A partir del pròxim 7 de maig i fins el 18 de maig a les 10h 59m s’obri el període d’admissió als centres d’infantil i primària. Quan matriculeu als vostres fills o filles no sols demanareu plaça en un centre. A partir d’enguany i mentre tinga vigència la llei 1/2024 de 27 de juny (la llei que “regula la llibertat” educativa), a més del centre, heu de triar si voleu que el vostre fill aprenga més o menys valencià; heu de triar si voleu que el vostre fill siga més o menys competent en llengües. Sé que pot sonar capciós. Al cap i a la fi, només vos demanen que marqueu la vostra preferència lingüística: valencià o castellà. Quin problema pot haver amb això? Si el xiquet prefereix llegir i jugar en castellà; si la vida que l’envolta se sent en castellà o si senzillament vull marcar el castellà,  per què dimonis no l’he de triar? No seran els mestres i les famílies polititzades les que no deixen de veure problemes i exageracions? La idea d’elegir sona atractiva i més encara si l’elecció es disputa entre dues llengües tan diferenciades en la societat. Diferenciades (que no diferents) en la presència i en la legitimitat. El castellà és omnipresent i inqüestionable; el valencià lluita per tenir espais i carrega amb un seguit  de prejudicis que la problematitzen: que si és una llengua imposada, que si és local i restringida, que si és açò o és allò. El castellà és una llengua hegemònica; el valencià és una llengua minoritzada.

Vet aquí la primera gran trampa de l’elecció: oferir la il·lusió de la llibertat entre llengües de diferent estatus. Imagineu-vos ara una família estàndard en els anys 50: home que treballa al camp, dona que té cura de la casa i la família. Tenen dos fills, xiquet i xiqueta. Els pares elegeixen lliurement el rumb de les seues vides. Amb sacrificis però convençuts del valor de l’educació, envien el jove a la universitat i a la dona... Li busquen un bon marit o preguen perquè l’aconseguisca. En aquella època semblava normal, semblava una elecció lliure. Però no ho era perquè la desigualtat entre els gèneres era abismal i quan hi ha desigualtat no es pot elegir en llibertat. La llei que “regula la llibertat” educativa es basa en el mateix principi. No dona a elegir entre l’anglés i el castellà o entre les matemàtiques i el Coneixement del Medi. Però deixa que les famílies opten entre dues llengües que estan en clara desigualtat social. A més, l’elecció individual no és garantia d’obtenir la vacant desitjada perquè els grups (valencià o castellà) es constitueixen per majories. Si al teu centre no trobes un grup de famílies suficient que vote el mateix que tu... Doncs la teua llibertat valdrà per a poc. I si has tingut sort de trobar plaça en la llengua elegida, doncs la llei ha regulat que eixa llengua elegida no puga tenir més d ‘un 52,5 % de pes vehicular.

Però malgrat les trampes dialèctiques i percentuals cal triar valencià. Per què?  De motius hi ha per donar i vendre i per a tots els públics. N’hi ha de bons i de millors i estan a l’abast de tothom. Per començar, està comprovat que si la llengua minoritzada té més pes, l’alumne aprèn més i millor la llengua minoritzada sense perdre competència en la hegemònica. En altres paraules: si elegim valencià aprenem dues llengües i si elegim castellà, n’aprenem una. Podríem analitzar estudis que avalen aquesta teoria (n’hi ha un bon grapat) o buscar testimonis de gent que ha estudiat en valencià... Però no cal. Fixem-nos en les xiquetes i xiquets que han estat educats en valencià. Tots ells parlen valencià i castellà! No sempre passa això quan l’única llengua de casa és el castellà. En eixos casos, quan el valencià no es parla en casa, hi ha famílies que opten per regalar-li’l als seus fills a través de l’escola. Quin acte d’amor més bonic és regalar una llengua! Conec molta gent que ho ha fet i no conec ningú que se n’haja penedit. És un regal meravellós sempre. També per als fills de famílies valencianoparlants que dominen més o menys el valencià escrit. Jo ho vaig fer amb els meus fills. Sabia que era la millor opció de totes. Vaig elegir-los l’escola del poble del costat, que tenia una línia en valencià (un milió de gràcies a ma mare, que va haver de fer de taxista una bona temporada). Els vaig comprar llibres i llibres en valencià, buscava pel·lícules en català, campaments, música i activitats en valencià... Tot en valencià, absolutament tot el que depenia de mi. Van aprendre a llegir i a escriure en valencià i en castellà i van aprendre a estimar les llengües, les cultures i la gent.

Al final, no es tracta de quina llengua trieu per als vostres fills, sinó de quantes voleu que aprenguen. Cada llengua aporta noves connexions neuronals que fan el cervell més eficient. I sobretot ens dona una clau extraordinària per connectar amb la gent que tenim a prop i formar-ne part de forma molt més intensa. Si elegiu el valencià feu un regal als vostres fills que no es pot pagar amb diners. Un regal tan gran com l’educació que aquells pares d’abans ofereixen ara també a la seua filla.

