Les eleccions presidencials franceses posen de nou sobre la taula el futur d'un dels països més influents d'Europa i de tot el planeta. No només pel seu històric paper en l'adveniment de l'Estat modern i el desenvolupament del pensament democràtic, sinó pel seu pes real en l'escena mundial. França és la sisena potència econòmica global, després dels Estats Units, la Xina, el Japó, Alemanya i Regne Unit, i la segona economia de la zona euro després d'Alemanya. És també una potència nuclear en disposar d'arsenal atòmic propi. França ja no és potser un gran referent en la nova societat global, articulada amb el canvi de segle al voltant de la revolució tecnològica i el desplaçament de l'eix de gravetat cap al Pacífic, però gairebé res s'entén o és possible sense ella. Almenys a Europa.

Amb més de 64 milions d'habitants (66,7 milions amb els territoris d'ultramar), França és també el segon país més poblat de la Unió Europea després de la potència alemanya, gran adversari de les devastadores guerres mundials successives del segle XX i, tot i això, cofundadors i ferms aliats del projecte de construcció d'Europa des de mitjans de l'última centúria. El ja endèmic pessimisme francès, que arrossega el fantasma del declivi des del final dels Trenta Gloriosos -el període de creixement accelerat després de la II Guerra Mundial, entre 1945 i 1975-, afronta el seu punt crític en la nova cita a les urnes després del decebedor quinquenni socialista presidit per François Hollande. L'històric eix franco-alemany està, doncs, també en joc i amb ell la pròpia idea d'Europa.

Les costures d'Europa

Un cop més, l'elecció a doble volta (23 d'abril i 7 de maig) del president de la República Francesa polaritza l'atenció europea i mundial, en aquesta ocasió sota el doble impacte del cop de porta britànic a la Unió Europea, seguida de l’estrepitosa irrupció de Donald Trump al comandament de la primera potència militar i econòmica del globus, a l'altra riba de l'Atlàntic. L'elecció constitueix, doncs, un test de gran transcendència no només per als mateixos francesos, sinó per al conjunt de la comunitat europea i internacional. Aquesta vegada, l'amenaça és la virtual arribada de la ultradreta al poder a França, a l'espera del que passi a les eleccions de setembre a Alemanya. El espantall d'un “efecte dòmino” entre Washington, Londres, París i Berlín treu el cap per moments.

Per òbvies raons de veïnatge, intercanvis comercials i culturals i interessos geoestratègics derivats de la seva doble façana atlàntica i mediterrània, el paper de França en el concert europeu i mundial és primordial per a Espanya i molt especialment sensible per a Catalunya, com a regió europea de vocació transpirinenca i amb gran influència i projecció en el gran arc mediterrani occidental. Catalunya és un portal estratègic dels grans fluxos europeus de tot gènere que enllacen el nord i el centre del continent amb la gran regió nord-africana del Magrib. El gran eix-nord sud del vell continent, en què Catalunya actua de costura d'un dels punts més sensibles del teixit europeu. 

Context crític

Les eleccions franceses arriben en un context crític i fins d'un cert clima terminal des del punt de vista polític-institucional. Des de la perspectiva interna, a causa de l'obsolescència o descomposició del vell sistema de partits que ha presidit la V República, creada el 1958 pel mític general De Gaulle, heroi de la Resistència davant l'ocupació nazi del III Reich i el règim col·laboracionista francès dirigit pel vell mariscal Pétain. La nova constitució va confiar al president tot el poder executiu i posteriorment va reforçar la seva aurèola de poder en establir la seva elecció per sufragi universal directe. Alguns protagonistes de l'actual contesa electoral, com és el cas notori de l'emergent candidat d'extrema esquerra Jean-Luc Mélenchon, proposen posar fi a l'actual règim i donar més poder al Parlament a costa del poder gairebé absolut del president.

Des del punt de vista exterior, l'elecció coincideix amb el radical canvi de rumb en la política dels Estats Units, amb qui França va mantenir un pols d'enorme tensió sota la presidència del conservador (gaullista) Jacques Chirac, en oposar-se a la invasió de l'Iraq el 2003 desencadenada pel president republicà George W. Bush, amb el suport de la Gran Bretanya (Tony Blair) i Espanya (José Mª Aznar).Els efectes de la llarga i cruenta guerra civil a Síria, en el context del fracàs de l'anomenada “primavera àrab”, i l'emergència d'Estat Islàmic com a bandera del nou hiper-terrorisme gihadista, mantenen França davant l'inquietant horitzó de l'amenaça exterior i la desestabilització interna.

La presència d'un ampli sector de població d'ascendència àrab-musulmana, a més d'una important i influent població jueva i una gran diversitat d'ètnies molt sensibles als esdeveniments a l'Orient Mitjà i Àfrica, situa els electors davant la responsabilitat de decidir el camí a seguir davant els nous reptes i incògnites de la globalització. Els sagnants atemptats terroristes de París al novembre de 2015 i a Niça el juliol de 2016, han llastat encara més la fràgil cohesió interna del país. Els nous temors se sumen al desencant davant la falta d'avenços en la modernització institucional, la tornada al creixement i la reducció de la desocupació, la precarietat laboral i l'exclusió social. 

La temptació involucionista

Aquest estat de coses alimenta la temptació populista, identitària i involucionista encarnada per Marine Le Pen, líder del Front Nacional (FN), favorita des de fa mesos en les enquestes com la candidata amb més possibilitats d'imposar-se en vots a la primera volta i disputar la presidència en la segona i definitiva ronda. Filla i hereva política de Jean-Marie Le-Pen, fundador del partit el 1972 i capdavanter de l'extrema dreta ultranacionalista, Marine ha aconseguit desfer-se del verb i el gest aspres de l'antic paracaigudista fins desallotjar-lo del seu propi partit, per tal d'atraure nous vots entre les classes mitges i populars castigades per la Gran Recessió i atemorides per la globalització i les migracions massives. La calculada operació de “blanqueig” sembla haver donat els seus fruits.

El partit de Marine Le Pen va encapçalar espectacularment les últimes eleccions europees de 2014 amb gairebé el 25% de vots (4,7 milions), situant-se com la força més votada de França amb quatre punts d'avantatge sobre la dreta centrista o institucional (UMP, rebatejada en el seu dia per Nicolas Sarkozy com “Les Républicains”) i fins a deu punts sobre l'esquerra parlamentària (socialistes del PS) actualment al poder des 2012. L'ombra lepenista plana com mai sobre el cel de França, emulant amb escreix el primer terratrèmol de 2002, quan el mateix Le Pen pare va disputar la presidència a Jacques Chirac a la segona volta, després d'imposar-se en vot a la primera al llavors primer ministre socialista Lionel Jospin. La “unió patriòtica” de tot el vot republicà de dreta esquerra en el duel final va frustrar llavors el gran salt del FN al poder. Va ser el primer gran avís que va sacsejar a Europa.

Malgrat el seu creixent graner de vots, el FN no està representat al Parlament per la singularitat del sistema electoral a doble volta. És molt possible que el sistema torni a frustrar el seu nou intent d'arribar a la cúspide del poder, però des de 2002 ha plogut a bots i barrals i la pugna és tan desigual com incerta en un escenari molt volàtil. El FN es perfila ara com una autèntica amenaça per a França i per a Europa, en tant que abanderat del replegament patriòtic i el proteccionisme a ultrança. La consigna és “els francesos, primer”, bandera que ja oneja a Washington i que aflora de manera ombrívola fins i tot en algunes de les joves democràcies de l'Est europeu incorporades a la Unió a partir de 2004. El fantasma de la implosió aïllacionista i nacionalista amenaça ara amb calar també a París.

Dels lepenistes als insubmisos

Els plans de Marine Le Pen inclouen l'abandonament de la moneda oficial europea (eurozona, que integra 19 estats), la sortida de l'espai europeu sense fronteres (zona Schengen, que inclou 26 països), el tancament de portes a la immigració i fins i tot l’eventual reconsideració en referèndum de la pertinença a la pròpia UE. Cal recordar que França ja va rematar la non nata Constitució Europea el 2005 en un referèndum convocat --i estrepitosament perdut-- pel llavors president Jacques Chirac. I això passava en els anys de bonança de les grans economies, quan encara estava per arribar l'apocalipsi financera de 2008, amb les seves enormes seqüeles en el teixit econòmic i social i en la pròpia moral col·lectiva occidental. 

L'ombra de Le Pen ha pres cos per la penetració de l’FN en nous caladors del vot en el seu dia administrats per l'esquerra. En algunes regions del nord i sud-est de França caracteritzades pel pes de les classes treballadores i la forta immigració el seu vot ha arribat a superar el 40%. Aquest fet s'explica en part per la deriva ideològica i programàtica del Partit Socialista, d'una banda, i per la decadència de l'històric PFC i la seva agònica dissolució en el magma del “front d'esquerres”, per una altra. És revelador que el candidat d'extrema esquerra Jean Luc Mélenchon, antic ministre socialista associat al còctel de l'esquerra extraparlamentària, creixi en els sondejos sota la marca de “La França insubmisa”, idea d’ampli espectre inspirada en el model espanyol de Podem. Els sectors orfes de l'esquerra i, sobretot, el vot jove antisistema nodreixen les seves expectatives.

El gran duel final

Segons els sondejos, només el reagrupament del vot republicà de dreta i esquerra al voltant del candidat que faci front a Marine Le Pen a la segona volta podrà frustrar l'ascens de l'extrema dreta al poder, com en 2002. L'única incògnita és saber quin dels altres deu candidats en lliça a la primera ronda serà el duelista final. El principal aspirant és el jove Emmanuel Macron, un autèntic 'outsider' de la política format en el món de les finances i fugaç ministre d'Economia del Govern de François Hollande conduït pel malaguanyat primer ministre Manuel Valls. Després de l'aparatosa derrota d'aquest últim en la primàries del PS per l'esquerrà Benoît Hamon, Macron s'ha imposat com un electró lliure de centre, capaç d'atreure i agrupar el vot de l'ampli espai central de l'arc polític francès a esquerra i dreta , un cop enfrontat irremissiblement al fantasma de la involució i la reacció encarnat per la impetuosa, astuta i autoritària Marine Le Pen.

El rival de Macron en aquesta disputa és l'exprimer ministre François Fillon, guanyador contra pronòstic en les primàries de l'antiga UMP, l'artefacte polític de la dreta neogaullista improvisat precisament en ple drama de les presidencials de 2002 al voltant de la candidatura de Jacques Chirac. La refundació “exprés” del vell partit va ser inspirada llavors per l'exprimer ministre Alain Juppé i l'ambiciós Nicolas Sarkozy, que després d'una intensa etapa ministerial aconseguiria conquerir la presidència de la República en un fugaç i tempestuós mandat (2007-2012). Fillon, que va arribar a imposar-se com a primer ministre de Sarko, sortia inicialment com a gran favorit en l'actual contesa presidencial, després d’imposar-se per sorpresa als dos grans pesos pesats de l'antiga UMP, avui rebatejada com “Les Républicains”. La seva estrella, però, ha declinat de cop.

Joana d'Arc davant de 'Marianne'

De tarannà i programa de perfil fortament liberal-conservador, catòlic militant i procedent d'una família benestant i gaullista de la regió del Loira, l'encausament judicial de Fillon per suposats llocs de treball ficticis de la seva dona a compte del contribuent, pesen com una llosa en les seves aspiracions. La seva àcida obstinació i la contundent negativa del veterà Juppé a assumir el relleu in extremis, el mantenen viu -encara que molt malferit- en la cursa electoral. En aquest context, els sondejos reflecteixen la incertesa al voltant de Macron, Fillon i, a última hora, fins i tot el brillant orador Mélenchon, com aspirants a enfrontar-se a Le Pen.

El duel final de les presidencials es podria veure com el gran combat simbòlic entre Santa Joana d'Arc, heroïna de França i fetitxe històric de la ultradreta nacionalista, i la mítica 'Marianne', la popular figura al·legòrica de la llibertat impulsada per la Revolució , que en 1789 va enterrar l'absolutisme i va donar pas a la modernitat. El duel serà èpic i a data d'avui no hi ha pronòstic. La resposta, el 7 de maig.

Las elecciones presidenciales francesas ponen de nuevo sobre la mesa el futuro de uno de los países más influyentes de Europa y del planeta. No solo por su histórico papel en el advenimiento del Estado moderno y el desarrollo del pensamiento democrático, sino por su peso en la escena mundial. Francia es la sexta potencia económica global, después de Estados Unidos, China, Japón, Alemania y Reino Unido, y la segunda economía de la zona euro después de Alemania. Es también una potencia nuclear al disponer de arsenal atómico propio. Francia ya no es tal vez un gran referente en la nueva sociedad global, articulada con el cambio de siglo en torno a la revolución tecnológica y el desplazamiento del eje de gravedad hacia el Pacífico, pero casi nada se entiende o es posible sin ella. Al menos en Europa.

Con más de 64 millones de habitantes (66,7 millones con los territorios de ultramar), Francia es también el segundo país más poblado de la Unión Europea tras la potencia germana, gran adversario de las devastadoras guerras mundiales sucesivas del siglo XX y, sin embargo, cofundadores y firmes aliados del proyecto de construcción de Europa desde mediados de la última centuria. El ya endémico pesimismo francés, que arrastra el fantasma del declive desde el final de los Treinta Gloriosos –el período de crecimiento acelerado tras la II Guerra Mundial, entre 1945 y 1975–, afronta su punto crítico en la nueva cita en las urnas tras el decepcionante quinquenio socialista presidido por François Hollande. El histórico eje franco-alemán está, pues, también en juego y con él la propia idea de Europa.

Las costuras de Europa

Una vez más, la elección presidencial en doble vuelta (23 de abril y 7 de mayo) del presidente de la República Francesa polariza la atención europea y mundial, en esta ocasión bajo el doble impacto del portazo británico a la Unión Europea, seguido de la estrepitosa irrupción de Donald Trump al mando de la primera potencia militar y económica del globo, al otro lado del Atlántico. La elección constituye, pues, un test de gran trascendencia no sólo para los propios franceses, sino para el conjunto de la comunidad europea e internacional. Esta vez, la amenaza es la virtual llegada de la ultraderecha al poder en Francia, a la espera de lo que suceda en las elecciones de septiembre en Alemania. El espantajo de un “efecto dominó” entre Washington, Londres, París y Berlín asoma por momentos.

Por obvias razones de vecindad, intercambios comerciales y culturales e intereses geoestratégicos derivados de su doble fachada atlántica y mediterránea, el papel de Francia en el concierto europeo y mundial es primordial para España y muy especialmente sensible para Catalunya, en tanto que región europea de vocación transpirenaica y con gran influencia y proyección en el gran arco mediterráneo occidental. Catalunya es un portal estratégico de los grandes flujos europeos de todo género que enlazan el norte y el centro del continente con la gran región norteafricana del Magreb. El gran eje-norte sur del viejo continente, en el que Catalunya actúa de costura de uno de los puntos más sensibles del tejido europeo.

Contexto crítico

Las elecciones francesas llegan en un contexto crítico y hasta de un cierto clima terminal desde el punto de vista político-institucional. Desde la perspectiva interna, a causa de la obsolescencia o descomposición del viejo sistema de partidos que ha presidido la V República, creada en 1958 por el mítico general De Gaulle, héroe de la Resistencia frente a la ocupación nazi del III Reich y el régimen colaboracionista francés del viejo mariscal Pétain. La nueva constitución confió al presidente todo el poder ejecutivo y posteriormente reforzó su aureola de poder al establecer su elección por sufragio universal directo. Algunos protagonistas de la actual contienda electoral, como es el caso notorio del emergente candidato de extrema izquierda Jean-Luc Mélenchon, proponen poner fin al actual régimen y dar más poder al Parlamento a costa del poder casi absoluto del presidente.

Desde el punto de vista exterior, la elección coincide con el radical cambio de rumbo en la política de Estados Unidos, con quien Francia mantuvo un pulso de enorme tensión bajo la presidencia del conservador (gaullista) Jacques Chirac, al oponerse a la invasión de Irak en 2003 desencadenada por el presidente republicano George W. Bush, con el apoyo de Gran Bretaña(Tony Blair) y España (José Mª Aznar). Los efectos de la larga y cruenta guerra civil en Siria, en el contexto del fracaso de la llamada “primavera árabe”, y la emergencia de Estado Islámico como bandera del nuevo hiper-terrorismo yihadista, mantienen a Francia ante el inquietante horizonte de la amenaza exterior y la desestabilización interna.

La presencia de un amplio sector de población de ascendencia árabe-musulmana, además de una importante e influyente población judía y una gran diversidad de etnias muy sensibles a los acontecimientos en Oriente Medio y África, sitúa a los electores ante la responsabilidad de decidir el camino a seguir frente a los nuevos desafíos e incógnitas de la globalización. Los sangrientos atentados terroristas de París en noviembre de 2015 y en Niza en julio de 2016, han lastrado aún más la frágil cohesión interna del país. Los nuevos temores se suman al desencanto ante la falta de avances en la modernización institucional, la vuelta al crecimiento y la reducción del desempleo, la precariedad laboral y la exclusión social.

La tentación involucionista

Este estado de cosas alimenta la tentación populista, identitaria e involucionista encarnada por Marine Le Pen, líder del Frente Nacional (FN), favorita desde hace meses en las encuestas como la candidata con más posibilidades de imponerse en votos en la primera vuelta y disputar la presidencia en la segunda y definitiva ronda. Hija y heredera política de Jean-Marie Le-Pen, fundador del partido en 1972 y adalid de la extrema derecha ultranacionalista, Marine ha logrado deshacerse del verbo y el gesto broncos del antiguo paracaidista hasta apearlo de su propio partido, con el fin de atraer nuevos votos entre las clases medias y populares castigadas por la Gran Recesión y atemorizadas por la globalización y las migraciones masivas. La calculada operación de “blanqueo” ha dado sus frutos.

El partido de Marine Le Pen encabezó espectacularmente las últimas elecciones europeas de 2014 con casi el 25% de votos (4,7 millones), situándose como la fuerza más votada de Francia con cuatro puntos de ventaja sobre la derecha centrista o institucional (UMP, rebautizada en su día por Nicolas Sarkozy como “Les Républicains”) y hasta diez puntos sobre la izquierda parlamentaria (socialistas del PS) actualmente en el poder desde 2012. La sombra lepenista se cierne como nunca sobre el cielo de Francia, emulando con creces el primer terremoto de 2002, cuando el propio Le Pen padre disputó la presidencia a Jacques Chirac en la segunda vuelta, tras imponerse en voto en la primera al por entonces primer ministro socialista Lionel Jospin. La unión patriótica de todo el voto republicano de derecha izquierda en el duelo final frustró entonces el gran salto del FN al poder. Fue el primer gran aviso que estremeció a Europa. 

Pese a su granero de votos, el FN no está representado en el Parlamento por la singularidad del sistema electoral a doble vuelta. Es muy posible que el sistema vuelva a frustrar su nuevo intento de llegar a la cúspide del poder, pero desde 2002 ha llovido a mares y la pugna es tan desigual como incierta en un escenario muy volátil. El FN se perfila ahora como una auténtica amenaza para Francia y para Europa, en tanto que abanderado del repliegue patriótico y el proteccionismo a ultranza. La consigna es “los franceses, primero”, bandera que ya ondea en Washington y que aflora de forma sombría incluso en algunas de las jóvenes democracias del Este europeo incorporadas a la Unión. El fantasma de la implosión aislacionista y nacionalista amenaza ahora con prender también en París.

