Junto con la Science Gallery del Trinity College Dublin el centro de Cultura Contemporáneo de Barcelona (CCCB) presenta la exposición +Humanos hasta el 7 de abril de 2016. Una muestra que combina unos cincuenta trabajos del mundo del arte y de la ciencia con los que se apuntan algunas de las diversas direcciones que pude tomar la especie humana en un futuro quizá no tan lejano.

Es el presente el que ya está dibujando las sendas a seguir. Sin embargo, y ahí incide la exposición del CCCB, el debate está servido, se abren importantes incógnitas para la ciencia, la filosofía y la ética. Desde la exposición apuntan ideas, lanzan preguntas, el resto de detonadores del discurso son las obras expuestas, cada una de ellas abre un tema, un interrogante. La elaboración de futuribles corre a cargo del visitante.

Con obras de arte, artefactos históricos, vídeos, investigaciones científicas y productos comerciales, la exposición se divide en cuatro ejes temáticos para “crear el marco de exploración”: Capacidades aumentadas, Encontrarse con los otros, Diseñando el entorno y La vida en los límites. Van a continuación algunos apuntes.

En +Humanos se cuestionan asuntos esencialistas como, por ejemplo, hasta qué punto es uno humano, cuándo deja de serlo para ser “otra cosa” si a su cuerpo se le añaden prótesis, chips, si se altera su química o su ADN. Si el alma puede existir sin su cuerpo biológico y adaptarse a vivir en los circuitos de un ordenador.

Lo que en términos de trasvase e inmortalidad, por un lado, plantea si seremos capaces de aislar nuestra consciencia y almacenarla en un ordenador convertida en datos replicables. O, al revés, ¿se puede implantar el “cerebro artificial” de un ordenador en el cuerpo de una persona? Paralelamente, el cuerpo humano, con los avances médicos quizá pueda tener recambios ad infinitum cada vez que un órgano se le atrofia... Si se juntan estas perspectivas, tenemos motivos justificados para creer que en el futuro los Dioses no estarán solos en la historia del Tiempo.

En cuestión de hibridación, existirá una cultura cyborg cuando el humano sea capaz de aumentar sus capacidades ya sea con química, ingeniería del ADN, añadidos protésicos mecánicos o electrónicos. Y la muestra nos plantea si el día de mañana con tantas modificaciones en el cuerpo nos separaremos del Homo Sapiens como especie... Sepa que si usted usa lentillas, ya es un poco cyborg.

Paralelamente, también puede que nuestras creaciones, las máquinas, tomen conciencia o algo parecido –para entenderlo en términos humanos– que desconocemos... ¿Será posible la convivencia? ¿Gozaremos de los mismos derechos y deberes? Sabíamos que los ordenadores no sólo juegan estupendamente al ajedrez, pero es que son capaces de hasta escribir libros no del todo malos como True Love, que los críticos literarios dicen que un Anna Karenina al estilo Murakami. Si las computadoras ya son capaces de 'hacer' arte, ¿cuánto camino les queda por recorrer para pensar y sentir de forma autónoma?

Sin embargo, nada es gratuito. Nuestra especie, que desde los albores de su génesis ha pugnado por convertir el medio en algo amable para su existencia –hasta el punto que la edad del planeta que habitamos lleva el nombre Antropoceno–, actualmente puede verse superada por las consecuencias de dichos cambios. ¿Seremos capaces también nosotros mismos de salir de los problemas que nos vamos creando? ¿Es demasiado tarde para hallar una salida del atolladero?

A diferencia del pasado, la velocidad con la que se producen los cambios introducidos por el hacer del hombre es enorme. También la ciencia avanza exponencialmente, crea el problema y la solución. Es un equilibrio precario, las consecuencias de nuestras acciones sobre el planeta jamás habían tenido tanta repercusión y los márgenes de corrección se estrechan. ¿Tendrá la especie humana capacidad de reacción cuando la urgencia lo demanda? ¿Cambiará de nuevo el planeta o deberá ella evolucionar para adaptarse?

Como apuntan con el símbolo “+” de la exposición, la lectura que se hace es positiva, no se evaden cuestiones fundamentales finismundistas, pero el mensaje de fondo es optimista: más allá de los problemas y consecuencias que podamos crear, la especie humana, mutada o no, tirará para delante. Así sea, por el bien de todos y, sobre todo, de nuestros hijos.

Amb la Science Gallery del Trinity College Dublin el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta l'exposició +Humans fins al 7 d'abril de 2016. Una mostra que combina uns cinquanta treballs del món de l'art i de la ciència amb els quals s'apunten algunes de les diverses direccions que pot prendre l'espècie humana en un futur potser no tan llunyà.

És el present el que ja està dibuixant els camins per on transitar. No obstant això, i aquí incideix l'exposició del CCCB, el debat està servit, s'obren importants incògnites per a la ciència, la filosofia i l'ètica. Des de l'exposició apunten idees, llencen preguntes, la resta de detonadors del discurs són les obres exposades, cadascuna d'elles obre un tema, un interrogant. L'elaboració de futuribles és a càrrec del visitant.

Amb obres d'art, artefactes històrics, vídeos, recerques científiques i productes comercials, l'exposició es divideix en quatre eixos temàtics per “crear el marc d'exploració”: Capacitats augmentades, Trobar-se amb els altres, Dissenyant l'entorn i La vida en els límits. Van a continuació algunes anotacions.

En +Humans es qüestionen assumptes essencialistes com, per exemple, fins a quin punt és un d'humà, quan deixa de ser-ho per ser “una altra cosa” si al seu cos se li afegeixen pròtesis, xips, si s'altera la seva química o el seu ADN. Si l'ànima pot existir sense el seu cos biològic i adaptar-se a viure en els circuits d'un ordinador.

El que en termes de transvasament i immortalitat, d'una banda, planteja si serem capaços d'aïllar la nostra consciència i emmagatzemar-la en un ordinador convertida en dades reproduïbles. O, a l'inrevés, es pot implantar el “cervell artificial” d'un ordinador en el cos d'una persona? Paral·lelament, el cos humà, amb els avanços mèdics potser podrà tenir recanvis ad infinitum cada vegada que un òrgan se li atrofia... Si s'ajunten aquestes perspectives, tenim motius justificats per creure que en el futur els Déus no estaran sols en la història del Temps.

En qüestió d'hibridació, existirà una cultura cyborg quan l'humà sigui capaç d'augmentar les seves capacitats ja sigui amb química, enginyeria de l'ADN, afegits protèsics mecànics o electrònics. I la mostra ens planteja si el dia de demà amb tantes modificacions en el cos ens separarem de l'Homo Sapiens com a espècie... Sàpiga que si vostè usa lents de contacte, ja és una mica cyborg.

Paral·lelament, també pot ser que les nostres creacions, les màquines, prenguin consciència o quelcom semblat –per entendre-ho en termes humans– que desconeixem... Serà possible la convivència? Gaudirem dels mateixos drets i deures? Sabíem que els ordinadors no només juguen estupendament als escacs, però és que són capaços de fins a escriure llibres no del tot dolents com True Love, que els crítics literaris diuen que és un Anna Karenina amb l'estil Murakami. Si les computadores ja són capaces de 'fer' art, quant camí els queda per recórrer per pensar i sentir de forma autònoma?

No obstant això, res és gratuït. La nostra espècie, que des de les albors de la seva gènesi ha pugnat per convertir l’entorn una cosa amable per a la seva existència –fins al punt que l'edat del planeta que habitem porta el nom Antropocè–, actualment pot veure's superada per les conseqüències d'aquests canvis. Serem capaços també nosaltres mateixos de sortir dels problemes que ens anem creant? És massa tarda per trobar una sortida del cul de sac?

A diferència del passat, la velocitat amb la qual es produeixen els canvis introduïts per l'home és enorme. També la ciència avança exponencialment, crea el problema i la solució. És un equilibri precari, les conseqüències de les nostres accions sobre el planeta mai havien tingut tanta repercussió i els marges de correcció s'estrenyen. Tindrà l'espècie humana capacitat de reacció quan la urgència ho demanda? Canviarà de nou el planeta o haurà d’evolucionar ella mateixa per adaptar-se?

Com apunten amb el símbol “+” de l'exposició, la lectura que es fa és positiva, no s'evadeixen qüestions fonamentals finismundistes, però el missatge de fons és optimista: més enllà dels problemes i conseqüències que puguem crear, l'espècie humana, mutada o no, tirarà endavant. Així sigui, pel bé de tots i, sobretot, dels nostres fills.

Desde antes de ayer y hasta mañana 4 de octubre en el Pabellón Italiano de la Fira de Montjuic encontraremos el Swab. Esta feria de arte contemporáneo de Barcelona reúne en su octava edición a 65 galerías venidas de 22 países. Fundada y dirigida por el arquitecto Joaquín Díez-Cascón desde sus inicios en las Drassanes en 2007, ha ido evolucionando y ganando adeptos entre galeristas y público general hasta hacerse el un hueco en el calendario cultural de la ciudad.

¿Cómo nace una feria como Swab en Barcelona?

Soy coleccionista e iba a diversas ferias del mundo, me di cuenta de que en Barcelona no existía este tipo de feria. Lo comentaba a galeristas amigos míos y les preguntaba porqué no había una aquí y decían que era un tema muy complicado. Debí ser tan pesado que al final me dijeron que porqué no la montaba yo... y aquí estamos. Por otro lado, hoy en día con la globalización las galerías necesitan un escaparate de gran visibilidad y eso es lo que ofrece Swab, a veces a los espacios propios es complicado que llegue el público.

Se queda todo en el vender y comprar...

No, la idea fundamental es acercar a Barcelona todo ese arte joven que está pasando en el mundo y todas las nuevas disciplinas, que se produzca un intercambio con la cultura de la ciudad y de Cataluña. Queremos acercar la feria al público, hacerla cotidiana, accesible y conseguir que la gente se habitúe al arte contemporáneo, lo conozca, reflexione con nosotros sobre él; y que durante el resto del año vaya a ver galerías, museos y centros de arte.

¿Qué tipo de arte contemporáneo nos traen a Montjuïc las galerías?

Hay un poco de todo y están representadas todas las disciplinas que existen hoy día. De alguna manera pretendemos que sea un pequeño muestrario de lo que está pasando en el mundo y en el mundo del arte internacional.

Más allá del tamaño evidente, ¿qué diferencia hay con Arco de Madrid?

Swab está hecha a escala humana desde las necesidades que un día hablábamos entre galeristas y coleccionistas y el público en general. Así puede existir esta conexión, este diálogo e intercambio. Para eso era necesario tener un número limitado de galerías, que en ningún caso excediera de 80, que estuviera dentro de la ciudad y no en el extrarradio...

Ya van ocho ediciones, ¿cómo ha evolucionado la feria?

Comenzamos con una feria en la que se veía arte joven a través de galerías y hemos ido creciendo a base de darle contenido y de dotarla de un discurso. Hacemos una feria mixta en la que hay un programa general en el cual las galerías desarrollan su exposición y una parte comisariada en que los comisarios también aportan su punto de vista sobre el arte contemporáneo. Así se ven dos partes diferenciadas de mundo del arte.

Del Swab de este año, ¿qué podríamos destacar?

Está muy bien la variedad, la sorpresa que cada año intentamos ofrecer. Tenemos un programa con fotografía china, artistas africanos y caribeños que tampoco se ve de forma habitual, el programa Swab Solo que va ganando nivel, el de dibujo con ocho galerías españolas (cuando el dibujo cada vez es más cercano a la gente), el Swab Seed que incluye aquellos espacios alternativos que están surgiendo en diferentes lugares del mundo... Queremos que todas estas nuevas alternativas estén presentes en la feria.

¿Qué volumen de negocio se movió en la edición anterior y qué se espera para esta?

El volumen es imposible de saber, es algo que a las galerías no les gusta divulgar. Hay galerías a las que les gusta poner el punto rojo y a otras no. Lo que sí sabemos es que el 75% de las galerías vendieron. Por otro lado, este año tenemos un 40% de fidelización en el programa general, pero nos gustaría llegar al 50%. Nosotros ya por concepto queremos que cada año haya un 45% de galerías diferentes, no queremos una feria monótona.

El arte no está en crisis, más bien está a tope... ¿Y el mercado del arte?

Se está produciendo un redescubrimiento del mundo de la cultura y del arte por parte de la gente que ya empieza a tener cierto nivel adquisitivo, también entre la gente joven. Es de las pocas cosas buenas que nos ha traído este cambio de era con la crisis. Al fin y al cabo, la cultura es lo único que alimenta el alma. Se está produciendo un acercamiento y como Swab es una feria asequible –por tener artistas emergentes–, puedes encontrar obras a partir de 100€ hasta miles de euros y comprarlas. La gente aprecia tener acceso a una pieza para su disfrute, que cada día que la ve tiene sus variantes, sus matices

¿Qué tendencias artísticas se vislumbran para este 2016?

Como la situación geopolítica es tan complicada, cualquier representación artística que denuncie la situación política o social y que representa lo que está pasando en la sociedad. Hay un retorno del arte conceptual, de las performances...

¿La gente consume, decora, invierte o colecciona arte en el sentido de buscar un algo intangible?

En algún sitio hay que poner la obra, pero creo que la gente está coleccionando por tener un diálogo con la obra durante X años. No es sólo un objeto decorativo. Yo nunca he comprado como inversión. Es un error comprar pensando en que va a ser una inversión pues te condiciona la elección, entonces tus objetivos no son limpios y el especular con el arte está reñido con disfrutar el arte. La obra la compro cuando me dice algo, ha movido una fibra de mi cuerpo.

Arquitecto, coleccionista de arte y desde hace unos años director de feria...

Ser arquitecto me da una visión diferente a otros protagonistas que están y viven dentro del mundo del arte. A la hora de organizar la feria hace que esta diferencia se note y Swab se desmarque del resto de ferias. Además, pertenecer a otra disciplina hace que no tenga que rendir cuentas con nadie del circuito artístico ni deber favores.

Des d’abans-d’ahir i fins demà 4 d'octubre en el Pavelló Italià de la Fira de Montjuïc trobarem el Swab. Aquesta fira d'art contemporani de Barcelona reuneix en la seva vuitena edició 65 galeries vingudes de 22 països. Fundada i dirigida per l'arquitecte Joaquín Díez-Cascón des dels seus inicis en les Drassanes el 2007, ha anat evolucionant i guanyant adeptes entre galeristes i públic general fins a fer-se un forat en el calendari cultural de la ciutat.

Com neix una fira com Swab a Barcelona?

Sóc col·leccionista i anava a diverses fires del món, em vaig adonar que a Barcelona no existia aquest tipus de fira. Ho comentava a galeristes amics meus i els preguntava perquè no hi havia una aquí i deien que era un tema molt complicat. Devia ser tan pesat que al final em van dir que perquè no la muntava jo... i aquí estem. D'altra banda, avui dia amb la globalització les galeries necessiten un aparador de gran visibilitat i això és el que ofereix Swab, de vegades als espais propis és complicat que arribi el públic.

Es queda tot en el vendre i comprar...

No, la idea fonamental és apropar a Barcelona tot aquest art jove que està passant al món i totes les noves disciplines, que es produeixi un intercanvi amb la cultura de la ciutat i de Catalunya. Volem apropar la fira al públic, fer-la quotidiana, accessible i aconseguir que la gent s'habituï a l'art contemporani, ho conegui, reflexioni amb nosaltres sobre ell; i que durant la resta de l'any vagi a veure galeries, museus i centres d'art.

Quin tipus d'art contemporani ens porten a Montjuïc les galeries?

Hi ha una mica de tot i estan representades totes les disciplines que existeixen avui dia. D'alguna manera pretenem que sigui un petit mostrari del que està passant al món i al món de l'art internacional.

Més enllà de la grandària evident, quina diferència hi ha amb Arco de Madrid?

Swab està feta a escala humana des de les necessitats que un dia parlàvem entre galeristes i col·leccionistes i el públic en general. Així pot existir aquesta connexió, aquest diàleg i intercanvi. Per a això era necessari tenir un nombre limitat de galeries, que en cap cas excedís de 80, que estigués dins de la ciutat i no en l'extraradi...

