Es inevitable nombrar Sicilia y pensar en los asesinatos de la mafia, la especulación urbanística, el atraso secular y la inmigración hacia Milán y Estados Unidos. Sin embargo, más allá de los tópicos, la isla más grande del Mediterráneo es también una de las más bellas. Y no sólo por las playas, el perfume de los limoneros, las ruinas arqueológicas, los volcanes o la riqueza gastronómica. Sicilia es un cruce de caminos, un libro de historia al aire libre donde todas las civilizaciones que la han intentado someter han dejado su huella de destrucción y de belleza. La indómita Sicilia es la esencia mediterránea en estado puro.

De Sicilia sorprenden muchas cosas. La primera, su gran extensión y la diversidad de paisajes naturales, pueblos y ciudades que el viajero encontrará durante la ruta. La segunda, el carácter de su gente. No hay nada menos italiano que un siciliano. Es un pueblo adusto, orgulloso y profundamente religioso.

Supervivientes de muchas invasiones y mezcla de todas ellas, criados en una tierra dura que los sacude de tanto en tanto y les ha obligado a emigrar durante décadas, los sicilianos aman sus tradiciones, son desconfiados y tienen un peculiar sentido del humor. Ni tan sólo intentando hablar italiano, el forastero podrá evitar algún comentario burlón en siciliano, una lengua que desgraciadamente se está perdiendo porque sólo la habla la gente mayor del interior.

El viaje a Sicilia se ha de preparar con antelación, escogiendo muy bien los destinos si el tiempo que tenemos es limitado porque es imposible verlo todo. La mejor forma de visitar la isla es en coche porque muchos de los vestigios griegos y romanos están en lugares de difícil acceso, algunos en medio del campo.

Además, hay que tener muy presente que Sicilia, a caballo entre Europa y África, es una isla mediterránea peculiar. En verano hace muchísimo calor y no es difícil que el siroco norteafricano la barra de sur a norte durante días. El invierno es cálido en la costa, pero en el interior las temperaturas bajan de cero grados y la nieve puede aislar los pueblos de montaña. La mejor época para visitarla es la primavera.

Los amantes de la historia no se han de perder las ruinas que fenicios, cartagineses, griegos, romanos, árabes, normandos, catalanes y españoles dejaron esparcidas en la isla durante los siglos de conquista. Sin embargo, más allá de Taormina, Noto Antica, Agrigento, Naxos, Selinunte o Segesta, llenas de turistas y de sicilianos exiliados que vuelven a pasar las vacaciones con la familia, también hay vida.

La puerta de entrada más habitual es Palermo o Catania, dos ciudades sorprendentes y desconcertantes por la huella árabe de la primera y por la piedra oscura volcánica de los edificios de la segunda, que vive bajo la sombra amenazadora del Etna siempre humeante.

La griega, árabe y normanda Cefalù es una pequeña joya situada en la costa norte, entre Messina y Palermo. A pesar de que Taormina es el primer destino turístico de la isla, el litoral entre Cefalù y el Capo d’Orlando es el menos explotado y uno de los más auténticos para disfrutar de la playa, a pesar de que el turismo no deja de crecer.

Cefalù es un pueblo marinero situado en una pequeña lengua de tierra al pie de una gran roca y tiene una de las catedrales normandas más bonitas de la isla hasta el punto de ser considerada como uno de los mejores ejemplos de arte bizantino en tierras sicilianas con el permiso del Duomo de Monreale.

Resiguiendo la costa del mar Tirreno en dirección oeste y dejando atrás Palermo, se llega hasta la vieja y tranquila Trápani, típica por sus salinas y porque fue la puerta de entrada de los invasores árabes. Antes de llegar es obligatorio desviarse hasta Erice, un bonito pueblo medieval encaramado en una peña que durante la época romana fue centro de culto de la diosa de la fertilidad. Los árabes la rebautizaron como Gebel Hamed y los normandos como Monte San Giuliano. Su nombre actual se lo puso Mussolini en el año 1934 en recuerdo de la Venus Erycina romana. En la actualidad vive prácticamente del turismo.

Desde Trápani hasta Siracusa, la costa que mira hacia África muestra la cara más fea del urbanismo descontrolado en manos de la mafia y de los gobiernos locales que la sirven. Superado el impacto que dejan tanto las ruinas del Valle de los Templos como el horror de cemento que rodea Agrigento, toca hacer una parada en las barrocas Noto, Ragusa y Módica, reconstruidas después del terremoto de 1693 y con la mayoría de los edificios vacíos y medio abandonados.

El viajero sólo se reconcilia con los excesos destructores de la humanidad cuando llega a Ortigia, el casco antiguo de la blanca Siracusa, una de las ciudades helénicas más importantes del oeste mediterráneo.

Fuera de los circuitos turísticos habituales en busca de sol y playa, Sicilia reserva en el interior algunos de sus tesoros más sorprendentes escondidos entre campos de trigo, bosques centenarios y enclaves medievales y barrocos como Enna. Su corazón reseco por el sol y su geografía esculpida por mil terremotos hacen las delicias de los amantes de las historias de Leonardo Sciacia, Gioseppe di Lampedusa y Andrea Camillieri.

La mafia, gracias a las películas de Hollywood, también se ha convertido en un atractivo turístico y los vecinos del pequeño pueblo de Corleone han sabido aprovecharlo.

No se puede hablar de Sicilia sin nombrar su gastronomía, muy influenciada por la cocina árabe sobre todo en la utilización del picante y los sabores agridulces en sus platos principales, y en los dulces como la cassata, los cannoli y la azucarada frutta marturana.

De sus orígenes sencillos basados en el aceite de oliva, las verduras y el pescado, la cocina siciliana ha regalado al mundo la caponata, la pasta con sardinas, hinojo, pasas y piñones; las sardinas rellenas y los estofados de sepia y calamar de Palermo, el cuscús de pescado de Trápani, y el atún –el pescado rey por excelencia– con cebolla, anchoas y tomate.

Todo, regado con un buen vino marsala y una granita de limón o jazmín para digerir los kilos de más que el viajero traerá de vuelta.

Vueling vuela diariamente desde Barcelona a Palermo.

És inevitable esmentar Sicília i pensar en els assassinats de la màfia, l’especulació urbanística, l’endarreriment secular i la immigració cap a Milà i els Estats Units. Tanmateix, més enllà dels tòpics, l’illa més gran de la Mediterrània és també una de les més belles. I no només per les platges, el perfum dels llimoners, les ruïnes arqueològiques, els volcans o la riquesa gastronòmica. Sicília és una cruïlla de camins, un llibre d’història a l’aire lliure on totes les civilitzacions que l’han intentat sotmetre hi han deixat la seva empremta de destrucció i de bellesa. La indòmita Sicília és l’essència mediterrània en estat pur.

De Sicília sorprenen moltes coses. La primera, la seva gran extensió i la diversitat de paisatges naturals, pobles i ciutats que el viatger trobarà durant la ruta. La segona, el caràcter de la seva gent. No hi ha res menys italià que un sicilià. És un poble adust, orgullós i profundament religiós.

Supervivents de moltes invasions i barreja de totes elles, criats en una terra dura que els sacseja de tant en tant i els ha obligat a emigrar durant dècades, els sicilians estimen les seves tradicions, són desconfiats i tenen un peculiar sentit de l'humor. Ni tan sols intentant parlar italià el foraster podrà evitar algun comentari burleta en sicilià, una llengua que malauradament s'està perdent perquè només la parla la gent gran de l'interior.

El viatge a Sicília s’ha de preparar amb antelació, triant molt bé les destinacions si el temps que tenim és limitat perquè és impossible veure-ho tot. La millor manera de visitar l’illa és en cotxe perquè molts dels vestigis grecs i romans estan en llocs de difícil accés, alguns al mig del camp. A més, cal tenir molt present que Sicília, a cavall entre Europa i Àfrica, és una illa mediterrània peculiar.

A l’estiu fa moltíssima calor i no és difícil que el siroco nord-africà l’escombri de sud a nord durant dies. L’hivern es càlid a la costa, però a l’interior les temperatures baixen de cero graus i la neu pot aïllar els pobles de muntanya. La millor època per visitar-la és la primavera.

Els amants de la història no s’han de perdre les ruïnes que fenicis, cartaginesos, grec, romans, àrabs, normands, catalans i espanyols van deixar escampades per l’illa durant els segles de conquesta. Tanmateix, més enllà de Taormina, Noto Antica, Agrigento, Naxos, Selinunte o Segesta, plenes de turistes i de sicilians exiliats que tornen a passar les vacances amb la família, també hi ha vida.

La porta d’entrada més habitual és Palerm o Catània, dues ciutats sorprenents i desconcertants per la empremta àrab de la primera i per la pedra fosca volcànica dels edificis de la segona, que viu sota l’ombra amenaçadora de l’Etna sempre fumejant.

La grega, àrab i normanda Cefalù és una petita joia situada a la costa nord, entre Messina i Palerm. Tot i que Taormina és el primer destí turístic de l’illa, el litoral entre Cefalù i el Capo d’Orlando és el menys explotat i un dels més autèntics per gaudir de la platja malgrat que el turisme no para de créixer.

Cefalù és un poble mariner situat en una petita llengua de terra al peu d’una gran roca i té una de les catedrals normandes més boniques de l’illa fins el punt d’estar considerada com una dels millors exemples d’art bizantí en terres sicilianes amb el permís del Duomo de Monreale.

Resseguint la costa del mar Tirrè en direcció oest i deixant enrere Palerm s’arriba fins a la vella i tranquil·la Tràpani, típica per les seves salines i perquè va ser la porta d’entrada dels invasors àrabs. Abans d’arribar-hi és obligat desviar-se fins a Erice, un bonic poble medieval situat dalt d’un turó que durant l’època romana va ser centre de culte de la deessa de la fertilitat. Els àrabs la van rebatejar com a Gebel Hamed i els normands com a Mont San Giuliano. El seu nom actual el va posar l’any 1934 Mussolini en record de la Venus Erycina romana. En l’actualitat viu pràcticament del turisme.

Des de Tràpani fins a Siracusa, la costa que mira cap a Àfrica mostra la seva cara més lletja de l’urbanisme descontrolat en mans de la màfia i dels governs locals que la serveixen. Superat l’impacte que deixen tant les ruïnes de la Vall dels Temples com l’horror de ciment que envolta Agrigento, toca fer una parada a les barroques Noto, Ragusa i Mòdica, reconstruïdes després del terratrèmol del 1693 i amb la majoria dels edificis buits i mig abandonats.

El viatger només es reconcilia amb els excessos destructors de la humanitat quan arriba a Ortigia, el casc antic de la blanca Siracusa, una de les ciutats hel·lèniques més importants de l’oest mediterrani.

Fora dels circuits turístics habituals a la recerca de sol i platja, Sicília reserva en l’interior alguns dels seus tresors més sorprenents amagats entre camps de blat, boscos centenaris i enclavaments medievals i barroques com Enna. El seu cor ressec pel sol i la seva geografia esculpida per mil terratrèmols fan les delícies dels amants de les històries de Leonardo Sciacia, Gioseppe di Lampedusa i Andrea Camillieri.

La màfia, gràcies a les pel·lícules de Hollywood, també s’ha convertit en un atractiu turístic i els veïns del petit poble de Corleone han sabut aprofitar-ho.

No es pot parlar de Sicília sense esmentar la seva gastronomia, molt influenciada per la cuina àrab sobretot en la utilització del picant i dels sabors agredolços en els seus plats principals, i en els dolços com la cassata, els cannoli i l’ensucrada frutta marturana.

Dels seus orígens senzills basats en l’oli d’oliva, les verdures i el peix, la cuina siciliana ha regalat al món la caponata, la pasta amb sardines, fonoll, panses i pinyons; les sardines farcides i els estofats de sípia i calamar de Palerm, el cuscús de peix de Tràpani, i la tonyina –el peix rei per excel·lència– amb ceba, anxoves i tomàquet.

Tot, regat amb un bon vi marsala i una granita de llimona o gessamí per pair els quilos de més que el viatger portarà de tornada.

Vueling vola a diari des de Barcelona a Palerm. 

Dar vueltas alrededor de la isla es el deporte nacional de Islandia. Cuando llega el buen tiempo, los islandeses se lanzan a la carretera con sus trastos de acampada a la búsqueda de un lugar donde sentir todavía más cerca la fuerza de una tierra que palpita bajo los pies y transforma el paisaje constantemente. La mágica Islandia evoca viajes fantásticos al centro de la tierra, historias de salvajes y bellos vikingos comedores de tiburón fermentado, auroras boreales que dejan sin respiración y volcanes escondidos bajo glaciares a punto de explotar. Viajar a Islandia es como aterrizar en otro planeta.

Una forma original de rodear esta insólita isla es siguiendo la ruta de las innumerables cascadas que salpican el paisaje hospedándose en granjas y escuelas. Es un itinerario mucho más recomendable para el viajero que la ruta de los elfos, unas extrañas criaturas que sólo se aparecen a los humanos cuando ellos quieren y que muchos islandeses defienden con uñas y dientes hasta el punto de paralizar el trazado de nuevas carreteras para no molestarles. Son seres escurridizos y vengativos con un peculiar sentido del humor, capaces de pincharte las ruedas del coche o de esconderte la nevera del picnic si les disgustas.

La primera maravilla del viaje a través de la Ring Road que rodea la isla es Gullfoss, la cascada dorada más fotografiada de Islandia. Situada relativamente cerca de la capital, Reikiavik, es junto con el parque de los géisers, visita obligada para ir abriendo boca y acostumbrar tus ojos a lo asombroso. Se llega hasta ella a pie a través de un camino que transcurre entre prados y que siempre está lleno de gente yendo y viniendo. El estruendo del agua es ensordecedor y siempre está envuelta en una nube de vapor de agua que te deja calado de pies a cabeza.

De vuelta a la carretera en dirección noroeste, la ruta atraviesa una de las zonas más bonitas de Islandia por su verdor. Si el tiempo acompaña y no tenemos prisa, podemos desviarnos para visitar la península de Snaefellnes y el imponente volcán por el cual Jules Verne hizo entrar a los protagonistas de Viaje al centro de la tierra.

Al otro lado de la imponente cima siempre nevada está Stykkishólmur, un bello pueblo de pescadores que se ha convertido en uno de los centros de veraneo más populares de la zona próxima a la capital.

