En España, la tradición da una importancia capital al hecho de cuidar a los familiares de edad avanzada. Tanto es así que, según el estudio Right Time Place Care (RTPC), en el que participa el Hospital Clínico junto con centros de siete países más y que ha sido financiado por la Unión Europea (UE), España es el país de Europa donde los pacientes con demencia pasan más horas con sus familiares. “España ha destacado mucho en la figura del cuidador. Aquí es donde los familiares más asumimos la cura de las personas con esta patología, tanto cuando están en casa como cuando ingresan en una residencia”, asegura el enfermera de apoyo de la investigación del Hospital Clínico, Ester Risco.

El estudio revela cómo, en comparación con el resto de países, en España la decisión de ingresar a estas personas en una residencia tarda más en llegar. Uno de los motivos, según destaca Risco, es la tradición social de atender a los ancianos en casa, aunque también subraya aspectos como las largas listas de espera en las residencias públicas -que actualmente asciende a los dos años- y los elevados costes de las privadas. De hecho, el coste medio del servicio de atender a una persona con demencia en España es de 70 euros diarios en el domicilio y de 194 euros en un centro residencial. En Estonia, en cambio, el coste oscilaría entre los 40 euros a domicilio y los 51 euros en residencias, y en el Reino Unido, 126 euros a domicilio y 140 euros en una residencia.

En el seguimiento de un número de pacientes durante un período de tres meses, para ver cuantos pasaban de vivir en su hogar a hacerlo en residencias o geriátricos, España quedó en el último lugar. De 1.223 personas analizadas, 126 se trasladaron durante este periodo: el 25% eran franceses, mientras que sólo el 2% -en total, cuatro casos- eran españoles.

“Si lo comparamos con países como Inglaterra, el abanico de recursos que ofrece el gobierno español para estas personas es mucho más bajo”, destaca Rico, teniendo en cuenta los recortes que ha sufrido, por ejemplo, la ley de la dependencia, pero añade que “comparado con Alemania o Estonia la diferencia no es tanta. El problema es que los propios usuarios muchas veces desconocen estas posibilidades”, destaca Risco.

Más allá de las primeras valoraciones, las cifras concretas que permitan establecer la comparativa entre España y el resto de países europeos se conocerán el próximo 16 de septiembre, cuando se presentarán las conclusiones definitivas del estudio, así como el informe completo.

El objetivo de este proyecto es identificar las mejores prácticas para los cuidadores a la hora de detectar, desde el punto de vista médico, cual es el momento óptimo para que una persona con demencia pase de la atención domiciliaria a la ingreso en una residencia.

Algunas de las razones que hacen que un paciente de este tipo pase del entorno familiar a una institución son los síntomas neuropsicóticos como la agresividad, la dependencia para actividades diarias, síntomas cognitivos como la deambulación nocturna o la falta de reconocimiento de los familiares, la sobrecarga de los cuidadores y la inhabilidad de los cuidadores para realizar las curas.

¿La práctica ideal existe?

El estudio ha identificado que Suecia y Finlandia son los países donde el nivel de vida, tanto de pacientes como de cuidadores, es más elevado. Según se extrae del informe, esto puede ser debido a que el ingreso en residencias en estos países es mucho más rápido, ya que socialmente lo tienen muy asumido. “Aquí esto es muy difícil, al menos a día de hoy. Los datos que hemos analizado concluyen que la sensación en España es que los pacientes están mejor atendidos en casa que en una residencia”, asegura Risco.

A modo de ejemplo, el estudio sostiene que en Finlandia el 43% de las personas afectadas por estas enfermedades viven solas en sus domicilios, mientras que en España el 70% vive en el núcleo familiar, ya sea por la creencia de que está mejor en casa o por la falta de recursos a la hora de costear una atención domiciliaria completa. El

Lo ideal sería que ingresaran en una residencia aquellas personas que “realmente lo necesitan”, dice el enfermera, lo que permitiría “optimizar los recursos de que se dispone de la manera más eficiente”.

