Detrás del plástico que lo cubre, Urko aún deja entrever su autoridad. El primer hijo de Copito de Nieve, el gorila blanco que hizo mundialmente famoso al zoo de Barcelona, está en posición andante, un poco reclinado hacia delante, dispuesto a dejar la oscuridad de los almacenes del antiguo Museu de Zoologia para convertirse en centro de las miradas en alguna futura exposición. Y aunque sus ojos ahora son de vidrio, parecen traslucir que estamos ante un gorila altivo, que hizo honor al nombre que le impusieron, el del jefe de los gorilas de la película “El planeta de los simios”, estrenada en 1968, diez años antes de su nacimiento.

Al hijo de Copito le gustaba marcar su territorio. Y no toleraba ser menospreciado. El periodista Pere Ortín recuerda una escena que pone de relieve el carácter del primate. Sucedió a mediados de los años noventa. El concejal responsable del zoo, Joan Clos, que años más tarde se convertiría en alcalde de Barcelona, convocó a los medios de comunicación delante de la jaula del gorila, pero desconocedor de la “actitud de respeto reverencial” que se debe guardar ante un gorila como Urko, explica Pere Ortín, “cometió el peor error del mundo: lo ignoró”. De modo que el simio respondió a ese desinterés con unas palmadas de aviso. Pero no encontró respuesta a sus requerimientos. Y fue entonces cuando cogió uno de sus grandes excrementos y lo arrojó contra el concejal. Iba bien dirigido, pero en la trayectoria se interpuso la cabeza de una periodista que fue la que recibió el impacto.

Carrera contrarreloj para la taxidermia

Carrera contrarreloj para la taxidermia Urko, hijo de Copito y Ndengue, falleció el 21 de junio de 2003 en el quirófano del zoo, cuando era intervenido por complicaciones tras una peritonitis. Tenía 25 años, había alcanzado los 200 kilos de peso y murió sin descendientes por un problema de atrofia testicular, aunque tiempo atrás había concebido una hija que nació muerta.

Con el cuerpo del gorila se siguió el procedimiento habitual: se guardaron tejidos para futuros estudios y para conservar su ADN. Después, el cuerpo quedó en las expertas manos de Carles Orta, taxidermista, antiguo responsable del Laboratori de Preparació Zoològica del museo. Empezaba entonces una carrera contrarreloj. Había que extraer la piel, separar los tejidos y la grasa, limpiar los huesos, hacer un molde de la cara, fotografiar los ojos… Y tomar todas las medidas posibles de su cuerpo para preparar el relleno interior, una especie de escultura de poliuretano.

Y empezar el procedimiento. El esqueleto no se incorpora al cuerpo, aunque los huesos se guardan para futuros estudios científicos, en el campo de la paleontología, por ejemplo. En el caso de Urko, Carles Orta cree recordar que se reconstruyó el esqueleto. La piel es la parte delicada del proceso. Para curtirla ahora se utiliza ácido fórmico con el fin de evitar el riesgo de que la ataquen los insectos. De ahí que Urko aparezca envuelto en plástico y con unas bolitas de insecticida en el interior.

El rostro, la parte más difícil

El rostro, la parte más difícilCarles Orta, 67 años, recuerda perfectamente la llegada de los restos de Urko a su taller de preparación: “La parte más difícil era el rostro, porque la piel de la cara de los gorilas es muy fina. Existen diversas técnicas, pero nosotros decidimos aplicar un sistema ‘invento de la casa’, que consiste en hacer un molde, reproducirlo en yeso, rebajarlo un poco y colocar la piel encima”.

El “invento de la casa” funcionó y hoy Urko parece absolutamente real. Los ojos de vidrio fueron fabricados en Alemania, pero eso no impide que Urko siga teniendo una mirada que impone. Su posición también viene determinada por la forma en que tuvo que practicarse la taxidermia. Carles Orta, que a menudo contaba con la ayuda de Enric Ruíz, colaborador habitual del museo, recuerda que Urko llegó troceado, de modo que la postura final venía condicionada por el hecho de que no se vieran las costuras, aunque también se tuvieron en cuenta fotografías existentes para tratar de reproducir, de forma intuitiva, su actitud habitual.

Pero sin duda, la formación y la experiencia del taxidermista también es fundamental y Carles Orta tenía un buen bagaje: se licenció en Bellas Artes y se especializó en escultura. Suyo –y de Enric Ruíz- es también el imponente león que se exhibe en el Museu Blau del Fòrum, los dos tigres que acompañan a Urko y el jaguar que guarda el acceso a la sala de taxidermia.

El destino de Copito de Nieve

El destino de Copito de NieveCopito de Nieve, en cambio, no pasó por las manos de ningún taxidermista. El único gorila albino del mundo falleció en 2003 (el mismo año que Urko) al serle practicada la eutanasia para evitar el sufrimiento provocado por un cáncer de piel en fase terminal. En ese momento, con Joan Clos como alcalde, se descartó que fuera disecado, aunque se tomaron moldes de la cara, las manos, los pies y el pecho por si en el futuro se decidía levantar una estatua en su memoria. Sus restos, por tanto, son de exclusivo uso científico.

En esa sala donde Carles Orta trabajó los últimos años antes de su jubilación oficia ahora Laura Roqué, bióloga, paleontóloga y discípula de Carles Orta. Está trabajando en un “enganyapastors”, un ave que se reproduce en la península y que migra desde África. Es un animal que sin duda demuestra un gran sentido práctico, pues para alimentarse vuela con la boca abierta y va tragando insectos. En las paredes hay otras aves colgando y en pequeñas cajitas se guardan entre algodones los diminutos esqueletos de otros pájaros. Sobre una estantería, un albatros de Namibia rodeado de cuerdas para mantener su forma y encima de las mesas y en los estantes, recipientes de laboratorio y de hospital con líquidos y productos que desprenden un olor profundo pero al que uno acaba acostumbrándose.

Cómo dejar los huesos limpios

Cómo dejar los huesos limpiosUna de las cuestiones que preocupa a los responsables del laboratorio es cómo conseguir separar la carne de los huesos. En la serie de televisión Bones utilizan insectos carroñeros, pero ese sistema no sirve en un lugar en el que no puede entrar ningún animal vivo, ante el riesgo de que destruya los ejemplares que aquí se conservan. Ahora prueban con aumentar la temperatura para acelerar la descomposición y que las enzimas realicen mejor su “trabajo”. De momento, usan hidróxido potásico para dejar los huesos bien limpios. Porque la clave es que se pueda conservar el ADN. Hubiera sido muy valioso, por ejemplo, hallar ADN en la ballena que colgaba en la sala principal del Castell dels Tres Dragons y que ahora está en el Museu Blau. Pero por más que se intentó, no se halló ningún rastro. En otros casos ha habido más suerte, como ha ocurrido recientemente al haberse obtenido ADN de Gorrión común de especímenes conservados desde 1920.

En contraste con el resto del edificio, proyectado por Domènech i Montaner para la Exposición Universal de 1888, los sótanos del museo son de construcción moderna, fruto de una intervención de los años ochenta firmada por Cristian Cirici, Pep Bonet y Carles Bassó. Y son lo más parecido a un hospital. Todo está impoluto, con puertas que se abren a uno y otro lado de un largo pasillo. Incluso huele a antiséptico.

Cuando un animal entra en el laboratorio, lo primero que hay que determinar es si se conserva con fines expositivos o científicos. En todo caso, se corta un trozo de músculo y un trozo de hígado. Se conserva también piel o esqueleto, en función de su destino final y se guarda alguna pluma. El Laboratori de Natura tiene una valiosa plumateca, que da importante información sobre isótopos y contaminantes, tal y como explica Javier Quesada, Conservador de Vertebrados.

Preguntas de hoy, respuestas de mañana

Preguntas de hoy, respuestas de mañanaUnas salas más allá, un joven observa al microscopio algo parecido a un pequeño tiburón. Y efectivamente, es un tiburón. El investigador, Humberto Ferrón, prepara aquí su tesis doctoral: Patrones de escamación de los tiburones. La mayoría de tiburones del Mediterráneo no llegan al metro y en principio son pacíficos, aunque en Italia y en las proximidades de las Baleares ha sido visto el tiburón blanco, que puede alcanzar los dos metros. Y este sí puede ser una amenaza. Aunque los riesgos de tropezarse con un escualo agresivo son muy remotas: de las más de 500 especies descritas, únicamente cinco son potencialmente peligrosas.

El biólogo Javier Quesada rebate cualquier sombra de escepticismo que pudiera aflorar ante la naturaleza de las investigaciones que se realizan en estas salas: “Las preguntas teóricas que te haces hoy son las respuestas aplicadas de mañana”. Y pone dos ejemplos. El primero, el estudio de la baba del caracol, que ha acabado teniendo su aplicación con fines médicos, y el segundo, conocer el sistema que permite a las salamanquesas trepar por las paredes. No se trata de ventosas, sino de interacciones moleculares y ahora es la Nasa la que está interesada en conocer el mecanismo.

Dejamos a Urko en su sala, junto a los tigres y centenares de piezas colocadas en estanterías. Sorprende, entre tanto bicho perfectamente etiquetado y catalogado, la presencia de un bolso. Javier Quesada nos saca de dudas: es un bolso de piel de serpiente y está ahí por orden del juez, pues fue decomisado en el aeropuerto de Barcelona. Por muy manufacturado que estuviese, no dejaba de ser un animal protegido.

Darrere del plàstic que el cobreix, Urko encara deixa entreveure la seva autoritat. El primer fill de Floquet de Neu, el goril·la blanc que va fer mundialment famós al zoo de Barcelona, està en posició de caminar, una mica reclinat cap endavant, disposat a deixar la foscor dels magatzems de l’antic Museu de Zoologia per esdevenir centre de les mirades en alguna futura exposició. I encara que els seus ulls ara són de vidre, semblen traslluir que estem davant un goril·la altiu, que va fer honor al nom que li van imposar, el del cap dels goril·les de la pel·lícula “El planeta dels simis”, estrenada el 1968, deu anys abans del seu naixement.

Al fill de Floquet li agradava marcar el seu territori. I no tolerava ser menyspreat. El periodista Pere Ortín recorda una escena que posa en relleu el caràcter del primat. Va succeir a mitjans dels anys noranta. El regidor responsable del zoo, Joan Clos, que anys més tard es convertiria en alcalde de Barcelona, va convocar els mitjans de comunicació davant de la gàbia del goril·la, però desconeixedor de l 'actitud de “respecte reverencial” que s'ha de guardar davant un goril·la com Urko, explica Pere Ortín, “va cometre el pitjor error del món: el va ignorar”. De manera que el simi va respondre a aquest desinterès picant de mans en forma d'avís. Però no va trobar resposta als seus requeriments. I va ser llavors quan va agafar un dels seus grans excrements i el va llançar contra el regidor. Anava ben dirigit, però en la trajectòria es va interposar el cap d'una periodista que va ser la que va rebre l'impacte.

