El llamado “poder naranja” de Ciudadanos nada tiene qué ver con la Revolución Naranja de 2004-05 de Ucrania, pero ambos movimientos coinciden en el color, lo cual no es baladí. Los 25 diputados al Parlament de Catalunya que han obtenido Albert Rivera e Inés Arrimadas, el pasado 27 de septiembre, harán historia en los comicios autonómicos catalanes, después de aquéllos tres diputados que consiguió este partido hace diez años. ¿Pero en dónde reside su poder? ¿De dónde le viene este poder? ¿Qué representa Ciudadanos?

El partido de Rivera desde sus inicios siempre se ha nutrido de unos votantes procedentes del PSC y del Partido Popular, lo cual puede parecer una incongruencia desde el punto de vista ideológico. Pero no lo es. El germen que favoreció a la creación del partido de Albert Rivera se remonta a escenarios políticos catalanes de los años 1993 y 1996. ¿Qué pasó en el 93 catalán? De la mano de Félix Pérez Romera, exmilitante de izquierdas, crea la Asociación por la Tolerancia, que defendía y defiende el bilingüismo en todas las instituciones públicas y escolares, con un claro distanciamiento del movimiento nacionalista. Quiso provocar cambios en el seno del PSC de Joan Raventós con relación a su vinculación catalanista y al no conseguirlo, crea el partido Izquierda por la Tolerancia Lingüistíca en 1995, con el fin de presentarse a las elecciones del Parlament de Catalunya. Finalmente no se presentó y fue Aleix Vidal Cuadras, quien se llevó 17 escaños al frente del Partido Popular catalán. Félix Pérez Romera fue uno de los intelectuales que impulsó años más tarde el partido Ciudadanos, conjuntamente con catorce intelectuales más.

Por otro lado, otro germen tan o más importante que éste que acabamos de mencionar, se encuentra en el Foro de Babel, constituido en 1996, por el catedrático Francesc de Carreras y Félix de Azúa, entre otros, para debatir la Reforma de la Ley de Normalización Lingüística en Catalunya. Tanto Francesc de Carreras como Felix de Azúa, también impulsaron los manifiestos que dieron lugar a la creación del partido Ciudadanos en Catalunya. Es más, Francesc de Carreras fue de alguna manera el mentor de Rivera para su rápido ascenso en el nuevo partido. ¿Por qué explicamos estos antecedentes del partido naranja?, porque en el fondo sigue siendo un enigma la base ideológica en dónde se mueve este partido, teniendo en cuenta que nació gracias a intelectuales que procedían de diversos partidos, pero muchos de ellos ubicados en la izquierda catalana, con un lazo común: en contra del nacionalismo de Convergència. En cambio, algunas propuestas de su ideario recuerda al Partido Popular, por tanto, no es de extrañar que sea capaz de aglutinar votos socialistas y del PP al unísono, pero siempre como barrera, como dique de contención al soberanismo.

La clave de su mensaje siempre ha sido defender el castellano en organismos públicos y culturales en Catalunya y la Constitución A lo largo de estos diez años, Ciudadanos ha tenido el sello de ser un partido no nacionalista en una Catalunya cada vez más nacionalista, por eso, no sería banal decir que el voto que ha recogido en las últimas elecciones catalanas ha sido en base a esta clave y por esta clave nacionalista, restando votos al PP de García Albiol y también al PSC de Iceta. El voto catalán que han recogido no ha sido por su programa, sino por su deriva antinacionalista. ¿Albert Rivera podrá conseguir lo mismo en las elecciones generales del 20 de diciembre? El escenario es muy distinto y por tanto, en ningún momento comparable.

El poder ahora se nutre de colores, los ascendentes en el panorama español son el morado de Iglesias y el naranja de Rivera. El naranja en Catalunya ha sido un no rotundo al proceso soberanista catalán, el naranja en España será una defensa a ultranza de la Constitución, de igual manera que hace el Partido Popular de Rajoy.

