<![CDATA[elDiario.es - Sergio Matarredona Vilaplana]]> 10 <![CDATA[Més enllà del turisme: com els parcs industrials frenen la despoblació a l'interior del País Valencià]]> Més enllà del turisme: com els parcs industrials frenen la despoblació a l'interior del País Valencià

Davant l'amenaça que suposa per a les comarques d'interior la despoblació, la presència de parcs industrials resulta clau perquè localitats sense reclams turístics sobrevisquen

Municipis valencians en risc de despoblament: menys de 300 habitants o 12 persones per quilòmetre quadrat

El País Valencià continua creixent. Segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), la població valenciana ha augmentat un 118,30% des de 1960 —etapa central de l'èxode rural del segle XX— fins a arribar als 5,5 milions d'habitants. Tanmateix, aquesta població no es reparteix proporcionalment ni entre províncies ni entre municipis.

Castelló, València i Alacant creixen a ritmes diferents. La bretxa entre Castelló i les altres dues províncies respon a les oportunitats laborals i als sectors predominants en cadascuna. Així, Castelló és la que menys creix, lluny d'Alacant i de València.

Aquesta diferència no resulta estranya: és un altre exemple de l'Espanya buidada o, en aquest cas, del País Valencià buidat, una tendència al decreixement poblacional d'alguns territoris des de finals dels anys 50 a causa de l'èxode rural. “Buidat” té, a més, una càrrega política, ja que reivindica que aquest èxode rural no va ser, en molts casos, voluntari, sinó forçat per les condicions materials. Territoris les poblacions dels quals, davant la impossibilitat de trobar faena o després de la Llei de Reforma Universitària (LRU) de 1983 —impulsada pel Govern de Felipe González, que va modernitzar les institucions acadèmiques i va fomentar un gran augment de les matriculacions—, van abandonar les seues llars.

Al País Valencià, els municipis que perden població es concentren en part d'Alacant i a l'interior de València i Castelló. En aquesta última província, el despoblament ocupa la major part del territori. Aquestes zones coincideixen amb les àrees frontereres amb Castella-la Manxa i Aragó, la tercera i la quarta autonomia espanyoles amb menys densitat de població.

De nou, per a comprendre aquests moviments poblacionals, cal parar atenció a les oportunitats laborals. Segons l'Institut Valencià d'Estadística (IVE), Castelló té el seu pes ocupacional més elevat en l'agricultura, vinculada al decreixement poblacional; València dedica més persones a la indústria, mentre que a Alacant predomina la construcció. En aquesta última destaca Benidorm, capital turística, que va passar de 6.259 habitants el 1960 a 77.327 el 2025. Amb més de 80 edificis que superen els 100 metres, milers de persones van emigrar a aquesta ciutat per les oportunitats en la construcció, el sector hoteler i l'oci.

La disparitat en infraestructures i escenaris explica aquests fluxos. Les ciutats amb universitats, centres financers i empresarials o un turisme potent generen un “efecte crida” de poblacions procedents d'altres comarques, comunitats i, fins i tot, països. Trobem extrems com l'Alfàs del Pi, on, el 2008, el Partit Laborista Noruec —aleshores al Govern del país nòrdic— va crear la seua primera agrupació local a l'estranger. Aquell any, el municipi alacantí, amb 20.000 habitants, comptava amb més de 2.340 noruecs censats i més de 8.000 residents habituals. Benidorm i l'Alfàs del Pi han crescut des de 1960 un 1.135,45% i un 2.107,33%, respectivament.

Pel que fa als nous habitants procedents de mercats laborals insuficients dins de les comarques valencianes, aquests tendeixen a instal·lar-se als grans nuclis, contribuint sovint al declivi dels seus pobles d'origen. Parlem de municipis com els que envolten la capital, destinacions turístiques com la Costa Blanca o Peníscola —que a l'estiu supera els 100.000 habitants i el 2017 va arribar a les 2.361.758 pernoctacions—, les ciutats universitàries i, com a centre d'aquest article, els nuclis pròxims a parcs industrials, que creixen drenant població d'altres territoris.

Aquests són els 220 municipis valencians que, segons l'estudi de la Universitat Politècnica de València (UPV), estan en risc de despoblament:

On va aquesta població?

L'èxode rural va portar altres espanyols i estrangers a les ciutats valencianes, atrets pels sectors industrials, acadèmics i turístics en auge. També milers de valencians van emigrar a grans urbs dins i fora d'Espanya.

