Pablo Iglesias y su novísimo Podemos, así como otros en Cataluña, con su obsesión constituyente parecen querer repetir lo que sus padres hicieron en el 78

De repente todo es constituyente, lo demás no cuenta. Así se nos muestran los que aseguran ser ‘lo último de lo último’, la ‘nueva ola’ que decíamos ‘in illo tempore’. La ola que debemos, impepinablemente seguir. ¡Ay! La incultura no tiene patria ni compasión: los jóvenes JASP (jóvenes sobradamente preparados) de ‘Podemos’ quieren hacer tabla rasa de todo lo que significó la traída y llevada Transición española. Y otros en Cataluña –que enarbolan bandera supernacionalista- hablan de organizarnos otros tantos países constituyentes.

Unos y otros son un heterogéneo puñado de aspirantes al máximo liderato (de aquí o de allí). Les distingue y los asemeja su inconfundible voluntad de poder. Estos son los que claman por constituirnos en España: Está Pablo Iglesias y su novísimo ‘Podemos’, que con su obsesión constituyente parecen querer repetir lo que sus padres hicieron en el 78. ¡Volver a empezar! Como si lo vivido por varias generaciones desde entonces no contara para nada y no vieran en los españoles más que a Marianos Rajoy. ¡No nos ofenda señor Iglesias! ¡Que aquí la mayoría ya nos constituimos -a mucha honra- en 1978; no tenemos nada que ver con la casta, y mejoramos desde hace mucho a este país con nuestro esfuerzo!

En Cataluña tenemos doble ración constituyente (la catalana además de la española). Está Oriol Junqueras, jefe de ERC, uno de los ‘pensadores’ más importantes del mundo en 2014, según, la revista ‘Foreign Policy’, (¿le escucharon en ‘Salvados’ con Jordi Évole? Así se escribe la historia), y su ‘troupe’ de adláteres airados. Están también los ‘spin doctors’ en comandita de Artur Más que parece aspirar a transformarse, como Clark Kent, en ‘superMas’ y constituirnos a base de kriptonita autóctona. Hay que añadir al paquete de constituyentes a la monja Teresa Forcades –una de las pioneras catalanas constituyentes-, a Guanyem y, en cierto modo, a Ada Colau.

La fiebre está en marcha. Lleva la voz cantante el ‘mundo joven’. El cliché es favorito en medios abonados al ‘trending topic’ y al estereotipo con costra. ¿Saben esos esforzados constituyentes de lo que hablan? Comenzar una etapa constituyente, edificar desde cero, un nuevo país es muy serio, además de imposible. Cualquier mediano aficionado a las ciencias sociales sabe que las costumbres y las estructuras no se cambian de hoy para mañana (a menos que caiga una bomba atómica o llegue el juicio final).

Los que ya nos constituimos en 1978 –abrazamos la reforma pactada y sin sangre del país y nos dimos la Constitución- fuimos una mayoría de españoles y cambiamos bastante el país: hubo sanidad, educación y otras muchas cosas, por ejemplo la autonomía política. En suma: se vivió mejor y con libertad. La transición trajo la democracia, algo desconocido en nuestra historia colectiva. No es mal balance. Pero está claro que quedó mucho por hacer. Es lo que ahora toca, sin duda.

Obviamente, restos del franquismo se enquistaron allá donde pudieron, sobre todo en algunas conciencias, las que hoy esa misma mayoría identificaría –esta vez sí- con ‘la casta’. Si eso es lo que hay que cambiar, estaría de acuerdo con aquellos constituyentes que quieran arrinconar el poder del dinero y dar nueva vida al Estado de Bienestar que el neoliberalismo galopante y desregulador quiere aniquilar.

Sobre lo de construir nuevos países, queridos, hay que bajar a la tierra. Y prevenir. Prevenir algo que no por sabido es menos cierto: el ejercicio del poder suele ser devastador, para cualquiera, incluida la izquierda. Os lo dice alguien que ha visto de todo: la edad, queridos, es un grado. Más realismo, pues. Y menos lobos.

Pablo Iglesias i el seu novíssim Podemos, així com altres a Catalunya, amb la seva obsessió constituent semblen voler repetir el que els seus pares van fer al 78

De sobte tot és constituent, la resta no compta. Així se'ns mostren els que asseguren ser ‘l'últim de l'últim ', la 'nova onada' que dèiem in illo tempore . L'onada que hem, indubtablement, de seguir. Ai! La incultura no té pàtria ni compassió: els joves JASP (joves sobradament preparats) de Podemos volen fer taula rasa de tot el que va significar la Transició espanyola. I altres a Catalunya -que enarboren bandera supernacionalista- parlen d'organitzar altres tants països constituents.

Els uns i els altres són un heterogeni grapat d'aspirants al màxim lideratge (d'aquí o d'allà). Els distingeix i els assembla la seva inconfusible voluntat de poder. Aquests són els que clamen per constituir-nos en Espanya: Està Pablo Iglesias i el seu novíssim Podemos, que amb la seva obsessió constituent semblen voler repetir el que els seus pares van fer al 78. 'Tornar a començar! Com si el que han viscut per tantes generacions des de llavors no comptés per a res i no veiessin en els espanyols més que a Marianos Rajoy. No ens ofengui senyor Iglesias! Que aquí la majoria ja ens vam constituir -a molta honra- el 1978. No tenim res a veure amb la casta i millorem des de fa molt a aquest país amb el nostre esforç!

A Catalunya tenim doble ració constituent (la catalana a més de l'espanyola). Està Oriol Junqueras, cap d'ERC, un dels “pensadors més importants del món el 2014”, segons, la revista 'Foreign Policy' (el van escoltar a Salvados amb Jordi Évole? Així s'escriu la història), i la seva 'troupe' d'adlàters airats. Estan també els 'spin doctors' en comandita d'Artur Mas, que sembla aspirar a transformar-se, com Clark Kent, en 'SuperMas' i constituir-nos a base de kriptonita autòctona. Cal afegir al paquet de constituents a la monja Teresa Forcades -una de les pioneres catalanes constituents-, a Guanyem i, en certa manera, a Ada Colau.