Ja van vuit edicions, com ha evolucionat la fira?

Començàrem amb una fira en la qual es veia art jove a través de galeries i hem anat creixent a força de donar-li contingut i de dotar-la d'un discurs. Fem una fira mixta en la qual hi ha un programa general en el qual les galeries desenvolupen la seva exposició i una part comissariada on els comissaris també aporten el seu punt de vista sobre l'art contemporani. Així es veuen dues parts diferenciades de món de l'art.

Del Swab d'aquest any, què podríem destacar?

Està molt bé la varietat, la sorpresa que cada any intentem oferir. Tenim un programa amb fotografia xinesa, artistes africans i del Carib que tampoc es veu de forma habitual, el programa Swab Solo que va guanyant nivell, el de dibuix amb vuit galeries espanyoles (quan el dibuix cada vegada és més proper a la gent), el Swab Seed que inclou aquells espais alternatius que estan sorgint en diferents llocs del món... Volem que totes aquestes noves alternatives estiguin presents en la fira.

Quin volum de negoci es va moure en l'edició anterior i què s'espera per a aquesta?

El volum és impossible de saber, és quelcom que a les galeries no els agrada divulgar. Hi ha galeries a les quals els agrada posar el punt vermell i a unes altres no. El que sí sabem és que el 75% de les galeries van vendre. D'altra banda, aquest any tenim un 40% de fidelització al programa general, però ens agradaria arribar al 50%. Nosaltres ja per concepte volem que cada any hi hagi un 45% de galeries diferents, no volem una fira monòtona.

L'art no està en crisi, més aviat està a tope... I el mercat de l'art?

S'està produint un redescobriment del món de la cultura i de l'art per part de la gent que ja comença a tenir cert nivell adquisitiu, també entre la gent jove. És de les poques coses bones que ens ha portat aquest canvi d'era amb la crisi. Al cap i a la fi, la cultura és l'única cosa que alimenta l'ànima. S'està produint un acostament i com Swab és una fira assequible –per tenir artistes emergents–, pots trobar obres a partir de 100€ fins a milers d'euros i comprar-les. La gent aprecia tenir accés a una peça pel seu gaudi, que cada dia que la veu té les seves variants, els seus matisos

Quines tendències artístiques s'albiren per aquest 2016?

Com la situació geopolítica és tan complicada, qualsevol representació artística que denunciï la situació política o social i que representa el que està passant en la societat. Hi ha una revifalla de l'art conceptual, de les performances...

La gent consumeix, decora, inverteix o col·lecciona art en el sentit de buscar un alguna cosa intangible?

En algun lloc cal posar l'obra, però crec que la gent està col·leccionant per tenir un diàleg amb l'obra durant X anys. No és només un objecte decoratiu. Jo mai he comprat com a inversió. És un error comprar pensant que serà una inversió, ja que et condiciona l'elecció, llavors els teus objectius no són nets i l'especular amb l'art està renyit amb gaudir l'art. L'obra la compro quan em diu alguna cosa, ha mogut una fibra del meu cos.

Arquitecte, col·leccionista d'art i des de fa uns anys director de fira...

Ser arquitecte em dóna una visió diferent d’altres protagonistes que estan i viuen dins del món de l'art. A l'hora d'organitzar la fira fa que aquesta diferència es noti i Swab es desmarqui de la resta de fires. A més, pertànyer a una altra disciplina fa que no hagi de rendir comptes amb ningú del circuit artístic ni deure favors.

La primera Ciutat de la Literatura UNESCO va ser Edimburg en 2004 i l'han seguit Melbourne, Iowa City, Dublín, Reykjavík, Norwich, Cracòvia, Heidelberg, Praga, Dunedin i Granada. Barcelona es postula per a la present edició amb la força de ser una ciutat que ha comptat amb la literatura en la seva trama històrica. Compta amb un dia com Sant Jordi dedicat als llibres, a més d'una important xarxa de biblioteques i de ser centre editorial tant en llengua castellana com, per descomptat, en la catalana. Això entre altres coses. Parlem amb Esteve Caramés, Responsable de Relacions Internacionals Cultura, en l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), qui coordina l'equip tècnic que ha elaborat el projecte de la candidatura. La resolució es farà pública el proper 11 de desembre.

Com sorgeix la idea de presentar Barcelona a Ciutat de la Literatura UNESCO?

És una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona –dirigida per Berta Sureda, Comissionada de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona– fruit del treball del Consell Promotor que inclou 150 representants del món del llibre i la literatura a la ciutat. El nostre treball ha estat recollir les iniciatives generades i ajustar-les als requeriments de la xarxa de ciutats creatives de l’UNESCO i promovem el contacte amb les altres ciutats.

Què fa de Barcelona una possible Ciutat de la Literatura?

Barcelona ja és una ciutat de la literatura. És històricament una capital editorial mundial en llengua castellana, que a més té la particularitat única de ser-ho també en llengua catalana. En ella operen tots els agents de la cadena del llibre, al costat d'institucions literàries amb un dinamisme envejable. Les nostres biblioteques són un referent internacional, vam ser fundadors de la xarxa ICORN de Ciutats Refugi per a escriptors perseguits i som també un gran centre de formació en totes les disciplines del llibre. I per descomptat, la ciutat ha estat el centre d'inspiració per als escriptors, constituint un ric patrimoni literari.

Contra que altres ciutats es 'competeix' en aquesta edició?

Sabem que es presenten Seattle (per segona vegada), Nottingham, Ljubljana, Lviv i Bagdad; encara que poden ser moltes més. L'any passat es van presentar Salamanca i Granada, però no tenim notícies que la primera s'hagi tornat a presentar.

Juga en contra que ja hi hagi una altra ciutat d'un mateix estat?

En principi, la xarxa busca diversificar-se en l’àmbit geogràfic i en perfils de ciutats. Granada va entrar a la xarxa al desembre del 2014, quan el projecte de Barcelona ja estava en marxa. Malgrat la proximitat geogràfica, el perfil de ciutat és diferent. Hi ha altres casos de dues ciutats al mateix país, com Edimburg i Norwich en el Regne Unit, i Nottingham també es presenta aquest any.

Des del moment que es presenta candidatura és que es veuen possibilitats...

Sabem de l'interès de l’UNESCO perquè Barcelona formi part de la xarxa de Ciutats Creatives. Hem treballat el nostre projecte amb les ciutats que ja són Ciutats de la Literatura i sabem també que veuen amb molt bons ulls el projecte que hem preparat. En el cas de no aconseguir-ho, hauríem d'estudiar el que ha succeït, i en la propera edició, després de seguir les recomanacions de la UNESCO, presentar o no un nou projecte.

Què aportarà formar part d'aquest 'club' de ciutats?

En primer lloc és un senyal de reconeixement cap a un dels sectors culturals més importants de Barcelona, que mereix ser reconegut. Però anem més enllà, volem treballar amb institucions, festivals, sector editorial, biblioteques, associacions professionals amb un objectiu compartit, fer créixer el fet literari, incrementar el seu valor i els nostres índexs de lectura, particularment entre els més joves. Hi ha molt camí per recórrer, i ser Ciutat de la Literatura de la UNESCO és una bona excusa per fer-ho possible.

Té repercussions en l’àmbit internacional?

La inclusió a la xarxa ens permetria treballar de forma cooperativa amb altres ciutats que també han fet l'aposta de posar la literatura al centre de les seves polítiques culturals. Les Ciutats de la Literatura UNESCO són diferents entre elles, unes estan més centrades en la divulgació del patrimoni, unes altres en el turisme cultural, unes altres en l'escriptura creativa o l'edició, però totes tenen l'objectiu que la literatura contribueixi al desenvolupament social, cultural i econòmic de les seves ciutats. Comparteixen bones pràctiques, realitzen intercanvis i engeguen projectes cooperatius, com les residències d'escriptura per a autors de la xarxa que començaran a l'octubre a Praga.

I quant a efectes econòmics?

La designació no implica una dotació econòmica i no ens consta que s'hagin quantificat els efectes econòmics de la designació, encara que les Ciutats sí que analitzen l'impacte de les accions en termes de públic o d'accions cooperatives. En alguns casos la designació ha tingut un impacte positiu en la projecció internacional de la ciutat.

Com o de qui sorgeix la idea?

La candidatura es va presentar el passat mes de juliol arran d'un article en el suplement Cultura/s de La Vanguardia, escrit per Maria Patricio, que va passar a integrar l'equip de candidatura des de l'inici. Barcelona sempre és molt activa en l’UNESCO (la ciutat acull fins a 7 espais que són Patrimoni Mundial), i el nostre treball amb Agenda 21 de la Cultura en la Comissió de Cultura de CGLU ha estat sempre molt bé acollit en la UNESCO. Pensàvem sumar-nos a la xarxa de Ciutats Creatives UNESCO, i arribem a la conclusió que fer-ho en Literatura era el més positiu per a la ciutat i els seus sectors culturals.

Es perd força quan tanca una llibreria com a Negra y Criminal?

En tots els casos, que tanqui una llibreria és una gran pèrdua per als ciutadans. Actualment, estem estudiant com actuen altres ciutats per preservar les llibreries. Hi ha casos molt interessants com el de París que volem analitzar detalladament. Afegir que afortunadament el Festival BCNegra seguirà endavant, així ho vol Paco Camarasa i nosaltres també, i a més ja està col·laborant amb altres ciutats de la xarxa, com Edimburg.

Així mateix algunes editorials estan de poc desplaçant-se a Madrid?

Barcelona compta amb professionals amb molta experiència en tota la cadena del llibre, difícils de trobar avui en altres ciutats. Un valor intangible de gran competitivitat. No és casualitat que les més importants cases d'edició en literatura en llengua espanyola estiguin aquí, i la Capitalitat UNESCO és un reconeixement per a la labor de tot el sector editorial que volem retenir a Barcelona doncs forma part del nostre ADN cultural.

La primera Ciudad de la Literatura UNESCO fue Edimburgo en 2004 y la han seguido Melbourne, Iowa City, Dublín, Reykjavík, Norwich, Cracovia, Heidelberg, Praga, Dunedin y Granada. Barcelona se postula para la presente edición con la fuerza de ser una ciudad que ha contado con la literatura en su trama histórica. Cuenta con un día como Sant Jordi dedicado a los libros, además de una importante red de bibliotecas y de ser centro editorial tanto en lengua castellana como, por supuesto, en la catalana. Esto entre otras cosas. Hablamos con Esteve Caramés, Responsable de Relaciones Internacionales Cultura, en el Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), quien coordina el equipo técnico que ha elaborado el proyecto de la candidatura. La resolución se hará pública el próximo 11 de diciembre...

¿Cómo surge la idea de presentar Barcelona a Ciudad de la Literatura de la UNESCO?

Es una iniciativa del Ayuntamiento de Barcelona –dirigida por Berta Sureda, Comisionada de Cultura del Ayuntamiento de Barcelona– fruto del trabajo del Consejo Promotor que incluye 150 representantes del mundo del libro y la literatura en la ciudad. Nuestro trabajo ha sido recoger las iniciativas generadas y ajustarlas a los requerimientos de la red de ciudades creativas de UNESCO y promovemos el contacto con las demás ciudades.

¿Qué hace de Barcelona una posible Ciudad de la Literatura?

Barcelona ya es una ciudad de la literatura. Es históricamente una capital editorial mundial en lengua castellana, que además tiene la particularidad única de serlo también en lengua catalana. En ella operan todos los agentes de la cadena del libro, junto a instituciones literarias con un dinamismo envidiable. Nuestras bibliotecas son un referente internacional, fuimos fundadores de la red ICORN de Ciudades Refugio para escritores perseguidos y somos también un gran centro de formación en todas las disciplinas del libro. Y por supuesto, la ciudad ha sido el centro de inspiración para los escritores, constituyendo un rico patrimonio literario.

¿Contra que otras ciudades se 'compite' en esta edición?

Sabemos que se presentan Seattle (por segunda vez), Nottingham, Ljubljana, Lviv y Bagdad; aunque pueden ser muchas más. El año pasado se presentó Salamanca junto a Granada, pero no tenemos noticias de que se haya vuelto a presentar.

¿Juega en contra que ya haya otra ciudad de un mismo país?

En principio, la red busca diversificarse a nivel geográfico y en perfiles de ciudades. Granada entró en la red en diciembre del 2014, cuando el proyecto de Barcelona ya estaba en marcha. Pese a la proximidad geográfica, el perfil de ciudad es distinto. Hay otros casos de dos ciudades en el mismo país, como Edimburgo y Norwich en el Reino Unido, y Nottingham también se presenta.

Desde el momento que se presenta candidatura es que se ven posibilidades...

Sabemos del interés de UNESCO para que Barcelona forme parte de la red de Ciudades Creativas. Hemos trabajado nuestro proyecto con las ciudades que ya son Ciudades de la Literatura y sabemos también que ven con muy buenos ojos el proyecto que hemos preparado. En el caso de no conseguirlo, deberíamos estudiar lo que ha sucedido, y en la próxima edición, tras seguir las recomendaciones de la UNESCO, presentar o no un nuevo proyecto.

¿Qué aportará formar parte de este 'club' de ciudades?

En primer lugar es una señal de reconocimiento hacia uno de los sectores culturales más importantes de Barcelona, que merece ser reconocido. Pero vamos más allá, queremos trabajar con instituciones, festivales, sector editorial, bibliotecas, asociaciones profesionales con un objetivo compartido, hacer crecer el hecho literario, incrementar su valor y nuestros índices de lectura, particularmente entre los más jóvenes. Hay mucho camino que recorrer, y ser Ciudad de la Literatura Unesco es una buena excusa para hacerlo posible.

¿Tiene repercusiones a nivel internacional?

La inclusión en la red nos permitiría trabajar de forma cooperativa con otras ciudades que también han hecho la apuesta de poner la literatura en el centro de sus políticas culturales. Las Ciudades de la Literatura UNESCO son distintas entre ellas, unas están más centradas en la divulgación del patrimonio, otras en el turismo cultural, otras en la escritura creativa o la edición, pero todas tienen el objetivo de que la literatura contribuya al desarrollo social, cultural y económico de sus ciudades. Comparten buenas prácticas, realizan intercambios y ponen en marcha proyectos cooperativos, como las residencias de escritura para autores de la red que empezarán en octubre en Praga.

¿Y en cuanto a efectos económicos?

La designación no implica una dotación económica y no nos consta que se hayan cuantificado los efectos económicos de la designación, aunque las Ciudades sí analizan el impacto de las acciones en términos de público o de acciones cooperativas. En algunos casos la designación ha tenido un impacto positivo en la proyección internacional de la ciudad.

¿Cómo o de quién surge la idea?

La candidatura se presentó el pasado mes de julio a raíz de un artículo en el suplemento Cultura/s de La Vanguardia, escrito por Maria Patricio, que pasó a integrar el equipo de candidatura desde el inicio. Barcelona siempre es muy activa en UNESCO (la ciudad acoge hasta 7 espacios que son Patrimonio Mundial), y nuestro trabajo con Agenda 21 de la Cultura en la Comisión de Cultura de CGLU ha sido siempre muy bien acogido en la UNESCO. Pensábamos sumarnos a la red de Ciudades Creativas UNESCO, y llegamos a la conclusión que hacerlo en Literatura era lo más positivo para la ciudad y sus sectores culturales.

¿Se pierde fuerza cuando cierra una librería como Negra y Criminal?

En todos los casos, que cierre una librería es una gran pérdida para los ciudadanos. Actualmente, estamos estudiando cómo actúan otras ciudades para preservar las librerías. Hay casos muy interesantes como el de París que queremos analizar detalladamente. Añadir que afortunadamente el Festival BCNegra seguirá adelante, así lo quiere Paco Camarasa y nosotros también, y además ya está colaborando con otras ciudades de la red, como Edimburgo.

¿Asimismo algunas editoriales están de a poco desplazándose a Madrid?

