Hi ha viatges que comencen molt abans que una embarcació toqui l’aigua. El de Juan Antonio Olivieri, Oli (Palma, 1969), va començar, en certa manera, l’abril de 2025, quan un infart el va obligar a aturar-se i li van col·locar dos stents. Va ser una pausa forçosa per a un home que feia més de tres dècades que realitzava expedicions per muntanyes, deserts, selves i carreteres de mig món. També va ser un recordatori d’una cosa que ja havia après de molt jove, quan el seu pare va morir als 45 anys i va deixar cinc fills. “Aleshores, jo tenia 18 anys i, quan el vaig veure morir tan jove, vaig dir que jo volia viure la vida, gaudir-ne, esprémer la”, recorda. Ara, als 57 anys, vol tornar a posar-se davant d’un repte de dimensions enormes: remar des de Mallorca fins al Carib el 2027.

Oli prepara la seva Expedició Zero, una travessa de més de 4.500 milles nàutiques que pretén fer completament en solitari. No hi haurà motor, ni vela, ni assistència exterior durant la navegació: l’embarcació avançarà gràcies als seus braços i rems, i tot l’equip necessari funcionarà amb energia solar i un generador manual. “No busco batre rècords”, explica. La seva intenció és demostrar que hi ha una altra manera de viatjar i de relacionar-se amb l’entorn: “Vull demostrar que existeix una altra manera de viatjar i de ser conscient de la petjada de carboni que deixes quan viatges”. L’expedició vol convertir-se així en un projecte de comunicació i conscienciació sobre la importància dels oceans.

L’home que sempre ha buscat la immensitat

a història d’Olivieri amb l’aventura va començar poc després d’aquella mort que el va marcar. Amb 18 anys va començar a escalar amb un amic de la mili obligatòria i, en menys d’un any, va passar de les muntanyes de Mallorca a coronar el cim més alt d’Amèrica del Sud, l’Aconcagua, recorda ara amb emoció. Després van arribar els Alps, l’Himàlaia, Àfrica —va pujar al Kilimanjaro, el sostre d’Àfrica, cim que també va aconseguir el seu bon amic Mix Manresa—, Àsia i Amèrica. El 2004 va ascendir al Cho Oyu; el 2006, a l’Everest, juntament amb Tolo Calafat —que va morir el 2010—, i durant anys va combinar les grans muntanyes amb travesses amb bicicleta per alguns dels indrets més extrems del planeta.

El seu currículum és ple de distàncies i desnivells: 11.000 quilòmetres per Sud-amèrica durant l’expedició Transandina 99; 10.500 quilòmetres pel Canadà fins a arribar al Cercle Polar Àrtic; 5.000 quilòmetres per la Ruta de la Seda; 5.400 per l’Outback australià, o una travessa hivernal per Sibèria que va abandonar després d’enfrontar-se a temperatures de fins a 58 graus sota zero. També ha recorregut Mongòlia, Islàndia, la Baixa Califòrnia i Sulawesi. Cada expedició, explica, li ha deixat un ensenyament. “Cada expedició, gran o petita, m’ha ensenyat alguna cosa sobre la natura, les cultures i sobre mi mateix”.

El mar, però, feia molt de temps que ocupava un lloc especial en la seva imaginació. “Com diu un amic meu, soc un amant de la immensitat”, explica, abans d’afegir que l’apassionen “els espais oberts, grans i amb amplitud”. De jove, fins i tot somiava anar a viure en un vaixell al Pacífic sud i al sud-est asiàtic. En els darrers anys, però, la massificació turística havia començat a canviar la seva manera de viatjar. “Últimament ja no fèiem viatges tan llargs perquè ens costa molt a causa de la massificació turística a tot arreu”, relata. I posa un exemple: “Ara ja no pots anar als Pirineus i improvisar que dormiràs en un refugi perquè ho has de deixar tot preparat per la quantitat de gent que hi trobes”.

Un vaixell que ja ha travessat dues vegades l’Atlàntic

La idea de creuar l’oceà feia anys que li rondava pel cap, però després de l’infart va prendre la determinació de donar-li una forma concreta. Va començar a buscar informació sobre la preparació física i tècnica, sobre altres persones que havien fet travesses similars i sobre l’embarcació necessària per poder dur-la a terme. Volia que el viatge tingués, a més, una dimensió ecològica: una aventura en què l’esforç humà substituís el combustible i en què es pogués demostrar que és possible reduir la petjada de carboni. “Quan viatjo, intento fer-ho sempre d’una manera més sostenible, sense ser gaire intrusiu en la cultura a la qual vaig, i intento deixar la mínima petjada possible per allà on passo”, explica.

Per fer-ho ha triat un Rannoch 25, un bot de rem oceànic dissenyat per afrontar travesses transoceàniques i utilitzat també en curses d’aquest tipus. Té uns 7,5 metres d’eslora i 1,9 metres de mànega i està equipat amb una cabina estanca i compartiments de seguretat. Incorpora pilot automàtic, dessalinitzador manual i elèctric, sistema AIS, balises EPIRB i PLB, bot salvavides i una estació meteorològica a bord. A més, no es tracta d’una embarcació que s’estrenarà a l’oceà: el vaixell ja ha travessat dues vegades l’Atlàntic.

Juan Antonio el va adquirir de segona mà a França per uns 60.000 euros després d’aconseguir un crèdit —un vaixell d’aquestes característiques nou costa més de 80.000 euros—. L’elecció d’una embarcació usada respon també a la filosofia de la seva Expedició Zero: evitar la construcció d’una de nova i l’impacte associat. “La meva dona em deia que estava boig i no s’ho va creure fins que vaig comprar el vaixell després que em concedissin un crèdit”, explica entre rialles tímides. Ara el Rannoch 25 és al port de S’Estanyol, on Olivieri comença a dominar una embarcació que, durant mesos, serà alhora el seu mitjà de transport, casa seva i lloc de descans.

Una casa de set metres enmig de l’oceà

El vaixell serà també un petit laboratori d’autosuficiència. L’energia provindrà de plaques solars i d’un generador manual, que permetran alimentar els equips de comunicació i navegació, el pilot automàtic i la dessalinitzadora. L’aigua potable es produirà a bord i el menjar serà principalment liofilitzat, calculat per evitar residus que no es puguin gestionar. El sistema de comunicació per satèl·lit permetrà transmetre dades de posició, mètriques de rendiment i contingut multimèdia gairebé en temps real. La idea és que durant la travessa no sigui necessari utilitzar combustibles fòssils i reduir al màxim la petjada de carboni del projecte.

Olivieri reconeix que la petjada zero absoluta no existeix: la fabricació dels equips, els desplaçaments i altres elements generen un impacte indirecte. Per això, el projecte contempla protocols per mesurar aquesta petjada i la intenció de compensar-la mitjançant el suport i la participació en projectes de carboni blau, a més de publicar periòdicament les dades. La filosofia d’aquesta gesta es resumeix en el seu “cada acció compta” i també en una altra idea que Oli defensa amb claredat: “No es pot esperar a tenir la tecnologia perfecta, la legislació ideal o les condicions òptimes. Hem d’actuar avui mateix”.

Olivieri reconeix que la petjada zero absoluta no existeix: la fabricació dels equips, els desplaçaments i altres elements generen un impacte indirecte. Per això, el projecte contempla protocols per mesurar aquesta petjada i la intenció de compensar-la mitjançant el suport i la participació en projectes de carboni blau.

