“CiU i PSC, la centralitat perduda” (Editorial Gregal) és un llibre que posa el dit a la nafra de les crisis que han patit aquestes dues opcions polítiques. Les seves autores, les periodistes Anna Comas i Montse Melià, afirmen que no han escrit un tractat d’història o de ciència política sinó un treball de divulgació periodística.

Comas analitza perquè el PSC ha perdut quota electoral i dirigents els darrers anys i Melià la pèrdua de vots i el trencament de la federació de CiU. Tot apunta que el protagonisme que van tenir ambdues opcions polítiques no tornarà i que, si més no durant uns quants anys, la centralitat política no serà ocupada per convergents i socialistes sinó que es dirimirà entre independentistes i no independentistes.

Perquè CiU i PSC es van convertir en els partits centrals a Catalunya?

M.M.- A les primeres eleccions catalanes es venia del triomf de les esquerres en les eleccions generals anteriors a Catalunya i tots els partits feien un discurs molt social. Jordi Pujol va fer un discurs diferent, dels catalans, del futur de Catalunya, i això el va permetre connectar amb la gent que el va votar sempre. A més, els que no combregaven amb la seva manera de veure la realitat no anaven a votar. Pujol va connectar amb la classe mitjana, mitjana alta, menestral, i això el va convertir en el líder del partit central. I als que s’abstenien ja els anava bé, sinó haguessin anat a votar. Ara que no els va bé ho faran.

A.C.- El PSC guanyava les eleccions generals i les municipals. En aquest segment eren centrals. Se’ls escapava la Generalitat. Van mirar d’aconseguir-la amb Pasqual Maragall, el 1999, com fos; fins i tot deixant-li fer el que li donés la gana. No ho van aconseguir aquell cop. Guanyaven les eleccions municipals i les generals perquè les feines dels municipis eren molt concretes i de gestió i la gent va confiar en ells i a les generals perquè es posava per davant manar a Espanya. A Catalunya van tenir un candidat, Raimon Obiols, que no guanyava eleccions, Jordi Pujol tenia un missatge intern potent, va introduir el nacionalisme. Els altres eren catalanistes; no eren nacionalistes.

Perquè van perdre aquesta centralitat?

M.M.- És una qüestió multifactorial. No és només un factor. Tot comença amb la majoria absoluta de José María Aznar el 2000, que empeny CiU cap a posicions més sobiranistes. I dins de Convergència, passada la fase dels dirigents que venien de l’època franquista –Pujol, Cullell, Trias Fargas, Alavedra,...-, les noves generacions –tant les que vénen de les JNC com les que es van apuntar al ‘Freedom for Catalonia’ i a l’oposició als Jocs Olímpics- aposten per noves formes de fer política i d’aconseguir més autogovern. Aznar li arriba a plantejar a Pujol que es quedi amb la marca PP a Catalunya, a canvi d’entrar al govern espanyol i fer-se corresponsable de les seves polítiques. Pujol s’hi nega i entrem en un procés en què s’accentua el sobiranisme de CiU.

La confessió de Jordi Pujol que havia tingut diners amagats a l’estranger mentre era president agreuja aquest procés?

M.M.- Sí, però la radicalització sobiranista ja ve d’abans.

I el PSC perquè perd pes a la política catalana?

A.C.- Ve de lluny. Jo faig la història des del Congrés del PSC a Sitges el 1994 fins el suport a l’article 155 del PP. El debat està en quantes ànimes té el PSC. Dues o moltes més. Les divergències, les desavinences al sí del PSC no venen només del Congrés de Sitges entre un aparell dirigit per un grup conegut com a “capitans” i un grup de tarannà més catalanista o burgès que tenia el poder institucional. Els desencontres són permanents i comencen a petar amb l’Estatut. Aquest tema no li surt bé a Pasqual Maragall. José Luis Rodríguez Zapatero es fa enrere en moltíssims punts. El 2003, el partit no deixa que Maragall porti a la seva manera la campanya de les eleccions a la presidència de la Generalitat. Montilla fa un altre tripartit tot i que Zapatero havia pactat amb Artur Mas que la presidència fos pel partit més votat. Comença la divisió interna. Maragall surt d’escena però els catalanistes maragallistes xoquen amb una direcció que s’escora cada cop més cap al PSOE. Quan Pere Navarro és primer secretari es posen en evidència les corrents internes. Hi ha un dotzè congrés on es veuen moltes fisures.

El PSC comença a perdre vots el 2003, malgrat que encara són suficients perquè Montilla arribi a president amb el segon tripartit. A partir d’aleshores hi ha una sagnia perquè una part de l’electorat deixa de sentir-se identificat amb el PSC. Quan Maragall, que havia aconseguit una certa transversalitat, desapareix del mapa el PSC va perdent votants elecció rere elecció.

La marxa de Maragall és, per tant, força determinant en la pèrdua de centralitat del PSC. Passa el mateix amb Jordi Pujol i CiU?

M.M.- Sí. Pujol és molt pragmàtic. Quan el 1999 ha de pactar amb algú perquè no té majoria absoluta al Parlament opta pel PP, tot i que una part del partit, dirigit per Pere Esteve, pressiona perquè ho faci amb ERC. Té un paper cabdal en mantenir aquesta centralitat.

A.C.- Al PSC, el pal de paller que era Pasqual Maragall, que atreia simpaties de diversos sectors fora del partit però que dins queia malament, es perd, es dilueix. Ho explica molt bé Joaquim Nadal, que diu que es va sentir orfe, incòmode, i que va haver de marxar juntament amb d’altres dirigents que van participar en la creació del PSC. I molts ciutadans de la classe mitjana catalanista que l’havien votat durant molts anys, deixen de fer-ho.

Artur Mas, Carles Puigdemont, Pere Navarro,... no tenen el carisma i la capacitat de Pujol i Maragall per mantenir el suport popular que van assolir ells?

M.M.- Probablement no l’han tingut però els temps també són diferents. Des d’Unió Democràtica diuen que a Mas li va agafar un atac de banyes. Per un costat, perquè va considerar que els socialistes el van trair quan li havien dit que farien president de la Generalitat al cap de la llista més votada. Per un altre, perquè Mariano Rajoy se’l va treure de sobre quan li va proposar el pacte fiscal. Alguns dirigents d’Unió m’asseguren que això fa que Mas optés per la revenja.

Alguns analistes polítics consideren que PSC i CiU van pactar el repartiment del poder, que hi va haver un cert acord de no agressió.

M.M.- Al votant ja li anava bé aquesta situació

A.C.- Hi havia gent a la qual ja li anava bé que els socialistes manessin als ajuntaments i els convergents a la Generalitat. Dins el PSC sempre hi ha hagut qui pensava que la solució per Catalunya era la ‘sociovergència’. Joaquim Nadal n’era partidari, però l’aparell sempre s’hi va negar.

M.M.- Quan un partit central està de davallada és molt difícil aturar aquesta dinàmica. Quan comences a perdre ho fas per tots els cantons. Convergència ha perdut el votant del perfil d’empresari a qui li anaven bé les polítiques que feia, però que amb la independència ja no hi combreguen. I al mateix temps també n’ha perdut cap a ERC. Al PSC també li ha passat. Ha perdut vots cap a Ciutadans a l’àrea metropolitana.

A.C.- També ha perdut vots catalanistes cap a ERC. I d’altres van anar cap als ‘comuns’. El PSC té una sagnia cap a tot arreu.

Els socialistes també es troben amb que la socialdemocràcia perd suports a la majoria de països europeus.

A.C.- Miquel Iceta ho reconeix al llibre. Fa una llarga explicació coherent sobre aquest tema. Diu que la socialdemocràcia està perdent ‘pistonada’ a tot arreu, no ha sabut donar resposta a les necessitats més primàries de la gent, s’ha fet més liberal i la gent ha deixat de votar-la. Les polítiques d’esquerra dels anys setanta i vuitanta dels socialistes han passat a una vida millor. Ara intenten recuperar-les una mica.

Al PSC l’han abandonat molts dirigents. Alguns han format partits nous.

A.C.- A partir de 2014 comença allò que jo anomeno ‘diàspora’.

En canvi, a CDC això no ha passat.

M.M.- Qui se’n va anar va ser Pere Esteve i va muntar una agrupació que va acabar a ERC. CDC ha canviat de nom i el que ha passat és que molta gent que n’era no s’ha apuntat al PDeCAT.

Tornarà la centralitat perduda? Veurem una nova Convergència autonomista, nacionalista, i un PSC revifat recuperar aquest espai?

A.C.- El PSC podria recuperar-se no per tornar a ser central però sí per donar una certa guerra al Parlament.

M.M.- La realitat espanyola ha canviat. Aleshores, ells estaven inscrits en una realitat diferent. El Tribunal Constitucional no estava tan polititzat. Ara sembla que actuï al dictat del govern central. A CDC diuen que ha estat la gent qui els ha fet canviar. Però també ha influït la trajectòria i, evidentment, la corrupció. He anat a reunions del PDeCAT a Sarrià o Nou Barris i he vist com tiren en cara als seus dirigents que es fessin enrere quan van proclamar la República i no els cridessin a defensar-la.

La futura centralitat serà protagonitzada per ERC i Ciutadans?

A.C.- ERC fa temps que ho busca.

M.M.- I Ciutadans també.

A.C.- Esquerra ho ve treballant des de fa temps. Es van centrar en crear ‘Junts pel Sí’ amb Convergència. Van renunciar a la ‘E’ d’Esquerra acceptant parlar només d’independència. Oriol Junqueras ha centrat el partit per guanyar alcaldies, fer-se amb la Catalunya interior, deixant de costat les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona.

M.M.- Ciutadans ho té més difícil. Els vota molta gent a les poblacions metropolitanes però quan vinguin les eleccions generals el discurs d’Albert Ribera serà molt de dretes i això els allunyarà de la centralitat.

La nova centralitat serà o és, doncs, ja, independentistes-no independentistes, en comptes de nacionalisme conservador-socialisme moderat?

A.C.- No es veu bé quins partits podrien representar els dos blocs. No veig a Ciutadans fent-ho. Potser el PSC podria remuntar però tampoc no ho acabo de veure. Si ERC fos capaç de desfer-se de la radicalitat independentista –que no ho farà- sí que es podria convertir en un partit central, però hauria de renunciar a les seves essències de 82 anys d’història.

M.M.- Cap partit no ho fa això. El PP també pot canviar. Si després de les eleccions veu que el seu vot se n’ha anat cap a Ciutadans, potser canvia d’estratègia.

A.C.- Ara sembla que Carles Puigdemont i el PDeCAT són més radicals que la CUP.

El debat esquerra-dreta, el tema social deixarà definitivament de ser present al debat polític català?

M.M.- Fins a cert punt és normal en la situació en què ens trobem ara.

A.C.- D’altra banda, els que van marxar del PSC no han sabut crear partits que arrosseguessin molta gent. Se n’han anat a ERC. Per això al llibre no parlo de ‘trencadissa’ del PSC. Parlo de trencadís. El PSC no s’ha trencat. S’ha esfilagarsat. Els que se’n van anar a ERC hi van trobar un caliu que no sé quan durarà.

M.M.- Puigdemont vol fer una mena d’opció cola de m Macron a França. Per això té tant enfadada la gent del PDeCAT.

Quant temps haureu d’esperar per fer un llibre que analitzi la nova centralitat política catalana?

M.M.- Això trigarà molt.

A.C.- Dependrà d’Espanya. Si el PP perd el govern i hi ha un canvi que permeti un govern més obert a les reivindicacions catalanes, aquí els partits haurien de reposicionar-se.

Dos anys, cinc anys, deu anys...?

M.M.- Chi lo sa!

