<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[elDiario.es - Toni Polo]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/autores/toni_polo/]]></link>
    <description><![CDATA[elDiario.es - Toni Polo]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <copyright><![CDATA[Copyright El Diario]]></copyright>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="https://www.eldiario.es/rss/category/author/510121/" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[Amunt les canyes!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/amunt-canyes_132_4681464.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Amunt les canyes!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Molts dels versos cantats i escrits per Peret que reflecteixen aquesta filosofia seva de la vida, clara sincera i alegre, podrien ser el seu epitafi</p></div><p class="article-text">
        <em> El mundo  baila conmigo / y cuando vaya a dejarlo / deseo que mis amigos/ me digan  adi&oacute;s cantando (&hellip;)El d&iacute;a que yo me muera / no lloren ni den la lata/ y  canten El muerto vivo / que estaba tomando ca&ntilde;as. / Mi cari&ntilde;o y mis  canciones / al irme les dejar&eacute; / para que sigan bailando / con la  puntita del pie (&hellip;)Es mi &uacute;ltimo deseo / dejen la l&aacute;grima en el mar /  recuerden que es preferible / re&iacute;r que llorar (&hellip;)</em>
    </p><p class="article-text">
        De <em>Porque yo me ir&eacute;,</em> del disco <em>C&oacute;mo me gusta</em>, 1993.
    </p><figure class="embed-container embed-container--type-youtube ratio">
    
                    
                            
<script src="https://www.youtube.com/iframe_api"></script>
<script type="module">
    window.marfeel.cmd.push(['multimedia', function(multimedia) {
        multimedia.initializeItem('yt-UYukFw0ELmw-4621', 'youtube', 'UYukFw0ELmw', document.getElementById('yt-UYukFw0ELmw-4621'));
    }]);
</script>

<iframe id=yt-UYukFw0ELmw-4621 src="https://www.youtube.com/embed/UYukFw0ELmw?enablejsapi=1" frameborder="0"></iframe>
            </figure><p class="article-text">
        En realitat no hi ha gaires coses a dir. Perqu&egrave; Peret ho va deixar tot dit. Molts dels versos cantats i escrits per Pere Pubill Calaf que reflecteixen aquesta filosofia seva de la vida, clara sincera i alegre, podrien ser el seu epitafi. I aquesta alegria, despr&eacute;s de tantes d&egrave;cades dedicades a la m&uacute;sica, queda en el seu llegat: la rumba catalana. El g&egrave;nere propi de Catalunya, una aut&egrave;ntica Denominaci&oacute; d'Origen que ell va crear en els foscos anys de mitjans del segle passat i que ara el m&oacute;n sencer reconeix i admira.
    </p><p class="article-text">
        Peret pot descansar tranquil, prenent canyes, perqu&egrave; el seu art ha passat de generaci&oacute; en generaci&oacute;. Des dels seus coetanis (el Pesca&iacute;lla, sense anar m&eacute;s lluny, o Gato P&eacute;rez), passant per Los Manolos, els Ai, ai ai, Sabor de Gr&agrave;cia (tants...!) Fins als joves grups catalans als quals, sense plantejar-se per qu&egrave;, els va sortir la vena rumbera. &ldquo;Jo agafo la guitarra i em surt rumba&rdquo;, deia Xavi Ciurans, de Gertrudis. Estopa, La Troba Kung-fu, Pantanito, Muchachito Bombo Infierno... varietats totes molt diferents dins de la mateixa DO deuen a Peret la seva idiosincr&agrave;sia. Que l'hi preguntin a l'estudi&oacute;s de la rumba Txarly Brown, &agrave;nima de Forcat (Foment de la Rumba Catalana), que perd el seu president d'honor.
    </p><p class="article-text">
        Aquest g&egrave;nere que corre per les nostres venes va beure de moltes copes: cuplet, tango, copla, samba, fins i tot, jazz... i Peret les va combinar amb alegria per cantar oberta i planerament a la vida i amagar el drama social que es vivia a Espanya. Ens cantava el cantant i el compositor, per&ograve; tamb&eacute; el fuster, tapisser, ferroveller, venedor de teixits que va ser per, igual que gaireb&eacute; tota la seva generaci&oacute;, guanyar-se les garrofes.
    </p><p class="article-text">
        Juan Puchades, periodista, estudi&oacute;s i bi&ograve;graf, el quadra en el seu llibre <em>Peret. Biografia &iacute;ntima de la rumba catalana </em>(Global Rhythm, Barcelona, 2011): &ldquo;Aquest Peret que ja no t&eacute; res a justificar, que ho ha estat tot en la m&uacute;sica popular del nostre pa&iacute;s, que va triomfar a mig m&oacute;n fent ballar els p&uacute;blics m&eacute;s heterogenis. El creador de desenes de can&ccedil;ons que, gaireb&eacute; sempre amb ritme alegre, han anat tra&ccedil;ant la seva particular filosofia vital, plasmant veritats com punys en versos de genial i natural senzillesa. Peret, l'home que venia vestits a domicili abans de donar forma a un g&egrave;nere musical que troba les seves arrels al carrer de la Cera de Barcelona; el mateix Peret que al comen&ccedil;ament dels anys 80 ho va deixar tot i es va transformar, durant una d&egrave;cada, en predicador de l'Esgl&eacute;sia de Filad&egrave;lfia; el que va posar ritme a les Olimp&iacute;ades de 1992. El que sempre ha lluitat perqu&egrave; la rumba perduri i el que avui canta millor que mai i pensa en el seu seg&uuml;ent disc, en la seva pr&ograve;xima gira, en donar forma a una escola de la rumba catalana...&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        De les infinites i sinceres reaccions a la mort de Peret, ens quedem amb dos. La del diputat al Parlament per la CUP David Fern&aacute;ndez, perqu&egrave; posa l'accent en el valor de l'obra del mestre: &ldquo;Ens recorda que som una cultura oberta i mestissa feta des de baix, arrelada en les classes populars&rdquo;. Des d'aquests primers esglaons, la m&uacute;sica de Peret va arribar a tots els escalafons de la societat. I, la segona, la de Ropgeli Herreros, col&middot;lega i alumne del geni: &ldquo;Nom&eacute;s hi havia un Rei i ara que ha mort no penso que tingui cap hereu leg&iacute;tim. Pot ser que la rumba catalana es converteixi en una rep&uacute;blica&rdquo;. Aquesta abs&egrave;ncia d'hereu cal veure-la com un s&iacute;mptoma del bon estat de salut de la rumba: ja no hi ha el fundador per&ograve; hi ha tota una legi&oacute; de m&uacute;sics que no deixen de treballar, com ell, pel futur d'un g&egrave;nere que ens pertany a tots els catalans.
    </p><p class="article-text">
        Aix&iacute; que... amunt aquestes canyes!
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/amunt-canyes_132_4681464.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 28 Aug 2014 11:53:12 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="57878" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="57878" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Amunt les canyes!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¡Arriba esas cañas!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/arriba-canas_132_4681453.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="¡Arriba esas cañas!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Muchos de los versos cantados y escritos por Peret que reflejan esa  filosofía suya de la vida, clara sincera y alegre, podrían ser su  epitafio</p></div><p class="article-text">
        <em>El mundo baila conmigo / y cuando vaya a dejarlo / deseo que mis amigos/ me digan adi&oacute;s cantando (&hellip;)El d&iacute;a que yo me muera / no lloren ni den la lata/ y canten El muerto vivo / que estaba tomando ca&ntilde;as. / Mi cari&ntilde;o y mis canciones / al irme les dejar&eacute; / para que sigan bailando / con la puntita del pie (&hellip;)Es mi &uacute;ltimo deseo / dejen la l&aacute;grima en el mar / recuerden que es preferible / re&iacute;r que llorar (&hellip;)</em>
    </p><p class="article-text">
        De <em>Porque yo me ir&eacute;,</em> del disco <em>C&oacute;mo me gusta</em>, 1993.
    </p><figure class="embed-container embed-container--type-embed ">
    
            <iframe src="http://widget.smartycenter.com/webservice/embed/9359/610755/643/362/0/0/0" _mce_src="http://widget.smartycenter.com/webservice/embed/9359/610755/643/362/0/0/0" scrolling="no" frameborder="0" height="362" width="643"></iframe>
    </figure><p class="article-text">
        En realidad no hay mucho que decir. Porque Peret lo dej&oacute; todo dicho. Muchos de los versos cantados y escritos por Peret que reflejan esa filosof&iacute;a suya de la vida, clara sincera y alegre, podr&iacute;an ser su epitafio. Y esa alegr&iacute;a queda, despu&eacute;s de tantas d&eacute;cadas dedicadas a la m&uacute;sica, queda en su legado: la rumba catalana. El g&eacute;nero propio de Catalunya, una aut&eacute;ntica Denominaci&oacute;n de Origen que &eacute;l cre&oacute; en los oscuros a&ntilde;os de mediados del siglo pasado y que ahora el mundo entero reconoce y admira.
    </p><p class="article-text">
        Peret puede descansar tranquilo, tomando ca&ntilde;as, porque su arte ha pasado de generaci&oacute;n en generaci&oacute;n. Desde sus coet&aacute;neos (el Pesca&iacute;lla, sin ir m&aacute;s lejos, o Gato P&eacute;rez), pasando por Los Manolos, los Ai, ai ai, Sabor de Gr&agrave;cia (&iexcl;tantos&hellip;!) hasta los j&oacute;venes grupos catalanes a los que, sin plantearse por qu&eacute;, les sali&oacute; la vena rumbera. &ldquo;Yo cojo la guitarra y me sale rumba&rdquo;, dec&iacute;a Xavi Ciurans, de Gertrudis. Estopa, La Troba Kung-fu, Pantanito, Muchachito Bombo Infierno&hellip; variedades todas muy diferentes dentro de la misma D. O. deben a Peret su idiosincrasia. Que se lo pregunten al estudioso de la rumba Txarly Brown, alma de Forcat (Foment de la Rumba Catalana), que pierde a su presidente de honor.
    </p><p class="article-text">
        Este g&eacute;nero que corre por nuestras venas bebi&oacute; de muchas copas: cupl&eacute;, tango, copla, samba, incluso, jazz&hellip; y Peret las combin&oacute; con alegr&iacute;a para cantar abierta y llanamente a la vida y esconder el drama social que se viv&iacute;a en Espa&ntilde;a. Nos cantaba el cantante y el compositor, pero tambi&eacute;n el carpintero, tapicero, chatarrero, vendedor de tejidos que fue para, igual que casi toda su generaci&oacute;n, ganarse las garrofas.
    </p><p class="article-text">
        Juan Puchades, periodista, estudioso y bi&oacute;grafo, lo cuadra en su libro<em> Peret. Biograf&iacute;a &iacute;ntima de la rumba catalana</em> (Global Rhythm, Barcelona, 2011): &ldquo;Ese Peret que ya no tiene nada que justificar, que lo ha sido todo en la m&uacute;sica popular de nuestro pa&iacute;s, que triunf&oacute; en medio mundo haciendo bailar a los p&uacute;blicos m&aacute;s heterog&eacute;neos. El creador de decenas de canciones que, casi siempre con ritmo alegre, han ido trazando su particular filosof&iacute;a vital, plasmando verdades como pu&ntilde;os en versos de genial y natural sencillez. Peret, el hombre que vend&iacute;a trajes a domicilio antes de dar forma a un g&eacute;nero musical que echa sus ra&iacute;ces en la calle de la Cera de Barcelona; el mismo Peret que a comienzos de los a&ntilde;os 80 lo dej&oacute; todo y se transform&oacute;, durante una d&eacute;cada, en predicador de la Iglesia de Filadelfia; el que puso ritmo a las Olimpiadas de 1992. El que siempre ha luchado porque la rumba perdure y el que hoy canta mejor que nunca y piensa en su siguiente disco, en su pr&oacute;xima gira, en dar forma a una escuela de la rumba catalana&hellip;&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        De las infinitas y sinceras reacciones a la muerte de Peret, nos quedamos con dos. La del diputado al Parlament por la CUP David Fern&aacute;ndez, porque hace hincapi&eacute; en el valor de la obra del maestro: &ldquo;Nos recuerda que somos una cultura abierta y mestiza hecha desde abajo, enraizada en las clases populares&rdquo;. Desde esos primeros pelda&ntilde;os, la m&uacute;sica de Peret lleg&oacute; a todos los escalafones de la sociedad. Y, la segunda, la de Ropgeli Herreros, colega i alumno del genio: &ldquo;S&oacute;lo hab&iacute;a un Rey y ahora que ha muerto no pienso que tenga ning&uacute;n heredero leg&iacute;timo. Puede que la rumba catalana se convierta en una rep&uacute;blica&rdquo;. Esta ausencia de heredero hay que verla como un s&iacute;ntoma del buen estado de salud de la rumba: ya no est&aacute; el fundador pero hay toda una legi&oacute;n de m&uacute;sicos que no dejan de trabajar, como &eacute;l, por el futuro de un g&eacute;nero que nos pertenece a todos los catalanes.