Barcelona cuenta con profesionales con mucha experiencia en toda la cadena del libro, difíciles de encontrar hoy en otras ciudades. Un valor intangible de gran competitividad. No es casualidad que las más importantes casas de edición en literatura en lengua española estén aquí, y la Capitalidad UNESCO es un reconocimiento para la labor de todo el sector editorial que queremos retener en Barcelona pues forma parte de nuestro ADN cultural.

Vingut de Foehn Records aquest any Marc Campillo (Barcelona, 1975) estarà al capdavant de Barcelona Acció Musical, que tots coneixem com BAM, una de les línies de concerts que inunden la ciutat durant les Festes de la Mercè. Ha pres el testimoni de Carlos Conesa durant quatre anys per dotar de contingut independent a les propostes més populars. Toni Allen, Neue, Loop, Bombino, Shopping o Beach Beach són alguns dels 43 grups d'un cartell desplegat del 18 al 24 de setembre del que diu estar molt content.

Ha evolucionat el BAM des d'aquell primer de 1993?

En el BAM hi ha hagut una filosofia molt continuista que intenta que sigui eclèctic, que hi hagi una mica de tot i que no sigui el típic festival alternatiu. Al cap i a la fi tot és música. Per a mi és perfecte doncs jo no hi distingeixo, m'agraden tots els estils. He volgut seguir aquesta línia, he estat consumidor de concerts del BAM. El que al final es reflecteix en els diferents directors del BAM són els gustos de cadascun.

I a tu on se't pot reconèixer en el cartell d'aquest any?

He intentat que sigui molt eclèctic i variat, tocar tots els estils amb la dificultat que la gent no coneix que estàs condicionat per la disponibilitat dels grups i els seus cachés. És més fàcil que el 80% del cartell sigui el típic grup anglosaxó o americà que està de gira per Europa i aquest any, per exemple, hi ha molts grups africàns perquè estaven de gira com Bombino. M'agrada tot tipus de música, després puc consumir més una que una altra però a partir d'aquí hi ha una intenció i hi ha un gust. La intenció és que hi hagi el màxim de representació d'estils, idees i música.

Amb Carlos Conesa, l'anterior director, hi ha alguna diferència evident?

Som amics i m'agrada el que fa, evidentment tenim uns gustos que compartim i uns altres que no però al final la filosofia és la mateixa. Una altra cosa són els pressupostos amb els quals hagin pogut comptar uns o altres directors. En començar a programar vaig pensar que era el que jo volia i després, a poc a poc, m'he adonat del que podia. És un pressupost ajustat. Gairebé tot el que porto de fora està de gira, no et pots plantejar portar a algú exclusivament perquè faci una sola actuació.

Tens molta autonomia respecte a l'Ajuntament a l'hora d'escollir els grups?

Llibertat total, ningú m'ha condicionat. No hi ha una línia musical a seguir, es basen en el meu criteri i em donen autonomia absoluta. A partir d'aquí intento que sigui el més variat possible i que hi hagi representació de tot tipus d'estils.

I en relació al pressupost d'aquest any, quines xifres manegaves?

Per a contractació disposava de 118.000€. La producció –hotels, escenaris, backline–, que és el que realment encareix el tema, ho porta directament l’ICUB i els tres concerts de Damm no entren al meu pressupost. Amb 43 bandes, surt a una mitjana de 2.000 € - 3.000 € i tenint en compte que ells s'han de pagar els bitllets, hi ha molts grups que vénen a cost. Per això la majoria de grups aprofiten que estan de gira.

Diferents edicions, diferents pressupostos...

El pressupost ha anat baixant, estem en crisi. També les festes de la Mercè s'han estès amb l'art de carrer, més la inversió en un altre tipus d'activitats culturals. Desconec amb el que és manegaven abans però coneixent la indústria i els festivals, són molt pocs diners. Tot i així jo estic contentíssim amb el cartell que ha quedat, crec que hi ha una oferta súper àmplia per poder trobar tot el que vols.

Si haguessis de parlar de caps de cartell...

No ho contemplo. Podria dir que Toni Allen perquè m'ha costat molt portar-lo i a mi em feia il·lusió… però la majoria de grups estan cobrant per sota del seu caché habitual. Quan a un grup se li diu que és per tocar en el BAM posen facilitats, són conscients que és un festival gratuït, que no té patrocinadors i a més dóna quantitat de públic. Si aquests grups vinguessin amb prou feines ficarien 600 persones en una sala i en els escenaris del BAM et trobes amb 6.000-7.000 persones que moltes vegades no és públic objectiu. Interessa, ja que ve a descobrir-te i a partir d'aquí pot ser que compri els teus discos o vagi als teus concerts. A més, la repercussió mediàtica…

Per què es va crear aquest festival a la programació musical de la Mercè?

Jordi Gratacòs, que va ser el primer director i que, buscava un contrapunt als concerts més populars, més de festa major, que és en definitiva el que són les festes de la Mercè. El BAM ofereix coses més minoritàries, pensant més en música i no en tendències, modes, festa. Amb Mercé Música hi ha un diàleg, si bé Mercé Música està més condicionat ja que té una programació pensada pel que és una festa d'una ciutat, més per a tots els públics. No canvia la qualitat musical però sí la capacitat d'arribar a molta gent amb a LA Pegatina, Txarango, La Troba Kung Fu, Love of Lesbian, Mishima… Són grups que destaquen perquè tenen moltíssims seguidors i són coneguts.

Alguna idea exclusiva per a aquesta edició?

Des de l’ICUB em van demanar que aportés coses noves i vaig pensar en el col·lectiu Minimúsica, que ajunten a les famílies al voltant de la música doncs els consumidors de música tenen els seus nens. El dia 24 hi haurà activitats per a petits on se'ls apropa a la música amb el roller disco, després tallers i grups que fan un directe partint de la seva música però adaptada als nens que se senten partícips.

Com arribes a la direcció del BAM?

A més de fan de la música de tota la vida, l'any que ve complim 15 anys amb Foehn Records. No vaig crear el segell com a forma de vida, el que realment consumia era temps i diners… M'he guanyat la vida sempre amb altres coses però aquesta labor és la que m'ha ajudat al fet que ara estigui amb el BAM… S'ha valorat el treball. Em van cridar de l’ICUB i no se molt bé perquè, hi ha molta gent capaç de fer aquesta programació.

Parla'ns de la teva discogràfica Foehn Records

Amb una sèrie d'amics crèiem que hi havia un buit que no es cobria d'una sèrie de propostes musicals minoritàries i de difícil accés. Ningú apostava perquè fer diners era complicat. Passàrem anys molt durs, plantejant-nos si tancar… al final m'he quedat jo sol, més per la ràbia i perquè t'aporta molt encara que suposi molt de temps i diners. Ho hem fet com i amb el que hem pogut i ara tenim vuitanta i escaig grups. No hi ha el feedback de vendre discos o que la gent vagi a concerts. En un moment donat cal preguntar-se de què viuen els protagonistes de tot això, que no som ni jo, ni els mitjans, ni els festivals, sinó els músics. Cap grup que ha passat per Foehn o un segell independent s'ha guanyat la vida amb la seva música.

I quins recursos té un segell com Foehn?

Tinc clar que la música que publiquem té un topall. Si venc mil discos d'un grup, ja no dependrà de quanta promo faci o que surti en més mitjans, hi ha el públic que hi ha… per anar més enllà hauria d'haver-hi un canvi cultural del país. Ara el que ens queda és sortir a lluitar fora, internacionalitzar el segell, aquest país no dóna per més. La indústria s'ha concentrat tota en el directe i el directe al final queda entre quatre. Veus molts festivals i molt cartell però els caches es paguen, i ho entenc, en relació a la capacitat que té un grup de portar públic i vendre entrades. La música empaquetada està morta, CD, vinil per molt romanticisme que hi hagi o el digital no dóna. Es viu de l'editorial, de ficar-se en publicitat, cinema o del directe.

Amb aquesta arrenques i et quedaran tres edicions més de BAM… algun full de ruta?

En realitat no m'he arribat a plantejar si agradarà o funcionarà, estic molt content amb tot el que he programat, he aconseguit una oferta tan gran de tots els estils que m'ha quedat un cartell molt interessant. La meva idea és seguir igual.

Venido de Foehn Records este año Marc Campillo (Barcelona, 1975) estará al frente de Barcelona Acció Musical, que todos conocemos como BAM, una de las líneas de conciertos que inundan la ciudad durante las Fiestas de la Mercè. Ha tomado el testigo de Carlos Conesa durante cuatro años para dotar de contenido independiente a las propuestas más populares. Toni Allen, Neue, Loop, Bombino, Shopping o Beach Beach son algunos de los 43 grupos de un cartel desplegado del 18 al 24 de septiembre del que dice estar muy contento.

¿Ha evolucionado el BAM desde aquel primero de 1993?

En el BAM ha habido una filosofía muy continuista que intenta que sea ecléctico, que haya un poco de todo y que no sea el típico festival alternativo. Al fin y al cabo todo es música. Para mi es perfecto pues yo no distingo, me gustan todos los estilos. He querido seguir esta línea, he sido consumidor de conciertos del BAM. Lo que al final se refleja en los diferentes directores del BAM son los gustos de cada uno.  

¿Y a ti dónde se te puede reconocer en el cartel de este año?

He intentado que sea muy ecléctico y variado, tocar todos los estilos con la dificultad que la gente no conoce que estás condicionado por la disponibilidad de los grupos y sus cachés. Es más fácil que el 80% del cartel sea el típico grupo anglosajón o americano que está de gira por Europa y este año, por ejemplo, hay mucho grupo africano porque estaban de gira como Bombino. Me gusta todo tipo de música, luego puedo consumir más una que otra pero a partir de aquí hay una intención y hay un gusto. La intención es que haya el máximo de representación de estilos, ideas y música.

¿Con Carlos Conesa, el anterior director, hay alguna diferencia evidente?

Somos amigos y me gusta lo que hace, evidentemente tenemos unos gustos que compartimos y otros que no pero al final la filosofía es la misma. Otra cosa son los presupuestos con los que hayan podido contar unos u otros directores. Al comenzar a programar pensé que era lo que yo quería y luego, poco a poco, me he dado cuenta de lo que podía. Es un presupuesto ajustado. Casi todo lo que traigo de fuera está de gira, no te puedes plantear traer a alguien exclusivamente para que haga una sola actuación.

¿Tienes mucha autonomía respecto al Ayuntamiento a la hora de escoger los grupos?

Libertad total, nadie me ha condicionado. No hay una línea musical a seguir, se basan en mi criterio y me dan autonomía absoluta. A partir de ahí intento que sea lo más variado posible y que haya representación de todo tipo de estilos.

Y en relación al presupuesto de este año, ¿qué cifra barajabas?

Para contratación disponía de 118.000€. La producción –hoteles, escenarios, backline–, que es lo que realmente encarece el tema, lo lleva directamente el ICUB y los tres conciertos de Damm no entran en mi presupuesto. Con 43 bandas, sale a una media de 2.000 € - 3.000 € y teniendo en cuenta que ellos se han de pagar los billetes, hay mucho grupo que viene a coste. Por eso la mayoría de grupos aprovechan que están de gira.

Diferentes ediciones, diferentes presupuestos...

El presupuesto ha ido bajando, estamos en crisis. También las fiestas de la Mercé se han extendido con el arte de calle, más la inversión en otro tipo de actividades culturales. Desconozco con lo que contaban antes pero conociendo la industria y los festivales , es muy poco dinero. Aún y así yo estoy contentísimo con el cartel que ha quedado, creo que hay una oferta súper amplia para poder encontrar todo lo que quieres.

Si tuvieses que hablar de cabezas de cartel...

No lo contemplo. Podría decir que Toni Allen porque me ha costado mucho traerlo y a mi me hacía ilusión… pero la mayoría de grupos están cobrando por debajo de su caché habitual. Cuando a un grupo se le dice que es para tocar en el BAM ponen facilidades, son conscientes de que es un festival gratuito, que no tiene patrocinadores y además da cantidad de público. Si estos grupos viniesen apenas meterían 600 personas en una sala y en los escenarios del BAM te encuentras con 6.000-7.000 personas que muchas veces no es público objetivo, interesa pues va a descubrirte y a partir de ahí puede que compre tus discos o venga a tus conciertos. Además la repercusión mediática..

¿Por qué se creó algo como este festival en la programación musical de la Mercè?

Jordi Gratacòs, que fue el primer director y que, buscaba un contrapunto a los conciertos más populares, más de fiesta mayor, que es en definitiva lo que son las fiestas de la Mercè. El BAM ofrece cosas más minoritarias, pensando más en música y no en tendencias, modas, fiesta. Con Mercé Música hay un diálogo. Si bien Mercé Música está más condicionado ya que tiene una programación pensada para lo que es una fiesta de una ciudad, más para todos los públicos. No cambia la calidad musical pero sí la capacidad de llegar a mucha gente con a La pegatina, Txarango, La Troba Kung Fu, Love of Lesbian, Mishima… Son grupos que destacan porque tienen muchísimos seguidores y son conocidos.

¿Alguna idea exclusiva para esta edición?

Desde el ICUB me pidieron que aportara cosas nuevas y pensé en el colectivo Minimúsica, que juntan a las familias entorno la música pues los consumidores de música tienen sus niños. El día 24 habrá actividades para pequeños donde se les acerca a la música con el roller disco, luego talleres y grupos que hacen un directo partiendo de su música pero adaptada a los peques que se sienten partícipes.

¿Cómo llegas al frente del BAM?

Además de fan de la música de toda la vida, el año que viene cumplimos 15 años con Foehn Records. No creé el sello como modo de vida, lo que realmente dedicaba era tiempo y dinero… Me he ganado la vida siempre con otras cosas pero esa labor es la que me ha ayudado a que ahora esté con el BAM… Se ha valorado el trabajo. Me llamaron del ICUB y no sé muy bien porqué, hay mucha gente capaz de llevar acabo esta programación.

Háblanos de tu discográfica Foehn Records

Con una serie de amigos creíamos que había un hueco que no se cubría de una serie de propuestas musicales minoritarias y de difícil acceso. Nadie apostaba porque hacer dinero era complicado. Pasamos años muy duros, planteándonos si cerrar… al final me he quedado yo solo, más por la rabia y porque te aporta mucho aunque suponga mucho tiempo y dinero. Ahí hemos estado como y con lo que hemos podido y ahora tenemos ochenta y pico grupos. No hay ese feedback de vender discos o de que la gente vaya a conciertos. En un momento dado hay que preguntarse de qué viven los protagonistas de todo esto, que no somos ni yo, ni los medios, ni los festivales, sino los músicos. Ningún grupo que ha pasado por Foehn o un sello independiente se ha ganado la vida con su música.

¿Y qué recursos tiene un sello como Foehn?

Tengo claro que la música que publicamos tiene un tope. Si vendo mil discos de un grupo, ya no dependerá de cuánta promo haga o de que salga en más medios, hay el público que hay… para ir más allá debería haber un cambio cultural del país. Ahora lo que nos queda es salir a luchar fuera, internacionalizar el sello, este país no da para más. La industria se ha concentrado toda en el directo y el directo al final queda entre cuatro. Ves muchos festivales y mucho cartel pero los caches se pagan, y lo entiendo, en relación a la capacidad que tiene un grupo de traer público y vender entradas. La música empaquetada está muerta, CD, vinilo por mucho romanticismo que haya o el digital no da. Se vive de la editorial, de meterse en publicidad, cine o del directo.    

Con esta arrancas y te quedarán tres ediciones más de BAM… ¿alguna hoja de ruta?

En realidad no me he llegado a plantear si va a gustar o funcionar, estoy muy contento con todo lo que he programado, he conseguido una oferta tan grande de todos los estilos que me ha quedado un cartel muy interesante. Mi idea es seguir igual.

Quina seria la teva visió sobre què és el festival d'aquest any?

No ho anomenaria festival, és més un circuit de fotografia. Aquesta iniciativa porta la fotografia documental al públic general, a gent que normalment no saben res de foto. La comissària de l'any passat, Arana Reinaldo, va marcar un nivell bastant alt amb una visió molt variada i va aconseguir portar treballs molt interessants. Aquest any hem apostat per activitats al carrer i hem treballat amb els projectes perquè es vegin aquí, fonent-se amb la ciutat. La idea és utilitzar la infraestructura que ofereix Barcelona per guiar a la gent cap a les narracions visuals.