Carrera contrarellotge per a la taxidèrmia

Carrera contrarellotge per a la taxidèrmia

Urko, fill de Floquet i Ndengue, va morir el 21 de juny de 2003 al quiròfan del zoo, quan era intervingut per complicacions després d'una peritonitis. Tenia 25 anys, havia arribat als 200 quilos de pes i va morir sense descendents per un problema d'atròfia testicular, encara que temps enrere havia concebut una filla que va néixer morta.

Amb el cos del goril·la es va seguir el procediment habitual: es van guardar teixits per a futurs estudis i per conservar el seu ADN. Després, el cos va quedar en les expertes mans de Carles Orta, taxidermista, antic responsable del Laboratori de Preparació Zoològica del museu. Començava llavors una carrera contrarellotge. Calia extreure la pell, separar els teixits i el greix, netejar els ossos, fer un motlle de la cara, fotografiar els ulls... I prendre totes les mesures possibles del seu cos per preparar la part interior, una mena d'escultura de poliuretà.

I començar el procediment. L'esquelet no s'incorpora al cos, tot i que els ossos es guarden per a futurs estudis científics, en el camp de la paleontologia, per exemple. En el cas d'Urko, Carles Orta creu recordar que es va reconstruir l'esquelet. La pell és la part delicada del procés. Per curtirla ara s'utilitza àcid fòrmic per tal d'evitar el risc que la ataquin els insectes. Per aquest motiu Urko apareix embolicat en plàstic i amb unes boletes d'insecticida a l'interior.

El rostre, la part més difícil

El rostre, la part més difícilCarles Orta, 67 anys, recorda perfectament l'arribada de les restes d'Urko al seu taller de preparació: “La part més difícil era la cara, perquè la pell de la cara dels goril·les és molt fina. Hi ha diverses tècniques, però nosaltres vam decidir aplicar un sistema 'invent de la casa', que consisteix a fer un motlle, reproduir-lo en guix, rebaixar-ho una mica i col·locar la pell a sobre”.

L’invent de la casa va funcionar i avui Urko sembla absolutament real. Els ulls de vidre van ser fabricats a Alemanya, però això no impedeix que Urko segueixi tenint una mirada que imposa. La seva posició també ve determinada per la forma en què va haver de practicar-se la taxidèrmia. Carles Orta, que sovint comptava amb l'ajuda d'Enric Ruíz, col·laborador habitual del museu, recorda que Urko va arribar trossejat, de manera que la posició final venia condicionada pel fet que no es veiessin les costures, tot i que també es van tenir en compte fotografies existents per tractar de reproduir, de forma intuïtiva, la seva actitud habitual.

Però sens dubte, la formació i l'experiència del taxidermista també és fonamental i Carles Orta tenia un bon bagatge: es va llicenciar en Belles Arts i es va especialitzar en escultura. Seu -i d'Enric Ruíz- és també l'imponent lleó que s'exhibeix al Museu Blau del Fòrum, els dos tigres que acompanyen Urko a la seva sala i el jaguar que guarda l'accés a l'àrea de taxidèrmia.

El destí de Floquet de Neu

El destí de Floquet de NeuFloquet de Neu, en canvi, no va passar per les mans de cap taxidermista. L'únic goril·la albí del món va morir el 2003 (el mateix any que Urko) en ser-li practicada l'eutanàsia per evitar el patiment provocat per un càncer de pell en fase terminal. En aquell moment, amb Joan Clos com a alcalde, es va descartar que fos dissecat, encara que es van prendre motlles de la cara, les mans, els peus i el pit per si en el futur es decidia aixecar una estàtua en la seva memòria. Les seves restes, per tant, són d'exclusiu ús científic.

En aquesta sala on Carles Orta va treballar els últims anys abans de la jubilació oficia ara Laura Roqué, biòloga, paleontòloga i deixebla de Carles Orta. Està treballant en un enganyapastors, una au que es reprodueix a la península i que migra des d'Àfrica. És un animal que sens dubte demostra un gran sentit pràctic, ja que per alimentar-se vola amb la boca oberta i es va empassant insectes. A les parets hi ha altres aus penjant i en petites capsetes es guarden entre cotons els diminuts esquelets d'altres ocells. Sobre una prestatgeria, un albatros de Namíbia envoltat de cordes per mantenir la seva forma i damunt de les taules i en els prestatges, recipients de laboratori i d'hospital amb líquids i productes que desprenen una olor profund però al que un acaba acostumant.

Com deixar els ossos nets

Com deixar els ossos netsUna de les qüestions que preocupa als responsables del laboratori és com aconseguir separar la carn dels ossos. En la sèrie de televisió Bones utilitzen insectes carronyers, però aquest sistema no serveix en un lloc en el qual no pot entrar cap animal viu, davant el risc que destrueixi els exemplars que aquí es conserven. Ara proven amb augmentar la temperatura per accelerar la descomposició i que els enzims realitzen millor el seu “treball”. De moment, fan servir hidròxid potàssic per deixar els ossos ben nets. Perquè la clau és que es pugui conservar l'ADN. Hauria estat molt valuós, per exemple, trobar ADN a la balena que penjava a la sala principal del Castell dels Tres Dragons i que ara està al Museu Blau. Però per més que es va intentar, no es va trobar cap rastre. En altres casos hi ha hagut més sort, com ha passat recentment en haver obtingut ADN de Pardal comú d'espècimens conservats des de 1920.

En contrast amb la resta de l'edifici, projectat per Domènech i Montaner per a l'Exposició Universal de 1888, els soterranis del museu són de construcció moderna, fruit d'una intervenció dels anys vuitanta signada per Cristian Cirici, Pep Bonet i Carles Bassó. I són el més semblant a un hospital. Tot està impol·lut, amb portes que s'obren a banda i banda d'un llarg passadís. Fins i tot fa olor de antisèptic.

Quan un animal entra al laboratori, el primer que cal determinar és si es conserva amb fins expositius o científics. En tot cas, es talla un tros de múscul i un tros de fetge. Es conserva també pell o esquelet, en funció del seu destí final i es guarda alguna ploma. El Laboratori de Natura té una valuosa plumateca, que dóna important informació sobre isòtops i contaminants, tal com explica Javier Quesada, Conservador de Vertebrats.

Preguntes d'avui, respostes de demà

Preguntes d'avui, respostes de demà

Unes sales més enllà, un jove observa al microscopi una mena de petit tauró. I efectivament, és un tauró. L'investigador, Humberto Ferrón, prepara aquí la seva tesi doctoral: Patrons d’escamació dels taurons. La majoria de taurons del Mediterrani no arriben al metre i en principi són pacífics, encara que a Itàlia i a les proximitats de les Balears ha estat vist el tauró blanc, que pot arribar als dos metres. I aquest sí que pot ser una amenaça. Encara que els riscos d'ensopegar amb un esqual agressiu són molt remots: de les més de 500 espècies descrites, únicament cinc són potencialment perilloses.

El biòleg Javier Quesada rebat qualsevol ombra d'escepticisme que pogués aflorar davant la naturalesa de les investigacions que es realitzen en aquestes sales: “Les preguntes teòriques que et fas avui són les respostes aplicades de demà”. I posa dos exemples. El primer, l'estudi de la bava del caragol, que ha acabat tenint la seva aplicació amb finalitats mèdiques, i el segon, conèixer el sistema que permet als dragons enfilar-se per les parets. No es tracta de ventoses, sinó d'interaccions moleculars i ara és la Nasa la que està interessada en conèixer el mecanisme.

Deixem a Urko a la seva sala, al costat dels tigres i centenars de peces col·locades en prestatgeries. Sorprèn, entre tanta bestiola perfectament etiquetada i catalogada, la presència d'un bolso. Javier Quesada ens treu de dubtes: és un bolso de pell de serp i hi és allà per ordre del jutge, ja que va ser decomissat a l'aeroport de Barcelona. Per molt manufacturat que estigués, no deixava de ser un animal protegit.

El mundialmente famoso fresco románico de Virgen con Niño que presidía el ábside de la iglesia de Santa Maria de Taüll fue retirado de su emplazamiento original entre 1918 y 1923 ante el riesgo evidente de que podía ser vendido. Andaban por allí y por toda España compradores estadounidenses con mucho dinero y la tentación era enorme. Una tentación en la que muchos cayeron y que propició el éxodo de obras de gran valor.

Pero antes de que eso ocurriera, una comisión de expertos había aconsejado en 1909 que la mayoría de los frescos románicos de las iglesias de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) fueran arrancados y depositados en un espacio que garantizara su conservación: el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Por eso hoy el MNAC es el más importante museo del mundo de arte románico. La operación se realizó con éxito y desde entonces obras como el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll y la Virgen de Santa Maria se exhiben en lugar preferente en el museo del Palau Nacional de Montjuïc. Ocurrió en la mayoría de iglesias, aunque en otros casos se descartó el arrancamiento, como en Sant Climent de Taüll. Un lugar donde, por cierto, los últimos trabajos de restauración han permitido recuperar buena parte de la capa profunda del ábside principal.

Retirada de la iglesia a principios de los setenta

Tras el arrancamiento de los frescos de Santa Maria de Taüll quedó un rastro. Una leve traza de la composición, los contornos y los colores en la capa más profunda de cal y arena sobre la que se realizaban las pinturas. Como si alguien depositara una taza de café con la base manchada sobre un periódico. La primera página recogería fielmente el círculo, pero a medida que se fueran pasando páginas, el contorno se iría difuminando aunque sin perder del todo la forma de la taza.

Esa leve traza, esa huella profunda, es la que quedó en la iglesia románica de la Vall de Boí tras el primer arrancamiento. Hasta que en los años sesenta y setenta fue también retirada y trasladada al MNAC. Hoy está depositada sobre un enorme bastidor que reproduce su emplazamiento original y que soporta una tela de grandes dimensiones. Porque una vez desprovista de la curvatura que proporciona el ábside, la pintura mide más de seis metros de ancho y casi cuatro de alto. Y aunque fue exhibida desde 1973 hasta los años ochenta, ahora se conserva en la sala de reserva de pinturas de grandes formatos.