    </p><p class="article-text">
        As&iacute; que&hellip; &iexcl;arriba esas ca&ntilde;as!
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/arriba-canas_132_4681453.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 28 Aug 2014 11:41:40 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="57878" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="57878" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[¡Arriba esas cañas!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/ef5cef36-ea77-45e1-a428-c019a77c0902_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Más allá de la locura]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-circo_132_4733012.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Más allá de la locura"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La compañía australiana Circa se mete al público del Grec en el bolsillo con 'Beyond', un espectáculo de circo superlativo, divertido y sorprendente.</p><p class="subtitle">Cruzan la línea que separa la locura de la cordura en toda una lección física y filosófica.</p></div><p class="article-text">
        &ldquo;Cruzar la l&iacute;nea que separa el mundo animal del humano, la locura de la cordura, el sue&ntilde;o de la l&oacute;gica&rdquo;. Con esta intenci&oacute;n nos presenta la compa&ntilde;&iacute;a australiana Circa <em>Beyond</em>. Podr&iacute;a ser ret&oacute;rico, la verdad. Una excusa como cualquier otra para dar coherencia a una sucesi&oacute;n de saltos, de acrobacias, de golpes, de equilibrios imposibles... Sin esta justificaci&oacute;n, la obra ya ser&iacute;a brutal, pero a lo largo de la hora y pico de funci&oacute;n, esta l&iacute;nea que atraviesan se convierte en una especie de dramaturgia subliminal que, efectivamente, da un plus importante al espect&aacute;culo.
    </p><p class="article-text">
        Los protagonistas, cuatro mujeres y tres hombres, son artistas circenses, pero tambi&eacute;n actores con todo el sentido del humor. Nos miran, nos retan, nos advierten de lo que quieren hacer. Y lo hacen desafiando a la l&oacute;gica, a la condici&oacute;n humana, a la cordura. Lo hacen con animalidad, con locura, con sue&ntilde;o. Una chica carga a dos chicos con una facilidad inhumana; otra se cuelga de dos cuerdas a ocho metros del suelo y se enreda hasta hacernos perder la noci&oacute;n anat&oacute;mica (&iquest;qu&eacute; hace este pie junto a la cara...?); la misma forzuda resuelve un cubo de Rubick mientras los otros colegas (&iquest;personas? &iquest;animales?) se le suben encima con una curiosidad indescriptible; un chico realiza malabares haciendo volar una hoja de papel entre las manos, los pies, las piernas, la cara, la ... &iquest;qu&eacute; es esto? &iquest;la espalda? &iquest;c&oacute;mo aguanta el papel en la espalda? otros suben por barras verticales y nos brindan una danza vertiginosa; otro hace de clown; de repente recorren el escenario a una velocidad pasmosa a base de saltos y volteretas en una danza urbana gamberra y precipitada; una asalta al p&uacute;blico o los siete intentan contener sus instintos en fila, como queriendo demostrar algo a los espectadores, ocultar los tics simiescos de algunos, caninos de otros, gallin&aacute;ceos de otra... Como dici&eacute;ndonos: somos humanos. (&iquest;O no?)
    </p><p class="article-text">
        A los ritmos de canciones conocidas de todos (desde Frank Sinatra hasta Georges Brassens pasando por Bonnie Tyler...), estos alocados dan rienda suelta al animal que todos tenemos dentro con una exhibici&oacute;n de fuerza, de equilibrio, de contorsionismo , de equilibrismo, de ritmo, de danza, de poder, de valent&iacute;a... todo dentro de un espect&aacute;culo que, realmente, emociona, divierte y enamora.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-circo_132_4733012.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 27 Jul 2014 12:58:37 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242659" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242659" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Más allá de la locura]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Més enllà de la bogeria]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-circ_132_4733020.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Més enllà de la bogeria"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">La companyia australiana Circa es fica el públic del Grec a la butxaca amb ‘Beyond’, un espectacle de circ superlatiu, divertit i sorprenent.</p><p class="subtitle">Creuen la línia que separa la bogeria del seny en tota una lliçó física i filosòfica.</p></div><p class="article-text">
        &ldquo;Creuar la l&iacute;nia que separa el m&oacute;n animal de l&rsquo;hum&agrave;, la bogeria del seny, el somni de la l&ograve;gica&rdquo;. Amb aquesta intenci&oacute; ens presenta la companyia australiana Circa el seu <em>Beyond</em>. Podria ser ret&ograve;ric, la veritat. Una excusa com qualsevol altra per donar coher&egrave;ncia a una successi&oacute; de salts, d&rsquo;acrob&agrave;cies, de cops, d&rsquo;equilibris impossibles... Sense aquesta justificaci&oacute;, l&rsquo;obra ja seria brutal, per&ograve; al llarg de l&rsquo;hora i escaig de funci&oacute;, aquesta l&iacute;nia que travessen es converteix en una mena de dramat&uacute;rgia subliminal que, efectivament, d&oacute;na un plus important a l&rsquo;espectacle.
    </p><p class="article-text">
        Els protagonistes, quatre dones i tres homes, s&oacute;n artistes circenses per&ograve;, tamb&eacute;, actors amb tot el sentit de l&rsquo;humor. Ens miren, ens repten, ens adverteixen del qu&egrave; volen fer. I ho fan desafiant la l&ograve;gica, la condici&oacute; humana, el seny. Ho fan amb animalitat, amb bogeria, amb somni. Una noia carrega dos nois amb una facilitat inhumana; una altra es penja de dues cordes a vuit metres del terra i s&rsquo;hi enreda fins a fer-nos perdre la noci&oacute; anat&ograve;mica (qu&egrave; hi fa aquest peu al costat de la cara...?); la mateixa for&ccedil;uda resol un cub Rubick mentre els altres col&middot;legues (persones? animals???) se li pugen al damunt amb una curiositat indescriptible; un noi fa malabars fent volar un full de paper entre les mans, els peus, les cames, la cara, la... qu&egrave; &eacute;s aix&ograve;? l&rsquo;esquena? com aguanta el paper en l&rsquo;esquena? uns altres pugen per barres verticals i ens brinden una dansa vertiginosa; de sobte recorren l'escenari a una velocitat sorprenent a base de salts i tombarelles en una dansa urbana gamberra i precipitada; un altre fa de clown; una assalta al p&uacute;blic o tots set intenten contenir els seus instints en fila, com havent de demostrar alguna cosa als espectadors, amagar els tics simiescos d&rsquo;alguns, canins d&rsquo;uns altres, gallinacis d&rsquo;una altra... Com dient-nos: som humans. O no?
    </p><p class="article-text">
        Als ritmes de can&ccedil;ons conegudes de tots (des de Frank Sinatra fins a Georges Brassens passant per Bonnie Tyler...), aquests esbojarrats donen regna solta a l&rsquo;animal que tots tenim dins amb una exhibici&oacute; de for&ccedil;a, d&rsquo;equilibri, de contorsionisme, d&rsquo;equilibrisme, de ritme, de dansa, de poder, de valentia... tot dins d&rsquo;un espectacle que, realment, emociona, diverteix i enamora.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-circ_132_4733020.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 27 Jul 2014 12:55:29 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242659" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242659" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Més enllà de la bogeria]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/4f1a493a-bd39-45e6-884e-59317e738ebb_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pena per soleàs a les barraques de Montjuïc]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-dansa_132_4733529.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pena per soleàs a les barraques de Montjuïc"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Jaume Villanueva fa un musical flamenc a partir de ‘Romance de Curro el Palmo’, de Serrat i de textos de Paco Candel, amb Antonio Canales i Kike Morente com a principals (però no únics) reclams.</p><p class="subtitle">Seguint el fil de la cançó, vivim el desamor dels protagonistes i una autèntica crònica social de la immigració dels 60 a Barcelona.</p></div><p class="article-text">
        <em>Romance de Curro &lsquo;el Palmo&rsquo;</em> &eacute;s, per a mi, la can&ccedil;&oacute; m&eacute;s trista de Serrat, i amaga tot una hist&ograve;ria que va molt m&eacute;s enll&agrave; del cruel desamor entre Merceditas, &ldquo;ese mal bicho&rdquo;, i Currito el Palmo, el bailaor coix i somiador. &Eacute;s un poema que cont&eacute; els ingredients de tota una cr&ograve;nica social d&rsquo;una &egrave;poca (dura, com el desamor), que ara Jaume Villanueva, recolzant-se en els escrits de Paco Candel, ens descobreix convertint-los en un musical flamenc al qual donen vida un Antonio Canales enorme (en tots els sentits), una Eli Ayala poderos&iacute;ssima, un Nacho Blanco hipnotitzant, un Kike Morente plet&ograve;ric i un Pep Cruz que m&eacute;s que una estrella convidada, &eacute;s el referent imprescindible en la lectura social de l&rsquo;obra. La resta de la vintena llarga d&rsquo;artistes que acompanyen llueixen a l&rsquo;al&ccedil;ada de les circumst&agrave;ncies, aportant cada personatge el seu gra de sorra en la realitat de la hist&ograve;ria.
    </p><p class="article-text">
        La can&ccedil;&oacute; &eacute;s el fil conductor de la dramat&uacute;rgia. Cada estrofa d&oacute;na peu a una dramatitzaci&oacute; musical que ens fa escoltar la pe&ccedil;a com a seguiriya, com a sole&agrave;, com a pasodoble, com a sardana, incl&uacute;s, o com a jota i ens descriu tot el que els versos simplement deixen intuir. Tot amb coreografies esplendoroses, ben trenades i ballades que il&middot;lustren la desgraciada hist&ograve;ria d&rsquo;amor del Palmo, que veu com la seva Merceditas deixa el tablao per anar-se amb un ric metge (&ldquo;de cl&iacute;nica propia y Rolls de contrabando&rdquo;). No ho superar&agrave;: &ldquo;Entre palma y palma, Curro fue palmando&rdquo;. L&rsquo;enterrament del Palmo, posat en escena amb sobrietat i delicadesa, &eacute;s un dels moments culminants de l&rsquo;obra. El Curro apareixer&agrave; des dels cels, &ldquo;a mano derecha, seg&uacute;n se va alcielo...&rdquo; y ballar&agrave; radiant, de blanc lluent, feli&ccedil;, mostrant el talent que en la resta de la funci&oacute; ja s&rsquo;intu&iuml;a veient-lo ballar amb una cama r&iacute;gida i tot tor&ccedil;at (gran actuaci&oacute;). La versi&oacute; de Villanueva, per&ograve;, ens regala un <em>bonus track</em> en el que triomfa l&rsquo;amor...
    </p><p class="article-text">
        Hi corretegen s&iacute;mbols de l&rsquo;&egrave;poca: un limpia, un quinto, gu&agrave;rdies civils, claveteres, un anarquista borratxo, un aprofitat dels temps que corren, matons fatxes i molts il&middot;lusionats emigrants disposats a donar-ho tot per tirar endavant. S&oacute;n personatges de la realitat i dels textos de Candel i tamb&eacute; de l&rsquo;univers serrati&agrave;: tots s&oacute;n &ldquo;fills d&rsquo;un pa&iacute;s orfe, fills d&rsquo;Una Grande y Libre&rdquo;, segur que es troben pels carrers amb aquella &ldquo;aristocracia del barrio&rdquo; i s&oacute;n aquelles &ldquo;almas que zozobran, caminito de la obra&rdquo;... &Eacute;s la hist&ograve;ria dels altres catalans de Candel, les viv&egrave;ncies de superviv&egrave;ncia dels xarnegos. Una generaci&oacute; que, en els anys 60 (en qu&egrave; est&agrave; ambientada la funci&oacute;), fa de vision&agrave;ria en boca de Ramon Oller, el catal&agrave; anarquista que interpreta Pep Cruz: &ldquo;Qu&egrave; haur&agrave; sigut d&rsquo;aquesta gent d&rsquo;aqu&iacute; a 50 anys? Franco haur&agrave; mort &ndash;segur-, per tant hi haur&agrave; una rep&uacute;blica (ai...!). I, potser, faran musicals biling&uuml;es&rdquo;, ve a dir en un emotiu discurs que tanca la primera part, en mig d&rsquo;un imponent sarau d&rsquo;agra&iuml;ment a Barcelona, la ciutat que els ha acollit  &ldquo;sin importarle que sean o no charnegos&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        &Eacute;s interessant viure pr&agrave;cticament en el mateix espai (el Teatre Grec), el que passava a les barraques de Montju&iuml;c amb aquella primera immigraci&oacute; que sospirava per un lloc a la Seat. Representa el passat (o present?) moltes fam&iacute;lies que, com predeia Oller, ara, 50 m&eacute;s tard, estan plenament integrades a Catalunya, s&oacute;n catalanes i xarnegues, com qualsevol fill de ve&iacute;. Molts dels qui podrien haver visitat (o treballat) en el tablao del Lacio, estaven a la graderia del Grec veient l&rsquo;espectacle, potser recordant-lo.
