L’empresonament de vuit membres del Govern Puigdemont significa per a una majoria social a Catalunya un impacte emocional i polític demolidor. El 2 de novembre del 2017 ja figura en el calendari com una de les dates més negres en la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol. Un d'aquells dies que marquen un abans i un després. Que obren ferides tan profundes que semblen incurables. Que difuminen les equidistàncies, perquè davant la contundència de la presó, els arguments es redueixen a llibertat, sí o no. Un immens desastre.

Des de Catalunya, és imprescindible explicar a l'opinió pública espanyola que la detenció de bona part del Govern desperta un sentiment d'indignació molt ampli i transversal, que transcendeix en molt als independentistes convençuts. Bona part de la ciutadania considera que l'acció dels poders de l'Estat és 'contra' Catalunya, no només un intent de frenar l'aposta de l'independentisme. La presó a un govern elegit democràticament és percebuda com un intent d'humiliar el sentiment d'identitat nacional que comparteixen milions de catalans. És el desenllaç a la decisió d'abordar un problema polític amb els únics arguments de la llei i la força. És, com denuncien molts juristes, el resultat de retorçar els procediments legals per banda, un cop més, del Govern del Partit Popular.

És veritat que l'independentisme, amb el Govern al capdavant, ha tensat les costures legals de l'Estat. Aquí, en moltíssimes ocasions, hem denunciat la seva cadena d'errors. El major d'ells, desafiar a l'Estat sense tenir el suport d'una majoria social incontestable. Doncs bé, els poders de l'Estat, amb les seves ànsies de venjança, poden haver configurat aquesta majoria al voltant del rebuig a l'article 155, l'alliberament dels presos i, per sobre de tot, en l'exigència de respecte. Perquè així és percebut majoritàriament el 2 de novembre, com el dia que l'Estat va culminar un llarguíssim procés de manca de respecte a les aspiracions catalanes.

A hores d'ara ressorgeix el terme 'catalanisme' com a punt de trobada dels ciutadans per resistir junts a l'article 155 i per exigir l'amnistia dels presos polítics. El 'catalanisme' va ser el gran factor de cohesió durant dècades, fins que va mutar en l'independentisme o al desencant. Avui l'ofensiva de l'Estat i la debilitat del sobiranisme, víctima del seu propi somni, posen en evidència la necessitat de teixir consensos més amplis, com els que van permetre la recuperació de les llibertats fa ara quaranta anys.

Una majoria social a Catalunya s'enfronta al repte que ja ha viscut en altres èpoques històriques. La necessitat de configurar un ampli front comú en defensa de la dignitat. Per a això, possiblement, caldrà que el sobiranisme reconegui els seus errors i recuperi les aliances que va rebutjar durant els anys de la gran ficció. Que sumi, en lloc de restar i excloure. I que des de Catalunya torni a fer-se política pensant en Espanya. Per sortir del bucle interminable. Per contribuir a un canvi de les majories polítiques a Espanya en lloc d'alimentar el discurs i el poder del Partit Popular.

El bucle que ens ha portat a viatjar en el temps i a recordar la reivindicació que es cridava als carrers al final de la dictadura franquista: “llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”. D'aquell crit va sorgir el projecte polític del catalanisme que Jordi Pujol va intentar utilitzar en benefici propi i va acabar per trencar-lo. Catalunya necessita recuperar aquell esperit inicial del trànsit del franquisme a la democràcia, l'esperit de la generositat, davant del sectarisme i la 'postveritat' que ha regnat en la política catalana. Sense aquest esperit resultarà impossible fer front a la llarga nit que l'Estat imposarà a Catalunya.

La encarcelación de ocho miembros del Govern Puigdemont significa para una mayoría social en Catalunya un impacto emocional y político demoledor. El 2 de noviembre del 2017 ya figura en el calendario como una de las fechas más negras en la relación entre Catalunya y el Estado español. Uno de aquellos días que marcan un antes y un después. Que abren heridas tan profundas que parecen incurables. Que difuminan las equidistancias, porque ante la contundencia de la prisión, los argumentos se reducen a libertad, sí o no. Un inmenso desastre.

Desde Catalunya, es imprescindible explicar a la opinión pública española que la detención de buena parte del Govern despierta un sentimiento de indignación muy amplio y transversal, que trasciende en mucho a los independentistas convencidos. Buena parte de la ciudadanía considera que la acción de los poderes del Estado es ‘contra’ Catalunya, no sólo un intento de frenar la apuesta del independentismo. La prisión a un gobierno elegido democráticamente es percibida como un intento de humillar el sentimiento de identidad nacional que comparten millones de catalanes. Es el desenlace a la decisión de abordar un problema político con los únicos argumentos de la ley y la fuerza. Es, como denuncian muchos juristas, el resultado de retorcer los procedimientos legales por parte, una vez más, del Gobierno del Partido Popular.

Es verdad que el independentismo, con el Govern al frente, ha tensado las costuras legales del Estado. Aquí, en muchísimas ocasiones, hemos denunciado su cadena de errores. El mayor de ellos, desafiar al Estado sin tener el apoyo de una mayoría social incontestable. Pues bien, los poderes del Estado, con sus ansias de venganza, pueden haber configurado esta mayoría en torno al rechazo al artículo 155, la liberación de los presos y, por encima de todo, en la exigencia de respeto. Porque así es percibido mayoritariamente el 2 de noviembre, como el día que el Estado culminó un larguísimo proceso de falta de respeto a las aspiraciones catalanas.  

En estos momentos resurge el término ‘catalanismo’ como punto de encuentro de los ciudadanos para resistir juntos al artículo 155 y para exigir la amnistía de los presos políticos. El ‘catalanismo’ fue el gran factor de cohesión durante décadas, hasta que mutó en el independentismo o en el desencanto. Hoy la ofensiva del Estado y la debilidad del soberanismo, víctima de su propia ensoñación,  ponen en evidencia la necesidad de tejer consensos más amplios, como los que permitieron la recuperación de las libertades hace ahora cuarenta años.

Una mayoría social en Catalunya se enfrenta al reto que ya ha vivido en otras épocas históricas. La necesidad de configurar un amplio frente común en defensa de la dignidad. Para ello, posiblemente, será necesario que el soberanismo reconozca sus errores y recupere las alianzas que rechazó durante los años de la gran ficción. Que sume, en lugar de restar y excluir. Y que desde Catalunya vuelva a hacerse política pensando en España. Para salir del bucle interminable. Para contribuir a un cambio de las mayorías políticas en España en lugar de alimentar el discurso y el poder del Partido Popular.

El bucle que nos ha llevado a viajar en el tiempo y a recordar la reivindicación que se gritaba en las calles al final de la dictadura franquista: “llibertat, amistia i estatut d’autonomia”. De aquel grito surgió el proyecto político del catalanismo que Jordi Pujol intentó utilizar en beneficio propio y acabó por romperlo. Catalunya necesita recuperar aquel espíritu inicial del tránsito del franquismo a la democracia, el espíritu de la generosidad, frente al sectarismo y la ‘postverdad’ que ha reinado en la política catalana. Sin este espíritu resultará imposible hacer frente a la larga noche que el Estado impondrá a Catalunya. 

Mai havíem d'haver arribat fins aquí. Al dia de la declaració unilateral d'independència (DUI) i de l'article repressor del 155. El conflicte. La incertesa absoluta. La fractura. La culminació de l'escalada d'errors comesos per les dues parts. El Partit Popular, amb Ciutadans, creu que té la gran ocasió de derrotar i humiliar els sobiranistes. I sap que és la victòria sobre Catalunya, la venjança. El somni del nacionalisme espanyol. I aquí, l'independentisme ha decidit culminar el seu pla, sense majoria social, sense tenir en compte els danys. Embarcant a tota la ciutadania sense un mandat democràtic. Perquè el sobiranisme ni va guanyar el plebiscit del 27-S, ni, malauradament, l'1-O va ser un referèndum amb garanties.

El més trist és que amb aquesta fragilitat, el més probable és que els mateixos sobiranistes hagin frustrat l'oportunitat de la independència per a diverses generacions. Els uns i els altres diuen: “No ens han deixat més sortida que la independència o l'article 155”. Fals. Els sectors més durs d'un costat i l'altre buscaven aquest desenllaç des de feia molt de temps, molts anys. Ja hi són. Han desaprofitat qualsevol oportunitat de diàleg. Volien el conflicte i ja el tenen.