La febre està en marxa. Porta la veu cantant el 'món jove'. El clixé és favorit en mitjans abonats al 'trending topic' i l'estereotip amb crosta. Saben aquests esforçats constituents del que parlen? Començar una etapa constituent, edificar des de zero, un nou país és molt seriós, a més d'impossible. Qualsevol mitjà aficionat a les ciències socials sap que els costums i les estructures no es canvien d'avui per demà (a menys que caigui una bomba atòmica o arribi el judici final). Els que ja ens vam constituir el 1978 –vam abraçar la reforma pactada i sense sang del país i ens vam donar la Constitució– vam ser una majoria d'espanyols els que vam canviar bastant el país: hi va haver sanitat, educació i moltes altres coses, per exemple l'autonomia política. En suma: es va viure millor i amb llibertat.

La transició va portar la democràcia, cosa desconeguda en la nostra història col·lectiva. No és mal balanç. Però està clar que va quedar molt per fer. És el que ara toca, sens dubte. Òbviament, restes del franquisme es van enquistar allà on van poder, sobretot en algunes consciències, les que avui aquesta mateixa majoria identificaria -aquesta vegada sí- amb 'la casta'. Si això és el que cal canviar, estaria d'acord amb aquells constituents que vulguin arraconar el poder dels diners i donar nova vida a l'Estat de Benestar que el neoliberalisme galopant i desregulador vol aniquilar.

Sobre construir nous països, estimats, cal baixar a la terra. I prevenir. Prevenir quelcom que no per sabut és menys cert: l'exercici del poder sol ser devastador, per a qualsevol, inclosa l'esquerra. Us ho diu algú que ha vist de tot: l'edat, estimats, és un grau. Més realisme, doncs. I menys llops.

O sea que en España, si nada lo impide, nos acercamos a los ‘niños modelo Gallardón’: ¿unos personajillos clónicos, fatuos y engreídos? Da la impresión de que este ministro es incapaz de concebir otra cosa que no sea él mismo, así que nos ha dicho con soltura: ‘yo soy el bien’ y ‘yo decido lo que hay que hacer con la procreación de los españoles’. Punto.

Ahí, desde luego, están las mujeres que son las que paren, pero también los hombres ya que todos los niños tienen padre. Así que no entiendo bien que sean las mujeres, con gran diferencia sobre los hombres, quienes protesten. Gallardón se ha metido en la cama y entre las piernas de unas y otros. Menudo espectáculo.

Claro que las mujeres tienen razones extra, desde luego. Y no son pocas. Sólo hace apenas 30 años (desde 1985) que las españolas tuvieron el apoyo legal para reconocer su derecho, como mujeres, a parir o no. Hasta entonces el cuerpo de las mujeres era cosa exclusiva de hombres y ellos podían disponer a su antojo. Menuda ganga.

Cuesta mucho romper esa costumbre de siglos, de milenios, sobre todo cuando todavía hoy el sexo masculino viene culturalmente bendecido por una ‘innata’ superioridad sobre el género humano. Patriarcas, paterfamilias, machistas, dominadores, ellos se creen dotados para disponer de las criaturas y de la naturaleza. Vanos deseos, amigos. Pura ceguera. Vanidad ridícula.

Hoy podemos decir las mujeres, sin miedo a equivocarnos, que el desastre de mundo que nos rodea, con su culto al dinero, al conflicto, a la competición salvaje, es exactamente lo que esos hombres vanos han creado. Gallardón sólo es el símbolo más pedestre de su fatuidad y autoengaño. No estoy generalizando: hay (otros) hombres magníficos, abiertos, colaboradores, inteligentes, sensibles y tan ofendidos por los delirios de Gallardón como yo misma. Me consta.

Igualmente -hay que ser justos- si estos Gallardones existen es porque los han parido mujeres. ¿Qué responsabilidad tienen las madres para que sus hijos no sean Gallardones en potencia? Aquí, sinceramente, creo que las mujeres tienen también responsabilidad. Lo ‘bueno’ y lo ‘malo’ está equitativamente repartido, me temo.

Sucede que las mujeres –y no los hombres aunque le pese a Aristóteles- son quienes dan a luz y ese poder es el que pone frenéticos a hombres equivocados, arrogantes y fatuos como el insigne Gallardon. Si la gestación necesita hombre y mujer, ¿cómo va a atreverse la mujer a negarse a ello? Ahí les duele.

Ahí está un meollo que tiene raíces de siglos -dijo Esquilo que la mujer es sólo depositaria de la semilla del hombre que es quién da la vida- y que, desde 1985, una imperfecta ley socialista (¿qué diría Ernest Lluch?) había otorgado a la mujer el poder de decidir sobre parir o no.

Por esto esta ley está hecha contra todos, pero en especial contra las mujeres. Cualquier española tendrá forzosamente que pedir permiso a Gallardón si decide no llevar adelante su embarazo. Un ‘progresismo’ repugnante. Sobre todo por algo elemental: poder abortar no obliga a nadie. No poder hacerlo, en cambio, es una exhibición del peor poder machista.

Gallardón lo ha conseguido: nunca había estado a favor del aborto, pero ahora ya lo estoy. Yo también quiero abortar.

O sigui que a Espanya, si res ho impedeix, ens acostem als 'nens model Gallardón': ¿uns personajillos clònics, fatus i envanits? Fa la impressió que aquest ministre és incapaç de concebre altra cosa que no sigui ell mateix, així que ens ha dit amb soltesa: 'jo sóc el bé' i 'jo decideixo el que cal fer amb la procreació dels espanyols’. Punt.

Aquí, per descomptat, hi ha les dones que són les que parim, però també els homes, ja que tots els nens tenen pare. Així que no entenc bé que siguin les dones, amb gran diferència sobre els homes, els qui protestin. Gallardón s'ha ficat al llit i entre les cames d'unes i altres. Quin espectacle.

És clar que les dones tenen raons extra, per descomptat. I no són poques. Només fa tot just 30 anys (des de 1985) que les espanyoles van tenir el suport legal per reconèixer el seu dret, com a dones, a parir o no. Fins llavors el cos de les dones era cosa exclusiva d'homes i ells podien disposar al seu antull. Quina ganga.

Costa molt trencar aquest costum de segles, de mil·lennis, sobretot quan encara avui el sexe masculí ve culturalment beneït per una 'innata' superioritat sobre el gènere humà. Patriarques, pater familias, masclistes, dominadors, ells es creuen dotats per disposar de les criatures i de la natura. Vans desitjos, amics. Pura ceguesa. Vanitat ridícula.