De los lepenistas a los insumisos 

Los planes de Marine Le Pen incluyen el abandono de la moneda oficial europea (eurozona, que integra 19 estados), la salida del espacio europeo sin fronteras (zona Schengen, que incluye 26 países), el cierre de puertas a la inmigración y hasta la eventual reconsideración en referéndum de la pertenencia a la propia UE. Cabe recordar que Francia ya apuntilló la non nata Constitución europea en 2005 en un referéndum convocado --y estrepitosamente perdido-- por el entonces presidente Jacques Chirac. Y eso ocurría en los años de bonanza de las grandes economías, cuando aún estaba por llegar el apocalipsis financiero de 2008, con sus enormes secuelas en el tejido económico y social y en la propia moral colectiva.

La sombra de Le Pen ha tomado cuerpo por la penetración del FN en nuevos caladeros del voto en su día administrados por la izquierda. En algunas regiones del norte y sudeste de Francia caracterizadas por el peso de las clases trabajadoras y la fuerte inmigración su voto ha llegado a superar el 40%. Este hecho se explica en parte por la deriva ideológica y programática del Partido Socialista, por una parte, y por la decadencia del histórico PCF y su agónica disolución en el magma del “frente de izquierdas”, por otra. Es revelador que el candidato de extrema izquierda Jean Luc Mélenchon, antiguo ministro socialista asociado al cóctel de la izquierda extraparlamentaria, crezca en los sondeos bajo la marca de “La Francia insumisa”, inspirado en el modelo español de Podemos. Los sectores huérfanos de la izquierda y, sobre todo, el voto joven antisistema nutren sus expectativas. 

El gran duelo final

A juzgar por los sondeos, solo el reagrupamiento del voto republicano de derecha e izquierda en torno al candidato que haga frente a Marine Le Pen en la segunda vuelta podrá frustrar el ascenso de la extrema derecha al poder, como en 2002. La única incógnita es saber cuál de los otros diez candidatos en liza en la primera vuelta será el duelista final. El principal aspirante es el joven Emmanuel Macron, un auténtico outsider de la política formado en el mundo de las finanzas y fugaz ministro de Economía del Gobierno de François Hollande conducido por el malogrado primer ministro Manuel Valls. Tras la aparatosa derrota de este último en la primarias del PS por el izquierdista Benoît Hamon, Macron se ha impuesto como un electrón libre como candidato de centro, capaz de atraer y agrupar el voto del amplio espacio central del arco político francés a izquierda y derecha, una vez enfrentado irremisiblemente al fantasma de la involución y la reacción encarnado por la impetuosa, astuta y autoritaria Marine Le Pen. 

El rival de Macron en esta disputa es el ex primer ministro François Fillon, ganador contra pronóstico en las primarias de la antigua UMP, el artefacto político de la derecha neogaullista fundado precisamente en pleno drama de las presidenciales de 2002 en torno a la candidatura de Jacques Chirac. La refundación “exprés” del viejo partido fue inspirada entonces por el ex primer ministro Alain Juppé y el ambicioso Nicolas Sarkozy, que tras una intensa etapa ministerial lograría conquistar la presidencia de la República en un fugaz y tormentoso mandato (2007-2012). Fillon, que llegó a imponerse como primer ministro de Sarko, partía inicialmente como gran favorito en la actual contienda presidencial tras imponerse por sorpresa a los dos grandes pesos pesados de la antigua UMP, hoy rebautizada como “Les Républicains”. Su estrella, sin embargo, ha declinado de golpe.

Juana de Arco frente a ‘Marianne’

De talante y programa de perfil fuertemente conservador, católico militante y procedente de una familia acomodada y gaullista de la región del Loira, el encausamiento judicial de Fillon por supuestos empleos ficticios de su esposa a cuenta del contribuyente, pesan como una losa en sus aspiraciones. Su ácido empecinamiento y la tajante negativa del veterano Juppé en asumir el relevo in extremis, le mantienen vivo –aunque malherido– en la carrera electoral. En este contexto, los sondeos reflejan la incertidumbre en torno a Macron, Fillon y, a última hora, hasta el propio Mélenchon, como aspirantes a enfrentarse a Le Pen.

El duelo final de las presidenciales podría verse como el gran combate simbólico entre Santa Juana de Arco, heroína de Francia y fetiche histórico de la ultraderecha nacionalista, y la figura mítica de ‘Marianne’, la popular figura alegórica de la libertad impulsada por la Revolución, que en 1789 enterró el absolutismo y dio paso a la modernidad. El duelo será épico y a fecha de hoy no hay pronóstico. La respuesta, el 7 de mayo.

Les conseqüències de la matança del Charlie Hebdo són incalculables. Sobretot en la pròpia societat francesa, un mosaic forjat sobre els valors de la República i del qual formen part entre 5 i 6 milions de musulmans, segons estimacions de 2010. L'islam és la segona religió de França, on l'Estat és laic des la llei de 1905. La neutralitat dels poders públics i el respecte a la llibertat de culte formen part de l'ADN de la societat francesa. Un tresor i un exemple.

A França la llei prohibeix censar la població per les seves creences, raça o religió, però es creu que un terç (uns dos milions) són creients i practicants declarats de la fe islàmica. Ells són les principals víctimes de la càrrega de por i odi deixada pels gihadistes que van perpetrar la ferotge carnisseria de París en nom del profeta Mahoma. Un saldo atroç que depassa de molt els noms dels irreductibles caricaturistes de Charlie, que van gosar desafiar el fanatisme religiós fins a les últimes conseqüències en nom de la Raó.

Del naufragi social a la jihad

Per l'edat dels dos principals sospitosos, una “cèl·lula familiar” composta pels germans Saïd i Chérif Kouachi, de 34 i 32 anys, els autors de la barbàrie pertanyerien a la tercera generació de la població francesa musulmana d'origen magribí. La més exposada, sens dubte, a derrapar en l'explosiu escenari de la jihad global després del naufragi social de bona part de les generacions precedents. Aquelles que van néixer a França després de la fi dels Trenta Gloriosos, el llarg període del gran desenvolupament econòmic i social entre el final de la II Guerra Mundial (1945) i la primera gran crisi del petroli (1973).

França viu el seu propi 11-S en termes qualitatius, allunyat de l'estricte balanç de víctimes dels atemptats de Nova York i Madrid, per citar dos casos. No obstant això, la por davant l'hiperterrorisme i l'odi cap als seus promotors o autors són sempre els mateixos i generen els mateixos riscos: la submissió de la democràcia als imperatius de la seguretat, d'una banda, i per altra la identificació i neutralització de l'adversari, real o potencial, ja sigui a l'exterior com, sobretot, fronteres endins. És a dir, a casa pròpia.

Heus aquí l'espectre que s'obre sobre França i gran part d'Europa (més de 44 milions de musulmans), on les mobilitzacions i protestes ja rivalitzen en direccions contraposades com es veu a Alemanya. Si Estats Units va ser salvatgement atacat el 2001 en una operació contra els símbols del poder econòmic de la primera potència mundial, a França ha estat un atac directe als fonaments de la societat nascuda de la Il·lustració i la revolució de les idees: la llibertat d'expressió i la laïcitat. Les “torres bessones” de la República.

La cohesió republicana en perill

França porfídia amb gran dificultat per integrar l'islam al si de la República i afavorir la creació d'un islam modern i compatible amb els propis valors republicans. Els successos del canvi de segle a l'escenari mundial, amb el focus a l'Orient Mitjà, han estat nefastos per a aquest fi i han fet aflorar les profundes esquerdes que soscaven la cohesió republicana.Les apel·lacions del president François Hollande a la unitat nacional són més que eloqüents.

La tragèdia de Charlie Hebdo agreuja de manera dramàtica aquest problema i encoratja les incògnites sobre les eleccions presidencials de 2017. La irresistible ascensió de Marine Le Pen al capdavant de l'extrema dreta nacionalista i xenòfoba (Front National) planeja com un fantasma sobre França i estén les seves ombres sobre la Unió Europea. L'enfonsament del PS i l'esquerra en general, així com la divisió i erratisme del centre-dreta són a l'origen d'aquest incendi, sobre el qual els fanàtics gihadistes han llançat un oceà de gasolina.

Mals temps per a la sàtira i fins i tot la prosa. La matança del número 10 del carrer Nicolas-Appert de París, modesta seu de Charlie Hebdo, coincideix en dia i hora, per a més inri, amb el llançament de l'últim llibre de Michel Houellbecq, que explora al límit els fantasmes més atàvics de l'islam a França. Sota l'eloqüent títol “Soumission” (ed. Flammarion), el corrosiu i brillant premi Goncourt recrea una França islàmica el 2022 després de la inopinada victòria del virtual partit “Fraternitat Musulmana” a la segona volta de les presidencials.

A cavall de la ficció, la predicció i la provocació pura i simple, Houellbecq torna a trepanar per enèsima vegada la consciència de les classes mitjanes de França i, per extensió, la dels qui no podrien entendre el món sense el que representa França des de 1789. La definitiva entronització del lepenisme en la societat francesa seria la pitjor de les seqüeles del brutal assassinat de Charlie.

Las consecuencias de la matanza del Charlie Hebdo son incalculables. Sobre todo en la propia sociedad francesa, un mosaico forjado sobre los valores de la República y del que forman parte entre 5 y 6 millones de musulmanes, según estimaciones de 2010. El islam es la segunda religión de Francia, donde el Estado es laico desde la ley de 1905. La neutralidad de los poderes públicos y el respeto a la libertad de culto forman parte del ADN de la sociedad francesa. Un tesoro y un ejemplo.

En Francia la ley prohíbe censar a la población por sus creencias, raza o religión, pero se cree que un tercio (unos dos millones) son creyentes y practicantes declarados de la fe islámica. Ellos son las principales víctimas de la carga de miedo y odio dejada por los yihadistas que perpetraron la feroz carnicería de París en nombre del profeta Mahoma. Un saldo atroz que rebasa con mucho los nombres de los irreductibles caricaturistas de Charlie, que osaron desafiar al fanatismo religioso hasta las últimas consecuencias en nombre de la Razón.

Del naufragio social a la ‘yihad’

Por la edad de los dos principales sospechosos, una “célula familiar” compuesta por los hermanos Saïd et Chérif Kouachi, de 34 y 32 años, los autores de la barbarie pertenecerían a la tercera generación de la población francesa musulmana de origen magrebí. La más expuesta, sin duda,a derrapar en el explosivo escenario de la yihad global tras el naufragio social de buena parte de las generaciones precedentes. Aquéllas que nacieron en Francia tras el fin de los Treinta Gloriosos, el período del gran desarrollo económico y social entre el final de la II Guerra Mundial (1945) y la primera gran crisis del petróleo (1973).

Francia vive su propio 11-S en términos cualitativos, aunque lejos del estricto balance de víctimas de los atentados de Nueva York y Madrid, por citar dos casos. Sin embargo, el miedo ante el hiperterrorismo y el odio hacia sus promotores o autores son siempre los mismos y generan los mismos riesgos: el sometimiento de la democracia a los imperativos de la seguridad, por un lado, y la identificación y neutralización del adversario, real o potencial, ya sea en el exterior como, sobre todo, fronteras adentro. Es decir, en casa propia.

He aquí el espectro que se abre sobre Francia y gran parte de Europa (más de 44 millones de musulmanes), donde las movilizaciones y protestas ya rivalizan en direcciones contrapuestas como se ve en Alemania. Si Estados Unidos fue salvajemente atacado en 2001 en una operación contra los símbolos del poder económico de la primera potencia mundial, en Francia ha sido un ataque directo a los cimientos de la sociedad nacida de la Ilustración y la revolución de las ideas: la libertad de expresión y la laicidad. Las torres gemelas de la República.

La cohesión republicana en peligro

Francia porfía con gran dificultad por integrar al islam en el seno de la República y favorecer la creación de un islam moderno y compatible con los propios valores republicanos. Los sucesos del cambio de siglo en el escenario mundial, con el foco en Oriente Medio, han sido nefastos para este fin y han hecho aflorar las profundas grietas que socavan la cohesión republicana. Las apelaciones del presidente François Hollande a la unidad nacional son más que elocuentes.

La tragedia de Charlie Hebdo agrava de forma dramática este problema y alienta las incógnitas sobre las elecciones presidenciales de 2017. La irresistible ascensión de Marine Le Pen al frente de la extrema derecha nacionalista y xenófoba (Front National) planea como un fantasma sobre Francia y extiende sus sombras sobre la Unión Europea. El hundimiento del PS y la izquierda en general, así como la división y erratismo del centro-derecha están en el origen de este incendio, sobre el cual los fanáticos yihadistas han arrojado un océano de gasolina.

Malos tiempos para la sátira y hasta la prosa. La matanza del número 10 de la calle Nicolas-Appert de París, modesta sede de Charlie Hebdo coincide en día y hora, para más inri, con el lanzamiento del último libro de Michel Houellbecq, que explora al límite los fantasmas más atávicos del islam en Francia. Bajo el elocuente título “Sumisión” (ed. Flammarion), el corrosivo y brillante premio Goncourt recrea una Francia islámica en 2022 tras la inopinada victoria del virtual partido “Fraternidad Musulmana” en la segunda vuelta de las presidenciales.

A caballo de la ficción, la predicción y la provocación pura y simple, Houellbecq vuelve a trepanar por enésima vez la conciencia de las clases medias de Francia y, por extensión, la de quienes no podrían entender el mundo sin lo que representa Francia desde 1789. La definitiva entronización del lepenismo en la sociedad francesa sería la peor de las secuelas del brutal asesinato de Charlie.

David ha guanyat la batalla a Goliath i l'astúcia ha capejat la llei forçant al límit les costures de la Constitució. Així va ser anunciat en el seu dia i així ha succeït finalment. Artur Mas no anava de farol i ha guanyat amb escreix la gran batalla política del 9-N, tant en el front de Madrid com a la pròpia casella de sortida de la marató sobiranista llançada el 2012.

Contra tot pronòstic, el líder de CDC ha protagonitzat la seva enèsima resurrecció política a cavall d'una consulta d'alt risc, atípica i fins i tot folklòrica en molts aspectes, però d'un valor molt més que simbòlic. Gairebé tot està per fer i gairebé res convida a l'optimisme, a la vista de l'esbroncada reacció de qualificats dirigents del PP i el mutisme o els missatges de desdeny arribats de la Moncloa en les primeres hores. El que semblava ficció ha desbordat la realitat.

Nova investidura

El president de la Generalitat ha estat investit de nou a les urnes de forma indirecta com el líder més capacitat i adobat per conduir el procés fins a les últimes conseqüències, ja sigui la secessió o un virtual nou estatus bilateral en un renovat marc constitucional espanyol.

La rellevant mobilització popular (2,3 milions de votants sobre un total de 5,4 milions d'electors) i la nítida visualització del sufragi independentista (1,8 milions de vots, el 80,7%) no prediuen el futur en absolut, però avalen el plet polític plantejat per la Generalitat amb el suport de totes les forces sobiranistes i el protagonisme crucial de l'Assemblea Nacional Catalana. L'ANC, els voluntaris de la qual han estat saludats pel propi Artur Mas com un autèntic “exèrcit”, comparteix amb aquest la victòria del 9-N.

La tenacitat i habilitat d'Artur Mas, consagrat ja com un autèntic Houdini de la política, l'ha portat a alliberar-se de les cadenes d'ERC en el moment més crític del seu mandat. Assetjat pels sondejos favorables a Oriol Junqueras i la tremenda llosa de l'afer Pujol, el president ha posat en marxa en plena nit electoral una nova mutació cap a una figura presidencial de tall republicà, per sobre de sigles, partits i ideologies. La maquinària per a la gran transsubstanciació de CDC ja està sens dubte en ple funcionament.

Les matisacions de Mas sobre els grans objectius que s'acosten a partir d’ara (“no necessàriament la independència”), així com les seves referències de consideració cap a les minories i, per suposat, la seva aposta per la via dialogada com a mitjà d'acció política, avalen aquest enfocament. El mateix president ha anunciat que en els propers dies revelarà els nous Evangelis.

Marge de maniobra

A data d'avui, Artur Mas compta amb un major marge de maniobra per intentar esgotar la legislatura i esperar a les noves Corts espanyoles, o bé llançar-se de nou a l'aventura de les eleccions anticipades amb el pes de la seva autoritat i carisma plenament renovades a les urnes.

Tot això dependrà en bona part de Mariano Rajoy, l'impàvid inquilí de la Moncloa, que sembla definitivament petrificat per les “astucias, atajos y añagazas” de Mas. A pocs mesos d'eleccions municipals i a un any vista de les generals, Rajoy s'enfronta a l'escenari més crític del seu mandat. Just quan confiava en els efectes taumatúrgics de la més que vacil·lant recuperació econòmica.

Catalunya ja encapçala l'agenda de riscos d'aquest escenari. Rajoy faria molt bé acceptant obertament la interlocució amb Artur Mas, que és la menys dolenta de les paperetes que té a Catalunya, on per altra banda li sobra des de fa temps el to, el gest, la coreografia i el llenguatge d'Alicia Sánchez Camacho. Però és possible que al PP ja no quedin recanvis, tal es la devastació produida pels escándols de corrupció.

La divisió interna

Més enllà de les especulacions polítiques, la votació del 9-N escenifica en termes quantitatius la divisió interna de la ciutadania de Catalunya, a falta d'una consulta o referèndum formal que aclareixi definitivament l'equació plantejada.

La causa secessionista ha guanyat rotundament en forma i fons la doble batalla de les idees i la imatge, enfront d'una majoria social paralitzada per l'immobilisme i el discurs retrògrad que ha segrestat la lletra i l’esprit del modern constitucionalisme federal i la mateixa idea d'Espanya.

Potser a Catalunya mana Houdini, però a Espanya cal amb urgència un Pierre Trudeau per recuperar la parla i les idees adequades als grans desafiaments de la història. Si ningú s’hi posa, Podem omplirà aviat aquest buit.

David ha ganado la batalla a Goliat y la astucia ha capeado la ley forzando al límite las costuras de la Constitución. Así fue anunciado en su día y así ha sucedido finalmente. Artur Mas no iba de farol y ha ganado con creces la gran batalla política del 9-N, tanto en el frente de Madrid como en la propia casilla de salida del maratón soberanista lanzado en 2012.

Contra todo pronóstico, el líder de CDC ha protagonizado su enésima resurrección política a caballo de una consulta de alto riesgo, atípica y hasta folklórica en muchos aspectos, pero de un valor mucho más que simbólico. Casi todo está por hacer y casi nada invita al optimismo, a la vista de la bronca reacción de cualificados dirigentes del PP y el mutismo o los mensajes de desdén llegados de la Moncloa en las primeras horas. Lo que parecía ficción ha desbordado la realidad.

Nueva investidura

El presidente de la Generalitat ha sido investido de nuevo a las urnas de forma indirecta como el líder más capacitado y curtido para conducir el proceso hasta las últimas consecuencias, ya sea la secesión o un virtual nuevo estatus bilateral en un renovado marco constitucional español.

