Els que lideren aquest Estat van abordar un tema conclòs per juristes i criminòlegs d’arreu del món fa dècades: la utilitat, en termes de justícia social o d’efecte dissuasiu que exerceix sobre la criminalitat, o no, la vigència de la cadena perpètua o la pena de mort. I ho van fer sacsejant la memòria del mateix xiquet sobre el qual els mitjans van caragolar durant setmanes els focus i els altaveus del seu irresponsable espectacle de morbo i víscera.

De poc va servir la crida de la mare de la víctima perquè se centrara el focus en el moviment de solidaritat, suport i voluntariat desencadenat per aquella desgràcia. Ningú no va atendre la seua súplica implorant que la imatge del seu fill no fóra utilitzada per a adornar la crònica negra i l’especejament carnisser que, sobre la vida, obra i psique de la presumpta assassina, estava a punt d’inundar-ho tot. Ni una miqueta de mala consciència per l’evident oportunisme d’alguns dels obscens raonaments utilitzats en el debat polític.

En nom de la justícia que mereix tota víctima, especialment un xiquet o una xiqueta, s’han omplit la boca d’arguments les mateixes senyories que no han mogut un dit per arreplegar de la vora de la mar d’aquest estat sense memòria el cadàver del xiquet Aylan Kurdy. No han complit ni un sol dels seus compromisos amb els refugiats d’un conflicte que supera ja el mig milió de víctimes, 24.000 de les quals menors. Ni un gest, ni una acció. No està en l’agenda de negociació dels pressupostos, ha desaparegut la llista d’aquelles mesures urgents que havíem de prendre per a salvar un, encara que en fóra només un, d’aquells xiquets que mai no van necessitar reformes del codi penal per a conservar la seua dignitat ni la seua vida.

Demà, mentre continuen volant sobre els nostres caps les pedres llançades ahir de cap a cap de l’hemicicle, un xiquet que potser hui encara és viu, viatjarà adormit sobre la cremallera descosida de la desmanegada maleta d’un pare sense veu, sense pàtria i sense ministre que l’espere. Busquen, si tenen temps, la foto en els seus ordinadors, perquè per a ell no hi haurà debat en les Corts, ni programes especials de televisió amb experts que aprofundisquen en la retorçuda ànima dels seus botxins. Potser no senten mai el seu nom. Però sàpien que aquest xiquet també viatja en l’equipatge dels 350 diputats i diputades del Congrés. I en el seu. I en el meu.

Quienes lideran este Estado abordaron un tema zanjado por juristas y criminólogos de todo el mundo hace décadas: la utilidad, en términos de justicia social o efecto disuasorio, que sobre la criminalidad ejerce, o no, la vigencia de la cadena perpetua o la pena de muerte. Y lo hicieron zarandeando la memoria del mismo niño sobre el que los medios atornillaron durante semanas los focos y altavoces de su irresponsable espectáculo de morbo y víscera.

De poco sirvió el llamamiento de la madre de la víctima para que se centrase el foco en el movimiento de solidaridad, apoyo y voluntariado desencadenado por aquella desgracia. Nadie atendió su súplica implorando que la imagen de su hijo no fuera utilizada para adornar la crónica negra y el despiece carnicero que, sobre la vida, obra y psique de la presunta asesina, estaba a punto de inundarlo todo. Ni un ápice de mala conciencia por el evidente oportunismo de algunos de los obscenos razonamientos utilizados en el debate político.

En nombre de la justicia que merece toda víctima, especialmente un niño o niña, se han llenado la boca de argumentos las mismas señorias que no han movido un dedo para recoger de las orillas del mar de este estado sin memoria el cadáver del niño Aylan Kurdy. No han cumplido ni uno solo de sus compromisos con los refugiados de un conflicto que supera ya el medio millón de víctimas, 24.000 de ellos menores. Ni un gesto, ni una acción. No está en la agenda de negociación de los presupuestos, ha desaparecido la lista de aquellas medidas urgentes que debíamos tomar para salvar a uno, ni que solo fuese uno más, de aquellos niños que nunca necesitaron de reformas del código penal para conservar su dignidad ni su vida.

Mañana, mientras continúan volando sobre nuestras cabezas las piedras lanzadas ayer de punta a punta del hemiciclo, un niño que tal vez todavía hoy está vivo, viajará dormido sobre la cremallera descosida de la desvencijada maleta de un padre sin voz, sin patria y sin ministro que le aguarde. Busquen, si tienen tiempo, la foto en sus ordenadores, porque para él no habrá debate en las Cortes, ni programas especiales de televisión con expertos que ahonden en la retorcida alma de sus verdugos. Tal vez nunca oigan su nombre. Pero sepan que ese niño tambien viaja en el equipaje de las 350 diputados y diputadas del Congreso. Y en el suyo. Y en el mío.

Asunción era un home seriós. Ell mai no es presentaria a unes primàries contra el secretari general del PSPV només per desestabilitzar l’únic partit personat en causes de corrupció en aquell moment. Ell mai no va pactar, no es va organitzar ni va actuar en connivència amb el conseller Rafa Blasco, ni va pretendre mai que Jorge Alarte retirara les úniques denúncies presentades en aquells anys contra el govern de Camps amb l’impresentable propòsit d’accedir al consell d’administració del mateix banc a qui devia desenes de milions d’euros. No hi hagué campanyes orquestrades pels mateixos mitjans de comunicació que en aquells anys van rebre, segons l’informe de l’UCO, gairebé 448.804 euros en un sol semestre a compte de la campanya electoral de Rita Barberá. Aquest home mai, però mai, no hauria presentat querelles contra Alarte i Carmen Martínez esgotant fins l’última instància, la del Tribunal Suprem, amb l’únic propòsit de donar munició als mateixos sicaris de Camps que disparaven a Blanqueries, roda de premsa sí, roda de premsa també, l’argumentari del PP. Això era impossible perquè aqueixa gent mai no va existir. On estarien ara? Donant lliçons de periodisme en Twitter? Aplaudint en els mítings del PSOE al mateix preu i amb el mateix entusiasme que ho feien llavors per al PP? Quin desvergonyiment! Qui pot creure’s això?

