La intensitat i duresa de la caiguda de l'activitat econòmica està incrementant la pobresa i el risc d'exclusió social de milers de persones que, a Catalunya, ni tan sols poden cobrir les seves necessitats alimentàries bàsiques. És un problema que afecta dos de cada deu famílies i ha acabat repercutint en un dèficit alimentari de molts infants i de joves en edat escolar.

Mentre el Govern de la Generalitat insistia a negar els problemes de nutrició relacionats amb la pobresa severa, diverses entitats del tercer sector alertaven sobre la gravetat i abast de la situació. El 2012, el Banc d'Aliments, mitjançant 253 entitats col·laboradores, va repartir més de 10 tones d'aliments, i Càritas també va augmentar el repartiment de productes alimentaris: “On abans només donàvem berenar, ara també donem sopars i, al mateix temps, ajudem econòmicament. Procurem que els nens puguin evadir-se de la realitat”. És l'objectiu de l'associació Amunt!, que aquest estiu ha organitzat estades per alimentar nens que podrien haver patit les conseqüències de manca d'alimentació, alhora que els proporcionaven una “distracció” mitjançant activitats d'oci i culturals (vegeu peça separada).

La pobresa no distingeix entre immigrants i autòctons i les persones que acudeixen a aquesta organització són famílies de tots els orígens i estrats socials, totes elles afectades per una situació de desesperació, explica Mercè Darnell, cap de Programes i Serveis de Càritas a Barcelona.

A l'alarma donada per les entitats del tercer sector cal afegir-hi l'informe presentat pel Síndic de Greuges, Rafael Ribó, al Parlament català, que xifrava en 50.000 els nens catalans que pateixen problemes de malnutrició.

És la realitat a la qual mestres i professors s'enfronten cada dia: “En el nostre col·legi, dues nenes se'ns van desmaiar el curs passat per no haver ingerit cap aliment durant les 24 hores que hi ha entre dinar i dinar”, explica un professor d'un col·legi del barri de Sants, a Barcelona. En un altre punt de la ciutat, al barri del Raval, una professora relata que la situació no és diferent: “Aquesta problemàtica porta anys afectant-nos”.

Els responsables educatius amb què hem parlat prefereixen no donar els seus noms ni els dels col·legis en els quals treballen per respecte a la intimitat dels menors i per no estigmatitzar les escoles. “Aquí, a Nou Barris, a l'escola on treballo hi ha nens amb seriosos problemes per alimentar-se adequadament tres vegades al dia”, revela un altre professor.

Les creixents deficiències alimentàries poden tenir relació directa amb l'augment del consum de brioixeria, un hàbit que al seu torn és més present entre les famílies de condicions socioeconòmiques baixes. Segons l'Associació Espanyola de la Indústria de Fleca i Pastisseria, el 2012 el consum d'aquests productes va augmentar un 2,57%. Experts en nutrició infantil adverteixen que el consum de brioixeria industrial té efectes perjudicials a llarg termini per al seu elevat contingut en greixos saturats, sucres i altres elements químics. L'alimentació deficient d'avui serà part dels problemes del futur. Segons el doctor Miguel Sánchez, la mala alimentació en nens comporta, entre altres problemes, “una disminució del rendiment escolar, talla baixa, alteració del desenvolupament psicomotriu, augment de la sensibilitat davant determinades malalties o disfuncions en el sistema immunitari”.

Després que l'executiu català s'hagi passat mesos negant els dèficits d'alimentació que milers de nens i adolescents estan patint, la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha anunciat que en el curs 2013-2014 tots els alumnes amb privació alimentària tindran beca menjador. Tot i que l'import de la partida pressupostària destinada a cobrir aquestes necessitats augmentarà de 32,2 milions a 34, les retallades dels últims exercicis la situen per sota dels 40 milions que es van destinar l'any 2010.