Avui podem dir les dones, sense por a equivocar-nos, que el desastre de món que ens envolta, amb el seu culte als diners, al conflicte, a la competició salvatge, és exactament el que aquests homes vans han creat. Gallardón només és el símbol més pedestre de la seva fatuïtat i autoengany. No estic generalitzant: hi ha (altres) homes magnífics, oberts, col·laboradors, intel·ligents, sensibles i tan ofesos pels deliris de Gallardón com jo mateixa. Em consta.

Igualment -cal ser justos- si aquests Gallardones existeixen és perquè els han parit dones. Quina responsabilitat tenen les mares perquè els seus fills no siguin Gallardones en potència? Aquí, sincerament, crec que les dones tenen també responsabilitat. El 'bo' i el 'dolent' està equitativament repartit, em temo.

Passa que les dones -i no els homes, mal que li pesi a Aristòtil- són els que donen a llum i aquest poder és el que posa frenètics a homes equivocats, arrogants i follets com l'insigne Gallardón. Si la gestació necessita home i dona, com es pot atrevir la dona a negar-s'hi? Aquí els fa mal.

Aquí una qüestió que té arrels de segles -va dir Èsquil que la dona és només dipositària de la llavor de l'home, que és qui dóna la vida- i que , des de 1985, una imperfecta llei socialista (què diria Ernest Lluch? ) havia atorgat a la dona el poder de decidir sobre parir o no.

Per això aquesta llei està feta contra tots, però especialment contra les dones. Qualsevol espanyola haurà forçosament de demanar permís a Gallardón si decideix no tirar endavant el seu embaràs. Un 'progressisme' repugnant. Sobretot per alguna cosa elemental: poder avortar no obliga a ningú. No fer-ho, en canvi, és una exhibició del pitjor poder masclista.

Gallardón ho ha aconseguit: mai havia estat a favor de l'avortament, però ara ja ho estic. Jo també vull avortar.

Tots coneixem exemples propers o mediàtics dels

amos de l'univers

que Wolfe va retratar ja l'any 1987 a

La foguera de les vanitats

. Penso en els nostres universals contemporanis Rodrigo Rato, Botín, Aznar, per exemple, i en tots aquells que estan convençuts que ens fan un favor amb la seva existència.

D'aquí a poc arriba a Espanya el gran Tom Wolfe (82 anys). En contra del seu costum -no li agrada moure's- ve per presentar la seva última novel·la Bloody Miami (Anagrama), un retrat, diuen, de la vida boja d'una singular ciutat multicultural plena de secrets. Imagino que voldrà comprovar què tenen d'espanyols els llatins de Miami o viceversa. Òbviament, veurà que, malgrat que estarà immers en el món literari que és el més sofisticat que tenim, som cosins germans. I visca la Pepa.

Si recordo aquí a Wolfe és per agrair-li la fotografia del futur -del nostre aquí i ara mateix- que ens va regalar el 1987 amb La foguera de les vanitats (els qui no l'hagin llegit tenen la sort de poder fer-ho encara per primer cop). Va ser el primer home de lletres que va descriure dos prototips contemporanis amb els seus noms adequats: els amos de l'univers i les radiografies socials. I la seva novel·la és una foto precisa i anticipada de les relacions de poder social en els noranta i en les primeres dècades d'aquest segle. La foguera explicava ja llavors el que avui vivim.

Igual que havia descrit subtilment el masclisme més ranci en El que cal tenir (1979), demostrant conèixer com ningú la ridícula vanitat masculina de dominar el món, a La foguera aquesta vanitat supera cotes de sofisticació fins concretar-se en el nou prototip: els amos de l'univers, dels quals els yuppies van ser només una fugaç imitació. Era l'època de les 'opes' i de voler fer-se amb l'empresa major del planeta i fins aquí hem arribat amb el qui la té més llarga.

No seré jo qui tracti de suplir les paraules precises de Wolfe, però el prototip va crear un model amb tal fortuna que ara són les escoles de negocis les que fabriquen en sèrie aquests irritants éssers que ho tenen tot sota control, només es tracten amb altres amos de l'univers i imaginen que tot el futur està en un algoritme: uns endogàmics ingenus de ca l'ample que ho ignoren gairebé tot. De pas afegeixo que ja hi ha experiències d'escoles de negocis per a nens, així que la febre del més lluny encara continua.

Tots coneixem exemples propers o mediàtics d'aquests amos de l'univers, penso en els nostres universals contemporanis Rodrigo Rato, Botín, Aznar, per exemple, i en tots aquells que estan convençuts que ens fan un favor amb la seva existència.

Tom Wolfe els va calcar ja el 1987 i va descriure la seva indòmita ambició amb l'amabilitat irònica i inoblidable que correspon a la pretensió d'un petimetre i baliga-balaga qualsevol de passar pel Xa de Pèrsia. El dramàtic és que si pretenia avisar-nos del que aquests tipus eren (i serien) capaços de fer només vam saber riure'ls les gràcies. Així han proliferat com les males herbes. I amb més envaniment si cap.

I què dir de les radiografies socials? Els joves i els qui no hagin llegit el llibre les poden reconèixer avui pel carrer, a la televisió, a les revistes. Així anomenava Wolfe a aquelles dones tot os, pura anorèxia (llavors potser el qualificatiu era gairebé secret i cabalístic), pura perxa de moda. La radiografia social equivalia al fantasma que passejava, sense parla, com a mirall del zombi que oferia el model de dona a la moda. Per què haurien de parlar les dones? Només amb exhibir la seva complaença amb el fetitxisme del tot imatge ja eren el pur anunci de la ideologia dominant. Com les seves parelles, els amos.

Totes les novel·les del mestre Wolfe mostren com el periodisme pot anar molt més enllà si s'acompanya d'intel·ligència, cultura, una dosi d'humilitat i tres parts d'ironia benèvola i comprensiva amb la varietat del gènere humà. Una humanitat que sembla confortada a homogeneïtzar i identificar-se amb els prototips estètics i ètics que els poders li ofereixen en cada moment. Sobre aquests misteris del mimetisme estètic van escriure meravellosament GilloDorfles o ClementGreenberg en la seva inoblidable assaig sobre el kisth (1939). Ètica i estètica van sempre juntes, potser només els artistes (únics éssers lliures que ens queden) percebin aquest acoblament bàsic.