“CiU y PSC, la centralidad perdida” (Editorial Gregal) es un libro que pone el dedo en la llaga de las crisis que han sufrido estas dos opciones políticas. Sus autoras, las periodistas Anna Comas y Montse Melià, afirman que no han escrito un tratado de historia o de ciencia política sino un trabajo de divulgación periodística.

Comas analiza porque el PSC ha perdido cuota electoral y dirigentes en los últimos años y Melià la pérdida de votos y la ruptura de la federación de CiU. Todo apunta a que el protagonismo que tuvieron ambas opciones políticas no volverá y que, al menos durante unos cuantos años, la centralidad política no será ocupada por convergentes y socialistas sino que se dirimirá entre independentistas y no independentistas.

¿Por qué CiU y PSC se convirtieron en los partidos centrales en Catalunya?

M.M.- En las primeras elecciones catalanas se venía del triunfo de las izquierdas en las elecciones generales anteriores en Catalunya y todos los partidos hacían un discurso muy social. Jordi Pujol hizo un discurso diferente, de los catalanes, del futuro de Cataluña, y eso le permitió conectar con la gente que le votó siempre. Además, los que no comulgaban con su manera de ver la realidad no iban a votar. Pujol conectó con la clase media, media alta, menestral, y eso lo convirtió en el líder del partido central. Y a los que se abstenían ya les iba bien. En caso contrario, habrían ido a votar. Ahora que no les va bien, lo harán.

A.C.- El PSC ganaba las elecciones generales y las municipales. En este segmento eran centrales. Se les escapaba la Generalitat. Trataron de conseguirla con Pasqual Maragall, en 1999, fuese como fuese; incluso dejándole hacer lo que le diera la gana. No lo consiguieron aquella vez. Ganaban las elecciones municipales y las generales porque las tareas de los municipios eran muy concretas y de gestión y la gente confió en ellos y en las generales porque importaba mandar en España. En Cataluña tuvieron un candidato, Raimon Obiols, que no ganaba elecciones, Jordi Pujol tenía un mensaje interno potente, introdujo el nacionalismo. Los otros eran catalanistas; no eran nacionalistas.

¿Por qué perdieron esta centralidad?

M.M.- Es una cuestión multifactorial. No es sólo un factor. Todo comienza con la mayoría absoluta de José María Aznar en 2000, que empuja a CiU hacia posiciones más soberanistas. Y dentro de Convergencia, pasada la fase de los dirigentes que venían de la época franquista -Pujol, Cullell, Trias Fargas, Alavedra...- las nuevas generaciones -tanto las que vienen de las JNC como las que se apuntaron al ‘Freedom for Catalonia' y a la oposición a los Juegos Olímpicos- apuestan por nuevas formas de hacer política y de conseguir más autogobierno. Aznar le llega a plantear a Pujol que se quede con la marca PP en Cataluña, a cambio de entrar en el gobierno español y hacerse corresponsable de sus políticas. Pujol se niega y entramos en un proceso en el que se acentúa el soberanismo de CiU.

La confesión de Jordi Pujol que había tenido dinero escondido en el extranjero mientras era presidente ¿agrava este proceso?

M.M.- Sí, pero la radicalización soberanista ya viene de antes.

Y el PSC ¿porqué pierde peso en la política catalana?

A.C.- Viene de lejos. Yo reconstruyo la historia desde el Congreso del PSC de Sitges en 1994 hasta el apoyo al artículo 155 del PP. El debate está en cuántas almas tiene el PSC. Dos o muchas más. Las divergencias, las desavenencias en el seno del PSC no vienen sólo del Congreso de Sitges entre un aparato dirigido por los conocidos como “capitanes” y un grupo de talante más catalanista o burgués que tenía el poder institucional. Los desencuentros son permanentes y empiezan a estallar con el Estatuto. Este tema no le sale bien a Pasqual Maragall. José Luis Rodríguez Zapatero se echa atrás en muchísimos puntos. En 2003, el partido no deja que Maragall lleve a su manera la campaña de las elecciones a la presidencia de la Generalitat. Montilla hace otro tripartito aunque Zapatero había pactado con Artur Mas que la presidencia fuese para el partido más votado. Comienza la división interna. Maragall sale de escena pero los catalanistas maragallistas chocan con una dirección que se escora cada vez más hacia el PSOE. Cuando Pere Navarro es primer secretario se ponen en evidencia las corrientes internas. Hay un duodécimo congreso donde se aprecian muchas fisuras.

El PSC empieza a perder votos en el 2003, aunque aún son suficientes para que Montilla llegue a presidente con el segundo tripartito. A partir de entonces hay una sangría porque una parte del electorado deja de sentirse identificado con el PSC. Cuando Maragall, que había conseguido una cierta transversalidad, desaparece del mapa el PSC va perdiendo votantes elección tras elección.

La marcha de Maragall es, por tanto, determinante en la pérdida de centralidad del PSC. ¿Pasa lo mismo con Jordi Pujol y CiU?

M.M.- Sí. Pujol es muy pragmático. Cuando en 1999 tiene que pactar con alguien ya que no tiene mayoría absoluta en el Parlamento opta por el PP, aunque una parte del partido, dirigido por Pere Esteve, presiona para que lo haga con ERC. Tiene un papel capital en mantener esta centralidad.

A.C.- En el PSC, el eje vertebrador que era Pasqual Maragall, que atraía simpatías de diversos sectores de fuera del partido pese a que dentro caía mal, se pierde, se diluye. Lo explica muy bien Joaquim Nadal, que dice que se sintió huérfano, incómodo, y que tuvo que irse junto con otros dirigentes que participaron en la creación del PSC. Y muchos ciudadanos de la clase media catalanista que lo habían votado durante muchos años dejan de hacerlo.

Artur Mas, Carles Puigdemont, Pere Navarro,... ¿no tienen el carisma y la capacidad de Pujol y Maragall para mantener el apoyo popular que lograron ellos?

M.M.- Probablemente no la han tenido pero los tiempos también son diferentes. Desde Unión Democrática dicen que a Mas le dio un ataque de cuernos. Por un lado, al considerar que los socialistas le traicionaron cuando le prometieron que harían presidente de la Generalitat al líder de la lista más votada. Por otro, para que Mariano Rajoy se lo quitó de encima cuando le propuso el pacto fiscal. Algunos dirigentes de Unión me aseguran que esto hace que Mas optase por la revancha.

Algunos analistas políticos consideran que PSC y CiU pactaron el reparto del poder, que hubo un cierto acuerdo de no agresión.

M.M.- Al votante ya le iba bien esta situación

A.C.- Había gente a la que ya le iba bien que los socialistas mandaran en los ayuntamientos y los convergentes en la Generalitat. Dentro del PSC siempre ha habido quien pensaba que la solución para Catalunya era la 'sociovergencia'. Nadal era uno de ellos, pero el aparato siempre se negó.

M.M.- Cuando un partido central está de bajón es muy difícil detener esta dinámica. Cuando empiezas a perder lo haces por todos los lados. Convergencia ha perdido el votante del perfil de empresario a quien le iban bien las políticas que hacía, pero que con la independencia ya no comulgan con el partido. Y al mismo tiempo también ha perdido votos hacia ERC. Al PSC también le ha pasado. Ha perdido votos hacia Ciudadanos en el área metropolitana.

A.C.- También ha perdido votos catalanistas hacia ERC. Y otros se fueron hacia los 'comunes'. El PSC sufre una sangría hacia todas partes.

Los socialistas también se encuentran con que la socialdemocracia pierde apoyos en la mayoría de países europeos.

A.C.- Miquel Iceta lo reconoce en el libro. Hace una larga explicación coherente sobre este tema. Dice que la socialdemocracia está perdiendo 'fuelle' en todas partes, no ha sabido dar respuesta a las necesidades más primarias de la gente, se ha hecho más liberal y la gente ha dejado de votarla. Las políticas de izquierda de los años setenta y ochenta de los socialistas han pasado a mejor vida. Ahora intentan recuperarlas un tanto.

Al PSC lo han abandonado muchos dirigentes. Algunos han formado partidos nuevos.

A.C.- A partir de 2014 comienza lo que yo llamo 'diáspora'.

En cambio, en CDC esto no ha pasado.

M.M.- Quién se marchó fue Pere Esteve y montó una agrupación que terminó en ERC. CDC ha cambiado de nombre y lo que ha pasado es que mucha gente que era militante no se ha apuntado al PDeCAT.

¿Volverá la centralidad perdida? ¿Veremos una nueva Convergencia autonomista, nacionalista, y un PSC reanimado recuperar este espacio?

A.C.- El PSC podría recuperarse no para volver a ser central pero sí para dar una cierta guerra en el Parlamento.

M.M.- La realidad española ha cambiado. Entonces, ellos estaban inscritos en una realidad diferente. El Tribunal Constitucional no estaba tan politizado. Ahora parece que actúe al dictado del gobierno central. En CDC dicen que ha sido la gente quien les ha hecho cambiar. Pero también ha influido la trayectoria y, evidentemente, la corrupción. He ido a reuniones del PDeCAT en Sarrià o Nou Barris y he visto como recriminan a sus dirigentes que se echaran atrás cuando proclamaron la República y no los llamaran a defenderla.

La futura centralidad ¿será protagonizada por ERC y Ciudadanos?

A.C.- ERC hace tiempo que lo busca.

M.M.- Y Ciudadanos también.

A.C.- Esquerra lo viene trabajando desde hace tiempo. Se centraron al crear 'Junts pel Sí' con Convergencia. Renunciaron a la 'E' de Esquerra aceptando hablar sólo de independencia. Oriol Junqueras ha centrado el partido para ganar alcaldías, hacerse con la Catalunya interior, dejando de lado las áreas metropolitanas de Barcelona y Tarragona.

M.M.- Ciudadanos lo tiene más difícil. Les vota mucha gente en las poblaciones metropolitanas pero cuando vengan las elecciones generales el discurso de Albert Ribera será muy de derechas y eso les alejará de la centralidad.

La nueva centralidad ¿será o es, pues, ya, independentistas-no independentistas, en vez de nacionalismo conservador-socialismo moderado?

A.C.- No está claro qué partidos podrían representar a los dos bloques. No veo a Ciudadanos haciéndolo. Quizás el PSC podría remontar pero tampoco lo acabo de ver. Si ERC fuera capaz de deshacerse de la radicalidad independentista -que no lo hará- sí que podría convertirse en un partido central, pero debería renunciar a sus esencias de 82 años de historia.

M.M.- Ningún partido hace eso. El PP también puede cambiar. Si después de las elecciones ve que su voto se ha ido hacia Ciudadanos, tal vez cambie de estrategia.

A.C.- Ahora parece que Carles Puigdemont y el PDeCAT son más radicales que la CUP.

El debate izquierda-derecha, el tema social ¿dejará definitivamente de estar presente en el debate político catalán?

M.M.- Hasta cierto punto es normal en la situación en que nos encontramos ahora.

A.C.- Por otro lado, los que se fueron del PSC no han sabido crear partidos que arrastraran mucha gente. Se han ido a ERC. Por eso el libro no hablo de 'rotura' del PSC. Digo que se quiebra. El PSC no se ha roto. Se ha deshilachado. Los que se fueron a ERC encontraron allí una acogida que no sé cuánto durará.

M.M.- Puigdemont plantea una opción como la de Macron en Francia. Por eso tiene tan enfadada a la gente del PDeCAT.

¿Cuánto tiempo tendréis que esperar para escribir un libro que analice la nueva centralidad política catalana?

M.M.- Eso tardará mucho.

A.C.- Dependerá de España. Si el PP pierde el gobierno y hay un cambio que permita un gobierno más abierto a las reivindicaciones catalanas, aquí los partidos deberían reposicionarse.

¿Dos años, cinco años, diez años...?

M.M.- Chi lo sa!

