Ahora que el frío empieza a apretar por casi toda Europa, algunos privilegiados disfrutan de temperaturas casi veraniegas en Gran Canaria, la segunda isla más poblada de las Afortunadas.

En Maspalomas, la Playa del Inglés o Puerto Rico, escandinavos, alemanes y británicos, en general de una cierta edad, enrojecen tendidos al sol como el Gallotia Stehlini, el lagarto endémico de este rincón del Atlántico.

Lo hacen pese al fuerte viento que a menudo sopla en el sur de la isla, a cobijo entre o sobre las dunas de arena que se levantan paralelas a la costa, conformando un paisaje único.

Ninguna otra zona de la isla ni del archipiélago tiene las características de este sistema dunar declarado, junto al palmeral y a la Charca –la laguna costera de Maspalomas–, reserva natural especial.

El acceso, sin embargo, es libre para quien quiera adentrarse en este pedacito de casi desierto, que tiene una temperatura media de unos 24 grados durante todo el año.

Su carácter de maravilla natural única, no obstante, no lo protege de los humanos ni tampoco del acoso del cemento, que ya llegó a sus puertas.

El turismo desaforado y la voracidad constructiva han hecho de Maspalomas y sus alrededores un monumento al mal gusto. En el pueblo, las moles de hormigón se suceden a modo de hoteles sin ningún tipo de criterio urbanístico ni de coherencia arquitectónica.

Sólo hay que acercarse a la Playa del Inglés para ver que, entre el agradable paseo marítimo y la zona de baño, se levanta un horroroso rectángulo gris con locales de comida basura. Y a tan sólo unos metros, justo por delante del paseo, un hotel cinco estrellas en construcción muestra en 3D cómo verán las dunas, desde sus lujosas habitaciones, sus futuros clientes.

Pero si uno obvia estas barbaridades y fija la vista en las dunas y en el mar, el lugar regala buenas jornadas de playa y hermosos atardeceres, con el sol escondiéndose tras las montañas de arena.

El ocaso es también bello en Puerto Mogán, un pueblito con dos caras, en el suroeste de la isla. La cara que no sale en las postales es la de los edificios blancos escarpados en la ladera de la montaña, unos casi encima de otros. Vale, sin embargo, la pena subir las pendientes escaleras que funcionan como calles y llegar hasta lo alto para, desde el mirador, contemplar la cara que sí aparece en las fotos.

Es la del puerto, la de la playa que parece una piscina de tranquila que es, la que se llena de turistas felices de estar en la pequeña Venecia de Gran Canaria, aunque aquí haya sólo un canal y tres o cuatro pequeños puentes que lo cruzan.

Los guiris comen con gusto en los numerosos restaurantes que acoge el barrio contiguo a la dársena, un conjunto de edificios blancos simétricos, con las puertas y ventanas de vivos colores y las enredaderas floreadas cruzando de un lado al otro de la calle.

A Puerto Mogán se puede llegar por la segura pero aburrida autovía o, como nosotros, por la sinuosa y estrechísima carretera que une este pueblo con el centro de la isla.

El paisaje por allí es diverso y hermoso. Pero la conducción no es apta para cardiacos. Con excepción de la autovía que circunda casi toda la isla, las carreteras del interior de Gran Canaria son de rally.

Alquilar un coche, sin embargo, es imprescindible, si no se cuenta con todo el tiempo del mundo para amoldarse a los horarios de las guaguas, que tampoco llegan a los lugares más recónditos.

Uno, además, acaba tomándole el gusto a eso de conducir por carreteras tan empinadas que el coche sólo sube en primera; tan estrechas que sólo cabe un auto aunque haya dos inverosímiles direcciones; y tan zigzagueantes que no se ve al que viene de frente hasta que se tiene casi encima. Todo eso, aderezado con la lluvia y la espesa niebla cuando se tira hacia lo alto de la montaña y del sol en los ojos, cuando se desciende hacia el mar.

Sudores fríos, sí, luego recompensados. Incluso en jornadas en las que el mal tiempo obliga a cambiar de planes e impide visitar el Roque Nublo, el símbolo más conocido de Gran Canaria.

Si el viento sopla, la lluvia arrecia y la bruma convierte el paisaje en una cortina blanca es inútil aventurarse por la serpenteante carretera que acaba dejando a unos 40 minutos a pie de esta roca de origen volcánico, que tiene unos 80 metros de altura y se eleva 1.813 sobre el nivel del mar.

“El Roque Nublo se puso de moda en los últimos años y yo no digo que no tenga su interés, pero es el Roque Bentayga el que tiene más valor arqueológico y etnológico”, asegura uno de los empleados del centro de interpretación del Bentayga.

Un vídeo, paneles explicativos y recreaciones cuentan allí el origen de esta formación rocosa y volcánica, situada a 1.404 metros sobre el nivel del mar, y que fue refugio de los aborígenes.

Desde el centro de interpretación, subir a pie hasta el Almogarén, el lugar del Bentayga donde los pobladores antiguos llevaban a cabo sus ritos religiosos, lleva apenas unos 20 minutos. Una vez allí, uno puede adentrarse en las cuevas donde vivían y enterraban a sus muertos; admirarse con las espectaculares vistas sobre el Barranco de Tejeda y hasta hacer una escapadita por un sendero que, pegado a una de las caras de la gran roca, desciende hasta un punto bastante más bajo del barranco.

Gran Canaria es mucho más verde y montañosa de lo que uno podría imaginarse. Y su diversidad vegetal está resumida en su hermoso Jardín Botánico Canario de Viera y Clavijo, muy cerca de la universidad de Las Palmas.

Desde su restaurante, situado en la entrada superior, la vista ya avanza lo que uno se irá encontrando después, por los senderos empedrados que descienden por la ladera de la montaña y llegan a la plaza principal y a sus alrededores. Uno topa con los dragos gemelos, con pinos canarios, con brezos y con más de 10.000 especies de crasas, muy abundantes en la zona. Especialmente llamativa resulta la zona de cactus, con algunos ejemplares gigantescos y otros de formas inverosímiles.

Desde el Jardín Canario, uno puede emprender camino hacia algunos de los pueblos más bonitos de la parte norte de la isla, como Arucas, Firgas, Moya y Galdar, para acabar el día en el Puerto de las Nieves, cenando un buen pescado en la coqueta zona del embarcadero.

Arucas es conocido por su impresionante iglesia de San Juan, un edificio neogótico construido con piedra volcánica que domina todo el pueblo. Aunque no lo sea, los lugañeros la llaman, simplemente, La Catedral. Su singular color negro, sus agujas y su profusa ornamentación externa se divisan desde la lejanía. Y sus coloridas vidrieras se cuentan entre las más bonitas de la isla.

La Catedral, cuya construcción se prolongó durante casi 70 años (1909-1977), sólo abre sus puertas a determinadas horas, así que para visitar su interior es mejor informarse de los horarios.

Muy cerca de allí, en la calle Gourie, la biblioteca, emplazada en un casa típica con patio interior y balcones de madera, da para una rápida visita, antes de llegar paseando, a través del Jardín Municipal, a uno de los templos del ron canario.

En una visita guiada gratuita, en Destilerías Arehucas cuentan cómo su viejo patrón fundó el negocio en 1884, su pequeña historia y el proceso de fabricación de esta bebida que nació en Canarias.

Según dicen, fue de estas islas de donde partieron, en el segundo viaje de Cristóbal Colón hacia las Antillas, las primeras cañas de azúcar que conoció el Nuevo Mundo. Y aunque luego otros países como Cuba tomaron la delantera, Canarias presume de su Ronmiel, una especialidad única que cuenta con denominación de origen protegida.

El ron con miel es, de hecho, una de las muchas variantes –existe también con sabor a chocolate, café, caramelo y plátano, entre otros- que las Destilerías Arehucas dan a probar en la cata con la que concluye la visita guiada, un modo casi seguro de proseguir el día medio contento.

Los efectos del alcohol se pueden compensar llenando el estómago con alguno de los platos típicos canarios en Firgas, la conocida como villa del agua.

En El Chiringuito, sirven tollos en salsa, es decir, cazón seco cocinado en una salsa de tomate ligeramente picante y servido con patatas. “A la gente, o le gusta o no le gusta nada”, dice el camarero, mientras avanza que los tollos tienen un olor fuerte.

El queso al horno con mojo picón y mojo verde es otra de las especialidades canarias que, sin embargo, no se encuentra en toda la isla. Como alternativa, en algunos locales ofrecen queso a la plancha con mermelada de frutos del bosque, una combinación deliciosa.

Además de a comer, a Firgas uno va para ver la Acequia Real, con sus 500 años de antigüedad, y el manantial que preside la calle principal, donde siete grandes mosaicos de azulejo representan a las siete islas del archipiélago.

El origen volcánico de todas ellas tiene su reflejo en la Caldera de Bandama, un socavón de 216 metros de profundidad y un kilómetro de diámetro, que empezó a formarse al mismo tiempo que Gran Canaria, hace millones de años.

La Caldera se puede observar tranquilamente desde el mirador del pico Bandama (569 m.); caminándola por el sendero que la bordea –se tarda aproximadamente una hora y las pendientes no son asequibles para todo el mundo- o descendiendo hasta su base por alguno de los caminos que recorren la ladera.

La caminata, entre lagartos y suculentas, es un buen modo de despedirse de la isla hasta la próxima oportunidad.

Vueling ofrece vuelos diarios de Barcelona a Gran Canaria.

Ara que el fred comença a apretar a gairebé tota Europa, alguns privilegiats gaudeixen de temperatures gairebé estiuenques a Gran Canària, la segona illa més poblada de les Afortunades.

A Maspalomas, la Playa del Inglés o Puerto Rico, escandinaus, alemanys i britànics, en general d'una certa edat, enrogeixen estesos al sol com el Gallotia Stehlini, el llangardaix endèmic d'aquest racó de l'Atlàntic.

Ho fan malgrat el fort vent que sovint bufa al sud de l'illa, a recer entre o sobre les dunes de sorra que s'aixequen paral·leles a la costa, conformant un paisatge únic.

Cap altra zona de l'illa ni de l'arxipèlag té les característiques d'aquest sistema dunar declarat, amb el palmerar i la Charca –la llacuna costanera de Maspalomas–, reserva natural especial.

L'accés, però, és lliure per a qui vulgui endinsar-se en aquest trosset de gairebé desert, que té una temperatura mitjana d'uns 24 graus durant tot l'any.

El seu caràcter de meravella natural única, però, no el protegeix dels humans ni tampoc de l'assetjament del ciment, que ja arriba a les seves portes.

El turisme desaforat i la voracitat constructiva han fet de Maspalomas i els seus voltants un monument al mal gust. Al poble, les moles de formigó se succeeixen a manera d'hotels sense cap tipus de criteri urbanístic ni de coherència arquitectònica.

Només cal acostar-se a la Playa del Inglés per veure que, entre l'agradable passeig marítim i la zona de bany, s'aixeca un horrorós rectangle gris amb locals de menjar 'escombraria'. I a tan sols uns metres, just per davant del passeig, un hotel cinc estrelles en construcció mostra en 3D com es veuran les dunes, des de les seves luxoses habitacions, als seus futurs clients.

Si obviem, però, aquestes barbaritats i fixem la vista en les dunes i el mar, el lloc regala bones jornades de platja i bonics capvespres, amb el sol amagant-se darrere de les muntanyes de sorra.

L'ocàs és també molt maco a Puerto Mogán, un poblet amb dues cares, al sud-oest de l'illa. La cara que no surt a les postals és la dels edificis blancs escarpats al vessant de la muntanya, uns gairebé sobre d'altres. Val, però, la pena pujar les pendents escales que funcionen com carrers i arribar fins a dalt per, des del mirador, contemplar la cara que sí apareix a les fotos.

És la del port, la de la platja que sembla una piscina de tranquil·la que és, la part que s'omple de turistes feliços d'estar a la petita Venècia de Gran Canària, encara que aquí hi hagi només un canal i tres o quatre petits ponts que el creuen.

Els guiris mengen amb gust als nombrosos restaurants que acull el barri contigu a la dàrsena, un conjunt d'edificis blancs simètrics, amb les portes i finestres de vius colors i les enfiladisses florejades creuant d'un costat a l'altre del carrer.

A Puerto Mogán es pot arribar per la segura però avorrida autovia o, com nosaltres, per la sinuosa i estretíssima carretera que uneix aquest poble amb el centre de la illa.

El paisatge per allà és divers i bonic. Però la conducció no és apta per a cardíacs. Amb excepció de l'autovia que circumda gairebé tota l'illa, les carreteres de l'interior de Gran Canària són de ral·li.

Llogar un cotxe, però, és imprescindible, si no es compta amb tot el temps del món per adaptar-se als horaris de les guaguas, que tampoc arriben als llocs més recòndits.

Un, a més, acaba trobant-li el gust a això de conduir per carreteres tan costerudes que el cotxe només puja en primera; tan estretes que només hi cap un cotxe encara que hi hagi dos inversemblants direccions; i tan zigzaguejants que no es veu el que ve de cara fins que es té gairebé a sobre. Tot això, amanit amb la pluja i l'espessa boira quan es tira cap a dalt de la muntanya i del sol als ulls, quan es descendeix cap al mar.

Suors freds, sí, després recompensats. Fins i tot en les jornades en què el mal temps obliga a canviar de plans i impedeix visitar el Roque Nublo, el símbol més conegut de Gran Canària.

Si el vent bufa, la pluja referma i la boira converteix el paisatge en una cortina blanca és inútil aventurar-se per la carretera que acaba deixant a uns 40 minuts al peu d'aquesta roca d'origen volcànic, que té uns 80 metres d'alçada i s'alça 1.813 sobre el nivell del mar.

“El Roque Nublo es va posar de moda en els últims anys i jo no dic que no tingui el seu interès, però és el Roque Bentayga el que té més valor arqueològic i etnològic”, assegura un dels empleats del centre d'interpretació del Bentayga.

Un vídeo, panells explicatius i recreacions expliquen allà l'origen d'aquesta formació rocosa i volcànica, situada a 1.404 metres sobre el nivell del mar, i que va ser refugi dels aborígens.

Des del centre d'interpretació, pujar a peu fins al Almogarén, el lloc del Bentayga on els pobladors antics duien a terme els seus rituals religiosos, porta tot just uns 20 minuts. Un cop allà, un pot endinsar-se en les coves on vivien i enterraven els seus morts; admirar amb les espectaculars vistes sobre el Barranc de Tejeda i fins i tot fer una escapadeta per un sender que, enganxat a una de les cares de la gran roca, descendeix fins a un punt bastant més baix del barranc.

Gran Canària és molt més verda i muntanyosa del que un podria imaginar-se. I la seva diversitat vegetal està resumida en el seu fantàstic Jardín Botánico Canario de Viera y Clavijo, molt a prop de la universitat de Las Palmas.

Des del seu restaurant, situat a l'entrada superior, la vista ja avança el que un s'anirà trobant després, pels senders empedrats que descendeixen pel vessant de la muntanya i arriben a la plaça principal i als seus voltants. El visitant topa amb els dragos bessons, amb pins canaris, amb brucs i amb més de 10.000 espècies de crasses, molt abundants a la zona. Especialment cridanera és la zona de cactus, amb alguns exemplars gegantins i altres de formes inversemblants.

Des del Jardín Canario, es pot emprendre camí cap a alguns dels pobles més bonics de la part nord de l'illa, com Arucas, Firgas, Moya i Galdar, per acabar el dia al Puerto de las Nieves, sopant un bon peix a la coqueta zona de l'embarcador.

Arucas és conegut per la seva impressionant església de San Juan, un edifici neogòtic construït amb pedra volcànica que domina tot el poble. Encara que no ho sigui, els vilatans l'anomenen, simplement, La Catedral. La seva singular color negre, les seves agulles i la seva profusa ornamentació externa s'albiren des de la llunyania. I les seves acolorides vidrieres es compten entre les més boniques de l'illa.

La Catedral, la construcció de la qual es va allargar durant gairebé 70 anys (1909-1977), només obre les seves portes a determinades hores, així que per visitar el seu interior és millor informar-se dels horaris.

Molt a prop d'allà, al carrer Gourie, la biblioteca, emplaçada en un casa típica amb pati interior i balcons de fusta, dóna per a una ràpida visita, abans d'arribar passejant, a través del Jardí Municipal, a un dels temples del rom canari.

En una visita guiada gratuïta, a Destilerías Arehucas expliquen com el seu vell patró va fundar el negoci el 1884, la seva petita història i el procés de fabricació d'aquesta beguda que va néixer a Canàries.

Segons diuen, va ser d'aquestes illes d'on van partir, en el segon viatge de Cristòfor Colom cap a les Antilles, les primeres canyes de sucre que va conèixer el Nou Món. I encara que després altres països com Cuba van prendre la davantera, Canàries presumeix del seu Ronmiel, una especialitat única que compta amb denominació d'origen protegida.

El rom amb mel és, de fet, una de les moltes variants –existeix també amb gust de xocolata, cafè, caramel i plàtan, entre d'altres– que les Destilerías Arehucas donen a provar en el tast amb la qual conclou la visita guiada, una manera gairebé segura de continuar el dia mig content.

Els efectes de l'alcohol es poden compensar, però, omplint l'estómac amb algun dels plats típics canaris a Firgas, la coneguda com a vila de l'aigua.

A El Chiringuito, serveixen 'tollos' amb salsa, és a dir, caçó sec cuinat en una salsa de tomàquet lleugerament picant i servit amb patates. “A la gent, o li agrada o no li agrada gens”, diu el cambrer, mentre avança que els 'tollos' tenen una olor forta.

El formatge al forn amb mojo picón i mojo verd és una altra de les especialitats canàries que, però, no es troba en tota l'illa. Com a alternativa, en alguns locals ofereixen formatge a la planxa amb melmelada de fruits del bosc, una combinació deliciosa.

A més de per a menjar, a Firgas es va per veure la Acequia Real, amb els seus 500 anys d'antiguitat, i la deu que presideix el carrer principal, on set grans mosaics de rajola representen a les set illes de l'arxipèlag.

L'origen volcànic de totes elles té el seu reflex a la Caldera de Bandama, un clot de 216 metres de profunditat i un quilòmetre de diàmetre, que va començar a formar-se al mateix temps que Gran Canària, fa milions d'anys.

La Caldera es pot observar tranquil·lament des del mirador del pic Bandama (569 m.); caminant pel sender que la voreja –es triga aproximadament una hora i els pendents no són assequibles per a tot el món– o baixant fins a la base per algun dels camins que recorren el vessant.

La caminada, entre llangardaixos i suculentes, és una bona manera d'acomiadar-se de l'illa fins a la pròxima oportunitat.

Vueling ofereix vols diaris de Barcelona a Gran Canària.