Les cròniques publicades ens parlen d’una operació ruïnosa, però tan inexplicable com inexplicada. Se sap què va passar. Però ni una paraula del perquè. Ni una línia del context en què va ocórrer. Què van guanyar els gestors que van impulsar una compra suïcida sense cap mena de dubte? No res del que va passar aquells dies en Bancaixa, en el Banc de València o en les piscifactories del bon ministre està relacionat amb els esdeveniments orgànics del socialisme valencià d’aquells dies. Allò no va tenir res a veure amb la resistència a presentar querelles contra empresaris i dirigents del PP que es van viure al si del PSPV en la primera dècada d’aquest segle. Això no són més que contes xinesos dels fanàtics de les teories de la conspiració. Allò no va passar mai. Perquè… si haguera passat algú ho hauria contat en les cròniques publicades ahir, no ho creuen? I lligen-les bé… Veritat que no diuen res? De res.

Asunción era un hombre serio. Él nunca se presentaría a unas primarias contra el secretario general del PSPV solo para desestabilizar al único partido personado en causas de corrupción en aquel momento. Él jamás pactó, se organizó ni actuó en connivencia con el conseller Rafa Blasco, ni pretendió jamás que Jorge Alarte retirara las únicas denuncias presentadas por aquellos años contra el gobierno de Camps con el impresentable propósito de acceder al consejo de administración del mismo banco al que adeudaba decenas de millones de euros. No existieron campañas orquestadas por los mismos medios de comunicación que por aquellos años recibieron, según el informe de la UCO, cerca de 448.804 euros en un solo semestre a cuenta de la campaña electoral de Rita Barberá. Este hombre nunca, pero nunca, habría presentado querellas contra Alarte y Carmen Martínez apurando hasta la última instancia, la del Tribunal Supremo, con el único propósito de dar munición a los mismos sicarios de Camps que disparaban en Blanquerias, rueda de prensa sí, rueda de prensa también, el argumentario del PP. Eso era imposible porqué esa gente nunca existió. ¿Dónde estarían ahora? ¿Dando lecciones de periodismo en twitter? ¿Aplaudiendo en los mitines del PSOE al mismo precio y con el mismo entusiasmo que lo hacían entonces para el PP? !Que desfachatez! ¿Quién puede creerse eso?

Las crónicas publicadas nos hablan de una operación ruinosa pero tan inexplicable como inexplicada. Se sabe lo que pasó. Pero ni una palabra del porqué. Ni una linea del contexto en que sucedió. ¿Qué ganaron los gestores que impulsaron una compra suicida a todas luces? Nada de lo que por aquellos días sucedió en Bancaja, en  el Banco de Valencia o en las piscifactorias del buen ministro está relacionado con los acontecimientos orgánicos del socialismo valenciano de aquellos días. Aquello no tuvo nada que ver con la resistencia a presentar querellas contra empresarios y dirigentes del PP que se vivieron en el seno del PSPV en la primera década de este siglo. Eso no son más que cuentos chinos de los forofos de las teorías conspirativas. Aquello nunca sucedió. Porque… de haber sucedido alguien lo habría contado en las crónicas publicadas ayer ¿no creen? Y léanlas bien… ¿A que no dicen nada?. De nada.

Resulta cridaner veure un partit farcit de tot tipus de presumptes delinqüents tirar-se a la muntanya parlamentària reclamant major severitat per a una creixent llista de delictes entre els quals, curiosament, no es troben aquells quede manera tan recurrent els imputen. Segons sembla, menyspreen el valor del penediment sincer, el reconeixement de la culpa o el franc propòsit d'esmena en cap altre ésser viu que no siga Ricardo Costa. Afirmen combatre la violència gratuïta contra l'ésser humà. Però ho fan des de la mateixa butaca i despatx en el qual van decidir indultar, en un temps rècord, al conductor kamikaze que va acabar amb la vida del meu veí. Cal reconèixer-li a l'home, això sí, que va tenir el bon encert d'encomanar la seua defensa al despatx del fill del ministre de Justícia del mateix govern que el va indultar.

La veritat, no entenc quins criteris han usat a l'hora d'incloure o excloure un tipus penal o un altre en el seu particular catàleg de delictes condemnables a perpetuïtat. Em crida poderosament l'atenció que es tinga per irredimible l'assassí d'un cap d'Estat, local o visitant, i no el masclista criminal que demà matarà la meua enèsima conciutadana. Em fa pensar que els partidaris d'aquesta severitat a la carta en el fons empatitzen amb la viril, passional i masculina desesperació que ennuvola la ment del marit enamorat que, així, com sense voler, acaba amb la vida de la seua esposa (que per això era seua). Per contra, es mostren implacables amb la ment malalta del criminal sense ànima ni escrúpols que intente assassinar en territori patr algun tirà o sàtrapa de pas per la Zarzuela i a la dictadura del qual ens lligue algun tractat internacional vigent.

No entenc aquest arravatament justicier d'una dreta que, tocant als delictes i les faltes, sempre va ser laxa i faceciosa. Recorden Aznar i la seua famosa croada per a acabar amb allò que va denominar la “llei contra el vi”. O quant li molestava la ingerència de la DGT i el legislador tocant a la seua llibertat per a embriagar-se. No sé com ho veu vostè, però a mi em sembla que estan aquests mossos i mosses per a demanar més misericòrdia que rigor. Aquest govern, més que cap altre, hauria d'apostar per un codi penal que proveïsca mecanismes que atenuen la pena i permeten la reinserció del reu. Aquesta opció, si escau, no hauria de ser tant una qüestió de convicció com de probabilitat.