Por tanto, seguiremos moviéndonos en clave nacionalista, a no ser que se produzca un cambio y se debatan los programas electorales. El peligro estriba que el sentimiento identitario domina las elecciones, sea un nacionalismo catalán o español y el ciudadano acaba por no saber a quién vota en realidad. ¿Si no cómo se entiende que el conocido “cinturón rojo” de Barcelona se haya vuelto más naranja? Ha sido un voto puntual y a favor del NO al secesionismo catalán y, Albert Rivera lo sabe. Otra cosa es que el PP de Rajoy esté en horas bajas y quiera aprovecharlo Rivera. Y, para finalizar, los quince intelectuales que crearon el partido Ciudadanos sólo pretendían presentarse a las elecciones del Parlament de Catalunya y seguramente no imaginaron hace diez años que el partido acabaría en Madrid. De esto sólo es responsable Albert Rivera.

La opinión pública piensa que la mayoría de las ayudas sociales se destinan a los colectivos de migrantes pero más del 50% de dichas ayudas las reciben hogares catalanes ahogados en su vergüenza

El otro día iba por la calle y me paró una señora cargada con 2 bolsas de plástico. Creí que iba a preguntarme por una calle, pero no, quería venderme una pequeña estrella de ropa que había cosido la noche anterior. No paraba de decirme que estaba avergonzada, pero esa mañana no tenía ni un vaso de leche para su hijo de 16 años y la vergüenza se la tragó y salió a la calle a pedir. Era una mujer catalana de unos 50 años, extremadamente delgada y con buena educación. Se notaba que años atrás había vivido mejor.

La historia es real, no inventada, pero por respeto a ella, no daré detalle de su identidad, ni tampoco ofreceré pistas sobre la calle en la que la encontré. Lo que más me sorprendió fue que desconocía que ella tenía derecho a una ayuda en su ayuntamiento natal. Estaba convencida que dichas ayudas solo son para los emigrantes.

Y aquí es donde quería llegar. La opinión pública en general cree que los migrantes reciben mayor número de ayudas sociales en los ayuntamientos y lo cierto es que no es así. Cuando remueves ciertas cifras y puedes entablar conversación con algunos funcionarios de distintas poblaciones catalanas, resulta que los datos arrojan todo lo contrario. Más del 50% de las ayudas que se destinan van a parar a hogares catalanes, a través de pagos de suministros energéticos, becas comedor, tickets de comida, abonos de alquiler…

Todo no empieza y acaba en los comedores sociales, como pudiéramos pensar; es más, en muchas localidades no tienen, porque han considerado que daña la dignidad de las personas y por esta razón, prefieren ofrecer vales canjeables en establecimientos colaboradores con el ayuntamiento.

La última novedad de Hacienda es que los beneficiarios de dichas ayudas deben declarar la cuantía de las mismas, en caso contrario, puede ser un agravio para el ayuntamiento que las dispensa. Todo bajo control. Lo cual no es malo, ya que las ayudas como su nombre indica, son eso, procesos puntuales para que la persona pueda relanzar de nuevo su vida.

Pero cuando el control se ceba en los puntos más débiles de la sociedad, desaparece el concepto de transparencia que tanto exigimos en el siglo XXI, para convertirse en un estrangulamiento lento y por tanto, más penoso para quienes sienten vergüenza por ser pobres.

Hay vergüenza por pedir, por acceder a un trabajo inferior a tu currículum, por buscar trabajo, por no llegar a final de mes, por tantas cosas y los políticos saben de esa vergüenza y se amparan en ella para sesgar cada vez más en los recursos para servicios sociales. La vergüenza no deja aflorar toda la pobreza que hay en nuestras calles y me pregunto cómo podemos afrontar esta vergüenza, que paraliza más que el miedo.

L'opinió pública pensa que la majoria de les ajudes socials es destinen als col·lectius de migrants però més del 50% d'aquestes ajudes les reben llars catalanes ofegades en la seva vergonya

L'altre dia anava pel carrer i em va aturar una senyora carregada amb dues bosses de plàstic. Vaig creure que em preguntaria per un carrer, però no, volia vendre una petita estrella de roba que havia cosit la nit anterior. No parava de dir-me que estava avergonyida, però aquell matí no tenia ni un got de llet pel seu fill de 16 anys i es va empassar la vergonya i va sortir al carrer a demanar. Era una dona catalana d'uns 50 anys, extremadament prima i amb bona educació. Es notava que anys enrere havia viscut millor.