La siguiente cascada de la ruta es Godafoss, ya cerca de la zona de Akureyri, una pequeña ciudad que junto con Húsavik sirve de punto de partida para el avistamiento de ballenas azules y jorobadas, y para los paseos por los alrededores del mágico lago Mýtvan. Conocido por los islandeses como el lago de las moscas, sorprende por sus pozas de barro humeantes de inquietantes colores y sus parajes marcianos.

Godafoss, la cascada de los dioses, no es tan conocida pero es muy bella. Dibuja una media luna casi perfecta y se dice que los vikingos lanzaron sus dioses paganos en el lago cuando adoptaron la fe cristiana.

La cantidad de cascadas islandesas hace que al final pierdas la cuenta. Sin embargo hay una que es imposible olvidar. Es Detifoss, en el corazón del parque nacional de Jókulsárgljúfur, en la zona más cercana al Círculo Polar Ártico. Es el salto de agua más grande y caudaloso de Europa, y el ruido ensordecedor que produce te paraliza de terror mucho antes de llegar a su orilla. Los curiosos más insensatos se acercan hasta el mismo borde siempre mojado y resbaladizo para hacerse una foto, y las caídas al vacío son más habituales de lo que parece.

La carretera nos lleva en dirección noreste hacia Egilsstadir a través de un desierto de tierra negra donde ni los trolls podrían vivir. Antes era una zona muy fértil, pero una erupción inesperada lo dejó todo cubierto de ceniza. Los islandeses están acostumbrados a los cambios de humor extremos de su isla y aceptan con naturalidad que un volcán cabreado les destroce la casa en un momento. De hecho, su increíble capacidad de adaptación es lo que les ha asegurado durante siglos la supervivencia en un entorno muy hostil. Esto y el amor incondicional que sienten por su tierra.

Ya de vuelta hacia Reikiavik, la carretera bordea los fiordos, que en la costa este no son tan imponentes como en el oeste,  aunque sí más numerosos. La siguiente cascada es Svartifoss, pero antes hay que visitar Vatnajökull, el glaciar más grande de Europa.

Con 8.400 kilómetros cuadrados de superficie, oculta un volcán medio dormido y almacena más hielo que todos los glaciares europeos y del resto de Islandia juntos. Sólo le superan los glaciares de Groenlandia –a un tiro de piedra en avión– y de la Antártida. Una de las zonas de desagüe del Vatnajökull es el lago Jökulsárlon, dónde los témpanos de hielo llegan hasta el mismo mar.

La cascada Svartifoss, situada en el parque nacional de Skaftafell, es muy bonita. La esbelta lengua de agua se desliza por una pared hecha de columnas de basalto que inspiró la construcción de la fachada de la catedral de la capital. El problema es que para llegar hasta ella hay que caminar más de una hora y media por un sendero cuesta arriba encharcado y rodeado de niebla. A partir de aquí empieza un arenal negro interminable, conocido como sandur, que se prolonga durante kilómetros hasta el pueblo de Vik.

El desierto de Skeidarásandur es el resultado de todos los sedimentos volcánicos que en 1996 arrastró el glaciar que tapaba un volcán que entró en erupción. El desastre se llevó por delante carreteras, puentes y casas en cuestión de pocas horas, pero agrandó la isla unos cuantos kilómetros. Desde la carretera que lo atraviesa las vistas son impresionantes. Sólo las superan las cascadas de Skógafoss y Seljalandsfoss, con caídas de agua mucho más delicadas y menos terroríficas que las del noroeste.

Y una vez llegados a Reikiavik sólo queda esperar a que la caprichosa tierra islandesa desate su genio para volver a empezar el viaje, que siempre será distinto.

Vueling ofrece vuelos desde Barcelona a Islandia entre abril y septiembre.

Donar voltes a la illa és l'esport nacional d'Islàndia. Quan arriba el bon temps, els islandesos es llancen a la carretera amb les seves andròmines d'acampada a la recerca d’un lloc on sentir encara més pròxima la força d'una terra que batega sota els peus i transforma el paisatge constantment. La màgica Islàndia evoca viatges fantàstics al centre de la terra, històries de salvatges i bells víkings menjadors de tauró fermentat, aurores boreals que deixen sense respiració i volcans amagats sota glaciars a punt d’explotar. Viatjar a Islàndia és com aterrar en un altre planeta.

Una forma original de rodejar aquesta insòlita illa és seguint la ruta de les nombroses cascades que esquitxen el paisatge hostatjant-se en granges i escoles. És un itinerari molt més recomanable per al viatgers que la ruta dels elfs, unes estranyes criatures que només s'apareixen als humans quan ells volen i que molts islandesos defensen a capa i espasa fins al punt de paralitzar el traçat de noves carreteres per no molestar-los. Són éssers fugissers i venjatius amb un peculiar sentit de l’humor, capaços de punxar-te les rodes del cotxe o d’amagar-te la nevera del pícnic si els disgustes.

La primera meravella del viatge a través de la Ring Road que rodeja l'illa és Gullfoss, la cascada daurada més fotografiada d'Islàndia. Situada relativament a prop de la capital, Reikiavik, és juntament amb el parc dels guèisers, visita obligada per anar fent boca i acostumar els ulls a les coses increïbles. S'arriba fins a ella a peu a través d'un camí que transcorre entre prats i que sempre és ple de gent anant i venint. El soroll de l'aigua és ensordidor i sempre està envoltada d'un núvol de vapor d'aigua que et deixa xop de cap a peus.

De tornada a la carretera en direcció oest, la ruta travessa una de les zones més boniques d'Islàndia per la seva verdor. Si el temps acompanya i no tenim pressa, podem desviar-nos per visitar la península d'Snaefellnes i l'imponent volcà pel qual Jules Verne va fer entrar els protagonistes de Viatge al centre de la terra.

A l'altre costat de l’imponent cim sempre nevat està Stykkishólmur, un bell poble de pescadors que s'ha convertit en un dels centres d'estiueig més populars de la zona pròxima a la capital.

La següent cascada de la ruta és Godafoss, ja a prop de la zona d'Akureyri, una petita ciutat que juntament amb Húsavik serveix de punt de partida per veure balenes blaves i geperudes, i per passejar pels voltants del màgic llac Mýtvan. Conegut pels islandesos com el llac de les mosques, sorprèn pels seus pous de fang fumejant d'inquietants colors i els seus paratges marcians. Godafoss, la casada dels déus, no és tan coneguda però és molt bella. Dibuixa una mitja lluna quasi perfecta i es diu que en el seu llac els víkings hi van llançar els seus déus pagans quan van adoptar la fe cristiana.

La quantitat de cascades islandeses fa que al final perdis el compte. Tanmateix, n'hi ha una que és impossible d'oblidar. És Detifoss, en el cor del parc nacional de Jókulsárgljúfur, en la zona més pròxima al Cercle Polar Àrtic. És el salt d’aigua més gran i cabalós d'Europa, i el soroll ensordidor que produeix et paralitza de terror molt més abans d'arribar a la riba. Els curiosos més insensats s'acosten fins a la mateixa vora sempre molla i relliscosa per fer-se una foto, i les caigudes al buit són més habituals del que sembla.

La carretera ens porta en direcció nord-oest cap a Egilsstadir a través d'un desert de terra negra on ni els trolls podrien viure. Abans era una zona molt fèrtil, però una erupció inesperada ho va deixar tot cobert de cendra. Els islandesos estan acostumats als canvis d'humor extrems de la seva illa i accepten amb naturalitat que un volcà cabrejat els destrossi la casa en un moment. De fet, la seva increïble capacitat d'adaptació és el que els ha assegurat durant segles la supervivència en un entorn molt hostil. Això i l'amor incondicional que senten per la seva terra.

Ja de tornada cap a Reikiavik, la carretera bordeja els fiords, que a la costa est no són tan imponents com a l'oest, però sí més nombrosos. La següent cascada és Svartifoss, però abans cal visitar Vatnajökull, el glaciar més gran d'Europa. Amb 8.400 quilòmetres quadrats de superfície, amaga un volcà mig adormit i emmagatzema més gel que tots els glaciars europeus i de la resta d'Islàndia junts. Només el superen els glaciars de Groenlàndia –a la volta de la cantonada en avió– i de l'Antàrtida. Una de les zones de desguàs del Vatnajükull és el llac Jökulsárlon, on els trossos de glaç arriben fins el mateix mar.

La cascada Svartifoss, situada al parc nacional d'Skaftafell, és molt bonica. L'esbelta llengua d'aigua rellisca per una paret feta de columnes de basalt que va inspirar la construcció de la façana de la catedral de la capital. El problema és que per arribar-hi cal caminar més d'una hora i mitja per una senda que fa pujada plena de fang i envoltada de boira. A partir d'aquí comença un arenal negre interminable, conegut com a sandur, que s'allarga durant quilòmetres fins al poble de Vik.

El desert d'Skeidarásandur és el resultat de tots els sediments volcànics que el 1996 va arrossegar el glaciar que tapava un volcà que va entrar en erupció. El desastre es va endur per davant carreteres, ponts i cases en qüestió de poques hores, però va engrandir l'illa uns quants quilòmetres. Des de la carretera que el travessa les vistes són impressionants. Només les superen les cascades de Skógafoss i Seljalandsfoss, amb caigudes d'aigua molt més delicades i menys terrorífiques que les del nord-oest.

I un cop arribats a Reikiavik només queda esperar que la capritxosa terra islandesa desfermi el seu geni per tornar a començar el viatge, que sempre serà diferent.

Vueling ofereix vols des de Barcelona i Islàndia entre els mesos d'abril i septembre.

Eclipsada por las ciudades imperiales del norte y azotada sin misericordia por los vientos alisios, resiste el paso del tiempo y los embates de un océano embravecido protegida tras su muralla. Essauira, la perla sureña de la costa atlántica marroquí, famosa ya en época romana por sus yacimientos de púrpura y lugar de refugio para hippies, orfebres judíos y surfistas, esconde su belleza mestiza y su terrible pasado de puerto negrero tras el velo del olvido.

Sólo los iniciados conocen su magia a pesar de que la sobreexplotación turística de la vecina Agadir la haya convertido en visita obligada para los miles de forasteros que llegan desde la lejana Europa buscando sol y playa.

La irrupción del turismo con divisas, sobre todo francés, ha contaminado el espíritu tranquilo de la encalada Essauira y ha disparado los precios. Aun así, todavía es posible descubrir sus encantos escondidos recorriendo la medina y el puerto o visitando los talleres de los artistas que buscan inspiración en esta tierra encrucijada de culturas y cuna de la música gnaua.

Desde Marrakech, la mejor forma de visitar la cosmopolita Essauira es en grand taxi, unos destartalados Mercedes que pueden transportar hasta seis pasajeros. Sólo hay que buscar la parada, preguntar por el taxi que cubre nuestro destino y cerrar el precio después del obligado y agotador regateo.

El recorrido máximo entre Marrakech y Essauria no llega en teoría a las tres horas. La carretera es buena y no hay mucho tráfico, pero a veces el trayecto se alarga por los peajes obligados que hay que pagar a algunos agentes de policía que buscan un sobresueldo a costa de los turistas.

La carretera hasta Essauira atraviesa Chichaua, una animada ciudad famosa por el diseño de sus alfombras. El paisaje es árido, propio del sur marroquí, pero está lleno de sorpresas como la que supone ver rebaños de cabras encaramados a unos solitarios árboles llamados arganes devorando sus hojas bajo un sol inmisericorde.

El fruto de este árbol que “prospera allí donde ningún otro crece, ni siquiera las malas hierbas o los cactus”, como escribió Paul Bowles en su libro 'Cabezas verdes, manos azules', se convierte en el preciado aceite de argán, muy utilizado en cocina y cosmética.

Al igual que la industria cosmética marroquí, los pastores de cabras también han descubierto una forma fácil de hacer dinero con el argán y se ha montado un lucrativo negocio a costa de los sorprendidos turistas que incluye a los taxistas. Se ata a los animales a los árboles más cercanos a la carretera y se espera pacientemente el paso de un grand taxi seguro de que el coche parará en el lugar pactado y de que los extranjeros pagarán encantados lo que les pidan a cambio de fotografiar el rebaño encaramado al resistente y espinoso argán.

A diferencia de Marrakech, Meknes y Fez, la Essauira actual es una ciudad relativamente nueva, aunque la historia nos traslade a tiempos remotos y la haya bautizado con muchos nombres. Fue colonia fenicia, cartaginesa y romana. En el siglo X, se llamó Amogdul en honor del santón bereber Sidi Mogdul.

Cinco siglos después, los portugueses incluyeron la ciudad en su ruta comercial y transformaron su nombre original en Mogdura. El paso de los españoles primero y de los franceses después la convirtió en Mogador y, hasta el siglo XVIII, no fue la árabe Essauira, que significa lugar fortificado.

El trazado moderno de su medina es obra de Théodore Cornut, un ingeniero francés hecho prisionero por el sultán alauita Sidi Mohammed Ben Abdallah, que soñó con convertir Essauira en una de las ciudades más prósperas de la región.

En el siglo XVIII, se enriqueció con la exportación de caña de azúcar, el tráfico de esclavos, el marfil y el oro que llegaba de Tombuctú; y se llenó de familias ricas, joyeros judíos y cónsules extranjeros que llegaron del norte, así como de antiguos esclavos originarios de Sudán, Senegal y Guinea.

Sede de uno de los puertos más activos de Marruecos gracias a la pesca de la sardina y la anchoa, Essauira huele a sal y a algas en descomposición. Sus casas pintadas de blanco contrastan con el color ocre de su muralla coronada por cañones y con el azul intenso del mar.

Con la marea baja se vislumbra una bella playa que invita a remojarse los pies mientras las gaviotas ponen con su incesante graznido la banda sonora al paisaje. Contemplar una puesta de sol en Essauira quita el aliento y abre el apetito. Una vez saciado de pescado fresco a buen precio cocinado por los pescadores en el mismo puerto, lo mejor es perderse para siempre en el bullicio de sus calles.

Vueling ofrece varios vuelos semanales desde Barcelona a Marrakech.

Eclipsada per les ciutats imperials del nord i assotada sense misericòrdia pels vents alisis, resisteix el pas del temps i els embats d’un brau oceà protegida darrere la seva muralla. Essauira, la perla del sud de la costa atlàntica marroquina, famosa ja en època romana pels seus jaciments de púrpura i lloc de refugi per a hippies, orfebres jueus i surfistes, amaga la seva bellesa mestissa i el seu terrible passat de port negrer darrere el vel de l’oblit.