A principis de setembre, Boi Ruiz, conseller de Salut, insistia que la malnutrició infantil no és per “qüestions econòmiques” sinó producte de “mals hàbits”. Va afirmar que “no menjar carn i peix no significa desnutrició o malnutrició, perquè les proteïnes que proporcionen poden trobar en altres aliments”. El conseller sembla obviar que “fer un àpat de carn, peix o pollastre almenys cada dos dies” és un dels indicadors utilitzats per les autoritats europees per a mesurar el grau de pobresa de les persones.

La realitat és tossuda i cada dia que passa són més les llars en què tots els seus membres estan en atur. El 2011, últim any del qual es disposen xifres, el percentatge de menors que vivien en famílies en què tots els membres estaven a l'atur s'havia multiplicat per quatre des de 2006. En aquest context el Govern de Catalunya va endurir els requisits per accedir a la Renda Mínima d'Inserció, mentre les entitats del tercer sector -Càritas, Creu Roja i Banc d' Aliments, entre d'altres-, multiplicaven els seus esforços per atendre un nombre creixent de persones sense recursos. La responsable de Càritas recalca que la seva organització, “com moltes altres, estan per ajudar les persones i no per suplir l'Estat del Benestar que ha de ser garantit pels poders públics”.

La pobresa no es restringeix a la manca de recursos monetaris o de classe social. Al segle XXI es pot ser pobre treballant. Cada vegada més famílies de classe mitjana no poden afrontar despeses imprevistes, pagaments de rebuts de l'habitatge o subministraments, menjar carn, pollastre o peix cada dos dies o disposar de telèfon. Aquestes privacions que afecten a tots els membres de la llar repercuteixen amb més intensitat en la salut, present i futura, dels infants i joves que acaben patint mancances alimentàries.

La intensidad y dureza del desplome de la actividad económica está incrementando la pobreza y el riesgo de exclusión social de miles de personas que, en Cataluña, ni tan siquiera, pueden cubrir sus necesidades alimenticias básicas. Es un problema que afecta a dos de cada diez familias y ha acabado repercutiendo en una carencia alimentaria de muchos niños y de jóvenes en edad escolar.

Mientras el Govern de la Generalitat insistía en negar los problemas de nutrición relacionados con la pobreza severa, diversas entidades del tercer sector alertaban sobre la gravedad y alcance de la situación. En 2012, el Banco de Alimentos, mediante 253 entidades colaboradoras, repartió más de 10 toneladas de alimentos, y Càritas también aumentó el reparto de productos alimenticios: “Donde antes solo dábamos merienda, ahora también damos cenas y, al mismo tiempo, ayudamos económicamente. Procuramos que los niños puedan evadirse de la realidad”. Es el objetivo de la asociación Amunt!, que este verano ha organizado estancias para alimentar a niños que podrían haber sufrido las consecuencias de falta de alimentación, a la vez que les proporcionaban una “distracción” mediante actividades de ocio y culturales (ver pieza separada).

La pobreza no distingue entre inmigrantes y autóctonos y las personas que acuden a esta organización son familias de todos los orígenes y estratos sociales, todas ellas afectadas por una situación de desesperación, explica Mercè Darnell, responsable de Programas y Servicios de Càritas en Barcelona.

A la alarma dada por la entidades del tercer sector hay que añadir el informe presentado por el Sindic de Greuges, Rafael Ribó, en el Parlamento catalán que cifraba en 50.000 los niños catalanes que sufren problemas de malnutrición.

Es la realidad a la que maestros y profesores se enfrentan cada día: “En nuestro colegio, dos niñas se nos desmayaron el curso pasado por no haber ingerido ningún alimento durante las 24 horas que hay entre almuerzo y almuerzo”, explica un profesor de un colegio del barrio de Sants, en Barcelona. En otro punto de la ciudad, en el barrio del Raval, una profesora relata que la situación no es distinta: “Esta problemática lleva años afectándonos”.

