<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<rss xmlns:media="http://search.yahoo.com/mrss/" xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/" xmlns:dcterms="http://purl.org/dc/terms/" xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"  xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/" version="2.0">
  <channel>
    <title><![CDATA[elDiario.es - Sandra Carrau]]></title>
    <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/autores/sandra_carrau/]]></link>
    <description><![CDATA[elDiario.es - Sandra Carrau]]></description>
    <language><![CDATA[es]]></language>
    <copyright><![CDATA[Copyright El Diario]]></copyright>
    <ttl>10</ttl>
    <atom:link href="https://www.eldiario.es/rss/category/author/510230/" rel="self" type="application/rss+xml"/>
    <item>
      <title><![CDATA[El món “perfecte” d’herois i princeses de Disneyland París]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/perfecte-dherois-princeses-disneyland-paris_132_4891962.html]]></link>
      <description><![CDATA[<div class="subtitles"><p class="subtitle">Malgrat que repetim i repetim i repetim la riquesa de la diversitat, encara hi ha persones i estructures que d’això en fan un problema.</p></div><p class="article-text">
        Intentant aterrar despr&eacute;s de l&rsquo;experi&egrave;ncia &ldquo;m&agrave;gica&rdquo; inoblidable per&ograve; que voldr&iacute;em oblidar, us explicar&eacute; com et poden maltractar amb un somriure (aix&ograve; s&iacute;) al parc tem&agrave;tic de Disneyland Par&iacute;s.
    </p><p class="article-text">
        La meva fam&iacute;lia i uns amics (quatre adults i tres nens d&rsquo;1 any i mig, 3 i 5) port&agrave;vem ja dos dies pel parc, amunt i avall d&rsquo;atraccions, amb les cues habituals de 45 minuts a 1 hora d&rsquo;espera, quan en una de les atraccions per als m&eacute;s petits, Small World, i despr&eacute;s de fer la nostra cua d&rsquo;1 hora, ens retenen davant la barca on ja ens tocava pujar i sense explicacions clares ens diuen que no podem pujar, que ens esperem (m&eacute;s??!) que han de demanar l&rsquo;opini&oacute; a la responsable (que encara no sabem qui era) perqu&egrave; anem amb el nostre fill de 5 anys amb la s&iacute;ndrome de Down i haur&iacute;em d&rsquo;haver entrat per la banda de les persones amb discapacitat (i estalviar-nos la cua). A m&eacute;s de dir-nos que per raons de seguretat hi ha d&rsquo;haver una persona amb discapacitat (sigui del tipus que sigui) per barca (per&ograve; si la m&eacute;s perillosa &eacute;s la petita d&rsquo;any i mig que no sap nedar i no t&eacute; consci&egrave;ncia del perill!).
    </p><p class="article-text">
        Nosaltres agra&iuml;m la possibilitat d&rsquo;acc&eacute;s r&agrave;pid que desconeix&iacute;em (sense tenir-ne cap necessitat), per&ograve; igualment un cop feta l&rsquo;hora d&rsquo;espera ens &eacute;s ben igual i el que volem &eacute;s pujar a la barca que els nens tenen a tocar i que estan desitjant. Per&ograve; en comptes d&rsquo;aix&ograve; ens fan passar a l&rsquo;altra banda de l&rsquo;acc&eacute;s a les barques, la de les persones amb discapacitat i els seus acompanyants (m&agrave;xim 2), mentre imagino que tota la cua ens estava observant. Amb tot portem uns 30 minuts m&eacute;s d&rsquo;espera (quan ja port&agrave;vem 1 hora).
    </p><p class="article-text">
        Entre esperes, anades i tornades no sabem qu&egrave; explicar als nostres fills mentrestant (el m&eacute;s gran i conscient amb la s&iacute;ndrome de Down i els altres dos sense), i reclamem ja amb m&eacute;s fermesa que ens deixin entrar d&rsquo;una vegada per totes a la barca des del cant&oacute; que considerin ells &ldquo;m&eacute;s convenient&rdquo;. Mentre passen barques i m&eacute;s barques a nosaltres encara ens fan esperar a la &ldquo;propera&rdquo; barca, fins que amenacem de trucar la policia i aleshores <em>voil&agrave; </em>ja podem passar...! Ara s&iacute;? No sabem qu&egrave; ha canviat, ning&uacute; ens sap explicar els criteris interns d&rsquo;organitzaci&oacute;, per&ograve; ara s&iacute; que podem passar.
    </p><p class="article-text">
        Encara estem intentant entendre les raons racionals que van moure les responsables de gestionar l&rsquo;atracci&oacute; a fer-nos viure aquella experi&egrave;ncia davant els nostres fills i les 200 persones que estaven esperant. Una experi&egrave;ncia humiliant, que es podria haver evitat amb agilitat i bon tracte, i que nom&eacute;s ha perjudicat l&rsquo;autoestima del nostre fill, tot fent-li notar que ell &eacute;s diferent de la resta de nens que estaven a la cua i amb els quals havia estat interaccionant durant aquella hora d&rsquo;espera (i totes les altres que port&agrave;vem fetes). I que a m&eacute;s pel fet de ser &ldquo;diferent&rdquo; no podia entrar per la porta on hav&iacute;em entrat tots junts.
    </p><p class="article-text">
        Evidentment vam fer una queixa formal a Direcci&oacute; (ja sabem que si no s&rsquo;escriu no ha passat), i que llavors ens van voler atendre com a persones adultes amb totes les nostres capacitats &ldquo;aparents&rdquo; i que es van disculpar, sense, per&ograve;, voler saber qui ni per qu&egrave; va passar el que va passar.
    </p><p class="article-text">
        Llavors ens van fer la targeta per a persones amb discapacitat i tres acompanyants (Uaau!, 3, gr&agrave;cies!) i l&rsquo;experi&egrave;ncia al parc va canviar. Ja no f&egrave;iem cues per&ograve; ja no ens relacion&agrave;vem amb ning&uacute; m&eacute;s, no hi havia gaire temps d&rsquo;espera aix&iacute; que ni amb les persones amb discapacitat hi havia interacci&oacute;, entr&agrave;vem per la sortida de les atraccions i penso que ni se&rsquo;ns veia des de la part dels &ldquo;normals&rdquo; (tot creant l&rsquo;aparen&ccedil;a d&rsquo;un m&oacute;n perfecte i m&agrave;gic, de princeses i herois sense dificultats visibles) i, esclar, si recordeu &eacute;rem 7 per&ograve; amb el passi &ldquo;obligatori&rdquo; hav&iacute;em de dividir-nos en 3 i 4 cada vegada.
    </p><p class="article-text">
        En definitiva, malgrat que repetim i repetim i repetim la riquesa de la diversitat, encara hi ha persones i estructures que d&rsquo;aix&ograve; en fan un problema i castiguen els nens &ldquo;diferents&rdquo; i els seus pares amb l&rsquo;excusa, en aquest cas, de no haver estat informats de l&rsquo;obligaci&oacute; (no el dret) de tenir el passi de discapacitats per anar pel Parc Disneyland Par&iacute;s. I en altres casos es decideix dedicar menys recursos p&uacute;blics per a l&rsquo;escola inclusiva, com si fos una q&uuml;esti&oacute; individual i no col&middot;lectiva, per&ograve; aquest ser&agrave; un altre escrit.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/perfecte-dherois-princeses-disneyland-paris_132_4891962.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 09 May 2014 04:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[El món “perfecte” d’herois i princeses de Disneyland París]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[El mundo “perfecto” de héroes y princesas de Disneyland Paris]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/perfecto-heroes-princesas-disneyland-paris_132_4891941.html]]></link>
      <description><![CDATA[<div class="subtitles"><p class="subtitle">A pesar de que repitamos y repitamos y repitamos la riqueza de la diversidad, todavía hay personas y estructuras que de esta hacen un problema.</p></div><p class="article-text">
        Intentando aterrizar despu&eacute;s de la experiencia &ldquo;m&aacute;gica&rdquo; inolvidable pero que desear&iacute;amos olvidar, os explicar&eacute; c&oacute;mo te pueden maltratar con una sonrisa (eso s&iacute;) en el parque tem&aacute;tico de Disneyland Paris.
