Un any i mig després de la DANA del 29 d'octubre de 2024, la recuperació a les zones afectades de la Comunitat Valenciana continua sent parcial i genera més sensació de fragilitat que de seguretat entre la població damnificada. Així ho reflecteixen les conclusions de la segona enquesta elaborada per l'edició valenciana d'elDiario.es i la fundació Placemaking Europe, que analitza com perceben els veïns l'evolució de la reconstrucció entre maig de 2025, quan es va realitzar el primer sondeig, i maig de 2026.

El procés participatiu ha tingut dues fases. Un sondeig sobre una mostra de 397 persones de les zones afectades i un focus group en què van participar membres dels Comitès Locals de Reconstrucció, empreses i institucions públiques que treballen en la reconstrucció com la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

L'estudi dibuixa una ciutadania que no només reclama recuperar la normalitat prèvia a la catàstrofe, sinó aprofitar la reconstrucció per transformar el territori i fer-lo més segur, més habitable i més preparat davant futures emergències climàtiques. Entre les principals demandes apareixen més espai públic, millors equipaments, protecció enfront d'inundacions, salut comunitària i una major capacitat real de participació en les decisions públiques.

L'enquesta detecta una de les grans contradiccions del procés de recuperació: existeix una forta capacitat d'organització veïnal i comunitària, però una percepció molt baixa d'influència ciutadana sobre les decisions institucionals. “Aquesta bretxa entre l'energia social desplegada després de la dana i la capacitat de les administracions per canalitzar-la constitueix un dels principals reptes de la reconstrucció”, explica Ramon Marrades, director de Plamaking Europe.

“Les conclusions reforcen la proposta de crear un observatori ciutadà de la recuperació que permeta fer seguiment de les actuacions, visibilitzar les necessitats encara pendents i traslladar l'experiència de les persones afectades a futures polítiques públiques”, afegeix el director de la fundació amb seu a Amsterdam i especialitzada en processos de participació pública en canvis urbanístics i socials.

Satisfets amb la recuperació d'infraestructures i obertura de comerços

Las respostes obertes dels participants mostren una percepció ambivalent. Entre les millores més visibles, els veïns destaquen les obres en ponts, barrancs i línies de metro, així com la neteja de municipis, la reobertura de comerços, els sistemes d'avís d'emergències i una major consciència ciutadana sobre el risc climàtic. No obstant això, també abunden les respostes que asseguren no haver percebut avanços o consideren que la reconstrucció avança amb massa lentitud.

Els principals problemes pendents es concentren en cinc grans àmbits. El primer és la millora de les infraestructures hidràuliques i de drenatge per previndre futures inundacions. El segon afecta els equipaments públics i espais de vida quotidiana, com poliesportius, auditoris, biblioteques, col·legis, parcs i zones verdes. També persisteixen danys en habitatges, garatges, ascensors i baixos comercials.

La salut mental apareix igualment com una de les grans assignatures pendents. Molts veïns reclamen més suport psicològic, acompanyament en els processos de dol i mesures per afavorir la recuperació social i comunitària després de l'impacte emocional de la catàstrofe.

El cinquè gran bloc de crítiques es dirigeix directament a la gestió institucional. Els enquestats denuncien lentitud administrativa, excés de burocràcia, falta de coordinació entre administracions i escassa escolta envers la ciutadania.

La valoració general de la recuperació reflecteix una percepció encara marcada per la lentitud i la insuficiència de les actuacions. En una escala de 0 a 10, les respostes es concentren principalment en puntuacions mitjanes i baixes, especialment entre el 5 i les notes compreses entre el 2 i el 4, cosa que evidencia una sensació de recuperació només parcial. Tot i que hi ha avanços visibles, la majoria dels enquestats no percep encara una tornada plena a la normalitat. De fet, el 50,3% considera que la situació està “més o menys igual” que fa un any, enfront del 42,4% que creu que ha millorat o millorat molt. Només un 7,3% opina que la situació ha empitjorat respecte al maig de 2025.

En les recomanacions adreçades a les institucions, els veïns insisteixen especialment en tres demandes: escoltar més les persones afectades i els experts, millorar la coordinació entre administracions i accelerar les actuacions. També reclamen més transparència, calendaris públics d'execució, menys tràmits burocràtics, polítiques de prevenció climàtica i una planificació urbana més verda i adaptada a xiquets, joves, gent gran i col·lectius vulnerables.

El 73% confia més en els seus veïns i només un 8,9% en la Generalitat

L'enquesta reflecteix a més una profunda fractura en la confiança institucional. Els actors millor valorats són els veïns i moviments socials, mentre que les administracions suspenen àmpliament. El 74,7% dels enquestats afirma tenir bastant o molta confiança en els seus veïns i el 62,5% en els moviments socials. En canvi, la Generalitat Valenciana a penes assoleix un 8,9% de confiança, enfront d'un 81,5% que expressa poca o cap confiança en la institució autonòmica.

Els ajuntaments tampoc aconsegueixen revertir aquesta percepció: un 57,5% mostra poca o cap confiança en els governs locals, mentre que el Govern central obté xifres una mica menys negatives, encara que igualment insuficients amb un 51% d'acceptació.

La percepció sobre la preparació dels municipis davant futures emergències climàtiques tampoc mostra grans avanços. La majoria dels enquestats, un 58,8%, considera que la seva localitat està igual de preparada que fa un any per afrontar un nou episodi extrem, mentre que un 21,9% creu fins i tot que la situació ha empitjorat. Només un 13,7% percep una millora clara en la capacitat de resposta municipal. Les dades reflecteixen així que, malgrat les obres i actuacions realitzades després de la DANA, continua predominant una sensació de vulnerabilitat i incertesa entre la població afectada.

Les conclusions de l'estudi apunten així que el teixit social ha eixit reforçat de la dana, però no tant l'institucional, que a la postre ha estat el que liderat la reconstrucció. Un diagnòstic que, segons Marrades, no implica una demanda de menys administració pública, sinó d'institucions “més transparents, coordinades, pròximes i capaces d'escoltar”.

Un año y medio después de la dana del 29 de octubre de 2024, la recuperación en las zonas afectadas de la Comunitat Valenciana sigue siendo parcial y genera más sensación de fragilidad que de seguridad entre la población damnificada. Así lo reflejan las conclusiones de la segunda encuesta elaborada por la edición valenciana de elDiario.es y la fundación Placemaking Europe, que analiza cómo perciben los vecinos la evolución de la reconstrucción entre mayo de 2025, cuando se realizó el primer sondeo, y mayo de 2026.

El proceso participativo ha tenido dos fases. Un sondeo sobre una muestra de 397 personas de las zonas afectadas y un focus group en el que participaron miembros de los Comités Locales de Reconstrucción, empresas e instituciones públicas que trabajan en la reconstrucción como la Confederación Hidrográfica del Xúquer.

El estudio dibuja una ciudadanía que no solo reclama recuperar la normalidad previa a la catástrofe, sino aprovechar la reconstrucción para transformar el territorio y hacerlo más seguro, más habitable y más preparado ante futuras emergencias climáticas. Entre las principales demandas aparecen más espacio público, mejores equipamientos, protección frente a inundaciones, salud comunitaria y una mayor capacidad real de participación en las decisiones públicas.

La encuesta detecta una de las grandes contradicciones del proceso de recuperación: existe una fuerte capacidad de organización vecinal y comunitaria, pero una percepción muy baja de influencia ciudadana sobre las decisiones institucionales. “Esa brecha entre la energía social desplegada tras la dana y la capacidad de las administraciones para canalizarla constituye uno de los principales retos de la reconstrucción”, explica Ramon Marrades, director de Plamaking Europe.

“Las conclusiones refuerzan la propuesta de crear un observatorio ciudadano de la recuperación que permita hacer seguimiento de las actuaciones, visibilizar las necesidades aún pendientes y trasladar la experiencia de las personas afectadas a futuras políticas públicas”, añade el director de la fundación con sede en Ámsterdam y especializada en procesos de participación pública en cambios urbanísticos y sociales.

Satisfechos con la recuperación de infraestructuras y apertura de comercios

Las respuestas abiertas de los participantes muestran una percepción ambivalente. Entre las mejoras más visibles, los vecinos destacan las obras en puentes, barrancos y líneas de metro, así como la limpieza de municipios, la reapertura de comercios, los sistemas de aviso de emergencias y una mayor conciencia ciudadana sobre el riesgo climático. Sin embargo, también abundan las respuestas que aseguran no haber percibido avances o consideran que la reconstrucción avanza con demasiada lentitud.

Los principales problemas pendientes se concentran en cinco grandes ámbitos. El primero es la mejora de las infraestructuras hidráulicas y de drenaje para prevenir futuras inundaciones. El segundo afecta a los equipamientos públicos y espacios de vida cotidiana, como polideportivos, auditorios, bibliotecas, colegios, parques y zonas verdes. También persisten daños en viviendas, garajes, ascensores y bajos comerciales.

La salud mental aparece igualmente como una de las grandes asignaturas pendientes. Muchos vecinos reclaman más apoyo psicológico, acompañamiento en los procesos de duelo y medidas para favorecer la recuperación social y comunitaria tras el impacto emocional de la catástrofe.

El quinto gran bloque de críticas se dirige directamente a la gestión institucional. Los encuestados denuncian lentitud administrativa, exceso de burocracia, falta de coordinación entre administraciones y escasa escucha hacia la ciudadanía.

La valoración general de la recuperación refleja una percepción todavía marcada por la lentitud y la insuficiencia de las actuaciones. En una escala de 0 a 10, las respuestas se concentran principalmente en puntuaciones medias y bajas, especialmente entre el 5 y las notas comprendidas entre el 2 y el 4, lo que evidencia una sensación de recuperación solo parcial. Aunque existen avances visibles, la mayoría de los encuestados no percibe todavía una vuelta plena a la normalidad. De hecho, el 50,3% considera que la situación está “más o menos igual” que hace un año, frente al 42,4% que cree que ha mejorado o mucho mejorado. Solo un 7,3% opina que la situación ha empeorado respecto a mayo de 2025.

En las recomendaciones dirigidas a las instituciones, los vecinos insisten especialmente en tres demandas: escuchar más a las personas afectadas y a los expertos, mejorar la coordinación entre administraciones y acelerar las actuaciones. También reclaman mayor transparencia, calendarios públicos de ejecución, menos trámites burocráticos, políticas de prevención climática y una planificación urbana más verde y adaptada a niños, jóvenes, mayores y colectivos vulnerables.

El 73% confía más en sus vecinos y solo un 8,9% en la Generalitat

La encuesta refleja además una profunda fractura en la confianza institucional. Los actores mejor valorados son los vecinos y movimientos sociales, mientras que las administraciones suspenden ampliamente. El 74,7% de los encuestados afirma tener bastante o mucha confianza en sus vecinos y el 62,5% en los movimientos sociales. En cambio, la Generalitat Valenciana apenas alcanza un 8,9% de confianza, frente a un 81,5% que expresa poca o ninguna confianza en la institución autonómica.

Los ayuntamientos tampoco logran revertir esa percepción: un 57,5% muestra poca o ninguna confianza en los gobiernos locales, mientras que el Gobierno central obtiene cifras algo menos negativas, aunque igualmente insuficientes con un 51% de aceptación.

La percepción sobre la preparación de los municipios ante futuras emergencias climáticas tampoco muestra grandes avances. La mayoría de los encuestados, un 58,8%, considera que su localidad está igual de preparada que hace un año para afrontar un nuevo episodio extremo, mientras que un 21,9% cree incluso que la situación ha empeorado. Solo un 13,7% percibe una mejora clara en la capacidad de respuesta municipal. Los datos reflejan así que, pese a las obras y actuaciones realizadas tras la dana, continúa predominando una sensación de vulnerabilidad e incertidumbre entre la población afectada.

Las conclusiones del estudio apuntan así que el tejido social ha salido reforzado de la dana, pero no tanto el institucional, que a la postre ha sido el que lidera la reconstrucción. Un diagnóstico que, según Marrades, no implica una demanda de menos administración pública, sino de instituciones “más transparentes, coordinadas, próximas y capaces de escuchar”.

El 7 de maig de 2026, Paiporta acollirà la segona edició d’Innovació per a la Recuperació, una iniciativa d’elDiario.es Comunitat Valenciana i Placemaking Europe que vol avaluar la reconstrucció després de la dana de manera transparent, pública i crítica.

Un any després de la primera jornada, esdevinguda a Catarroja tot just uns mesos després de la catàstrofe, es fa necessari no confondre la recuperació amb la reparació. No n’hi ha prou de llevar el fang, arreglar carrers, reposar mobiliari, reobrir serveis i tramitar ajudes, com si el territori fora una màquina espatlada i fora prou canviar algunes peces perquè tot tornara a funcionar. Caldrà fer un pas més, perquè una societat colpejada no es reconstrueix només amb obra pública, certificacions tècniques i notes de premsa.

La segona edició d’Innovació per a la Recuperació, que s’esdevindrà al Museu de la Rajoleria de Paiporta, posarà damunt la taula la necessitat de mirar la recuperació com un procés social, territorial i polític que cal entendre, discutir i seguir de prop.