Només els iniciats coneixen la seva màgia a pesar que la sobreexplotació turística de la veïna Agadir l'hagi convertit en visita obligada per als milers de forasters que arriben des de la llunyana Europa buscant sol i platja.

La irrupció del turisme amb divises, sobretot francès, ha contaminat l’esperit tranquil de l’emblanquinada Essauira i ha disparat els preus. Tot i això, encara és possible descobrir els seus encants amagats recorrent la medina i el port o visitant els tallers dels artistes que busquen inspiració en aquest terra cruïlla de cultures i bressol de la música gnaua.

Des de Marràqueix, la millor forma de visitar la cosmopolita Essauira és en grand taxi, uns atrotinats Mercedes que poden transportar fins a sis passatgers. Només cal buscar la parada, preguntar pel taxi que cobreix el nostre destí i tancar el preu després de l'obligat i esgotador regateig.

El recorregut màxim entre Marràqueix i Essauira no arriba en teoria a les tres hores. La carretera és bona i no hi ha gaire trànsit, però a vegades el trajecte s’allarga pels peatges obligats que s’han de pagar a alguns agents de policia que busquen un sobresou a costa dels turistes.

La carretera fins a Essauira travessa Chichaua, una animada ciutat famosa pel disseny de les seves catifes. El paisatge és àrid, propi del sud marroquí, però és ple de sorpreses com la que suposa veure ramats de cabres enfilats a uns solitaris arbres anomenats argans devorant les seves fulles sota un sol implacable.

El fruit d’aquest arbre que “prospera allà on cap altre hi creix, ni tan sols les males herbes o els cactus”, com va escriure Paul Bowles en el seu llibre Caps verds, mans blaves, es converteix en el preuat oli d’argan, molt utilitzat per cuinar i en cosmètica.

A l'igual que la industria cosmètica marroquina, els pastors de cabres també han descobert una forma fàcil de fer diners amb l'argan i s'ha muntat un lucratiu negoci a costa dels sorpresos turistes que inclou els taxistes. Es lliguen els animals als arbres més pròxims a la carretera i s'espera pacientment el pas d'un grand taxi segur que el cotxe s'aturarà en el lloc pactat i que els estrangers pagaran encantats el que se'ls demani a canvi de fotografiar el ramat enfilat al resistent i espinós argan.

A diferència de Marràqueix, Meknes i Fes, l'Essauira actual és una ciutat relativament nova encara que la història ens traslladi a temps remots i l'hagi batejat amb molts noms. Va ser colònia fenícia, cartaginesa i romana.

En el segle X, es va fer dir Amogdul en honor del sant bereber Sidi Mogdul. Cinc segles després els portuguesos van incloure la ciutat en la seva ruta comercial i van transformar el seu nom original en Mogdura. El pas dels espanyols primer i dels francesos després la va convertir en Mogador i, fins al segle XVIII, no va ser l’àrab Essauira, que significa lloc fortificat.

El traçat modern de la seva medina és obra de Théodore Cornut, un enginyer francès fet presoner pel soldà alauita Sidi Mohammed Ben Abdallah, que va somiar amb convertir Essauira en un dels centres comercials més pròsper de la regió.

En el segle XVIII, la ciutat es va enriquir amb l’exportació de canya de sucre, el tràfic d’esclaus, l'ivori i l'or que arribava de Tombuctú; i es va omplir de famílies riques, joiers jueus i cònsols estrangers que van arribar del nord, així com d'antics esclaus originaris de Sudan, Senegal i Guinea.

Seu d'un dels ports més actius del Marroc gràcies a la pesca de la sardina i l'anxova, Essauira fa olor de sal i algues en descomposició. Les seves cases pintades de blanc contrasten amb el color ocre de la seva muralla coronada per canons i amb el blau intens del mar.

Amb la marea baixa s'entreveu una bella platja que convida a remullar els peus mentre les gavines posen amb els seus incessants crits la banda sonora al paisatge. Contemplar una posta de sol a Essauira deixa sense alè i obre la gana. Un cop tip de peix fresc a bon preu cuinat pels pescadors al mateix port, el millor és perdre's per sempre en l'enrenou dels seus carrers.

Vueling ofereix diversos vols setmanals des de Barcelona a Marràqueix.

Bolonia y su región no sólo son la cuna de la salsa boloñesa, la mortadela, el jamón y el queso parmesano. Encrucijada de caminos entre el norte y el sur de Italia y entre el norte de Europa y el Mediterráneo, la capital universitaria de la región de Emilia-Romaña es el lugar ideal para descubrir que, más allá de Venecia y Florencia, también hay vida, belleza y cultura. Es la alternativa perfecta para pasar unas vacaciones lejos de la masificación turística y de los precios abusivos que caracterizan las capitales de la Toscana y el Véneto, y está muy bien comunicada con las dos por carretera y por tren.

El casco histórico de Bolonia recuerda al de Siena por el color tierra de sus imponentes edificios y palacios señoriales, y sus típicas torres medievales, vestigio del poder de las belicosas familias nobles, alteran la línea horizontal de la trama urbana que caracteriza la llanura que riega el río Po. Del centenar de torres defensivas construidas entre los siglos XII y XIII quedan poco más que una veintena. Erigidas con madera y grandes bloques de selenita, la mayoría han desaparecido por los terremotos, los bombardeos o la piqueta de las reordenaciones urbanísticas posteriores.

Una buena manera de quemar los excesos de una gastronomía tan tentadora como extraordinaria es subir los 498 escalones de la torre Asinelli, que juntamente con la torcida torre Garisenda que aparece citada en la Divina Comedia, es una de las imágenes más conocidas de la ciudad. Llegar hasta arriba después de haber comido un buen plato de tortellini tiene su mérito y también su riesgo porque la estrecha escalera es muy empinada y siempre está llena de gente que sube o baja. El premio a tanto esfuerzo son las vistas espectaculares de Bolonia.

Dejando de lado las torres, Bolonia sorprende también porque es una ciudad porticada, con las aceras protegidas bajo los edificios. Los típicos porches boloñeses –sumados hacen unos 53 kilómetros– protegen al viandante del implacable sol del verano y de la molesta lluvia y la nieve del invierno, y hacen imposible la existencia de árboles. La construcción tiene el origen en un peculiar uso abusivo del espacio público que consistía en alargar hacia el exterior, sobre la calle, el primer piso de la casa, que se aguantaba sobre vigas y columnas de madera.

Al final, esta peculiar técnica de construcción de edificios que privatizaba una parte de la vía pública obligó al ayuntamiento a fijar unas normas muy estrictas: la madera se tenía que substituir por piedra para evitar los incendios y el espacio bajo los porches tenía que ser de acceso público. El resultado es que hoy el peatón puede ir de una punta a la otra del centro histórico sin tener que sufrir los caprichos de una climatología continental de grandes contrastes. Incluso hay un recorrido turístico para visitarlos, siendo el Pórtico del Pavaglione, justo delante de la inacabada y enorme basílica de San Petronio, uno de los más bonitos y transitados.

A partir de la Piazza Maggiore, rodeada de palacios y museos impresionantes, se articula la ciudad antigua presidida por la famosa fuente de Neptuno. Lugar de reunión obligada de autóctonos y forasteros, la fuente era antiguamente uno de los lugares más importantes para proveer de agua fresca a las casas, alimentar al ganado y lavar la mercancía que se vendía en los mercados. De hecho, la historia de Bolonia está íntimamente ligada al agua. Cuesta de imaginar viendo la ciudad ahora con sus calles empedradas, pero durante el siglo XIII fue uno de los centros industriales más importantes de Italia gracias a la industria textil, sobre todo a la seda que Marco Polo trajo de China, y a sus canales.

El agua bañaba los cimientos de la ciudad y una compleja red de canales navegables la conectaba con Venecia a través de la llanura emiliana. La competencia era feroz y los conflictos eran habituales porque de tanto en tanto sus vecinos del norte cerraban los accesos de los canales a la laguna dejando a los laboriosos boloñeses incomunicados y sin agua para los talleres. El único vestigio que queda de la extensa red de canales se encuentra en el bonito barrio que ahora ocupa el antiguo gueto. Escondido entre un revoltijo de callejuelas y enmarcado en una curiosa ventana que los turistas no paran de abrir y cerrar aparece un trozo del canal que alimentaba a un antiguo molino.

Sede de uno de los campus universitarios más antiguos del mundo, el Archiginnasio, la ciudad que da nombre al polémico Plan Bolonia es conocida como la roja por haber sido punta de lanza durante décadas de las políticas progresistas de la izquierda italiana. La revolucionaria Bolonia tiene memoria y honra a sus muertos dando el nombre de Anteo Zamboni, el estudiante de 16 años que intentó matar a Benito Mussolini en 1926, a una calle de la zona universitaria. Mientras tanto, en la puerta del ayuntamiento un monumento recuerda los nombres de las víctimas del brutal atentado fascista en la estación de Bolonia del 2 de julio de 1980.

El carácter boloñés es afable, abierto y mucho más humilde que el de sus vecinos venecianos o florentinos. Más sencillos a la hora de vestirse y menos ceremoniosos a la hora de relacionarse con los demás, los boloñeses muestran su escondido refinamiento en las cosas de comer. La oferta gastronómica de toda la región, comenzando por los vinos y siguiendo por los embutidos y los quesos, es impresionante.

Es imposible regresar a casa sin unos cuantos kilos de más, en gran parte por culpa de los precios asequibles de las tiendas de alimentación y de los restaurantes localizados en el Quadrilatero formado por las estrechas calles de Pescherie Vecchie, Caprarie, Clavature y Drapperie.

Entre las muchas maravillas culinarias destaca el ragú, una salsa a base de tomate y carne de la parte más magra de la tripa del cerdo. La receta de los tortellini rellenos de carne de cerdo, jamón crudo, mortadela y queso parmesano que los boloñeses comen con caldo está registrada desde 1974 y, si con esto no tenemos suficiente, podemos probar la lasagna, los tagliatelle, las tortas de arroz y el certosino, un pan de especias típico de Navidad. El dicho popular que asegura que en Bolonia se come en un año lo que en Venecia se come en dos, en Roma en tres, en Turín en cinco y en Génova en veinte es una verdad como un templo.

Vueling ofrece vuelos diarios desde Barcelona a Bolonia.

Bolonya i la seva regió no només són el bressol de la salsa bolonyesa, la mortadel·la, el pernil i el formatge parmesà. Cruïlla de camins entre el nord i el sud d’Itàlia i entre el nord d’Europa i la Mediterrània, la capital universitària de la regió d’Emilia-Romanya és el lloc ideal per descobrir que, més enllà de Venècia i Florència, també hi ha vida, bellesa i cultura. És l’alternativa perfecta per passar unes vacances lluny de la massificació turística i dels preus abusius que caracteritzen les capitals de la Toscana i el Véneto, i està molt ben comunicada amb totes dues per carretera i per tren.

El casc històric de Bolonya recorda el de Siena pel color terrós dels seus imponents edificis i palaus senyorials, i les seves típiques torres medievals, vestigi del poder de les bel·licoses famílies nobles, alteren la línia horitzontal de la trama urbana que caracteritza la plana que rega el riu Po. Del centenar de torres defensives construïdes entre els segles XII i XIII en queden poc més d’una vintena. Erigides amb fusta i grans blocs de selenita, la majoria han desaparegut pels terratrèmols, els bombardejos o la piqueta de les reordenacions urbanístiques posteriors.

Una bona forma de cremar els excessos d’una gastronomia tan temptadora com extraordinària és pujar els 498 graons de la torre Asinelli, que juntament amb la torçada torre Garisenda que apareix citada a la Divina Comèdia, és una de les imatges més conegudes de la ciutat. Arribar fins a dalt després d’haver-se cruspit un bon plat de tortellini té el seu mèrit i també el seu risc perquè l’estreta escala és molt empinada i sempre està plena de gent que puja o baixa. El premi a tant esforç són les vistes espectaculars de Bolonya.

Deixant de banda les torres, Bolonya sorprèn també perquè és una ciutat porxada, amb les voreres protegides sota els edificis. Els típics porxos bolonyesos –sumats fan uns 53 quilòmetres– aixopluguen el vianant de l’implacable sol de l’estiu i de la molesta pluja i la neu de l’hivern, i fan impossible l’existència d’arbres. La construcció té l’origen en un peculiar ús abusiu de l’espai públic que consistia a allargar cap a l’exterior, sobre el carrer, el primer pis de la casa, que s’aguantava sobre bigues i columnes de fusta.

Al final, aquesta peculiar tècnica de construcció d’edificis que privatitzava una part de la via pública va obligar l’ajuntament a fixar unes normes molt estrictes: la fusta s’havia de substituir per pedra per evitar-ne els incendis i l’espai porxat havia de ser d’accés públic. El resultat de tot plegat és que avui el vianant pot anar d’una punta a l’altra del centre històric sense haver de patir els capricis d’una climatologia continental de grans contrastos. Fins i tot hi ha un recorregut turístic per visitar-los, sent el Portico del Pavaglione, just davant de la inacabada i enorme basílica de San Petronio, un dels més bonics i transitats.

A partir de la Piazza Maggiore, envoltada de palaus i museus impressionants, s’articula la ciutat antiga presidida per la famosa font de Neptú. Lloc de trobada obligada d’autòctons i forasters, la font era antigament un dels llocs més importants per proveir d’aigua fresca les cases, alimentar el bestiar i rentar la mercaderia que es venia als mercats. De fet, la història de Bolonya està íntimament lligada a l’aigua. Costa d’imaginar veient la ciutat ara amb els seus carrers empedrats, però durant el segle XIII va ser un dels centres industrials més importants d’Itàlia gràcies a la indústria tèxtil, sobretot la seda que Marco Polo va portar de la Xina, i als seus canals.

L’aigua banyava els fonaments de la ciutat i una complexa xarxa de canals navegables la connectava amb Venècia a través de la planura emiliana. La competència era ferotge i els conflictes sovintejaven perquè de tant en tant els seus veïns del nord tancaven els accessos dels canals a la llacuna deixant els laboriosos bolonyesos incomunicats i sense aigua per als tallers. L’únic vestigi que queda de l’extensa xarxa de canals es troba en el bonic barri que ara ocupa l’antic gueto. Amagat enmig d’un garbuix de carrerons i emmarcat en una curiosa finestra que els turistes no paren d’obrir i tancar apareix un tros del canal que alimentava un antic molí.

