Winter is coming… Aquesta escarida però inquietant sentència es repeteix de forma recurrent en boca dels seus protagonistes en una les sèries televisives de major èxit dels últims anys, Game of Thrones, basada en la sèrie de novel·les de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tant en la sèrie com en les novel·les, a mig camí entre el gènere fantàstic, l'èpica medieval i les intrigues polítiques palatines, la frase fa referència al moment dramàtic en el qual s'intueix que la fi de l'estiu donarà pas a un llarg i difícil hivern: una estació gelada de durada impredictible on escassejaran els recursos i tot es reduirà a una lluita per la supervivència. I són precisament vents gelats els que semblen intuir-se, a nivell historiogràfic, a mesura que ens apropem a l'any 2014 en motiu dels actes institucionals organitzats en commemoració dels 300 anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V durant la Guerra de Successió, dins d'un clima polític cada vegada més polaritzat al voltant de l'encaix -o l'absència d'aquest- entre Catalunya i Espanya.

No m'atreviria a afirmar que els últims anys hagin estat càlids per a la recerca i la divulgació històrica a Catalunya, però activitats com el simposi organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya del departament de Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”, anticipen un fred 2014 on el debat historiogràfic corre el risc de morir congelat a mercè d'un clima hostil. Amb un títol tan desafortunat com “Espanya contra Catalunya”, el simposi oblida dues de les màximes que acostumen a acompanyar a l'estudi de la història. D'una banda, que els esdeveniments històrics no responen a un únic fil conductor de causa-efecte; és més, podem arribar a comprendre les causes necessàries -sempre múltiples- que expliquen una determinada conseqüència, però mai les causes suficients -si ho sabéssim amb exactitud no seríem historiadors, seríem matemàtics-. I d'altra banda, que no estudiem conceptes o idees abstractes, així sense més (Espanya, Catalunya, el nacionalisme, el cristianisme, el socialisme…), sinó persones (les classes dirigents de tal lloc, els treballadors de tal fàbrica, els cristians d'una comunitat de base, els nacionalistes -d'esquerres o dretes- de tal país…), situant-les sempre en coordenades d'espai i temps, i dins de processos complexos i contradictoris. De no ser així, l'historiador es converteix en un professional que opera amb valors absoluts ordenats sempre de forma coherent, és a dir, esdevé un sacerdot.

El programa del simposi no millora el títol, amb apartats que es mouen entre simplificacions conceptuals com “La repressió militar: l'exèrcit sobre el país” (donant a entendre que aquest exèrcit no representava també interessos polítics i de classe de determinats sectors del propi país); un romanticisme nacional més propi del segle XVIII que del XXI, amb títols com “Contra l'ànima d'un poble: la repressió cultural” (si els pobles tenen ànima, el seu esperit nacional és immortal?); equiparacions superades entre llengua i identitat nacional com la sessió “Destruir la llengua, destruir la nació: la repressió lingüística” (Catalunya és una nació per tenir llengua pròpia o perquè la gent té consciència i voluntat de formar part d'una comunitat nacional?), i veritables històries de por com “El fet immigratori, factor de desnacionalització?” (apartat que, afortunadament, ja no es troba en la segona circular de l'esdeveniment).

Davant les crítiques, algunes procedents d'un altre tipus d'hivern -com és el nacionalisme espanyol més reaccionari- i unes altres que suposen una autèntica alenada d'aire càlid (com les d'historiadors com Francesc Vilanova o, en aquest mateix diari, Antonio Rivera), els organitzadors del simposi es defensen amb l'argument que l'historiador forma part d'una societat i ha de comprometre's amb ella i amb els seus problemes. Fins a aquest punt, no podria estar-hi més d'acord. Els historiadors, com qualsevol ciutadà, poden comprometre's i posicionar-se públicament davant els debats polítics, però també han de comprometre el resultat del seu treball? En altres paraules, pot haver-hi un historiador nacionalista, socialista o budista… però hauria de fer també una història nacionalista, socialista o budista?