“Escuché decir una vez a un gran gourmet que si todos los hombres se nutren, solamente unos pocos saben comer”, escribió el polifacético Álvaro Cunqueiro que, además de periodista, novelista y poeta, fue un gran gastrónomo, como no podía ser de otra manera habiendo nacido en Lugo.

Sus obras homenajean de tal manera la cocina gallega que uno no puede ir a Galicia y no caer en la tentación de poner a prueba lo bien que sabe comer, por más que eso suponga después un cierto disgusto con la báscula…

Cualquier lugar de este rincón celta sirve para llevar a cabo la prueba y cómo no Santiago, el punto más visitado de Galicia y, por tanto, el más susceptible de traicionar el buen paladar.

Y más cuando buena parte de los comensales foráneos que recibe son peregrinos que, tras marchar cientos y cientos de kilómetros, arriban al final del Camino dispuestos a devorar lo que sea.

Y sin embargo, es más que posible comer bien y a buen precio en la Jerusalén de Occidente, como la llamó la aristócrata y poetisa Emilia Pardo Bazán, siguiendo el consejo de los lugareños que, obviando a veces lo bonito, devienen auténticos especialistas de lo enxebre y la buena mesa galaica, sin rascarse demasiado el bolsillo.

Y es que, en Santiago, una buena elección de bares para tapear, puede ahorrar el posterior almuerzo. En pleno casco antiguo, a escasos 200 metros de la plaza del Obradoiro y de la Catedral, algunos locales sirven con cada consumición hasta dos o tres tapas gratuitas, así que, si uno sigue la costumbre, y encadena dos, tres o cuatro cacharros –eufemismo común para referirse al vermut, el vino o similares– puede acabar con la cabeza a pájaros, pero también con el estómago lleno. 

O 42, en la calle Franco, es uno de esos bares-restaurantes en los que, si uno pide un vermut de la casa antes de la una del mediodía, el trago viene acompañado de unas simples patatas fritas. Pero no hay que desesperar. Todo es cuestión de tiempo. A esa hora, las bandejas de tapas empiezan a salir de la cocina y apenas hay que esperar unos diez minutos para que el camarero deje al lado del mismo vaso que nos sirvió hace un rato un pincho de queso manchego con chorizo.

Un pelín más tarde, llega la tapa de tortilla, poco hecha pero bien sabrosa y, finalmente, para cuando los habituales del local se sientan donde siempre y ni siquiera necesitan pedir para que les sirvan, otro pincho de queso untado adornado con una gambita. La cuenta para dos personas sube a 4,20 euros.

Saliendo del 42, a uno y otro lado de la calle, las vitrinas con hermosos pulpos aún sin cocer tientan al paseante. Pero siguiendo el consejo de Isabel, vecina compostelana, caminamos hasta la rua da Raiña, la paralela, y entramos en el Central. Allí, como ya es un poco más tarde, el vermut viene directamente acompañado de un platito de rabas, una tapa de fabada y otro platito de exquisitos pimientos de Padrón que, como todo el mundo sabe, unos pican y otros no. Pagamos 4,40 euros, damos un par de pasos y cruzamos al Sant Yago, el local de enfrente. 

Cambiamos el vermut por el Ribeiro para hacer honor a la tierra y, de entre los jamones que cuelgan encima de la barra, sale un bocadillito de buena pierna de cerdo, cosa muy lógica, y un trocito de empanada de bonito, tapa gallega donde las haya. 3,50 marca el total y seguimos siendo dos.

Bastante llenos, pero aún no satisfechos, abanadonamos las lindas piedras de la zona vieja y nos dirigimos a la entrada de la ciudad, en busca del Bodegón Os Concheiros, un pequeño templo del pulpo á feira, ubicado en la parte nueva. Cruzamos a peregrinos en marcha, pero sólo la gente local o la que acude por recomendación de algún habitual se para en esta pulpería que, más que atraer, espanta.

El local, un bajo pintado de amarillo pálido con una vieja barra al fondo y un pequeño muro separador hecho con barricas de vino, es feo con ganas. Y la carta, un trozo de papel plastificado, no invita a bien pensar. Pero cuando uno se sienta a la mesa y prueba la generosa ración de pulpo que la camarera sirve en plato de madera –como no podría ser de otra manera–, se olvida de toda la cutrería que desprende el bodegón.

El pulpo está en su punto de cocción, con el picante y el aceite justos. El pan, de hogaza, acompaña de maravilla y el vino, de la casa y servido en cunca, no desentona aunque sea peleón. El café, para rematar, es de puchero, sin alternativa.

A un precio casi imbatible, seis euros la ración, Os Concheiros –en la calle del mismo nombre– sirve hasta primera hora de la tarde y, entre la clientela, se ve algún extranjero –¿acaso peregrinos que ya concluyeron el Camino?– con el gesto torcido cuando la camarera informa de que no se puede pagar con tarjeta de crédito…

El dinero plastificado no circula allí, pero sí en la zona del Franco y de la Raiña que, en la tarde, también cuenta con algún local para merendar. Mientras algunos peregrinos, exhaustos, duermen la siesta en plena plaza del Obradoiro, junto al kilómetro cero, y otros abrazan al Apostol mirando el Botafumeiro, unos pocos celebran el Camino degustando una mousse o un tiramisú de castañas –fantástica versión del postre italiano con otro producto típico de la tierra– en el María Castaña.

No muy lejos de allí, el Casino, un café como los de antaño, es el punto de encuentro para locales y visitantes que aún tienen hueco –o ya lo han hecho– para un chocolate caliente, un postre a lo banana split o un copazo tempranero. El local fue un antiguo casino que conserva la majestuosa decoración de principios del siglo XX, con sus butacas aterciopeladas, sus cuadros de época, sus lámparas de araña y un piano negro, visible a través de la enorme vitrina que enfoca el interior desde la calle.

Los foráneos, que llegan antes y piden bebidas exóticas, quiebran el aire señorial de este lugar que, a partir de las siete de la tarde, se llena de señoras decididas a ponerse al día con toda la calma del mundo, artistas que garabatean en sus cuadernos y grupos de hombres que comentan el último lance futbolero con el Marca encima de la mesa de mármol. 

Cuando la Catedral –cuya fachada principal está aún en proceso de restauración– cierra sus puertas, la hora de la cena se acerca. E Isabel propone: la Bodeguilla de San Lázaro, cerca del Monte do Gozo; o la de Santa Marta, en el sur de la ciudad; o la de San Roque, si no se quieren mover del casco viejo; o el Restaurante de Carmen, si quieren comer unos huevos rotos al estilo del famoso Lucio madrileño.

Pero a una ya no le cabe nada más... Hasta que, pensando en si comió bien o simplemente se nutrió, recibe la invitación de una amiga para “picar alguna cosita de cena”. En su mesa, se despliega una comida frugal: bandejas de carne de varios tipos, tablas de embutidos caseros, empanada casera de sardina o de bonito, pan cocido por su madre en el horno de casa, una montaña de tentadoras filloas hechas, por supuesto, en casa, con membrillo casero para acompañar y tarta de queso casera, para rematar.

“A Compostela se acerca uno como quien se acerca al milagro”, escribió Cunqueiro. El milagro, digo yo, es no reventar.

Vueling ofrece vuelos diarios desde Barcelona a Santiago de Compostela.

“Vaig escoltar dir una vegada a un gran gourmet que si tots els homes es nodreixen, només uns pocs saben menjar”, va escriure el polifacètic Álvaro Cunqueiro que, a més de periodista, novel·lista i poeta, va ser un gran gastrònom, com no podia ser d'una altra manera havent nascut a Lugo.

Les seves obres homenatgen de tal manera la cuina gallega que un no pot anar a Galícia i no caure en la temptació de posar a prova el bé que sap menjar, per més que això suposi després una cert disgust amb la bàscula ...

Qualsevol lloc d'aquest racó celta serveix per dur a terme la prova i com no Santiago, el punt més visitat de Galícia i, per tant, el més susceptible de trair el bon paladar.

I més quan bona part dels comensals forans que rep són pelegrins que, després de marxar centenars i centenars de quilòmetres, arriben al final del Camí disposats a devorar el que sigui.

I no obstant això, és més que possible menjar bé i a bon preu a la Jerusalem d'Occident, com la va anomenar l'aristòcrata i poeta Emilia Pardo Bazán, seguint el consell dels vilatans que, obviant de vegades el bonic, esdevenen autèntics especialistes del enxebre i la bona taula galaica, sense haver-se de gratar massa la butxaca.

I és que, a Santiago, una bona elecció de bars per fer tapes, pot estalviar el dinar de després. En ple casc antic, a escassos 200 metres de la plaça de l'Obradoiro i de la Catedral, alguns locals serveixen amb cada consumició fins a dos o tres tapes gratuïtes, així que, si un segueix el costum, i encadena dos, tres o quatre atuells –eufemisme comú per referir-se al vermut, el vi o similars– pot acabar amb el cap donant voltes, però també amb l'estómac ple.

O 42, al carrer Franco, és un d'aquells bars-restaurants en els quals, si un demana un vermut de la casa abans de la una del migdia, el got ve acompanyat d'unes simples patates fregides. Però no cal desesperar. Tot és qüestió de temps. A aquesta hora, les safates de tapes comencen a sortir de la cuina i amb només cal esperar uns deu minuts perquè el cambrer deixi al costat del mateix got que ens va servir fa una estona una tapa de formatge manxec amb xoriço.

Una mica més tard, arriba la tapa de truita, poc feta però ben gustosa i, finalment, per quan els habituals del local seuen on sempre i ni tan sols necessiten demanar perquè els serveixin, un altre pinxo de formatge untat adornat amb una gambeta. El compte per a dues persones puja a 4,20 euros.

Sortint del 42, a banda i banda del carrer, les vitrines amb bonics pops encara sense coure tempten al passejant. Però seguint el consell d'Isabel, veïna compostelana, caminem fins a la rua da Raiña, la paral·lela, i entrem al Central. Allà, com ja és una mica més tard, el vermut ve directament acompanyat d'un platet de rabas, d'una tapa de fabada i d'un altre platet d'exquisits pebrots de Padró que, com tothom sap, uns piquen i altres no. Paguem 4,40 euros, donem un parell de passos i creuem el Sant Yago, el local de davant.

Canviem el vermut pel Ribeiro per fer honor a la terra i, d'entre els pernils que pengen sobre de la barra, surt un entrepanet de bona cuixa de porc, cosa molt lògica, i un trosset d'empanada de bonítol, uan tapa ben gallega. 3,50 diu el total del compte i seguim sent dos.

Bastant plens, però encara no satisfets, deixem enrere les boniques pedres de la zona vella i ens dirigim cap a l'entrada de la ciutat, a la recerca del Bodegón Os Concheiros, un petit temple del pop á feira, situat a la part nova. Creuem a pelegrins en marxa, però només la gent local o la que acudeix per recomanació d'algun habitual s'atura a aquesta pulperia que, més que atreure, espanta.

El local, un baix pintat de groc pàl·lid amb una vella barra al fons i un petit mur separador fet amb bótes de vi, és lleig amb ganes. I la carta, un tros de paper plastificat, no convida a pensar massa bé. Però quan un s'asseu a la taula i prova la generosa ració de pop que la cambrera serveix en plat de fusta –com no podria ser d'una altra manera–, s'oblida de tota la cutreria que desprèn el bodegó.

El pop està al punt de cocció, amb el picant i l'oli justos. El pa, de fogassa, acompanya de meravella i el vi, de la casa i servit en cunca, no desentona encara que sigui dolentot. El cafè, per rematar, és d'olla, sense alternativa.

A un preu gairebé imbatible, sis euros la ració, Os Concheiros –al carrer del mateix nom– serveix fins a primera hora de la tarda i, entre la clientela, es veu algun estranger –Potser pelegrins que ja van concloure el Camí?– amb el gest tort quan la cambrera informa que no es pot pagar amb targeta de crèdit ...

Els diners plastificats no circulen allà, però sí a la zona del Franco i de la Raiña que, a la tarda, també compta amb algun local per berenar. Mentre alguns pelegrins, exhausts, fan la migdiada en plena plaça de l'Obradoiro, al costat del quilòmetre zero, i altres abracen l'Apostol mirant el Botafumeiro, uns pocs celebren el Camí degustant una mousse o un tiramisú de castanyes –fantástica versió de les postres italianes amb un altre producte típic de la terra– al María Castanya.

No gaire lluny d'allà, el Casino, un cafè com els d'abans, és el punt de trobada per a locals i visitants que encara tenen buit –o ja l'han fet– per una xocolata calenta, unes postres com el banana split o una copa matinera. El local va ser un antic casino que conserva la majestuosa decoració de principis del segle XX, amb les seves butaques vellutades, els seus quadres d'època, les seves llums d'aranya i un piano negre, visible a través de l'enorme vitrina que enfoca l'interior des del carrer.

Els forans, que arriben abans i demanen begudes exòtiques, trenquen l'aire senyorial d'aquest lloc que, a partir de les set de la tarda, s'omple de senyores decidides a posar-se al dia amb tota la calma del món, artistes que gargotegen en els seus quaderns i grups d'homes que comenten l'últim episodi futbolero amb el Marca a sobre de la taula de marbre.

Quan la Catedral –la façana principal està encara en procés de restauració– tanca les seves portes, l'hora del sopar s'acosta. I Isabel proposa: la Bodeguilla de San Lázaro, a prop del Monte do Gozo; o la de Santa Marta, al sud de la ciutat; o la de San Roque, si no es volen moure del casc antic; o el Restaurant de Carmen, si volen menjar uns ous trencats a l'estil del famós Lucio madrileny.

Però a una ja no li cap res més ... Fins que, pensant en si va menjar bé o simplement es va nodrir, rep la invitació d'una amiga per “picar alguna coseta per sopar”. A la seva taula, es desplega un dinar frugal: safates de carn de diversos tipus, taules d'embotits casolans, empanada casolana de sardina o de bonítol, pa cuit per la seva mare al forn de casa, una muntanya de temptadores filloas fetes, és clar, a casa, amb codony casolà per acompanyar i pastís de formatge casolà, per rematar.

“A Compostel·la s'apropa un com qui s'acosta al miracle”, va escriure Cunqueiro. El miracle, dic jo, és no rebentar.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Santiago de Compostel·la.

Fa tot just tres mesos, quan l'estiu se sentia encara estiu al nord d'Europa, els habitants de Copenhaguen van assistir a una escena insòlita: la ciutat va aparèixer un bon dia presa per 125 Santa Claus amb les seves frondoses barbes blanques i els seus gruixuts vestits vermells de hivern.

Sense ànim de baixar panxa suant la cansalada ni d'avançar el Nadal, els panxuts havien triat la capital danesa per celebrar el seu congrés anual i, de passada, fer turisme.

Els 'Santa' es van passejar pel centre de l'urbs, van recórrer els llocs més emblemàtics i, com qualsevol altre mortal, van sucumbir als cants de La Sireneta i a la temptació de fotografiar-se amb ella des de totes les perspectives.

És normal. La Sireneta és a Copenhaguen el que la Torre Eiffel a París o l'Estàtua de la Llibertat a Nova York: una icona que la identifica mundialment.

Molt més modesta, discreta i jove que elles –s'hi va instal·lar el 1913–, la dona-peix té, però, un encant igual d'irresistible. Captiva amb la seva mirada perduda cap al Bàltic i per la seva elegant manera de seure doblant les cames que s'acaben perdent en una cua amb petites aletes.

Tot en ella sembla delicat. I si no fos per les hordes de turistes que sempre l'envolten per terra i per mar, gairebé passaria desapercebuda.

La Sireneta no es veu en la distància. Es va assentar a la Badia del Port de la capital danesa, als peus del parc Langelinie, a la riba d'un passeig pensat per a les bicicletes, que ara tenen dificultats per moure entre els visitants.

Malgrat això, és perfectament possible arribar-hi pedalant, com no podria ser d'una altra manera en una ciutat que té gairebé 400 quilòmetres de carril bici i en la qual, segons dades del govern danès, hi ha més bicicletes (560.000) que habitants (520.000).

El vehicle de les dues rodes és, sens dubte, l'amo del lloc i una de les coses que més crida l'atenció al visitant, especialment si, com és el cas, prové de latituds en què l'aposta per la bicicleta com a principal mitjà de transport és una entelèquia.

Les fileres i fileres de bicicletes aparcades per totes les voreres de la ciutat amb la roda candada, però sense més lligam, són tan espectaculars com la desfilada de milers de ciclistes que, a les hores punta, entrada i sortida de la feina, recorren els carrils bici i obliguen al visitant despistat a extremar la cura quan creua el carrer o es mou entre ells.

La meitat dels habitants de Copenhaguen, també segons estadístiques de les autoritats daneses, van a la feina o a estudiar amb bicicleta. Els pares porten els seus nens a la escola bressol o al col·legi pedalant. I fins i tot un considerable percentatge (35%) dels que viuen als afores però treballen al centre de la ciutat es desplacen amb bicicleta.

Això, malgrat el fred, la pluja i el mal temps que, durant mesos i mesos, castiguen la capital danesa. Els elements juguen en contra de la imatge de l'urbs que, en 2025, pretén haver-se convertit en la primera capital del món amb emissions neutres de diòxid de carboni. Està en el bon camí: l'any passat, va ser triada capital verda europea i The Economist Inteligence Unit la va designar com la capital més sostenible del vell continent.

Els seus bonics parcs i les seves múltiples àrees verdes, però, llueixen menys espectaculars sota el gris i recuperen vida quan el sol treu el cap per il·luminar-los. Es nota especialment al Jardí Botànic, un espai que forma part de la Universitat de Copenhaguen i que compta amb la major col·lecció de plantes vives de Dinamarca.

Perdre's entre tot aquest verd és una bona manera d'iniciar un recorregut que pot continuar pel Castell de Rosenborg, antiga residència d'estiu dels monarques danesos, construïda en estil renaixentista neerlandès.

Visitar-lo permet endinsar-se en els usos i costums dels antics reis, trepitjar l'enorme Saló Vermell on celebraven els seus selectes balls i observar de prop les joies de la corona danesa, entre elles, un parell de corones i una tiara d'or i pedres precioses, que són l'objectiu de tots els flaixos.

Els jardins dels voltants són senzills i agradables i, des d'ells, s'arriba en un moment a la Galeria Nacional, per un costat, o la zona vella de la ciutat, de l'altra.

Millor a peu que en bicicleta, passejant pel casc antic, l'espai triangular que va des de la plaça de l'Ajuntament (oest) a l'Kongens Nytorv (aquest) i a la Nørreport Station (nord), un topa amb bona part dels edificis medievals de Copenhaguen.

I, si cal triar un, aposto per la Torre Rodona –Rundetaarn, en danès–, un edifici únic. Construïda entre 1588 i 1648, aquesta torre no té escales sinó una rampa en cargol de 209 metres de llarg que dóna set voltes i mitja al voltant del nucli buit i arriba fins al terrat, un excel·lent mirador sobre el vell Copenhaguen.