Si haguessis de passar només un dia a Barcelona, què no et perdries de Docfield 2015?

La de Tanya Habjouqa en el Palau Robert és una mirada totalment diferent sobre Palestina; Occupied Pleasures no ensenya una Palestina trista sinó al contrari, és molt inspiradora. També la de Guy Martin del Folio Club de Poble Nou és una mirada absolutament diferent, no només de Turquia, sinó de com estem pensant amb fotografia documental; City of Dreams planteja moltes preguntes sobre l'ús dels mitjans. Així mateix faria un volt pel que està fent Joan Tomás amb Mescladis, el seu treball al carrer, cara a cara amb la gent; Diálogos invisibles i Paper Actiu crea tot tipus de les reaccions.

Com està responent el públic a les fotografies?

Vam tenir bastant èxit amb l'exposició d’Alessandro Vincenzi sobre el reciclatge i recuperació (Weird Animals), va venir molta gent per escoltar la xerrada, com a El tren dels oblidats de William Daniels… Estic rebent molts comentaris de l’interessant que és poder parlar d'aquests temes a través de la fotografia. Això significa que ho hem fet bé, que no estem només parlant de la fotografia en si, sinó aportant contingut.

Sortir-se del merament formal seria una de les seves marques d'identitat?

No és un festival com el de Perpinyà, que té un component molt fort per als professionals, el Docfield està dirigit directament al públic. Aquest any hem apostat pel contingut, no fotografia per a fotògrafs sinó fotografia de coses que poden ser d'interès per al públic. Paral·lelament a les exposicions fem xerrades sobre els temes que toquen, ja sigui sobre la bulímia o fent un Skype en directe amb una agència de fotògrafs iraquians en el Kurdistan. Volem generar interès en el que s'està explicant amb les fotografies. El nostre moto The Heart of The Matter (El cor de l'assumpte) és buscar fotògrafs que estan dedicant el seu temps i són els amos de les històries, que tenen la informació i són experts en aquesta.

Costa fer-se amb una personalitat pròpia amb tanta competència...

Gairebé cada ciutat té un festival de fotografia. La diferència és intentar fer que la gent d'una ciutat com Barcelona que només es mou pel seu barri comenci a anar a uns altres. Docfield està intentant estendre's per tota la ciutat i unir-la amb la fotografia documental. És possible en una ciutat com Barcelona perquè té els centres cívics que estan oberts a propostes, tens molts espais de cultura predisposats i després les petites galeries privades que estan obrint en diferents districtes. Una de les coses que vaig flipar quan vaig venir va ser veure que els barris tenien el seu centre i les seves assemblees. El canvi polític actual també ha passat perquè aquí els barris són molt forts, no s'han diluït com en altres ciutats.

Com sorgeix una proposta com a Crónica 21, també integrada en la present edició de Docfield?Crónica 21

Va sortir d'Al-liquindoi com a resposta des del documentalisme a la situació que es viu a Espanya. Hi havia molta gent fotografiant, no teníem diners per subvencionar-los però sí podíem reunir-los per contrarestar tota la confusió informativa d'altres mitjans. Volíem reunir els projectes que estaven fent no només fotògrafs, sinó escriptors, músics i tots els que investigaven i pensaven la crisi. Qualsevol persona pot entrar informació en un arxiu que és font gratuïta d'informació. La part més forta de Crónica 21 és la de fotografia i vídeo, que és el nostre camp.

Aquí és on connectes amb Photographic Social Vision, els creadors del Docfield

Van donar molt suport a Crónica 21 com una iniciativa d'aquí, tan local, quan a Espanya s'estan recolzant moltes coses de fora. Parlar d'Afganistan i els problemes del seu Govern és bastant fàcil però fer el mateix a la teva casa és més difícil, sorgeixen preguntes incòmodes de les quals tots som partícips. M'han convidat com a Directora Artística del Docfield pel contingut i aquesta idea de fer més coses d'aquí. Curiosament l'única exposició que ha costat allotjar ha estat la de Crónica 21, cap institució la volia al seu espai pel risc: era abans de les eleccions, era massa incòmoda.

Amb un telèfon mòbil tothom és un fotoperiodista en potència...

Quan parlem del periodisme ciutadà, que tots podem captar una notícia, oblidem el paper de l'editor, que és fonamental. Dir que qualsevol pot ser periodista –no que qualsevol pugui fer una imatge– és pensar que tots nosaltres com a lectors sabem llegir imatges. És molt perillós, crec que la majoria de la gent no saben llegir, no només imatges sinó text i el paper de l'editor dins del periodisme és el de saber què i quan ha passat alguna cosa realment. El que succeeix amb el periodisme ciutadà és que llevem el filtre de l'editor i no sabem si confiar o no en la informació. És el gran debat de sempre de la premsa.

La crisi és molt cínica, d'una banda nodreix de temes i d'altra banda ha precaritzat la feina del fotògraf…

Les crisis són punts d'inflexió, són una manera de regenerar-se i hi haurà coses molt interessants sortint de la crisi. Ha coincidit la crisi en si amb una sobredosi de com narrem i expliquem històries. El públic està fart de veure les guerres explicades com les expliquem: ja coneixen la seva iconografia, totes les imatges són el mateix. A més, amb la fotografia digital hi ha moltes més persones capaces d'entrar en aquest mitjà, és més barat i accessible i coincideix amb què hi ha menys treball; ja no hi ha contractes, tothom treballa com freelance.

Vaja escenari... Què en sortirà d'això?

La gent ha buscat maneres alternatives per subvencionar-se treballs, sol·licitant beques, crowfoundings... També hi ha gent buscant narratives alternatives com Habjouqa o Martin: si hi ha pocs diners i molts fotògrafs explicant la mateixa història, es tracta de veure què es pot aportar de diferent per aconseguir que et paguin pel projecte. Estan sortint treballs bastant rigorosos i, des del punt de vista del lector, és interessant, ja que està sorgint tot un nou gènere de fotografia documental, basat en part en la crisi.

Al Docfield veiem molts treballs carregats de proximitat, la fotografia té pudor?

Depèn molt del context. Per exemple i a part de la imatge informativa, hi ha molts fotògrafs que estan col·laborant amb els seus fotografiats, és una fotografia més participativa i és una cosa de dos, del que fotografia i del que es deixa fotografiar. Una persona es deixa fotografiar perquè també entén de què va el treball. En els treballs que tenen més èxit amb mi, aquesta complicitat és òbvia.

¿Cuál sería tu visión sobre qué es el festival de este año?

No lo llamaría festival, es más un circuito de fotografía. Esta iniciativa lleva la fotografía documental al público general, a gente que normalmente no saben nada de foto. La comisaria del año pasado, Arana Reinaldo, marcó un nivel bastante alto con una visión muy variada y logró traer trabajos muy interesantes. Este año hemos apostado por actividades en la calle y hemos trabajado con los proyectos para que se vean ahí, fundiéndose con la ciudad. La idea es utilizar la infraestructura que ofrece Barcelona para guiar a la gente hacia las narraciones visuales.

¿Si tuvieras que pasar un sólo día en Barcelona, qué no te perderías de Docfield 2015?

Lo de Tanya Habjouqa en el Palau Robert es una mirada totalmente diferente sobre Palestina; Occupied Pleasures no se enseña una Palestina triste sino al contrario, es muy inspiradora. También lo de Guy Martin del Folio Club de Poble Nou es una mirada absolutamente diferente no sólo de Turquía, sino de cómo estamos pensando con fotografía documental; City of Dreams plantea muchas preguntas sobre el uso de los medios. Asimismo daría una vuelta por lo que está haciendo Joan Tomás con Mescladis, su trabajo en la calle, cara a cara con la gente; Diálogos invisibles y Paper Actiu crea todo tipo de las reacciones.

¿Cómo está respondiendo el público a las fotografías?

Tuvimos bastante éxito con la exposición de Alessandro Vincenzi sobre el reciclaje y recuperación (Weird Animals), vino mucha gente para escuchar la charla, como a El tren de los olvidados de William Daniels... Estoy recibiendo muchos comentarios de lo bien que está poder hablar de estos temas a través de la fotografía. Esto significa que lo hemos hecho bien, que no estamos sólo hablando de la fotografía en sí, sino aportando contenido.

¿Salirse de lo meramente formal sería una de sus marcas de identidad?

No es un festival como el de Perpiñán, que tiene un componente muy fuerte para los profesionales, el Docfield está dirigido directamente al público. Este año hemos apostado por el contenido, no fotografía para fotógrafos sino fotografía de cosas que pueden ser de interés para el público. Paralelamente a las exposiciones hacemos charlas sobre los temas que tocan, ya sea sobre la bulimia o haciendo un Skype en directo con una agencia de fotógrafos iraquís en el Kurdistán. Queremos generar interés en lo que se está contando con las fotografías. Nuestro moto The Heart of The Matter (El centro del asunto) es buscar fotógrafos que están dedicando su tiempo y son los dueños de las historias, que tienen la información y son expertos en esta.

Cuesta hacerse con una personalidad propia con tanta competencia...

Casi cada ciudad tiene un festival de fotografía. Lo diferente es intentar hacer que la gente de una ciudad como Barcelona que sólo se mueve por su barrio empiece a ir a otros. Docfield está intentando extenderse por toda la ciudad y unirla bajo la fotografía documental. Es posible en una ciudad como Barcelona porque tiene los centros cívicos que están abiertos a propuestas, tienes muchos espacios de cultura predispuestos y luego las pequeñas galerías privadas que están abriendo en diferentes distritos. Una de las cosas que flipé cuando vine fue ver que los barrios tenían su centro y sus asambleas. El cambio político actual también ha pasado porque aquí los barrios son muy fuertes, no se han diluido como en otras ciudades.

¿Cómo surge una propuesta como Crónica 21, también integrada en la presente edición de Docfield?Crónica 21

Salió de Al-liquindoi como respuesta desde el documentalismo a la situación que se vive en España. Había mucha gente fotografiando, no teníamos dinero para subvencionarlos pero sí podíamos reunirlos para contrarrestar toda la confusión informativa de otros medios. Queríamos reunir los proyectos que estaban haciendo no sólo fotógrafos, sino escritores, músicos y todas los que investigaban y pensaban la crisis. Cualquier persona puede entrar información en un archivo que es fuente gratuita de información. La parte más fuerte de Crónica 21 es la de fotografía y vídeo, que es nuestro campo.

Ahí es dónde conectas con Photographic Social Vision, los creadores del Docfield

Dieron mucho apoyo a Crónica 21 como una iniciativa de aquí, tan local, cuando en España se están apoyando muchas cosas de fuera. Hablar de Afganistán y los problemas de su Gobierno es bastante fácil pero hacer lo mismo en tu casa es más difícil, surgen preguntas incómodas de las cuales todos somos partícipes. Me han invitado como Directora Artística del Docfield por el contenido y esta idea de hacer más cosas de aquí. Curiosamente la única exposición que ha costado alojar ha sido la de Crónica 21, ninguna institución la quería en su espacio por el riesgo: era antes de las elecciones, era demasiado incómoda.

Con un teléfono móvil todo el mundo es un fotoperiodista en potencia...

Cuando hablamos del periodismo ciudadano, de que todos podemos captar una noticia, olvidamos el papel del editor, que es fundamental. Decir que cualquiera puede ser periodista –no que cualquiera pueda hacer una imagen– es pensar que todos nosotros como lectores sabemos leer imágenes. Es muy peligroso, creo que la mayoría de la gente no saben leer, no sólo imágenes sino texto y el papel del editor dentro del periodismo es el de saber qué y cuándo ha pasado algo realmente. Lo que sucede con el periodismo ciudadano es que quitamos el filtro del editor y no sabemos si confiar o no en la información. Es el gran debate de siempre de la prensa.

La crisis es muy cínica, por un lado nutre de temas y por otro lado ha precarizado el trabajo del fotógrafo…

Las crisis son puntos de inflexión, son una manera de regenerarse y habrá cosas muy interesantes saliendo de la crisis. Ha coincidido la crisis en sí con una sobredosis de cómo narramos y contamos historias. El público está harto de ver las guerras contadas como las contamos: ya conocen su iconografía, todas las imágenes son lo mismo. Además con la fotografía digital hay muchas más personas capaces de entrar en este medio, es más barato y accesible y coincide con que hay menos trabajo; ya no hay contratos, todo el mundo trabaja como freelance.

Vaya escenario... ¿Qué saldrá de esto?

La gente ha buscado maneras alternativas para subvencionarse trabajos, solicitando becas, crowfoundings... También hay gente buscando narrativas alternativas como Habjouqa o Martin: si hay muy poco dinero y muchos fotógrafos contando la misma historia, se trata de ver qué se puede aportar de diferente para conseguir que te paguen por el trabajo. Están saliendo trabajos bastante rigurosos y, desde el punto de vista del lector, es interesante pues está surgiendo todo un nuevo género de fotografía documental, basado en parte en la crisis.

En Docfield vemos muchos trabajos cargados de cercanía, ¿la fotografía tiene pudor?

Depende mucho del contexto. Por ejemplo y a parte de la imagen informativa, hay muchos fotógrafos que están colaborando con sus fotografiados, es una fotografía más participativa y es una cosa de dos, del que fotografía y del que se deja fotografiar. Una persona se deja fotografiar porque también entiende de qué va el trabajo. En los trabajos que tienen más éxito conmigo, esta complicidad es obvia.

Com se celebra un 15 aniversari?

Amb música, i se celebra quan veus que arribes amb bona salut i en bon estat, sinó ni t'ho planteges. Han estat 15 anys durs de feina però estem ben posicionats, era un bon moment per almenys poder dir que havíem arribat als 15. No fem res especial, però sí hem volgut tenir una picada d'ullet en programar The Strokes que també fan 15 anys del seu primer disc i mai havien estat en el festival.

Quins concerts que no et perdràs d'aquesta edició?

Per exemple el de Roedelius, no ho he vist mai i tinc un respecte molt gran cap als clàssics i artistes de culte. També alguns dels grups que comencen i estan en el Primavera Pro com els sud-africans Wittenberg que són molt curiosos i ballables i la Patti Smith a qui escolto des de molt petit pels meus germans.

Parla'ns del cartell d'aquest any, cap a on apunta?

Cada any s'intenta buscar aquell punt de “cap a on anem”, però els cartells són bastant amplis i diversos. Sempre hi ha grups de culte, coneguts o no, i que són referents històrics importants per a nosaltres. També estilísticament ens agrada molt tenir grups de nova generació. Provocar que algú conegui grups amb nosaltres és molt important. Cada edició anem afegint alguna tendència que abans apareixia poc com el world music o el hip hop juntament amb tota la diversitat d'estils que podem al voltant del pop i el rock.

Quins artistes com Waits, que no actua en festivals, o Bowie, que va tenir un infart l'any que anava a venir, t'agradaria portar?

No sé si és per edat o què però em fan il·lusió les reunions de grups que no vam poder veure al nostre moment o que els vam veure en males condicions. A veure si s'ajunten Talking Heads o The Smiths, sempre penses en si poguès enxampar-los! Ara són grups inexistents.

Quin és el teu moment musical favorit d'aquests 15 anys?

Un només? El concert de White *Stripes en el Poble Espanyol va ser mític amb un diluvi inclòs i amb el públic sense anar-se'n; o Sílvia Pérez Cruz l'any passat que va ser màgic...

Quan en un festival veiem àrees habilitades per a nens, vol dir que ha arribat a un punt de maduresa sospitosa?

Des de fa ja vuit edicions que tenim un àrea per a nens i ho afrontem amb tota naturalitat. Hi ha un públic que ha crescut i té família i vol viure el festival al costat dels seus fills. Hi ha una programació específica per a nens però al cap i a la fi són els mateixos artistes que estan tocant en els escenaris del festival. No vol dir que el públic s'hagi fet gran, sinó que abastem una gran franja d'edats.

No us fa por que tots els festivals de Barcelona en ampliar els seus espectres musicals s'acabin semblant?