Però hem de recordar, un cop més, que la màxima responsabilitat és, amb noms i cognoms, de Mariano Rajoy Brey. Que ha tractat sempre a Catalunya com un instrument per guanyar vots a Espanya i per amagar les seves misèries de corrupció. I que tot just fa unes hores, va triar el “a por ellos” quan el president Puigdemont va obrir una via de pacte, jugant-se que els falcons independentistes l'acusessin de 'traïdor'. Rajoy va optar per la duresa. Com l'1-O, quan va ordenar la repressió, la violència policial contra els que volien votar. O quan va impulsar el procés que va portar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

I arribats aquí, mai hauria pensat que caldria tornar a reivindicar amb nostàlgia les conviccions catalanistes; els valors democràtics pels quals tants han lluitat tota la vida; el projecte compartit amb la resta d'Espanya; el somni d'Europa. I, per sobre de tot, la determinació perquè Catalunya sigui sempre un 'sol poble'. I mai una societat fracturada. Com veiem avui, quan mitja Catalunya està de celebració i l'altra meitat sent una profunda tristesa.

Després de quaranta anys de democràcia, molts sentim que, aquí i allà, hem trencat tot el que havíem construït. Que hem viscut un parèntesi en el temps i que, avui, els pitjors fantasmes de la nostra història tornen a estar entre nosaltres. Pensàvem que la utopia era possible. Que Espanya era, per fi, una democràcia de qualitat. Que Catalunya seguia sent de tots. Que era possible la fraternitat entre els pobles d'Espanya. Va ser només un miratge. Avui, 27 d'octubre, és per a alguns un dia èpic, el dia de la dignitat. Per a altres, el dia de la infàmia. Per a molts un dia trist. El dia que vam perdre tot el que ens havia costat tant conquerir. La història situarà aquest dia en la seva veritable dimensió: dirà si va ser el primer dia d'una Catalunya independent, o el primer dia d'una època fosca. D'una època de la qual Catalunya en sortirà més dividida, més aïllada, més pobre. I menys lliure i democràtica. Per a tots és el primer dia d'un temps imprevisible i desconegut. El dia de la incertesa.

Mai havíem d'haver arribat fins aquí. Al dia de la declaració unilateral d'independència (DUI) i de l'article repressor del 155. El conflicte. La incertesa absoluta. La fractura. La culminació de l'escalada d'errors comesos per les dues parts. El Partit Popular, amb Ciutadans, creu que té la gran ocasió de derrotar i humiliar els sobiranistes. I sap que és la victòria sobre Catalunya, la venjança. El somni del nacionalisme espanyol.I aquí, l'independentisme ha decidit culminar el seu pla, sense majoria social, sense tenir en compte els danys.

Embarcant a tota la ciutadania sense un mandat democràtic. Perquè el sobiranisme ni va guanyar el plebiscit del 27-S, ni, malauradament, l'1-O va ser un referèndum amb garanties. El més trist és que amb aquesta fragilitat, el més probable és que els mateixos sobiranistes hagin frustrat l'oportunitat de la independència per a diverses generacions.Els uns i els altres diuen: “No ens han deixat més sortida que la independència o l'article 155”. Fals.

Els sectors més durs d'un costat i l'altre buscaven aquest desenllaç des de feia molt de temps, molts anys. Ja hi són. Han desaprofitat qualsevol oportunitat de diàleg. Volien el conflicte i ja el tenen. Però hem de recordar, un cop més, que la màxima responsabilitat és, amb noms i cognoms, de Mariano Rajoy Brey. Que ha tractat sempre a Catalunya com un instrument per guanyar vots a Espanya i per amagar les seves misèries de corrupció.

I que tot just fa unes hores, va triar el “a por ells” quan el president Puigdemont va obrir una via de pacte, jugant-se que els falcons independentistes l'acusessin de 'traïdor'. Rajoy va optar per la duresa. Com l'1-O, quan va ordenar la repressió, la violència policial contra els que volien votar. O quan va impulsar el procés que va portar a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

I arribats aquí, mai hauria pensat que caldria tornar a reivindicar amb nostàlgia les conviccions catalanistes; els valors democràtics pels quals tants han lluitat tota la vida; el projecte compartit amb la resta d'Espanya; el somni d'Europa. I, per sobre de tot, la determinació perquè Catalunya sigui sempre un 'sol poble'. I mai una societat fracturada. Com veiem avui, quan mitja Catalunya està de celebració i l'altra meitat sent una profunda tristesa.

Després de quaranta anys de democràcia, molts sentim que, aquí i allà, hem trencat tot el que havíem construït. Que hem viscut un parèntesi en el temps i que, avui, els pitjors fantasmes de la nostra història tornen a estar entre nosaltres. Pensàvem que la utopia era possible.

Que Espanya era, per fi, una democràcia de qualitat. Que Catalunya seguia sent de tots. Que era possible la fraternitat entre els pobles d'Espanya. Va ser només un miratge.Avui, 27 d'octubre, és per a alguns un dia èpic, el dia de la dignitat. Per a altres, el dia de la infàmia. Per a molts un dia trist. El dia que vam perdre tot el que ens havia costat tant conquerir.

La història situarà aquest dia en la seva veritable dimensió: dirà si va ser el primer dia d'una Catalunya independent, o el primer dia d'una època fosca. D'una època de la qual Catalunya en sortirà més dividida, més aïllada, més pobre. I menys lliure i democràtica. Per a tots és el primer dia d'un temps imprevisible i desconegut. El dia de la incertesa.

Nunca teníamos que haber llegado hasta aquí. Al día de la declaración unilateral de independencia (DUI) y del artículo represor del 155. El conflicto. La incertidumbre absoluta. La fractura. La culminación de la escalada de errores cometidos por las dos partes. El Partido Popular, con Ciudadanos, cree que tiene la gran ocasión de derrotar y humillar a los soberanistas. Y sabe que es la victoria sobre Catalunya, la venganza. El sueño del nacionalismo español.

Y aquí, el independentismo ha decidido culminar su plan, sin mayoría social, sin tener en cuenta los daños. Embarcando a toda la ciudadanía sin un mandato democrático. Porque el soberanismo ni ganó el plebiscito del 27-S, ni, desgraciadamente, el 1-O fue un referéndum con garantías. Lo más triste es que con esta fragilidad, lo más probable es que los propios soberanistas hayan frustrado la oportunidad de la independencia para varias generaciones.

Unos y otros dicen: “No nos han dejado más salida que la independencia o el artículo 155”. Falso. Los sectores más duros de uno y otro lado buscaban este desenlace desde hacía mucho tiempo, muchos años. Ya están ahí. Han desperdiciado cualquier oportunidad de diálogo. Querían el conflicto y ya lo tienen. Pero debemos recordar, una vez más, que la máxima responsabilidad es, con nombres y apellidos, de Mariano Rajoy Brey. Que ha tratado siempre a Catalunya como un instrumento para ganar votos en España y para esconder sus miserias de corrupción. Y que apenas hace unas horas, eligió el “a por ellos” cuando el President Puigdemont abrió una vía de pacto, jugándose que los halcones independentistas le acusaran de 'traidor'. Rajoy optó por la dureza. Como el 1-O, cuando ordenó la represión, la violencia policial contra los que querían votar. O cuando impulsó el proceso que llevó a la cárcel a Jordi Sánchez y a Jordi Cuixart.

Y llegados aquí, nunca habría pensado que tendríamos que volver a reivindicar con nostalgia las convicciones catalanistas; los valores democráticos por los que tantos han luchado toda la vida; el proyecto compartido con el resto de España; el sueño de Europa. Y, por encima de todo, la determinación para que Catalunya sea siempre un 'sol poble'. Y nunca una sociedad fracturada. Como vemos hoy, cuando media Catalunya está de celebración y la otra mitad siente una profunda tristeza.

Después de cuarenta años de democracia, muchos sentimos que entre todos, aquí y allí, hemos roto todo lo que habíamos construido. Que hemos vivido un paréntesis en el tiempo y que, hoy, los peores fantasmas de nuestra historia vuelven a estar entre nosotros. Pensamos que la utopía era posible. Que España era, por fin, una democracia de calidad. Que Catalunya seguía siendo de todos. Que era posible la fraternidad entre los pueblos de España. Fue sólo un espejismo.