Des dels gairebé 35 metres d'altura de la Rundetaarn s'observen la majoria d'edificis distingits del casc antic, i també les estrelles i els astres que poblen el cel a les nits d'hivern. La Torre Rodona té a la part alta l'observatori astronòmic més antic d'Europa i, a l'hivern, posa el seu telescopi a disposició del públic en general.

Si canviem el telescopi per un cafè, la terrassa de l'hotel Illum, a uns deu minuts a peu, és una bona opció per contemplar la ciutat des de les altures. Des d'allà, el carrer Stroget queda a tan sols unes passes i, segons expliquen, quan un camina per ell, ho està fent per la via de vianants més llarga del món. Ple de botigues i locals per menjar o prendre alguna cosa, Stroget porta des de la plaça de l'Ajuntament a la de Kogens Nytorv, on es troba el Teatre Real de Copenhaguen.

Molt a prop de l'Ajuntament, un edifici de 1903 adornat amb escultures que evoquen la mitologia nòrdica, al bulevard Hans Christian Andersen, es troba el Tivoli, el parc d'atraccions més antic d'Europa i visita obligada segons totes les guies.

Però depèn del que es busqui perquè el simple ingrés, sense atraccions, ja és car. I les atraccions, que es paguen a part, són d'allò més tradicionals. Així que no esperin emocions massa fortes.

Si el que volen, en canvi, és viatjar en el temps i reviure un ambient festiu de mitjans del segle passat, quan els nens es divertien sense necessitat de tenir una pantalla davant, el Tivoli és el millor lloc. Entre tulipes, ànecs i paons, van sorgint les atraccions, una pagoda japonesa, un edifici d'estil indi, un vaixell pirata restaurant, un teatre que ofereix diverses representacions gratuïtes al llarg del dia i concerts a qualsevol cantonada.

El Tivoli destil·la un romàntic aire ranci que els autòctons adoren i els nens gaudeixen exterioritzant a crits les seves emocions.

Tot és molt més in al Nyhavn, el canal proper a Kogens Nytorv amb cases de colors, vaixells i cafeteries que es veu en totes les postals de la capital danesa. Sens dubte, hi ha llocs més autèntics i econòmics per prendre alguna cosa, però una passejada per aquesta zona tampoc està de més.

Si d'autenticitat es tracta, em quedo amb dos barris que gairebé no tenen res a veure entre ells, però són molt representatius: Norrebrogade i la ciutat lliure de Christiania. El primer es troba just després dels llacs que delimiten el casc antic i és una interessantíssima amalgama del que aporten els immigrants, els hipsters i els professionals liberals a una ciutat que també ha patit la violència islamista. L'últim atemptat es va produir precisament en aquest barri on, al costat del ultramarins paki i els supermercats àrabs, conviuen en aparent harmonia encantadors locals on tot el que es serveix és bio i ecològic i bars als quals acudeixen els modernets a treballar amb els seus portàtils.

La ciutat lliure de Christiania és, com el seu nom indica, un món a part dins de Copenhaguen. Situada al barri de Christianshavn, aquesta mini urbs de prop de mil habitants té les seves pròpies normes –les fotografies estan prohibides, per exemple–, el seu propi ritme i, sobretot, absoluta permissivitat pel que fa al consum i venda de drogues toves.

La maria és tan comú en aquesta zona com la cervesa o el menjar bio que serveixen a Morgen Stedet, un restaurant vegetarià i ecològic on és possible menjar una deliciosa sopa de carxofa per 50 corones.

Al voltant de Pusher Street –el carrer del venedor de estupefaents–, els llocs de marihuana es barregen amb bars que no serveixen begudes alcohòliques, parades de records, senzills parcs per a nens, edificis semi derruïts coberts de grafits i fins i tot alguna xemeneia industrial.

Passada la zona més comercial i popular de Christiania, un pot passejar un camí que voreja el canal i, entre l'arbreda i el cant dels ocells, anar trobant cases que segueixen patrons de construcció i consum diferents i els habitants de les quals conserven l'esperit de la gent que, en els anys 70 del passat segle, va decidir convertir aquest antic terreny militar en el pati d'esbarjo dels seus fills.

Quan s'abandona Chrisitiania i es deixa enrere l'edifici on es venen accions de la comunitat i se celebren concerts, un cartell adverteix al visitant: “You're now entering the UE” (està vostè entrant a la Unió Europea), amb tot el que això suposa.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Copenhaguen.

Hace apenas tres meses, cuando el verano se sentía aún verano en el norte de Europa, los habitantes de Copenhague asistieron a una escena insólita: la ciudad amaneció un buen día tomada por 125 Santa Claus con sus frondosas barbas blancas y su gruesos trajes rojos de invierno.

Sin ánimo de bajar barriga sudando la gota gorda ni de adelantar la Navidad, los panzudos habían elegido la capital danesa para celebrar su congreso anual y, de paso, hacer turismo.

Los 'Santa' se pasearon por el centro de la urbe, recorrieron los lugares más emblemáticos y, como cualquier otro mortal, sucumbieron a los cantos de La Sirenita y a la tentación de fotografiarse con ella desde todas las perspectivas.

Es normal. La Sirenita es a Copenhague lo que la Torre Eiffel a París o la Estatua de la Libertad a Nueva York: un icono que la identifica mundialmente.

Mucho más modesta, discreta y joven que ellas –se instaló en 1913–, la mujer-pez tiene, sin embargo, un encanto igual de irresistible. Cautiva con su mirada perdida hacia el Báltico y por su elegante manera de sentarse doblando esas piernas que se acaban perdiendo en una cola con pequeñas aletas.

Todo en ella parece delicado. Y si no fuera por las hordas de turistas que siempre la rodean por tierra y por mar, casi pasaría desapercibida.

La Sirenita no se ve en la distancia. Se asentó en la Bahía del Puerto de la capital danesa, a los pies del parque Langelinie, en la orilla de un paseo pensado para las bicicletas, que ahora tienen dificultades para moverse entre los visitantes.

Pese a ello, es perfectamente posible llegar hasta allí pedaleando, como no podría ser de otra manera en una ciudad que tiene casi 400 kilómetros de carril bici y en la que, según datos del gobierno danés, hay más bicicletas (560.000) que habitantes (520.000).

El vehículo de las dos ruedas es, sin duda, el amo del lugar y una de las cosas que más llama la atención al visitante, especialmente si, como es el caso, proviene de latitudes en las que la apuesta por la bicicleta como principal medio de transporte es una entelequia.

Las hileras e hileras de bicis aparcadas por todas las aceras de la ciudad con la rueda candada, pero sin más atadura, son tan espectaculares como el desfile de millares de ciclistas que, a las horas punta, entrada y salida del trabajo, recorren las ciclovías y obligan al visitante despistado a extremar el cuidado cuando cruza la calle o se mueve entre ellos.

La mitad de los habitantes de Copenhague, también según estadísticas de las autoridades danesas, van a trabajar o a estudiar en bicicleta. Los papás llevan a sus niños a la guardería o al colegio pedaleando. E incluso un considerable porcentaje (35%) de quienes viven en las afueras pero trabajan en el centro de la ciudad se desplazan en bicicleta.

Eso, pese al frío, la lluvia y el mal tiempo que, durante meses y meses, castigan la capital danesa. Los elementos juegan en contra de la imagen de la urbe que, en 2025, pretende haberse convertido en la primera capital del mundo con emisiones neutras de dióxido de carbono. Está en el buen camino: el año pasado, fue elegida capital verde europea y The Economist Inteligence Unit la designó como la capital más sostenible del viejo continente.

Sus lindos parques y sus múltiples áreas verdes lucen menos espectaculares bajo el plomizo gris y recuperan vida cuando el sol se asoma a iluminarlos. Se nota especialmente en el Jardín Botánico, un espacio que forma parte de la Universidad de Copenhague y que cuenta con la mayor colección de plantas vivas de Dinamarca.

Perderse entre todo ese verde es una buena manera de iniciar un recorrido que puede continuar por el Castillo de Rosenborg, antigua residencia de verano de los monarcas daneses, construida en estilo renacentista neerlandés.

Visitarlo permite adentrarse en los usos y costumbres de los antiguos reyes, pisar el enorme Salón Rojo donde se echaban sus selectos bailes y observar de cerca las joyas de la corona danesa, entre ellas, un par de coronas y una tiara de oro y piedras preciosas, que son el objetivo de todos los flashes.

Los jardines de los alrededores son sencillos y agradables y, desde ellos, se llega en un momento a la Galería Nacional, por un costado, o a la zona vieja de la ciudad, por el otro.

Mejor a pie que en bicicleta, callejeando por el casco antiguo, el espacio triangular que va desde la plaza del Ayuntamiento (oeste) al Kongens Nytorv (este) y a la Norreport Station (norte), uno topa con buena parte de los edificios medievales de Copenhague.

Y, si hay que elegir uno, apuesto por la Torre Redonda –Rundetaarn, en danés–, un edificio único. Construida entre 1588 y 1648, esta torre no tiene escaleras sino una rampa en caracol de 209 metros de largo que da siete vueltas y media alrededor del núcleo hueco y llega hasta la azotea, un excelente mirador sobre el viejo Copenhague.

Desde los casi 35 metros de altura de la Rundetaarn se observan la mayoría de edificios distinguidos del casco antiguo, y también las estrellas y los astros que pueblan el cielo en las noches de invierno. La Torre Redonda alberga en su parte alta el observatorio astronómico más antiguo de Europa y, en invierno, pone su telescopio a disposición del público en general.

Si cambiamos el telescopio por un café, la terraza del hotel Illum, a unos diez minutos a pie, es una buena opción para contemplar la ciudad desde las alturas. Desde allí, la calle Stroget queda a tan sólo unos pasos y, según cuentan, cuando uno camina por ella, lo está haciendo por la vía peatonal más larga del mundo. Repleta de tiendas y locales para comer o tomar algo, Stroget lleva desde la plaza del Ayuntamiento a la de Kogens Nytorv, donde se encuentra el Teatro Real de Copenhague.

Muy cerca del Ayuntamiento, un edificio de 1903 adornado con esculturas que evocan la mitología nórdica, en el bulevar Hans Christian Andersen, se encuentra el Tivoli, el parque de atracciones más antiguo de Europa y visita obligada según todas las guías.

Pero depende de lo que se busque porque el simple ingreso, sin atracciones, es ya caro. Y las atracciones, que se pagan aparte, son de lo más tradicionales. Así que no esperen emociones demasiado fuertes.

Si lo que quieren, en cambio, es viajar en el tiempo y revivir un ambiente festivo de mediados del siglo pasado, cuando los niños se divertían sin necesidad de tener una pantalla delante, el Tivoli es el mejor lugar. Entre tulipanes, patos y pavos reales, van surgiendo las atracciones, una pagoda japonesa, un edificio de estilo indio, un barco pirata restaurante, un teatro que ofrece varias representaciones gratuitas a lo largo del día y conciertos en cualquier esquina.

El Tivoli destila un romántico aire añejo que los autóctonos adoran y los niños disfrutan exteriorizando a gritos sus emociones.

Todo es mucho más in en el Nyhavn, el canal cercano a Kogens Nytorv con casas de colores, barcos y cafeterías que aparece en todas las postales de la capital danesa. Sin duda, hay lugares más auténticos y económicos para tomarse algo, pero un paseo por esta zona tampoco está de más.

Si de autenticidad se trata, me quedo con dos barrios que apenas tienen nada que ver entre ellos, pero son sumamente representativos: Norrebrogade y la ciudad libre de Christiania. El primero se encuentra justo después de los lagos que delimitan el casco antiguo y es una interesantísima amalgama de lo que aportan los inmigrantes, los hipsters y los profesionales liberales a una ciudad que también ha sufrido la violencia islamista. El último atentado se produjo precisamente en este barrio donde, junto al ultramarinos paki y a los supermercados árabes, conviven en aparente armonía encantadores locales donde todo lo que se sirve es bio y ecológico y bares a los que acuden los modernillos a trabajar con sus portátiles.

La ciudad libre de Christiania es, como su nombre indica, un mundo aparte dentro de Copenhague. Situada en el barrio de Christianshavn, esta mini urbe de apenas mil habitantes tiene sus propias normas –las fotografías están prohibidas, por ejemplo-, su propio ritmo y, sobre todo, absoluta permisividad por lo que respecta al consumo y venta de drogas blandas.

La maría es tan común en esta zona como la cerveza o la comida bio que sirven en Morgen Stedet, un restaurante vegetariano y ecológico donde es posible comer una deliciosa sopa de alcachofa por 50 coronas.

En torno a Pusher Street –la calle del vendedor de estupefacientes-, los puestos de marihuana se mezclan con bares que no sirven bebidas alcohólicas, tienditas de recuerdos, sencillos parques para niños, edificios semi derruidos cubiertos de graffitis y hasta alguna chimenea industrial.

Pasada la zona más comercial y popular de Christiania, uno puede pasear un camino que bordea el canal y, entre la arboleda y el trinar de los pájaros, ir encontrando casas que siguen patrones de construcción y consumo diferentes y cuyos habitantes conservan el espíritu de la gente que, en los años 70 del pasado siglo, decidió convertir este antiguo terreno militar en el patio de recreo de sus hijos.

Cuando uno abandona Chrisitiania y deja atrás el edificio donde se venden acciones de la comunidad y se celebran conciertos, un cartel advierte al visitante: “You're now entering the UE” (está usted entrando en la Unión Europea), con todo lo que eso supone.

Vueling ofrece vuelos diarios desde Barcelona a Copenhague.

Santiago Segura la eligió para rodar algunas escenas de la quinta entrega de la delirante saga Torrente. Una marca de cerveza japonesa, para promocionar su gama 0,0. Grandes nombres de la cosmética internacional, para presentar al mundo alguno de sus productos estrella.

Menorca, con sus espectaculares parajes y sus fabulosas playas, es un codiciado plató natural y el refugio predilecto de los famosos que copan las portadas de Hola, pero también de los mundanos viajeros que buscan la admirada belleza balear a ritmos más pausados.  

Frente a la más popular Mallorca y a la marchosa Ibiza, Menorca, la más oriental y septentrional de las Islas Baleares, se vende aún con cierto toque de exclusividad. Ni aparece en los catálogos turísticos low cost ni asegura fiesta siete días a la semana. Sus encantos son otros.

Por ejemplo, los muchos y muy variados arenales que cincelan su contorno, pequeñas calas paradisíacas en el sur, playas de arena oscura en el accidentado norte.

El perfil casi caribeño de Macarella, Macarelleta y Cala Turqueta, en el sur de la isla, con sus aguas turquesa y su arena blanca, tiene poco que ver con el de su vecina Binigaus, de aguas más agitadas y calitas de roca rojiza, y menos aún con el de la extensa Algaiarens, un plato rodeado de dunas y pinos que, en el norte, recuerda más al Cantábrico.

Llegar a cualquiera de estas playas desde la bella Ciutadella no implica grandes diferencias de distancia. La elección depende, siguiendo el consejo de los lugareños, del tiempo.

“Miren de qué lado sopla el viento para decidir a qué parte de la isla ir. Si sopla Tramontana, vayan al sur y si sopla Migjorn, al norte”, aconsejan los vecinos.

Es la normal general. No garantiza el acierto al cien por cien, pero suele funcionar. La Tramontana, el frío viento que inspiró a Josep Pla y a Salvador Dalí entre otros artistas, sopla del norte y por eso invita a dirigirse a las playas del sur. Quedarse en una de ellas cuando el que empuja es el Migjorn es, además de una misión casi imposible, de lo más desagradable. La arena se torna fiera y no hay manera de disfrutar del verde paisaje que rodea las cristalinas aguas.

En tal caso, es mejor contemplar los hipnóticos azules de Cala Turqueta, Macarella y Macarelleta desde los cerros que las rodean y echarse a andar por los caminos que unen estos tres parajes únicos, a los que también se accede a pie en su tramo final porque la profusa vegetación obliga a dejar los vehículos a una prudencial distancia.

Se necesita, eso sí, ir provisto de agua y comida, pues apenas existe un chiringuito en la Macarella, suele estar lleno y tampoco le hace ningún favor al paisaje, prácticamente virgen por lo demás.

Es, sin embargo, el sur la zona más popular de la isla y la más frecuentada por los turistas, que se arremolinan en los hoteles y apartamentos que rodean Faro de Artrutx, Cala en Bosch, Son Xoriguer, Cala Galdana, Santo Tomás y Cala en Porter, las áreas más construidas.

Alojarse en Ciutadella, la ciudad más poblada de la isla por delante de Maó, la capital, permite disfrutar de su cuidadísimo casco antiguo, una pequeña zona semiamurallada y semipeatonal sobre cuyos caseríos y construcciones medievales en piedra se alza la bella Catedral de Santa María.

El puerto de Ciutadella combina restaurantes de lujo con los que hacen de la comida insípida e insustancial su gran negocio. Entre unos y otros, el Tritón es una decente opción para probar las “pilotes amb tomatigat” (albóndigas con salsa de tomate) y la sepia con salsa, dos tapas típicas de la zona, mucho más ricas en cualquier bar de carretera de cualquier pueblo menos visitado como Sant Lluís.

Para comer bien y a buen precio en Ciutadella hay que hacer lo que en cualquier sitio: preguntar a los lugareños. O, en su defecto, acercarse a la zona del mercado, que es de lo más coqueto, y hacer parada en el Ulisses, bajo los soportales: cocina moderna con productos típicos de la tierra, asequible para la mayoría de presupuestos.

Pero si uno quiere fiesta, tendrá que regresar al puerto de Ciutadella a buscarla. Allí se concentran la mayoría de discotecas y bares musicales de la ciudad, aunque haya que esperar a julio y agosto para verlos en pleno apogeo.

Menorca, una isla cara para la mayoría de bolsillos jóvenes, nunca atrajo a los más juerguistas.

Sí, en cambio, a los amantes de las caminatas y de los caballos, que encuentran aquí su paraíso. La leyenda cuenta que era a caballo cómo los isleños vigilaban y defendían su tierra allá por el siglo XIV. Lo hacían a través del “Camí de Cavall”, un camino de costa que rodea toda la isla y que hoy se utiliza básicamente para excursiones organizadas.

Los ciclistas, que cuentan con pocas ciclovías, se aventuran también por algunos tramos y, cuando no, sudan la gota gorda por las estrechas y sinuosas carreteras comarcales que unen unos pueblos con otros.

Menorca se ha abierto a la circulación rodada a través de una única autovía, que parte la isla por la mitad en sentido horizontal y une Maó, en el este, con Ciutadella, en el oeste. De ella salen las ramificaciones que permiten llegar, por ejemplo, a la playas del norte, habitualmente menos concurridas.