El nacionalista gallego, dirigente de ANOVA, Xosé Manuel Beiras, no ha decepcionado a quienes esperaban de él un discurso contundente en la conferencia que ha cerrado este viernes la decimotercera edición de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC). “Hay que acabar con este régimen de una puñetera vez”, ha dicho subiendo el tono de voz a poco de comenzar su intervención, titulada “Entre la ruptura democrática y el fascismo: el proceso deconstituyente de la IIª Restauración”.

Entre los elementos que pueden contribuir al fin del régimen, Beiras ha destacado el derecho a la autodeterminación y el referéndum planteado en Catalunya, y ha apelado a los comuns a sumarse al 1-O. “El referéndum es una hostia monumental al poder autocrático del Estado. Se tiene que hacer el referéndum pase lo que pase y En Comú Podem no puede tener dudas”, ha dicho Beiras, en una sala donde le escuchaban Gerardo Pisarello y Xavier Domènech.

Xosé Manuel Beiras considera que en España no hay una monarquía parlamentaria sino una monarquía constitucional, resultado de un “pacto con el franquismo que estamos pagando todavía ahora”. La Constitución salió mal parada en su intervención. “El título octavo es un engendro”, sentenció. Del Congreso dijo que “legisla contra los ciudadanos” y de la clase política que está desacreditada. Así las cosas, Beiras considera que la lucha de clases y los movimientos emancipatorios tienen que coincidir para “romper los diques de contención del actual Estado español”.

Aunque se mostró firme partidario de los referendos de autodeterminación en Catalunya o Galicia, advirtió del riesgo de que los procesos independentistas sean liderados por las clases dominantes. Insistió, sin embargo, en que hay que hacerlos “pase lo que pase” porque, a su entender, “son una hostia monumental al régimen autoritario vigente”.

Del derecho a la autodeterminación había hablado el sindicalista Miguel Salas en la mesa de debate previa, dedicada al centenario de la revolución bolchevique. Salas explicó que este concepto causó mucha polémica entre los revolucionarios soviéticos y explicó que Lenin, por ejemplo, era partidario de ese derecho mientras que otros dirigentes, como Rosa Luxemburgo, consideraban que perjudicaba la unidad de la clase trabajadora y daba alas a la burguesía. En la misma mesa intervinieron el historiador Toni Domènech, que hizo un amplio repaso de la trayectoria del movimiento bolchevique, y las tamibén historiadoras María Cruz Santos y Soledad Bengoechea, que destacaron la apuesta clara del mismo por la defensa de los derechos de las mujeres. Domènech cerró la sesión afirmando que “mirar el pasado con condescendencia es la actitud de siempre de la derecha”.

La última actividad de esta universidad progresista de verano fue la entrega de premios a la iniciativa '¡Dónde están las mujeres!', que exige más presencia femenina en los medios de comunicación, y al Frente de Liberación Gay de Cataluña, que ha cumplido 40 años de existencia. La periodista y codirectora del máster de Género y Comunicación de la UAB, Isabel Muntané, y el presidente del Observatorio contra la Homofobia y portavoz del FAGC, Eugeni Rodríguez, recogieron los galardones.

El rector de la UPEC, Jordi Serrano, cerró los tres días de trabajo destacando que habían congregado a unos dos mil participantes y parafraseando una cita del líder laborista británico Jeremy Corbyn dirigida a los miles de jóvenes que asistían a un concierto musical celebrado en Glastonbury (Inglaterra ) el pasado 24 de junio: “Vosotros sois muchos, ellos sólo unos pocos”.

El nacionalista gallec, dirigent d’ANOVA, Xosé Manuel Beiras, no ha decebut als que esperaven d’ell un discurs contundent en la conferència que ha tancat aquest divendres la tretzena edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). “Cal acabar amb aquest règim d’una punyetera vegada”, ha dit pujant el to de veu poc després de començar la seva intervenció, titulada 'Entre la ruptura democràtica i el feixisme: el procés deconstituent de la IIª Restauració'.

Entre els elements que poden contribuir a la fi del règim, Beiras ha destacat el dret a l'autodeterminació i el referèndum plantejat a Catalunya, i ha apel·lat els comuns a sumar-s'hi. “El referèndum es una hòstia monumental al poder autocràtic de l'Estat. S'ha de fer el referèndum passi el que passi i En Comú Podem no pot tenir dubtes”, ha dit Beiras, en una sala on l'escoltaven Gerardo Pisarello i Xavier Domènech.

Xosé Manuel Beiras ha considerat que a Espanya no hi ha una monarquia parlamentària sinó una monarquia constitucional, resultat d’un “pacte amb el franquisme que estem pagant encara ara”. La Constitució va sortir mal parada en la seva intervenció. “El títol vuitè és un engendro”, ha sentenciat. Del Congrés dels Diputats ha dit que “legisla contra els ciutadans” i de la classe política que està desacreditada. Així les coses, Beiras considera que la lluita de classes i els moviments emancipatoris han de coincidir per “trencar els dics de contenció de l’actual Estat espanyol”.

Tot i que s'ha mostrat ferm partidari dels referèndums d’autodeterminació a Catalunya o Galícia, va advertir del risc que els processos independentistes els liderin les classes dominants. Va insistir, però, que cal fer-los “passi el que passi” perquè, al seu entendre, “són una hòstia monumental al règim autoritari vigent”.

Del dret a l’autodeterminació n’havia parlat el sindicalista Miquel Salas en la taula prèvia, dedicada al centenari de la revolució boltxevic. Salas va explicar que aquest concepte va causar molta polèmica entre els revolucionaris soviètics i va explicar que Lenin, per exemple, n’era partidari mentre que d’altres dirigents, com Rosa Luxemburg, consideraven que perjudicava la unitat de la classe treballadora i donava ales a la burgesia.

En la mateixa taula han intervingut l’historiador Toni Domènech, que va fer un ampli repàs de la trajectòria del boltxevisme, i les també historiadores Maria Cruz Santos i Soledad Bengoechea, que han destacat l’aposta clara d’aquest moviment per la defensa dels drets de les dones. Domènech va tancar el debat afirmant que “mirar el passat amb condescendència és l’actitud de sempre de la dreta”.

La darrera activitat d’aquesta universitat progressista d’estiu va ser l’entrega de premis a la iniciativa ‘On són les dones!’, que exigeix més presència femenina als mitjans de comunicació, i al Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que ha complert 40 anys d’existència. La periodista i codirectora del màster de Gènere i Comunicació de la UAB, Isabel Muntané, i el president de l’Observatori contra l’Homofòbia i portaveu del FAGC, Eugeni Rodríguez, van recollir els guardons.

El rector de la UPEC, Jordi Serrano, va cloure els tres dies de treball destacant que havien congregat uns dos mil participants i parafrasejant una cita del líder laborista britànic Jeremy Corbyn adreçada als milers de joves que assistien a un concert musical celebrat a Glastonbury (Anglaterra) el passat 24 de juny: “Vosaltres sou molts, ells només uns pocs”.

El poder, l’habitatge i el model educatiu van ser els temes que van centrar la primera jornada de la tretzena edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), que es va celebrar a la seu central de Comissions Obreres, a Barcelona, aquest dimecres 5 de juliol. El paper del poder a la nostra societat va ser analitzat pel periodista Albert Om en la conferència inaugural, i també va ser present en l’acte que va tancar la primera jornada de la UPEC, la presentació de llibre “Esperant els robots. Catalunya, Espanya, Europa: reflexions sobre l’endemà”.

El rector de la UPEC, Jordi Serrano, va saludar els assistents amb un discurs farcit de cites, entre elles una de Francesc Pi i Margall: “La meva sobirania és l’autonomia de la meva intel·ligència”. Amb tot, a qui més va citar Serrano en la seva intervenció va ser al filòsof italià Antonio Gramsci, de qui prové el lema d’aquesta trobada: “En l’interval sorgeixen monstres”. A ell va recórrer per demanar ‘optimisme de la voluntat’ en uns moments actuals que, al seu entendre, “són de gran il·lusió i incerteses”. En la vessant positiva del present va posar polítics com Manuela Carmena, Jeremy Corbyn i Bernie Sanders i, per acarar una actualitat que va definir com ‘desafiament social i nacional’ va fer un cant a tolerància entre federalistes i independentistes.

En la seva conferència “I en l’interval, qui té el poder?’, Albert Om va fer un repàs de les diferents característiques d’aquest factor. Segons va dir, el poder és un mal que no vol soroll, endogàmic, pretén passar desapercebut, no vol cap canvi i té por. Va esmentar enquestes que indiquen que els ciutadans creuen que manen tant els bancs com els governs i va sortir en defensa dels polítics i els periodistes que, al seu entendre, reben excessives crítiques, malgrat que n’hi ha que se les mereixen. Tant uns com altres tenen, però, segons ell, un paper determinant en l’etapa que viu Catalunya en aquests moments.

Sota el lema “Desnonats de la ciutat”, Helena López, redactora de ‘El Periódico’, va moderar la primera de les taules d’aquesta UPEC, en la qual van participar Irene Escorihuela, directora de l’Observatori DESC, Lucía Delgado, cofundadora de la PAH i membre del grup promotor del Sindicat de Llogaters, i Oriol Nel·lo, geògraf i professor de la UAB. Irene Escorihuela va denunciar que els tribunals de justícia solen anteposar el dret a la propietat al dret a l’habitatge i que els especuladors han descobert que els lloguers es poden convertir en un nou nínxol de riquesa, a costa dels drets dels ciutadans a un habitatge digne.

Lucía Delgado va aprofitar per explicar en la seva intervenció l’acció de la PAH per recuperar sis habitatges per famílies vulnerables al número 477 del carrer Aragó, el passat cap de setmana. Va destacar especialment la solidaritat demostrada per les veïnes contra l’empresa Norvet, que va comprar el bloc amb la voluntat de fer-ne fora els llogaters. Finalment, Oriol Nel·lo va fer, pràcticament, una classe magistral en la qual va repassar els motius de la segregació urbana dels ciutadans i, tot i que va reconèixer que la defensa dels drets a l’habitatge i a la ciutat és cada cop més difícil no s’hi ha de renunciar, i s’ha de fer alhora des de l’àmbit polític i el social.

El poder, la vivienda y el modelo educativo centraron la primera jornada de la decimotercera edición de la Universidad Progresista de Verano de Cataluña (UPEC), que se celebró en la sede central de Comisiones Obreras, en Barcelona, este miércoles 5 de julio. El papel del poder en nuestra sociedad fue analizado por el periodista Albert Om en la conferencia inaugural, y también estuvo presente en el acto que cerró la primera jornada de la UPEC, la presentación de libro “Esperando los robots. Cataluña, España, Europa: reflexiones sobre el día después”.

El rector de la UPEC, Jordi Serrano, saludó a los asistentes con un discurso lleno de citas, entre ellas una de Francesc Pi y Margall: “Mi soberanía es la autonomía de mi inteligencia”. Con todo, a quien más citó Serrano en su intervención fue al filósofo italiano Antonio Gramsci, de quien proviene el lema de este encuentro: “En el intervalo surgen monstruos”. A él recurrió para pedir ‘optimismo de la voluntad' en unos momentos actuales que, a su entender, “son de gran ilusión e incertidumbres”. En la vertiente positiva del presente colocó a políticos como Manuela Carmena, Jeremy Corbyn y Bernie Saunders y, para hacer frente a una actualidad que definió como 'desafío social y nacional' hizo un canto a tolerancia entre federalistas e independentistas.

