“Massarrojos per la natura i el patrimoni”. Amb eixe enunciat el gran Riurau de Massarrojos s’ha convertit en escenari d’una concentració dels ecologistes, diverses associacions i col.lectius de l’Horta i el Camp de Túria. Regidors dels principals partits de l’oposició als ajuntaments de València i Moncada, diputats a les Corts Valencianes, professors d’universitat, a més d’un nombrós grup de ciutadans que han volgut manifestar el seu rebuig al projecte d’una carretera impulsat per la Diputació de València. Una “Biela” que pretén unir la CV 315 des de Moncada amb la CV 310 Burjassot -Bétera i el By Pass, que partirà pel mig el Mas del Fondo i afectarà greument el gran Riurau i l’entorn natural de la zona.

Així ho denuncia el manifest que s’ha llegit durant l’acte, que qüestiona el model de construcció d’infraestructures innecessàries, com ara la citada Biela que no respecta el valors mediambientals i patrimonials i atenta contra un bé singular. Prèviament un nombrós grup, encapçalat per la Colla Ecologista, havien arribat al Mas a peu des de Massarrojos.

Després de fer una exposició, per part dels tècnics, dels diversos projectes de carretera que en els darrers anys s’han projectat en la zona, tant per part de la Conselleria de Territori com ara per la Diputació. La propietat del Mas ha agraït a tots els presents el suport, en particular a la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos sense la qual no s’hauria pogut mantenir l’esperit i la tasca de recuperació i sensibilització social.

La professora i presidenta de Riuraus Vius, l’antropòloga Josepa Cucó, ha tancat l’acte agraint a tots la col.laboració i animant a continuar en la tasca de sensibilització i preservació de l’important patrimoni valencià.

La construcció de la carretera que unirà la CV 315 des de Moncada amb la CV 310 Burjassot -Bétera i el By Pass, acabarà amb l’últim paratge natural de Massarrojos, pedania de València, i posarà en perill el gran Riurau del Mas del Fondo. Així ho denuncia la Colla Ecologista de Massarrojos.

El riurau és una construcció genuïnament valenciana què, en el cas del gran Riurau de Massarrojos, constitueix un dels últims testimonis de la cultura de la pansa a la comarca de l’Horta. Eixe fou un dels motius pel qual el Consell Valencià de Cultura, en un informe de 2010, va proposar que fos declarat Bé d’Interes Cultural.

La propietat del Mas està fent, des de fa anys, una tasca de restauració i rehabilitació del Riurau, que cada any visiten diferents grups escolars. Anualment també acull les jornades culturals. I des del passat més d’octubre es celebra una jornada de l’escaldà de la pansa. Una activitat, que feia un segle que no s’havia fet, en els més de dos d’història del Mas. En aquest Mas també hi ha un dels pocs ramats que encara queden d’ovelles Guirres, espècie autòctona valenciana.

El projecte de la nova carretera (Biela) de la Diputació de València ha causat preocupació a la propietat del Mas i a la Colla Ecologista i Cultural de Massarrojos, entitat que des de fa anys col.labora amb la propietat en la interpretació i recuperació. Denuncien que totes les propostes presentades en el projecte són molt agressives per al Riurau i el seu entorn natural.

Per manifestar el rebuig a un projecte que consideren innecessari, han convocat a tots els ciutadans a una jornada de portes obertes el pròxim diumenge 1 de març a les 11 del matí. En la convocatòria anuncien què, a més d’explicar els valors que atresora el Mas del Fondo, el Riurau i el seu entorn natural, faran també una exposició de les diverses propostes de carretera que pretén la Diputació de València.

En la citada jornada es llegirà un manifest en defensa del Mas , el Riurau i el seu entorn natural. Manifest que recorda els valors mediambientals i patrimonials, de la zona. A pocs metres esta el poblat iber del Tos Pelat declarat BIC i també l’aqüeducte romà anomenat “Séquia del Diable”.

