Mucho antes de que el mundo alucina con un tal Sixto Rodríguez, Sudáfrica ya llevaba 40 años emocionándose con las canciones de este norteamericano de Detroit de raíces mexicanas, a quien el documental “Searching for SugarMan”, ganador del Oscar y el Bafta inglés, ha elevado a posiciones reservadas para los artistas malditos o clásicos. Rodríguez actúa este lunes en Barcelona, ​​el Poble Espanyol, después de que su actuación en el Primavera Sound se cancelara.

El documental sobre el cantante es cierto que deja de lado que Rodríguez compaginaba su trabajo en la construcción con alguna que otra gira en Nueva Zelanda, pero el público y buena parte de la crítica perdona este olvido en pro de la historia de una especie de cenicienta o ave fénix que tuvo en Sudáfrica una enorme difusión y reconocimiento, sin que él se enterara.

El romance sudafricano con Rodríguez comienza a principios de los 70. Paradojas de la vida, es entre la comunidad afrikaner, los descendientes de los holandeses, franceses y alemanes principalmente llegados a Ciudad del Cabo a mediados del siglo XVII que construyen el racista apartheid, los que se enamoran de él y lo idolatran.

Pero Rodríguez triunfa especialmente entre jóvenes que empiezan a descubrir que el régimen supremacista blanco es criminal y se pasan sus casetes grabados o compran a miles los dos únicos discos que Rodríguez registra en Estados Unidos como si fueran de un artista consagrado. Hoy, como durante el apartheid, negros, blancos, indios y mestizos comparten poca simbología, gustos o hábitos, y la música no está dentro de esta corta lista que conecta una sociedad multicultural y multirracial acostumbrada y obligada durante siglos a vivir en mundos paralelos. Rodríguez tiene seguidores negros que se pueden contar con los dedos de una mano, aunque podría presumir de haber entusiasmado el activista Steve Biko, asesinado por el régimen de Pretoria.

Era tanta la distancia entre las razas que entre blancos de cultura afrikaans e inglesa tampoco solían mezclarse, porque estos últimos miraban con cierto desprecio a los primeros debido al apartheid, un régimen que aislaba Sudáfrica del mundo. “No era fácil ser afrikaner en los años 90”, recuerda Martin Kruse, de 45 años, que descubrió a Rodríguez en la universidad afrikaner donde estudió Ingeniería. En todos estos años ha mantenido el cantante como uno de sus preferidos, no se cansa de recomendar el documental y los trabajos y no se perdió el último de los conciertos que el autor de “Sugarman” hizo en Sudáfrica, el pasado mes de febrero.

Kruse quizás es una pequeña excepción entre los fans porque admite que si bien de Rodríguez le interesaban las letras nunca vio en él un símbolo de la lucha antiapartheid.

En cambio, hay quien opina que Rodríguez “tocó” a los jóvenes afrikaners, que desde mediados de los 70 empezarona hacer tímidos gestos de rebeldía contra las generaciones mayores. El apartheid fue brutal con los negros pero, sin que se puedan comparar las condiciones de unos y otros, se comportó con los suyos con mano de hierro por lo que afecta a la moralidad. El régimen, por ejemplo, no permitió la televisión hasta 1976, porque lo consideraba un invento maligno.

Pero las letras de Rodriguez, de perdedores y tristezas, engancharon a los jóvenes afrikaners, que en palabras de Barbara Nussbaum, tenían “algo enferma el alma”. Nussbaum es una escritora y periodista que al ver “Searching for Sugarman” hizo un trabajo de investigación de por qué el cantante de Detroit había “tocado” a los hijos del apartheid que, en cambio, no siguieron masivamente la moda y estética hippy.

No hay unos 70 con largas melenas ni pantalones de campana en Sudáfrica. “Los afrikaners iban bien rapados”, recuerda MartheMüller, para quien el éxito de Rodríguez radica en que estos jóvenes bastante conformistas y dóciles con el sistema represor vieron un “modelo revolucionario” con sus letras tristes llenas de perdedores y de penas. Müller, que hoy dirige una organización en defensa del derecho de las mujeres, explica que el cantante de Detroit ayudó esta generación a decir “no a la autoridad” y así lograron no sólo sentirse “más humanos sino a curar el sentimiento de culpabilidad” que les ocasionaba el apartheid. “Rodríguez y los jóvenes afrikaners vivían al margen” y por eso conectan, según Muller.

Paul Organ tenía 20 años al principio de los 80 y aún se emociona cuando explica que Rodríguez fue la banda sonora de su servicio militar sólo para blancos, que cumplió en la frontera de Angola, cuando todavía Namibia era territorio sudafricano, en el que se sintió totalmente abandonado por la autoridad.

Con los años, y tras el éxito mundial de “Searching for Sugarman”, los afrikaners sacan pecho. Ellos, estigmatizados por racistas, se sienten orgullosos de haber hecho posible que Rodríguez se corone como artista de culto, después de haber sido su escudo contra el racismo.