Hoy, 27 de octubre, es para algunos un día épico, el día de la dignidad. Para otros, el día de la infamia. Para muchos un día muy triste. El día que perdimos todo lo que nos había costado tanto conquistar. La historia situará ese día en su verdadera dimensión: dirá si fue el primer día de una Catalunya independiente, o el primer día de una época oscura. De una época de la que Catalunya saldrá más dividida, más aislada, más pobre. Y menos libre y democrática. Para todos es el primer día de un tiempo imprevisible y desconocido. El día de la incertidumbre.

Ja estem en el pitjor escenari possible. El Govern del Partit Popular, amb la complicitat del PSOE i Ciutadans, ha posat en marxa la versió més dura de l'article 155. Mariano Rajoy ha activat el botó de la humiliació, de la derrota de Catalunya. I ha activat, també, la resistència de la majoria social de Catalunya. De la que es sent nació, sigui o no independentista. De la que considera com a  seves les institucions que tant va costar recuperar després de la dictadura. De la Catalunya que defensa la llibertat enfront de la repressió de l'1-O i de les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. De la que defensa els mitjans públics de Catalunya. De la que veu agredida la seva dignitat. De la que ha estat molt crítica amb el procés sobiranista, però que ara sap que és el moment de defensar la democràcia.

Mariano Rajoy ha anunciat el cessament del President de la Generalitat i de tot el seu Govern; la limitació de les funcions del Parlament i la intervenció d'institucions com els Mossos o els mitjans públics. El Govern central ho nega, però aquestes mesures signifiquen la intervenció de l'autogovern. La suspensió de l'autonomia. La culminació de l'operació iniciada fa més de deu anys, quan Mariano Rajoy recollia firmes per tota Espanya contra l'Estatut. Contra Catalunya. Ara, el Govern central ha obert una dimensió desconeguda. Un camí que ningú sap a on condueix. Que manté a la societat catalana entre la indignació i la incertesa. Que obre escenaris d'alt risc.

Mai havíem d'haver arribat fins aquí. La història situarà a cadascú al seu lloc. Fixarà la responsabilitat dels que van iniciar un procés polític d'aquestes dimensions sense avaluar ni explicar els riscos. Sense pensar en el silenci d'Europa o la fugida d'empreses. La història comptarà com, de nou, dos nacionalismes es retro alimenten fins a provocar el desastre. I, per sobre de tot, posarà al seu lloc a Mariano Rajoy, al seu entorn polític i mediàtic, que van desbaratar sistemàticament totes les oportunitats de diàleg, totes les iniciatives per culminar l'encaix de Catalunya a Espanya que es va tancar en fals en la Transició .

La dreta espanyola considera que ara té l'excusa perfecta no només per derrotar a l'independentisme, sinó per frustrar qualsevol aspiració de Catalunya. El nacionalisme espanyol veu proper el seu vell somni. Ciutadans, que va néixer com un instrument polític contra el catalanisme hegemònic, sent que, per fi, li ha arribat l'hora de la revenja. I el PSOE no ha aconseguit tenir un discurs propi. Queda com un apèndix del Partit Popular i posa el PSC en una situació impossible a Catalunya.

Però no saben que, amb el 155, acaben d'activar la vella història de resistència de la societat catalana. Dels qui la van viure durant el franquisme, i de les noves generacions que l'han redescobert ara. Aquesta és la tragèdia, que després de quaranta anys de democràcia, a Catalunya s'estén un sentiment de dignitat ferida, que molts pensàvem que no tornaríem a viure mai. Un dia caldrà reconstruir com hem arribat fins aquí, però avui Catalunya torna a sentir la necessitat de demanar democràcia i llibertat.

Ya estamos en el peor escenario posible. El Gobierno del Partido Popular, con la complicidad del PSOE y Ciudadanos, ha puesto en marcha la versión más dura del artículo 155. Mariano Rajoy ha activado el botón de la humillación, de la derrota de Catalunya. Y ha activado, también, la resistencia de la mayoría social de Catalunya. De la que se considera nación, sea o no independentista. De la que siente suyas las instituciones que tanto costó recuperar después de la dictadura. De la Catalunya que defiende la libertad frente a la represión del 1-O y de las detenciones de Jordi Cuixart y Jordi Sánchez. De la que defiende los medios públicos de Catalunya. De la que siente agredida su dignidad. De la que ha sido muy crítica con el proceso soberanista, pero que ahora sabe que es el momento de defender la democracia.

Mariano Rajoy ha anunciado el cese del President de la Generalitat y de todo su Govern; la limitación de las funciones del Parlament y la intervención de instituciones, como los Mossos o los medios públicos. El Gobierno central lo niega, pero estas medidas significan la intervención del autogobierno. La suspensión de la autonomía. La culminación de la operación iniciada hace más de diez años, cuando Mariano Rajoy recogía firmas por toda España contra el Estatut. Contra Catalunya. Ahora, el Gobierno central  ha abierto una dimensión desconocida. Un camino que nadie sabe a dónde conduce. Que mantiene a la sociedad catalana entre la indignación y la incertidumbre. Que abre escenarios de alto riesgo.

Nunca teníamos que haber llegado hasta aquí. La historia situará a cada uno en su lugar. Fijará la responsabilidad de quienes iniciaron un proceso político de estas dimensiones sin evaluar ni explicar los riesgos. Sin pensar en el silencio de Europa o la fuga de empresas. La historia contará como, de nuevo, dos nacionalismos se retroalimentan hasta provocar el desastre. Y, por encima de todo, pondrá en su sitio a Mariano Rajoy, a su entorno político y mediático, que desbarataron sistemáticamente todas las oportunidades de diálogo, todas las iniciativas para culminar el encaje de Catalunya en España que se cerró en falso en la Transición.

La derecha española considera que ahora tiene la excusa perfecta no sólo para derrotar al independentismo, si no para frustrar cualquier aspiración de Catalunya. Por fin el nacionalismo español ve cercana su vieja ensoñación. Ciudadanos, que nació como un instrumento político contra el catalanismo hegemónico, siente que, por fin, le ha llegado la hora de la revancha. Y el PSOE no ha conseguido tener un discurso propio. Queda como un apéndice del Partido Popular y pone al PSC en una situación imposible en Catalunya.

Pero no saben que, con el 155, acaban de activar la vieja historia de resistencia de la sociedad catalana. De quienes la vivieron durante el franquismo, y de las nuevas generaciones que la han redescubierto ahora. Esta es la tragedia, que después de cuarenta años de democracia, en Catalunya se extiende un sentimiento de dignidad herida, que muchos pensábamos que no volveríamos a vivir jamás. Un día será necesario reconstruir cómo hemos llegado hasta aquí, pero hoy Catalunya vuelve a sentir la necesidad de pedir democracia y libertad.

La presó incondicional dels presidents d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana constitueix el clic, el pas, l'interruptor que acciona un nou escenari a Catalunya. Definitivament, després de les càrregues policials de l'1-O i les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, el conflicte deixa de ser un pols entre l'independentisme i l'Estat, per plantejar-se en termes de democràcia i llibertats, davant de repressió. Aquesta convicció d'una majoria social a Catalunya representa un canvi polític que marcarà l'esdevenir dels propers dies i, possiblement, tindrà efectes irreversibles a mitjà i llarg termini.

Els que han impulsat el procediment que, finalment, ha portat a l'Audiència Nacional a ordenar l'empresonament de Cuixart i Sánchez no són conscients de l'impacte que ha provocat en bona part de Catalunya. I si ho són, demostren que estan disposats a creuar tots els límits per intentar infligir un sentiment d'humiliació i derrota entre l'independentisme. El gran error, l'immens error, és no voler veure que aquesta percepció s'estén molt més enllà del projecte sobiranista. Perquè afecta valors i principis compartits d'una forma molt més plural i transversal a Catalunya.

Les detencions dels líders de les entitats que durant anys han mobilitzat pacíficament a milions de persones difuminen els matisos. Deixen sense arguments als que han defensat la necessitat de trobar fórmules d'encaix de Catalunya a Espanya. Als que han clamat en el desert per un projecte federal. Per l'enteniment. Aquesta és la tragèdia. La repressió de l'1-O i les detencions de líders sobiranistes imposen el blanc i negre. Ja no existeix el gris perquè l'emergència només és una: defensar la dignitat. Fins i tot deixen fora de lloc les crítiques que podria merèixer una anomenada 'societat civil' que, en el fons, és clarament un instrument polític.