Una dotzena d’entitats i col.lectius s’han adherit al manifest entre els que hi ha el Centre d’Estudis de l’Horta Nord, Riuraus Vius, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, , La Macarella d’Alfara del Patriarca, Bóbila de Bonrepós i Mirambell, Ateneu Cívic i Cultural de Bétera...

Els ecologistes de Massarrojos consideren innecessària eixa obra, per la qual cosa han demanat la paralització. Proposen que s’amplie l’actual camí, una actuació molt menys agressiva que respectaria el Riurau i tot l’entorn.

Una de les característiques que habitualment acompanyen aquest càrrecs dels parlaments són la capacitat de diàleg i flexibilitat en la gestió dels torns i dels conflictes entre els diversos grups amb representació a la cambra.

Ben al contrari Cotino ve demostrant una persistent manca de flexibilitat i to conciliador davant els conflictes i les tensions d’un parlament, que des que es va iniciar la legislatura i com a conseqüència de l’actitud d’opacitat de la majoria absoluta del PP, genera una tensió afegida a la de qualsevol parlament.

L’últim incident amb la diputada Mònica Oltra n’és ben esclaridor. Una discussió amb alguns diputats del Grup Popular, la va resoldre amb l’expulsió de la diputada de Compromís. En només 22 segons va decidir-ho tot. Una acció tan poc habitual sembla premeditada. Un tracte diferent a qui, amb la seua tasca parlamentària, resulta incòmode. Com li van fer palés els diferents portaveus de l’oposició. Però també demostra l’acorralament polític que pateix el Partit Popular.

La centralitat que durant anys ha aconseguit el PP valencià, amb eixa barreja de discurs identitari i construcció d’un ideari superficial trufat amb grans projectes i alguns elements demagògics, s’esta desplaçant. Al fracàs del model Popular, dels gegantescos deutes, la desaparició de les caixes d’estalvi, la liquidació de la RTVV i ara la situació del Valencia CF, s’afegeix el pes de la seua pròpia herència. L’única centralitat que mantenen hores d’ara és la de la corrupció i l’opacitat institucional.

El seguit de casos de corrupció s’ha convertit en una inexorable mascletà que fa tremolar els fonaments d’un partit que viu pendent i sacsejat, pels actes i les sentències judicials.

A diferència d’aquells temps on reclamaven “Tots a una veu” “Agua para todos” i acusaven el govern socialista de ser responsable de les nostres sequeres per negar el transvasament. O també les acusacions a Zapatero d’enfonsar els valencians, d’odiar-nos –R. Costa dixit- per no concedir un finançament just, o unes infraestructures. Tot acompanyat amb la convenient dosi de propaganda, a bombo i plateret, de Canal 9. Per contra ara no hi ha cap reivindicació al govern Rajoy.

Ara només tracten de mantenir-se desviant l’atenció amb focs d’artifici, acusant l’oposició de radicals, anti-sistema i revifant el catalanisme. Cortines de fum que agreugen la situació de crisi econòmica i política que viu la societat valenciana, que necessita una neteja i regeneració de la política.

La tossudesa en no voler distingir entre la imputació dels tribunals i la decència que tot responsable polític hauria de tenir, impedeix avançar en eixa direcció. Però sempre queda la doctrina Rus manifestada fa uns dies en el mítin de l’Àgora “ O dimitiu els corruptes ... o vos pegue una pallissa !!. O era el voteu ?... a Cañete.

La dreta valenciana activa les baixes passions i entre elles l'anticatalanisme, que fins ara li ha donat bons rendiments. Des de la transició política de finals dels setanta, la dreta ve utilitzant els símbols i sobretot la llengua per generar conflictes artificials. Mobilitzar i cohesionar les seues bases electorals i desmobilitzar els votants d'esquerra. També fou un intent, aels inicis, d'eludir l'onada de canvis que portava la democràcia.

Des dels inicis van revifar un corrent amb poca incidència, el del perill català, com a maniobra antivalencianista i antidemocràtica. No importava posar en risc el futur de l'ús i potenciació d'una llengua que, per altra banda, a penes utilitzen. Tampoc el seu prestigi social en una societat globalitzada on un dels signes d'identitat principal és justament la llengua.