El papel del cuidador como pieza clave

El rol del cuidador es cada vez más importante, ya que hace de puente entre lo que ocurre en el domicilio y el ámbito sanitario. De hecho, cada vez es más habitual que éste se responsabilice de prácticas asistenciales que los propios profesionales los delegan, como administrar medicación y hacer algunas curas. Es por ello que los propios cuidadores reclaman tener un mayor grado de formación para poder afrontar esta responsabilidad con más conocimientos.

Otro dato que destaca el estudio es que los cuidadores familiares españoles son los que presentan mayores niveles de sobrecarga de Europa. Unos valores que son elevados, tanto cuando la persona con demencia está en el domicilio como cuando está institucionalizada. Según Risco hay tendencia a esperar hasta que “la situación se descontrola” y llegan a un momento límite “de desesperación”. Sólo entonces deciden dar el paso y llevar a los pacientes a una residencia. “La percepción que tenemos los profesionales del sector es que cuando se ingresa un paciente en la residencia se hace para que el cuidador ya no puede más, y no tanto por la situación del propio enfermo”.

El estudio Right Time Place Care (RTPC)

El proyecto se ha realizado con una muestra total de 2.014 personas con demencia de Alemania, Francia, Estonia, España, Holanda, Gran Bretaña, Finlandia y Suecia. Está liderado por la enfermera Gabriele Meyer, de la Universidad de Witter (Alemania) y, en España, por la doctora Adelaida Zabalegui, directora enfermera del Hospital Clínico de Barcelona, ​​y su equipo.

A Espanya, la tradició dóna una importància cabdal al sentiment de tenir cura de les persones grans. Tant és així que, segons l’estudi Right Time Place Care (RTPC), on ha participat l’Hospital Clínic juntament amb set països més i que ha estat finançat per la Unió Europea (UE), Espanya és el país d’Europa on els pacients amb demència passen més hores amb els seus familiars. “Espanya ha destacat molt en la figura del cuidador. Aquí és on més assumim el fet de tenir cura de les persones amb aquesta patologia, tant quan estan a casa com quan ingressen en una residència”, assegura l’infermera de suport de la recerca de direcció d’infermeria de l’Hospital Clínic, Ester Risco.

L’estudi revela com, en comparació amb la resta de països, a Espanya la decisió d’ingressar aquestes persones a una residència tarda més en arribar. Un dels motius d’aquest fet, segons destaca Risco, és la tradició cultural de cuidar la gent gran a casa, tot i que també subratlla aspectes com les llargues llistes d’espera a les residències públiques (que actualment ascendeix als dos anys) i els elevats costos de les privades. De fet, el cost mitjà del servei d’atendre a una persona amb demència a Espanya és de 70 euros diaris al domicili i de 194 euros en un centre residencial. A Estònia, en canvi, el cost a domicili oscil·laria els 40 euros i els 51 euros a residència; i al Regne Unit, 126 euros al domicili i 140 euros en una residència.

En un seguiment del nombre de pacients que, en un període de tres mesos, passaven de viure a la seva llar a fer-ho en residències o geriàtrics, Espanya queda en el darrer lloc. De 1.223 persones analitzades, 126 es van traslladar durant aquest període: el 25% eren francesos, mentre que només el 2% -en total, quatre casos- eren espanyols.

“Si ho comparem amb països com Anglaterra, el ventall de recursos que ofereix el govern espanyol per aquestes persones és molt més baix”, destaca Rico, tenint en compte les retallades que ha patit, per exemple, la llei de la dependència, però afegeix que “comparat amb Alemanya o Estònia la diferència no és tanta. El problema és que els propis usuaris moltes vegades desconeixen aquestes possibilitats”, destaca Risco.

Més enllà de les primeres valoracions, les xifres concretes que permetin establir la comparativa entre Espanya i la resta de països europeus es coneixeran el proper 16 de setembre, quan es presentaran les conclusions definitives de l’estudi, així com l’informe complet.

L’objectiu d’aquest projecte és identificar les millors pràctiques per als cuidadors a l’hora de detectar, des del punt de vista mèdic, quan és el moment òptim per a què una persona amb demència passi de l’atenció domiciliària a l’ingrés en una residència.