Si el fred gelat de l'hivern cau sobre nosaltres, amb el debat congelat per les idees preconcebudes i els resultats fixats per endavant, el que succeeix veritablement és la negació del coneixement històric, de la discussió necessària per arribar a una síntesi -sempre inacabada- que superi diferents propostes interpretatives impregnant-se dels elements quantitatius i qualitatius més suggeridors de cadascuna d'elles. No podem caure en una història feta a mida, que parli per exemple del nostre Parlament com el més antic del món -tot indica que és l'Althing islandès del 930-; o una història a la recerca de màrtirs a qualsevol preu, encara que alguns tinguin tan poc per homenatjar com els germans Josep i Miquel Badia, o una història que oblidi episodis destacats simplement perquè no concorden amb el nostre relat. Tots els pobles tenen els seus mites i les seves mitges veritats que massa sovint tracten de confondre's deliberadament amb la història per justificar una visió política, legitimar un ordre de coses o reivindicar un personatge que prenem com a model. Tots els nacionalismes ho fan -veure l'excel·lent obra divulgativa d’Arsenio i Ignacio Escolar La nación inventada. Una historia diferente de Castilla- i, justament per això, el recentment desaparegut Eric Hobsbawm alertava els historiadors dels riscos que correm en manejar aquest tipus de materials en el nostre treball: “Els historiadors som al nacionalisme el que els criadors d'opi pakistanesos són als addictes a l'heroïna: Els subministrem la matèria primera per al mercat”.

En manejar materials sensibles, que són la base no solament de construccions polítiques i ideològiques, sinó de tot tipus d'emocions, els historiadors hem d'operar amb tot el rigor i certa dosi de precaució, una precaució que no ha de confondre's amb por de polemitzar i contrastar parers, sinó com a antídot contra la temeritat. En aquests moments els historiadors hauríem d'aportar a la ciutadania elements perquè el debat polític actual -i qualsevol debat en definitiva- sigui el més ric i plural possible amb les màximes eines interpretatives i els mínims prejudicis. El contrari ens deixa a tots sols amb “la nostra veritat”, “la nostra història”… En definitiva, més a prop de l'ombrívol escenari descrit pel personatge de Petyr Baelish, àlies Littlefinger, a Game of Thrones: “Saps el que és el Regne? Són les milers d'espases dels enemics d’Aegon. Una història que acordem explicar-nos una vegada i una altra, fins que oblidem que és una mentida”.

Los ataques contra la exposición bajo la acusación de rehabilitar la figura del dictador en el espacio público no serían otra cosa que combates contra enemigos imaginarios.

“La mitad de la población de Catalunya tuvo que huir del horror provocado por Franco. Hoy, en Barcelona, le inauguran una exposición sin rubor”. Este tuit, escrito el pasado 17 de octubre por Marta Pascal, la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català (la antigua Convergència), más allá del error cuantitativo sobre el número de exiliados que provocó la victoria franquista en la Guerra civil, denuncia la inauguración de una exposición supuestamente pro-franquista auspiciada por el Ayuntamiento de Barcelona. La citada exposición no es otra que “Franco, Victòria i República”, convertida en el centro de la última polémica política en Catalunya por situar en la entrada del recinto de El Born Centre de Cultura y Memòria una estatua ecuestre de Franco (decapitado). Dicha estatua, que fue retirada tras acabar por los suelos la noche del pasado jueves, es una de las tres piezas que sirven a la exposición para denunciar la pervivencia de los símbolos franquistas en el espacio público en tiempos de democracia. Sin ir más lejos, la estatua ecuestre en cuestión permaneció en el patio de armas del castillo militar de Montjuïc hasta 1985.

La caída y posterior retirada de la estatua ha sido interpretada por sectores del soberanismo catalán, más concretamente por los mismos sectores que gobiernan la Generalitat y están en la oposición en el Ayuntamiento de Barcelona, como una verdadera victoria política. La hostilidad hacia la propuesta expositiva, que venía anunciándose desde verano, se materializó el día de la inauguración con actos de protesta, donde participaron las organizaciones juveniles de los partidos gobernantes en Catalunya. En dichos actos, más allá del lanzamiento de huevos contra la estatua (en una suerte de militancia antifranquista en diferido), se profirieron insultos contra los organizadores y aquellos que les acompañaban en la inauguración. El punto álgido de la perversión llegó al acusar de franquistas a los representantes de asociaciones de víctimas de la represión fascista como la Associació Catalana d’Expressos Polítics i Amical de Mauthausen.