Exaltar eixe suposat perill català i criminalitzar els contraris foren arguments emprats en la coneguda “Batalla de València”. Combustible utilitzat per trencar la tendència de victòries socialistes i arribar al govern de la Generalitat ara fa ja més de divuit anys.

Al llarg de tots aquest anys no els ha importat polaritzar els debats i generar conflictes. Sobretot en aquelles qüestions que els ha pogut donar rèdits electorals. Una actitud irresponsable que ha deixat de banda el interessos de la ciutadania a la qual diuen servir. Absència de responsabilitat demostrada també a l'hora d'establir consensos en qüestions estratègiques, siga la reivindicació del corredor mediterrani o el model de finançament autonòmic.

Si a eixa irresponsabilitat afegim certs tics autoritaris, la combinació ens porta, per exemple, al tancament de TV3 quan no tenien competència. Han tancat i estan a punt de liquidar la Radiotelevisió Valenciana, un vehicle de comunicació en valencià, de vertebració i d'identitat. I per rematar la faena de silenciar veus, permeten emetre a centenars d'emissores pirates i justament tanquen Catalunya Ràdio.

La darrera ha sigut qüestionar l'Acadèmia Valenciana per la denominació de la llengua. En una exhibició d'entre presumpta ignorància i cinisme, el mateix partit i els mateixos que la van crear i votar, ara qüestionen el seu treball. Cert es que en aquell moment les expectatives electorals eren diferents a les actuals. Si governant fan açò, que faran quan estiguen a l'oposició?.

No accepten que el valencià i el català siguen dos denominacions d'una mateixa llengua, no els val l'opinió de totes les universitats del món, ni les més de quaranta sentències de diversos tribunals, entre ells el Suprem i el Contitucional, que avalen l'equivalència. I Així mentrestant no es parla dels nombrosos casos de corrupció que afecten al PP valencià, casos que en qualsevol societat europea ja hauria causat una llarga cadena de dimissions en el partit i en el govern.

Passen els anys i tornem a les mateixes. Sembla que els valencians vivim atrapats en el temps o que aquest, per obra del PP s'haguera aturat. Donar voltes a la roda, viure, com diu el Diccionari Normatiu Valencià, en una “Seqüència d'instruccions que pot ser executada repetitivament”. És a dir, en un bucle.

Alguns dels presents es retrobaren, dècades després, en el mateix objectiu comú, el de la preservació i promoció dels valors mediambientals d'un espai natural com la Calderona.

Situada en l'entorn d'una gran àrea urbana, amb una reconeguda vàlua científica i amb restes històriques de notable interes, la Calderona és el pulmó natural de la ciutat de València i la seua àrea metropolitana.

Els canvis econòmics i la modernització viscuda des de la dècada dels anys setanta del segle passat, van portar també la proliferació de construccions de segona residència, urbanitzacions sense ordenació amb els inevitables efectes secundaris per a la serra. Això afegit als quatre grans incendis declarats entre els anys 1978 i 1992 van fer que especialistes, habitants i visitants de la serra donaren la veu d'alarma sobre la necessitat de protegir-la.

Fruït d'eixa mobilització va aparèixer, a les primeries dels anys noranta, la Coordinadora per a la Protecció i Promoció de la Serra. Una plataforma integrada per diverses associacions que prompte van plantejar a la Generalitat la urgent necessitat de protecció.

Algunes de les entitats agrupades en eixa plataforma, com ara, l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, el Centre Excursionista de València o Acció Ecologista AGRÓ, van implicar-se intensament en l'organització d'un important nombre d'activitats. Des de congressos i jornades d'estudi, a travesses i marxes per la serra. També repoblacions d'espècies autòctones i altres activitats totes dirigides a preservar, conscienciar i reivindicar l'ús sostenible del medi natural. Tot amb la permanent reivindicació, davant l'administració, d'un pla de consolidació i reconeixement de la serra com espai natural.

En l'any 2001 la Calderona fou declarada Parc Natural. Eixa declaració portava implícit un seguit de mesures com el manteniment i restauració dels ecosistemes, dels conjunts històrics-culturals o les instal·lacions d'ús públic de la Serra.. També mesures de dinamització soci-econòmiques en els municipis ubicats en el parc.

