Els valencians som capaços del millor i del pitjor, tot alhora. Aquest país de contrastos va quedar palés diumenge passat al programa Salvados, dedicat a l’enfonsament de les caixes d’estalvi. D’una banda, Jordi Évole indagava en els sous milionaris dels directius de la CAM, en els viatges sumptuaris i en les ruïnoses inversions en què van entrar per ordre dels polítics que les controlaven. De l’altra, però, vam poder lluir també un dels pocs exemples de bona gestió del sector financer estatal: el cas de Caixa Ontinyent. Vicent Ortiz, cap de Secretaria i de l’Obra Social, va descriure amb molt de seny i humilitat el secret del seu èxit: no gastar més del que ingressen, no entrar en aventures embogides, resistir-se a les pressions del poder i mantenir-se fidels als orígens fundacionals, que comporten un retorn a la societat més pròxima dels beneficis que n’extrauen de l’activitat econòmica. Sembla senzill, però no deu ser-ho tant ja que, com concloïa Vicent, fa poc eren la caixa número 43 de 45, i avui són la primera de només dues. Han passat de cua de lleó a cap de ratolí. Em trac el barret davant aquesta rara avis de la coherència.

Es dóna la circumstància que, a la mateixa hora que s’emetia aquest programa, l’MTV estrenava un nou engendro: Gandía Shore. I ja tenim de nou els valencians com a exemple de banalitat, excessos i festorro continu. Quatre paios ultramusculats i les corresponents xonis hipermaquillades s’han instal·lat en un xalet de Gandia per beure alcohol, lluir palmito i, com va dir el tal Labrador, “entrenar el rabo”. No és aquesta, certament, una imatge edificant, i per això mateix tindrà una audiència ben lluïdora, però coincidisc amb l’equip de govern de la capital de la Safor: per enfonsar la imatge de Gandia fa falta molt més que aquest programa infecte. Els individus que exposen la seua misèria intel·lectual a les càmeres no són “el poble” i no són, per descomptat, la ciutat ni el país que els acull. Són ells mateixos qui, a títol particular, es retraten d’una determinada manera. Fóra bo que tinguérem present aquesta distinció fonamental, perquè ja n’hi ha prou que paguem justos per pecadors en aquest país.

Però per contrarestar una imatge dolenta no és suficient amb criticar-la. Cal actuar. Seria, doncs, un bon moment per fer un nou esforç institucional i posar en valor la particular Caixa d’Ontinyent de Gandia: el seu ric patrimoni literari i cultural, un llegat extraordinari a l’alçada del que atresoren moltes grans ciutats europees. Per descomptat que Ausiàs March, Joanot Martorell, Joan Roís de Corella i Francesc de Borja no anaven tant al gimnàs com Abraham, Clavelito, Labrador i Esteban, però és obvi que exercitaven molt més les ments respectives. Ells representen, de fet, el país culte que ens estimem (i enyorem). L’obra que ens van deixar en herència ens fa sentir orgullosos de ser el que som els valencians, i ens recorden (si els recordem) el que podem continuar sent.

Amb molta més creativitat que pressupost, la productora Barret Films ha aconseguit materialitzar un desig llargament anhelat per editors, escriptors, llibreters i lectors: disposar d’un programa de llibres valencians i en valencià entretingut i modern. Això és Un país de llibre, i al primer episodi ens feien una subtil declaració d’intencions. El presentador, Eugeni Alemany, li proposa a Esperança Camps un viatge, tal i com fa la protagonista de la seua novel·la Naufragi a la neu. A l’estació del Nord, davant les possibilitats que els ofereixen els trens que esperen viatgers, Eugeni hi posa una única condició: “Ha de ser un Rodalia, no un Llarga Distància”. I aquesta limitació (no només econòmica) esdevé tot un símbol: no ens podem permetre AVEs, ni grans esdeveniments ni altres bufes de pato, però podem anar molt lluny si ens coneixem d’a prop i ens valorem tal i com som.