Seu d’un dels campus universitaris més antics del món, l’Archiginnasio, la ciutat que dóna nom al polèmic Pla Bolonya és coneguda com la roja per haver estat punta de llança durant dècades de les polítiques progressistes de la esquerra italiana. La revolucionària Bolonya té memòria i honora els seus morts donant el nom d’Anteo Zamboni, l’estudiant de 16 anys que va intentar matar Benito Mussolini l’any 1926, a un carrer de la zona universitària. Mentrestant, a la porta de l’ajuntament un monument recorda els noms de les víctimes del brutal atemptat feixista a l’estació de ferrocarril del 2 de juliol del 1980.

El caràcter bolonyès és afable, obert i molt més humil que el dels seus veïns venecians o florentins. Més senzills a l’hora de vestir-se i menys cerimoniosos a l’hora de relacionar-se amb els altres, els bolonyesos mostren el seu amagat refinament en les coses de menjar. L’oferta gastronòmica de tota la regió, començant pels vins i seguint pels embotits i els formatges, és impressionant.

És impossible tornar a casa sense uns quants quilos de més, en gran part per culpa dels preus assequibles de les botigues d’alimentació i dels restaurants localitzats en el Quadrilatero format pels estrets carrers de Pescherie Vecchie, Caprarie, Clavature i Drapperie.

Entre les moltes meravelles culinàries destaca el ragú, una salsa a base de tomàquet i carn de la part més greixosa de la panxa del porc. La recepta dels tortellini farcits de carn de porc, pernil cru, mortadel·la i formatge parmesà que els bolonyesos mengen amb brou està registrada des del 1974 i, si amb això no en tenim prou, podem tastar la lasagna, els tagliatelle, les tortes d’arròs i el certosino, un pa d’espècies típic del Nadal. La dita popular que assegura que a Bolonya es menja en un any allò que a Venècia es menja en dos, a Roma en tres, a Torí en cinc i a Gènova en vint és una veritat com un temple.

Vueling ofereix vols diaris de Barcelona a Bolonya.

L’Hivernacle del Parc de la Ciutadella, tancat a pany i forrellat des de l’any 2009 i en un estat de degradació lamentable, recuperarà el seu antic esplendor l’estiu de l’any que ve després de sotmetre’s a un nou lífting. Les esperades obres de restauració de l’emblemàtic edifici modernista, construït amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 i actualment refugi provisional de persones sense sostre, estan pressupostades en 802.871 euros, començaran aquest mes d’octubre i es preveu que durin uns vuit mesos.

Fins a tretze ofertes s’han presentat al concurs de l’Ajuntament de Barcelona. L’anunci de la licitació de les obres es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) pocs dies abans de les eleccions municipals del 24 de maig i el termini de presentació dels projectes es va tancar el 3 de juliol passat. L’objectiu de la nova reforma, anunciada i ajornada repetidament pels diferents governs municipals i aprovada definitivament a finals del mandat de Xavier Trias, és recuperar les malmeses façanes, amb les seves estructures de ferro i vidre força deteriorades pel pas del temps, les bretolades i els efectes de l’aigua, i també l’interior dels pavellons.

El seu futur ús ciutadà una vegada restaurat continua sent una incògnita. De moment, des del consistori no s’ha aclarit si l’Hivernacle es convertirà en un equipament de barri o si se li donarà un ús més restrictiu donat el seu gran valor patrimonial i el seu complex manteniment. De fet, durant l’època de l’alcalde Pasqual Maragall, l’edifici modernista es va convertir en un concorregut restaurant. A les nits d’estiu també s’hi organitzaven exitosos concerts de petit format a preus populars. Les reiterades peticions de les entitats veïnals perquè esdevingués un equipament públic sempre van caure en sac foradat.

La concessió del restaurant va acabar l’any 2005 i des d’aleshores l’Hivernacle va estar tancat fins que es van escometre les primeres obres de reforma que van superar el milió d’euros. L’operació de rescat parcial es va centrar a reparar la coberta de la nau central i la que dóna al parc, i a recuperar les pintures originals de les belles decoracions florals. També s’hi va instal·lar una barrera antihumitat. Un cop acabada la costosa remodelació al setembre del 2009, el consistori va organitzar una jornada de portes obertes, però poc després va tancar l’edifici propiciant de nou la seva degradació.

L’Hivernacle, situat al bell Passeig dels Til·lers del Parc de la Ciutadella, forma part juntament amb el Castell dels Tres Dragons -antic Museu de Zoologia obra de Domènech i Montaner i actualment en obres-, el Museu Martorell –de Geologia- i l’Umbracle, del circuit monumental d’un dels parcs més estimats pels barcelonins malgrat els seus sinistres orígens com a ciutadella militar. També és un dels parcs més visitats pels turistes per la seva estratègica ubicació a cavall dels districtes de Ciutat Vella i l’Eixample. En un intent desesperat de revitalitzar la zona del Fòrum, l’any 2010 l’aleshores alcalde Jordi Hereu va decidir traslladar les col·leccions principals dels dos museus.

La controvertida decisió municipal va condemnar tot el conjunt monumental del parc a l’oblit ja que, de fet, dels quatre edificis només es pot visitar actualment l’Umbracle amb un horari restringit. La reiterada promesa de dissenyar un pla estratègic per definir els seus usos definitius mai s’ha fet realitat i des de fa uns anys tota la zona, inclosos els porxos del Passeig Picasso situats a pocs metres del Born Centre Cultural i en una de les zones de Barcelona més de moda, s’ha convertit en un niu de brutícia i en refugi de persones sense sostre.

El Hivernacle del Parque de la Ciudadela, cerrado a cal y canto desde el año 2009 y en un estado de degradación lamentable, recuperará su antiguo esplendor el verano del año que viene después de someterse a un nuevo lifting. Las esperadas obras de restauración del emblemático edificio modernista, construido con motivo de la Exposición Universal de 1888 y actualmente refugio provisional de personas sin techo, están presupuestadas en 802.871 millones de euros, comenzarán en octubre y se prevé que duren unos ocho meses.

Hasta trece ofertas se han presentado al concurso del Ayuntamiento de Barcelona. El anuncio de la licitación de las obras se publicó en el Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (BOPB) pocos días antes de las elecciones municipales del 24 de mayo y el plazo de presentación de los proyectos se cerró el 3 de julio pasado. El objetivo de la nueva reforma, anunciada y aplazada repetidamente por los diferentes gobiernos municipales y aprobada definitivamente a finales del mandato de Xavier Trias, es recuperar las estropeadas fachadas, con sus estructuras de hierro y vidrio muy deterioradas por el paso de tiempo, las gamberradas y los efectos del agua, y también el interior de los pabellones.

Su futuro uso ciudadano una vez restaurado continua siendo una incógnita. De momento, desde el consistorio no se ha aclarado si el Hivernacle se convertirá en un equipamiento de barrio y si se le dará un uso más restringido dado su gran valor patrimonial y su complejo mantenimiento. De hecho, durante la época del alcalde Pasqual Maragall, el edificio modernista se convirtió en un concurrido restaurante. Durante las noches de verano también se organizaban exitosos conciertos de pequeño formato a precios populares. Las reiteradas peticiones de las entidades vecinales para que fuera un equipamiento público siempre fueron ignoradas.

La concesión del restaurante se acabó en 2005 y desde entonces el Hivernacle estuvo cerrado hasta que se acometieron las primeras obras de reforma que superaron el millón de euros. La operación de rescate parcial se centró en reparar la cubierta de la nave principal y la que da al parque, y en recuperar las pinturas originales de las bellas decoraciones florales. También se instaló una barrera antihumedad. Una vez acabada la costosa remodelación en septiembre de 2009, el consistorio organizó una jornada de puertas abiertas, pero poco después cerró el edificio propiciando de nuevo su degradación.

El Hivernacle, situado en el bello Paseo de los Tilos del Parque de la Ciudadela, forma parte junto con el Castell dels Tres Dragons –antiguo Museo de Zoología obra de Domènech i Montaner, y actualmente en obras-, el Museo Martorell –de Geología- y el Umbracle, del circuito monumental de uno de los parques más queridos por los barceloneses a pesar de su siniestro origen como ciudadela militar. También es uno de los más visitados por los turistas por su estratégica ubicación a caballo de los distrito de Ciutat Vella y el Eixample. En un intento desesperado de revitalizar la zona del Fòrum, el año 2010 el entonces alcalde Jordi Hereu decidió trasladar las colecciones principales de los dos museos.

La controvertida decisión municipal condenó el conjunto monumental del parque al olvido ya que, de hecho, de los cuatro edificios sólo se puede visitar actualmente el Umbracle con un horario restringido. La reiterada promesa de diseñar un plan estratégico para definir sus usos definitivos nunca se ha hecho realidad y desde hace años toda la zona, incluidos los porches del Paseo Picasso situados a pocos metros del Born Centre Cultural y en una de las zonas de Barcelona más de moda, se ha convertido en un nido de suciedad y en refugio de personas sin techo.

Agustí Colom és el nou regidor del districte de l’Eixample. Lluny de sentir-se com un extraterrestre que aterra en un altre planeta, Colom se sent com a casa o, com diu ell mateix, com el regidor del seu poble. Coneix de primer mà els problemes del districte més gran de Barcelona perquè viu en un dels seus barris i del primer tema que parla és, naturalment, de la falta d’equipaments.

De professor de teoria econòmica i exmembre de la Sindicatura de Comptes a responsable d’ocupació, empresa i turisme, i regidor de l’Eixample. Com porta això de fer-se càrrec del districte més gran de Barcelona i, juntament amb el de Ciutat Vella, el més complex?

És un canvi volgut. A més, ser regidor de l’Eixample és una gran satisfacció perquè jo hi visc i és com ser el regidor del meu poble. Conec de primera mà els problemes del districte: desnonaments, pobresa, falta d’equipaments...i això ajuda.

A nivell de districte, un dels seus problemes endèmics és la falta d’equipaments. Quines són les prioritats d’aquest mandat?

La prioritat més immediata que ens hem marcat des del punt de vista d’equipaments i, en general de tot, és desencallar tots els projectes que estaven mig aturats. Donarem continuïtat als processos que ja s’havien iniciat en l’anterior mandat municipal com és el cas del projecte per convertir l’antic edifici de l’ONCE en dependències municipals, una escola d’adults, un centre de normalització lingüística i espais per a entitats. Calia que s’acabés de desencallar un contracte de gestió i ho hem fet amb la idea de complir els terminis previstos.

I quines són les mesures més urgents?

Tenim entre mans el cas de Germanetes, de l’institut del carrer Viladomat i de les obres del Mercat de Sant Antoni, molt endarrerides per la troballa de jaciments. Cal donar-li una embranzida. Hem entomat el tema Transformadors i la Casa Groga, per exemple, i també tenim en ment buscar una solució per al cine Niza del barri de Sagrada Família.

En el cas del cine Niza, els veïns proposen que l’Ajuntament compri el terreny. Ho veu com una opció viable?

Aquesta solució és qüestionable. Hem de pensar també en l’erari públic i hem d’estudiar quina és la millor opció. Encara no ens hem posat en aquest tema, però el que vull destacar és que fins el maig passat no hi havia cap solució perquè no hi havia diàleg. Ara buscarem la millor solució després d’atendre i estudiar les demandes del barri. Són situacions complexes perquè han de satisfer els veïns i evitar que tinguin un cost elevat per a la ciutat.

Abans ha esmentat la sala Transformadors. CiU va presentar un polèmic projecte que convertia aquest equipament de joves en un espai destinat bàsicament a serveis per a la gent gran. Haurien d’haver començat les obres per tirar l’edifici a terra i, de moment, continua dempeus.

No han començat les obres perquè nosaltres hem aturat la fase del projecte executiu aprovat per CiU. En el nostre programa electoral havíem defensat que aquest espai fos per a joves, per això el primer que hem fet és no licitar el projecte executiu de Transformadors tal com estava fet. La idea és revisar-lo i fer-ho amb la participació dels veïns i de les entitats juvenils del barri del Fort Pienc.

Ara està ocupat per un grup de joves anarquistes.

Ho sabem. Tanmateix, nosaltres dialogarem amb les entitats implicades que són del barri. Quan tinguem dissenyat el projecte funcional definitiu, començarem la seva execució. En paral·lel parlarem amb els ocupes per fer-los entendre que allò és un espai municipal i que les entitats del barri volen que sigui un equipament gestionat per l’Ajuntament de Barcelona.

La pressió turística és un gran repte per a la ciutat i també preocupa al districte. Tenim damunt la taula una moratòria de llicències turístiques i un Consell de Turisme en marxa. Com a responsable municipal en aquesta àrea veu alguna solució a curt termini?

Barcelona és un pol d’atracció turística indiscutible i el que ha passat és que  fins ara s’ha fet deixadesa del seu govern. Totes les ciutats que s’han trobat en la mateixa situació del turisme de masses han anat prenent decisions per governar-lo, ordenar-lo. Nosaltres també ho hem fet. El turisme té un gran impacte sobre el territori i aquest impacte és molt desigual, concentrat sobretot en Ciutat Vella i una part de l’Eixample. Una de les formes d’intentar redistribuir aquest desequilibri és tenir un càlcul de les càrregues en allotjaments que suporten els barris i determinar de forma objectiva quins d’ells estan saturats i quins tenen encara una certa capacitat. Volem distribuir els nous allotjaments turístics nous en funció d’aquest criteri. Això és el que pretenem fer amb la moratòria i per fer aquest càlcul necessitem no tenir la pressió de les llicències. El període és d’un any, però tenim el compromís de fer-ho el més ràpid possible perquè a l’abril de l’any que ve venç la moratòria parcial que pesava sobre la Vila de Gràcia i calculem que en aquestes dates ja tindrem el pla especial. També volem fer un procés de debat perquè cal una certa coresponsabilitat dels veïns i dels operadors econòmics, per això crearem un ens de participació per discutir el pla.

Quant començaran els treballs del Consell del Turisme?