Així ho van recordar i reclamar els representants dels ajuntaments inclosos en el Parc reunits en desembre de 2003 a la Prunera de Serra on van firmar l'anomenada Declaració de Portaceli. En aquesta declaració es reclamava l'aprovació del Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) i mesures contemplades en el ja aprovat Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN).

Però més d'una dècada després de la declaració de Parc Natural, i just quan la Conselleria de Medi Ambient ha declarat gener el mes del Parc de la Calderona, els representants de les entitats, reunits a Olocau, no han vist que s'hagen complert els objectius. Apunten greus mancances pel que fa a la conservació i prevenció. També respecte dels equipaments públics per a l'ús recreatiu, educatiu, turístic o esportiu. I absència de mesures de dinamització soci-econòmiques en els municipis ubicats en el parc.

L'actual greu crisi financera de l'administració pública valenciana ha tingut com a conseqüència l'abandó de bona part del patrimoni natural valencià. Escassesa de recursos i reduccions de plantilles de tècnics mediambientals. Qüestions totes que afecten als parcs naturals valencians i que han estat denunciades pels partits de l'oposició i els col.lectius i associacions mediambientals. A Olocau s'ha posat de manifest el desmantellament, quasi total, de l'Oficina del Parc de la Calderona, així com els retalls en les dotacions i en personal de les brigades forestals.

Però hi ha un aspecte en la gestió mediambiental que no necessita de grans partides pressupostaries, el referit a la voluntat política per establir un diàleg constructiu i de col.laboració amb les entitats locals. Així com també les dedicades a la protecció i promoció mediambientals que canalitzen la participació ciutadana. Nul.la voluntat en una qüestió que ens afecta a tots i ha de ser cosa de tots.

La societat valenciana ve passant de la perplexitat i el cabreig, a la resignació i malenconia. Assistim a l’espectacle d’una Generalitat en fallida que com a conseqüència no para de fer retallades. Als ja coneguts naufragis de les terres Mítiques, Fórmules 1, Ciutats de la Llum, aeroports de Castelló, els clevills del Palau les Arts i tants altres, ha d’afegir-se l’última xifra coneguda del naufragi de les finances valencianes, més de dos mil milions de deute de Ciegsa. A falta de conéixer què costarà liquidar definitivament la Radiotelevisió valenciana, el degoteig de deutes no acaba i les dades macroeconòmiques no milloren, en particular la desocupació i l’activitat econòmica.

En coherència amb l’habitual dedicació que el Consell ve fent des de fa anys, lluny de prendre decisions per acarar la greu situació, el president Fabra i la cúpula del PP han començat la precampanya electoral de les eleccions europees de maig. – És com deixar el cultiu de la taronja de mitja jornada, per dedicar-se al caqui a jornada completa-. Temen que els resultats electorals els passe una factura molt elevada. A més en aquesta precampanya i campanya electoral tindran un decorat amb vestuari de togues i mall de jutge, com són les novetats judicials en els successius casos de corrupció que afecten el PP.

Amb el finançament autonòmic pendent d’un nou model, vist que l’actual és altament deficitari per als valencians, el “poder valencià ”, aquell que tant pregonaven els dirigents del PP, esta a l’espera que un providencial “Fons d’anivellació” o préstec semblant permeta acabar de pagar la factura de la sanitat, educació i benestar social de l’any que acabem d’iniciar.

Així arrossegats pels dèficits i els interessos del deute, apurats i indignats per retallades i casos de corrupció, caldrà mantindre l’esperança què algun dia, el govern dels valencians es preocupe i ocupe de les polítiques essencials per als ciutadans. Millorar les seues condicions, plantejar consensos bàsics en qüestions estratègiques en educació, formació, infraestructures, investigació, comunicacions etc.. La racionalització de l’administració i totes eixes coses que ens faran avançar per configurar una societat moderna pròpia del segle que vivim. Per eixe motiu caldrà reclamar a la societat que abandone la malenconia i la resignació i recupere l’orgull i consciència cívica per construir un futur diferent. Hem d’anar fent. Un desig per a l’any que comencem.