La decisió de no utilitzar vela també és conscient. Podria aprofitar el vent per avançar, però vol que l’esforç físic formi part inseparable del repte. “Ja ho estudiaran els psicòlegs, però els que ens dediquem a això necessitem que hi hagi un esforç físic per aconseguir l’objectiu que ens proposem”, diu. I ho resumeix amb una frase que explica la seva manera d’entendre l’aventura: “Si no sues la samarreta, no té el mateix valor”. Remarà, per tant, durant mesos, amb l’oceà com a únic espai al seu voltant i depenent dels corrents, el vent i la seva capacitat per mantenir el ritme.

Dormir dues o tres hores i tornar a remar

Una de les dificultats més grans serà una cosa tan bàsica com dormir. Olivieri ho haurà de fer en intervals molt curts per comprovar contínuament la deriva de l’embarcació i corregir el rumb si cal. “Durant aquests quatre o cinc mesos que durarà el viatge, mai no dormiré més de 3 hores seguides”, remarca. Dins de la cabina no podrà estar assegut ni dret, únicament estirat. Quan necessiti aturar-se o reduir la velocitat de la deriva utilitzarà una àncora de capa, “una mena de paracaigudes” que es llança per la popa per frenar el desplaçament del vaixell.

Durant aquests quatre o cinc mesos que durarà el viatge, mai no dormiré més de 3 hores seguides

Juan Antonio Olivieri — Esportista i explorador

La navegació exigirà, a més, uns coneixements tècnics que fins ara no havien tingut tant de pes en les seves expedicions. “Fins ara, en els viatges, com a màxim utilitzava un GPS i analitzava una mica l’orografia del lloc de destinació”, explica. Ara ha d’aprendre a llegir mapes, a utilitzar el pilot automàtic i el plotter, a calcular rutes i a interpretar la deriva i els corrents. “Cada vegada que surto al mar és un aprenentatge nou”, reconeix. Abans d’afrontar l’Atlàntic farà navegacions curtes per les Balears i té previst anar fins a Cabrera i dormir enmig del mar per adquirir més destresa amb el vaixell.

El Mediterrani serà precisament una de les parts que més preparació exigirà. “Aquest mar pot arribar a ser més complex que l’Atlàntic per dormir”, assegura. Les onades són curtes; els vents, més canviants; hi ha marees i haurà de remar a favor d’aquestes i no en contra. A l’Atlàntic espera aprofitar els vents alisis, tot i que sap que també pot trobar-se amb tempestes i onades grans. L’adaptació a un espai tan reduït serà un altre dels reptes: “Aprendre a viure en un espai tan petit i saber moure’m i maniobrar tan ràpid, juntament amb la tècnica del rem, a la meva edat, als 57 anys, crec que té un valor”. Després afegeix: “Mai no és tard per aprendre alguna cosa nova i un esport d’aquest calibre”.

Per etapes

L’expedició està plantejada en tres grans etapes i estarà sempre condicionada per la meteorologia. La primera serà el Mediterrani, amb unes 700 milles nàutiques entre Mallorca i Cadis i escales tècniques a Dénia, Cartagena, Almeria i Màlaga. Olivieri calcula que aquest tram pot durar uns 40 dies. No vol córrer. “L’important no és arribar aviat, sinó arribar sa i estalvi”, explica. Per això preveu aturar-se allà on sigui necessari i esperar que les condicions siguin favorables. Abans, el setembre de 2027, farà una volta a Mallorca que està previst que duri uns 15 dies.

L’important no és arribar aviat, sinó arribar sa i estalvi

Juan Antonio Olivieri — Esportista i explorador

La segona etapa serà d’unes 800 milles, des de Cadis fins a les Canàries, amb una escala estratègica a Madeira i posterior arribada a La Gomera. Serà el primer tast de l’Atlàntic i la intenció és aprofitar el corrent de les Canàries. El tram pot durar al voltant de 15 dies i, un cop al port, Oli preveu descansar uns 15 dies per reparar i posar a punt l’embarcació abans de la gran travessa. Esperarà a les Canàries la finestra adequada de vents. El calendari és aproximat i està supeditat a la meteorologia: el mateix projecte preveu que la travessa s’iniciï a mitjan setembre de 2027 i que la travessa atlàntica comenci un cop acabada la temporada d’huracans.

La tercera etapa serà la travessa de l’Atlàntic pròpiament dita. Des de San Sebastián de La Gomera posarà rumb al sud-oest seguint els alisis cap a Barbados o Antigua, amb Martinica com a alternativa. Són unes 3.000 milles nàutiques i l’estimació concreta que figura en el projecte situa l’arribada entre 120 i 140 dies després de la sortida de La Gomera. Serà aleshores quan Olivieri quedi completament sol davant de l’oceà, sense motor, sense vela i sense assistència exterior. “Una gesta que avui dia continua sent una utopia, un somni”, reconeix. Però immediatament torna a una idea que l’acompanya des del principi: “Tota aventura comença sempre somiant”.

Després de l'Everest, l'oceà

El projecte també és una continuació de la trajectòria d’un home que mai no ha entès l’aventura únicament com una competició. El 2006, Olivieri i Tolo Calafat es van convertir en els primers mallorquins a coronar l’Everest. Ara fa 20 anys d’aquella ascensió i l’explorador reivindica que els illencs s’animin a afrontar també les grans muntanyes de 8.000 metres. Percep, això sí, “un salt generacional”, un canvi “molt important” en les tendències i les pràctiques relacionades amb aquest tipus d’aventures. Ell ha continuat buscant altres escenaris i altres reptes.

El 2006, Olivieri i Tolo Calafat es van convertir en els primers mallorquins a coronar l’Everest. Ara fa 20 anys d’aquella ascensió i l’explorador reivindica que els illencs s’animin a afrontar també les grans muntanyes de 8.000 metres.

Ara l’escenari és l’oceà i el repte també té a veure amb com viatgem. Olivieri critica que la tecnologia permeti conèixer pràcticament un lloc abans d’haver-hi estat. “Estem tan immersos en la tecnologia que, quan sortim de viatge, ja coneixem per endavant tot el que hi ha en fotos i vídeos; ja ho sabem tot abans que passi”, sosté. De vegades, explica, fins i tot la realitat decep en comparació amb la imatge prèvia. “Hem perdut la recerca de la sensació o l’emoció de descobrir llocs nous”. Per a ell, l’aventura consisteix precisament a recuperar aquesta incertesa i posar-se davant d’una cosa que no pot controlar del tot.

També qüestiona que la fortalesa física actual es tradueixi necessàriament en una recerca d’experiències extremes. “Vivim en una època en què les persones estan molt fortes físicament, però això no es tradueix, en molts casos, en aventura”, afirma. La seva pròpia vida ha estat marcada per aquesta voluntat de posar-se a prova: des de l’Aconcagua fins a l’Everest, des de la Ruta de la Seda fins a Sibèria. Ara vol portar aquesta mateixa lògica a l’oceà i fer-ho, a més, amb un projecte que pretén reduir al màxim l’impacte ambiental.