Perquè reconstruir no és únicament reparar allò que s’ha trencat. També és preguntar-se per la confiança, per la capacitat de coordinació, per la lectura compartida del moment, per unes institucions capaces d’escoltar i per una ciutadania que no quede reduïda al paper de testimoni passiu d’un procés que l’afectarà en tot.

Aquesta segona edició voldrà fer un pas endavant sobre això i avançar cap a un observatori ciutadà de la recuperació. La idea és important, perquè proposa una eina per a escoltar, interpretar i donar seguiment al procés des d’una mirada col·lectiva, territorial i orientada al futur. Una eina que parteix d’una evidència massa sovint ignorada: la reconstrucció necessita coneixement tècnic i científic, però també necessita ciutadania, entitats socials, municipis en primera línia i espais capaços de convertir l’experiència viscuda en intel·ligència pública.

La iniciativa s’articularà també en tres fases. La primera serà una enquesta ciutadana, que es llançarà la setmana que ve en elDiario.es Comunitat Valenciana per a recollir percepcions i prioritats sobre l’estat de la recuperació entre la població dels municipis afectats i altres actors vinculats al procés. La segona serà una fase qualitativa de contrast, amb administracions, entitats socials, equips tècnics, acadèmia i altres perfils clau. La tercera culminarà en la jornada pública i institucional del 7 de maig a Paiporta, on es compartiran resultats, es confrontaran prioritats i es connectaran mirades locals i internacionals. Dit d’una altra manera: primer escoltar, després contrastar, finalment posar en públic allò que s’ha aprés.

La jornada del 7 de maig s’organitzarà al voltant de quatre eixos que apunten en la direcció correcta. El primer serà la resiliència i la sostenibilitat, és a dir, la pregunta per com es reconstrueix un territori més preparat davant impactes futurs, amb criteris d’adaptació climàtica i resiliència hídrica. El segon seran les infraestructures, no enteses com una qüestió merament d’enginyeria, sinó com la base material de la vida quotidiana: mobilitat, aigua, serveis bàsics, espai públic i planificació útil. El tercer serà la recuperació social i cultural, perquè cap poble es refarà del tot si només recupera la seua carcassa física i no també els vincles, els espais de relació, la vida cultural i el sentit compartit dels llocs. I el quart serà la perspectiva dels municipis afectats, és a dir, la mirada de qui haurà de gestionar des de baix les tensions, les lentituds, les prioritats i els buits de coordinació que tota reconstrucció posa al descobert.

La jornada reunirà institucions, municipis afectats, entitats de la societat civil, equips tècnics i veus acadèmiques que coneixen la recuperació des del terreny i des de la gestió directa. En aquest marc, Zulima Pérez (comissionada especial del Govern d’Espanya per a la reconstrucció i la reparació dels danys provocats per la dana) aportarà la connexió amb la coordinació estatal i amb els criteris de reconstrucció i adaptació territorial; Marian Val (vicealcaldessa i regidora de Reconstrucció i Urbanisme de Paiporta) representarà l’escala on la recuperació es tradueix en decisions concretes sobre urbanisme, reconstrucció i vida quotidiana; i Natàlia Enguix (vicepresidenta de la Diputació de València) aportarà la mirada supramunicipal i el paper d’acompanyament institucional als ajuntaments afectats.

Al seu costat, veus convidades com Marcos Ros (eurodiputat i ponent de l’informe sobre la Nova Bauhaus Europea), Fredrik Lindstål (ex-vicealcalde d’Estocolm i expresident dels ports d’Estocolm) i Guillermo Bernal (director executiu de The Place Institute i membre del consell de PlacemakingX) ajudaran a ampliar el focus sense desplaçar el centre del debat: Ros connectarà l’experiència local amb els debats europeus sobre qualitat urbana i desenvolupament territorial; Lindstål aportarà una mirada útil sobre governança urbana, infraestructures i capacitat institucional; i Bernal recordarà que un territori es refà amb vincles, comunitat i contextualització. La clau no serà importar receptes, sinó fer dialogar bé l’experiència del territori amb marcs més amplis i aprenentatges d’altres llocs.

Per això té sentit l’aliança entre una organització dedicada a l’espai públic i al territori a escala europea i un mitjà de comunicació independent. En temps de desafecció, de fatiga institucional i d’una ciutadania que massa sovint percep que les decisions importants es prenen lluny i es comuniquen tard, aquesta combinació és especialment útil.

El procés donarà lloc a un document de recomanacions i seguiment i serà documentat a través de peces periodístiques i formats transmèdia elaborats amb elDiario.es, amb la voluntat que Innovació per a la Recuperació no siga una acció puntual, sinó una eina amb continuïtat i amb vocació de repetir-se el 2027.

El 7 de mayo de 2026, Paiporta acogerá la segunda edición de Innovación para la Recuperación, una iniciativa de elDiario.es Comunitat Valenciana y Placemaking Europe que quiere evaluar la reconstrucción tras la dana de modo transparente, público y crítico.

Un año después de la primera jornada, celebrada en Catarroja apenas unos meses después de la catástrofe, se hace necesario no confundir la recuperación con la reparación. No basta con quitar el barro, arreglar calles, reponer mobiliario, reabrir servicios y tramitar ayudas, como si el territorio fuera una máquina estropeada y bastara cambiar algunas piezas para que todo volviera a funcionar. Habrá que dar un paso más, porque una sociedad golpeada no se reconstruye solo con obra pública, certificaciones técnicas y notas de prensa.

La segunda edición de Innovación para la Recuperación, que se celebrará en el Museu de la Rajoleria de Paiporta, pondrá sobre la mesa la necesidad de mirar la recuperación como un proceso social, territorial y político que hay que entender, discutir y seguir de cerca.

Porque reconstruir no es únicamente reparar aquello que se ha roto. También es preguntarse por la confianza, por la capacidad de coordinación, por la lectura compartida del momento, por unas instituciones capaces de escuchar y por una ciudadanía que no quede reducida al papel de testigo pasivo de un proceso que la afectará en todo.

Esta segunda edición querrá dar un paso adelante sobre esto y avanzar hacia un observatorio ciudadano de la recuperación. La idea es importante, porque propone una herramienta para escuchar, interpretar y dar seguimiento al proceso desde una mirada colectiva, territorial y orientada al futuro. Una herramienta que parte de una evidencia demasiado a menudo ignorada: la reconstrucción necesita conocimiento técnico y científico, pero también necesita ciudadanía, entidades sociales, municipios en primera línea y espacios capaces de convertir la experiencia vivida en inteligencia pública.

La iniciativa se articulará también en tres fases. La primera será una encuesta ciudadana, que se lanzará la semana que viene en elDiario.es Comunitat Valenciana para recoger percepciones y prioridades sobre el estado de la recuperación entre la población de los municipios afectados y otros actores vinculados al proceso. La segunda será una fase cualitativa de contraste, con administraciones, entidades sociales, equipos técnicos, academia y otros perfiles clave. La tercera culminará en la jornada pública e institucional del 7 de mayo en Paiporta, donde se compartirán resultados, se confrontarán prioridades y se conectarán miradas locales e internacionales. Dicho de otro modo: primero escuchar, después contrastar, finalmente poner en público aquello que se ha aprendido.

La jornada del 7 de mayo se organizará alrededor de cuatro ejes que apuntan en la dirección correcta. El primero será la resiliencia y la sostenibilidad, es decir, la pregunta por cómo se reconstruye un territorio más preparado ante impactos futuros, con criterios de adaptación climática y resiliencia hídrica. El segundo serán las infraestructuras, no entendidas como una cuestión meramente de ingeniería, sino como la base material de la vida cotidiana: movilidad, agua, servicios básicos, espacio público y planificación útil. El tercero será la recuperación social y cultural, porque ningún pueblo se rehará completamente si solo recupera su carcasa física y no también los vínculos, los espacios de relación, la vida cultural y el sentido compartido de los lugares. Y el cuarto será la perspectiva de los municipios afectados, es decir, la mirada de quien tendrá que gestionar desde abajo las tensiones, las lentitudes, las prioridades y los vacíos de coordinación que toda reconstrucción pone a cuerpo descubierto.

La jornada reunirá instituciones, municipios afectados, entidades de la sociedad civil, equipos técnicos y voces académicas que conocen la recuperación desde el terreno y desde la gestión directa. En este marco, Zulima Pérez (comisionada especial del Gobierno de España para la reconstrucción y la reparación de los daños provocados por la dana) aportará la conexión con la coordinación estatal y con los criterios de reconstrucción y adaptación territorial; Marian Val (vicealcaldesa y regidora de Reconstrucción y Urbanismo de Paiporta) representará la escala donde la recuperación se traduce en decisiones concretas sobre urbanismo, reconstrucción y vida cotidiana; Natàlia Enguix (vicepresidenta de la Diputación de València) aportará la mirada supramunicipal y el papel de acompañamiento institucional a los ayuntamientos afectados. El alcalde de Paiporta, Vicent Císcar, también intervendrá al igual que la vicealcaldesa, Marian Val.

A su lado, voces invitadas cómo Marcos Ros (eurodiputado y ponente del informe sobre la Nueva Bauhaus Europea), Fredrik Lindstål (exvicealcalde de Estocolmo y expresidente de los puertos de Estocolmo) y Guillermo Bernal (director ejecutivo de The Place Institute y miembro del consejo de PlacemakingX) ayudarán a ampliar el foco sin desplazar el centro del debate: Ros conectará la experiencia local con los debates europeos sobre calidad urbana y desarrollo territorial; Lindstål aportará una mirada útil sobre gobernanza urbana, infraestructuras y capacidad institucional; y Bernal recordará que un territorio se rehace con vínculos, comunidad y contextualización. La clave no será importar recetas, sino hacer dialogar bien la experiencia del territorio con marcos más amplios y aprendizajes de otros lugares.

Por eso tiene sentido la alianza entre una organización dedicada al espacio público y al territorio a nivel europeo y un medio de comunicación independiente. En tiempo de desafección, de fatiga institucional y de una ciudadanía que demasiado a menudo percibe que las decisiones importantes se toman lejos y se comunican tarde, esta combinación es especialmente útil.

El proceso dará lugar a un documento de recomendaciones y seguimiento y será documentado a través de piezas periodísticas y formatos transmedia elaborados con elDiario.es, con la voluntad que Innovación para la Recuperación no sea una acción puntual, sino una herramienta con continuidad y con vocación de repetir-se en 2027.

Ho estem veient en el debat sobre l’habitatge. Davant l’escalada dels preus, l’escassetat d’oferta i la pressió social acumulada, cada vegada hi ha més dirigents defensant, convençuts, que ara només importa construir més, més ràpid i més barat. Ja ens ocuparem després de la qualitat, de la integració urbana, del transport públic, de les places, de la vida quotidiana. L’emergència, ens diuen, no permet mantindre estàndards.

En una conversa recent amb Martin Adler, doctor en Economia i investigador a SEO Amsterdam Economics, prenia forma una intuïció inquietant del nostre temps: davant una crisi estructural, la resposta política tendeix cada vegada més a actuar amb brotxa grossa i amnèsia, com si la urgència obligara a oblidar tot el que ja sabem. Això és exactament el que sembla suggerir Elanor Boekholt-O’Sullivan, la nova ministra neerlandesa d’Habitatge i exmilitar, per a qui, davant el dèficit de vivenda als Països Baixos, la prioritat immediata és construir molt més i assumir que no tot podrà fer-se amb els estàndards ideals des del primer moment. Ho condensa amb una frase molt clara: “el luxe [és a dir, la qualitat] demana temps, i nosaltres no en tenim”. Sembla que fitxar generals en situacions d’emergència no és només cosa valenciana. O’Sullivan afirmava en l’entrevista: “A l’exèrcit, especialment durant les missions, els militars es conformen molt més fàcilment. Jo m’assegure que puc menjar, dormir, treballar i dutxar-me. Necessitem ser més sobris una altra vegada”.

A primera vista, l’argument té una aparença de pragmatisme honest. Si la gent necessita casa, qui som nosaltres per a exigir bellesa, durabilitat o coherència urbana? Si hi ha famílies expulsades del mercat residencial, no seria obscé retardar promocions en nom d’uns ideals urbanístics? Però eixe marc amaga la qüestió de fons. La pregunta no és si cal construir, sinó on, com i per a qui estem disposats a rebaixar el llistó.

Perquè esta retòrica quasi mai apareix quan estan en joc les parcel·les més ben situades, els barris centrals, els entorns ben connectats, els llocs amb més valor immobiliari. Eixos espais solen haver sigut ja planificats o desenvolupats amb una cura notable, moltes vegades pensant en qui té més capacitat adquisitiva. El discurs de la quantitat per damunt de la qualitat acostuma a arribar després, quan el que queda per urbanitzar són les peces sobrants: les perifèries menys desitjades, els intersticis més difícils, les zones pitjor connectades, els barris sense regidors que els representen i amb menys valor simbòlic.

