Fa uns dies es feia pública una notícia de que PP, Vox i Junts tombarien la pròrroga dels contractes de lloguer que arribaven al seu límit entre 2026 i 2027. El Govern, que ja havia anunciat la mesura mesos abans, ha disposat d'este mes per intentar aprovar-la al Congrés.

Per tal de promocionar la pròrroga, el Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, ha anunciat que esta afectaria 632.369 contractes i beneficiaria 1,6 milions de persones, xifres gens negligibles. No obstant, i per molt important que siga esta pròrroga, les dades no acaben de quadrar. Per entendre-ho, cal començar pel principi.

Segons l’INE, en 2021 hi havia 26,6 milions de vivendes a Espanya. D’estes, un 18% estaven en règim de lloguer. Això ens situa al voltant de 4,8 milions de vivendes llogades aquell any. Ara bé, no tots estos lloguers són legals ni declarats. De fet, dades dels tècnics d’Hisenda situaven en aquell moment el percentatge de contractes declarats al voltant del 60%. És a dir, si parlem de mesures legals com una pròrroga, el punt de partida real baixa fins a uns 2,9 milions de contractes.

A partir d’ací, el Ministeri posa el focus en els contractes signats en 2021. Segons l’INE, aquell any es van formalitzar uns 507.000 nous contractes. Si excloem els temporals, ens quedem amb uns 487.000 contractes de llarga duració. Fins ací, el càlcul podria semblar raonable. Però hi ha una variable clau que sovint es passa per alt: els contractes no duren tant com diuen els contractes.

La realitat és que la majoria de la gent canvia de casa, de ciutat o de situació vital abans que el contracte arribe al seu límit. Segons dades recents, l’estada mitjana en un lloguer és d’uns 3,3 anys. Això implica una rotació anual aproximada del 30%. Dit d’una altra manera: cada any desapareix una part important dels contractes existents.

Si apliquem esta lògica, el resultat canvia radicalment. Només al voltant del 24% dels contractes signats sobreviuen després de quatre anys. Traduït als números dels anys que ens interessen, dels quasi 487.000 contractes de 2021, només uns 117.000 arribarien vigents a 2026. Si ampliem el càlcul a 2027, la xifra total de contractes que realment podrien acollir-se a la pròrroga estaria al voltant dels 234.000. I si passem de contractes a persones, el resultat també es redimensiona. Amb una mitjana de 2,5 persones per llar, estaríem parlant d’unes 585.000 persones beneficiades.

És a dir, molt lluny dels 1,6 milions anunciats.

Com s’arriba, aleshores, a les xifres oficials? Tot apunta a una combinació d’assumptes discutibles: utilitzar dades més recents per estimar el passat, assumir que tots els contractes duren cinc anys i, sobretot, ignorar la rotació real del mercat.

El resultat és una xifra precisa —632.369 contractes— que transmet una sensació de rigor, però que es sosté sobre hipòtesis poc realistes. I este és el problema de fons. Perquè la pròrroga, en si mateixa, no és una bona mesura. Per a les llars que se’n puguen beneficiar, pot significar temps, estabilitat i una certa tranquil·litat tant mental com econòmica.

Però no convé confondre l’abast real amb el que suggerixen els titulars. Els lloguers continuen pujant. L’accés a la vivenda continua deteriorant-se. I les mesures que es posen damunt la taula, sovint, tenen un impacte molt més limitat del que es comunica. Unflar les xifres només servix per confondre la gent, crea crispació i en cap cas resol el problema. Caldria dir la veritat, i començar a aplicar polítiques d'un abast més ample.