar en una espiral bèl·lica autodestructiva, les Falles reproduïxen esta desfeta global en forma de col·lapse propi com a festa urbana. Tanmateix, en el teixit social faller predomina una autocomplaença somnàmbula, fomentada de manera irresponsable per unes elits falleres ràncies i pels seus còmplices polítics. En este context de degradació progressiva, el fet que les Falles siguen Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat resulta cada vegada més una broma de mal gust. La celebració de 2026 ha deixat les coses molt clares. Examinem, doncs, què esta passant.

1. Els símptomes: la fallida de les Falles

De sobte, com si en només un any els processos latents s’hagueren accelerat, els símptomes d’alteracions greus en la salut festiva de les Falles han emergit amb una intensitat inèdita. Allò que en els últims temps es manifestava de manera dispersa i progressiva, enguany s’ha concentrat i precipitat fins a configurar un escenari que apunta cap a una fallida profunda de la festa com a forma cultural urbana.

Un dels primers indicadors ha sigut el col·lapse de la mateixa ciutat induït per la festa. La instal·lació extraordinàriament primerenca dels envelats, acompanyada per la proliferació de mercadets, punts de venda, estructures de consum alimentari i tota mena d’instal·lacions orientades al negoci ràpid, amb la col·laboració interessada de no poques comissions falleres, ha suposat una ocupació molt intensiva de l’espai públic. Els talls de carrers, iniciats amb una anticipació inusual, han deixat la ciutat bloquejada des del 4 de març, posant-la a disposició d’una festa que, paradoxalment, encara no havia començat plenament. El resultat ha sigut una sensació generalitzada d’absurd: una ciutat paralitzada abans que la festa prenguera cos.

A esta situació s’ha sumat la crisi dels ferrocarrils de rodalia, derivada d’una gestió institucional clarament deficient, que ha deixat milers de persones sense possibilitat d’accedir a actes centrals com la mascletà per suposades raons de seguretat. Esta disfunció ha intensificat el col·lapse ja existent i ha evidenciat la incapacitat de coordinar infraestructures bàsiques en un context de màxima pressió urbana. També cal assenyalar la gestió precipitada i caòtica d’actes emblemàtics, com la tumultuosa retirada del ninot infantil de l’Exposoció del Ninot el 14 de març, un dels pocs esdeveniments fallers que encara mantenen una dimensió realment participativa.

En paral·lel, s’ha fet evident una tensió social creixent. El malestar entre veïnat i xicotet comerç ha augmentat de manera notable, especialment per la sobresaturació de l’espai urbà, la mercantilització desbordada, l’increment sostingut de la turistificació i la pressió gentrificadora. A esta tensió s’afegixen també les pràctiques de vandalisme pirotècnic, associades a determinats usos turístics de la pólvora, que erosionen la convivència i desvirtuen el sentit cultural de la pirotècnia.

Un altre símptoma especialment greu és la crisi del sector dels artistes fallers. Fins al punt que alguns creadors de primer nivell es troben en situacions límit, mentre tanquen cada vegada més tallers en la Ciutat de l’Artista Faller. Esta lamentable situació es combina amb la d’unes falles cada vegada més allunyades de la crítica insolent, la sàtira irreverent i el tradicional esperit carnavalesc de la festa. A tot això cal afegir una desorganització creixent en els actes centrals de la festa, com s’ha evidenciat en una Ofrena desenfrenada, excessivament llarga i caòtica, que ha generat malestar tant entre participants com entre la ciutadania. L’increment del nombre de fallers, lluny de traduir-se en una major vitalitat, ha contribuït a una sensació de saturació i pèrdua de control.

En el pla institucional, s’ha posat de manifest una ineptitud preocupant en la governança de la festa, incapaç de respondre a uns problemes que clarament ha superat els seus impactes habituals. A això se sumen diversos incidents i accidents pirotècnics, així com problemes en protocols d’evacuació, ordenament del tràfic i dels fluxos humans, que reforcen la percepció de desbordament i caos.

Especialment significativa ha sigut la nefasta organització del concurs de llibrets de la Generalitat Valenciana, que ha provocat una protesta generalitzada de les comissions falleres, no només de la ciutat de València sinó de nombroses comarques. La supressió de la gala de lliurament de premis i la transformació dels guardons en una simple subvenció administrativa han generat un fort descontent, afectant un dels pilars culturals més importants de la festa.