A partir del setembre elaborarem el reglament i crec que a mitjans del trimestre que ve ja estarà enllestit. La proposta de reglament que farem nosaltres aposta per tenir una representació equilibrada d’interlocutors i contemplem quatre grans grups: els professionals i agents econòmics, el moviment veïnal i ecologista, representants dels moviments culturals i socials, i, finalment, un grup d’experts. El Consell de Turisme de la ciutat tindrà dues funcions principals: situar el debat i les decisions vinculades al Pla Especial d’Allotjaments Turístics, i de forma paral·lela i immediata l'actualització del Pla Estratègic de Turisme 2010-2015 perquè ens ajudarà a encertar en la diagnosi. A més de tot això, també volem crear un Observatori del Turisme de Barcelona que ens permeti conèixer la realitat i que ens ajudi en la part de gestió i organització. Necessitem tenir la capacitat de governar el turisme i ens calen eines pròpies i aquest observatori ens ajudarà molt.

Es parla del model venecià com a exemple del que no hauria de fer Barcelona. Hi ha en aquest moment alguna ciutat que hagi estat capaç de gestionar de forma eficaç el turisme massiu?

Tenim alguns exemples. Londres va prendre mesures en temes de mobilitat, per exemple, i París també les està estudiant. Més que veure com volem ser, que ja ho sabem, perquè volem una ciutat confortable per als veïns i amable per als turistes, el que hem de fer és buscar solucions per minimitzar els efectes negatius actuals que el turisme de masses té sobre la ciutat. El turisme és una font de riquesa molt important per a Barcelona i si no se sent ben tractat, acaba fugint. Ara s’estan posant algunes propostes damunt la taula per intentar respondre al turisme de masses: taxes turístiques, suspensions temporals de llicències, regulació de fluxos, redistribució de les visites al llarg de l’any, descentralització de l’oferta d’allotjaments...S’han d’estudiar. L’Hospitalet de Llobregat ha ofert els seus hotels, per exemple.

Però no es pot obligar un turista que vol visitar Barcelona a allotjar-se a L’Hospitalet de Llobregat.

Està tan lluny L’Hospitalet com Pedralbes o Nou Barris del centre de Barcelona. El que determina l’elecció d’un allotjament és tenir una parada de metro o d’autobús al costat. Hi ha molts turistes que busquen la singularitat i fugen de les visites típiques. Per això hem de ser capaços de crear espais atractius a la ciutat on la gent es vulgui perdre i Barcelona té atractius de sobres per oferir aquesta possibilitat. Ara tenim un gruix important de turistes que ens visiten un dia i que s’allotgen a la Costa Daurada o la Costa Brava. Hi ha gent que prefereix dormir fora de Barcelona i això ho hem d’aprofitar. Qui vol fer una inversió d’un hotel al centre de la ciutat, evidentment ho justificarà dient que el turista busca el centre, però el tema és que el dia que el centre de Barcelona estigui ple d’hotels haurà perdut tot el seu atractiu perquè ningú va a una zona que estigui només plena d’hotels. Hem d’evitar que el turisme mori d’èxit i seguirem buscant solucions.

La moratòria ha estat molt criticada i se’ls ha retret la falta de diàleg i la poca idoneïtat de la mesura. Perdrem ocupació i projecció internacional, com diu l’oposició?

No. Si tu vols fer una moratòria que sigui eficaç has de prendre la decisió en silenci i s’ha de fer d’un dia per a l’altre. Si haguéssim anunciat que en una setmana suspeníem les llicències, hauríem tingut un allau de peticions. Si l’anuncies prèviament és que no vols que sigui factible. La gent que ho havia de saber ho sabia, per tant ningú ens pot acusar de falta de diàleg ni de tics autoritaris. Jo he parlat amb els principals operadors turístics per explicar-los la mesura i tots l’entenen i, fins i tot, n’hi ha que la defensen. Hem d’intentar governar el turisme i per poder-ho fer cal tenir un espai de tranquil·litat on fer aquest debat, i això és el que busca la moratòria. Sempre que hi ha un canvi de govern es genera una certa expectativa, però el nostre tarannà és de diàleg perquè volem fer una ciutat dinàmica i equitativa per a tothom.

Un dels molts projectes que s’ha quedat en el tinter per la moratòria és el de la transformació de la Torre Agbar en un hotel.

De moment no s’ha quedat en el tinter perquè no havia presentat cap llicència d’obres i no sabem quan l’anaven a presentar. Potser d’aquí a dos dies o d’aquí a tres anys. De totes les llicències suspeses per la moratòria, a la primavera que ve ens trobarem que moltes no es veuran afectades, sobretot les que estiguin en zones poc concorregudes. Veient on està el projecte d’allotjament turístic es podrà intuir fàcilment si estarà afectat o no.

I què passarà amb les llicències afectades?

Farem una anàlisi. Igual és només un problema d’ubicació o de redimensionament del projecte. Ja veurem.

Un dels barris de l’Eixample més afectats per la massificació turística és el de Sagrada Família. Una de les principals queixes de l’Associació de Veïns i d’altres entitats ha estat la falta de diàleg amb l’anterior regidor. És conscient de les expectatives que ha generat la seva arribada al districte?

El primer que he fet com a regidor ha estat reunir-me amb totes les associacions veïnals per conèixer de primera mà les seves demandes. Amb la de Sagrada Família, un dels temes que es va plantejar era el Pla d’Acció del barri que estava aturat. Per això l’hem reactivat i una de les propostes que hem desencallat és el nou circuit dels busos turístics que es començarà a aplicar els pròxims dies. També estem estudiant alliberar voreres perquè hi hagi més espai per als vianants.

Així que també veu factible aquesta proposta veïnal?

Sí. El tros del carrer Marina més a tocar de la Sagrada Família serà peatonal els caps de setmana. Serà un estudi pilot que ens ajudarà a pensar en futures mesures i en actuacions a mig i llarg termini.

Aposta per mantenir la figura de l’agent cívic malgrat les crítiques?

De moment sí. Crec que el problema del barri és que el volum de turistes és tal que desborda tothom. Entenc els veïns quan critiquen la falta de resultats de la feina dels agents cívics, però és que la situació està tan desbordada que una persona sola no pot fer res davant milers de turistes. Per això, reforçarem aquest servei. Hem d’anar introduint millores per fer menys insuportable la vida dels veïns del barri durant aquests mesos d’estiu. Tanmateix, el tema de fons és la reordenació de l’espai de Sagrada Família. És un problema de ciutat, no només de districte.

Un dels lemes de la campanya d’Ada Colau va ser “fem fora els lobbies de la ciutat”. El temple de la Sagrada Família ha mantingut sempre una relació privilegiada amb tots els governs de Barcelona i hi ha qui diu que les obres no tenen llicència. S’atrevirà vostè amb la Sagrada Família?lobbies

Té una llicència d’obres de l’any 1901. El temple ha demanat sempre permís quan ha hagut de fer una ocupació de l’espai públic. És cert que no té una llicència d’obres adaptada als temps moderns, però no està fent cap actuació impune, potser singular. Ara bé, nosaltres no estem aquí perquè ningú gaudeixi de privilegis. Per tant, no tractarem la Sagrada Família com un interlocutor privilegiat respecte a la resta d’entitats. Encara no m’he reunit amb la direcció del temple i espero que la relació serà fluida i amable. Quan parlo de reordenar l’espai al voltant de la Sagrada Família, això s’ha de fer des del lideratge de l’Ajuntament, no de la Junta del temple. Per això, igual que als veïns els demanem que tinguin capacitat d’entomar la situació i als operadors econòmics que garanteixin la convivència, al temple també li haurem de demanar que posi més de la seva part. Igual que té uns guanys econòmics a partir de les visites, hauríem d’estudiar de quina forma hauria de donar part d’aquest retorn a la ciutat, sobretot al seu entorn més pròxim perquè és on genera molts més problemes. S’haurà d’estudiar com col·labora per minimitzar els efectes negatius que la seva activitat té al seu entorn més pròxim.

El veig optimista.

Evidentment.

Agustí Colom es el nuevo regidor del distrito del Eixample. Lejos de sentirse un extraterrestre que aterriza en otro planeta, Colom se siente como en casa o, como él dice, como el regidor de su pueblo. Conoce de primera mano los problemas del distrito más grande de Barcelona porque vive en uno de sus barrios y del primer tema que habla es, naturalmente, de la falta de equipamientos.

De profesor de teoría económica y exmiembro de la Sindicatura de Cuentas a responsable de ocupación, empresa y turismo, y regidor del Eixample. ¿Cómo lleva hacerse cargo del distrito más grande de Barcelona y, juntamente con el de Ciutat Vella, el más complejo?

Es un cambio buscado. Además, ser regidor del Eixample es una gran satisfacción porque yo vivo en el distrito y es como ser el regidor de mi pueblo. Conozco de primera mano los problemas del distrito: desahucios, pobreza, falta de equipamientos…y eso ayuda.

A nivel de distrito, uno de sus problemas endémicos es la falta de equipamientos. ¿Cuáles son las prioridades de este mandato?

La prioridad más inmediata que nos hemos marcado desde el punto de pista de equipamientos y, en general de todo, es desencallar todos los proyectos que estaban medio parados. Daremos continuidad a los procesos que ya se habían iniciado en el anterior mandato municipal como es el caso del proyecto para convertir el antiguo edificio de la ONCE en dependencias municipales, una escuela de adultos, un centro de normalización lingüística y espacio para entidades. Se tenía que desencallar un contrato de gestión y lo hemos hecho con la idea de cumplir los plazos previstos.

¿Y cuáles son las medidas más urgentes?

Tenemos entre manos el caso de Germanetes, del Instituto de la calle Viladomat y de las obras del Mercado de Sant Antoni, muy atrasadas por los descubrimientos de yacimientos. Hace falta darle un empujón. Hemos afrontado el tema de Transformadors y de la Casa Groga, por ejemplo, y también tenemos en mente buscar una solución para el cine Niza del barrio de Sagrada Familia.

En el caso del cine Niza, los vecinos proponen que el Ayuntamiento compre el terreno. ¿Lo ve como una opción viable?

Esta solución es cuestionable. Tenemos que pensar también en el erario público y hemos de estudiar cuál es la mejor opción. Todavía no nos hemos puesto en este tema, pero quiero destacar que hasta el mes de mayo pasado no había ninguna solución porque no había dialogo. Ahora buscaremos la mejor solución después de atender y estudiar las demandes del barrio. Son situaciones complejas porque han de satisfacer a los vecinos y evitar que tengan un coste elevado para la ciudad.

Antes ha nombrado la sala Transformadors. CiU presentó un polémico proyecto que convertía este equipamiento de jóvenes en un espacio destinado básicamente a servicios para gente mayor. Tendrían que haber empezado las obras para tirar abajo el edificio y, de momento, sigue en pie.

No han comenzado las obras porque nosotros hemos parado la fase del proyecto ejecutivo aprobado por CiU. En nuestro programa electoral habíamos defendido que este espacio fuera para los jóvenes, por eso lo primero que hemos hecho es no licitar el proyecto ejecutivo de Transformadors tal y como estaba hecho. La idea es revisarlo y hacerlo con la participación de los vecinos y de las entidades juveniles del barrio del Fort Pienc.

Ahora está ocupado por un grupo de jóvenes anarquistas.

Lo sabemos. Sin embargo, nosotros dialogaremos con las entidades implicadas que son del barrio. Cuando tengamos diseñado el proyecto funcional definitivo, comenzaremos su ejecución. En paralelo hablaremos con los ocupas para hacerles entender que es un espacio municipal y que las entidades del barrio quieren que sea un equipamiento gestionado por el Ayuntamiento de Barcelona.

La presión turística es un gran reto para la ciudad y también preocupa en el distrito. Tenemos encima de la mesa una moratoria de licencias turísticas y un Consejo de Turismo en marcha. Como responsable municipal en esta área, ¿ve alguna solución a corto plazo?

Barcelona es un polo de atracción turística indiscutible y lo que ha pasado es que hasta ahora se ha hecho dejadez de su gobierno. Todas las ciudades que se han encontrado en la misma situación del turismo de masas han ido tomando decisiones para gobernarlo, para ordenarlo. Nosotros también lo hemos hecho. El turismo tienen un gran impacto sobre el territorio y este impacto es muy desigual, concentrado sobre todo en Ciutat Vella y una parte del Eixample. Una de las formas de intentar redistribuir este desequilibrio es tener un cálculo de las cargas en alojamientos que soportan los barrios y determinar de forma objetiva cuáles están saturados y cuáles tienen todavía una cierta capacidad. Queremos distribuir los nuevos alojamientos turísticos en función de este criterio. Eso es lo que pretendemos hacer con la moratoria y para hacer este cálculo necesitamos no tener la presión de las licencias. El periodo es de un año, pero tenemos el compromiso de hacerlo lo más rápido posible porque en abril del año que viene vence la moratoria parcial que pesaba sobre la Vila de Gràcia y calculamos que en estas fechas ya tendremos el plan especial. También queremos hacer un proceso de debate porque hace falta una cierta corresponsabilidad de los vecinos y de los operadores económicos, por eso crearemos un ente de participación para discutir el plan.

¿Cuándo empezarán los trabajos del Consell de Turisme?

A partir de septiembre elaboraremos el reglamento y creo que para mediados del trimestre que viene ya estará listo. La propuesta de reglamento que haremos nosotros apuesta por tener una representación equilibrada de interlocutores y contemplamos cuatro grandes grupos: los profesionales y agentes económicos, el movimiento vecinal y ecologista, representantes de movimientos culturales y sociales, y, finalmente, un grupo de expertos. El Consell de Turisme de la ciudad tendrá dos funciones principales: situar el debate y las decisiones vinculadas en el Plan Especial de Alojamientos Turísticos, y de forma paralela e inmediata la actualización del Plan Estratégico de Turismo 2010-2015 porque nos ayudará a acertar en el diagnóstico. Además de todo esto, también queremos crear un Observatorio del Turismo de Barcelona que nos permita conocer la realidad y que nos ayude en la parte de gestión y organización. Necesitamos tener capacidad de gobernar el turismo y necesitamos herramientas propias y este observatorio nos ayudará mucho.

Se habla del modelo veneciano como ejemplo de lo que no tendría que ser Barcelona. ¿Hay en este momento alguna ciudad que haya sido capaz de gestionar de forma eficaz el turismo masivo?