Sempre es veu una personalitat de fons. No tenim un subtítol com a festival perquè pensàvem que la nostra programació acabaria definint-nos i encara i així de vegades ens costa definir quina és la nostra línia. No obstant això, al carrer la gent diu d'alguns artistes que són molt Primavera... És cert que en l'ADN central sempre va estar la música electrònica, el pop i el rock més underground, però sempre hem anat creuant estils, des de new age a música contemporània o jazz... S'identifica molt bé la personalitat de programació del Primavera, és una de les coses que internacionalment es reconeix.

Heu de conviure en una ciutat de Festivals...

Poques ciutats del món tenen dos festivals de la grandària del Primavera i del Sònar. Festivals urbans d'aquest volum i dimensions hi ha molt pocs. Amb el Sònar no coincidim molt en programació, cadascun té la seva personalitat i tots dos hem traspassat fronteres i se'ns reconeix fora. Hem tingut l'ambició d'anar agregant coses, no endormiscar-nos fent sempre el mateix per evolucionar. Entre nosaltres hi ha molt bona relació i en ocasions hem anat plegats de la mà.

Explica'ns sobre el Primavera Pro que sembla tapat pel magma de concerts...

Lluitem per ampliar els fons de l'Ajuntament per donar-li major projecció internacional i acabar aconseguint una important fira a Barcelona. Hem crescut a poc a poc i aquest any ens traslladem al MACBA. L'any passat entre mitjans de comunicació i professionals va haver-hi unes 2.600 persones i aquest any hem agregat dos congressos internacionals –sobre sales de concerts i sobre segells independents–. Busquem ser un focus de difusió en la línia de mercat amb showcases de grups i de divulgació amb xerrades que discuteixen aspectes de la música en viu o des del punt de vista formatiu. Gairebé cada país té el seu mercat on fer difusió dels seus artistes, a nivell mundial el més important és el South by Southwest d'Austin amb 13.000 professionals; a Europa, està l'holandès Eurosonic amb 4.000 professionals, però només tracta mercat europeu. Faltaria un punt de trobada internacional i aquest és el lloc que volem ocupar nosaltres. El nostre punt fort és la connexió llatinoamericana i l'estem potenciant.

Nomena alguna cosa dolenta que li hagi succeït al festival

La pujada a 21% d'IVA és el pitjor que ha ocorregut de llarg. Ha estat horrible no només per a nosaltres sinó per a molts companys, alguns s'han vist obligats a desaparèixer. En el sector de la música sempre hem jugat amb uns marges molt petits. Venent tot estàs entre un 10% i un 7% i si posen un 13% més d'IVA es desmunten tots els números, més en un moment en què no pots pujar-ho al públic final per la crisi. El que intentes és menjar-t'ho i rebaixar costos amb molt de risc. Ha estat pitjor l'efecte IVA que la crisi en si. Nosaltres salvem l'efecte crisi amb molt públic de fora, la marca estava forta.

Quina relació teniu amb l'Ajuntament de Barcelona?

Hi ha una comunicació fluïda encara que hi ha coses que són molt complicades per la seva burocràcia interna per a un festival com el Primavera que toca tantes parts: seguretat, espais públics... Estaria bé que hi hagués un estament com tenen en cinema amb el Barcelona Plató que ajuda a gestionar. D'altra banda, gairebé tota l'aportació econòmica que rebem la dediquem a Primavera a la Ciutat i a Primavera Pro, que són activitats que no subsisteixen soles econòmicament i són una aportació que fem a la ciutat o al sector empresarial de Catalunya.

Avui dia els festivals han de tenir un punt de transversalitat per seguir creixent?

Ens surt d'una forma natural en estar dins de l'escena musical i veure que amb les possibilitats que tens pots aportar alguna cosa. Per exemple, quan vam veure que venien molts professionals al festival sobretot a descobrir noves bandes, vam decidir portar endavant el Primavera Pro. O amb el Segell, la nostra discogràfica, que també va venir donat en haver-hi bandes que se sentien còmodes amb nosaltres i que volien treure disc.

Què hem d'esperar del Primavera del futur, que segueixi creixent en públic, en escenaris...?

De vegades una de les coses que hem de fer és frenar-nos, doncs cada any ens embarquem en noves activitats. En quantitat de públic ja estem en els nostres nombres, cinquanta mil i escaig, que està molt bé per a la grandària del festival. Però ens agradaria que el Pro creixés i tingués algun congrés més de mánagers, de promotors; que hi hagi activitats que connectin amb el món visual; i que dels concerts de cara al públic cada any s'afegeixin sorpreses fora del cartell com en el Hidden Stage de l'any passat amb actuacions inesperades...

Teniu Primavera als Bars, a la Ciutat, el Pro... i aquest any?

Aquest any sortim amb Primavera als Barris i els seus concerts en els casals, buscàvem un doble joc: posar en valor el treball d'aquests casals i apropar-nos als barris i a la ciutat. Estendre's en parcs, en clubs, en bars, en el teixit urbà, sempre ha estat una de les idees del Primavera

Ser cultura d'exportació de la ciutat és formar part de la marca Barcelona?

De vegades hi ha discussió sobre què és marca Barcelona i si és positiu o negatiu... Per a nosaltres és tan senzill com que ens agrada la ciutat on vivim, ens agrada tenir el festival aquí i estendre les activitats per la ciutat, no ens qüestionem si som marca Barcelona. De vegades ens poden utilitzar? Nosaltres simplement fem la nostra feina i ens agrada que la gent que ve també pugui viure la ciutat, és idoni per a un festival que conjugui ambdues coses.

Un 40% del festival és públic estranger, afecta al preu o al cartell?

Durant un període bastant llarg la gent pot aprofitar un preu tirat d'entrada, pel que no estem jugant a preus europeus. A Anglaterra els festivals estan a uns 300 € i nosaltres estem molt per sota. A nivell programació tampoc, sadollem la curiositat del públic d'aquí, que no només vol veure als artistes del seu país sinó tenir una finestra per veure a artistes que d'una altra manera no veuria a Barcelona. També ens interessa tenir un públic de fora doncs en aquests anys de crisis ens ha anat molt bé. Ha estat un creixement molt natural a partir de cridar l'atenció a Europa per la programació que fem. El Primavera ha trobat un punt de personalitat, és un lloc on descobrir a moltes bandes, a més de tenir un històric de la música. Podem dir que hi ha coses que es descobreixen abans a Barcelona que a Anglaterra.

També funcioneu com una plataforma de bandes emergents...

Tant grups d'aquí com de l'estranger que estan emergint formen part de la programació i els servim per aconseguir bolos. Grups maqueteros estan tant en el festival com sobretot en el Primavera als Bars o als Barris. Manel ens va arribar amb una maqueta per a un dels concerts que fèiem en el metro i en la següent edició ja estaven tocant a l'Auditori. Quan veiem algun d'aquests artistes ens agrada ser-hi.

¿Cómo se celebra un 15 aniversario?

Con música, y se celebra cuando ves que llegas con buena salud y en buen estado, sino ni te lo planteas. Han sido 15 años duros de trabajo pero estamos bien posicionados, era un buen momento para por lo menos poder decir que habíamos llegado a los 15. No hacemos nada especial, pero sí hemos querido tener un guiño al programar The Strokes que también hacen 15 años de su primer disco y nunca habían estado en el festival.

¿Qué conciertos que no te perderás de esta edición?

Por ejemplo el de Roedelius, no lo he visto nunca y tengo un respeto muy grande hacia los clásicos y artistas de culto. También algunos de los grupos que empiezan y están en el Primavera Pro como los surafricanos Wittenberg que son muy curiosos y bailables y a Patti Smith a quien escucho desde muy niño por mis hermanos.

Háblanos del cartel de este año, ¿hacia dónde apunta?

Cada año se intenta buscar aquel punto de “hacia dónde vamos”, pero los carteles son bastante amplios y diversos. Siempre hay grupos de culto, conocidos o no, y que son referentes históricos importantes para nosotros. También estilísticamente nos gusta mucho tener grupos de nueva generación. Provocar que alguien conozca grupos con nosotros es muy importante. Cada edición vamos añadiendo alguna tendencia que antes aparecía poco como el world music o el hip hop junto con toda la diversidad de estilos que podemos alrededor del pop y el rock.

¿Qué artistas como Waits, que no actúa en festivales, o Bowie, que tuvo un infarto el año que iba a venir, te gustaría traer?

No sé si es por edad o qué pero me hacen ilusión las reuniones de grupos que no pudimos ver en nuestro momento o que los vimos en malas condiciones. A ver si se juntan Talking Heads o The Smiths, siempre piensas en si pudiera pillarlos! Ahora son grupos inexistentes.

¿Cuál es tu momento musical favorito de estos 15 años?

¿Uno sólo? El concierto de White Stripes en el Poble Espanyol fue mítico con un diluvio incluido y con el público sin irse; o Sílvia Pérez Cruz el año pasado que fue mágico...

Cuando en un festival vemos áreas habilitadas para niños, ¿quiere decir que ha llegado a un punto de madurez sospechosa?

Desde hace ya ocho ediciones que tenemos un área para niños y lo afrontamos con toda naturalidad. Hay un público que ha crecido y tiene familia y quiere vivir el festival junto a sus hijos. Hay una programación específica para niños pero al fin y al cabo son los mismos artistas que están tocando en los escenarios del festival. No quiere decir que el público se haya hecho mayor, sino que abarcamos una gran franja de edades.

¿No os da miedo que todos los festivales de Barcelona al ampliar sus espectros musicales se acaben pareciendo?

Siempre se ve una personalidad de fondo. No tenemos un subtítulo como festival porque pensábamos que nuestra programación acabaría definiéndonos y aún así a veces nos cuesta definir cuál es nuestra línea. Sin embargo, en la calle la gente dice de algunos artistas que son muy Primavera... Es cierto que en el ADN central siempre estuvo la música electrónica, el pop y el rock más underground, pero siempre hemos ido cruzando estilos, desde new age a música contemporánea o jazz... Se identifica muy bien la personalidad de programación del Primavera, es una de las cosas que internacionalmente se reconoce.

Tenéis que convivir en una ciudad de Festivales...

Pocas ciudades del mundo tienen dos festivales del tamaño del Primavera y del Sònar. Festivales urbanos de este volumen y dimensiones hay muy pocos. Con el Sònar no coincidimos mucho en programación, cada uno tiene su personalidad y ambos hemos traspasado fronteras y se nos reconoce fuera. Hemos tenido la ambición de ir agregando cosas, no adormilarnos haciendo siempre lo mismo para evolucionar. Entre nosotros hay muy buena relación y en ocasiones hemos ido juntos de la mano.

Cuéntanos sobre el Primavera Pro que parece oculto por el magma de conciertos...

Luchamos para ampliar los fondos del Ayuntamiento para darle mayor proyección internacional y acabar consiguiendo una importante feria en Barcelona. Hemos crecido poco a poco y este año nos trasladamos al MACBA. El año pasado entre medios de comunicación y profesionales hubo unas 2.600 personas y este año hemos agregado dos congresos internacionales –sobre salas de conciertos y sobre sellos independientes–. Buscamos ser un foco de difusión en la línea de mercado con showcases de grupos y de divulgación con charlas que discuten aspectos de la música en vivo o desde el punto de vista formativo. Casi cada país tiene su mercado donde hacer difusión de sus artistas, a nivel mundial el más importante es el South by Southwest de Austin con 13.000 profesionales; en Europa, está el holandés Eurosonic con 4.000 profesionales, pero sólo trata mercado europeo. Faltaría un punto de encuentro internacional y ese es el lugar que queremos ocupar nosotros. Nuestro punto fuerte es la conexión latinoamericana y la estamos potenciando.

Nombra algo malo que le haya sucedido al festival

La subida a 21% de IVA es lo peor que ha ocurrido de largo. Ha sido tremendo no sólo para nosotros sino para muchos compañeros, algunos se han visto obligados a desaparecer. En el sector de la música siempre hemos jugado con unos márgenes muy pequeños. Vendiendo todo estás entre un 10% y un 7% y si ponen un 13% más de IVA se desmontan todos los números, más en un momento en que no puedes subirlo al público final por la crisis. Lo que intentas es comértelo y rebajar costes con mucho riesgo. Ha sido peor el efecto IVA que la crisis en sí. Nosotros salvamos el efecto crisis con mucho público de fuera, la marca estaba fuerte.

¿Qué relación tenéis con el Ayuntamiento de Barcelona?

Hay una comunicación fluida aunque hay cosas que son muy complicadas por su burocracia interna para un festival como el Primavera que toca tantas partes: seguridad, espacios públicos... Estaría bien que hubiera un estamento como tienen en cine con el Barcelona Plató que ayuda a gestionar. Por otro lado, casi toda la aportación económica que recibimos la dedicamos a Primavera a la Ciutat y a Primavera Pro, que son actividades que no subsisten solas económicamente y son una aportación que hacemos a la ciudad o al sector empresarial de Cataluña.

¿Hoy día los festivales han de tener un punto de transversalidad para seguir creciendo?

Nos sale de una forma natural al estar dentro de la escena musical y ver que con las posibilidades que tienes puedes aportar algo. Por ejemplo, cuando vimos que venían muchos profesionales al festival sobre todo a descubrir nuevas bandas, decidimos llevar adelante el Primavera Pro. O con el Segell, nuestra discográfica, que también vino dado al haber bandas que se sentían cómodas con nosotros y que querían sacar disco.

¿Qué hemos de esperar del Primavera del futuro, que siga creciendo en público, en escenarios...?

A veces una de las cosas que tenemos que hacer es frenarnos, pues cada año nos embarcamos en nuevas actividades. En cantidad de público ya estamos en nuestros números, cincuenta mil y pico, que está muy bien para el tamaño del festival. Pero nos gustaría que el Pro creciese y tuviese algún congreso más de mánagers, de promotores; que haya actividades que conecten con el mundo visual; y que de los conciertos de cara al público cada año se añadan sorpresas fuera del cartel como en el Hidden Stage del año pasado con actuaciones inesperadas...

Tenéis Primavera als Bars, a la Ciutat, el Pro... ¿y este año?

Este año vamos con Primavera als Barris y sus conciertos en los casales, buscábamos un doble juego: poner en valor el trabajo de estos casales y acercarnos a los barrios y a la ciudad. Extenderse en parques, en clubs, en bares, en el tejido urbano, siempre ha sido una de las ideas del Primavera

¿Ser cultura de exportación de la ciudad es formar parte de la marca Barcelona?

A veces hay discusión sobre qué es marca Barcelona y si es positivo o negativo... Para nosotros es tan sencillo como que nos gusta la ciudad donde vivimos, nos gusta tener el festival aquí y extender las actividades por la ciudad, no nos cuestionamos si somos marca Barcelona. ¿A veces nos pueden utilizar? Nosotros simplemente hacemos nuestro trabajo y nos gusta que la gente que viene también pueda vivir la ciudad, es idóneo para un festival que conjugue ambas cosas.

Un 40% del festival es público extranjero, ¿afecta al precio o al cartel?

Durante un periodo bastante largo la gente puede aprovechar un precio tirado de entrada por lo que no estamos jugando a precios europeos. En Inglaterra los festivales están a unos 300 € y nosotros estamos muy por debajo. A nivel programación tampoco, saciamos la curiosidad del público de aquí, que no sólo quiere ver a los artistas de su país sino tener una ventana para ver a artistas que de otra manera no vería en Barcelona. También nos interesa tener un público de fuera pues en estos años de crisis nos ha ido muy bien. Ha sido un crecimiento muy natural a partir de llamar la atención en Europa por la programación que hacemos. El Primavera ha encontrado un punto de personalidad, es un lugar donde descubrir a muchas bandas, además de tener un histórico de la música. Podemos decir que hay cosas que se descubren antes en Barcelona que en Inglaterra.

También funcionáis como una plataforma de bandas emergentes...

Tanto grupos de aquí como del extranjero que están emergiendo forman parte de la programación y les servimos para conseguir bolos. Grupos maqueteros están tanto en el festival como sobre todo en el Primavera als Bars o als Barris. Manel nos llegó con una maqueta para uno de los conciertos que hacíamos en el metro y en la siguiente edición ya estaban tocando en el Auditorio. Cuando vemos alguno de esos artistas nos gusta estar ahí.