Finalment, cal destacar l’immobilisme retrògrad de les elits falleres del cap i casal, taponant les possibles evolucions plurals de la festa, com es pot apreciar en la marxa de l’actual Congrés Faller, tot un cúmul de despropòsits i de tancament en banda a la necessitat peremptòria de canvis. La festa sembla així entrar en un procés d’autoalienació, convertint-se en una mena de simulacre paròdic d’ella mateixa.

El conjunt d’estos elements configura un quadre clínic preocupant. No es tracta de disfuncions puntuals, sinó d’un acumulat de símptomes que apunten a una crisi sistèmica. Una sensació difusa, però cada vegada més estesa recorre diferents sectors socials —també dins del mateix món faller—: la percepció que la festa se n’ha eixit de mare, que ha perdut el control sobre si mateixa i que ja no sap ben bé què és ni cap a on va. I, tanmateix, este diagnòstic conviu amb una aparença contradictòria. Les xifres externes parlen d’unes Falles més grans, amb una enorme projecció mediàtica, un considerable dimensió econòmica, una gran afluència turística i un increment del nombre de participants. Però estos indicadors de superfície no haurien d’enganyar-nos. Perquè, sota esta capa de brillantor i grans xifres, les dinàmiques de fons són cada vegada més turbulentes i inquietants. Estos són, en definitiva, els símptomes. I com en qualsevol procés patològic, ignorar-los no farà sinó accelerar el greu trastorn que afecta la festa.

2. El diagnòstic: de la festa veïnal a la party neoliberal

Per això, cal esbrinar de quina síndrome estan parlant els símptomes referits. És precís un diagnòstic. El nostre és el següent. Hi ha transformacions culturals que només es fan visibles quan canviem la manera d’anomenar-les. En valencià, la paraula “festa” continua funcionant com un gran contenidor semàntic capaç d’abraçar realitats molt diferents: des de celebracions profundament arrelades en la tradició fins a esdeveniments orientats exclusivament al consum i a l’entreteniment. En anglés, en canvi, existix una distinció molt més precisa entre fest o festivity —associats a celebracions amb densitat simbòlica i ritual— i party, que designa un format d’oci consumible, espectacular i sovint descontextualitzat. Esta diferència no és menor: allà on la llengua diferencia, la consciència també pot fer-ho. Ací, en canvi, la continuïtat de la paraula festa pot ocultar una mutació profunda.

I és que el que està en joc no és només una evolució de les formes festives, sinó la seua captura per part del model de ciutat neoliberal. En este model, la ciutat deixa de ser un espai de vida per convertir-se en un producte competitiu dins del mercat global de ciutats. La cultura, el patrimoni i, especialment, les festes populars esdevenen recursos estratègics: instruments de projecció internacional, captació de turisme, terreny d’especulació immobiliària, generació de fluxos econòmics i construcció de marca. En este context, la festa ja no és només una pràctica cultural de la comunitat veïnal, sinó també —i cada vegada més— un dispositiu de governança urbana neoliberal orientat al pur rendiment econòmic.

És ací on la festa comença a transformar-se en party. No desapareix, sinó que es reconfigura i resignifica. Manté les seues formes externes —els rituals, els elements visuals, la participació aparent— però el seu centre de gravetat es desplaça. Allò que abans estava orientat a la comunitat, a la memòria, la sacralitat de l’herència cultural passat i al sentit simbòlic passa a estar orientat a l’espectacle, al consum i a la visibilitat mediàtica. La festa deixa de ser un espai de producció cultural col·lectiva del veïnat per convertir-se en un esdeveniment programat, escalable i explotable dins de l’economia urbana neoliberal. En suma: entreteniment que cal monetitzar, com algun rellevant empresari valencià ha verbalitzat recentment amb brutal sinceritat.

Les Falles són un exemple paradigmàtic d’esta mutació. Històricament, han sigut una festa amb una extraordinària densitat cultural: vinculades al món artesanal, al barri, a la sociabilitat popular del veïnat, a la sàtira i al ritual del foc com a forma de renovació simbòlica. Eren, en essència, una expressió complexa d’una comunitat que es representava a si mateixa, que es criticava, que se celebrava i que, en certa manera, es regenerava cada any. Però en el context actual, les Falles, com també ocorre amb altres grans festes urbanes occidentals, han sigut progressivament incorporades al model de ciutat neoliberal com a gran esdeveniment global.

Este procés s’ha articulat a través de dinàmiques ben conegudes: la turistificació massiva, l’espectacularització mediàtica, la pressió per augmentar l’impacte visual i la dimensió dels actes, la subordinació de molts aspectes de la festa a criteris de rendibilitat i projecció exterior. La ciutat es presenta com un gran escenari festiu, i les Falles es convertixen en un dels seus principals actius, una mina cultural a explotar impunement mentre els agents festius posen la mà d’obra gratuïta i el decorat de l’espectacle “monetitzable” . Però en este procés, la festa corre el risc de desconnectar-se progressivament del seu substrat comunitari i simbòlic.