    </p><p class="article-text">
        Els defectes de so de l&rsquo;estrena (cal suposar que ja superats) despisten una mica: de vegades no se sap on &eacute;s el que canta, per no parlar de les interfer&egrave;ncies en alguns micros (Morente fill les va patir en la primera part, per&ograve; se&rsquo;n va venjar en una segona memorable).
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-dansa_132_4733529.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 26 Jul 2014 17:38:26 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="239042" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="239042" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pena per soleàs a les barraques de Montjuïc]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pena por soleás en las barracas de Montjuïc]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-danza_132_4733539.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pena por soleás en las barracas de Montjuïc"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Jaume Villanueva hace un musical flamenco a partir de 'Romance de Curro el Palmo', de Serrat, y de textos de Paco Candel, con Antonio Canales y Kike Morente como principales (pero no únicos) reclamos.</p><p class="subtitle">Siguiendo el hilo de la canción, vivimos el desamor de los protagonistas y una auténtica crónica social de la inmigración de los 60 en Barcelona.</p></div><p class="article-text">
        <em>Romance</em><em> de Curro 'el Palmo'</em> es, para m&iacute;, la canci&oacute;n m&aacute;s triste de Serrat, y esconde toda una historia que va mucho m&aacute;s all&aacute; del cruel desamor entre Merceditas, &ldquo;ese mal bicho&rdquo;, y Currito el Palmo, el bailaor cojo y so&ntilde;ador. Es un poema que contiene los ingredientes de toda una cr&oacute;nica social de una &eacute;poca (dura, como el desamor), que ahora Jaume Villanueva, apoy&aacute;ndose en los escritos de Paco Candel, nos descubre convirti&eacute;ndolos en un musical flamenco al que dan vida un Antonio Canales enorme (en todos los sentidos), una Eli Ayala poderos&iacute;sima, un Nacho Blanco hipnotizante, un Kike Morente plet&oacute;rico y un Pep Cruz que, m&aacute;s que una estrella invitada, es el referente imprescindible en la lectura social de la obra. El resto de la veintena larga de artistas que acompa&ntilde;an brillan a la altura de las circunstancias, aportando cada personaje su grano de arena en la realidad de la historia. Sensacional el cameo de La Barni, expertos en la copla, como demostraron en <em>Ojos verdes</em>.
    </p><p class="article-text">
        La canci&oacute;n es el hilo conductor de la dramaturgia. Cada estrofa da pie a una dramatizaci&oacute;n musical que nos hace escuchar la pieza como seguiriya, como sole&aacute;, como pasodoble, como sardana, incluso, o como jota y describe lo que los versos simplemente dejan intuir. Todo con coreograf&iacute;as esplendorosas, bien trenzadas y bailadas que ilustran la desgraciada historia de amor del Palmo, que ve como su Merceditas deja el tablao del Lacio para irse con un rico m&eacute;dico (&ldquo;de cl&iacute;nica propia y Rolls de contrabando&rdquo;). No lo superar&aacute;: &ldquo;Entre palma y palma, Curro fue palmando&rdquo;. El entierro del Palmo, puesto en escena con sobriedad y delicadeza, es uno de los momentos culminantes de la obra. El Curro aparecer&aacute; desde los cielos, &ldquo;a mano derecha, segun se va al cielo...&rdquo; y bailar&aacute; radiante, de blanco reluciente, feliz, mostrando el talento que en el resto de la funci&oacute;n ya se le intu&iacute;a al verlo bailar con una pierna r&iacute;gida y todo torcido (gran actuaci&oacute;n). La versi&oacute;n de Villanueva, sin embargo, nos regala un <em>bonus</em><em> track</em> en el que triunfa el amor...
    </p><p class="article-text">
        Por el escenario (un reproducci&oacute;n de las barracas de la falda de la monta&ntilde;a) corretean s&iacute;mbolos de la &eacute;poca: un limpia, un quinto, guardias civiles, claveteras, un anarquista borracho, un aprovechado de los tiempos que corren, matones fachas y muchos ilusionados emigrantes dispuestos a darlo todo para salir adelante. Son personajes de la realidad y de los textos de Candel y tambi&eacute;n del universo serratiano: todos son &ldquo;fills d&rsquo;un pa&iacute;s orfe, fills d&rsquo;Una Grande y Libre&rdquo;, seguro que se encuentran por las calles con aquella &ldquo;aristocracia del barrio&rdquo; y son tambi&eacute;n &ldquo;almas que zozobran, caminito de la obra&rdquo;... Es la historia de los otros catalanes de Candel, las vivencias de supervivencia de los charnegos. Una generaci&oacute;n que, en los a&ntilde;os 60 (en la que est&aacute; ambientada la funci&oacute;n), hace de visionaria en boca de Ram&oacute;n Oller, el catal&aacute;n anarquista que interpreta Pep Cruz: &ldquo;&iquest;Qu&eacute; habr&aacute; sido de esa gente dentro de 50 a&ntilde;os? Franco habr&aacute; muerto -seguro-, por lo tanto habr&aacute; una rep&uacute;blica (&iexcl;ay ..!). Y, tal vez, har&aacute;n musicales biling&uuml;es&rdquo;, viene a decir en un emotivo discurso que cierra la primera parte, en medio de un imponente sarao de agradecimiento a Barcelona, la ciudad que los ha acogido &ldquo;sin importarle que sean o no charnegos&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Es interesante vivir pr&aacute;cticamente en el mismo espacio (el Teatre Grec), lo que pasaba en las barracas de Montju&iuml;c con aquella primera inmigraci&oacute;n que suspiraba por un puesto en la Seat. Representa el pasado de muchas familias que, como predec&iacute;a Oller, ahora, 50 m&aacute;s tarde, est&aacute;n plenamente integradas en Catalunya, son catalanas y charnegas, como cualquier hijo de vecino. Muchos de los que podr&iacute;an haber frecuentado el tablao del Lacio (o trabajado all&iacute;), estaban en la grada del Grec viendo el espect&aacute;culo, quiz&aacute;s record&aacute;ndolo.
    </p><p class="article-text">
        Los defectos de sonido del estreno (es de suponer que ya superados) despistan un poco: a veces no se sabe d&oacute;nde est&aacute; el personaje que canta, por no hablar de las interferencias en algunos micros (Morente hijo las sufri&oacute; en la primera parte, pero se veng&oacute; en una segunda memorable).
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-danza_132_4733539.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sat, 26 Jul 2014 17:33:30 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="239042" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="239042" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pena por soleás en las barracas de Montjuïc]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/08f1936c-99c2-4c0b-aa48-4a0ef3a1d2e8_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Monti guanya a la mort]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4736977.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Monti guanya a la mort"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Rhum’ és un homenatge al desaparegut Monti de part dels seus col.legues, amics, germans i, de pas, a la professió que els uneix.</p><p class="subtitle">L'espectacle del Grec és tendre, canalla, nostàlgic i divertit en les seves dosis justes que juga amb la realitat i la fantasia.</p></div><p class="article-text">
        &ldquo;Un bolo de treballar, i al LLiure?&rdquo;, pregunta el pallasso carablanca al tel&egrave;fon. &ldquo;S&iacute;, tamb&eacute; treballem per a sales alternatives&rdquo;, diu. &ldquo;Per&ograve; amb el Rhum..., &eacute;s clar&rdquo;, se li sent dir, ara. I es preocupa. Es preocupa perqu&egrave; el Rhum no hi &eacute;s. Igual que Monti, el pallasso &ldquo;oficial&rdquo; del Teatre Lliure, fa m&eacute;s d&rsquo;un any que no hi &eacute;s. Ell, que tantes vegades es va batre en duel, per&ograve; &ldquo;a &lsquo;muehte&rsquo;, a &lsquo;muehte&rsquo; de morirse, a &lsquo;muehte&rsquo; de que gane el mejor&rdquo;, no va assistir a aquest duel, protagonitzat pels seus col&middot;legues Jordi Mart&iacute;nez, Pep Pascual, Joan Arqu&eacute;, Roger Juli&agrave; i Guillem Alb&agrave;. L&rsquo;emotivitat, la poesia, el gamberrisme i la professionalitat d&rsquo;aquests pallassos, per&ograve;, el va tenir molt present en una funci&oacute; de la qual Monti va ser coautor, per homenatjar, precisament, a l&rsquo;admirat i m&iacute;tic pallasso de fa gaireb&eacute; un segle, Rhum. La dramat&uacute;rgia de l&rsquo;obra exigeix que el Rhum aparegui. I l&rsquo;hauran de suplantar. Donant peu a tot un seguit de situacions que s&oacute;n un sincer homenatge al m&oacute;n del circ.
    </p><p class="article-text">
        L&rsquo;espectacle &eacute;s brillant. Per a grans i petits (s&iacute;, tamb&eacute; per a petits: alguna cosa senzillament no l&rsquo;entendran i no passar&agrave; res). Farcit de repeticions histri&ograve;niques tan circenses, ple d&rsquo;humor, regalimant tendresa (que diria Serrat), acompanyat de m&uacute;sica i envoltat de riallades. L&rsquo;Espai Lliure esdev&eacute; una pista de circ, delimitada per ba&uuml;ls i maletes, amb instruments i globus i confetti i una taula per un sopar rom&agrave;ntic (tot el romanticisme que cal esperar...), i una desgavellada i colorida exhibici&oacute; de nataci&oacute; sincronitzada (i elegant, per descomptat) culminada amb el rap dels Swimming Brothers i una corrida de toros i un duel (a &lsquo;muehte&rsquo;, de la de morirse) i can&ccedil;ons i esbojarrats comentaris del Equipo A de Clint Eastwood o de Braveheart i un mirall trencat a trav&eacute;s del qual intu&iuml;m Groucho i, per acabar, una conversa amb la consci&egrave;ncia.
    </p><p class="article-text">
        Es crea en la sala una atmosfera de complicitat important entre els espectadors i els pallassos. La comuni&oacute; entre uns i altres &eacute;s total. &Eacute;s la reivindicaci&oacute; d&rsquo;una professi&oacute; que va m&eacute;s enll&agrave; de la professionalitat perqu&egrave; &eacute;s un mode de vida. El que va tria Joan Montany&egrave;s, el de viure en el circ, pel circ i per al circ. Ja ho deia, el Monti, que ell era un pallasso que portava una personeta dins. &Eacute;s important que avui en dia, quan alguns han volgut desacreditar la paraula, el pallasso ens mostri tot el que porta... a fora, se&rsquo;ns mostri tal com &eacute;s i ens doni lli&ccedil;ons de felicitat. Ho necessitem.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4736977.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 25 Jul 2014 00:03:10 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243063" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243063" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Monti guanya a la mort]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Monti gana a la muerte]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4736987.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Monti gana a la muerte"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">'Rhum' es un homenaje al desaparecido Monti de parte de sus colegas, amigos, hermanos y, de paso, a la profesión que los une.</p><p class="subtitle">El espectáculo del Grec es tierno, niños, nostálgico y divertido en sus dosis justas que juega con la realidad y la fantasía.</p></div><p class="article-text">
        &ldquo;&iquest;Un bolo de trabajar, y en el Lliure?&rdquo;, pregunta el payaso carablanca al tel&eacute;fono. &ldquo;S&iacute;, tambi&eacute;n trabajamos para salas alternativas&rdquo;, dice. &ldquo;Pero con Rhum ..., claro&rdquo;, se le oye decir, ahora. Y se preocupa. Se preocupa porque Rhum no est&aacute;. Al igual que Monti, payaso &ldquo;oficial&rdquo; del Teatro Libre, que hace m&aacute;s de un a&ntilde;o que tampoco est&aacute;. &Eacute;l, que tantas veces se bati&oacute; en duelo, pero &ldquo;a 'muehte', a 'muehte' de morirse, a 'muehte' de que gane el mejor&rdquo;, no asisti&oacute; a este duelo, protagonizado por sus colegas Jordi Mart&iacute;nez, Pep Pascual, Joan Arqu&eacute;, Roger Juli&agrave; y Guillem Alb&agrave;. Pero la emotividad, la poes&iacute;a, el gamberrismo y la profesionalidad de estos payasos lo tuvo muy presente en una funci&oacute;n de la que Monti fue coautor, para homenajear, precisamente, al admirado y m&iacute;tico payaso de hace casi un siglo, Rhum. La dramaturgia de la obra exige que el Rhum aparezca. Y lo tendr&aacute;n que suplantar. Dando pie a una serie de situaciones que son un sincero homenaje al mundo del circo.