Pregue tranquil·litat a les seues senyories conservadores. No és temps de perdre els nervis a compte d'un o un altre CIS ni de cercar vots en el dolor i la ràbia d'uns pares destrossats per un criminal a qui ningú no podrà mai justificar. És aquest un mal moment per a apostar per les certeses absolutes. I fins i tot alguna cosa tan habitualment immutable en l'ésser humà com l'estupidesa no ha de ser necessàriament permanent. Deixem-ho en revisable.

Resulta llamativo ver a un partido atiborrado de todo tipo de presuntos delincuentes echarse al monte parlamentario reclamando mayor severidad para una creciente lista de delitos entre los que, curiosamente, no se encuentran aquellos que tan recurrentemente les imputan. Por lo visto desprecian el valor del arrepentimiento sincero, el reconocimiento de la culpa o el franco propósito de enmienda en ningún otro ser vivo que no sea Ricardo Costa. Afirman combatir la violencia gratuita contra el ser humano. Pero lo hacen desde el mismo sillón y despacho en el que decidieron indultar, en un tiempo récord, al conductor kamikaze que acabó con la vida de mi vecino. Hay que reconocerle al hombre, eso sí, que tuvo el buen tino de encomendar su defensa al despacho del hijo del ministro de Justicia del mismo gobierno que lo indultó.

La verdad, no entiendo qué criterios han usado a la hora de incluir o excluir un tipo penal u otro en su particular catálogo de delitos condenables a perpetuidad. Me llama poderosamente la atención que se tenga por irredimible al asesino de un jefe de Estado, local o visitante, y no al machista criminal que mañana matará a mi enésima conciudadana. Me da que pensar que los partidarios de esta severidad a la carta en el fondo empatizan con la viril, pasional y masculina desesperación que nubla la mente del marido enamorado que, así, como sin querer, acaba con la vida de su esposa (que para eso era suya). Por el contrario se muestran implacables con la mente enferma del criminal sin alma ni escrúpulos que intente asesinar en suelo patrio a algún tirano o sátrapa de paso por la Zarzuela y a cuya dictadura nos ate algún tratado internacional vigente.

No entiendo este arrebato justiciero de una derecha que, en lo tocante a los delitos y las faltas, siempre fue laxa y dicharachera. Recuerden a Aznar y su famosa cruzada para acabar con la que denominó la “ley contra el vino”. O cuánto le molestaba la injerencia de la DGT y el legislador en lo tocante a su libertad para embriagarse. No sé como lo ve usted, pero a mi me parece que están estos mozos y mozas para pedir más misericordia que rigor. Este gobierno, más que ningun otro, debería apostar por un código penal que provea mecanismos que atenúen la pena y permitan la reinserción del reo. Esta opción, en su caso, no debería ser tanto una cuestión de convicción como de probabilidad.

Ruego tranquilidad a sus señorías conservadoras. No es tiempo de perder los nervios a cuenta de uno u otro CIS ni buscar votos en el dolor y la rabia de unos padres destrozados por un criminal al que nadie jamás podrá justificar. Es este un mal momento para apostar por las certezas absolutas. Y hasta algo tan comunmente inmutable en el ser humano como la estupidez no tiene por qué ser permanente. Dejémoslo en revisable.

Como no podía ser de otra manera, en la taberna tuitera le cayeron cuerpos de Cristo como panes repartidos con entusiasmo por los muchos y muy activos cruzados contra la maldita “equidistancia” que todo lo pudre. Andan estos perfiles dedicados a tiempo completo a desenmascarar a todo, en este caso toda, agente oculta al servicio del centralismo, la españolidad y la corona, como sin duda lo es Mónica Oltra. Y no es que resulte extraño. Al contrario. No es esta la primera vez que los guardianes de la quintaesencia del progresismo bajando a la derecha (ahí no, más a la derecha) se dedican a repartir carnets de luchadores por la libertad mientras llaman a la santa alianza contra el enemigo común aunque sea aliándose con el más común de los enemigos de aquella ideología que afirman defender.

Seguro que a la vicepresidenta botánica ya le han dicho aquello de “Xica.. això era precís?”. Es momento de hacer amigos, Mónica. Se acercan tiempos de listas, primarias y debates sobre con quien coligarse o dejarse de coligar. Habrá quien piense que esto fue un gesto calculado de la más que probable candidata de Compromís para neutralizar los efectos negativos de la vinculación de una buena parte de los cuadros políticos de su formación con la causa independentista y de paso, tender puentes hacia Podemos y su electorado. Tal vez sea cierto. O tal vez sea que la diputada Oltra, que vive atrapada en el cuerpo de esta vicepresidenta, sabe que, como aquello de ducharse con regularidad, resulta extraordinariamente saludable someterse de manera periódica a un buen sopapo tuitero que te recuerde la distancia insalvable que separa el amor del matrimonio.

Com no podia ser d'una altra manera, en la taverna tuitera li van caure cossos de Crist com a pans repartits amb entusiasme pels molts i molt actius croats contra la maleïda “equidistància” que tot ho podreix. Es dediquen aquests perfils a temps complet a desemmascarar a tot, en aquest cas tota, agent oculta al servei del centralisme, l'espanyolitat i la corona, com sens dubte ho és Mónica Oltra. I no és que resulte estrany. Al contrari. No és aquesta la primera vegada que els guardians de la quinta essència del progressisme tot baixant a la dreta (aquí no, més a la dreta) es dediquen a repartir carnets de lluitadors per la llibertat mentre criden a la santa aliança contra l'enemic comú encara que siga aliant-se amb el més comú dels enemics d'aquella ideologia que afirmen defensar.