Párrocos sin escrúpulos

La parte menos visible del Palau Nacional constituye un auténtico tesoro del románico. En estas instalaciones modernas, impolutas, fruto de la reforma que llevó a cabo la arquitecta italiana Gae Aulenti en los años noventa, se guardan celosamente unas 600 piezas (a las que hay que añadir las 150 que están expuestas). Y muchas más habría si durante años algunos párrocos sin escrúpulos no hubieran vendido (o más bien malvendido), tallas, frisos, frescos, estatuas, pinturas, claustros y hasta iglesias enteras, como es fácil comprobar en los Cloisters de Nueva York o en la Universidad de Harvard, que posee un fresco que representa una figura de María.

Muchas otras obras fueron vendidas a coleccionistas privados y de ellas nunca más se ha sabido, aunque otras han acabado en el MNAC a través de donaciones y cesiones en depósito, fruto posiblemente de un arranque de sensibilidad en sus últimos momentos de algunos donantes.

Nuevos descubrimientos

La cuestión es que aún se siguen encontrando piezas de gran valor. El MNAC acaba de “descubrir” recientemente tres obras: unas pinturas murales del siglo XIII de la catedral de la Seu d’Urgell, una cabeza de león relacionada con una base del baldaquino de Ripoll y la identificación del origen de un crucifijo que estaba en el museo.

Porque además de exhibir y conservar, el museo restaura e investiga. El segundo arrancamiento de Santa Maria de Taüll sirve para conocer cómo trabajaban los artistas y artesanos medievales. Se sabe, por ejemplo, que a pesar de la aparente similitud con el pantocrátor de Sant Climent de Taüll, los artistas fueron distintos. Lo que no se ha determinado es si se trataba de artistas locales o eran especialistas que viajaban por toda Catalunya.

“Esa es la gran pregunta –explica Jordi Camps Soria, conservador jefe del área de medieval del MNAC-. No se sabe con certeza, aunque hay lugares donde había una tradición propia de talleres: Ripoll, la Seu d’Urgell, Vic y, más tarde, Barcelona. Producían objetos para toda su área de influencia y lo hacían adaptando las obras a las características del lugar, lo que significaba que visitaban las iglesias”.

Los misterios de una viga de madera

La viga de Cardet, que aparece en los almacenes depositada en el suelo, sobre unos soportes, es un buen ejemplo de esa adaptación. Estuvo colocada en la embocadura del ábside de la iglesia que le da nombre, también en la Vall de Boí. La viga llegó al museo en los años sesenta a través de un anticuario y poco se sabe de cuándo fue retirada y en qué circunstancias. Pero sí se sabe que es del siglo XIII, de la última fase del románico, y sin embargo estaba colocada en una iglesia construida en el siglo XII. Eso significa que fue añadida con posterioridad.

La viga, de un tipo de madera que no se ha podido determinar, mide casi cuatro metros de longitud y un palmo de grosor. Estuvo expuesta al público hasta que los nuevos criterios museísticos implantados a partir del 2010 aconsejaron retirar algunas piezas para no sobrecargar los espacios expositivos. Así que los 800.000 visitantes que tiene cada año el MNAC deberán esperar a mejor ocasión para ver la viga policromada de Cardet y el segundo arrancamiento de Santa Maria de Taüll.

El mundialment famós fresc romànic de Verge amb Nen que presidia l'absis de l'església de Santa Maria de Taüll va ser retirat del seu emplaçament original entre 1918 i 1923 davant el risc evident que podia ser venut. Rondaven per la zona i per tota Espanya compradors nord-americans amb molts diners i la temptació era enorme. Una temptació en la qual molts van caure i que va propiciar l'èxode d'obres de gran valor.

Però abans que això passés, una comissió d'experts havia aconsellat el 1909 que la majoria dels frescos romànics de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) fossin arrencats i dipositats en un espai que garantís la seva conservació: el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per això avui el MNAC és el més important museu del món d'art romànic. L'operació es va realitzar amb èxit i des de llavors obres com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll i la Verge de Santa Maria s'exhibeixen en lloc preferent al museu que ocupa el Palau Nacional de Montjuïc. Tot i això, va haver algunes excepcions, com a Sant Climent de Taüll, a on es va descartar l'arrencament i a on, per cert, en els últims treballs de restauració s'ha recuperat bona part de la capa profunda de l'absis principal.

Retirada de l'església a principis dels setanta

Després de l'arrencament del fresc de Santa Maria de Taüll, va quedar un rastre. Una lleu traça de la composició, els contorns i els colors en la capa més profunda de calç i sorra sobre la qual es realitzaven les pintures. Com si algú diposités una tassa de cafè amb el cul tacat sobre un diari. La primera pàgina recolliria fidelment el cercle, però a mesura que s'anessin passant pàgines, el contorn s'aniria difuminant encara que sense perdre del tot la forma de la tassa.

Aquesta lleu traça, aquest rastre profund, és el que va quedar a l'església romànica de la Vall de Boí després del primer arrencament. Fins que en els anys seixanta i setanta va ser també retirada i traslladada al MNAC. Avui està dipositada sobre un enorme bastidor que reprodueix el seu emplaçament original i que suporta una tela de grans dimensions. Perquè una vegada desproveïda de la curvatura que proporciona l'absis, la pintura fa més de sis metres d'ample i gairebé quatre d'alt. I encara que va ser exhibida des de 1973 fins als anys vuitanta, ara es conserva a la sala de reserva de pintures de grans formats.

Rectors sense escrúpols

La part menys visible del Palau Nacional constitueix un autèntic tresor del romànic. En aquestes instal·lacions modernes, impol·lutes, fruit de la reforma que va dur a terme l'arquitecta italiana Gae Aulenti en els anys noranta, es guarden gelosament unes 600 peces (a les quals cal afegir les 150 que estan exposades). I moltes més hauria si durant anys alguns rectors sense escrúpols no haguessin venut (o més aviat malvenut), talles, frisos, frescos, estàtues, pintures, claustres i fins i tot esglésies senceres, com és fàcil comprovar en els Cloisters de Nova York o a la Universitat de Harvard, que posseeix un fresc que representa una figura de Maria.

Moltes altres obres van ser venudes a col·leccionistes privats i d'elles mai més s'ha sabut, encara que altres han acabat al MNAC a través de donacions i cessions en dipòsit, fruit possiblement d'un atac de sensibilitat en els últims moments de la seva vida d'alguns donants.

Nous descobriments

La qüestió és que encara se segueixen trobant peces de gran valor. El MNAC acaba de “descobrir” recentment tres obres: unes pintures murals del segle XIII de la catedral de la Seu d'Urgell, un cap de lleó relacionat amb el baldaquí de Ripoll i la identificació de l'origen d'un crucifix que estava en el museu.

Perquè a més d'exhibir i conservar, el museu restaura i investiga. El segon arrencament de Santa Maria de Taüll serveix per conèixer com treballaven els artistes i artesans medievals. Se sap, per exemple, que tot i l'aparent similitud amb el pantocràtor de Sant Climent de Taüll, els artistes van ser diferents. El que no s'ha determinat és si es tractava d'artistes locals o eren especialistes que viatjaven per tot Catalunya.

“Aquesta és la gran pregunta -explica Jordi Camps Sòria, conservador en cap de l'àrea de medieval del MNAC - . No se sap amb certesa, encara que hi ha llocs on hi havia una tradició pròpia de tallers: Ripoll, la Seu d'Urgell, Vic i, més tard, Barcelona. Produïen objectes per a tota la seva àrea d'influència i ho feien adaptant les obres a les característiques del lloc, el que significava que visitaven les esglésies”.

Els misteris d'una biga de fusta

La biga de Cardet, que apareix en els magatzems dipositada a terra, sobre uns suports, és un bon exemple d'aquesta adaptació. Va estar col·locada en l'embocadura de l'absis de l'església que li dóna nom, també a la Vall de Boí. La biga va arribar al museu en els anys seixanta a través d'un antiquari i poc se sap de quan va ser retirada i en quines circumstàncies. Però sí se sap que és del segle XIII, de l'última fase del romànic, i no obstant això estava col·locada en una església construïda al segle XII. Això significa que va ser afegida amb posterioritat.

La biga, d'un tipus de fusta que no s'ha pogut determinar, fa gairebé quatre metres de longitud i un pam de gruix. Va estar exposada al públic fins que els nous criteris museístics implantats a partir del 2010 van aconsellar retirar algunes peces per no sobrecarregar els espais expositius. Així que els 800.000 visitants que té cada any el MNAC hauran d'esperar millor ocasió per veure la biga policromada de Cardet i el segon arrencament de Santa Maria de Taüll.

Ficha:

Nombre: Jarra de Santa Caterina

Fecha del hallazgo: 2001

Número de inventario: MHCB 36805

Centre de Conservació i Restauració del MUHBA

Sala de reserva de material cerámico

Estantería 3

Al principio eran apenas tres fragmentos cerámicos. Tres más entre los más de 40.000 objetos que guarda el Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) en su discreto (deliberada y afortunadamente discreto) almacén de la Zona Franca. Los trozos de barro estaban inventariados por separado. Se trataba de un asa, el borde de una vasija, una base... Habían sido encontrados en unas excavaciones en el Mercat de Santa Caterina en el año 2001. Nadie imaginaba que pertenecían a la misma pieza. Hasta que un estudio de los doctores Miquel Molist i Montaña y Anna Gómez Bach, de la Universitat Autònoma de Barcelona, determinó que formaban parte del mismo objeto. Era una vasija y podía considerarse una pieza excepcional.

Hoy, esos fragmentos han sido unidos y la jarra ha cobrado forma. De apenas un palmo de altura, se guarda en una estantería baja en el almacén de la Zona Franca, en condiciones de conservación (humedad, temperatura, iluminación...) que para sí quisieran algunos seres vivos. Y cuando hay que moverla, se sitúa en un carrito con ruedas. Las manos son un apéndice demasiado inestable como para transportar una pieza de esa categoría.

Una pieza muy innovadora

¿Qué nos cuenta la Jarra de Santa Caterina? Se sabe muy poco de ella, pero en cuestiones arqueológicas, lo que no se sabe también puede tener su importancia. No se sabe con certeza si es una producción local. Eso significa que no se ha hallado nada similar en la ciudad. Podría tratarse de una pieza foránea, creada incluso fuera de la Península. Por tanto, alguien tuvo que traerla hasta aquí. Y en consecuencia eso significaría que en aquel momento había intercambios –movimiento de personas y objetos- a través del Mediterráneo. ‘Aquel momento’ quiere decir 1.800 años antes de nuestra era, a finales del Calcolítico e inicios del bronce inicial. El informe de los doctores Molist y Gómez la describe con estas palabras: “Forma alta, boca estrecha y cerrada y fondo plano. Contrariamente a la mayoría, no presenta decoración. Es una pieza que, estilística y tecnológicamente, es muy innovadora y tenemos muy pocos paralelismos en los asentamientos contemporáneos”.