De arena y aguas más oscuras, las calas norteñas también tienen sus atractivos. Suelen ser más extensas que sus vecinas del sur, que se masifican enseguida, y su paisaje acostumbra a ser más singular.

Binimel.là, por ejemplo, sirve de patio de recreo a un grupo de ocas que se refugian en los aledaños y, varias veces al día, salen a pavonearse entre los bañistas que toman el sol.

A poco más de un kilómetro a pie, entre un paisaje rocoso y un tanto árido, Cala Pregonda sorprende por su arena dorada y por los acantilados y pequeños islotes que la protegen. Sus aguas, más claras, son ideales para bucear.

Siguiendo la costa norte, hacia el oeste, la Cala de Algaiarens es de lo mejor para nadar –una vez sorteadas las rocas que entorpecen la entrada al agua en algunas zonas- y, si uno lo prefiere, también para caminar por el monte desde el que se observa perfectamente la playa con sus dunas.

Tirando hacia el este, la geografía se accidenta, los cabos se suceden y los faros se presentan como otro de los grandes atractivos de la zona. El de Cavalleria, en el cabo que lleva el mismo nombre, empezó a funcionar en 1857 y es el más antiguo de Menorca.

Aparece al final de una carretera estrecha y con socavones, como surgiendo de la nada, se puede visitar y es un lugar privilegiado para ver cómo el sol se acuesta y cómo se levanta, antes que en ningún otro punto de las Baleares o de la Península.

Cruzando toda Menorca, de norte a sur, en un punto casi diametralmente opuesto al Faro de Cavalleria, la Cova d’en Xoroi también es un excelente mirador para contemplar los atardeceres tomando una copa.

Situada en un acantilado de la Cala en Porter, la cueva ha acondicionado sus recovecos con barras de bar, mesas y bancos de madera, y sus terrazas naturales con decoración chill-out.

Durante el día, es un elegante lugar de copas cuya entrada cuesta unos nueve euros e incluye una consumición. A partir de este mes de octubre no vayan antes de las tres de la tarde porque no la encontrarán abierta. Pasadas las once, la cueva se convierte en una de las discotecas más frecuentadas de la isla.

Mucho menos conocida pero acaso más interesante es Lithica, una cantera de marés que, desde que dejó de funcionar como tal en 1994, se convirtió en una suerte de refugio cultural por iniciativa de una escultora.

Durante el verano, entre las enormes paredes verticales de impresionante acústica se celebran conciertos. Pero incluso cuando no los hay, perderse en el laberinto y por los jardines colindantes que han recuperado especies endémicas de la isla es una maravilla que nadie debería obviar. 

Lithica, a tan sólo un kilómetro de distancia de Ciutadella, es sólo uno de los monumentos pétreos de Menorca. La isla es riquísima en construcciones megalíticas que se remontan a la Edad de Bronce. El conjunto talayótico de Trepuco –a dos kilómetros de Maó–, el poblado prehistórico de Son Catlar y el de Talatí sobresalen entre los muchos talayotes que se conservan en la isla, que ha hecho de la piedra una de sus señas de identidad.

Vueling ofrece vuelos diarios de Barcelona a Menorca.

Santiago Segura la va triar per rodar algunes escenes de la cinquena entrega de la delirant saga Torrent. Una marca de cervesa japonesa, per promocionar la seva gamma 0,0. Grans noms de la cosmètica internacional, per presentar al món algun dels seus productes estrella.

Menorca, amb els seus espectaculars paratges i les seves fabuloses platges, és un cobejat plató natural i el refugi predilecte dels famosos que copen les portades del Hola, però també dels mundans viatgers que busquen l'admirada bellesa balear a ritmes més pausats.

Davant la més popular Mallorca i la marxosa Eivissa, Menorca, la més oriental i septentrional de les Illes Balears, es ven encara amb cert toc d'exclusivitat. Ni apareix en els catàlegs turístics low cost ni promet festa set dies a la setmana. Els seus encants són uns altres.

Per exemple, els molts i molt variats arenals que cisellen el seu contorn, petites cales paradisíaques al sud, platges de sorra fosca en l'accidentat nord.

El perfil gairebé caribeny de Macarella, Macarelleta i Cala Turqueta, al sud de l'illa, amb les seves aigües turquesa i la seva sorra blanca, té poc a veure amb el de la seva veïna Binigaus, d'aigües més agitades i caletes de roca rogenca, i menys encara amb el de l'extensa Algaiarens, un plat envoltat de dunes i pins que, al nord, recorda més al Cantàbric.

Arribar a qualsevol d'aquestes platges des de la bonica Ciutadella no suposa grans diferències de distància. L'elecció depèn, seguint el consell dels vilatans, del temps.

“Mirin de quin costat bufa el vent per decidir a quina part de l'illa anar. Si bufa Tramuntana, vagin al sud i si bufa Migjorn, al nord”, aconsellen els veïns.

És la norma general. No garanteix l'encert al cent per cent, però acostuma a funcionar. La tramuntana, el fred vent que va inspirar Josep Pla i Salvador Dalí, entre d'altres artistes, bufa del nord i per això convida a anar cap a les platges del sud. Quedar-se a una d'elles quan el que empeny és el Migjorn és, a més d'una missió gairebé impossible, és d'allò més desagradable. La sorra es torna fera i no hi ha manera de gaudir del verd paisatge que envolta les cristal·lines aigües.

En aquest cas, és millor contemplar els hipnòtics blaus de Cala Turqueta, Macarella i Macarelleta des dels turons que les envolten i caminar pels camins que uneixen aquests tres paratges únics, als quals també s'accedeix a peu en el seu tram final perquè la profusa vegetació obliga a deixar els vehicles a una prudencial distància.

Es necessita, per això, anar proveït d'aigua i menjar, ja que només hi ha un xiringuito a la Macarella, acostuma a estar ple i aquest tampoc li fa cap favor al paisatge, pràcticament verge per la resta.

És, però, el sud la zona més popular de l'illa i la més freqüentada pels turistes, que s'arremolinen en els hotels i apartaments que envolten Far d'Artrutx, Cala en Bosch, Son Xoriguer, Cala Galdana, Sant Tomàs i Cala en Porter, les àrees més construïdes.

Allotjar-se a Ciutadella, la ciutat més poblada de l'illa per davant de Maó, la capital, permet gaudir del seu molt bé conservat casc antic, una petita zona semiamurallada i semipeatonal sobre els masos i construccions medievals de la qual s'alça la bonica Catedral de Santa Maria.

El port de Ciutadella combina restaurants de luxe amb els que fan del menjar insípid i insubstancial el seu gran negoci. Entre uns i altres, el Tritó és una decent opció per provar les “pilotes amb tomatigat” (mandonguilles amb salsa de tomàquet) i la sípia amb salsa, dues tapes típiques de la zona, molt més gustoses en qualsevol bar de carretera de qualsevol poble menys visitat com Sant Lluís.

Per menjar bé i a bon preu a Ciutadella, cal fer el que es fa a qualsevol lloc: preguntar als vilatans. O, si no, acostar-se a la zona del mercat, que és d'allò més bonic, i fer parada a l'Ulisses, sota els porxos: cuina moderna amb productes típics de la terra, assequible per a la majoria de pressupostos.

Però si el que es vol és festa, s'haurà de tornar al port de Ciutadella a buscar-la. Allà es concentren la majoria de discoteques i bars musicals de la ciutat, encara que s'hagi d'esperar al juliol i l'agost per veure'ls plens a vessar.

Menorca, una illa cara per a la majoria de butxaques joves, mai va atreure a qui busca gresca.

Sí, en canvi, als amants de les caminades i dels cavalls, que troben aquí el seu paradís. La llegenda explica que era a cavall com els illencs vigilaven i defensaven la seva terra allà pel segle XIV, des del “Camí de Cavall”, un camí de costa que envolta tota l'illa i que avui s'utilitza bàsicament per a excursions organitzades.

Els ciclistes, que compten amb poques ciclovies, s'aventuren també per alguns trams i, quan no, suen la cansalada pels estrets i sinuoses carreteres comarcals que uneixen uns pobles amb altres.

Menorca s'ha obert a la circulació rodada a través d'una única autovia, que parteix l'illa per la meitat en sentit horitzontal i uneix Maó, a l'est, amb Ciutadella, a l'oest. D'ella surten les ramificacions que permeten arribar, per exemple, a la platges del nord, habitualment menys concorregudes.

De sorra i aigües més fosques, les cales del nord també tenen els seus atractius. Acostumen a ser més extenses que les seves veïnes del sud, que es massifiquen de seguida, i el seu paisatge sol ser més singular.

Binimel.là, per exemple, serveix de pati d'esbarjo a un grup d'oques que es refugien als voltants i, diverses vegades al dia, surten a lluir-se entre els banyistes que prenen el sol.

A poc més d'un quilòmetre a peu, entre un paisatge rocós i una mica àrid, Cala Pregonda sorprèn per la seva sorra daurada i pels penya-segats i petits illots que la protegeixen. Les seves aigües, més clares, són ideals per a bussejar.

Seguint la costa nord, cap a l'oest, la Cala d'Algaiarens és del millor que hi ha per nedar –un cop sortejades les roques que entorpeixen l'entrada a l'aigua en algunes zones– i, si es prefereix, també per caminar per la muntanya des de la que s'observa perfectament la platja amb les seves dunes.

Tirant cap a l'est, la geografia s'accidenta, els caps es succeeixen i els fars es presenten com un altre dels grans atractius de la zona. El de Cavalleria, situat al cap que porta el mateix nom, va començar a funcionar el 1857 i és el més antic de Menorca.

Apareix al final d'una carretera estreta i amb clots, com sorgint del no-res, es pot visitar i és un lloc privilegiat per veure com el sol se'n va a dormir i com s'aixeca, abans que en cap altre punt de les Balears o de la Península.

Creuant tot Menorca, de nord a sud, en un punt gairebé diametralment oposat al Far de Cavalleria, la Cova d'en Xoroi també és un excel·lent mirador per contemplar els capvespres prenent una copa.

Situada en un penya-segat de la Cala en Porter, la cova ha acondicionat els seus racons amb barres de bar, taules i bancs de fusta, i les seves terrasses naturals amb decoració chill-out.

Durant el dia, és un elegant lloc de copes on l'entrada costa uns nou euros i inclou una consumició. A partir d'aquest mes d'octubre no vagin abans de les tres de la tarda perquè no la trobaran oberta. Passades les onze, la cova es converteix en una de les discoteques més freqüentades de l'illa.

Molt menys coneguda però potser més interessant és Lithica, una pedrera de marès que, des que va deixar de funcionar com a tal el 1994, es va convertir en una mena de refugi cultural per iniciativa d'una escultora.

Durant l'estiu, entre les enormes parets verticals de impressionant acústica se celebren concerts. Però fins i tot quan no n'hi ha, passejar pel laberint i pels jardins adjacents que han recuperat espècies endèmiques de l'illa és un plaer que ningú hauria de deixar de donar-se. 

Lithica, a tan sols un quilòmetre de distància de Ciutadella, és només un dels monuments petris de Menorca. L'illa és riquíssima en construccions megalítiques que es remunten a l'Edat de Bronze. El conjunt talaiòtic de TrepucO –a dos quilòmetres de Maó–, el poblat prehistòric de Son Catlar i el de Talatí sobresurten entre els molts talaiots que es conserven a l'illa, que ha fet de la pedra una de les seves senyes d'identitat.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Menorca.

Istanbul atrapa, captiva i desconcerta. La major ciutat de Turquia és tan desordenadament bonica que és igual de normal sorprendre's davant la bellesa de la impressionant Mesquita Blava com fastiguejar-se per la brutícia de les vies que acullen els seus nombrosos mercats de carrer.

Es troben sense buscar-los, deambulant per la ciutat, fora de perill de les hordes de turistes que envaeixen el Gran Basar o el de les Espècies, un imprescindible malgrat la seva aclaparadora massificació.

L'espectacle de color i olors de les ordenadísimes parades que venen cúrcuma, cardamom, safrà i cent espècies més és únic i difícilment reproduïble en els mercats de barri, un batibull que barreja pijames 'pirata' de Disney amb enormes olles de llautó, llenceria hortera, verdures i carn.

En ells, respira l'ànima més oriental d'Istanbul, que també presumeix de ser occidental. No hi ha frontera entre l'una i l'altra, que es barregen de manera sorprenent i sovint desconcertant per al visitant.

Al costat de les dones que passegen amb el burca negre tapades de cap a peus, caminen les que llueixen cama en minifaldilla i talons de deu centímetres. Són la representació moderna de l'amalgama cultural i religiosa que supura una ciutat que va néixer com a Bizanci, es va criar com a Constantinoble i va esdevenir Istanbul.

Cap altre paratge representa millor el sincretisme d'aquesta bulliciosa urbs que Santa Sofia, obra mestra de l'art bizantí, que va ser la catedral catòlica i casa del Papa abans d'esdevenir mesquita, durant l'Imperi Otomà (segle XV), i després  l'espectacular museu que és des que així ho va ordenar Mustafà Kemal Atatürk, pare de la república turca.

La barreja entre elements cristians i musulmans singularitza tant a aquest temple religiós com la seva espectacular cúpula i la mida de la seva nau principal, gairebé sempre en penombra.

La foscor de Santa Sofia contrasta amb l'espectacular lluminositat de la seva veïna Mesquita Blava o Sultanahmed Camii que, a més de 20.000 rajoles blaves en la seva volta, sis minarets i enormes vidrieres de colors, exhibeix una gegantina llum penjant al seu interior.

No cal ser musulmà –encara que sí observar alguns dels seus ritus com treure-se les sabates i cobrir-se el cap i les espatlles en el cas de les dones– per esglaiar-se en aquest temple, situat davant del Hipòdrom de Constantinoble, al conegut i turístic barri de Sultanahmed.

Aquest sentiment, de fet, és una constant a Istanbul, una ciutat que s'estén per dos continents, concentra la seva part vella a la badia de la Banya d'Or i es parteix en l'estret del Bòsfor que, al seu torn, uneix el mar de Màrmara amb el Negre.

Solcar el Bòsfor en vaixell –recomano evitar els turístics i pujar a qualsevol dels que utilitzen els vilatans per fer els seus trajectes- és un plaer visual per la perspectiva que dóna sobre la ciutat –és una de les millors maneres d'admirar els minarets i les cúpules de les mesquites– i per la quantitat de palaus que s'alineen a una i altra riba.

Cap, però, arriba a la mida i l'opulència del Topkapi, refugi dels sultans des del segle XV al XIX. Es necessiten diverses hores per recórrer els seus grans jardins i els edificis oberts al públic, entre els quals es troben el Tresor i  l'Harem, la visita dels quals es paga al marge de l'entrada general.

El Topkapi, les principals mesquites i el perfil d'Istanbul es contemplen d'allò més bé des de la Torre Gàlata, una de les més antigues del món. Reconstruïda en pedra, crida més l'atenció pel seu gran diàmetre i l'amplada de les seves parets que per la seva alçada, uns 60 metres.

Al voltant d'aquesta torre, especialment bonica de nit per la seva il·luminació, es concentren agradables restaurants i cafès i unes quantes botigues de souvenirs en què els turistes satisfan la seva necessitat de records kitsch.

Deixar-se perdre pels carrers d'aquesta zona, la més moderna de ciutat, és gairebé obligatori abans de creuar el pont de Gàlata, que la connecta amb la part vella d'Istanbul. El més cridaner d'aquesta passarel·la és la quantitat d'aficionats a la pesca que dia i nit ocupen els laterals amb les seves llargues canyes. Pesquen petits peixos per al consum propi i també per a la venda, si algun agosarat s'atreveix a comprar.

L'escena es repeteix en altres ponts de la ciutat, però el de Gàlata és el que més visitants atreu per la quantitat de restaurants i bars que se succeeixen a la  sevapart inferior. No ofereixen els millors productes, però les vistes mereixen la pena.

En la recerca de bones panoràmiques, una altra bona opció són els nombrosos clubs-restaurants instalats als terrats dels edificis de la zona moderna de l'urbs, la qual es teixeix al voltant de la plaça Taksim i que té el carrer Istiklal com a artèria principal.

Istiklal és Europa: una ampla via presa per les grans marques presents a tot el continent, que venen els mateixos productes disposats de la mateixa manera. Només el menjar recorda a Orient en aquest carrer, travessat per un vell tramvia convertit en atracció turística, i que conclou a Taksim, la lletja plaça que es va popularitzar al 2013 com a epicentre de les manifestacions i dels enfrontaments ciutadans contra el Govern de Tayip Erdogan.

A Istiklal es troben també l'església de Sant Antoni de Pàdova, una de les poques ermites catòliques d'Istanbul, i el 360, un d'aquests clubs on un pot sopar, ballar i prendre una copa contemplant Istanbul des de les altures, cosa poc habitual a la majoria de ciutats europees, que acostumen a ubicar aquest tipus de locals en els soterranis o les plantes baixes.

Aquest Istanbul té poc o res a veure amb l'Istanbul del tradicional barri d'Eyüp, a la part final de la Banya d'Or. Els costums islàmiques regeixen en aquesta zona, coneguda per la mesquita del mateix nom –la quarta en importància a la jerarquia de espais sagrats de l'Islam després de la Meca, la Medina i Al-Aqsa a Jerusalem–, el seu cementiri i el cafè Pierre Loti, un altre mirador impressionant sobre la ciutat.

El preferit pels vilatans –i cada vegada més pels turistes– per contemplar la posta de sol està situat a Üsküdar, a la riba asiàtica d'Istanbul. Es coneix com el cafè de les catifes i no són sinó les grades de ciment paral·leles al mar que miren cap a la petita Torre de Leandro.

Asseure-se sobre els coixins que cobreixen els graons de formigó amb un gotet de te turc i esperar que el sol tenyeixi el cel amb els seus ataronjats és obligatori, si un no vol deixar de viure un espectacle memorable.

Donar-se un gust en un hamman és un altre dels records que un hauria de emportar-se d'Istanbul, juntament amb els que deixa una visita a les properes illes Príncep. Són una meravella i mereixen capítol a part.

Estambul atrapa, cautiva y desconcierta. La mayor ciudad de Turquía es tan desordenadamente hermosa que es igual de normal asombrarse ante la belleza de la impresionante Mezquita Azul como asquearse por la suciedad de las vías que acogen sus numerosos mercadillos callejeros.

Se encuentran sin buscarlos, deambulando por la ciudad, a salvo de las hordas de turistas que invaden el Gran Bazar o el de las Especias, un imprescindible pese a su agobiante masificación.

El espectáculo de color y olores de las ordenadísimas paradas que venden cúrcuma, cardamomo, azafrán y cien especias más es único y difícilmente reproducible en los mercadillos de barrio, un batiburrillo que mezcla pijamas ‘pirata’ de Disney con enormes ollas de latón, lencería hortera, verduras y carne.