Ante esta situación, cabe preguntarse si existe algún indicio que apunte a la voluntad por parte de los impulsores de la exposición de restituir el franquismo en el espacio público. El objetivo de los responsables, tanto políticos como científicos, se manifiesta claramente en la presentación de la exposición, al afirmar que su voluntad no es otra que reflexionar sobre “la banalización de la dictadura durante la democracia como base de la impunidad de sus protagonistas y de la dificultad de restablecer la memoria de la república y de las clases subalternas”. Precisamente los máximos responsables científicos, los historiadores Ricard Vinyes (Comisionado de Programas de Memoria del Ayuntamiento de Barcelona) y Manel Risques (Comisario de la exposición) han destacado en su trayectoria académica por rescatar la historia de las víctimas de la Dictadura, tal y como su extenso currículum pone de manifiesto. A esto cabe añadir que la exhibición de la estatua forma parte de una propuesta expositiva que, de forma temporal y contextualizada, invita a hacernos preguntas sobre las herencias del franquismo. Un contexto que denuncia las carencias y debilidades de nuestra cultura democrática. Dicho de otra manera, ni Franco había vuelto para quedarse, ni había vuelto a la calle. La exposición lo que se pregunta es por qué ha tardado tanto tiempo en marcharse, en aquellos lugares donde afortunadamente ha desaparecido del espacio público.

Es evidente que la estatua de Franco tenía, en su origen y su ubicación inicial en el año 1963, la voluntad de convertirse en un lugar de memoria de la Dictadura. Los lugares de memoria, haciendo nuestras las palabras del historiador francés Pierre Nora, son espacios donde el pasado es evocado para dotar de significado un hecho o una visión del mundo. Estos lugares son productores de historia y ayudan a construir nuestra memoria colectiva, aquella que da forma a nuestra identidad colectiva. Una identidad colectiva que necesita referentes en el pasado para encontrar líneas de continuidad con nuestros valores y proyectos actuales.

Pero la estatua decapitada del Dictador a caballo a las puertas de la exposición había perdido todo su significado y evocación originales. El marco es otro. El contexto, un espacio de denuncia de los restos franquistas en plena democracia, la dotaba de un nuevo significado. Su exhibición ya no suponía apología alguna del dictador, un dictador, no lo olvidemos, que aparece decapitado. Toda interpretación sobre la exhibición de la estatua sigue siendo posible, pero algunas son mucho más probables que otras, y así lo ha entendido la Fundación Francisco Franco al amenazar con denunciar al Ayuntamiento de Barcelona por no haber evitado que la estatua del Dictador perdiera la cabeza en los almacenes municipales. 

