10 Com a membre del setze per cent de la població espanyola que es declara obertament atea, observe la realitat política i social del nostre país des d'una laïcitat convençuda, però mai desinteressada. Ser ateu no significa viure d'esquena als valors ètics que mouen el món, ni tampoc rebutjar sistemàticament qualsevol missatge pel simple fet de tindre un origen religiós. Per això, davant la històrica i controvertida intervenció del Papa Lleó XIV al Parlament espanyol, la meua reacció es mou en una dualitat incòmoda però necessària: el reconeixement d'alguns dels seus missatges i la indignació més absoluta davant d'altres.

Comencem pel consens. Reconec que vaig trobar encertades, i fins i tot encomiables, certes parts del discurs papal. Quan el pontífex fa una defensa aferrissada del diàleg i la tolerància en un món cada vegada més polaritzat, és impossible no estar-hi d'acord. Com ho és aplaudir la seua denúncia de l’ús de la força, de la guerra, en detriment de la negociació i la pau. També compartisc plenament la seua exigència d’una potent política social que permeta ajudar els més dèbils i vulnerables, així com la seua crida, especialment necessària en els temps que corren, a ser oberts i solidaris amb els immigrants que arrisquen les seues vides a la recerca d'un futur millor. Són valors universals, humans, que no necessiten cap divinitat per a ser defensats, i em reconec en ells.

La línia roja de la sobirania popular

Ara bé, el problema sorgeix quan la mateixa autoritat que demana tolerància creua la línia de la impertinència. Com a ciutadà d'una societat madura, proteste iradament davant l'atreviment de Lleó XIV de criticar fins a la desqualificació algunes lleis aprovades democràticament en el mateix Parlament que l'acollia. El Congrés dels Diputats és la casa de la sobirania popular, l'espai on resideix la voluntat d'una ciutadania diversa i plural. Que un líder religiós de projecció internacional utilitze aquesta tribuna per a qüestionar el marc legal que ens hem donat lliurement és un insult a les nostres institucions.

L'astorament és encara major quan parem atenció en qui emet aquests juís. Com va atrevir-se? Parlem de l'home que és el màxim responsable d'una institució, l'Església Catòlica, que manté una estructura anacrònica i profundament discriminatòria. Com pontificar sobre el marc legal i democràtic d’aquest país des d'una organització que margina i humilia històricamentt la meitat de la població, les dones, negant-les la igualtat de drets en el seu si?

El llistat de contradiccions fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb un mínim sentit de l'ètica:

- L'encobriment de la pederàstia: És el dirigent indiscutible d'una Església que ha permés els abusos a menors al seu si, arribant a extrems aberrants de protegir els delinqüents que han destruït la infància de milers de xiquets i xiquetes durant dècades.

- L'oposició al matrimoni igualitari: És el cap d'una entitat que s'oposa de forma militant al fet que l'amor entre dues persones del mateix sexe puga substanciar-se en el matrimoni civil, un dret que neguen a eixa ciutadania.

- La negació dels drets reproductius: Com a cap de la confessió catòlica, nega el dret de les dones a decidir lliurement sobre un embaràs no desitjat, imposant una visió dogmàtica sobre el seu cos.

- El rebuig a la mort digna: És de facto el representant del seu Déu a la terra per a negar la possibilitat de morir dignament a aquells malalts terminals que bramen de dolor i patiment, obligant-los a un calvari inútil en nom d'una pretesa santedat de la vida que ells mateixos gestionen de forma selectiva.

L'anacronisme d'un poder absolut

No és de rebut que una autoritat religiosa arribe a una casa democràtica aliena a malparlar de les lleis aprovades en ella. I és encara menys tolerable quan qui ho fa presideix una de les institucions més antidemocràtiques —si no la que més— que existeixen actualment en el planeta.

L'Església de Lleó XIV no sap què és votar, ni què és la separació de poders, ni què és la rendició de comptes davant la ciutadania. És un estat absolutista on la paraula d'un sol home esdevé llei divina. Amb quin dret, doncs, es permet alliçonar un Parlament legítim que representa creients d'altres religions, agnòstics i a eixe setze per cent d'ateus que mirem amb perplexitat com es confon la diplomàcia amb la submissió ideològica?

La llibertat de culte i el respecte a les creences personals són pilars fonamentals de la nostra convivència, i com ateu els defensaré sempre. Però el respecte ha de ser mutu. El Papa té tot el dret del món a fixar la doctrina per als seus fidels dins dels seus temples, però no té cap dret a utilitzar les institucions d’un Estat aconfessional com el nostre per a torpedinar els avanços en drets fonamentals que tant ens ha costat aconseguir.

Com a ateu, reivindique un espai públic lliure de tuteles religioses. Escoltem el missatge de solidaritat del Papa amb els immigrants, perquè la humanitat ens uneix a tots; però rebutgem amb fermesa la seua ingerència en algunes de les lleis que regulen la nostra convivència. La democràcia espanyola no pot acotar el cap davant d'aquells que, en ple segle XXI, encara pretenen manipular els ciutadans com si foren un ramat i, en paral·lel, des-legitimen segons quines lleis civils considerant-les pecats segons la seua particular i exclusiva moral.