Això és el que fa sospitosa esta nova sinceritat. No estem simplement davant d’una resposta a la crisi de l’habitatge. Podem estar també davant d’una decisió política sobre quines vides mereixen una ciutat completa i quines poden conformar-se amb una versió retallada. Un habitatge mal construït o mal situat continua sent un habitatge, sí. Però també és una manera de repartir desigualtat en forma de formigó, temps perdut, dependència del cotxe, absència de serveis i fragilitat comunitària. I una vegada construïdes, eixes decisions condicionen dècades de vida.

La jugada política és hàbil. Es presenta el sacrifici com si fora inevitable i fins i tot moral. Es fa passar la crítica per elitisme. Es suggerix que qui defensa la qualitat no comprén la magnitud de la urgència. Però la història urbana està plena d’exemples que demostren el contrari: construir malament en nom de la necessitat acostuma a generar costos que creixen després amb interessos. Aïllament, degradació, estigmatització territorial, problemes de manteniment, dependència infraestructural, ressentiment. Ja ho sabem. Ho hem vist massa vegades.

El problema és que l’habitatge no és un problema simple, ni tan sols un problema complex. És un problema intractable. És a dir, un d’aquells assumptes públics que no admeten una solució neta, definitiva i tècnicament optimitzada. No hi ha una palanca màgica, ni una corba perfecta, ni un algoritme capaç de resoldre allò que és, al mateix temps, financer, territorial, social, cultural i polític. Pensar el contrari és una fantasia tecnocràtica.

La crisi de l’habitatge és inseparable del preu del sòl, dels mercats financers, de la desigualtat de rendes, de la mobilitat quotidiana, de la provisió de serveis, de la fiscalitat local, del tipus de ciutat que hem incentivat durant dècades i, fins i tot, de la nostra idea del que és important a la vida. No es resol només construint més, igual que no es resol només regulant preus, ni només mobilitzant habitatge buit, ni només posant ajudes al lloguer. Tot això pot ser necessari. Però res d’això, per si mateix, és suficient.

Justament perquè és un problema intractable, demana una política adulta. Una política capaç de combinar mesures urgents amb una mirada llarga. De prendre decisions ràpides sense caure en la temptació de simplificar-ho tot. De reconéixer que hi ha tensions reals, però també renuncies que no s’haurien d’acceptar.

Perquè habitatge no és només sostre. I sobretot l’habitatge no és només un actiu financer. Un habitatge digne no acaba en la porta de casa. Continua al carrer, a la plaça, a la vorera, al comerç de proximitat, a la parada d’autobús, a l’ombra d’un arbre, a la possibilitat de fer vida sense haver d’eixir corrent quan encara no ha eixit el sol i tornar derrotat a l’horabaixa.

Durant massa temps hem pensat l’agenda de l’habitatge i l’agenda de l’espai públic com si no tingueren res a veure. L’espai públic no pot ser només una capa amable que s’afig al final, quan ja està tot decidit. No és maquillatge urbà ni quatre arbres i jocs infantils deixats caure per a compensar males decisions estructurals. Cal pensar l’habitatge des de la ciutat viscuda: des de la proximitat, la barreja dels usos quotidians, la convivència i el sentit de ser d’un lloc.

I, a l’inrevés, l’espai públic tampoc no pot desentendre’s de l’habitatge. No hi ha llocs vius, diversos i inclusius si els veïns són expulsats, si la centralitat queda reservada a qui pot pagar-la o si les polítiques urbanes embelleixen allò que el mercat va buidant per dins. La relació virtuosa entre habitatge i espai públic comença per una evidència senzilla: no hi ha bona ciutat sense habitatge digne, i no hi ha habitatge digne fora d’una idea compartida i agosarada de ciutat.

Per això el repte no és triar entre urgència i qualitat, com si foren termes incompatibles. El repte és rebutjar eixe fals dilema. Necessitem construir, sí, i probablement construir molt. Però necessitem fer-ho sense normalitzar una urbanització de segona categoria. Necessitem velocitat, però no a costa de consolidar desigualtats espacials que després tardarem generacions a corregir. Necessitem més oferta, sí, però també més ciutat.

Perquè els moments més perillosos no són només aquells en què un sistema falla. Són aquells en què eixe fracàs es rebateja com a realisme, i se’ns demana que l’acceptem com si fora l’única opció possible. I no, no ho és. El que falta no és només sòl, ni només diners, ni només habitatges. El que falta, sobretot, és una ambició pública a l’altura del problema, capaç de fer habitatge sense deixar de fer ciutat

Cada vegada que torne a Ciutat de Mèxic la pregunta reapareix, inevitable: la ciutat per a qui? És la discussió de sempre, però a CDMX es torna urgent i concreta. Una ciutat no pot resoldre tots els problemes del món. Però sí pot demostrar al món que les persones importen. Marcelo Ebrard, alcalde entre 2006 i 2012, ho va formular en una conversa amb Francisco Goldman: la ciutat no ho arregla tot, però pot fer que cada persona senta que compta.

Eixa frase explica moltes coses. Explica l’aposta per la bici quan semblava una extravagància elitista. Explica el Metrobús quan el cotxe era símbol d’ascens social. Explica que intervenir la mobilitat, encara que moleste, siga políticament més viable que intervenir l’habitatge.

Perquè l’habitatge continua sent l’assignatura pendent. I ho sabem bé també a Espanya. Especulació distribuïda. Xicotets propietaris convertits en actors financers. Un mercat fragmentat que reprodueix desigualtat sense necessitat d’un gran poder maligne central. Intervenir ahí no és pintar un carril bici. És tocar interessos íntims. És molestar de veritat.

Ciutat de Mèxic ha demostrat que pot transformar la mobilitat. Encara no ha demostrat que puga transformar estructuralment l’accés a l’habitatge. I, tanmateix, fins i tot amb eixa ferida oberta, continua sent una ciutat d’acollida.

Això no és poca cosa.

Aquesta setmana, mentre els titulars tornaven a omplir-se de noms de càrtels, de violència i de morts —amb la fi d’una figura clau del crim organitzat que ha marcat una etapa sagnant al país—, la imatge de Mèxic que circulava era l’habitual: la del conflicte armat, la del territori capturat, la de la guerra interminable.

I, tanmateix, CDMX continua funcionant.

Continua sent una ciutat on milions de persones es mouen cada dia en transport públic, on els parcs s’omplin de famílies, on la vida urbana no ha sigut colonitzada per la lògica de la guerra. CDMX ha sigut relativament segura fins i tot quan el país ha estat banyat en sang. No hi ha una única explicació, però hi ha pistes. La UNAM i altres universitats com a fàbriques de pensament crític. La tradició d’acollir exiliats (espanyols, sud-americans i centreamericans). La construcció d’un espai públic viu on la violència no es tradueix automàticament en violència quotidiana. I, sobretot, una intuïció política: respondre a la violència amb més violència només la multiplica.

Al nord de la frontera, als Estats Units, domina sovint una altra lògica: solucions úniques, tecnològiques, quirúrgiques, destructives. L’algoritme ho resoldrà. El mur ho resoldrà. La intervenció policial ho resoldrà. La cirurgia urbana ho resoldrà. Res d’això resol problemes intratables. Només els desplaça.

Els problemes intratables no es deixen optimitzar. No admeten solució definitiva. No es corregeixen amb una app. Són la desigualtat estructural, la soledat urbana, l’exclusió residencial, la fragmentació cultural, la por.

Fa unes setmanes, a la Placemaking Week México, vaig parlar de la tensió entre la calculadora i el lloc. El més important és difícil de mesurar: la confiança, la cura, el temps compartit, la pertinença. I, tanmateix, quan mesurem malament, canviem el lloc. Si mesurem afluència, programem per a omplir. Si mesurem consum, prioritzem qui paga. Si mesurem rendibilitat, expulsem usos.

CDMX està en eixe fil. És una ciutat vibrant, culturalment desbordant, gastronòmicament imparable. Però també és una ciutat on Roma i Condesa s’omplin d’“exiliats” gringos que no fugen de cap guerra, sinó del preu de les seues pròpies ciutats. Ciutat d’acollida, sí. Però també ciutat tensionada pel capital global.

I, tot i això, alguna cosa resisteix. Resisteix als parcs plens de vida intergeneracional. En les intervencions lleugeres que transformen un carreró sense prometre redempcions totals. En la infància posada al centre del disseny urbà. En la mescla, sempre la mescla.

Potser la virtut de CDMX no és haver eliminat el conflicte, sinó haver decidit no convertir-lo en l’únic relat possible. En un moment en què el país torna a mirar de front la violència, la capital continua demostrant que una ciutat pot ser espai de convivència, no només escenari de confrontació.

Ciutat de Mèxic no té la solució a tots els problemes del món. Però sí demostra una cosa fonamental: que la ciutat pot ser un espai on el conflicte no es nega ni s’elimina, sinó que es processa col·lectivament.

I això no ho fa cap algoritme.

La temporada dels Nobel porta amb ella una bonica anomalia: convertir el coneixement científic en debat públic. Durant uns dies, el món parla d’idees, i l’economia, per una vegada, encapçala els titulars sense ser motiu de gresca. Si arriba amb la primera grogor de les fulles caduques, és la meua època preferida de l’any.

El Premi Nobel d’Economia d’enguany ha sigut per a Philippe Aghion, Peter Howitt i Joel Mokyr: dos modelitzadors i un historiador. Aghion i Howitt van formalitzar la idea schumpeteriana de la destrucció creativa en una teoria del creixement impulsat per la innovació. Mokyr, amb ferramentes poc habituals entre els guardonats, ens recorda que el progrés també es construeix amb paraules, curiositat i debat, no sols amb equacions.

Vull centrar-me en Philippe Aghion i en la seua mirada inconfusiblement europea, probablement el premi Nobel més cool fins ara, des que sa mare, Gabrielle Aghion, una jueva sefardita migrada a París des d’Alexandria, va fundar la marca de moda Chloé. És una coincidència reveladora: el seu pensament econòmic, com el bon disseny, tracta sobre l’arquitectura dels sistemes que permeten que la creativitat prospere. Mentre la majoria de teories del creixement s’han obsessionat amb l’acumulació de capital o amb l’eficiència dels mercats, Aghion posa el focus en el teixit viu de la innovació: en allò que permet a les societats reinventar-se.

Aghion no és un economista del territori, però el seu missatge és profundament rellevant per al nostre. Ens recorda que innovació i inclusió no són contraris. Que no cal triar entre una economia dinàmica i un estat del benestar protector. És una idea clau per a Europa, on els debats sovint cauen en falses dicotomies: creixement o igualtat, emprenedoria o redistribució, startups o cohesió social. El treball d’Aghion demostra que ambdós elements es reforcen mútuament: els sistemes inclusius generen la confiança, l’educació i la seguretat que fan possible la innovació. El model de la “flexicurity” (on perdre la feina no significa perdre la vida) és, de fet, el que fa sostenible la destrucció creativa des del punt de vista social. Les ciutats que abracen aquest principi poden combinar dinamisme amb cura, progrés amb pertinença.

En aquest sentit, la tasca urbana és clara: premiar la desigualtat productiva i combatre les rendes improductives. La desigualtat productiva és la recompensa temporal per crear alguna cosa nova (una empresa, una idea, una tecnologia que fa avançar la ciutat). La desigualtat improductiva, en canvi, prové de l’extracció: monopolis, especulació o captura de rendes. Les ciutats han de protegir l’espai per als nouvinguts i alhora limitar els privilegis dels qui bloquegen la innovació. Això exigeix una política de competència intel·ligent, vigilància antimonopoli i el coratge d’obrir mercats tancats: incloent-hi els més opacs, com els del sòl, les infraestructures o la contractació pública.

Aghion, referint-se a com enfrontar el canvi climàtic, també ens adverteix que la innovació no és verda per defecte. Deixat a si mateix, el mercat tendeix a reproduir el camí que ja coneix. Les empreses que un dia van innovar en sectors contaminants continuen innovant en la mateixa direcció. L’única manera de redirigir aquesta trajectòria és mitjançant una combinació de política pública i pressió de la societat civil: un equilibri d’incentius, normes i una voluntat col·lectiva de consumir d’una altra manera. Per a les ciutats, això implica alinear la contractació pública, el planejament i la inversió cap a tecnologies netes i, des de la ciutadania, utilitzar tot el nostre poder amb les decisions de consum. La competència i la demanda cívica, juntes, són palanques poderoses per a una transformació verda.

Perquè la innovació siga realment inclusiva, també hem de tancar la bretxa d’infraestructures que deixa fora de les oportunitats a tantes persones. No es tracta només de carreteres o de banda ampla, sinó també d’accés a l’educació, a l’habitatge, a la cura infantil i a la mobilitat: els fonaments físics i socials que permeten participar en l’economia de la innovació. La recerca d’Aghion sobre els Einsteins perduts mostra que molts inventors potencials no arriben mai a emergir simplement perquè van nàixer en la família o el barri equivocats. En les ciutats passa el mateix: el talent està repartit de manera uniforme, però l’accés no. Construir infraestructures inclusives és la inversió més directa en la creativitat del futur.

Finalment, la inclusió també vol dir compartir els beneficis. Si la innovació crea valor, aquest valor ha de circular; no sols a través dels impostos i les transferències, sinó mitjançant noves formes de propietat. Ampliar la participació accionarial de les persones treballadores, impulsar cooperatives o fomentar la participació comunitària en els projectes urbans permet que la ciutadania es veja no com a espectadora del canvi, sinó com a copropietària. Les ciutats prosperen quan la creació i la distribució de riquesa es reforcen mútuament.