Algunes de les raons que fan que un pacient amb demència passi de l’entorn familiar a una institució són símptomes neuropsicòtics com l’agressivitat, la dependència per a les activitats diàries, símptomes cognitius com la deambulació nocturna o la falta de reconeixement dels familiars, la sobrecàrrega dels cuidadors i la inhabilitat dels cuidadors per realitzar les cures.

La pràctica ideal existeix?

L’estudi ha identificat que Suècia i Finlàndia són els països on el nivell de vida, tant de pacients com de cuidadors, és més elevat. Segons s’extreu de l’informe, això pot ser degut a que l’ingrés a una residència en aquests països és molt més ràpid, ja que socialment ho tenen molt assumit. “Aquí això és molt difícil, al menys a dia d’avui. Les dades que hem analitzat conclouen que la sensació a Espanya és que els pacients estan millor atesos a casa que en una residència”, assegura Risco.

A tall d’exemple, l’estudi sosté que a Finlàndia el 43% de les persones afectades per aquestes malalties viuen soles als seus domicilis, mentre que a Espanya aquest és només el cas del 4% dels afectats, ja sigui per la creença que s’està millor a casa o per la falta de recursos a l’hora de costejar una atenció domiciliària completa.

L’ideal seria que ingressessin en una residència aquelles persones que “realment ho necessiten”, diu l’infermera, la qual cosa permetria “optimitzar els recursos de que es disposa de la manera més eficient”.

El paper del cuidador com a peça clau

El rol del cuidador és cada vegada més important, ja que fa de pont entre allò que passa al domicili i l’àmbit sanitari. De fet, cada vegada és més habitual que aquest es responsabilitzi de pràctiques assistencials que els propis professionals els deleguen, com administrar medicació i fer algunes cures. És per això que els mateixos cuidadors reclamen tenir un grau més elevat de formació per poder afrontar aquesta responsabilitat amb més coneixements.

Una altra dada que destaca a l’estudi és que els cuidadors familiars espanyols són els que presenten majors nivells de sobrecàrrega d’Europa. Uns valors que són elevats, tant quan la persona amb demència està al domicili com quan està institucionalitzada. Segons Risco hi ha tendència a esperar fins que “la situació es descontrola” i arriben a un moment límit “de desesperació”. Només llavors decideixen fer el pas i portar els pacients a una residència. “La percepció que tenim els professionals del sector és que quan s’ingressa un pacient a la residència es fa perquè el cuidador ja no pot més, i no tant per la situació del propi malalt”.

L’estudi Right Time Place Care (RTPC)Right Time Place Care

El projecte s’ha realitzat amb una mostra total de 2.014 persones amb demència d’Alemanya, França, Estònia, Espanya, Holanda, Gran Bretanya, Finlàndia i Suècia. Està liderat per la infermera Gabriele Meyer, de la Universitat de Witter (Alemanya) i, a Espanya, per la doctora Adelaida Zabalegui, directora infermera de l’Hospital Clínic de Barcelona, i el seu equip.

Antonio Turiel és físic i investigador del CSIC amb una ferma voluntat transformadora. Les dades li han demostrat que cal fer un canvi radical de rumb i apostar per un altre model econòmic que s’allunyi del créixer per créixer i, a més, a ritme desenfrenat. Les matèries primeres s’esgoten, les energies renovables no generaran prou rendiment per seguir el ritme del sistema i mètodes com el fracking fan olor d'‘estafa’. Cal parar, analitzar dades i girar el timó.

Quan es parla dels motius de la crisi econòmica sempre arribem a les mateixes conclusions: que si la bombolla immobiliària, que si els cicles econòmics… Però vostè ens planteja quelcom totalment diferent: centra les causes en el sistema energètic...