En ellos, respira el alma más oriental de Estambul, que también presume de ser occidental. No hay frontera entre la una y la otra, que se mezclan de manera sorprendente y a menudo desconcertante para el visitante.

Al lado de las mujeres que pasean con el burka negro tapadas de la cabeza a los pies, caminan las que lucen pierna en minifalda y tacones de diez centímetros. Son la representación moderna de la amalgama cultural y religiosa que supura una ciudad que nació como Bizancio, se crió como Constantinopla y devino Estambul.

Ningún otro paraje representa mejor el sincretismo de esta bulliciosa urbe que Santa Sofía, obra maestra del arte bizantino, que fue la catedral católica y casa del Papa antes de convertirse en mezquita, durante el Imperio Otomano (siglo XV), y luego en el espectacular museo que es desde que así lo ordenó Mustafá Kemal Atatürk, padre de la república turca.

La mezcla entre elementos cristianos y musulmanes singulariza tanto a este templo religioso como su espectacular cúpula y el tamaño de su nave principal, casi siempre en penumbra.

La oscuridad de Santa Sofía contrasta con la espectacular luminosidad de su vecina Mezquita Azul o Sultanahmed Camii que, además de 20.000 azulejos azules en su bóveda, seis minaretes y enormes vidrieras de colores, exhibe una gigantesca lámpara colgante en su interior.

No hace falta ser musulmán –aunque sí observar algunos de sus ritos como sacarse los zapatos y cubrirse la cabeza y los hombros en el caso de las mujeres- para sobrecogerse en este templo, situado frente al Hipódromo de Constantinopla, en el popular y turístico barrio de Sultanahmed.

Ese sentimiento, de hecho, es una constante en Estambul, una ciudad que se extiende por dos continentes, concentra su parte vieja en la bahía del Cuerno de Oro y se parte en el estrecho del Bósforo que, a su vez, une el mar de Mármara con el Negro.

Surcar el Bósforo en barco –recomiendo evitar los turísticos y subirse a cualquiera de los que utilizan los lugareños para hacer sus trayectos– es un placer visual por la perspectiva que da sobre la ciudad –es una de las mejores maneras de admirar los minaretes y las cúpulas de las mezquitas– y por la cantidad de palacios que se alinean a una y otra orilla.

Ninguno, sin embargo, alcanza el tamaño y la opulencia del Topkapi, refugio de los sultanes desde el siglo XV al XIX. Se necesitan varias horas para recorrer sus vastos jardines y los edificios abiertos al público, entre los que se encuentran el Tesoro y el Harén, cuya visita se paga al margen del ingreso general.

El Topkapi, las principales mezquitas y el perfil de Estambul se contemplan a las mil maravillas desde la Torre Gálata, una de las más antiguas del mundo. Reconstruida en piedra, llama más la atención por su gran diámetro y la anchura de sus paredes que por su altura, unos 60 metros.

En torno a esta torre, especialmente bonita en la noche por su iluminación, se concentran agradables restaurantes y cafés y unas cuantas tiendas de souvenirs en las que los turistas satisfacen su necesidad de recuerdos kitsch.

Perderse por calles de esta zona, la más moderna de ciudad, es casi obligatorio antes de cruzar el puente de Gálata, que la conecta con la parte vieja de Estambul. Lo más llamativo de esta pasarela es la cantidad de aficionados a la pesca que día y noche ocupan los laterales con sus largas cañas. Pescan pequeños peces para consumo propio y también para su venta, si algún osado se atreve a comprar.

La escena se repite en otros puentes de la ciudad, pero el de Gálata es el que más visitantes atrae por la cantidad de restaurantes y bares que se suceden en su parte inferior. No ofrecen los mejores productos, pero las vistas merecen la pena.

En la búsqueda de buenas panorámicas, otra buena opción son los numerosos clubs-restaurantes armados en las azoteas de los edificios de la zona moderna de la urbe, la que se teje alrededor de la plaza Taksim y que tiene la calle Istiklal como arteria principal.

Istiklal es Europa: una ancha vía tomada por las grandes marcas presentes en todo el continente, que venden los mismos productos dispuestos de igual manera. Sólo la comida recuerda a Oriente en esta calle, atravesada por un viejo tranvía convertido en atracción turística, y que concluye en Taksim, la fea plaza que se popularizó en 2013 como epicentro de las manifestaciones y de los enfrentamientos ciudadanos contra el Gobierno de Tayip Erdogan.

En Istiklal se hallan también la iglesia de San Antonio de Pádova, una de las pocas ermitas católicas de Estambul, y el 360, uno de esos clubs donde uno puede cenar, bailar y tomarse una copa contemplando Estambul desde las alturas, cosa poco habitual en la mayoría de ciudades europeas, que acostumbran a ubicar este tipo de locales en los sótanos o plantas bajas.

Este Estambul tiene poco o nada que ver con el Estambul del tradicional barrio de Eyup, en la parte final del Cuerno de Oro. Las costumbres islámicas rigen en esta zona, conocida por la mezquita del mismo nombre –la cuarta en importancia en la jerarquía de espacios sagrados del Islam tras La Meca, la Medina y Al-Aqsa en Jerusalén–, su cementerio y el café Pierre Loti, otro mirador impresionante sobre la ciudad.

El preferido por los lugareños –y cada vez más por los turistas– para contemplar la puesta de sol está situado en Üsküdar, en la orilla asiática de Estambul. Se conoce como el café de las alfombras y no son sino las gradas de cemento paralelas al mar que miran hacia la pequeña Torre de Leandro.

Sentarse sobre los cojines que cubren los escalones de hormigón con un vasito de té turco y esperar a que el sol tiña el cielo con sus anaranjados es obligatorio si uno no quiere dejar de vivir un espectáculo memorable.

Darse un gusto en un hamman es otro recuerdos que uno debería llevarse de Estambul, junto a los que deja una visita a las cercanas islas Príncipe. Son una maravilla y merecen capítulo a parte.

Londres es una de las mejores ciudades del mundo para correr. Y no precisamente porque, en un fin de semana como éste, sus calles congreguen a los mejores maratonianos del orbe.

Ellos, los Dennis Kimetto, Wilson Kipsang Mo Farah o Mary Keitany acuden a la capital británica atraídos por la cuantía de los premios del evento, los más generosos del continente. Y su presencia, luego, arrastra la de miles y miles de corredores amateurs que no quieren perderse la oportunidad de marchar a cola de las grandes estrellas del maratón.

Pasada, sin embargo, la fiebre que siempre genera un evento así, Londres sigue siendo una excelente ciudad para quienes desean conocer nuevos mundos sin tener que renunciar a un hábito tan común como el correr.

Es difícil encontrar en Europa parangón a los parques londinenses, tan numerosos y tan grandes, que cuesta creer que se encuentren en el mismo lugar que cobija a los mayores tiburones financieros del planeta y a la vanguardia artística mundial.

Ése, precisamente, es uno de los rasgos más fascinantes de Londres: su heterogeneidad. Todo parece tener cabida en este templo del cosmopolitismo que acoge y exporta las más diversas tendencias.

Un paseo por Victoria Park, uno de sus parques más extensos, permite ver de todo: desde corredores que se entrenan a ritmos muy decentes hasta grupos de ancianos que practican yoga, pasando por la congregación de mamás primerizas que, carrito en mano, se ejercitan o simplemente charlan.

En el mismo parque, no es extraño encontrarse a alguna banda de amigos intentando abrirse camino en el complejo mundo de la música, mientras unos malabaristas ensayan su último número y centenares de manifestantes protestan por alguna causa.

Victoria Park –que, durante la Segunda Guerra Mundial albergó en su interior un campo de prisioneros– es sólo uno de los muchos parques que ofrece Londres, pero su situación, en el este de la ciudad, le da un carácter especial.

El otrora peligroso East London ha dejado atrás su mala fama –la leyenda cuenta que Jack el Destripador arrancó unas cuantas entrañas por el barrio de Whitechapel- para convertirse en una de las zonas de mayor y más creativo ambiente, más allá del ya clásico Brick Lane.

Hace ya un tiempo que, expulsados del centro de la ciudad por la irracionalidad de los precios, emprendedores y jóvenes creadores decidieron fabricar su propio mundo desde esta parte de la urbe, que aún conserva retazos de un pasado un poco más lejano.

En Kingsland road, calle central del emergente barrio de Hackney, las viejas tiendas de muebles de los inmigrantes turcos, conviven con los colmados regentados por árabes, y con algunos de los locales preferidos por los hipsters londinenses. Entre todos ellos, la amplia comunidad negra asentada en esta parte de la ciudad mantiene sus ritos religiosos y la peculiar elegancia con la que los observa.

A las puertas de las iglesias, grupos de mujeres ataviadas con tocados y brillantes y coloridos trajes ni se inmutan ante los barbudos ciclistas con camisa de leñador que circulan justo a su lado. Todos conviven en aparente armonía, pese a la evidente gentrificación de la zona, cada vez más prohibitiva para el bolsillo de la población original.

Muchos de los que llegaron en los últimos años o se instalan ahora son 'lumbersexuales', o sea, miembros de la tribu urbana que reivindica la vida rural en plena ciudad.

De ahí, la proliferación de lo orgánico entre la oferta comercial de esta zona y el éxito de mercados callejeros como el Broadway Market. Cada sábado, entre nueve de la mañana y cinco de la tarde, puestos de comida orgánica, asiática, africana y caribeña, entre otras, se convierten en los reyes de la calle que va desde London Fields hasta el Regent’s Canal, en Haggerston.

Vecinos y gente de los aledaños presumen de hacer en este viejo mercado reinventado un consumo más responsable con los productores y el entorno, al tiempo que disfrutan del placer de comer al aire libre, al ritmo de alguno de los músicos que habitualmente animan el ambiente.

El éxito del Broadway Market, que poco tiene que ver con los popularísimos mercados de Portobello, Candem Lock o Covent Garden, se ha ramificado y a su alrededor proliferan ahora locales del mismo corte: comidas y jugos ecológicos, productos de comercio justo, tiendas de ropa y productos vintage, cafeterías y bares de estética retro con ‘free wifi’.

Algunos de ellos ya pertenecen a Netil Market, una de las ramas surgidas del Broadway Market que, sin olvidar la imprescindible comida, ofrece artesanía y también varias barberías donde los lumbersexuales cuidan su aparentemente desaliñada barba.

Al abandonar la butaca del barbero, el Netil360 y su terraza son un excelente lugar para compartir charla y copa con artistas, diseñadores y artesanos locales que, rebuscando en lo viejo, proponen lo que está por venir.

En Londres, como en Nueva York, tras la pátina anacrónica se esconde la modernidad más absoluta.

Vueling ofrece vuelos diarios desde Barcelona a Londres.

Londres és una de les millors ciutats del món per córrer. I no precisament perquè, en un cap de setmana com aquest, els seus carrers congreguin als millors maratonians de l'orbe.

Ells, els Dennis Kimetto, Wilson Kipsang Mo Farah o Mary Keitany acudeixen a la capital britànica atrets per la quantia dels premis de l'esdeveniment, els més generosos del continent. I la seva presència, després, arrossega la de milers i milers de corredors amateurs que no es volen perdre l'oportunitat de marxar a cua de les grans estrelles de la marató.

Passada, però, la febre que sempre genera un esdeveniment així, Londres segueix sent una excel·lent ciutat per als que volen conèixer nous mons sense haver de renunciar a un hàbit tan comú com el córrer.

És difícil trobar a Europa parangó als parcs londinencs, tan nombrosos i tan grans, que costa creure que es trobin en el mateix lloc que acull als majors taurons financers del planeta ia l'avantguarda artística mundial.

Aquest, precisament, és un dels trets més fascinants de Londres: la seva heterogeneïtat. Tot sembla tenir cabuda en aquest temple del cosmopolitisme que acull i exporta les més diverses tendències.

Un passeig per Victoria Park, un dels seus parcs més extensos, permet veure de tot: des de corredors que s'entrenen a ritmes molt decents fins a grups de gent gran que practiquen ioga, passant per una congregació de mares primerenques que, carret en mà, s'exerciten o simplement xerren.

En el mateix parc, no és estrany trobar-se alguna banda d'amics intentant obrir-se camí en el complex món de la música, mentre uns malabaristes assagen el seu últim número i centenars de manifestants protesten per alguna causa.

Victoria Park –que, durant la Segona Guerra Mundial va albergar al seu interior un camp de presoners– és només un dels molts parcs que ofereix Londres, però la seva situació, a l'est de la ciutat, li dóna un caràcter especial.

L'altre temps perillós 'East London' ha deixat enrere la seva mala fama –la llegenda explica que Jack l'Esbudellador va arrencar unes quantes entranyes pel barri de Whitechapel– per esdevenir una de les zones de major i més creatiu ambient, més enllà del ja clàssic Brick Lane.

Ja fa un temps que, expulsats del centre de la ciutat per la irracionalitat dels preus, emprenedors i joves creadors van decidir fabricar el seu propi món des d'aquesta part de l'urbs, que encara conserva retalls d'un passat una mica més llunyà.

A Kingsland road, carrer central de l'emergent barri de Hackney, les velles botigues de mobles dels immigrants turcs, conviuen amb les botigues de queviures regentats per àrabs, i amb alguns dels locals preferits pels hipsters londinencs.

Entre tots ells, l'àmplia comunitat negra assentada en aquesta part de la ciutat manté els seus ritus religiosos i la peculiar elegància amb què els observa.

A les portes de les esglésies, grups de dones abillades amb tocats i brillants i colorits vestits ni s'immuten davant els barbuts ciclistes amb camisa de llenyataire que circulen just al seu costat. Tots conviuen en aparent harmonia, tot i l'evident gentrificació de la zona, cada vegada més prohibitiva per a la butxaca de la població original.

Molts dels que van arribar en els últims anys o s'instal·len ara són 'lumbersexuals', és a dir, membres de la tribu urbana que reivindica la vida rural en plena ciutat.

D'aquí, la proliferació de l'orgànic entre l'oferta comercial d'aquesta zona i l'èxit de mercats de carrer com el Broadway Market. Cada dissabte, entre nou del matí i cinc de la tarde, parades de menjar orgànic, asiàtic, africà i caribeny, entre d'altres, esdevenen els reis del carrer que va des de London Fields fins al Regent 's Canal, a Haggerston.

Veïns i gent dels voltants presumeixen de fer en aquest vell mercat reinventat un consum més responsable amb els productors i l'entorn, alhora que gaudeixen del plaer de menjar a l'aire lliure, al ritme d'algun dels músics que habitualment animen l'ambient.

L'èxit del Broadway Market, que poc té a veure amb els popularíssims mercats de Portobello, Candem Lock o Covent Garden, s'ha ramificat i al seu voltant proliferen ara locals del mateix tall: menjars i sucs ecològics, productes de comerç just, botigues de roba i productes vintage, cafeteries i bars d'estètica retro amb “free wifi”.

Alguns d'ells ja formen part de Netil Market, una de les branques sorgides del Broadway Market que, sense oblidar l'imprescindible menjar, ofereix artesania i també diverses barberies on els lumbersexuals cuiden la seva aparentment desmanegada barba.

Després de deixar la butaca del barber, el Netil360 i la seva terrassa són un espai ideal per compartir xerrada i copa amb artistes, dissenyadors i artesans locals que, rebuscant entre les coses velles, proposen el que està per venir.

A Londres, com a Nova York, després de la pàtina anacrònica s'amaga la modernitat més absoluta.

Vueling ofereix vols diaris des de Barcelona a Londres.

“Un va als llocs, però mai sap si tornarà. Tots tenim un dia per néixer i un altre per morir, dimarts va ser el d'ells i punt”, sentencia una veïna de Llinars del Vallès, recolzada a la barra del bar del estació de tren de la localitat, davant d'un cafè amb llet.

“Això és cert, però ara que els deixin tranquils ja perquè tothom parla d'ells, són el tema preferit”, li replica una jove, que també beu el seu cafè a l'espera del tren.

Tot just 24 hores després del desastre aeri, els 16 estudiants alemanys morts en el vol de Germanwinds estan en boca de tots a Llinars, la petita població barcelonina que els havia acollit durant una setmana en un intercanvi lingüístic-cultural.

Tothom al poble coneix algú que va tenir algun jove a casa en aquesta ocasió o en visites anteriors. Llinars porta fent intercanvis d'aquest tipus una mica més de dues dècades i, des d'aleshores, els seus carrers s'omplen de nois “alts i rossos” cada primavera.

Llarga tradició d'intercanvis estudiantils

Llarga tradició d'intercanvis estudiantils“Era normal veure'ls pel poble. Fa anys que vénen i funciona molt bé, és una cosa molt positiva per als nostres nens”, explica Josep Aixandri, regidor d'Hisenda i Interior de l'Ajuntament de Llinars.

Aixandri porta més d'un dia enganxat al telèfon i donant la cara davant els nombrosos mitjans de comunicació que volen saber una mica més dels 16 nois i les dues professores germàniques que tot just unes hores abans del fatídic accident aeri s'acomiadaven del poble on havien practicat espanyol durant set dies amb els mateixos nois que, al desembre passat, els van visitar en Haltern am See, a Renània del Nord-Westfàlia, per fer el mateix amb l'alemany.

“Ahir [dimarts] a les sis del matí encara els teníem aquí i, quatre o cinc hores després, tot s'havia acabat”, assenyala Aixandri, amb recança i pulcre respecte.

Ruth, la seva filla gran, mestra de professió, acollia una de les noies mortes. Com a avi, ha viscut el drama gairebé en primera persona. Però no revela ni un detall més de l'estrictament necessari. “Amb el meu nét encara no he pogut parlar, però la meva filla està destrossada”, es limita a dir Aixandri.

Les autoritats del poble, de 9.000 habitants, i els responsables de l'institut Giola s'han proposat la no fàcil missió de posar límit al morbo. L'acte d'homenatge a les víctimes celebrat dimecres al centre ha estat només per a alumnes, pares i professors. I els moments compartits miren de que també siguin íntims.

“Agraeixo el vostre interès, però us demano que respecteu la privacitat dels alumnes, les famílies i els professors. L'important per a nosaltres és acompanyar-los a passar el dol i a anar retornant a la normalitat necessària”, diu Sílvia Genis, la directora de l'institut Giola, davant desenes de càmeres i micròfons.

Els pocs detalls que es coneixen de “l'emotiu” tribut els revelen alguns pares i alumnes a la sortida. Hi va haver imatges de les vivències conjuntes, poesia, flors i una cançó, Atemlos Durch die Natch d'Helen Fischer, que els nois alemanys van ensenyar als seus companys catalans.

“Alguns estudiants estaven tan afectats que no podien parar de plorar”, revela Aida Toro, una ex-alumna del centre que també va acudir a l'homenatge per solidaritzar-se amb els professors i va registrar la cançó en el seu mòbil.