En definitiva, el missatge d’Aghion; del qual podem aprendre des de València i des d’Europa, és tan senzill com radical: el progrés no és un joc de suma zero. Una ciutat pot ser innovadora i inclusiva, dinàmica i justa, competitiva i compassiva alhora. El que importa no és triar un costat, sinó dissenyar les institucions, els espais i les cultures que facen possibles les dues coses. A València, com a tantes altres ciutats mediterrànies, això vol dir reforçar la nostra creativitat, converitr-la en innovació, junt amb un model de benestar que no deixe gent enrere. Les ciutats arriben al seu màxim esplendor quan acullen no sols aquells que ja creen riquesa, sinó també els qui encara lluiten per aconseguir-ho.

Reflexions des de París sobre el model de ciutat dels 15 minuts

Què vol dir viure prop? La paraula “proximitat” ens porta a pensar en minuts caminant fins al mercat, en pocs metres entre casa i escola, o en el temps per arribar a un centre de salut. Però la proximitat és també,i sobretot, una experiència social. És confiança, és pertinença, és saber que no estàs sol. I això, si no es treballa, no es produeix de manera automàtica.

En molts llocs del món hi ha persones que es dediquen justament a això: a fer que els espais públics siguen més humans, a connectar veïns, a transformar carrers i places en llocs on la vida comunitària puga florir. És el que s’anomena placemaking, una pràctica que es mou entre l’urbanisme i l’autoorganització ciutadana, entre la política pública i la quotidianitat.

Els exemples són diversos. A Holanda, després de l’assassinat de Lisa, una adolescent de 17 anys, col·lectius de ciutadans –sobretot dones, però no només– van decidir reapropiar-se de la nit i reclamar seguretat als carrers. A València, després de la DANA que va inundar els pobles del sud de València, la ciutadania es va organitzar per donar suport immediat a les persones més vulnerables: aliments, cures, companyia. I al mateix temps, van exigir acció climàtica i van obrir un debat col·lectiu sobre com havia de ser la recuperació.

Aquestes experiències mostren que la proximitat no és només qüestió de mapes i estadístiques. També és una qüestió d’agència, és a dir, de sentir que pots incidir en el teu entorn i participar en les decisions que t’afecten. Sense això, apareix la desconfiança. Per això hi ha qui veu una amenaça a la seua llibertat quan es redueix el trànsit i els xiquets tornen a jugar al carrer, o qui pensa que plantar arbres que abaixen la temperatura d’una plaça els empobrirà. Són reaccions que s’han amplificat amb el debat al voltant de la ciutat dels 15 minuts: un model pensat per apropar serveis i millorar la vida quotidiana, però que determinats discursos polítics i mediàtics han presentat com una suposada restricció de moviments o un atac a la llibertat individual. Davant d’aquests relats, el que hi ha és sobretot una sensació de despossessió: gent que no se sent part de les decisions sobre com canvia la ciutat on viu.

No és un debat nou. Lewis Mumford ja advertia fa dècades que el localisme excessiu podia ser una forma de debilitament: si ens concentrem massa en solucions fragmentades i a petita escala, correm el risc de perdre capacitat col·lectiva i d’afeblir els esforços comuns. Jane Jacobs, en canvi, celebrava el poder de l’organització veïnal i la vida quotidiana, recordant-nos que els canvis profunds solen nàixer des de baix. Aquesta tensió ha estat sempre present en el pensament urbà: com equilibrar l’atenció al context local amb les estratègies sistèmiques més àmplies. Hui, el marc de la “ciutat dels 15 minuts” ens dóna una visió estructural, mentre que el placemaking ens connecta amb el que passa a peu de carrer.

El placemaking és, en essència, posar les persones al centre del desenvolupament urbà. Pot sonar obvi, però a la pràctica significa navegar per dinàmiques socials, espacials i institucionals molt complexes. Perquè el placemaking siga efectiu, cal que es donen tres principis fonamentals, alhora i en equilibri. Primer, que la ciutadania tinga una agència real per a incidir en el seu entorn: és l’expressió concreta del dret a la ciutat. Segon, que s’assumisca un caràcter experimental i iteratiu, amb intervencions comunitàries a petita escala que s’inspiren en l’urbanisme tàctic. I tercer, que tot açò estiga ancorat en una visió compartida de futur capaç de reflectir les veus i les experiències diverses de qui habita un lloc. 

I no són només els moviments de base: cada vegada hi han més ciutats que integren aquestes aproximacions en les seuses polítiques. A Rotterdam (Països Baixos), per exemple, el Placemaking Manifesto li ha donar una dimensió estratègica de ciutat. i la política de Right to Challenge (el dret a desafiar la ciutat) permet als veïns assumir tasques públiques si poden generar més valor social que l’ajuntament. A Trenčín (Eslovàquia), Capital Europea de la Cultura 2026, els projectes pilot i les aliances han fet de la cultura un motor de transformació de l’espai públic. A Wrocław (Polònia), l’estratègia 2050 se centra en la solidaritat, la compacitat i els espais multifuncionals. I enguany, dotze ciutats reunides a l’Haia, representades pels seus alcaldes, es van comprometre a invertir de manera efectiva, implicar de debò els ciutadans i innovar des de dins per fer-ho possible.

El placemaking és el motor de la proximitat. Apareix allà on més es necessiten la cura, la creativitat i la connexió: en parcs pensats no només per a la bellesa, sinó també per a la salut i el moviment; en trobades que eviten que algú se senta sol; en sopars populars que posen cultures diferents a la mateixa taula. És com un sistema immunitari per a les ciutats, que repara, regenera i protegeix la vida quotidiana.

*De tot açò vàrem parlar fa uns dies a París, en la conferència internacional Towards Sustainable Urban Proximities, organitzada per Carlos Moreno i el seu equip, en col·laboració amb UCLG, ONU-Habitat i l’Ajuntament de París..

A hores d’ara, l’ús institucional i social de València amb accent obert és aclaparador: l’Ajuntament de València, la Generalitat Valenciana, la Diputació de València, la Universitat de València o l’EMT utilitzen de manera sistemàtica aquesta grafia en portals oficials, documents i campanyes públiques. També ho fan els grans actors socials i culturals, com el València Basket o la pròpia marca turística “Visit València”, que treballa a escala global, i empreses privades de gran presència com Mercadona, Consum, El Corte Inglés, Global Omnium, Bioparc, Baleària, Caixa Popular o el Roig Arena, que en tots els seus canals i comunicació en llengua pròpia empren la grafia normativa. En un entorn digital on el topònim “València” impera com a forma única, institucional i habitual, la versió “Valéncia” només apareix de manera residual, confinada a contextos polèmics o com a etiqueta dins del debat. Si un fa la prova en cercadors o xarxes, comprova que “València” és cent vegades més freqüent que “Valéncia” i que aquesta última es troba quasi exclusivament en notícies que parlen del conflicte. No hi ha cap arrelament real ni social: ningú escriu “Valéncia” de manera espontània, i la seua presència en línia és gairebé anecdòtica. Reobrir el debat no respon, doncs, a cap realitat viva, sinó a una obsessió de laboratori polític.

És cert que hi ha ciutats que, per motius històrics, han canviat de nom. Sant Petersburg va ser rebatejada Leningrad després de la Revolució bolxevic, i més tard, amb la caiguda de l’URSS, els ciutadans votaren en referèndum per recuperar el nom original: un canvi associat a una ruptura de règim i la necessitat de marcar una nova etapa històrica. Istanbul va substituir el nom de Constantinoble com a símbol de la construcció de la nova Turquia republicana de Mustafa Kemal Atatürk, en un procés de modernització i d’afirmació nacional. Bombai esdevingué Mumbai en el marc de la descolonització i de la recuperació de noms locals a l’Índia, com a gest de sobirania i reivindicació cultural. I Chemnitz, a l’Alemanya Oriental, va recuperar el seu nom original després de dècades sent Karl-Marx-Stadt, deixant enrere l’etapa comunista. Tots aquests casos tenen en comú que el canvi responia a transformacions polítiques profundes, a processos de descolonització, a ruptures de règim o a un consens ciutadà en moments històrics decisius.

València no pertany a aquest grup. Ací no hi ha descolonització ni canvi de règim, ni cap moviment social massiu que reclame la modificació. Hi ha, simplement, la voluntat de forçar un debat artificial que ningú havia demanat i que no respon a cap realitat històrica o social. El que aconsegueix, en canvi, és trencar un consens fràgil: la pau lingüística que havia permés conviure en una mateixa ciutat amb diferents llengües i sensibilitats. I ho fa, a més, contravenint la llei, ja que l’Estatut és clar i el nom oficial és València. No es tracta, doncs, de filologia, sinó de seguretat jurídica i d’estabilitat institucional.

Darrere d’aquest moviment hi ha sobretot un teatre polític. Un escenari on es representen batalles simbòliques que amaguen altres problemes. La decisió, a més, obri un camp de mines pràctic. Què passa amb el turisme, amb els inversors internacionals que busquen estabilitat i seguretat jurídica, amb els documents oficials, contractes i marques comercials? Ningú amb sentit comú entendrà un canvi imposat i anticientífic. Moltes empreses i institucions continuaran usant la versió acadèmica, i això només generarà confusió. I el cost econòmic? Només les institucions públiques haurien d’assumir prop d’un milió d’euros en rètols, vehicles, senyalització, uniformes i sistemes digitals. Però l’impacte major cau sobre el sector privat, amb més de 67.000 empreses obligades a adaptar marques, contractes i webs, per un sobrecost estimat de 13 a 40 milions. En total, l’operació podria costar entre 15 i 44 milions d’euros*. Tot això, per canviar un accent.

No és només un sense sentit. És disparar-nos al peu i a més fer-ho amb orgull. És ofendre els qui defensen la llengua perquè s’ignora la ciència i el consens, i molestar els qui no la parlen perquè se’ls imposa un canvi incomprensible. València no mereix ser reduïda a un accent. El futur de la ciutat no s’hauria de jugar en una sala de plens discutint grafies en ple estiu.

*El cost del canvi oscil·laria entre 15 i 44 milions d’euros: uns 2–3 milions en senyalització, papereria i sistemes institucionals, i entre 13 i 40 milions a càrrec de més de 67.000 empreses privades. L’escenari central se situa al voltant dels 25 milions.

Per entendre aquesta disfunció, cal recordar que l’economia no és només comprar i vendre. Hi ha quatre accions essencials que li donen vida: consumir, invertir, produir i interactuar. Quatre accions que sempre tenen una dimensió territorial. Quan compres el pa al forn del barri, generes una cadena de relacions locals. Quan inverteixes en un projecte empresarial o comunitari, deixes una empremta que es multiplica en valor compartit. Quan produeixes, siguen béns, serveis o coneixement, actives circuits de treball i de prosperitat. I quan interactues, en reunions, converses o esdeveniments, generes efectes de difusió, eixos vincles invisibles que connecten persones i idees. Sense aquestes quatre peces, l’economia es torna un mecanisme coix, desequilibrat.

El problema és que la majoria d’expats només consumeixen. No inverteixen en el lloc on viuen: no contribueixen a infraestructures ni projecten res a llarg termini. El seu treball, sovint digital i remot, no alimenta la producció local sinó empreses llunyanes. I encara menys interactuen amb el teixit social i cultural del territori: viuen en bombolles lingüístiques, envoltats d’amics que són còpies d’ells mateixos, en una ciutat que funciona com a simple escenari de fons.

Aquesta economia reduïda al consum passiu genera disfuncions. Infla els preus de l’habitatge, desplaça els veïns i transforma els barris en parcs temàtics per a teletreballadors nòmades. Però sobretot, trenca la reciprocitat. Perquè l’economia, en el fons, és un pacte: jo aporte i tu aportes, i entre tots fem que el lloc prospere. Quan només hi ha un flux unidireccional, consum sense retorn, el territori s’esgota, es buida de significat i de possibilitats. És com un riu que només desaigua, sense cap corrent que el nodrisca ni cap pluja que el renove.

Ara bé, tampoc podem caure en la temptació fàcil de disparar sempre contra els qui arriben de fora. Ja ho vaig escriure en un altre article: el turista no és l’enemic. És només un símptoma d’un model que converteix les ciutats en actius financers. Molts dels qui contribueixen a l’exclusió residencial no són fons d’inversió llunyans, sinó veïns, amics o familiars que decideixen posar el seu pis en plataformes de lloguer turístic. El problema és estructural i té tant a veure amb les decisions locals com amb les dinàmiques globals.

Per això, tenim l’opció de repensar com acollim i integrem els expats, creant mecanismes que incentiven l’equilibri entre les quatre dimensions. Com animar-los a invertir responsablement? Com implicar-los en projectes locals? Com fer que el seu coneixement i experiència enriquisquen la comunitat? Com aconseguir que la seua presència no siga un paràsit, sinó un catalitzador?