La relevante movilización popular (2,3 millones de votantes sobre un total de 5,4 millones de electores,) y la nítida visualización del sufragio independentista (1,8 millones de votos, el 80,7%) no predicen el futuro en absoluto, pero avalan el pleito político planteado por la Generalitat con el apoyo de todas las fuerzas soberanistas y el protagonismo crucial de la Asamblea Nacional Catalana. La ANC, cuyos miembros han sido saludados por el propio Artur Mas como un auténtico “ejército”, comparte con este la victoria del 9-N.

La tenacidad y habilidad de Artur Mas, consagrado ya como un auténtico Houdini de la política, la ha llevado a liberarse de las cadenas de ERC en el momento más crítico de su mandato. Acosado por los sondeos favorables a Oriol Junqueras y la tremenda losa del asunto Pujol, el presidente ha puesto en marcha en plena noche electoral una nueva mutación hacia una figura presidencial de corte republicano, por encima de siglas, partidos e ideologías. La maquinaria para la gran transubstanciación de CDC ya está sin duda en pleno funcionamiento.

Las matizaciones de Mas sobre los grandes objetivos que se avecinan a partir de ahora (“no necesariamente la independencia”), así como sus referencias sobre la consideración hacia las minorías y, por supuesto, su apuesta por la vía dialogada como medio de acción política, avalan este enfoque. El propio President ha anunciado que en los próximos días revelará los nuevos Evangelios.

Margen de maniobra

A fecha de hoy, Artur Mas cuenta con un mayor margen de maniobra para intentar agotar la legislatura y esperar a las nuevas Cortes españolas, o bien lanzarse de nuevo a la aventura de las elecciones anticipadas con el peso de su autoridad y carisma plenamente renovados en las urnas.

Todo ello dependerá en buena parte de Mariano Rajoy, el impávido inquilino de la Moncloa, que parece definitivamente petrificado por las “astucias, atajos y añagazas” de Mas. A pocos meses de elecciones municipales y a un año vista de las generales, Rajoy se enfrenta al escenario más crítico de su mandato. Justo cuando confiaba en los efectos taumatúrgicos de la más que vacilante recuperación económica.

Catalunya ya encabeza la agenda de riesgos de este escenario. Rajoy haría muy bien aceptando abiertamente la interlocución con Artur Mas, que es la menos mala de las papeletas que tiene en Catalunya, donde por otra parte le sobra desde hace tiempo el tono, el gesto, la coreografía y el lenguaje de Alicia Sánchez Camacho. Pero es posible que en el PP ya no queden recambios, tal es la devastación producida por los escándalos de corrupción.

La división interna

Más allá de las especulaciones políticas, la votación del 9-N escenifica en términos cuantitativos la división interna de la ciudadanía de Catalunya, a falta de una consulta o referéndum formal que aclare definitivamente la ecuación planteada.

La causa secesionista ha ganado rotundamente en forma y fondo la doble batalla de las ideas y la imagen, frente a una mayoría social paralizada por el inmovilismo y el discurso retrógrado que ha secuestrado la letra y el espíritu del moderno constitucionalismo federal español y hasta la misma idea de España.

Quizás en Catalunya manda Houdini, pero en España hay que buscar con urgencia un Pierre Trudeau para recuperar el habla y las ideas adecuadas a los grandes desafíos de la historia. Si nadie se pone en ello, Podemos llenará pronto este descomunal vacío.

Jordi Pujol habitava el país com una presència intangible. L'exconseller Lluís Armet solia dir que quan els socialistes s'aixecaven al matí, Pujol ja els havia preparat diverses putades des del seu despatx a la Generalitat. Ell era sens dubte el cap de tot això, el gran sacerdot de la gran missa diària de Catalunya, el gran creador d'un país sobre el qual encara avui s'atribueix l'ordre i tutela en posposar motu proprio la seva cita davant el Parlament per a després de la Diada i en vigílies de la Mercè, per tal de no interferir en esdeveniments d'“alt voltatge polític” que incumbeixen a la nació i afecten als seus antics subordinats i fidels. És ben conegut el zel competencial i do de comandament de l'expresident, fins i tot sobre el calendari i, si convé, el santoral.

A diferència de la seva esposa Marta, capaç d'enviar a la merda (sic) davant les càmeres als/les pobres becaris/es de premsa que fan guàrdia davant del seu domicili, Jordi Pujol sempre ha estat molt més “atent” amb els periodistes. De fet, en el propi gremi era considerat no tan jocosament com el “redactor en cap de Catalunya”, tal era el seu zel insaciable per l'orientació i continguts dels diaris, amb detall de titulars, fotos, peus de foto i les famoses “ladilles” (per “ladillos”) o destacats que acompanyen els textos. Fins i tot en això vetllava per la bona salut del país i la conducta dels seus súbdits a qualsevol hora del dia i de la nit, especialment dels qui depenia la formació de l'opinió pública i el relat de l'acció del poder polític.

El vigilant de Queralbs

El vigilant de QueralbsEn els anys noranta vaig escriure un article a La Vanguardia on denunciava els “interessos no tan legítims” que s'anaven acumulant a l'entorn de Jordi Pujol com a president de la Generalitat i líder carismàtic d'un partit consolidat al poder amb comandament absolut. L'al·lusió, que vista des d'avui resulta gairebé angelical, s'incloïa en una reflexió sobre el creixent tuf de corrupció al voltant del que ja en aquells dies es coneixia com el “sector negocis” de CDC, al capdavant del qual molts situaven a l'imprescindible conseller Macià Alavedra i l'intrigant i poderós Lluís Prenafeta, secretari general de Presidència. Encara que l'anomenat cas Pretòria està desinflat i empantanegat des de fa gairebé un lustre en espera de judici, avui tots dos segueixen imputats per suposades pràctiques corruptes i enriquiment il·lícit.

En aquells dies jo era un dels subdirectors d'informació del gran diari català i em trobava en funcions en ple sopor d'agost. Jordi Pujol, que quinze dies abans m'havia sorprès des del seu retir estiuenc de Queralbs amb una inesperada carta en què elogiava un article anterior meu sobre la necessitat d'una pauta ètica en l'acció política, es va creure obligat a escriure'm de nou del seu puny i lletra, aquest cop per rebutjar en to greu les meves consideracions i emplaçar-me a aportar proves de l'escrit. És sabut que Pujol ho llegia tot, especialment tot el que es publicava a La Vanguardia, diari que sempre va tenir entre cella i cella des que li va muntar un sonat boicot en els foscos temps del director franquista Luis de Galinsoga, el 1959, i al qual va voler enfonsar definitivament trenta anys després amb el fallit llançament del diari El Observador com a resposta a la línia empresa pel diari de la família Godó des de 1987 sota la direcció del periodista Joan Tàpia, considerat proper al PSOE de Felipe González.

Com és ben sabut, la saga periodística de Pujol, que inclou les seves aventures político-empresarials a Destino i El Correo Catalán, és tan imprescindible com l'afer Banca Catalana per desxifrar el singular activisme messiànic del fundador de CDC, que també ha acumulat no poques víctimes laborals i professionals en el malparat sector de la premsa casolana. Encara avui està pendent el desenllaç definitiu de l'última incursió de la gran màquina convergent al pont de comandament de l'antic portaavions del carrer Pelai, aquesta vegada sota el lideratge del seu dofí Artur Mas i a cavall del seu fulgurant gir sobiranista del tòrrid setembre de 2012.

Ubú rei

Ubú reiNo era l'única vegada que vaig ser objecte de la reprimenda personal de Pujol, per innòcues o irrellevants que siguin les seves amonestacions. Molt abans d'aquell fugaç episodi epistolar, en la primera singladura del Parlament de Catalunya als anys vuitanta, no va dubtar a enviar un ordenança a la tribuna de premsa per requerir la meva presència immediata a la sala dels passos perduts, en ple desenvolupament d'una sessió de la Cambra. “El president vol parlar amb vosté ara”, va murmurar el funcionari posant en alerta als meus companys davant un possible scoop presidencial per a La Vanguardia.

Cap scoop. Pujol, a qui encara no havia tractat en persona, em va prendre pel braç i, mentre anàvem d'un extrem a l'altre de la sala amb pas frenètic, em va donar una estirada d'orelles digne de pati d'escola. “Miri, vostè escriu aquestes 'gracietes' sobre el que es debat aquí, però ha de saber vostè que al Parlament es tracten coses molt importants per a Catalunya”, em va dir visiblement molest. Crec que només vaig encertar a balbucejar alguna ironia cortès, tal era el meu estupor. Segons sembla no li divertia el to de les notes “de color” que jo publicava amb pseudònim (Tabelion) com a complement de les meves cròniques informatives, segons l'encàrrec rebut del llavors director Horacio Sáenz Guerrero. El sentit de l'humor de Pujol estava a l'alçada de la seva pulcritud fiscal.

Jo vaig seguir publicant lliurement les meves notes però aquell dia vaig percebre molt de prop el peculiar tarannà i personalitat política de qui ja havia estat immortalitzat a l'escenari del Teatre Lliure com el rei Ubú de Catalunya, amb les conseqüències ja conegudes per a l'autor d'aquell premonitori muntatge teatral. Fins i tot em vaig atrevir en una altra ocasió a ironitzar per escrit sobre la dimensió institucional de Pujol, de qui vaig escriure que més que president semblava l'alcalde de Catalunya. De fet exercia com a tal i de tot allò que convingués en presumpte benefici del país i el seu destí històric.

Causa rubor esmentar avui aquestes coses tan innocents i inversemblants, però en aquella època Pujol ja era el gran tòtem de la Catalunya postfranquista, postarradellista i socioconvergent. Fins al més veterà del gremi respectava sense dir ni piu el famós “no toca” de les seves compareixences públiques o les seves presumptes rodes de premsa. El seu desvergonyiment en aquest terreny era proverbial: recordo que en una entrevista per al diari acordada en una de les últimes campanyes electorals li vaig preguntar pel preu d'un litre de llet per completar una espècie de “qüestionari Proust” comú a tots els candidats. “Li importa trucar aquesta tarda al servei de premsa perquè li donin l'import exacte? No voldria fallar en aquesta dada que afecta el món de la pagesia”, va al·legar sense tallar-se un pèl i amb la major naturalitat del món.

Una anomalia col·lectiva

Una anomalia col·lectivaAquestes petites anècdotes no tenen importància més enllà de la peripècia personal. Altres col·legues amb més responsabilitats podrien escriure autèntics best-sellers sobre la crònica político-periodística de Catalunya dels darrers trenta anys. No obstant això, aquestes pinzellades serveixen per il·lustrar el fenomen del pujolisme com una anomalia col·lectiva en la qual han participat totes les instàncies que habitualment intervenen per fiscalitzar al poder i evitar l'exercici abusiu o antisocial del mateix. Més enllà de qualsevol discrepància sobre el pensament i la pràctica política de Pujol, és tràgic veure’l avui més a prop de la imatge del clan Ceausescu que del llegat dels seus propis antecessors en la causa del catalanisme i la construcció nacional de Catalunya, des de Prat de la Riba fins a Macià, Companys i Tarradellas.

Però res passa per voluntat d'un sol individu. El pujolisme com a era política o gesta personal no s'explica sense un Parlament dòcil i emmordassat per les majories absolutes continuades, una judicatura atacada pel corc de la corrupció i uns mitjans de comunicació anestesiats per les subvencions, la connivència i la desídia. La seva vasta cultura política, la seva ambició, la seva capacitat de treball i la seva invencible tenacitat i vocació per la causa nacional de Catalunya són aspectes inqüestionables de la seva biografia, però ja no són els que determinen la seva talla com a personalitat pública.

Pel que a mi fa com a periodista, doncs, Pujol és també culpa nostra, ja que en aquell estiu dels noranta jo no vaig ser conseqüent i no vaig investigar o proposar investigar i documentar els “interessos no tan legítims” de l'entorn pujolista que ja eren més que una presumpció. Tampoc em vaig atrevir en el seu dia a explicar als meus lectors la peripècia de la impertinent i intimidatòria crida a capítol en els salons del Parlament. De la mateixa manera, vaig eludir igualment revelar el seu esperit trampós quan va ser interrogat sobre el preu de la llet en una entrevista periodística.

Territori de la 'omertà'

Territori de la 'omertà'Tot això entre moltes altres coses imputables al nostre ofici, algunes de molt més calat que sens dubte afloraran tard o d'hora, com gairebé tot. Quan el llavors president Pasqual Maragall va llançar la famosa maragallada del 3% en seu parlamentària, ja en els albors del nou segle, no recordo que ningú de la premsa catalana de referència es posés a rastrejar la veritat sobre les comissions de les contractes públiques, amb tal de servir a l'opinió pública, defensar al contribuent i, en fi, complir amb els deures de la vida en democràcia. Així que Pujol també som una mica tots nosaltres d'alguna manera, ja que l'omissió continuada acaba derivant en complicitat o negligència estructural. El territori de l'omertà.

Per aquest motiu el dany moral i polític del frau pujolista s'estén fins i tot als que no hagin professat mai la fe convergent i, per descomptat, a les instàncies socials i representatives encarregades d'observar neutralitat i compromeses en el control i fiscalització del poder. És una evidència que la història del pujolisme està ara per reescriure de dalt a baix i que això no serà possible fins que amaini el vendaval secessionista que ha trencat els dics de les convencions del passat amb ajuda d'armament de gran calibre. La recent intervenció del ministre Montoro al Congrés revela cruament que en el conflicte polític obert fa dos anys ja no es fan presoners i que tot queda subjecte als termes de l'armistici després del dia D.

En tot cas, és urgent posar fi al linxament del culpable del traumàtic frau infligit al país i al desaforat “auto de fe” inquisitorial sobre el cas en versió multimèdia. Això exigeix responsabilitat i sinceritat a tots els actors que han intervingut per acció o omissió en la gènesi, desenvolupament i pervivència d'una èpica política que ha donat coberura a un sistema clientelar lliurat a la rapinya a banda i banda de la frontera entre allò públic i allò privat. I, el que és pitjor, tot això a l'empara del patriotisme i la causa de la nació. Costarà molt de temps superar tot això i el cost no serà petit.

Jordi Pujol habitaba el país como una presencia intangible. El exconseller Lluís Armet solía decir que cuando los socialistas se levantaban por la mañana, Pujol ya les había preparado varias putadas desde su despacho en la Generalitat. Él era sin duda el jefe de todo esto, el sumo sacerdote de la gran misa diaria de Catalunya, el gran hacedor de un país sobre el cual aún hoy se atribuye el orden y tutela al posponer motu proprio su cita ante el Parlament para después de la Diada y en vísperas de la Mercé, con el fin de no interferir en acontecimientos de “alto voltaje político” que incumben a la nación y atañen a sus antiguos subordinados y fieles. Es bien conocido el celo competencial y don de mando del expresident, incluso sobre el calendario y, si cabe, el santoral.

A diferencia de su esposa Marta, capaz de enviar a la mierda (sic) ante las cámaras a los/las pobres becarios/as de prensa que hacen guardia frente a su domicilio, Jordi Pujol siempre fue mucho más “atento” con los periodistas. De hecho, en el propio gremio era considerado no tan jocosamente como el “redactor jefe de Cataluña”, tal era su celo insaciable por la orientación y contenidos de los diarios, con detalle de titulares, fotos, pies de foto y las famosas “ladillas” (por ladillos) o destacados que acompañan los textos. Hasta en eso velaba por la buena salud del país y la conducta de sus súbditos a cualquier hora del día y de la noche, especialmente de quienes dependía la formación de la opinión pública y el relato de la acción del poder político.

El vigilante de Queralbs

El vigilante de QueralbsEn los años noventa escribí un artículo en La Vanguardia donde denunciaba los “intereses no tan legítimos” que se iban acumulando en el entorno de Jordi Pujol como presidente de la Generalitat y líder carismático de un partido afianzado en el poder con mando absoluto. La alusión, que vista desde hoy resulta casi angelical, se incluía en una reflexión sobre el creciente tufo de corrupción en torno a lo que ya por entonces se conocía como el “sector negocios” de CDC, al frente del cual muchos situaban al imprescindible conseller Macià Alavedra y el intrigante y poderoso Lluís Prenafeta, secretario general de Presidencia. Aunque el llamado caso Pretoria está desinflado y empantanado desde hace casi un lustro en espera de juicio, hoy ambos siguen imputados por supuestas prácticas corruptas y enriquecimiento ilícito.

Por entonces yo era uno de los subdirectores de información del gran diario catalán y me hallaba en funciones en pleno sopor de agosto. Jordi Pujol, quien quince días antes me había sorprendido desde su retiro veraniego de Queralbs con una inesperada carta en la que elogiaba un artículo anterior mío sobre la necesidad de una pauta ética en la acción política, se creyó obligado a escribirme de nuevo de su puño y letra, esta vez para rechazar en tono grave mis consideraciones y emplazarme a aportar pruebas de lo escrito. Es sabido que Pujol lo leía todo, especialmente todo lo que se publicaba en La Vanguardia, diario que siempre tuvo entre ceja y ceja desde que le montó un sonado boicot en los oscuros tiempos del director franquista Luis de Galinsoga, en 1959, y al que quiso hundir definitivamente treinta años después con el fallido lanzamiento del diario El Observador como respuesta a la línea emprendida por el diario de la familia Godó desde 1987 bajo la dirección del periodista Juan Tapia, considerado próximo al PSOE de Felipe González.

Como es bien sabido, la saga periodística de Pujol, que incluye sus aventuras político-empresariales en Destino y El Correo Catalán, es tan imprescindible como el affaire Banca Catalana para descifrar el singular activismo mesiánico del fundador de CDC, que también ha acumulado no pocas víctimas laborales y profesionales en el maltrecho sector de la prensa casera. Aún hoy está pendiente el desenlace definitivo de la última incursión de la gran máquina convergente en el puente de mando del antiguo portaviones de la calle Pelayo, esta vez bajo el liderazgo de su delfín Artur Mas y a caballo de su fulgurante giro soberanista del tórrido septiembre de 2012.

Ubú rey

Ubú reyNo era la única vez que fui objeto de la reprimenda personal de Pujol, por inocuas o irrelevantes que fueren sus amonestaciones. Mucho antes de aquel fugaz episodio espistolar, en la primera andadura del Parlament de Catalunya de los años ochenta, no dudó en enviar un ordenanza a la tribuna de prensa para requerir mi presencia inmediata en la sala de los pasos perdidos, en pleno desarrollo de una sesión de la Cámara. “El President vol parlar amb vosté ara”, susurró el funcionario poniendo en alerta a mis compañeros ante un posible scoop presidencial para La Vanguardia.

Nada de scoop. Pujol, al que aun no había tratado en persona, me tomó del brazo y, mientras íbamos de un extremo al otro de la sala con paso frenético, me propinó un rapapolvo digno de patio de colegio. “Mire, usted escribe estas 'gracietas' sobre lo que se debate aquí, pero ha de saber usted que en el Parlament se tratan cosas muy importantes para Cataluña”, me dijo visiblemente molesto. Creo que solo acerté a balbucear alguna ironía cortés, tal era mi estupor. Por lo visto no le divertía el tono de las notas “de color” que yo publicaba con seudónimo (Tabelion) como complemento de mis crónicas informativas, según el encargo recibido del entonces director Horacio Sáenz Guerrero. El sentido del humor de Pujol estaba a la altura de su pulcritud fiscal.