Los responsables educativos con los que hemos hablado prefieren no dar sus nombres ni los de los colegios en los que trabajan por respeto a la intimidad de los menores y para no estigmatizar a los colegios. “Aquí, en Nou Barris, en el colegio en el que trabajo, hay niños con serios problemas para alimentarse adecuadamente tres veces al día”, revela otro profesor.

Las crecientes deficiencias alimentarias pueden guardar relación directa con el aumento del consumo de bollería, un hábito que a su vez es más presente entre las familias de condiciones socioeconómicas bajas. Según la Asociación Española de la Industria de Panadería, Bollería y Pastelería, en 2012 el consumo de estos productos aumentó un 2,57%. Expertos en nutrición infantil advierten que el consumo de bollería industrial tiene efectos perjudiciales a largo plazo por a su elevado contenido en grasas saturadas, azucares y otros elementos químicos. La alimentación deficiente de hoy será parte de los problemas del futuro. Según el doctor Miguel Sánchez, la mala alimentación en niños conlleva, entre otros problemas, “una disminución del rendimiento escolar, talla baja, alteración del desarrollo psicomotriz, aumento de la sensibilidad ante determinadas enfermedades o disfunciones en el sistema inmunitario”.

Después de que el Ejecutivo catalán se haya pasado meses negando los déficits de alimentación que miles de niños y adolescentes están padeciendo, la consejera de Educación, Irene Rigau, ha anunciado que en el curso 2013-2014 todos los alumnos con privación alimentaria tendrán beca comedor. Aunque el importe de la partida presupuestaria destinada a cubrir estas necesidades aumentará de 32,2 millones a 34, los recortes de los últimos ejercicios la sitúan por debajo de los 40 millones que se destinaron el año 2010.

A principios de septiembre, Boi Ruiz, Conseller de Salut, insistía en que la malnutrición infantil no es por “cuestiones económicas” sino producto de “malos hábitos”. Afirmó que “no comer carne y pescado no significa desnutrición o malnutrición, porque las proteinas que proporcionan pueden encontrarse en otros alimentos”. El conseller parece obviar que “realizar una comida de carne, pescado o pollo al menos cada dos días” es uno de los indicadores utilizados por las autoridades europeas para medir el grado de pobreza de las personas.

La realidad es tozuda y cada día que pasa son más los hogares en los que todos sus miembros están en paro. En 2011, último año del que se disponen cifras, el porcentaje de menores que vivían en familias en las que todos estaban en paro se había multiplicado por cuatro desde 2006. En este contexto el Govern de Catalunya endureció los requisitos para acceder a la Renta Mínima de Inserción, mientras las entidades del tercer sector -Càritas, Cruz Roja y Banco de Alimentos, entre otras-, multiplicaban sus esfuerzos para atender un número creciente de personas sin recursos. La responsable de Càritas recalca que su organización, “como muchas otras, están para ayudar a las personas y no para suplir el Estado del Bienestar que debe ser garantizado por los poderes públicos”.

La pobreza no se restringe a la falta de recursos monetarios o de clase social. En el siglo XXI se puede ser pobre trabajando. Cada vez más familias de clase media no pueden afrontar gastos imprevistos, pagos de recibos de la vivienda o suministros, comer carne, pollo o pescado cada dos días o disponer de teléfono. Estas privaciones que afectan a todos los miembros del hogar, repercuten con mayor intensidad en la salud, presente y futura, de los niños y jóvenes que acaban padeciendo carencias alimenticias.

La tarea que realizan los centros especiales de trabajo (CET) con las personas discapacitadas en Cataluña se ve seriamente comprometida por la situación económica que viven la mayoría de entidades del sector. En conjunto, acumulan una deuda cifrada en más de siete millones, debido principalmente a la reducción de la subvención que el Estado abonaba a cada trabajador con discapacidad y al impago de las ayudas de la Generalitat a las entidades del Tercer Sector.