Potser la resposta passa per combinar política pública i responsabilitat col·lectiva. Algunes ciutats ja experimenten amb impostos especials per a residències temporals, amb fons destinats a habitatge social. D’altres impulsen programes d’intercanvi cultural obligatori per a qui s’hi instal·la més d’uns mesos com a condició per obtindre permisos. Algunes ciutats han reforçat els espais públics de barri amb equipaments culturals i socials que obliguen a una interacció real amb la comunitat, mentre que en altres els programes d’habitatge assequible van acompanyats d’inversions en biblioteques i centres cívics oberts a tots els residents. Al capdavall, viure en una ciutat no hauria de ser només consumir-la, sinó també nodrir-la.

En una versió prèvia d’aquest article, l’autor va emprar de manera errònia i pejorativa el concepte “economia autista”. En pren nota i demana disculpes.

Després de més de 15 anys d’estancament, una superfície de 41 hectàrees de sòl urbanitzable als marges de Palma podria convertir-se en una cosa extraordinària si tira endavant la proposta actualment en desenvolupament. No es tracta simplement d’una promoció immobiliària, sinó d’una iniciativa regenerativa, comunitària i sostenible que aspira a redefinir com es desenvolupen les nostres ciutats.

En un moment en què Mallorca —i moltes altres regions d’Espanya— s’enfronta a una greu crisi d’accés a l’habitatge, amb preus desorbitats, infraestructures al límit i pressió climàtica, el projecte Can Fontet es planteja com un model replicable per construir un futur urbà més just, resilient i inclusiu.

La proposta cerca recuperar i activar un sòl aturat durant anys mitjançant una col·laboració publicoprivada entre la Junta de Compensació i l’Ajuntament. Es tracta d’un àmbit estratègic no només per la seva localització, sinó també per la seva història territorial. Per això, el projecte intentarà preservar alguns usos existents i serà especialment sensible a la memòria agrícola de l’horta de Palma, integrant elements paisatgístics, productius i culturals que reforcin la identitat local. A més, s’està configurant una estructura de finançament mixta, amb el suport previst de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i l’interès d’entitats financeres europees com el Banc Europeu d’Inversions. L’objectiu és demostrar que l’accessibilitat i l’impacte social poden conviure amb una rendibilitat econòmica sostenible a llarg termini.

Impulsat pel Placemaking Investment Fund (PIF), una nova plataforma d’inversió d’impacte, Can Fontet no es limita a construir habitatges: vol reconstruir la confiança entre ciutadania, institucions públiques i capital. El pla preveu la construcció de més de 4.000 habitatges de lloguer, dels quals el 50% estarien per davall del preu de mercat, fent-los accessibles a una àmplia diversitat de residents. Però tan importants com els habitatges són les escoles, places, parcs, carrils bici i infraestructures socials, que formen part integral del disseny urbanístic des de l’inici. El fons promotor, definit com a inversor a llarg termini, aplica un model de “construir per llogar”, que cerca garantir que tant el desenvolupament com la gestió futura del barri prioritzin l’impacte social i ambiental.

Tan importants com els habitatges són les escoles, places, parcs, carrils bici i infraestructures socials, que formen part integral del disseny urbanístic des de l’inici

Can Fontet també vol ser un referent en sostenibilitat, amb edificacions dissenyades per consumir almenys un 20% menys d’energia primària que l’estàndard nacional d’edificis de consum gairebé nul. Inclourà sistemes de drenatge sostenible, corredors verds i cobertes solars, preparats per fomentar la resiliència climàtica. Aquesta base ecològica s’alinea amb les línies d’actuació de les principals institucions europees d’inversió verda.

Un dels aspectes més distintius del projecte és el seu enfocament en l’espai públic. En col·laboració amb l’estudi d’arquitectura Peris+Toral, especialitzat en habitatge social, Can Fontet situa el placemaking al centre de la transformació urbana. Els carrers estaran pensats per a la convivència i a escala humana. L’espai públic no serà un afegit, sinó la infraestructura principal de la vida comunitària.

Can Fontet representa també una proposta innovadora en termes de governança. En lloc d’esperar l’arribada de capital convencional, el fons ha dissenyat una estructura flexible i a llarg termini, capaç d’adaptar-se a les necessitats públiques i als ritmes reals del desenvolupament. El treball conjunt amb el govern local i el compromís inicial de l’ICO exemplifiquen com el capital catalitzador pot reduir riscos i desbloquejar transformacions urbanes a gran escala.

En aquest context, el Placemaking Investment Fund ha presentat una proposta formal per adquirir els terrenys, ajustada als valors de mercat i amb voluntat de generar beneficis compartits. Actualment, es troba a l’espera de resposta per part de la Junta de Compensació, un òrgan clau per activar el desenvolupament de l’àmbit. La iniciativa es troba en una fase avançada d’estructuració. L’adquisició del sòl està prevista per a l’octubre de 2025, i els promotors tenen la intenció d’iniciar els processos de participació ciutadana l’any 2026, un cop obtingudes les autoritzacions urbanístiques. Es convocaran reunions obertes, tallers i taules de treball amb veïnat, entitats socials i agents públics, amb l’objectiu de codissenyar un barri pensat per a les persones.

En un context de pressió turística i crisi habitacional, Can Fontet pot esdevenir un prototip per a les Illes Balears, per a Espanya i per a Europa: una nova manera de concebre el creixement urbà no com una transacció, sinó com un acte col·lectiu de renovació.

Can Fontet no es presenta com una solució tancada, sinó com una proposta oberta i ambiciosa, que necessita del compromís institucional, la participació ciutadana i la col·laboració publicoprivada per fer-se realitat. És una oportunitat concreta per demostrar que és possible fer ciutat d’una altra manera, on l’accessibilitat, la sostenibilitat i el benestar col·lectiu no siguin una excepció, sinó la norma. Palma —com tantes altres ciutats— necessita imaginar nous camins per créixer amb equitat. Can Fontet ofereix una fulla de ruta, però el seu èxit dependrà de la voluntat compartida de convertir aquesta visió en un projecte comú.

Revertir la financiarització de la ciutat no passa per assenyalar els que són com nosaltres

És massa fàcil desmuntar raonaments legítims quan qui els formula els contradiu amb els seus actes. Els activistes de la dreta radical s’ho passen d’allò més bé exhibint fotos de portaveus de sindicats d’habitatge o de lemes antituristes a les piràmides d’Egipte o Mèxic o en una platja d’Indonèsia. Potser ens estem equivocant d’objectiu. Puc entendre la ràbia, però assenyalar i moralitzar no ajuda —i menys amb certa hipocresia.

Les ciutats s’encareixen fins i tot on el turisme és secundari i on els turistes són, de mitjana, més pobres que aquells que paguen impostos a la ciutat. La crisi urbana i de l’habitatge és sistèmica: de San Francisco a Singapur, de Berlín o Lagos, el denominador comú és que la ciutat s’ha convertit en un actiu financer, no en un dret.

A Espanya, la situació és doblement complexa: l’especulació està per tot arreu, no sols en grans fons. El 50 % dels arrendadors són petits propietaris, i només un 15 % són grans tenidors o fons. En 2023, s’inscriviren 306 136 vivendes de turisme, un 16,4 % més que l’any anterior. Són també persones com el teu veí o la teua amiga els agents implicats. Tot i que no sempre són conscients de les externalitats negatives que generen; és possible que actuaren de manera diferent si ho foren.

El turisme també és una inversió habitual i una despesa d’oci primordial. La cultura del descans ha emergit com un dret conquerit. Diversos estudis assenyalen que tant el gaudi com la planificació de vacances redueixen l’estrès, milloren l’harmonia familiar i augmenten la satisfacció vital.

Cal preguntar-nos: quina és l’alternativa econòmica al turisme? Podem imaginar-nos fabricant microxips a Torrevella o transformant l’Arenal de Palma en un centre intensiu de restauració d’obres d’art? Les alternatives no són tan senzilles, però sí possibles. El que no podem fer és desmuntar la “indústria turística” sense una estratègia clara de reconversió o transició.

No podem dependre-ho tot del turisme. La transició exigeix diversificar cap a sectors més arrelats al territori i amb més valor afegit: la cultura, la recerca, l’educació, les cures, la bioeconomia, les energies renovables, o l’alimentació sostenible. És ací on apareix el concepte de diversificació relacionada, que proposa no trencar amb el que tenim, sinó fer-lo evolucionar. Per exemple, connectar el turisme amb les rutes culturals, els oficis tradicionals o l’oferta educativa i científica del territori. No es tracta de substituir el turisme, sinó d’integrar-lo en un sistema més ric i estructurat.

Tot açò demana política pública, formació professional i una mirada territorial a llarg termini. Però també inversió des de baix, mitjançant cooperatives, startups socials o nous models d’hospitalitat més sostenibles i participatius.

Inversions productives i comunitàries

Cal facilitar canals d’inversió que no siguen només la borsa o el mercat immobiliari. Estratègies com els community land trusts, els bons de barri o les cooperatives d’habitatge permeten que els residents invertisquen directament en els seus barris, contribuint a l’assequibilitat, la regeneració urbana i la cohesió social. Aquestes fórmules donen resposta al desig estès —i frustrat— de millorar el lloc on vivim. Convertixen les externalitats negatives en responsabilitat compartida i benefici col·lectiu.

Desfinançar la ciutat

És imprescindible revertir la financiarització urbanística. L’habitatge ha de ser un bé d’ús, no un instrument d’inversió. Cal legislar per protegir fiscalment la vivenda d’ús habitual i familiar, mentre que les destinades a ús turístic o especulatiu haurien de tributar d’acord amb el seu impacte real sobre el territori.

També cal desfinançar altres àrees urbanes convertides en actius rendibles: el sòl, les infraestructures, fins i tot els equipaments públics. La ciutat no pot ser un mercat de futurs, sinó una construcció col·lectiva que s’hauria d’orientat al benestar compartit i la sostenibilitat a llarg termini.

El turista no és el culpable, sinó el símptoma d’un model urbà i econòmic que ha convertit la ciutat en un actiu financer. I no només per a uns pocs: molts hi participen esperant un retorn, però a la llarga acaben també patint-ne les conseqüències. Si volem defensar el dret a viure-la, cal deixar de disparar simbòlicament contra els qui passen i començar a transformar estructuralment el que es queda: l’accés, la governança i la manera com entenem i compartim la ciutat.

Per què les institucions culturals han acabat forçades a tenir un paper central en la crisi de l’habitatge

A pocs centenars de metres del Dorothy Chandler Pavilion—una de les sales principals del Music Center de Los Angeles i seu de l’Òpera, els carrers del centre de la ciutat, especialment a Skid Row, contaven una història que cap agenda oficial podia ignorar. Les tendes de campanya s’alineaven a les voreres. La riquesa cultural coexistia amb la negligència sistèmica. Era un escenari tan adequat com incòmode per a una trobada sobre el futur dels districtes culturals.

Hi vaig ser per a participar a l’encontre anual de la Xarxa Global de Districtes Culturals, una trobada de tres dies entre el 19 i el 21 de maig, organitzada per la Global Cultural Districts Network (GCDN), que va reunir directores de grans institucions culturals, responsables de polítiques públiques, comissaris d’art i urbanistes d’arreu del món. Érem allí per a explorar com els districtes culturals poden respondre als grans reptes del nostre temps: l’adaptació climàtica, la resiliència comunitària, l’equitat cultural i la precarietat urbana.

I al llarg d’aquests dies, l’habitatge es va convertir en el protagonista silenciós. No sempre estava al centre del debat, però apareixia per tot arreu: a les plenàries, als passadissos, als dinars. Els districtes culturals volen liderar processos d’equitat i regeneració... però com poden fer-ho si les comunitats que volen servir no es poden permetre viure prop?

La cultura no viu en el buit. En la sessió que vaig moderar—Creative Recovery: Restoring Places, Rebuilding Communities—vam posar el focus en el paper de la cultura en processos de recuperació postdesastre. Leslie Ito, directora del Armory Center for the Arts de Pasadena, va destacar com les institucions arrelades són capaces de generar espais de confiança, continuïtat i cura emocional després de situacions límit. Janet Newcomb, directora de la National Coalition for Arts Preparedness and Emergency Response (NCAPER), va mostrar com el sector cultural als Estats Units s’està organitzant per formar part dels sistemes d’emergència.

Parlàvem de catàstrofes, sí. Però no només de terratrèmols o riuades. Los Angeles sap què són els incendis, els desnonaments i la crisi del sensellarisme. I també sap que els desastres no sempre arriben de sobte. A vegades són l’efecte lent de l’exclusió, la pujada dels lloguers i la pèrdua de vincles socials. No es pot parlar de recuperació ni d’infraestructura cultural sense parlar d’habitatge. Punt final. Els districtes culturals no poden parlar d’equitat si alhora expulsen la seua gent. Cal assumir responsabilitats: pel territori, per les persones i per la seua continuïtat.

Quan els museus es vinculen amb l’habitatge, no significa necessàriament que totes les institucions culturals hagen de llogar i construir apartaments directament—encara que alguns casos pioners ja ho estan fent. El que realment està canviant és que cada vegada més adquireixen un paper central en les discussions sobre polítiques d’habitatge i justícia urbana.