La conseqüència més significativa no és només la transformació dels continguts, sinó la dels rols. Els fallers i les falleres, que tradicionalment eren els protagonistes actius de la festa, passen a ocupar sovint el lloc de figurants dins d’un gran dispositiu d’espectacle urbà, incorporant inconscientment la subjectivitat neoliberal. La participació continua existint, però es veu travessada per lògiques extractives externes que la condicionen i la redefinixen. La festa ja no es produïx exclusivament des de dins, sinó que és cada vegada més gestionada, dirigida i instrumentalitzada des d’interessos vinculats a la venda especulativa de la ciutat en el mercat neoliberal de les urbs en competiciò global. 

Així, la transició de la festa a la party és la tendència de fons: una celebració pensada per a ser consumida, compartida, fotografiada i monetitzada. Pur entertaiment nihilista, buit, liofilitzat, disneylanditzat, mcdonalitzat. És reproduïble, empaquetable, exportable i adaptable a diferents contextos urbans. I, sobretot, és funcional als objectius de competitivitat, visibilitat i rendiment econòmic. El problema és que este procés genera una paradoxa creixent. Les Falles són més visibles, més massives i més internacionalitzades que mai, però al mateix temps poden experimentar un buidament progressiu de la seua riquesa simbòlica i significat cultural. Continuen sent festa en la forma, tanmateix cada vegada més party en la seua lògica interna, la del desencantament, la de la dessacralització, la de la mercaderia. D’esta forma l’antiga i venerable festa de les Falles es transforma en la banal i frívola party de les Falles.

Per això, allò que està en joc no és si hi haurà Falles, sinó quin tipus de Falles hi haurà. Si continuaran sent una pràctica cultural viva, arrelada i significativa, o si acabaran consolidant-se definitivament com un gran esdeveniment d’entreteniment urbà sense sentit i sotmés a bestials pressions internes i externes, fons que la festa resta reduïda a un mocador d’un sol ús.

Així, una festa que abans era un arbre amb arrels s’ha convertit en una bombolla flotant enmig d’eixe espai urbà mutat, tancada sobre si mateixa, aparentment autosuficient, cada vegada més impermeable als problemes externs, encara que estos colpegen sense parar la seua superfície fràgil. Una bombolla assetjada per la realitat, però incapaç de metabolitzar-la. La d’una ciutat convertida en un mal parc temàtic improvisat, un espai de compravenda, d’especulació, d’inversions milionàries de grans fons; un entramat de carrers i barris despersonalitzats, assaltats per franquícies multinacionals i envaïts per pisos turístics, d’on s’expulsa la població que hi vivia. Eixa ciutat acabà arrencant les arrels de l’arbre faller, desconnectant-lo del seu propi humus. I la malaltia de la party neoliberal prolifera mentre la festa d’arrel tradicional agonitza.

3. Els remeis: receptes, traumes i escletxes

Si el diagnòstic és complex, els remeis no ho són menys. De fet, es podria afirmar que allò que per a la festa és existencialment urgent, resulta políticament inviable en el context actual. Esta és, probablement, la primera gran dificultat: la distància entre la necessitat de transformació i la capacitat real de dur-la a terme.

El mateix món faller presenta un obstacle intern de gran envergadura. Les elits falleres dominants actuen com un autèntic tapó de contenció del canvi. Es tracta, en gran manera, d’estructures autorreferencials, de caràcter marcadament conservador, que operen mirant cap a dins i desconnectades dels problemes reals —locals i globals— que afecten la festa. Esta inèrcia dificulta enormement qualsevol intent de reforma profunda, ja que bloqueja els mecanismes de renovació i impedix obrir espais de debat i transformació.

A esta resistència interna s’afegix una segona limitació igualment determinant: la manca de voluntat política institucional. Les administracions, en general, no semblen disposades a assumir els costos polítics que implicaria impulsar canvis estructurals. La gestió es mou més en la inèrcia i en la gestió rutinària del present que en una aposta decidida per una transformació de fons. Així, la doble barrera —interna i externa— configura un escenari on la necessitat de canvi xoca frontalment amb la seua inviabilitat política immediata. A tot això cal sumar la pressió estructural de l’esmentat model de ciutat neoliberal, que actua com un vector permanent de degradació. Este marc no només dificulta els remeis, sinó que tendeix a reproduir i aprofundir els símptomes detectats. Per tant, qualsevol proposta de transformació ha de partir necessàriament d’esta realitat adversa.