El mateix Tom Wolfe és, per descomptat, un artista: la seva mirada sobre la societat i la seva forma de descriure-la fan que l'escriptura sigui una cosa molt més seriosa que la mera successió de boniques frases. Llegint un no sap si la realitat imita la literatura o la literatura a la realitat. Va ser el precursor d'una era en la qual la gent pot moure's exclusivament per aquests mimetismes socials tan comuns i expansius. La seva anàlisi sobre la nostra cultura que mostren totes les seves novel·les és molt més afinat que qualsevol assaig.

No hi ha equivalent al mètode Wolfe. Si de cas, poden trobar-se innovacions importants en algunes sèries televisives. Estic acabant la tercera temporada de Tremé (David Simon I Eric Overmyer) i la manera en què aquests genis de la imatge descriuen una societat viva, desconjuntada, supervivent i espontània, arriba a l'ànima de la mateixa manera que les descripcions dels herois i les situacions de Wolfe. A Tremé els herois són totalment plurals i una cosa exòtica en la nostra cultura: extraordinàriament humans.

Sigui literatura o sigui imatge, el que aporta el bon periodisme és un coneixement profund de les societats. Crec que no hem valorat prou aquest aspecte bàsic per entendre el nostre món. Per pensar-hi són aquí, cada dia als mitjans, totes les variants de amos de l'univers derivats de l'original descrit per Tom Wolfe. Només ell sap en qui es va inspirar.

Todos conocemos ejemplos próximos o mediáticos estos

amos del universo

, pienso ennuestros universales contemporáneos Rodrigo Rato, en Botín, en Aznar, por ejemplo, y en todos aquellos que están convencidos de que nos hacen un favor con su mera existencia. Wolfe los calcó ya en 1987.

Dentro de poco llega a España el gran Tom Wolfe (82 años). En contra de su costumbre -no le gusta moverse- viene para presentar su última novela Bloody Miami (Anagrama), un retrato, dicen, de la vida loca de una singular ciudad multicultural llena de secretos. Imagino que querrá comprobar qué tienen de españoles los latinos de Miami o viceversa. Obviamente, verá que, pese a que estará inmerso en el mundo literario que es lo más sofisticado que tenemos, somos primos hermanos. Y viva la Virgen.

Si recuerdo aquí a Wolfe es para agradecerle la fotografía del futuro –de nuestro aquí y ahora mismo– que nos regaló en 1987 con La hoguera de las vanidades (quienes no la hayan leído tienen la suerte de poder hacerlo aún por primera vez). Fue el primer hombre de letras que describió dos prototipos contemporáneos con sus nombres adecuados: los amos del universo y las radiografías sociales. Y su novela es una foto precisa y anticipada de las relaciones de poder social en los noventa y en las primeras décadas de este siglo. La hoguera explicaba ya entonces lo que hoy vivimos.

Igual que había descrito sutilmente el machismo más rancio en Lo que hay que tener (1979), demostrando conocer como nadie la ridícula vanidad masculina de dominar el mundo, en La hoguera esa vanidad supera cotas de sofisticación hasta concretarse en el nuevo prototipo: los amos del universo, de los cuales los yuppies fueron sólo una fugaz imitación. Era la época de las ‘Opas’ y de querer hacerse con la empresa mayor del planeta y hasta aquí hemos llegado con el quién la tiene más larga.

No seré yo quien trate de suplir las palabras precisas de Wolfe, pero el prototipo creó un modelo con tal fortuna que ahora son las escuelas de negocios las que fabrican en serie esos irritantes seres que lo tienen todo bajo control, sólo se tratan con otros amos del universo e imaginan que todo el futuro está en un algoritmo: unos endogámicos ingenuos de tomo y lomo que ignoran casi todo. De paso añado que ya existen experiencias de escuelas de negocios para niños, así que la fiebre del más lejos todavía continúa.

Todos conocemos ejemplos próximos o mediáticos estos amos del universo, pienso ennuestros universales contemporáneos Rodrigo Rato, en Botín, en Aznar, por ejemplo, y en todos aquellos que están convencidos de que nos hacen un favor con su mera existencia.

Tom Wolfe los calcó ya en 1987 y describió su indómita ambición con la amabilidad irónica e inolvidable que corresponde a la pretensión de un petimetre y zascandil cualquiera de pasar por el Sha de Persia. Lo dramático es que si pretendía avisarnos de lo que esos tipos eran (y serían) capaces de hacer sólo supimos reírles las gracias y bailarles el agua. Así han proliferado como las malas hierbas. Y con mayor engreimiento si cabe.

Y ¿qué decir de las radiografías sociales? Los jóvenes y quienes no hayan leído el libro las pueden reconocer hoy por la calle, en la televisión, en las revistas. Así llamaba Wolfe a aquellas mujeres todo hueso, pura anorexia (entonces tal calificativo era casi secreto y cabalístico), pura percha de moda. La radiografía social equivalía al fantasma que paseaba, sin habla, como espejo del zombi que ofrecía el modelo de mujer a la moda. ¿Para qué iban a hablar las mujeres? Sólo con exhibir su complacencia con el fetichismo del todo imagen ya eran el puro anuncio de la ideología dominante. Como sus parejas, los amos.

Todas las novelas del maestro Wolfe muestran como el periodismo puede ir mucho más allá si se acompaña de inteligencia, cultura, una dosis de humildad y tres partes de ironía benévola y comprensiva con la variedad del género humano. Una humanidad que parece confortada al homogenizarse e identificarse con los prototipos estéticos y éticos que los poderes le ofrecen en cada momento. Sobre estos misterios del mimetismo estético escribieron maravillosamente GilloDorfles o ClementGreenberg en su inolvidable ensayo sobre el kisth (1939). Ética y estética van siempre juntas; quizás sólo los artistas (únicos seres libres que nos quedan) perciban este ensamblaje básico.

El mismo Tom Wolfe es, por supuesto, un artista: su mirada sobre la sociedad y su forma de describirla hace que la escritura sea algo mucho más serio que la mera sucesión de bonitas frases. Leyéndole uno no sabe si la realidad imita a la literatura o la literatura a la realidad. Fue el precursor de una era en la que la gente puede moverse exclusivamente por estos mimetismos sociales tan comunes y expansivos. Su análisis sobre nuestra cultura que muestran todas sus novelas es mucho más afinado que cualquier ensayo.