“No un superheroi, sinó una persona amb dubtes i pors”

El vaixell es diu Misogi, un nom que Olivieri ha triat per a aquesta nova etapa i que, en psicologia i desenvolupament personal, fa referència a un repte extrem i escollit de manera voluntària, l’objectiu del qual és trencar amb les rutines habituals, afrontar la por al fracàs i ampliar de manera significativa els límits de la nostra zona de confort.

El vaixell es diu Misogi, un nom que Olivieri ha triat per a aquesta nova etapa i que, en psicologia i desenvolupament personal, fa referència a un repte extrem i escollit de manera voluntària, amb el propòsit de trencar amb les rutines habituals i afrontar la por al fracàs.

L’embarcació roman a Mallorca mentre el seu propietari prepara els equips, aprèn a utilitzar els sistemes i fa les primeres navegacions. Durant el 2026 està previst completar l’adaptació dels equips de navegació, comunicació, salvament i de la dessalinitzadora, a més de fer proves per les costes de les Balears. Durant la primera meitat del 2027 arribaran les travesses més llargues, com Mallorca-Península-Mallorca, i els ajustos dels patrons de son i de rem. També haurà de tramitar els permisos, estudiar els corrents i la meteorologia, preparar l’alimentació i completar l’entrenament físic i psicològic.

Olivieri també està buscant patrocinadors per fer realitat l’expedició i té previst posar en marxa un crowdfunding. “Crec que és important que es vegi que hi ha mallorquins que es mouen pel món d’una manera diferent”, afirma. No vol que el projecte sigui només una història individual: la seva intenció és que el missatge que surti de Mallorca arribi més lluny que el mateix vaixell i serveixi per qüestionar la relació que mantenim amb els mars i els oceans. “Et convido a qüestionar-te amb mi com ens relacionem amb els nostres mars”, planteja.

I tampoc no vol presentar-se com un heroi invulnerable. Després de l’infart, sap que el repte té una dimensió personal evident, però rebutja convertir-lo en una simple història de superació. “Et convido a seguir no un superheroi, sinó una persona amb dubtes i pors i un compromís inquebrantable”, diu. L’objectiu, insisteix, no és conquerir l’oceà, sinó relacionar s’hi des d’una altra perspectiva. “Expedició Zero no és només un repte físic, és la demostració que podem relacionar-nos amb el mar des de l’admiració i no des de l’explotació”. El somni, de moment, és a terra. El 2027 haurà de demostrar que també pot surar.

Hay viajes que empiezan mucho antes de que una embarcación toque el agua. El de Juan Antonio Olivieri, Oli (Palma, 1969), comenzó, en cierto modo, en abril de 2025, cuando un infarto le obligó a detenerse y le colocaron dos stents. Fue una pausa forzosa para un hombre que llevaba más de tres décadas haciendo expediciones por montañas, desiertos, selvas y carreteras de medio mundo. También fue un recordatorio de algo que ya había aprendido muy joven, cuando murió su padre con 45 años y dejó cinco hijos. “Entonces, yo tenía 18 años y cuando lo vi morir tan joven dije que yo quería vivir la vida, disfrutar, exprimirla”, recuerda. Ahora, a los 57, quiere volver a ponerse delante de un desafío de dimensiones enormes: remar desde Mallorca hasta el Caribe en 2027.

Oli prepara su Expedición Zero, una travesía de más de 4.500 millas náuticas (7.242 kilómetros) que pretende realizar completamente en solitario. No habrá motor, ni vela, ni asistencia exterior durante la navegación: la embarcación avanzará gracias a sus brazos y remos, y todos los equipos necesarios funcionarán con energía solar y un generador manual. “No busco batir récords”, explica. Su intención es demostrar que existe otra manera de viajar y relacionarse con el entorno: “Quiero demostrar que existe otra forma de viajar y ser consciente de la huella de carbono que dejas cuando viajas”. La expedición quiere convertirse así en un proyecto de comunicación y concienciación sobre la importancia de los océanos.

El hombre que siempre buscó la inmensidad

La historia de Olivieri con la aventura comenzó poco después de aquella muerte que le marcó. Con 18 años empezó a escalar junto a un amigo de la mili obligatoria y en menos de un año pasó de las montañas de Mallorca a coronar la cima más alta de América del Sur, el Aconcagua, recuerda ahora con emoción. Después llegaron los Alpes, el Himalaya, África –subió al Kilimanjaro, el techo de África, cima que también consiguió su buen amigo Mix Manresa–, Asia y América. En 2004, ascendió al Cho Oyu; en 2006, al Everest junto a Tolo Calafat –que murió en 2010– y durante años combinó las grandes montañas con travesías en bicicleta por algunos de los lugares más extremos del planeta.

Su currículo está lleno de distancias y desniveles: 11.000 kilómetros por Sudamérica durante la expedición Transandina 99; 10.500 kilómetros por Canadá hasta alcanzar el Círculo Polar Ártico; 5.000 kilómetros por la Ruta de la Seda; 5.400 por el Outback australiano o una travesía invernal por Siberia que abandonó después de enfrentarse a temperaturas de hasta 58 grados bajo cero. Ha recorrido también Mongolia, Islandia, Baja California y Sulawesi. Cada expedición, explica, le ha dejado una enseñanza. “Cada expedición, grande o pequeña, me ha enseñado algo sobre la naturaleza, las culturas y sobre mí mismo”.

El mar, sin embargo, llevaba mucho tiempo ocupando un lugar especial en su imaginación. “Como dice un amigo mío, soy un amante de la inmensidad”, cuenta, antes de explicar que le apasionan “los espacios abiertos, grandes, con amplitud”. De joven incluso soñaba con irse a vivir a un barco en el Pacífico sur y el Sudeste asiático. En los últimos años, sin embargo, la masificación turística había empezado a cambiar su manera de viajar. “Últimamente ya no estábamos haciendo viajes tan largos porque nos cuesta mucho debido a la masificación turística en todos los sitios”, relata. Y pone un ejemplo: “Ahora ya no puedes irte al Pirineo e improvisar que vas a dormir en un refugio porque tienes que dejarlo todo preparado por la cantidad de gente que encuentras”.

Un barco que ya ha cruzado dos veces el Atlántico

La idea de cruzar el océano llevaba años rondándole la cabeza, pero después del infarto tuvo la determinación de darle una forma concreta. Empezó a buscar información sobre la preparación física y la técnica, sobre otras personas que habían realizado travesías similares y sobre la embarcación necesaria para poder llevarla a cabo. Quería que el viaje tuviera además una dimensión ecológica: una aventura en la que el esfuerzo humano sustituyera al combustible y en la que se pudiera demostrar que es posible reducir la huella de carbono. “El hecho de viajar siempre de una manera más sostenible, sin ser muy intrusivo en la cultura a la que voy, cuando viajo intento dejar la mínima huella posible por donde paso”, explica.

Para hacerlo ha elegido un Rannoch 25, un bote de remo oceánico diseñado para afrontar travesías transoceánicas y utilizado también en carreras de este tipo. Tiene unos 7,5 metros (24,6 pies) de eslora y 1,9 metros (6,2 pies) de manga y está equipado con una cabina estanca y compartimentos de seguridad. Incorpora piloto automático, desalinizador manual y eléctrico, sistema AIS, balizas EPIRB y PLB, bote salvavidas y estación meteorológica a bordo. No se trata, además, de una embarcación que vaya a estrenarse en el océano: el barco ya ha cruzado dos veces el Atlántico.