    </p><p class="article-text">
        Mi familia y unos amigos (cuatro adultos y tres ni&ntilde;os de 1 a&ntilde;o y medio, 3 y 5) llev&aacute;bamos ya dos d&iacute;as por el parque, arriba y debajo de atracciones, con las colas habituales de 45 minutos a 1 hora de espera, cuando en una de las atracciones para los m&aacute;s peque&ntilde;os, Small World, y despu&eacute;s de hacer nuestra cola de 1 hora, nos retienen delante de la barca a la que ya nos tocaba subir y sin explicaciones claras nos dicen que no podemos subir, que nos esperemos (&iexcl;&iquest;m&aacute;s?!) que tienen que pedir la opini&oacute;n de la responsable (que todav&iacute;a no sabemos qui&eacute;n era) porque vamos con nuestro hijo de 5 a&ntilde;os con s&iacute;ndrome de Down y ten&iacute;amos que haber entrado por el lado de las personas con discapacidad (y ahorrarnos la cola). Adem&aacute;s de decirnos que por razones de seguridad debe haber una sola persona con discapacidad (sea del tipo que sea) por barca (&iexcl;pero si la m&aacute;s peligrosa es la peque&ntilde;a de a&ntilde;o y medio que no sabe nadar y no tiene consciencia del peligro!).
    </p><p class="article-text">
        Nosotros agradecemos la posibilidad del acceso r&aacute;pido que desconoc&iacute;amos hasta el momento (aunque no le vemos la necesidad) pero igualmente una vez hecha la hora de espera nos da lo mismo y lo que queremos es subir a la barca que los ni&ntilde;os tienen ya a tocar y que est&aacute;n deseando. Pero en lugar de esto nos hacen pasar al otro lado del acceso a las barcas, el de las personas con discapacidad y sus acompa&ntilde;antes (m&aacute;ximo 2), mientras imagino que toda la cola no estaba observando. Con todo ya llevamos otros 30 minutos m&aacute;s de espera (id sumando que llev&aacute;bamos 1 hora).
    </p><p class="article-text">
        Entre esperas, idas y venidas no sabemos qu&eacute; explicar a nuestros hijos (el mayor y m&aacute;s consciente con s&iacute;ndrome de Down y los otros dos sin), y reclamamos ya con m&aacute;s firmeza que nos dejen entrar de una vez por todas a la barca desde el lado que consideren ellos &ldquo;m&aacute;s conveniente&rdquo;. Mientras pasan barcas y m&aacute;s barcas a nosotros todav&iacute;a nos hacen esperar a la &ldquo;pr&oacute;xima&rdquo; barca con una sonrisa, hasta que amenazamos con llamar a la polic&iacute;a y entonces <em>voil&agrave;</em>, &iexcl;ya podemos pasar&hellip;! &iquest;Ahora s&iacute;? No sabemos qu&eacute; ha cambiado, nadie nos sabe explicar sus criterios internos de organizaci&oacute;n, pero ahora s&iacute; podemos pasar.
    </p><p class="article-text">
        Todav&iacute;a estamos intentando entender las razones racionales que movieron a las responsables de gestionar la atracci&oacute;n a hacernos vivir esta experiencia delante de nuestros hijos y de las 200 personas que estaban esperando. Una experiencia humillante, que se podr&iacute;a haber evitado con agilidad y buen trato, y que solo ha perjudicado la autoestima de nuestro hijo, haci&eacute;ndole notar que es diferente al resto de ni&ntilde;os que estaban en la cola y con los que hab&iacute;a estado interaccionando durante aquella hora de espera (y todas las otras que llev&aacute;bamos hechas). Y que adem&aacute;s por ser &ldquo;diferente&rdquo; no pod&iacute;a entrar por el lado por donde hab&iacute;amos entrado todos juntos.
    </p><p class="article-text">
        Por supuesto que hicimos una queja formal a la Direcci&oacute;n (ya sabemos que si no se escribe no ha ocurrido), y que entonces s&iacute; nos quisieron atender como persones adultas con todas nuestras capacidades &ldquo;aparentes&rdquo; y que se disculparon, aunque sin querer saber qui&eacute;n ni por qu&eacute; ocurri&oacute; lo que ocurri&oacute;.
    </p><p class="article-text">
        Entonces nos hicieron la tarjeta para personas con discapacidad y tres acompa&ntilde;antes (&iexcl;Uaau!, 3, &iexcl;gracias!) y la experiencia en el parque cambi&oacute;. Ya no hac&iacute;amos colas pero ya no nos relacion&aacute;bamos con nadie m&aacute;s, no hab&iacute;a mucho tiempo de espera as&iacute; que ni con las personas con discapacidad hab&iacute;a interacci&oacute;n, entr&aacute;bamos por la salida de las atracciones y yo dir&iacute;a que ni se nos ve&iacute;a desde el lado de los &ldquo;normales&rdquo; (creando la apariencia de un mundo perfecto, m&aacute;gico, de princesas y h&eacute;roes sin dificultades visibles), y claro est&aacute;, si record&aacute;is &eacute;ramos siete pero con el pase &ldquo;obligatorio&rdquo; ten&iacute;amos que dividirnos en tres y cuatro cada vez.
    </p><p class="article-text">
        En definitiva, a pesar de que repitamos y repitamos y repitamos la riqueza de la diversidad, todav&iacute;a hay personas y estructuras que de esta hacen un problema y castigan a los ni&ntilde;os &ldquo;diferentes&rdquo; y a sus padres con la excusa, en este caso, de no haber estado informados de la obligaci&oacute;n (no del derecho) de tener el pase de discapacidad para ir por el parque Disneyland Paris. Y en otros casos se decide dedicar menos recursos p&uacute;blicos para la escuela inclusiva, como si fuera una cuesti&oacute;n individual y no colectiva, pero este ser&aacute; otro escrito.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/perfecto-heroes-princesas-disneyland-paris_132_4891941.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 09 May 2014 04:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[El mundo “perfecto” de héroes y princesas de Disneyland Paris]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Otra ley contra la libertad]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/ley-libertad_132_5074896.html]]></link>
      <description><![CDATA[<div class="subtitles"><p class="subtitle">¿Qué confianza tiene en ella misma una persona que quiere que le restrinjan su derecho a decidir?</p></div><p class="article-text">
        Hoy, mientras llevaba los ni&ntilde;os al cole, en el coche escuchaba a M&ograve;nica Terribas entrevistando por tel&eacute;fono a Alicia S&aacute;nchez-Camacho. Le preguntaba sobre diferentes temas en los que su partido se ha posicionado tan clara y s&oacute;lidamente  estos d&iacute;as. Entre ellos la posibilidad que Catalunya si se convierte en un nuevo Estado se quede dentro o fuera de la UE... y sobre el intento de la nueva (que digo nueva, viej&iacute;sima!) ley Gallard&oacute;n sobre el aborto o mejor dicho; en contra del derecho de la mujer a decidir libremente sobre un aspecto que le es tan propio como su cuerpo (otro tema ser&iacute;a en base a qu&eacute; criterios, miedos o informaciones decidimos o no la interrupci&oacute;n).
