Cremar la palla pot ser, en determinades circumstàncies i especialment davant problemes fitosanitaris concrets, una ferramenta excepcional de gestió. Això és molt diferent d’afirmar que quan crema l’arrossar estem cuidant l’Albufera.

L’article parteix d’un problema cert. Si grans quantitats de palla fresca queden submergides immediatament després de la sega, la seua descomposició consumeix l’oxigen de l’aigua. En condicions d’estancament es poden produir situacions d’hipòxia o anòxia, augmentar les emissions de metà i formar-se compostos reduïts potencialment tòxics, com el sulfur d’hidrogen.

Açò no és nou. Informes elaborats fa més d’una dècada sobre la gestió de la palla a l’Albufera ja descrivien detalladament aquest fenomen, especialment als tancats situats per baix del nivell del llac: quan la palla recentment segada queda ràpidament inundada, la descomposició bacteriana consumeix l’oxigen i pot provocar aigües en molt males condicions per a la fauna aquàtica. I açò es produeix principalment les tardors plujoses. 

Com va passar l’any passat, que a partir del 9 d’octubre de 2025, després de les fortes pluges acumulades, a l’Albufera es van començar a registrar punts amb concentracions mínimes d’oxigen dissolt, per baix als 2 mg/l, considerades ja anòxiques, procedents dels camps amb acumulats de palla de l’arròs. 

Fins ací podem estar d’acord.

La discrepància apareix quan d'aquest problema es dedueix que la crema constitueix una solució ambientalment favorable. Perquè entre “deixar podrir la palla baix de l’aigua” i “cremar-la” hi ha moltes més opcions.

Un fals dilema

Ja els estudis realitzats a l’Albufera fa anys proposaven una gestió diferenciada segons les característiques de cada zona. La retirada i valorització de la palla allí on és tècnicament possible; el triturat i incorporació al sòl quan hi ha temps suficient perquè comence una degradació aeròbica abans de la inundació; el fangueig adequadament programat; i, sobretot en les zones baixes, garantir una renovació suficient de les aigües perquè la descomposició no es produïsca en condicions d’anòxia.

No són propostes del passat que hagen quedat obsoletes.

La mateixa Generalitat Valenciana, en les instruccions tècniques aprovades el 24 d’agost de 2026 per a la gestió de la palla als aiguamolls valencians, torna a considerar expressament la recollida i valorització i el fangueig com a sistemes de gestió. I recorda que la incorporació de la palla és viable si es fa correctament: trituració, conreu superficial i un període d’aproximadament 30-40 dies abans de la inundació, per facilitar la seua oxigenació i reduir els problemes derivats de la descomposició anaeròbia i les emissions de metà.

És a dir: el problema no és simplement “incorporar la palla”. El problema és incorporar una gran quantitat de matèria orgànica i sotmetre-la immediatament a condicions anaeròbies.

I això és una diferència fonamental.

El metà tampoc converteix la crema en una alternativa “verda”

L’article cita un assaig realitzat a Sueca segons el qual la incorporació de la palla va produir 557,5 kg de metà per hectàrea, davant dels 319,2 kg/ha després de la crema i els 249,9 kg/ha quan la palla era retirada. La dada existeix i no té sentit negar-la. El treball concloïa també que, dins dels tractaments estudiats, la incorporació presentava un balanç de gasos d’efecte hivernacle un 18% superior al tractament amb crema.

Però falta una dada important en el relat, i només parlant de metà, l’opció amb menys emissions era precisament retirar la palla, i...

I, sobretot, l’assaig no demostra que “cremar és millor per al clima” en qualsevol sistema de gestió de l’arrossar. Compara uns tractaments i unes condicions concretes. La producció de metà està íntimament relacionada amb la presència de matèria orgànica en condicions anaeròbies, de manera que la gestió de l’aigua, el moment d’incorporació i el temps transcorregut abans de la inundació són determinants.

Per això reduir la discussió climàtica a comparar una palla incorporada i inundada amb una palla cremada ens deixa fora una part essencial de les possibles solucions.

També convé recordar que la combustió de palla no produeix únicament CO₂. Estudis realitzats precisament amb palla d’arròs valenciana han identificat emissions de partícules i diversos contaminants atmosfèrics, inclosos hidrocarburs aromàtics policíclics, dioxines i metalls.

La contaminació atmosfèrica no és simplement una “molèstia” que la població haja de suportar uns dies a l’any.

La retirada tampoc és una utopia

És evident que no es pot empacar tota la palla de l’Albufera en qualsevol situació meteorològica. Quan plou després de la sega, especialment als tancats més baixos, l’entrada de maquinària pot arribar a ser impossible. 

Aquest any la Generalitat, a través de la Conselleria de Medi Ambient, Infraestructures, Territori i de la Recuperació ha impulsat aquesta la retirada gratuïta de palla d’arròs. L’actuació preveu la recollida i l’empacat d’aproximadament 1.000 tones de palla, amb una aportació pública de 90.000 euros, perquè posteriorment puga ser aprofitada, entre altres usos, pel sector ramader.