Juan Antonio lo adquirió de segunda mano en Francia por unos 60.000 euros después de conseguir un crédito –un barco de estas características nuevo cuesta más de 80.000 euros–. La elección de una embarcación usada responde también a la filosofía de Expedición Zero: evitar la construcción de una nueva y el impacto asociado a ella. “Mi mujer me decía que estaba loco y no se lo creyó hasta que compré el barco tras concederme un crédito”, cuenta entre tímidas carcajadas. Ahora el Rannoch 25 está en el puerto de S’Estanyol, donde Olivieri empieza a dominar una embarcación que, durante meses, será al mismo tiempo su transporte, su casa y su lugar de descanso.

Una casa de siete metros en mitad del océano

El barco será también un pequeño laboratorio de autosuficiencia. La energía procederá de paneles solares y de un generador manual, que permitirán alimentar los equipos de comunicación y navegación, el piloto automático y la desalinizadora. El agua potable se producirá a bordo y la comida será principalmente liofilizada, calculada para evitar residuos no gestionables. El sistema de comunicación satelital permitirá transmitir datos de posición, métricas de rendimiento y contenido multimedia en tiempo casi real. La idea es que durante la travesía no sea necesario utilizar combustibles fósiles y reducir al máximo la huella de carbono del proyecto.

Olivieri reconoce que la huella cero absoluta no existe: la fabricación de los equipos, los desplazamientos y otros elementos generan un impacto indirecto. Por eso el proyecto contempla protocolos para medir esa huella y la intención de compensarla mediante apoyo y participación en proyectos de carbono azul, además de publicar periódicamente los datos. La filosofía de esta hazaña está resumida en su “cada acción cuenta” y también en otra idea que Oli defiende con claridad: “No se puede esperar a tener la tecnología perfecta, la legislación ideal o las condiciones óptimas. Tenemos que actuar hoy mismo”.

Olivieri reconoce que la huella cero absoluta no existe: la fabricación de los equipos, los desplazamientos y otros elementos generan un impacto indirecto. Por eso el proyecto contempla protocolos para medir esa huella y la intención de compensarla mediante apoyo y participación en proyectos de carbono azul

La decisión de no utilizar vela es igualmente consciente. Podría aprovechar el viento para avanzar, pero quiere que el esfuerzo físico forme parte inseparable del desafío. “Ya lo estudiarán los psicólogos, pero los que nos dedicamos a esto necesitamos que haya un esfuerzo físico para conseguir el objetivo que nos planteamos”, dice. Y lo resume con una frase que explica su manera de entender la aventura: “Si no sudas la camiseta, no tiene el mismo valor”. Remará, por tanto, durante meses, con el océano como único espacio alrededor y dependiendo de las corrientes, el viento y su capacidad para mantener el ritmo.

Dormir dos o tres horas y volver a remar

Una de las dificultades más grandes será algo tan básico como dormir. Olivieri tendrá que hacerlo a intervalos muy cortos para comprobar continuamente la deriva de la embarcación y corregir el rumbo si es necesario. “Durante estos cuatro o cinco meses que durará el viaje, nunca dormiré más de 3 horas seguidas”, remarca. Dentro de la cabina no podrá estar sentado ni de pie, únicamente tumbado. Cuando necesite detenerse o reducir la velocidad de la deriva utilizará un ancla de capa, “una especie de paracaídas” que se lanza por la popa para frenar el desplazamiento del barco.

Durante estos cuatro o cinco meses que durará el viaje, nunca dormiré más de 3 horas seguidas

Juan Antonio Olivieri — Deportista y explorador

La navegación exigirá además unos conocimientos técnicos que hasta ahora no habían tenido tanto peso en sus expediciones. “Hasta el momento, en los viajes, como mucho utilizaba un GPS y analizaba un poco la orografía del lugar de destino”, explica. Ahora tiene que aprender la lectura de mapas, el uso del piloto automático, el plotter, el cálculo de rutas, la deriva y las corrientes. “Cada vez que salgo al mar es un aprendizaje nuevo”, reconoce. Antes de afrontar el Atlántico realizará navegaciones cortas por Baleares y tiene previsto ir hasta Cabrera y dormir en medio del mar para ganar soltura con el barco.

El Mediterráneo será precisamente una de las partes que más preparación exigirá. “Este mar puede llegar a ser más complejo que el Atlántico para dormir”, asegura. Las olas son cortas; los vientos, más cambiantes; hay mareas y tendrá que remar a favor de estas y no en contra. En el Atlántico espera aprovechar los vientos alisios, aunque sabe que también puede encontrarse con tormentas y olas grandes. La adaptación a un espacio tan reducido será otro de los retos: “Aprender a vivir en un espacio tan pequeño y a saber moverse y maniobrar tan rápido, juntamente con la técnica del remo, a mi edad, a los 57 años, creo que tiene un valor”. Después añade: “Nunca es tarde para aprender algo nuevo y un deporte de este calibre”.

Por etapas

La expedición está planteada en tres grandes etapas y siempre estará condicionada por la meteorología. La primera será el Mediterráneo, con unas 700 millas náuticas entre Mallorca y Cádiz y recaladas técnicas en Dénia, Cartagena, Almería y Málaga. Olivieri calcula que este tramo puede durar unos 40 días. No quiere correr. “Lo importante no es llegar pronto, sino llegar sano y salvo”, explica. Por eso prevé detenerse donde sea necesario y esperar a que las condiciones sean favorables. Antes, en septiembre de 2027, realizará una vuelta a Mallorca que está previsto que dure unos 15 días.

Lo importante no es llegar pronto, sino llegar sano y salvo

Juan Antonio Olivieri — Deportista y explorador

La segunda etapa será de unas 800 millas, desde Cádiz hasta Canarias, con una escala estratégica en Madeira y posterior llegada a La Gomera. Será el primer anticipo del Atlántico y la intención es aprovechar la corriente de Canarias. El tramo puede durar alrededor de 15 días y, una vez en puerto, Oli prevé descansar unos 15 días para reparar y acondicionar la embarcación antes del gran cruce. Esperará en Canarias la ventana adecuada de vientos. El calendario es aproximado y está supeditado a la meteorología: el propio proyecto contempla que la travesía se inicie a mediados de septiembre de 2027 y que el cruce atlántico comience una vez terminada la temporada de huracanes.

La tercera etapa será el cruce del Atlántico propiamente dicho. Desde San Sebastián de La Gomera pondrá rumbo suroeste siguiendo los alisios hacia Barbados o Antigua, con Martinica como alternativa. Son unas 3.000 millas náuticas y la estimación concreta que figura en el proyecto sitúa la llegada entre 120 y 140 días después de la salida de La Gomera. Será entonces cuando Olivieri quede completamente solo frente al océano, sin motor, sin vela y sin asistencia exterior. “Una gesta que a día de hoy sigue siendo una utopía, un sueño”, reconoce. Pero inmediatamente vuelve a una idea que le acompaña desde el principio: “Toda aventura empieza siempre soñando”.