    </p><p class="article-text">
        El espect&aacute;culo es brillante. Para mayores y peque&ntilde;os (s&iacute;, tambi&eacute;n para peque&ntilde;os: algo sencillamente no lo pillar&aacute;n y no pasar&aacute; nada). Plagado de repeticiones histri&oacute;nicas tan circenses, lleno de humor, desbordando ternura, acompa&ntilde;ado de m&uacute;sica y rodeado de carcajadas. El Espai Lliure se convierte en una pista de circo, delimitada por ba&uacute;les y maletas, con instrumentos y globos y confeti y una mesa para una cena rom&aacute;ntica (todo el romanticismo que hay que esperar de la situaci&oacute;n...) y una descabellada y colorida exhibici&oacute;n de nataci&oacute;n sincronizada (y elegante, por supuesto) culminada con el rap de los Swimming Brothers y una corrida de toros y un duelo (a 'muehte', de la de morirse) y canciones y alocados comentarios del Equipo A o de Clint Eastwood o de Braveheart y un espejo roto a trav&eacute;s del cual intuimos a Groucho y, para terminar, una conversaci&oacute;n con la conciencia.
    </p><p class="article-text">
        Se crea en la sala una atm&oacute;sfera de complicidad importante entre los espectadores y los payasos. La comuni&oacute;n entre unos y otros es total. Es la reivindicaci&oacute;n de una profesi&oacute;n que va m&aacute;s all&aacute; del oficio porque es un modo de vida. El que eligi&oacute; Joan Montany&egrave;s, el de vivir el circo, en el circo y para el circo. Ya lo dec&iacute;a, Monti, que &eacute;l era un payaso que llevaba una personita dentro. Es importante que hoy en d&iacute;a, cuando algunos han querido desacreditar la palabra, el payaso nos saque todo lo que lleva... fuera, nos muestre tal como es y nos d&eacute; lecciones de felicidad. Las necesitamos.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4736987.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 24 Jul 2014 23:58:28 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="243063" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="243063" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Monti gana a la muerte]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/ea333d55-46d5-4c1c-a337-c77e2b2cc10b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Circo]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[“La llum de la democràcia se’ns va menjar la resistència”]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4743651.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="“La llum de la democràcia se’ns va menjar la resistència”"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Dins del cicle IT Emergents, al Grec, la companyia Laminimal ens ha transportat a la Transició a l’obra ‘La supervivència de les lluernes’.</p><p class="subtitle">La directora, Daniela de Vecchi, ha dramatitzat textos de Sinistierra, de Mayorga i de Carla Rovira per teixir 10 històries de supervivència</p></div><p class="article-text">
        Laminimal Teatre Sist&egrave;mic &eacute;s una companyia etiquetada de &ldquo;emergent&rdquo; que, per&ograve;, t&eacute; les coses molt clares i un estil propi. <em>La superviv&egrave;ncia de les lluernes</em> &eacute;s un projecte s&ograve;lid que ha nascut i s&rsquo;ha assajat a T&agrave;rrega i que ja ha passat (amb nota) per l&rsquo;&Agrave;tic 22 del Tantarantana, per Madrid (sala Matadero), ara pel Grec i estar&agrave; a T&agrave;rrega al setembre. Ens explica hist&ograve;ries de superviv&egrave;ncia, conflictes sist&egrave;mics, il&middot;lusions justificades (o no) en una &egrave;poca molt concreta, mitjans dels anys 70  a Espanya. Sense un argument lineal, se centra a explicar aquestes viv&egrave;ncies ubicades en la bene&iuml;da i incorrupta Transici&oacute; que mai ning&uacute; no ha gosat criticar. Aquella &egrave;poca en la qual, en paraules de la directora del muntatge, Daniela de Vecchi, &ldquo;la llum de la democr&agrave;cia se&rsquo;ns va menjar la resist&egrave;ncia&rdquo;. I tot ens va estar b&eacute;, tot va encaixar: l&rsquo;oblit, el perd&oacute;, l&rsquo;exemplar gesti&oacute; pol&iacute;tica. Els relats desmanegats ens parlen de mem&ograve;ria hist&ograve;rica, de tortura, del Siscents, d&rsquo;abs&egrave;ncia, de bojos que es creuen reis, de fronteres (&ldquo;ninguna se ha defendido sin sangre&rdquo;)...
    </p><p class="article-text">
        La reivindicaci&oacute; de la pe&ccedil;a &eacute;s prou clara. &ldquo;Crec que a la generaci&oacute; que ara tenen entre gaireb&eacute; 30 i 40 anys, com aquests actors, se&rsquo;ls ha negat parlar del seu passat recent. Aqu&iacute; ho fan&rdquo;, diu De Vecchi. En parlen a trav&eacute;s de textos de Sinisterra (<em>Esperando algo</em>), de Juan Mayorga (<em>La legi&oacute;n</em> i de la membre de la companyia Carla Rovira (<em>Ausencia</em>). Textos gaireb&eacute; recitats, alguns, dialogats, d&rsquo;altres, i lluitats, uns altres quants, per&ograve; sempre des de la complicitat amb el p&uacute;blic i amb els mateixos personatges: als quals els actors cedeixen els propis noms i, per descomptat, els propis car&agrave;cters. El resultat s&oacute;n 10 interpretacions extremadament properes i convincents, divertides, amargues, tendres, innocents...
    </p><p class="article-text">
        L&rsquo;obra &eacute;s cr&iacute;tica des de la ironia. Combina l&rsquo;humor amb fases inquietants, una inquietud incrementada amb la m&uacute;sica i amb els gestos repetitius, deliciosament malaltissos, dels actors en coreografies gestuals i textuals. &Eacute;s el segell identificatiu de la companyia, un m&egrave;tode que pressuposa sistemes, accions f&iacute;siques que es repeteixen, variacions de gestos pautats, per&ograve; amb llibertat. Tot comen&ccedil;a a partir d&rsquo;una partitura f&iacute;sica i tot plegat &eacute;s un espectacle de teatre, per&ograve; fronterer amb la dansa i la m&uacute;sica. &ldquo;No improvisem, treballem molt els gestos. &Eacute;s una espectacle lliure dins d&rsquo;una pauta, com el jazz, que t&eacute; la seva partitura per&ograve; es deixa endur, dins d&rsquo;uns patrons&rdquo;, diu la directora.
    </p><p class="article-text">
        La complicitat amb el p&uacute;blic &eacute;s l&rsquo;altra gran aposta de Laminimal. Els espectadors, que escolten aquestes hist&ograve;ries desmanegades que els activen records o, com a m&iacute;nim, els sonen d&rsquo;alguna cosa propera, beuen cervesa (en el Grec, degut a l&rsquo;espai &ndash;l&rsquo;Institut del teatre&ndash;, cervesa sense alcohol), piquen patates i, molts, s&rsquo;animen a ballar als ritmes dels 70 quan, tot d&rsquo;una, es trobaran immersos en una discotequera festa de cap d&rsquo;any (est&agrave; comen&ccedil;ant l&rsquo;any 1975!).
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4743651.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 21 Jul 2014 16:49:13 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242603" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242603" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[“La llum de la democràcia se’ns va menjar la resistència”]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Transición]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA["La luz de la democracia se nos comió la resistencia"]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4743665.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="&quot;La luz de la democracia se nos comió la resistencia&quot;"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">Dentro del ciclo IT Emergents, en el Grec, la compañía Laminimal nos transporta a la Transición en la obra 'La supervivencia de las luciérnagas'.</p><p class="subtitle">La directora, Daniela de Vecchi, ha dramatizado textos de Sinistierra, de Mayorga y de Carla Rovira para tejer 10 historias de supervivencia</p></div><p class="article-text">
        Laminimal Teatre Sist&egrave;mic es una compa&ntilde;&iacute;a etiquetada de &ldquo;emergente&rdquo; que, sin embargo, tiene las cosas muy claras y un estilo propio. <em>La</em><em> supervivencia de las luci&eacute;rnagas</em> es un proyecto s&oacute;lido que ha nacido y se ha ensayado en T&agrave;rrega y que ya ha pasado (con nota) por el &Agrave;tic 22 del Tantarantana, por Madrid (sala Matadero), ahora por Grec y estar&aacute; en FiraT&agrave;rrega en septiembre. Nos cuenta historias de supervivencia, conflictos sist&eacute;micos, ilusiones justificadas (o no) en una &eacute;poca muy concreta, mediados de los a&ntilde;os 70 en Espa&ntilde;a. Sin un argumento lineal, se centra en explicar estas vivencias ubicadas en la bendita e incorrupta Transici&oacute;n que nadie ha osado criticar. Aquella &eacute;poca en la que, en palabras de la directora del montaje, Daniela de Vecchi, &ldquo;la luz de la democracia se nos comi&oacute; la resistencia&rdquo;. Y todo nos estuvo bien, todo encaj&oacute;: el olvido, el perd&oacute;n, la ejemplar gesti&oacute;n pol&iacute;tica. Los relatos deslabazados nos hablan de memoria hist&oacute;rica, de tortura, del Seiscientos, de ausencia, de locos que se creen reyes, de fronteras (&ldquo;ninguna se ha defendido sin sangre&rdquo;) ...
    </p><p class="article-text">
        La reivindicaci&oacute;n de la pieza es bastante clara. &ldquo;Creo que a la generaci&oacute;n que ahora tienen entre casi 30 y 40 a&ntilde;os, como estos actores, se les ha negado hablar de su pasado reciente. Aqu&iacute; lo hacen&rdquo;, dice De Vecchi. Hablan a trav&eacute;s de textos de Sinisterra (<em>Esperando algo</em>), de Juan Mayorga (<em>La</em><em> legi&oacute;n</em>) y de la miembro de la compa&ntilde;&iacute;a Carla Rovira (<em>Ausencia</em>). Textos casi recitados, algunos, dialogados, otros, y luchados, otros cuantos, pero siempre desde la complicidad con el p&uacute;blico y con los mismos personajes, a los que los actores ceden los propios nombres y, por supuesto, los propios caracteres. El resultado son 10 interpretaciones extremadamente cercanas y convincentes, divertidas, amargas, tiernas, inocentes ...
    </p><p class="article-text">
        La obra es cr&iacute;tica desde la iron&iacute;a. Combina el humor con fases inquietantes, una inquietud incrementada con la m&uacute;sica y con los gestos repetitivos, deliciosamente enfermizos, de los actores en coreograf&iacute;as gestuales y textuales. Es el sello identificativo de la compa&ntilde;&iacute;a, un m&eacute;todo que presupone sistemas, acciones f&iacute;sicas que se repiten, variaciones de gestos pautados, pero con libertad. Se empieza a partir de una partitura f&iacute;sica y todo es un espect&aacute;culo de teatro, pero fronterizo con la danza y la m&uacute;sica. &ldquo;No improvisamos, trabajamos mucho los gestos. Es una espect&aacute;culo libre dentro de una pauta, como el jazz, que tiene su partitura pero se deja llevar, dentro de unos patrones&rdquo;, dice la directora.
    </p><p class="article-text">
        La complicidad con el p&uacute;blico es la otra gran apuesta de Laminimal. Los espectadores, que escuchan estas historias deshilvanadas que les activan recuerdos o, como m&iacute;nimo, les suenan de algo cercano, beben cerveza (en el Grec, debido al espacio -el Institut del Teatre-, cerveza sin alcohol) , pican patatas y, muchos, se animan a bailar los ritmos de los 70 cuando, de repente, se encuentran inmersos en una discotequera fiesta de fin de a&ntilde;o (&iexcl;est&aacute; empezando en 1975!).