Mil tones continuen sent una quantitat modesta si la comparem amb tota la palla que genera anualment l’arrossar de l’Albufera. Però precisament per això l’experiència és significativa: la mateixa administració reconeix amb els fets que la retirada i valorització són una alternativa viable a la crema i que mereixen recursos públics. La qüestió és si volem que continue sent una actuació limitada o si apostem per ampliar progressivament la capacitat de recollida, logística i reutilització.

Per això mateix, des de fa més d’una dècada Acció Ecologista-Agró treballem el Banc de Palla d’Arròs de l’Albufera, iniciat en 2013, i que va nàixer precisament per demostrar que la palla pot deixar de considerar-se un residu problemàtic i convertir-se en un recurs. Al llarg dels anys s’ha destinat a usos agrícoles, ramaders, bioconstrucció, encoixinats i altres aprofitaments.

Aquest 2026, Acció Ecologista-Agró hem recuperat de nou la iniciativa junt amb Paja de Arroz Valencia, facilitant les bales a persones, explotacions i projectes que puguen aprofitar-les, per a contribuir a donar eixida a aquest recurs, de forma gratuïta, gràcies a l’encomana de la Conselleria de Medi Ambient. 

Per tant, la pregunta no hauria de ser si retirar palla és capaç de solucionar tot el problema de l’Albufera. Evidentment, no. La pregunta és una altra: si sabem retirar-la, existeixen usos per a ella i fins i tot l’administració ja paga perquè es faça, per què no ampliar aquesta alternativa any rere any?

Vint anys després dels primers projectes pilot, continuar assenyalant únicament les limitacions de la retirada és insuficient. El que cal és crear les condicions perquè deixe de ser una alternativa minoritària: més capacitat d’empacat, coordinació amb les explotacions, punts d’emmagatzematge, mercats estables i suport públic als diferents usos de la palla.

I falta parlar de l’aigua

Probablement, aquest siga un dels grans absents del debat.

La putrefacció de la palla és especialment greu quan coincideixen molta matèria orgànica, inundació i baixa renovació de l’aigua. Per això insistim que, sobretot als tancats, mantindre el bombeig i garantir una renovació adequada pot evitar que s’arribe a condicions d’anòxia.

L’Albufera necessita aigua en quantitat, qualitat i amb una distribució temporal adequada independentment de la gestió de la palla.

De fet, la planificació hidrològica ha reconegut durant anys aportacions hivernals amb finalitat ambiental. Per a la Comunitat de Regants de Sueca s’han contemplat 29 hm³ anuals d’aportacions hivernals amb destinació a l’àrea del Parc Natural de l’Albufera.

Per tant, si cada tardor la descomposició de la palla posa de manifest una vegada més els problemes de renovació d’aigua del sistema, la resposta no pot consistir únicament a eliminar la matèria orgànica amb foc. També cal abordar les condicions hidrològiques que converteixen eixa matèria orgànica en un problema.

La crema és una excepció, també jurídicament

La mateixa normativa agrària europea i estatal va en eixa direcció.

La condicionalitat reforçada de la PAC estableix en la BCAM 3 la prohibició general de cremar els restolls dels cultius herbacis. La possibilitat de crema es manté quan està justificada per raons fitosanitàries i és autoritzada per l’administració competent.

Precisament perquè existeixen problemes com la piricularia o el Chilo suppressalis, la normativa valenciana de 2026 preveu el recurs a la crema en determinades circumstàncies fitosanitàries.

Reconéixer-ho no significa convertir l’excepció en model de gestió.

Si una parcel·la presenta un problema fitosanitari que justifique tècnicament la crema, haurà de valorar-se. Però això és molt diferent de normalitzar cada tardor milers d’hectàrees de combustió de restes vegetals sota l’argument genèric que així es protegeix el parc natural.

Cuidar l’arrossar sí; cremar-lo, no necessàriament

En una cosa sí que coincidim plenament amb l’article: l’arrossar forma part indissociable de l’Albufera actual.

El manteniment de l’activitat agrícola és important per conservar el paisatge, determinats hàbitats, l’avifauna i una cultura arrossera construïda durant generacions. I qualsevol transició en la gestió de la palla ha de ser viable també per a les persones que cultiven l’arròs. No té sentit carregar sobre els agricultors el cost d’un problema que necessita planificació, infraestructures, ajudes i coordinació de les administracions.

Però defensar l’agricultura de l’Albufera no obliga a defensar totes les pràctiques agrícoles que s’han realitzat històricament.

Fa dècades que sabem que hi ha alternatives. Sabem retirar palla. Sabem triturar-la i incorporar-la adequadament. Sabem que és possible valoritzar-la. Sabem que una millor gestió hídrica redueix els riscos de descomposició anaeròbia. I sabem també que hi haurà anys, llocs i problemes fitosanitaris en què alguna crema puntual puga estar justificada.

El repte és decidir on, quan i per què s’utilitza cadascuna d’aquestes ferramentes i posar recursos públics perquè les alternatives siguen realment accessibles.

Per això, quan crema l’arrossar, no necessàriament estem cuidant l’Albufera.

Cuidar l’Albufera és aconseguir que cada vegada necessitem cremar menys.