Después del Everest, el océano

El proyecto también es una continuación de la trayectoria de un hombre que nunca ha entendido la aventura únicamente como competición. En 2006, Olivieri y Tolo Calafat se convirtieron en los primeros mallorquines en coronar el Everest. Ahora se cumplen 20 años de aquella ascensión y el explorador reivindica que los isleños se animen a afrontar también las grandes montañas de 8.000 metros. Percibe, eso sí, “un salto generacional”, un cambio “muy importante” en las tendencias y prácticas relacionadas con este tipo de aventuras. Él ha seguido buscando otros escenarios y otros desafíos.

En 2006, Olivieri y Tolo Calafat se convirtieron en los primeros mallorquines en coronar el Everest. Ahora se cumplen 20 años de aquella ascensión y el explorador reivindica que los isleños se animen a afrontar también las grandes montañas de 8.000 metros

Ahora el escenario es el océano y el desafío también tiene que ver con cómo viajamos. Olivieri critica que la tecnología permita conocer prácticamente un lugar antes de haber estado allí. “Estamos tan inmersos en la tecnología, que cuando salimos de viaje ya conocemos de antemano todo en fotos, vídeos; lo sabemos ya todo antes de que pase”, sostiene. A veces, explica, la realidad incluso decepciona frente a la imagen previa. “Hemos perdido la búsqueda por la sensación o emoción de descubrir nuevos lugares”. Para él, la aventura consiste precisamente en recuperar esa incertidumbre y ponerse ante algo que no puede controlar por completo.

También cuestiona que la fortaleza física actual se traduzca necesariamente en una búsqueda de experiencias extremas. “Vivimos en una época en la que las personas están muy fuertes físicamente, pero eso no se traslada en muchos casos a la aventura”, afirma. Su propia vida ha estado marcada por esa voluntad de ponerse a prueba: desde el Aconcagua hasta el Everest, desde la Ruta de la Seda hasta Siberia. Ahora quiere llevar esa misma lógica al océano y hacerlo además con un proyecto que pretende reducir al máximo el impacto ambiental.

“No a un superhéroe, sino a una persona con dudas y miedos”

El barco se llama Misogi, un nombre que Olivieri ha elegido para esta nueva etapa y que en psicología y desarrollo personal hace referencia a un desafío extremo y elegido de forma voluntaria, cuyo propósito es romper con las rutinas habituales, enfrentarse al miedo al fracaso y ampliar de manera significativa los límites de nuestra zona de confort.

El barco se llama Misogi, un nombre que Olivieri ha elegido para esta nueva etapa y que en psicología y desarrollo personal hace referencia a un desafío extremo y elegido de forma voluntaria cuyo propósito es romper con las rutinas habituales y enfrentarse al miedo al fracaso

La embarcación permanece en Mallorca mientras su propietario prepara los equipos, aprende los sistemas y realiza las primeras navegaciones. Durante 2026 está previsto completar la adaptación de los equipos de navegación, comunicación, salvamento y desalinizadora, además de hacer pruebas por las costas de Baleares. En la primera mitad de 2027 llegarán las travesías más largas, como Mallorca-Península-Mallorca, y los ajustes de los patrones de sueño y remo. También tendrá que cerrar permisos, estudiar corrientes y meteorología, preparar la alimentación y completar el entrenamiento físico y psicológico.

Olivieri está además buscando patrocinadores para hacer realidad la expedición y tiene previsto poner en marcha un crowdfunding. “Creo que es importante que se vea que hay mallorquines que se mueven por el mundo de una forma distinta”, afirma. No quiere que el proyecto sea solamente una historia individual: su intención es que el mensaje que salga de Mallorca llegue más lejos que el propio barco y sirva para cuestionar la relación que mantenemos con los mares y océanos. “Te invito a cuestionarte conmigo cómo nos relacionamos con nuestros mares”, plantea.

Y tampoco quiere presentarse como un héroe invulnerable. Después del infarto, sabe que el reto tiene una dimensión personal evidente, pero rechaza convertirlo en una simple historia de superación. “Te invito a seguir no a un superhéroe, sino a una persona con dudas y miedos y un compromiso inquebrantable”, dice. El objetivo, insiste, no es conquistar el océano, sino relacionarse con él desde otra perspectiva. “Expedición Zero no es solo un reto físico, es la demostración de que podemos relacionarnos con el mar desde la admiración y no desde la explotación”. El sueño, de momento, está en tierra. En 2027 tendrá que demostrar que también puede flotar.

La primera pista no és una adreça. Tampoc un nom de lloc. Són unes coordenades. Una successió de números que obliga a treure el mòbil, obrir el GPS i deixar que el mapa marqui el camí. És una manera apropiada de començar un reportatge sobre el geocaching perquè, en realitat, gairebé tot comença així. Abans fins i tot de saber què es busca, el joc ja ha despertat la curiositat. Les coordenades condueixen fins al lloc on aquell diumenge es celebra una de les trobades de la comunitat geocacher de Mallorca. No hi ha premis ni competicions. Tampoc una sortida organitzada per cercar amagatalls. Els participants hi han acudit per parlar-ne. Intercanvien anècdotes, comenten viatges, resolen dubtes i posen cara a noms d'usuari amb els quals fa anys que coincideixen a internet. L'escena es podria confondre amb la reunió de qualsevol associació excursionista si no fos perquè aquí les converses giren al voltant d'enigmes, coordenades, recipients o contenidors amagats i indrets secrets repartits per mig món.

Perquè això és el geocaching: un joc nascut a començaments d'aquest segle que consisteix a localitzar petits recipients amagats —els anomenats geocachés o cachés— mitjançant unes coordenades GPS. Els amaguen altres aficionats de manera voluntària perquè qualsevol els pugui trobar seguint les pistes i respectant una regla essencial: una vegada descobert el tresor, cal deixar-lo exactament al mateix lloc perquè el següent jugador pugui viure la mateixa experiència.

Una vegada descobert el tresor, cal deixar-lo exactament al mateix lloc perquè el següent jugador pugui viure la mateixa experiència

Hi ha milions de geocachés repartits per tot el planeta. Alguns amb prou feines guarden una tira de paper on escriure el nom del visitant; d'altres inclouen petits objectes d'intercanvi i uns quants s'han convertit en autèntiques obres d'enginyeria que obliguen a resoldre enigmes o obrir cadenats abans d'accedir a l'amagatall. Però els qui fa anys que practiquen aquesta activitat coincideixen en una idea: el veritable tresor gairebé mai no és dins la capsa. Allò important és el camí.

Entre els assistents hi ha l'Eva. Juntament amb el seu marit i els seus dos fills, conforma Myotragus, un dels grups més veterans de Mallorca. Amb aquest nom signen tots els geocachés que troben, un costum habitual entre moltes famílies espanyoles. Quan van començar, els seus fills tenien onze i tretze anys; avui ja n'han fet vint-i-cinc i vint-i-set i, tot i haver emprès ja el seu propi camí, continuen organitzant bona part dels seus viatges al voltant del mapa de geocachés de la destinació que visiten.

“Tot va començar perquè el meu marit es va comprar un GPS per fer rutes amb el cotxe”, recorda. “Cercant informació va descobrir el geocaching i vam pensar que podia ser una activitat divertida per fer tots quatre junts. Ho vam provar un dia i ja no ho hem deixat mai”. Allò que va començar com una curiositat tecnològica es va acabar convertint en una manera diferent de viatjar.