Els municipis més beneficiats per aquest flux migratori al País Valencià, després de les grans ciutats, són els “nuclis industrials”.

Aquestes zones, algunes amb infraestructures empresarials sòlides —encara que altres amb economies en declivi o saturades—, han atret en les últimes dècades treballadors de qualsevol sector. Als estrangers que arriben a aquests nuclis els reben els seus habitants —si n'hi ha—, aquells que van aconseguir mantindre's en els seus llocs d'origen per la creixent oferta laboral.

Alguns d'aquests veïns del segle passat han hagut d'abandonar les seues llars per la gentrificació: mentre que els seus nivells de vida i salaris s'han mantingut estancats o han disminuït, els preus dels serveis dels seus barris han augmentat a causa de la presència de nous veïns —moltes vegades temporals— amb més capacitat adquisitiva i demanda —aquesta última, coberta per locals de moda, franquícies i cafeteries d'especialitat—. Aquest fenomen deriva en lloguers cars i inaccessibles per als valencians d'origen, que han quedat disponibles sobretot per a nòmades digitals, persones amb patrimonis més grans o joves que, en molts casos, comparteixen pis.

D'aquesta manera, es produeix un efecte de reemplaçament en què, en alguns municipis que aconsegueixen sobreviure, com Paterna, Benidorm o Sagunt, els nous treballadors substitueixen les famílies originals, que, bé de manera voluntària, bé forçosa, es queden o es desplacen a altres localitats més assequibles o prometedores.

I no només creixen els municipis amb parcs empresarials, sinó també els limítrofs, ja que els primers no donen l'abast per a cobrir la demanda d'habitatge assequible. És el cas d'Elx i la seua veïna Elda, situades a 30 minuts amb cotxe.

Aquests nuclis empresarials, com el Triangle de la Ceràmica —Onda, Borriana i Vila-real— o l'eix industrial Requena-Utiel, sostenen la població en aquells llocs on el turisme o la influència de les grans ciutats no arriben. La figura següent mostra com el turisme, les zones empresarials i universitàries i la influència de les grans ciutats han resultat claus per a sobreviure al despoblament:

Per veure la influència del sector industrial en la població, n'hi ha prou amb comparar les diferències demogràfiques entre 1960 i 2025 i observar la seva distribució, molt similar a la dels parcs empresarials actuals:

]]> <![CDATA[Más allá del turismo: cómo los parques industriales frenan la despoblación en el interior del País Valenciano]]> Más allá del turismo: cómo los parques industriales frenan la despoblación en el interior del País Valenciano

Ante la amenaza que supone para las comarcas de interior la despoblación, la presencia de parques industriales resulta clave para que localidades sin reclamos turísticos sobrevivan

Municipios valencianos en riesgo de despoblamiento: menos de 300 habitantes o 12 personas por kilómetro cuadrado

El País Valenciano continúa creciendo. Según el Instituto Nacional de Estadística (INE), la población valenciana ha aumentado un 118,30% desde 1960 —etapa central del éxodo rural del siglo XX— hasta alcanzar los 5,5 millones de habitantes. Sin embargo, esta población no se reparte proporcionalmente ni entre provincias ni entre municipios.

Castellón, Valencia y Alicante crecen a ritmos distintos. La brecha entre Castellón y las otras dos provincias responde a las oportunidades laborales y los sectores predominantes en cada una de ellas. Así, Castellón es la que menos crece, lejos de Alicante y de Valencia.

Esta diferencia no resulta extraña: es otro ejemplo de la España vaciada o, en este caso, del País Valenciano vaciado, una tendencia al decrecimiento poblacional de algunos territorios desde finales de los años 50 por el éxodo rural. “Vaciada” posee, además, una carga política, pues reivindica que este éxodo rural no fue, en muchos casos, voluntario, sino a fuerza de las condiciones materiales. Territorios cuyas poblaciones, al no poder encontrar empleo o tras la Ley de Reforma Universitaria (LRU) de 1983 —impulsada por el gobierno de Felipe González, que modernizó y fomentó una gran matriculación en las instituciones académicas—, abandonaron sus hogares.

En el País Valenciano, los municipios que pierden población se concentran en parte de Alicante y en el interior de Valencia y Castellón. En esta última, la despoblación ocupa la mayor parte del territorio. Estas zonas coinciden con las áreas fronterizas con Castilla-La Mancha y Aragón, la tercera y la cuarta autonomía española con menor densidad de población.