En su conferencia “Y en el intervalo, ¿quién tiene el poder? ', Albert Om hizo un repaso de las diferentes características de este factor. Según dijo, el poder es un mal que no quiere ruido, endogámico, pretende pasar desapercibido, no quiere ningún cambio y tiene miedo. Mencionó encuestas que indican que los ciudadanos creen que mandan tanto los bancos como los gobiernos y salió en defensa de los políticos y los periodistas que, a su entender, reciben excesivas críticas, a pesar de que hay quienes se las merecen. Tanto unos como otros tienen, sin embargo, según él, un papel determinante en la etapa que vive Cataluña en estos momentos.

Bajo el lema “Desahuciados de la ciudad”, Helena López, redactora de 'El Periódico', moderó la primera de las mesas de esta UPEC, en la que participaron Irene Escorihuela, directora del Observatorio DESC, Lucía Delgado, cofundadora de la PAH y miembro del grupo promotor del Sindicato de Inquilinos, y Oriol Nel•lo, geógrafo y profesor de la UAB. Irene Escorihuela denunció que los tribunales de justicia suelen anteponer el derecho a la propiedad al derecho a la vivienda y que los especuladores han descubierto que los alquileres se pueden convertir en un nuevo nicho de riqueza, a costa de los derechos de los ciudadanos a una vivienda digna. Lucía Delgado aprovechó para explicar en su intervención la acción de la PAH para recuperar para familias vulnerables seis viviendas en el número 477 de la calle Aragón, el pasado fin de semana. Destacó especialmente la solidaridad demostrada por las vecinas contra la empresa Norvet, que compró el bloque con la voluntad de echar a los inquilinos. Finalmente, Oriol Nel·lo hizo, prácticamente, una clase magistral en la que repasó los motivos de la segregación urbana de los ciudadanos y, aunque reconoció que la defensa de los derechos a la vivienda y a la ciudad es cada vez más difícil no se debe renunciar a ella, y hay que llevarla a cabo a la vez desde el ámbito político y el social.

L’AlternativaTV dedicó su programa del viernes 12 de mayo a hablar de las luces y sombras de Internet. Bajo el lema de “Internet, paraíso perdido” se debatió sobre el papel de las redes en la sociedad de la comunicación actual, la que denominamos sociedad del conocimiento.

Participaron en el debate Sandra Alvaro, doctora en Filosofía por la Universidad Autónoma de Barcelona e investigadora de la cultura digital, Lourdes Muñoz, ingeniera técnica en Informática y presidenta de la iniciativa 'Barcelona Open Data' y Javier Díaz Noci, profesor de la Facultad de Comunicación de la Universidad Pompeu Fabra y experto en Periodismo e Internet.

Lourdes Muñoz, abrió el debate diciendo que, más que conectar o desconectar, Internet “hiperconecta”, con las ventajas e inconvenientes que ello representa. Sandra Alvaro dijo que “Internet da voz a los ciudadanos y permite que se encuentren y organicen colectivamente, pero que ha llegado un momento en que funciona con algoritmos que no son neutrales y actúan de forma no transparente”. Por su parte, Javier Díaz Noci afirmó que “Internet ha representado una revolución que los medios de comunicación no han sabido aprovechar bien, al contrario que grandes empresas del sector como Google o Facebook”.

Alvaro resaltó que los propios gestores de Facebook han reconocido que no son neutrales y que un 60% de los ciudadanos españoles se informan de la actualidad a través de esta red mientras que Lourdes Muñoz pidió que los ciudadanos exijan transparencia y normas de funcionamiento claras en las redes sociales. Díaz Noci quiso aclarar que Facebook no es un medio de comunicación y lamentó que sus algoritmos aplican criterios de censura a veces absurdos.

A lo largo del debate se trataron cuestiones como la influencia de Internet en la crisis de los medios de comunicación convencionales, como ha facilitado la difusión de noticias falsas o un exceso de información y como ha provocado la adicción entre sus usuarios. Otras cuestiones que se pusieron sobre la mesa fueron la falta de confirmación de las informaciones antes de ser avocadas a la red, la función de los periodistas en esta nueva era de la comunicación, los ganchos que se usan en la red para aumentar la audiencia o la pérdida de privacidad de los usuarios.

La Alternativa TV se emite en directo, desde la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona, a través de los servicios de 'UAB Campus Media' y cuenta con el impulso de la 'Fundación Periodismo Plural', la asociación 'Solidaridad y Comunicación-SICOM', y las publicaciones 'Alternativas Económicas' y 'Mongolia'. El presentador es el periodista y profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la UAB, Frederic Pahisa.

Puedes ver aquí el debate completo.

L’AlternativaTV va dedicar el seu programa del divendres 12 de maig a parlar dels llums i ombres d’ Internet. Sota el lema de “Internet, paradís perdut” es va debatre sobre el paper de les xarxes en la societat de la comunicació actual, la que en diem societat del coneixement.

Van participar al debat Sandra Àlvaro, doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigadora de la cultura digital, Lourdes Muñoz, enginyera tècnica en Informàtica i presidenta de la iniciativa ‘Barcelona Open Data’ i Javier Díaz Noci, professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i expert en Periodisme i Internet.

Lourdes Muñoz, va obrir el debat dient que, més que connectar o desconnectar, Internet “hiperconnecta”, amb els avantatges i inconvenients que això representa. Sandra Alvaro va dir que “Internet dóna veu als ciutadans i permet que es trobin i s’organitzin col·lectivament, però que ha arribat un moment en què funciona amb algoritmes que no són neutrals i actuen de forma no transparent”. Al seu torn, Javier Díaz Noci va afirmar que “Internet ha representat una revolució que els mitjans de comunicació no han sabut aprofitar bé, al contrari que grans empreses del sector com Google o Facebook”.

Alvaro va ressaltar que els propis gestors de Facebook han reconegut que no són neutrals i que un 60% dels ciutadans espanyols s’informen de l’actualitat a través d’aquesta xarxa mentre que Lourdes Muñoz va demanar que els ciutadans exigeixin transparència i normes de funcionament clares a les xarxes socials. Díaz Noci va voler aclarir que Facebook no és un mitjà de comunicació i va lamentar que els seus algoritmes apliquen criteris de censura a vegades absurds.

Al llarg del debat es van tractar qüestions com la influència d’Internet en la crisi dels mitjans de comunicació convencionals, com ha facilitat la difusió de notícies falses o un excés d’informació i com ha generat l’addicció entre els seus usuaris. D’altres qüestions que van posar-se sobre la taula van ser la manca de confirmació de les informacions abans de ser avocades a la xarxa, la funció dels periodistes en aquesta nova era de la comunicació, els ganxos que s’usen a la xarxa per augmentar l’audiència o la pèrdua de privacitat dels usuaris.

L’Alternativa TV s’emet en directe, des de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a través dels serveis de ‘UAB Campus Media’ i compta amb l’impuls de la ‘Fundació Periodisme Plural’, l’associació ‘Solidaritat i Comunicació-SICOM’, i les publicacions ‘Alternativas Económicas’ i ‘Mongolia’. El presentador és el periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Frederic Pahisa.

Pots veure aquí el debat sencer.

Podeu seguir el contingut del programa clicant aquest enllaç

‘L’AlternativaTV’ ha dedicat el seu programa del divendres 28 d’abril a “Humor i política. On són els límits?”. Hi han participat el ninotaire Jaume Capdevila, el periodista i redactor de ‘Mongolia’ i ‘Alternativas Económicas’ Pere Rusiñol; l’escriptora Isabel Franc, que acaba de publicar el libro ‘Les humoristes’ i la il·lustradora i sociòloga Marika Vila.

Aquest debat s’ha convocat després que l’Audiència Nacional hagi condemnat Cassandra Vera a un any de presó i set anys d’inhabilitació absoluta per haver publicat al seu compte de twitter tretze comentaris fent burla en relació a l’atemptat en què ETA va matar Luis Carrero Blanco, president del Govern sota el franquisme, i que els presentadors del programa ‘El Intermedio’ Gran Wyoming i Dani Mateo hagin estat cridats a declarar a l’Audiència Provincial de Madrid per haver fet un acudit sobre la creu que presideix ‘El Valle de los Caídos’.

Marika Vila va afirmar que “els límits se’ls posa cadascú i que l’únic que s’ha de garantir és la capacitat de resposta” , mentre que Isabel Franc creu que l’humor no ha de tenir límits i va destacar que “combat la barbàrie. És un mecanisme per poder suportar-la”. Pere Rusiñol va assenyalar que, “des de la legislatura passada, el règim s’ha endurit. Hi ha una voluntat evident per espantar la gent. Van per una pobra noia (Cassandra) però no s’atreveixen amb mitjans potents. Volen que la gent s’autocensuri. No hem d’endarrerir el límit; l’hem d’eixamplar”. Finalment, Jaume Capdevila (KAP), va dir que “l’humor ha de ser transgressor. «Qui vol posar límits a l’humor és qui té poder i no vol que li qüestionin».

Al debat també es va tractar de l’evolució de la relació entre l’humor, la política i la justícia després del franquisme, de la invisibilitat de les dones humoristes i del futur de la crítica satírica a la nostra societat.

L’Alternativa TV s’emet en directe, des de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a través dels serveis de ‘UAB Campus Media’ i compta amb l’impuls de la ‘Fundació Periodisme Plural’, l’associació ‘Solidaritat i Comunicació-SICOM’, i les publicacions ‘Alternativas Económicas’ i ‘Mongolia’. El presentador és el periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Frederic Pahisa.

El professor de Filosofia de la Universitat parisenca de La Sorbona Yves Charles Zarka planteja al seu darrer llibre Refundar el cosmopolitisme en el seu darrer llibre (Publicacions i Edicions. Universitat de Barcelona) un cosmopolitisme que trenqui murs. Zarka, que ha estat director de recerca del CNRS i fundador i director de la revista ‘Cités’, defensa un nou cosmopolitisme es resisteixi a les lleis injustes, per més que les dictin règims democràtics, i s’imposi a la lògica del benefici que caracteritza el sistema capitalista.

Què hem d’entendre per ‘cosmopolitisme’ avui?

Cal entendre tot allò que concerneix la humanitat sencera. Es la idea de que hi ha principis universals que s’apliquen a tota la humanitat. Aquesta idea és contestada perquè hi ha gent que pensa que aquests principis universals no existeixen, que cada cultura té el seu propi univers. No és fals. Hi ha pretensions universals pròpies de cada cultura, que no es poden superposar. La idea cosmopolita és un desafiament. Hi ha principis que haurien de ser reconeguts per tots els individus, sigui quina sigui la seva condició, si actuen de forma racional.

La idea cosmopolita és molt antiga. Ve de Grècia. D’historiadors que entenien el món com una ciutat, amb drets i deures de tots els ciutadans. Sense diferències. Hi havia savis i gent que no ho era. Gent virtuosa i gent que no. Esclaus i mestres. Però tots eren humans i tots formaven part d’una ciutat regida per principis jurídics comuns.

Avui, quin és el sentit del cosmopolitisme?

El seu sentit és que hi ha normes vàlides per tota la Humanitat en un món que es va desenvolupant, a vegades de forma perillosa. Tal i com jo el concebo, el cosmopolitisme té la preocupació per mantenir habitable la Terra. Abans, es parlava de ‘la ciutat dels homes de Déu’. Ara cal parlar de ‘la ciutat dels homes i del conjunt dels éssers vivents’, de la qual el home n’és l’únic responsable.

Per què cal refundar el cosmopolitisme?

Perquè no ens podem mantenir en la idea antiga grega d’un món regit per déus, per la providència. No ho podem acceptar. Això no funciona. Tenim el repte del perill per la Terra. Cal canviar el contingut i la forma del cosmopolitisme.

Partim de la idea de l’home com a ciutadà del món. I en tant que tal té drets i deures. Calen noves normes front a allò que és inacceptable avui; per exemple, l’evolució de l’economia únicament encaminada cap al benefici sense preocupar-se de l’interès comú dels països i de la Humanitat. Cal fonamentar el principi de la resistència al poder il·legítim, violent o autoritari.