Yo seguí publicando libremente mis notas pero aquel día percibí muy de cerca el peculiar talante y personalidad política de quien ya había sido inmortalizado en el escenario del Teatre Lliure como el rey Ubú de Cataluña, con las consecuencias ya conocidas para el autor de aquel premonitorio montaje teatral. Incluso me atreví en otra ocasión a ironizar por escrito sobre la dimensión institucional de Pujol, de quien escribí que más que president parecía el alcalde de Cataluña. De hecho ejercía como tal y de todo aquello que conviniera en presunto beneficio del país y su destino histórico.

Causa rubor mencionar hoy estas cosas tan inocentes e inverosímiles, pero en aquella época Pujol ya era el gran tótem de la Cataluña postfranquista, postarradellista y socioconvergente. Hasta el más veterano del gremio respetaba sin rechistar el famoso “no toca” de sus comparecencias públicas o sus presuntas ruedas de prensa. Su desfachatez en este terreno era proverbial: recuerdo que en una entrevista para el diario acordada en una de las últimas campañas electorales le pregunté por el precio de un litro de leche para completar una especie de cuestionario Proust común a todos los candidatos. “¿Le importa llamar esta tarde al servicio de prensa para que le den el importe exacto? No quisiera fallar en este dato que afecta al mundo de la payesía”, alegó sin cortarse lo más mínimo y con la mayor naturalidad del mundo.

Una anomalía colectiva

Una anomalía colectivaEstas pequeñas anécdotas carecen de importancia más allá de la peripecia personal. Otros colegas con mayores responsabilidades podrían escribir auténticos best-sellers sobre la crónica político-periodística de Cataluña de los últimos treinta años. Sin embargo, estas pinceladas sirven para ilustrar el fenómeno del pujolismo como una anomalía colectiva en la que han participado todas las instancias que habitualmente intervienen para fiscalizar al poder y evitar el ejercicio abusivo o antisocial del mismo. Más allá de cualquier discrepancia sobre el pensamiento y la práctica política de Pujol, resulta trágico verlo hoy más cerca de la imagen del clan Ceaucescu que del legado de sus propios antecesores en la causa del catalanismo y la construcción nacional de Cataluña, desde Prat de la Riba hasta Macià, Companys y Tarradellas.

Pero nada ocurre por voluntad de un solo individuo. El pujolismo como era política o gesta personal no se explica sin un Parlamento dócil y amordazado por las mayorías absolutas continuadas, una judicatura atacada por la carcoma de la corrupción y unos medios de comunicación anestesiados por las subvenciones, la connivencia y la desidia. Su vasta cultura política, su ambición, su capacidad de trabajo y su invencible tenacidad y vocación por la causa nacional de Cataluña son aspectos incuestionables de su biografía, pero ya no son los que determinan su talla como personalidad pública.

En lo que a mí concierne como periodista, pues, Pujol es también culpa nuestra, ya que en aquel verano de los noventa yo no fui consecuente y no investigué o propuse investigar y documentar los “intereses no tan legítimos” del entorno pujolista que ya eran más que una presunción. Tampoco me atreví en su día a explicar a mis lectores la peripecia de la impertinente e intimidatoria llamada a capítulo en los salones del Parlament. Del mismo modo, eludí igualmente revelar su espíritu tramposo cuando fue interrogado sobre el precio de la leche en una entrevista periodística.

Territorio de la ‘omertà’

Territorio de la ‘omertà’Todo eso entre otras muchas cosas imputables a nuestro oficio, algunas de mucho mayor calado que sin duda aflorarán tarde o temprano, como casi todo. Cuando el entonces presidente Pasqual Maragall lanzó la famosa maragallada del 3% en sede parlamentaria, ya en los albores del nuevo siglo, no recuerdo que nadie de la prensa catalana de referencia se pusiera a rastrear la verdad sobre las comisiones de las contratas públicas, con el fin de servir a la opinión pública, defender al contribuyente y, en fin, cumplir con los deberes de la vida en democracia. Así que Pujol también somos un poco todos nosotros de alguna forma, ya que la omisión continuada acaba derivando en complicidad o negligencia estructural. El territorio de la omertà.

De ahí que el daño moral y político del fraude pujolista se extienda incluso a quienes no hayan profesado nunca la fe convergente y, desde luego, a las instancias sociales y representativas encargadas de observar neutralidad y comprometidas en el control y fiscalización del poder. Es una evidencia que la historia del pujolismo está ahora por reescribir de arriba abajo y que esto no será posible hasta que amaine el vendaval secesionista que ha roto los diques de las convenciones del pasado con ayuda de armamento de grueso calibre. La reciente intervención del ministro Montoro en el Congreso revela crudamente que en el conflicto político abierto hace dos años ya no se hacen prisioneros y que todo queda sujeto a los términos del armisticio tras el día D.

En todo caso, urge poner fin al linchamiento del culpable del traumático fraude infligido al país y al desaforado auto de fe sobre el caso en versión multimedia. Eso exige responsabilidad y sinceridad a todos los actores que han intervenido por acción u omisión en la génesis, desarrollo y pervivencia de una épica política que ha dado cobijo a un sistema clientelar entregado a la rapiña a ambos lados de la frontera entre lo público y lo privado. Y, lo que es peor, todo ello al amparo del patriotismo y la causa de la nación. Costará mucho tiempo superar todo esto y el coste no será pequeño.

En la seva entronització com a nou rei, Felip VI enviarà sens dubte senyals inequívocs als ciutadans i institucions de Catalunya que obriran un nou discurs sobre el seu encaix a Espanya. No només hi va el seu regnat, sinó el futur de la Corona. És una qüestió de supervivència que transcendeix la seva pròpia figura.

Catalunya és una de les grans parets mestres de l'edifici de l'Estat espanyol i element nuclear de la seva singularitat plurinacional i pluricultural. Sense Catalunya, Espanya no podrà remuntar la crisi econòmica i social i és inimaginable que la monarquia constitucional o la pròpia Espanya siguin viables al marge de Catalunya. Aquesta és la gran qüestió, siguin quines siguin les circumstàncies i raons del tens plet entre la Generalitat i el poder central de l'estat i, sobretot, de la inquietant bretxa oberta a la ciutadania sobre la convivència en comú.

L“encàrrec” pòstum de Don Juan

Ja Joan de Borbó, comte de Barcelona i avi del nou rei, va instruir en el seu moment al seu successor sobre la imprescindible necessitat de comptar amb Catalunya com a part intrínseca i gran aliat de la nova monarquia parlamentària. Res seria possible sense aquest requisit essencial. És obvi que Joan Carles ha transmès ara aquest missatge al seu fill i ja successor al tron. El futur rei Felip no només té l'avantatge generacional dels seus 45 anys, sinó que parla un català molt meritori i està, doncs, en condicions de comunicar-se i connectar amb l'esperit dels que des de Catalunya encara confien en la via de la regeneració i el pactisme a través de la Corona com a institució de trobada i mediació.

Per què no? El republicà i astut president Tarradellas ja va escenificar en el seu moment amb èxit l'aliança històrica entre dues legitimitats, dos fets nacionals i dos conceptes o models d'estat. Era sens dubte molt més difícil fer-ho llavors del no-res que recuperar-ho i renovar-ho avui sobre el que ja existeix. És sabut que els reis no governen en democràcia, però és d'esperar -és imprescindible!- que Felip VI trobarà les paraules que facin reconeixible i viable la idea d'una nova aliança possible. En definitiva, un nou pacte constitucional a la mesura de les noves generacions, als quals tocarà d'una manera o altra l'heroica tasca de rescatar aquest país des de dins amb la perspectiva del segle XXI.

La revàlida definitiva

Les mobilitzacions a favor de la república i d'un referèndum que expressi la voluntat popular revelen que el successor de Joan Carles no té ni de bon tros guanyat per endavant el lloc que el seu pare va convalidar com a gran “motor del canvi” cap a la democràcia. La duresa de la crisi i la brusca erosió de la figura personal i institucional del monarca coincidint amb els anys més crus de la Gran Recessió mantindran aquesta incògnita al voltant del nou rei. La revàlida definitiva de la monarquia arribarà potser quan els ciutadans votin una nova constitució reformada i s'expressin a les urnes en aquest context. No hi ha altre camí es miri com es miri, excepte la implosió de l'“invent” de 1978.

Fins llavors hi ha molt camí per caminar i molt descontentament i impaciència per atendre. El temps apressa. No ho tindrà gens fàcil el nou rei, molt especialment a Catalunya, on l'últim Felip de la dinastia encarna avui a la simbologia del Tricentenari de 1714 el paper de lliberticida. En efecte, la sobtada abdicació de Joan Carles I es produeix en plena commemoració del Tricentenari, celebració que per la seva configuració i litúrgia constitueix una cerimònia d'abjuració col·lectiva de la monarquia borbònica instal·lada des de llavors a Espanya, que va posar fi a les prerrogatives i institucions seculars de Catalunya.

Com és ben sabut, l'any del Tricentenari es desenvolupa sota el patrocini i impuls institucional de la pròpia Generalitat, colze a colze amb les organitzacions (l'ANC o Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural) que abanderen la mobilització independentista des de l'anomenada “societat civil”. En el rerefons d'aquest procés de doble arrel popular i institucional es lliura el gran combat pel lideratge polític a Catalunya, cada cop més decantat cap a ERC, l'històric partit de Macià i Companys renovat amb èxit per Oriol Junqueras.

Fi d'era

En aquest escenari excepcional, la renúncia del rei ofereix perfils de final d'era per als sectors més bel·ligerants del “procés”, el que explica la gran efervescència provocada per l'esdeveniment. D'aquesta manera, el comiat del monarca amb rivets de fugida actua a Catalunya com un doble reactiu que alimenta i fins justifica la jove causa secessionista, d'una banda, i la vella aspiració de la república, de l'altra. És a dir, justament les dues banderes d'ERC, investit ja en les urnes com a primer partit de Catalunya a costa del moribund PSC i en detriment de Convergència i Unió (CiU), força governant i antany aliada ocasional del PSOE i el PP, els dos grans partits institucionals d'Espanya.

La severa reacció d'Artur Mas, que no ha dubtat a emplaçar al nou rei davant la inexorabilitat del procés obert a Catalunya, certifica que ERC ha duplicat el seu pes sobre l'esquena del president. Després de veure's arrossegat al seu dia per l'onada independentista materialitzada en els carrers, el líder de CiU s'enfronta ara a l'inexorable solapament del debat sobiranista amb el vell dilema monarquia o república.

CiU ha estat sempre una força molt respectuosa amb la monarquia constitucional i el seu viratge sobiranista no ha evidenciat de moment una conversió explícita al republicanisme com a model d'Estat. Però estem en un moment de canvis trepidants i imprevistos, on fins el mateix Jordi Pujol, fundador de CiU com a gran pal de paller de Catalunya i aspirant frustrat a liderar la reforma i modernització d'Espanya, ja no creu en la monarquia.

L'única sortida

L'abdicació era l'única sortida de Joan Carles per desfer-se de l'embolic de la seva pròpia decadència personal, la perillosa degradació de la institució monàrquica, l'amenaça d'un esclat social i, sens dubte, el risc de descomposició de l'Estat. Només queda per desvetllar l'element desencadenant que va precipitar l'elecció de la data i el laconisme d'una acció de tal calibre. En qualsevol cas, sembla clar que la “finestra de tir” se situava entre les jornada electoral del 25 de maig i la incerta cita del 9 de novembre, data acordada per Artur Mas i els seus socis d'ERC per dur a terme l'anunciada consulta d' autodeterminació.

L'espantall de l'enfonsament dels dos grans partits d'Estat (PP i PSOE) en les noves Corts, a la vista del resultat de les europees, podria sens dubte haver aconsellat accelerar el procés de successió. El virtual processament de la infanta Cristina també seria una raó de pes per a una retirada a temps. No obstant això, per la seva dimensió i característiques, el gir secessionista de Catalunya constitueix a data d'avui el conflicte de major risc per a l'estabilitat i continuïtat de la monarquia i fins i tot del propi estat espanyol en la seva configuració actual.

La gestió d'aquest escenari ja no està a l'abast d'un monarca de 76 anys sorgit de les ombres del franquisme i les martingales de la Transició, per gran que sigui el seu llegat històric al servei del país. Ara és el torn d'un jove rei casat amb una jove plebea que competeix amb visible èxit en la passarel·la del glamour mundial. Si no fos per la transcendència del que està en joc, seria una vistosa sèrie per a la sobretaula de diumenge.

En su entronización como nuevo rey, Felipe VI enviará sin duda alguna señales inequívocas a los ciudadanos e instituciones de Catalunya que abrirán un nuevo discurso sobre su encaje en España. No sólo le va su reinado en ello, sino el futuro de la Corona. Es una cuestión de supervivencia que trasciende su propia figura.

Catalunya es una de las grandes paredes maestras del edificio del Estado español y elemento nuclear de su singularidad plurinacional y pluricultural. Sin Catalunya España no podrá remontar la crisis económica y social y es inimaginable que la monarquía constitucional o la propia España sean viables al margen de Catalunya. Esa es la gran cuestión, sean cuales sean las circunstancias y razones del tenso pleito entre la Generalitat y el poder central del estado y, sobre todo, de la inquietante brecha abierta en la ciudadanía sobre la convivencia en común.

El “recado” póstumo de Don Juan

Ya don Juan de Borbón, conde de Barcelona y abuelo del nuevo rey, instruyó en su día a su sucesor sobre la imprescindible necesidad de contar con Catalunya como parte intrínseca y gran aliado de la nueva monarquía parlamentaria. Nada sería posible sin este requisito esencial. Es obvio que Juan Carlos ha transmitido ahora este mensaje a su propio hijo y ya sucesor en el trono. El futuro rey Felipe no sólo tiene la ventaja generacional de sus 45 años, sino que habla un catalán muy meritorio y está, pues, en condiciones de comunicarse y conectar con el espíritu de quienes desde Catalunya aún confían en la vía de la regeneración y el pactismo a través de la Corona como institución de encuentro y mediación.

¿Por qué no? El republicano y astuto presidente Tarradellas ya escenificó en su día con éxito la alianza histórica entre dos legitimidades, dos hechos nacionales y dos conceptos o modelos de estado. Era sin duda mucho más difícil hacerlo entonces de la nada que recuperarla y renovarla hoy sobre lo que ya existe. Es sabido que los reyes no gobiernan en democracia, pero es de esperar --¡es imprescindible!-- que Felipe VI encontrará las palabras que hagan reconocible y viable la idea de una nueva alianza posible. En definitiva, un nuevo pacto constitucional a la medida de las nuevas generaciones, a quienes tocará de un modo u otro la heroica tarea de rescatar este país desde dentro con la perspectiva del siglo XXI.

La reválida definitiva

Las movilizaciones a favor de la república y de un referéndum que exprese la voluntad popular revelan que el sucesor de Juan Carlos no tiene ni mucho menos ganado de antemano el puesto que su padre convalidó como gran “motor del cambio” hacia la democracia. La dureza de la crisis y la brusca erosión de la figura personal e institucional del monarca coincidiendo con los años más crudos de la Gran Recesión mantendrán esta incógnita en torno al nuevo rey. La reválida definitiva de la monarquía llegará tal vez cuando los ciudadanos voten una nueva constitución reformada y se expresen en las urnas en ese contexto. No hay otro camino se mire como se mire, salvo la implosión del “invento” de 1978.

Hasta entonces hay mucho camino por andar y mucho descontento e impaciencia por atender. El tiempo apremia. No lo tendrá nada fácil el nuevo rey, muy especialmente en Catalunya, donde el último Felipe de la dinastía encarna hoy en la simbología del tricentenario de 1714 el papel de liberticida. En efecto, la súbita abdicación de Juan Carlos I se produce en plena conmemoración del Tricentenari , celebración que por su configuración y liturgia constituye una ceremonia de abjuración colectiva de la monarquía borbónica instalada desde entonces en España, que puso fin a las prerrogativas e instituciones seculares de Catalunya.

Como es bien sabido, el año del Tricentenari se desarrolla bajo el patrocinio e impulso institucional de la propia Generalitat, codo a codo con las organizaciones (la ANC o Assemblea Nacional Catalana y Òmnium Cultural) que abanderan la movilización independentista desde la llamada “sociedad civil”. En el trasfondo de este proceso de doble raíz popular e institucional se libra el gran combate por el liderazgo político en Catalunya, cada vez más decantado hacia ERC, el histórico partido de Macià y Companys remozado con éxito por Oriol Junqueras.

Fin de era

En este escenario excepcional, la renuncia del rey ofrece perfiles de fin de era para los sectores más beligerantes del “proceso”, lo que explica la gran efervescencia provocada por el acontecimiento. De este modo, la despedida del monarca con ribetes de espantada actúa en Catalunya como un doble reactivo que alimenta y hasta justifica la joven causa secesionista, por un lado, y la vieja aspiración de la república, por otro. Es decir, justamente las dos banderas de ERC, investido ya en las urnas como primer partido de Catalunya a costa del moribundo PSC y en detrimento de Convergència i Unió (CiU), fuerza gobernante y antaño aliada ocasional del PSOE y el PP, los dos grandes partidos institucionales de España.

La severa reacción de Artur Mas, que no ha dudado en emplazar al nuevo rey ante la inexorabilidad del proceso abierto en Catalunya, certifica que ERC ha duplicado su peso sobre las espaldas del presidente. Tras verse arrastrado en su día por la oleada independentista materializada en las calles, el líder de CiU se enfrenta ahora al inexorable solapamiento del debate soberanista con el viejo dilema monarquía o república.

CiU ha sido siempre una fuerza muy respetuosa con la monarquía constitucional y su viraje soberanista no ha evidenciado por el momento una conversión explícita al republicanismo como modelo de Estado. Pero estamos en un momento de cambios trepidantes e imprevistos, donde hasta el propio Jordi Pujol, fundador de CiU como gran pal de paller de Catalunya y aspirante frustrado a liderar la reforma y modernización de España, ya no cree en la monarquía.

La única salida

La abdicación era la única salida de Juan Carlos para zafarse del embrollo de su propia decadencia personal, la peligrosa degradación de la institución monárquica, la amenaza de un estallido social y, sin duda, el riesgo de descomposición del Estado. Sólo queda por desvelar el elemento desencadenante que precipitó la elección de la fecha y el laconismo de una acción de tal calibre. En cualquier caso, parece claro que la “ventana de tiro” se situaba entre las jornada electoral del 25 de mayo y la incierta cita del 9 de noviembre, fecha acordada por Artur Mas y sus socios de ERC para llevar a cabo la anunciada consulta de autodeterminación.

El espantajo del hundimiento de los dos grandes partidos de Estado (PP y PSOE) en las nuevas Cortes, a la vista del resultado de las europeas, podría sin duda haber aconsejado acelerar el proceso de sucesión. El virtual procesamiento de la infanta Cristina también sería una razón de peso para una retirada a tiempo. No obstante, por su dimensión y características, el giro secesionista de Catalunya constituye a fecha de hoy el conflicto de mayor riesgo para la estabilidad y continuidad de la monarquía y hasta del propio estado español en su configuración actual.