El problema principal amb què ens trobem és la sostenibilitat del nostre sistema econòmic. Estem davant d’un model que es basa en el creixement exponencial i sistemàtic del Producte Interior Brut (PIB) per generar ocupació i ho acceptem de manera acrítica. Això implica que quant més tens, més has d’aportar, és a dir: amb un creixement del 2’8% -que es consideraria normal-, dupliques el PIB cada 25 anys i això és un ritme molt elevat.

L’Agència Internacional de l’Energia (AIE), entre d’altres, corrobora que perquè hi hagi un creixement de l’economia hi ha d’haver un creixement del consum d’energia. Aleshores, per poder créixer a aquests ritmes exponencials, la disponibilitat d’energia que consumim cada any ha de créixer també exponencialment.

I què passa quan aquestes fonts d’energia estan arribant als seus límits?

Hem d’entendre que els problemes no comencen el dia que s’escuri l'última gota de petroli: comencen quan la producció de petroli no és capaç de seguir el ritme desenfrenat que la nostra economia requereix. I això, de fet, ha començat a passar ja, concretament el 2005, abans fins i tot del començament oficial de la crisi.

És el que es coneix com el peak oil...peak oil

Sí, és el moment en què la producció de petroli ja no puja més i, tard o d’hora, comença a decréixer. És una situació que ja no es pot revertir perquè per extreure petroli, que a més és cada vegada més inaccessible i de pitjor qualitat, necessites gastar més energia i hi ha una cosa clara: en el moment en què costi més energia extreure la matèria primera que la que ella ens pugui retornar després, ja no té sentit.

I, com comentava, ja fa 8 anys que vam tocar el límit.

Sí, amb el petroli va ser el 2005 i ara es troba en una declinació lleugera però en menys de 5 anys la tendència començarà a decréixer molt ràpidament. Tot i així, existeixen succedanis del petroli, que no tenen la mateixa rendibilitat, on encara el peak oil està una mica amagat.

El problema, per això, no és privatiu del petroli. Què passa amb el gas natural, amb el carbó i l’urani?

Aquestes tres matèries primeres encara no han arribat al seu màxim, però s’estima que ho facin d’aquí al 2020. I hem de tenir en compte que el combinat de petroli, gas, carbó i urani s’espera que assoleixi el seu màxim el 2018. Penso, però, que començarà a minvar abans, ja que per a l’extracció d’aquestes matèries primeres es requereix el petroli i aquest és el que té una pitjor projecció.

Una de les conseqüències d’aquest horitzó finit de les matèries primeres no renovables, que suposen el 92% del consum d’energia actual, és la utilització de mètodes d’extracció cada cop més agressius, com és el cas del fracking...fracking

El fracking és una estafa a gran escala. S’està intentant vendre la idea que és una font d’energia que ens alliberarà de la nostra dependència energètica exterior, quan en el fons als EUA s’ha demostrat que ha estat una manera d’arruïnar-se molt efectiva. Les companyies americanes que es dediquen a l’extracció de gas de fracking van arribar a perdre 10 mil milions de dòlars cada trimestre durant el 2010 i el 2011, i el 2012, 10 milions de dòlars l’any. De fet, la majoria d’empreses que es dedicaven a això han fet fallida.

Sembla que aquestes dades no arribin aquí... Més aviat el contrari...

Fàcil. S’està intentant confondre l’opinió pública venent la idea que això pot ser una salvació. Però és un recurs de molt mala qualitat, que costa molt d’explotar, que pot no ser rendible i que, a més, dura molt poc.

I per què els governs català i espanyol insisteixen en donar crèdit a aquesta opció?

M’atreviria a dir que el fracking és una bombolla com la immobiliària, només que dura menys temps. El problema és que té unes conseqüències mediambientals que no són negligibles. Escoltar declaracions del ministre d’Indústria, Energia i Turisme, Jose Manuel Soria, dient que és una revolució energètica i que suposarà coses meravelloses per a Espanya només et fan pensar dues coses: o està molt mal documentat o...

O què?

Jo em limito a donar dades...

El problema de fons està clar: vivim en un món finit, però el sistema econòmic que ens abraça es basa en un creixement infinit. Les energies renovables tenen la clau?