    </p><p class="article-text">
        Era un discurso muy coherente, ya que en cinco minutos ha utilizado m&uacute;ltiples &ldquo;no&rdquo; y ha declarado tres veces que su partido est&aacute; en contra la libertad en diferentes &aacute;mbitos. Contra la libertad o, mejor dicho, con la amenaza de los que deseen &ldquo;lo que es imposible&rdquo; o lo que quiere decir &ldquo;hacer una consulta&rdquo;, contra la libertad de la mujer a decidir sobre su maternidad y &iexcl;contra la libertad de voto de sus compa&ntilde;eros de partido!
    </p><p class="article-text">
        &iquest;Qu&eacute; confianza tiene en ella misma una persona que quiere que le restrinjan su derecho a decidir, qu&eacute; confianza tiene en sus propios compa&ntilde;eros que puedan pensar algo diferente y quiz&aacute; mejorar una propuesta inicial, y qu&eacute; confianza tiene en lo que siente una amiga que desea cambiar una relaci&oacute;n, abandonarla o recontratar las condiciones iniciales que considera m&aacute;s justas para ella?
    </p><p class="article-text">
        Y claro, teniendo dos ni&ntilde;os preciosos detr&aacute;s del coche que como muchos otros se dirigen hacia la escuela que intenta ser inclusiva, donde intento que no les corten el deseo ni sus formas de hacer genuinas, sino que les acompa&ntilde;en a descubrirlas y sepan a la vez compartir espacios con otros con sus formas tambi&eacute;n genuinas, me iba preguntando &iquest;qu&eacute; mundo desea esta gente que declara consciente y orgullosa ir en contra la libertad? &iquest;A qui&eacute;n est&aacute; hablando que cree que le aplaudir&aacute;n despu&eacute;s? &iquest;A qu&eacute; miedos responde esta acomodaci&oacute;n en la opresi&oacute;n?
    </p><p class="article-text">
        Y qu&eacute; da&ntilde;o puede hacer la discrepancia, aquello nuevo o imprevisto, las aportaciones originales, aquellas que s&oacute;lo podemos ofrecer cada uno/a de nosotros por ser como somos con nuestras capacidades y discapacidades particulares?
    </p><p class="article-text">
        &iquest;C&oacute;mo es la vida diaria de estas personas? &iquest;C&oacute;mo intentamos hacer de padres y madres suficientemente buenos? &ldquo;Ni&ntilde;o, no pienses en lo que no est&aacute; establecido por la familia&rdquo;, &ldquo;Ni&ntilde;o, no desees algo que no conozco y no controlo&rdquo;, &ldquo;Ni&ntilde;o, no hagas nuevas amistades&rdquo;, &ldquo;Ni&ntilde;o no conf&iacute;es en la tu intuici&oacute;n&rdquo;... &iexcl;aaaaaah!
    </p><p class="article-text">
        Y las consecuencias sociales que tiene una educaci&oacute;n basada en el propio control y en el de los otros, en el miedo a lo desconocido, en la adaptaci&oacute;n a lo establecido por los a&ntilde;os o por la autoridad competente, en la prohibici&oacute;n de probar sin saber los resultados...? La muerte en vida.
    </p><p class="article-text">
        Y lo que m&aacute;s me asusta no son los miedos (todos los tenemos), ni el deseo profundo de controlar al otro a veces (ay si supiera qu&eacute; piensa tal persona...), pues nuestro inconsciente es pol&iacute;ticamente incorrecto... Lo que me asusta en serio es que un pol&iacute;tico hoy en d&iacute;a pueda declarar con determinaci&oacute;n, orgullo y sin pelos en la lengua que, como ha hecho siempre su partido y har&aacute; en los pr&oacute;ximos a&ntilde;os, es ir en contra la libertad de voto interna y externa.
    </p><p class="article-text">
        Y si lo puede decir tan alto y claro, no es que lo sienta en el fondo de su coraz&oacute;n (o al menos no me lo quiero creer) , sino que cree que esta postura antidialogante y antireflexiva resulta un valor para algunos votantes... &iexcl;y esto si da miedo!
    </p><p class="article-text">
        Se&ntilde;ores y se&ntilde;oras conservadores declarados o impl&iacute;citos, vean la pel&iacute;cula infantil (o no tanto) <em>Los Croods</em> y ver&aacute;n lo que se est&aacute;n perdiendo con tanto miedo a la vida.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/ley-libertad_132_5074896.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 15 Jan 2014 01:16:39 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[Otra ley contra la libertad]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Una altra llei contra la llibertat]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/altra-llei-llibertat_132_5074901.html]]></link>
      <description><![CDATA[<div class="subtitles"><p class="subtitle">Quina confiança té en ella mateixa una persona que vol que li restringeixin el seu dret a decidir?</p></div><p class="article-text">
        Avui mentre portava els nens a escola, al cotxe escoltava M&ograve;nica Terribas entrevistant per tel&egrave;fon a Alicia Sanchez-Camacho. Li preguntava sobre diferents temes on el seu partit s&rsquo;ha posicionat tan clara i s&ograve;lidament aquests dies. Entre aquests la possibilitat que Catalunya si esdev&eacute; un nou Estat estigui dins o fora la UE... i sobre l&rsquo;intent de la nova (qu&egrave; dic nova, vell&iacute;ssima!) llei Gallard&oacute;n sobre l&rsquo;avortament o m&eacute;s ben dit; en contra del dret de la dona a decidir lliurement sobre un aspecte que li &eacute;s tan propi com el seu cos (un altre tema seria en base a quins criteris, pors o informacions decidim o no la interrupci&oacute;).
    </p><p class="article-text">
        Era un discurs molt coherent, ja que en cinc minuts ha utilitzat m&uacute;ltiples &ldquo;no&rdquo; i ha declarat tres vegades que el seu partit est&agrave; en contra la llibertat en diferents &agrave;mbits. Contra la llibertat o, m&eacute;s ben dit, amb l&rsquo;amena&ccedil;a dels que desitgin &ldquo;el que &eacute;s impossible&rdquo; o  el que vol dir &ldquo;fer una consulta&rdquo;, contra la llibertat de la dona a decidir sobre la seva maternitat i contra la llibertat de vot dels companys de partit!
    </p><p class="article-text">
        Quina confian&ccedil;a t&eacute; en ella mateixa una persona que vol que li restringeixin el seu dret a decidir, quina confian&ccedil;a t&eacute; en els seus propis companys que puguin pensar de manera diferent tot millorant potser una proposta inicial, i quina confian&ccedil;a t&eacute; en el que sent una amiga que desitja canviar una relaci&oacute;, abandonar-la o recontractar les condicions inicials que considera m&eacute;s justes per ella?
    </p><p class="article-text">
        I esclar, tenint dos nens preciosos darrere el cotxe que com molts d&rsquo;altres es dirigeixen cap a l&rsquo;escola que intenta ser inclusiva, on intento que no els tallin el desig ni les seves formes de fer genu&iuml;nes, sin&oacute; que els acompanyin a descobrir-les i s&agrave;piguen a la vegada compartir espais amb d&rsquo;altres amb les seves formes tamb&eacute; genu&iuml;nes, m&rsquo;anava preguntant...  i quin m&oacute;n desitja aquesta gent que declara conscient i orgullosa anar en contra la llibertat? A qui est&agrave; parlant que creu que l&rsquo;aplaudir&agrave; despr&eacute;s? A quines pors respon aquesta acomodaci&oacute; en l&rsquo;opressi&oacute;?
    </p><p class="article-text">
        Quin mal pot fer la discrep&agrave;ncia, all&ograve; nou o imprevist, les aportacions originals, aquelles que nom&eacute;s podem oferir cada un/una de nosaltres per ser com som amb les nostres capacitats i discapacitats particulars?