I tràgic també resulta que en aquesta simplificació de la realitat molts catalans confonguin cada vegada més a l'Estat amb Espanya. I tirin la tovallola. Perquè, diuen, 'Espanya no té solució'. El Partit Popular ha donat incomptables arguments per avalar aquest neguit. Però des de Catalunya resulta imprescindible recordar que hi ha 'una altra Espanya' que ha tingut el coratge de comprendre i defensar les aspiracions catalanes. I també, des de Catalunya, és el moment de recordar que el PSOE té la responsabilitat històrica de canviar l'axioma i trencar la perversa equiparació entre l'Estat i Espanya.

Les detencions de Cuixart i Sánchez arriben a més a més en plena campanya contra les escoles catalanes. Una altra vegada el Partit Popular, i especialment Ciutadans, posen el focus en la comunitat educativa, a la qual acusen d'adoctrinament dels alumnes i de ser culpables de l'auge de l'independentisme. Amb ignorància, o amb mala fe, activen un nou ressort transversal i plural de la societat catalana: la defensa del model educatiu. Les escoles, les mestres i els mestres, gaudeixen del reconeixement majoritari de la població. I hi ha un amplíssim consens a l'hora d'atribuir a l'escola el mèrit de la cohesió social de la qual ha gaudit Catalunya fins ara.

La dreta espanyola, avui representada pel Partit Popular i per Ciutadans, ha encarat un problema polític com si fos exclusivament una qüestió judicial o, fins i tot d'ordre públic. A partir d'aquesta concepció ha comès una cadena d'equivocacions que ens acosten a l'error definitiu. L'impacte emocional que ha provocat l'1-O i ara les detencions de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez ens situen perillosament aquí, al punt de no retorn. I l'única esperança està ja en la reacció d'Europa i de la societat espanyola, que entenguin que a Catalunya es juguen també els valors democràtics de tots.

La prisión incondicional de los presidentes de Òmnium y de la Assemblea Nacional Catalana constituye el click, el paso, el interruptor que acciona un nuevo escenario en Catalunya. Definitivamente, después de las cargas policiales del 1-O y las detenciones de Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, el conflicto deja de ser un pulso entre el independentismo y el Estado, para plantearse en términos de democracia y libertades, frente a represión. Esta convicción de una mayoría social en Catalunya representa un cambio político que marcará el devenir de los próximos días y, posiblemente, tendrá efectos irreversibles a medio y largo plazo.

Quienes han impulsado el procedimiento que, finalmente, ha llevado a la Audiencia Nacional a ordenar el encarcelamiento de Cuixart y Sánchez no son conscientes del impacto que ha provocado en buena parte de Catalunya. Y si lo son, demuestran que están dispuestos a cruzar todos los límites para intentar infligir un sentimiento de humillación y derrota entre el independentismo. El gran error, el inmenso error, es no querer ver que esta percepción se extiende mucho más allá del proyecto soberanista. Porque afecta a valores y principios compartidos de una forma mucho más plural y transversal en Catalunya.

Las detenciones de los líderes de las entidades que durante años han movilizado pacíficamente a millones de personas difuminan los matices. Dejan sin argumentos a quienes han defendido la necesidad de encontrar fórmulas de encaje de Catalunya en España. A quienes han clamado en el desierto por un proyecto federal. Por el entendimiento. Esta es la tragedia. La represión del 1-O y las detenciones de líderes soberanistas imponen el blanco y negro. Ya no existe el gris porque la emergencia sólo es una: defender la dignidad. Incluso dejan fuera de lugar las críticas que podría merecer una llamada ‘sociedad civil’ que, en el fondo, es claramente un instrumento político.

Y trágico también resulta que en esta simplificación de la realidad muchos catalanes confundan cada vez más al Estado con España. Y tiren la toalla. Porque, dicen, ‘España no tiene solución’. El Partido Popular ha dado incontables argumentos para avalar esta desazón. Pero desde Catalunya resulta imprescindible recordar que existe ‘otra España’ que ha tenido el coraje de comprender y defender las aspiraciones catalanas. Y también, desde Catalunya, es el momento de recordar que el PSOE tiene la responsabilidad histórica de cambiar el axioma y romper la perversa equiparación entre el Estado y España.

Las detenciones de Cuixart i Sánchez llegan por añadidura en plena campaña contra las escuelas catalanas. Otra vez el Partido Popular, y en especial Ciudadanos, ponen el foco en la comunidad educativa, a la que acusan de adoctrinamiento de los alumnos y de ser culpables del auge del independentismo. Con ignorancia, o con mala fe, activan un nuevo resorte transversal y plural de la sociedad catalana: la defensa del modelo educativo. Las escuelas, las maestras y maestros, gozan del reconocimiento mayoritario de la población. Y existe un amplísimo consenso a la hora de atribuir a la escuela el mérito de la cohesión social de la que ha gozado Catalunya hasta ahora.

La derecha española, hoy representada por el Partido Popular y por Ciudadanos, ha encarado un problema político como si fuera exclusivamente una cuestión judicial o, incluso de orden público. A partir de esta concepción ha cometido una cadena de equivocaciones que nos acercan al error definitivo. El impacto emocional que ha provocado el 1-O y ahora las detenciones de Jordi Cuixart y Jordi Sánchez nos sitúan peligrosamente aquí, en el punto de no retorno. Y la única esperanza está ya en la reacción de Europa y de la sociedad española, que entiendan que en Catalunya se juegan también los valores democráticos de todos.

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, ha ofert una última oportunitat per al diàleg al Govern central. La fórmula de proclamar la independència, deixar-la en suspens i obrir un període per a la mediació i el diàleg situa el proper pas en mans de l'Estat. A priori, Puigdemont tenia poques alternatives. O proclamar la independència, o la rendició sense condicions. Perquè el Govern de l'Estat mai va oferir una sortida ni a l'independentisme, ni a l'aspiració majoritària dels catalans: un referèndum pactat. Puigdemont, al final, ha decidit oferir una treva. I si l'Estat recorre a la repressió haurà d'assumir tota la responsabilitat.

El 10 d'octubre ja forma part de la història de Catalunya. De la història heroica d'un poble oprimit, segons la crònica oficial de l'independentisme. De la història de la deslleialtat, escriuran des de les trinxeres mediàtiques de la dreta espanyola. I l'esperança és que no formi part de la llarga història de les derrotes, que molts temem amb profund dolor.

Una derrota no només d'una idea, la independència, sinó de tots els demòcrates. La repressió de les llibertats que treu el cap a l'horitzó ens afectaria a tots. Als catalans, però també al conjunt dels espanyols. Perquè l'autoritarisme latent que mai ha abandonat a aquest país busca l'excusa per deslligar el nacionalisme espanyol; per recórrer a la repressió. Com l'1-O, el dia del referèndum, el dia en què centenars de milers de ciutadans no independentistes van fer causa comuna en defensa de les llibertats i la democràcia. Però que avui, en nom també de la democràcia i la llibertat, temien ser empesos a una decisió que no compartien. Perquè la independència sense una amplíssima majoria social podria significar un esquinç brutal.

La major responsabilitat del desastre és dels que més possibilitats tenien per evitar-ho. La història hauria de ser molt severa amb la dreta espanyola, que amb la seva actitud va anant tancant totes les sortides a Catalunya. I també tenen responsabilitat els que durant anys van posar les emocions per sobre de la realitat i van crear una immensa ficció: que la independència era possible sense patiment. Que amb menys de la meitat dels ciutadans es podia doblegar l'Estat Espanyol. Que Europa ens donaria suport. Que les grans empreses no abandonarien Catalunya, que la societat catalana mai es fracturaria ...

El sobiranisme treia el cap a l'abisme de la independència sense tenir el suport social suficient. Ni el reconeixement internacional. El Govern del PP, després de no donar mai una sortida a les legítimes aspiracions catalanes, buscava l'excusa per infringir la derrota, la humiliació, que tant de temps porta esperant. La treva oferta ahir pel president Carles Puigdemont al Parlament de Catalunya hauria de constituir una oportunitat per al diàleg. Potser l'última.

Carles Puigdemont, el president de la Generalitat, ha ofrecido una última oportunidad para el diálogo al Gobierno central. La fórmula de proclamar la independencia, dejarla en suspenso y abrir un periodo para la mediación y el diálogo sitúa el próximo paso en manos del Estado. A priori, Puigdemont tenía pocas alternativas. O proclamar la independencia, o la rendición sin condiciones. Porque el Gobierno del Estado nunca ofreció una salida ni al independentismo, ni a la aspiración mayoritaria de los catalanes: un referéndum pactado. Puigdemont, al final, ha decidido ofrecer una tregua. Y si el Estado recurre a la represión deberá asumir toda la responsabilidad.