La gestión de este escenario ya no está al alcance de un monarca de 76 años surgido de las sombras del franquismo y las componendas de la Transición, por grande que sea su legado histórico al servicio del país. Ahora es el turno de un joven rey desposado con una joven plebeya que compite con visible éxito en la pasarela del glamour mundial. Si no fuera por la trascendencia lo que está en juego, sería una vistosa serie para la sobremesa del domingo.

Catalunya bull per anar a les urnes i pronunciar-se, segons el relat dels sondejos i el clam dels dirigents polítics. En aquest clima intern d'ansietat creixent arriben les eleccions al Parlament de la Unió Europea, on l'ambient general és d'escepticisme i incertesa malgrat el reforç de les prerrogatives de la Cambra i el seu pes indirecte en la presidència i composició de la Comissió (CE). El moment coincideix, a més, amb uns comicis transcendentals a Ucraïna, fràgil peça mestra de la gran frontera de l'Est. I tot això a l'espera immediata del referèndum d'Escòcia, on es decideix el futur del Regne Unit i, potser, el de la pròpia Europa que coneixem avui, constituïda en 28 estats i amb un nucli de 18 agrupats a la zona euro. En la crucial jornada de diumenge es ventila molt més que una Lliga de futbol o el final del cicle virtuós d'un club.

Estava cantat que seria així. La renovació de l'Eurocambra serà inevitablement un gran test sobre el vigor de la causa secessionista a Catalunya a pocs mesos de la data de la consulta independentista i, simultàniament, una radiografia en calent sobre la correlació de forces entre dreta i esquerra a Espanya en l'últim tram de la legislatura. Europa ve després, en el millor dels casos. És cert que no es tracta d'un moment qualsevol ni d'una legislatura més, sinó del període més turbulent, incert i regressiu de les últimes tres dècades, amb perfils de final de cicle i, per moments, fins de règim.

Les seqüeles del crac de 2008

Aquesta circumstància impregna el clima social i polític des de l’abrupte final dels anys bojos de l'altiva i llampant Espanya del canvi de segle. El desenllaç real de la debacle està encara per arribar mentre els costos segueixen creixent cada dia. L'abstenció s'anuncia clamorosa en molts països, però aquest fet no rebaixa la importància de l'escrutini en l'esdevenir d'Europa, per més que un sector de la ciutadania hagi refredat el seu europeisme o desertat sense més del projecte nascut de la runa de dues guerres mundials en menys de mig segle. Avui gairebé ningú té idea de qui són Jean Monnet i Robert Schuman, pares fundadors de la nova Europa al costat d'altres destacats líders de les velles potències rivals.

Els assumptes domèstics sempre han incidit de manera notable en les eleccions parlamentàries de la UE. Aquest cop, però, el fenomen tradueix com mai l'erosió del projecte europeu, la involució de la política i, conseqüentment, la desafecció i deriva de l'opinió pública. No és per menys: el brutal crac financer de 2008 i la seqüela de Gran Recessió, agreujada amb tints apocalíptics per la crisi del deute sobirà desencadenada a partir del 2010, han fet grans estralls a Europa. Un sisme social i econòmic que ha escombrat la UE quan encara no ha paït l'ampliació a l'Est duta a terme fa una dècada com a colofó de la caiguda del Teló d'Acer i la desaparició dels blocs.

El rotund “no” de França al projecte de Constitució de la UE en el tempestuós referèndum de maig de 2005 va posar al descobert els recels i fantasmes d'un sector de la ciutadania davant el big-bang europeista sota l'eufòria del mercat únic i l'abolició de fronteres. El cèlebre espantall del “lampista polonès” que en aquells dies va recórrer l'Hexàgon en va ser una de les seves manifestacions més eloqüents. Què hem de dir de l'estat d'ànim regnant a dia d'avui, deu anys després de la gran obertura a l'Est, quan Europa ha estat oberta en canal per un cataclisme que ha convertit el continent en un camp de batalla entre els rics i civilitzats, socis creditors del nord, i els pobres malgastadors i deutors del sud.

Aquesta dialèctica tendeix a reproduir-se a escala estatal-nacional i regional-local, com sol succeir inexorablement en temps d'incertesa i angoixa davant el futur. És en aquest escenari fatal on habita i creix la “por a l'altre” en totes les seves variants. Especialment la xenofòbia i el replegament identitari, sovint disfressats de patriotisme. El principi de la “preferència nacional” (nosaltres primer, ells després), portaestendard de l'ideari polític del FN de Le Pen i l'extrema dreta europea en general, s'obre pas diàriament entre les esquerdes profundes que amenacen l'edifici de l'estat del benestar.

L'amenaça de l'extrema dreta

El cop de porta francès a l'ambiciosa Constitució europea, reduïda posteriorment al Tractat de Lisboa (2009) sota el patrocini del liberal i oportunista Nicolas Sarkozy, potser només és el preludi del que pot succeir diumenge a un dels dos grans estats fundadors de la UE. Igual que va passar en les eleccions presidencials de 2002 que van escombrar a l'esquerra i van fer pujar Jean-Marie Le Pen, França es pot despertar dilluns com el gran bastió de l'extrema dreta a Europa de la mà de Martine Le Pen, filla i hereva política del fundador del Front Nacional (FN). Els sondejos vaticinen des de fa mesos que serà la força més votada, després del seu desembarcament en el poder local a les municipals de març.

Encara que França i l'extrema dreta francesa no s'assemblen a gairebé res, l'eventual èxit del Front Nacional (FN) de la impetuosa Martine Le Pen podria tenir dimensions transfrontereres. Els resultats que obtinguin en paral·lel el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) de Nigel Farage, el Partit de la Llibertat (PVV) de l'holandès Geer Wilders, així com altres forces populistes i euroescèptiques que afloren al continent des de Suècia i Brussel·les fins a Viena, Budapest i Atenes, podrien amplificar el terratrèmol polític que plana sobre la UE amb epicentre a París. L'aparent daltabaix del socialisme francès sota el mandat presidencial de François Hollande encoratja les pitjors hipòtesis, tot i el fulgurant ascens del “dur” Manuel Valls com a nou primer ministre.

Pràcticament ningú posa en dubte que les dues grans forces polítiques (socialdemòcrates i liberal-conservadors) que nodreixen històricament el pilar institucional de la UE seguiran sent àmpliament majoritàries en el nou Parlament. Però a ningú se li escapa el sentit i transcendència de l'eventual creació d'un poderós càrtel euroescèptic, populista i xenòfob que ocupi una quarta part de l'Eurocambra sota les sigles de l'Aliança Europea per la Llibertat.

El “procés” acapara el debat intern

Vist des de Catalunya, on des de fa ja any i mig la qüestió sobiranista acapara i determina la conversa més nímia, produeix estupor el grau de desestiment i fins i tot ignorància sobre el que està en joc a les urnes, més enllà del que suposa per a la viabilitat o no del propi “procés” intern. Cal dir, en primer lloc, que la confiscació de la casa Europa per part del Govern central com a arma llancívola i de dissuasió de la causa secessionista ha arribat a fregar el ridícul, en sintonia amb la seva inacció i pobresa d'idees.

No és d'esperar que res canviï substancialment a partir de dilluns, ja que és un fet que Mariano Rajoy ha triat la via de la derrota i liquidació de l'adversari, més que el camí de l'exploració, reflexió i sintonia amb els sectors desafectes de la ciutadania que avui animen l'adéu, Espanya! llançat en vers pel poeta Joan Maragall al nefast any de 1898. La sorda i interminable brega entre Rajoy i Mas amplia si és possible el perfil d'estadistes de Josep Tarradellas i Adolfo Suárez i ratifica per omissió els valors de la Transició, tant a Espanya com en el cas molt específic de Catalunya.

Així i tot, no és menys desconcertant l'exercici de prestidigitació que presideix sovint el discurs sobiranista a compte de l'ésser o no ser a Europa. Cal recordar que, al marge de la seva indiscutible vocació europea, tant el nacionalisme basc com el català van veure en el projecte de la Unió Europea, aprovat en el Tractat de Maastricht de 1992, la via per afirmar-se com país propi a mesura que es difuminava el perfil dels estats per la gradual cessió de sobirania. Les coses han evolucionat de moltes formes fins avui, però cap vocació, per sòlida o legítima que sigui, decideix per si mateixa la seva viabilitat al marge de les lleis i tractats.

És cert que Catalunya ha saltat en qüestió de mesos a la palestra política europea i fins mundial arran de l'inesperat gir independentista afavorit per la mateixa Generalitat. És un fet determinant i fins crucial, al marge de qualsevol posició política. Però, en qualsevol cas, la independència de Catalunya i l'ingrés en solitari com a estat sobirà en la comunitat de les nacions no és ni molt menys un axioma, per molt que ho sembli en boca de Carme Forcadell, líder de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i gran animadora del procés a extramurs de les institucions representatives.

El “País de Mai Més”

En realitat, la campanya electoral europea no ha fet més que petrificar encara més l'extenuant diàleg de sords entre Madrid i Barcelona. El granític argumentari de la Moncloa, secundat des del quarter general de Gènova, no ha variat gens ni mica des del ja històric desencontre entre Rajoy i Mas. El president de la Generalitat, per la seva banda, manté contra vent i marea el full de ruta pactat amb els seus socis republicans (ERC) i els seus aliats eventuals d'esquerra (ICV-EUiA i la CUP), fins al punt d'haver tancat en un tres i no res la data i pregunta de la consulta per consumar l'aposta llançada l'11-S de 2012.

Més enllà de la transcendència, serietat i envergadura de la qüestió de fons del debat polític suscitat pel sobiranisme, la tendència a la gesticulació, la soflama i la simplificació ofega sovint els arguments i al·legacions de la causa independentista. Els imprescindibles dimarts del conseller Quico Homs, cervell gris del Gran Salt sobiranista de CDC i home fort i portaveu del Govern d'Artur Mas, solen donar abundant material de primera en les seves contundents rèpliques al Govern central i el PP, als que no dubta a despatxar públicament com aquesta gent, en un to més que col·loquial.

A estones Catalunya recorda al País de Mai Més, aquella illa imaginària del meravellós univers de Peter Pan habitada per éssers tan fantàstics com variats (pirates, fades, sirenes, etc) que comparteixen aventures igualment fantàstiques al costat dels seus amics, els Nens Perduts que no volien créixer. La cita de tan inoblidable història, casualment obra de l'escriptor escocès James Matthew Barrie, només pretén il·lustrar el toc de ficció i ingenuïtat que treu el cap a vegades en el debat intern català, potser com a seqüela de l'aspre i rocós rostre del poder central de l'Estat encarnat per Mariano Rajoy, a qui correspondria amb justícia el paper del pèrfid capità Garfi. Fins aquí el símil cinematogràfic.

L'abducció del PSC

La singularitat de la campanya catalana ha fregat literalment l'esperpent amb l'espectacular aparició de l'expresident Pasqual Maragall al míting central d'ERC, que la seva dona Diana Garrigosa ha intentat explicar per l'“interès” del carismàtic exalcalde de Barcelona i antic líder socialista per “ajudar” al seu germà Ernest. Com és sabut, el veterà exconseller d'Ensenyament de l'últim Tripartit ha desertat del PSC per crear el seu propi partit (Nova Esquerra Catalana) i sumar-se com a número dos de la llista d'ERC amb la pretensió de refundar una gran esquerra catalanista mà a mà amb Oriol Junqueras.

El “desembarcament” de Pasqual Maragall al feu electoral d'ERC és un succés impactant que il·lustra els danys col·laterals de la bolcada sobiranista en l'espai polític català. En qualsevol cas, seria alguna cosa més que groller argumentar o atribuir sense més la inopinada exhibició del malaguanyat president socialista, malalt d'Alzheimer des de fa sis anys, a la fractura del PSC i la irrellevància de Pere Navarro com a líder de l'històric partit fundat per Joan Reventós.

L'abducció del debat europeu pel debat sobiranista està en estreta sintonia amb l'abducció de quadres i electors del PSC per part d'ERC. Potser aquesta reeixida estratègia ha topat amb els límits prudencials de l'ètica o, si més no, de l'estètica, per molt que la ruptura del clan Maragall amb el PSC sigui un fet manifest des de fa temps. Malgrat, dit sigui de passada, de la no menys sorprenent participació recent de l'expresident socialista a les primàries a l'alcaldia de Barcelona per fer costat -en va- a Jordi Martí.

Convé dir, en tot cas, que la virtual desaparició del PSC com a partit de govern pesarà sobre el teixit social de Catalunya, molt menys homogeni i cohesionat del que donen a entendre diàriament la ficció televisiva i els codis de la correcció política utilitzats púdicament des de l'establishment. Temps al temps.

La qüestió és que ERC no para d'engreixar-se a compte de CiU i del PSC. El fenomen és en gran part obra d'Artur Mas, que en abraçar amb armes i bagatges la causa secessionista i implicar-hi a la presidència i el mateix govern de la Generalitat ha obert el camí que ERC mai hauria pogut obrir per si mateixa com a partit republicà i independentista. No és doncs, gens casual que Mas ja insinuï estar fart de donar la cara i rebre totes les bufetades en benefici del seu ventrut “soci” extern i intenta defensar el seu propi lideratge. No és l'única incògnita per aclarir, ja que a ell es deu també en bona part que el debat europeu tot just transcendeixi avui la qüestió de si seguirem sent el que som i estant on estem, en la hipòtesi de la conversió de Catalunya en un estat propi.

Catalunya hierve por ir a las urnas y pronunciarse, según el relato de los sondeos y el clamor de los dirigentes políticos. En este clima interno de ansiedad creciente llegan las elecciones al Parlamento de la Unión Europea, donde el ambiente general es de escepticismo e incertidumbre a pesar del refuerzo de las prerrogativas de la Cámara y su peso indirecto en la presidencia y composición de la Comisión (CE). El momento coincide, además, con unos comicios trascendentales en Ucrania, frágil pieza maestra de la gran frontera del Este. Y todo ello a la espera ya inmediata del referéndum de Escocia, donde se decide el futuro del Reino Unido y, acaso, el de la propia Europa que conocemos hoy, constituida en 28 estados y con un núcleo de 18 agrupados en la zona euro. En la crucial jornada del próximo domingo se ventila mucho más que una Liga de fútbol o el final de un ciclo virtuoso de un club.

Estaba cantado que sería así. La renovación de la Eurocámara será inevitablemente un gran test sobre el vigor de la causa secesionista en Catalunya a pocos meses de la fecha de la consulta independentista y, simultáneamente, una radiografía en caliente sobre la correlación de fuerzas entre derecha e izquierda en España en el último tramo de la legislatura. Europa viene después, en el mejor de los casos. Es cierto que no se trata de un momento cualquiera ni de una legislatura más, sino del periodo más turbulento, incierto y regresivo de las últimas tres décadas, con perfiles de fin de ciclo y, por momentos, hasta de régimen.

Las secuelas del crack de 2008

Esta circunstancia impregna el clima social y político desde el abrupto final de los años locos de la altiva y despampanante España del cambio de siglo. El desenlace real de la debacle está aún por llegar mientras los costes siguen creciendo a diario. La abstención se anuncia clamorosa en muchos países, pero este hecho no rebaja la importancia del escrutinio en el devenir de Europa, por más que un sector de la ciudadanía haya enfriado su europeísmo o desertado sin más del proyecto nacido de los escombros de dos guerras mundiales en menos de medio siglo. Hoy apenas nadie tiene idea de quienes son Jean Monnet y Robert Schuman, padres fundadores de la nueva Europa junto a otros destacados líderes de las viejas potencias rivales.

Los asuntos domésticos siempre han incidido de forma notable en las elecciones parlamentarias de la UE. Esta vez, sin embargo, el fenómeno traduce como nunca la erosión del proyecto europeo, la involución de la política y, consecuentemente, el desapego y deriva de la opinión pública. No es para menos: el brutal crack financiero de 2008 y la secuela de Gran Recesión, agravada con tintes apocalípticos por la crisis de la deuda soberana desencadenada a partir de 2010, han hecho grandes estragos en Europa. Un seísmo social y económico que ha barrido la UE cuando aún no ha digerido la ampliación al Este llevada a cabo hace una década como colofón de la caída del Telón de Acero y la desaparición de los bloques.

El rotundo “no” de Francia al proyecto de Constitución de la UE en el tormentoso referéndum de mayo de 2005 puso al descubierto los recelos y fantasmas de un sector de la ciudadanía ante el big-bang europeísta bajo la euforia del mercado único y la abolición de fronteras. El célebre espantajo del “fontanero polaco” que por entonces recorrió el Hexágono fue una de sus manifestaciones más elocuentes. Qué decir del estado de ánimo reinante a día de hoy, diez años después de la gran apertura al Este, cuando Europa ha sido abierta en canal por un cataclismo que ha convertido el continente en un campo de batalla entre los ricos y civilizados socios acreedores del norte y los pobres derrochadores y deudores del sur.

Esta dialéctica tiende a reproducirse a escala estatal-nacional y regional-local, como suele suceder inexorablemente en tiempos de incertidumbre y angustia ante el futuro. Es en este escenario fatal donde habita y crece el “miedo al otro” en todas sus variantes. En especial la xenofobia y el repliegue identitario, con frecuencia disfrazados de patriotismo. El principio de la “preferencia nacional” (nosotros primero, ellos después), portaestandarte del ideario político del FN de Le Pen y la extrema derecha europea en general, se abre paso a diario entre las grietas profundas que amenazan el edificio del estado del bienestar

La amenaza de la extrema derecha

El portazo francés a la ambiciosa Constitución europea, reducida posteriormente al Tratado de Lisboa (2009) bajo el patrocinio del liberal y oportunista Nicolas Sarkozy, tal vez solo es el preludio de lo que puede suceder el domingo en uno de los dos grandes estados fundadores de la UE. Al igual que sucedió en las elecciones presidenciales de 2002 que barrieron a la izquierda y auparon a Jean-Marie Le Pen, Francia puede amanecer el lunes como el gran bastión de la extrema derecha en Europa de la mano de Martine Le Pen, hija y heredera política del fundador del Frente Nacional (FN). Los sondeos vaticinan desde hace meses que será la fuerza más votada, tras su desembarco en el poder local en las municipales de marzo.

Aunque Francia y la extrema derecha francesa no se parecen a casi nada, el eventual éxito del Frente Nacional (FN) de la impetuosa Martine le Pen podría tener dimensiones transfonterizas. Los resultados que obtengan en paralelo el Partido de la Independencia del Reino Unido (UKIP) de Nigel Farage, el Partido de la Libertad (PVV) del holandés Geer Wilders, así como otras fuerzas populistas y euroescépticas que afloran en el continente desde Suecia y Bruselas hasta Viena, Budapest y Atenas, podrían amplificar el terremoto político que se cierne sobre la UE con epicentro en París. El aparente descalabro del socialismo francés bajo el mandato presidencial de François Hollande alienta las peores hipótesis, pese al fulgurante ascenso del “duro” Manuel Valls como nuevo primer ministro.