Segur que a la vicepresidenta botànica ja li han dit allò de “Xica.. això era precís?”. És moment de fer amics, Mónica. S'acosten temps de llistes, primàries i debats sobre amb qui *col·ligar-se o deixar-se de col·ligar. Hi haurà qui pense que allò va ser un gest calculat de la més que probable candidata de Compromís per a neutralitzar els efectes negatius de la vinculació d'una bona part dels quadres polítics de la seua formació amb la causa independentista i de pas, tendir ponts cap a Podemos i el seu electorat. Tal vegada siga cert. O tal vegada siga que la diputada Oltra, que viu atrapada en el cos d'aquesta vicepresidenta, sap que, com allò de dutxar-se amb regularitat, resulta extraordinàriament saludable sotmetre's de manera periòdica a una bona galtada tuitera que et recorde la distància insalvable que separa l'amor del matrimoni.

Pero es que esto no va de qué modelo sanitario es mejor o peor. Esto no va de competencias administrativas. Esto va de derechos humanos. Y en derechos humanos todos somos competentes. Esto va, casi casi, de neuronas. Esto va de gente dispuesta a poner por encima de la propia salud y la de aquellos a los que gobiernan, una visión del mundo, la suya, que lo convierte en un espacio compartimentado de dignidades y derechos.

No tengo problemas yo con eso la discrepancia. ¿Pero qué quieren que les diga? En general, y particularmente por estas fechas, sí con la hipocresía. Y es que en estos días tan navideños, tan de fraternidad y tan de paz y amor en el mundo pero solo a los hombres y solo a los de buena voluntad (vayan ustedes a saber en qué oficina expiden ese certificado) me afecta especialmente ver pasear por las casas de caridad a quienes en nochebuena repartirán sopa a los mismos a los que después de Reyes les van a negar el paracetamol o la quimioterapia.

Están en mi pais, duermen en mis calles, se refugian bajo mis árboles, mis puentes y mis portales sin buey y sin mula. Son mi suerte y mi responsabilidad. Son mis hermanos y hermanas en una nación, en un estado, en un puñetero sistema sanitario que de no ser universal no tendrá nada ni de sistemático ni de sano. Hacer efectiva la vigencia de unos derechos que nadie tiene la potestad de otorgarles porque nacieron con ellos -a la salud, la dignidad y la vida- es una de esas decisiones que por si solas legitiman a un gobierno y que más allá del recuento diario de aciertos y errores al que algunos parecen haber condenado a la consellera Montón la invisten de una cualidad que no adjudica ningún nombramiento y de la que nadie podrá despojarla después de una destitución: la decencia.

Però és que això no va de quin model sanitari és millor o pitjor. Això no va de competències administratives. Això va de drets humans. I en drets humans tots som competents. Això va, quasi quasi, de neurones. Això va de gent disposada a posar per sobre de la pròpia salut i la d'aquells als quals governen, una visió del món, la seua, que ho converteix en un espai compartimentat de dignitats i drets.

No tinc problemes jo, amb això la discrepància. Però què volen que els diga? En general, i particularment per aquestes dates, sí amb la hipocresia. I és que en aquests dies tan nadalencs, tan de fraternitat i tan de pau i amor en el món però solament als homes i solament als de bona voluntat (vagen vostès a saber en quina oficina expedeixen aqueix certificat) m'afecta especialment veure passejar per les cases de caritat als qui en la nit de Nadal repartiran sopa als mateixos als quals després de Reis els negaran el paracetamol o la quimioteràpia.

Estan al meu pa-is, dormen als meus carrers, es refugien sota els meus arbres, els meus ponts i els meus portals sense bou i sense mula. Són la meua sort i la meua responsabilitat. Són els meus germans i germanes en una nació, en un estat, en un punyeter sistema sanitari que de no ser universal no tindrà res de sistemàtic ni de sa. Fer efectiva la vigència d'uns drets que ningú no té la potestat d'atorgar-los perquè van nàixer amb ells -a la salut, la dignitat i la vida- és una d'aqueixes decisions que per elles mateixes legitimen un govern i que més enllà del recompte diari d'encerts i errors a què alguns semblen haver condemnat la consellera Montón, la investeixen d'una qualitat que no adjudica cap nomenament i de la qual ningú no podrà despullar-la després d'una destitució: la decència.

La costumbre, la impunidad, la sordera periodística, la inexplicable ceguera de alguna oposición extrañamente muda y después episódicamente paralítica... todos los ingredientes se dan cita en el caso que nos ocupa. Pero sobre todo, el caso Valmor es el mayor ejemplo del grado de corresponsabilidad que todo el establishment popular llegó a ostentar en la extensión y magnitud alcanzada por la corrupción política en esta comunidad autónoma.  Hasta el bendito de Alberto Fabra arrastró a su gobierno a implicarse, como poco políticamente, en aquella compra tan evidentemente turbia. Èl, que se vió, se vendió y fue comprado casi por unanimidad mediática como el regenerador político llamado a pintar líneas rojas donde encontró lubricados toboganes y a separar los “antes” de los “después”, tuvo que tragar con el vaso de alquitrán que su amigo Paco Camps le dejó servido.

A la obra no le faltará de nada, palabrita del niño Jesús. Tendrá traiciones, miembros del mismo gobierno acusándose entre sí, documentos que deberían estar y no aparecen y otros cuya aparición les resultará inexplicable. Nadie escapará al relato de una trama que nacerá en los salones del Palau y se paseará por los despachos de Londres, los aeropuertos de Ginebra, los circuitos de Tokio o Shangai. Verán en las páginas del hermoso tomo los nombres de siempre, los de los políticos habituales, pero también de aquellos de los que nadie nunca quiere hablar, de los empresarios innombrables, de los conseguidores sin rostro. Leerán sus diálogos dictando listas electorales en algún pabellón de la Feria de Valencia a uno de esos candidatos con cara de tener que ser y al que se le olvidó que la cámara estaba grabando. Habrá un papel para todos, ya verán. Para los unos: Fabra, Bonig, Camps, sus compañeros y compañeras de Consell y sus secretarios autonómicos. Y también para los otros: Eva Martínez e Ignacio Blanco y ese tal Moreno pero también para el síndic de entonces Antonio Torres y el de ahora Manolo Mata y para el diputado Alfred Boix, el president Ximo Puig y hasta para aquel personaje de Gila, que vestía de marrón y vivía en el pasillo. Esperen y estén atentos porque como en los grandes relatos aquí nada ni nadie es exactamente lo que parece. No pierdan de vista su kiosko o libreria que ya les digo yo que Valmor tiene un libro.