Molt abans que el món al·lucinés amb un tal Sixto Rodríguez, Sud-Àfrica ja portava 40 anys emocionant-se amb les cançons d’aquest nord-americà de Detroit d’arrels mexicanes, a qui el documental “Searching for SugarMan”, guanyador de l’Oscar i el Bafta anglès, ha elevat a posicions reservades per als artistes maleïts o clàssics. Rodríguez actua aquest dilluns a Barcelona, al Poble Espanyol, després que la seva actuació al Primavera Sound es cancel·lés.

El documental sobre el cantant és cert que deixa de banda que Rodríguez compaginava la seva feina a la construcció amb alguna que altra gira a Nova Zelanda, però el públic i bona part de la crítica perdona aquest oblit en pro de la història d’una mena de ventafocs o au fènix que va tenir a Sud-Àfrica una enorme difusió i reconeixement, sense que ell se n’assabentés.

L’idil·li sud-africà amb Rodríguez comença a principis dels 70. Paradoxes de la vida, és entre la comunitat afrikaner, els descendents dels holandesos, francesos i alemanys principalment arribats a Ciutat del Cap a mitjans del segle XVII que construeixen el racista apartheid, els que s’hi enamoren i l’idolatren.

Però Rodríguez triomfa especialment entre uns joves que comencen a descobrir que el règim supremacista blanc és criminal i es passen els seus cassets gravats o compren a milers els dos únics discos que Rodríguez enregistra als Estats Units com si fossin d’un artista consagrats. Avui, com a l’apartheid, negres, blancs, indis i mestissos comparteixen poca simbologia, gustos o hàbits i la música no està dins d’aquesta curta llista que connecta una societat multicultural i multiracial acostumada i obligada durant segles a viure en móns paral·lels. Rodríguez té seguidors negres que es poden comptar amb els dits d’una mà, tot i que podria presumir d’haver entusiasmat l’activista Steve Biko, assassinat pel règim de Pretòria.

Era tanta la distància entre les races que blancs de cultura afrikaans i anglesa tampoc no acostumaven a barrejar-se perquè aquests últims miraven amb cert menyspreu els primers a causa de l’apartheid, un règim que aïllava Sud-Àfrica del món. “No era fàcil ser afrikaner als anys 90”, recorda Martin Kruse, de 45 anys que va descobrir Rodríguez a la universitat afrikaner on va estudiar Enginyeria. En tots aquests anys ha mantingut el cantant com a un dels seus preferits, no es cansa de recomanar el documental i els treballs i no es va perdre l’últim dels concerts que l’autor de “SugarMan” va fer a Sud-Àfrica, el passat mes de febrer.

Kruse potser és una petita excepció perquè admet que de Rodríguez l’interessaven les lletres però assegura que mai va veure en ell un símbol de la lluita antiapartheid.

En canvi, hi ha qui opina que Rodríguez va “tocar” els joves afrikaners, que des de mitjans dels 70 van començar a fer tímids gestos de rebel·lia contra les generacions més grans. L’apartheid va ser brutal amb els negres però, sense que es pugui comparar les condicions d’uns i altres, es va comportar amb els seus amb mà de ferro pel que fa a la moralitat. El règim no va permetre la televisió fins el 1976 perquè el considerava un invent maligne.

Però les lletres de Rodriguez, de perdedors i tristeses, van enganxar els joves afrikaners, que en paraules de Barbara Nussbaum, tenien “alguna cosa malalta a l’ànima”. Nussbaum és una escriptora i periodista que en veure “Searching for SugarMan” va fer un treball de recerca de per què el cantant de Detroit havia “tocat” els fills de l’apartheid que, en canvi, no van seguir massivament la moda i estètica hippy.

No hi ha uns 70 amb llargues melenes ni pantalons de campana a Sud-Àfrica. “Els afrikaners anaven ben rapats”, recorda MartheMüller, per a qui l’èxit de Rodríguez rau en què aquests joves força conformistes i dòcils amb el sistema repressor van veure un “model revolucionari” amb les seves lletres tristes plenes de perdedors i de penes. Müller, que avui dirigeix una organització en defensa del dret de les dones, explica que el cantant de Detroit va ajudar aquesta generació a dir “no a l’autoritat” i així van aconseguir no només sentir-se “més humans sinó a curar el sentiment de culpabilitat” que els ocasionava l’apartheid. “Rodríguez i els joves afrikaners vivien al marge” i per això connecten, segons Muller.

Paul Organ tenia 20 anys al principi dels 80 i encara s’emociona quan explica que Rodríguez va ser la banda sonora del seu servei militar només per a blancs, que va complir a la frontera d’Angola, quan encara Namíbia era territori sud-africà, en què es va sentir totalment abandonat per l’autoritat.

Amb els anys, i després de l’èxit mundial de “Searching for SugarMan”, els afrikaners treuen pit. Ells, estigmatitzats per racistes, se senten orgullosos d'haver fer possible que Rodríguez es coroni com artista de culte, després d’haver estat el seu escut contra el racisme.