No obstante, la polémica desatada no hubiera llegado tan lejos si no fuera por la irritación provocada por el lugar de ubicación elegido: El Born de Barcelona. Se trata de un espacio histórico y cultural que incluye el edificio del antiguo mercado del Born (1876) y el yacimiento arqueológico de parte del barrio de La Ribera que fue destruido tras la ocupación de la ciudad por las tropas borbónicas en 1714 durante la Guerra de Sucesión. Este espacio, acondicionado e inaugurado como Born Centre Cultural el 9 de septiembre de 2013, no sólo se ha convertido en un lugar de memoria nacional catalana, sino en un epicentro simbólico del proceso político que hace años que vive Catalunya, de ahí que muchos se refieran a él como la “zona cero” del soberanismo. La mejor muestra de ello es que la candidatura de Junts pel Sí celebrara sus resultados en ese lugar la noche electoral del 27 de septiembre de 2015. Por lo tanto, el problema respecto a la ubicación no respondía a un debate sobre las alternativas más adecuadas para la muestra, sino en la apropiación partidista de un lugar de memoria de todos los catalanes. Una apropiación que va acompañada, a su vez, de la denuncia de un supuesto intento por parte de las autoridades municipales de “desnacionalizar” el Born. La presunta desnacionalización se habría iniciado el pasado febrero con el cambio de nombre, de Born Centre Cultural a El Born Centre de Cultura i Memòria, cambio que respondía a la voluntad municipal de ampliar sus contenidos incorporando “la memoria del pasado democrático popular, ostensiblemente deficitario en el espacio público”. Siguiendo con la visión excluyente y partidista del Born, este recinto como lugar de memoria sólo podría acoger un tipo de memoria histórica, la ligada a 1714, excluyendo otras memorias ligadas a la historia de Catalunya, como la de la lucha antifascista. En otras palabras, para determinados sectores del soberanismo catalán un exceso de memorias desvirtuaría el carácter nacional del Born, una interpretación que olvida que las memorias, como las identidades colectivas, pueden ser compartidas y se someten a una continua reconstrucción por parte de la ciudadanía. Pero no todo el soberanismo ha participado de esta idea excluyente. La CUP ha visto en la exposición una oportunidad para enfrentarnos a episodios incómodos de nuestro pasado más reciente y, con su abstención en la Comisión de Cultura del Ayuntamiento del pasado 20 de septiembre, ha permitido que la exposición se planteara tal y como la habían pensado sus organizadores: sin censuras previas.

Llegados a este punto, los ataques contra la exposición bajo la acusación de rehabilitar la figura del dictador en el espacio público no serían otra cosa que combates contra enemigos imaginarios, del tipo de enemigos que el ingenioso hidalgo Don Quijote vislumbraba y con los que pensaba “hacer batalla”, a pesar de que su escudero Sancho Panza le advertía que “no son gigantes, sino molinos de viento”.  Otra cosa son los ataques a sabiendas de que no se trata de gigantes, sino de molinos, por lo que el problema sería otro: donde alguien ha decidido poner esos molinos.

Els atacs contra l'exposició sota l'acusació de rehabilitar la figura del dictador a l'espai públic no serien una altra cosa que combats contra enemics imaginaris.

“La meitat de la població de Catalunya va haver de fugir de l'horror provocat per Franco. Avui, a Barcelona, li inauguren una exposició sense rubor”. Aquesta piulada, feta el passat 17 d'octubre per Marta Pascal, la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català (l'antiga Convergència), més enllà de l'error quantitatiu sobre el nombre d'exiliats que va provocar la victòria franquista a la Guerra civil, denuncia la inauguració d'una exposició suposadament profranquista sota els auspicis de l'Ajuntament de Barcelona. La citada exposició no és una altra que “Franco, Victòria i República”, convertida en centre de l'última polèmica política a Catalunya per situar a l'entrada del recinte d'El Born Centre de Cultura i Memòria una estàtua eqüestre de Franco (decapitat). Aquesta estàtua, que va ser retirada després d'acabar per terra la nit del passat dijous, és una de les tres peces que serveixen a l'exposició per denunciar la pervivència dels símbols franquistes a l'espai públic en temps de democràcia. Sense anar més lluny, aquesta mateixa estàtua eqüestre va romandre al pati d'armes del castell militar de Montjuïc fins al 1985.

La caiguda i posterior retirada de l'estàtua ha estat interpretada per sectors del sobiranisme català, més concretament pels mateixos sectors que governen la Generalitat i estan a l'oposició a l'Ajuntament de Barcelona, com una veritable victòria política. L'hostilitat cap a la proposta expositiva, que venia anunciant-se des de l’estiu, es va materialitzar el dia de la inauguració amb actes de protesta, on van participar les organitzacions juvenils dels partits governants a Catalunya. En aquests actes, més enllà del llançament d'ous contra l'estàtua (en una mena de militància antifranquista en diferit), es van proferir insults contra els organitzadors i aquells que els acompanyaven a la inauguració. El punt àlgid de la perversió va arribar en acusar de franquistes als representants d'associacions de víctimes de la repressió feixista com l’Associació Catalana d’Expressos Polítics i Amical de Mauthausen.