    </p><p class="article-text">
        Com &eacute;s la vida di&agrave;ria d&rsquo;aquestes persones? Com intenten fer de pares i mares suficientment bons? &ldquo;Nen, no pensis el que no est&agrave; establert per la fam&iacute;lia&rdquo;, &ldquo;Nen, no desitgis una cosa que no conec i no controlo&rdquo;, &ldquo;Nen, no facis amistats noves&rdquo;, &ldquo;Nen no confi&iuml;s en la teva intu&iuml;ci&oacute;&rdquo;... aaaaaah!
    </p><p class="article-text">
        I les conseq&uuml;&egrave;ncies socials que t&eacute; una educaci&oacute; basada en el propi control i el dels altres, en la por al que &eacute;s desconegut, en l&rsquo;adaptaci&oacute; a all&ograve; establert pels anys o per l&rsquo;autoritat competent, en la prohibici&oacute; de provar sense saber-ne els resultats...? La mort en vida.
    </p><p class="article-text">
        I el que m&eacute;s m&rsquo;esgarrifa no s&oacute;n les pors (tots en tenim), ni el desig profund de vegades de controlar l&rsquo;altre (ai si sab&eacute;s qu&egrave; pensa tal persona...), doncs el nostre inconscient &eacute;s pol&iacute;ticament incorrecte... El que m&rsquo;esgarrifa de deb&ograve; &eacute;s que un pol&iacute;tic avui en dia pugui declarar amb fermesa, orgull i sense p&egrave;ls a la llengua que, com ha fet sempre el seu partit i far&agrave; la resta dels anys, anir&agrave; en contra la llibertat de vot interna i externa.
    </p><p class="article-text">
        I si ho pot dir tan alt i clar, no &eacute;s que ho senti en el fons del seu cor (o almenys no m&rsquo;ho vull creure) , sin&oacute; que creu que aquesta postura antidialogant i antireflexiva resulta un valor per a alguns votants... i aix&ograve; s&iacute; que fa por!
    </p><p class="article-text">
        Senyors i senyores conservadors declarats o impl&iacute;cits, vegin la pel&middot;l&iacute;cula infantil (o no tant) <em>Els Croods</em> i veuran qu&egrave; s&rsquo;estan perdent amb tanta por a la vida.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/altra-llei-llibertat_132_5074901.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 15 Jan 2014 01:06:24 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[Una altra llei contra la llibertat]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Vides de sants per festes]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/vides-sants-per-festes_132_5121358.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        Tot i ser dates de gastar, de comprar, sortir i menjar, tamb&eacute; ho s&oacute;n de mirar qu&egrave; no necessitem per donar, de pensar en els que m&eacute;s pateixen, de comprar n&uacute;meros de loteria o regals d&rsquo;entitats no lucratives, de portar joguets a les escoles, esgl&eacute;sies, etc. I esclar, s&oacute;n dates en qu&egrave; es fan m&eacute;s evidents les difer&egrave;ncies econ&ograve;miques i socials i en qu&egrave; les mostres d&rsquo;humilitat associades a obres de benefic&egrave;ncia adquireixen encara m&eacute;s valor que durant la resta de l&rsquo;any.
    </p><p class="article-text">
        I quan la humilitat &eacute;s un valor predominant, i en un context cat&ograve;lic es tenyeix de sacrifici, patiment, culpa, pecat per gaudir o per desitjar, acabem prohibint-nos la generativitat individual i social. &Eacute;s a dir, la capacitat de generar, de crear quelcom de nou o diferent aportant la nostra originalitat.
    </p><p class="article-text">
        Ens llastrem la iniciativa, la generositat que ens fa donar el millor de nosaltres, sense saber si ser&agrave; valorat, i contribuir en projectes d&rsquo;altri, de crear ocasions per compartir talents, de pensar en serveis o formes de treballar i fer que vagin m&eacute;s enll&agrave; del que hem/han establert... Aleshores ens trobem inconscientment atrapats en situacions impossibles: com podem innovar o millorar socialment sense poder desitjar o tenir ambici&oacute; per fer quelcom de diferent? Sabem que sense imaginaci&oacute; no es podrien haver fet invents &uacute;tils, ni millorar les condicions vitals de part de la poblaci&oacute;, ni crear obres art&iacute;stiques... les sufragistes tenien un desig que les va mobilitzar, aix&iacute; com tants d&rsquo;altres individus i col&middot;lectius que s&rsquo;han mogut per una visi&oacute;, un desig o una ambici&oacute;.
    </p><p class="article-text">
        Esclar que per intervenir en els nostres entorns, influir-hi des del que volem i ens mou, encara podem fer-ho donant-nos raons d&rsquo;escassetat; &ldquo;Ho fem per necessitat&rdquo;, &ldquo;No ens ha tocat m&eacute;s remei&rdquo;, &ldquo;M&rsquo;ho van demanar i ho faig de manera altruista&rdquo;<em>...</em> I amb el cap baix i mirant de no sobresortir massa, ja no ens permetem aspirar a quelcom millor, a generar riquesa i formes m&eacute;s justes de redistribuir-la, a sortir-nos dels est&agrave;ndards i atrevir-nos a imaginar noves possibilitats, i no nom&eacute;s aix&ograve;, sin&oacute; tamb&eacute; a fer, provar, liderar, arriscar i, en definitiva, fer &uacute;s de la nostra capacitat d&rsquo;ag&egrave;ncia malgrat que sovint ens sembli que no la tenim o ens ho vulguin fer creure.
    </p><p class="article-text">
        S&eacute; que tampoc anem sobrats de models constructius de lideratge, les vides de sants que tenim actualment no s&oacute;n exemplars. Sant B&aacute;rcenas, sant Urdangar&iacute;n i altres a m&eacute;s petita escala ens mostren com l&rsquo;ambici&oacute; per excel&middot;lir &eacute;s transformada en avar&iacute;cia de benefici individual exclusivament, on gaudir del que es t&eacute; es converteix a conservar el que tenim encara que sigui enganyant o robant els que menys tenen, on ocupar llocs de poder on podr&iacute;em influir m&eacute;s directament en el benefici de m&eacute;s es converteix en l&rsquo;establiment de <em>territoris sense llei</em>, on el x&egrave;rif i la seva patuleia compten amb uns beneficis especials que no s&rsquo;apliquen a la resta de mortals. 
    </p><p class="article-text">
        I aix&iacute; podem sentir-nos desemparats de models exemplars, enrabiats amb el m&oacute;n, com si tot fos el mateix i emprendre o construir ja no valgu&eacute;s la pena, podem trobar-nos resignats passivament, acomodats o fins i tot prou satisfets si mirem al nostre petit cercle proper, i no pensem m&eacute;s enll&agrave;, i fins i tot podem acabar mirant-nos malament els que viuen millor, els que troben sentit a la seva feina, els que creuen que encara poden fer coses des de l&rsquo;abund&agrave;ncia, la confian&ccedil;a en els altres i la solidesa del que un/a desitja amb profunditat.
    </p><p class="article-text">
        Bones (santes) festes.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/vides-sants-per-festes_132_5121358.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 12 Dec 2013 05:00:00 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[Vides de sants per festes]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[Vidas de santos en fiestas]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/vidas-santos-fiestas_132_5121362.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        A pesar de ser fechas de gastar, de comprar, salir y comer, tambi&eacute;n lo son de mirar qu&eacute; no necesitamos para dar, de pensar en los que m&aacute;s, de comprar n&uacute;meros de loter&iacute;a o regalos de entidades no lucrativas, de llevar juguetes a escuelas, iglesias, etc. Y est&aacute; claro, son fechas en que se hacen m&aacute;s evidentes les diferencias econ&oacute;micas y sociales y en que las muestras de humildad asociadas a obras de beneficencia adquieren a&uacute;n m&aacute;s valor que durante el resto del a&ntilde;o.