Las políticas de austeridad se han convertido en una pesada losa para las personas más desfavorecidas. Si a los problemas de supervivencia de las entidades que acogen y dan trabajo a las personas con discapacidad le añadimos los recortes en las prestaciones, el incremento de los precios de los servicios que necesitan y el aumento de las dificultades económicas que afectan a familias enteras, el panorama es de un retroceso social de más de tres décadas para decenas de miles de personas.

Al menos así lo ve la asociación Discapacitat Intel·lectual de Catalunya (Dincat), organización sin ánimo de lucro que agrupa a más de 300 entidades que trabajan con este colectivo. A nivel presupuestario, las entidades estiman que han sufrido un recorte de 53 millones de euros a partir de los tijeretazos acumuladas del año 2012 y la prórroga de los presupuestos de 2013, lo que en conjunto consideran un retroceso de cerca de 30 años. A este recorte, además, se le suma la incertidumbre de posibles ajustes futuros si finalmente se aprueba un nuevo presupuesto para 2013: “Cada vez que la consejera [Neus Munté, de Bienestar Social y Familia] dice que nos quiere ver temblamos”, afirma Rosa Cadenas, presidenta de Dincat.

Dincat, que agrupa a la mayoría de entidades del sector, atiende a 31.000 personas con discapacidad intelectual y cuenta con 12.000 profesionales trabajando en sus entidades, de los cuales 5.500 son personas con discapacidad

Para Cadenas, las demandas principales del sector son que “las personas con discapacidad puedan ir a los centros ocupacionales, los centros especiales de trabajo o a las escuelas que eligen”. A pesar de reconocer que la situación es crítica, Cadenas apunta que “no puede ser que estas personas se queden en casa, sobre todo en el caso de los que salen de la escuela, porque no se amplían las plazas ocupacionales y de servicios asistenciales. Si a los Centros Especiales de Trabajo no entra gente es que se quedan en los Centro Ocupacionales, lo que provoca un bloqueo del circuitom que hacía muchos años que no ocurría”. En este sentido, los Centros Ocupacionales se consideran el paso previo -de formación e integración- a la entrada en los CET, a no ser que la persona tenga discapacidades severas.

Los CET han sufrido una reducción de más de 30 millones de euros en los recursos destinados a crear y mantener el empleo de las personas con discapacidad, hecho que se está traduciendo en crecientes dificultades para hacer frente al pago de las nóminas de los profesionales que se encargan de la adaptación al puesto de trabajo.

En el primer semestre de 2013 se preveía que, en Cataluña, cuatro de cada diez personas con discapacidad severa, unas 8.000 personas, podía quedar fuera del mercado de trabajo, teniendo en cuenta que el 33% de los trabajadores con discapacidad de todo el Estado español se ganan la vida en Cataluña. En cualquier caso, se vislumbra un futuro incierto y lleno de dificultades para los profesionales de estos centros y, con ellos, el futuro de las personas que han encontrado en los CET un instrumento de integración social y laboral.

De la misma manera, la presidenta de Dincat alerta de que no se crearán nuevos servicios asistenciales para estas personas. “No hay ampliación de plazas, estamos trabajando con las que ya están reconocidas”. Si bien es cierto que en casos urgentes se acepta la incorporación de personal nuevo, “después no pagan”, dice Cadenas. “Esta situación la arrastramos desde enero de 2012, lo que supone que muchas entidades estén utilizando sus ahorros para pagar a este personal junto con un esfuerzo de las familias”, apostilla.

A las crecientes dificultades para mantener los puestos de trabajo hay que añadir los recortes de entre el 3 y el 4,5% que han sufrido los hogares-residencias y las residencias en su presupuesto, al tiempo que se congelaba la creación de nuevas plazas y se mantenía la misma dotación económica del año 2010 por servicios de atención diurna en centros ocupacionales y de atención especializada.