El 10 de Octubre ya forma parte de la historia de Catalunya. De la historia heroica de un pueblo oprimido, según la crónica oficial del independentismo. De la historia de la deslealtad, escribirán desde las trincheras mediáticas de la derecha española. Y la esperanza es que no forme parte de la larga historia de las derrotas, que muchos tememos con profundo dolor.

Una derrota no sólo de una idea, la independencia, sino de todos los demócratas. La represión de las libertades que se asoma en el horizonte nos afectaría a todos. A los catalanes, pero también al conjunto de los españoles. Porque el autoritarismo latente que nunca ha abandonado a este país busca la excusa para desatar el nacionalismo español; para recurrir a la represión. Como el 1-O, el día del referéndum, el día en que cientos de miles de ciudadanos no independentistas hicieron causa común en defensa de las libertades y la democracia. Pero que hoy, en nombre también de la democracia y la liberad, temían ser empujados a una decisión que no compartían. Porque la independencia sin una amplísima mayoría social podría significar un desgarro brutal.

La mayor responsabilidad del desastre es de quienes más posibilidades tenían para evitarlo. La historia debería ser muy severa con la derecha española, que con su actitud fue cerrando todas las salidas a Catalunya. Y también tienen responsabilidad quienes durante años pusieron las emociones por encima de la realidad y crearon una inmensa ficción: que la independencia era posible sin sufrimiento. Que con menos de la mitad de los ciudadanos se podía doblegar al Estado Español. Que Europa nos apoyaría. Que las grandes empresas no abandonarían Catalunya, que la sociedad catalana jamás se fracturaría…

El soberanismo se asomaba al abismo de la independencia sin tener el respaldo social suficiente. Ni el reconocimiento internacional. El Gobierno del PP, después de no dar jamás una salida a las legítimas aspiraciones catalanas, buscaba la excusa para infringir la derrota, la humillación, que tanto tiempo lleva aguardando. La tregua ofrecida ayer por el president Carles Puigdemont en el Parlament de Catalunya debería constituir una oportunidad para el diálogo. Quizás la última.

Els pitjors auguris s'han complert. El Govern central ha optat per la repressió. Càrregues policials contra les persones que intenten votar. Guàrdia Civil i Policia Nacional contra els qui defensen cívicament i pacíficament la seva participació en el referèndum. Centenars de ferits. Porres i pilotes de goma. Malls contra col·legis electorals i urnes. Aquesta és la imatge de l'1-O que es projecta al món.

Possiblement avui el Govern espanyol creu que ha desbaratat el referèndum. Però ha de saber que ha generat un conflicte molt més profund del que estava plantejat la vigília de l'1-O. La repressió canvia radicalment els termes del contenciós polític. Avui, per a una majoria social a Catalunya, ja no és una qüestió d'independència, sinó de dignitat, democràcia i llibertat. És el dia en què la desconnexió emocional entre milions de catalans i l'Espanya que representa el Partit Popular pot ser ja definitiva.

El Govern espanyol ha perdut definitivament a bona part de Catalunya quan ha decidit utilitzar els seus policies com a forces d'ocupació, com a força colonial. El Govern ha portat avui al paroxisme la falta de respecte, l'intent d'humiliació, la voluntat de derrota contra les aspiracions de Catalunya que ha practicat el PP durant anys. Però ha aconseguit exactament el contrari. Ni derrota, ni humiliació. I els milions de persones que han passat tantes hores fent cua per poder votar han protagonitzat un immens exercici de respecte. De dignitat.

Moltíssimes persones que no són independentistes senten aquesta agressió com a pròpia i creix la convicció que aquest Estat no té solució. Que no hi ha acord possible. Podem triar un símbol d'aquest abisme que s'obre entre Catalunya i l'Espanya de Rajoy: el ciutadà ferit per l'impacte d'una bala de goma. La societat catalana va lluitar durant anys per eradicar l'ús de bales de goma després de tràgiques experiències com la d'Ester Quintana. La mobilització va aconseguir que el Parlament prohibís l'ús de pilotes de goma i avui, dos anys després, Catalunya reviu la mateixa tragèdia.

El conflicte entre legalitat i legitimitat l'ha guanyat avui de forma contundent la mobilització ciutadana. La victòria simbòlica és de l'independentisme. Perquè el referèndum no ha estat només el resultat d'aquells infausts plens del Parlament, sinó de la voluntat d'una majoria molt àmplia de la societat catalana en favor dels drets fonamentals. L'1-O havia d'acabar sense guanyadors ni vençuts perquè fos la porta a un procés de negociació. Però la repressió desfermada pel govern Espanyol complica extraordinàriament qualsevol sortida.

Des de l'1-O, resulta clamorós el que abans ja era una evidència: Catalunya està en l'epicentre de la crisi institucional espanyola, i, alhora, és un problema europeu. Per això, qualsevol solució passa per una reacció de les forces polítiques espanyoles que obri un procés de diàleg davant de l'actitud irresponsable de Mariano Rajoy i la dreta espanyola. I per la intervenció d'Europa, que ja no pot amagar-se sota el pretext de 'l'assumpte intern'. L'esquinçament ha estat enorme i qualsevol solució precisa la regeneració profunda de la política catalana i de la política espanyola. Una regeneració que hauria de posar fi a la cadena d'errors que ens ha portat al desastre. Perquè avui la dignitat ha derrotat a la repressió, però els errors dels dies que vénen podrien ser irreversibles.

Los peores augurios se han cumplido. El Gobierno central ha optado por la represión. Cargas policiales contra las personas que intentan votar. Guardia Civil y Policía Nacional contra quienes defienden cívica y pacíficamente su participación en el referéndum. Cientos de heridos. Porras y pelotas de goma contra las urnas. Mazos contra colegios electorales. Esta es la imagen del 1-O que se proyecta al mundo.

Posiblemente hoy el Gobierno central cree que ha desbaratado el referéndum. Pero debe saber que ha generado un conflicto mucho más profundo del que estaba planteado la vigilia del 1-O. La represión cambia radicalmente los términos del contencioso político. Hoy, para una mayoría social en Catalunya, ya no es una cuestión de independencia, sino de dignidad, democracia y libertad. Es el día en que la desconexión emocional entre millones de catalanes y la España que representa el Partido Popular puede ser ya definitiva.

El Gobierno español ha perdido definitivamente a buena parte de Catalunya cuando ha decidido utilizar sus policías como fuerzas de ocupación, como fuerza colonial. El Gobierno ha llevado hoy al paroxismo la falta de respeto, el intento de humillación, la voluntad de derrota contra las aspiraciones de Catalunya que ha practicado el PP durante años. Pero ha logrado exactamente lo contrario. Ni derrota, ni humillación. Y los millones de personas que han pasado tantas horas haciendo cola para poder votar han protagonizado un inmenso ejercicio de respeto. De dignidad.

Muchísimas personas que no son independentistas sienten esta agresión como propia y crece la convicción de que este Estado no tiene solución. Que no hay acuerdo posible. Podemos elegir un símbolo de este abismo que se abre entre Catalunya y la España de Rajoy: el ciudadano herido por recibir el impacto de una bala de goma. La sociedad catalana luchó durante años para erradicar el uso de balas de goma después de trágicas experiencias como la de Ester Quintana. La movilización logró que el Parlament prohibiera el uso de pelotas de goma y hoy, dos años después, Catalunya revive la misma tragedia.

El conflicto entre legalidad y legitimidad la ha ganado hoy de forma contundente la movilización ciudadana. La victoria simbólica es del independentismo. Porque el referéndum no ha sido sólo el resultado de aquellos aciagos plenos del Parlament, sinó de la voluntad de una mayoría muy amplia de la sociedad catalana en favor de los derechos fundamentales. El 1-O debía acabar sin ganadores ni vencidos para que fuera la puerta a un proceso de negociación. Pero la represión desatada por el Gobierno central complica extraordinariamente cualquier salida.