    </p><p class="article-text">
        Y cuando la humildad es un valor predominante, y en un contexto cat&oacute;lico se ti&ntilde;e de sacrificio, sufrimiento, culpa, pecado por disfrutar o por desear, acabamos prohibi&eacute;ndonos la generatividad individual y social. Es decir la capacidad de generar, de crear algo nuevo o diferente aportando nuestra originalidad.
    </p><p class="article-text">
        Nos lastramos la iniciativa, la generosidad que nos hace dar lo mejor de nosotros, sin saber si ser&aacute; valorado, y contribuir en proyectos de otros, de crear ocasiones para compartir talentos, de pensar en servicios o formas de trabajar y hacer que vayan m&aacute;s all&aacute; de lo que hemos/han establecido... Entonces nos encontramos sin darnos cuenta atrapados en situaciones imposibles: &iquest;c&oacute;mo podemos innovar o mejorar socialmente sin poder desear o tener ambici&oacute;n para hacer algo diferente? Sabemos que sin imaginaci&oacute;n no se habr&iacute;an hecho inventos &uacute;tiles, ni mejorado las condiciones vitales de parte de la poblaci&oacute;n, ni creado obras de arte... las sufragistas ten&iacute;an un deseo que las moviliz&oacute;, as&iacute; como tantos otros individuos y colectivos que se han movido por una visi&oacute;n, un deseo o una ambici&oacute;n.
    </p><p class="article-text">
        Claro que para intervenir en nuestros entornos, influir desde lo que queremos y nos mueve, todav&iacute;a podemos hacerlo d&aacute;ndonos razones de escasez; &ldquo;Lo hacemos por necesidad&rdquo;, &ldquo;No ten&iacute;amos alternativa&rdquo;, &ldquo;Me lo pidieron y lo hice de forma altruista&rdquo;<em>...</em> Y as&iacute; cabizbajos y procurando no sobresalir demasiado ya no nos permitimos aspirar a nada mejor, a generar riqueza y formas m&aacute;s justas de redistribuirla, a salirnos de los est&aacute;ndares y atrevernos a imaginar nuevas posibilidades, y no s&oacute;lo eso sino tambi&eacute;n a hacer, probar, liderar, arriesgar y, en definitiva, hacer uso de nuestra capacidad de agencia a pesar de que a menudo nos parezca que no la tenemos o nos lo quieran hacer creer.
    </p><p class="article-text">
        S&eacute; que tampoco andamos sobrados de modelos constructivos de liderazgo, las vidas de santos que tenemos actualmente no son ejemplares. San B&aacute;rcenas, san Urdangar&iacute;n y otros a m&aacute;s peque&ntilde;a escala nos muestran c&oacute;mo la ambici&oacute;n por dar lo mejor de s&iacute; es transformada en avaricia de beneficio individual exclusivamente, donde disfrutar de lo que se tiene se convierte en conservar lo que tenemos a pesar que sea enga&ntilde;ando o robando a los que menos tienen, donde ocupar puestos de poder desde los que podr&iacute;amos influir m&aacute;s directamente en beneficio de m&aacute;s, se convierte en el establecimiento de <em>territorios sin ley</em>, en los que el sh&eacute;rif y su pandilla cuentan con unos beneficios especiales que no se aplican al resto de mortales.
    </p><p class="article-text">
        Y de esta forma podemos llegar a sentirnos desamparados sin modelos ejemplares, cabreados con el mundo, como si todo fuera lo mismo y emprender o construir ya no valiera la pena, podemos encontrarnos resignados pasivamente, acomodados o hasta estar suficientemente satisfechos si solo miramos a nuestro peque&ntilde;o c&iacute;rculo pr&oacute;ximo, i hasta podemos acabar mir&aacute;ndonos mal a los que viven mejor, a los que encuentran sentido a su trabajo, a los que creen que todav&iacute;a pueden hacer cosas desde la abundancia, la confianza en los otros y la solidez de lo que uno/a desea en profundidad.
    </p><p class="article-text">
        Felices (santas) fiestas.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/vidas-santos-fiestas_132_5121362.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 12 Dec 2013 00:43:49 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[Vidas de santos en fiestas]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA["Catalans" ho som tots]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/catalans-ho-som-tots_132_5598595.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_106449360.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Leer versi&oacute;n en castellano</a>
    </p><p class="article-text">
        Aquest dissabte a la pausa d&rsquo;un taller sobre &ldquo;Lideratge, Planificaci&oacute; i Caos&rdquo; em vaig trobar discutint sobre la situaci&oacute; pol&iacute;tica a Espanya i a Catalunya amb una companya consultora de Madrid que treballa a Londres i amb qui inicialment compartim molts valors socials. 
    </p><p class="article-text">
        Ella, amb molta consci&egrave;ncia social i pol&iacute;tica, activista de moviments socials, exposava la gran dificultat que vivia per influir i aconseguir canviar les institucions espanyoles. Jo li posava l&rsquo;exemple catal&agrave; com a mostra d&rsquo;aquesta rigidesa espanyola, per&ograve; semblava que aquest no era un bon exemple per a ella. &ldquo;El cas catal&agrave; s&rsquo;est&agrave; exagerant per ambdues parts, &eacute;s &uacute;til pol&iacute;ticament, no hi ha maltractament cap a Catalunya sin&oacute; cap a tots els ciutadans espanyols...&rdquo;, argumentava ella amb tota la seva bona voluntat.
    </p><p class="article-text">
        Aix&ograve; em va alertar: com podem no unir forces ella i jo quan compartim tant de base? &iquest;Quina trampa ens hem creat quan relativitzem una causa oblidant que un nombre molt alt de persones es van manifestar a favor del seu dret a decidir; quan tornem a discursos recurrents posant els pol&iacute;tics davant mentre que han estat ells els que han anat a remolc de la societat civil; o quan ens imposem una restricci&oacute; que diu que hi ha unes causes que s&oacute;n incompatibles amb d&rsquo;altres? Qui diu que haguem d&rsquo;elegir entre el dret a decidir i la just&iacute;cia social? &iquest;No ens deu estar entrant la crisi al cap i ho pensem tot en termes d&rsquo;escassetat?
    </p><p class="article-text">
        Nosaltres mateixos ens posem una trampa que ens impossibilita canviar les institucions quan aspirem a grans causes, canvis perfectes en els nostres caps, amb tanta planificaci&oacute; abstracta i pretesament completa que no aconseguim plasmar-la mai.
    </p><p class="article-text">
        La meva proposta &eacute;s tornar al minimalisme, al less is more. Agafar una causa concreta, com ara la catalana, com a paradigma del dret a la pr&ograve;pia ag&egrave;ncia, tant de catalans com d&rsquo;espanyols dem&ograve;crates.
    </p><p class="article-text">
        Perqu&egrave; si aconseguim influir en aquesta proposta de canvi de relacions entre estats, acceptant que ser&agrave; un canvi imperfecte i incomplet perqu&egrave; ser&agrave; real, haurem provat que la societat civil realment pot influir en els pol&iacute;tics per co-construir una democr&agrave;cia m&eacute;s madura que l&rsquo;actual.