No hay equivalente al método Wolfe. Si acaso, pueden encontrarse innovaciones importantes en algunas series televisivas. Estoy terminando la tercera temporada de Tremé (David Simon Y Eric Overmyer) y la manera en que estos genios de la imagen describen una sociedad viva, descoyuntada, superviviente y espontánea, llega al alma igual que las descripciones de los héroes y las situaciones de Wolfe. En Tremé los héroes son totalmente plurales y algo exótico en nuestra cultura: extraordinariamente humanos.

Sea literatura o sea imagen, lo que aporta el buen periodismo es un conocimiento profundo de las sociedades. Creo que no hemos valorado bastante este aspecto básico para entender nuestro mundo. Para pensar en ello ahí están, cada día en los medios, todas las variantes de amos del universo derivados del original descrito por Tom Wolfe. Sólo él sabe en quienes se inspiró.

Tampoco por el de ‘FreedomforCatalonia’, experimentado poco antes de los JJOO de Barcelona en 1992 con el enorme éxito de haber logrado que todos se enteraran de que sus impulsores eran unos famosos ‘hijos de’ (Pujol y Prenafeta, para empezar) y de que el grito fue silenciado de inmediato como si fuera un tabú.

En plena euforia olímpica, aquella reivindicación, en inglés por primera vez, pareció fuera de lugar. Pero he aquí que al cabo de los años se transforma en un mosaico talla XXXL que corean entusiasmadas 80.000 personas en el campo del Barça. Al ‘FreedomCatalonia’ se le añade ahora la fecha mágica de 2014 en la que reposan las esperanzas independentistas y el estupor de otros muchos.

De 1992 a 2013 no hay poco trayecto. El maragallismo y el pujolismo, entonces rivales y enfrentados porque desde la Generalitat se miraba a Barcelona como un contrapoder, desaparecieron engullidos ambos por dos grandes tipologías de ciudadanos: los emprenyats y los impasibles a todas las tormentas, corrupciones y crisis. Los protagonistas de los cambios van aparte, son élites (muchas veces tóxicas).

De 1992 a 2013 se pasó de la ingenua euforia de mostrar al mundo lo fantásticos que éramos a la Cataluña de casi un millón de parados, una deuda de aquí te espero y un grito de ¡auxilio! vestido de independencia.

Así el ‘FreedomCatalonia’ cumple hoy con claridad una función clásica: dejar constancia del espectáculo. La foto. Hoy esa foto tiene mayor sentido: hay mucha más materia para la protesta (aquí y en toda España, por cierto).

Pero lo mejor del Concert de la Llibertad fue, sin duda, la tenacidad del gran Peret, querido Peret, en uno de sus cantos más emblemáticos, capaz de adaptarse a cualquier circunstancia: lo que hoy se llama Cataluña tiene poder, en 1992 se llamó Barcelona tiene poder. Tanto monta monta tanto. La cuestión es dar a la gente lo que le gusta.

Su Cataluña tiene poder triunfó tanto en el campo del Barça como, en su día, lo hizo Barcelona tiene poder desde el escenario del Estadio Olímpico. Las nuevas generaciones toman el relevo: hoy Barcelona es tierra conquistada electoralmente por convergentes y en la práctica diaria por los turistas y sus euros, dólares o rublos.

Lo que pocos saben, salvo quieres estábamos en ciertos intríngulis de las ceremonias olímpicas –yo colaboré como guionista y redactora del libro de prensa– es que al gran Peret le costó dios y ayuda dar con el texto y la música del Barcelona tiene poder.

Los organizadores pasaron verdadera angustia porque la inspiración no llegaba y Peret no acababa de decidir su canción estrella. Todo fue un enorme misterio hasta el día del estreno: su Barcelona tiene poder se hizo hasta más famosa que Amigos para siempre y sigue vivita y coleando.

¿Qué había pasado? Voces enteradas de la trastienda musical de los JJOO hablaban del ‘milagro’ de Peret referido a esa canción.

Al parecer, en situación de extremo estrés creativo, Peret decidió adaptar uno de los cantos que habitualmente cantaba con sus correligionarios en su iglesia. Y, lógicamente, el Jesucristo tiene poder de aquellas piadosas sesiones se rehízo como Barcelona tiene poder. Un milagro para el éxito.

El salero de Peret hizo el resto, hasta hoy. De remake en remake ¡Viva Peret!

Tampoc pel de 'FreedomforCatalonia', experimentat poc abans dels Jocs de Barcelona el 1992 amb l'enorme èxit d'haver aconseguit que tothom s'assabentés que els seus impulsors eren uns famosos 'fills de' (Pujol i Prenafeta, per començar) i que el crit fos silenciat immediatament com si fos un tabú.

En plena eufòria olímpica, aquella reivindicació, en anglès per primera vegada, va semblar fora de lloc. Però vet aquí que al cap dels anys es transforma en un mosaic talla XXXL que coregen entusiasmades 80.000 persones al camp del Barça. Al 'FreedomCatalonia' se li afegeix ara la data màgica del 2014 en què reposen les esperances independentistes i l'estupor de molta altra gent.

Del 1992 al 2013 no hi ha poc trajecte. El maragallisme i el pujolisme, llavors rivals i enfrontats perquè des de la Generalitat es mirava Barcelona com un contrapoder, han desaparegut engolits tots dos per dos grans tipologies de ciutadans: els emprenyats i els impassibles a totes les tempestes, corrupcions i crisi. Els protagonistes dels canvis van a part, són elits (moltes vegades tòxiques).

Del 1992 al 2013 s'ha passat de la ingènua eufòria de mostrar al món com de fantàstics érem, a la Catalunya de gairebé un milió d'aturats, un deute que déu n'hi do i un crit d' auxili! vestit d'independència.

Així, el 'FreedomCatalonia' compleix avui amb claredat una funció clàssica: deixar constància de l'espectacle. La foto. Avui aquesta foto té més sentit: hi ha molta més matèria per a la protesta (aquí i a tot Espanya, per cert).