Tenemos algunos ejemplos. Londres tomó medidas en temas de movilidad, por ejemplo, y París también las está estudiando. Más que ver cómo queremos ser, que ya lo sabemos porque queremos una ciudad confortable para los vecinos y amable para los turistas, lo que hemos de hacer es buscar soluciones para minimizar los efectos negativos actuales que el turismo de masas tiene sobre la ciudad. El turismo es una fuente de ingresos muy importante para Barcelona y si no se siente bien tratado, acaba huyendo. Ahora se están poniendo algunas propuestas sobre la mesa para responder al turismo de masas: tasas turísticas, suspensiones temporales de licencias, regulación de flujos, redistribución de las visitas a lo largo del año, descentralización de la oferta de alojamientos... Se han de estudiar. L’Hospitalet de Llobregat ha ofrecido sus alojamientos, por ejemplo.

Pero no se puede obligar a un turista que quiere visitar Barcelona a alojarse en L’Hospitalet de Llobregat.

Está tan lejos L’Hospitalet como Pedralbes o Nou Barris del centro de Barcelona. Lo que determina la elección de un alojamiento es tener una parada de metro o de autobús al lado. Hay muchos turistas que buscan la singularidad y huyen de las visitas típicas. Por eso hemos de ser capaces de crear espacios atractivos en la ciudad dónde la gente se quiera perder y Barcelona tiene atractivos de sobras para ofrecer esta posibilidad. Ahora tenemos un grupo importante de turistas que nos visitan un día y que se alojan en la Costa Dorada o en la Costa Brava. Hay gente que prefiere dormir fuera de Barcelona y eso lo tenemos que aprovechar. Quien quiere hacer una inversión de un hotel en el centro de la ciudad, evidentemente lo justificará diciendo que el turista busca el centro, pero el tema es que el día que el centro de Barcelona esté lleno de hoteles habrá perdido todo su atractivo porque nadie va a una zona que esté sólo llena de hoteles. Tenemos que evitar que el turismo muera de éxito y seguiremos buscando soluciones.

La moratoria ha sido muy criticada y se les ha echado en cara la falta de diálogo y la poca idoneidad de la medida. ¿Perderemos ocupación y proyección internacional, como dice la oposición?

No. Si tú quieres hacer una moratoria que sea eficaz, has de tomar la decisión en silencio y se ha de hacer de un día para otro. Si hubiésemos anunciado que en una semana suspenderíamos las licencias, habríamos tenido un alud de peticiones. Si lo anuncias previamente es que no quieres que sea factible. La gente que lo tenía que saber ya lo sabía, por tanto nadie nos puede acusar de falta de diálogo ni de tics autoritarios. Yo he hablado con los principales operadores turísticos para explicarles la medida y todos la entienden e, incluso, hay algunos que la defienden. Hemos de intentar gobernar el turismo y para poderlo hacer hay que tener un espacio de tranquilidad donde hacer este debate, y esto es lo que busca la moratoria. Siempre que hay un cambio de gobierno se genera una cierta expectativa, pero nuestro talante es de diálogo porque queremos hacer una ciudad dinámica y equitativa para todo el mundo.

Uno de los muchos proyectos que se han quedado en el tintero por la moratoria es el de la transformación de la Torre Agbar en un hotel.

De momento no se ha quedado en el tintero porque no había presentado ninguna licencia de obras y no sabemos cuándo lo iba a hacer. Quizás de aquí a dos días o de aquí a tres años. De todas las licencias suspendidas por la moratoria, en la primavera que viene nos encontraremos que muchas no se verán afectadas, sobre todo las que están en zonas poco concurridas. Viendo dónde está el proyecto de alojamiento turístico se podrá intuir fácilmente si estará afectado o no.

¿Y qué pasará con las licencias afectadas?

Haremos un análisis. Igual es sólo un problema de ubicación o de redimensión del proyecto. Ya veremos.

Uno de los barrios del Eixample más afectados por la masificación turística es el de Sagrada Familia. Una de las principales quejas de la Asociación de Vecinos y de otras entidades ha sido la falta de diálogo con el anterior regidor. ¿Es consciente de las expectativas que ha generado su llegada al distrito?

Lo primero que he hecho como regidor ha sido reunirme con todas las asociaciones vecinales para conocer de primera mano sus demandas. Con la de Sagrada Familia, uno de los temas que se planteó fue el Plan de Acción del barrio que estaba paralizado. Por eso lo hemos reactivado y una de las propuestas que hemos desencallado es el nuevo circuito de los buses turísticos que se comenzará a aplicar en los próximos días. También estamos estudiando liberar aceras para que haya más espacio para los peatones.

¿Así que también ve factible esta propuesta vecinal?

Sí. Por eso el trozo de la calle Marina más cercana a la Sagrada Familia será peatonal los fines de semana. Será un estudio piloto que nos ayudará a pensar en futuras medidas y actuaciones a medio y largo plazo.

¿Apuesta por mantener la figura del agente cívico a pesar de las críticas?

De momento, sí. Creo que el problema del barrio es que el volumen de turistas es tal que desborda a todo el mundo. Entiendo a los vecinos cuando critican la falta de resultados del trabajo de los agentes cívicos, pero es que la situación está tan desbordada que una persona sola no puede hacer nada frente a miles de turistas. Por eso, reforzaremos este servicio. Hemos de ir introduciendo mejoras para hacer menos insoportable la vida de los vecinos del barrio durante estos meses de verano. Sin embargo, el tema de fondo es la reordenación del espacio de Sagrada Familia. Es un problema de ciudad, no sólo de distrito.

Uno de los lemas de la campaña de Ada Colau fue “echemos a los lobbies de la ciudad”. El templo de la Sagrada Familia ha mantenido siempre una relación privilegiada con todos los gobiernos de Barcelona y hay quién dice que las obras no tienen licencia. ¿Se atreverá usted con la Sagrada Familia?lobbies

Tiene una licencia de obras del año 1901. El templo ha pedido siempre permiso cuando ha tenido que hacer una ocupación del espacio público. Es cierto que no tiene una licencia de obras adaptada a los tiempos modernos, pero no está cometiendo ninguna actuación impune, quizás singular. Ahora bien, no estamos aquí para que nadie disfrute de privilegios. Por tanto, no trataremos a la Sagrada Familia como a un interlocutor privilegiado respecto al resto de entidades. Todavía no me he reunido con la dirección del templo y espero que la relación sea fluida y amable. Cuando hablo de reordenar el espacio alrededor de la Sagrada Familia, esto se ha de hacer desde el liderazgo del Ayuntamiento, no de la Junta del templo. Por eso, igual que a los vecinos les pedimos que tengan la capacidad de encajar la situación y a los operadores económicos que garanticen la convivencia, al templo también le tendremos que pedir que ponga más de su parte. Igual que tiene unas ganancias económicas a partir de las visitas, tendríamos que estudiar de qué manera tendría que dar parte de este retorno a la ciudad, sobre todo a su entorno más próximo porque es dónde genera más problemas. Se tendrá que estudiar cómo colabora para minimizar los efectos negativos que su actividad tiene en su entorno más próximo.

Le veo optimista.

Evidentemente.

La biblioteca del barri de Fort Pienc, al districte de l’Eixample, no reobrirà les seves portes fins a l’estiu de l’any que ve com a mínim. La raó són les complexes obres que s’hauran de fer per substituir el fals sostre que es va esfondrar el 15 de juny passat a la zona infantil de la planta baixa en horari d’atenció al públic. El sinistre no va provocar danys personals perquè l’equipament es va desallotjar minuts abans gràcies a l’avís d’un usuari i a la ràpida intervenció dels treballadors del centre.

L’informe previ realitzat pels tècnics de l’Ajuntament de Barcelona ha conclòs que l’esfondrament es va produir per la instal·lació defectuosa del sistema d’ancoratge de les peces que subjecten les plaques del fals sostre. Ara, en paral·lel a la redacció del projecte de reforma definitiu que es començarà a fer a partir del setembre, s’ha obert un expedient informatiu per confirmar les causes de l’accident i concretar-ne les responsabilitats.

Les obres obligaran a enderrocar tot el fals sostre i a reconstruir-lo de nou, i no només afectaran la biblioteca. El vestíbul i la sala d’exposicions del Centre Cívic també s’hauran de tancar al públic per substituir les plaques. En total es canviaran 4.000 metres quadrats de sostre danyat i també s’haurà de reposar el mobiliari i el material didàctic i de lectura malmesos. Les afectacions al Centre Cívic, que no reobrirà les seves portes fins a finals d’agost per facilitar les inscripcions a les activitats de tardor, obligaran a obrir un accés provisional pel carrer Alí Bei i fins a principis del 2016 no es preveu que el centre recuperi la seva activitat normal.

La biblioteca Fort Pienc, que pren el nom d’una de les fortificacions militars que va fer construir Felip V per vigilar Barcelona i que està especialitzada en arquitectura contemporània i disseny, es va inaugurar fa dotze anys. El seu disseny és obra de l’arquitecte Josep Llinàs, que el mateix any va rebre el premi Ciutat de Barcelona d’arquitectura i urbanisme pel conjunt d’edificis que integren l’illa Fort Pienc i que inclouen, a més de la biblioteca i el centre cívic, una residència d’avis i una escola bressol.

La biblioteca del barrio de Fort Pienc, en el distrito del Eixample, no reabrirá sus puertas hasta el verano del año que viene como mínimo. La razón son las complejas obras que se tendrán que hacer para substituir el falso techo que se desprendió el pasado 15 de junio en la zona infantil de la planta baja en horario de atención al público. El siniestro no provocó daños personales porque el equipamiento se desalojó minutos antes gracias al aviso de un usuario y a la rápida intervención de los trabajadores del centro.

El informe previo realizado por los técnicos del Ayuntamiento de Barcelona ha concluido que el desprendimiento se produjo por la instalación defectuosa del sistema de anclaje de las piezas que sujetan las placas del falso techo. Ahora, en paralelo a la redacción del proyecto de reforma definitivo que se comenzará a hacer a partir de septiembre, se ha abierto un expediente informativo para confirmar las causas del accidente y concretar las responsabilidades.

Las obras obligarán a tirar abajo todo el falso techo y a reconstruirlo de nuevo, y no solo afectarán a la biblioteca. El vestíbulo y la sala de exposiciones del Centre Cívic también se tendrán que cerrar al público para substituir las placas. En total se cambiarán 4.000 metros cuadrados de techo dañado y también se tendrá que reponer el mobiliario y el material didáctico y de lectura estropeados. Las afectaciones en el Centre Cívic, que no reabrirá sus puertas hasta finales de agosto para facilitar la inscripción a los cursos de otoño, obligarán a abrir un acceso provisional por la calle Alí Bei y hasta principios de 2016 no está previsto que el centro recupere su actividad normal.

La biblioteca Fort Pienc, que toma el nombre de una de las fortificaciones militares que construyó Felipe V para vigilar Barcelona y que está especializada en arquitectura contemporánea y diseño, se inauguró hace doce años. Su diseño es obra del arquitecto Josep Llinàs, que el mismo año recibió el premio Ciutat de Barcelona de arquitectura y urbanismo por el conjunto de edificios que integran la isla Fort Pienc y que incluyen, además de la biblioteca y del centro cívico, una residencia para gente mayor y una guardería.

La Marea Pensionista porta des del 2013 lluitant contra la congelació de les pensions. El seu portaveu, Domiciano Sandoval, insisteix que és un problema que afecta tota la societat i anuncia noves mobilitzacions de la plataforma de cara a aquesta tardor.

La Marea Pensionista es va constituir a Barcelona l’any 2013. Dos anys després segueixen sent vigents les seves reivindicacions?

Estem en un moment crucial. El dilluns 13 de juliol ens vam reunir a Madrid amb representants de plataformes similars de vuit comunitats autònomes per presentar a finals de setembre o principis d’octubre el programa de mobilitzacions de la Marea Pensionista de cara a la tardor. L’objectiu és fer-ho de forma coordinada a nivell estatal tot i que sabem que els jubilats són molt difícils de mobilitzar. Molts tenen molta por a perdre la pensió o tenen limitacions per raons de salut, per exemple. De totes formes confio que això començarà a canviar quan l’IPC comenci a pujar i les seves pensions es mantinguin al 0,25%.

S’han atrevit a denunciar el govern Rajoy per haver retallat les pensions l’any 2012, però portem més de trenta anys de reformes del sistema públic de pensions al marge del color del partit polític que ha governat. ¿Per què no s’han mobilitzat abans?

Jo voldria desmuntar els tòpics al voltant d’aquest tema. Quan parles de la retallada de les pensions la gent es pensa que és un problema que només afecta els pensionistes i no és veritat. Els pensionistes ja tenim reconeguda la nostra pensió, sigui més gran o més petita. Ens la poden congelar o ens la poden retallar com han fet a Grècia o a Portugal seguint els mandats austericides de la Unió Europea. Els que sí que han d’estar realment preocupats són els que s’incorporin al sistema públic de pensions a partir d’ara i, sobretot, a partir del 2019.  És un tòpic pensar que només ens afecta a nosaltres. És un problema de tota la ciutadania perquè més d’hora o més tard afectarà tothom.

Per què diu que a partir del 2019 encara serà pitjor?

Perquè l’any 2019 entrarà en vigor la clàusula d’estabilitat aprovada en l’última reforma del govern Rajoy que introdueix per primera vegada un element nou a l’hora de reconèixer la pensió que li correspon al treballador: l’esperança de vida. Això fins ara no es tenia en compte. Fins ara t’incorporaves al sistema a partir dels 65 anys i en funció dels anys cotitzats et calculaven la base reguladora. A partir del 2019, l’esperança de vida de la societat serà un dels factors més importants per fixar el criteri de la pensió. Ara, l’esperança de vida a Espanya es considera que està al voltant dels 85 anys per a les dones i dels 83 per als homes.

Les dones viuen més. Significa això que sortiran més mal parades a l’hora de calcular les seves pensions?

Efectivament. I això ja és un argument de pes per rebutjar la mesura del govern Rajoy perquè és inconstitucional. La Constitució no permet discriminacions per raons de gènere.

És per aquesta raó que s’ha mobilitzat ara i no quan Felipe González va començar amb les seves reformes?