    </p><p class="article-text">
        Anar en contra del dret a decidir dels catalans &eacute;s anar en contra del propi dret a decidir com vull viure, sigui espanyola, catalana, homosexual, mare soltera, religiosa, etc. I si els espanyols de bona voluntat, que volen una democr&agrave;cia real, segueixen autoritzant amb el seu silenci un govern espa&ntilde;ol r&iacute;gid que posa la llei, antiquada i utilitzada arbitr&agrave;riament, per sobre la llibertat de les persones, estan contribuint, diguem sense adonar-se&rsquo;n, a fer que els propers &ldquo;catalans&rdquo; o ciutadans sense drets siguin ells.
    </p><p class="article-text">
        Tenim m&eacute;s que mai una causa clara que est&agrave; posant entre les cordes tota la classe pol&iacute;tica, per qu&egrave; no unir forces i utilitzar el dret a decidir del cas catal&agrave; per &ldquo;canviar les institucions&rdquo; i fer-les m&eacute;s democr&agrave;tiques, per obligar els pol&iacute;tics a servir els ciutadans i no viceversa com fins ara?
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/catalans-ho-som-tots_132_5598595.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 01 Mar 2013 08:40:34 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA["Catalans" ho som tots]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA["Catalanes" lo somos todos]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/catalanes_132_5598604.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_106449359.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Llegir versi&oacute; en catal&agrave;</a>
    </p><p class="article-text">
        Este s&aacute;bado en la pausa de un taller sobre &ldquo;Liderazgo, Planificaci&oacute;n y Caos&rdquo; me encontr&eacute; discutiendo sobre la situaci&oacute;n pol&iacute;tica en Espa&ntilde;a y Catalu&ntilde;a con una compa&ntilde;era consultora de Madrid que trabaja en Londres y con quien inicialmente compartimos muchos valores sociales. 
    </p><p class="article-text">
        Ella, con mucha consciencia social y pol&iacute;tica, activista de movimientos sociales, expon&iacute;a la gran dificultad que viv&iacute;a para influir y conseguir cambiar las instituciones espa&ntilde;olas. Yo le pon&iacute;a el ejemplo catal&aacute;n como muestra de esta rigidez espa&ntilde;ola pero parec&iacute;a que &eacute;ste no era un buen ejemplo para ella. &ldquo;El caso catal&aacute;n se est&aacute; exagerando por ambas partes, es &uacute;til pol&iacute;ticamente, no hay maltrato hacia Catalunya sino hacia todos los ciudadanos espa&ntilde;oles...&rdquo;, argumentaba ella con toda su buena voluntad.
    </p><p class="article-text">
        Esto me alert&oacute;: &iquest;c&oacute;mo podemos no unir fuerzas ella y yo cuando compartimos tanto de base? &iquest;Qu&eacute; trampa nos hemos creado cuando relativizamos una causa olvidando que un n&uacute;mero muy elevado de personas se manifestaron a favor de su derecho a decidir; cuando volvemos a discursos recurrentes poniendo a los pol&iacute;ticos delante mientras que han sido ellos los que han tenido que ir a remolque de la sociedad civil; o cuando nos imponemos una restricci&oacute;n que dice que hay unas causas que son incompatibles con otras? &iquest;Qui&eacute;n dice que tengamos que elegir entre el derecho a decidir y la justicia social? &iquest;No nos estar&aacute; entrando la crisis en la cabeza y lo pensamos todo en t&eacute;rminos de escasez?
    </p><p class="article-text">
        Nosotros mismos nos ponemos una trampa que nos imposibilita cambiar las instituciones cuando aspiramos a grandes causas, cambios perfectos en nuestras cabezas, con tanta planificaci&oacute;n abstracta y pretendidamente completa que no conseguimos plasmarla nunca.
    </p><p class="article-text">
        Mi propuesta es volver al minimalismo, al less is more. Coger una causa concreta, como es la catalana, como paradigma del derecho a la propia agencia, tanto de catalanes como de espa&ntilde;oles dem&oacute;cratas.
    </p><p class="article-text">
        Porque si logramos influir en esta propuesta de cambio de relaciones entre estados, aceptando que ser&aacute; un cambio imperfecto e incompleto porque ser&aacute; real, habremos probado que la sociedad civil realmente puede influir en los pol&iacute;ticos para co-construir una democracia m&aacute;s madura que la actual.
    </p><p class="article-text">
        Ir en contra del derecho a decidir de los catalanes es ir en contra del propio derecho a decidir c&oacute;mo quiero vivir, sea espa&ntilde;ola, catalana, homosexual, madre soltera, religiosa, etc. Y si los espa&ntilde;oles de buena voluntad, que desean una democracia real, siguen autorizando con su silencio un gobierno espa&ntilde;ol r&iacute;gido que pone la ley, anticuada y utilizada arbitrariamente, por encima de la libertad de las personas, est&aacute;n contribuyendo, digamos son darse cuenta, a hacer que los pr&oacute;ximos &ldquo;catalanes&rdquo; o ciudadanos sin derechos sean ellos.
    </p><p class="article-text">
        Tenemos como nunca antes una causa clara que est&aacute; poniendo entre las cuerdas toda la clase pol&iacute;tica, por qu&eacute; no unir fuerzas y utilizar el derecho a decidir del caso catal&aacute;n para &ldquo;cambiar las instituciones&rdquo; y hacerlas m&aacute;s democr&aacute;ticas, para obligar a los pol&iacute;ticos a servir a los ciudadanos y no al rev&eacute;s como hasta ahora?
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/catalanes_132_5598604.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Fri, 01 Mar 2013 08:39:38 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA["Catalanes" lo somos todos]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De l'Índia als Estats Units passant per casa]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/lindia-estats-units-passant-casa_132_5575775.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_96300394.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Leer versi&oacute;n en castellano</a>
    </p><p class="article-text">
        Aquests dies hem comprovat com a l&rsquo;&Iacute;ndia es viola una dona i f&agrave;cilment el o els agressors eviten la pena corresponent. Al mateix temps, llegeixo una carta del granger Sam Zwenger de Hays, Kansas, EUA, a la revista <em>The Sun</em> (n&uacute;m. 442, octubre 2012), que en resum diu que odia la revista perqu&egrave; fa pensar massa la seva dona:<em> &ldquo;</em>Aqu&iacute; no ens agrada que les nostres dones pensin. Han de subordinar-se als seus marits i ser-los lleials [&hellip;] &Eacute;s que sou antiamericans o qu&egrave;? Us odio<em>&rdquo;.</em> (S&iacute;!, s&iacute;!, 2012 i Primer M&oacute;n.)
    </p><p class="article-text">
        Simult&agrave;niament, creem plans d&rsquo;igualtat, pol&iacute;tiques de quotes per regular la representaci&oacute; desigual d&rsquo;homes i dones en &ograve;rgans de govern, per&ograve; el tracte diferencial per raons de sexe persisteix. La discriminaci&oacute; d&rsquo;una part de la poblaci&oacute; &ndash;en formes variades&ndash; segueix legitimant-se encara que sigui subtilment i de vegades de manera inconscient.
    </p><p class="article-text">
        Per qu&egrave; considerem que hi ha uns col&middot;lectius menys o m&eacute;s que uns altres? Quines raons expliquen la menysvaloraci&oacute; d&rsquo;una visi&oacute; femenina en determinats &agrave;mbits? Els beneficis del cant&oacute; dominant s&oacute;n clars, per&ograve; qu&egrave; en treuen els homes i les dones que sense actuar autoritzen amb el seu silenci? Qu&egrave; ens estalviem quan callem?
    </p><p class="article-text">
        Viure en la fantasia que hi ha un col&middot;lectiu o un individu m&eacute;s potent o poder&oacute;s que uns altres t&eacute; un cost per&ograve; tamb&eacute; un benefici. Si &eacute;s cert, aquest individu ens salvar&agrave; de les dificultats i la seva exist&egrave;ncia ens permet creure que hi ha certesa en una altra banda. Ara b&eacute;, si destru&iuml;m la fantasia d&rsquo;omnipot&egrave;ncia o omnisci&egrave;ncia d&rsquo;uns, tamb&eacute; hem d&rsquo;acceptar la complexitat, la incapacitat i la inseguretat.