“La majoria estan desfets i es pregunten que per què la vida és tan injusta, per què l'avió en què anaven els seus companys”, explica una mare. “Però són prou grans com per entendre que va ser un accident, una tragèdia”, diu una altra.

Ni elles ni els seus fills havien conviscut directament amb els nens morts, que tenien entre 15 i 16 anys. Cap dels que accedeixen a parlar ho havien fet, en realitat.

Informació mal entesa

Informació mal entesa“És vergonyós! Li sembla normal que estiguin aquí gravant la desgràcia de la gent? No poden fer res?”, li etziba una estudiant de l'institut Giola, entre sanglots, a un dels sis policies que intenten mantenir l'ordre a les portes del recinte.

El comportament d'alguns periodistes és, per moments, vergonyós. L'agent fa cara de circumstàncies i aconsella a un grup d'alumnes que s'allunyin de les càmeres, mentre l'ambulància que estava aparcada a les portes del recinte, per si de cas, l'abandona sense ningú dins.

El drama s'intueix, no cal veure-ho. Els nois que no poden contenir les llàgrimes es queixen que els gravin sense permís. Els que aguanten el tipus comenten entre ells l'absurd de la tragèdia i del que ve al darrere.

“El destí estava per a ells”, afirma Elisa, àvia de dues nenes que van a l'escola Ginebró, l'altre centre de Llinars que, en els mateixos dies, va acollir a altres 43 xavals alemanys d'entre 13 i 14 anys. “Si fins i tot la noia que es va oblidar la documentació i va haver de tornar a buscar-la va arribar a temps per agafar el maleït vol!”, prossegueix per argumentar la seva sentència.

Els altres 43 estudiants alemanys al·ludits van abandonar el poble el matí del dimecres, tal com estava previst. Alguns, però, van optar per tornar a casa en tren i no en el vol de Germanwings que els havia de portar de tornada a Hamburg, un dia més tard que als seus compatriotes morts.

“No volien volar i els seus pares i professors intentaven buscar alternatives”, exposa Aixandri. No cal que expliqui res més.

Mentre l'alcalde de Llinars, Martí Pujol, anuncia que viatjarà a Haltern per solidaritzar-se amb els familiars de les joves víctimes i que idearan algun tipus d'homenatge, darrere d'ell, les empleades de l'Ajuntament no donen l'abast. “Estem desbordades”, admet una d'elles.

La vida segueix en aquest poble, de 9.000 habitants i important teixit empresarial, que mai havia afrontat una tragèdia semblant. I mentre els periodistes continuen demanant informació, alguns dels seus habitants acudeixen al consistori per reclamar papers, presentar documentació per intentar evitar un desnonament i sol·licituds per integrar la policia local.

“Espero que això no canviï les coses i l'any que tornem a tenir nous estudiants”, s'acomiada Aixandri, convençut que, tot i la desgràcia, la tradició d'intercanvis estudiantils de Llinars continuarà.

“Uno va a los sitios, pero nunca sabe si regresará. Todos tenemos un día para nacer y otro para morir; el martes fue el de ellos y punto”, sentencia una vecina de Llinars del Vallés, acodada en la barra del bar de la estación de tren de la localidad, frente a un café con leche.

“Eso es cierto, pero ahora que los dejen tranquilos ya porque todo el mundo habla de ellos, son la comidilla”, le replica una joven, que también apura su café a la espera del tren.

Apenas 24 horas después del desastre aéreo, los 16 estudiantes alemanes fallecidos en el vuelo de Germanwings están en boca de todos en Llinars del, la pequeña población barcelonesa que los había acogido durante una semana en un intercambio lingüístico-cultural.

Todo el mundo en pueblo conoce a alguien que albergó a algún joven en su casa en esta ocasión o en visitas anteriores. Llinars lleva haciendo intercambios de este tipo algo más de dos décadas y, desde entonces, sus calles se llenan de chicos “altos y rubios” cada primavera.

Larga tradición de intercambios estudiantiles

“Era normal verlos por el pueblo. Hace años que vienen y funciona muy bien; es algo muy positivo para nuestros niños”, cuenta Josep Aixandri, concejal de Hacienda e Interior del Ayuntamiento de Llinars.

Aixandri lleva más de un día pegado al teléfono y dando la cara ante los numerosos medios de comunicación que desean saber algo más de los 16 muchachos y las dos profesoras germanas que apenas unas horas antes del fatídico accidente aéreo se despedían del pueblo donde habían practicado español durante siete días con los mismos muchachos que, en diciembre pasado, los visitaron en Haltern am See, en Renania del Norte-Westfalia, para hacer lo propio con el alemán.

“Ayer [el martes] a las seis de la mañana aún los teníamos aquí y, cuatro o cinco horas después, todo se había acabado”, señala Aixandri, con pesadumbre y pulcro respeto.

Ruth, su hija mayor, maestra de profesión, acogía a una de las chicas fallecidas. Como abuelo, ha vivido el drama casi en primera persona. Pero no revela ni un detalle más de lo estrictamente necesario. “Con mi nieto aún no he podido hablar, pero mi hija está destrozada”, se limita a decir Aixandri.

Las autoridades del pueblo, de 9.000 habitantes, y los responsables del instituto Giola se han propuesto la no fácil misión de ponerle coto al morbo. El acto de homenaje a las víctimas celebrado el miércoles en el centro es sólo para alumnos, padres y profesores. Y los momentos compartidos tratan de que también sean íntimos.

“Agradezco vuestro interés, pero os pido que respetéis la privacidad de los alumnos, las familias y los profesores. Lo importante para nosotros es acompañarlos a pasar el duelo y a ir retornando a la normalidad necesaria”, dice Silvia Genis, la directora del instituto Giola, ante decenas de cámaras y micrófonos.

Los pocos detalles que se conocen del “emotivo” tributo los revelan algunos padres y alumnos a la salida. Hubo imágenes de las vivencias conjuntas, poesía, flores y una canción, Atemlos Durch die Natch de Helen Fischer, que los chicos alemanes enseñaron a sus compañeros españoles.

“Algunos estudiantes estaban tan afectados que no podían parar de llorar”, revela Aida Toro, una exalumna del centro que también acudió al homenaje para solidarizarse con los profesores y registró la canción en su móvil.

“La mayoría están deshechos y se preguntan que por qué la vida es tan injusta, por qué el avión en el que iban sus compañeros”, cuenta una madre. “Pero son lo suficientemente grandes como para entender que fue un accidente, una tragedia”, tercia otra.

Ni ellas ni sus hijos habían convivido directamente con los fallecidos, que tenían entre 15 y 16 años. Ninguno de los que acceden a hablar lo habían hecho, en realidad.

Información mal entendida

“¡Es vergonzoso! ¿Le parece normal que estén aquí grabando la desgracia de la gente? ¿No pueden hacer nada?”, le espeta una estudiante del instituto Giola, entre sollozos, a uno de los seis policías que intentan mantener el orden a las puertas del recinto.

El comportamiento de algunos periodistas es, por momentos, bochornoso. El agente pone cara de circunstancias y aconseja a un grupo de alumnos que se alejen de las cámaras, mientras la ambulancia que estaba aparcada a las puertas del recinto, por si acaso, lo abandona sin nadie dentro.

El drama se intuye, no es necesario verlo. Los muchachos que no pueden contener las lágrimas se quejan de que los graben sin permiso. Los que aguantan el tipo comentan entre ellos lo absurdo de la tragedia y de lo que la sucede.

“El destino estaba para ellos”, afirma Elisa, una abuela cuyas dos nietas van al colegio Ginebró, el otro centro de Llinars que, en los mismos días, acogió a otros 43 chavales alemanes de entre 13 y 14 años. “Si hasta la chica que se olvidó la documentación y tuvo que regresar a buscarla llegó a tiempo para coger el maldito vuelo”, prosigue para argumentar su sentencia.

Los otros 43 estudiantes germanos aludidos abandonaron el pueblo en la mañana del miércoles, tal y como estaba previsto. Algunos, sin embargo, optaron por regresar a sus casas en tren y no en el vuelo de Germanwings que debía llevarlos de vuelta a Hamburgo, un día más tarde que a sus compatriotas fallecidos.

“No querían volar y sus padres y profesores intentaban buscar alternativas”, expone Aixandri. No hace falta que explique nada más.

Mientras el alcalde de Llinars, Martí Pujol, cuenta que viajará a Haltern para solidarizarse con los familiares de las jóvenes víctimas y que idearán algún tipo de homenaje, a sus espaldas, las empleadas del Ayuntamiento no dan abasto. “Estamos desbordadas”, admite una de ellas.

La vida sigue en este pueblo, de 9.000 habitantes e importante tejido empresarial, que nunca había afrontado una tragedia semejante. Y mientras los periodistas continúan pidiendo información, algunos de sus habitantes acuden al consistorio para reclamar papeles, presentar documentación para intentar evitar un desahucio y solicitudes para integrar la policía local.

“Espero que esto no cambie las cosas y el próximo año volvamos a tener nuevos estudiantes”, se despide Aixandri, convencido de que, pese a la desgracia, la tradición de intercambios estudiantiles de Llinars continuará.

Más que de Italia, Roma es la capital de los palos selfie. Hay casi tantos como visitantes, que ya es decir, y se venden en todos los puntos turísticos de la ciudad con el mismo éxito que los imanes del Papa Francisco o los de las partes impúdicas del David de Miguel Ángel.

Regateando, como mandan los cánones, uno puede conseguir el más simple por cinco euros. Y quien quiera rascarse un poco más el bolsillo, por ocho, sacará el modelo con disparador en el mango, el más recomendable.

Con el dichoso palo, que se vende en todos los colores, uno se ahorra tener que parar a alguien cada vez que quiere inmortalizarse en una de las muchas postales que regala la ciudad Eterna.

Claro que el manejo del palo también requiere su técnica para que, si uno se sienta en las escaleras de la Piazza di Spagna, un imprescindible, también se vean los escalones y el obelisco que las corona y no sólo un rostro con sonrisa escéptica.

Piazza di Spagna posee un encanto de difícil descripción y un poder de convocatoria extraordinario. Ahora que la fuente luce renovada, sentarse en los escalones para atrapar los rayos de sol que se cuelan entre los edificios es un placer primaveral irrenunciable.

Del otro lado de la via del Tritone, la Fontana di Trevi está en plena restauración. Hoy Anita Ekberg no podría plantar su exuberante figura en las aguas de la famosa fuente. Han desaparecido. En su lugar, hay andamios desde los que afanados obreros limpian y recomponen las figuras de mármol de Carrara, y, al tiempo, esquivan las monedas que, pese a todo, siguen cayendo en el foso.

Para minimizar la decepción de los infinitos turistas, las autoridades han optado por levantar una estrecha pasarela que permite cruzar la fuente y sacarse la pertinente foto –con o sin palo- sin demorarse demasiado para no crear cola. Un par de vigilantes meten prisa sin modales expeditivos, así que da para sacarse dos o tres.

El palito no sirve en la Bocca della Verità, la popular –y también peliculera- máscara de mármol situada a la entrada de la iglesia de Santa Maria in Cosmedin. Para retratarse metiendo la mano en su boca, hay que pedirle a alguien que haga la foto y rápido. Los vigilantes controlan el tiempo para que la cola no se haga eterna como sucede, por ejemplo, en el Vaticano.

Sea el día que sea, centenares y centenares de personas ponen a prueba su paciencia y la de los que les siguen en una fila que voltea la plaza de San Pedro y tiene como principal objetivo la Capilla Sixtina. Al doble del precio del ingreso normal (21 euros), los tours que permiten ver el Juicio Final de Miguel Ángel y los tesoros del Vaticano sin esperar sólo convencen a unos pocos.

Los domingos, cuando el Papa se asoma a la ventana de su residencia para misar ante sus devotos, la espera suele ser menor y amenizarla es más fácil. No son pocos los que, al tiempo que escuchan el sermón, intentan inmortalizarse con el Pontífice en el fondo de la imagen. Lograrlo es casi un milagro: allá arriba, Francisco parece un habitante de Liliput.

Para tener buenas vistas aéreas del Vaticano y de buena parte de la ciudad de Roma lo mejor es subir a la parte alta del Castillo de Sant’Angelo, en la margen derecha del río Tevere (Tíber) y a unos diez minutos a pie de la plaza de San Pedro.  

Iniciada por el emperador Adriano en el año 135 y concluida por el también emperador Antonio Pío cuatro más tarde, la fortaleza es un punto de referencia en la geografía romana por su forma, un cilindro gigante, y un mirador excelso. Cada punto ofrece una perspectiva mejor al anterior hasta llegar a la terraza, que los supera a todos.

A los pies de San Miguel Arcángel, el Vaticano se levanta excelso a la derecha; el Palacio de Justicia, a la izquierda y la Roma más visitada, al frente.  

La capital italiana es decadentemente hermosa. Y muy pateable, aunque sus adoquines sean un claro atentado contra las mujeres en tacones.

En zapato plano, caminar por la via Giulia y sus calles colindantes es como hacer una pequeña escapada a la Toscana, con sus edificios en color terracota que rebosan plantas y flores y sus pequeñas iglesias. En el camino, la Direzione Nazionale Antimafia llama la atención por su imponente edificio de ladrillo vista.

El recorrido acaba llevando, casi irremediablemente, a Campo dei Fiori, plaza famosa por su mercado y sus paradas de flores. Tomar un capuccino en alguna de sus múltiples terrazas es algo muy habitual entre los turistas. Pero no hay quien le gane a la pasta que, apenas unos metros más allá, en la via del Pellegrino, sirven en la Ostaria da Fortunata.

Allí, a la vista del público y con una sonrisa infinita, Antonia amasa la pasta que, un poco más tarde, Mimo servirá cocinada, de manera exquisita, en unos cuencos de barro gigantes.

“Fortunata era la bisabuela del propietario del local que, lamentablemente, no soy yo”, cuenta Mimo, después de exponer su opinión sobre lo que Cataluña debe hacer con su futuro político. Es un tipo dicharachero y se nota que le gusta su trabajo.

Los 'tagliatelli pomodoro e basilico' de Fortunata hacen honor a la fama de la pasta italiana. Sus 'carciofi alla giudia' (alcachofas fritas), tan crujientes como una patata delicatessen, están de muerte. El tiramisú y la panacota con chocolate, de vicio. Y concluir el festín con un café, corto y servido en taza de barro, es hacer el pleno.

Para quemar el exceso de calorías consumido nada mejor que un encuentro a pie con las ruinas romanas que tantas veces vimos en nuestros libros de historia y de historia del arte. Para lo viejas que son, se conservan de manera admirable y su poder de seducción sigue siendo irresistible.

El Palatino y, sobre todo, el Forum Romano acumulan columnas y vestigios como para agotar la capacidad de almacenamiento del móvil con tanta foto. Y en la Piazza del Campidoglio, casi camuflada en un esquina no visible desde todos los puntos, se encuentra la archifamosa estatua de Luperca, la loba capitolina, amamantando a Rómulo y Remo. Se alza sobre una columna y es la copia de la original, que se halla en los Museos Capitolinos.

Nada supera, sin embargo, la capacidad de impresionar del Coliseo, uno de los pocos lugares donde el uso del palo selfie no está permitido: las autoridades tratan de proteger en lo posible este espectacular anfiteatro romano del siglo I, declarado como una de las nuevas Siete Maravillas del Mundo Moderno en 2007.

Aún faltándole buena parte de la estructura original, lo que se conserva de él sigue siendo descomunal. Paseando por la parte visitable de sus entrañas, uno se cree diminuto y se imagina cómo de insignificantes se debían de sentir los que, desde sus graderíos, presenciaban los espectáculos que allí se representaban. 

Para seguir admirándose, pero desde una escala un pelo más terrenal, el Panteón de Agripa condensa la perfección del Imperio Romano en una cúpula que es una media luna perfecta.

A su alrededor, además, se concentran bares, restaurantes y Giolitti, la mejor –y dicen también que la más antigua- heladería de Roma. Las colas que se forman a mediodía y primera hora de la tarde para degustar el extravagante sabor ‘ópera di roma’, el clásico chocolate, el de mango o el de café, derretirían el hielo. Pero se evitan yendo más pronto o a última hora y hay que ir: los sabores están de lo más logrados.

Desde ahí, y saboreando el delicioso helado, uno puede dirigirse al Trastevere para perderse por sus callejuelas y sus mercadillos de día, o para cenar y tomar una copa en la noche. El ambiente es más bien tranquilo: a esa hora, la mayoría de palos selfie ya han desaparecido y la gente ya está más por la labor de comer, beber y juerguear.

Vueling ofrece varios vuelos diarios de Barcelona a Roma.

Més que d'Itàlia, Roma és la capital dels pals selfie. Hi ha gairebé tants com visitants, que ja és dir, i es venen a tots els punts turístics de la ciutat amb el mateix èxit que els imants del Papa Francisco o els de les parts impúdiques del David de Miquel Àngel.

Regatejant, com manen els cànons, un pot aconseguir el més simple per cinc euros. I qui es vulgui gratar una mica més la butxaca, per vuit, traurà el model amb disparador al mànec, el més recomanable.

Amb el maleït pal, que es ven en tots els colors, un s'estalvia haver de parar a algú cada vegada que vol immortalitzar-se en una de les moltes postals que regala la ciutat Eterna.

És clar que l'ús del pal també requereix la seva tècnica perquè, si un s'asseu a les escales de la Piazza di Spagna, un imprescindible, també es vegin els graons i l'obelisc que les corona i no només un rostre amb somriure escèptic.

Piazza di Spagna posseeix un encant de difícil descripció i un poder de convocatòria extraordinari. Ara que la font llueix renovada, seure als esglaons per atrapar els raigs de sol que es colen entre els edificis és un plaer primaveral irrenunciable.

De l'altre costat de la via del Tritone, la Fontana di Trevi està en plena restauració. Avui Anita Ekberg no podria plantar la seva exuberant figura en les aigües de la famosa font. Han desaparegut. En el seu lloc, hi ha bastides des dels quals maldats obrers netegen i recomponen les figures de marbre de Carrara, i, alhora, esquiven les monedes que, malgrat tot, segueixen caient al fossat.

Per minimitzar la decepció dels infinits turistes, les autoritats han optat per aixecar una estreta passarel·la que permet creuar la font i fer la pertinent foto –amb o sense pal– sense demorar massa per no crear cua. Un parell de vigilants fiquen pressa sense modals expeditius, així que dóna per fer-ne dos o tres.

El palet no serveix a la Bocca della Verità, la popular –i també pel.liculera– màscara de marbre situada a l'entrada de l'església de Santa Maria in Cosmedin. Per retratar-se ficant la mà a la boca, cal demanar-li a algú que faci la foto i ràpid. Els vigilants controlen el temps perquè la cua no es faci eterna com succeeix, per exemple, al Vaticà.