A partir del próximo 7 de mayo y hasta el 18 de mayo a las 10:59 h se abre el periodo de admisión en los centros de infantil y primaria. Cuando matriculéis a vuestros hijos o hijas no solo estaréis solicitando plaza en un centro. A partir de este año, y mientras tenga vigencia la Ley 1/2024 de 27 de junio (la ley que “regula la libertad” educativa), además del colegio, debéis elegir si queréis que vuestro hijo aprenda más o menos valenciano; debéis elegir si queréis que sea más o menos competente en lenguas.

Sé que esto puede sonar capcioso. Al fin y al cabo, solo os piden que marquéis vuestra preferencia lingüística: valenciano o castellano. ¿Qué problema puede haber con eso? Si la niña prefiere leer y jugar en castellano… Si la vida que la rodea está en castellano o si sencillamente quiero marcar el castellano, ¿por qué demonios no lo voy a elegir? ¿No serán algunos maestros y familias politizadas las que no dejan de ver problemas y exageraciones donde no los hay?

La idea de elegir suena atractiva, y más aún si la elección se disputa entre dos lenguas tan diferenciadas en la sociedad. Diferenciadas (que no diferentes) en su presencia y legitimidad: el castellano es omnipresente e incuestionable; el valenciano lucha por tener espacios y carga con una serie de prejuicios que lo problematizan: que si es una lengua impuesta, que si es local y restringida, que si tiene esta pega o esta otra... El castellano es una lengua hegemónica; el valenciano es una lengua minorizada. He aquí la primera gran trampa: ofrecer la ilusión de libertad entre lenguas de distinto estatus.

Imaginad ahora a una familia estándar de los años 50: el hombre trabaja en el campo, la mujer cuida de la casa y la familia. Tienen dos hijos: niño y niña. Los padres eligen “libremente” el rumbo de sus vidas. Con sacrificios, pero convencidos del valor de la educación, envían al joven a la universidad y a la mujer... le buscan un buen marido o esperan que lo consiga. En aquella época eso era normal y parecía una elección libre. Pero no lo era, porque la desigualdad entre géneros era abismal y cuando hay desigualdad no se puede elegir en libertad.

La ley que “regula la libertad” educativa se basa en el mismo principio. No da a elegir entre inglés y castellano o entre matemáticas y conocimiento del medio. Pero deja que las familias opten entre dos lenguas en clara desigualdad social. Además, la elección individual no garantiza la plaza porque los grupos se constituyen por mayorías. Si en tu centro no hay un grupo suficiente que vote lo mismo que tú, tu “libertad” valdrá de poco. Y si tienes la suerte de encontrar vacante en la lengua elegida, la ley regula que esa lengua no pueda tener más de un 52,5% de peso vehicular.

Pero a pesar de las trampas dialécticas y porcentuales, la mejor opción es elegir valenciano. ¿Por qué? Hay motivos para todos los públicos. Para empezar, está comprobado que si la lengua minorizada tiene más peso el alumno aprende más y mejor esa lengua sin perder competencia en la hegemónica. En otras palabras: si elegimos valenciano aprendemos dos lenguas y si elegimos castellano, aprendemos una. Podríamos analizar estudios que avalan esta teoría (hay muchísimos) o buscar testimonios de gente que ha estudiado en valenciano. Pero no hace falta molestarse tanto.

Fijémonos en los niños y niñas educados en valenciano: ¡todos ellos hablan valenciano y castellano! No siempre ocurre lo mismo cuando la única lengua de casa es el castellano. En esos casos, cuando el valenciano no se habla en casa, hay familias que optan por regalárselo a sus hijos a través de la escuela. ¡Qué acto de amor más bonito es regalar una lengua! No conozco a nadie que se haya arrepentido de hacerlo.

Es un regalo maravilloso siempre. También para los hijos de familias valenciano hablantes que dominan más o menos el valenciano escrito. Yo lo hice con mis hijos. Sabía que era la mejor opción. Elegí la escuela del pueblo de al lado porque tenía una línea en valenciano (un millón de gracias a mi madre, que tuvo que hacer de taxista una buena temporada). Les compré libros y más libros en valenciano, buscaba películas en catalán, campamentos, música y actividades en valenciano… Todo en valenciano, absolutamente todo lo que estuvo de mi mano. Aprendieron a leer y escribir en valenciano y en castellano, y aprendieron a amar las lenguas, nuestro patrimonio histórico y las culturas.

Al final, no se trata de qué lengua elijáis para vuestros hijos, sino de cuántas queréis que aprendan. Cada lengua aporta nuevas conexiones neuronales que hacen el cerebro más eficiente. Pero, sobre todo, nos da una llave extraordinaria para conectar con la gente que tenemos cerca y formar parte de ella con mucha más intensidad. Marcando el valenciano hacéis un regalo a vuestros hijos que no se puede sustituir con dinero. Un regalo tan grande como la educación que aquellos padres de antes ofrecen ahora también a su hija.