    </p><p class="article-text">
        A la vegada, si deixem de creure en la superioritat d&rsquo;uns, hem d&rsquo;admetre que ning&uacute; &eacute;s imprescindible per&ograve; que tots som necessaris, i aleshores hem d&rsquo;acceptar la corresponsabilitat del que passa.
    </p><p class="article-text">
        I ai!, aquesta male&iuml;da corresponsabilitat!, que si l&rsquo;assumim ens fa aixecar de la cadira confortable, ens fa mirar m&eacute;s enll&agrave; del nostre melic, ens fa prendre el risc d&rsquo;actuar i equivocar-nos i ens fa prendre la mol&egrave;stia d&rsquo;influir i fer-nos m&eacute;s visibles amb les nostres fortaleses i tamb&eacute; amb les nostres febleses&hellip;
    </p><p class="article-text">
        I ai!, que tot aix&ograve; no &eacute;s gens f&agrave;cil quan alguns i algunes hem apr&egrave;s i ens han ensenyat que ser significatius en determinats &agrave;mbits &ldquo;no ens toca&rdquo;, que n&rsquo;hi ha d&rsquo;altres m&eacute;s preparats, m&eacute;s forts o m&eacute;s capa&ccedil;os nom&eacute;s per la seva condici&oacute; innata&hellip;
    </p><p class="article-text">
        I aix&iacute; ens va a tots&hellip; Fa poc la regidora d&rsquo;Igualtat i Drets Civils de Barcelona, Francina Vila, deia en la presentaci&oacute; de la campanya <em>Corresponsabilitat 100%</em> que <em>&ldquo;</em>en aquests moments tenim la millor generaci&oacute; de dones formades, i aquest talent no ens el podem permetre perdre, i menys en moments de crisi com l&rsquo;actual<em>&rdquo;.</em>
    </p><p class="article-text">
        Aix&iacute; qu&egrave;?, comencem per nosaltres? Tant homes com dones quin talent ens hem callat o guardat per a un altre moment i hem deixat d&rsquo;aportar als altres avui?
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/lindia-estats-units-passant-casa_132_5575775.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 31 Jan 2013 16:56:01 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[De l'Índia als Estats Units passant per casa]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De la India a los Estados Unidos pasando por casa]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/india-unidos-pasando-casa_132_5575769.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_96300396.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Llegir versi&oacute; en catal&agrave;</a>
    </p><p class="article-text">
        Estos d&iacute;as hemos comprobado como en la India se viola a una mujer y f&aacute;cilmente el o los agresores evitan la pena correspondiente. Al mismo tiempo, leo una carta del granjero Sam Zwenger de Hays, Kansas, EUA, en la revista <em>The Sun</em> (n&uacute;m. 442, octubre 2012), que en resumen dice que odia la revista porque hace pensar demasiado a su esposa:<em> &ldquo;</em>Aqu&iacute; no nos gusta que nuestras mujeres piensen. Tienen que subordinarse a sus maridos y serles leales [&hellip;] &iquest;Es que sois antiamericanos o qu&eacute;? Os odio<em>&rdquo;.</em> (S&iacute;!, s&iacute;!, 2012 y Primer Mundo.)
    </p><p class="article-text">
        Simult&aacute;neamente, creamos planes de igualdad, pol&iacute;ticas de cuotas para regular la representaci&oacute;n desigual de hombres y mujeres en &oacute;rganos de gobierno, pero el trato diferencial por razones de sexo persiste. La discriminaci&oacute;n de una parte de la poblaci&oacute;n &ndash;en formas variadas&ndash; sigue legitim&aacute;ndose aunque sea  sutilmente y a veces de manera inconsciente.
    </p><p class="article-text">
        &iquest;Por qu&eacute; consideramos que hay unos colectivos menos o m&aacute;s que otros? &iquest;Qu&eacute; razones explican la minusvaloraci&oacute;n de una visi&oacute;n femenina en determinados &aacute;mbitos? Los beneficios del lado dominante son claros, pero &iquest;qu&eacute; obtienen de ello los hombres y las mujeres que sin actuar autorizan con su silencio? &iquest;Qu&eacute; nos ahorramos cuando callamos?
    </p><p class="article-text">
        Vivir en la fantas&iacute;a que hay un colectivo o un individuo m&aacute;s potente o poderoso que otros tiene un coste pero tambi&eacute;n un beneficio. Si es cierto, este individuo nos salvar&aacute; de las dificultades y su existencia nos permite creer que hay certeza en alg&uacute;n otro lado. Ahora bien, si destru&iacute;mos la fantas&iacute;a de omnipotencia o omnisciencia de unos, tambi&eacute;n tenemos que aceptar la complejidad, la incapacidad y la inseguridad.
    </p><p class="article-text">
        A la vez, si dejamos de creer en la superioridad de unos, tenemos que admitir que nadie es imprescindible pero que todos somos necesarios, y entonces tenemos que aceptar la corresponsabilidad de lo que ocurre.
    </p><p class="article-text">
        Y ay!, esta maldita corresponsabilidad!, que si la asumimos nos hace tener que levantar de la silla confortable, tener que mirar m&aacute;s all&aacute; de nuestro ombligo, nos hace tomar el riesgo de actuar y equivocarnos y nos hace tomar la molestia de influir y hacernos m&aacute;s visibles con nuestras fortalezas y tambi&eacute;n con nuestras debilidades&hellip;
    </p><p class="article-text">
        Y ay!, que todo esto no resulta nada f&aacute;cil cuando algunas y algunos hemos aprendido y nos han ense&ntilde;sdo que ser significativos en determinados &aacute;mbitos &ldquo;no nos toca&rdquo;, que ya hay otros m&aacute;s preparados, fuertes o capaces solo por su condici&oacute;n innata&hellip;
    </p><p class="article-text">
        Y as&iacute; nos va a todos&hellip; Hace poco la regidora de Igualdad y Derechos Civiles de Barcelona, Francina Vila, dec&iacute;a en la presentaci&oacute;n de la campa&ntilde;a <em>Corresponsabilidad 100%</em> que <em>&ldquo;</em>en estos momentos tenemos la mejor generaci&oacute;n de mujeres formadas, y este talento no nos podemos permitir perderlo, y menos en momentos de crisis como el actual<em>&rdquo;.</em>
    </p><p class="article-text">
        As&iacute; &iquest;qu&eacute;?, empezamos por nosotros? Tanto hombres como mujeres, &iquest;qu&eacute; talento nos hemos callado o guardado para otro momento y hemos dejado de aportar a los otros hoy?
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/india-unidos-pasando-casa_132_5575769.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Thu, 31 Jan 2013 16:55:46 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[De la India a los Estados Unidos pasando por casa]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De pits, mares i nadons]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/pits-mares-nadons_132_5536193.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_81251878.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Leer versi&oacute;n en castellano</a>
    </p><p class="article-text">
        Sabem que els recursos naturals s&oacute;n escassos, que l&rsquo;activitat humana els est&agrave; destruint a un ritme massa alt, que ens cal pensar en fonts d&rsquo;energia alternatives com les renovables i fer-les viables&hellip; per&ograve; amb tot continuem mantenint una relaci&oacute; ambivalent amb la natura. M&eacute;s enll&agrave; dels beneficis econ&ograve;mics a curt termini, tamb&eacute; n&rsquo;hi ha d&rsquo;emocionals que ens poden explicar per qu&egrave; continuem explotant sense reconeixement, com tamb&eacute; fem en altres &agrave;mbits.