Però el millor del Concert de la Llibertat va ser, sens dubte, la tenacitat del gran Peret, estimat Peret, en un dels seus cants més emblemàtics, capaç d'adaptar-se a qualsevol circumstància: el que avui s'anomena Catalunya té mol poder, el 1992 es va ser Barcelona tiene poder. Tanto monta monta tanto. La qüestió és donar a la gent el que li agrada.

La seva Catalunya té molt poder va triomfar tant al camp del Barça com en el seu dia ho va fer Barcelona tiene poder des de l'escenari de l'Estadi Olímpic. Les noves generacions prenen el relleu: avui Barcelona és terra conquerida electoralment per convergents i en la pràctica diària pels turistes i els seus euros, dòlars o rubles.

El que pocs saben, llevat dels qui estàvim dins l'entrellat de les cerimònies olímpiques -jo hi vaig col·laborar com a guionista i redactora del llibre de premsa-, és que al gran Peret li va costar déu i ajuda trobar el text i la música del Barcelona tiene poder.

Els organitzadors van passar veritable angoixa perquè la inspiració no arribava i Peret no acabava de decidir la seva cançó estrella. Tot va ser un enorme misteri fins el dia de l'estrena: la seva Barcelona tiene poder es va fer fins i tot més famosa que Amigos para siempre i segueix ben viva.

¿Què havia passat? Veus assabentades de la rebotiga musical dels Jocs parlaven del 'miracle' de Peret en referència a aquesta cançó.

Pel que sembla, en situació d'extrem estrès creatiu, Peret va decidir adaptar una de les cançons que habitualment cantava amb els seus coreligionaris a l'església. I, lògicament, el Jesucristo tiene poder d'aquelles piadoses sessions es va refer com Barcelona tiene poder. Un miracle per a l'èxit.

El salero de Peret va fer la resta, fins avui. De remake en remake. Visca Peret!

És la primera vegada que veig per escrit, ben descrit i amb la imprescindible precisió de dades, el diagnòstic: els propietaris dels grans noms de la premsa espanyola clàssica (paper) són els principals bancs espanyols. Això, gestat en l'última dècada, no havia passat mai en la història i explica, en part, que de contrapoder aquests diaris siguin ja directament el “poder”. Només un llibre podia explicar-ho.

La falta de credibilitat creixent -ho dic amb un lament sincer pels excel·lents periodistes que són excepció-d'aquests mitjans només és una conseqüència d'aquest fet.

No entraré en el desglossament de dades aportades. M'interessa la constatació: els diaris d'aquest país estan en mans de bancs. És possible un bon periodisme en aquestes condicions?

No dubto que hi ha veritables herois entre els periodistes que segueixen intentant cada dia explicar el que passa al món i entre nosaltres. Però els que som gats vells percebem quotidianament aquest 'periodisme d'agenda', 'periodisme de notes de premsa', aquest 'seguir la moda' o la inèrcia del 'trending topic', creadors de corrents d'opinió pública sobre anècdotes i tòpics ridículs. Gairebé ningú no es pregunta per allò bàsic: d'on surten les notícies? Qui decideix què és notícia? ¿Què és el que realment importa a la gent?

El periodisme no consisteix en la corejada tonteria d'explicar històries, tampoc els periodistes hem d'estar pendents d'aquesta estupidesa que és el 'relat'. La nostra tasca és -ni més ni menys- explicar el que passa al nostre voltant -es dóna per fet que és la veritat el que importa i no un 'invent' d'un agent de premsa o un ganxo sensacional-, contextualitzar i, si és possible, fixar els fets dins una realitat més àmplia.

Es tracta de saber i comprendre. No és la forma i l'espectacle el que importa, sinó el fons: entendre per què passa el que passa. Dit sigui amb la major humilitat.

El bon periodisme de paper perd la iniciativa tot i que és, encara, referència important en la formació de l'opinió espanyola i catalana. D'aquí al desert cultural -malgrat diaris electrònics com aquest- només hi ha un pas. S'escriu -és un dir- per gent superficial i acrítica.

El 1998 vaig publicar un llibre, 'El segon poder'. Sostenia que calia donar per liquidada la divisió de poders de Montesquieu -executiu, legislatiu i judicial- i parlar de manera realista del 'primer poder', l'economia, i del 'segon poder, els mitjans de comunicació. Malauradament ara tots dos s'ajunten.

Alhora, els mitjans han deixat de ser 'servei públic': s'ignora que la raó de ser del poder informatiu és el ciutadà, a qui cal informar veraçment i amb respecte per ajudar a conèixer el que passa i per què.

El 1987 el mensual 'Le Monde Diplomatique' va publicar una sèrie de reportatges sota el títol 'Des sociétés Malades de leur culture' (Societats malaltes de la seva cultura). S'analitzaven àmpliament els desastres que la mercantilització de tot l'estil de vida produïa en els béns culturals. Era patent: per això servia el periodisme, per denunciar la gradual perversió de les cultures convertides en béns de consum al servei del 'déu diner'. Aquest futur de llavors ja és l'avui en els vells països occidentals.

El 'Diplo' anunciava el desert, un model únic de pensament cultural que prioritzava els beneficis econòmics sobre altres valors. Com veiem, avui la creativitat s'exigeix ​​en l'economia o en el marketig més que en les arts.

He viscut de molt a prop aquesta transformació, tot just 30 anys, del periodisme de contrapoder a 'segon poder': servir a interessos particulars (els diners) per sobre dels interessos generals dels ciutadans (la cultura i la informació). La necessària independència del periodisme es perd en aquest camí i es retroba ara (és l'esperança) en aquests meritoris diaris digitals.

Menys independència = menys credibilitat alhora que augmenten les possibilitats (certes) de 'rentat de cervell' d'un ciutadà transformat en consumidor (frustrat) i audiència (passiva).

Quina responsabilitat tenim els periodistes de que els nostres contemporanis no tinguin consciència crítica o es tornin ximples? El desert cultural del periodisme és paral·lel a l'absència de creativitat en les arts -el cinema, el teatre, la literatura, la plàstica- que ara només idolatren el que dóna diners: 'bestsellers & co'. Això és cultura? Per ventura hi ha alguna novetat o tot es basa en llibres dels anys vint, sèries històriques, celebracions amb patrocini?

La cultura, que ha de ser alliberadora i lliure, s'ha transformat en 'cultura del diner'.