Sigui el dia que sigui, centenars i centenars de persones posen a prova la seva paciència i la dels que els segueixen en una fila que fa la volta a la plaça de Sant Pere i té com a principal objectiu la Capella Sixtina. Al doble del preu de l'ingrés normal (21 euros), els tours que permeten veure el Judici Final de Miquel Àngel i els tresors del Vaticà sense esperar només convencen uns pocs.

Els diumenges, quan el Papa s'aboca a la finestra de la seva residència per misar davant els seus devots, l'espera sol ser menor i amenizar-la és més fàcil. No són pocs els que, alhora que escolten el sermó, intenten immortalitzar-se amb el Pontífex en el fons de la imatge. Aconseguir-ho és gairebé un miracle: allà dalt, Francisco sembla un habitant de Liliput.

Per tenir bones vistes aèries del Vaticà i de bona part de la ciutat de Roma el millor és pujar a la part alta del Castell de Sant'Angelo, en la marge dreta del riu Tevere (Tíber), a uns deu minuts a peu de la plaça de Sant Pere.

Iniciada per l'emperador Adrià l'any 135 i conclosa pel també emperador Antonio Pío quatre més tard, la fortalesa és un punt de referència en la geografia romana per la seva forma, un cilindre gegant, i un mirador excels. Cada punt ofereix una perspectiva millor a l'anterior fins arribar a la terrassa, que els supera a tots.

Als peus de Sant Miquel Arcàngel, el Vaticà s'aixeca excels a la dreta; el Palau de Justícia, a l'esquerra i la Roma més visitada, al capdavant.

La capital italiana és decadentemente bonica. I molt assequible a peu, encara que els seus llambordes siguin un clar atemptat contra les dones en sabates de taló.

En sabata plana, caminar per la via Giulia i els seus carrers adjacents és com fer una petita escapada a la Toscana, amb els seus edificis en color terracota que desborden plantes i flors i les seves petites esglésies. En el camí, la Direzione Nazionale Antimàfia crida l'atenció per el seu imponent edifici de maó vista.

El recorregut acaba portant, gairebé irremeiablement, a Campo dei Fiori, plaça famosa pel seu mercat i les seves parades de flors. Prendre un capuccino en alguna de les seves múltiples terrasses és una cosa molt habitual entre els turistes. Però no hi ha qui li guanyi a la pasta que, uns metres més enllà, a la via del Pellegrino, serveixen a la Ostaria da Fortunata.

Allà, a la vista del públic i amb un somriure infinit, l'Antonia treballa la pasta que, una mica més tard, Mimo servirà cuinada, de manera exquisida, en uns bols de fang gegants.

“Fortunata era la besàvia del propietari del local que, lamentablement, no sóc jo”, explica Mimo, després d'exposar la seva opinió sobre el que Catalunya ha de fer amb el seu futur polític. És un tipus xerrarie i es nota que li agrada la seva feina.

Els 'tagliatelli pomodoro e basilico' de can Fortunata fan honor a la fama de la pasta italiana. Els seus 'carciofi alla giudia' (carxofes fregides), tan cruixents com una patata delicatessen, estan per morir-se. El tiramisú i la panacota amb xocolata, de vici. I concloure el festí amb un cafè, curt i servit en tassa de fang, és fer el ple.

Per cremar l'excés de calories consumit res millor que una trobada a peu amb les ruïnes romanes que tantes vegades vam veure en els nostres llibres d'història i d'història de l'art. Per al velles que són, es conserven de manera admirable i el seu poder de seducció segueix sent irresistible.

El Palatino i, sobretot, el Fòrum Romà acumulen columnes i vestigis com per esgotar la capacitat d'emmagatzematge del mòbil amb tanta foto. I a la Piazza del Campidoglio, gairebé camuflada en un cantó no visible des de tots els punts, es troba l'arxifamosa estàtua de Luperca, la lloba capitolina, alletant Ròmul i Rem. S'alça sobre una columna i és la còpia de l'original, que es troba en els Museus Capitolins.

Res supera, però, la capacitat d'impressionar del Coliseu, un dels pocs llocs on l'ús del pal selfie no està permès: les autoritats tracten de protegir en la mesura possible aquest espectacular amfiteatre romà del segle I, declarat com una de les noves Set Meravelles del Món Modern al 2007.

Encara faltant-li bona part de l'estructura original, el que es conserva d'ell segueix sent descomunal. Passejant per la part visitable de les seves entranyes, un es creu diminut i s'imagina com d'insignificants es devien sentir els que, des de la seva grada, presenciaven els espectacles que s'hi representaven.

Per seguir admirant-se, però des d'una escala un pèl més terrenal, el Panteó d'Agripa condensa la perfecció de l'Imperi Romà en una cúpula que és una mitja lluna perfecta.

Al seu voltant, a més, es concentren bars, restaurants i Giolitti, la millor –i diuen també que la més antiga– gelateria de Roma. Les cues que es formen al migdia i a primera hora de la tarda per degustar el extravagant gust 'òpera di roma', el clàssic xocolata, el de mango o el de cafè, fondrien el gel. Però s'eviten anant més aviat o a última hora, i s'hi ha d'anar: els sabors estan molt aconseguits.

Des d'aquí, i assaborint el deliciós gelat, un pot dirigir-se al Trastevere per voltar pels seus carrerons i els seus mercats de dia, o per sopar i prendre una copa a la nit. L'ambient és més aviat tranquil: a aquesta hora, la majoria de pals selfie ja han desaparegut i la gent ja està més per la feina de menjar, beure i anar de festa.

Vueling ofereix diversos vols diaris de Barcelona a Roma.

La fotografía de los desaparecidos en Catalunya y España es una imagen en movimiento que el periodista y sociólogo Roger Pascual (Barcelona, 1978) congela en Desaparecios en España, mapa geográfico y sentimental de un drama que, para centenares de personas al año, se prolonga de por vida. Durante 12 meses y en diferentes puntos del estado, Pascual escuchó sus historias. Las aportaciones de policías, psicólogos y periodistas, también. Luego, las pasó por el antivirus del morbo y, a través de nueve casos referenciales, las condesó en este libro que, auspiciado por la editorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), pretende ser también un “reconocimiento a los desaparecidos y a sus familiares, los grandes olvidados de esta sociedad”.

Usted cuenta en su libro que, en España, desaparecen unas 14.000 personas al año y que las familias de un centenar jamás sabrán qué sucedió con ellas. ¿Es una cifra asumible o una barbaridad?

Si te afecta, te parece una barbaridad y, cuando menos, es inquietante. Las familias y la policía hacen todo lo posible, pero esa incertidumbre de por vida es algo muy duro, una bomba atómica que afecta a las relaciones entre ellos, especialmente a los hermanos que nacen o se crían en ese ambiente. Son los grandes olvidados y, al tiempo, un estímulo para que sus padres sigan adelante.

¿Qué sentimiento predomina en las familias víctimas de este drama?

Sentimientos muy contradictorios y, básicamente, de rabia e indignación ante la falta de sensibilidad en el ámbito policial y ante desamparo a nivel institucional. En el caso de niños desaparecidos, ganas de resolver la incógnita, pero con muchas dudas: qué hacer para ayudar; quieren encontrarlos vivos, pero si les pasó algo, piensan que mejor que fuera en el primer momento…

¿Qué le sorprendió más de todo lo que le contaron?

Descubrir que temas que deberían generar empatía hacen aflorar, en cambio, gente que pretenden lucrarse, como videntes y falsos detectives, gente que pide dinero en nombre de o para la familia de los desaparecidos, bromistas macabros. Es despreciable. Me impactó saber que la madre de Sara Morales, que desapareció en Canarias en 2006, recibió llamadas de una adolescente haciéndose pasar por su hija... La pobre mujer había cometido el error de poner su teléfono personal en los carteles...

¿Cómo ha cambiado el trato de las desapariciones en las dos últimas décadas?

Hay un ejemplo que lo ilustra: cuando, en 1997, Cristina Vergua desapareció en Cornellà, su búsqueda en un vertedero con ocho efectivos se paralizó porque alguien filtró que su coste ascendía a 50 millones de pesetas –unos 300.000 euros-. Hoy día, la búsqueda de Marta del Castillo se ha abierto por cuarta vez y con 240 personas participando en ella. Cada vez hay más empatía hacia estos temas, que ya no se frenan por dinero.

¿De dónde salen los recursos para las investigaciones?

Son recursos estatales, como en cualquier otra investigación. Es muy buena señal que en un caso como el de Marta del Castillo se haya reabierto la búsqueda por cuarta vez; es señal de la mayor sensibilidad que hay sobre este tema: en nuestra sociedad, como en todas, también es necesario poder enterrar el cuerpo de los muertos para que los vivos descansen.

Los familiares repiten en su libro que la incertidumbre es lo más duro…

Salvador Domínguez, cuyo hijo Alberto desapareció en Cullera en 1998, me decía que, durante años, sintió envidia de los familiares de las víctimas de atentados terroristas porque ellos, al menos, sabían qué les había sucedido. Para los familiares de los desaparecidos, la incertidumbre es peor que la muerte.

Usted refleja una notable evolución en cómo se afronta su búsqueda en los últimos años. ¿Cómo se ha logrado?

El padre de Cristina Vergua tiene mucho que ver con este cambio. Sin apenas recursos, creó Inter-Sos, una asociación que ha trabajado muy duro. Gracias a su presión y a la coincidencia en el tiempo de las desapariciones de Marta del Castillo y de Mari Luz Cortes, ambas en 2009, se estableció un protocolo de actuación y las bases de datos empezaron a compartirse entre los diferentes cuerpos policiales. Pero aún queda mucho camino por recorrer.

¿Se hace mejor en países de nuestro entorno?

El caso de la británica Madelaine McCann nos enseñó que estamos yendo hacia un modelo europeo e internacional de colaboración entre las policías y que sin la cooperación internacional no es posible resolver estos casos.

¿Catalunya ha hecho alguna aportación en este terreno?

Los Mossos d’Esquadra crearon, el año pasado, la primera oficina de atención al desaparecido. Es una novedad, aunque aún falten recursos y coordinación estatal, internacional y global.

Usted habla del SADAR como uno de los avances recientes. ¿En qué consiste?

A semejanza del AMBER en Estados Unidos, es un protocolo que, en los casos de desapariciones de menores de alto riesgo, activa todas las alertas y hace que se investiga desde el primer momento. A veces, también se aplica a las desapariciones de adultos sin causa aparente o de personas con enfermedades.

Eso es posible gracias a Internet. ¿Cómo ha influido su aparición y la eclosión de las redes sociales en la búsqueda de desaparecidos?

Dando difusión, que es lo fundamental. Las redes son una caja de resonancia que permite llegar a muchos más sitios. Cuando, en 1986, desapareció el niño Juan pedro Martínez en Murcia no existía Internet, todo iba por correo y los procesos eran mucho más largos. Ahora, una imagen puede llegar a todo el mundo a través de las redes sociales en cuestión de horas.

Pero también tienen sus riesgos…

Sí: su anonimato da rienda suelta a la gente macabra.

En su libro, usted también analiza el papel de los de los medios de comunicación en esta cuestión. ¿ Cree que, si fuera posible, los familiares preferirían que la búsqueda se hiciera sin repercusión mediática alguna?

No, porque ellos saben que los medios son fundamentales para dar la máxima difusión y para que la policía no desista, aunque a veces también puedan ser un problema, arruinar líneas de investigación o poner en alerta a los secuestradores y asesinos.

El jefe de la sección de desaparecidos de la Unidad Técnica de la Policía Judicial de la Guardia Civil asegura en su libro que la presión mediática no les afecta. ¿Se cree que la policía no está pendiente de lo que los medios publican en determinados casos?

La jueza María Sanahuja afirma que, cuando los casos están en los medios, los atestados son una maravilla, que los policías se esmeran más. Y, sinceramente, no creo que en la búsqueda de Marta del Castillo hubiera habido 240 efectivos si el caso no hubiera tenido la repercusión mediática que tuvo.

Pero usted es muy crítico con el trato que algunos medios han hecho de algunos casos y lamenta el 'todo vale' empleado por algunos.

En la búsqueda de la audiencia fácil se han hecho muchas cosas mal. Sólo hay que recordar el caso de las niñas de Alcàsser o el de Marta del Castillo: algunas cadenas de televisión pagaron a familiares de presuntos asesinos para que los defendieran en público. Ése es un dinero manchado de sangre. Y hay muchas maneras de presentar la realidad sin escarbar en lo más morboso.

Usted cita al periodista Paco Lobatón, presentador durante años de Quién sabe dónde, diciendo: “no se puede añadir más dolor al dolor”. ¿Es posible?,

Es cierto que, cuando los familiares cuentan de nuevo la historia, reabren la herida y reviven el drama, pero, al tiempo, mantienen viva la memoria de sus desaparecidos, algo muy importante para ellos. Es una contradicción en la que viven permanentemente. Yo les estoy muy agradecido de que me hayan abierto su corazón.

Es lo que usted resume con una metáfora marinera, la de la ola y la playa.

Efectivamente. En algunos casos, en los primeros momentos, hay una gran ola mediática, pero luego baja la marea y la playa se queda desierta con los familiares. Sienten una sensación de olvido, mientras que lo que ellos necesitan es que no se olvide su caso.

¿Qué importancia tuvieron en el trato de las desapariciones programas como Quién sabe dónde y Esta noche cruzamos el Mississippi?

Quién sabe dónde hizo una labor importantísima, resolvió muchos casos, sobre todo de desapariciones voluntarias e hizo una gran labor de sensibilización. Si miramos el caso de las niñas de Alcàsser y comparamos el trato que hizo de él la periodista Nieves Herreros o el Mississippi, están en el polo opuesto a Quién sabe dónde. Contemplar a Fernando García, padre de una de las niñas, viendo imágenes del cuerpo de su hija noche tras noche y planteando ideas delirantes, está en las antípodas del respeto necesario.

¿Quién y cómo se traza la línea entre lo que es informativamente relevante y lo morboso?

Yo creo que uno debe plantearse cómo trataría el asunto si el desaparecido fuera su hija, qué querría uno; seguramente, que el caso llegara al máximo número de personas posibles, que tuviera la máxima difusión pero con el máximo respeto, y también los máximos recursos posibles.

¿Apostaría por la creación de un decálogo deontológico para tratar los casos de desapariciones?

El sentido común tendría que ser suficiente, pero si no, tendría que haber límites: no pagar nunca por entrevistas a presuntos asesinos ni a sus familiares.

¿El sentido común le bastó para escribir Desaparecidos en España sin morbo y con rigurosidad?

Eso, el mirar con los ojos de un familiar y el escribir y reescribir muchas veces, tratando de encontrar el tono, huyendo del morbo y de la sensiblería barata para no aumentar el dolor de las familias y conseguir que sus voces y la del lector conformaran una imagen global que ellos podrían haber firmado.

La fotografia dels desapareguts a Catalunya i Espanya és una imatge en moviment que el periodista i sociòleg Roger Pascual (Barcelona, 1978) congela a Desaparecidos en España, mapa geogràfic i sentimental d'un drama que, per centenars de persones a l'any, es perllonga de per vida. Durant 12 mesos i en diferents punts de l'estat, Pascual va escoltar les seves històries. Les aportacions de policies, psicòlegs i periodistes, també. Després, les va passar per l'antivirus del morbo i, a través de nou casos referencials, les va condensar en aquest llibre que, editat per l'editorial de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), pretén ser també un “reconeixement als desapareguts i als seus familiars, els grans oblidats d'aquesta societat”.

Vostè explica en el seu llibre que, a Espanya, desapareixen unes 14.000 persones a l'any i que les famílies d'un centenar mai sabran què va passar amb elles. És una xifra assumible o una barbaritat?

Si t'afecta, et sembla una barbaritat i, si més no, és inquietant. Les famílies i la policia fan tot el possible, però aquesta incertesa de per vida és una cosa molt dura, una bomba atòmica que afecta les relacions entre ells, especialment als germans que neixen o es crien en aquest ambient. Són els grans oblidats i, alhora, un estímul perquè els seus pares segueixin endavant.

Quin sentiment predomina en les famílies víctimes d'aquest drama?

Sentiments molt contradictoris i, bàsicament, de ràbia i indignació davant la falta de sensibilitat en l'àmbit policial i davant desemparament a nivell institucional. En el cas de nens desapareguts, ganes de resoldre la incògnita, però amb molts dubtes: què fer per ajudar; volen trobar-los vius, però si els va passar alguna cosa, pensen que millor que fos en el primer moment...

Què li va sorprendre més de tot el que li van explicar?

Descobrir que temes que haurien de generar empatia fan aflorar, en canvi, gent que pretenen lucrar-se, com vidents i falsos detectius, gent que demana diners en nom de o per a la família dels desapareguts, bromistes macabres. És menyspreable. Em va impactar saber que la mare de Sara Morales, que va desaparèixer a les Canàries el 2006, va rebre trucades d'una adolescent fent-se passar per la seva filla ... La pobra dona havia comès l'error de posar el seu telèfon personal en els cartells...

Com ha canviat el tracte de les desaparicions en les dues últimes dècades?

Hi ha un exemple que ho il·lustra: quan, al 1997, Cristina Vergua va desaparèixer a Cornellà, la seva recerca en un abocador amb vuit efectius es va paralitzar perquè algú va filtrar que el seu cost era de 50 milions de pessetes -uns 300.000 euros-. Avui dia, la recerca de Marta del Castillo s'ha obert per quarta vegada i amb 240 persones participant-hi. Cada vegada hi ha més empatia cap a aquests temes, que ja no es frenen per diners.

D'on surten els recursos per a les investigacions?

Són recursos estatals, com en qualsevol altra recerca. És molt bon senyal que en un cas com el de Marta del Castillo s'hagi reobert la recerca per quarta vegada; és senyal de la major sensibilitat que hi ha sobre aquest tema: en la nostra societat, com en totes, també és necessari poder enterrar el cos dels morts perquè els vius descansin.

Els familiars repeteixen en el seu llibre que la incertesa és el més dur...

Salvador Domínguez, el fill del qual, l'Alberto, va desaparèixer a Cullera al 1998, em deia que, durant anys, va sentir enveja dels familiars de les víctimes d'atemptats terroristes perquè ells, almenys, sabien què els havia passat. Per als familiars dels desapareguts, la incertesa és pitjor que la mort.

Vostè reflecteix una notable evolució en com s'afronta la seva recerca en els últims anys. Com s'ha aconseguit?

El pare de Cristina Vergua té molt a veure amb aquest canvi. Gairebé sense recursos, va crear Inter-Sos, una associació que ha treballat molt dur. Gràcies a la seva pressió ia la coincidència en el temps de les desaparicions de Marta del Castillo i de Mari Luz Cortés, ambdues al 2009, es va establir un protocol d'actuació i les bases de dades van començar a ser compartirdes entre els diferents cossos policials. Però encara queda molt camí per recórrer.

Es fa millor en països del nostre entorn?