El costum, la impunitat, la sordesa periodística, la inexplicable ceguesa d'alguna oposició estranyament muda i després episòdicamente paralítica... tots els ingredients es donen cita en el cas que ens ocupa. Però sobretot, el cas Valmor és el major exemple del grau de corresponsabilitat que tot l'establishment popular va arribar a ostentar en l'extensió i magnitud de la corrupció política en aquesta comunitat autònoma. Fins i tot el beneït d'Alberto Fabra va arrossegar el seu govern a implicar-se, si més no políticament, en aquella compra tan evidentment tèrbola. Ell, que es va veure, es va vendre i va ser comprat quasi per unanimitat mediàtica com el regenerador polític  destinat a pintar línies roges on va trobar lubricats tobogans i a separar els “abans” dels “després”, va haver d'engolir el got de quitrà que el seu amic Paco Camps li va deixar servit.

A l'obra no li faltarà de res, parauleta de Jesus. Tindrà traïcions, membres del mateix govern acusant-se entre ells, documents que haurien d'estar i no apareixen i uns altres l'aparició dels quals els resultarà inexplicable. Ningú no s'escapolirà en el relat d'una trama que naixerà en els salons del Palau i es passejarà pels despatxos de Londres, els aeroports de Ginebra, els circuits de Tòquio o Xangai. Veuran en les pàgines del bell volum els noms de sempre, els dels polítics habituals, però també d'aquells dels quals ningú mai no vol parlar, dels empresaris innombrables, dels aconseguidores sense rostre. Llegiran els seus diàlegs dictant llistes electorals en algun pavelló de la Fira de València a un d'aqueixos candidats amb cara d'haver de ser i a qui se li va oblidar que la càmera estava gravant. Hi haurà un paper per a tots, ja veuran. Per als uns: Fabra, Bonig, Camps, els seus companys i companyes de Consell i els seus secretaris autonòmics. I també per als altres: Eva Martínez i Ignacio Blanco i aquell tal Moreno però també per al síndic de llavors Antonio Torres i el d'ara Manolo Mata i per al diputat Alfred Boix, el president Ximo Puig i fins i tot per a aquell personatge de Gila, que vestia de marró i vivia al passadís. Esperen i estiguen atents perquè com en els grans relats ací no-res ni ningú són exactament el que semblen. No perden de vista el seu quiosc o llibreria, que ja els dic jo que Valmor té un llibre.

Las razones que adujo la portavoz popular para no dar su apoyo a esta norma fueron básicamente dos. La primera: que la nueva ley no es más que un corta y pega de la suya que era “de lo bueno lo mejor y de lo mejor lo superior”. La segunda: que en todo el proceso de elaboración de la ley faltaron mimos y arrumacos a la sufrida oposición y sobraron alusiones a la corrupción que arrasó la cooperación valenciana. “Otra vez con el pasado”.

Y es que ya lo dijo el bueno de Mariano Rajoy cuando respondió a las impertinentes preguntas de aquel periodista alemán sobre su corrupción: “Eso por lo que usted me pregunta son cosas del siglo pasado”. Del pasado no… Del siglo pasado.

La cosa empezó por imputar a todo hijo de vecino (policía, fiscal, juez, periodista, ministro…) de urdir una trama para acusar falsamente al PP. De ahí pasamos al “que sí, pero era en simulado y diferido” y aquello del “no es cierto salvo alguna cosa”. Después vino “ese asunto por el que usted me pregunta” pasando por un plasma. Y ahora… “el pasado”.

Lo que parecen no entender los autores de tan brillante estrategia es que en política esto del “pasado” no funciona así. Por ejemplo: si un político roba un paquete de lentejas hoy en el supermercado de su barrio y mañana las imágenes de la cámara de seguridad del colmado abren el telediario ilustrando el texto de su escrito de dimisión estaremos hablando sin duda de un tema del pasado en términos políticos, aunque entre robo y dimisión no hayan pasado más de 24 horas. Pero si resulta que hoy nos enteramos de que el 2 de enero de 1998, el presidente de nuestro país robó el dinero de la colecta parroquial de las hermanitas del santo sepulcro de Almarrazote estaremos, sin duda, hablando de un tema del presente. Y lo será en tanto en cuanto el presidente en cuestión se resista a dimitir, explicarse o asumir alguna responsabilidad en tan repugnante asunto. Por cierto, como a la madre superiora le dé por aparecer en el programa de Ferreras haciendo memoria de lo sucedido con el presidente entre las paredes de aquel convento por aquellos años… sin duda tenemos un tema con futuro.

El tiempo en política lo determina el quién y no el cuándo. Mientras los implicados en delitos contemplados en el código penal vigente, tanto da si prescritos o no, sean protagonistas de nuestro presente político, sus repugnantes comportamientos por muy pretéritos que estos fueran, también lo serán. Dicho de otro modo Mariano… solo hay una forma de que tus anotaciones en la libreta de Bárcenas dejen de amargarte tu amodorrante presente, y no es otra que accedas de una vez y de buena gana a convertirte en ese pasado que tanto anhelas para tus asuntos.

Les raons que va adduir la portaveu popular per a no donar suport a aquesta norma van ser bàsicament dues. La primera: que la nova llei no és més que una còpia de la seua que era “del bo el millor i del millor el superior”. La segona: que en tot el procés d'elaboració de la llei hi van faltar manyagues i carantoines a l'oposició i hi van sobrar al·lusions a la corrupció que va arrasar la cooperació valenciana. “Una altra vegada amb el passat”.

I és que ja ho va dir el bo de Mariano Rajoy quan va respondre les impertinents preguntes d'aquell periodista alemany sobre la seua corrupció: “Això pel que vostè em pregunta són coses del segle passat”. Del passat no… Del segle passat.