Desde el 1-O, resulta clamoroso lo que antes ya era una evidencia: Catalunya está en el epicentro de la crisis institucional española, y, a la vez es un problema europeo. Por eso, cualquier solución pasa por una reacción de las fuerzas políticas españolas que abra un proceso de diálogo frente a la actitud irresponsable de Mariano Rajoy y la derecha española. Y por la intervención de Europa, que ya no puede esconderse bajo el pretexto del ‘asunto interno’. El desgarro ha sido enorme y cualquier solución precisa la regeneración profunda de la política catalana y de la política española. Una regeneración que debería poner fin a la cadena de errores que nos ha llevado al desastre. Porque hoy la dignidad ha derrotado a la represión, pero los errores de los próximos días podrían ser irreversibles.

El Procés ha inspirat moltes metàfores. Va ser ‘una partida d'escacs’. On cada moviment s’estudiava al mil·límetre. Fins als últims mesos, quan els jugadors intuïen que s'acostava l'escac i mat. Arribava l'hora de la veritat. Era l'hora d'arriscar. Tant que la metàfora va deixar de servir. Ja no hi havia partida. El taulell va saltar pels aires amb les figures que encara hi resistien. Ja no és temps de jugades intel·ligents. Els errors es fan evidents. Són clamorosos. Però no importa perquè les regles dels escacs no serveixen en una confrontació oberta. Pels sobiranistes, els plens del 6 i 7 de setembre al Parlament, on es va atropellar la mateixa legalitat catalana, són un mal necessari, inevitable, a causa de la intolerància de l'Estat. Pel Govern del Partit Popular, tot el contrari. Aquesta és l’excusa perfecte per aplicar el pla previst, l’operació Anubis, la del déu de la mort en l’antic Egipte. No són temps d'empatia. La fi justifica els mitjans. Mariano Rajoy, que mai va creure en la partida d'escacs, es sent ara més a gust amb un joc basat en la força i no pas en la intel·ligència. Ja no cal guardar les aparences, ni les formes. És el moment de la repressió. Alcaldes imputats; alts càrrecs detinguts; la Generalitat intervinguda; mitjans de comunicació, partits polítics i directors d'escola intimidats. I de fons, l'amenaça formada per tres vaixells plens de policies i guàrdies civils.

Durant cinc anys, ni una sola proposta per una majoria social que reclama poder votar en referèndum. Ara, la resposta, l'única, és l'intent de la derrota. Ja no d'un govern independentista, sinó de les aspiracions i els sentiments de bona part dels catalans. Derrota també dels que durant anys han anat a contracorrent defensant terceres vies, pactes confederals. Que es consideren víctimes d'un xoc de nacionalismes. I que avui senten el fracàs de veure que molt pocs han escoltat la seva veu. Que no han pogut evitar el desastre.

Mariano Rajoy, i els poders que li empenyen, estan a punt de cometre un immens error. Com si fos el desenllaç inevitable d'aquell camí que va emprendre el Partit Popular quan recollia firmes 'contra l'Estatut' i que una majoria, aquí, veia 'contra Catalunya'. La repressió del referèndum provocarà una fractura irrecuperable entre una majoria social a Catalunya i l'Estat espanyol.

El Govern de la Generalitat, és veritat, ha emprès un repte colossal (la independència) sense tenir el suport social suficient. I possiblement la història ho recordarà amb severitat perquè ha posat en risc la principal conquesta de Catalunya, la de ser 'un sol poble'. Però la resposta del Govern del Partit Popular, si es compleixen els pitjors auguris, deixarà ferides que poden fer impossible tota sortida dialogada després de l'1 d'octubre.

Ara poc importa preguntar-se com hem arribat fins aquí. Afrontem unes hores decisives. Incertes. D'alt risc. On ja no hi ha partida d'escacs possible, però on hi ha molt en joc. Perquè els termes no estan ja en la reivindicació de la independència, ni, fins i tot, del referèndum. Si no en la defensa dels drets fonamentals, la dignitat i la llibertat enfront de la repressió. I de l'intent, una vegada més, d'humiliar, de derrotar, les aspiracions legítimes de milions de catalans que es reconeixen com a nació.

Així les coses, l’1-O és molt més que un referèndum. És el dia en què cristal·litzen a Catalunya i a Espanya esperances i prejudicis alimentats durant tants anys. On es desperten els vells discursos de l’odi resumits en aquell crit de ‘a por ellos’ que va acompanyar la sortida d’alguns combois de la Guardia Civil cap a Catalunya. O la solidaritat de l’assemblea de càrrecs electes, promoguda per Podemos a Zaragoza, parlant de fraternitat amb els insults dels ultres de fons. El fantasma de les dues Espanyes i el temor del naixement de dues Catalunyes. És el dia en què Europa, una vegada més, s’enfronta a la realitat de les nacions sense Estat. I, potser ara, no podrà seguir mirant cap a una altra banda.

L’1-O és molt més que un referèndum. Perquè ha de marcar el punt de inflexió: la fi del Procès tal com l’hem conegut. El gran risc és que, de la partida d’escacs, passem a la cronificació d’un conflicte latent, etern, esgotador, que només serveixi per a consolidar en el poder als qui, precisament, han promogut el desastre. O, al contrari, que marqui l’inici d’una transformació política a Espanya que canviï majories i permeti obrir un diàleg amb Catalunya. Això és el que està veritablement en joc l’1-O. 

El Proceso ha inspirado muchas metáforas. Durante años fue ‘una partida de ajedrez'. Donde cada movimiento se estudiaba al milímetro. Hasta los últimos meses, cuando los jugadores se acercaban al jaque mate, a la hora de la verdad. Era el momento de arriesgar. Tanto que la metáfora dejó de servir. Ya no había partida. El tablero saltó por los aires.

No es tiempo de jugadas inteligentes. Los errores se hacen evidentes. Son clamorosos. Pero no importa porque las reglas del ajedrez no sirven en una confrontación abierta. Para los soberanistas, los plenos del 6 y 7 de septiembre en el Parlament, donde se arrolló la misma legalidad catalana, fueron un mal necesario, inevitable, debido a la intolerancia del Estado. Para el Gobierno del Partido Popular, todo lo contrario. Era la excusa perfecta para aplicar el plan previsto, la operación Anubis, la del dios funerario en el antiguo Egipto. No son tiempos de empatía. El fin justifica los medios.

Mariano Rajoy, que nunca creyó en la partida de ajedrez, se siente ahora más cómodo con un juego basado en la fuerza y no en la inteligencia. Ya no hay que guardar las apariencias, ni las formas. Es el momento de la represión. Alcaldes imputados; altos cargos detenidos; la Generalitat intervenida; medios de comunicación, partidos políticos y directores de escuela intimidados. Y, de fondo, la amenaza de tres barcos llenos de policías y guardias civiles.

Durante cinco años, ni una sola propuesta para una mayoría social que reclama poder votar en referéndum. Ahora, la respuesta, la única, es la derrota. Ya no de un gobierno independentista, sino de la voluntad y los sentimientos de buena parte de los catalanes. Derrota también de los que durante años han ido a contracorriente defendiendo terceras vías, pactos confederales. De quienes se consideran víctimas de un choque de nacionalismos, y que hoy sienten el fracaso de ver que su voz no ha podido evitar el desastre.

Mariano Rajoy, y los poderes que le empujan, están a punto de cometer un inmenso error. Como si fuera el desenlace inevitable de aquel camino que emprendió el Partido Popular cuando recogía firmas 'contra el Estatut' y que una mayoría, aquí, veía 'contra Catalunya'. La represión del referéndum provocará una profunda fractura entre una mayoría social en Catalunya y el Estado español.

El Gobierno de la Generalidad, es verdad, ha emprendido un reto colosal (la independencia) sin tener el apoyo social suficiente. Y posiblemente la historia lo recordará con severidad porque ha puesto en riesgo la principal conquista de Catalunya, la de ser un ‘sol poble'. Pero la respuesta del Gobierno del Partido Popular, si se cumplen los peores augurios, dejará heridas que pueden hacer imposible toda salida dialogada después del 1 de octubre.

Ahora poco importa preguntarse cómo hemos llegado hasta aquí. Afrontamos unas horas decisivas. Inciertas. De alto riesgo. Donde no hay partida de ajedrez posible, pero donde hay mucho en juego. Porque los términos no están ya en la reivindicación de la independencia, ni, incluso, del referéndum. Si no en la defensa de los derechos fundamentales, la dignidad y la libertad. Y del intento, una vez más, de humillar, de derrotar, las aspiraciones legítimas de millones de catalanes que se reconocen como nación.