Davant d’aquesta situació, cal preguntar-se si existeix algun indici que apunti a la voluntat per part dels impulsors de l'exposició de restituir el franquisme a l'espai públic. L'objectiu dels responsables, tant polítics com científics, es manifesta clarament en la presentació de l'exposició, en afirmar que la seva voluntat no és una altra que reflexionar sobre “la banalització de la dictadura durant la democràcia com a base de la impunitat dels seus protagonistes i de la dificultat de restablir la memòria de la república i de les classes subalternes”. Precisament els màxims responsables científics, els historiadors Ricard Vinyes (Comissionat de Programes de Memòria de l'Ajuntament de Barcelona) i Manel Risques (Comissari de l'exposició) han destacat en la seva trajectòria acadèmica per rescatar la història de les víctimes de la Dictadura, tal com el seu extens currículum posa de manifest. A això cal afegir que l'exhibició de l'estàtua forma part d'una proposta expositiva que, de forma temporal i contextualitzada, convida a fer-nos preguntes sobre les herències del franquisme. Un context que denuncia les mancances i febleses de la nostra cultura democràtica. Dit d'una altra manera, ni Franco havia tornat per quedar-se, ni havia tornat al carrer. L'exposició el que es pregunta és per què ha trigat tant de temps a marxar, en aquells llocs on afortunadament ha desaparegut de l'espai públic.

És evident que l'estàtua de Franco tenia, a l'origen i a la seva ubicació inicial l'any 1963, la voluntat de convertir-se en un lloc de memòria de la Dictadura. Els llocs de memòria, fent nostres les paraules de l'historiador francès Pierre Nora, són espais on el passat és evocat per dotar de significat un fet o una visió del món. Aquests llocs són productors d'història i ajuden a construir la nostra memòria col·lectiva, aquella que dóna forma a la nostra identitat col·lectiva. Una identitat col·lectiva que necessita referents en el passat per trobar línies de continuïtat amb els nostres valors i projectes actuals.

Però l'estàtua decapitada del Dictador a cavall a les portes de l'exposició havia perdut tot el seu significat i evocació originals. El marc és un altre. El context, un espai de denúncia de les restes franquistes en plena democràcia, la dotava d'un nou significat. La seva exhibició ja no suposava cap mena d’apologia del dictador, un dictador, no ho oblidem, que apareix decapitat. Tota interpretació sobre l'exhibició de l'estàtua segueix sent possible, però algunes són molt més probables que d’altres, i així ho ha entès la Fundación Francisco Franco en amenaçar amb denunciar a l'Ajuntament de Barcelona per no haver evitat que l'estàtua del Dictador perdés el cap en els magatzems municipals.

No obstant això, la polèmica desfermada no hauria arribat tan lluny si no fos per la irritació provocada pel lloc d'ubicació triat: El Born de Barcelona. Es tracta d'un espai històric i cultural que inclou l'edifici de l'antic mercat del Born (1876) i el jaciment arqueològic de part del barri de La Ribera que va ser destruït després de l'ocupació de la ciutat per les tropes borbòniques al 1714 durant la Guerra de Successió. Aquest espai, condicionat i inaugurat com a Born Centre Cultural el 9 de setembre de 2013, no només s'ha convertit en un lloc de memòria nacional catalana, sinó en un epicentre simbòlic del procés polític que fa anys que viu Catalunya, per aquest motiu molts es refereixen a ell com la “zona zero” del sobiranisme. La millor mostra d'això és que la candidatura de Junts pel Sí celebrés els seus resultats en aquest lloc la nit electoral del 27 de setembre de 2015. Per tant, el problema respecte a la ubicació no respon a un debat sobre les alternatives més adequades per a la mostra, sinó a l'apropiació partidista d'un lloc de memòria de tots els catalans. Una apropiació que va acompanyada, al seu torn, de la denúncia d'un suposat intent per part de les autoritats municipals de “desnacionalitzar” el Born. La presumpta desnacionalització s'hauria iniciat el febrer passat amb el canvi de nom, de Born Centre Cultural a El Born Centre de Cultura i Memòria, canvi que responia a la voluntat municipal d'ampliar els seus continguts incorporant “la memòria del passat democràtic popular, ostensiblement deficitari a l'espai públic”. Seguint amb la visió excloent i partidista del Born, aquest recinte com a lloc de memòria només podria acollir un tipus de memòria històrica, la lligada a 1714, excloent altres memòries lligades a la història de Catalunya, com la de la lluita antifeixista.