La cosa va començar per imputar a tot fill de veí (policia, fiscal, jutge, periodista, ministre…) d'ordir una trama per a acusar falsament al PP. D'ací passem a allò de “que sí, però era en simulat i diferit” i a allò de “no és cert excepte alguna cosa”. Després va venir “aqueix assumpte pel qual vostè em pregunta”, tot passant per un plasma. I ara… “el passat”.

El que semblen no entendre els autors de tan brillant estratègia és que en política això del “passat” no funciona així. Per exemple: si un polític roba un paquet de llenties avui al supermercat del seu barri i demà les imatges de la càmera de seguretat de l'adrogueria obrin el telenotícies il·lustrant el text del seu escrit de dimissió estarem parlant sens dubte d'un tema del passat en termes polítics, encara que entre robatori i dimissió no hagen passat més de 24 hores. Però si resulta que avui ens assabentem que el 2 de gener del 1998, el president del nostre país va robar els diners de la col·lecta parroquial de les germanes del sant sepulcre d'Almarrazote estarem, sens dubte, parlant d'un tema del present. I ho serà mentre el president en qüestió es resistisca a dimitir, explicar-se o assumir alguna responsabilitat en un afer tan repugnant. Per cert, com a la mare superiora li done per aparèixer en el programa de Ferreras fent memòria del que havia succeït amb el president entre les parets d'aquell convent per aquells anys… sens dubte tenim un tema amb futur.

El temps en política el determina el qui i no el quan. Mentre els implicats en delictes contemplats en el codi penal vigent, tant s'hi val si estan prescrits o no, siguen protagonistes del nostre present polític, els seus repugnants comportaments per molt pretèrits que aquests foren, també ho seran. Dit d'una altra manera, Mariano… només hi ha una forma que les teues anotacions en la llibreta de Bárcenas deixen d'amargar-te un present ensopit, i no és una altra que accedisques d'una vegada i de bona gana a convertir-te en aqueix passat que tant anheles per als teus assumptes.

La cosa empezó bien. Como mi revoltosa protegida se había portado rematadamente mal en la ultima legislatura, a poco que me riera una gracia, me condenara un caso de corrupción o me votara cualquier tontería por unanimidad, allí que andaba el flojo de un servidor metiendo un orondo punto en la cartulina. Así que, digo yo que animada por la facilidad con la que el menda le andaba regalando puntos, se me despachó con un inicio de legislatura de los de “para comérsela”. Pero la puñetera, tal vez porque soy un facilón, se me ha venido arriba.

Últimamente la tengo con efecto rebote. Ahora le da por que no le gustan los profes del cole. Dice que solo quieren manipularla. Está obsesionada con que los del Parlament de al lado le tienen manía y quieren quitarle no sé qué cosa. Anda todo el día de berrinche. Y la última es que todos sus amiguitos de Les Corts se han apuntado a una excursión por una financiación justa y ella es la única que no quiere ir. Y no se crean que antes de quitarle todos los puñeteros puntitos no he intentado razonar con ella. “A ver Isabel… pero si estabas todo el día con lo de que querías ir a esa excursión”. De lo del Parlament catalán ya ni les cuento. Me he rendido. Nada, que no hay manera. De verdad, estoy desesperado. ¡No sé qué voy hacer con esta criatura! ¿A que al final no le compro el barco?

La cosa va començar bé. Com la meua revoltosa protegida s'havia portat rematadament malament en la darrera legislatura, per poc que em riguera una gràcia, em condemnara un cas de corrupció o em votara qualsevol ximpleria per unanimitat, allà que anava el fluix d'un servidor ficant un punt ben gros en la cartolina. Així que, dic jo que animada per la facilitat amb què un servido li regalava punts, se'm va despatxar amb un inici de legislatura d'aquellse “per a menjar-se-la”. Però la punyetera, potser perquè sóc un facilot, se n'ha vingut amunt.

Últimament la tinc amb efecte rebot. Ara li dóna per fer que no li agraden els profes del col·le. Diu que sols volen manipular-la. Està obsessionada amb el fet que els del Parlament del costat li tenen mania i volen llevar-li no sé quina cosa. Va tot el dia d'enrabiada. I l'última és que tots els seus amiguets de les Corts s'han apuntat a una excursió per un finançament just i ella és l'única que no hi vol anar. I no es creguen que abans de llevar-li tots els maleïts puntets no he intentat raonar amb ella. “A veure Isabel… però si estaves tot el dia amb allò de que volies anar a aqueixa excursió”. Del Parlament català ja ni els explique. M'he rendit. Res, que no hi ha manera. De debò, estic desesperat. No sé què farér amb aquesta criatura! A que al final no li compre el vaixell?

Armats amb una (la bandera) de les dues armes més mortals que ha fabricat l'home (l'altra és la religió) una de les generacions de polítics més mediocres, illetrats i vagues que han conegut els espanyols en dècades, avui han aconseguit un objectiu que per indesitjable molts no vam voler considerar possible. Avui, encara que ho diguen els periòdics, no s'ha proclamat cap república, ni s'ha intervingut ni suspès cap autonomia. Tant de bo estiguerem parlant d'això. A lloms d'un enfilall de mentides, manipulant la mateixa llei que diuen protegir i atropellant la mateixa democràcia que afirmen defensar, aquesta vesprada aquests professionals del caos i la irresponsabilitat han convocat tots els catalans i tots els espanyols a un conflicte que no ha fet més que començar i que amenaça seriosament amb empitjorar.