Así las cosas, el 1-O es mucho más que un referéndum. Es el día en que cristalizan en Cataluña y en España esperanzas y prejuicios alimentados durante tantos años. Donde se despiertan los viejos discursos del odio resumidos en aquel grito de 'a por ellos' que acompañó la salida de algunos convoyes de la Guardia Civil camino de Catalunya. O la solidaridad de la asamblea de cargos electos, promovida por Podemos en Zaragoza, hablando de fraternidad con el eco de los insultos de los ultras. El fantasma de las dos Españas y el temor del nacimiento de dos Catalunyas. Es el día en que Europa, una vez más, se enfrenta la realidad de las naciones sin Estado. Y, tal vez ahora, no podrá seguir mirando hacia otro lado.

El 1-O es mucho más que un referéndum. Porque debe marcar el punto de inflexión: el fin del Procés tal como lo hemos conocido. El gran riesgo es que, de la partida de ajedrez, pasemos a la cronificación de un conflicto latente, eterno, agotador, que sólo sirva para consolidar en el poder a quienes, precisamente, han promovido el desastre. O, por el contrario, que marque el inicio de una transformación política en España que cambie mayorías y permita abrir un diálogo con Cataluña. Esto es lo que está verdaderamente en juego el 1-O.

El camí que ens ha portat fins aquí, fins al 20 de setembre del 2017, ha estat llarg, esgotador, complex ... Ho hem reflectit amb multitud de veus, amb pluralitat, i amb la vocació d'oferir als lectors tota la informació possible, amb tot el rigor del qual érem capaços. Amb la voluntat que el ciutadà disposés de les dades imprescindibles perquè formés la seva pròpia opinió. Els cinc anys de eldiario.es i de Catalunya Plural coincideixen amb l'època en què aquest camí s'ha fet més intens. I l'hemeroteca reflecteix l'esforç per anteposar el periodisme a qualsevol altre propòsit a l'hora d'explicar el procés polític que vivia Catalunya. Amb una mirada polièdrica, des de Barcelona, des de Madrid i la resta d'Espanya. Com un dels pocs ponts que seguien en peu.

I hem arribat al 20 de setembre. El dia en què el periodisme és més necessari que mai. Amb notícies per explicar el que està passant i amb una opinió clara i contundent per dir que les mesures repressives ordenades pel Govern del PP són un atemptat contra la democràcia. Contra les llibertats. Un abús de poder, una equivocació de tal magnitud, que amaga les cadenes d'errors comeses per totes les parts fins aquest moment. Però és, per sobre de tot, un nou acte d'agressió a la dignitat de la majoria dels catalans, que s'identifica amb les seves institucions. Que més enllà de si defensa o no la independència, se sent part d'una nació que mereix ser respectada.

I aquest és, de nou, el gran error del Partit Popular, de la dreta espanyola. La falta de respecte. La recollida de signatures contra l'Estatut que va derivar en una campanya de catalanofòbia va ser, abans de res, un atac a la dignitat col·lectiva. Aquella ofensiva va culminar amb una sentència del Tribunal Constitucional que va fulminar l'Estatut votat pels catalans. El Partit Popular va argumentar que era resultat del funcionament de la justícia. Però llavors, com ara, sabem que l'actuació dels tribunals és conseqüència d'una política que somia amb la derrota definitiva de les aspiracions de Catalunya. El resultat de negar-se a reconèixer la realitat nacional que sent la majoria social a Catalunya; d'anteposar la força al diàleg.

I així hem arribat al 20 de setembre del 2017. Amb alts càrrecs de la Generalitat detinguts. Amb guàrdies civils a les seus de les Conselleries. Amb protestes als carrers. Amb un intent d'humiliació que no només afecta els que legítimament defensen la independència, sinó que ens afecta a tots els que creiem en els valors de la democràcia i la llibertat. La perspectiva històrica situarà les responsabilitats de cada un en aquest llarg camí, però avui el que està en joc són els drets fonamentals. A Catalunya i a Espanya. Des del periodisme, ho expliquem. I, des dels nostres valors, alcem la veu contra la repressió i en favor del diàleg.

El camino que nos ha llevado hasta aquí, hasta el 20 de setiembre del 2017, ha sido largo, agotador, complejo… Lo hemos reflejado con multitud de voces, con pluralidad, y con la vocación de ofrecer a los lectores toda la información posible, con todo el rigor del que éramos capaces. Con la voluntad de que el lector dispusiera de los datos imprescindibles para formase su propia opinión. Los cinco años de eldiario.es y de Catalunya Plural coinciden con la época en el que este camino se ha hecho más intenso. Y la hemeroteca refleja el esfuerzo por anteponer el periodismo a cualquier otro propósito a la hora de explicar el proceso político que vivía Catalunya. Con una mirada poliédrica, desde Barcelona, desde Madrid y el resto de España. Como uno de los pocos puentes que seguían en pie.

Y hemos llegado al 20 de setiembre. El día en que el periodismo es más necesario que nunca. Con noticias para explicar lo que está ocurriendo y con una opinión clara y contundente para proclamar que las medidas represivas emprendidas por el Gobierno del PP son un atentado contra la democracia. Contra las libertades. Un abuso de poder, una equivocación de tal magnitud, que oculta las cadenas de errores cometidas por todas las partes hasta este momento. Pero es, por encima de todo, un nuevo acto de agresión a la dignidad de la mayoría de los catalanes, que se identifica con sus instituciones. Que más allá de si defiende o no la independencia, se siente parte de una nación que merece ser respetada.

Y este es, de nuevo, el gran error del Partido Popular, de la derecha española. La falta de respeto. La recogida de firmas contra el Estatut que derivó en una campaña de catalanofobia fue, ante todo, un ataque a la dignidad colectiva. Aquella ofensiva culminó con una sentencia del Tribunal Constitucional que fulminó el Estatut votado por los catalanes. El Partido Popular argumentó que era resultado del funcionamiento de la Justicia. Pero entonces, como ahora, sabemos que la actuación de los tribunales es consecuencia de una política que sueña con la derrota definitiva de las aspiraciones de Catalunya. El resultado de negarse a reconocer la realidad nacional que siente la mayoría social en Catalunya; de anteponer la fuerza al diálogo.

Y así hemos llegado al 20 de setiembre del 2017. Con altos cargos de la Generalitat detenidos. Con guardias civiles en las sedes de la Generalitat. Con protestas en las calles. Con un intento de humillación que no sólo afecta a los que legítimamente defienden la independencia, si no que nos atañe a todos los que creemos en los valores de la democracia y la libertad. La perspectiva histórica situará las responsabilidades de cada uno en este largo camino, pero hoy lo que está en juego son los derechos fundamentales. En Catalunya y en España. Desde el periodismo, lo contamos. Y, desde nuestros valores, alzamos la voz contra la represión y en favor del diálogo.

Catalunya té dret a un referèndum de reparació. Perquè va votar un Estatut que després va ser laminat pel Tribunal Constitucional. I un menyspreu a la voluntat legítimament expressada a les urnes només es pot reparar amb les urnes. L’Estatut va superar un escrupolós procés democràtic (aprovació al Parlament, el Congrés, el Senat i en referèndum) i significava per a la majoria dels catalans el mínim denominador comú de les seves aspiracions nacionals, el somni de trobar un encaix a Espanya.

Era l'última oportunitat per renovar el pacte de la transició entre Catalunya i Espanya. Però el Partir Popular va decidir jugar fort: practicar el nacionalisme espanyol enfront de Catalunya, alimentar la catalanofòbia per aconseguir rèdits electorals, sense importar-li el dany irreversible que deixava pel camí.

La temptació que va verbalitzar José María Aznar (“abans es trencarà Catalunya que Espanya”) vol dir que s'acceptava la possibilitat de fracturar la societat catalana abans d'obrir vies de diàleg. Vol dir que, en el fons, l’estratègia del PP passa per mantenir un pols que porti a la 'derrota', per diverses generacions, de les aspiracions sobiranistes.

El sobiranisme també ha jugat fort. Perquè sentia que, en front l’Espanya del Partit Popular, s’havia carregat de raons. D’arguments. La crisi econòmica va jugar un paper important. Però no tant per les balances fiscals, sinó per un cert sentiment d'humiliació. Catalunya, un dels principals motors econòmics d’Espanya, se sentia ofegada, empobrida, sense força i obligada a demanar ajuda -un rescat- de les arques de l'Estat.