I això no és casualitat. Sovint són gestores de grans superfícies de sòl, reben finançament públic i tenen una capacitat d’influència urbanística notable. Per tant, poden i han d’implicar-se en la construcció d’un entorn urbà habitable, inclusiu i sostenible. No fer-ho seria renunciar a una part fonamental del seu potencial transformador.

Aquest compromís va més enllà d’oferir residències d’artistes o allotjament per al personal. És una manera de contribuir activament a la construcció de barris vius i diversos, on la cultura no només siga programació, sinó també un vehicle d’arrelament, dignitat i condicions de vida.

És un canvi profund, però urgent. Perquè un districte cultural que celebra la diversitat mentre contribueix a l’expulsió veïnal és, senzillament, una contradicció. Una llar és la primera infraestructura cultural. Sense casa, la participació esdevé un privilegi.

De Los Angeles a València, la recuperació requereix presència. A casa nostra, la iniciativa Innovació per a la Recuperació, iniciada per Placemaking Europe i eldiario.es a la Comunitat Valenciana, va posar en evidència una tensió similar. Després de les inundacions, la gent no volia només ajudes tècniques: volia reconeixement, permanència i veu. Volia formar part d’un futur que les incloguera.

Recuperar, per tant, no és reconstruir el que hi havia, sinó construir d’una altra manera, amb cura, memòria i justícia. La cultura hi juga un paper fonamental, no com a decorat, sinó com a infraestructura de sentit. I eixa infraestructura ha d’incloure habitatge.

És per això que cal fer una crida a posar sostre a la cultura. Si els districtes i les institucions culturals volen ser rellevants en un temps de crisi climàtica, desplaçament i fragmentació, han de repensar el seu paper a la ciutat. No es tracta d’abandonar la seua missió, sinó d’entendre la seua relació amb el context i el seu arrelament. Sense habitatge no es construeix cultura.

Els ciutadans valencians afectats per la DANA del passat 29 d'octubre de 2024 tenen una percepció majoritàriament crítica amb el ritme i l'enfocament que s'ha donat a la recuperació i la reconstrucció de les comarques que van patir les inundacions i la gran barrancada, segons l'enquesta llançada per el Diario.es i Placemaking Europe entre els dies 4 i 25 d'abril. Tot i haver-hi algunes diferències entre els diferents àmbits, el patró general apunta a una insatisfacció significativa, especialment en aspectes socials i econòmics. La valoració general del procés de recuperació obté una mitjana de només 3,43 sobre 10, amb una mitjana de 3,0. Això indica que la majoria de persones enquestades consideren que la resposta institucional i social a la DANA ha estat clarament insuficient. De fet, la meitat de les valoracions es concentren entre l'1 i el 4, reflectint una percepció molt crítica i insatisfactòria. Només una petita minoria puntua per damunt del 6, i les valoracions més altes (9 i 10) són pràcticament inexistents entre les 1.424 persones que han participat a la consulta.

L'enquesta que hui publica elDiario.es juntament amb Placemaking Europe forma part de la iniciativa Innovació per a la Reconstrucció. Reconstruint València després de les inundacions de la DANA i té com a principal intenció fer un procés d'escolta i treball amb la ciutadania per conèixer les necessitats i prioritats dels processos de recuperació llançats per les diferents administracions. Les respostes mostren un desig clar de canvi, però també diversitat d'enfocaments i matisos. El 54,1 % del total vol reconstruir de manera completament diferent i millor i més de la meitat de les persones participants volen un canvi profund en l'enfocament territorial i urbanístic. Un 37,1% vol millorar, però mantenint l'essència i només un 2,7% vol restaurar les coses com estaven.

Respecte a la reconstrucció, les Infraestructures són l'àrea més ben valorada, amb una mitjana de 2,89 i una mitjana de 3,0 sobre 5. Això indica que, malgrat una certa percepció de lentitud, hi ha una part important de la ciutadania que considera que la recuperació d'infraestructures va avançar a un ritme acceptable. A la reparació d'habitatges, les valoracions baixen clarament, amb una mitjana de 2,23 i una mitjana de 2,0, reflectint una percepció de retard generalitzada. Moltes persones afectades consideren que la resposta per reparar les llars ha estat insuficient i lenta.

La recuperació econòmica també es valora de forma negativa, amb una mitjana de 2,32 i una mitjana de 2,0. Això evidencia que els efectes econòmics de la DANA continuen sent una preocupació greu, també amb una recuperació percebuda com a lenta. La recuperació psicològica i social és la pitjor valorada de totes. La mitjana de 1,96 i la mitjana de 2,0 mostren una preocupació molt elevada. La ciutadania sent que la reconstrucció emocional i comunitària ha estat especialment desatesa.

Qui ha de liderar la recuperació i com ha de ser el futur

Les respostes també mostren una ciutadania amb valors clars i molt definits sobre els lideratges i les prioritats en la reconstrucció. Un 81% dels participants afirma que està totalment d'acord que cal replantejar la nostra relació amb el clima i l'aigua, i prop del 80% també defensa canviar fonamentalment el model de planificació urbana i territorial. Hi ha una àmplia coincidència (94%) que les persones més vulnerables haurien de ser la prioritat en qualsevol acció de recuperació. Pel que fa a la governança, la majoria de persones consideren que la recuperació hauria de ser liderada per les institucions públiques (82,9%), però amb un grau significatiu de suport també a la idea que hauria d'estar liderada directament per les persones afectades (30,2% d'acord o totalment d'acord). Pel que fa a la reubicació en zones segures, el 72% considera acceptable traslladar activitats econòmiques i el 86% també acceptaria traslladar habitatges. Aquestes dades apunten cap a una societat disposada a acceptar transformacions profundes, però també vol formar part activa de les decisions.

Per institucions, la Generalitat Valenciana és la que ix més malparada de l'enquesta. Un 87,4 % dels enquestats desconfia de la institució presidida per Carlos Mazón, mentre que al voltant de la meitat la població preguntada té algun grau de confiança als ajuntaments i al Govern d'Espanya. Sense dubte, són els moviments socials i els veïns els actors que ofereixen més confiança per al procés de recuperació. Al gràfic s'observa la diferència de percentatges entre el govern autonòmic i els altres actors sobre els quals s'ha consultat.

I per a aquesta presa de decisions del seu futur, el 85,8 % dels enquestats considera molt important aplicar una planificació urbana més estricta per previndre nous desastres. Altres mesures com els incentius per a la reubicació voluntària (41,5%) o l'educació climàtica (57,9%) també són valorades, però amb un nivell de consens menor. Sobre les accions immediates a realitzar, el 82,8% de les persones enquestades consideren molt important la reparació i millora de les defenses contra inundacions i sistemes de drenatge.

Mostra de l'enquesta i procés de recollida d'informació

En total i entre els dies 4 i 25 d'abril, 1.424 persones han participat a la consulta Innovació per a la Recuperació, revelant prioritats clares per a una transformació del territori i recuperar-se d'una manera justa.

El 33,6% de les persones participants (479 de 1.424) declara haver estat afectada directament per les inundacions provocades per la DANA, de les quals 363 respostes indiquen haver rebut ajuts econòmics, cosa que representa un 75,7% de cobertura entre les persones afectades. Un total de 895 persones (64,2%) afirmen haver participat personalment en tasques de recuperació o de suport comunitari. El 43,7% del total de participants han estat voluntaris, el 37,6% han donat diners i el 24,4% han participat en accions d'activisme.

Les dades mostren una representació territorial molt concentrada a la província de València i, en especial, al conjunt de municipis afectats per la DANA del 29 d'octubre del 2024. Si agrupem els codis postals per municipi, veiem que Catarroja i els municipis veïns de l'Horta Sud (Albal, Massanassa, Sedaví, Sedaví, Paiporta, Torrent, Aldaia, Alaquàs i Picanya) acumulen conjuntament més de 300 respostes. També destaquen les contribucions de diversos barris de València ciutat –com Benimaclet, Russafa, Patraix, Marxalenes o Ciutat Vella– que reflecteixen una participació urbana significativa. A més, la presència de municipis com ara Algemesí i Alzira confirma l'abast comarcal de les respostes.

Sobre la metodologia i la iniciativa

L'enquesta, així com l'anàlisi detallada dels resultats, ha estat conduïda per l'equip de Placemaking Europe, una fundació europea i xarxa internacional de professionals que impulsa la transformació de les ciutats posant les persones al centre del disseny i la gestió de l'espai públic.

El procés participatiu tindrà tres fases. La primera és l'enquesta amb els resultats de la qual es publiquen hui. La segona ha estat un grup col·laboratiu que es va reunir a la seu d'elDiario.es a la Comunitat Valenciana aquest 30 d'abril passat. El grup de treball va estar format per actors cívics, culturals, científics i empresarials amb acció directa a la recuperació. Mitjançant tècniques de mapeig col·laboratiu i intercanvi entre iguals, els participants van identificar iniciatives en marxa, necessitats no cobertes i possibles aliances.

El procés culminarà amb un fòrum públic el 7 de maig a Catarroja (un dels municipis més afectats), acollit per la Florida Universitària. l?L'esdeveniment reunirà governs locals, organitzacions cíviques, experts internacionals i representants del Govern d´Espanya i la Diputació de València per debatre sobre recuperació a través de quatre punts clau: participació ciutadana, desenvolupament territorial, infraestructura hídrica i connexió local-internacional.

Los ciudadanos valencianos afectados por la DANA del pasado 29 de octubre de 2024 tienen una percepción mayoritariamente crítica con el ritmo y el enfoque que se ha dado a la recuperación y reconstrucción de las comarcas que sufrieron las inundaciones y la gran barrancada, según la encuesta lanzada por elDiario.es y Placemaking Europe entre los días 4 y 25 de abril. Pese a haber algunas diferencias entre los distintos ámbitos, el patrón general apunta a una insatisfacción significativa, especialmente en aspectos sociales y económicos.

La valoración general del proceso de recuperación obtiene una media de solo 3,43 sobre 10, con una mediana de 3,0. Esto indica que la mayoría de personas encuestadas consideran que la respuesta institucional y social a la DANA ha sido claramente insuficiente. De hecho, la mitad de las valoraciones se concentran entre el 1 y el 4, reflejando una percepción muy crítica e insatisfactoria. Solo una pequeña minoría puntúa por encima del 6, y las valoraciones más altas (9 y 10) son prácticamente inexistentes entre las 1.424 personas que han participado en la consulta.

La encuesta que hoy publica elDiario.es junto a Placemaking Europe forma parte de la iniciativa Innovación para la Reconstrucción. Reconstruyendo València después de las inundaciones de la DANA y tiene como principal intención realizar un proceso de escucha y trabajo con la ciudadanía para conocer las necesidades y prioridades de los procesos de recuperación lanzados por las distintas administraciones. Las respuestas muestran un claro deseo de cambio, pero también diversidad de enfoques y matices. El 54,1% del total quiere reconstruir de una manera completamente diferente y mejor y más de la mitad de las personas participantes quieren un cambio profundo en el enfoque territorial y urbanístico. Un 37,1% quiere mejorar, pero manteniendo la esencia y solo un 2,7% quiere restaurar las cosas como estaban.

Respecto a la reconstrucción, las Infraestructuras son el área mejor valorada, con una media de 2,89 y una mediana de 3,0 sobre 5. Esto indica que, pese a cierta percepción de lentitud, hay una parte importante de la ciudadanía que considera que la recuperación de infraestructuras avanzó a un ritmo aceptable. En la reparación de viviendas, las valoraciones bajan claramente, con una media de 2,23 y una mediana de 2,0, reflejando una percepción de retraso generalizada. Muchas personas afectadas consideran que la respuesta para reparar los hogares ha sido insuficiente y lenta.

La recuperación económica también se valora de forma negativa, con una media de 2,32 y una mediana de 2,0. Esto evidencia que los efectos económicos de la DANA continúan siendo una preocupación grave, también con una recuperación percibida como lenta. La recuperación psicológica y social es la peor valorada de todas. La media de 1,96 y la mediana de 2,0 muestran una preocupación muy elevada. La ciudadanía siente que la reconstrucción emocional y comunitaria ha sido especialmente desatendida.

Quién tiene que liderar la recuperación

Las respuestas también muestran una ciudadanía con valores claros y muy definidos sobre los liderazgos y prioridades en la reconstrucción. Un 81% de los participantes afirma estar totalmente de acuerdo en que hay que replantear nuestra relación con el clima y el agua, y cerca del 80% también defiende cambiar fundamentalmente el modelo de planificación urbana y territorial. Hay una amplia coincidencia (94%) en que las personas más vulnerables tendrían que ser la prioridad en cualquier acción de recuperación.

En cuanto a la gobernanza, la mayoría de personas considera que la recuperación tendría que ser liderada por las instituciones públicas (82,9%), pero con un grado significativo de apoyo también a la idea que tendría que estar liderada directamente por las personas afectadas (30,2% de acuerdo o totalmente de acuerdo). En relación con la reubicación en zonas seguras, el 72% considera aceptable trasladar actividades económicas y el 86% también aceptaría trasladar viviendas. Estos datos apuntan hacia una sociedad dispuesta a aceptar transformaciones profundas, pero que también quiere formar parte activa de las decisiones.