“Es una pieza extraña en el contexto cronológico en que aparece. Una pieza de la prehistoria de Barcelona”, explican Josep Bracons, jefe del Departament de Col.leccions i Centres Patrimonials; Emili Revilla, responsable de l’Arxiu Arqueològic, y Aitor Parra, responsable de la Col.lecció del MUHBA.

Veinte mil cajas con restos arqueológicos

Barcelona tiene un subsuelo arqueológicamente muy rico. El MUHBA ha realizado unas 750 excavaciones y el resultado de esos trabajos está convenientemente inventariado (siglado, en léxico profesional) y depositado en 20.000 cajas. Lo que más abunda es la cerámica, seguida de vidrio, huesos, metales, cueros y madera. Los basureros son una fuente inagotable de información. Sus restos dan pistas sobre cómo era la vida en las distintas épocas. En este sentido, las ‘basuras’ del monasterio de Pedralbes son una de las más apreciadas. También observan restos de animales y el aprovechamiento de los huesos para construir objetos, como los botones, por ejemplo.

Los restos más antiguos encontrados hasta ahora en Barcelona estaban en el Morrot y pertenecen al Epipaliolítico (9.000 a 5.000 años antes de Cristo). Son fragmentos de piedra tallada, de jaspe. Pero la prehistoria de Barcelona también puede ‘verse’ en otros puntos: bajo el mercado de Santa Caterina, en la zona de la Iglesia de Sant Pau del Camp-Santa Amalia, junto al Liceu, en el mercado de la Garduña o en la calle del Pi. Sin olvidar la Sagrera, donde se ha hallado una fosa común del neolítico con más de doscientos enterramientos y donde más recientemente, a propósito de las obras del Ave, se han encontrado importantes frisos romanos que están siendo restaurados en el centro de conservación de la zona Franca.

Último destino: el Born

Los rincones de estos almacenes harían salivar a más de un anticuario, a la vista de los objetos aquí depositados, desde tallas de santos hasta relojes pasando por pupitres escolares de la posguerra, sin olvidar banderas centenarias que han resistido dignamente el paso del tiempo y probablemente alguna que otra batalla. ¿Y a quién pertenecen todos estos objetos? Depende. Si se han hallado en el subsuelo, son propiedad de la Generalitat (aviso a los buscadores de “tesoros”: cualquier objeto encontrado bajo tierra es propiedad de la institución autonómica), aunque en el caso de Barcelona hay un acuerdo para que el depositario sea el MUHBA.

Todos los hallazgos son estudiados en el laboratorio que el Museu posee en el almacén de Zona Franca. Una parte pasará a exhibirse en el Museu d’Història de la Ciutat, y el resto, se quedará aquí, en el depósito de obras singulares, hasta que un nuevo espacio expositivo permita que salgan a la luz pública. Como ocurrió con la conversión del Born en centro de interpretación de la historia de Barcelona en torno a 1714: unas 2.600 piezas cambiaron su discreto ‘hábitat’ de la Zona Franca por el luminoso espacio del Born.

Hay una sala donde las mesas están cubiertas de pequeños fragmentos, algunos realmente diminutos, y donde una docena de personas se afanan en su cuidado y catalogación. En ocasiones, un pasador de cabello o un simple botón puede contener mucha más información que un fragmento de columna. De hecho, hay tantos basamentos, capiteles y fragmentos de fuste de época romana y medieval que ya no saben dónde guardarlas.

La República convertida en Victoria

A veces es complicado encontrar un lugar para colocar objetos de gran tamaño como la estatua de bronce dedicada a la Victoria que fue retirada hace tres años de su emplazamiento en la Diagonal, al pie del obelisco conocido popularmente como “el llapis”.

Debe de ser una de las estatuas con más vicisitudes de la historia. Fue diseñada por Frederic Marés con la intención de que se convirtiera en el homenaje al primer presidente de la República, Pi i Margall. Pero le ganó la partida Josep Viladomat con una obra mucho más directa: el gorro frigio de la dama de Viladomat era la incontestable representación de la República.

Cuando las tropas franquistas entraron en Barcelona en enero de 1939 se apresuraron a retirar la obra de Viladomat y para sustituirla recurrieron a lo que tenían más a mano, la escultura de Marés, a la que rebautizaron como Victoria. Sin embargo, las prisas hicieron inevitable que fuera colocada tal y como estaba en aquellos momentos, esto es, con el torso desnudo. Se produjo así una escena bien curiosa: la de ver a militares de alta graduación, falangistas y destacados miembros del clero realizar el saludo fascista ante una estatua que en realidad representaba a la República. ¡Y medio desnuda!

La situación fue corregida poco después y Frederic Marés tuvo que tapar con un pudoroso velo el busto de aquella mujer transmutada de República en Victoria. Y así es como aparece hoy, con sus cuatro metros de altura, junto a una de las puertas de acceso a los almacenes, en el exterior, pero oculta a las miradas indiscretas de la calle. Porque la discreción es una de las señas de identidad de este lugar tan especial que pasa completamente inadvertido pero que atesora tanta historia.

Fitxa:

Nom: Gerra de santa Caterina

Data de la troballa: 2001

Número d'inventari: MHCB 36805

Centre de Conservació i Restauració del MUHBA

Sala de reserva de material ceràmic

Prestatgeria 3

Al principi eren només tres fragments ceràmics. Tres més entre els més de 40.000 objectes que guarda el Museu d'Història de Barcelona (MUHBA ) en el seu discret (deliberada i afortunadament discret) magatzem de la Zona Franca. Els trossos de fang estaven inventariats per separat. Es tractava d' una nansa, la vora d'un vas, un cul... Havien estat trobats en unes excavacions al Mercat de Santa Caterina a l'any 2001. Ningú imaginava que pertanyien a la mateixa peça. Fins que un estudi dels doctors Miquel Molist i Muntanya i Anna Gómez Bach, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va determinar que formaven part del mateix objecte. Era un atuell i podia considerar-se una peça excepcional.

Avui, aquests fragments han estat units i la gerra ha cobrat forma. De tot just un pam d'alçada, es guarda en un prestatge baix al magatzem de la Zona Franca, en condicions de conservació (humitat, temperatura, il·luminació... ) que ja voldrien alguns éssers vius. I quan cal moure-la, se situa en un carret amb rodes. Les mans són un apèndix massa inestable com per transportar una peça d'aquesta categoria.

Una peça molt innovadora

Què ens explica la Gerra de Santa Caterina? Se sap molt poc d'ella, però en qüestions arqueològiques, el que no se sap també pot tenir la seva importància. No se sap amb certesa si és una producció local. Això vol dir que no s'ha trobat res similar a la ciutat. Podria tractar-se d' una peça forana, creada fins i tot fora de la Península. Per tant, algú va haver de portar-la fins aquí. I en conseqüència, això significaria que en aquell moment hi havia intercanvis -moviment de persones i objectes- a través de la Mediterrània. 'Aquell moment' vol dir 1.800 anys abans de la nostra era, a finals del Calcolític i inicis del bronze inicial. “És una peça estranya en el context cronològic en què apareix. Una peça de la prehistòria de Barcelona” , com expliquen Josep Bracons, cap del Departament de Col·leccions i Centres Patrimonials, Emili Revilla, responsable de l'Arxiu Arqueològic, i Aitor Parra, responsable de la Col·lecció del MUHBA.

L'informe dels doctors Molist i Gómez la descriu amb aquestes paraules: “Forma alta, boca estreta i tancada i fons pla. Contràriament a la majoria, no presenta decoració. És una peça que, estilística i tecnològicament, és molt innovadora i tenim molt pocs paral·lelismes en els assentaments contemporanis”.

Vint mil caixes amb restes arqueològiques

Barcelona té un subsòl arqueològicament molt ric. El MUHBA ha realitzat unes 750 excavacions i el resultat d'aquests treballs està convenientment inventariat (siglat en lèxic professional) i dipositat en 20.000 caixes. El que més abunda és la ceràmica, seguida de vidre, ossos, metalls, cuirs i fusta. Els abocadors són una font inesgotable d'informació. Les seves restes donen pistes sobre com era la vida a les diferents èpoques. En aquest sentit, les 'escombraries' del monestir de Pedralbes són una de les més apreciades. També observen restes d'animals i l'aprofitament dels ossos per construir objectes, com els botons, per exemple.

Les restes més antigues trobades fins ara a Barcelona estaven al Morrot i pertanyen al Epipaliolític (9.000 a 5.000 anys abans de Crist). Són fragments de pedra tallada, de jaspi. Però la prehistòria de Barcelona també es pot 'veure' en altres punts: sota el mercat de Santa Caterina, a la zona de l'Església de Sant Pau del Camp-Santa Amalia, al costat del Liceu, al mercat de la Garduña o al carrer del Pi. Sense oblidar la Sagrera, on s'ha trobat una fossa comuna del neolític amb més de dos-cents enterraments i on més recentment, a propòsit de les obres de l'Ave, s'han trobat importants frisos romans que estan sent restaurats al centre de conservació de la Zona Franca .

Últim destí: el Born

Els racons d'aquests magatzems farien salivar a més d'un antiquari, a la vista dels objectes aquí dipositats, des talles de sants fins a rellotges passant per pupitres escolars de la postguerra, sense oblidar banderes centenàries que han resistit dignament el pas del temps i probablement alguna batalla. I a qui pertanyen tots aquests objectes? Depèn. Si s'han trobat al subsòl, són propietat de la Generalitat (avís als cercadors de “tresors”: qualsevol objecte trobat sota terra és propietat de la institució autonòmica), encara que en el cas de Barcelona hi ha un acord perquè el dipositari sigui el MUHBA.

Totes les troballes són estudiades al laboratori que el Museu té al magatzem de Zona Franca. Una part passarà a exhibir-se al Museu d'Història de la Ciutat, i la resta es quedarà aquí, al dipòsit d'obres singulars, fins que un nou espai expositiu permeti que surtin a la llum pública. Com ha passat amb la conversió del Born en centre d'interpretació de la història de Barcelona al voltant de 1714: unes 2.600 peces van canviar el seu discret 'hàbitat' de la Zona Franca pel lluminós espai del Born.

Hi ha una sala on les taules estan cobertes de petits fragments, alguns realment diminuts, i on una dotzena de persones s'afanyen en la seva cura i catalogació. De vegades, un passador de cabell o un simple botó pot contenir molta més informació que un fragment de columna. De fet, hi ha tants basaments, capitells i fragments de fust d'època romana i medieval que ja no saben on guardar-les.