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4743665.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 21 Jul 2014 16:41:42 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242603" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242603" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA["La luz de la democracia se nos comió la resistencia"]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/435f6ba9-cbdf-419e-8160-4bba1a794b3b_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Transición]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La señora María]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro-literatura_132_4748622.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="La señora María"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El escritor irlandés imagina, en ‘El testamento de María’ (Lumen) a la Virgen como una mujer de carne y hueso, con todo el dolor y la rabia de una madre destrozada.</p><p class="subtitle">Blanca Portillo da vida al personaje en un monólogo intenso en la Capella del Macba, en el debut teatral del director Agustí Villaronga</p><p class="subtitle">"Un católico de verdad puede creer que es una obra terrible si no la lee, porque cuando lo hace descubre que es un texto muy serio en el que no me río de nadie", dice el autor.</p></div><p class="article-text">
        De repente, Mar&iacute;a es de carne y hueso. Es humana y, como har&iacute;a cualquier madre que asistiese a la tortura de su hijo, sufre, maldice, llora, grita. Es una madre que ha olvidado c&oacute;mo sonre&iacute;r, seg&uacute;n confiesa en el texto. Y as&iacute; lo cuenta en <em>El testamento de Mar&iacute;a</em>, mon&oacute;logo teatral que escribi&oacute; Colm T&oacute;ib&iacute;n (Enniscorthy, Irlanda, 1955) y convirti&oacute; luego en novela (que ahora publica Lumen). Hasta el domingo, en la Capella del Macba, Blanca Portillo, dirigida por Algust&iacute; Villaronga, da vida y, sobre todo, sentimientos, a la madre de Dios. Es una obra delicada, dur&iacute;sima y, previsiblemente, pol&eacute;mica. Un libro que rompe el mito de la Virgen Mar&iacute;a blanda, beata, incluso infantil para presentarnos a una se&ntilde;ora Mar&iacute;a cualquiera a la que le ha tocado vivir una desgracia inmensa.
    </p><p class="article-text">
        A pesar de la carga emotiva de la obra y de la novela, T&oacute;ib&iacute;n cuenta que todo empez&oacute; en una fiesta: &ldquo;Entre copas, le coment&eacute; al director de Festival de Teatro de Dubl&iacute;n que se podr&iacute;a hacer de la vida de Mar&iacute;a una tragedia, al estilo de las griegas: Electra, Medea, Ant&iacute;gona&hellip; tantas otras&rdquo;, explica el escritor. &ldquo;Pero la idea le gust&oacute; y una semana m&aacute;s tarde &ndash;sin copas de por medio&ndash; me contact&oacute; dici&eacute;ndome que quer&iacute;a que escribiese esa obra&rdquo;. El resultado se estren&oacute; unos pocos d&iacute;as en la capital irlandesa en 2011 y, &ldquo;como pasa con todas las obras de teatro&rdquo;, fue ef&iacute;mera. &ldquo;Ve&iacute;a c&oacute;mo la gente abandonaba el teatro, claro, se hab&iacute;a acabado. Ah&iacute; me vino la idea de escribir el libro, porque un libro queda para siempre&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        <em>El testamento de Mar&iacute;a</em>, que ahora se puede ver en el Grec, se ha estrenado en Dubl&iacute;n y en Nueva York con evidente &eacute;xito. &ldquo;Es un texto muy abierto&rdquo;, explica el creador, &ldquo;durante el cual el p&uacute;blico queda atrapado por una mezcla de historia b&iacute;blica que conoce y una historia humana que le es totalmente cercana&rdquo;. Esa mezcla es la que humaniza lo que es ic&oacute;nico: &ldquo;Le pone una cara al icono y se la va retirando, incluso, para encontrar la carne&rdquo;. La madre tierna y silenciosa se convierte en una madre inteligente que llora y se enfada al recordar lo que le ocurri&oacute; tiempo atr&aacute;s a su hijo. &ldquo;Tiene todos los motivos para decir la verdad&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Pero T&oacute;ib&iacute;n huye de las moralinas: &ldquo;No soy moralista, me interesa el drama, tocar el sistema nervioso del espectador/lector pero no generar pol&eacute;mica&rdquo;. Eso es complicado. Antes del estreno de Nueva York hubo manifestaciones en Broadway&hellip; &ldquo;Pero nadie interrumpi&oacute; la obra ni se fue del teatro a media funci&oacute;n&rdquo;, se defiende el irland&eacute;s. &ldquo;Porque un cat&oacute;lico de verdad puede creer que es una obra terrible, si no la ve o la lee, porque en cuanto lo hace descubre que es un texto muy serio en el que no me r&iacute;o de nadie&rdquo;, dice, al tiempo que se confiesa &ldquo;cat&oacute;lico irland&eacute;s laxo no practicante&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Mar&iacute;a rinde cuentas ante los evangelistas, que quieren saber la versi&oacute;n de la madre del redentor. Y lo hace con miedo pero con firmeza. &ldquo;<em>Quieren que lo sucedido perdure por siempre, seg&uacute;n me han dicho. Lo que escriben, dicen, cambiar&aacute; el mundo</em>&rdquo;, dice Mar&iacute;a. &ldquo;Ellos est&aacute;n inventando el futuro&rdquo;, matiza el escritor, &ldquo;ella vive el pasado con dolor. Ellos trabajan como novelistas, buscan la forma en la experiencia, son artistas. Ella no, ella lo recuerda con exactitud y hay urgencia en su voz&rdquo;. &ldquo;<em>Lo que vi me hab&iacute;a vuelto salvaje y nada ha podido cambiarlo. Lo que vi a la luz del d&iacute;a me ha trastornado y no hay oscuridad que logre aplacar o mitigar lo que me hizo</em>&rdquo;, se queja la protagonista, que ha visto c&oacute;mo crucificaban a su hijo. &ldquo;Ellos tienen la idea de influir en el futuro, son pol&iacute;ticos efectivos&rdquo;, dice T&oacute;ib&iacute;n. Y Mar&iacute;a: &ldquo;<em>Lo imaginable es lo que sucedi&oacute; en realidad y a lo que sucedi&oacute; en realidad es a lo que he de enfrentarme durante estos meses antes de ir a la tumba. Si no, todo se convertir&aacute; en una historia dulce que se volver&aacute; ponzo&ntilde;osa como las bayas vibrantes que cuelgan de la parte baja de los &aacute;rboles</em>&rdquo;. &iexcl;A ella qu&eacute; le cuentan del futuro, del porvenir&hellip;! Ella est&aacute; convencida de que su hijo se ha echado a perder (&iexcl;ha muerto!) por influencias pol&iacute;ticas.
    </p><p class="article-text">
        El libro invita a echar un vistazo a la actualidad. T&oacute;ib&iacute;n lo entiende perfectamente y no reh&uacute;ye el tema: &ldquo;Hoy en d&iacute;a, si eres el padre de un terrorista suicida que se ha enganchado una bomba al cuerpo, no puedes ser ning&uacute;n ide&oacute;logo&rdquo;, sostiene. &ldquo;Piensas en tu hijo, que va a morir por la patria o por la religi&oacute;n. Te dicen: &lsquo;Tu hijo es un patriota&rsquo; y respondes: &lsquo;No, mi hijo es mi hijo&rsquo;. Lo que pasa es que vivimos en un mundo en que la realidad y la pol&iacute;tica est&aacute;n as&iacute; de distantes&rdquo;.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro-literatura_132_4748622.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 18 Jul 2014 23:59:49 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="49005" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="49005" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[La señora María]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Blanca Portillo]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La senyora Maria]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-literatura-teatre_132_4748632.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="La senyora Maria"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">L'escriptor irlandès Colm Tóibín imagina, a 'El testamento de María' (Lumen) a la Mare de Déu com una dona de carn i ossos, amb tot el dolor i la ràbia d'una mare destrossada.</p><p class="subtitle">Blanca Portillo dóna vida al personatge en un monòleg intens a la Capella del Macba, en el debut teatral del director Agustí Villaronga.</p><p class="subtitle">"Un catòlic de veritat pot creure que és una obra terrible si no la llegeix, perquè quan ho fa descobreix que és un text molt seriós en què no ric de ningú", diu l'autor.</p></div><p class="article-text">
        Tot d'una, Maria &eacute;s de carn i ossos. &Eacute;s humana i, com faria qualsevol mare que assist&iacute;s a la tortura del seu fill, pateix, maleeix, plora, crida. &Eacute;s una mare que ha oblidat com somriure, segons confessa en el text. I aix&iacute; ho explica a <em>El</em><em> testamento de Mar&iacute;a</em>, mon&ograve;leg teatral que va escriure Colm T&oacute;ib&iacute;n (Enniscorthy, Irlanda, 1955) i va convertir despr&eacute;s en novel&middot;la (que ara publica Lumen). Fins diumenge, a la Capella del Macba, Blanca Portillo, dirigida per Algust&iacute; Villaronga, d&oacute;na vida i, sobretot, sentiments, a la mare de D&eacute;u. &Eacute;s una obra delicada, dur&iacute;ssima i, previsiblement, pol&egrave;mica. Un llibre que trenca el mite de la Mare de D&eacute;u tova, beata, fins i tot infantil per presentar-nos a una senyora Maria qualsevol a qui li ha tocat viure una desgr&agrave;cia immensa.
    </p><p class="article-text">
        Tot i la c&agrave;rrega emotiva de l'obra i de la novel&middot;la, T&oacute;ib&iacute;n explica que tot va comen&ccedil;ar en una festa: &ldquo;Entre copes, li vaig comentar al director del Festival de Teatre de Dubl&iacute;n que es podria fer de la vida de Maria una trag&egrave;dia, al estil de les gregues: Electra, Medea, Ant&iacute;gona... tantes altres &rdquo;, recorda l'escriptor. &ldquo;Per&ograve; la idea li va agradar i una setmana m&eacute;s tard -sense copes pel mig- em va contactar dient-me que volia que escriv&iacute;s aquesta obra&rdquo;. El resultat es va estrenar uns pocs dies a la capital irlandesa el 2011 i, &ldquo;com passa amb totes les obres de teatre&rdquo;, va ser ef&iacute;mera. &ldquo;Veia com la gent abandonava el teatre, &eacute;s clar, s'havia acabat. Aqu&iacute; em va venir la idea d'escriure el llibre, perqu&egrave; un llibre queda per sempre&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        El testament de Maria, que ara es pot veure al Grec, s'ha estrenat a Dubl&iacute;n i a Nova York amb evident &egrave;xit. &ldquo;&Eacute;s un text molt obert&rdquo;, explica el creador, &ldquo;durant el qual el p&uacute;blic queda atrapat per una barreja d'hist&ograve;ria b&iacute;blica que coneix i una hist&ograve;ria humana que li &eacute;s totalment pr&ograve;xima&rdquo;. Aquesta barreja &eacute;s la que humanitza el que &eacute;s ic&ograve;nic: &ldquo;Li posa una cara a la icona i se la va retirant, fins i tot, per trobar la carn&rdquo;. La mare tendra i silenciosa es converteix en una mare intel&middot;ligent que plora i s'enfada al recordar el que li va passar temps enrere el seu fill. &ldquo;T&eacute; tots els motius per dir la veritat&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Per&ograve; T&oacute;ib&iacute;n fuig de les moralines: &ldquo;No s&oacute;c moralista, m'interessa el drama, tocar el sistema nervi&oacute;s de l'espectador / lector per&ograve; no generar pol&egrave;mica&rdquo;. Aix&ograve; &eacute;s complicat. Abans de l'estrena de Nova York hi va haver manifestacions a Broadway... &ldquo;Per&ograve; ning&uacute; va interrompre l'obra ni se'n va anar del teatre a mitja funci&oacute;&rdquo;, es defensa l'irland&egrave;s. &ldquo;Perqu&egrave; un cat&ograve;lic de veritat pot creure que &eacute;s una obra terrible, si no la veu o la llegeix, perqu&egrave; quan ho fa descobreix que &eacute;s un text molt seri&oacute;s en qu&egrave; no ric de ning&uacute;&rdquo;, diu, i alhora es confessa &ldquo;cat&ograve;lic irland&egrave;s lax no practicant&rdquo;.