L’idea cosmopolita és una idea de la raó, com diu Kant, a partir de la qual hem de jutjar allò que passa avui.

Vull refundar el cosmopolitisme a partir d’un principi que he desenvolupat i que anomeno ‘la inapropiabilitat de la Terra’. El dedueixo dels drets de l’home, no entesos com un repertori, una col·lecció de drets, sinó dels que són veritablement fonamentals. A partir del cosmopolitisme es poden deduir principis que permeten jutjar el món polític, econòmic i social actual.

Quins principis estan compresos dins la idea cosmopolita?

Són principis racionals. Pertanyem a tradicions i culturals diferents però som capaços de reconèixer principis racionals comuns que ens defineixen. Cal diferenciar les dimensions cosmopolita i política. La política té una dimensió històrica. El cosmopolitisme, no. Per la política, els països tenen fronteres, fruït de guerres, del que sigui. El cosmopolitisme ha de regular la política. No s’han de confondre.

Hi ha reptes que són globals: els ambientals, econòmics, geopolítics,... Ningú no pot dir que s’està en un recó i que no s’interessa per res més. Hi ha coses que passen en un costat del món que tenen efectes a les antípodes. Aquesta universalització de l’existència humana ha pres un aire que és problemàtic, perillós. Aquesta mundialització, aquesta globalització comporta la universalització dels reptes però no ens diu per quina via cal anar. El cosmopolitisme permet saber-ho. És una perspectiva que forneix les regles per comprendre què ens devem els uns als altres i en quina direcció hem de conduir el nostre desenvolupament.

El cosmopolitisme no té fronteres?

No. És la política qui en marca. Al cosmopolitisme no hi ha fronteres. Les fronteres són sencerament històriques. No són naturals. Les fronteres d’Espanya amb Portugal o França són històriques, no naturals. El cosmopolitisme no coneix fronteres. En tant que ciutadans del món estem a casa nostra a tot arreu. Som ciutadans espanyols, francesos, europeus, americans, o xinesos, però des del punt de vista cosmopolita estem a casa nostra arreu. Des del punt de vista polític, no.

Som ciutadans del món i d’un estat particular. El fet de ser ciutadans del món ens permet de canviar la mirada sobre nosaltres mateixos com a ciutadans d’un estat particular.

Vostè defineix el món com una gran ciutat. Quina diferència hi ha entre el cosmopolitisme i la globalització, la mundialització?

La mundialització és el desenvolupament del món tal i com es fa ara econòmicament, políticament, socialment. El cosmopolitisme és la perspectiva sobre la humanitat sencera. El principi cosmopolita s’oposa a l’evolució de la mundialització.

L’economia es desenvolupa sobre la base del benefici. Totes les societats busquen la producció del benefici. Això causa desigualtats. Hi ha qui fa beneficis i hi ha qui no té res. Hi ha parts del món que ho tenen tot i n’hi ha que no tenen res. La recerca del benefici ha causat la sobreexplotació de la Terra i dels recursos, el canvi climàtic,... Això és la mundialització. El cosmopolitisme no és això. Vol que la humanitat visqui en un món habitable. Contradiu la forma en què es produeix la mundialització actual.

El cosmopolitisme és, doncs, incompatible amb el capitalisme.

El cosmopolitisme té, efectivament, una dimensió de crítica molt forta del capitalisme. No és compatible amb el capitalisme que coneixem; és a dir, la recerca sistemàtica del benefici, el creixement de les desigualtats, la sobreexplotació,...

Vostè parla de la ‘inapropiabilitat’ de la Terra. Què hem d’entendre per aquesta ‘inapropiabilitat’?

És una idea paradoxal, perquè la Terra ha patit totes les explotacions. La Terra, com a món habitable, no ens pertany. Nosaltres pertanyem a la Terra. La nostra existència, no només des del punt de vista biològic sinó des de totes les seves dimensions –afectiva, mental, del pensament,...- és terrestre. Un àngel no seria com nosaltres. Déu no pensa com nosaltres. Nosaltres pensem com éssers terrestres. Tot allò que som ho som com a terrestres.

La Terra és inapropiable, però al mateix temps està sotmesa a diverses formes d’apropiació. La idea de ‘inapropiable’ ha de servir de límit a les apropiacions. La ‘inapropiabilitat’ de la Terra és la nostra condició fonamental en relació a ella. Tot allò que som ho som com a éssers terrestres. El recurs a la ‘inapropiabilitat’ de la Terra posa límits a l’explotació, a la propietat, a les fronteres.

També parla del dret a la resistència del cosmopolitisme.

El principi cosmopolita ha de pensar la resistència al poder autoritari, injust o que promou la sobreexplotació. Trump ha suprimit el decret que Obama havia aprovat en relació a limitar l’extracció de minerals fòssils. Jo el contradic. I ho puc fer encara que no sigui americà. Trump i nosaltres som ciutadans del món. I la seva decisió és irresponsable en relació al món al qual pertanyem. Si no tenim principis cosmopolites, com podem respondre Trump?. Ell és a casa seva. Ha guanyat les seves eleccions.

Hi ha qui diu que cal esperar les properes eleccions.

Es podria esperar. Però mentre no et pots quedar amb els braços creuats. Per què han fracassat tots els moviments de resistència, inclòs Podemos? Perquè els manquen principis cosmopolites que donen sentit a la resistència. Com a ciutadà del món jo sóc responsable del que passa arreu.

Aposta per un ‘humanisme cosmopolita’. Què té o hauria de tenir d’especial aquest humanisme?

Es dedueix del principi cosmopolita. Té dues dimensions fonamentals que no són les mateixes que les de l’humanisme tradicional. L’humanisme tradicional està marcat per la ruptura entre l’home i l’animal i, des del Renaixement, pensa l’home com una illa. L’humanisme cosmopolita no només considera l’home sinó la resta d’éssers vius. No trenca entre l’animalitat i la humanitat. I, en segon lloc, repensa l’home com a responsable de tot allò que l’envolta, en relació a la resta de persones i éssers vius.

Assegura que el cosmopolitisme suposa el triomf de la ‘hospitalitat’ front a la ‘hostilitat’. Qui imposarà aquesta ‘hospitalitat’? Estem essent realistes o utòpics?

La política implica que cadascú es quedi a casa seva. El cosmopolitisme afegeix la ‘hospitalitat’ al repte polític. L’estranger no és l’enemic sinó algú a qui acollim. L’acollida, ben cert, ha de sotmetre’s a directrius estatals. No es tracta d’acollir tothom amb els braços oberts. La dimensió política té exigències pròpies –diferents de les de la dimensió cosmopolita- i els estats han d’estar oberts als estrangers però no de forma irracional. Es tracta d’acollir en funció de les exigències pròpies dels diferents estats.

A les eleccions presidencials franceses en parlen del cosmopolitisme?

No. Gens. Les eleccions franceses són una catàstrofe. Tenim François Fillons, un lladre que ha robat per beneficiar la família. Tenim Marine Le Pen que vol un tancament total del país.

I l’esquerra?

Té propostes políticament totalment irracionals. La Renda Universal d’Existència no és sostenible. Pretén donar diners a les persones pel sol fet d’existir. No hi ha prou diners. I crea una societat en la qual els individus no s’han d’esforçar per treure el millor d’ells mateixos. Conec bé la Xina i els Estats Units. No estic d’acord amb els seus sistemes, però els ciutadans xinesos i americans són impulsats a donar el millor d’ells mateixos.

No estic contra els drets socials. Evidentment. Però estic contra el fet que es doni per bo que els ciutadans no cal que intentin assolir els seus límits. Una societat en la qual els individus viuen perquè reben un ingrés pel simple fet de viure esdevindrà amorfa. No tinc el dret a no fer res. Cal tenir alguna activitat, participar en la creació de la riquesa comuna. L’ingrés universal és irracional econòmicament i destructiu socialment.

El profesor de Filosofía de la Universidad parisina de La Sorbona, Yves Charles Zarka, plantea en su último libro Refundar el cosmopolitismo (Publicaciones y Ediciones. Universidad de Barcelona) un cosmopolitismo que rompa muros. Zarka, que ha sido director de investigación del CNRS y fundador y director de la revista 'Cités', defiende un nuevo cosmopolitismo que se resista a las leyes injustas, por más que las dicten regímenes democráticos, y se imponga a la lógica del beneficio que caracteriza el sistema capitalista.

¿Qué debemos entender por cosmopolitismo hoy?

Hay que entender todo lo que concierne a la humanidad entera. Es la idea de que hay principios universales que se aplican a toda la humanidad. Esta idea es contestada porque hay gente que piensa que estos principios universales no existen, que cada cultura tiene su propio universo. No es falso. Hay pretensiones universales propias de cada cultura, que no se pueden superponer. La idea cosmopolita es un desafío. Hay principios que deberían ser reconocidos por todos los individuos, sea cual sea su condición, si actúan de forma racional.

La idea cosmopolita es muy antigua. Viene de Grecia. De historiadores que entendían el mundo como una ciudad, con derechos y deberes de todos los ciudadanos. Sin diferencias. Había sabios y gente que no lo era. Gente virtuosa y gente que no. Esclavos y maestros. Pero todos eran humanos y todos formaban parte de una ciudad regida por principios jurídicos comunes.

¿Cuál es el sentido hoy del cosmopolitismo?

Su sentido es que hay normas válidas para toda la Humanidad en un mundo que se va desarrollando, a veces de forma peligrosa. Tal y como yo lo concibo, el cosmopolitismo tiene la preocupación de mantener habitable la Tierra. Antes, se hablaba de 'la ciudad de los hombres de Dios'. Ahora hay que hablar de 'la ciudad de los hombres y del conjunto de los seres vivientes', de la que el hombre es el único responsable.

¿Por qué hay que refundar el cosmopolitismo?

Porque no nos podemos mantener en la idea antigua griega de un mundo regido por dioses, por la providencia. No lo podemos aceptar. Esto no funciona. Tenemos el reto del peligro para la Tierra. Hay que cambiar el contenido y la forma del cosmopolitismo.

Partimos de la idea del hombre como ciudadano del mundo. Y como tal tiene derechos y deberes. Hacen falta nuevas normas frente a lo que es inaceptable hoy; por ejemplo, la evolución de la economía únicamente encaminada hacia el beneficio sin preocuparse del interés común de los países y de la Humanidad. Hay que fundamentar el principio de la resistencia al poder ilegítimo, violento o autoritario.

La idea cosmopolita es una idea de la razón, como dice Kant, a partir de la cual juzgar lo que pasa hoy.

Quiero refundar el cosmopolitismo a partir de un principio que he desarrollado y que llamo 'la inapropiabilidad de la Tierra'. Lo deduzco de los derechos del hombre, no entendidos como un repertorio, una colección de derechos, sino de los que son verdaderamente fundamentales. A partir del cosmopolitismo se pueden deducir principios que permiten juzgar el mundo político, económico y social actual.

¿Qué principios están comprendidos dentro de la idea cosmopolita?

Son principios racionales. Pertenecemos a tradiciones y culturales diferentes pero somos capaces de reconocer principios racionales comunes que nos definen. Hay que diferenciar las dimensiones cosmopolita y política. La política tiene una dimensión histórica. El cosmopolitismo, no. Para la política, los países tienen fronteras, fruto de guerras, de lo que sea. El cosmopolitismo debe regular la política. No se deben confundir.

Hay retos que son globales: los ambientales, económicos, geopolíticos,... Nadie puede decir que está en un rincón y que no se interesa por nada más. Hay cosas que pasan en un lado del mundo que tienen efectos en las antípodas. Esta universalización de la existencia humana ha pasado a ser algo problemático, peligroso. Esta mundialización, esta globalización conlleva la universalización de los retos pero no nos dice por qué vía hay que ir. El cosmopolitismo permite saberlo. Es una perspectiva que proporciona las reglas para comprender que nos debemos unos a otros y en qué dirección debemos conducir nuestro desarrollo.