Por instituciones, la Generalitat Valenciana es la que más malparada sale de la encuesta. Un 87,4% de los encuestados desconfía de la institución presidida por Carlos Mazón, mientras que alrededor de la mitad de quienes han participado en la encuesta tiene algún grado de confianza en los ayuntamientos y el Gobierno de España. Sin duda, son los movimientos sociales y los vecinos los actores que más confianza ofrecen para el proceso de recuperación. En el gráfico se observa la diferencia de porcentajes entre el gobierno autonómico y los demás actores sobre los que se ha consultado.

Y para esa toma de decisiones de su futuro, el 85,8% de los encuestados considera muy importante aplicar una planificación urbana más estricta para prevenir nuevos desastres. El 69,4% da máxima prioridad a la restauración de ecosistemas degradados, especialmente en zonas periurbanas y fluviales. Y el 72,6% destaca la necesidad de mejorar la resiliencia climática, adaptándose a los nuevos riesgos y reduciendo vulnerabilidades. Otras medidas como los incentivos para la reubicación voluntaria (41,5%) o la educación climática (57,9%) también son valoradas, pero con un nivel de consenso menor.

A la pregunta sobre cómo se sienten las personas respecto a la DANA, el 64,7% de las personas participantes indican que se sienten enfadadas y frustradas; el 34,8% afirman que intentan seguir adelante; el 26,8% manifiestan que se sienten tristes y anonadadas; el 24,1% responden que todavía no pueden creer que pasó y el 18,7% declaran que todavía están intentando entender qué pasó.

Los datos muestran que las personas afectadas directamente por la DANA declaran, en mayor medida que las no afectadas, sentirse tristes y anonadadas (33,5% vs 27%) y todavía intentando entender qué pasó (23,2% vs 16,8%). También es más alta entre las afectadas directamente la proporción de quien afirma intentar seguir adelante (42,1% ante el 18,8%). Por otro lado, el sentimiento de frustración y enojo es significativamente más elevado entre las personas no afectadas (69,3%) que entre las afectadas (59,2%).

La encuesta revela que las comunidades afectadas por la DANA son muy resistentes. El 50,4% de las 1.424 personas encuestadas afirman sentirse más conectadas con su familia después de la DANA. Es el colectivo con mayor aumento de vinculación social. El 43,3% expresa una conexión reforzada con su entorno más inmediato, como el barrio o la calle. El 44,2% ha experimentado un fortalecimiento del vínculo con la comunidad local.

Sobre las acciones inmediatas a realizar, el 82,8% de las personas encuestadas consideran muy importante la reparación y mejora de las defensas contra inundaciones y sistemas de drenaje. Más del 74% también priorizan el apoyo sanitario y la ayuda financiera directa como acciones urgentes. Otras acciones como el alojamiento de emergencia, la formación en emergencias o la eliminación de residuos también obtienen un apoyo mayoritario (entre el 70% y el 73%), a pesar de estar ligeramente por debajo en las prioridades.

Muestra de la encuesta y proceso de recogida de información

En total y entre los días 4 y 25 de abril, 1.424 personas han participado en la consulta Innovación para la Recuperación, revelando prioridades claras para una transformación del territorio y recuperarse de una manera justa.

El 33,6% de las personas participantes (479 de 1.424) declara haber sido afectada directamente por las inundaciones provocadas por la DANA, de las cuales 363 respuestas respondidas indican haber recibido ayudas económicas, lo cual representa un 75,7% de cobertura entre las personas afectadas. Un total de 895 personas (64,2%) afirman haber participado personalmente en tareas de recuperación o apoyo comunitario. El 43,7% del total de participantes han sido voluntarios, el 37,6% ha dado dinero y el 24,4% ha participado en acciones de activismo.

Los datos muestran una representación territorial muy concentrada en la provincia de València y, en especial, en el conjunto de municipios afectados por la DANA del 29 de octubre de 2024. Si agrupamos los códigos postales por municipio, vemos que Catarroja y los municipios vecinos de l'Horta Sud (Albal, Massanassa, Sedaví, Alfafar, Benetússer, Llocnou de la Corona, Paiporta, Torrent, Aldaia, Alaquàs y Picanya) acumulan conjuntamente más de 300 respuestas. También destacan las contribuciones de varios barrios de València ciudad —como Benimaclet, Russafa, Patraix, Marxalenes o Ciutat Vella— que reflejan una participación urbana significativa. Además, la presencia de municipios como Algemesí y Alzira confirma el alcance comarcal de las respuestas.

Des d’eldiario.es a la Comunitat Valenciana i la Fundació Placemaking Europe, volem contribuir a aquesta conversa de manera oberta i estructurada. Ho fem des del que sabem fer: posar a disposició del debat la capacitat d’aglutinar veus del nostre ecosistema comunicatiu i el coneixement internacional d’una de les xarxes capdavanteres en urbanisme i sostenibilitat a Europa. Placemaking Europe impulsa ciutats més habitables, inclusives i resilients a través de la cocreació d’espais públics i processos participatius. En moments com l’actual, on toca reconstruir i repensar, pensem que podem aportar un granet d’arena.

Aquesta iniciativa s’insereix dins d’un moviment ciutadà i institucional més ampli que ja està treballant des del primer moment. Ens sumem als comités de reconstrucció, a l’Associació Mai Més, a la Fundació Horta Sud, i també als acadèmics i científics que recentment han participat en la I Conferència d’Experts sobre canvi climàtic i territori en el Mediterrani ibèric, coordinada per Joan Romero. Totes elles, i moltes altres –disculpeu si ens oblidem d’algú– posen sobre la taula la urgència de pensar el territori en clau climàtica, democràtica i de futur.

Amb aquesta voluntat, hui llancem “Innovació per a la recuperació. Reconstruint València després de les inundacions de la DANA”, un procés participatiu amb tres objectius clars: (1) donar veu a la ciutadania i entendre les seues prioritats per a la recuperació; (2) articular les línies de treball de les entitats culturals, cíviques i científiques que estan implicades en el procés de reconstrucció i transformació; i (3) connectar-nos i aprendre d’altres societats que han sabut recuperar-se després de catàstrofes equivalents i han aconseguit fer-ho millor.

El procés s'inicia amb una enquesta pública, que es pot respondre tant en valencià (fes click ací) com en castellà (fes click ací), i que pregunta sobre com s’ha viscut la resposta institucional, quines haurien de ser les prioritats de futur, i com pensem la reconstrucció de manera col·lectiva. El pròxim 30 d’abril a les 10:00 h, convoquem a la seu d’eldiario.es a la Comunitat Valenciana una sessió de treball amb entitats involucrades per compartir diagnòstics i línies d’acció.

El procés culminarà —però no acabarà— amb una jornada internacional el 7 de maig a Catarroja, on reunirem experiències de diferents punts del món per imaginar juntes com innovar en tres àmbits clau: (1) participació ciutadana, amb exemples com les assemblees climàtiques o les pràctiques comunitàries post-catàstrofe; (2) governança i gestió del territori, centrant-nos en les capacitats necessàries als municipis; i (3) infraestructures i aigua, pensant-les no sols com a sistemes tècnics sinó com a peces claus de justícia territorial.

Per a aquesta jornada, convidarem també als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats per la DANA, amb l’objectiu d’escoltar de primera mà les seues prioritats, dificultats i propostes, i d’afavorir l’intercanvi amb ciutats d’arreu del món que han afrontat desafiaments similars. Entre els participants, també hem convidat institucions com el Ministeri d’Innovació, el Banc Europeu d’Inversions, i ciutats com Rotterdam, Asheville o Gdansk.

L'esdeveniment estarà obert a totes aquelles persones i col·lectius que ja estan treballant o volen treballar per una recuperació transformadora. Iniciem la conversa. Per transformar i reconstruir amb sentit.

Com 12 ciutats europees estan situant l’espai públic al centre de les seves polítiques urbanes per combatre l’autoritarisme mitjançant la innovació i la col·laboració

Vivim en una època marcada per la crisi de la diplomàcia i la concòrdia, on sembla que triomfen les lògiques d’un poder sobreestimulat i excloent. La polarització social i política es manifesta en múltiples àmbits, i les ciutats no en són una excepció. És en aquest context que l'espai públic esdevé més que mai un camp de batalla simbòlic: o bé reforça la segregació i l'exclusió, o bé es converteix en un espai de trobada, diàleg i convivència.

L'espai públic ha estat sempre un espill de la societat que l'habita. És on convergeixen les diversitats, on es posen a prova els límits de la convivència i on es materialitza, en el dia a dia, la idea de democràcia. Però en un temps en què la confiança entre comunitats es veu erosionada i la segregació socioeconòmica amenaça la cohesió urbana, com podem assegurar que aquests espais siguen veritables llocs d'inclusió i participació?

Històricament, les ciutats europees han estat exemples de com l'espai públic pot esdevenir motor de vida cívica i cultural. Des de les antigues àgores fins a les modernes places i parcs urbans, aquests espais han estat essencials per a la construcció de ciutadania. Però hui, enmig de processos d'especulació immobiliària, privatització de l'espai comú i desigualtats creixents, el seu paper s'ha tornat més fràgil i, alhora, més crucial que mai.

És en aquest context que cal reivindicar una nova manera de pensar i gestionar l'espai públic. No com un mer decorat de la vida urbana, sinó com una infraestructura fonamental per a la justícia social i la democràcia. Quan l'autoritarisme avança, una de les primeres víctimes és la vida cívica als espais comuns: es restringeix la protesta, es controla la interacció i es privatitza allò que hauria de ser de tothom. En aquest sentit, el placemaking –l’enfoc participatiu i a escala humana cap a l’urbanisme– no és només una ferramenta de planejament; és una eina política i democràtica per garantir espais de llibertat i intercanvi.

Aquesta és la reflexió que ha impulsat el programa Cities in Placemaking, coordinat per la fundació que dirigisc (Placemaking Europe), una iniciativa que ha reunit dotze ciutats europees—Bradford, Budapest, Cork, Helsingborg, Helsinki, Reggio Emilia, Rotterdam, La Haia, Trenčín, Vila Nova de Famalicão, Wrocław i Vinnytsia—amb l'objectiu de repensar col·lectivament com dissenyar i governar millor els espais compartits.

El projecte, que ha culminat en l'Agenda per a la Sistematització del Placemaking, no ha estat un exercici acadèmic ni una estratègia de màrqueting urbà, sinó una oportunitat per entendre què significa, en la pràctica, donar veu a la ciutadania en la configuració del seu entorn. La seva conclusió és clara: un espai públic ben gestionat no depèn només d'un bon disseny arquitectònic, sinó d'un equilibri entre la seva estructura física (hardware), la vida social que acull (software) i els mecanismes de governança que el sustenten (orgware).

A través de vuit etapes d'aprenentatge i intercanvi, el programa ha abordat des dels reptes del placemaking fins a la manera d'integrar-lo en les estructures de govern municipal. Les ciutats participants han compartit experiències i desafiaments en àmbits com la col·laboració interdepartamental, la transició de projectes puntuals a estratègies a llarg termini i l'exploració de noves formes de gestió urbana més inclusives i sostenibles.

L'Agenda per a la Sistematització del Placemaking estableix els principis clau per a un espai públic de qualitat: entendre el valor a llarg termini d’aquests espais, fomentar la co-creació en lloc de la mera participació, prioritzar la inclusió intercultural i l’equitat, i equilibrar el disseny físic, les activitats socials i la seva gestió.

Aquests principis s’han concretat en 15 compromisos, estructurats en tres dimensions fonamentals:

·Innovar: reformes organitzatives i sistemes adaptatius que permeten integrar el placemaking de manera estructural en les polítiques urbanes.

·Involucrar: co-creació real amb la ciutadania i lideratge compartit en el desenvolupament dels espais públics.

·Invertir: garantir recursos i oportunitats per al desenvolupament sostenible d’iniciatives que enforteixin les comunitats.

Els compromisos inclouen adoptar un enfocament experimental, promoure la col·laboració entre disciplines, donar suport a iniciatives locals, prioritzar la inclusió de col·lectius vulnerables i assegurar mecanismes de finançament per a projectes comunitaris. Aquests principis i accions no només milloren els espais públics, sinó que també contribueixen a la creació de ciutats més saludables, inclusives i resilients davant els reptes actuals.

La clau per a una ciutat més equitativa i democràtica no rau únicament en grans plans urbanístics, sinó en la capacitat d'escoltar, d'experimentar i de treballar amb la ciutadania. Massa sovint, la planificació urbana ha estat un procés vertical, on les decisions es prenen lluny de les realitats quotidianes dels barris. 

Cities in Placemaking és només un exemple d'aquesta transformació en marxa. Però la veritable pregunta que hem de fer-nos és com impulsar els canvis necessaris perquè l'espai públic torne a ser un lloc de trobada, debat i cohesió social, per a una societat que ha canviat. En un moment en què el futur urbà es juga entre la inclusió i l'exclusió, el placemaking no és només una tècnica urbanística: és una qüestió de democràcia.