La reivindicació identitària basada en un regionalisme de tòpics, la queixa per l’hostilitat dels governs de Zapatero i el greuge comparatiu permanent, s‘han diluït a gran velocitat en arribar al govern Mariano Rajoy. Ja no hi ha reivindicació de l’aigua, de les infraestructures o fins i tot d’una qüestió bàsica com el finançament autonòmic. Només cal recordar com el PP valencià va retirar fa, dos mesos, en el Congrés dels Diputats, una proposta de millora del finançament per què el mateix Grup Popular del Congrés va deixar clar que no l’anava a votar.

Tota eixa reivindicació identitària del PP valencià venia completada amb la convenient dosi d’anticatalanisme. Però ara s’ha vist restringida a causa de la solsida del sistema financer valencià representat per Bancaixa, CAM i el Banc de València, aquest dos ara en mans dels catalans. I d’altra banda la liquidació de la RTVV. Una de les eines més importants per a potenciar la llengua i la cultura.

Un altre eix sobre el qual havien construït el discurs hegemònic, el de la “prosperidad”, basat en el model econòmic, s’ha demostrat un fracàs. La decisió, a finals de la dècada dels noranta, de potenciar la construcció, l’especulació immobiliària, les grans obres i els grans esdeveniments, en detriment dels sectors industrials, de la investigació i la innovació, han desvetllat, en punxar-se la bombolla immobiliària, el solar en què han convertit l’economia valenciana.

Sense un model productiu competitiu i en mig d’una crisi econòmica de la qual encara no s’albira l’eixida, el Consell ha de gestionar els dèficits retallant amb la supervisió-intervenció del Ministeri d’Hisenda. La irritació de ciutadania creix, les factures pendents són moltes i les necessitats apressants.

Simultàniament el PP exerceix un bloqueig polític incompatible amb una democràcia parlamentària. A les Corts els partits de l’oposició han d’aconseguir informació amb recursos als tribunals. Això fa que l’opacitat i les sospites d’irregularitats augmenten. Eixa percepció l’alimenta també el degoteig continu de casos de corrupció que afecten diputats i alts càrrecs del PP. Són ja més de cent els càrrecs públics del PP imputats en casos de corrupció, d’ells onze han sigut membres del Consell.

Els incompliments del dèficit poden portar noves retallades, la feblesa de l'economia i els casos de corrupció, continuen augmentant la indignació de bona part de la ciutadania. La pressió del carrer cada vegada és més forta. El PP cada vegada esta més aïllat. El deteriorament social i econòmic pot augmentar. I així un any i mig més.

Tanmateix el secretari d’Estat d’Hisenda Antonio Beteta confirmava que esta elaborant un pla econòmic i financer amb el Consell per als pressupostos de l’any que ve, per tal que “es gaste només el que es té i es pague el que es deu”. Podem deduir per tant que estem intervinguts pel govern central. I que estem exposats a què els retalls afecten ara a RTVV i demà a qualsevol altra institució, organisme o empresa pública.

El deficient finançament juntament amb la baixada dels ingressos i el deute acumulat en més d’una década ha fet que s’avance en l’escenari de la devolució de competències. Algunes veus, avalades per informes, han començat a demanar-ho, es a dir, volen el desmuntatge de l’autonomia.

Amb una taxa de desocupació superior a la mitjana espanyola, la despesa en I+D inferior a la mitjana i una situació fiscal molt deficient, la Comunitat líder, la dels formula 1, els catamarans i els “grandes eventos”, esta ara intervinguda i amb unes expectatives econòmiques que fins i tot qüestionen la seua viabilitat a mitjà i llarg termini.

Però en el Consell i en el Partit Popular continuen sense reaccionar. Arrossegats per la solsida econòmica i sense pla estratègic de govern, viuen immersos en la seua dinàmica de tapar malbarataments i corrupcions. La darrera decisió ha sigut negar-se a obrir una comissió d’investigació sobre eixe pou sense fons que havien convertit RTVV.

