Una educadora d’educació especial treballa en centres d’educació especial, en centres d’educació infantil i primària i també en instituts d’educació secundària. Treballem amb l’alumnat amb necessitats educatives especials: l’alumnat més vulnerable del sistema educatiu. Aquell que necessita més suport, més temps, més comprensió i més recursos per poder exercir un dret tan bàsic com és el dret a l’educació en igualtat de condicions.

I sí, ho direm clar: nosaltres eduquem. Ensenyem. Acompanyem. Donem eines perquè l’alumnat puga desenvolupar habilitats d’autonomia personal i social. Treballem perquè cada xiquet i cada xiqueta puga formar part del seu centre, del seu grup, del seu dia a dia, amb dignitat i amb oportunitats reals. Fem inclusió de veritat, no la inclusió de paper mullat que moltes vegades ompli discursos institucionals però no arriba a les aules.

Durant molts anys, l’administració ens ha etiquetat com a “personal no docent”. Una definició injusta i profundament reduccionista que invisibilitza la nostra tasca educativa. Ara, per fi, sembla que eixe terme va quedant enrere i es parla de “personal d’atenció educativa”. Però encara queda molt de camí. Perquè si eduquem, si ensenyem, si intervenim pedagògicament i emocionalment amb l’alumnat, com pot ser que encara hem de justificar el nostre paper dins de la comunitat educativa?

Som un col·lectiu menut, i precisament per això sovint quedem diluïdes dins de la immensitat del sistema educatiu. Però la inclusió no seria possible sense nosaltres. Som companyes dels equips docents. Treballem braç a braç amb mestres, professores, orientadores i famílies perquè l’escola siga un espai accessible per a totes i tots. No volem ser més que ningú, però menys tampoc.

I ací arriba una de les grans contradiccions d’aquest sistema: cada vegada hi ha més alumnat amb necessitats educatives especials als centres ordinaris, cada vegada es parla més d’inclusió, però les professionals que sostenim eixa inclusió continuem sense el reconeixement laboral i formatiu que mereixem.

Perquè la nostra professió no és improvisació. No és “tindre mà” amb els xiquets i les xiquetes. No és “ajudar”. La nostra professió requereix coneixements, preparació i formació específica per treballar amb alumnat amb TDAH, TEA, discapacitat intel·lectual o trastorns greus de conducta. Cal saber intervenir emocionalment, gestionar conductes, adaptar entorns, fomentar autonomia i construir vincles segurs. Cal entendre les necessitats de cada alumne i alumna i saber actuar amb criteri pedagògic i humà.

Per això resulta incomprensible que, per accedir a les oposicions d’educadora d’educació especial, encara es demane únicament el batxillerat o un cicle formatiu de grau mitjà. Quan expliques això fora de l’àmbit educatiu, la gent es queda perplexa. I amb raó.

Com pot ser que per treballar amb l’alumnat més vulnerable del sistema no es garantisca una formació específica i superior? Com pot ser que l’administració continue considerant que “qualsevol” pot fer aquesta feina?

Fa anys que les educadores d’educació especial reivindiquem que la titulació requerida siga la de Tècnic Superior en Integració Social. I ho reivindiquem perquè és la titulació que realment prepara per desenvolupar aquesta professió amb qualitat i responsabilitat. No és una qüestió de corporativisme; és una qüestió de dignitat professional i, sobretot, de qualitat educativa.

Però darrere d’aquesta falta de reconeixement també hi ha una realitat molt més profunda i molt més incòmoda: el patriarcat.

Perquè històricament tot allò relacionat amb cuidar, atendre, acompanyar i sostenir emocionalment ha sigut considerat una extensió “natural” de les dones. I quan una feina es percep com una tasca de cures feminitzada, automàticament es precaritza, es desvaloritza i es professionalitza menys. Ens passa a nosaltres i els passa a tantes altres professions essencials sostingudes majoritàriament per dones.

La societat continua assumint que cuidar és instintiu, que qualsevol dona sap fer-ho “de manera natural”. I eixa idea és profundament masclista i tremendament perillosa. Perquè cuidar també és una competència professional. Educar també és una responsabilitat tècnica. I treballar amb alumnat amb necessitats educatives especials exigeix formació, especialització i reconeixement.

No, no som simples acompanyants. No som un recurs secundari. No som “les que ajuden”. Som professionals de l’educació. Professionals que sostenim emocions, conflictes, crisis, aprenentatges i processos vitals. Professionals que moltes vegades fem de pont entre l’alumnat i el món.

I malgrat tot això, continuem havent de reivindicar el nostre lloc.

Potser perquè el nostre treball no sempre apareix a les estadístiques. Potser perquè els nostres èxits no es mesuren en notes ni en rànquings. Però nosaltres sabem el que significa que un alumne aprenga a comunicar-se, a regular-se emocionalment, a relacionar-se o simplement a sentir-se part del grup. Sabem el valor immens que hi ha darrere de cada xicotet avanç.

I precisament per això no deixarem de lluitar.

Perquè l’educació inclusiva no es construeix només amb discursos. Es construeix amb recursos, amb professionals reconegudes i amb condicions dignes. Es construeix escoltant les educadores d’educació especial i entenent que sense nosaltres la inclusió és només una paraula buida.

Ja està bé d’invisibilitzar-nos.

Ja està bé de considerar que qualsevol val per cuidar i educar l’alumnat més vulnerable.

Ja està bé de sostenir la inclusió a costa de la precarietat i del menyspreu professional.

Nosaltres continuarem al costat del nostre alumnat, perquè estimem la nostra feina i perquè sabem la importància que té. Però també continuarem alçant la veu. Per dignitat. Per justícia. I perquè una educació realment inclusiva només serà possible quan també es respecte i es valore a les professionals que la fan possible cada dia.