Alhora, el sector públic espanyol i català -de signes polítics diversos-, paladí burocràtic i hipòcrita d'aquesta cultura dels diners, ha creat el seu clientelisme territorial. Envoltat de camarilles de pseudoartistas subvencionats, de buròcrates i d'una cultura dirigida a consolidar posicions polítiques partidàries, el sector públic exhibeix com aconsegueix el que és una casta d'aprofitats i plagiadors i no un viver de talents. L'exemple de TV3 a Catalunya -amb excepcions òbvies- és elemental, però està en l'arquitectura monumental i els museus de tot Espanya... És un model que amb la crisi fa aigües.

El tema és enorme, preocupant i té múltiples angles globals i locals. La tecnologia no pot ser un factor unidireccional i ha d'estar al servei d'una comunicació humanística i més rica: no és el cas, encara.

El gran repte d'aquest segle XXI és, precisament, el de sortir d'aquest desert cultural.

Es la primera vez que veo por escrito, bien descrito y con imprescindible precisión de datos, el diagnóstico: los propietarios de los grandes nombres de la prensa española clásica (papel) son los principales bancos españoles. Esto, gestado en la última década, no había pasado nunca en la historia y explica, en parte, que de contrapoder estos diarios sean ya directamente 'el poder'. Sólo un libro podía explicarlo.

La falta de credibilidad creciente –lo digo con un lamento sincero por los excelentes periodistas que son excepción– de esos medios sólo es una consecuencia de este hecho.

No voy a entrar en el desglose de datos aportados. Me interesa la constatación: los periódicos de este país están en manos de bancos. ¿Es posible un buen periodismo en tales condiciones?

No dudo de que hay verdaderos héroes entre los periodistas que siguen intentando cada día explicar lo que sucede en el mundo y entre nosotros.Pero quienes somos gatos viejos percibimos cotidianamente ese 'periodismo de agenda', 'periodismo de notas de prensa', ese 'seguir la moda' o la inercia del 'trending topic', creadores de corrientes de opinión pública sobre anécdotas y de tópicos ridículos. Casi nadie se pregunta por lo básico: ¿de dónde salen las noticias? ¿quién decide lo que es noticia? ¿qué es lo que realmente importa a la gente?

El periodismo no consiste en la coreada tontería de 'contar historias', tampoco los periodistas tenemos que estar pendientes de esa estupidez que es el 'relato'. Nuestra tarea es (nada menos) explicar lo que sucede a nuestro alrededor (se da por hecho que es la verdad lo que importa y no un 'invento' de un agente de prensa o un gancho sensacional), contextualizar y, si es posible, fijar los hechos dentro de una realidad más amplia.

Se trata de saber y comprender. No es la forma y el espectáculo lo que importa, sino el fondo: entender por qué pasa lo que pasa. Dicho sea con la mayor humildad.

El buen periodismo de papel pierde la iniciativa aunque es, todavía, referencia importante en la formación de la opinión española y catalana. De ahí al desierto cultural –pese a diarios electrónicos como este– sólo hay un paso. Se escribe –es un decir– para gente superficial y acrítica.

En 1998 publiqué un libro, 'El segundo poder'. Sostenía que había que dar por finiquitada la división de poderes de Montesquieu –ejecutivo, legislativo y judicial– y hablar de manera realista del ‘primer poder’, la economía, y del ‘segundo poder’, los medios de comunicación. Desgraciadamente ahora ambos se juntan.

A la vez, los medios han dejado de ser ‘servicio público’: se ignora que la razón de ser del poder informativo es el ciudadano, a quién hay que informar verazmente y con respeto por ayudarle a conocer lo que sucede y por qué.

En 1987 el mensual ‘Le Monde Diplomatique’ publicó una serie de reportajes bajo el título ‘Des societés malades de leur culture’ (Sociedades enfermas de su cultura). Se analizaban ampliamente los desastres que la mercantilización de todo el estilo de vida producía en los bienes culturales. Era patente: para eso servía el periodismo, para denunciar la paulatina perversión de las culturas convertidas en bienes de consumo al servicio del ‘dios dinero’. Ese futuro de entonces ya es el hoy en los viejos países occidentales.

El ‘Diplo’ anunciaba el desierto, un ‘modelo único’ de pensamiento cultural que priorizaba los beneficios económicos sobre otros valores. Como vemos, hoy la creatividad se exige en la economía o en el marketig más que en las artes.

He vivido de muy cerca esta transformación, apenas 30 años, del periodismo de contrapoder a ‘segundo poder’: servir a intereses particulares (al dinero) por encima de los intereses generales de los ciudadanos (la cultura y la información). La necesaria independencia del periodismo se pierde en este camino y se reencuentra ahora (es la esperanza) en estos meritorios diarios digitales.

Menos independencia = menos credibilidad al tiempo que aumentan las posibilidades (ciertas) de ‘lavado de cerebro’ de un ciudadano transformado en consumidor (frustrado) y audiencia (pasiva).

¿Qué responsabilidad tenemos los periodistas en que nuestros contemporáneos no tengan conciencia crítica o se vuelvan tontos? El desierto cultural del periodismo es paralelo a la ausencia de creatividad en las artes –el cine, el teatro, la literatura, la plástica– que ahora sólo idolatran a lo que da dinero: ‘bestsellers&co’. ¿Esto es cultura? ¿Acaso hay alguna novedad o todo se basa en libros de los años veinte, series históricas, celebraciones con patrocinio?

La cultura, que ha de ser liberadora y libre, se ha transformado en ‘cultura del dinero’.

A la vez, el sector público español y catalán –de signos políticos diversos–, paladín burocrático e hipócrita de esa cultura del dinero, ha creado su clientelismo territorial. Rodeado de camarillas de pseudoartistas subvencionados, de burócratas y de una cultura dirigida a afianzar posiciones políticas partidarias, el sector público exhibe como logro lo que es una casta de aprovechados y plagiadores y no un vivero de talentos. El ejemplo de TV3 en Cataluña –con excepciones obvias– es elemental, pero está en la arquitectura monumental y los museos de toda España…. Es un modelo que con la crisis hace agua.

El tema es enorme, preocupante y tiene múltiples ángulos globales y locales. La tecnología no puede ser un factor unidireccional y debe estar al servicio de una comunicación humanística y más rica: no es el caso, todavía.