Prácticamente nadie pone en duda que las dos grandes fuerzas políticas (socialdemócratas y liberal-conservadores) que nutren históricamente el pilar institucional de la UE seguirán siendo ampliamente mayoritarias en el nuevo Parlamento. Pero a nadie se le escapa el sentido y trascendencia de la eventual creación de un poderoso cártel euroescéptico, populista y xenófobo que ocupe una cuarta parte de la Eurocámara bajo las siglas de la Alianza Europea por la Libertad.

El “proceso” acapara el debate interno

Visto desde Catalunya, donde desde hace ya año y medio la cuestión soberanista acapara y determina la conversación más nimia, produce estupor el grado de desestimiento y hasta ignorancia sobre lo que está en juego en las urnas, más allá de lo que supone para la viabilidad o no del propio “proceso” interno. Hay que decir, en primer lugar, que la incautación de la casa Europa por parte del Gobierno central como arma arrojadiza y de disuasión de la causa secesionista ha llegado a rozar el ridículo, en sintonía con su inacción y pobreza de ideas.

No es de esperar que nada cambie sustancialmente a partir del lunes, ya que es un hecho que Mariano Rajoy ha elegido la vía de la derrota y liquidación del adversario, más que la senda de la exploración, reflexión y sintonía con los sectores desafectos de la ciudadanía que hoy animan el adéu, Espanya! lanzado en verso por el poeta Joan Maragall en el aciago año de 1898. La sorda e interminable bronca entre Rajoy y Más amplía si cabe el perfil de estadistas de Josep Tarradellas y Adolfo Suárez y ratifica por omisión los valores de la Transición, tanto en España como en el caso muy específico de Catalunya.

Así y todo, no es menos desconcertante el ejercicio de prestidigitación que preside con frecuencia el discurso soberanista a cuenta del ser o no ser en Europa. Cabe recordar que, al margen de su indiscutible vocación europea, tanto el nacionalismo vasco como el catalán vieron en el proyecto de la Unión Europea, aprobado en el Tratado de Maastricht de 1992, la vía para afirmarse como país propio a medida que se difuminaba el perfil de los estados por la gradual cesión de soberanía. Las cosas han evolucionado de muchas formas hasta hoy, pero ninguna vocación, por sólida o legítima que fuere, decide por sí misma su viabilidad al margen de las leyes y tratados.

Es cierto que Catalunya ha saltado en cuestión de meses a la palestra política europea y hasta mundial a raíz del inesperado giro independentista auspiciado por la propia Generalitat. Es un hecho determinante y hasta crucial, al margen de cualquier posición política. Pero, en cualquier caso, la independencia de Catalunya y el ingreso en solitario como estado soberano en la comunidad de las naciones no es ni mucho menos un axioma, por mucho que lo parezca en boca de Carme Forcadell, líder de la Asamblea Nacional Catalana (ANC) y gran animadora del proceso a extramuros de las instituciones representativas.

El 'País de Nunca Jamás'

En realidad, la campaña electoral europea no ha hecho más que petrificar aún más el extenuante diálogo de sordos entre Madrid y Barcelona. El granítico argumentario de La Moncloa, secundado desde el cuartel general de Génova, no ha variado un ápice desde el ya histórico desencuentro entre Rajoy y Mas. El presidente de la Generalitat, por su parte, mantiene contra viento y marea la hoja de ruta pactada con sus socios republicanos (ERC) y sus aliados eventuales de izquierda (ICV-EUiA y la CUP), hasta el punto de haber cerrado en un plis-plas la fecha y pregunta de la consulta para consumar la apuesta lanzada el 11-S de 2012.

Más allá de la trascendencia, seriedad y envergadura de la cuestión de fondo del debate político suscitado por el soberanismo, la tendencia a la gesticulación, la soflama y la simplificación ahoga a menudo los argumentos y alegaciones de la causa independentista. Los imprescindibles martes del conseller Quico Homs, cerebro gris del Gran Salto soberanista de CDC y hombre fuerte y portavoz del Gobierno de Artur Mas, suelen dar abundante material de primera en sus contundentes réplicas al Gobierno central y el PP, a quienes no duda en despachar públicamente como aquesta gent (“esa gente”), en un tono más que coloquial.

A ratos Catalunya recuerda el País de Nunca Jamás, aquella isla imaginaria del maravilloso universo de Peter Pan habitada por seres tan fantásticos como variopintos (piratas, hadas, sirenas, etcétera) que comparten aventuras igualmente fantásticas junto a sus amigos, los Niños Perdidos que no querían crecer. La cita de tan inolvidable historia, casualmente obra del escritor escocés James Matthew Barrie, solo pretende ilustrar el atisbo de ficción e ingenuidad que asoma a veces en el debate interno catalán, tal vez como secuela del áspero y rocoso rostro del poder central del Estado encarnado por Mariano Rajoy, a quien correspondería con justicia el papel del pérfido capitán Garfio. Hasta aquí el símil cinematográfico.

La abducción del PSC

La singularidad de la campaña catalana ha rozado literalmente el esperpento con la espectacular aparición del ex president Pasqual Maragall en el mitin central de ERC, que su esposa Diana Garrigosa ha intentado explicar por el “interés” del carismático ex alcalde de Barcelona y antiguo líder socialista por “ayudar” a su hermano Ernest. Como es sabido, el veterano ex conseller de Enseñanza del último Tripartito ha desertado del PSC para crear su propio partido (Nova Esquerra Catalana) y sumarse como número dos de la lista de ERC con la pretensión de refundar una gran izquierda catalanista mano a mano con Oriol Junqueras.

El “desembarco” de Pasqual Maragall en el feudo electoral de ERC es un suceso impactante que ilustra los daños colaterales del vuelco soberanista en el espacio político catalán. En cualquier caso, sería algo más que grosero argumentar o atribuir sin más la inopinada exhibición del malogrado presidente socialista, enfermo de Alzheimer desde hace seis años, a la fractura del PSC y la irrelevancia de Pere Navarro como líder del histórico partido fundado por Joan Reventós.

La abducción del debate europeo por el debate soberanista está en estrecha sintonía con la abducción de cuadros y electores del PSC por parte de ERC. Tal vez esta exitosa estrategia ha topado con los límites prudenciales de la ética o, cuando menos, de la estética, por mucho que la ruptura del clan Maragall con el PSC sea un hecho manifiesto desde hace tiempo. A pesar, dicho sea de paso, de la no menos sorprendente participación del ex president socialista en las primarias a la alcaldía de Barcelona para arropar –en vano- a Jordi Martí.

Conviene decir, en todo caso, que la virtual desaparición del PSC como partido de gobierno pesará sobre el tejido social de Catalunya, mucho menos homogéneo y cohesionado de lo que dan a entender a diario la ficción televisiva y los códigos de la corrección política utilizados púdicamente desde el establishment. Tiempo al tiempo.

La cuestión es que ERC no para de engordar a cuenta de CiU y del PSC. El fenómeno es en gran parte obra de Artur Mas, quien al abrazar con armas y bagajes la causa secesionista e implicar en ello a la presidencia y el propio gobierno de la Generalitat ha abierto la senda que ERC jamás habría podido abrir por sí misma como partido republicano e independentista. No es pues, nada casual que Mas ya insinúe estar harto de dar la cara y recibir todas las bofetadas en beneficio de su orondo “socio” externo y porfía en defender su liderazgo. No es la única incógnita por despejar, ya que a él se debe también en buena parte que el debate europeo apenas trascienda hoy la cuestión de si seguiremos siendo lo que somos y estando donde estamos en la hipótesis de la conversión de Cataluña en un estado propio.

El moviment secessionista de Catalunya accelera els preparatius cap a una virtual declaració unilateral d'independència a partir del desenllaç de la consulta d'autodeterminació anunciada per al proper dia 9 de novembre de 2014. Aquesta data ja emblemàtica obrirà de forma gairebé inexorable un escenari polític tan desconegut com impredictible. Som al a seny zero de l'anomenat púdicament procés, segons marquen gairebé totes les agendes de la vida pública i privada del país, sense que a dia d'avui cap d'elles estigui en condicions de determinar, però, la seqüència dels números cardinals que vindrà a continuació. La incògnita és la sensació més estesa en l'espai públic de Catalunya.

Pràcticament acceptat per endavant que la votació no tindrà lloc per raons legals, llevat de successos ara per ara impensables, el president de la Generalitat, Artur Mas, actuarà sens dubte en conseqüència després d'esgotar al límit l'agosarat mandat assumit en el seu inesperat gir secessionista de l'11-S de 2012, corroborat després de les eleccions de novembre del mateix any malgrat la seva desfeta a les urnes. Des de llavors, el líder de CiU cavalca a lloms d'ERC en una trepidant carrera en què les dues forces es disputen el lideratge de l'enorme espai sobiranista obert a Catalunya des de començament de segle com a conseqüència de la política regressiva i fins autoritària del PP, d'una banda, i la debilitat i inconsistència del PSOE com a alternativa progressista i federal, de l'altra. Un doble llast per a Espanya.

Escenaris possibles

El dia després de la data assenyalada, que des que va ser pactada i anunciada de manera solemne al desembre actua com una bomba de rellotgeria en la política catalana i espanyola en general, Artur Mas hereta de si mateix una situació extraordinàriament compromesa. Un cop constatat el fiasco de la seva arriscada promesa electoral -la consulta-, el president podria optar entre dues opcions: 1) formar un nou Govern de “coalició nacional” amb ERC i, eventualment, altres sectors sobiranistes per conduir el país cap a unes eleccions plebiscitàries a mig termini, 2) dissoldre el Parlament de nou i afrontar immediatament nous comicis que determinin a les urnes l'horitzó real d'un eventual procés constituent, així com la força política amb més suport popular per dirigir aquesta nova i delicadíssima etapa.

Els sondejos situen Oriol Junqueras (ERC) com a gran beneficiari de l'explosió del secessionisme a Catalunya, que en el present any 2014 compleix amb precisió mil·limètrica l'estratègia gairebé litúrgica elaborada pels dirigents de l'històric partit de Macià i Companys. El tricentenari de la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, colofó tràgic de la guerra de successió espanyola, actua d'epicentre simbòlic i polític del procés i com a element catalitzador de l'aclaparador desplegament institucional i popular del sobiranisme. Les estelades que des de fa més d'un any i mig poblen innombrables balcons de ciutats i pobles de Catalunya, donen fe de l'efervescència nacionalista que viu el país en un clima d'inusitada quotidianitat.

L'agenda de l'ANC

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC), plataforma d'àmplia base popular l'agenda de la qual marca el curs dels esdeveniments des de l'11-S de 2012 i, sobretot, des de la formidable exhibició de força de la “via catalana” a la mateixa data de 2013, ja ha assenyalat el 23 d'abril de 2015, Diada de Sant Jordi, com a data idònia per a la declaració unilateral d'independència des del Parlament, al marge del que hagi passat prèviament amb la consulta del 9 de novembre. Val a dir que d'aquí a llavors, l'ANC exhibirà la seva capacitat de mobilització amb accions no precisades encara, tot i que amb vocació de transcendir les fronteres.

L'estratègia d'ERC i l'ANC, que “marquen” a l'uníson a CiU des de dins i fora de la institució de la Generalitat, es basa en gran part en acumular i explotar el rebuig i bloqueig dels poders centrals de l'Estat com a argument per defensar davant la comunitat internacional la legitimitat de la causa secessionista. El veto de la consulta no només no frustraria els seus plans, sinó que encoratjaria la via de la declaració unilateral d'independència en el cas que aquesta arriscada opció aconseguís el suport àmpliament majoritari del Parlament de Catalunya. Ara per ara, el sobiranisme domina àmpliament la Cambra de dreta a esquerra, encara que sense plena unitat d'acció i sota l'amenaça de fractures greus com és el cas notori de la pròpia federació nacionalista CiU i la virtual descomposició del PSC.

Els 'falcons' manen

Aquest fet agreuja la incomprensió i frustració que creix en amplis sectors de la societat catalana davant l¡exasperant monolitisme i pobresa d'idees del discurs públic patrocinat pel PP, amb el mateix Mariano Rajoy al capdavant. A l'espera que el desenllaç de les eleccions europees de maig obri o no alguna fissura útil en aquest estat de coses, el president del Govern ofereix la imatge d'un dirigent petrificat pels esdeveniments, esclau de la seva pròpia estratègia immobilista i vigilat de prop pels vells falcons del partit.

En clima de tensió creixent, enterbolit encara més per successos externs com el referèndum escocès o la crisi de Crimea, l'agra controvèrsia catalano-espanyola prossegueix la seva incontenible deriva tot i la insòlita oferta d'un “alto el foc verbal” del ministre d' Exteriors, García-Margallo. El mateix, però, que pronostica una brutal caiguda del 20% del PIB de Catalunya en cas de secessió, quan no la condemna a “vagar en l'espai pels segles dels segles”.

El procés acumula sens dubte ja danys gairebé irreparables en l'espai verbal i sentimental del país, a més d'arrasar la credibilitat i respectabilitat de mitjans de comunicació públics i privats. Alguns s'han convertit sense rubor en factories de propaganda a càrrec del contribuent i altres s'han vist forçats in extremis a corregir el rumb davant l'imprevisible curs dels esdeveniments i la volatilitat ambient. El risc d'un conflicte de legitimitats o xoc de trens està servit i res fa pensar, de moment, que algú amb intel·ligència, lucidesa i sentit de la història activi el canvi d'agulles.

El movimiento secesionista de Catalunya acelera los preparativos hacia una virtual declaración unilateral de independencia a partir del desenlace de la consulta de autodeterminación anunciada para el próximo día 9 de noviembre de 2014. Esta fecha ya emblemática abrirá de forma casi inexorable un escenario político tan desconocido como impredecible. Estamos en el año cero del llamado púdicamente proceso, según marcan casi todas las agendas de la vida pública y privada del país, sin que a día de hoy ninguna de ellas esté en condiciones de determinar, sin embargo, la secuencia de los números cardinales que vendrá a continuación. La incógnita es la sensación más extendida en el espacio público de Catalunya.

Prácticamente aceptado de antemano que la votación no tendrá lugar por razones legales, salvo sucesos hoy por hoy impensables, el presidente de la Generalitat, Artur Mas, actuará sin duda en consecuencia tras agotar al límite el osado mandato asumido en su inesperado giro secesionista del 11-S de 2012, corroborado tras las elecciones de noviembre del mismo año pese a su descalabro en las urnas. Desde entonces, el líder de CiU cabalga a lomos de ERC en una trepidante carrera en la que ambas fuerzas se disputan el liderazgo del enorme espacio soberanista abierto en Catalunya en lo que va de siglo como consecuencia de la política regresiva y hasta autoritaria del PP, por un lado, y la debilidad e inconsistencia del PSOE como alternativa progresista y federal, por otro. Un doble lastre para España.

Escenarios posibles

El día después de la fecha señalada, que desde que fue pactada y anunciada de modo solemne en diciembre actúa como una bomba de relojería en la política catalana y española en general, Artur Mas hereda de sí mismo una situación extraordinariamente comprometida. Una vez constatado el fiasco de su arriesgada promesa electoral –la consulta-, el president podría optar entre dos opciones: 1) formar un nuevo gobierno de “coalición nacional” con ERC y, eventualmente, otros sectores soberanistas para conducir al país hacia unas elecciones plebiscitarias a medio plazo; 2) disolver el Parlament de nuevo y afrontar de inmediato nuevos comicios que determinen en las urnas el horizonte real de un eventual proceso constituyente, así como la fuerza política con mayor respaldo popular para dirigir esta nueva y delicadísima etapa.

Los sondeos sitúan a Oriol Junqueras (ERC) como gran beneficiario de la explosión del secesionismo en Catalunya, que en el presente año 2014 cumple con precisión milimétrica la estrategia casi litúrgica elaborada por los dirigentes del histórico partido de Macià y Companys. El tricentenario de la caída de Barcelona el 11 de septiembre de 1714, colofón trágico de la guerra de sucesión española, actúa de epicentro simbólico y político del proceso y como elemento catalizador del abrumador despliegue institucional y popular del soberanismo. Las “estelades” (bandera catalana independentista) que desde hace más de año y medio pueblan innumerables balcones de ciudades y pueblos de Catalunya, dan fe de la efervescencia nacionalista que vive el país en un clima de inusitada cotidianeidad.

La agenda de la ANC

La Assemblea Nacional Catalana (ANC), plataforma de amplia base popular cuya agenda marca el curso de los acontecimientos desde el 11-S de 2012 y, sobre todo, desde la formidable exhibición de fuerza de la “vía catalana” en la misma fecha de 2013, ya ha señalado el 23 de abril de 2015, Diada de Sant Jordi, como fecha idónea para la declaración unilateral de independencia desde el Parlament, al margen de lo que haya ocurrido previamente con la consulta del 9 de noviembre. Cabe decir que de aquí a entonces, la ANC exhibirá su capacidad de movilización con acciones no precisadas todavía, aunque con vocación de trascender las fronteras.

La estrategia de ERC y la ANC, que “marcan” al unísono a CiU desde dentro y fuera de la institución de la Generalitat, se basa en gran parte en acumular y explotar el rechazo y bloqueo de los poderes centrales del Estado como argumento para defender ante la comunidad internacional la legitimidad de la causa secesionista. El veto de la consulta no sólo no frustraría sus planes, sino que alentaría la vía de la declaración unilateral de independencia en el supuesto de que esta arriesgada opción lograse el respaldo ampliamente mayoritario del Parlament de Catalunya. Hoy por hoy, el soberanismo domina ampliamente la Cámara desde derecha a izquierda, aunque sin plena unidad de acción y bajo la amenaza de fracturas graves como es el caso notorio de la propia federación nacionalista CiUy la virtual descomposición del PSC.

Los ‘halcones’ mandan

Este hecho agrava si cabe la incomprensión y frustración que arrecia en amplios sectores de la propia sociedad catalana ante el exasperante monolitismo y pobreza de ideas del discurso público patrocinado por el PP, con el propio Mariano Rajoy a la cabeza. A la espera de que el desenlace de las elecciones europeas de mayo abra o no alguna fisura útil en este estado de cosas, el presidente del Gobierno ofrece la imagen de un dirigente petrificado por los acontecimientos, esclavo de su propia estrategia inmovilista y vigilado de cerca por los viejos halcones del partido.

En clima de tensión creciente, enturbiado aún más si cabe por sucesos externos como el referéndum escocés o la crisis de Crimea, la agria controversia catalano-española prosigue su incontenible deriva pese a la insólita oferta de un “alto el fuego verbal” del ministro de Exteriores, García-Margallo. El mismo, sin embargo, que pronostica una brutal caída del 20% del PIB de Catalunya en caso de secesión, cuando no la condena a “vagar en el espacio por los siglos de los siglos”.

El proceso acumula sin duda ya daños casi irreparables en el espacio verbal y sentimental del país, además de arrasar la credibilidad y respetabilidad de medios de comunicación públicos y privados. Algunos se han convertido sin rubor en factorías de propaganda a cargo del contribuyente y otros se han visto forzados in extremis a corregir el rumbo ante el imprevisible curso de los acontecimientos y la volatilidad ambiente. El riesgo de un conflicto de legitimidades o choque de trenes está servido y nada invita a pensar, de momento, que alguien con inteligencia, lucidez y sentido de la historia active el cambio de agujas.