Aquí trobem un altre entrebanc. Les energies renovables estan enormement sobreestimades. És evident que en un futur a llarg termini no tindrem res més que això, però fent les coses molt bé podem aspirar a que només ens donin un 10 o un 15% de l’energia que consumim actualment. També cal dir que potser no caldria consumir-ne tanta, per això. El problema és que el nostre sistema està viciat des de la base i és el que hem de canviar.

Llavors l’única via passa per canviar el sistema, entenc?

És evident. Com que no volem sentir a parlar de modificar el sistema econòmic busquem fonts d’energia miraculoses, però en el fons tampoc no podrien sostenir un ritme infinit en un planeta finit. Acabaríem xocant novament contra algun límit. I no ens parem a pensar que potser l’error de base és el propi sistema.

Bé doncs, dibuixem la transició...

Aquí està la gran dificultat. És relativament senzill plantejar les característiques a què volem arribar: un sistema d’economia estacionària, de circuit tancat, amb energies renovables i on tot s’optimitzi al màxim i que s’afavoreixi el compliment de les necessitats i no el consum pel consum. Però el repte és el moment de pas. Penso que cal començar per sensibilitzar la població, perquè els experts ja en són conscients. El que passa és que no es vol treure el debat al carrer per no generar por i desestabilitzar els mercats encara més.

Hi ha doncs, dos grans reptes: d’una banda, trencar els esquemes preestablerts de la ciutadania i, de l’altra, una qüestió de voluntat política.

Jo no crec que el problema vingui de la ciutadania. La veritable resistència és que els poders econòmics creuen que tenen molt a perdre –tot i que tenen més a perdre encara si no es fa el canvi– i s’hi oposen amb molta força a qualsevol idea que impliqui uns límits. I els polítics estan tan influïts pels grans lobbies de los poders econòmics que no tenen marge de maniobra i acaben actuant al dictat.

Davant de tot plegat, què pot fer la ciutadania des de la base?

Exigir el compliment estricte de la llei i posar sobre la taula un debat clar de quins són els límits i de la necessitat d’un canvi en el sistema.

Antonio Turiel es físico e investigador del CSIC con una firme voluntad transformadora. Los datos le han demostrado que es necesario un cambio radical de rumbo y apostar por otro modelo económico que se aleje del crecer por crecer y, además, a ritmo desenfrenado. Las materias primas se agotan, las energías renovables no generarán suficiente rendimiento para seguir el ritmo del sistema y métodos como el fracking huelen a ‘estafa’. Hay que parar, analizar datos y girar el timón.

Cuando se habla de los motivos de la crisis económica siempre llegamos a las mismas conclusiones: que si la burbuja inmobiliaria, que si los ciclos económicos... Pero usted nos plantea algo totalmente diferente: centra las causas en el sistema energético...

El problema principal con que nos encontramos es la sostenibilidad de nuestro sistema económico. Estamos ante un modelo que se basa en el crecimiento exponencial y sistemático del Producto Interior Bruto (PIB) para generar empleo y lo aceptamos de manera acrítica. Esto implica que cuanto más tienes, más debes aportar. Es decir: con un crecimiento del 2'8% -que se consideraría normal-, duplicas el PIB cada 25 años y esto es un ritmo muy elevado.

La Agencia Internacional de la Energía (AIE), entre otros, corrobora que para que haya un crecimiento de la economía debe haber un crecimiento del consumo de energía. Entonces, para poder crecer a estos ritmos exponenciales, la disponibilidad de energía que consumimos cada año debe crecer también exponencialmente.

¿Y qué pasa cuando estas fuentes de energía están llegando a sus límites?

Debemos entender que los problemas no comienzan el día que se escurre la última gota de petróleo, lo hacen cuando la producción de petróleo no es capaz de seguir el ritmo desenfrenado que nuestra economía requiere. Y esto, de hecho, ha empezado a pasar ya, concretamente en 2005, antes incluso del comienzo oficial de la crisis.