En altres paraules, per a determinats sectors del sobiranisme català un excés de memòries desvirtuaria el caràcter nacional del Born, una interpretació que oblida que les memòries, com les identitats col·lectives, poden ser compartides i se sotmeten a una contínua reconstrucció per part de la ciutadania. Però no tot el sobiranisme ha participat d'aquesta idea excloent. La CUP ha vist en l'exposició una oportunitat per enfrontar-nos a episodis incòmodes del nostre passat més recent i, amb la seva abstenció en la Comissió de Cultura de l'Ajuntament del passat 20 de setembre, ha permès que l'exposició es plantegés tal com l'havien pensat els seus organitzadors: sense censures prèvies.

Arribats a aquest punt, els atacs contra l'exposició sota l'acusació de rehabilitar la figura del dictador a l'espai públic no serien una altra cosa que combats contra enemics imaginaris, del tipus d'enemics que el “ingenioso hidalgo don Quijote” albirava i davant dels quals pensava “hacer batalla”, malgrat que el seu escuder Sancho Panza li advertia que “no son gigantes, sino molinos de viento”. Una altra cosa són els atacs sabent que no es tracta de gegants, sinó de molins, per la qual cosa el problema seria un altre: on algú ha decidit posar aquests molins.

Winter is coming… Esta escueta pero inquietante sentencia se repite de forma recurrente en boca de sus protagonistas en una las series televisivas de mayor éxito de los últimos años, Game of Thrones, basada en la serie de novelas de George R. R. Martin, A Song of Ice and Fire. Tanto en la serie como en las novelas, a medio camino entre el género fantástico, la épica medieval y las intrigas políticas palaciegas, la frase hace referencia al momento dramático en el cual se intuye que el fin del verano dará paso a un largo y difícil invierno: una estación helada de duración impredecible donde escasearán los recursos y todo se reducirá a una lucha por la supervivencia. Y son precisamente vientos helados los que parecen intuirse, a nivel historiográfico, a medida que nos acercamos al año 2014 con motivo de los actos institucionales organizados en conmemoración de los 300 años de la caída de Barcelona ante las tropas de Felipe V durante la Guerra de Sucesión, dentro de un clima político cada vez más polarizado alrededor del encaje -o la ausencia de él- entre Catalunya y España.

No me atrevería a afirmar que los últimos años hayan sido cálidos para la investigación y la divulgación histórica en Catalunya, pero actividades como el simposio organizado por el Centre d’Història Contemporània de Catalunya del Departament de la Presidència de la Generalitat, “Espanya contra Catalunya: una mirada histórica (1714-2014)”, anticipan un frío 2014 donde el debate historiográfico corre el riesgo de morir congelado a merced de un clima hostil. Con un título tan desafortunado como “Espanya contra Catalunya”, el simposio olvida dos de las máximas que acostumbran a acompañar al estudio de la historia. Por un lado, que los acontecimientos históricos no responden a un único hilo conductor de causa-efecto; es más, podemos llegar a comprender las causas necesarias -siempre múltiples- que explican una determinada consecuencia, pero nunca las causas suficientes -si lo supiéramos con exactitud no seríamos historiadores, seríamos matemáticos-. Y por otra parte, que no estudiamos conceptos o ideas abstractas, así sin más (España, Cataluña, el nacionalismo, el cristianismo, el socialismo…), sino personas (las clases dirigentes de tal lugar, los trabajadores de tal fábrica, los cristianos de una comunidad de base, los nacionalistas -de izquierdas o derechas- de tal país…), ubicándolas siempre en coordenadas de espacio y tiempo, y dentro de procesos complejos y contradictorios. De no ser así, el historiador se convierte en un profesional que opera con valores absolutos ordenados siempre de forma coherente, es decir, se convierte en un sacerdote.