“N'hi ha de totes les mides, formes i colors”

La imatge més coneguda del geocaching és la d'una petita capsa amagada sota una pedra o entre unes branques. Però n'hi ha prou de parlar uns minuts amb l'Eva per descobrir que aquest tòpic només representa una part d'aquest univers. “N'hi ha de totes les mides, formes i colors. I molts estan tan ben camuflats que pots passar-hi pel davant vint vegades sense adonar-te'n. Aquesta és part de la gràcia”, apunta.

Hi ha tresors de totes les mides, formes i colors. I molts estan tan ben camuflats que pots passar-hi pel davant vint vegades sense adonar-te'n. Aquesta és part de la gràcia

Eva — Participant del geocaching

Tots contenen, com a mínim, un llibre de registre o logbook, on qui els troba deixa el seu nom abans de tornar a amagar el recipient exactament al mateix lloc. Després, la troballa també queda registrada a la pàgina oficial del geocaching. Alguns hi escriuen únicament un “Trobat, gràcies”; d'altres aprofiten per relatar l'experiència o descriure el paisatge descobert. Els recipients de més grandària també inclouen objectes d'intercanvi. “Forma part del joc”, resumeix l'Eva, que remarca que, si així s'indica, “la capsa ha de continuar igual per a la següent persona”. Aquesta filosofia col·laborativa sosté una comunitat formada per milions d'aficionats arreu del món.

Molt més que seguir unes coordenades

Qui pensi que el geocaching consisteix únicament a caminar fins a un punt marcat pel GPS s'equivoca. Els més habituals són els anomenats tradicionals o tradis, com els anomena l'Eva, en què les coordenades condueixen directament a l'amagatall. Però hi ha moltes més modalitats. Els mystery obliguen a resoldre un enigma abans de sortir de casa; els multi requereixen recórrer diverses etapes recollint pistes, i els letterbox, inspirats en les antigues bústies de segells, es poden desenvolupar fins i tot dins d'un museu.

Els mystery obliguen a resoldre un enigma abans de sortir de casa; els multi requereixen recórrer diverses etapes recollint pistes, i els letterbox, inspirats en les antigues bústies de segells, es poden desenvolupar fins i tot dins d'un museu

També canvia la mida dels recipients. Els nano amb prou feines permeten guardar una estreta tira de paper; els micro solen ser petits tubs o antics rodets fotogràfics. Però l'Eva assegura que també ha trobat amagatalls de la mida d'una habitació: “N'hi ha alguns d'espectaculars. Hi entres perquè abans has resolt una clau, obres un cadenat i a dins hi trobes una mena d'escape room. El que recordes és tota l'experiència”.

Hi ha alguns amagatalls espectaculars. Hi entres perquè abans has resolt una clau, obres un cadenat i a dins hi trobes una mena d'escape room. El que recordes és tota l'experiència

Eva — Participant de geocaching

Viatjar més a poc a poc

Si hi ha una idea que l'Eva repeteix durant la conversa és que el geocaching ha canviat completament la seva manera de viatjar: “Ara no anam a un lloc només per veure el monument més famós. Cercam indrets que algú ha volgut mostrar perquè considera que valen la pena”. I és que les coordenades condueixen sovint fins a miradors poc coneguts, torres defensives, senders, cales amagades o elements patrimonials que solen passar desapercebuts. “Si hi ha un lloc de la teva ciutat que t'agrada especialment i vols ensenyar-lo a altres persones, hi col·loques un geocaché”, comenta. L'amagatall es converteix així en una excusa per descobrir el lloc.

'Si hi ha un lloc de la teva ciutat que t'agrada especialment i vols ensenyar-lo a altres persones, hi col·loques un geocaché', comenta l'Eva

Això és el que va fer Myotragus quan va amagar un dels seus geocachés a l'ermita de Betlem, al municipi mallorquí d'Artà. “Moltes vegades el valor d'un geocaché es troba en el recorregut que fas per arribar-hi». Per això els usuaris poden atorgar punts de favorits als amagatalls que més els sorprenen, moltes vegades més per l'entorn que no per la dificultat, com passa amb la ruta que ens porta fins a la Cova de ses Crestes (Mallorca), un itinerari molt ben valorat perquè combina un indret poc conegut amb un camí atractiu.

Amb el pas dels anys, el geocaching ha deixat de ser només una recerca de recipients amagats. Bona part de la comunitat ha apostat per convertir cada recorregut en una experiència divulgativa. És el cas dels earthcache, on no existeix cap capsa física. L'objectiu consisteix a visitar un lloc d'interès geològic, observar l'entorn i respondre una sèrie de preguntes abans de registrar la visita a la pàgina oficial.

L'Eva reconeix que és una de les modalitats que més li ha ensenyat. “Jo mateixa he après moltíssim sobre fòssils. Abans pensava que només eren als museus. Ara vaig caminant i em fix en les pedres dels edificis o fins i tot a terra, perquè moltes vegades hi trobes petxines o restes marine”, explica. I és que, per a ella, aquest canvi de mirada resumeix bona part de l'atractiu del geocaching: “Aprens sense adonar-te'n. I això acaba enganxant”.

El Myotragus i els tsunamis

La divulgació també forma part dels cachés que Myotragus té actualment a Mallorca. Un està dedicat al Myotragus balearicus, el mamífer prehistòric que dona nom al grup, i proposa identificar-ne la petjada i conèixer millor la història natural de l'arxipèlag. Un altre és un earthcache i està centrat en els antics tsunamis documentats a Mallorca per explicar com van deixar empremta en el paisatge local. “Ens agrada que la gent marxi del nostre entorn havent après alguna cosa. Quan amagues un geocaché també decideixes què vols ensenyar”, explica.

Amb tot, no tots els reptes es resolen caminant. Alguns comencen molt abans de sortir de casa i exigeixen hores d'investigació o de lògica. Són els mystery, probablement la modalitat més complexa. Myotragus va aconseguir completar un d'aquests desafiaments juntament amb la família de Joan Cànaves, també fervents seguidors d'aquesta pràctica. Després de resoldre una vintena d'enigmes encadenats, el premi els esperava a París. “Va ser una satisfacció enorme. No perquè hi hagués un gran tresor, sinó per tota la feina que hi havia al darrere”, diu l'Eva.

Tots els geocachés tenen una doble valoració: una mesura la dificultat del terreny i l'altra la complexitat intel·lectual del repte, fet que permet triar des d'un passeig senzill fins a un desafiament que es pot allargar durant setmanes. Però l'Eva insisteix que l'esperit del geocaching té ben poc a veure amb la competició i que “aquí ningú no guanya ningú”. I és que cadascú es marca els seus propis reptes: “El que és bonic no és tenir més geocachés trobats que una altra persona, sinó descobrir un lloc nou o resoldre un misteri que semblava impossible”.

Una comunitat que també es reuneix

A Mallorca hi ha al voltant de 2.800 cachés. Mentrestant, a Espanya n'hi ha 105.000 i, a Alemanya, un dels grans referents europeus, la xifra s'acosta als 440.000. Aquest pes alemany també es nota a l'illa, ja que aproximadament la meitat dels geocachers estrangers que la visiten provenen d'aquest país. Molts planifiquen les seves vacances consultant abans el mapa d'amagatalls i organitzen les rutes en funció dels geocachés més ben valorats.