¿El cosmopolitismo tiene fronteras?

No. Es la política quien las marca. En el cosmopolitismo no hay fronteras. Las fronteras son enteramente históricas. No son naturales. Las fronteras de España con Portugal o Francia son históricas, no naturales. El cosmopolitismo no conoce fronteras. Como ciudadanos del mundo estamos en nuestra casa en cualquier lado. Somos ciudadanos españoles, franceses, europeos, americanos, o chinos, pero desde el punto de vista cosmopolita estamos en nuestra casa en cualquier sitio. Desde el punto de vista político, no.

Somos ciudadanos del mundo y de un estado en particular. El hecho de ser ciudadanos del mundo nos permite cambiar la mirada sobre nosotros mismos como ciudadanos de un estado particular.

Usted define el mundo como una gran ciudad. ¿Qué diferencia hay entre el cosmopolitismo y la globalización, la mundialización?

La mundialización es el desarrollo del mundo tal y como se hace ahora económicamente, políticamente, socialmente. El cosmopolitismo tiene la perspectiva sobre el conjunto de la humanidad. El principio cosmopolita se opone a la evolución de la globalización.

La economía se desarrolla sobre la base del beneficio. Todas las sociedades buscan la producción de beneficio. Esto causa desigualdades. Hay quien hace beneficios y hay quien no tiene nada. Hay partes del mundo que lo tienen todo y otros que no tienen nada. La búsqueda del beneficio ha causado la sobreexplotación de la Tierra y de los recursos, el cambio climático,... Esto es la globalización. El cosmopolitismo no es eso. Quiere que la humanidad viva en un mundo habitable. Contradice la forma en que se produce la globalización actual.

El cosmopolitismo es, pues, incompatible con el capitalismo.

El cosmopolitismo tiene, efectivamente, una dimensión de crítica muy fuerte del capitalismo. No es compatible con el capitalismo que conocemos; es decir, la búsqueda sistemática del beneficio, el crecimiento de las desigualdades, la sobreexplotación,...

Usted habla de la 'inapropiabilidad' de la Tierra. ¿Qué debemos entender por esta 'inapropiabilidad'?

Es una idea paradójica, porque la Tierra ha sufrido todas las explotaciones. La Tierra, como mundo habitable, no nos pertenece. Nosotros pertenecemos a la Tierra. Nuestra existencia, no sólo desde el punto de vista biológico sino desde todas sus dimensiones -afectiva, mental, del pensamiento,...- es terrestre. Un ángel no sería como nosotros. Dios no piensa como nosotros. Nosotros pensamos como seres terrestres. Todo lo que somos lo somos como terrestres.

La Tierra es inapropiable, pero al mismo tiempo está sometida a diversas formas de apropiación. La idea de 'inapropiable' debe servir de límite a las apropiaciones. La 'inapropiabilidad' de la Tierra es nuestra condición fundamental en relación a ella. Todo lo que somos lo somos como seres terrestres. El recurso a la 'inapropiabilidad' de la Tierra pone límites a la explotación, a la propiedad, a las fronteras.

También habla del derecho a la resistencia del cosmopolitismo

El principio cosmopolita debe pensar la resistencia al poder autoritario, injusto o que promueve la sobreexplotación. Trump ha suprimido el decreto que Obama había aprobado en relación a limitar la extracción de minerales fósiles. Yo lo contradigo. Y lo puedo hacer aunque no sea estadounidense. Trump y nosotros somos ciudadanos del mundo. Y su decisión es irresponsable en relación al mundo al que pertenecemos. Si no tenemos principios cosmopolitas ¿cómo podemos responder a Trump?. Él está en su casa. Ha ganado sus elecciones.

Hay quien dice que hay que esperar las próximas elecciones

Se podría esperar. Pero mientras no podemos quedarnos de brazos cruzados. ¿Por qué han fracasado todos los movimientos de resistencia, incluido 'Podemos'? Porque les faltan principios cosmopolitas que dan sentido a la resistencia. Como ciudadano del mundo yo soy responsable de lo que ocurre en todo él.

Apuesta por un humanismo ‘cosmopolita'. ¿Qué tiene o debería tener de especial este humanismo?

Se deduce del principio cosmopolita. Tiene dos dimensiones fundamentales que no son las mismas que las del humanismo tradicional. El humanismo tradicional está marcado por la ruptura entre el hombre y el animal y, desde el Renacimiento, piensa el hombre como una isla. El humanismo cosmopolita no sólo considera al hombre sino al resto de seres vivos. No rompe entre la animalidad y la humanidad. Y, en segundo lugar, vuelve a pensar al hombre como responsable de todo lo que le rodea, en relación al resto de personas y seres vivos.

Asegura que el cosmopolitismo supone el triunfo de la 'hospitalidad' frente a la ‘hostilidad'. ¿Quién impondrá esta ‘hospitalidad'? ¿Estamos siendo realistas o utópicos?

La política implica que cada uno se quede en su casa. El cosmopolitismo añade la ‘hospitalidad 'al reto político. El extranjero no es el enemigo sino alguien a quien acogemos. La acogida, ciertamente, debe someterse a directrices estatales. No se trata de acoger a todos con los brazos abiertos. La dimensión política tiene exigencias propias -diferentes de las de la dimensión cosmopolita- y los estados deben estar abiertos a los extranjeros pero no de forma irracional. Se trata de acoger en función de las exigencias propias de los diferentes estados.

En las elecciones presidenciales francesas ¿se habla del cosmopolitismo?

No. Nada. Las elecciones francesas son una catástrofe. Tenemos a François Fillon, un ladrón que ha robado para beneficiar a su familia. Tenemos a Marine Le Pen que quiere un cierre total del país.

¿Y la izquierda?

Tiene propuestas políticamente totalmente irracionales. La Renta Universal de Existencia no es sostenible. Pretende dar dinero a las personas por el solo hecho de existir. No hay suficiente dinero. Y crea una sociedad en la que los individuos no tienen que esforzarse para sacar lo mejor de ellos mismos. Conozco bien China y Estados Unidos. No estoy de acuerdo con sus sistemas, pero los ciudadanos chinos y americanos son impulsados a dar lo mejor de ellos mismos.

No estoy contra los derechos sociales. Evidentemente. Pero estoy en contra de que se acepte que no es necesario que los ciudadanos intenten alcanzar sus límites. Una sociedad en la que los individuos viven porque reciben un ingreso por el simple hecho de vivir se volverá amorfa. No tengo el derecho a no hacer nada. Hay que tener alguna actividad, participar en la creación de la riqueza común. El ingreso universal es económicamente irracional y socialmente destructivo.

El actual modelo de intercambios comerciales ¿genera más pobreza que riqueza? ¿O genera riqueza para unos y pobreza para otros?

El comercio debería fomentar el intercambio equitativo pero el modelo actual nos está mostrando que los intercambios comerciales provocan grandes daños culturales, sociales y económicos. Y eso se traduce en más pobreza para las personas más débiles y vulnerables.

Si el modelo de intercambio comercial por parte de las empresas, acompañado de unas políticas de regulación del mercado, estuviera basado en el bienestar de las personas por encima de los intereses del negocio y los beneficios de unos pocos, generaría riqueza para todos. Pero el modelo que predomina hoy es un modelo que genera pobreza para una gran mayoría de personas. Aunque actualmente la economía mundial está creciendo sólo se benefician de ello unas pocas.

‘Oxfam Intermón' publicó el año pasado un informe que ponía de manifiesto que la economía mundial está al servicio del 1%. Por lo tanto sí que podemos decir que el sistema actual está favoreciendo la riqueza de unos pocos en detrimento de la gran mayoría de la gente. El 1% más rico de la población mundial posee más riqueza que el 99% restante.

Cada vez se amplía más la brecha entre los ricos y los pobres.

¿Hay demasiados comerciantes que priorizan el negocio por encima del respeto a los Derechos Humanos?

Hay negocios y empresas que en nuestro país respetan los derechos humanos pero que no lo hacen cuando salen fuera. Pedimos coherencia, que lo que no se permite en nuestro país tampoco se permita fuera. En la línea en que trabajamos hemos conseguido que el Parlamento de Cataluña aprobara el pasado noviembre la creación del Centro de Evaluación de los impactos de las empresas catalanas en el exterior. Que el discurso del respeto a los derechos humanos se aplique también cuando actuamos fuera de Cataluña.

Destacan también la necesidad de que el comercio y la producción no pongan en peligro la sostenibilidad del Planeta.

El modelo de producción actual está causando ya que millones de personas sufran las condiciones del cambio climático en sus vidas. Especialmente en los países más pobres del mundo. Por ejemplo, en Burkina Faso, un 80% de su población vive de la agricultura y la ganadería y el hecho de que el clima sea totalmente impredecible pone en peligro su subsistencia.

El cambio climático afecta más a los que menos tienen. Los que menos lo han producido son los que más lo están sufriendo.

Inciden también en la necesidad de promover la 'soberanía alimentaria'. ¿Se puede promover sin medidas proteccionistas?

Sí. La soberanía alimentaria se define como el derecho de los pueblos a consumir alimentos sanos, producir de forma sostenible y que sean ellos quienes decidan el sistema propio de agricultura y alimentación. Debemos cuestionarnos quien marca las reglas del juego y a quién benefician. A partir de aquí podemos ver si unas medidas proteccionistas ayudan o perjudican a la mayoría de la gente. Si cuando una población está exportando sus productos lo hace por la voluntad de su población o por la de las empresas externas.

Hay que ver quien marca las reglas del juego cuando hablamos de proteccionismo o globalización.

Piden que no se aprueben tratados de libre comercio como el TTIP o el CETA (entre Estados Unidos o Canadá y la Unión Europea, en cada caso). El TTIP está paralizado pero el Parlamento Europeo acaba de aprobar el CETA.

Es una mala noticia. Parece mentira que después de años de negociación sea Donald Trump quien, probablemente, detenga el TTIP, aunque sea por motivos distintos a los que nosotros denunciamos. Los socialistas españoles han votado a favor del CETA, que puede ponerse en marcha en primavera. Estos tratados atentan contra la democracia porque dan más derechos y garantías jurídicas a las empresas que a los estados.

Esta noticia confirma que la lucha por un comercio internacional equitativo es imprescindible y básica para reducir la pobreza en el mundo.

El comercio podría ser una herramienta para sacar a la gente de la pobreza pero en función de las reglas del juego puede hacer absolutamente lo contrario. 'Pobreza Cero' y las entidades que forman parte seguiremos trabajando para conseguir un comercio equitativo, que se puede conseguir si construimos una economía más humana y justa que esté al servicio del 90% de la población.

Necesitamos la implicación de los gobiernos, para que den respuesta a las necesidades básicas de la ciudadanía con una visión de futuro, con políticas globales y que no sean a corto plazo. Necesitamos que las empresas antepongan los intereses de los trabajadores y de los productores, apuesten por un crecimiento dentro de los límites del Planeta y con respeto a los derechos humanos. Y, finalmente, necesitamos un sistema fiscal justo, progresivo y redistributivo.

L’actual model d’intercanvis comercials genera més pobresa que riquesa ? O genera riquesa per uns i pobresa per d’altres?

El comerç hauria de fomentar l’intercanvi equitatiu però el model actual ens està mostrant que els intercanvis comercials provoquen grans danys culturals, socials i econòmics. I això es tradueix en més pobresa per les persones més febles i vulnerables.