Es lo que se conoce como el peak oil...peak oil

Sí, es el momento en que la producción de petróleo ya no sube más y, tarde o temprano, comienza a decrecer. Es una situación que ya no se puede revertir porque para extraer petróleo, que además es cada vez más inaccesible y de peor calidad, se necesita gastar más energía y hay una cosa clara: en el momento en que cueste más energía extraer la materia prima que la que ella nos pueda devolver después, ya no tiene sentido.

Y, como comentaba, hace 8 años que tocamos el límite.

Sí, con el petróleo fue en 2005. Ahora se encuentra en una declinación ligera pero en menos de 5 años la tendencia comenzará a decrecer muy rápidamente. Aún así, existen sucedáneos del petróleo, que no tienen la misma rentabilidad, donde todavía el peak oil está un poco escondido.

El problema, por eso, no es privativo del petróleo. ¿Qué pasa con el gas natural, con el carbón y el uranio?

Estas tres materias primas aún no han alcanzado su máximo, pero se estima que lo hagan de aquí a 2020. Y debemos tener en cuenta que el combinado de petróleo, gas, carbón y uranio espera que alcance su máximo en 2018. Pienso, sin embargo, que comenzará a disminuir antes, ya que para la extracción de estas materias primas se requiere el petróleo y este es el que tiene una peor proyección.

Una de las consecuencias de este horizonte finito de las materias primas no renovables, que suponen el 92% del consumo de energía actual, es la utilización de métodos de extracción cada vez más agresivos, como es el caso del fracking...fracking

El fracking es una estafa a gran escala. Se está intentando vender la idea de que es una fuente de energía que nos liberará de nuestra dependencia energética exterior, cuando en el fondo en los EE.UU. se ha demostrado que ha sido una manera de arruinarse muy efectiva. Las compañías americanas que se dedican a la extracción de gas de fracking llegaron a perder 10 mil millones de dólares cada trimestre durante el 2010 y el 2011, y en 2012, 10 millones de dólares al año. De hecho, la mayoría de empresas que se dedicaban a ello han quebrado.

Parece que estos datos no lleguen aquí... Más bien al contrario...

Fácil. Se está intentando confundir a la opinión pública vendiendo la idea de que esto puede ser una salvación. Pero es un recurso de muy mala calidad, que cuesta mucho de explotar, que puede no ser rentable y que, además, dura muy poco.

¿Y por qué el gobierno catalán y español insisten en dar crédito a esta opción?

Me atrevería a decir que el fracking es una burbuja como la inmobiliaria, sólo que dura menos tiempo. El problema es que tiene unas consecuencias medioambientales que no son despreciables. Escuchar declaraciones del ministro de Industria, Energía y Turismo, José Manuel Soria, diciendo que es una revolución energética y que supondrá cosas maravillosas para España sólo te hace pensar dos cosas: o está muy mal documentado o...

¿O qué?

Yo me limito a dar datos...

El problema de fondo está claro: vivimos en un mundo finito, pero el sistema económico que nos abarca se basa en un crecimiento infinito. ¿Las energías renovables tienen la clave?

Aquí encontramos otro obstáculo. Las energías renovables están enormemente sobreestimadas. Es evidente que en un futuro a largo plazo no tendremos nada más que eso, pero haciendo las cosas muy bien podemos aspirar a que sólo nos den un 10 o un 15% de la energía que consumimos actualmente. También hay que decir que quizás no deberíamos que consumir tanta, por eso. El problema es que nuestro sistema está viciado desde la base y es lo que tenemos que cambiar.

¿Entonces la única vía pasa por cambiar el sistema, entiendo?

Es evidente. Como no queremos oír hablar de modificar el sistema económico buscamos fuentes de energía milagrosas, pero en el fondo tampoco podrían sostener un ritmo infinito en un planeta finito. Acabaríamos chocando nuevamente contra algún límite. Y no nos detenemos a pensar que quizás el error de base es el propio sistema.

Bueno pues, dibujemos la transición...