    </p><p class="article-text">
        Maria rendeix comptes davant els evangelistes, que volen saber la versi&oacute; de la mare del redemptor. I ho fa amb por per&ograve; amb fermesa. &ldquo;<em>Volen que els fets perdurin per sempre, segons m'han dit. El que escriuen, diuen, canviar&agrave; el m&oacute;n</em>&rdquo;, diu Maria. &ldquo;Ells estan inventant el futur&rdquo;, matisa l'escriptor, &ldquo;ella viu el passat amb dolor. Ells treballen com novel&middot;listes, busquen la forma en l'experi&egrave;ncia, s&oacute;n artistes. Ella no, ella ho recorda amb exactitud i hi ha urg&egrave;ncia en la seva veu&rdquo;. &ldquo;<em>El que</em><em> vaig veure m'havia tornat salvatge i res ha pogut canviar-lo. El que vaig veure a la llum del dia m'ha trasbalsat i no hi ha foscor que aconsegueixi aplacar o mitigar el que em va fer</em>&rdquo;, es queixa la protagonista, que ha vist com crucificaven al seu fill. &ldquo;Ells tenen la idea d'influir en el futur, s&oacute;n pol&iacute;tics efectius&rdquo;, diu T&oacute;ib&iacute;n. I Maria: &ldquo;<em>El</em><em> imaginable &eacute;s el que va succeir en realitat i al que va succeir en realitat &eacute;s al que he d'enfrontar-me durant aquests mesos abans d'anar a la tomba. Si no, tot es convertir&agrave; en una hist&ograve;ria dol&ccedil;a que es tornar&agrave; verinosa com les baies vibrants que pengen de la part baixa dels arbres</em>&rdquo;. A ella qu&egrave; li expliquen del futur, del porvenir...! Ella est&agrave; conven&ccedil;uda que el seu fill s'ha fet malb&eacute; (ha mort!) Per influ&egrave;ncies pol&iacute;tiques.
    </p><p class="article-text">
        El llibre convida a fer una ullada a l'actualitat. T&oacute;ib&iacute;n ho ent&eacute;n perfectament i no defuig el tema: &ldquo;Avui dia, si ets el pare d'un terrorista su&iuml;cida que s'ha enganxat una bomba al cos, no pots ser cap ide&ograve;leg&rdquo;, sost&eacute;. &ldquo;Penses en el teu fill, que morir&agrave; per la p&agrave;tria o per la religi&oacute;. Et diuen: 'El teu fill &eacute;s un patriota' i respons: 'No, el meu fill &eacute;s el meu fill'. El que passa &eacute;s que vivim en un m&oacute;n en qu&egrave; la realitat i la pol&iacute;tica estan aix&iacute; de distants &rdquo;.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-literatura-teatre_132_4748632.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 18 Jul 2014 23:54:37 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="49005" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="49005" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[La senyora Maria]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/e91cde38-3e49-4ebe-92f9-54f8d4085440_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Blanca Portillo]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pinter puro y duro]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4750620.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pinter puro y duro"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Vells temps’, del Nobel Harold Pinter, destapa los secretos que nos guarda el pasado y que, a menudo, pueden confundirse con la realidad.</p><p class="subtitle">La obra, dirigida por Sergi Belbel, se puede ver en la Sala Beckett hasta el 27 de julio.</p></div><p class="article-text">
        S&oacute;lo entrar, la sala Becket nos vuelve a desubicar. Escenario alargado, alargad&iacute;simo, cinco &uacute;nicas filas para el p&uacute;blico, largu&iacute;simas tambi&eacute;n. Una cortina recorre el escenario de lado a lado, un sof&aacute; en cada esquina, separando f&iacute;sicamente al matrimonio de la casa, un mueble bar, un buf&eacute; con platos, copas, una l&aacute;mpara de mesa... Es el marco donde Sergi Belbel encaja <em>Vells temps</em>, una obra que mezcla con habilidad los recuerdos y la imaginaci&oacute;n, el presente y el pasado, la causa y la consecuencia. Y nos plantea preguntas trascendentales: &iquest;vivimos una realidad suplantada por los recuerdos? &iquest;Vivimos un presente imaginado? &iquest;Hemos vivido un mismo pasado? &iquest;Hay alguien que nos hace creer los propios recuerdos, quiz&aacute;s inventados, hasta el punto de que hemos construido nuestra vivencia bas&aacute;ndonos en una mentira?
    </p><p class="article-text">
        Una mujer va a pasar unos d&iacute;as a casa de una amiga de juventud, aquella &eacute;poca de la vida en que todo es m&aacute;gico, todo es impulsivo, todo es emocionante. Nada que ver con la vida que esta mujer lleva ahora con su marido, quien la asalta con preguntas presuntamente inocentes sobre la esperada visitante. Anna llega ilusionada por ver a su amiga; Kate s&oacute;lo ten&iacute;a a una amiga, Ana, que le robaba la ropa interior. (&iquest;O tal vez no...?) Las dos mujeres eran polos opuestos (quiz&aacute;s se complementaban).
    </p><p class="article-text">
        Desde los primeros minutos de la funci&oacute;n se mastica esta atm&oacute;sfera inquietante. La llegada de la amiga activar&aacute; los recuerdos y todo comenzar&aacute; a mezclarse. Canciones, pel&iacute;culas, amigos, un mont&oacute;n de vivencias que Kate no recuerda pero que, a medida que crece la inquietud, comienza a aceptar. El marido, Deeley, siente una curiosidad casi enfermiza, agresiva. Pregunta, pregunta y pregunta y se convierte en un actor del pasado, descubri&eacute;ndonos una realidad que nos confunde. La entrada del marido en la narraci&oacute;n de las mujeres (de Anna, b&aacute;sicamente) nos hace ver la fragilidad de las relaciones humanas, los celos, la incomprensi&oacute;n, el silencio. La tensi&oacute;n se dispara, Kate reacciona y, de repente, es otra. El tono, la voz, los recuerdos. Ha cambiado. De repente, el presente queda sacudido, irreconocible.
    </p><p class="article-text">
        Se puede hablar de Universo pinteriano. Y aqu&iacute; est&aacute; ambientada la obra. El autor nos lleva al pasado sin abandonar el presente. Y es inquietante. Y lo hace como un maestro. Pinter puro y duro. Pinter admirado y Pinter detestado. Quien busque esta confusi&oacute;n encontrar&aacute; <em>Vells temps</em> una obra deliciosa y cautivadora (el trabajo actoral, sobre todo el de Carlos Mart&iacute;nez, es fant&aacute;stico). Quien no se sienta atra&iacute;do por este universo disfrutar&aacute; de una representaci&oacute;n intensa e inquietante, pero no acabar&aacute; de caer atrapado en ella.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4750620.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 16 Jul 2014 23:40:31 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242864" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242864" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pinter puro y duro]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Pinter pur i dur]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4750632.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Pinter pur i dur"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Vells temps’, del Nobel Harold Pinter, destapa els secrets que ens guarda el passat i què, sovint, poden confondre’s amb la realitat.</p><p class="subtitle">L’obra, dirigida per Sergi Belbel, es pot veure a la Sala Beckett fins el 27 de juliol.</p></div><p class="article-text">
        Nom&eacute;s entrar-hi, la sala Becket ens torna a desubicar. Escenari allargat, allargad&iacute;ssim, cinc &uacute;niques files per al p&uacute;blic, llargu&iacute;ssimes, tamb&eacute;. Una cortina recorre l&rsquo;escenari de banda a banda, un sof&agrave; a cada cant&oacute;, separant f&iacute;sicament el matrimoni de la casa, un moble bar, un buf&eacute; amb plats, copes, una llum de taula... &Eacute;s el marc on Sergi Belbel capfica <em>Vells temps</em>, una obra que barreja amb habilitat els records i la imaginaci&oacute;, el present i el passat, la causa i la conseq&uuml;&egrave;ncia. I ens planteja preguntes transcendents: vivim una realitat suplantada pels records? Vivim un present imaginat? Hem viscut un mateix passat? Hi ha alg&uacute; que ens fa creure els propis records, potser inventats, fins al punt que hem constru&iuml;t la nostra viv&egrave;ncia basant-nos en una mentida?
    </p><p class="article-text">
        Una noia va a passar uns dies a casa d&rsquo;una amiga de joventut, aquella &egrave;poca de la vida en qu&egrave; tot &eacute;s m&agrave;gic, tot &eacute;s impulsiu, tot &eacute;s emocionant. Res a veure amb la vida que aquesta dona ara porta amb el seu marit, qui la assalta amb preguntes presumptament innocents sobre l&rsquo;esperada visitant. L&rsquo;Anna arriba il&middot;lusionada de veure la seva amiga; la Kate, nom&eacute;s en tenia una, d&rsquo;amiga, l&rsquo;Anna, que li robava la roba interior. (O no...?) Les dues dones s&oacute;n pols oposats (potser es complementaven).
    </p><p class="article-text">
        Des dels primers minuts de la funci&oacute; es mastega aquesta atmosfera inquietant. L&rsquo;arribada de l&rsquo;amiga activar&agrave; els records i tot comen&ccedil;ar&agrave; a barrejar-se. Can&ccedil;ons, pel&middot;l&iacute;cules, amics, un munt de viv&egrave;ncies que la Kate no recorda per&ograve; que, a mida que creix la inquietud, comen&ccedil;a a acceptar. El marit, Deeley, sent una curiositat gaireb&eacute; malaltissa, agressiva. Pregunta, pregunta i pregunta i esdev&eacute; un actor del passat, descobrint-nos una realitat que ens confon. L&rsquo;entrada del marit en la narraci&oacute; de les dones (de l&rsquo;Anna, b&agrave;sicament) ens fa veure la fragilitat de les relacions humanes, la gelosia, la incomprensi&oacute;, el silenci. La tensi&oacute; es dispara, la Kate reacciona i, de sobte, &eacute;s una altra. El to, la veu, els records. Ha canviat. De sobte, el present queda sacsejat, irecognoscible.
    </p><p class="article-text">
        Es pot parlar d&rsquo;Univers pinteri&agrave;. I aqu&iacute; est&agrave; ambientada l&rsquo;obra. L&rsquo;autor ens porta al passat sense abandonar el present. I &eacute;s inquietant. I ho fa com un mestre. Pinter pur i dur. Pinter admirat i Pinter detestat. Qui busqui aquesta confusi&oacute; trobar&agrave; <em>Vells </em>temps una obra deliciosa i captivadora (el treball actoral, sobretot el de Carles Mart&iacute;nez, &eacute;s fant&agrave;stic). Qui no se senti atret per aquest univers gaudir&agrave; d&rsquo;una representaci&oacute; intensa i inquietant, per&ograve; no l&rsquo;acabar&agrave; d&rsquo;atrapar.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4750632.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 16 Jul 2014 23:37:32 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242864" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242864" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Pinter pur i dur]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/be593e4a-5b00-4b34-9d72-4ba1718eae6d_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Sala Beckett]]></media:keywords>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La caza del demonio]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4759679.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="La caza del demonio"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">En 'A House in Asia' la Agrupación Señor Serrano rompe todos los códigos contándonos la captura de Bin Laden a través de apaches, Moby Dick e incluso Groucho Marx.</p><p class="subtitle">Un lenguaje marca de la casa, milimétrico, con maquetas, muñecos, minicámaras y proyecciones, cautiva desde el primer minuto y no deja indiferente.</p></div><p class="article-text">
        La casa, construida en Abbottabad, en Pakist&aacute;n, en el a&ntilde;o cero (de hecho, comienza un nuevo calendario: a partir de aqu&iacute;, las fechas ser&aacute;n ACC -antes de la Construcci&oacute;n de la Casa- o d. CC -despu&eacute;s de la Construcci&oacute;n de la Casa-) fue la guarida del terrorista m&aacute;s buscado del Universo en sus &uacute;ltimos d&iacute;as. Pero en realidad (si es que podemos hablar de realidad) son tres casas. Y una no est&aacute; en Asia, sino en Carolina del Sur, donde la CIA ensay&oacute; el ataque al demon&iacute;aco personaje; la tercera, est&aacute; en Jordania donde (&iquest;c&oacute;mo no?) se rod&oacute; una <em>peli</em> (americana, <em>of course</em>!) Ahora, al tanto: hay otra casa, presumiblemente id&eacute;ntica (a escala), construida por los Serranos. En esta cuarta casa, la Agrupaci&oacute;n Se&ntilde;or Serrano nos cuenta la b&uacute;squeda y captura de Geronimo, o de Moby Dick, o de Bin Laden (&iquest;quien era? &iexcl;Da igual!) por parte del S&eacute;ptimo de Caballer&iacute;a, o del capit&aacute;n Ahab, o de George Bush, o de los chicos de Take That (&iexcl;qu&eacute; importa!). Y lo hacen a su manera: narrando una historia visualmente a trav&eacute;s de proyecciones de pel&iacute;culas, de filmaciones en directo con minic&aacute;maras (y algo de lumbago, es de suponer) de las incre&iacute;bles maquetas que ellos mismos han edificado y de mu&ntilde;ecos de indios y vaqueros de pl&aacute;stico (<em>made in Chinos</em>). Es su estilo, se su teatro, su manera de comunicar. Una brillante puesta en escena y un discurso documentad&iacute;simo y aderezado con iron&iacute;a, cr&iacute;tica, buen humor y, ya puestos, con coreograf&iacute;as <em>country</em> (<em>oh, yeah</em>!).