Si el model d’intercanvi comercial per part de les empreses, acompanyat d’unes polítiques de regulació del mercat, estigués basat en el benestar de les persones per damunt dels interessos del negoci i els beneficis d’uns pocs, generaria riquesa per tothom. Però el model que predomina avui és un model que genera pobresa per una gran majoria de persones. Tot i que actualment l’economia mundial està creixent només se’n beneficien unes poques.

‘Oxfam Intermón’ va publicar l’any passat un informe que posava de manifest que l’economia mundial està al servei de l’1%. Per tant sí que podem dir que el sistema actual està afavorint la riquesa d’uns pocs en detriment de la gran majoria de la gent. L’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que el 99% restant.

Cada cop s’amplia més la bretxa entre els rics i els pobres.

Hi ha massa comerciants que prioritzen el negoci per damunt del respecte als Drets Humans?

Hi ha negocis i empreses que a casa nostra respecten els drets humans però que no ho fan quan surten fora. Demanem coherència, que allò que no es permet a casa nostra tampoc no es permeti fora. En la línia que treballem hem aconseguit que el Parlament de Catalunya aprovés el novembre passat la creació del Centre d’Avaluació dels impactes de les empreses catalanes a l’exterior. Que el discurs del respecte als drets humans s’apliqui també quan actuem fora de Catalunya.

Destaqueu també la necessitat que el comerç i la producció no posin en perill la sostenibilitat del Planeta.

El model de producció actual està causant ja que milions de persones pateixin les condicions del canvi climàtic a les seves vides. Especialment als països més pobres del món. Per exemple, a Burkina Faso fins el 80% de la seva població viu de l’agricultura i la ramaderia i el fet que el clima sigui del tot impredictible posa en perill la seva subsistència.

El canvi climàtic afecta més als que menys tenen. Els que menys l’han produït són els que més l’estan patint.

Incidiu també en la necessitat de promoure la ‘sobirania alimentària’. Es pot promoure sense mesures proteccionistes?

Sí. La sobirania alimentària es defineix com el dret dels pobles a consumir aliments sans, produir de forma sostenible i que siguin ells els que decideixin el sistema propi d’agricultura i alimentació. Cal qüestionar-nos qui marca les regles del joc i a qui beneficien. A partir d’aquí podem veure si unes mesures proteccionistes ajuden o perjudiquen la majoria de la gent. Si quan una població està exportant els seus productes ho fa per voluntat de la seva població o per la de les empreses externes.

Cal veure qui marca les regles del joc quan parlem de proteccionisme o globalització.

Demaneu que no s’aprovin tractats de lliure comerç com el TTIP o el CETA (entre els Estats Units o el Canadà i la Unió Europea, en cada cas). El TTIP ha quedat aturat però el Parlament europeu acaba d’aprovar el CETA.

És una mala notícia. Sembla mentida que després d’anys de negociació sigui Donald Trump qui, probablement, aturi el TTIP, encara que sigui per motius diferents dels que nosaltres denunciem. Els socialistes espanyols han votat a favor del CETA, que pot posar-se en marxa a la primavera. Aquests tractats atempten contra la democràcia perquè donen més drets i garanties jurídiques a les empreses que als estats.

Aquesta notícia confirma que la lluita per un comerç internacional equitatiu és imprescindible i bàsica per reduir la pobresa al món.

El comerç podria ser una eina per fer sortir la gent de la pobresa però en funció de les regles del joc pot fer absolutament el contrari. ‘Pobresa Zero’ i les entitats que en formen part seguirem treballant per aconseguir un comerç equitatiu, que es pot aconseguir si construïm una economia més humana i justa que estigui al servei del 90% de la població.

Necessitem la implicació dels governs, perquè donin resposta a les necessitat bàsiques de la ciutadania amb una visió de futur, amb polítiques globals i que no siguin a curt termini. Necessitem que les empreses anteposin els interessos dels treballadors i els productors, apostin per un creixement dins dels límits del Planeta i amb respecte als drets humans. I, finalment, necessitem un sistema fiscal just, progressiu i redistributiu.

El programa L'Alternativa TV retoma sus emisiones quincenales el viernes 3 de marzo, con una tertulia sobre “Migrantes, refugiados y derechos humanos”. El programa se emite en directo desde la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la Universidad Autónoma de Barcelona, gracias a los servicios de ‘UAB Campus Media’ y cuenta con el impulso de la Fundación Periodismo Plural y la asociación Solidaridad y comunicación-SICOM. El presentador es el periodista y profesor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación de la UAB, Frederic Pahissa.

El programa se emitirá en directo a través de 'UAB Campus Media' de 12:30 a 13:30 horas y quedará a disposición de los espectadores en las webs de este servicio y de las entidades impulsoras: Fundació Periodisme Plural i SICOM.

En el primer programa de esta nueva etapa de L’Alternativa TV se quiere conocer la realidad, el día a día, la experiencia, las ilusiones y las frustraciones de cuatro personas que han venido a vivir a nuestro país en busca de refugio o de una vida mejor.

Estas personas son el colombiano Luis Lázaro, que llegó a Barcelona hace un año y pidió asilo porque había sufrido amenazas y atentados contra su integridad física por ser homosexual; Noor Ogilvy, que vino a Barcelona para alejarse de la discriminación de género que sufría en su país, Siria, y que cuenta con familiares que se han refugiado en Alemania a raíz de la guerra que dura ya hace más de cinco años; Paulina Kamburova, periodista búlgara que llegó a Barcelona hace trece años y sufrió las restricciones a los derechos laborales y humanos que afectan a muchos inmigrantes y Ousman Umar, que cruzó África y el Mediterráneo para llegar a España en 2005 después de cuatro años de un terrible trayecto que muchas personas todavía hacen hoy. Actualmente preside la ONG ‘Nasco ICT’, que acerca la informática a los estudiantes de Ghana.

Las emisiones de L’AlternativaTV se iniciaron el 10 de febrero de 2015, con un debate sobre el panorama político en Grecia tras la victoria de Syriza. A lo largo de su trayectoria ha tratado cuestiones como las relaciones entre Cataluña y España, la situación de la universidad o la sanidad pública, los movimientos vecinales, la vivienda o los ayuntamientos 'del cambio'.

El programa L’Alternativa TV reprèn les seves emissions quinzenals el divendres 3 de març, amb la celebració d’una tertúlia sobre “Migrants, refugiats i drets humans”. El programa s’emet en directe des de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, a través dels serveis de ‘UAB Campus Media’ i compta amb l’impuls de la Fundació Periodisme Plural i l’associació Solidaritat i Comunicació-SICOM. El presentador és el periodista i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, Frederic Pahissa.

El programa s’emetrà en directe mitjançant ‘UAB Campus Media’ de 12:30 a 13:30 hores i quedarà a disposició dels espectadors a les webs d’aquest servei i de les entitats impulsores, Fundació Periodisme Plural i SICOM.

Al primer programa d’aquesta nova etapa de L’Alternativa TV es vol conèixer la realitat, el dia a dia, l’experiència, les il·lusions i les frustracions de quatre persones que han vingut a viure a casa nostra en recerca de refugi o d’una vida millor.

Aquestes persones són el colombià Luis Lázaro, que va arribar a Barcelona fa un any i va demanar asil perquè havia patit amenaces i atemptats contra la seva integritat física pel fet de ser homosexual; Noor Ogilvy, que va venir a Barcelona per allunyar-se de la discriminació de gènere que patia al seu país, Síria, i que compta amb familiars que s’han refugiat a Alemanya arran de la guerra que ja fa més de cinc anys que dura; Paulina Kamburova, periodista búlgara que va arribar a Barcelona fa tretze anys i va patir les restriccions als drets laborals i humans que afecten molts immigrants i Ousman Umar, que va creuar l’Àfrica i el Mediterrani per arribar a Espanya el 2005 després de quatre anys d’un terrible trajecte que moltes persones encara fan ara. Actualment presideix l’ONG ‘Nasco ICT’, que acosta la informàtica als estudiants de Ghana.

Les emissions de L’AlternativaTV van iniciar-se el 10 de febrer de 2015, amb un debat sobre el panorama polític a Grècia després de la victòria de Syriza. Al llarg de la seva trajectòria s’hi han tractat temes com les relacions entre Catalunya i Espanya, la situació de la universitat o la sanitat pública, els moviments veïnals, l’habitatge o els ajuntaments ‘del canvi’.

L'endeutament està relacionat amb la pobresa i la desigualtat? Com?

Històricament els països del sud global van començar el procés d'endeutament els anys setanta amb la crisi dels preus del petroli. Van demanar préstecs a organitzacions com el Fons Monetari Internacional simplement perquè els preus de les matèries primeres pujaven molt i no podien pagar-los. Els anys vuitanta, però, els preus de les matèries primeres van baixar i els interessos sobre els seus deutes van pujar posant a aquests països en una condició d'impossibilitat de repagar aquests préstecs i el deute total.

Per descomptat, l'endeutament, la pobresa i les desigualtats segueixen la mateixa tendència. Aquest mecanisme el van patir molts països del sud global, (per exemple, l'Argentina, el Brasil i Mèxic, els anys vuitanta). Es tracta de mecanismes en què un país pobre i amb desigualtat comença un procés amb institucions financeres internacionals (com l'FMI) demanant diners. Al final es queda amb un deute extern més alt i se l'obliga a aplicar mesures d'austeritat que fan a aquests països no solament més pobres sinó més desiguals. El que passa ara és que els mateixos mecanismes d'endeutament que han patit els països del sud global els estem veient en els països del sud europeu, com Espanya, Portugal i Grècia.

El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides ho té molt clar. Afirma que “la liquidació del deute amb fons oportunistes en condicions abusives té un efecte negatiu directe en la capacitat dels governs per complir les seves obligacions en matèria de drets humans”

Quan els governs reben diners des d'organitzacions internacionals no els reben gratuïtament. Els reben amb el compromís d'imposar retallades en les despeses públiques, reformes laborals, que de vegades no permeten als governs nacionals legislar en matèria de drets humans.

Per això, la Comissió de Drets Humans no només va expressar la seva preocupació sinó que al març de 2016 va aprovar una moció sobre aquesta qüestió. El problema és que molts analistes jurídics interpreten que aquestes resolucions no tenen valor coercitiu.

Vivim en un món massa endeutat?

Depèn. En termes de deute públic, sí. L'any 2005 era de 26 bilions a nivell mundial. Avui és de 57 bilions. En termes de deute privat depèn de cada país. El 1980, a Europa i Espanya era un 66% del PIB. Els anys noranta va pujar al 76% i avui és al 118% a Espanya i en el 98% a Europa. A nivell mundial està en el 130%.

Sovint sentim parlar de 'deute il·legítim', 'injust', 'odiós'... Com és? D'on surt aquest tipus d'endeutament?

Per deute il·legítim s'entén un deute on els termes o condicions d'un préstec infringeixen la llei, perquè violen els drets humans i civils reconeguts per la legislació internacional.

Aquesta definició, que en principi només utilitzaven els moviments activistes, va passar a ser reconeguda des de que la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament i també el propi Banc Mundial la van acceptar per descriure deutes contrets acceptant condicions que posen en risc la salvaguarda de drets humans.

Sigui com sigui que s'hagi produït aquest deute sembla que l'única forma de reduir-lo és retallant drets socials, serveis públics, prestacions a la ciutadania...

Això és el que hem vist, per exemple, al sud d'Europa. La Comissió Europea, el Banc Central Europeu o el Fons Monetari Internacional no presten els diners de forma gratuïta sinó que ho fan a canvi d'imposar polítiques d'austeritat, reforma de les pensions, del mercat laboral, privatitzacions, ... Hi ha una socialització del deute públic.

No es podria demanar o exigir algun tipus d'accions judicials o penals contra els governants que han fet servir l'excusa del deute públic per aplicar grans retallades socials?