La República convertida en Victòria

A vegades és complicat trobar un lloc adequat per col·locar objectes de gran tamany com l'estàtua de bronze dedicada a la Victòria que va ser retirada fa tres anys del seu emplaçament a la Diagonal, al peu de l'obelisc conegut popularment com “el llapis”.

Deu ser una de les estàtues amb més vicissituds de la història. Va ser dissenyada per Frederic Marés amb la intenció de que es convertís en l'homenatge al primer president de la República, Pi i Margall. Però li va guanyar la partida Josep Viladomat amb una obra molt més directa: el capell frigi de la dama de Viladamat era la incontestable representació de la República.

Quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona el gener de 1939 es van afanyar a retirar l'obra de Viladomat i per substituir-la van recórrer al que tenien més a mà, l'escultura de Marés , a la qual van rebatejar com Victòria. No obstant això, les presses van fer inevitable que fos col·locada tal com estava en aquells moments, és a dir, amb el tors nu. Es va produir així una escena ben curiosa: la de veure militars d'alta graduació, falangistes i destacats membres del clergat realitzar la salutació feixista davant d'una estàtua que en realitat representava la República. I mig nua!

La situació va ser corregida poc després i Frederic Marés va haver de tapar amb un pudorós vel el bust d'aquella dona transmutada de República a Victoria. I així és com apareix avui, amb els seus quatre metres d'altura, al costat d'una de les portes d'accés als magatzems, a l'exterior, però oculta a les mirades indiscretes del carrer. Perquè la discreció és una de les senyes d' identitat d'aquest lloc tan especial que passa completament desapercebut però que atresora tanta història.

Ficha: Navío de dos puentes y ochenta cañones, con jarcia pero sin velas. Obra viva de color rojo, obra muerta en ocre y amplia franja negra en la línea de flotación. Cebadera en el bauprés. El mascarón es un león coronado. Último cuarto del siglo XVIII.

A babor está el San Antonio, un jabeque redondo de guerra armado con 28 cañones. Por estribor, a escasa distancia, hay una corbeta. Al frente surge el majestuoso flanco de estribor de un bergantín goleta. El que aparece en el centro de la escena, el que podría estar a merced de los cañones de los barcos que lo flanquean, es el más poderoso: un navío de dos puentes y ochenta cañones, un buque que constituyó la espina dorsal de las flotas de guerra a finales del siglo XVIII y principios del XIX, cuando dominaban todo el panorama militar.

En la proa luce como mascarón un león rampante, figura clásica de los barcos de guerra de la corona española. En este caso, dispone de aparejo redondo, ya que los navíos de línea portaban este tipo de velas, palos y cabos, uno de los más clásicos y poderosos, que solía diferir de las fragatas mercantes por su menor número de vergas (palos transversales) en cada palo. Una cuestión de simple economía. El navío armaba una vela cebadera que se enverga en una percha cruzada bajo el bauprés (el palo que emerge casi horizontal desde proa) y que fue substituida a finales del siglo XVII por foques (velas triangulares), lo que puede dar una idea de su edad.

Así es este navío que conserva el Museu Marítim de Barcelona en las Drassanes Reials. Un extraordinario y cuidado buque de madera que al haber sido desprovisto de velas deja al descubierto los centenares de cabos que componen su jarcia. Centenares de cabos cuyos nombres debieron aprender los alumnos de la escuela náutica de Arenys de Mar que tuvieron este buque como modelo. Porque este barco que parece tan auténtico es, en realidad, un modelo a escala: tiene 3,88 metros de largo, 1,65 metros de ancho y 3 metros desde lo alto del palo mayor hasta la quilla.

Los mejores barcos del siglo XVIII

El modelo de navío de la escuela de Arenys –junto a la de Barcelona, la más importante de Catalunya en los siglos XVIII y XIX- es una de las joyas del Museu Marítim de Barcelona, que lo expuso en 1989 en la muestra “La navegació a Catalunya el segle XVIII” . El navío está ahora en la reserva del museo, flanqueado por otros modelos de barcos. Algunos pertenecen a escuelas náuticas y otros son maquetas de astillero que luego se convertirían en realidad, como un navío de 80 cañones, probablemente construido en La Habana, que está a apenas cuatro metros, a partir del cual se construyeron navíos de la armada española como Rayo y Fénix (1749), San Vicente (1768), San Nicolás (1769), San Rafael (1771), San Eugenio (1775), Neptuno (1795) y Argonauta (1798).

El navío de Arenys tiene a estribor el jabeque redondo de guerra San Antonio, otra excelente pieza del siglo XVIII que ha sido expuesto en París y también en el Museu Marítim y que ha sido ya restaurado en diversas ocasiones en los talleres del museo. Porque el edificio de Drassanes Reials de Barcelona destina una parte a taller de restauración, no sólo de maquetas sino de embarcaciones de mayor porte. Bajo los arcos góticos, el taller ocupa una sala alargada que da al paseo de Josep Carner y sus amplias cristaleras permiten observar desde la calle cómo los carpinteros de ribera restauran las embarcaciones con técnicas y materiales de siglos atrás.

El San Antonio mide más de tres metros de eslora total y va aparejado de pollacra: el trinquete y el mayor armados con tres vergas (mayor, velacho y gabia) y el de mesana con dos vergas (sobremesana y juanete) más una latina. Su perfección es tal que puede trabajar prácticamente todo el aparejo.

Los modelos de escuela no se correspondían necesariamente con buques reales, pero entre la documentación que conserva el Centro de Documentación Marítima del Museu Marítim existe una anotación correspondiente a un jabeque de 46 toneladas, aparejado con pollacra, de nombre San Antonio…, aunque no se ha podido constatar, a pesar de las coincidencias, que el modelo de Arenys sea la réplica de este barco.

Preparados para afrontar cualquier situación

Camil Busquets i Vilanova y Enric García Domingo, que en su libro ‘Velers’ documentan estos barcos, subrayan la importancia de los modelos de escuelas náuticas porque la formación práctica se consideraba tan importante como la teórica y modelos como los de Arenys tenían unas medidas y un grado de perfección que aún hoy sorprenden.

El alumno se familiarizaba así con el complejo léxico marinero y con el uso del aparejo, en su mayor parte practicable de la misma forma que en los buques reales. No hay más que leer alguna de las novelas de Patrick O’Brian para constatar las particularidades de las maniobras, el velamen y la cabuyería. Podía causar una cierta sorpresa que en una escuela para formar marinos mercantes se practicase también con un buque de guerra como el navío de dos puentes y ochenta cañones de Arenys, pero como constata Camil Busquets, cualquier marino podía verse en la tesitura de navegar en un buque de guerra.

Hoy, los simuladores han sustituido a estos modelos de escuela. Pero el objetivo no cambia: estar preparados para el trabajo en la mar y saber afrontar cualquier situación, incluso aquellas que es probable que no lleguen a vivir jamás.

Fitxa: Navili de dos ponts i vuitanta canons, amb eixàrcia però sense veles. Obra viva de color vermell, obra morta en ocre i àmplia franja negra a la línia de flotació. Cebadera al bauprès. El mascaró és un lleó coronat. Últim quart del segle XVIII.

A babord hi ha el San Antonio, un xabec rodó de guerra armat amb 28 canons. Per estribord, a escassa distància, hi ha una corbeta. Al capdavant sorgeix el majestuós flanc d'estribord d'un bergantí goleta. El que apareix en el centre de l'escena, el que podria estar a mercè dels canons dels vaixells que el flanquegen, és el més poderós: un navili de dos ponts i vuitanta canons, un vaixell que va constituir l'espina dorsal de les flotes de guerra a la fi del segle XVIII i principis del XIX, quan dominaven tot el panorama militar.

A la proa llueix com a mascaró un lleó rampant, figura clàssica dels vaixells de guerra de la corona espanyola. En aquest cas, disposa d'aparell rodó, ja que els navilis de línia portaven aquest tipus de veles, pals i caps, un dels més clàssics i poderosos, que solia diferir de les fragates mercants pel seu menor nombre de vergues (pals transversals) en cada pal. Una qüestió de simple economia. El navili armava una vela civadera que s'enverga en una perxa creuada sota el bauprès (el pal que emergeix gairebé horitzontal des de proa) i que va ser substituïda a finals del segle XVII per flocs (veles triangulars), el que pot donar una idea de la seva edat.

Així és aquest navili que es conserva al Museu Marítim de Barcelona, a les Drassanes Reials. Un extraordinari i cuidat vaixell de fusta que en haver estat desproveït de veles deixa al descobert els centenars de caps que componen la seva eixàrcia. Centenars de caps els noms dels quals van haver d'aprendre els alumnes de l'escola nàutica d'Arenys de Mar que van tenir aquest vaixell com a model. Perquè aquest vaixell que sembla tan autèntic és, en realitat, un model a escala: té 3,88 metres de llarg, 1,65 metres d'ample i 3 metres des de dalt del pal major fins a la quilla.

Les millors embarcacions del segle XVIII

El model de navili de l'escola d'Arenys -juntament amb la de Barcelona, la més important de Catalunya en els segles XVIII i XIX- és una de les joies del Museu Marítim de Barcelona, ​​que ho va exposar el 1989 a la mostra “La navegació a Catalunya al segle XVIII”. El navili està ara a la reserva del museu, flanquejat per altres maquetes de vaixells. Algunes pertanyen a escoles nàutiques i altres són maquetes de drassana que després es convertirien en realitat, com un navili de 80 canons, probablement construït a l'Havana, que està a només quatre metres, a partir del qual es van construir vaixells de l'armada espanyola com Rayo y Fénix (1749), San Vicente (1768), San Nicolás (1769), San Rafael (1771), San Eugenio (1775), Neptuno (1795) i Argonauta (1798).

El navili d'Arenys té a estribord el xabec rodó de guerra San Antonio, excel·lent peça del segle XVIII que ha estat exposat a París i també al Museu Marítim i que ha estat ja restaurat en diverses ocasions en els tallers del museu. Perquè l'edifici de les Drassanes Reials de Barcelona destina una part a taller de restauració, no només de maquetes sinó d'embarcacions de major port. Sota els arcs gòtics, el taller ocupa una sala allargada que dóna al passeig de Josep Carner i les seves àmplies vidrieres permeten observar des del carrer com els mestres d'aixa restauren les embarcacions amb tècniques i materials de segles enrere.

El San Antonio fa més de tres metres d'eslora total i va aparellat de pollacra: el trinquet i el major armats amb tres vergues (major, velatxo i gabia) i el de messana amb dos vergues (sobremesana i galindó) més una llatina. La seva perfecció és tal que pot treballar pràcticament tot l'aparell.