La devastació causada per la DANA a València evidentment posa a prova la capacitat del territori per a respondre i reconstruir-se. Per a abordar la reconstrucció de manera equitativa i sostenible, val la pena aprendre d'experiències similars en altres ciutats afectades per desastres naturals. En aquest sentit, l'experiència d'Asheville, EUA, després d'una inundació històrica ocorreguda al setembre de 2024, ofereix valuoses lliçons per a València. Asheville, amb una geografia vulnerable i una comunitat fortament organitzada, ha desenvolupat estratègies innovadores i col·laboratives per a la seua recuperació. Podria ser un referent per a la nostra àrea metropolitana.

Aquest article recull les reflexions de Ryan Smolar, Director Executiu de Thrive Asheville, una organització que respon a reptes comunitaris com l'habitatge assequible i el turisme sostenible. Després d'una tempesta catastròfica i inundacions al setembre, va liderar la recuperació a curt termini i la planificació de la reconstrucció a llarg termini. 

La recuperació després d'una catàstrofe no és uniforme. Ryan Smolar explica: “Mentre aquells amb capital i recursos poden estar en fase de reconstrucció, altres en zones rurals o amb danys severs encara estan en la fase de rescat”. Als EUA, el procés post-desastre d'ha dividit en quatre fases: rescat, recuperació, reconstrucció i renaixement. Thrive Ashville ha impulsat la creació del Grup de Recuperació a Llarg Termini (LTRG), encarregat de coordinar recursos per a garantir que les persones avancen en el procés de recuperació de manera efectiva.

La societat civil i l’urbanisme

En crisis climàtiques, la societat civil ha de tenir un paper crucial. Smolar assenyala: “Les comunitats amb fortes relacions i espais interconnectats poden mobilitzar recursos ràpidament i actuar de manera col·lectiva per a donar resposta a l'emergència”. Mentre que els governs duen a terme tasques macro: “Una de les seues funcions més efectives és proporcionar plataformes per a la coordinació de recursos”. Un exemple d'això ha sigut l'obertura de magatzems centrals de donacions per a distribuir l'ajuda de manera eficient.

El placemaking, terme en anglés que refereix de manera àmplia als processos d’urbanisme participatiu i dret a a la ciutat, està al centre de cadascuna de les fases de recuperació: en el (1) rescat i suport comunitari: desenvolupant espais públics i equipaments comunitaris, com carpes i zones de trobada, es van convertir en centres de suport. “Els espais de reunió naturals, coneguts com 'Hubs de Suport', van proporcionar serveis essencials i connexió social”, explica Smolar. Pel que fa a la (2) revitalització econòmica, ja que amb l'economia local afectada, “la programació activa d'espais, com la vianalització temporal de carrers, ha sigut clau per a atraure de nou a les persones i reactivar negocis”. I (3) en la reconstrucció a llarg termini (i el renaixement de la ciutat), prioritzant a la connectivitat sostenible, la mobilitat peatonal i tècniques de “ciutat esponja” per a millorar la permeabilitat del sòl i reduir riscos d'inundacions futures.

Equilibri entre urgència i sostenibilitat

“Algunes comunitats estan preparades per a planificar a 5-10 anys vista, mentre que altres encara no tenen refugi ni necessitats bàsiques”, destaca Smolar. La clau és mantindre reunions regulars i comunicacions obertes per a identificar necessitats emergents i evitar solucions a curt termini que perjudiquen la sostenibilitat futura.

Les comunitats més afectades solen ser aquelles amb menys recursos. “Moltes viuen en àrees propenses a inundacions i en estructures fràgils que van ser arrossegades”, adverteix Smolar. La falta de xarxes de seguretat financera fa que la seua recuperació siga més difícil. S'ha de garantir la seua participació en la presa de decisions i evitar que siguen excloses dels processos de reconstrucció.

Iniciatives innovadores

Les solucions liderades per la comunitat han sigut clau a Asheville. “Des de la distribució de subministraments fins a la creació de solucions improvisades com la 'Flush AVL' (que reutilitzava aigua de piscines per al sanejament), la creativitat i el suport mutu van ser essencials”, relata Smolar. Un altre exemple va ser la fabricació de boquilles en impressores 3D per a millorar l'accés a aigua potable. Smolara destaca tres iniciatives innovadores:

Housing Now (Habitatge Ara). Per a donar resposta tant a les necessitats immediates com a les a llarg termini, Housing Now es basa en l'èxit de Thrive en la creació de la Landlord-Tenant Partnership (acords entre arrendataris i arrendadors) i el Buncombe County Rental Assistance Collaborative (assitència als llogaters). Aquest esforç busca garantir un habitatge segur i estable per a tota la població, alhora que estableix solucions sostenibles per a l'habitatge assequible i una via cap a la vivenda permanent.

Lessons for the Recovery (Lliçons per a la Recuperació). Aquesta iniciativa educativa aprofita el paper de Thrive com a connector, reunint experts i aprenent d'altres ciutats que han enfrontat crisis similars. Mitjançant la investigació i l'adopció de bones pràctiques, Lessons for the Recovery contribueix a fer que els esforços de recuperació d'Asheville siguen innovadors i efectius, evitant errors comuns.

Resilient Future (Futur Resilient). Recolzant grups locals mentre es plantegen solucions sistèmiques, Resilient Future integra la sostenibilitat a llarg termini i l'equitat en el procés de recuperació. Thrive treballarà a nivell comunitari amb un enfocament multisectorial per a garantir que les accions actuals establisquen les bases per a una Asheville forta i justa en el futur.

Consells per a València

“Malgrat l'amenaça creixent del canvi climàtic, sovint no aprenem fins que ocorre un desastre”, reflexiona Smolar. A Asheville, es continuen construint en zones inundables malgrat els riscos. És fonamental que València no repetisca aquests errors i adopte polítiques de desenvolupament més segures i adaptades a la realitat climàtica, i aquests són els consells que ens dona:

1. Respectar l’aigua: infraestructura verda i gestió intel·ligent

València ha d’invertir en sistemes de captació d’aigua, superfícies permeables i canals de descàrrega per evitar inundacions i adaptar-se als efectes del canvi climàtic. La ciutat, a diferència d’Asheville, ha patit una destrucció urbana més extensa, amb carrers i vehicles arrasats per l’aigua. Per això, és fonamental “repensar la nostra relació amb els cursos d’aigua i les inundacions”, assegurant inversions en sistemes de drenatge eficients i una millor gestió de conques hidrogràfiques. Aquest canvi pot requerir “inversions significatives, canvis en les polítiques i fins i tot nous marcs jurisdiccionals” per a garantir la protecció de les zones més vulnerables.

2. Formar la comunitat: barris capacitats per a l’acció

La resposta davant de desastres ha de ser àgil i coordinada, i això només s’aconsegueix amb comunitats formades i preparades. Cal dur a terme una revisió detallada del que ha funcionat i el que no, per tal de guiar la preparació futura. Segons l’experiència d’Asheville, “identificar els punts forts i vulnerabilitats ha de conduir a formació comunitària, equipant els barris perquè actuen com a centres de recuperació amb subministraments essencials, equips i canals de comunicació clars”. Quan aquestes unitats s’organitzen i es connecten a xarxes més àmplies, la seva capacitat de resposta es multiplica.

3. Mantindre el compromís: planificació i acció a llarg termini

Si bé en les primeres setmanes després d’un desastre sorgeixen moltes iniciatives i herois espontanis, la recuperació és un procés llarg que pot durar dècades. Per això, és fonamental un compromís continu. “És crucial mantindre líders comunitaris de confiança implicats en els esforços de recuperació, preservar la memòria institucional i assegurar que les lliçons apreses no es perden”. Sense aquesta continuïtat, el coneixement adquirit s’erosiona, i el risc de repetir els mateixos errors augmenta amb cada nou episodi climàtic extrem.

L'experiència d'Asheville subratlla la importància d'un enfocament basat en la col·laboració comunitària, l'acció col·lectiva i la planificació estratègica. Si València incorpora aquests aprenentatges, podrà reforçar la capacitat de la seua comunitat per a respondre als reptes i minimitzar l'impacte de futures crisis climàtiques.

En aquesta tasca monumental, podem trobar inspiració en una institució que és part del nostre ADN col·lectiu: el Tribunal de les Aigües de València. Aquesta institució, reconeguda per la UNESCO com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, no és només un vestigi històric; és l’actiu més important que té València en la història del pensament econòmic i un exemple viu de com les solucions no jeràrquiques poden funcionar de manera efectiva.

El Tribunal, amb el seu funcionament democràtic i basat en el territori, fou un cas d’estudi fonamental en la recerca d'Elinor Ostrom, la primera dona en guanyar el Premi Nobel d'Economia. Ostrom va demostrar que les comunitats locals poden gestionar recursos comuns de manera més sostenible i justa que les estructures centralitzades o jeràrquiques. El Tribunal de les Aigües és un exemple viu d'aquesta teoria, i la seua rellevància hui en dia és innegable.

El Tribunal de les Aigües no és un òrgan de planificació ni de reconstrucció, sinó una institució dedicada a resoldre els conflictes entre regants sobre l'ús de l'aigua d'irrigació. La seua funció no és decidir sobre infraestructures, inversions o ordenació del territori, sinó garantir una distribució equitativa de l'aigua entre els agricultors de l’Horta. Tanmateix, podem aprendre de la seua filosofia i mètodes. El Tribunal de les Aigües representa un exemple de governança local, directa i participativa. Els agricultors es reuneixen per decidir sobre l'ús de l'aigua de forma democràtica i transparent. Aquest model podria aplicar-se a la recuperació actual, creant consells de barri –o comitès d’emergència i reconstrucció, com s’està proposant- que integren els veïns en la presa de decisions sobre les inversions, les prioritats de reconstrucció i la planificació del futur.

Si els que han patit directament les conseqüències de la DANA tenen veu en les decisions, aconseguirem un model més equitatiu i adaptat a les necessitats reals de cada poble.

El Tribunal funciona amb un principi d'equitat: tothom té dret a l'aigua necessària per als seus cultius. Aquest principi és especialment rellevant en un context on les inundacions han impactat de manera desigual. Les famílies més vulnerables han sigut les més afectades. La recuperació hauria de prioritzar les zones i les persones que han patit més, no només per justícia social, sinó també perquè un territori és tan fort com ho son els seus elements més febles.

En un moment en què els recursos per a la reconstrucció són limitats, l'eficiència és clau. El Tribunal de les Aigües, amb el seu sistema senzill i efectiu de distribució de l'aigua, ens recorda que les solucions locals i pragmàtiques sovint són les millors. Cal invertir en infraestructures que maximitzen l'impacte positiu: sistemes de drenatge sostenibles, zones verdes que absorbisquen aigua i barris dissenyats per a resistir futures inundacions.

El Tribunal també ens parla de respecte pel territori i pels recursos naturals. La DANA és una advertència que no podem ignorar. Hem urbanitzat sense respectar els cursos naturals de l'aigua, i els resultats han sigut devastadors. Ara tenim l'oportunitat de restaurar els nostres rius, protegir les zones humides i crear espais que combinen la funció urbana amb la preservació mediambiental.

El Tribunal de les Aigües és també un ritual que ens mostra qui som com a col·lectiu. La nostra resposta a la tragèdia també hauria de tenir una dimensió simbòlica: crear espais que recorden les víctimes, celebren la recuperació i ens inspiren a construir un futur millor. El procés no ha de limitar-se a reparar els danys. Ha de ser una oportunitat per a transformar el territori en un lloc més just i sostenible. I, a la vegada, més nostre.

València Vibrant va nàixer fa aproximadament dos anys com un grup obert de professionals units per un diagnòstic comú: el debat a València estava obstruït entre monòlegs encadenats, els d’aquells que pensaven que esta era la millor ciutat del món, sense cap crítica, i aquells sumits en una perenne depressió envoltats de corrupció i balafiament. Malgrat això, València continuava sent una bona ciutat per treballar: oberta, habitable, assequible i ben connectada. València a més començava a descobrir una llarga llista d’oportunitats per aprofitar.

La nostra tasca anà prenent forma fins que el 13 de juny de 2014 reunirem a La Rambleta a 25 persones que mai havien discutit per parlar de València de manera crítica però propositiva, amb 300 professionals i ciutadans disposats a posar les seues idees sobre la taula.

Este any teníem el repte d’acceptar la crítica més important que se’ns havia fet: concretar i proposar. Només amb parlar no era suficient. És per això que hem llançat un estudi (elaborat junt a Grup Sociograma), per definir les pràctiques i les percepcions d’un conjunt de persones heterogeni però sòlid: aquelles que treballen a la ciutat, que apunten alt i generen valor arrelat al territori.

Ens centrem, de manera conscient, en aspectes econòmics: una ciutat més intel·ligent permet el desenvolupament d’empreses més intel·ligents, però els ciutadans i les empreses tenen també una important capacitat de transformació. Apostem per una economia creativa, arrelada, innovadora i farcida d’identitat. Una activitat econòmica en absolut segregada de la vida personal i de les pràctiques quotidianes, som una generació que ha desdibuixat eixes barreres.

L’anàlisi sobre les maneres de viure, de treballar i liderar a la València Vibrant es veurà completat pel debat generat el 19 de juny, per a llavors, concretar en propostes. Ens veiem allí.