Las mujeres, más perjudicadas

Según los datos más recientes, aportados por la conselleria de Bienestar Social y Familia en junio de 2011, en Cataluña viven 461.622 personas con una discapacidad legalmente reconocida, de las cuales un 48,78% son mujeres y un 51,16% hombres. Según el sindicato UGT, las mujeres con discapacidad tienen especial dificultad a la hora de buscar trabajo. Así lo demuestra, por ejemplo, el dato del paro de larga duración. En general, las mujeres que llevan más de dos años buscando trabajo representan el 11,6% de toda la población de parados. En cambio, en cuanto a las mujeres con discapacidad que hace más de dos años que buscan trabajo, representan el 30,6% de personas con discapacidad desocupadas.

En 2009 -según los datos más recientes- había 225.861 personas discapacitadas entre 16 y 64 años, es decir, en edad laboral, lo que supone que una de cada dos personas con discapacidad es potencialmente activa en el mercado laboral de nuestro país.

Intrusismo de las empresas con ánimo de lucro

Otro fenómeno que afecta al sector, según la presidenta de Dincat, es la “proliferación” de entidades con ánimo de lucro. “Nosotros pedimos que se prioricen las entidades no lucrativas”, afirma. Según esta organización, se está produciendo una competencia desleal entre las entidades sin ánimo de lucro y las que sí lo tienen, ya que estas últimas aprovechan el estatus de centro especial de trabajo “para aprovechar las subvenciones, los beneficios fiscales y las bonificaciones de la Seguridad Social”, mientras atienden a los “discapacitados más leves”. Por este motivo Dincat exige “una atención preferente a las entidades que trabajan con personas con discapacidades superiores al 65%”.

La Federación de Centros Especiales de Trabajo de Cataluña (FECETC), entidad que agrupa a 60 centros con 4.200 trabajadores, también hizo pública su preocupación por el peligro que supone esta situación. Coincidiendo con las valoraciones realizadas por diferentes organizaciones sobre los beneficios económicos y sociales que aportan los CET, la Federación estima que una persona discapacitada ocupada produce un retorno económico anual de entre 6.000 y 12.000 euros, mientras que si no trabaja se convierte en un demandante neto de servicios social, sanitarios... El coste para la Administración Pública de mantener a una persona con discapacidad severa trabajando se sitúa alrededor de los 3.900 euros al año, mientras que mantenerla en un sistema asistencial costaría 11.900 euros.

Alternativas para la integración social y laboral

Hace más de un siglo, el pedagogo Alexandre Gali impulsó un cambio en la percepción y tratamiento social de las personas con discapacidad asegurando que había que “dejar de considerarlos simples desvalidos en manos de la caridad cristiana para considerar su integración al cuerpo social en la medida justa de sus capacidades”. También asentó los principios para su integración social y laboral: “La función a realizar será doble: por un lado, educarlos de la manera más racional, científica y eficaz, y por tanto humana; y por otro, tutelarlos una vez educados creando los organismos necesarios para el máximo de plenitud y normalidad en su existencia a base del máximo rendimiento social para el trabajo y la colaboración en todos los órdenes”.

Desde entonces el camino ha sido largo, hasta el reconocimiento de los derechos de las personas con discapacidad en las leyes fundamentales -Constitución, LAPAD y Estatuto de Autonomía-. Así, se considera que los poderes públicos deben velar por la no discriminación, y garantizar sus derechos más allá de las tareas asistenciales.

La tasca que realitzen els centres especials de treball (CET) amb les persones discapacitades es veu seriosament compromesa per la situació econòmica que viuen la majoria d'entitats del sector. En conjunt, acumulen un deute xifrat en més de set milions, a causa principalment de la reducció de la subvenció que l'Estat abonava a cada treballador amb discapacitat i per l'impagament dels ajuts de la Generalitat a les entitats del Tercer Sector.