I les notícies culturals positives continuen. Finalment el Talia, que la Generalitat volia tancar al gener a causa dels retalls (sic), continuarà obert gràcies a la iniciativa privada. De la resposta del públic dependrà tant la seua continuïtat com l’orientació que guie la seua proposta teatral. I és també el públic, la gent, nosaltres tots, qui hem fet possible amb aportacions de micromecenatge el finançament de treballs discogràfics com 3.0, que els Orxata han enregistrat a Islàndia i posen en circulació aquest 12-12-12. L’avançament que n’han fet promet, i molt. També Andana ha obtingut una excel·lent resposta dels lectors per editar el llibre Llegeix-me, i ha superat amb escreix el pressupost necessari per fer viable aquest àlbum il·lustrat. I la Fundació Nexe, que divendres presentarà el seu quadern Valencians i democràcia, finançat gràcies a desenes de petites contribucions al projecte.

Potser sóc jo, que vull veure llum enmig de la foscor, però el ben cert és que aquestes escletxes resplendents ens mostren el camí de la supervivència i la regeneració col·lectives. El poder és nostre, dels consumidors culturals, perquè l’Administració pública ha abandonat, com sembla que sempre ha volgut fer, la seua funció més bàsica. I una no-política cultural és també, clarament, un tipus de política ben definida. La implicació ciutadana és ja el nostre únic (no només l’últim) recurs.

Al segon episodi d’Un país de llibre, Josep Vicent Frechina exalta la gran aportació de la música en valencià a la cultura pròpia en condicions hostils i poc receptives. “Quina tenacitat tenim els valencians”, afirma, “per seguir tirant en moments crítics!”. Si mantenim viu aquest esperit i una mesurada ambició, no podran amb nosaltres. Ni ara, ni mai!

Amb tanta ànsia per “situar València en el mapa” i resulta que, després de balafiar milions d’euros en pirotècnia arquitectònica, marítima, hípica i mítica, ens han esborrat les coordenades. La prova, aquesta mateixa setmana. Sabem que a les Corts se celebrava el debat de política general perquè som de natural inquiets, però la sessió plenària més important per als valencians ha tingut una repercussió residual o inexistent en els mitjans estatals, més preocupats en el “trencament d’Espanya” que impulsa Mas o en les llàgrimes d’Esperanza Aguirre que no en el que ofrenen els dòcils compatriotes de Levante . I si no se n’han fet ressò (i aquest és el vertader drama) és perquè res del que s’hi pot aprovar en un debat d’aquestes característiques se n’eixirà ni una coma del guió escrit a Génova o Moncloa (cas que siguen coses distintes).

El molt honorable va presentar una bateria de 22 propostes “avaluables i concretes” [el sic és meu] amb les quals vol iniciar la remuntada. La primera mesura, que deu ser la que més preocupa al palau de la Generalitat, la prioritària, és un “gran acord” per a “no fer malbé la marca Comunitat Valenciana”. Imatge, només els interessa que la imatge, que no se’n parle malament, que no canvie res perquè tot continue igual. La segona, reduir el nombre de diputats, un anunci en la línia del que impulsa De Cospedal i que ataca directament la pluralitat. Amb un país que compta 572.009 persones a l’atur, hem d’arribar a la proposta número 7 del llistat per trobar-hi una referència explícita: d’ací a tres anys, el president ens promet solemnement que haurà creat 15.000 llocs de treball. 15.000! En tres anys! No cal dir res més...

O potser sí, perquè amb els retalls (econòmics, i de drets, de valors i de futur) i els comiats massius propiciats per la nova llei laboral s’han traspassat totes les línies roges que ens emparaven, i ja només queda la desesperació. Quan no hi ha res a perdre, és que està tot perdut. La rebel·lió està cridant ja al carrer contra una classe dirigent que continua sense atendre ni solucionar els problemes reals de la ciutadania. Els valencians, a més, hem d’afegir-hi al nostre llistat de problemes la submissió de la Generalitat a les necessitats estratègiques o de càlcul polític de Madrid. El nostre país mereix molt més per retornar a ser visible al mapa. Ho necessita, de fet.

I mentrestant, a l’altra banda de la galàxia, el molt honorable inaugura avui —acompanyat per l'alcaldessa de València, Rita Barberá— una tenda de la cadena Decathlon a Campanar. Confiem que, almenys, ell sí que es pague els seus xandalls.