Fa temps que descobrirem que no els preocupava l’ètica i ara ja ni l’estètica democràtica. L’últim exemple el tenim amb la petició firmada per més de 40 diputats del grup Popular a les Corts, sol·licitant l’indult per a l’exdiputat popular condemnat per prevaricació Pedro A. Hernández Mateo. Iniciativa que ha causat una forta tensió amb la direcció del partit.

El PP navega per unes coordenades cada vegada més allunyades de l’òrbita democràtica. Després d’anys de bloqueig institucional per tapar malbarataments i corrupció, la nau popular gravita cada vegada més allunyada del sistema democràtic. Tripulada per una variada col·lecció d’astronautes, uns imputats, altres que demanen indults i altres que no estan localitzables per declarar davant la justícia.

El Consell considera que l’anul·lació de l’ERO fa inviable la continuïtat de l’empresa. Mantenir la plantilla suposaria uns 72 milions més, afirmava en un comunicat. I per justificar la mesura apel.la a l'obligació de prioritzar els serveis bàsics, “sanitat, educació i uns serveis socials de qualitat”.

Un cinisme insostenible que oblida que la sanitat, l’educació i els serveis socials calia prioritzar-los durant tots aquests anys, i això no era incompatible amb el manteniment d’un mitjà de comunicació públic en valencià i de qualitat, això si, gestionat correctament i no causant un deute de més de mil dos-cents milions d’euros com a conseqüència de més de 15 anys de malbaratament i corrupció causats pels directius i governants del PP.

Bé podien haver-se plantejat, fa uns quants anys, aquest dilema quan van decidir fer el circuit de la fórmula 1 a València i pagar el canon per celebrar els grans premis. O quan van decidir fer les grans inversions com l’aeroport de Castelló, edificis caríssims que no tenen altra utilitat que la de fer un torneig esportiu, com l’Àgora. O també projectes com la Ciutat de la Llum, de les Llengües, o Mundo Ilusión, a més d’altres “Grans eventos”. L’exemple més pròxim el tenien en els malbarataments en la pròpia RTVV.

El PP mai s’ha cregut el projecte d’una ràdiotelevisió pública, en valencià i de qualitat, segurament per què tret dels aspectes més folklòrics als que ens te acostumats, mai no ha apostat per la llengua ni la cultura. Fins i tot periòdicament solen utilitzar la llengua com un arma política, sobretot en períodes electorals. En realitat Canal 9 ha estat utilitzat per col.locar amistats, afavorir empreses amigues i sobretot com un immens mitjà de propaganda del PP.

No només no s’han cregut la radio i televisió valencianes, l’han portat al descrèdit amb una plantilla sobredimensionada que paradoxalment no produïa per què contractaven amb empreses amigues. S’han gastat quantitats milionàries en drets esportius dels equips de futbol i amb retransmissions esportives. I com a corol·lari del desficaci i el desprestigi, les contractacions amb la trama Gürtel en la visita del Papa a València, amb imputacions a tres directius de la cadena, entre ells, l’exdirector Pedro García. I també la imputació per assetjament sexual del cap de personal Vicente Sanz.

Amb tot eixe seguit de desficacis, les crítiques de l’oposició política i diversos sectors de la societat valenciana, han sigut constants. Però l’evidència, quan no perversió, es produïa fa unes setmanes en el judici de l’ERO, on la representació de l’empresa justificant la mesura acusava de pèssima gestió econòmica i laboral als successius directius de la cadena.

Amb el tancament de la RTVV, la societat valenciana perd un important vehicle de comunicació, de vertebració i cohesió cultural que a més incideix decisivament en la indústria audiovisual. La Comunitat Valenciana serà la primera autonomia espanyola amb llengua cooficial, que es queda sense mitjà de comunicació públic. Despatxarà més de mil quatre-cents treballadors i deixa un deute de més de 1.200 milions d’euros. I tot aquest “Gran evento ” amb zero responsables.

Amb eixe objectiu es va programar un recorregut històric-etnològic i poètic pels diversos punts d'interés del Mas.