Aquí está la gran dificultad. Es relativamente sencillo plantear las características a las que queremos llegar: un sistema de economía estacionaria, de circuito cerrado, con energías renovables y donde todo se optimice al máximo y que se favorezca el cumplimiento de las necesidades y no el consumo por el consumo. Pero el reto es el momento de paso. Pienso que hay que empezar por sensibilizar a la población, porque los expertos ya son conscientes. Lo que pasa es que no se quiere sacar el debate a la calle para no generar miedo y desestabilizar los mercados aún más.

Hay pues, dos grandes retos: por una parte, romper los esquemas preestablecidos de la ciudadanía y, por otro, una cuestión de voluntad política.

Yo no creo que el problema venga de la ciudadanía. La verdadera resistencia es que los poderes económicos creen que tienen mucho que perder -aunque tienen más que perder aún si no se hace el cambio- y se oponen con mucha fuerza a cualquier idea que implique unos límites. Y los políticos están tan influidos por los grandes lobbies de poderes económicos que no tienen margen de maniobra y terminan actuando al dictado.

Ante ello, ¿qué puede hacer la ciudadanía desde la base?

Exigir el cumplimiento estricto de la ley y poner sobre la mesa un debate claro de cuáles son los límites y de la necesidad de un cambio en el sistema.

Urimari es la presidenta del bloque que, desde hace cuatro semanas, la Plataforma de Afectados por la Hipoteca y por la Crisis (PAHC) de Sabadell ocupa en el barrio de Gracia de la localidad para hacer frente a las situaciones de desahucio que sufrían varias familias. Ahora, sin embargo, la de Urimari y ocho más se enfrentan a una nueva amenaza de desalojo, esta vez por parte de la Sareb, el llamado banco malo, que es quien desde febrero gestiona la propiedad del inmueble.

Los representantes del banco malo comparecen esta mañana a los Juzgados de Sabadell para declarar por la denuncia que interpusieron por la ocupación del bloque y donde exigen un desalojo cautelar del edificio. Por ello, la plataforma ha convocado una manifestación prevista para las 11 de la mañana donde pide el apoyo de toda la ciudadanía para reivindicar que estas familias no pueden ser lanzadas de nuevo a la calle, sin un techo bajo el que dormir. La plataforma, además, ya ha recibido cerca de 50 adhesiones de entidades, asociaciones, movimientos sociales y partidos políticos de ámbito local y nacional a un manifiesto de rechazo al desalojo del inmueble.

Según el portavoz de la plataforma, Albert Jiménez, en el documento de la denuncia, la Sareb alega preocupación por posibles desperfectos, especialmente en el mobiliario del edificio. En este sentido, lamenta que “para la Sareb valgan más los electrodomésticos que garantizar uno de los derechos sociales básicos, como es el de la vivienda”.

Las familias, sin embargo, tienen claro que no harán las maletas: “Estamos muy nerviosos, pero la PAH es una familia muy grande y si hace falta nos atrincheramos todos en el bloque”, asegura el Urimari. Las 10 familias que ya habitan en el inmueble se han organizado como una comunidad de vecinos corriente: gestionan la limpieza de las zonas comunitarias y se han repartido tareas como la presidencia o la tesorería para que el edificio comience, después de 4 años vacío, a tener vida.

El mensaje de lucha y esperanza sigue latente y se hace más fuerte en cada palabra y en cada dificultad que deben afrontar los afectados. Son conscientes de que su demanda es legítima y siguen abiertos a negociar con la entidad propietaria. “No pedimos nada gratis, sólo queremos un alquiler social”, asegura Urimari. Pero según expone Jiménez, la Sareb no acepta ningún tipo de negociación para dar una solución al problema. “Es una ironía sangrienta y vergonzosa que una entidad participada en un 45% por fondos públicos no destine este dinero a causas sociales, sino a salvar a los auténticos culpables de la situación de estas familias”.

Se trata del tercer bloque que la PAHC de Sabadell libera en la ciudad para dar un techo a las familias afectadas por los desahucios. “En un principio, la juez nos dijo que no habría desalojo cautelar porque se seguiría la misma doctrina que en los anteriores casos”, explica Jiménez, “pero la Sareb tiene un equipo jurídico muy potente”. Según el activista, el banco malo está siguiendo una ofensiva política e intenta descabezar la campaña de la plataforma porque, a pesar de ser el octavo bloque ocupado del movimiento, este es el primero que ha logrado tanto eco mediático.