Adolfo Suárez era un tipus xuleta i cordial de genuí tall mesetari. No tenia mundologia i cultura, tot just xampurrejava un presumpte francès, fumava de manera impenitent i conreava una insaciable passió per fer carrera política a aquella Espanya irreconeixible dels temps de Franco. Un genuí representant de la impacient tribu funcionarial de joves cadells del Moviment Nacional que, en aquells temps ombrívols i convulsos de final de règim, aspiraven a restaurar a la seva manera l'Estat sorgit de la cruenta Guerra Civil. En el seu cas, Suárez va arribar fins i tot a teoritzar sobre la importància geoestratègica de l'estret d'Ormuz i a flirtejar amb el moviment dels No Alineats com a flamant primer president de la nova democràcia espanyola, el que dóna mesura de la seva peculiar gosadia. Sens dubte, gairebé tot estava per aprendre llavors.

Quan al juliol de 1976 va ser fitxat contra pronòstic pel Rei per executar des de dins el desmantellament de l'Estat franquista i posar rumb a la democràcia i la monarquia parlamentària, ningú sospitava que aquell chusquero de la política, segons la seva pròpia definició, adquiriria a només 1.670 dies una talla d'autèntic estadista. Ha estat necessària la seva mort al ralentí per obrir una pausa en l'operació de descrèdit i enderroc del colossal edifici de la Transició forjat pel duc d'Àvila, iniciada no per atzar coincidint amb la caiguda del boom econòmic i l'abrupte final de la gran bouffe espanyola del canvi de segle.

Amb bon criteri, Suárez va baixar d'aquest món de fet fa ja més d'una dècada a l'empara de la seva dolorosa malaltia. Potser va ser per evitar assistir a aquest extenuant procés d'autoflagel·lació col·lectiva i estalviar-se en endavant les honres fúnebres dels qui avui presumeixen d'estadistes i fins citen o reclamen el seu llegat per exhibir les seves aspiracions. Causa vergonya assistir a la glorificació post mortem de qui va ser considerat per uns com un traïdor i per altres un aventurer estrany, del qual ningú se'n reclamava fins ara deutor o hereu. Diu bé Miquel Roca quan reconeix que “amb Suárez no ho vam fer bé, no el vam tractar com es mereixia”. Sens dubte Adolfo Suárez va durar el temps que la dreta pura i dura, d'una banda, i l'esquerra democràtica, de l'altra, van considerar límit per a les atribucions i les pròpies capacitats del Gran Prestidigitador de Cebreros, una vegada consumada la fase constituent el 1978.

La passió i mort política d'Adolfo Suárez arrenca, en efecte, en les eleccions legislatives subsegüents de 1979 i culmina de forma èpica en el seu brusca dimissió al gener de 1981 i la seva enèrgica actitud davant la tropa colpista que va irrompre a l'hemicicle del Congrés poques setmanes després. Els que vam poder seguir en viu i en directe la increïble peripècia de qui va passar de Ministre Secretari General del Moviment a primer president electe espanyol des del dramàtic final de la II República, encara tot just donem crèdit a l'èxit -incontestable- de la seva enorme tasca. La gran aventura no va ser cosa exclusiva d'ell, però sense ell no hauria passat. Es digui el que es digui, hauria estat per a mal. El desencant d'avui és obra d'uns altres.

Adolfo Suárez era un tipo chuleta y cordial de genuino corte mesetario. Carecía de mundología y cultura, apenas chapurreaba un presunto francés, fumaba de modo impenitente y cultivaba una insaciable pasión por hacer carrera política en aquella España irreconocible de los tiempos de Franco. Un genuino representante de la impaciente tribu funcionarial de jóvenes cachorros del Movimiento Nacional que, en aquellos tiempos sombríos y convulsos de fin de régimen, aspiraban a remozar a su modo el Estado surgido de la cruenta Guerra Civil. En su caso, Suárez llegó incluso a teorizar sobre la importancia geoestratégica del estrecho de Ormuz y a flirtear con el movimiento de los No Alineados como flamante primer presidente de la nueva democracia española, lo que da medida de su peculiar osadía. Sin duda, casi todo estaba por aprender entonces.

Cuando en julio de 1976 fue fichado contra pronóstico por el Rey para ejecutar desde dentro el desmantelamiento del Estado franquista y poner rumbo a la democracia y la monarquía parlamentaria, nadie sospechaba que aquel chusquero de la política, según su propia definición, adquiriría en solo 1.670 días una talla de auténtico estadista. Ha sido necesaria su muerte al ralentí para abrir una pausa en la operación de descrédito y derribo del colosal edificio de la Transición forjado por el duque de Ávila, iniciada no por azar coincidiendo con el desplome del boom económico y el abrupto final de la grande bouffe española del cambio de siglo.

Con buen criterio, Suárez se apeó de este mundo de hecho hace ya más de una década al amparo de su dolorosa enfermedad. Tal vez fue para evitar asistir a ese extenuante proceso de autoflagelación colectiva y ahorrarse de antemano las honras fúnebres de quienes hoy presumen de estadistas y hasta citan o reclaman su legado para exhibir sus aspiraciones. Causa sonrojo asistir a la glorificación post mortem de quien fue considerado por unos como un traidor y por otros un aventurero advenedizo, del que nadie se reclamaba hasta ahora deudor o heredero. Dice bien Miquel Roca cuando reconoce que “con Suárez no lo hicimos bien, no lo tratamos como se merecía”. Sin duda Adolfo Suárez duró el tiempo que la derecha pura y dura, por un lado, y la izquierda democrática, por otro, consideraron límite para las atribuciones y las propias capacidades del Gran Prestidigitador de Cebreros, una vez consumada la fase constituyente en 1978.

La pasión y muerte política de Adolfo Suárez arranca, en efecto, en las elecciones legislativas subsiguientes de 1979 y culmina de forma épica en su brusca dimisión en enero de 1981 y su enérgica actitud frente a la tropa golpista que irrumpió en el hemiciclo del Congreso pocas semanas después. Quienes pudimos seguir en vivo y en directo la increíble peripecia de quien pasó de Ministro Secretario General del Movimiento a primer presidente electo español desde el dramático final de la II República, aún apenas damos crédito al éxito –incontestable- de su enorme tarea. La gran aventura no fue cosa exclusiva de él, pero sin él no habría ocurrido. Se diga lo que se diga, habría sido para mal. El desencanto de hoy es obra de otros.

Artur Mas té raó almenys en una cosa. És clar que la ciutadania de Catalunya es pronunciarà d'una manera o altre a molt mig termini sobre la independència, ja sigui de forma més o menys directa o subreptícia. El brusc gir secessionista desencadenat arran de la Diada de 2012 ja va traçar com a horitzó últim des de l'inici del mateix “procés”, l'escenari inevitable d'unes eleccions plebiscitàries que donarien lloc a un Parlament abocat a la proclamació unilateral d'independència. En aquest escenari, la comunitat internacional seria qui hauria d’avalar el fet i obligar el Govern espanyol a negociar el “divorci amistós”. Aquest és si més no el “pla (no) ocult” d'ERC, que fa apilament de raons a favor de la causa a mesura que creix des de Madrid el contundent i invariable niet del impàvid Mariano Rajoy.

Avui aquest supòsit maximalista s'albira més que mai, vist l'irreductible enroc del poder central i l’agrupament de forces de la insòlita “aliança patriòtica” aglutinada in extremis pel president de la Generalitat. Ara mateix, però, sembla impossible poder resistir en les actuals circumstàncies fins a la data mítica del 9 de novembre de 2014. Una més de les múltiples dates o fites històriques que sorgeixen de l'efervescent factoria polític-sentimental de Catalunya en moments de vendaval o eufòria. L'espera serà molt més que incerta i difícil, un cop activat de forma gairebé litúrgica el mecanisme que confirma que ja no hi ha marxa enrere, hi hagi o no consulta segons l'acordat a Barcelona.

Un full de ruta en “crescendo”

Els comicis de fa un any van actuar d'assaig o bestreta de l'agitat nou escenari polític de Catalunya, que amb la formalització dels termes bàsics de la consulta sobre la independència (pregunta, data i procediment) ha entrat ara en una nova fase d'acceleració màxima . El mateix Artur Mas ha reiterat a TV3 que en el pitjor dels casos els ciutadans de Catalunya es pronunciaran sobre la qüestió en unes eleccions autonòmiques anticipades o al final de l'actual legislatura (novembre de 2016). Sense oblidar la utilització de les europees de 2014 i les municipals de 2015 en clau de crescendo secessionista. Un cop més, la perspectiva d'un deteriorament progressiu de la situació política i institucional en els pròxims tres anys, fins a derivar en una crisi constitucional en tota regla, s'obre pas ja com una amenaça que transcendeix les fronteres i ja ocupa l'atenció directa d' les principals cancelleries de l'eurozona.

El marc s'ha mogut amb estricta fidelitat al full de ruta dissenyat pels cervells del pinyol sobiranista de CDC, experts en explorar i fins i tot forçar les costures de la llei, la lògica i el llenguatge per aconseguir el gran objectiu de decidir. La imponent foto de la Gran Coalició per a la Autotederminación de Catalunya, liderada per Artur Mas, culmina provisionalment el procés polític obert pel mateix president de la Generalitat a partir de la Diada de 2012 i consuma sens dubte la tempestuosa evolució dels esdeveniments des del dolorós part de l'Estatut de 2006 i la funesta sentència de 2010. Les reaccions i la pompa del succés revelen que no només no és un fet menor, sinó que obre el camí eventualment a fets encara de més envergadura i transcendència.

La impronunciabilidad de les sigles del flamant front polític (GCAC), recolzat pel seu pes àmpliament majoritari en la representació parlamentària, reflecteix potser l'arriscada amalgama de forces polítiques coalitzades per aconseguir una consulta sobre la independència. Salta a la vista que la doble pregunta respon més a les subtileses i convencions imposades per l'heterogeneïtat d'idees i interessos dels socis de la coalició, que a l'estricta lògica del que plantegen els seus principals promotors. És a dir, independència sí o sí. En tot cas, la diabòlica doble pregunta en clau selectiva deixa definitivament al peu dels cavalls el PSC de Pere Navarro, incapaç ni tan sols de controlar els seus tuits. L'històric partit s’arrossega definitivament sense discurs ni destinació en el procel.lós “mainstream” orquestrat per Junqueras i descrit amb impecable accent per Mas, almirall de navili.

Èxtasi cabdillista

A Artur Mas se'l veia segur, convençut i fins i tot desafiant davant del “adversari” (l'Estat espanyol, literalment) enfront de les càmeres de TV3, acompanyat per la majestuosa coreografia d'estat de la Sala Torres-García del Palau de la Generalitat. Fa un any estava pràcticament noquejat pel fiasco de la seva agosarada aventura per una “majoria excepcional” i avui de nou sembla aferrat al timó sense por de la tempesta ni l'abordatge. L'entrevista en directe va reflectir totes les seves habilitats dialèctiques i expressives, fins al punt de presumir dels seus dots per als idiomes –“hands off” va sonar de cinema-, un dels molts aspectes en què el president de la Generalitat posa en evidència les limitacions i mancances de Mariano Rajoy, incapaç de construir i traslladar un discurs atractiu i creïble fins i tot en el seu propi i únic idioma.

L’esfereidora pobresa d'idees i projectesde la dreta espanyola i la inteligentzia mesetària en general, explica potser per què estem com estem a Catalunya, en ple èxtasi cabdillista i patriòtic amb omnipresència de banderes i himnes en el que es presenta sense cap pudor com la major gesta de Catalunya en tres segles. (Sic.) I amb ostentació d'estratègia: El mateix portaveu i conseller de Presidència va burlar a tots els mitjans convidant-los a esperar a finals d'any per presentar la criatura del gran acord, que casualment -o no tant- va néixer coincidint amb l'històric simposi històric batejat “Espanya contra Catalunya”. (Sic, novament.)

En tot cas, ni l’analista més visionari hauria imaginat mai a un dirigent nacionalista, de tall liberal i centrista, conjurat amb els secessionistes d'esquerres (ERC), excomunistes (ICV) i la nova esquerra radical antisistema (CUP) per desafiar el statu quo de la quarta potència europea i forçar en última instància la secessió i la virtual implosió de l'Estat espanyol. És a dir, l’“adversari”, sempre segons Mas, incapaç de moderar el seu sec despit per les “economies subsidiades” d'Espanya en el seu aspre “cos a cos” amb Extremadura

En tot cas, Mas ha estat clar i rotund en afirmar sense vacil.lar que votarà per la independència, d'acord amb la consigna del seu propi partit. Malgrat donar-se per suposada, la deva confessió urbi et orbi desmenteix la neutralitat deguda del President i confirma sobre quin sector del cos social aspira a restablir i defensar el seu lideratge, a la vegada que compleix –segons assegura-les seves funcions de govern per a tots els ciutadans de Catalunya. Salta a la vista que Mas pensa defensar el seu títol enfront de les aspiracions presidencials d'Oriol Junqueras, actual favorit en els sondejos. Hi ha més Mas, pesi a qui pesi.

Artur Mas tiene razón al menos en una cosa. Está claro que la ciudadanía de Catalunya se pronunciará de un modo u otro a muy medio plazo sobre la independencia, ya sea de forma más o menos directa o subrepticia. El brusco giro secesionista desencadenado a raíz de la Diada de 2012 ya trazó como horizonte último desde el inicio del propio “proceso” el escenario inevitable de unas elecciones plebiscitarias que darían lugar a un Parlamento abocado a la proclamación unilateral de independencia. En este escenario, la comunidad internacional sería quien debería avalar el hecho y obligar al Gobierno español a negociar el “divorcio amistoso”. Este es cuando menos el “plan (no) oculto” de ERC, que hace acopio de razones a favor de la causa a medida que arrecia desde Madrid el tajante e invariable niet del impávido Mariano Rajoy.

Hoy este supuesto maximalista se vislumbra más que nunca, visto el irreductible enroque del poder central y el acopio de fuerzas de la insólita “alianza patriótica” aglutinada in extremis por el Presidente de la Generalitat. Ahora mismo, sin embargo, parece imposible poder resistir en las actuales circunstancias hasta la fecha mítica del 9 de noviembre de 2014. Una más de las múltiples fechas o hitos históricos que surgen de la efervescente factoría político-sentimental de Catalunya en momentos de vendaval o euforia. La espera será mucho más que incierta y difícil, una vez activado de forma casi litúrgica el mecanismo que confirma que ya no hay marcha atrás, haya o no consulta según lo acordado en Barcelona.

Una hoja de ruta en “crescendo”

Los comicios de hace un año actuaron de ensayo o anticipo del agitado nuevo escenario político de Catalunya, que con la formalización de los términos básicos de la consulta sobre la independencia (pregunta, fecha y procedimiento) ha entrado ahora en una nueva fase de aceleración máxima. El propio Artur Mas ha reiterado en TV3 que en el peor de los casos los ciudadanos de Catalunya se pronunciarán sobre la cuestión en unas elecciones autonómicas anticipadas o al final de la actual legislatura (noviembre de 2016). Sin olvidar la utilización de las europeas de 2014 y las municipales de 2015 en clave de crescendo secesionista. Una vez más, la perspectiva de un deterioro progresivo de la situación política e institucional en los próximos tres años, hasta derivar en una crisis constitucional en toda regla, se abre paso ya como una amenaza que trasciende las fronteras y ya ocupa la atención directa de las principales cancillerías de la eurozona.

El marco se ha movido con estricta fidelidad a la hoja de ruta diseñada por los cerebros del pinyol soberanista de CDC, expertos en explorar y hasta forzar las costuras de la ley, la lógica y el lenguaje para alcanzar el gran objetivo de decidir. La imponente foto de la Gran Coalición por la Autotederminación de Catalunya, liderada por Artur Mas, culmina provisionalmente el proceso político abierto por el propio presidente de la Generalitat a partir de la Diada de 2012 y consuma sin duda la tormentosa evolución de los acontecimientos desde el doloroso parto del Estatut de 2006 y la funesta sentencia de 2010. Las reacciones y la pompa del suceso revelan que no solo no es un hecho menor, sino que abre el camino eventualmente a hechos aún de mayor envergadura y trascendencia.

La impronunciabilidad de las siglas del flamante frente político (GCAC), respaldado por su peso ampliamente mayoritario en la representación parlamentaria, refleja acaso la arriesgada amalgama de fuerzas políticas coaligadas para conseguir una consulta sobre la independencia. Salta a la vista que la doble pregunta responde más a las sutilezas y convenciones impuestas por la heterogeneidad de ideas e intereses de los socios de la coalición, que a la estricta lógica de lo que plantean sus principales promotores. Es decir, independencia sí o sí. En todo caso, la diabólica doble pregunta en clave selectiva deja definitivamente al pie de los caballos al PSC de Pere Navarro, incapaz siquiera de controlar sus tuits. El histórico partido deambula definitivamente sin discurso ni destino en el proceloso “mainstream” orquestado por Junqueras y descrito con impecable acento por Mas, almirante de navío.

Desafío al “adversario”

A Artur Mas se le veía seguro, convencido y hasta desafiante ante el “adversario” (el Estado español, literalmente) frente a las cámaras de TV3, arropado por la majestuosa coreografía de estado de la Sala Torres-García del Palau de la Generalitat. Hace un año estaba prácticamente noqueado por el fiasco de su osada aventura en pos de una “mayoría excepcional” y hoy de nuevo parece aferrado al timón sin miedo a la tormenta ni el abordaje. La entrevista en directo reflejó todas sus habilidades dialécticas y expresivas, hasta el punto de presumir de sus dotes para los idiomas –“hands off”sonó de cine-, uno de los muchos aspectos en los que el presidente de la Generalitat pone en evidencia las limitaciones y carencias de Mariano Rajoy, incapaz de construir y trasladar un discurso atractivo y creíble incluso en su propio y único idioma.

La pavorosa pobreza de ideas y proyectos en la derecha española y la inteligentzia mesetaria en general, explica tal vez por qué estamos como estamos en Catalunya, en pleno éxtasis caudillista y patriótico con omnipresencia de banderas e himnos en lo que se presenta sin pudor alguno como la mayor gesta de Catalunya en tres siglos. Sic. Y con alarde de estrategia: El propio portavoz y conseller de Presidència burló a todos los medios invitándoles a esperar a fin de año para presentar la criatura del gran acuerdo, que casualmente --o no tanto-- nació coincidiendo con el histórico simposio histórico bautizado “España contra Catalunya”.

En todo caso, ni el mas analista visionario habría imaginado nunca a un dirigente nacionalista, de corte liberal y centrista, conjurado con los secesionistas de izquierdas (ERC), ex comunistas (ICV) y la nueva izquierda radical antisistema (CUP) para desafiar el statu quo de la cuarta potencia europea y forzar en última instancia la secesión y la virtual implosión del Estado español. El “adversario”, siempre según Mas, incapaz de moderar su seco despecho por las “economías subsidiadas” de España con su áspero “cuerpo a cuerpo” con Extremadura

En todo caso, Mas ha sido claro y rotundo al afirmar sin vacilar que votará por la independencia, de acuerdo con la consigna de su propio partido. La confesión urbi et orbi desmiente la neutralidad debida del President y confirma sobre qué sector del cuerpo social aspira a restablecer y defender su liderazgo, al mismo tiempo que cumple –asegura- sus funciones de Gobierno para todos los ciudadanos. Salta a la vista que Mas piensa defender su título frente a las aspiraciones presidenciales de Oriol Junqueras, actual favorito en los sondeos. Hay Mas, pese a quien pese.