El cas de la britànica Madelaine McCann ens va ensenyar que estem anant cap a un model europeu i internacional de col·laboració entre les policies i que sense la cooperació internacional no és possible resoldre determinats casos.

Catalunya ha fet alguna aportació en aquest terreny?

Els Mossos d'Esquadra van crear, l'any passat, la primera oficina d'atenció al desaparegut. És una novetat, tot i que encara faltin recursos i coordinació estatal, internacional i global.

Vostè parla del SADAR com un dels avenços recents. En què consisteix?

A semblança del AMBER als Estats Units, és un protocol que, en els casos de desaparicions de menors d'alt risc, activa totes les alertes i fa que s'investiga des del primer moment. A vegades, també s'aplica a les desaparicions d'adults sense causa aparent o de persones amb malalties.

Això és possible gràcies a Internet. Com ha influït la seva aparició i l'eclosió de les xarxes socials en la recerca de desapareguts?

Donant difusió, que és el fonamental. Les xarxes són una caixa de ressonància que permet arribar a molts més llocs. Quan, al 1986, va desaparèixer el nen Juan Pedro Martínez a Múrcia no existia Internet, tot anava per correu i els processos eren molt més llargs. Ara, una imatge pot arribar a tot el món a través de les xarxes socials en qüestió d'hores.

Però també tenen els seus riscos ...

Sí: el seu anonimat dóna curs a la gent macabra.

En el seu llibre, vostè també analitza el paper dels dels mitjans de comunicació en aquesta qüestió. Creu que, si fos possible, els familiars preferirien que la recerca es fes sense repercussió mediàtica alguna?

No, perquè ells saben que els mitjans són fonamentals per donar la màxima difusió i perquè la policia no desisteixi, encara que, de vegades, també puguin ser un problema, arruïnar línies d'investigació o posar en alerta els segrestadors i assassins.

El cap de la secció de desapareguts de la Unitat Tècnica de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil assegura en el seu llibre que la pressió mediàtica no els afecta. Es creu que la policia no està pendent del que els mitjans publiquen en determinats casos?

La jutgessa Maria Sanahuja afirma que, quan els casos estan en els mitjans, els atestats són una meravella, que els policies s'esforcen més. I, sincerament, no crec que en la recerca de Marta del Castillo hagués hagut 240 efectius si el cas no hagués tingut la repercussió mediàtica que va tenir.

Però vostè és molt crític amb el tracte que alguns mitjans han fet alguns casos i lamenta el 'tot s'hi val' emprat per alguns.

En la recerca de l'audiència fàcil s'han fet moltes coses malament. Només cal recordar el cas de les nenes d'Alcàsser o el de Marta del Castillo: algunes cadenes de televisió van pagar a familiars de presumptes assassins perquè els defensessin en públic. Aquest són uns diners tacats de sang. I hi ha moltes maneres de presentar la realitat sense furgar en el més morbós.

Vostè cita al periodista Paco Lobatón, presentador durant anys de Quién sabe dónde, dient: “no es pot afegir més dolor al dolor”. És possible?

És cert que, quan els familiars compten de nou la història, reobren la ferida i reviuen el drama, però, alhora, mantenen viva la memòria dels seus desapareguts, una cosa molt important per a ells. És una contradicció en què viuen permanentment. Jo els estic molt agraït que m'hagin obert el seu cor.

És el que vostè resumeix amb una metàfora marinera, la de l'ona i la platja.

Efectivament. En alguns casos, en els primers moments, hi ha una gran onada mediàtica, però després baixa la marea i la platja es queda deserta amb els familiars. Senten una sensació d'oblit, mentre que el que ells necessiten és que no s'oblidi el cas.

Quina importància van tenir en el tracte de les desaparicions programes com Quién sabe dónde i Esta noche cruzamos el Mississippi?

Quién sabe dónde va fer una tasca importantíssima, va resoldre molts casos, sobretot de desaparicions voluntàries, i va fer una gran tasca de sensibilització. Si mirem el cas de les nenes d'Alcàsser i comparem el tracte que va fer d'ell la periodista Nieves Herrero o el Mississippi, són al pol oposat a Quién sabe dónde. Contemplar al Fernando García, pare d'una de les nenes, veient imatges del cos de la seva filla nit rere nit i plantejant idees delirants, està als antípodes del respecte necessari.

Qui i com es traça la línia entre el que és informativament rellevant i el morbós?

Jo crec que un ha de plantejar-se com tractaria l'assumpte si el desaparegut fos la seva filla, què voldria un; segurament, que el cas arribés al màxim nombre de persones possibles, que tingués la màxima difusió però amb el màxim respecte, i també els màxims recursos possibles.

Apostaria per la creació d'un decàleg deontològic per tractar els casos de desaparicions?

El sentit comú hauria de ser suficient, però si no, hauria d'haver límits: no pagar mai per entrevistes a presumptes assassins ni als seus familiars.

Amb el sentit comú va tenir prou per escriure Desaparecidos en España sense morbo i amb rigor?

Amb això, amb mirar amb els ulls d'un familiar i amb escriure i reescriure moltes vegades, tractant de trobar el to, fugint del morbo i de la sensibleria barata per no augmentar el dolor de les famílies i aconseguir que les seves veus i la del lector conformessin una imatge global que ells podrien haver signat.

Todo es enorme en Moscú. Son gigantes sus edificios; sus calles, infinitas; sus parques, inacabables. Y aunque nadie visite la capital rusa por sus zonas verdes, lo cierto es que éstas son, de por sí, motivo de visita.

“Yo que tú prescindiría de alguno de los lugares que reseñan todas las guías y me iría a pasear al Kolomenskoye o al Tsaritsyno; son una maravilla”, me recomendó un rusófilo español que preparaba en Moscú las clases de filosofía que luego impartiría en una universidad de Madrid.

Le hice caso y tenía razón. Uno no debería abandonar la capital rusa sin haber pasado unas cuantas horas en el Kolomenskoye, uno de los fabulosos parques con los que cuenta la ciudad.

Basta tomar el metro en el centro de la ciudad y descender en la parada de Kolómenskaya o en la de Kashirskaya para olvidar que, a menos de media hora, más de 11 millones de habitantes se concentran sobre el cemento gris y entre el bullicio.

El verde de la hierba, manzanos que dan fruto, iglesias de toda índole y hasta un antiguo palacio se extienden por un valle que contempla el río Moscova pasar y ofrece kilómetros y kilómetros para el paseo y el recogimiento.

Las rutas, diversas, están trazadas. Todas pasan al lado de alguna iglesia: las hay de madera oscura, pintadas de blanco, con o sin las típicas cúpulas rusas, grandes y pequeñas­. Y varias conducen hasta el reconstruido palacio de verano del zar Alexis I de Rusia, una maravilla que desapareció en la época de Catalina II y que la UNESCO declaró Patrimonio de la Humanidad cuando se levantó de nuevo en 2010.

El lujo interior y la aparente simplicidad externa de las diversas viviendas, construidas en madera y sin un solo clavo, según se cuenta, impresiona. Y no menos lo hace la vistosa combinación de colores: el verde oscuro de los tejados, el dorado de las ventanas, el azul de algunos detalles, el marrón más claro y más oscuro de la madera… “La octava maravilla” llamaron en su época al también conocido como palacio Kolomna.

El interior se ha convertido en un museo y permite observar la jerarquía y la opulencia con las que se manejaban los zares, que también confinaban a las mujeres a determinadas alas de sus palacios.

Desde las ventanas de sus jaulas doradas, las zarinas contemplaban más o menos lo que se sigue viendo hoy: una enorme extensión de verde, salpicada por el agua del río y de pequeños lagos. En verano, los vecinos del lugar se acercan a recoger manzanas, pero respetan las plantas y las flores que también abundan en el lugar.

El parque es un buen observatorio sobre la ciudad, que se contempla lejana pero hermosa en las noches de luna llena.

Desde el Tsaritsyno, Moscú ni se atisba. Aunque hasta allá se llegue también en metro, en una media hora desde el centro de la ciudad. Catalina la Grande lo eligió en el siglo XVIII para construir un palacio imperial que nunca se concluyó. Sus edificios y el entorno son ahora el lugar donde muchas parejas de novios se toman sus fotos de boda.

Hay bellos edificios, lagos artificiales, puentes diversos y una extensión arbórea tan grande que perderse en ella es más que posible. Siempre se acaba encontrando un camino de regreso y la búsqueda, siempre que no caiga la noche, resulta de lo más agradable.

Llama la atención lo elegantemente vestidas que pasean por allí las mujeres moscovitas. Y cómo los niños extienden sus juegos hasta bien tarde.

De regreso al centro de Moscú, uno puede continuar la ruta verde por el famoso y rehabilitado parque Gorki que, junto al recinto Museón, a los jardines Neskuchni y al Vorobiovi Gori, compone el mayor parque de Europa con sus más de 300 hectáreas.

El Vorobiovi Gori –la Colina de los gorriones– alberga el impresionante edificio de la Universidad Estatal de Moscú y regala una excelente vista sobre la urbe.

El mirador compite con el edificio universitario, uno de los siete rascacielos moscovitas bautizados como 'Siete Hermanas'. Se construyeron por orden de Iósif Stalin para simbolizar el renacimiento de la antigua URSS tras la Segunda Guerra Mundial y son todos sobrecogedores.

El de la Universidad, con sus 240 metros de altura, fue hasta 1991 el rascacielos más alto de Europa. Perdió el título honorífico, pero no la capacidad de imponer con su férrea y escalonada estructura.

Uno se siente minúsculo paseando a su lado, bajo el enorme reloj, la hoz y el martillo. Y comprende el sentimiento de infinita superioridad desde el que fue concebido.

Sensaciones similares se experimentan al subirse a la noria que se encuentra en el Centro Nacional de Exposición. El parque recreativo resulta kitsch y demodé, pero la noria, que se eleva hasta los 70 metros, es el mejor mirador de la ciudad para los que no tienen vértigo.

Y no resulta fácil no sentirlo cuando uno se va elevando hacia lo más alto, con las piernas colgando. Las personas parecen hormigas. El suelo, un abismo. Así que lo mejor es mirar al frente y disfrutar de la espectacular vista, especialmente bella en la noche, con el juego de luces.

Regresando a Vorobiovi Gori, y para devolver el paseo a escala más humana, basta con caminar hacia la parada de metro de Universitet y perderse un rato por el mercadillo que hay en sus alrededores. Sus coloristas puestos de frutas y verduras se mezclan con los que venden pescado seco y envasado y con puestos de ropa que nada tiene que ver con la que se encuentra en las lujosas boutiques que rodean la Plaza Roja.

Desde el mirador, se puede descender la colina a pie, contemplando la arboleda y los trampolines de saltos de invierno. La ruta no es complicada y conduce hasta el paso por esta zona del río Moscova en cuyo paseo los lugareños descansan al sol cuando los termómetros superan los 20 grados.

Otro lugar de reposo de los moscovitas es el más bohemio Parque del Patriarca. Se halla en el centro de la ciudad, cerca de la parada de metro de Mayakovskaya, y en él situó Mijaíl Bulgákov el inicio de la historia que narra en El maestro y Margarita.

Comparado con los anteriores, es un parque pequeño, casi enano. Pero cuenta con un coqueto lago artificial, con frondosos árboles y con paseantes que se acercan a leer en el césped, cuando el tiempo lo permite, o en los cafés de los aladaños, cuando no.

El más popular es el Margarita, pero entrar en él es casi una hazaña innecesaria. En su entorno, hay otros con similar aire literario e igual de igual de cálidos, donde tomarse un kvas –una bebida típica hecha de harina de trigo, centeno, cebada y pan negro a la que se le añaden frutas como la manzana– mientras se escucha música de violín en directo.

La música clásica habla de la cultura de la capital rusa tanto como el ballet, el Kremlin, la Plaza Roja o la Catedral de San Basilio. Son un capítulo para otra ocasión. En Moscú, casi nada es como lo imaginé; su capacidad de sorprender es tan grande como sus parques.

Vueling ofrece vuelos diarios a Moscú desde Barcelona.

Tot és enorme a Moscou. Són gegants els seus edificis; els seus carrers, infinits; els seus parcs, inacabables. I encara que ningú visita la capital russa per les seves zones verdes, la veritat és que aquestes són, de per si, motiu de visita.

“Jo si fos tu prescindiria d'algun dels llocs que ressenyen totes les guies i me n'aniria a passejar el Kolomenskoye o al Tsaritsyno; són una meravella”, em va recomanar un rusófil espanyol que preparava a Moscou les classes de filosofia que després s'impartiria en una universitat de Madrid.

Li vaig fer cas i tenia raó. Un no hauria d'abandonar la capital russa sense haver passat unes quantes hores al Kolomenskoye, un dels fabulosos parcs amb què compta la ciutat.

Només cal agafar el metro al centre de la ciutat i baixar a la parada de Kolómenskaya o en la de Kashirskaya per oblidar que, a menys de mitja hora, més de 11 milions d'habitants es concentren sobre el ciment gris i entre el bullici.

El verd de l'herba, pomeres que donen fruit, esglésies de tota mena i fins i tot un antic palau s'estenen per una vall que contempla el riu Moskva passar i ofereix quilòmetres i quilòmetres per al passeig i el recolliment.

Les rutes, diverses, estan traçades. Totes passen al costat d'alguna església: n'hi ha de fusta fosca, pintades de blanc, amb o sense les típiques cúpules russes, grans i petites. I més d'una condueix fins al reconstruït palau d'estiu del tsar Alexis I de Rússia, una meravella que va desaparèixer en l'època de Caterina II i que la UNESCO va declarar Patrimoni de la Humanitat quan es va aixecar de nou al 2010.

El luxe interior i l'aparent simplicitat externa dels diversos habitatges, construïts en fusta i sense un sol clau, segons s'explica, impressiona. I no menys ho fa la vistosa combinació de colors: el verd fosc de les teulades, el daurat de les finestres, el blau d'alguns detalls, el marró més clar i més fosc de la fusta ... “La vuitena meravella” van anomenar en la seva època al també conegut com a Palau Kolomna.

L'interior s'ha convertit en un museu i permet observar la jerarquia i l'opulència amb què vivien els tsars, que també confinaven a les dones a determinades ales dels seus palaus.

Des de les finestres de les seves gàbies daurades, les tsarines contemplaven més o menys el que se segueix veient avui: una enorme extensió de verd, esquitxada per l'aigua del riu i per petits llacs. A l'estiu, els veïns del lloc s'acosten a recollir pomes, però respecten les plantes i les flors que també abunden en el lloc.

El parc és un bon observatori sobre la ciutat, que es veu llunyana però bonica en les nits de lluna plena.

Des del Tsaritsyno, Moscou ni s'entreveu. Encara que fins allà s'arribi també amb metro, en una mitja hora des del centre de la ciutat. Catalina la Gran el va triar al segle XVIII per construir un palau imperial que mai es va concloure. Els seus edificis i l'entorn són ara el lloc on moltes parelles de nuvis es prenen les seves fotos de casament.

Hi ha bonics edificis, llacs artificials, ponts diversos i una extensió arbòria tan gran que perdre-se en ella és més que possible. Sempre s'acaba trobant un camí de retorn i buscar-lo, sempre que no caigui la nit, resulta d'allò més agradable.

Crida l'atenció el elegantment vestides que passegen per allà les dones moscovites. I com els nens estenen els seus jocs fins ben tard.

De retorn al centre de Moscou, un pot continuar la ruta verda pel famós i rehabilitat parc Gorki que, amb el recinte Museon, els jardins Neskuchni i el Vorobiovi Gori, componen el parc d'Europa amb més de 300 hectàrees.

El Vorobiovi Gori –el Turó de les Orenetes- alberga l'impressionant edifici de la Universitat Estatal de Moscou i regala una excel·lent vista sobre l'urbs.

El mirador competeix amb l'edifici universitari, un dels set gratacels moscovites batejats com 'Set Germanes'. Es van construir per ordre d'Iósif Stalin per simbolitzar el renaixement de l'antiga URSS després de la Segona Guerra Mundial i són tots colpidors.

El de la Universitat, amb els seus 240 metres d'altura, va ser fins al 1991 el gratacel més alt d'Europa. Va perdre el títol honorífic, però no la capacitat d'imposar amb la seva fèrria i escalonada estructura.

Un se sent minúscul passejant al seu costat, sota l'enorme rellotge, la falç i el martell. I s'entén el sentiment d'infinita superioritat des del qual va ser concebut.

Sensacions similars s'experimenten al pujar a la sínia que es troba al Centre Nacional d'Exposició. El parc recreatiu resulta kitsch i demodé, però la sínia, que s'eleva fins als 70 metres, és el millor mirador de la ciutat per als que no tenen vertigen.

I no resulta fàcil no sentir-lo quan un es va elevant cap al més alt, amb les cames penjant. Les persones semblen formigues. El sòl, un abisme. Així que el millor és mirar endavant i gaudir de l'espectacular vista, especialment bonica de nit, amb el joc de llums.

Tornant a Vorobiovi Gori, i per tornar el passeig a escala més humana, només cal caminar cap a la parada de metro de Universitet i perdre's una estona pel mercat que hi ha en els seus voltants. Els seves coloristes parades de fruites i verdures es barregen amb les que venen peix sec i envasat i amb parades de roba que no té res a veure amb la que es troba en les luxoses boutiques que envolten la Plaça Roja.

Des del mirador, es pot baixar el turó a peu, contemplant l'arbreda i els trampolins de salts d'hivern. La ruta no és complicada i condueix fins al pas per aquesta zona del riu Moskva en el passeig del qual els vilatans descansen al sol quan els termòmetres superen els 20 graus.

Un altre lloc de repòs dels moscovites és el més bohemi Parc del Patriarca. Es troba al centre de la ciutat, prop de la parada de metro de Mayakovskaya, i en ell va situar Mijaíl Bulgákov l'inici de la història que narra a El mestre i Margarita.

Comparat amb els anteriors, és un parc petit, gairebé nan. Però compta amb un bufó llac artificial, amb frondosos arbres i amb vianants que s'acosten a llegir a la gespa, quan el temps ho permet, o en els cafès dels voltants, quan no.

El més popular és el Margarita, però entrar-hi és gairebé una gesta innecessària. En el seu entorn, hi ha altres amb similar aire literari i amb la mateixa calidsa, on pendre un kvas –una beguda típica feta de farina de blat, sègol, ordi i pa negre a la qual se li afegeixen fruites com la poma– mentre s'escolta música de violí en directe.

La música clàssica parla de la cultura de la capital russa tant com el ballet, el Kremlin, la Plaça Roja o la Catedral de Sant Basili. Són un capítol per a una altra ocasió. A Moscou, gairebé res és com ho vaig imaginar; la seva capacitat de sorprendre és tan gran com els seus parcs.

Vueling ofereix vols diaris a Moscou des de Barcelona.