El partit socialista grec PASOK va ser pràcticament eliminat pels ciutadans a les eleccions perquè la ciutadania estava enfadada amb la classe política que havia governat fins aleshores. No hi ha un mecanisme legal, judicial, que permeti encausar governs per la seva gestió política i econòmica.

El text del front de lluita de 'Pobresa Zero' contra el deute il·legítim acaba reclamant 'pautes per a l'endeutament futur'. Quines haurien de ser aquestes pautes?

Hi ha una altra manera de relacionar-se amb un deute il·legítim. L'Observatori del Deute en la Globalització va participar, l'any passat, en la comissió que va auditar el deute grec i vam avançar algunes propostes. En primer lloc, la reconstrucció del sector bancari. Després, préstecs bilaterals de països no europeus i la recompra de bons grecs en els mercats secundaris. L'últim pas seria l'abolició del deute.

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute ofereix una alternativa. D'una banda, s'informa als ciutadans i per un altre s'analitza si hi ha hagut irregularitats en les negociacions d'aquest deute.

Hi ha una altra manera de lluitar contra el deute que consisteix en informar-se i demanar als governs municipals i nacionals que es faci una auditoria ciutadana del deute, comprendre com s'ha creat i denunciar a qui se n'ha beneficiat.

¿El endeudamiento está relacionado con la pobreza y la desigualdad? ¿Cómo?

Históricamente los países del sur global empezaron el proceso de endeudamiento en los años setenta con la crisis de los precios del petróleo. Pidieron préstamos a organizaciones como el Fondo Monetario Internacional simplemente porque los precios de las materias primas subían mucho y no podían pagarlos. En los años ochenta, sin embargo, los precios de las materias primas bajaron y los intereses sobre sus deudas subieron poniendo a estos países en una condición de imposibilidad de repagar estos préstamos y la deuda total.

Por supuesto, el endeudamiento, la pobreza y las desigualdades siguen la misma tendencia. Este mecanismo lo sufrieron muchos países del sur global, (por ejemplo, Argentina, Brasil y Méjico, en los años ochenta). Se trata de mecanismos en que un país pobre y con desigualdad empieza un proceso con instituciones financieras internacionales (como el FMI) pidiendo dinero. Al final se queda con una deuda externa más alta y se le obliga a aplicar medidas de austeridad que hacen a estos países no solamente más pobres sino más desiguales. Lo que pasa ahora es que los mismos mecanismos de endeudamiento que han sufrido los países del sur global los estamos viendo en los paises del sur europeo, como Espana, Portugal y Grecia.

El Consejo de Derechos Humanos de las Naciones Unidas lo tiene muy claro. Afirma que “la liquidación de la deuda con fondos oportunistas en condiciones abusivas tiene un efecto negativo directo en la capacidad de los gobiernos para cumplir sus obligaciones en materia de derechos humanos”

Cuando los gobiernos reciben dinero desde organizaciones internacionales no lo reciben gratuitamente. Lo reciben con el compromiso de imponer recortes en los gastos públicos, reformas laborales, que a veces no permiten a los gobiernos nacionales legislar en materia de derechos humanos.

Por esto, la Comisión de Derechos Humanos no solamente expresó su preocupación sino que en marzo de 2016 aprobó una moción sobre esta cuestión. El problema es que muchos analistas jurídicos interpretan que estas resoluciones no tienen valor coercitivo.

¿Vivimos en un mundo demasiado endeudado?

Depende. En términos de deuda pública, sí. En el año 2005 era de 26 billones a nivel mundial. Hoy es de 57 billones. En términos de deuda privada depende de cada país. En 1980, en Europa y España era un 66% del PIB. En los años noventa subió al 76% y hoy está en el 118% en España y en el 98% en Europa. A nivel mundial está en el 130%.

A menudo oímos hablar de ‘deuda ilegítima’, ‘injusta’, ‘odiosa’... ¿Cómo es¿ ¿De dónde sale este tipo de endeudamiento?

Por deuda ilegítima se entiende una deuda donde los términos o condiciones de un préstamo infringen la ley, porque violan los derechos humanos y civiles reconocidos por la legislación internacional.

Esta definición, que en principio solo utilizaban los movimientos activistas, pasó a ser reconocida desde que la Conferencia de las Naciones Unidas sobre Comercio y Desarrollo y también el propio Banco Mundial la aceptaran para describir deudas contraídas aceptando condiciones que ponen en riesgo la salvaguarda de derechos humanos.

Sea como sea que se haya producido esa deuda parece que la única forma de reducirla es recortando derechos sociales, servicios públicos, prestaciones a la ciudadanía…

Esto es lo que hemos visto, por ejemplo, en el sur de Europa. La Comisión Europea, el Banco Central Europeo o el Fondo Monetario Internacional no prestan el dinero de forma gratuita sino que lo hacen a cambio de imponer políticas de austeridad, reforma de las pensiones, del mercado laboral, privatizaciones,… Hay una socialización de la deuda pública.

¿No se podría pedir o exigir algún tipo de acciones judiciales o penales contra los gobernantes que han usado la excusa de la deuda pública para aplicar grandes recortes sociales?

El partido socialista griego PASOK fue prácticamente eliminado por los ciudadanos en las elecciones porque la ciudadanía estaba enfadada con la clase política que había gobernado hasta entonces. No hay un mecanismo legal, judicial, que permita encausar gobiernos por su gestión política y económica.

El texto del frente de lucha de ‘Pobreza Cero’ contra la deuda ilegítima acaba reclamando ‘pautas para el endeudamiento futuro’. ¿Cuáles deberían ser estas pautas?

Hay otra manera de relacionarse con una deuda ilegítima. El Observatorio de la Deuda en la Globalización participó, el año pasado, en la comisión que auditó la deuda griega y avanzamos algunas propuestas. En primer lugar, la reconstrucción del sector bancario. Luego, préstamos bilaterales de países no europeos y la recompra de bonos griegos en los mercados secundarios. El último paso sería la abolición de la deuda.

La Plataforma Auditoría Ciudadana de la Deuda ofrece una alternativa. Por un lado, se informa a los ciudadanos y por otro se analiza si ha habido irregularidades en las negociaciones de esa deuda.

Hay otra manera de luchar contra la deuda que consiste en informarse y pedir a los gobiernos municipales y nacionales que se haga una auditoría ciudadana de la deuda, comprender cómo se ha creado y denunciar a quien se ha beneficiado de ella.

Cal educar sense deixar ningú enrere, segons ‘Pobresa Zero’. Com s’ha de fer això? Com es pot fer això?

Això és molt difícil. La primera cosa és tenir clar que la igualtat és que tots som desiguals. Si partim de la base que tots som desiguals hem de trobar els mecanismes adaptats a cada persona per facilitar la igualtat. La igualtat d’oportunitats, que és una expressió que fem servir molt, no és un fet que adquireixes i tens per sempre sinó que les persones a les quals els costa aconseguir-la es tornen a trobar constantment obstacles que els dificulta mantenir-la.

Com hauria de ser l’escola que serveixi millor per combatre la pobresa?

Cal una escola molt implicada amb el territori i permeable amb ell. Això els costa molt a les escoles. Veient com és el territori es facilita que l’escola absorbeixi, es deixi penetrar per la realitat i transformar-lo. I això es pot fer a cada barri d’una forma diferent.

Pertànyer a una família humil continua sent un obstacle per rebre una educació adequada? Els és més complicat als fills de famílies pobres treure profit del sistema educatiu actual? Tenen més dificultats que els fills de famílies riques o de nivell mig?

Les estadístiques ens indiquen això. La desigualtat  entre els barris marca molt l’èxit escolar dels nens i nenes. Segurament no és culpa del sistema escolar, que funciona força bé al nostre país. El que passa és que li costa molt adaptar-se a la realitat de cada territori i l’entorn que té aquest nen o nena els fa molt difícil tirar endavant. Hi ha barris amb grans dificultats, sense suports i ajuts positius per tirar endavant a l’escola. I molts pares i mares no tenen la formació suficient per ajudar-los. Marca moltíssim que la família consideri que l’escola no és un ascensor social i no la troben tant necessària per progressar.

Les retallades al sector educatiu han influït en l’empobriment social?

Sí. Una de les coses greus va ser el tema de la sisena hora. Un noi d’una zona, d’una família normalitzada, de classe mitjana, si no va a l’escola ja se’n cuidaran els pares de donar-li molts elements perquè sigui socialitzat i pugui créixer i educar-se. Però en un barri desafavorit, l’escola és l’única eina de socialització, d’aprenentatge i, per tant, quantes més hores estigui a l’escola, molt millor. Retallar els temps d’escola és retallar els temps de socialització, de normalització d’aquests nens i nenes.

Pobresa Zero reclama que s’aposti més per l’educació entre els 0 i els 3 anys. No es fa prou, ara?

No es fa prou. Les escoles bressol estan pensades per les famílies que treballen, però hi ha moltes famílies que no ho fan. Penseu en una mare d’origen pakistanès que té un nen de 0 a 3 anys, que està sol amb ella i veu el pare tard. Quan vagi als tres anys a l’escola no sabrà la llengua, no sabrà fer files, demanar per fer pipi o caca, compartir jocs, esmorzar allò que li posin al plat. Haurà de trencar el fil umbilical amb la mare i serà un drama per ell. Això farà que entri en una situació d’inferioritat envers els altres.

Demanem que els barris en situació de desavantatge social siguin declarats zones d’actuació preferent i que almenys l’escola als dos anys sigui quasi bé obligatòria pels nens i nenes que hi viuen.

L’educació no s’acaba a l’escola. El front de lluita educatiu de Pobresa Zero acaba dient que “al garantir als més vulnerables el dret a l’educació més enllà de l’escola”.

Tots quan hem estat petits, joves, hem vist que normalment no aprenem tant a l’escola com al post-escola. Després de l’escola, quan fem activitats voluntàries, que ens agraden, on no trobem la jerarquia i la rigidesa escolars, tot l’aprenentatge es fa de forma diferent. Quan formàvem part d’esplais o d’agrupaments escoltes, la relació fora de l’escola marcava, impregnava realment les nostres vides. El tema del fora-escola és molt important.

La diferència entre un nen d’una classe normalitzada i el d’una classe amb problemes de desavantatge social, a part de l’entorn familiar, és aquest fonamentalment. La diferència en el món escolar no és tant elevada però sí tot allò que els nenes i nenes aprenen fora de l’escola.

Caldria una major dedicació pressupostària a l’educació o caldria canviar el tipus d’educació que es dóna avui al nostre país?

D’entrada, cal dedicar més part dels pressupostos de la Generalitat a educació. Això és fonamental. A d’altres països el percentatge de dedicació de diners a educació és normalment molt més elevat que el de la Generalitat. Catalunya és dels països d’Europa que dedica menys diners a educació

A més, hauríem de ser una mica més creatius i fer models escolars, educatius, molt més adaptats a la realitat de l’entorn. Que l’entorn penetri més fàcilment a l’escola i que variï l’ensenyament d’un lloc a un altre. Seria ideal que, per exemple, els nens poguessin fer l’aprenentatge al carrer, que els comerços ensenyin matemàtiques, com es veu en un anunci recent d’Ikea. Això es podria fer al carrer, amb els veïns, amb els comerciants.

Des del Casal dels Infants us en feu un fart de lluitar contra la pobresa des de l’àmbit educatiu i formatiu.

Ho intentem. Tenim una sort molt gran, que és el suport de molta gent. Des del voluntariat que ve cada dia fins a molta gent que ens ajuda. No estem sols. Tots estem disposats a lluitar als barris on treballem contra aquesta desigualtat econòmica. A Pobresa Zero lluitem fonamentalment  contra la desigualtat entre rics i pobres. I al Casal creiem que tenim una obligació social, ciutadana, de treballar per la millora de la situació del país.