La PAHC de Sabadell no piensa, en estos momentos, renunciar al bloque. “Todavía no hemos considerado qué hacer en caso de desalojo, porque no es un escenario que nos planteamos”, dice Jiménez. Las familias también tienen claro que hay que seguir luchando: “Es nuestro techo y estamos dispuestos a todo”, zanja Urimari.

La Urimari és la presidenta del bloc que, des de fa quatre setmanes, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell va ocupar al barri de Gràcia per fer front a les situacions de desnonament que patien els activistes de la plataforma. Ara, però, la família de l’Urimari i vuit més s’enfronten a una nova amenaça de desallotjament, aquest cop per part de la Sareb, que és qui des de febrer gestiona la propietat de l’immoble.

Els representants del “banc dolent” compareixen aquest matí als Jutjats de Sabadell per declarar per la denúncia que van interposar per l’ocupació del bloc i on exigeixen un desallotjament cautelar de l’edifici. Per això, la plataforma ha convocat una manifestació prevista per les 11 del matí on demana el suport de tota la ciutadania per reivindicar que aquestes famílies no poden ser llençades de nou al carrer, sense un sostre on dormir. La plataforma, a més, ja ha rebut prop de 50 adhesions d’entitats, associacions, moviments socials i partits polítics d’àmbit local i nacional a un manifest en rebuig al desallotjament de l’immoble.

Segons el portaveu de la plataforma Albert Jiménez, en el document de la denúncia, la Sareb al·lega preocupació per possibles desperfectes especialment en el mobiliari de l’edifici. En aquest sentit, lamenta que “per a la Sareb valguin més els electrodomèstics que garantir un dels drets socials bàsics, com és el de l’habitatge”.

Les famílies, però tenen clar que no faran les maletes: “Estem molt nerviosos, però la PAH és una família molt gran i si fa falta ens atrinxerarem tots al bloc”, assegura la Urimari. Les 10 famílies que ja habiten a l’immoble s’han organitzat com una comunitat de veïns corrent: gestionen la neteja de les zones comunitàries i s’han repartit tasques com la presidència o la tresoreria perquè l’edifici comenci, després de 4 anys buit, a tenir vida.

El missatge de lluita i d’esperança segueix latent i es fa més fort en cada paraula i en cada dificultat que han d’afrontar els afectats. Són conscients que la seva demanda és legítima i segueixen oberts a negociar amb l’entitat propietària. “No demanem res gratis, només volem un lloguer social”, assegura la Urimari. Però segons exposa Jiménez, la Sareb no accepta cap tipus de negociació per donar una solució al problema. “És una ironia sagnant i vergonyosa que una entitat participada en un 45% per fons públics no destini aquests diners a causes socials, sinó a salvar els autèntics culpables de la situació d’aquestes famílies”.

És tracta del tercer bloc que la PAHC de Sabadell allibera a la ciutat per donar un sostre a les famílies afectades pels desnonaments. “En un principi, la jutgessa ens va dir que no hi hauria desallotjament cautelar perquè se seguiria la mateixa doctrina que en els anteriors casos”, explica Jiménez, “però la Sareb té un equip jurídic molt potent”. Segons l’activista sabadellenc, el “banc dolent” està seguint una ofensiva política i intenta escapçar la campanya de la plataforma perquè, tot i ser el vuitè bloc ocupat del moviment, aquest és el primer que ha aconseguit tant ressò mediàtic.

La PAHC de Sabadell no pensa, a hores d’ara, en haver de renunciar al bloc. “Encara no hem considerat què fer en cas de desallotjament, perquè no és un escenari que ens plantegem”, diu Jiménez. Les famílies també tenen clar que cal seguir lluitant: “És el nostre sostre i estem disposats a tot”, conclou la Urimari.