Els models d'escola no es corresponien necessàriament amb vaixells reals, però entre la documentació que conserva el Centre de Documentació Marítima del Museu Marítim hi ha una anotació corresponent a un xabec de 46 tones, aparellat amb pollacra, de nom San Antonio..., encara que no s'ha pogut constatar, malgrat les coincidències, que el model d'Arenys sigui la rèplica d'aquest vaixell.

Preparats per afrontar qualsevol situació

Camil Busquets i Vilanova i Enric García Domingo, que en el seu llibre 'Velers' documenten aquests vaixells, subratllen la importància dels models d'escoles nàutiques perquè la formació pràctica es considerava tan important com la teòrica i vaixells com els d'Arenys tenien unes mesures i un grau de perfecció que encara avui sorprenen.

L'alumne es familiaritzava així amb el complex lèxic mariner i amb l'ús de l'aparell, en la seva major part practicable de la mateixa manera que en les embarcacions autèntiques. Només cal llegir alguna de les novel·les de Patrick O'Brian per constatar les particularitats de les maniobres, el velam i la cordam. Podia causar una certa sorpresa que en una escola per formar marins mercants es practiqués també amb un vaixell de guerra com el navili de dos ponts i vuitanta canons d'Arenys, però com constata Camil Busquets, qualsevol marí es podia veure en la tessitura de navegar en un vaixell de guerra.

Avui, els simuladors han substituït aquests models d'escola. Però l'objectiu no canvia: estar preparats per al treball en la mar i saber afrontar qualsevol situació, fins i tot aquelles que és probable que no arribin a viure mai.

Los Encants fueron el Ikea de la transición. Los inmigrantes de los sesenta, los universitarios de los setenta, los jóvenes que se independizaban (solos o en compañía) en los ochenta o los nuevos inmigrantes de los noventa encontraban allí los muebles “funcionales” más baratos y objetos de segunda mano a muy buen precio. Abundaba la fórmica blanca, la madera de pino y las sillas de enea. Pero el diseño sueco acabó con todo ello y las tiendas de los Encants dejaron de ser una referencia. Así, los Encants acabaron siendo un mercado de aluvión, lleno de cachivaches, que incluso vió crecer a su alrededor un submercado que fue llamado “mercado de la miseria”.

Un palio lleno de reflejos

Los nuevos Encants se abren bajo un palio espectacular, un edificio futurista lleno de reflejos, creado por el arquitecto Fermín Vázquez. Tenía que inaugurarse a principios de junio, pero una tromba de agua dejó en evidencia las deficiencias de la construcción y los flamantes Encants se inundaron.

En Barcelona ya pasan estas cosas. Ocurrió durante los prolegómenos de los Juegos Olímpicos, cuando se estrenó el remodelado Estadi. Una tormenta demostró importantes fallos de acabado en la cubierta bajo la que se encontraban las autoridades, incluido el Rey, que soportaron estoicamente el chaparrón, dicho en la más amplia acepción de la palabra, porque a la lluvia se sumaron los silbidos de los asistentes e incipientes voces a favor de la independencia. Los Encants han costado casi 60 millones de euros, una cifra que está siendo cuestionada si se toma en consideración su auténtica utilidad.

Habrá que ver qué ambiente se crea en torno a los ‘contenedores’ que, en diversos niveles, albergan las paradas situadas bajo el espectacular palio. Porque en los viejos Encants había un caos aparente que en realidad no era tal. En las callejas que formaban las tiendas se podía encontrar a un lado una tienda con óleos, vírgenes, “geypermans”, collares y cajitas y en el otro, justo enfrente, sostenes y bragas de colores chillones (rojo, amarillo, violeta…) que se vendían a un euro.

El tiempo detenido

En una librería fundada en 1964 el Quijote ilustrado por Gustavo Doré convivía con ‘El nuevo libro de la vida sexual’. En un rincón, una tienda vendía anillos y colgantes de Esvaroski, aunque hay que admitir que no parecía que pretendieran engañar a nadie, y no como aquél vermut que se llamaba Martínez y que tenía una etiqueta clavadita al Martini.

Para algunas paradas el tiempo parecía haberse detenido a principios de siglo. Una deducción resultante de ver los precios en pesetas pero, sobre todo, de la cantidad de polvo acumulado en los estantes.

Con el tiempo, el acento predominante, el que usaban los gitanos que abundaban en los Encants, fue sustituido por otros acentos. Podías escuchar el sonido de unas castañuelas, pero cuando uno se daba la vuelta, aparecía una tienda repleta de trajes de faralaes a cuyo frente estaba un señor que procedía del sur del sur. Y aún se oía, pero cada vez menos, el inconfundible grito gitano de “¡Guapa, te lo regalo!”.

El sonido dominante en el mercado era el de las vendedoras y vendedores, acompasado por el murmullo de las voces de los compradores, y el run run del entrechocar de cuerpos y de los pies que se arrastraban sobre el castigado pavimento de cemento. ¿Y el olor? El olor era un cóctel de polvo, sudor y vapores de los extractores de las casetas de comida. No era un olor desagradable. No olía a fritanga ni nada que obligara a evitar según qué zonas. Era, simplemente, ‘el olor’ de los Encants.

Se mantendrán las subastas

¿Qué quedará de todo ello en el moderno recinto? ¿Mantendrá sus cien mil visitantes semanales? Lo que está claro es que algunos se han quedado por el camino. En torno a un diez por ciento de los paradistas han renunciado a salvar el centenar de metros que les separan de las nuevas instalaciones. Unos se han jubilado, otros no han encontrado acomodo, porque también se ha reducido el número de paradas: había más de 500 y ahora habrá 479.

Los responsables de la Fira de Bellcaire quieren, en todo caso, perpetuar las subastas de los lotes, un caso único en Europa que se repite todos los lunes, miércoles y viernes a partir de las 7.15 de la mañana. Y con ese objetivo, los nuevos Encants cuentan con una gran plaza que acogerá bien temprano las voces de los paradistas en busca de las mejores ofertas.

El traslado de los Encants venía condicionado por la reforma urbanística de la plaza de les Glòries, ese punto que Ildefons Cerdà planificó como el centro de Barcelona y que ha quedado como una especie de tierra de nadie, con un anillo viario condenado a desaparecer y un parque cerrado al público. Pero esa reforma avanza muy lentamente, después de que haya sido descartado el plan consensuado con los vecinos por el anterior equipo de gobierno. Ahora las prioridades son otras. Proyectos como la pérgola que acogerá los nuevos Encants parecen impensables en estos momentos.

Los viejos Encants ya son historia. El mercado más antiguo de Barcelona y uno de los más longevos de Europa (fue creado en 1375) cambian de época. Pero nadie nos quitará unos instantes de nostalgia.

Els Encants van ser l'Ikea ​​de la transició. Els immigrants dels seixanta, els universitaris dels setanta, els joves que s'independitzaven (sols o en companyia) en els vuitanta o els nous immigrants dels noranta trobaven allà els mobles ‘funcionals’ més barats i objectes de segona mà a molt bon preu. Abundava la fòrmica blanca, la fusta de pi i les cadires de boga. Però el disseny suec va acabar amb tot això i les botigues dels Encants van deixar de ser una referència. Així, els Encants van acabar sent un mercat d'al·luvió, ple de trastos, que fins i tot va veure créixer al seu voltant un submercat que va ser anomenat ‘mercat de la misèria’.

Un pal·li ple de reflexos

Els nous Encants s'obren sota un pal·li espectacular, un edifici futurista ple de reflexos, creat per l'arquitecte Fermín Vázquez. S’havia d’inaugurar a principis de juny, però una tromba d'aigua va deixar en evidència les deficiències de la construcció i els flamants Encants es van inundar.

A Barcelona ja passen aquestes coses. Va passar durant els prolegòmens dels Jocs Olímpics, quan es va estrenar el remodelat Estadi. Una tempesta va demostrar importants fallades d'acabat a la coberta sota la qual es trobaven les autoritats, inclòs el Rei, que van suportar estoicament el xàfec, dit en la més àmplia accepció de la paraula, perquè a la pluja es van sumar els xiulets dels assistents i incipients veus a favor de la independència. Els Encants han costat gairebé 60 milions d'euros, una xifra que està sent qüestionada si es pren en consideració la seva autèntica utilitat.

Caldrà veure quin ambient es crea al voltant dels 'contenidors' que, en diversos nivells , alberguen les parades situades sota l'espectacular pal·li. Perquè en els vells Encants hi havia un caos aparent que en realitat no era tal. En els carrerons que formaven les botigues es podia trobar a un costat una botiga amb olis, verges, ‘geypermans’, collarets i capsetes i en l'altre, just davant, sostenidors i calces de colors cridaners (vermell, groc, violeta...) que es venien a un euro.

El temps detingut

En una llibreria fundada el 1964 el Quixot il·lustrat per Gustave Doré convivia amb 'El nuevo libro de la vida sexual'. En un racó, una botiga venia anells i penjolls de Esvaroski, tot i que cal admetre que no semblava que pretenguessin enganyar ningú, i no com aquell vermut que es deia Martínez i que tenia una etiqueta clavadeta al Martini.

Per a algunes parades el temps semblava haver-se aturat a principis de segle. Una deducció resultant de veure els preus en pessetes però, sobretot, de la quantitat de pols acumulada en els prestatges .

Amb el temps, l'accent predominant, el que usaven els gitanos que abundaven als Encants, va ser substituït per altres accents. Podies escoltar el so d'unes castanyoles, però quan un es donava la volta, apareixia una botiga plena de vestits de farbalans al front de la qual estava un senyor que procedia del sud del sud. I encara se sentia, però cada vegada menys, l'inconfusible crit gitano de “¡Guapa, te lo regalo!”.

El so dominant en el mercat era el de les venedores i venedors , compassat per la remor de les veus dels compradors i el rum rum del entrexocar de cossos i dels peus que s'arrossegaven sobre el castigat paviment de ciment . I l'olor? L'olor era un còctel de pols, suors i vapors dels extractors de les casetes de menjar. No era una olor desagradable. No feia olor de fregits ni a res que obligués a evitar segons quines zones. Era, simplement, 'l'olor' dels Encants.

Es mantindran les subhastes

Què quedarà de tot això en el modern recinte? ¿Mantindrà els seus cent mil visitants setmanals? El que està clar és que alguns s'han quedat pel camí. Al voltant d'un deu per cent dels paradistes han renunciat a salvar el centenar de metres que els separen de les noves instal·lacions. Uns s'han jubilat, uns altres no han trobat lloc, perquè també s'ha reduït el nombre de parades: hi havia més de 500 i ara hi haurà 479 .

Els responsables del mercat volen, en tot cas, perpetuar les subhastes dels lots, un cas únic a Europa que es repeteix tots els dilluns, dimecres i divendres a partir de les 7.15 del matí. I amb aquest objectiu, els nous Encants compten amb una gran plaça que acollirà ben d'hora les veus dels paradistes a la recerca de les millors ofertes.