    </p><p class="article-text">
        Despu&eacute;s de montajes como <em>Katastrophe</em> o <em>Brickman</em><em> Brando Bubble Boom</em>, estos artistas de Barcelona la han vuelto a clavar. Sin miedo a hablar de temas delicados, como el ataque a las Torres Gemelas, hacen una cr&iacute;tica feroz de todo lo que ha seguido, mezclando argumentos, discursos, im&aacute;genes, m&uacute;sica... Mezclando el Morse con tweets, nos empezamos a preguntar todo. Todo nos lo cuestionamos. &iquest;A qui&eacute;n estamos buscando? &iquest;Qui&eacute;nes son los malos? &iquest;Por qu&eacute; son ellos los &uacute;nicos malos? &ldquo;Una d&eacute;cada persiguiendo reflejos&rdquo;, se dice en varias ocasiones durante la obra. Y, de repente, vemos la c&eacute;lebre escena de <em>Sopa de ganso</em>, donde Groucho Marx se piensa que ve su reflejo en un espejo y, convencido de que es as&iacute;, llega a atravesar el supuesto espejo sin caer en que ten&iacute;a delante a otra persona , id&eacute;ntica a &eacute;l...
    </p><p class="article-text">
        Las referencias cinematogr&aacute;ficas se centran, sin embargo, en <em>Moby</em><em> Dick</em> y <em>westerns</em>: vemos el capit&aacute;n Ahab (Gregory Peck) llamando a luchar por la libertad, por la tolerancia, los valores de la &ldquo;democracia&rdquo; y blablabl&aacute; y &ldquo;God Bless America&rdquo;, ya lo sabemos. Igual hace Geronimo arengando a los apaches... y &ldquo;que Dios os bendiga&rdquo;. Es decir, &ldquo;que desaparezca el hombre y aparezca el guerrero&rdquo;. Entre reflejos y met&aacute;foras, entre conversaciones y escenas que podr&iacute;amos definir como &ldquo;c&oacute;mics vivientes&rdquo;, nos vamos dando cuenta de muchas cosas, de muchas mentiras que nos han hecho creer. Y los entrenamientos en la casa de Carolina del Sur se mezclan con el rodaje de la pel&iacute;cula en Jordania y los guerreros que cazar&aacute;n la ballena piensan qu&eacute; actor querr&aacute;n que los encarne, y entre las emociones de todos, el escepticismo de uno, del que acab&oacute; con la bestia: &ldquo;La gente s&oacute;lo recordar&aacute; las caras de la <em>peli</em>, de la copia&rdquo;, dice. La realidad quedar&aacute; escondida bajo los intereses cinematogr&aacute;ficos. Y nunca, nunca nadie sabr&aacute; distinguir entre realidad y ficci&oacute;n, entre verdad y mentira, entre buenos y malos. Eso s&iacute;, <em>God</em><em> Bless America</em>!
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4759679.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 13 Jul 2014 22:30:53 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242798" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242798" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[La caza del demonio]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[La caça del dimoni]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4759686.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="La caça del dimoni"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">A ‘A House in Asia’ la Agrupación Señor Serrano trenca tots els codis explicant-nos la captura de Bin Laden a través d’apatxes, Moby Dick i fins i tot Groucho Marx.</p><p class="subtitle">Un llenguatge propi i mil.limètric amb maquetes, ninots, minicàmeres i projeccions que captiva des del primer minut i no deixa indiferent.</p></div><p class="article-text">
        La casa, constru&iuml;da a Abbottabad, a Pakistan, en l&rsquo;any zero (de fet, comen&ccedil;a un nou calendari: a partir d&rsquo;aqu&iacute;, les dates seran a.C.C. &ndash;abans de la Construcci&oacute; de la Casa&ndash;, o d. C.C. &ndash;despr&eacute;s de la Construcci&oacute; de la Casa&ndash;) va ser la guarida del terrorista m&eacute;s buscat de l&rsquo;Univers en els seus &uacute;ltims dies. Per&ograve; en realitat (si &eacute;s que podem parlar de realitat) s&oacute;n tres cases. I una no &eacute;s a &Agrave;sia, sin&oacute; a Carolina del Sud, on la CIA va assajar l&rsquo;atac al demon&iacute;ac personatge; la tercera, &eacute;s a Jord&agrave;nia on (com no?) es va rodar una <em>pel&middot;li</em> (Americana, <em>of course</em>!) Ara, <em>al tanto</em>, per&ograve;: n&rsquo;hi ha una altra casa, presumiblement id&egrave;ntica (en escala), constru&iuml;da pels Serranos. En aquesta quarta casa, la Agrupaci&oacute;n Se&ntilde;or Serrano ens explica la recerca i captura de Geronimo, o de Moby Dick, o de Bin Laden (qui era? tant se val!) per part del Set&egrave; de Cavalleria, o del capit&agrave; Ahab, o de George Bush, o dels nois de Take That (tant se val!). I ho fan a la seva manera: narrant una hist&ograve;ria visualment a trav&eacute;s de projeccions de pel&middot;l&iacute;cules, de filmacions en viu amb minic&agrave;meres (i una mica de lumbago, &eacute;s de suposar), de les incre&iuml;bles maquetes que ells mateixos han edificat i de ninots d&rsquo;indis i cowboys de pl&agrave;stic (<em>made in Xinos</em>). &Eacute;s el seu estil, es seu teatre, la seva manera de comunicar. Una brillant posada en escena i un discurs documentad&iacute;ssim i amanit amb ironia, cr&iacute;tica, bon humor i, posats a fer, amb coreografies <em>country</em> (<em>oh, yeah!</em>).
    </p><p class="article-text">
        Despr&eacute;s de muntatges com <em>Katastrophe</em> o <em>Brickman Brando Bubble Boom</em>, aquests artistes de Barcelona l&rsquo;han tornat a clavar. Sense por a parlar de temes delicats, com ara l&rsquo;atac a les Torres Bessones, fan una cr&iacute;tica ferotge de tot el qu&egrave; ha seguit, barrejant arguments, discursos, imatges, m&uacute;sica... Barrejant el Morse amb tweets, ens comencem a preguntar tot. Tot ens ho q&uuml;estionem. Qui estem buscant? Qui s&oacute;n els dolents? Per qu&egrave; s&oacute;n ells els &uacute;nics dolents? &ldquo;Una d&egrave;cada perseguint reflexos&rdquo;, es diu en diverses ocasions durant l&rsquo;obra. I, de cop i volta, veiem la c&egrave;lebre escena de <em>Duck Soap</em>, on Groucho Marx es pensa que veu el seu reflex en un mirall i, conven&ccedil;ut de que &eacute;s aix&iacute;, arriba a travessar el suposat mirall sense caure en que tenia davant a una altra persona, id&egrave;ntica a ell...
    </p><p class="article-text">
        Les refer&egrave;ncies cinematogr&agrave;fiques se centren, per&ograve;, en <em>Moby Dick</em> i en <em>westerns</em>:veiem el capit&agrave; Ahab (Gregory Peck) cridant a lluitar per la llibertat, per la toler&agrave;ncia, pels valors de la &ldquo;democr&agrave;cia&rdquo; i blablabl&agrave; i &ldquo;God Bless America&rdquo;, ja ho sabem. Igual fa Geronimo arengant els apatxes... i &ldquo;que D&eacute;u us beneeixi&rdquo;. &Eacute;s a dir, &ldquo;que desaparegui l&rsquo;home i aparegui el guerrer&rdquo;. Entre reflexos i met&agrave;fores, entre converses i escenes que podr&iacute;em definir com &ldquo;c&ograve;mics vivents&rdquo;, ens anem adonant de moltes coses, de moltes mentides que ens han fet creure. I els entrenaments a la casa de Carolina del Sud es barregen amb el rodatge de la pel&middot;l&iacute;cula a Jord&agrave;nia i els guerrers que ca&ccedil;aran la balena pensen quin actor voldran que els encarni, i entre les emocions de tots, l&rsquo;escepticisme d&rsquo;un, del qui va acabar amb la b&egrave;stia: &ldquo;La gent nom&eacute;s recordar&agrave; les cares de la pel&middot;li, de la c&ograve;pia&rdquo;, diu. La realitat quedar&agrave; amagada sota els interessos cinematogr&agrave;fics. I mai, mai ning&uacute; no sabr&agrave; distingir entre realitat i ficci&oacute;, entre veritat i mentida, entre bons i dolents. Aix&ograve; s&iacute;, <em>God Bless America!</em>
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4759686.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Sun, 13 Jul 2014 22:27:14 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242798" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242798" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[La caça del dimoni]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/986a9000-01e0-4caa-98d4-743cc7fae386_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Salvem les gambetes zebra!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4765711.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="Salvem les gambetes zebra!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El perill d’extinció d’una gamba a causa de pesticides i abocaments il.legals és el punt de partida d’una divertida comèdia sobre la solidaritat i el negoci ambientada en una ONG: 'Els Eufòrics'</p><p class="subtitle">Pep Pla i Marc Angelet firmen un text corrosiu i irònic en una curiosa posada en escena molt… imaginativa.</p></div><p class="article-text">
        Al mig de la sala Muntaner, amb p&uacute;blic a dues bandes, no hi ha pr&agrave;cticament res: una cadira i dos penjarrobes. La resta, ho visualitzem, tenint present que tot &eacute;s &ldquo;ecosostenible&rdquo;. Estem en la oficina d&rsquo;una ONG que lluita per salvar de l&rsquo;extermini les gambetes zebra del delta de Gurb. Tot molt lloable, molt solidari, molt ecol&ograve;gic, molt important. Per&ograve;, com sol passar, res no &eacute;s el que sembla. Pep Pla i Marc Angelet han escrit una obra divertida, &agrave;gil i corrosiva que ens planteja fins a quin punt som bones persones.
    </p><p class="article-text">
        Els quatre actors de l&rsquo;obra, que es despleguen en m&eacute;s personatges amb la complicitat del p&uacute;blic (&ldquo;ara arriba el gerent; ara es creua amb una iaieta al metro...&rdquo;) ens expliquen com una ONG creada per salvar aquest crustaci, que s&rsquo;ha gastat la subvenci&oacute; de tres anys en el primer any, que faria el que fos per sortir a la tele (&ldquo;la Champions de les ONG!&rdquo;, diuen), es planteja fins a quin punt val la pena seguir amb el negoci (perd&oacute;! amb la organitzaci&oacute;...).
    </p><p class="article-text">
        La hist&ograve;ria barreja conceptes que mai no poden anar junts: &ldquo;Benvinguts al negoci de la solidaritat!&rdquo; Negoci i solidaritat? De la m&agrave;? Aix&ograve; com es menja??? Molt f&agrave;cil, amb un munt de per&iacute;frasis eufem&iacute;stiques, com ara &ldquo;articular la veritat&rdquo;, que &eacute;s &ldquo;dir una mentida&rdquo;... I se&rsquo;ns implica amb escenes que ens s&oacute;n molt comunes i que reflecteixen el nostre real esperit solidari. &Eacute;s el cas de la iaia que entra al metro amb un bast&oacute; i tots els que ocupen els seients apliquen la regla no escrita: no mirar-la als ulls, perqu&egrave; &eacute;s sabut que el primer que la miri l&rsquo;ha de deixar seure. On &eacute;s la solidaritat? Fins a on arribar&agrave; la vella per obtenir un seient?
    </p><p class="article-text">
        Amb rapidesa i agilitat l&rsquo;escenari canvia constantment (nom&eacute;s cal visualitzar-ho tal com ens demanen). De vegades es torna en el mateix aquari, on les dues gambes, en una divertida coreografia, pateixen un proc&eacute;s metam&ograve;rfic que les far&agrave; (potser? definitivament?) reproduir-se. O esdev&eacute; una aula on un munt de nens de quatre anys que &ldquo;apareixen&rdquo; entre el p&uacute;blic, bombardegen la monitora amb preguntes que, de tan sinceres, acaben amargant-la. Potser els nens s&oacute;n els &uacute;nics que, sense con&egrave;ixer el significat de les paraules, no conceben unir la solidaritat i el negoci...