]]> Como miembro del dieciséis por ciento de la población española que se declara abiertamente atea, observo la realidad política y social de nuestro país desde una laicidad convencida, pero nunca desinteresada. Ser ateo no significa vivir de espaldas a los valores éticos que mueven al mundo, ni tampoco rechazar sistemáticamente cualquier mensaje por el simple hecho de tener un origen religioso. Por eso, ante la histórica y controvertida intervención del Papa León XIV en el Parlamento español, mi reacción se mueve en una dualidad incómoda pero necesaria: el reconocimiento de algunos de sus mensajes y la indignación más absoluta frente a otros.

Empecemos por el consenso. Reconozco que encontré acertadas, e incluso encomiables, ciertas partes del discurso papal. Cuando el pontífice hace una defensa enconada del diálogo y la tolerancia en un mundo cada vez más polarizado, es imposible no estar de acuerdo. Cómo lo es aplaudir su denuncia del uso de la fuerza, de la guerra, en detrimento de la negociación y la paz. También comparto plenamente su exigencia de una potente política social que permita ayudar a los más débiles y vulnerables, así como su llamamiento, especialmente necesario en los tiempos que corren, a ser abiertos y solidarios con los inmigrantes que arriesgan sus vidas en busca de un futuro mejor. Son valores universales, humanos, que no necesitan divinidad alguna para ser defendidos, y me reconozco en ellos.

La línea roja de la soberanía popular

Sin embargo, el problema surge cuando la misma autoridad que pide tolerancia cruza la línea de la impertinencia. Como ciudadano de una sociedad madura, protesto airadamente ante el atrevimiento de León XIV de criticar hasta la descalificación algunas leyes aprobadas democráticamente en el mismo Parlamento que le acogía. El Congreso de los Diputados es la casa de la soberanía popular, el espacio en el que reside la voluntad de una ciudadanía diversa y plural. Que un líder religioso de proyección internacional utilice esta tribuna para cuestionar el marco legal que nos hemos dado libremente es un insulto a nuestras instituciones.

El asombro es aún mayor cuando nos fijamos en quien emite estos juicios. ¿Cómo se atrevió? Hablamos del hombre que es el máximo responsable de una institución, la Iglesia Católica, que mantiene una estructura anacrónica e insoportablemente discriminatoria. ¿Cómo pontificar sobre el marco legal y democrático de este país desde una organización que margina y humilla históricamente a la mitad de la población, las mujeres, negándoles la igualdad de derechos en su seno?

La lista de contradicciones hiere la sensibilidad de cualquier persona con un mínimo sentido ético:

- El encubrimiento de la pederastia: Es el dirigente indiscutible de una Iglesia que ha permitido los abusos a menores en su seno, llegando a extremos aberrantes de proteger a los delincuentes que han destruido la infancia de miles de niños y niñas durante décadas.

- La oposición al matrimonio igualitario: Es el jefe de una entidad que se opone de forma militante a que el amor entre dos personas del mismo sexo pueda sustanciarse en el matrimonio civil, un derecho que niegan a esa ciudadanía.

- La negación de los derechos reproductivos: Como jefe de la confesión católica, niega el derecho de las mujeres a decidir libremente sobre un embarazo no deseado, imponiendo una visión dogmática sobre su cuerpo. 

- El rechazo a la muerte digna: Es de facto el representante de su Dios en la tierra para negar la posibilidad de morir dignamente a aquellos enfermos terminales que gritan de dolor y sufrimiento, obligándoles a un calvario inútil en nombre de una pretendida santidad de la vida que ellos mismos gestionan de forma selectiva.

El anacronismo de un poder absoluto

No es de recibo que una autoridad religiosa llegue a una casa democrática ajena a malhablar de las leyes aprobadas en ella. Y es aún menos tolerable cuando quien lo hace preside una de las instituciones más antidemocráticas —si no la que más— que existen actualmente en el planeta.

La Iglesia de León XIV no sabe lo que es votar, ni qué es la separación de poderes, ni qué es la rendición de cuentas ante la ciudadanía. Es un estado absolutista donde la palabra de un solo hombre se convierte en ley divina. ¿Con qué derecho, pues, se permite aleccionar un Parlamento legítimo que representa a creyentes de otras religiones, agnósticos, y a ese dieciséis por ciento de ateos que miramos con perplejidad cómo se confunde la diplomacia con la sumisión ideológica?

La libertad de culto y el respeto a las creencias personales son pilares fundamentales de nuestra convivencia, y como ateo los defenderé siempre. Pero el respeto debe ser mutuo. El Papa tiene todo el derecho del mundo a fijar la doctrina para sus fieles dentro de sus templos, pero no tiene ningún derecho a utilizar las instituciones de un Estado aconfesional como el nuestro para torpedear los avancesen derechos fundamentales que tanto nos ha costado conseguir.

Como ateo, reivindique un espacio público libre de tutelas religiosas. Escuchemos el mensaje de solidaridad del Papa con los inmigrantes, porque la humanidad nos une a todos; pero rechacemos con firmeza su injerencia en algunas de las las leyes que regulan nuestra convivencia. La democracia española no puede agachar la cabeza frente a aquellos que, en pleno siglo XXI, todavía pretenden manipular a los ciudadanos como si fueran un rebaño y, en paralelo, deslegitiman diversas leyes civiles considerándolas pecado según su particular y exclusiva moral.

]]>