El trasllat dels Encants venia condicionat per la reforma urbanística de la plaça de les Glòries, aquest punt que Ildefons Cerdà va planificar com el centre de Barcelona i que ha quedat com una mena de terra de ningú, amb un anell viari condemnat a desaparèixer i un parc tancat al públic. Però aquesta reforma avança molt lentament, després que hagi estat descartat el pla consensuat amb els veïns per l'anterior equip de govern.

Ara les prioritats són unes altres. Projectes com la pèrgola que acollirà els nous Encants semblen impensables en aquests moments. Els vells Encants ja són història. El mercat més antic de Barcelona i un dels més longeus d'Europa (va ser creat el 1375) canvien d’època. Però ningú no ens impedirà uns instants de nostàlgia.

“Espanya, campions en atur”. Aquest és el missatge que s'ha pogut llegir durant gairebé una hora en un globus que flotava al costat de l'estàtua de Cristòfor Colom, a Barcelona. Una vintena de persones del col·lectiu artístic Enmedio ha aprofitat les mirades que acapara aquests dies el monument, vestit del FC Barcelona per una polèmica campanya publicitària de Nike, per mostrar als turistes de la ciutat que Espanya no és només campiona en esports, sinó també en atur. El missatge escrit al globus estava en castellà i en anglès.

“Avui Colom ​​no assenyalava a Qatar ni a Amèrica, avui el seu dit apuntava un dels grans èxits d'aquest país: l'Atur”, expressava el col·lectiu en un comunicat, on anunciava que aquesta és només la primera d'una sèrie d'accions per donar visibilitat “monumental” als sis milions d'aturats. Al seu web, el col·lectiu ha publicat el text següent, relacionat amb l'acció:

Espanya mola, ho diuen a la tele. Espanya té sol, té platges, tapes, flamenc. Espanya té el Barça i el Reial Madrid. És campiona del món de futbol, ​​bàsquet, tennis i moto GP. Espanya va descobrir Amèrica, va inventar la truita de patata, la fregona, el Chupa-Chups. Espanya és divertida, aquí la gent s'ho passa bé. Per això vénen els guiris: festa, gresca, alegria. Així és la marca Espanya. Així la mostren en els anuncis, als diaris, així diuen els nostres polítics que és: «yu ar a güinner». Potser tenen raó, però s'obliden d'una cosa: Espanya és també campiona de l'atur. Acabem de superar el rècord dels sis milions i la xifra no deixa de pujar. En això sí que som uns fora de sèrie, els namber guan , autèntics Champions of the world. I això bé mereix un bon anunci.

“España, campeones en paro”. Este es el mensaje que se ha podido leer durante casi una hora en un globo que flotaba junto a la estatua de Cristóbal Colón, en Barcelona. Una veintena de personas del colectivo artístico Enmedio ha aprovechado las miradas que acapara estos días el monumento, vestido del FC Barcelona por una polémica campaña publicitaria de Nike, para mostrar a los turistas de la ciudad que España no es solo campeona en deportes, sino también en desempleo. El mensaje escrito en el globo estaba en castellano y en inglés.

“Hoy Colón no señalaba a Qatar ni a América, hoy su dedo apuntaba a uno de los grandes éxitos de este país: el Paro”, expresaba el colectivo en un comunicado, donde anunciaba que esta es solo la primera de una serie de acciones para dar visibilidad “monumental” a los seis millones de parados. En su web, el colectivo ha publicado el siguente texto, relacionado con la acción:

España mola, lo dicen en la tele. España tiene sol, tiene playas, tapas, flamenco. España tiene el Barça y el Real Madrid. Es campeón del mundo de fútbol, baloncesto, tenis y moto GP. España descubrió América, inventó la tortilla de patata, la fregona, el Chupa-Chups. España es divertida, aquí la gente se lo pasa bien. Por eso vienen los guiris: fiesta, juerga, alegría. Así es la marca España. Así la muestran en los anuncios, en los periódicos, así dicen nuestros políticos que es: «yu ar a güinner». Puede que tengan razón, pero se olvidan de algo: España es también campeona del paro. Acabamos de superar el récord de los seis millones y la cifra no deja de subir. En eso sí que somos unos fuera de serie, los namber güan, auténticos Champions of the world. Y esto bien merece un buen anuncio.





Retrat dels protagonistes de la batalla contra els desnonaments, agrupats al voltant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, que aquest dimarts van portar les seves protestes davant les seus del PP a Barcelona i la resta de l'Estat

Retrato de los protagonistas de la batalla contra los desahucios, agrupados en torno a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, que este martes llevaron sus protestas ante las sedes del PP en Barcelona y el resto del Estado

Leer versión en castellano

Els Encants Vells són a prop del seu final. El mercat més antic de Barcelona i un dels que té més anys a Europa -més de set segles d'història ho acrediten- està a punt de tancar les seves portes en el seu actual emplaçament de la plaça de les Glòries per traslladar-se un centenar de metres més enllà, a la mateixa plaça, però ara sota un pal.li espectacular. A partir de mitjans de juny el mercat entra en una nova fase, després d'uns anys en què ha anat perdent aquell caràcter únic que el va convertir en un senyal d'identitat de la ciutat. Avui, els Encants són un mercat en el qual abunden les andròmines, en què l'accent dels venedors gitanos ha estat substituït per les veus de l'altre costat de l'Estret i on hi segueix imperant un caos que només és tal en aparença.

Els Encants van ser l'Ikea ​​de la transició. Els immigrants dels seixanta, els universitaris dels setanta, els joves que s'independitzaven (sols o en companyia) als vuitanta o els nous immigrants dels noranta trobaven allà els mobles “funcionals” més barats i objectes de segona mà a molt bon preu. Abundava la fòrmica blanca, la fusta de pi i les cadires de boga. Però el disseny suec va acabar amb tot això i les botigues dels Encants van deixar de ser una referència. Avui els encants són, més que mai, un mercat d'al.luvió, que fins i tot ha vist créixer al seu voltant un submercat d'objectes que ha estat anomenat “mercat de la misèria”.

En els carrerons que formen les botigues s'hi pot trobar a un costat una parada amb quadres, figuretes de verges, “geypermans”, collarets i capsetes, i en l'altre, just davant, sostenidors i calces de colors cridaners (vermell, groc, violeta ...) que es venen a un euro. En una llibreria fundada el 1964 el Quixot il.lustrat per Gustave Doré conviu amb 'El nou llibre de la vida sexual'. Hi ha una botiga que ven anells i penjolls d'Esvaroski, sense cap ànim d'enganyar ningú, i no com aquell vermut que es deia Martínez i que tenia una etiqueta clavadeta al Martini. S'escolten castanyoles i quan un es gira apareix una botiga plena de vestits de ‘faralaes’ davant la qual hi ha un senyor que procedeix del sud del sud. I encara se sent, però poc, l'inconfusible crit de “¡Guapa, te lo regalo!”. Sota un teuladell, en un dels costats del recinte, hi ha una sèrie de botigues de mobles vells i, al final del passadís, una llibreria on a jutjar per la pols acumulada i pels preus encara escrits en pessetes, ningú no ha mogut un llibre des de, si més no, l'entrada en vigor de l'euro. Sota el reclam “Felicite con arte” apareix una llista de 'Carpetas con grabados firmados y numerados’ que permeten endur-se a casa per 2.000 pessetes un traç de Borja de Pedro acompanyat de la ploma de Carlos Barral, o una obra de Joan Hernández P. ( per Pijuan, se suposa) al costat d'un text de M. Alzueta. I per sobre dels caps de venedors i compradors (uns cent mil passen cada setmana per aquest recinte) l'olor peculiar que emana de casetes de menjars com ‘La Palmera’. No és una olor a refregit, ni tan sols desagradable. És una olor molt particular, inconfusible, que forma part ja de l'ambient del mercat.

¿Què passarà amb tot això quan la Fira de Bellcaire es traslladi a la nova ubicació, sota la pèrgola projectada per 47 milions d'euros per l'equip d'arquitectes B720? Alguns es quedaran pel camí, això segur, perquè els nous Encants tindran menys parades (ara n'hi ha més de 500 i en quedaran 479). Es vol, en tot cas, reproduir la gran plaça central on se celebren les subhastes dels lots, un cas únic a Europa, que es repeteix cada dilluns, dimecres i divendres a partir de les 7.15 del matí.

Estava previst que el trasllat es realitzés a finals de l’any passat, però ha patit un nou retard. Res és ara tan urgent perquè també hi ha hagut una frenada en la remodelació urbanística de tota la plaça de les Glòries, aquest punt que Ildefons Cerdà va planificar com el centre de Barcelona i que ha quedat com una mena de terra de ningú, amb un anell viari condemnat a desaparèixer i un parc tancat al públic.

L'única cosa segura és que el trasllat dels Encants generarà un nou exercici de nostàlgia, com va passar fa vint anys amb un altre signe d'identitat de Barcelona que també havia entrat en una entranyable decadència: els xiringuitos de la Barceloneta. Ja ens podem preparar.

Llegir versió en català

Los Encantes están próximos a su final. El mercado más antiguo de Barcelona y uno de los más longevos de Europa -más de siete siglos de vida lo atestiguan-, cerrará sus puertas a mediados de junio en su actual emplazamiento de la plaza de les Glòries para trasladarse un centenar de metros más allá, en la propia plaza, pero ahora bajo un palio espectacular. El mercado entra en una nueva fase, después de unos años en que ha ido perdiendo aquél carácter único que lo convirtió en una seña de identidad de la ciudad. Hoy, los Encantes son un mercado en el que abundan los cachivaches, en el que el acento de los vendedores gitanos ha sido sustituido por las voces del otro lado del Estrecho y en el que sigue imperando un caos que sólo es tal en apariencia.

Los Encantes fueron el Ikea de la transición. Los inmigrantes de los sesenta, los universitarios de los setenta, los jóvenes que se independizaban (solos o en compañía) en los ochenta o los nuevos inmigrantes de los noventa encontraban allí los muebles “funcionales” más baratos y objetos de segunda mano a muy buen precio. Abundaba la fórmica blanca, la madera de pino y las sillas de enea. Pero el diseño sueco acabó con todo ello y las tiendas de los Encantes dejaron de ser una referencia. Hoy los encantes son, más que nunca, un mercado de aluvión, que incluso ha visto crecer a su alrededor un submercado de objetos que ha sido llamado “mercado de la miseria”.