Des de fa quaranta anys que sentim que el sistema públic de pensions és insostenible i això és mentida. El que passa és que sobre aquest sistema públic de pensions existeixen moltes pressions. La raó principal de les mobilitzacions actuals és la congelació de les pensions a partir del 2012. Zapatero ja va introduir la jubilació progressiva fins als 67 anys, però Rajoy va ser pitjor perquè va incomplir una de les seves promeses electorals estrella: va dir que no tocaria les pensions i al novembre les va congelar quan l’IPC havia pujat un 2,9 %. Això va provocar les primeres demandes de la mà del Col·lectiu Ronda. La meva demanda va ser la primera. Ens mobilitzem per aturar-ho perquè nosaltres no ens creiem que el sistema públic de pensions sigui insostenible. L’exemple és que fins al 2011 el fons de reserva del sistema segueix creixent fins als 70.000 milions d’euros. Ara, el fons de reserva està en uns 38.000 milions d’euros.

Per què aquesta disminució?

Per una part pressiona la reforma laboral de Rajoy. El sistema públic de pensions espanyol és de repartiment: els que treballen cotitzen per als que cobren. Al aprovar la reforma laboral, els contractes han passat de ser fixes a ser temporals, de salaris dignes hem passat a salaris de misèria… Al disminuir les cotitzacions per aquesta precarietat, el sistema se’n ressent i el govern ha de ficar la mà al fons de reserva. L’altre factor que pressiona sobre el sistema són els bancs. Sempre estan demanant al govern de torn que introdueixi mesures fiscals perquè augmentin les contribucions dels ciutadans als sistemes privats de pensions. La pregunta és: com pretenen que els ciutadans tinguin plans de pensió privats amb els sous de misèria que s’estan pagant? I amb quines garanties ? Perquè tenim els exemples de Xile o dels Estats Units on aquests sistemes privats han fet fallida i han obligat molts jubilats a tornar a treballar amb 75 anys perquè no tenen prou ingressos per viure.

Quantes demandes han presentat fins ara ?

No tenim xifres oficials, però calculem que a Catalunya hi ha unes 7.000 o 8.000. Tenim el problema que moltes de les demandes no tenen continuïtat perquè hi ha pensionistes amb problemes de salut que ho deixen estar o directament han mort. Les demandes han de ser individuals, no col·lectives perquè estem parlant de quantitats i cada cas és diferent. Nosaltres plantegem com a plataforma el suport col·lectiu als demandants i el col·lapse dels jutjats.

Vostè argumenta que les retallades de les pensions tenen una raó política, no econòmica. Tanmateix, el discurs oficial que el sistema és insostenible ha arrelat en les noves generacions. Com es pot lluitar contra això?

El discurs ha arrelat, lamentablement, però si es lluita es pot revertir la situació. El que és un contrasentit és que l’Estat faciliti via impositiva l’obertura de plans de pensió privats i digui alhora que no hi ha diners per pagar les pensions. O que faciliti als empresaris tarifes planes de 100 euros quan tothom sap que fent això disminueixen les cotitzacions socials. Després hi ha un tercer argument: per què les pensions han de ser només de cotitzacions socials? Per què les pensions no contributives s’han de finançar del sistema de la Seguretat Social? Si són no contributives, per què no les financen els pressupostos de l’Estat?. No es mantenen la Casa Real, l’Església Catòlica i l’Exèrcit amb els Pressupostos Generals de l’Estat? Doncs amb més motius s’han de mantenir les pensions.

Vostès sostenen que hi ha un milió de famílies que malviuen només de la pensió dels avis.

És cert. No vull ni pensar què passaria si això s’acabés. A Espanya hi ha uns nou milions de jubilats i la mitjana de la pensió és d’uns 900 euros.

I en aquest escenari de congelació, quin perfil de pensionista és el que surt més perjudicat?

Tots surten perjudicats, però les pensions de viduïtat encara més.

Insisteix que cal implicar els joves en la lluita de La Marea Pensionista, convèncer-los que no és una protesta d’un grup de jubilats que es queixen de les seves pensions congelades. Però com aconseguir que facin seves les reivindicacions quan estan cobrant sous miserables o no troben feina?

Hem de fer-los entendre que la pensió no és un regal, és un dret adquirit després de molts anys cotitzant.

La plataforma exigeix que les pensions s’actualitzin amb l’IPC, que es restableixi l’edat de jubilació als 65 anys i que les jubilacions no baixin dels mil euros. Creu que són reivindicacions realistes en època de crisis ?

Nosaltres creiem que sí.

La Marea Pensionista s’emmiralla en Grècia com a laboratori europeu de tisorades socials. Ara que s’han aprovat noves retallades que afectaran de nou les pensions els segueix preocupant que aquestes mesures s’acabin aplicant també aquí?

Crec que el que ha passat a Grècia amb Syriza ens ha desmuntat la mobilització, almenys a mig termini. L’escenari més real és que es tornin a fer eleccions i que hi hagi un canvi de govern. La troika ha manifestat vàries vegades com entén la democràcia. Ho va fer quan va destituir Papandreu i Berlusconi, i ho ha tornat a fer amb Tsipras. Culpen els ciutadans del sud d’Europa dels excessos, quan en realitat qui en té la culpa són els governs i les seves polítiques.

Estem en any d’eleccions i els jubilats sempre han estat un col·lectiu prioritari per als partits.

Nosaltres esperem fer fora Rajoy perquè qui decideix sobre les pensions és el govern de Madrid. Per això demanarem als jubilats que votin formacions que defensin el sistema públic de pensions. A nivell municipal també es poden prendre decisions que ens ajudin com, per exemple, baixar impostos locals o establir ajuts per poder pagar el rebut de la llum. Tot ajuda.

Els jubilats sembla que molesten. Creu que hi ha una conspiració internacional per acabar amb ells?

La directora del Fons Monetari Internacional va dir que el problema de les pensions era que els jubilats ara vivim molts anys, així que no m’estranyaria. Potser va sent hora que fem lobbing amb les farmacèutiques.

La Marea Pensionista lleva desde 2013 luchando contra la congelación de las pensiones. Su portavoz, Domiciano Sandoval, recuerda que es un problema que afecta a toda la sociedad y anuncia nuevas movilizaciones de la plataforma para este otoño.

La Marea Pensionista se constituyó en Barcelona en 2013. ¿Dos años después siguen siendo vigentes sus reivindicaciones?

Estamos en un momento crucial. El lunes 13 de julio nos reunimos en Madrid con representantes de plataformas similares de ocho comunidades autónomas para presentar a finales de septiembre o principios de octubre el programa de movilizaciones de la Marea Pensionista de cara a este otoño. El objetivo es hacerlo de forma coordinada a nivel estatal a pesar de que ya sabemos que los jubilados son muy difíciles de movilizar. Muchos tienen mucho miedo a perder la pensión o tienen limitaciones por razón de salud, por ejemplo. De todas formas confío que esto comenzará a cambiar cuando el IPC empiece a subir y sus pensiones se mantengan en el 0,25.

Se han atrevido a denunciar al gobierno Rajoy por haber recortado las pensiones en el año 2012, pero llevamos más de treinta años de reformas del sistema público de pensiones al margen del color del partido político que ha gobernado. ¿Por qué no se han movilizado antes?

Yo querría desmontar los tópicos que hay en relación a este tema. Cuando hablas de recortes de las pensiones la gente se cree que es un problema que sólo afecta a los pensionistas y no es verdad. Los pensionistas ya tenemos reconocida nuestra pensión, sea más grande o más pequeña. Nos la pueden congelar o nos la pueden recortar como han hecho en Grecia o en Portugal siguiendo los mandatos austericidas de la Unión Europea. Los que sí que tendrían que estar realmente preocupados son los que se incorporan al sistema público de pensiones a partir de ahora y, sobre todo, a partir de 2019. Es un tópico pensar que sólo nos afecta a nosotros. Es un problema de toda la ciudadanía porque más tarde o más temprano afectará a todo el mundo.

¿Por qué dice que a partir de 2019 será todavía peor?

Porque en el año 2019 entrará en vigor la cláusula de estabilidad aprobada en la última reforma del gobierno Rajoy que introduce por primera vez un elemento nuevo a la hora de reconocer la pensión que le corresponde al trabajador: la esperanza de vida. Eso hasta ahora no se tenía en cuenta. Hasta ahora te incorporabas al sistema a partir de los 65 años y en función de los años cotizados te calculaban la base reguladora. A partir de 2019, la esperanza de vida de la sociedad será uno de los factores más importantes para fijar el criterio de la pensión. Ahora la esperanza de vida en España se considera que está alrededor de los 85 años para las mujeres y de los 83 para los hombres.

Las mujeres viven más. ¿Significa esto que serán las más perjudicadas a la hora de calcular sus pensiones?

Efectivamente. Y eso ya es un argumento de peso para rechazar la medida del gobierno Rajoy porque es anticonstitucional. La Constitución no permite discriminaciones por razones de género.

¿Es por esta razón que se han movilizado ahora y no cuando Felipe González empezó con sus reformas?

Desde hace cuarenta años que oímos decir que el sistema público de pensiones es insostenible y eso es mentira. Lo que pasa es que sobre este sistema público de pensiones existen muchas presiones. La razón principal de las movilizaciones actuales es la congelación de las pensiones a partir de 2012. Zapatero ya introdujo la jubilación progresiva hasta los 67 años, pero Rajoy fue peor porque incumplió una de sus promesas electorales estrella: dijo que no tocaría las pensiones y en noviembre las congeló cuando el IPC había subido un 2,9%. Eso provocó las primeras demandas de la mano del Col·lectiu Ronda. Mi demanda fue la primera. Nos movilizamos para pararlo porque nosotros no nos creemos que el sistema público de pensiones sea insostenible. El ejemplo es que hasta 2011 el fondo de reserva del sistema seguía creciendo hasta los 70.000 millones de euros. Ahora el fondo de reserva está en unos 38.000 millones de euros.

¿Por qué esta disminución?

Por una parte presiona la reforma laboral de Rajoy. El sistema público de pensiones español es de reparto: los que trabajan cotizan para los que cobran. Al aprobar la reforma laboral, los contratos han pasado de ser fijos a ser temporales, de salarios dignos hemos pasado a salarios de miseria…Al disminuir las cotizaciones por esta precariedad, el sistema se ha resentido y el gobierno ha tenido que echar mano del fondo de reserva. El otro factor que presiona sobre el sistema son los bancos. Siempre están pidiendo al gobierno de turno que introduzca medidas fiscales para que aumenten las contribuciones de los ciudadanos a los sistemas privados de pensiones. La pregunta es: ¿Cómo pretenden que los ciudadanos tengan planes de pensiones privados con los sueldos de miseria que se están pagando? ¿Y con qué garantías? Porque tenemos los ejemplos de Chile o de Estados Unidos dónde estos sistemas han quebrado y han obligado a muchos jubilados a volver a trabajar con 75 años porque no tienen suficientes ingresos para vivir.

¿Cuántas demandas han presentado hasta ahora?

No tenemos cifras oficiales, pero calculamos que en Cataluña se han presentado unas 7.000 u 8.000. Tenemos el problema que muchas de las demandas no tienen continuidad porque hay pensionistas con problemas de salud que lo dejan correr o directamente se han muerto. Las demandas han de ser individuales, no colectivas, porque estamos hablando de cantidades y cada caso es diferente. Nosotros planteamos como plataforma el apoyo colectivo a los demandantes y el colapso de los juzgados.

Usted argumenta que los recortes de las pensiones tienen una razón política, no económica. Sin embargo, el discurso oficial que dice que el sistema es insostenible ha arraigado en las nuevas generaciones. ¿Cómo se puede luchar contra esto?

El discurso ha calado, lamentablemente, pero si se lucha se puede revertir la situación. Lo que es un contrasentido es que el Estado facilite vía impositiva la apertura de planes de pensiones privados y diga al mismo tiempo que no hay dinero para pagar las pensiones. O que facilite a los empresarios tarifas planas de 100 euros cuando todo el mundo sabe que haciendo esto se merman las cotizaciones sociales. Después hay un tercer argumento. ¿Por qué las pensiones tienen que venir sólo de las cotizaciones sociales? ¿Por qué las pensiones no contributivas se financian con el sistema de la Seguridad Social? Si son no contributivas, ¿por qué no las financian los presupuestos del Estado? ¿No se mantienen la Casa Real, la Iglesia Católica y el Ejército con los Presupuestos Generales del Estado? Pues con más motivo se han de mantener las pensiones.

Ustedes sostienen que hay un millón de familias que malviven solamente de la pensión de los abuelos.

Es cierto. No quiero ni pensar qué pasaría si esto se acabase. En España hay unos nueve millones de jubilados y la pensión media es de unos 900 euros.

Y en este escenario de congelación, ¿qué perfil de pensionista es el que sale más perjudicado?

Todos salen perjudicados, pero las pensiones de viudedad todavía más.

Insiste que hay que implicar a los jóvenes en la lucha de la Marea Pensionista, convencerlos de que no es una protesta de un grupo de jubilados que se quejan de sus pensiones congeladas. ¿Cómo conseguir que hagan suyas las reivindicaciones cuando están cobrando sueldos miserables o no encuentran trabajo?

Hemos de hacer entender a los jóvenes que la pensión no es un regalo, es un derecho adquirido después de muchos años cotizando.

La plataforma exige que las pensiones se actualicen con el IPC, que se restablezca la edad de jubilación a los 65 años y que las jubilaciones no bajen de los mil euros. ¿Cree que son reivindicaciones realistas en época de crisis?

Nosotros creemos que sí.

La Marea Pensionista se mira mucho en Grecia como laboratorio europeo de tijeretazos sociales. Ahora que se han aprobado nuevos recortes que afectarán de nuevo a las pensiones, ¿les sigue preocupando que estas medidas se acaben aplicando también aquí?

Lo que ha pasado en Grecia con Syriza nos ha desmontado socialmente la movilización, al menos a medio plazo. El escenario más real es que convoquen elecciones y que haya un cambio de gobierno. La troika ha manifestado varias veces cómo entiende la democracia. Lo hizo cuando destituyó a Papandreu y a Berlusconi, Y lo han vuelto a hacer con Tsipras. Culpan a los ciudadanos del sur de Europa de los excesos, cuando en realidad quién tiene la culpa son los gobiernos y sus políticas.

Estamos en año de elecciones y los jubilados siempre han sido un colectivo prioritario para los partidos.

Nosotros esperamos echar a Rajoy porque quién decide sobre las pensiones es el gobierno de Madrid. Por eso pediremos a los jubilados que voten formaciones que defiendan el sistema público de pensiones. A nivel municipal también se pueden tomar decisiones que nos ayuden como, por ejemplo, bajar impuestos locales o establecer ayudas para poder pagar el recibo de la luz. Todo ayuda.