Aquests dies he vist policies prendre impuls per a donar puntades a homes i dones desarmats asseguts en una escala. He llegit els pitjors insults i amenaces en les xarxes socials cap a aquells que no pensen com se suposa que ho haurien de fer. Els mateixos que ahir deien ser els meus amics em retrauen avui, sovint amb improperis i judicis de valor que es contradiuen amb les seues afirmacions pretèrites, la meua traïdorenca equidistància. He vist comptar vots als peus dels altars, mentre uns altres homes de Déu, sempre homes i sempre de Déu, arengaven uns altres guàrdies i policies a uns centenars de quilòmetres de distància cridant-los a defensar la unitat de la pàtria amb totes les seues armes. He vist els uns traure els seus cans de presa de les gosseres de les graderies dels estadis on els tenien engreixant, perquè ara mosseguen a pler pels carrers de València. I sí, des de la meua equidistància em preocupa veure el seu reflex, quasi simètric, en uns altres cadells tan fanàtics com ells, amb el mateix braç alçat en diagonal, amb la mateixa mà estesa, cantant himnes d'altres pàtries, amb els dits una mica més separats però amb la mateixa cara d'odi cap a l'altre.

Demà despertarem en un país nou. Sens dubte molt pitjor que el que vam tenir ahir. Com més pesen la fe i la bandera en el debat polític menys espai li queda a l'educació, la sanitat o els drets socials. Quanta més vísceres s'acumulen sobre la taula menys raó, menys ciència, menys empatia. Amb cada nova frontera que s'alça, amb cada nou corralet de recursos naturals, energètics i tecnològics que es tanca, més s'engeganteixen les diferències entre aquells als quals els sobra tot i aquells als quals tot els manca.

Però de totes les imatges que he vist avui, la que més m'ha entristit ha sigut la de tants dels meus joves compatriotes malgastant en aquesta basta farsa tota aqueixa potentíssima energia transformadora que atresora cada generació però que només pot ser alliberada una sola vegada en cada dècada. Els sent parlar convençuts i entusiasmats que res no arrisquen en aquesta aventura perquè van nàixer amb drets i llibertats que creuen tan irreversibles i tan irrevocables que, encara gaudint d'ells amb plenitud, gosen afirmar sense rubor que viuen en una dictadura. Ells seran els que paguen els plats trencats d'aquesta monumental catàstrofe institucional dins de no molts anys. Un dia descobriran que els van estafar, que van ser convocats a una gran estafa ordida per una colla de corruptes sense escrúpols, que no servien més bandera que la de la seua pròpia impunitat ni més Déu que els diners que van robar. Em tem que quan tot açò passe només els quedarà en la saliva el regust amarg de la decepció i una limitada capacitat per a indignar-se el dia que vegen passar per la Rambla, agafats de la mà, un altre Rajoy i un altre Puigdemont camí del seu restaurant preferit. I creu-me, la meua jove amiga, si et dic que ho faran asseguts en el mateix cotxe oficial que amb tanta il·lusió vas aclamar aquell dia d'octubre al Parc de la Ciutadella.

Armados con una (la bandera) de las dos armas más mortíferas que ha fabricado el hombre (la otra es la religión) una de las generaciones de políticos más mediocres, iletrados y vagos que han conocido los españoles en décadas, hoy han alcanzado un objetivo que por indeseable muchos no quisimos considerar posible. Hoy, aunque lo digan los periódicos, no se ha proclamado ninguna república, ni se ha intevenido ni suspendido ninguna autonomía. Ojalá estuvieramos hablando de eso. A lomos de una sarta de mentiras, manipulando la misma ley que dicen proteger y atropellando la misma democracia que afirman defender, esta tarde estos profesionales del caos y la irresponsabilidad han convocado a todos los catalanes y a todos los españoles a un conflicto que no ha hecho más que empezar y que amenaza seriamente con empeorar.

Estos días he visto a policías tomar impulso para dar patadas a hombres y mujeres desarmados sentados en una escalera. He leído los peores insultos y amenazas en las redes sociales hacia aquellos que no piensan como se supone que deberían. Los mismos que ayer decían ser mis amigos me reprochan hoy, a menudo con improperios y juicios de valor que se contradicen con sus afirmaciones pretéritas, mi traicionera equidistancia. He visto contar votos a los pies de los altares, mientras otros hombres de Dios, siempre hombres y siempre de Dios, arengaban a otros guardias y policías a unos cientos de kilómetros de distancia llamándoles a defender la unidad de la patria con todas sus armas. He visto a los unos sacar a sus canes de presa de las perreras de las gradas de los estadios en los que los tenían engordando, para que ahora muerdan a sus anchas por las calles de Valencia. Y sí, desde mi equidistancia me preocupa ver su reflejo, casi simétrico, en otros cachorros tan fanáticos como ellos, con el mismo brazo alzado en diagonal, con la misma mano extendida, cantando himnos de otras patrias, con los dedos un poco más separados entre sí pero con la misma cara de odio hacia el otro.

Mañana desepertaremos en un país nuevo. Sin duda mucho peor que el que tuvimos ayer. Cuanto más pesan la fe y la bandera en el debate político menos espacio le queda a la educación, la sanidad o los derechos sociales. Cuanta más viscera se acumula sobre la mesa menos razón, menos ciencia, menos empatía. Con cada nueva frontera que se levanta, con cada nuevo corralito de recursos naturales, energéticos y tecnológicos que se cierra, más se agigantan las diferencias entre aquellos a los que les sobra todo y aquellos a los que todo falta.

Pero de todas las imágenes que he visto hoy, la que más me ha entristecido ha sido la de tantos de mis jóvenes compatriotas desperdiciando en esta burda farsa toda esa potentísima energía transformadora que atesora cada generación pero que solo puede ser liberada una sola vez en cada década. Les oigo hablar convencidos y entusiasmados de que nada arriesgan en esta aventura porque nacieron con derechos y libertades que creen tan irreversibles y tan irrevocables que aún disfrutando de ellos con plenitud se atreven a afirmar sin rubor que viven en una dictadura. Ellos serán los que paguen el pato de esta monumental catástrofe institucional dentro de no muchos años. Un día descubrirán que les timaron, que fueron convocados a una gran estafa urdida por una panda de corruptos sin escrúpulos, que no servían a más bandera que la de su propia impunidad ni a más Dios que el dinero que robaron. Me temo que cuando todo esto pase solo les quedará en la saliva el regusto amargo de la decepción y una limitada capacidad para indignarse el día en que vean pasar por la Rambla, cogidos de la mano, a otro Rajoy y a otro Puigdemont camino de su restaurante preferido. Y créeme mi joven amiga si te digo que lo harán sentados en el mismo coche oficial al que con tanta ilusión vitoreaste aquel día de octubre en el Parc de la Ciutadella.