A Mallorca hi ha al voltant de 2.800 memòries cau. Mentrestant, a Espanya, 105.000, i a Alemanya, un dels grans referents europeus, ronda els 440.000

La trobada celebrada diumenge passat a Mallorca no consistia a sortir a cercar geocachés. Era, en si mateixa, un altre tipus de geocaché. Dins la classificació oficial existeix la categoria Esdeveniment, una modalitat que reuneix aficionats per compartir experiències i posar cara als noms d'usuari.

La cita va ser organitzada pels equips Paradoxs i Chotón. Durant unes hores no va caldre resoldre enigmes ni trobar recipients amagats. Va bastar parlar de viatges, rutes, anècdotes i projectes de futur. Allà, un dels protagonistes va ser el Geofunzine, la revista que tots dos elaboren des de fa un temps i que ja ha arribat a la quarta edició. El primer número va estar dedicat als earthcache i, des d'aleshores, ha anat incorporant articles divulgatius, humor, passatemps i relats de viatges.

Un joc amb les seves pròpies regles

Tots els amagatalls han de mantenir una distància mínima de 160 metres entre ells. A més, la plataforma distingeix entre usuaris gratuïts i premium. La versió de pagament, d'uns 30 euros anuals, permet accedir a determinats geocachés reservats pels seus propietaris per a jugadors amb més experiència.

Les trobades també es classifiquen segons el nombre d'assistents. Els Mega Esdeveniments reuneixen més de 500 participants i els Giga superen els 5.000. Mallorca, amb l'Eva, Paradoxs, Chotón i altres equips, ja treballa amb l'objectiu d'organitzar el seu propi Mega Esdeveniment l'any 2028.

Després de passar diverses hores amb els participants de la trobada, resulta evident que el geocaching té ben poc a veure amb col·leccionar capses amagades. Les converses parlen de senders, fòssils, enigmes i amistats nascudes durant un viatge; gairebé mai del contingut d'un recipient.

Quan acaba la trobada i cada participant es guarda el GPS a la butxaca, les coordenades recuperen el significat amb què començava aquesta història. Ja no són només una successió de números. Són una invitació a caminar sense presses, aturar-se allà on normalment ningú no s'atura i mirar dues vegades allò que la majoria passa per alt. Perquè, com resumeix l'Eva abans d'acomiadar-se, “el millor tresor mai no és dins la capsa; és tot allò que descobreixes mentre el cerques”.

La primera pista no es una dirección. Tampoco un nombre de lugar. Son unas coordenadas. Una sucesión de números que obliga a sacar el móvil, abrir el GPS y dejar que el mapa marque el camino. Es una forma apropiada de empezar un reportaje sobre geocaching porque, en realidad, casi todo comienza así. Antes incluso de saber qué se está buscando, el juego ya ha despertado la curiosidad. Las coordenadas conducen hasta el lugar donde ese domingo se celebra uno de los encuentros de la comunidad geocacher de Mallorca. No hay premios ni competiciones. Tampoco una salida organizada para buscar escondites. Los participantes han acudido para hablar de ellos. Intercambian anécdotas, comentan viajes, resuelven dudas y ponen rostro a nombres de usuario con los que llevan años coincidiendo en internet. La escena podría confundirse con la reunión de cualquier asociación excursionista si no fuera porque aquí las conversaciones giran alrededor de enigmas, coordenadas, recipientes o contenedores escondidos y lugares secretos repartidos por medio mundo.

Porque eso es el geocaching: un juego nacido a comienzos de este siglo que consiste en localizar pequeños recipientes ocultos —los llamados geocachés o cachés— mediante unas coordenadas GPS. Los esconden otros aficionados de forma voluntaria para que cualquiera pueda encontrarlos siguiendo las pistas y respetando una regla esencial: una vez descubierto el tesoro, hay que dejarlo exactamente en el mismo lugar para que el siguiente jugador pueda vivir la misma experiencia.

Una vez descubierto el tesoro, hay que dejarlo exactamente en el mismo lugar para que el siguiente jugador pueda vivir la misma experiencia

Hay millones de geocachés repartidos por todo el planeta. Algunos apenas guardan una tira de papel donde escribir el nombre del visitante; otros incluyen pequeños objetos de intercambio y unos pocos se han convertido en auténticas obras de ingeniería que obligan a resolver acertijos o abrir candados antes de acceder al escondite. Pero quienes llevan años practicando esta actividad coinciden en una idea: el verdadero tesoro casi nunca está dentro de la caja. Lo importante es el camino.

Entre los asistentes está Eva. Junto a su marido y sus dos hijos forma Myotragus, uno de los grupos más veteranos de Mallorca. Bajo ese nombre firman todos los geocachés que encuentran, una costumbre habitual entre muchas familias españolas. Cuando empezaron, sus hijos tenían once y trece años; hoy ya han cumplido veinticinco y veintisiete y, aun habiendo cogido ya vuelo propio, siguen organizando buena parte de sus viajes alrededor del mapa de geocachés del destino que visitan.

“Todo empezó porque mi marido se compró un GPS para hacer rutas con el coche”, recuerda. “Buscando información encontró el geocaching y pensamos que podía ser una actividad divertida para hacer los cuatro juntos. Probamos un día y ya nunca hemos dejado de hacerlo”. Lo que comenzó como una curiosidad tecnológica terminó convirtiéndose en una forma distinta de viajar.

“Hay de todas las medidas, tamaños y colores”

La imagen más conocida del geocaching es la de una pequeña caja escondida bajo una piedra o entre unas ramas. Pero basta hablar unos minutos con Eva para descubrir que ese tópico solo representa una parte de este universo. “Hay de todas las medidas, tamaños y colores. Y muchos están tan bien camuflados que puedes pasar delante veinte veces sin darte cuenta. Esa es parte de la gracia”, apostilla.

Hay tesoros de todas las medidas, tamaños y colores. Y muchos están tan bien camuflados que puedes pasar delante veinte veces sin darte cuenta. Esa es parte de la gracia

Eva — Participante del geocaching

Todos contienen, al menos, un libro de registro o logbook, donde quien los encuentra deja su nombre antes de volver a esconder el recipiente exactamente en el mismo lugar. Después, el hallazgo también queda registrado en la página oficial del geocaching. Algunos escriben únicamente un “encontrado, gracias”; otros aprovechan para relatar la experiencia o describir el paisaje descubierto. Los recipientes de mayor tamaño incluyen además objetos de intercambio. “Es parte del juego”, resume Eva, quien remarca que, si está indicado, “la caja debe seguir igual para la siguiente persona”. Esa filosofía colaborativa sostiene una comunidad formada por millones de aficionados en todo el mundo.

Mucho más que seguir unas coordenadas

Quien piense que el geocaching consiste únicamente en caminar hasta un punto marcado por el GPS se equivoca. Los más habituales son los llamados tradicionales o tradis, como los llama Eva, en los que las coordenadas conducen directamente al escondite. Pero existen muchas más modalidades. Los mystery obligan a resolver un acertijo antes de salir de casa; los multi requieren recorrer varias etapas recogiendo pistas, y los letterbox, inspirados en los antiguos buzones de sellos, pueden desarrollarse incluso dentro de un museo.