El desconcert davant l'espessa situació política de Catalunya frega per moments l'absurd. De sobte Alícia Sánchez Camacho s'ha personat davant l'estat major del seu partit per intentar vendre als seus caps i correligionaris un nou model fiscal similar al que el mateix Artur Mas va voler vendre en va a Mariano Rajoy fa una mica més d'un any i el rebuig del qual va actuar de desencadenant de l'actual crisi institucional, com és públic i notori. És a dir, un tracte financer especial per a Catalunya amb solidaritat limitada. La iniciativa va suscitar el lògic esglai general.

La fulminant reacció de M. Dolores de Cospedal i els principals barons regionals del PP explica la paràlisi de l'impàvid inquilí de la Moncloa, tenallat pel fantasma de la insurrecció en el front exterior i intern. En la seva última compareixença al Senat, on va carregar amb duresa contra les tesis de CiU sobre la desinversió estatal a Catalunya, Rajoy va evidenciar però, que el silenci ja no serveix per capejar ni una cosa ni l'altra. Avui fins als empresaris catalans ja no entenen el que arriba des de Madrid per intentar encarrilar la situació creada pel gir sobiranista de la Generalitat. Mentrestant, els últims sondejos sobre intenció de vot confirmen de nou la descomposició de l'statu quo polític de Catalunya i la configuració d'un nou mapa en què ERC s'afirma cada vegada més com a nou eix de l'espai central.

Davant el creixent assetjament electoral de Ciutadans i l'amenaça d'irrellevància política a Catalunya, Sánchez-Camacho ha tret del barret de copa el gran conill blanc de l'últim congrés del PP català i s'ha llançat amb armes i bagatges al camí de les terceres vies oberta per Josep Antoni Duran i Lleida, que si més no ha trencat l'esquema binari del debat polític sobre el futur del país. Com es recordarà, primer va ser el “sí o sí”, després va venir el “sí o no” i ara estem en un incert “sí, no o ja veurem què”, fórmula que encoratja encara més la inventiva i el surrealisme. L'entranyable escena del sofà protagonitzada recentment al Parlament per la dirigent popular i el primer secretari del PSC, Pere Navarro, és d'allò més naïf que es recorda en la coreografia de la política catalana recent.

Tempesta de cervells

L'última aportació al brainstorming català és de l'inevitable conseller Francesc Homs, cervell gris del gir sobiranista de CDC, que ha proposat convertir les eleccions europees del proper mes de maig en una prèvia apoteòsica de la consulta sobiranista. D'aquesta manera, el Govern d'Artur Mas ha dissenyat per a la fase suposadament resolutiva de l'ajust econòmic un calendari carregat d'emocions fortes i expectatives de gran calat, cadascuna més incerta que l'altra. Un marc idoni per recuperar la senda del creixement i remuntar la crisi social. En aquest context, la qüestió ja no serà únicament a qui votar a les urnes, sinó saber què és el que se sotmetrà a votació exactament en els comicis dels propers anys. El sufragi universal cobrarà així una dimensió desconeguda.

Per començar, a la primavera de 2014 s'espera el ja esmentat simulacre encobert de referèndum anunciat per l'inefable Quico Homs, al qual hauria de seguir a finals d'estiu la gran consulta sobre la independència, segons el full de ruta acordat per CiU i ERC. En el cas que s'incomplissin aquestes previsions podria haver-hi eleccions legislatives avançades a finals del mateix any o, en última instància, eleccions 'plebiscitàries' el 2016, coincidint amb el final de l'actual mandat d'Artur Mas. Abans d'arribar fins aquí, però, el país haurà també de renovar els seus ajuntaments a mitjans de l'any 2015, amb l'explosiva càrrega política afegida que puguin tenir les municipals en l'actual situació de crisi institucional, que afecta fins i tot a la Corona.

Aquest terrible guió quedarà llest en qüestió de poques setmanes, ja que el Parlament de Catalunya, a iniciativa de CiU i ERC, s'ha emplaçat a fixar abans de final d'any la data i la pregunta de la consulta, vulguin o no a Madrid. Es comprèn que la fase inicial de vertigen estigui donant pas a la del pànic, estat propici per a les improvisacions d'última hora i les carreres en els despatxos oficials a la recerca de l'argumentari del dia per afrontar la fase crua del sisme.

Potser el més inquietant de la crisi política actual és que l'aventurerisme, l'immobilisme i, en general, la pobresa del debat públic estan fent aflorar amb cruesa el llast d'ignorància que alimenta el caïnisme enquistat encara en la societat espanyola. L'OCDE ha certificat per enèsima vegada aquest penós estat de coses amb el seu diagnòstic sobre el grau de preparació dels adults al nostre país, tot i que només cal seguir la televisió i les tertúlies radiofòniques per entreveure i comprendre l'estremidor procés de desalfabetització d'amplis sectors de les classes mitjanes.

Els baixíssims índexs de competència en els àmbits de la comprensió lectora i el càlcul matemàtic són un indici de les nostres limitacions en la producció d'idees i pensament, i en l'aplicació de la lògica i la raó davant els problemes complexos. Tenim sens dubte un problema de fons molt seriós, però no és ni molt menys el que sol encapçalar diàriament els titulars dels mitjans i dóna de menjar els tertulians. Ni tan sols és el greuge de la balança fiscal o el maltractament dels pressupostos de l'Estat en inversió pública. El veritable problema que està minant la concòrdia civil es diu educació i cultura.

El problema de fons

En efecte. El gran error de l'estat autonòmic no va ser tant d'ordre polític-financer (la doctrina de l'anomenat cafè per a tothom, amb les excepcions fiscals basca i navarresa) sinó, sobretot, educatiu i cultural. Els constituents van malmetre l'ocasió de segellar la convivència de les diferents llengües i cultures del país més enllà del reconeixement formal de l'existència de nacionalitats i regions i l'acceptació de la cooficialitat de llengües en els territoris bilingües. Potser era massa demanar en aquelles circumstàncies de tants esforços i renúncies en benefici del consens polític i social.

A la llum de l'experiència de les últimes dècades, la Constitució hauria d'haver estès al conjunt de l'Estat de manera real, efectiva i pràctica la idea de pertinença de les seves variants lingüístiques i culturals, així com la coexistència de diferents fets nacionals com a fonament de la idea mateixa d'Espanya. Amb el pas del temps, els recels atàvics i les servituds del pactisme i el tactisme derivades de la conjuntura històrica han aflorat com l'aluminosi sobre els fonaments de l'edifici constitucional construït en les albors de l'últim terç del passat segle. En síntesi, la monarquia parlamentària hauria d'haver estat, també, de caràcter plurinacional, fugint de la vella retòrica heretada del nacionalisme castellà que s'autoproclama eix i tutor de la indissoluble unitat d'Espanya.

Avui les esquerdes són molt considerables i amenacen l'habitabilitat i estabilitat de l'edifici. És hora d'admetre que el 1978 es va desaprofitar l'oportunitat històrica de crear un model d'ensenyament comú i, alhora, divers que permetés a les comunitats bilingües aplicar sense traves d'acord amb la seva pròpia especificitat i tradició lingüisticocultural, per una banda, i que establís alhora amb caràcter obligatori en la resta de les comunitats la divulgació o el coneixement bàsic de totes les llengües de rang oficial, per un altre. D'haver estat així, els nens extremenys i catalans -per posar un exemple- no estarien avui tan exposats als excessos i bromes de mal gust que es creuen diàriament a compte del debat territorial, en una patètica exhibició d'ignorància i afecció visceral als estereotips i prejudicis més rudimentaris.

La “croada” de Wert i Bauzá

Malgrat l'estrèpit que regna al voltant de la qüestió, el veritable problema d'avui no són les eventuals mancances, excessos o intencions ocultes del model d'immersió lingüística aplicat amb èxit des de fa més de trenta anys en l'ensenyament obligatori a Catalunya, sinó s'alienament i fins a la ignorància de les llengües i cultures no castellanes en el sistema escolar de disseny estatal. Costarà generacions reparar aquest disbarat, a què els nous ideòlegs del nacionalisme espanyol s'apliquen amb una obcecació digna de millor causa.

Tot això es deu en part a la debilitat i falta de convicció dels qui prediquen des de l'esquerra i el centre la fórmula federal o confederal com a via de sortida natural de l'audaç experiment autonòmic espanyol. El model suís, on els escolars i tots els ciutadans en general reconeixen, comparteixen i utilitzen en major o menor mesura les quatre llengües oficials pròpies dels diferents cantons del país -francès, alemany, italià i romanche-hauria de contribuir de manera constructiva al debat sobre la inevitable reforma constitucional.

De moment, però, el panorama és desolador. Produeix calfreds l'enconament dels que s'atribueixen la missió de “salvar” el castellà a Catalunya mentre el català -igual que el basc i el gallec- gairebé no es coneix i s'usa a la resta d'Espanya més que per l'escarni, la paròdia o, en el millor dels casos, la condescendència folklòrica. La croada lingüística empresa pel ministre Wert -a escala estatal- i el president Bauzá -a escala regional- per “castellanitzar” les comunitats bilingües revela la ceguesa i el dogmatisme de la dreta “sense complexos” fundada en el seu dia per José María Aznar. Avui sembla més disposada que mai a 'espanyolitzar' Espanya amb suport de la seva majoria aclaparadora a les Corts i la coartada de la crisi de l'Estat protector. A la vista de la deriva de la crisi política oberta irremissiblement a Catalunya, la gran pregunta és: hi ha algú a l'altre costat capaç d'entendre les coses i evitar el naufragi?

El desconcierto ante la espesa situación política de Cataluña roza por momentos el absurdo. De repente Alicia Sánchez Camacho se ha personado ante el estado mayor de su partido para intentar vender a sus jefes y correligionarios un nuevo modelo fiscal similar al que el propio Artur Mas quiso vender en vano a Mariano Rajoy hace algo más de un año y cuyo rechazo actuó de desencadenante de la actual crisis institucional, como es público y notorio. Es decir, un trato financiero especial para Cataluña con solidaridad limitada. La iniciativa suscitó el lógico pasmo general.

La fulminante reacción de Mª Dolores de Cospedal y los principales barones regionales del PP explica la parálisis del impávido inquilino de la Moncloa, atenazado por el fantasma de la insurrección en el frente exterior e interno. En su última comparecencia en el Senado, donde se empleó con dureza frente a las acusaciones de CiU sobre la desinversión estatal en Cataluña, Rajoy evidenció sin embargo que el silencio ya no sirve para capear ni una cosa ni otra. Hoy hasta los empresarios catalanes ya no entienden lo que llega desde Madrid para intentar encauzar la situación creada por el giro soberanista de la Generalitat. Mientras tanto, los últimos sondeos sobre intención de voto confirman de nuevo la descomposición del statu quo político de Cataluña y la configuración de un nuevo mapa en el que ERC se afirma cada vez más como nuevo eje del espacio central.

Ante el creciente acoso electoral de Ciutadans y la amenaza de irrelevancia política de su partido en Cataluña, Sánchez-Camacho ha sacado de la chistera el gran conejo blanco del último congreso del PP catalán y se ha lanzado con armas y bagajes a la senda de las terceras vías abierta por Josep Antoni Duran i Lleida, quien cuando menos ha roto el esquema binario del debate político sobre el futuro del país. Como se recordará, primero fue el “sí o sí”, luego vino el “sí o no” y ahora estamos en un incierto “sí, no o ya veremos qué”, fórmula que alienta aún más la inventiva y el surrealismo. La entrañable escena del sofá protagonizada recientemente en el Parlament por la dirigente popular y el primer secretario del PSC, Pere Navarro, es de lo más naïf que se recuerda en la coreografía de la política catalana reciente.

Tormenta de cerebros

La última aportación al brainstorming catalán es del inevitable conseller Francesc Homs, cerebro gris del giro soberanista de CDC, quien ha propuesto convertir las elecciones europeas del próximo mes de mayo en una previa apoteósica de la consulta soberanista. De este modo, el Gobierno de Artur Mas ha diseñado para la fase supuestamente resolutiva del ajuste económico un calendario cargado de emociones fuertes y expectativas de gran calado, a cual más incierta. Un marco idóneo para recuperar la senda del crecimiento y remontar la crisis social. En este contexto, la cuestión ya no será únicamente a quién votar en las urnas, sino saber qué es lo que se va a someter a votación exactamente en los comicios de los próximos años. El sufragio universal cobrará así una dimensión desconocida.

Para empezar, en la primavera de 2014 aguarda el ya citado simulacro encubierto de referéndum anunciado por el inefable Quico Homs, al que debería seguir a finales de verano la gran consulta sobre la independencia, según la hoja de ruta acordada por CiU y ERC. En el caso de que se incumplieran estas previsiones podría haber elecciones legislativas adelantadas a finales del mismo año o, en última instancia, elecciones ‘plebiscitarias’ en 2016, coincidiendo con el final del actual mandato de Artur Mas. Antes de llegar hasta ahí, sin embargo, el país deberá también renovar sus ayuntamientos a mediados del año 2015, con la explosiva carga política añadida que puedan tener las municipales en la actual situación de crisis institucional, que afecta incluso a la Corona.

Este tremendo guión quedará listo en cuestión de pocas semanas, ya que el Parlament de Catalunya, a inciativa de CiU y ERC, se ha emplazado a fijar antes de fin de año la fecha y la pregunta de la consulta, quieran o no en Madrid. Se comprende que la fase inicial de vértigo esté dando paso a la del pánico, estado propicio para las improvisaciones de última hora y las carreras en los despachos oficiales en busca del argumentario del día para afrontar la fase cruda del seísmo.

Acaso lo más inquietante de la crisis política actual es que el aventurerismo, el inmovilismo y, en general, la pobreza del debate público están haciendo aflorar con crudeza el lastre de ignorancia que alimenta el cainismo enquistado aún en la sociedad española. La OCDE ha certificado por enésima vez este penoso estado de cosas con su diagnóstico sobre el grado de preparación de los adultos en nuestro país, aunque basta seguir la televisión y las tertulias radiofónicas para atisbar y comprender el estremecedor proceso de desalfabetización de amplios sectores de las clases medias.

Los bajísimos índices de competencia en los ámbitos de la comprensión lectora y el cálculo matemático son un indicio de nuestras limitaciones en la producción de ideas y pensamiento, y en la aplicación de la lógica y la razón ante los problemas complejos. Tenemos sin duda un problema de fondo muy serio, pero no es ni mucho menos el que suele encabezar a diario los titulares de los medios y da de comer a los tertulianos. Ni siquiera es el agravio de la balanza fiscal o el maltrato de los presupuestos del Estado en inversión pública. El verdadero problema que está minando la concordia civil se llama educación y cultura.

El problema de fondo

En efecto. El gran error del estado autonómico no fue tanto de orden político-financiero (la doctrina del llamado café para todos, con las excepciones fiscales vasca y navarra) sino, sobre todo, educativo y cultural. Los constituyentes malograron la ocasión de sellar la convivencia de las diferentes lenguas y culturas del país más allá del reconocimiento formal de la existencia de nacionalidades y regiones y la aceptación de la cooficialidad de lenguas en los territorios bilingües. Tal vez era demasiado pedir en aquellas circunstancias de tantos esfuerzos y renuncias en beneficio del consenso político y social.

A la luz de la experiencia de las últimas décadas, la Constitución debería haber extendido al conjunto del Estado de forma real, efectiva y práctica la idea de pertenencia de sus variantes lingüísticas y culturales, así como la coexistencia de diferentes hechos nacionales como fundamento de la idea misma de España. Con el paso del tiempo, los recelos atávicos y las servidumbres del pactismo y el tactismo derivadas de la coyuntura histórica han aflorado como la aluminosis sobre los cimientos del edificio constitucional construido en los albores del último tercio del pasado siglo. En síntesis, la monarquía parlamentaria debería haber sido, también, de carácter plurinacional, huyendo de la vieja retórica heredada del nacionalismo castellano que se autoproclama eje y tutor de la indisoluble unidad de España.

Hoy las grietas son muy considerables y amenazan la habitabilidad y estabilidad del edificio. Es hora de admitir que en 1978 se desperdició la oportunidad histórica de crear un modelo de enseñanza común y, a la vez, diverso que permitiera a las comunidades bilingües aplicarlo sin trabas de acuerdo con su propia especificidad y tradición lingüístico-cultural, por un lado, y que estableciera al mismo tiempo con carácter obligatorio en el resto de las comunidades la divulgación o el conocimiento básico de todas las lenguas de rango oficial, por otro. De haber sido así, los niños extremeños y catalanes –por poner un ejemplo- no estarían hoy tan expuestos a los excesos y bromas de mal gusto que se cruzan a diario a cuenta del debate territorial, en una patética exhibición de ignorancia y apego visceral a los estereotipos y prejuicios más rudimentarios.

La “cruzada” de Wert y Bauzá

Pese al estruendo que reina en torno a la cuestión, el verdadero problema de hoy no son las eventuales carencias, excesos o intenciones ocultas del modelo de inmersión lingüística aplicado con éxito desde hace más de treinta años en la enseñanza obligatoria en Cataluña, sino el enajenamiento y hasta la ignorancia de las lenguas y culturas no castellanas en el sistema escolar de diseño estatal. Costará generaciones reparar este desaguisado, en el que los nuevos ideólogos del nacionalismo español se aplican con una obcecación digna de mejor causa.

Todo ello se debe en parte a la debilidad y falta de convicción de quienes predican desde la izquierda y el centro la fórmula federal o confederal como vía de salida natural del audaz experimento autonómico español. El modelo suizo, donde los escolares y todos los ciudadanos en general reconocen, comparten y utilizan en mayor o menor medida las cuatro lenguas oficiales propias de los diferentes cantones del país -francés, alemán, italiano y romanche- debería contribuir de forma constructiva al debate sobre la inevitable reforma constitucional.

De momento, sin embargo, el panorama es desolador. Produce escalofríos el enconamiento de quienes se atribuyen la misión de “salvar” el castellano en Cataluña mientras el catalán –al igual que el euskera y el gallego- apenas se conoce y usa en el resto de España más que para el escarnio, la parodia o, en el mejor de los casos, la condescendencia folclórica. La cruzada lingüística emprendida por el ministro Wert -a escala estatal- y el presidente Bauzá -a escala regional- para “castellanizar” las comunidades bilingües revela la ceguera y el dogmatismo de la derecha “sin complejos” fundada en su día por José María Aznar. Hoy parece más dispuesta que nunca a ‘españolizar’ España con apoyo de su mayoría aplastante en las Cortes y la coartada de la crisis del Estado protector. A la vista de la deriva de la crisis política abierta irremisiblemente en Cataluña, la gran pregunta es: ¿hay alguien al otro lado capaz de entender las cosas y evitar el naufragio?