Una petició que molts consideraven dolorosa, especialment quan era utilitzada com a arma dialèctica per part de la caverna mediàtica. Però el greuge més gran que sent una bona part dels catalans afecta el nucli central de la seva identitat, a la negació del sentiment de pertinença a una nació, que la majoria fan compatible amb arrels i vincles emocionals que parteixen de la història i la cultura compartides amb Espanya.

En aquest context, gairebé la meitat de la societat catalana va arribar a la conclusió que l’única sortida passava per desconnectar d'Espanya. Perquè no ha rebut, per part de la política espanyola, cap argument per canviar d'opinió. Tot el contrari. El Govern del PP només ha ofert 'guerra bruta', amenaces i recursos davant el Constitucional.

I al mateix temps, Catalunya 
viu una interminable sensació d'empat. Amb una majoria política al Parlament a favor de la independència, però sense l'hegemonia social suficient per culminar-la. Amb dues vides paral·leles. La dels que veuen la independència a tocar. I la dels que observen aquest objectiu amb incredulitat o, fins i tot, temor.

El punt de trobada majoritari eren les urnes. El referèndum que fes justícia a aquella votació que el Tribunal Constitucional havia malmès. Catalunya és molt plural però, fins ara, havia estat capaç de teixir amplis consensos que generen hegemonies polítiques. Així va ser el catalanisme. Així és la defensa de la consulta, que compta amb el suport del 80 per cent de la ciutadania.

Però aquí sorgeixen les grans preguntes d’ara. Quin consens social li queda a aquest referèndum? Quina acceptació té el camí que el Parlament ha hagut de seguir els últims dies per arribar aquí? Fins a quin punt en unes hores el sobiranisme ha dilapidat el patrimoni d’autoritat moral que havia acumulat en la història recent? Pot un projecte polític amb el suport del 48% de la ciutadania ser imposat a tots?

O fins a quin punt, el sobiranisme està pagant les urgències que s’ha auto imposat? I si la nit del 27-S, els partits que les havien convocat com un plebiscit haguessin reconegut que no tenien la majoria suficient, que necessitaven més temps? I si en lloc de criminalitzar als que consideren dissidents, haguessin cercat complicitats? I si no haguessin jugat a confondre l’Espanya del PP amb la totalitat? I tantes i tantes preguntes que arriben tard. Perquè en aquesta Diada ja estem en temps del cara o creu.

Pels sectors que tenen com a únic projecte la independència o la unitat a qualsevol preu, només hi ha el blanc i negre. És un pols polític. Però el resultat no és innocu. Perquè deixa en la gama de grisos a una important part de la ciutadania que voldria altres fórmules de relacions entre Catalunya i Espanya.

Perquè la qualitat democràtica es ressent: en nom d'una causa superior (la independència o la unitat) és fàcil justificar tots els mitjans per arribar-hi, sacrificar llibertats i condemnar dissentiments. Ja hem començat a veure els efectes. Quan, per exemple, la Guardia Civil entra en un setmanari o quan es linxa a les xarxes a personatges amb la biografia de Joan Coscubiela per les seves paraules al Parlament vol dir que ja estem en temps de cara o creu.

I l’última pregunta és si després d’aquests temps de confrontació i incertesa encara hi som a temps per aconseguir una sobirania compartida entre nacions que decideixen viure juntes en igualtat de drets i deures. O només queda l’alternativa del trencament definitiu. A cara o creu.

Catalunya tiene derecho a un referéndum de reparación. Porque votó un Estatut que luego fue laminado por el Tribunal Constitucional. Y un desprecio a la voluntad legítimamente expresada en las urnas sólo puede repararse con las urnas. El Estatut superó un escrupuloso proceso democrático (aprobación en el Parlament, el Congreso, el Senado y en referéndum) y significaba para la mayoría de los catalanes el mínimo denominador común de sus aspiraciones nacionales, el sueño de encontrar un encaje en España.

Era la última oportunidad para renovar el pacto de la Transición entre Catalunya y España. Pero el Partido Popular decidió jugar fuerte: practicar el nacionalismo español frente a Catalunya, alimentar la catalanofobia para conseguir réditos electorales, sin importarle el daño irreversible que dejaba por el camino.

La tentación que verbalizó José María Aznar (“antes se romperá Catalunya que España”) significa que se aceptaba la posibilidad de fracturar la sociedad catalana antes de abrir vías de diálogo. Quiere decir que, en el fondo, la estrategia del PP pasa por mantener un pulso que lleve a la 'derrota', por varias generaciones, de las aspiraciones soberanistas.

El soberanismo también ha jugado fuerte. Porque sentía que, en frente la España del PP, se había cargado de razones. Argumentos. La crisis económica jugó un papel importante. Pero no tanto por las balanzas fiscales, sino por un cierto sentimiento de humillación. Catalunya, uno de los principales motores económicos de España, se sentía ahogada, empobrecida, sin fuerza y obligada a pedir un rescate al Estado.

Una petición que muchos consideraban dolorosa, especialmente cuando era utilizada como arma dialéctica por parte de la caverna mediática. Pero el agravio mayor que siente una buena parte de los catalanes afecta al núcleo central de su identidad, a la negación del sentimiento de pertenencia a una nación, que la mayoría hacen compatible con raíces y vínculos emocionales que parten de la historia y la cultura compartidas con España.

En este contexto, casi la mitad de la sociedad catalana llegó a la conclusión que la única salida pasaba por desconectar de España. Porque no ha recibido, por parte de la política española, ningún argumento para cambiar de opinión. Todo lo contrario. El Gobierno del PP sólo ha ofrecido 'guerra sucia', amenazas y recursos ante el Constitucional.

Y al mismo tiempo, Catalunya vive una interminable sensación de empate. Con una mayoría política en el Parlament a favor de la independencia, pero sin la hegemonía social suficiente para culminarla. Con dos vidas paralelas. La de los que ven la independencia a tocar. Y la de los que observan este objetivo con incredulidad o, incluso, temor.

El punto de encuentro mayoritario eran las urnas. Un referéndum que hiciera justicia a aquella votación que el Tribunal Constitucional había malogrado. Catalunya es muy plural pero, hasta ahora, había sido capaz de tejer amplios consensos que generan hegemonías políticas. Así fue el catalanismo. Así es la defensa de la consulta, que cuenta con el apoyo del 80 por ciento de la ciudadanía.

Pero aquí surgen las grandes preguntas que nos planteamos ahora. ¿Qué consenso social le queda a este referéndum, al del 1-O? ¿Qué aceptación tiene el camino que el Parlamento ha tenido que seguir los últimos días para llegar aquí? ¿Hasta qué punto en unas horas el soberanismo ha dilapidado el patrimonio de autoridad moral que había acumulado en la historia reciente? ¿Puede un proyecto político con el apoyo del 48% de la ciudadanía ser impuesto a todos?

¿O hasta qué punto, el independentismo está pagando las urgencias que se ha auto impuesto? ¿Y si la noche del 27-S, los partidos que las habían convocado como un plebiscito hubieran reconocido que no tenían la mayoría suficiente, que necesitaban más tiempo? ¿Y si en lugar de criminalizar a los que consideran disidentes, hubieran buscado complicidades? ¿Y si no hubieran jugado a confundir la España del PP con la totalidad? Y tantas y tantas preguntas que llegan tarde. Porque en esta Diada ya estamos en tiempos de cara o cruz.

Para los sectores que tienen como único proyecto la independencia o la unidad a cualquier precio, sólo existe el blanco y negro. Es un pulso político. Pero el resultado no es inocuo. Porque deja en la gama de grises a una importante parte de la ciudadanía que quisiera otras fórmulas de relaciones entre Catalunya y España.

Porque la calidad democrática se resiente: en nombre de una causa superior (la independencia o la unidad) es fácil justificar todos los medios para llegar a ella, sacrificar libertades y condenar disidencias. Ya hemos empezado a ver los efectos. Cuando, por ejemplo, la Guardia Civil entra en un semanario o cuando se lincha en las redes a personajes con la biografía de Joan Coscubiela por sus palabras en el Parlament.

Y la última pregunta es si después de los años de confrontación e incertidumbre aún estamos a tiempo para conseguir una soberanía compartida entre naciones que deciden vivir juntas en igualdad de derechos y deberes. O sólo queda la alternativa de la ruptura definitiva. A cara o cruz.