Los mystery obligan a resolver un acertijo antes de salir de casa; los multi requieren recorrer varias etapas recogiendo pistas, y los letterbox, inspirados en los antiguos buzones de sellos, pueden desarrollarse incluso dentro de un museo

También cambia el tamaño de los recipientes. Los nano apenas permiten guardar una estrecha tira de papel; y los micro suelen ser pequeños tubos o antiguos carretes fotográficos. Pero Eva asegura que también ha encontrado escondites del tamaño de una habitación: “Hay algunos espectaculares. Entras porque antes has resuelto una clave, abres un candado y dentro encuentras una especie de escape room. Lo que recuerdas es toda la experiencia”.

Hay algunos escondites espectaculares. Entras porque antes has resuelto una clave, abres un candado y dentro encuentras una especie de escape room. Lo que recuerdas es toda la experiencia

Eva — Participante de geocaching

Viajar más despacio

Si hay una idea que Eva repite durante la conversación es que el geocaching ha cambiado por completo su manera de viajar: “Ahora no vamos a un sitio solo para ver el monumento más famoso. Buscamos lugares que alguien ha querido enseñar porque considera que merecen la pena”. Y es que las coordenadas conducen con frecuencia hasta miradores poco conocidos, torres defensivas, senderos, calas escondidas o elementos patrimoniales que suelen pasar desapercibidos. “Si hay un sitio de tu ciudad que te gusta especialmente y quieres enseñárselo a otras personas, colocas allí un geocaché”, comenta. El escondite se convierte así en una excusa para descubrir el lugar.

Si hay un sitio de tu ciudad que te gusta especialmente y quieres enseñárselo a otras personas, colocas allí un geocaché

Eva — Participante de geocaching

Eso fue lo que hizo Myotragus cuando escondió uno de sus geocachés en la ermita de Betlem, en el municipio de Artà. “Muchas veces el valor de un geocaché está en el recorrido que haces para llegar hasta él”. Por eso los usuarios pueden otorgar puntos de favoritos a los escondites que más les sorprenden, muchas veces por el entorno más que por la dificultad, como en la ruta que nos lleva hasta la Cova de ses Crestes, un recorrido muy valorado por combinar un enclave poco conocido con un camino atractivo.

Con el paso de los años, el geocaching ha dejado de ser solo una búsqueda de recipientes escondidos. Buena parte de la comunidad ha apostado por convertir cada recorrido en una experiencia divulgativa. Es el caso de los earthcache, donde no existe ninguna caja física. El objetivo consiste en visitar un lugar de interés geológico, observar el entorno y responder una serie de preguntas antes de registrar la visita en la página oficial.

Eva reconoce que es una de las modalidades que más le ha enseñado. “Yo misma he aprendido muchísimo sobre fósiles. Antes pensaba que solo estaban en los museos. Ahora voy caminando y me fijo en las piedras de los edificios o incluso en el suelo porque muchas veces encuentras conchas o restos marinos”, explica. Y es que, para ella, ese cambio de mirada resume buena parte del atractivo del geocaching: “Aprendes sin darte cuenta. Y eso termina enganchando”.

El Myotragus y los tsunamis

La divulgación también forma parte de los cachés que Myotragus tiene actualmente en Mallorca. Uno está dedicado al Myotragus balearicus, el mamífero prehistórico que da nombre al grupo, y propone identificar su huella y conocer mejor la historia natural del archipiélago. Otro es un earthcache y está centrado en los antiguos tsunamis documentados en Mallorca para explicar cómo dejaron huella en el paisaje local. “Nos gusta que la gente se vaya de nuestro entorno habiendo aprendido algo. Cuando escondes un geocaché también decides qué quieres enseñar”, cuenta.

Aun con todo, no todos los retos se resuelven caminando. Algunos empiezan mucho antes de salir de casa y exigen horas de investigación o lógica. Son los mystery, probablemente la modalidad más compleja. Myotragus consiguió completar uno de esos desafíos junto a la familia de Joan Cànaves, también acérrimos seguidores de esta práctica. Tras resolver una veintena de enigmas enlazados, el premio esperaba en París. “Fue una satisfacción enorme. No porque hubiera un gran tesoro, sino por todo el trabajo que había detrás”, dice Eva.

Todos los geocachés cuentan con una doble valoración: una mide la dificultad del terreno y otra la complejidad intelectual del reto, lo que permite elegir desde un sencillo paseo hasta un desafío que puede prolongarse durante semanas. Pero Eva insiste en que el espíritu del geocaching poco tiene que ver con la competición y que “aquí nadie gana a nadie”. Y es que cada uno se pone sus propios retos: “Lo bonito no es tener más geocachés encontrados que otra persona, sino descubrir un lugar nuevo o resolver un misterio que parecía imposible”.

Una comunidad que también se reúne

En Mallorca hay alrededor de 2.800 cachés. Mientras, en España, 105.000, y en Alemania, uno de los grandes referentes europeos, ronda los 440.000. Ese peso alemán también se nota en la isla, ya que aproximadamente la mitad de los geocachers extranjeros que la visitan proceden de ese país. Muchos planifican sus vacaciones consultando antes el mapa de escondites y organizan sus rutas en función de los geocachés mejor valorados.

En Mallorca hay alrededor de 2.800 cachés. Mientras, en España, 105.000, y en Alemania, uno de los grandes referentes europeos, ronda los 440.000

El encuentro celebrado el pasado domingo en Mallorca no consistía en salir a buscar geocachés. Era, en sí mismo, otro tipo de geocaché. Dentro de la clasificación oficial existe la categoría Evento, una modalidad que reúne a aficionados para compartir experiencias y poner rostro a nombres de usuario.

La cita estuvo organizada por los equipos Paradoxs y Chotón. Durante unas horas no hubo que resolver enigmas ni encontrar recipientes escondidos. Bastó con hablar de viajes, rutas, anécdotas y futuros proyectos. Allí, uno de los protagonistas fue el Geofunzine que ambos elaboran desde hace un tiempo y que ya alcanza su cuarta edición. El primer número estuvo dedicado a los earthcache y desde entonces ha ido incorporando artículos divulgativos, humor, pasatiempos y relatos de viajes.

Un juego con sus propias reglas

Todos los escondites deben guardar una distancia mínima de 160 metros entre sí. Además, la plataforma distingue entre usuarios gratuitos y premium. La versión de pago, de unos 30 euros anuales, permite acceder a determinados geocachés reservados por sus propietarios para jugadores con mayor experiencia.

Los encuentros también se clasifican según el número de asistentes. Los Mega Eventos reúnen a más de 500 participantes y los Giga superan los 5.000. Mallorca, con Eva, Paradoxs, Chotón y otros equipos, ya trabaja con el objetivo de organizar en 2028 su propio Mega Evento.

Después de pasar varias horas con los participantes del encuentro resulta evidente que el geocaching tiene poco que ver con coleccionar cajas escondidas. Las conversaciones hablan de senderos, fósiles, acertijos y amistades nacidas durante un viaje; casi nunca del contenido de un recipiente.

Cuando termina el encuentro y cada participante guarda el GPS en el bolsillo, las coordenadas recuperan el significado con el que empezaba esta historia. Ya no son solo una sucesión de números. Son una invitación a caminar sin prisas, detenerse donde normalmente nadie se detiene y mirar dos veces aquello que la mayoría pasa por alto. Porque, como resume Eva antes de despedirse, “el mejor tesoro nunca está dentro de la caja; está en todo lo que descubres mientras la buscas”.