    </p><p class="article-text">
        Alguns ecopsicoanalistes assimilen la relaci&oacute; de la humanitat amb la Terra a la relaci&oacute; que el nad&oacute; mant&eacute; amb el pit de la mare; viscut com una font de nutrici&oacute; que sent que se li deu pel sol fet de n&eacute;ixer, i mai es demana com es produeix aquesta llet que l&rsquo;alimenta i, encara menys, es planteja que algun dia es pugui acabar.
    </p><p class="article-text">
        D&rsquo;adults, per&ograve; tal com nadons, crescuts com a petits pr&iacute;nceps o princeses en sistemes de benestar, podem trobar-nos tamb&eacute; exigint all&ograve; que se&rsquo;ns deu pel sol fet d&rsquo;existir i oblidar-nos del que nosaltres devem a aquesta <em>mare</em> que ens alimenta. L&rsquo;explotem i no en tenim cura, fins que emmalalteix i ens adonem que la Terra, en aquest cas, tamb&eacute; ens necessita per sobreviure.
    </p><p class="article-text">
        Tamb&eacute; com a nadons vivim com si el <em>pit</em> es realiment&eacute;s de manera natural, com la provisi&oacute; dels serveis que rebem o la gesti&oacute; de la instituci&oacute; on treballem com a professionals, per exemple, i deixem en mans d&rsquo;altres, gestors, experts o pol&iacute;tics, all&ograve; en qu&egrave; nosaltres tamb&eacute; podem incidir, en m&eacute;s o menys grau. D&rsquo;aquesta manera podem evitar-nos sentir la pr&ograve;pia corresponsabilitat en el que succeeix al nostre entorn o mantenir una autoimatge de puresa des de la dist&agrave;ncia dels nostres despatxos o fam&iacute;lies. Com quan ens trobem parlant del <em>sistema</em> com una gran m&agrave; negra que ho pot tot i oblidem que tots vivim en sistemes que ens influeixen i en qu&egrave; influ&iuml;m, que a la vegada estan interrelacionats i s&oacute;n i som interdependents.
    </p><p class="article-text">
        I tamb&eacute; com nadons, viure en la fantasia de disposar d&rsquo;un recurs il&middot;limitat com la llet del pit matern, &eacute;s una altra temptaci&oacute; habitual; ja que ens evita confrontar-nos amb altres l&iacute;mits com el temps i la fi, la pertanyen&ccedil;a, les pr&ograve;pies capacitats&hellip; i per tant amb les dificultats inherents a la mateixa vida, i que molt sovint s&oacute;n imprevisibles.
    </p><p class="article-text">
        Recon&egrave;ixer que no controlem tot el que ens passa, que som incomplets i necessitem dels altres, com tamb&eacute; ens necessiten, &eacute;s perdre la innoc&egrave;ncia de l&rsquo;infant, que potser no ens fa m&eacute;s feli&ccedil;os per&ograve; potser s&iacute; m&eacute;s plens i sobretot autors d&rsquo;aquesta nostra vida compartida.
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/pits-mares-nadons_132_5536193.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 19 Dec 2012 07:57:16 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[De pits, mares i nadons]]></media:title>
    </item>
    <item>
      <title><![CDATA[De pechos, madres y bebés]]></title>
      <link><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/pechos-madres-bebes_132_5536203.html]]></link>
      <description><![CDATA[<p class="article-text">
        <a href="http://www.eldiario.es/catalunyaplural/_6_81251877.html" target="_blank" data-mrf-recirculation="links-noticia" class="link">Llegir versi&oacute; en catal&agrave;</a>
    </p><p class="article-text">
        Sabemos que los recursos naturales escasean, que la actividad humana los est&aacute; destruyendo a un ritmo demasiado alto, que tenemos que pensar en fuentes de energ&iacute;a alternativas como las renovables y hacerlas viables&hellip; pero con todo seguimos manteniendo una relaci&oacute;n ambivalente con la naturaleza. M&aacute;s all&aacute; de los beneficios econ&oacute;micos a corto plazo, tambi&eacute;n hay de emocionales que nos pueden explicar por qu&eacute; seguimos explotando sin reconocimiento, como tambi&eacute;n lo hacemos en otros &aacute;mbitos.
    </p><p class="article-text">
        Algunos ecopsicoanalistas asimilan la relaci&oacute;n de la humanidad con la Tierra a la relaci&oacute;n que el beb&eacute; mantiene con el pecho materno; vivido como fuente de nutrici&oacute;n que siente que se le debe por el solo hecho de nacer, y nunca se pregunta c&oacute;mo se produce esta leche que lo alimenta y, todav&iacute;a menos, se plantea que alg&uacute;n d&iacute;a se pueda acabar.
    </p><p class="article-text">
        De adultos, pero como si fu&eacute;ramos beb&eacute;s, crecidos como peque&ntilde;os pr&iacute;ncipes o princesas en sistemas de bienestar, podemos encontrarnos tambi&eacute;n exigiendo aquello que se nos debe por el solo hecho de existir y olvidarnos de lo que nosotros debemos a esta <em>madre</em> que nos alimenta. Explotamos y dejamos de lado su cuidado y mantenimiento, hasta que enferma y nos damos cuenta de que la Tierra, en este caso, tambi&eacute;n nos necesita para sobrevivir.
    </p><p class="article-text">
        Tambi&eacute;n como beb&eacute;s vivimos como si el <em>pecho</em> se realimentara de forma natural, como la provisi&oacute;n de los servicios que recibimos o la gesti&oacute;n de la instituci&oacute;n donde trabajamos como profesionales, por ejemplo, y dejamos en manos de otros, gestores, expertos o pol&iacute;ticos, aquello en que nosotros tambi&eacute;n podemos incidir, en mayor o menor grado. De este modo nos evitamos sentir la propia corresponsabilidad en lo que sucede a nuestro alrededor o mantener una autoimagen de pureza desde la distancia de nuestros despachos o familias. Como cuando nos encontramos hablando del <em>sistema</em> como una gran mano negra que lo puede todo y olvidamos que todos vivimos en sistemas que nos influyen y en que influimos, que a la vez est&aacute;n interrelacionados y son y somos interdependientes.
    </p><p class="article-text">
        Y tambi&eacute;n como beb&eacute;s, vivir en la fantas&iacute;a de disponer de un recurso ilimitado como la leche del pecho materno, es otra tentaci&oacute;n habitual; pues nos evita confrontarnos con otros l&iacute;mites como el tiempo y el fin, el pertenecer, las propias capacidades&hellip; y por lo tanto con las dificultades inherentes a la misma vida, que son con frecuencia imprevisibles.
    </p><p class="article-text">
        Reconocer que no controlamos todo lo que nos pasa, que somos incompletos y necesitamos de los otros, como tambi&eacute;n ellos nos necesitan, es perder la inocencia de la ni&ntilde;ez, y quiz&aacute; no nos hace m&aacute;s felices pero quiz&aacute; s&iacute; m&aacute;s plenos y sobretodo autores de esta nuestra vida compartida
    </p>]]></description>
      <dc:creator><![CDATA[Sandra Carrau]]></dc:creator>
      <guid isPermaLink="true"><![CDATA[https://www.eldiario.es/catalunya/opinions/pechos-madres-bebes_132_5536203.html]]></guid>
      <pubDate><![CDATA[Wed, 19 Dec 2012 07:56:52 +0000]]></pubDate>
      <media:title><![CDATA[De pechos, madres y bebés]]></media:title>
      <media:keywords><![CDATA[Madres,Bebés]]></media:keywords>
    </item>
  </channel>
</rss>