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4765711.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 10 Jul 2014 12:22:28 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242633" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242633" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[Salvem les gambetes zebra!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¡Salvemos las gambas cebra!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatreo_132_4765698.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="¡Salvemos las gambas cebra!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">El peligro de extinción de una gamba debido a pesticidas y vertidos ilegales es el punto de partida de una divertida comedia sobre la solidaridad y el negocio ambientada en una ONG.</p><p class="subtitle">Pep Pla y Marc Angelet firman un texto corrosivo e irónico en una curiosa puesta en escena muy... imaginativa.</p></div><p class="article-text">
        En medio de la sala Muntaner, con p&uacute;blico a dos bandas, no hay pr&aacute;cticamente nada: una silla y dos percheros. El resto, lo visualizamos, teniendo en cuent que todo es &ldquo;ecosostenible&rdquo;. Estamos en la oficina de una ONG que lucha para salvar del exterminio las gambas cebra del delta del Gurb. Todo muy loable, muy solidario, muy ecol&oacute;gico, muy importante. Pero, como suele suceder, nada es lo que parece. Pep Pla y Marc Angelet han escrito una obra divertida, &aacute;gil y corrosiva que nos plantea hasta qu&eacute; punto somos buenas personas.
    </p><p class="article-text">
        Los cuatro actores de la obra, que se despliegan en m&aacute;s personajes con la complicidad del p&uacute;blico (&ldquo;ahora llega el gerente, ahora se cruza con una abuelita en el metro...&rdquo;) nos cuentan c&oacute;mo una ONG creada para salvar este crust&aacute;ceo, que se ha gastado la subvenci&oacute;n de tres a&ntilde;os en el primer a&ntilde;o, que har&iacute;a lo que fuera para salir en la tele (&ldquo;la Champions de las ONG!&rdquo;, dicen), se plantea hasta qu&eacute; punto vale la pena seguir con el negocio (&iexcl;perd&oacute;n! con la organizaci&oacute;n ...).
    </p><p class="article-text">
        La historia mezcla conceptos que nunca pueden ir juntos: &ldquo;Bienvenidos al negocio de la solidaridad!&rdquo; &iquest;Negocio y solidaridad? &iquest;De la mano? &iquest;Esto c&oacute;mo se come??? Muy f&aacute;cil, con un mont&oacute;n de per&iacute;frasis eufem&iacute;sticas, como &ldquo;articular la verdad&rdquo;, que es &ldquo;decir una mentira&rdquo;... Y nos implica con escenas que nos son muy comunes y que reflejan nuestro real esp&iacute;ritu solidario. Es el caso de la abuela que entra en el metro con un bast&oacute;n y todos los que ocupan los asientos aplican la regla no escrita: no mirarla a los ojos, porque es sabido que el primero que la mire debe cederle su asiento. &iquest;D&oacute;nde est&aacute; la solidaridad? &iquest;Hasta d&oacute;nde llegar&aacute; la anciana para obtener un asiento?
    </p><p class="article-text">
        Con rapidez y agilidad el escenario cambia constantemente (s&oacute;lo hay visualizarlo como nos piden). A veces se convierte en el mismo acuario, donde las dos gambas, en una divertida coreograf&iacute;a, sufren un proceso metam&oacute;rfico que las har&aacute; (&iquest;quiz&aacute;s? &iquest;definitivamente?) reproducirse. O se convierte en una aula donde un mont&oacute;n de ni&ntilde;os de cuatro a&ntilde;os que &ldquo;aparecen&rdquo; entre el p&uacute;blico, bombardean a la monitora con preguntas sonrojantes que, de tan sinceras, acaban amarg&aacute;ndola. Tal vez los ni&ntilde;os son los &uacute;nicos que, sin conocer el significado de las palabras, no conciben unir la solidaridad y el negocio...
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatreo_132_4765698.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 10 Jul 2014 12:21:50 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242633" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242633" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[¡Salvemos las gambas cebra!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/1ed03db1-c80f-4400-a303-2e15abde706f_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[¡A cagar...!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4771966.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="¡A cagar...!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">'Mierda de artista' es un musical ingenioso, original y ágil sobre el artista italiano Piero Manzoni, que enlatar sus excrementos y los vendió al precio del oro.</p><p class="subtitle">La apuesta de los creadores de 'Pegados' estará en cartel prácticamente durante todo el Grec (hasta el 27 de julio) en el Poliorama.</p></div><p class="article-text">
        Yo lo he pensado mil veces. &iquest;Cuatro puntos en un fondo blanco (por ejemplo) es una obra de arte? &iquest;Por qu&eacute;? Qui&eacute;n lo dice? &iquest;Qu&eacute; m&eacute;rito tienen? Pero ... &iexcl;si es una mierda! Sin embargo hay alguien que no lo entiende as&iacute; y paga a precio de oro aquellos cuatro puntos sobre un fondo blanco (aquella mierda). El artista italiano del siglo pasado Piero Manzoni lleg&oacute; a la conclusi&oacute;n de que la gente paga la mierda a precio de oro. Y lo quiso demostrar. Resultado: por un lado, grandes museos del mundo (la Tate, de Londres, el Moma, de Nueva York...) conservan latas de excremento del mismo artista debidamente homologadas con etiqueta y firma; por otro lado, Ferran Gonz&aacute;lez y Joan Miquel P&eacute;rez han creado un divertido y original musical, <em>Mierda</em><em> de artista</em>,con el que se lo pasan en grande y hacen que el p&uacute;blico disfrute de lo lindo.
    </p><p class="article-text">
        El tema da para mucho: podemos buscar respuestas trascendentales a las preguntas de arriba, podemos hacer una cr&iacute;tica punzante del consumismo, podemos hablar de la incomprensi&oacute;n del arte... O tambi&eacute;n podemos re&iacute;rnos de todo. Esta es la intenci&oacute;n de la obra: hacer una comedia pura y dura con personajes estereotipados (la representante cocain&oacute;mana y controladora, la periodista tontita, el artista envidioso, el artista incorrupto, la mujer del artista entregada a su hombre...) ali&ntilde;ada con canciones divertidas y con textos &aacute;giles y muy bien elaborados. Las lecturas filos&oacute;ficas no deben enturbiar una historia divertida y, si pensamos que est&aacute; basada en la realidad, alucinante.
    </p><p class="article-text">
        La f&oacute;rmula del musical funciona a&uacute;n m&aacute;s con la ruptura constante (siempre oportuno) de la ficci&oacute;n. Por ejemplo, con la intervenci&oacute;n del pianista (Joan Miquel P&eacute;rez), que se convierte en un personaje m&aacute;s de la trama aprovechando que siempre est&aacute; en escena (junto con dos m&uacute;sicos m&aacute;s) y, por tanto, lo ve todo: &ldquo;&iquest;C&oacute;mo sabes que se han enrollado?&rdquo; Le preguntan. &ldquo;Porque no me he movido de aqu&iacute;&rdquo;, responde, consecuente. O cuando la novia de Piero est&aacute; enfadada y critica al pianista que toque una melod&iacute;a triste: &ldquo;&iquest;Por qu&eacute; canto esto si no estoy triste? &iquest;No tienes nada de estar enfadada?&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        Entre canci&oacute;n y canci&oacute;n, la trama se va liando y va tomando tintes de misterio. Vamos descubriendo que la rivalidad entre Manzoni y Klein, el otro gran artista del momento, es un conflicto existencial para el protagonista, que no dudar&aacute; en llevar adelante su &uacute;ltima obra escatol&oacute;gica para hundir definitivamente a su enemigo. Las cosas no ir&aacute;n exactamente as&iacute;, pero la idea tomar&aacute; forma en una escena alocada donde todos los personajes enlatan la mierda del creador en una cadena de montaje fren&eacute;tica.
    </p><p class="article-text">
        Vale la pena desafiar los horarios (entre semana, a las once de la noche) para disfrutar de buen teatro musical.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatro_132_4771966.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 07 Jul 2014 13:25:47 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242922" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242922" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[¡A cagar...!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[A cagar...!]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4771978.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p><img src="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675" alt="A cagar...!"></p><div class="subtitles"><p class="subtitle">‘Merda d’artista’ és un musical enginyós, original i àgil sobre l’artista italià Piero Manzoni, que va enllaunar els seus excrements i els va vendre al preu de l’or.</p><p class="subtitle">L’aposta dels creadors de ‘Pegados’ estarà en cartell pràcticament durant tot el Grec (fins el 27 de juliol) al Poliorama.</p></div><p class="article-text">
        Jo ho he pensat mil vegades. Quatre punts en un fons blanc (per exemple) &eacute;s una obra d&rsquo;art? Per qu&egrave;? Qui ho diu? Quin m&egrave;rit tenen? Per&ograve;... si &eacute;s una merda! Per&ograve; hi ha alg&uacute; que no ho ent&eacute;n aix&iacute; i paga a preu d&rsquo;or aquells quatre punts sobre un fons blanc (aquella merda). L&rsquo;artista itali&agrave; del segle passat Piero Manzoni va arribar a la conclusi&oacute; que la gent paga la merda a preu d&rsquo;or. I ho va voler demostrar. Resultat: per una banda, grans museus del m&oacute;n (la Tate, de Londres, el Moma, de Nova York) conserven llaunes d&rsquo;excrement del mateix artista degudament homologades amb etiqueta i firma; per una altra banda, Ferran Gonz&aacute;lez i Joan Miquel P&eacute;rez han creat un divertit i original musical, <em>Merda d&rsquo;artista</em> amb el qual s&rsquo;ho han passat teta (es pot dir teta, parlant de merda, oi?) i fan que el p&uacute;blic s&rsquo;ho passi igual.
    </p><p class="article-text">
        El tema d&oacute;na per a molt: podem buscar respostes transcendentals a les preguntes de dalt, podem fer una cr&iacute;tica punyent del consumisme, podem parlar de la incomprensi&oacute; de l&rsquo;art... O tamb&eacute; podem riure&rsquo;ns de tot plegat. Aquesta &eacute;s la intenci&oacute; de l&rsquo;obra: fer una com&egrave;dia pura i dura amb personatges estereotipats (la representant coca&iuml;n&ograve;mana i controladora, la periodista tonteta, l&rsquo;artista envej&oacute;s, l&rsquo;artista incorrupte, la dona de l&rsquo;artista entregada al seu home...) amanida amb can&ccedil;ons divertides i amb textos &agrave;gils i molt ben elaborats. Les lectures filos&ograve;fiques no han d&rsquo;enterbolir una hist&ograve;ria divertida i, si pensem que est&agrave; basada en la realitat, al&middot;lucinant.
    </p><p class="article-text">
        La f&oacute;rmula del musical funciona encara m&eacute;s amb el trencament constant (sempre oport&uacute;) de la ficci&oacute;. Per exemple, amb la intervenci&oacute; del pianista (Joan Miquel P&eacute;rez), que esdev&eacute; un personatge m&eacute;s en la trama aprofitant que sempre est&agrave; en escena (juntament amb dos m&uacute;sics m&eacute;s) i, per tant, ho veu tot: &ldquo;Com saps que s&rsquo;han enrotllat?&rdquo; Li pregunten. &ldquo;Perqu&egrave; no m&rsquo;he mogut d&rsquo;aqu&iacute;&rdquo;, respon, conseq&uuml;ent. O quan la n&uacute;via del Piero est&agrave; emprenyada i rebutja al pianista que toqui una melodia trista: &ldquo;Per qu&egrave; canto aix&ograve; si no estic trista? No tens res d&rsquo;estar enfadada?&rdquo;
    </p><p class="article-text">
        Entre can&ccedil;&oacute; i can&ccedil;&oacute;, la trama es va embolicant i agafant dosis de misteri. Anem descobrint que la rivalitat entre Manzoni i Klein, l&rsquo;altre gran artista del moment, &eacute;s un conflicte existencial per al protagonista, que no dubtar&agrave; a dur endavant la seva darrera obra escatol&ograve;gica per enfonsar definitivament el seu enemic. Les coses no aniran ben b&eacute; aix&iacute;, per&ograve; la idea prendr&agrave; forma en una escena esbojarrada on tots els personatges enllaunaran la merda de l&rsquo;artista en una cadena de muntatge fren&egrave;tica.
    </p><p class="article-text">
        Val la pena desafiar els horaris (entre setmana, a les onze de la nit) per gaudir d&rsquo;un bon teatre musical.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Toni Polo]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/el-diari-de-la-cultura/cultura-teatre_132_4771978.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Mon, 07 Jul 2014 13:23:13 +0000]]></pubDate>
      <enclosure url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" length="242922" type="image/jpeg"/>
      <media:content url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" type="image/jpeg" fileSize="242922" width="1200" height="675"/>
      <media:title><![CDATA[A cagar...!]]></media:title>
      <media:thumbnail url="https://static.eldiario.es/clip/74c49030-be18-4eb9-aa36-2129edc23c81_16-9-discover-aspect-ratio_default_0.jpg" width="1200" height="675"/>
      <media:keywords><![CDATA[Musical]]></media:keywords>
    </item>
  </channel>
</rss>