Les polítiques d'austeritat han esdevingut una pesada llosa per a les persones més desfavorides. Si als problemes de supervivència de les entitats que acullen i donen feina a les persones amb discapacitat hi afegim les retallades en les prestacions, l'increment dels preus dels serveis que necessiten i l'augment de les dificultats econòmiques que afecten famílies senceres, el panorama és d'un retrocés social de més de tres dècades per desenes de milers de persones.

Almenys així ho veu l'associació Discapacitat Intel·lectual de Catalunya (Dincat), organització sense ànim de lucre que agrupa a més de 300 entitats que treballen amb aquest col·lectiu. A nivell pressupostari, les entitats estimen que han patit una retallada de 53 milions d'euros a partir de les tisorades acumulades l'any 2012 i la pròrroga dels pressupostos de 2013, fet que en conjunt consideren un retrocés de prop de 30 anys. A aquesta retallada, a més, se li suma la incertesa de possibles ajustos futurs si finalment s'aprova un nou pressupost per al 2013: “Cada cop que la consellera [Neus Munté, de Benestar Social i Família] diu que ens vol veure tremolem”, afirma Rosa Cadenas, presidenta de Dincat.

Dincat, que agrupa a la majoria d'entitats del sector, atén a 31.000 persones amb discapacitat intel·lectual i compta amb 12.000 professionals treballant a les seves entitats, dels quals 5.500 són persones amb discapacitat

Per a Cadenas, les demandes principals del sector són que “les persones amb discapacitat puguin anar als centres ocupacionals, als centres especials de treball o a les escoles que trien”. Tot i reconèixer que la situació és crítica, Cadenas apunta que “no pot ser que aquestes persones es quedin a casa, sobretot en el cas dels que surten de l'escola, perquè no s'amplien les places ocupacionals i de serveis assistencials. Si als Centres Especials de Treball no hi entra gent s'han de quedar als Centre Ocupacionals, fet que provoca un bloqueig del circuit; això feia molts anys que no passava”. En aquest sentit, els Centres Ocupacionals es consideren el pas previ -de formació i integració- a l'entrada als CET, a no ser que la persona tingui discapacitats severes.

Els CET han patit una disminució de més de 30 milions d'euros en els recursos destinats a crear i mantenir l’ocupació de les persones amb discapacitat, la qual cosa s'està traduint en creixents dificultats per fer front al pagament de les nòmines dels professionals que s'encarreguen de l'adaptació al lloc de treball.

Al primer semestre del 2013 es preveia que, a Catalunya, quatre de cada deu persones amb discapacitat severa, unes 8.000 persones, podia quedar fora del mercat de treball, això tenint en compte que el 33% dels treballadors amb discapacitat de tot l'Estat espanyol es guanyen la vida a Catalunya. En qualsevol cas, s'albira un futur incert i ple de dificultats per als professionals d'aquests centres i, amb ells, el futur de les persones que han trobat en els CET un instrument d'integració social i laboral.

De la mateixa manera, la presidenta de Dincat alerta que no es crearan nous serveis assistencials per les persones amb discapacitat. “No hi ha ampliació de places, ens estem movent amb les que ja estan reconegudes”. Si bé és cert que en casos urgents s'accepta la incorporació de nou personal “després no te'l paguen. Aquesta situació l'arroseguem des de gener de 2012 el que suposa que moltes entitats estan utilitzant els seus estalvis per pagar a aquest personal junt amb un esforç de les famílies”.

A les creixents dificultats per mantenir els seus llocs de treball cal afegir-hi les retallades d’entre el 3 i el 4’5% que han patit les llars-residències i les residències en el seu pressupost, alhora que s'hi congelava la creació de noves places i es mantenia la mateixa dotació econòmica de l’any 2010 pel serveis d'atenció diürna en centres ocupacionals i d'atenció especialitzada.