De la ma del seu propietari, el metge Hèctor Cortina, vàrem conèixer els aspectes, més importants d'un Mas que inclou una alqueria, un edifici racionalista, abans modernista, destinat a residència de la propietat. També les extensions, ara no cultivades, que en el seu dia foren vinyes, oliveres, garroferes, i posteriorment tarongers, les restes de la noria d'on s'extreia l'aigua, el sequer de la pansa i el que constitueix l'edifici més singular, el riurau.

Tot acompanyat d'una selecció de textos literaris i poètics llegits pels membres de la Colla de Massarrojos i també per l'actriu Empar Ferrer i per l'activista cultural i membre del col.lectiu Riuraus Vius, Lluís Fornés qui va cantar un parell de cançonetes construïdes a partir de versos de Vicent Andrés Estellés.

Els riuraus son edificacions genuïnament valencianes constituïts per una nau oberta amb arcs sense portes que s'utilitzaven per protegir de la pluja i les rosades els raïms que estaven al sequer convertint-se en pansa. El tamany d'aquest riurau porta a pensar la gran extensió de vinya cultivada durant dècades o fins i tot segles al Mas.

Fa uns anys Hèctor Cortina va fer saber als membres de Riuraus Vius l'existència d'un gran riurau al seu mas. La cosa va portar a redescobrir no només que era un riurau gran. Era el més gran de tots els coneguts. Com diuen els de “Riuraus vius ” El més gran del món“ de catorze ulls.

Cal reconèixer la tasca de recuperació i sensibilització cultural que fan associacions com la Ecologista i Cultural de Massarrojos i Riurau Vius, així com remarcar i honorar la iniciativa particular de la família Cortina, que amb la seua dedicació i esforç mantenen i posen a disposició de la ciutadania tresors com el del Mas del Fondo a Massarrojos.

Posteriorment i a mesura que apareixien nous casos i més imputats afirmava que hi havia “línies roges que no es podien passar”. Si bé ha fet dimitir o ha cessat a 15 alts càrrecs de l’administració valenciana i membres del la direcció del seu partit, eixa doctrina no s’ha aplicat en el grup parlamentari popular de les Corts.

En el parlament valencià els fets el desmenteixen, ni tolerància zero ni línies roges. A excepció del dimitit Pedro Hernández Mateo, amb sentència condemnatòria i Alícia de Miguel, que va dimitir hores abans que fóra imputada, només Rafael Blasco fou apartat del grup popular, però per qüestionar l’autoritat de Fabra. Hi ha vuit diputats més del Grup Popular que estan imputats i que per a ells no hi ha línies roges.

No respondre políticament davant d’indicis evidents de responsabilitat penal, deixant que siga una sentència judicial la que determine si un polític ha de dimitir o no, n’és un mal exemple que acaba tenint efectes letals per a la democràcia. La ciutadania acaba pensant que s’encobreixen els uns als altres i no es depuren responsabilitats. Indueix a pensar que la corrupció política és un fenomen normal. El resultat és la inevitable irritació, escepticisme i distanciament dels ciutadans envers la política. Només cal vore les enquestes del CiS dels últims anys on els ciutadans consideren la corrupció política, com un dels principals problemes.

Però tot i formar part del nucli dur del PP des de fa temps, i conèixer bé les interioritats, no sembla que la prioritat del president siga la higiene democràtica. En el balanç de d’anys i guanys la “tolerància zero amb la corrupció” podria provocar un terratrèmol a les Corts. Si els vuit diputats imputats passaren tots al grup de “no adscrits” fent companyia a Rafael Blasco, el Grup Popular perdria la majoria absoluta. Entre la higiene democràtica i l’aritmètica parlamentaria, prima la segona. Ajornaran les mesures higièniques i ho deixaran per a la pròxima legislatura.

Ben mirat la corrupció no ha tingut un efecte electoral negatiu per al PP valencià al llarg de les últimes legislatures. S’han saltat moltes línies roges i malgrat això han obtingut majories absolutes. Però caldrà vore si tants anys a la defensiva, davant tants casos de corrupció, no causa greus conflictes al si del PP i un efecte desmoralitzador entre la seua militància.