La història és real, no inventada, però per respecte a ella, no donaré detall de la seva identitat, ni tampoc oferiré pistes sobre el carrer en la qual la vaig trobar. El que més em va sorprendre va ser que desconeixia que ella tenia dret a una ajuda al seu ajuntament natal. Estava convençuda que aquestes ajudes només són pels migrants.

I aquí és on volia arribar. L'opinió pública en general creu que els migrants reben la major part d'ajudes socials als ajuntaments i la veritat és que no és així. Quan remous certes xifres i pots entaular conversa amb alguns funcionaris de diferents poblacions catalanes, resulta que les dades llancen tot el contrari. Més del 50% de les ajudes que es destinen van a parar a llars catalanes, a través de pagaments de subministraments energètics, beques menjador, tiquets de menjar, abonaments de lloguer...

Tot no comença i acaba als menjadors socials, com es pdoria pensar; és més, en moltes localitats no en tenen, perquè han considerat que danya la dignitat de les persones i per aquesta raó, prefereixen oferir vals bescanviables en establiments col·laboradors amb l'ajuntament.

L'última novetat d'Hisenda és que els beneficiaris d'aquestes ajudes han de declarar la quantia de les mateixes. En cas contrari, pot ser un greuge per l'ajuntament que les dispensa. Tot sota control. La qual cosa no és dolenta ja que els ajuts, com el seu nom indica, són això, processos puntuals perquè la persona pugui rellançar de nou la seva vida.

Però quan el control s'acarnissa en els punts més febles de la societat, desapareix el concepte de transparència que tant exigim al segle XXI, per esdevenir un estrangulament lent i per tant, més penós per als que senten vergonya per ser pobres.

Hi ha vergonya per demanar, per accedir a una feina inferior al teu currículum, per buscar feina, per no arribar a final de mes, per tantes coses i els polítics saben d'aquesta vergonya i s'emparen en ella per esbiaixar cada vegada més en els recursos per a serveis socials. La vergonya no deixa aflorar tota la pobresa que hi ha als nostres carrers i em pregunto com podem afrontar aquesta vergonya, que paralitza més que la por.

L'èxit d'Albert Rivera a Catalunya en les eleccions del 27-S, no és extrapolable al que pugui succeir en les eleccions generals del desembre. La clau nacionalista catalana no és exportable a Madrid i Rivera haurà de jugar a fons amb el seu programa, cosa que no ha hagut de fer a Catalunya.

L'anomenat “poder taronja” de Ciutadans res té a veure amb la Revolució Taronja de 2004-05 d'Ucraïna, però tots dos moviments coincideixen en el color, la qual cosa no és intranscendent. Els 25 diputats al Parlament de Catalunya que han obtingut Albert Rivera i Inés Arrimadas, el passat 27 de setembre, faran història en els comicis autonòmics catalans, després d'aquells tres diputats que va aconseguir aquest partit fa deu anys. Però on resideix el seu poder? D'on li ve aquest poder? Què representa Ciutadans?

El partit de Rivera des dels seus inicis sempre s'ha nodrit d'uns votants procedents del PSC i del Partit Popular, cosa que pot semblar una incongruència des del punt de vista ideològic. Però no ho és. El germen que va afavorir a la creació del partit d'Albert Rivera es remunta a escenaris polítics catalans dels anys 1993 i 1996. Què va passar al 93 català? De la mà de Félix Pérez Romera, exmilitant d'esquerres, crea l'Associació per la Tolerància, que defensava i defensa el bilingüisme en totes les institucions públiques i escolars, amb un clar distanciament del moviment nacionalista. Va voler provocar canvis en el si del PSC de Joan Raventós en relació a la seva vinculació catalanista i en no aconseguir-ho, crea el partit Izquierda por la Tolerancia Lingüistíca el 1995, per tal de presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya. Finalment no es va presentar i va ser Aleix Vidal Cuadras, qui es va emportar 17 escons al capdavant del Partit Popular català. Félix Pérez Romera va ser un dels intel·lectuals que va impulsar anys més tard el partit Ciutadans, conjuntament amb catorze intel·lectuals més.