El programa del simposio no mejora el título, con apartados que se mueven entre simplificaciones conceptuales como “La represión militar: el ejército sobre el país” (dando a entender que dicho ejército no representaba también intereses políticos y de clase de determinados sectores del propio país); con un romanticismo nacional más propio del siglo XVIII que del XXI, con títulos como “Contra el alma de un pueblo: la represión cultural” (si los pueblos tienen alma, ¿su espíritu nacional es imperecedero?); con equiparaciones superadas entre lengua e identidad nacional, como la sesión “Destruir la lengua, destruir la nación: la represión lingüística” (¿Catalunya es una nación por tener lengua propia o porque la gente tiene conciencia y voluntad de formar parte de una comunidad nacional?), y verdaderas historias de miedo, como “El hecho inmigratorio, ¿factor de desnacionalización?” (apartado que, afortunadamente, ya no se encuentra en la segunda circular del evento).

Ante las críticas, algunas procedentes de otro tipo de invierno -como es el nacionalismo español más reaccionario- y otras que suponen una auténtica bocanada de aire cálido (como las de historiadores como Francesc Vilanova o, en este mismo diario, Antonio Rivera), los organizadores del simposio se defienden con el argumento de que el historiador forma parte de una sociedad y debe comprometerse con ella y con sus problemas. Hasta este punto, no podría estar más de acuerdo. Los historiadores, como cualquier ciudadano, pueden comprometerse y posicionarse públicamente ante los debates políticos, pero, ¿Acaso también deben comprometer el resultado de su trabajo? En otras palabras, puede haber un historiador nacionalista, socialista o budista…, pero ¿Debería hacer también una historia nacionalista, socialista o budista?

Si el helado frío del invierno se cierne sobre nosotros, con el debate congelado por las ideas preconcebidas y los resultados fijados de antemano, lo que verdaderamente asoma es la negación del conocimiento histórico, de la discusión necesaria para llegar a una síntesis -siempre inacabada- que supere diferentes propuestas interpretativas impregnándose de los elementos cuantitativos y cualitativos más sugerentes de cada una de ellas. No podemos caer en una historia a medida, que hable por ejemplo de nuestro parlamento como el más antiguo del mundo -todo indica que es el Althing islandés del 930-, o una historia en busca de mártires a cualquier precio, aunque algunos tengan tan poco que homenajear como los hermanos Josep y Miquel Badia, o una historia que olvide episodios destacados simplemente porque no concuerdan con nuestro relato. Todos los pueblos tienen sus mitos y sus medias verdades que en demasiadas ocasiones tratan de confundirse deliberadamente con la historia para justificar una visión política, legitimar un orden de cosas o reivindicar un personaje que tomamos como modelo. Todos los nacionalismos lo hacen -ver la excelente obra divulgativa de Arsenio e Ignacio Escolar La nación inventada. Una historia diferente de Castilla- y, justamente por eso, el recientemente desaparecido Eric Hobsbawm alertaba a los historiadores de los riesgos que corremos al manejar este tipo de materiales en nuestro trabajo: “Los historiadores somos al nacionalismo lo que los criadores de opio paquistaníes son a los adictos a la heroína: Les suministramos la materia prima para el mercado”.

Al manejar materiales sensibles, que son la base no solo de construcciones políticas e ideológicas, sino de todo tipo de emociones, los historiadores debemos operar con todo el rigor y ciertas dosis de precaución, una precaución que no debe confundirse con miedo a polemizar y contrastar pareceres, sino como antídoto contra la temeridad. En estos momentos los historiadores deberíamos aportar a la ciudadanía elementos para que el debate político actual -y cualquier debate en definitiva- sea lo más rico y plural posible con las máximas herramientas interpretativas y los mínimos prejuicios. Lo contrario nos deja a solas con “nuestra verdad”, “nuestra historia”… En definitiva, más cerca del sombrío escenario descrito por el personaje de Petyr Baelish, alias Littlefinger, en Game of Thrones: “¿Sabes lo que es el Reino? Son las miles de espadas de los enemigos de Aegon. Una historia que acordamos contarnos una y otra vez, hasta que olvidamos que es una mentira”.