De nuevo, para comprender estos movimientos poblacionales, cabe atender a las oportunidades laborales. Según el Instituto Valenciano de Estadística (IVE), Castellón tiene su mayor peso ocupacional en la agricultura, vinculada al decrecimiento poblacional; Valencia dedica más personas a la industria, mientras que en Alicante predomina la construcción. En esta última destaca Benidorm, capital turística, que pasó de 6.259 personas en 1960 a 77.327 en 2025. Con más de 80 edificios que superan los 100 metros, miles de personas emigraron a esta ciudad por las oportunidades en la construcción, el sector hotelero y el ocio.

La disparidad en infraestructuras y escenarios explica estos flujos. Las ciudades con universidades, centros financieros y empresariales o turismo potente generan un “efecto llamada” de poblaciones provenientes de otras comarcas, comunidades e, incluso, países. Encontramos extremos como L'Alfàs del Pi, donde, en 2008, el Partido Laborista Noruego —en el gobierno del país nórdico por aquel entonces— creó su primera agrupación local en el extranjero. Aquel año, el municipio alicantino, con 20.000 habitantes, contaba con más de 2.340 noruegos censados y más de 8.000 residentes habituales. Benidorm y L'Alfàs del Pi han crecido desde 1960 un 1.135,45% y un 2.107,33%, respectivamente.

En cuanto a los nuevos habitantes procedentes de mercados laborales insuficientes dentro de la Comunitat Valenciana, estos tienden a instalarse en los grandes núcleos, contribuyendo frecuentemente al declive de sus pueblos de origen. Hablamos de municipios como aquellos que envuelven la capital, los destinos turísticos como la Costa Blanca o Peñíscola —que en verano supera los 100.000 habitantes y en 2017 alcanzó las 2.361.758 pernoctaciones—, las ciudades universitarias y, como centro de este artículo, los núcleos próximos a parques industriales, que crecen drenando otros territorios.

Estos son los 220 municipios valencianos que, según el estudio de la Universitat Politècnica de València (UPV), están en riesgo de despoblación:

¿Adónde va esta población?

El éxodo rural trajo a otros españoles y extranjeros a las ciudades valencianas, atraídos por los sectores industriales, académicos y turísticos en auge. También miles de valencianos emigraron a grandes urbes dentro y fuera de España.

Los municipios más beneficiados por este flujo migratorio en el País Valenciano, tras las grandes ciudades, son los “núcleos industriales”.

Estas zonas, algunas con infraestructuras empresariales sólidas —aunque otras con economías en declive o saturadas—, han atraído en las últimas décadas a trabajadores de cualquier sector. A los extranjeros que llegan a estos núcleos los reciben sus habitantes —si los hay—, aquellos que lograron mantenerse en sus lugares de origen por la creciente oferta laboral.

Algunos de estos vecinos del siglo pasado han tenido que abandonar sus hogares por la gentrificación: mientras que sus niveles de vida y salarios se han mantenido estancados o han decrecido, los precios de los servicios de sus barrios han aumentado debido a la presencia de nuevos vecinos —muchas veces temporales— con mayor capacidad y demanda —esta última, suplida por locales de moda, franquicias y cafeterías de especialidad—. A este respecto, esto deriva en alquileres caros e inaccesibles para los valencianos de origen, que han quedado disponibles sobre todo para nómadas digitales, personas con patrimonios mayores o jóvenes que comparten piso en muchos casos.

De modo que se produce un efecto de reemplazo donde, en algunos municipios que logran sobrevivir, como Paterna, Benidorm o Sagunto, los nuevos trabajadores sustituyen a las familias originales, que, bien de forma voluntaria, bien forzosa, se quedan o se desplazan a otras localidades más asequibles o prometedoras.

Y no solo crecen los municipios con parques empresariales, sino también los colindantes, pues no dan abasto para cubrir la demanda de vivienda asequible en los primeros. Es el caso de Elx y su vecina Elda, situadas a 30 minutos en coche.

Estos núcleos empresariales, como el Triángulo de la Cerámica —Onda, Borriana y Vila-real— o el eje industrial Requena-Utiel, sostienen a los habitantes en aquellos lugares donde el turismo o la influencia de las grandes ciudades no llegan. La siguiente figura muestra cómo el turismo, las zonas empresariales y universitarias y la influencia de las grandes ciudades han resultado claves para sobrevivir a la despoblación:

Para ver la influencia del sector industrial en la población, basta con comparar las diferencias demográficas entre 1960 y 2025 y observar su distribución, muy similar a la de los parques empresariales actuales:

]]>