En las callejas que forman las tiendas se puede encontrar a un lado una tienda con óleos, vírgenes, “geypermans”, collares y cajitas y en el otro, justo enfrente, sostenes y bragas de colores chillones (rojo, amarillo, violeta…) que se venden a un euro. En una librería fundada en 1964 el Quijote ilustrado por Gustavo Doré convive con ‘El nuevo libro de la vida sexual’. Hay una tienda que vende anillos y colgantes de Esvaroski, sin ningún ánimo de engañar a nadie, y no como aquél vermut que se llamaba Martínez y que tenía una etiqueta clavadita al Martini. Se escuchan castañuelas y cuando uno se da la vuelta aparece una tienda repleta de trajes de faralaes a cuyo frente está un señor que procede del sur del sur. Y aún se oye, pero poco, el inconfundible grito de “¡Guapa, te lo regalo!”. Bajo un tejadillo, en uno de los lados del recinto hay una serie de tiendas de muebles viejos y, al final del pasillo, una librería donde a juzgar por el polvo acumulado y por los precios aún escritos en pesetas, nadie ha movido un libro desde, por lo menos, la entrada en vigor del euro. Bajo el reclamo ‘Felicite con arte’ aparece una lista de ‘Carpetas con grabados firmados y numerados’ que permiten llevarse a casa por 2.000 pesetas un trazo de Borja de Pedro acompañado de la pluma de Carlos Barral, o una creación de Joan Hernández P (por Pijuan, se supone) junto a un texto de M. Alzueta. Y por encima de las cabezas de vendedores y compradores (unos cien mil pasan cada semana por este recinto) el olor peculiar que emana de casetas de comidas como “La Palmera”. No es un olor a fritanga, ni siquiera desagradable. Es un olor muy particular, inconfundible, que forma parte ya del ambiente del mercado.

¿Qué pasará con todo ello cuando los actuales Encantes se trasladen a la nueva ubicación, bajo la pérgola proyectada por 47 millones de euros por el equipo de arquitectos B720? Algunos se quedarán en el camino, eso seguro, porque los nuevos Encantes tendrán menos paradas (ahora hay más de 500 y quedarán en 479). Se quiere, en todo caso, reproducir la gran plaza central donde se celebran las subastas de los lotes, un caso único en Europa, que se repite todos los lunes, miércoles y viernes a partir de las 7.15 de la mañana.

Estaba previsto que el traslado se realizase a finales del pasado año, pero ha sufrido un nuevo retraso. Nada es ahora tan urgente porque también ha habido un frenazo en la remodelación urbanística de toda la plaza de les Glòries, ese punto que Ildefons Cerdà planificó como el centro de Barcelona y que ha quedado como una especie de tierra de nadie, con un anillo viario condenado a desaparecer y un parque cerrado al público.

Lo único seguro es que el traslado de los Encantes generará un nuevo ejercicio de nostalgia, como ocurrió hace veinte años con otro signo de identidad de Barcelona que también había entrado en una entrañable decadencia: los chiringuitos de la Barceloneta. Preparémonos para ello.

Explica el Luis Latorre que el dia que va posar el peu a Can Banús, fa ja gairebé 14 anys, el cel se li va obrir de bat a bat. Tenia 35 anys, cinc com seropositiu, i una infinitat d'experiències traumàtiques a l'esquena. Drogues, tabac, alcohol i una malaltia que, llavors, en els anys 90 del segle passat, matava molt. “Jo, de fet, estic vivint gratis des de fa anys; he vist morir a la majoria dels meus companys d'aquella època”, relata. “També a la meva dona, a la que jo vaig encomanar la malaltia”. Fa una pausa.

El silenci evoca el trauma, però també el renaixement; a Can Banús, un dels 13 centres que, a Catalunya, conformen la xarxa de llars residències i pisos que, gestionats per 12 entitats privades, donen suport, amb fons públics, als malalts de Sida com el Luis.

O com l'Alfonso García, 54 anys, els tres últims a Can Banús, 23 com a portador del virus. “Aquesta és ara casa meva, on més a gust i feliç em sento, d'on no voldria marxar mai perquè ser aquí és un privilegi”, assegura l'Alfons, sota les bigues de fusta d'aquesta masia de mitjans del segle XVIII, situada a Badalona.

I no és pel fabulós jardí, la pista de futbol o els enormes finestrals pels quals el sol es cola; encara que tot això ajudi al benestar dels seus 25 usuaris. “És per l'afecte, l'amor i la comprensió que ens donen aquí; perquè som com una gran família”, assenyala l'Alfons, ex toxicòman, ex alcohòlic, ex 'crema la poca vida que et quedi amb tots els excessos possibles, a la major velocitat possible'. “Ara, gràcies principalment a l'ajuda de Narcòtics Anònims, tot això em repel.leix”, celebra.

“És perquè aquí recuperes la dignitat”, abunda el Luis, que va arribar a Can Banús “acabat”, disposat a morir-se, després de dues temptatives frustrades de suïcidi. “Però aquí, vaig tornar a néixer”, afirma. I ho va fer ràpid. En només sis mesos, els que va trigar a abandonar la masia amb una feina a Mansol, l'empresa de manufactures solidàries creada pel propi centre, i amb la seva actual dona, la Rita, una treballadora de la masia.

“Mai m'ho hauria imaginat”, confessa el Luis, que tres anys després va tornar a Can Banús per “tornar part del molt” que va rebre i segueix rebent. Actualment, ajuda als educadors del centre i sent “tota la responsabilitat” de saber-se “un model”. “Però això em dóna molta força també”, assevera.

Menys morts, malalts més longeus

No obstant això, no totes les experiències són tan positives com la del Luis. “Tenim un 20% de casos que aconsegueixen completar tot el procés i rebre l'alta, entre un sis i un set per cent de morts, i la resta són altes voluntàries perquè no s'adapten i gent expulsada perquè no compleix les normes”, apunta el Mijail Acosta, coordinador de la comissió VIH/Sida i Exclusió Social de les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS).

Aquesta xarxa de suport catalana, que compta amb 137 places, atén unes 250 persones per any -els usuaris romanen una mitjana de sis mesos en els centres- perquè, tot i que els casos de contagi s'han rebaixat considerablement en els últims anys, la Sida segueix existint i matant (al 64% dels diagnosticats a Catalunya entre 1981 i 2011). I malgrat la informació existent, es calcula que la meitat de les gairebé 28.000 persones amb VIH (Virus d'Immunodeficiència Humana) que, s'estima, viuen en territori català (el 22% dels malalts de l'estat) desconeixen ser portardores.

“Les morts han baixat molt i això és una bona notícia, però el gran interrogant que se'ns planteja ara és què fer amb els que viuen amb la malaltia, que són la majoria”, assenyala Acosta, director també de la Fundació Acollida i Esperança. Persones com l'Alfonso, que se senten bé, però “no prou forts” per espabilar-se soles.

L'amenaça de les retallades

El fosc panorama econòmic multiplica els dubtes. Què fer quan les retallades amenacen part del que s'ha construït durant tres dècades? Més que la pròpia malaltia -“Sabem que hi és, però ens sentim bé i portem una vida normal”-, això és el que preocupa ara als portadors que han vist com la seva qualitat de vida millorava notablement en gran part gràcies a la feina d'aquestes entitats. “Fa un parell de mesos, a mi em van denegar un tractament per a la cirrosi que abans m'havien aprovat perquè, de sobte, va quedar tallat per als portadors”, explica el Luis. “Seguim sent una minoria i aquest tipus de coses et enfonsa psicològicament perquè la cirrosi si mata”, afegeix.

“Encara que les retallades no ens han afectat directament a nosaltres [la Generalitat ha mantingut els pressupostos], la crisi socioeconòmica sí que afecta els que atenem: la seva reinserció laboral i el seu accés a l'habitatge és més difícil”, constata la Tere Bermúdez, responsable del programa Sense Llar i Habitatge de Càritas de Barcelona. “A això cal afegir el cost dels medicaments, l'euro per recepta i els problemes amb la PIRMI [Renda Mínima d'Inserció]”, prossegueix Bermúdez.

No totes les entitats poden parlar d'estabilitat en els pressupostos. Les 25 ONG que agrupa el Comite1desembre han vist com les subvencions públiques que reben de la Generalitat per a la implementació del programa per a la prevenció i l'assistència de la Sida es reduïen en un 43% en els últims dos anys. Una xifra que podria arribar al 80% el 2013 si les retallades segueixen escalant, i que se suma als gairebé 1.342 milions d'euros que les administracions públiques els deuen des de 2009, segons denúncia aquest col.lectiu d'ONGs.

“Les nostres entitats estan en risc de desaparèixer”, alerta el David Paricio, membre de la junta del Comite1desembre. “I el més greu és que, amb elles, també desapareixeran les polítiques i els plans d'acció públics perquè nosaltres som els que els implementem”, afegeix Paricio, director també de Sida Estudi, l'únic centre de documentació sobre la malaltia de l'estat espanyol. I és el govern de Mariano Rajoy ja ha reduït en un 75% les subvencions per al pla nacional sobre la sida, que ha passat aquest any de quatre milions d'euros a només un, i ha deixat en zero les transferències per aquest concepte a les comunitats autònomes.

“Encara que no sabem com, seguirem treballant”, assegura Paricio, en línia amb el lema del manifest llegit aquest migdia per representants del Comite1desembre a Barcelona i altres ciutats catalanes: “Menys retallades, menys excuses, més drets”.

Les promeses no espanten la por. “Tenim por del que s'acosta, ara ja hem d'anar cada mes a l'hospital a buscar la medicació, abans, anàvem cada tres mesos”, confessa el Luis, que pren 13 pastilles diàries. “Amb les retallades, no sabem què passarà amb l'Interferón [un dels medicaments que prenen]”, continua l'Alfons que, en el seu moment, també va intentar suïcidar-se llançant a la via del metro.

Superar aquella mort gairebé segura el va conduir fins al que és avui, un home que “comença a conèixer-se a sí mateix”, que ja no s'amaga -dóna xerrades a l'associació-, que se sap “malalt i addicte, però feliç”. I amb esperança i il.lusions, malgrat tot: “somio amb formar una família i deixar un Alfonsito”, revela, mentre mostra, amb orgull, la moneda daurada que l'identifica com a membre de Narcòtics Anònims.

Más de un centenar de personas han acudido esta mañana a la sede del Partido Popular en Barcelona, ubicado en la calle Urgell, para exigir una solución inmediata al drama de los desahucios. Convocada por la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, la concentración ha durado más de una hora. “Hoy estamos en la sede del PP, pero la próxima protesta será en la del PSOE”, ha querido recalcar Ada Colau, portavoz de la plataforma. Ambos partidos, según los manifestantes, comparten culpa en materia de ejecuciones hipotecarias.