Vivim un nou temps en el qual res no importa si no crema. Allò que ha de ser objecte d'anàlisi o atenció ho decideixen els mateixos que escriuen el sumari del que està “rojo” i el que està “al vivo”. Les tertúlies s'emeten amb música de fons a ritme de timbals de guerra. I és que, pel que hem pogut llegir, les vertaderes batalles de la democràcia res no tenen a veure amb l’auge de l'extrema dreta mundial, l'imperi de la postveritat i el ciberespionatge d'estat. Avui tot va de banderes i de bàndols i que Santa Tecla, patrona de twitter, t'enxampe confessat si no has anat a parar al bàndol correcte.

Ningú no sembla angoixar-se per allò realment preocupant sempre que ocórrega amb educada normalitat. Atacats per la histèrica necessitat d'ocupar-se del símptoma s'obvia l'origen de la malaltia que ha situat la mentida, l'odi i la superstició en el “top ten” de l'argumentari polític, tertulià i tarvernari-tuiter que ens manté irats tot el dia. Total, Trump governa ja quasi nou mesos i tampoc no s’ha acabat el món. A ningú li importaria ja tenir a l'afable Marine Le Pen asseguda a la taula aquest nadal. I a Àustria, un país sense greus problemes econòmics, ni corrupció, ni amenaces frontereres es comença a assumir sense més problemes la possibilitat de l'entrada de l'extrema dreta al govern, ja siga en unes presidencials en les quals va quedar a un sospir, ja siga en les legislatives del diumenge.

Mentre en les nostres desfilades militars, púlpits i pantalles planes se'ns anima a cuidar-nos del símptoma sorollós, la malaltia avança lentament però sòlida pels ravals de la intel·ligència i la memòria col·lectiva d'Europa. Creix i s'aferma en un continent que fa menys d'un segle va pagar amb el més gran dels horrors el seu menyspreu cap a aquesta patologia, el feixisme, que sembla resistent al tractament de l’educació pública, la sanitat universal, la pau social i fins les economies més properes a la idíl·lica dada de la desocupació estructural. Res no sembla desactivar la poderosa crida a la víscera i a la por a l'altre. Res no sembla poder competir amb l'efecte balsámic d'imputar al braç aliè la culpa del fracàs propi. L'altre dia els vaig sentir cantar pels carrers de València. Fa dècades que no els escoltava cantar tan fort, amb tanta alegria i confiança en la força de la seua veu empudegadora. Espere que diumenge fracassen en el seu enèsim intent, aquesta vegada al nord d'Europa. Si els senten cantar o maleir aqueix dia encara que no jugue el seu equip no s'estranyen. A diferència de la majoria dels periodistes d'aquest país, els assegure que ells sí que saben que aquest cap de setmana allò seu es vota a Àustria.

Vivimos un nuevo tiempo en el que nada importa si no arde. Aquello que ha de ser objeto de análisis o atención lo deciden los mismos que escriben el sumario de lo que está “al rojo” y lo que está al “vivo”. Las tertulias se emiten con música de fondo a ritmo de timbales de guerra. Y es que, por lo leído, las verdaderas batallas de la democracia nada tienen que ver con auge de la extrema derecha mundial, el imperio de la postverdad y el ciberespionaje de estado. Hoy todo va de banderas y de bandos y que Santa Tecla, patrona de twitter, te pille confesado si no caíste en el bando correcto.

Nadie parece angustiarse por lo realmente preocupante siempre que ocurra con educada normalidad. Atacados por la histérica necesidad de ocuparse del síntoma se obvia el origen de la enfermedad que ha situado a la mentira, el odio y la superstición en el “top ten” del argumentario político, tertuliano y tarbernario-tuitero que nos mantiene iracundos todo el día. Total, Trump gobierna ya casi nueve meses y tampoco se acabó el mundo. A nadie le importaría ya tener a la afable Marine Le Pen sentada a la mesa estas navidades. Y en Austria, un país sin graves problemas económicos, ni corrupción, ni amenazas fronterizas se empieza a asumir sin más problemas la posibilidad de la entrada de la extrema derecha al gobierno, ya sea en unas presidenciales en las que estuvo a un suspiro, ya sea en las legislativas del próximo domingo.

Mientras en nuestros desfiles militares, púlpitos y pantallas planas se nos anima a cuidarnos del síntoma ruidoso, la enfermedad avanza lenta pero sólidamente por los arrabales de la inteligencia y la memoria colectiva de Europa. Crece y se afianza en un continente que hace menos de un siglo pagó con el mayor de los horrores su desprecio hacia esta patología, el fascismo, que parece resistente al tratamiento de la la educación pública, la sanidad universal, la paz social y hasta las economías más cercanas al idílico dato del desempleo estructural. Nada parece desactivar la poderosa llamada a la víscera y al miedo al otro. Nada parece poder competir con el efecto balsámico de imputar al brazo ajeno la culpa del fracaso propio. El otro día les oí cantar por las calles de València. Hace décadas que no les escuchaba cantar tan fuerte, con tanta alegría y confianza en la fuerza de su pestilente voz. Espero que el domingo fracasen en su enésima intentona, esta vez en el norte de Europa. Si les oyen cantar o maldecir ese día aunque no juegue su equipo no se extrañen. A diferencia de la mayoría de los periodistas de este país, les aseguro que ellos sí que saben que este fin de semana lo suyo se vota en Austria.