Fins al 12 de juny a l’Espai La NauU de l’Escola la Llotja Sant Andreu de Barcelona es pot visitar l’exposició Betepocs: la cultura que passa on Bernat Puigdollers, el seu comissari, ha fet una tasca d’exhumació d’un dels oblidats grups artístics catalans de Postguerra. Una exposició molt completa que es capbussa del principi al final d’una agrupació que amb l’art pretenia passar-s’ho bé i transmetre cultura. Fotografies, cartes, escultures, dibuixos, pintures i jocs retraten una molt peculiar cosmogonia que, amb diferents estils i virtuosismes diversos, aquells nois despreocupats i irònics portaven amb els seus cavallets a acampades estiuenques. Fora de la Llotja, fora de la capital  catalana, treballaven les teles sense renunciar a un academicisme el qual volien reformular.

Però qui eren els Betepocs? Es tractava d’un grup d’uns vint-i-tres joves artistes que prenien formació a la Llotja de Barcelona durant els anys 40. Dins del vessant academicista, entre ells hi havia artistes per tots els gustos, alguns dels quals excel·lents pintors i escultors, amb moltíssim bagatge tècnic. No només els unia l’esperit de l’art sinó que sobretot eren amics i van significar una de les primeres represes de la cultura i l’art després del conflicte fratricida en un “panorama cultural desolador, fruit de la por, la repressió i la precarietat d’un país devastat econòmica i moralment”.

Quan al curs 43-44 l’Emili Colom convida a sopar als seus companys per celebrar que acaba de tenir un encàrrec, comença l’aventura. De mà d’en Josep M. Garrut, que serà l’anima del grup, sorgeix la idea de fer exposicions abans de curs on presentar els dibuixos fets a l’estiu sense la pressió de la institució ni dels professors. Portarien treballs genuïns fets per cadascú durant les vacances. I com una cosa portar a una altra, van acabar muntant Campaments Pictòrics on anaven tots plegats.

Viladrau, Sant Julià de Vilatorta, Camprodon, Andorra, Eivissa, Tarragona, Tarazona i Cuenca, són pobles que van veure els seus carrers omplerts durant un parell de setmanes amb els seus cavallets. La seva idea era la de portar la cultura catalana arreu i també oferien recitals de poesia, conferències, concerts de música… Quasi sempre en català i per mostrar la cultura que es feia a la terra, en un moment sensible que no devia ser fàcil. Per aquest anar de lloc en lloc a plantar la tenda i la cultura, l’Eugeni d’Ors els va dedicar un article titulat La cultura que passa, d’on pren nom aquesta exposició.

Ja l’any 1957, es dissolen per l’edat: aquells joves que ja no ho són tant, han d’anar a la feina i atendre la família. Es dissol com a agrupació artística, però com amics la majoria seguiran quedant al llarg de la vida. Dels Betepocs sabem que no tiraven del cantó de les avantguardes però que van aconseguir el que volien, renovar i donar un aire fresc a la Llotja, renovar-la, com també van saber difondre la pintura pròpia i catalana. Encara que per a saber una mica més el dia 14 de maig a les 18.30h hi haurà una taula rodona amb el crític i historiador Àlex Mitriani, la directora del Conca Sílvia Muñoz Imbert i el comissari de la mostra Bernat Puigdollers.

Fins ara als Betepocs no se’ls coneix fora dels cercles més il·lustrats en art. I, segons en Puigdollers, algunes raons són que en ser contemporanis del Dau al Set, es van veure eclipsats, ja que Tàpies, Brossa i companyia sí que van fer de l’art una forma de vida i de negoci i han estat els favorits d’historiadors i crítics pel seu caràcter descaradament innovador. Per una altra banda, avui dia la postguerra és encara un terreny per explorar que té una forta càrrega que segons qui i com es prefereix no tocar. Com tampoc no els ha ajudat el fet que no eren trencadors ni “novedosos” i s’associa molt sovint l’art figuratiu de postguerra al Franquisme. És per això mateix que l’exposició té valor, amplia la nostra forma d’entendre aquell període fent-nos descobrir part important de la trama artística del moment.

Si algú es pregunta d’on ve el nom del grup, cal dir que influïts pel dadaisme els seus fundadors en una de les seves tertúlies habituals al Cafè de la Rambla, al Oro del Rin o a la Taverna Carolines va escollir una lletra a l’atzar. Va sortir BTOX que amb el temps i la pronunciació va acabar sent el que avui ens fa conèixer l’exposició de Sant Andreu. I per acabar, no ens volem oblidar dels 23 artistes que hi participaren: Llorenç Alier, Oriol Balmes, Rafael Bataller, Ramon Bech, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Josep Maria Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido Mateo Moral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Maria Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera i Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruíz Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.

Hasta el 12 de junio en Espacio La NauU de la Escuela la Llotja Sant Andreu de Barcelona se puede visitar la exposición Betepocs: la cultura que pasa en la que Bernat Puigdollers, su comisario, ha hecho una tarea de exhumación de uno de los olvidados grupos artísticos catalanes de Posguerra. Una exposición muy completa que se zambulle del principio al final de una agrupación que con el arte pretendía pasárselo bien y transmitir cultura. Fotografías, cartas, esculturas, dibujos, pinturas y juegos retratan una muy peculiar cosmogonía que, con diferentes estilos y virtuosismos diversos, aquellos chicos despreocupados e irónicos llevaban con sus caballetes a acampadas veraniegas. Fuera de la Llotja, fuera de la capital catalana, trabajaban las telas sin renunciar a un academicismo que querían reformular.

Pero quién eran los Betepocs? Se trataba de un grupo de unos veintitrés jóvenes artistas que se formaban en la Llotja de Barcelona durante los años 40. Dentro de la vertiente academicista, entre ellos había artistas para todos los gustos, algunos de ellos excelentes pintores y escultores, con muchísimo bagaje técnico. No sólo los unía el espíritu del arte sino que sobre todo eran amigos y significaron una de las primeras reanudaciones de la cultura y el arte después del conflicto fratricida en un “panorama cultural desolador, fruto del miedo, la represión y la precariedad de un país devastado económica y moralmente”.

Cuando durante el curso 43-44 Emili Colom invita a cenar a sus compañeros para celebrar que acaba de tener un encargo, comienza la aventura. De mano de Josep M. Garrut, que será el alma del grupo, surge la idea de hacer exposiciones antes de comenzar el curso para presentar los dibujos hechos en verano sin la presión de la institución ni de los profesores. Traerían trabajos genuinos hechos por cada cual durante las vacaciones. Y como una cosa traer a otra, acabaron montando Campamentos Pictóricos donde iban todos juntos.

Viladrau, Sant Julià de Vilatorta, Camprodón, Andorra, Ibiza, Tarragona, Tarazona y Cuenca, son pueblos que vieron sus calles llenas durante un par de semanas con sus caballetes. Su idea era la de llevar la cultura catalana a todas partes por lo que también ofrecían recitales de poesía, conferencias, conciertos… Casi siempre en catalán y para mostrar la cultura que se hacía en la tierra, en un momento sensible en el que no debía de ser fácil. Por este ir de lugar en lugar a plantar la tienda y la cultura, Eugeni d'Ors les dedicó un artículo titulado La cultura que pasa, de donde toma nombre la presente exposición.

Ya en 1957, se disuelve por la edad: aquellos jóvenes que ya no lo son tanto, tienen que ir al trabajo y atender la familia. Se disuelve como agrupación artística, pero como amigos la mayoría seguirán quedando a lo largo de la vida. De los Betepocs sabemos que no les tiraban mucho las vanguardias pero que consiguieron lo que querían, renovar y dar un aire fresco a la Llotja, renovarla, como también supieron difundir la pintura propia y catalana. Para ahondar algo más en estos artistas, el día 14 de mayo a las 18.30h habrá una mesa redonda con el crítico e historiador Àlex Mitriani, la directora del CONCA Sílvia Muñoz Imbert y el comisario de la muestra Bernat Puigdollers.

Hasta ahora a los Betepocs no se los conoce fuera de los círculos más ilustrados en arte. Y, según en Puigdollers, algunas razones son que al ser contemporáneos del Dau al Set, se vieron eclipsados puesto que Tàpies, Brossa y compañía sí que hicieron del arte una forma de vida y de negocio y han sido los favoritos de historiadores y críticos por su carácter descaradamente innovador. Por otra parte, hoy en día la posguerra es todavía un terreno por explorar que tiene una fuerte carga que según quién y cómo se prefiere no tocar. Como tampoco los ha ayudado el hecho que no eran rompedores ni novedosos y se asocia muy a menudo el arte figurativo de posguerra al Franquismo. Es por eso mismo que la exposición tiene valor, amplía nuestra forma de entender aquel periodo haciéndonos descubrir parte importante de la trama artística del momento.

Si alguien se pregunta de donde viene el nombre del grupo, hay que decir que influidos por el dadaísmo sus fundadores en una de sus tertulias habituales en el Café de la Rambla, el Oro del Rin o la Taberna Carolines escogió una letra al azar. Salió BTOX que con el tiempo y la pronunciación acabó siendo el que hoy nos hace conocer la exposición de Sant Andreu. Y para acabar, no nos queremos olvidar de los 23 artistas que participaron: Llorenç Alier, Oriol Balmes, Rafael Bataller, Ramon Bech, Tomàs Bel, Emili Colom, Joaquim Datsira, Jaume Escala, Albert Ferrer, Josep Maria Garrut, Josep Llenas, Josep Lloveras, Cándido Mateo Moral, Joan Montcada, Llucià Navarro, Manuel Ortega, Josep Maria Puig López, Joan Rebled, Francesc Riera i Serra, Rafael Rosés, Jesús Ruíz Manent, Ricard Sala i Albert Sangrà.

La teva nova obra Constructivo ha rebut molt bones crítiques en Tárrega i La Pedrera... Explica'ns quelcom sobre aquesta.Constructivo

En el procés de recerca de Nueva Marinaleda, un dels aspectes era el tema de l'arquitectura, del disseny de les ciutats, de l'urbanisme de les societats utòpiques. Amb la idea de l'autoconstrucció i l'autosuficiència em vaig adonar que l'arquitectura és fonamental, emmarca la nostra vida, dóna forma a les nostres ciutats, dóna caràcter al nostre entorn, afecta en el nostre ànim.

I decideixes fer-ho des dels fonaments, a peu d'obra...

Volia aprofundir en el tema de la construcció i parlar sobre la societat: quins llocs construeix la societat per viure. Em plantejava si estàvem vivint per construir, quan hauria de ser “construir per habitar”, com diu Heidegger. És la màxima de Constructivo i la utilitzen molts arquitectes per justificar-se, encara que és a la que menys cas fan. Estem en una societat en la qual no parem de construir, no només arquitectònicament, sinó amb el llenguatge, amb el pensament però ens hem oblidat d'habitar les cases, les idees o la tecnologia.

Lòbra es fa possible per una trobada afortunada amb l'actor Piero Steiner

Quan Piero, a qui admirava des dels Los Los i la seva obra Pourquoi Pas?, ve a veure'm a un espectacle vam tenir un “enamorament inmediat” i decidim fer quelcom junts. Va aparèixer Constructivo. El projecte inicial era més conceptual i va ser Piero qui amb la seva capacitat de concreció va portar tot a terra, ell li dóna a qualsevol discurs molta humanitat. Creem dos alter egos: d'arquitectura no podien parlar dos arquitectes de Barcelona amb cultura. Van aparèixer els paletes Luigi Maestrini i Rafael Lanza. Aquests obrers necessiten trobar la forma de comunicar idees d'una forma molt més planera, humana i immediata, filtraven les nostres pròpies idees...

Luigi Maestrini i Rafael Lanza, alter egos, protagonistes...

Són dos paletes il·lustrats, amb curiositat, que inventen un joc anomenat “L'obra” per entendre les coses, habitar conceptes. Tenen un discurs encès contra l'arquitectura estèril de la cultura del maó, contra tots els starquitects als quals els encarreguen edificis anunci per rellançar ciutats amb pressupostos milionaris. Advoquen per construir per habitar, per una arquitectura humana. L'espectacle no és gens tècnic, a través d'aquest símil del construir parlen d'art, de la importància de la música, de la família, de l'amor...

Com vincularies l'obra a anteriors com Montaldo o La conferència optimista?MontaldoLa conferència optimista

Segueix tenint aquest halo utòpic, en el sentit que aquests dos obrers s'atreveixen a imaginar una altra forma de fer cases i habitar-les. En realitat el tema sempre és el mateix, generar preguntes sobre com vivim i perquè vivim així. És una invitació a pensar lateralment, posar-se a un costat i poder pensar lliure de sobreinformacions per construir-se una opinió. Ens creiem lliurepensadors però encara estem molt condicionats pels mitjans, pel consum i cal fer un esforç per pensar fort i pensar diferent.

Representes l'obra en la recentment inaugurada sala Hiroshima... com serà?

Ells es descriuen com una sala de dramatúrgies del moviment i creació contemporània, no veuràs un Molière. La sala proposa residències, experiments o propostes més teatrals com la nostra i això ja és una aposta molt forta. El seu director, Gastón Core, està acollint a molta gent que treballem molt fora i que aquí no tenim un lloc per presentar el nostre treball. Que la ciutat respongui a això, és el meu dubte.

Què tindrà de diferent als altres espais de la ciutat?

De fet, és un regal: una iniciativa privada que ve a ser la sala alternativa millor equipada, muntada, ben plantejada, tècnicament impecable, amb bona política de preus i mèrquetin, feta per un paio que sap de teatre. Gastón s'ha apropat al teixit creatiu amb tacte i intel·ligència, sense casar-se amb cap família, no depèn de cap subvenció i és independent.

Hi ha lloc per a tants teatres independents com té Barcelona?

Si la gent no va al teatre, per què apareixen tantes sales? Hi ha hagut una bombolla immobiliària i també sembla que hi ha una bombolla de sales. No obstant això, sales alternatives com el Tantarantana o La Seca Espai Brossa no tenen cap orientació, van torejant entre la creació contemporània per rebre una subvenció per aquí i que entri taquilla per allà. Van de noves dramatúrgies i creen circuits però en realitat és una forma d'aconseguir diners subvencionats i perpetuar precarietat econòmica per als artistes. Són sales on l'últim que importa és el que donen.

En els últims temps els actors es diversifiquen, els veiem en la tv, el cinema, el teatre...

En el meu cas és necessitat pura i absoluta. Ric quan la gent assumeix que com surts en la tele és que et van molt bé les coses. A dia d'avui no em guanyo la vida amb les meves creacions, ni jo ni molta gent. Necessitem fer vint mil coses: classes, doblatges... Encara em plantejo si dedicar-me a una altra cosa, el que passa és que hi ha una pulsió creativa que és la que et manté.

Volen baixar l'IVA en cultura, és una estratègia electoral?

Estaria molt bé que ho reduïssin ja que ha fet moltíssim mal. Però em resisteixo a exterioritzar els problemes. Ja abans de la crisi em costava el mateix aixecar un espectacle. Sempre ha estat molt complicat i les crisis haurien de ser bones per ser més creatius, per estar més compromesos amb el que fas perquè sinó no aguantes, no resisteixes. Lamentablement no veig que estigui passant. Tinc esperances en què la generació que ve ens escombri.

Tampoc han d'ajudar massa les polítiques culturals...

Qualsevol espectacle que faci pensar ja és un atac frontal a la política cultural que estan fent, que és una cultura de farinetes, mediàtica, de consum. Un espectacle que qüestioni això ja és contracultural.

És molt suposar que la crítica encara té coses a dir?

Encara que existeixin alguns premis, la crítica amb substància, amb coneixement i lliure, cada vegada està pitjor a Barcelona, està desapareixent dels mitjans de comunicació. La sensació és que no queda gent amb el carisma d'un Marcos Ordóñez o un Sagarra... aquells que marquen tendència i als quals tothom vol agradar. De l'altra crítica sí que hi ha, comentaris hi ha tots els que vulguis. Amb internet no hi ha hagut més que ara i això està bé, doncs s'ha democratitzat. Ja no només decideix l'expert, no obstant això no et pots quedar en el 'això és dolent' o 'això és bo', cal argumentar-ho.