Les dones, més perjudicades

Segons les dades més recents, aportades per la conselleria de Benestar Social i Família en juny de 2011, a Catalunya hi viuen 461.622 persones amb una discapacitat legalment reconeguda, de les quals un 48,78% són dones i un 51,16% homes. Segons el sindicat UGT, les dones amb discapacitat tenen especial dificultat a l'hora de cercar feina. Una dada que ho demostra és la de l'atur de llarga durada. En general, les dones que porten més de dos anys buscant feina representen l'11,6% de tota la població d'aturats. En canvi, les dones amb discapacitat que fa més de dos anys que cerquen feina representen el 30,6% de persones amb discapacitat desocupades.

L’any 2009 -segons les dades més recents- hi havia 225.861 persones discapacitades entre 16 i 64 anys, és a dir, en edat laboral, fet que suposa que una de cada dues persones amb discapacitat és potencialment activa en el mercat laboral del nostre país.

Intrusisme de les empreses amb ànim de lucre

Un altre fenomen que afecta al sector, segons la presidenta de Dincat, es la “proliferació d'entitats amb ànim de lucre. Nosaltres demanem que es prioritzin les entitats no lucratives”. Segons aquesta organització, s'està produint una competència deslleial entre les entitats sense ànim de lucre i les que sí que en tenen, ja que aquestes últimes aprofiten l'estatus de centre especial de treball “per aprofitar les subvencions, els beneficis fiscals i les bonificacions de la Seguretat Social”, mentre atenen els “discapacitats més lleus”. Per aquest motiu Dincat exigeix “una atenció preferent a les entitats que atenen a les persones amb discapacitats superiors al 65%”.

La Federació de Centres Especials de Treball de Catalunya (FECETC), entitat que agrupa 60 centres amb 4.200 treballadors, també va fer pública la seva preocupació pel perill que suposa aquesta situació. Coincidint amb les valoracions realitzades per diferents organitzacions sobre els beneficis econòmics i socials que aporten els CET, la Federació estima que una persona discapacitada ocupada produeix un retorn econòmic anual d'entre 6.000 i 12.000 euros, mentre que si no treballa es converteix en un demandant net de serveis social, sanitaris... La diferència de cost per a l'Administració pública entre mantenir un persona amb discapacitat severa treballant es situa al voltant dels 3.900 euros/any, mentre que mantenir-la en un sistema assistencial costaria 11.900 euros que costaria mantenir-la en un sistema assistencial.

[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false CA X-NONE X-NONE MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]

CET i CEO: alternatives per a la integració social i laboral

Fa més d’un segle, el pedagog Alexandre Gali va impulsar un canvi en la percepció i tractament social de les persones amb discapacitat assegurant que calia “deixar de considerar-los simples desvalguts en mans de la caritat cristiana per considerar la seva integració al cos social en la mesura justa de les seves capacitats”. També va assentar el principis per la seva integració social y laboral: “La funció a realitzar serà doble: d’una banda, educar-los de la manera més racional, científica i eficaç, i per tant humana; i de l’altra, tutelar-los un cop educats creant els organismes necessaris per al màxim de plenitud i normalitat en la seva existència a base del màxim rendiment social pel treball i la col·laboració en tots els ordres”.

D'ençà el camí ha estat llarg, fins el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat en las lleis fonamentals -Constitució, LAPAD i Estatut d'Autonomia-. Així es considera que els poders públics han de vetllar per la no discriminació, i garantir els seus drets més enllà de les tasques assistencials.

Els CET han patit una disminució de més de 30 milions d'euros en els recursos destinats a crear i mantenir l’ocupació de les persones amb discapacitat, la qual cosa s'està traduint en creixents dificultats per fer front al pagament de les nòmines dels professionals que s'encarreguen de l'adaptació al lloc de treball. S'albira un futur incert i ple de dificultats per als professionals d'aquests centres i amb ells l'esdevenir de les persones que han trobat en els CET un instrument d'integració social i laboral.