Davant d’este panorama, els remeis possibles han de partir de les limitacions existents, sent capaços d’apuntar cap a línies de transformació real. En este sentit, es poden identificar dos receptes principals, que actuen com a eixos vertebradors de qualsevol possible regeneració.

La primera —i més determinant— és el decreixement. Una paraula incòmoda, sovint evitada en el discurs polític, però que es presenta com una necessitat ineludible. Decreixement de la dimensió, de la intensitat i de la pressió de la festa sobre la ciutat. Decreixement entés no com una pèrdua, sinó com una condició d’alleugeriment per a la sostenibilitat cultural, social i ecològica de les Falles. En un context global marcat per límits energètics, materials, ecològics i per una creixent inestabilitat geopolítica, el decreixement no és una opció ideològica, sinó una resposta adaptativa. Cal llevar-li el greix perniciós a la festa. Este decreixement hauria de concretar-se en mesures institucionals valentes, com ara la implantació d’una taxa turística contundent, la regulació efectiva de l’espai públic, la limitació de determinades activitats extractives i una reorientació general del model festiu cap a formes realment sostenibles. Però la qüestió clau no és tant el contingut de les mesures com la voluntat política d’aplicar-les. I ací rau, de nou, la dificultat central: qui està disposat a assumir este gir?

La segona recepta passa per una democratització profunda i una gestió compartida de la festa. Açò implica superar el bloqueig de les elits i obrir el sistema faller a una participació real i efectiva. Mesures com el principi de “un faller o fallera, un vot”, l’ampliació dels mecanismes deliberatius i la creació d’espais de participació conjunta entre fallers, veïnat, artistes i altres agents socials resulten imprescindibles. La festa no pot continuar sent gestionada com un àmbit tancat, perquè la ciutat és un espai compartit i la festa té impactes col·lectius. En esta línia, seria fonamental també reactivar espais com la comissió municipal Falles-UNESCO, així com impulsar noves formes de governança cultural més horitzontals, transparents i inclusives. Només des d’esta obertura es podrà reconnectar la festa amb el seu entorn social i recuperar part del seu sentit comunitari.

Ara bé, cal assumir que estos remeis no tindran una aplicació immediata ni lineal. El context mundial apunta cap a una intensificació de les crisis —energètiques, climàtiques, econòmiques i geopolítiques— que inevitablement impactaran sobre les Falles. De fet, ja ho estan fent. Episodis recents com la pandèmia, la crisi energètica, els efectes de fenòmens climàtics extrems o la multiplicació de les guerres a gran escala anticipen un escenari de traumes recurrents. Paradoxalment, serà probablement a través d’estos traumes com s’activaran canvis que, per via política ordinària, resulten avui inviables. El trauma pot actuar com a catalitzador d’una nova imaginació festiva, obligant a repensar la festa en termes més senzills, més mesurats i més connectats amb la realitat. Una festa potser menys espectacular, però també més intensa i arrelada.

En este procés, les pròpies contradiccions del model actual estan generant ja escletxes. En els intersticis d’esta crisi comencen a aparéixer iniciatives, propostes i experiències que apunten cap a altres maneres de fer festa: més participatives, més crítiques, més sostenibles. Estes escletxes són quasi marginals, però representen possibilitats reals de transformació. A través d’elles, algunes comissions, col·lectius, artistes i projectes intenten reconnectar a contracorrent amb la realitat. Són fissures minúscules, però permeten que entre l’aire fresc, que circule la innovació, que s’assagen noves connexions, propostes i formes. Són estes escletxes, com a llavoretes actives, les que prefiguren possibles futurs alternatius.

En definitiva, la situació és crítica, però no necessàriament terminal. Existixen vies per a revertir parcialment o almenys pal·liar els efectes més destructius del model actual. No obstant això, cal ser clars: no serà un procés fàcil ni ràpid. Serà llarg, complex i probablement dolorós. Exigirà energia, compromís i valentia. Però és un procés necessari. En cas contrari, les Falles corren el risc de quedar atrapades en el seu propi laberint, avançant cap a una degradació progressiva fins a convertir-se en una party delirant i esperpèntica, sense sentit ni ànima. El repte, per tant, no és recuperar un passat idealitzat, sinó fer possible un futur viable. Encara que siga —com a mínim— per minimitzar danys i obrir camins cap a una festa més modesta, més democràtica, més fidel al seu sentit profund i primigeni. És a dir, més autèntica.