Tu nueva obra Constructivo ha tenido muy buenas críticas en Tárrega y La Pedrera... Cuéntanos sobre esta.Constructivo

En el proceso de investigación de Nueva Marinaleda, uno de los aspectos era el tema de la arquitectura, del diseño de las ciudades, del urbanismo de las sociedades utópicas. Con la idea de la autoconstrucción y autosuficiencia me di cuenta de que la arquitectura es fundamental, enmarca nuestra vida, da forma a nuestras ciudades, da carácter a nuestro entorno, afecta en nuestro ánimo.

Y decides hacerlo desde los cimientos, a pie de obra...

Quería ahondar en el tema de la construcción y hablar sobre la sociedad: qué lugares construye la sociedad para vivir. Me planteaba si estábamos viviendo para construir, cuando tendría que ser “construir para habitar”, como dice Heidegger. Es la máxima de Constructivo y la utilizan muchos arquitectos para justificarse, aunque es a la que menos caso hacen. Estamos en una sociedad en la que no paramos de construir, no sólo arquitectónicamente, sino con el lenguaje, con el pensamiento pero nos hemos olvidado de habitar las casas, las ideas o la tecnología.

Se hace posible por un encuentro afortunado con el actor Piero Steiner

Cuando Piero, a quien admiraba desde Los Los y su obra Pourquoi Pas?, viene a verme a un espectáculo tuvimos un flechazo y decidimos hacer algo juntos. Apareció Constructivo. El proyecto inicial era más conceptual y fue Piero quien con su capacidad de concreción llevó todo a tierra, le da a cualquier discurso mucha humanidad. Creamos dos alter egos: de arquitectura no podían hablar dos arquitectos de Barcelona con cultura. Aparecieron los albañiles Luigi Maestrini y Rafael Lanza. Estos obreros necesitan encontrar la forma de comunicar ideas de una forma mucho más llana, humana e inmediata, tamizaban nuestras propias ideas...

Luigi Maestrini y Rafael Lanza, alter egos, protagonistas...

Son dos albañiles ilustrados, con curiosidad que inventan un juego llamado “La obra” para entender las cosas, habitar conceptos. Tienen un discurso encendido contra la arquitectura estéril de la cultura del ladrillo, contra todos los starquitects a los que les encargan edificios anuncio para relanzar ciudades con presupuestos millonarios. Abogan por construir para habitar, por una arquitectura humana. El espectáculo no es nada técnico, a través de este símil del construir hablan de arte, de la importancia de la música, de la familia, del amor...

¿Cómo vincularías la obra a anteriores como Montaldo o La conferencia optimista?MontaldoLa conferencia optimista

Sigue teniendo ese halo utópico, en el sentido de que estos dos obreros se atreven a imaginar otra forma de hacer casas y habitarlas. En realidad el tema siempre es el mismo, generar preguntas sobre cómo vivimos y porqué vivimos así. Es una invitación a pensar lateralmente, ponerse a un lado y poder pensar libre de sobreinformaciones para construirse una opinión. Nos creemos librepensadores pero aún estamos muy condicionados por los medios, por el consumo y hay que hacer un esfuerzo para pensar fuerte y pensar diferente.

Representas la obra en la recién inaugurada sala Hiroshima... ¿cómo será?

Ellos se describen como una sala de dramaturgias del movimiento y creación contemporánea, no vas a ver un Molière. La sala propone residencias, experimentos o propuestas más teatrales como la nuestra y eso ya es una apuesta muy fuerte. Su director, Gastón Core, está acogiendo a mucha gente que trabajamos mucho fuera y que aquí no tenemos un lugar para presentar nuestro trabajo. Que la ciudad vaya a responder a esto, es mi duda.

¿Qué tendrá de diferente a las otros espacios de la ciudad?

De hecho, es un regalo: una iniciativa privada que va a ser la sala alternativa mejor equipada, montada, bien planteada, técnicamente impecable, con buena política de precios y márquetin, hecha por un tío que sabe de teatro. Gastón se ha acercado al tejido creativo con tacto e inteligencia, sin casarse con ninguna familia, no depende de ninguna subvención y es independiente.

¿Hay lugar para tantos teatros independientes como tiene Barcelona?

Si la gente no va al teatro, ¿por qué aparecen tantas salas? Ha habido una burbuja inmobiliaria y también parece que hay una burbuja de salas. Sin embargo, salas alternativas como el Tantarantana o La Seca Espai Brossa no tienen ninguna orientación, van toreando entre la creación contemporánea para recibir una subvención por aquí y que entre taquilla por allá. Van de nuevas dramaturgias y crean circuitos pero en realidad es una forma de conseguir dinero subvencionado y perpetuar precariedad económica para los artistas. Son salas donde lo último que importa es lo que dan.

En los últimos tiempos los actores se diversifican, los vemos en la tv, en el cine, en el teatro...

En mi caso es necesidad pura y absoluta. Me río cuando la gente asume que como sales en tal tele es que te van muy bien las cosas. A día de hoy no me gano la vida con mis creaciones, ni yo ni mucha gente. Necesitamos hacer veinte mil cosas: clases, doblajes... Todavía me planteo si dedicarme a otra cosa, lo que pasa es que hay una pulsión creativa que es la que te mantiene.

Quieren bajar el IVA en cultura, ¿es una estrategia electoral?

Estaría muy bien que lo redujeran ya que ha hecho muchísimo daño. Pero me resisto a exteriorizar los problemas. Ya antes de la crisis me costaba lo mismo levantar un espectáculo. Siempre ha sido muy complicado y las crisis tendrían que ser buenas para ser más creativos, para estar más comprometidos con lo que haces porque sino no aguantas, no resistes. Lamentablemente no veo que esté pasando. Tengo esperanzas en que la generación que viene nos barra.

Tampoco deben ayudar demasiado las políticas culturales...

Cualquier espectáculo que haga pensar ya es un ataque frontal a la política cultural que están haciendo, que es una cultura de papilla, mediática, de consumo. Un espectáculo que cuestione eso ya es contracultural.

¿Es mucho suponer que la crítica aún tiene cosas que decir?

A pesar de que existan algunos premios, la crítica con sustancia, con conocimiento y libre, cada vez está peor en Barcelona, está desapareciendo de los medios de comunicación. La sensación es que no queda gente con el carisma de un Marcos Ordóñez o un Sagarra... aquellos que marcan tendencia y a los que todo el mundo quiere agradar. De la otra crítica sí que hay, comentarios hay todos los que quieras. Con internet no ha habido más que ahora y eso está bien, pues se ha democratizado. Ya no sólo decide el experto, sin embargo no te puedes quedar en el 'esto es malo' o 'esto es bueno', hay que argumentarlo.

Vas començar amb teatre independent i has acabat fent teatre molt clàssic

Tinc una forma de llegir als clàssics i una manera especial de mostrar-los. És un gènere propi fruit de dues coses: els anys de recerca i estudi i, d'altra banda, d'una coincidència misteriosa i meravellosa. Tots els meus títols tenen connexió uns amb els altres com si alguna cosa m'hagués conduït. Tenen connexió amb la filosofia perenne d'Aldous Huxley, segons la qual tots els corrents filosòfics del món al llarg de la història diuen el mateix sota aspectes culturals diferents, amb una aparença de representació, llenguatge o posada d'escena diferent. Sempre és la mateixa filosofia, la que val per a tots els temps i per a tots els països i cultures. Tots els meus textos tenen a veure amb la literatura perenne, aquella que és sempre recurrent: és sempre la mateixa però al mateix temps sempre és renovada. Pots seguir el rastre, cal entrar en els camins secrets, saber els motius per entendre'ls i veure que passa en el rerefons.

I parlant de coses perennes, tenim a El Lazarillo de Tormes... quants anys portes interpretant-lo?El Lazarillo de Tormes

Vint-i-cinc i no l'abandono, és el perenne dels perennes. És el centre al que vaig arribar d'una manera casual, providencial. Em van proposar aquest text i espectacle i em vaig deixar seduir, era una versió de Fernando Fernán Gómez.

25 anys de la mateixa obra donen panoràmica per veure com ha canviat el públic

Ha canviat moltíssim. Vaig realitzar una funció per a escolars de 15 anys i em va semblar molt estrany que no sabessin qui era Zurbarán però sí El Pequeño Nicolás. És increïble, és per pensar què és el que està succeint, com s'estan movent els fils perquè aquest canvi en la cultura s'estigui produint de manera que la gent s'està desculturitzant progressivament i alarmant. És la resposta de la gent als tòpics i als eslògans que es maneguen des del poder i des dels mitjans de comunicació de masses. No hi ha capacitat reactiva autònoma sinó capacitats reactives grupals, hi ha masses i, en alguns casos, ases. Veus que hi ha gent que diu a un altre fatxa sense saber el que és, com si fatxa fos tot aquell que no pensa com ell.

Això està afectant també a la creació i als actors?

Sí, ho noto en el públic, que és el que té menys reflexos, menys cultura i, per tant, menys capacitat d'entendre els clàssics. Hi ha una reducció bastant alarmant de la seva sensibilitat cultural. I com tot és recíproc, la creació teatral està en funció de com està el pati: no pots deslligar-te de l'ambient, hi ha una recíproca influència. Les noves avantguardes i el teatre jove són cutres, poc poètics, imitatius, molt mimètics de tics i coses que no procedeixen de la cultura teatral antiga, europea, tradicional. No estan imbuïts d'una formació sinó dels mitjans de comunicació, els tics de la comèdia televisiva, dels dels tertulians dels magazines, de la gent que fa humor al voltant d'una taula dient coses. El teatre s'ha empapat d'aquest estil, aquests motius i atmòsfera.

Llavors, podem parlar de teatre en temps de crisi?

No, hi ha una mutació i dins d'aquesta mutació hi ha alguna cosa meravellosa que sempre sorgeix. Abans hi havia més gent amb sensibilitat i ara hi ha menys gent que té sensibilitat, però els pocs que la tenen la tenen acollonantment. Són les elits, és la minoria silenciosa de la qual parlava un poeta. Hi ha una sèrie de persones que et diuen unes coses que et quedes alucinat o veus com són de receptius, com connecten. Abans hi havia molts amb menys qualitat, avui hi ha menys però amb molta. Els que no la tenen són directament el bestiar i els que la posseeixen són els que estan tirant endavant projectes nous, solidaris... És la gent que donarà un realment canvi. És un tipus de jovent que està compromés amb si mateix, que té una maduresa inusual, que afronten reptes acollonants.

Estem assistint a un canvi de partits polítics, quina és la teva lectura d'aquest procés?

No estem assistint a un canvi de paradigma polític, sinó a un recanvi generacional i d'estil superficial de la política. No és un canvi profund, un canvi de paradigma significaria que els polítics tinguessin una altra forma de dirigir-se als electors i ciutadans, un altre llenguatge. En això no s'ha canviat molt, escolto els discursos de Podemos i de Ciutadans i segueixen tractant a la gent com a ximples, només que ximples cabrejats. La gent no és ximple, però el llenguatge és com de ximples, com el llenguatge dels polítics clàssics del poder. És vergonyós.

T'hem sentit dir que el riure ha de tenir un propòsit, en quin sentit?

En l'art sí, a la teva casa prenent una canya amb els teus amics no, aquí pots dir una burrada, sinó seríem molt dogmàtics. En l'art ha d'estar en funció d'una energia que va encaminada a la consecució d'un resultat estètic. L'art és un llenguatge que va dirigit a la raó però també a la sensibilitat i a capes més profundes de la ment humana. Capes que són més profundes en teoria que aquelles amb les quals llegeixes el diari o veus la televisió. Per això La metamorfosi de Kafka és el que és, ve de l'inconscient i va pel cap el profund de l'inconscient passant per moltes capes de la consciència.

Amb Mujeres de Shakespeare interpretes dones admirades d'alguna manera...Mujeres de Shakespeare

Parlo d'aquestes heroïnes de les comèdies del dramaturg anglès que són divertides, maques, meravelloses, intel·ligents, tenen un maneig emocional que els donen a les seves galans mil voltes. L'espectacle està basat en un estudi de Bloom sobre aquests personatges de Shakespeare i ho fa de tal forma que em vaig plantejar ficar-me en el comentari i les ironies del crític aplicades a les dones del dramaturg, com per exemple el tema del feminisme en La farèstega domada.

Si Shakespeare pogués fer una tragèdia de l'Espanya d'avui dia qui serien els seus personatges?

Ell tenia un gran instint per manegar personatges amb influències cortesanes, els reis, els prínceps, les seves intrigues... Pablo Iglesias de Podemos ha regalat Joc de Trons al Rei, com per dir-li que vegi què dolents que són els reis i l'absurd que és ell. Però és que els reis d'ara no són els reis de l'Edat Mitjana, són figures decoratives que no te'ls imagines conspirant amb el mòbil. Els reis d'ara són els polítics. Els que es barallen en la sèrie i es maten els uns als altres són els polítics: és el de Podem amb el del PP, el del PP amb el del PSOE... Ha de ser Iglesisas el que es torni a mirar Joc de Trons per treure-li una altra lectura.

T'ho hauran preguntat mil vegades, recorda'ns perquè et diuen El Brujo

És el nom que em va posar un amiguet a la universitat. Ho vaig incorporar i vaig decidir continuar-ho en el meu cartell com a actor a la manera dels toreros o els cantaors de flamenc, que era el que en aquella època m'hagués agradat ser. El flamenc és molt complicat encara que sembli que és només donar crits i jo tenia una orella davant l'altra, desafinava molt.

Comenzaste con teatro independiente y has terminado haciendo teatro muy clásico

Tengo una forma de leer a los clásicos y una manera especial de mostrarlos. Es un género propio fruto de dos cosas: los años de investigación y estudio y, por otro lado, una coincidencia misteriosa y maravillosa. Todos mis títulos tienen conexión unos con otros como si algo me hubiera conducido. Tienen conexión con la filosofía perenne de Aldous Huxley, según la cual todas las corrientes filosóficas del mundo a lo largo de la historia dicen lo mismo bajo aspectos culturales distintos, con una apariencia de representación, lenguaje o puesta de escena diferente. Siempre es la misma filosofía, la que vale para todos los tiempos y para todos los países y culturas. Todos mis textos tienen que ver con la literatura perenne, aquella que es siempre recurrente: es siempre la misma pero al mismo tiempo siempre es renovada. Puedes seguir el rastro, hay que entrar en los caminos secretos, saber los motivos para entenderlos y ver que pasa en el trasfondo.

Y hablando de cosas perennes, tenemos El Lazarillo de Tormes... ¿cuántos años llevas interpretándolo?El Lazarillo de Tormes

Veinticinco y no lo abandono, es el perenne de los perennes. Es el centro al que llegué de una manera casual, providencial. Me propusieron este texto y espectáculo y me dejé seducir, era una versión de Fernando Fernán Gómez.

25 años de la misma obra dan panorámica para ver cómo ha cambiado el público

Ha cambiado muchísimo. Realicé una función para escolares de 15 años y me extraño mucho que no supieran quién era Zurbarán pero sí El Pequeño Nicolás. Es increíble, es para pensar qué es lo que está sucediendo, cómo se están moviendo los hilos para que este cambio en la cultura se esté produciendo de manera que la gente se está desculturizando progresiva y alarmantemente. Es la respuesta de la gente a los tópicos y a los eslóganes que se manejan desde el poder y desde los medios de comunicación de masas. No hay capacidad reactiva autónoma sino capacidades reactivas grupales, hay masas y, en algunos casos, borregos. Ves que hay gente que llama a otro facha sin saber lo que es, como si facha fuera todo aquel que no piensa como él.

¿Esto está afectando también a la creación y a los actores?