El gran reto de este siglo XXI es, precisamente, el de salir de este desierto cultural.

Dia de dol per als cinèfils espanyols pels tancaments de prop de 200 cinemes Renoir: tota una vida d'aprenentatge, d'emocions i de talent. També tanca la distribuïdora que ens portava peces úniques, Alta Films. Quines pel·lícules veurem ara?

Les pel·lícules, també les dolentes, ens han ajudat a créixer, a entendre i a viure coneixent millor el món, els mons, en els quals estem i també els que ens van precedir i els que ens esperen. El cinema, per la meva generació de 'maleïts' del maig del 68, ha estat el mestre més fidel, fiable, embogit i plural: el cinema que hem vist ens ha donat moltíssim i ha marcat costums, estils, gustos i models de vida. Ni més ni menys.

Als espanyolets que anàvem a França per veure cinema ens va obrir els ulls en moltes coses, li devem tant com el poc que hi entenem de democràcia i de política. També això. I molt més, com l'amor pel cosmopolitisme.

El cinema ha estat, òbviament, part principal del 'poder tou' nord-americà, però la seva força ha estat, precisament, en la seva proliferació per tot arreu. El cinema ha estat i és el més universal que existeix: un dels millors invents de tots els temps que ha ajuntat l'art amb la indústria. El segle XX no s'entén sense el cinema i la seva enorme influència i atractiu.

Només cal veure com a Espanya han proliferat vocacions de cineastes especialment en els últims temps, quan el cinema, la cultura i l'art en general estaven ja amenaçats per la tirania del mercantilisme salvatge.

Quan l'art es transforma en producte pot ser cultura només si els continguts responen a la llibertat creativa més absoluta i solvent: no tot s'hi val, això el cinema ho ha demostrat amb escreix. I l'èxit comercial és una altra cosa molt diferent, encara que moltes pel·lícules purament industrials són mereixedores d'un gran respecte per part dels amants del cinema. No donaré exemples perquè en cinema tot és discutible (excepte les males pel·lícules que avui representen tants actors/polítics).

Aquesta llibertat, aquesta pluralitat, és precisament el que l'ofec econòmic vol eliminar. Dirigit per la ideologia que ja ha transformat el gran invent de la televisió en pura brossa, als polítics neocon i els seus ministres obedients no els agrada la llibertat del cinema ni la pluralitat de la societat. Potser estan gelosos, ells creuen viure una pel·lícula de fantasies ideològiques.

Potser tenen l'art i el cinema com un producte tan sospitós com la generació contestatària a la qual s'enfronten amb les generacions digitals, presumptament 'penjades' de Facebook i els videojocs. Les mal anomenades xarxes socials i les consoles, així com aquesta televisió escombraries, s'han plegat al que es percep com un desert cultural insuportable.

Menys sales per veure cinema d'autor a Espanya, i ja eren poques! Expulsem els joves amb talent i els artistes són uns proscrits.

Aquest és el designi: una societat encantada, homogènia i sense esperit crític. Sens dubte és el moment de cridar fort a favor que la creativitat recuperi en l'art i la cultura al lloc que li ha robat el màrqueting i les escoles de negocis.

Sense cultura és possible que no valgui la pena viure. Sense cinema, tampoc.

Día de luto para los cinéfilos españoles por los cierres de cerca de 200 cines Renoir: toda una vida de aprendizaje, de emociones y de talento. También cierra la distribuidora que nos traía piezas únicas, Alta Films. ¿Qué películas veremos ahora?

Las películas, también las malas, nos han ayudado a crecer, a entender y a vivir conociendo mejor el mundo, los mundos, en los que estamos y también los que nos precedieron y los que nos esperan. El cine, para mi generación de ‘malditos’ del mayo del 68, ha sido el maestro más fiel, fiable, enloquecido y plural: el cine que hemos visto nos ha dado muchísimo y ha marcado costumbres, estilos, gustos y modelos de vida. Nada menos.

A los españolitos que íbamos a Francia para ver cine nos abrió los ojos en muchas cosas, le debemos tanto como lo poco que entendemos de democracia y de política. También eso. Y mucho más, como el amor por el cosmopolitismo.

El cine ha sido, obviamente, parte principal del ‘poder blando’ estadounidense, pero su fuerza ha estado, precisamente, en su proliferación por todas partes. El cine ha sido y es lo más universal que existe: uno de los mejores inventos de todos los tiempos que ha juntado el arte con la industria. El siglo XX no se entiende sin el cine y su enorme influencia y atractivo.

Solo hay que ver cómo en España han proliferado vocaciones de cineastas especialmente en los últimos tiempos, cuando el cine, la cultura y el arte en general estaban ya amenazados por la tiranía del mercantilismo salvaje.

Cuando el arte se transforma en producto puede ser cultura sólo si los contenidos responden a la libertad creativa más absoluta y solvente: no todo vale, esto el cine lo ha demostrado con creces. Y el éxito comercial es otra cosa muy diferente, aunque muchas películas puramente industriales son merecedoras de un gran respeto por parte de los amantes del cine. No daré ejemplos porque en cine todo es discutible (salvo las malas películas que hoy representan tantos actores/políticos).

Esta libertad, esta pluralidad, es precisamente lo que el ahogo económico quiere eliminar. Dirigido por la ideología que ya ha transformado el gran invento de la televisión en pura basura, a los políticos neocon y sus ministros obedientes no les gusta la libertad del cine ni la pluralidad de la sociedad. Quizás están celosos, ellos creen vivir una película de fantasías ideológicas.

Quizás tienen el arte y el cine como un producto tan sospechoso como la generación contestataria a la que enfrentan con las generaciones digitales, presuntamente ‘colgadas’ de Facebook y los videojuegos. Las mal llamadas redes sociales y las consolas, así como esta televisión basura, se han plegado a lo que se percibe como un desierto cultural insoportable.

Menos salas para ver cine de autor en España, ¡y ya eran pocas! Expulsamos a los jóvenes con talento y los artistas son unos proscritos.

Este es el designio: una sociedad atontada, homogénea y sin espíritu crítico. Sin duda es el momento de gritar fuerte en favor de que la creatividad recupere en el arte y la cultura el lugar que le ha robado el marketing y las escuelas de negocios.

Sin cultura es posible que no valga la pena vivir. Sin cine tampoco.