Los jubilados parece que molestan. ¿Cree que hay una conspiración internacional para acabar con ellos?

La directora del Fondo Monetario Internacional dijo que el problema de las pensiones era que los jubilados vivíamos ahora muchos años, así que no me extrañaría. Quizás vaya siendo hora que hagamos lobbing con las farmacéuticas.

La sala Transformadors, uno de los símbolos del movimiento okupa de Barcelona durante los años ochenta reconvertido diez años después en la sede del Consejo de la Juventud de la ciudad por el alcalde Pasqual Maragall, lleva siete años esperando tiempos mejores. Las controvertidas obras para substituirlo por un nuevo equipamiento polivalente tendrían que haber comenzado a principios de este año, pero siete meses después el edificio continúa de pie ocupado ahora por un colectivo de jóvenes que quiere que sea un centro social y cultural autogestionado. La fecha de inauguración, prevista para mediados de 2016, parece un chiste de mal gusto.

El proyecto del Ayuntamiento, presentado a las entidades vecinales de Fort Pienc el 4 de junio de 2014, preveía echar abajo la sede de Transformadors de calle Ausiàs March 60 y substituirla por un edificio que combinaría los servicios a la tercera edad con espacios habilitados para las asociaciones juveniles. En un intento de dar respuesta al déficit histórico de equipamientos públicos que sufre este barrio del Eixample, el anterior equipo de gobierno municipal tomó la decisión salomónica de hacer un equipamiento intergeneracional, pero priorizando la superficie destinada a la tercera edad.

De acuerdo con la propuesta, los jóvenes sólo tendrían a su disposición la quinta planta mientras que el espacio reservado a los jubilados incluiría un cibercafé, una aula de nuevas tecnologías, talleres, salas de reunión, un comedor social y una cocina. El sótano se habilitaría como auditorio para unas 150 personas y en la planta baja habría un punto de información juvenil. Las obras, presupuestadas en unos 4,4 millones de euros, formaban parte del paquete de inversiones municipales que se desbloqueó gracias al acuerdo de gobierno entre CiU y PP, y que también incluía la reforma del tramo del paseo de Sant Joan entre la plaza Tetuán y la avenida Diagonal.

El proyecto fue fuertemente cuestionado en el barrio desde el primer momento al considerar poco adecuado mezclar los servicios a la tercera edad con los espacios para jóvenes. Desde los partidos de la oposición y las entidades juveniles se denunció la falta de diálogo con el gobierno del distrito para decidir los usos del futuro equipamiento. También se criticó la decisión unilateral del regidor del Eixample, entonces Gerard Ardanuy, de derribar el emblemático edificio en lugar de rehabilitarlo, cosa que rebajaría los costes. En su línea habitual, Ardanuy rechazó modificar la propuesta y reiteró que el uso compartido del equipamiento era “la única solución posible ante la falta de terrenos públicos del Eixample”.

Ahora, un inexplicable retraso atribuido al replanteamiento del calendario de la licitación de la obra no sólo ha hecho que Transformadors no haya sucumbido todavía a la piqueta, sino que también ha conseguido que reabra sus puertas transformado en un casal alternativo. El pasado 16 de julio un grupo de jóvenes anarquistas lo ocupó con el objetivo de convertirlo en un centro social y cultural de barrio. La ocupación no sólo ha sorprendido al nuevo regidor del distrito del Eixample, Agustí Colom, sino a los mismos colectivos juveniles de Fort Pienc que integran la plataforma Exigim Espais y que esperaban poder renegociar con el nuevo consistorio de Ada Colau el futuro de esta histórica sala.

La sala Transformadors, un dels símbols del moviment okupa de Barcelona durant els anys vuitanta reconvertit deu anys després en seu del Consell de la Joventut de la ciutat per l’alcalde Pasqual Maragall, porta set anys esperant temps millors. Les controvertides obres per substituir-lo per un nou equipament polivalent havien d’haver començat a principis d’aquest any, però set mesos després l’edifici continua dempeus ocupat ara per un col·lectiu de joves que vol que sigui un centre social i cultural autogestionat. La data d’inauguració, prevista per a mitjans del 2016, sembla un acudit de mal gust.

El projecte de l’Ajuntament, presentat a les entitats veïnals de Fort Pienc el 4 de juny del 2014, preveia enderrocar la seu de Transformadors del carrer Ausiàs March 60 i substituir-la per un edifici que combinaria els serveis a la gent gran amb espais habilitats per a les associacions juvenils. En un intent de donar resposta al dèficit històric d’equipaments públics que pateix aquest barri de l’Eixample, l’anterior equip de govern municipal va prendre la decisió salomònica de fer un equipament intergeneracional, però prioritzant la superfície destinada a la tercera edat.

D’acord amb la proposta, els joves només tindrien a la seva disposició la cinquena planta mentre que l’espai reservat als avis inclouria un cibercafè, una aula de noves tecnologies, tallers, sales de reunions, un menjador social i una cuina. El soterrani s’habilitaria com a auditori per a unes 150 persones i a la planta baixa hi hauria un punt d’informació juvenil. Les obres, pressupostades en 4,4 milions d’euros, formaven part del paquet d’inversions municipals que es va desbloquejar gràcies a l’acord de govern entre CiU i PP, i que també incloïa la reforma del tram del Passeig de Sant Joan entre la Plaça Tetuan i l’avinguda Diagonal.

El projecte va ser fortament qüestionat al barri des del primer moment al considerar poc adequat barrejar els serveis a la gent gran amb els espais per als joves. Des dels partits de l’oposició i les entitats juvenils es va denunciar la falta de diàleg amb el govern del districte pel que fa a decidir els usos del futur equipament. També es va criticar la decisió unilateral del regidor de l’Eixample, aleshores Gerard Ardanuy, d’enderrocar l’emblemàtic edifici en lloc de rehabilitar-lo, fet que abaratiria les despeses. En la seva línia habitual, Ardanuy va rebutjar modificar la proposta i va reiterar que l’ús compartit de l’equipament era “l’única solució possible per la falta de solars públics de l’Eixample”.

Ara, un inexplicable retard atribuït al replantejament del calendari de la licitació de l’obra no només ha fet que Transformadors no hagi sucumbit encara a la piqueta, sinó que també ha aconseguit que reobri les portes transformat en un casal alternatiu. El passat 16 de juliol un grup de joves anarquistes el va ocupar amb l’objectiu de convertir-lo en un centre social i cultural de barri. L’ocupació no només ha agafat de sorpresa al nou regidor del districte de l’Eixample, Agustí Colom, sinó als mateixos col·lectius juvenils de Fort Pienc aplegats en la plataforma Exigim Espais que esperaven poder renegociar amb el nou consistori d’Ada Colau el futur d’aquesta històrica sala.

La Casa Burés és l’últim exemple de la ineptitud i la desídia de l’administració a l’hora de gestionar el patrimoni modernista, principal reclam cultural de Barcelona. Després d’una dècada d’abandonament i de nombrosos projectes fracassats, aquesta bella finca ara en estat ruïnós i reclamada pels veïns com a equipament, s’ha acabat malvenent a un fons immobiliari internacional per un preu inferior al de compra amb l’objectiu de transformar-la en apartaments de luxe.

Aquest mes de setembre començaran les obres per convertir la Casa Burés, situada en el xamfrà dels carrers Girona i Ausiàs March, en un edifici de 29 habitatges, àtics i lofts d’entre 100 i 500 metres quadrats. L’encarregada del projecte és Bonavista Development, una empresa promotora creada l’any 2014 i especialitzada en la recuperació de propietats de luxe a Barcelona que concentra la seva activitat en els districtes de Ciutat Vella i l’Eixample, i en els barris residencials de Sarrià-Sant Gervasi, Pedralbes i Bonanova.

Darrere de la promotora Bonavista Development està Europe Capital Partner, un fons immobiliari internacional amb seu a Londres que des del 2010 té com a principals socis els grups Rockefeller i Mitsubishi. Des de l’any 1995 Europe Capital ha invertit sis mil milions d’euros en diferents projectes immobiliaris en disset països europeus, majoritàriament d’Europa de l’est, i ara li ha tocat el torn de Barcelona aprofitant la seva projecció internacional i la davallada dels preus del mercat immobiliari provocada per la crisi.

La rehabilitació de la Casa Burés no té encara data de finalització. La raó és que la finca modernista del 1905 obra de Miquel Pascual i Francesc Berenguer, de 7.000 metres quadrats distribuïts en una planta baixa i cinc pisos, està catalogada com a bé d’interès cultural des de l’any 1979 i moltes parts de la seva estructura com la façana, el pati interior, els vitralls i l’escala, estan protegides. El principal repte amb què s’hauran d’enfrontar els arquitectes és l’estat lamentable en què es troba tant l’interior com l’exterior, ja que l’edifici està tancat des del 2005 i ha estat víctima de nombrosos robatoris i actes vandàlics.

La venda de la Casa Burés és la cirereta d’un cúmul de despropòsits protagonitzats primer per l’Ajuntament de Barcelona i després per la Generalitat de Catalunya. L’any 2007 l’aleshores alcalde Jordi Hereu va impedir que la immobiliària Landscape, en mans del Banc Sabadell, vengués l’edifici per fer-hi un hotel de cinc estrelles. El consistori, exercint el seu dret de tanteig i retracte, va comprar la finca per 26 milions d’euros amb la idea de convertir-la en un centre d’interpretació del Modernisme i en el Museu d’Arquitectura.

Aquest projecte mai es va fer realitat i dos anys després l’Ajuntament va vendre la Casa Burés a la Generalitat, aleshores en mans del tripartit de José Montilla, pel mateix import amb la intenció de convertir-la en oficines de la conselleria d’Economia. La descomunal inversió que calia tant per convertir l’edifici en unes dependències administratives com per transformar-lo en un equipament com demanaven amb insistència les entitats veïnals, va acabar per condemnar a l’oblit la règia finca modernista escenari de pel·lícules com Darkness, de Jaume Balagueró.

Tres anys després i encara amb una part per pagar al consistori barceloní, l’executiu d’Artur Mas –amb l’autorització de l’aleshores alcalde Xavier Trias- va treure a subhasta la Casa Burés juntament amb altres edificis públics per intentar sanejar les arques públiques catalanes. Després d’un temps de recerca infructuosa de comprador i de diversos projectes fracassats per convertir l’immoble en un hotel, el desembre del 2014 la Generalitat va vendre l’edifici a Europe Capital per 18,8 milions d’euros, un 28% menys del preu que es va pagar set anys abans.

La Casa Burés es el último ejemplo de la ineptitud y de la desidia de la administración a la hora de gestionar el patrimonio modernista, principal reclamo cultural de Barcelona. Después de una década de abandono y de numerosos proyectos fracasados, esta bella finca ahora en estado ruinoso y reclamada por los vecinos como equipamiento, se ha acabado malvendiendo a un fondo inmobiliario internacional por un precio inferior al de compra con el objetivo de transformarla en apartamentos de lujo.

Este mes de septiembre comenzarán las obras para convertir la Casa Burés, situada en el chaflán de las calles Girona y Ausiàs March, en un edificio de 29 viviendas, áticos y lofts de entre 100 y 500 metros cuadrados. La encargada del proyecto es Bonavista Development, una empresa promotora creada el año 2014 y especializada en la recuperación de propiedades de lujo en Barcelona que concentra su actividad en los distritos de Ciutat Vella y l’Eixample, y en los barrios residenciales de Sarrià-Sant Gervasi, Pedralbes y Bonanova.

Detrás de la promotora Bonavista Development está Europe Capital Partner, un fondo inmobiliario internacional con sede en Londres que desde 2010 tiene como principales socios los grupos Rockefeller y Mitsubishi. Desde el año 1995 Europe Capital ha invertido seis mil millones de euros en diferentes proyectos inmobiliarios en diecisiete países europeos, mayoritariamente de Europa del este, y ahora le ha tocado el turno a Barcelona aprovechando su proyección internacional y la caída de los precios del mercado inmobiliario provocada por la crisis.

La rehabilitación de la Casa Burés no tiene todavía fecha de finalización. La razón es que la finca modernista de 1905 obra de Miquel Pascual y Francesc Berenguer, de 7.000 metros cuadrados distribuidos en una planta baja y cinco pisos, está catalogada como bien de interés cultural desde el año 1979 y muchas partes de su estructura como la fachada, el patio interior, las vidrieras y la escalera, están protegidas. El principal reto con el que se enfrentarán los arquitectos es el estado lamentable en que se encuentra tanto el interior como el exterior, ya que el edificio está cerrado desde 2005 y ha sido víctima de numerosos robos y actos vandálicos.

La venta de la Casa Burés es la guinda de un cúmulo de despropósitos protagonizados primero por el Ayuntamiento de Barcelona y después por la Generalitat de Cataluña. El año 2007 el entonces alcalde Jordi Hereu impidió que la inmobiliaria Landscape, en manos del Banc Sabadell, vendiera el edificio para hacer un hotel de cinco estrellas. El consistorio, ejerciendo su derecho de tanteo y retracto, compró la finca por 26 millones de euros con la idea de convertirla en un centro de interpretación del Modernismo y en el Museo de Arquitectura.

Este proyecto nunca se hizo realidad y dos años después el Ayuntamiento vendió la Casa Burés a la Generalitat, en manos del tripartito de José Montilla, por el mismo importe con la intención de convertirla en oficinas de la conselleria de Economia. La descomunal inversión que se necesitaba tanto para convertir el edificio en unas dependencias administrativas como para transformarlo en un equipamiento como pedían con insistencia las entidades vecinales, acabó por condenar al olvido la regia finca modernista escenario de películas como Darkness, de Jaume Balagueró.

Tres años después y todavía con una parte por pagar al consistorio barcelonés, el ejecutivo de Artur Mas –con la autorización del entonces alcalde Xavier Trias- sacó a subasta la Casa Burés junto con otros edificios públicos para intentar sanear las arcas públicas catalanas. Después de un tiempo de búsqueda infructuosa de comprador y de diversos proyectos fracasados para convertir el inmueble en un hotel, en diciembre de 2014 la Generalitat vendió el edificio a Europe Capital por 18,8 millones de euros, un 28% menos del precio que se pagó siete años antes.