Sí, lo noto en el público, que es el que tiene menos reflejos, menos cultura y, por lo tanto, menos capacidad de entender los clásicos. Hay una reducción bastante alarmante de su sensibilidad cultural. Y como todo es recíproco, la creación teatral está en función de cómo está el patio: no puedes desligarte del ambiente, hay una recíproca influencia. Las nuevas vanguardias y el teatro joven son cutres, poco poéticos, imitativos, muy miméticos de tics y cosas que no proceden de la cultura teatral antigua, europea, tradicional. No están imbuidos de una formación sino de los medios de comunicación, los tics de la comedia televisiva, de los de los tertulianos de los magazines, de la gente que hace humor alrededor de una mesa diciendo cosas. El teatro se ha permeado de ese estilo, esos motivos y atmósfera.

Entonces, ¿podemos hablar de teatro en tiempos de crisis?

No, hay una mutación y dentro de esta mutación hay alguna cosa maravillosa que siempre surge. Antes había más gente con sensibilidad y ahora hay menos gente que tiene sensibilidad, pero los pocos que la tienen la tienen acojonantemente. Son las élites, es la minoría silenciosa de la que hablaba un poeta. Hay una serie de personas que te dicen unas cosas que te quedas alucinado o ves cómo son de receptivos, cómo conectan. Antes había muchos con menos calidad, hoy hay menos pero con mucha. Los que no la tienen son directamente el ganado y los que la poseen son los que están tirando adelante proyectos nuevos, solidarios... Es la gente que va a dar un realmente cambio. Es un tipo de juventud que está comprometida consigo misma, que tiene una madurez inusual, que afrontan retos acojonantes.

Estamos asistiendo a un cambio de partidos políticos, ¿cuál es tu lectura de este proceso?

No estamos asistiendo a un cambio de paradigma político, sino a un recambio generacional y de estilo superficial de la política. No es un cambio profundo, un cambio de paradigma significaría que los políticos tuvieran otra forma de dirigirse a los electores y ciudadanos, otro lenguaje. En eso no se ha cambiado mucho, escucho los discursos de Podemos y de Ciudadanos y siguen tratando a la gente como tontos, sólo que tontos cabreados. La gente no es tonta, pero el lenguaje es como de tontos, como el lenguaje de los políticos clásicos del poder. Es bochornoso.

Te hemos oído decir que la risa debe tener un propósito, ¿en qué sentido?

En el arte sí, en tu casa tomando una caña con tus amigos no, ahí puedes decir una burrada, sino seríamos muy dogmáticos. En el arte ha de estar en función de una energía que va encaminada a la consecución de un resultado estético. El arte es un lenguaje que va dirigido a la razón pero también a la sensibilidad y a capas más profundas de la mente humana. Capas que son más profundas en teoría que aquellas con las que lees el periódico o ves la televisión. Por eso La metamorfosis de Kafka es lo que es, viene del inconsciente y va a lo más profundo del inconsciente pasando por muchas capas de la consciencia.

Con Mujeres de Shakespeare interpretas mujeres admiradas de alguna manera... Mujeres de Shakespeare

Hablo de esas heroínas de las comedias del dramaturgo inglés que son divertidas, guapas, maravillosas, inteligentes, tienen un manejo emocional que les dan a sus galanes sopas con honda. El espectáculo está basado en un estudio de Bloom sobre estos personajes de Shakespeare y lo hace de tal forma que me planteé meterme en el comentario y las ironías del crítico aplicadas a las mujeres del dramaturgo, como por ejemplo el tema del feminismo en La fierecilla domada.

¿Si Shakespeare pudiera hacer una tragedia de la España de hoy en día quién serian sus personajes?

Él tenía un gran instinto para manejar personajes con influencias cortesanas, los reyes, los príncipes, sus intrigas... Pablo Iglesias de Podemos ha regalado Juego de Tronos al Rey, como para decirle que se empape de lo malos que son los reyes y lo absurdo que es él. Pero es que los reyes de ahora no son los reyes de la Edad Media, son figuras decorativas que no te los imaginas conspirando con el móvil. Los reyes de ahora son los políticos. Los que se pelean en la serie y se matan los unos a los otros son los políticos: es el de Podemos con el del PP, el del PP con el del PSOE... Debe ser Iglesisas el que se vuelva a ver Juego de Tronos para sacarle otra lectura.

Te lo habrán preguntado mil veces, recuérdanos porqué te llaman El Brujo

Es el mote que me puso un amiguete en la universidad. Lo incorporé y decidí continuarlo en mi cartel como actor a la manera de los toreros o los cantaores de flamenco, que era lo que en aquella época me hubiera gustado ser. El flamenco es muy complicado aunque parezca que es sólo dar gritos y yo tenía una oreja frente la otra, desafinaba mucho.

Fins al 17 de maig en el Teatre Lliure de Montjuïc es podrà veure Frank V (opereta d'una banca privada), una sàtira sobre les altes finances escrita en 1959 pel suís Friedrich Dürrenmatt i que aquesta vegada dirigeix Josep Maria Mestres. La versió del text, realitzada per Sergi Belbel i Arnau Tordera, es mou a ritme de rock simfònic amb el qual la banda catalana Obeses interpreten la partitura original de Paul Brukhard. Assistim a una comedieta musical que no ha passat de moda i que més aviat és tendència sostinguda en aquest córrer del present. L'horror impúdic, sense dobles morals dels protagonistes als quals els pirren els diners i els perd la pasta ens recorda massa bé tots aquests entrars i sortirs dels jutjats –i presidis– d'alts empresaris i polítics del país als quals mai sembla abandonar-los la naturalitat… A la resta dels mortals, una altra cosa no, però riure's per no desesperar és el que ens queda. I aquesta obra que posa banda sonora a una banca privada sense privacions és una bona oportunitat per fer-ho.

Durant les dues hores i deu minuts d'aquesta producció del Lliure se'ns mostren “les entranyes de la banca i el capitalisme, posats en evidència amb música, humor i mala bava”, tal com comenta el seu director. Bàsicament és la història en la qual el protagonista, un tal Frank V interpretat per Eduard Farelo, és l'hereu d'un banc familiar de llarga tradició que al costat de la seva dona, Ottilie, interpretada per Mónica López, “no dubtarà a cometre qualsevol tipus d'atrocitat per aconseguir el que desitja”. Al voltant d'aquests reis shakesperians apareixerà tota la fauna d“aquest mundillo gangsteril” en el qual habiten.

Per a la present adaptació, han agafat allò que més els interessava de les diferents versions que té el text original del suís i així explicar la història amb el desenllaç que volien explicar mantenint cert intringulis fins al final. Per la seva capacitat de reflectir el nostre present immediat, Mestres ens parla d“una peça mestra de teatre-document”. Dürrenmatt la considerava una de les seves millors obres, no obstant això en el 59 no va ser ben rebuda, a Zurich va ser un escàndol… “Evidentment, Suïssa, la banca i la corrupció –malgrat l'amaniment de l'humor o justament per això mateix–, era un plat de difícil digestió”. Una obra crítica no només amb la banca, sinó amb la seva extensió indissociable a la política i fins a la família… aquests perillosos vincles.

És, en definitiva, una altra excusa per parlar de la condició humana, de la falta d'escrúpols i les seves conseqüències. En aquest microcosmos econòmic sentirem en primera persona els principis dels banquers. A saber: “No hem retornat mai els diners als nostres clients i mai hem fet un negoci honrat.” És senzillament una altra moral, la seva moral lligada al poder corruptor dels diners. “Si cal escollir entre un món de bondat i amor i un altre de diners i embrutiment, escullen el segon. Dürrenmatt és un visionari, sembla que estigui escrita per l'ara i aquí. A mesura que la veus et vénen al capdavant moltes coses de l'actualitat del país”, comenta Mestres. De fet, l'obra comença amb l'enterrament d'un fals mort que vol evitar la justícia. És actualitat total tractada com a tragèdia bufa i comèdia fosca a parts iguals.

Per desenvolupar la trama han utilitzat una escenografia nua, sense “falsos artificis per gaudir de la paraula i el so”. Onze actors i quatre músics en escena, músics que també tenen el seu paper i actors que fan cors. A Obesses i la parella protagonista se sumen els actors Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera i David Verdaguer.

Quant a la pota musical, es tracta d’una opereta rock amb una banda en escena tocant en directe. El grup català Obeses que són una mescla entre algun Queen, Jesucrist Superstar i aquella La Trinca, realitzen un “rock” elaborat i sorneguer molt musicaler, ple de tòpics que saben amanir bé amb ironia. Ara han volgut fer-li un gir al llibret original Paul Brukhard i convertir aquesta opereta en opereta rock. “Un rock simfònic amb matisos foscos per donar-li profunditat i una densitat musical potent a l'obra”, com ens explica Arnau Tordera, el líder de la banda. Una altra forma de veure l'obra segons el cantant, és que podria entendre's a l'inrevés: “un concert al que se li han sumat una obra de teatre”. Resultat, musical post brechtià amb tints de farsa cabaretera.

No és poc freqüent en aquests últims anys pujar-se a un escenari de teatre com aquell que va a tocar un concert: una escenografia, la que sigui, i instruments a la vista, nus, que formen part d'ella. I que quan són interpretats serveixen més per destacar estats d'ànim o accentuar situacions, com ho vam veure en Llibert o Les amistats perilloses. En Frank V, estan aquí els músics, fins i tot interpreten papers, i la música és la d'un musical, serveix en si mateixa per seguir desenvolupant la trama, el text sense les cançons estaria interromput. Les 22 cançons continuen l'acció, ajuden a que el text sigui més sintètic.

Dèiem que l'obra no ha perdut vigència, i això és palpable en la seva temàtica, però els efectes sobre el públic sí han canviat, com ha canviat la nostra societat… Si en 1959 la seva estrena va aixecar autèntica revolada i un any més tard va ser suspesa la seva representació, avui podem posar les mans en el foc que molts “poderosos” assistiran a la platea a riure's de si mateixos o d'uns altres amb total cinisme, descaradura o ingenuïtat. Gaudiran tant com la resta de públic que els pateix. Amb aquesta sàtira del sistema bancari, divertida i àcida amb protas sense escrúpols, retrat del poder, l'ambició, la desmesura i l’amoralitat de les altes esferes, se'ns convida a mofar-nos mentre pensem en un col·lapse final del sistema… Potser per això Eduard Farelo en la roda de premsa va deixar anar que algú alguna vegada va dir allò que “el món és una gasolinera on està permès fumar”.

Hasta el 17 de mayo en el Teatre Lliure de Montjuïc se podrá ver Frank V (opereta de una banca privada), una sátira sobre las altas finanzas escrita en 1959 por el suizo Friedrich Dürrenmatt y que dirige esta vez Josep Maria Mestres. La versión del texto, realizada por Sergi Belbel i Arnau Tordera, se mueve a ritmo de rock sinfónico con el que la banda catalana Obeses interpretan la partitura original de Paul Brukhard. Asistimos a una comedieta musical que no ha pasado de moda y que más bien es tendencia sostenida en este correr del presente. El horror impúdico, sin dobles morales de los protagonistas a los que les pirra el dinero y les pierde la pasta nos recuerda demasiado bien todos estos entrares y salires de los juzgados –y presidios– de altos empresarios y políticos españoles a los que nunca parece abandonarles la naturalidad… Al resto de los mortales, otra cosa no, pero reírse para no desesperar es lo que nos queda. Y esta obra que pone banda sonora a una banca privada sin privaciones es una buena oportunidad para hacerlo.

Durante las dos horas y diez minutos de esta producción del Lliure se nos muestran “las entrañas de la banca y el capitalismo, puestos en evidencia con música, humor y mala baba”, tal como comenta su director. Básicamente es la historia en la que el protagonista, un tal Frank V interpretado por Eduard Farelo, es el heredero de un banco familiar de larga tradición que junto a su mujer, Ottilie, interpretada por Mónica López, “no dudará en cometer cualquier tipo de atrocidad para conseguir lo que desea”. Alrededor de estos reyes shakesperianos aparecerá toda la fauna de “ese mundillo gangsteril” en el que habitan.

Para la presente adaptación, han cogido aquello que más les interesaba de las diferentes versiones que tiene el texto original del suizo y así contar la historia con el desenlace que querían contar manteniendo cierto intríngulis hasta el final. Por su capacidad de reflejar nuestro presente inmediato, Mestres nos habla de “una pieza maestra de teatro-documento”. Durrenmatt la consideraba una de sus mejores obras, sin embargo en el 59 no fue nada bien recibida, en Zurich fue un escándalo… “Evidentemente, Suiza, la banca y la corrupción –a pesar del aliño del humor o justamente por eso mismo–, era un plato de difícil digestión”. Una obra crítica no sólo con la banca, sino con su extensión indisociable a la política y hasta la familia… esos peligrosos vínculos.

Es, en definitiva, otra excusa para hablar de la condición humana, de la falta de escrúpulos y sus consecuencias. En este microcosmos económico oiremos en primera persona los principios de los banqueros. A saber: “No hemos devuelto nunca el dinero a nuestros clientes y nunca hemos hecho un negocio honrado.” Es llanamente otra moral, su moral ligada al poder corruptor del dinero. “Si hay que escoger entre un mundo de bondad y amor y otro de dinero y embrutecimiento, escogen el segundo. Dürrenmatt es un visionario, parece que esté escrita para el ahora y aquí. A medida que la ves te vienen a la cabeza muchas cosas de la actualidad del país”, comenta Mestres. De hecho, la obra comienza con el entierro de un falso muerto que quiere evitar la justicia. Es actualidad total tratada como tragedia bufa y comedia oscura a partes iguales.

Para desarrollar la trama han usado una escenografía desnuda, sin “falsos artificios para disfrutar de la palabra y el sonido”. Once actores y cuatro músicos en escena, músicos que también tienen su papel y actores que hacen coros. A Obesses y la pareja protagonista se suman los actores Laura Aubert, Enric Arquimbau, David Bagés, Miquel Malirach, Xicu Masó, David Moreno, Ferran Rañé, Albert Ribalta, Arnau Tordera y David Verdaguer. 

En cuanto a la pata musical, se trata una opereta rock con una banda en escena tocando en directo. El grupo catalán Obeses que son una mezcla entre algún Queen, Jesucristo Superstar y aquella La Trinca, realizan un “rock” elaborado y socarrón muy musicalero, lleno de tópicos que saben manejar bien con ironía. Ahora han querido darle una vuelta de tuerca al libreto original Paul Brukhard y convertir esa opereta en opereta rock. “Un rock sinfónico con matices oscuros para darle profundidad y una densidad musical potente a la obra”, como nos cuenta Arnau Tordera, el líder de la banda. Otra forma de entender la obra según el cantante, es que podría entenderse al revés: “un concierto al que se le suma una obra de teatro”. Resultado, musical post brechtiano con tintes de farsa cabaretera.

No es poco frecuente en estos últimos años subirse a un escenario de teatro como aquel que va a tocar un concierto: una escenografía, la que sea, e instrumentos a la vista, desnudos, que forman parte de ella. Y que cuando són interpretados sirven más para destacar estados de ánimo o acentuar situaciones como lo vimos en Llibert o Las amistades peligrosas. En Frank V, están ahí los músicos, incluso interpretan papeles, y la música es la de un musical, sirve en sí misma para seguir desarrollando la trama, el texto sin las canciones estaría interrumpido. Las 22 canciones continúan la acción, ayudan a que el texto sea más sintético.

Decíamos que la obra no ha perdido vigencia, y eso es palpable en su temática, pero los efectos sobre el público sí han cambiado, como ha cambiado nuestra sociedad… Si en 1959 su estreno levantó auténtico revuelo y un año más tarde fue suspendida su representación, hoy podemos poner las manos en el fuego que muchos “poderosos” asistirán a la platea a reírse de sí mismos o de otros con total cinismo, descaro o ingenuidad. Disfrutarán tanto como el resto de público que los sufre. Con esta sátira del sistema bancario, divertida y ácida con protas sin escrúpulos, retrato del poder, la ambición, la desmesura y la amoralidad de la altas esferas se nos invita a carcajearnos mientras pensamos en un colapso final del sistema… Quizá por eso Eduard Farelo en la rueda de prensa soltó que alguien alguna vez dijo aquello de que “el mundo es una gasolinera donde está permitido fumar”.