Segons la mateixa enquesta, aquesta mateixa pregunta fa tres anys donava que quatre de cada sis valencians, el 39 per cent, consideraven el PP com el partit que millor defensava els interessos. Si defensar els interessos dels valencians suposa gestionar la cosa pública amb rigor, eficiència i voluntat de millorar les condicions dels ciutadans per tal d’aconseguir allò que s’anomena “ el bé comú”, convindria parar-se a analitzar quin son eixos interessos.

El PP ha tingut i te un ampli marge de maniobra en les institucions on governa, d’acord amb les successives majories absolutes que ha gaudit. Això li ha donat una major capacitat per tractar d’arribar a consensos bàsics en aquelles matèries essencials per a la vida dels valencians. En el catàleg entren qüestions com, defensar les polítiques que afavorisquen un model productiu sostenible i competitiu. Una sanitat ben gestionada que arribe a tots amb condicions, garantir una educació de qualitat incloses les instal•lacions i els mitjans. Uns serveis socials amb cobertures i atenció generals i en particular als més dèbils. Potenciació dels projectes estratègics en noves tecnologies, comunicacions, corredor Mediterrani, tot acompanyat d’un sector financer solvent per aportar recursos a l’economia i a l’I+D.

També procurar que els mitjans de comunicació públics compliren la seua funció, fent de motor de la indústria audiovisual i cultural, amb una voluntat decidida en potenciar l’ús social del valencià. Qüestions totes bàsiques i que formen part dels interessos de tots els valencians.

Però al cap de tots aquests anys de crisi, l'economia valenciana ve patint una erosió impensable. El model de construcció, l'especulació urbanística, els grans parcs temàtics i els grans esdeveniments han sigut factors decisius per a què l’economia valenciana haja sigut la segona economia regional d’Europa que més ocupació ha destruït, segons un recent informe d’Eurostat. Qui ens ho havia de dir quan fa només uns anys, érem el motor d’Europa !!.

Els experiments en la privatització de la gestió d’una part de la sanitat pública han resultat cars. I en educació l’alta taxa de fracàs escolar i els “barracons” han estat una constant en la darrera dècada. Les retallades han estat doloroses, en particular, en els sectors més dèbils. El corredor mediterrani ha sigut una reivindicació, de fa dècades, que en els últims anys havien fet prioritària diversos grups polítics, la patronal empresarial valenciana i altres agents socials. Curiosament quan la Comissió Europea va incloure, a primers d’any, aquest eix ferroviari en el pla d’inversions europeu del pròxim septenni, el govern de Rajoy va apostar pel corredor central.

Amb un sistema financer valencià - Bancaixa, CAM i Banc de València- en fallida a causa de la intervenció política, i amb una política informativa i de comunicació, on Canal 9 ha sigut un dels mitjans de comunicació més reiteradament acusat de manipulador. Només li faltava la gestió empresarial que ha donat com a resultat un deute impossible i un ERO que ha deixat als responsables de la desfeta i ha despatxat els treballadors.

El deute d’RTVV n’és un exemple, que sumat a tots els altres deutes de les empreses i societats públiques han donat com a resultat la fallida de la Generalitat. Això ha fet que el Consell estiga intervingut pel Ministeri d’Hisenda que és qui paga els interessos del deute i les factures més urgents.

Respecte del deficient finançament que des dels inicis de la crisi s’apunta com una de les causes de la situació que patim. Ni PP ni PSPV-PSOE van pactar millorar-lo en la reforma de l’Estatut fa vuit anys. La prova de la incapacitat del PP per revertir la tendència són les tres ocasions que, des de 2011 ha intentat presentar en el Congrés dels Diputats, propostes de millora de les inversions de l’Estat que pal•liaren el deficient finançament. Però en els tres casos les ha retirat a la vista què el mateix PP les anava a rebutjar. Després de 18 anys de govern popular a la Generalitat te mèrit que el 18 per cent dels valencians consideren que és el partit que millor defensa els interessos, però quins interessos?