D'altra banda, un altre germen tan o més important que aquest que acabem d'esmentar, es troba al Foro Babel, constituït el 1996, pel catedràtic Francesc de Carreras i Félix de Azúa, entre d'altres, per debatre la reforma de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya. Tant Francesc de Carreras com Felix de Azúa, també van impulsar els manifestos que van donar lloc a la creació del partit Ciutadans a Catalunya. És més, Francesc de Carreras va ser d'alguna manera el mentor de Rivera per al seu ràpid ascens en el nou partit. Per què expliquem aquests antecedents del partit taronja? Perquè en el fons segueix sent un enigma la base ideològica en què es mou aquest partit, tenint en compte que va néixer gràcies a intel·lectuals que procedien de diversos partits, però molts d'ells situats a la esquerra catalana, amb un llaç comú: en contra del nacionalisme de Convergència. En canvi, algunes propostes del seu ideari recorden al Partit Popular, per tant, no és d'estranyar que sigui capaç d'aglutinar vots socialistes i del PP a l'uníson, però sempre com a barrera, com a dic de contenció al sobiranisme.

La clau del seu missatge sempre ha estat defensar el castellà en organismes públics i culturals a Catalunya i la Constitució al llarg d'aquests deu anys, Ciutadans ha tingut el segell de ser un partit no nacionalista a una Catalunya cada vegada més nacionalista, per això, no seria banal dir que el vot que ha recollit en les últimes eleccions catalanes ha estat en base a aquesta clau i per aquesta clau nacionalista, restant vots al PP de García Albiol i també el PSC d'Iceta. El vot català que han recollit no ha estat pel seu programa, sinó per la seva deriva antinacionalista. Albert Rivera podrà aconseguir el mateix en les eleccions generals del 20 de desembre? L'escenari és molt diferent i per tant, en cap moment comparable.

El poder ara es nodreix de colors, els ascendents en el panorama espanyol són el morat d'Iglesias i el taronja de Rivera. El taronja a Catalunya ha estat un no rotund al procés sobiranista català, el taronja a Espanya serà una defensa a ultrança de la Constitució, de la mateixa manera que fa el Partit Popular de Rajoy.

Per tant, seguirem movent-nos en clau nacionalista, llevat que es produeixi un canvi i es debatin els programes electorals. El perill rau en què el sentiment identitari domina les eleccions, sigui un nacionalisme català o espanyol, i el ciutadà acaba per no saber a qui vota en realitat. Si no com s'entén que el conegut “cinturó roig” de Barcelona s'hagi tornat més taronja? Ha estat un vot puntual i a favor del NO al secessionisme català, i Albert Rivera ho sap. Una altra cosa és que el PP de Rajoy estigui en hores baixes i vulgui aprofitar-ho Rivera. I, per acabar, els quinze intel·lectuals que van crear el partit Ciutadans només pretenien presentar-se a les eleccions del Parlament de Catalunya i segurament no van imaginar-se fa deu anys que el partit acabaria a Madrid. D'això només és responsable Albert Rivera.

Guillermo Zapata, exconcejal de Cultura del Ayuntamiento de Madrid, ha provocado sin pretenderlo un nuevo debate sobre las fronteras de la libertad de expresión. Habrá que volver a recordar el respeto como referente ético para abordar este tema con total rigor.

Guillermo Zapata es hoy el edil más conocido de la alcaldesa Manuela Carmena, muy a pesar suyo y gracias a Twitter, que ha demostrado una vez más ser un corrector de la libertad de expresión. Se equivocan quienes todavía hoy afirman que Twitter es una red residual con poca implementación informativa. Todo queda registrado y su difusión es tan libre que merece reflexión.

El filósofo Byung-Chul Han ya advirtió hace poco que nos dirigimos a la época de la psicopolítica digital, que avanza desde una vigilancia pasiva hacia un control activo. Y que nos precipita a una crisis de libertad, a través del Big Data, que permite hacer pronósticos sobre el comportamiento humano.

Así, una persona que practica el “humor negro” a través de las redes sociales, puede transgredir la libertad de expresión, porque afecta a la sensibilidad de las personas afectadas por dicho humor. Por otro lado, se reclama de nuevo una mayor libertad de expresión, en contra de sometimientos y auditorias. Aunque nos parezca extraño, nos vemos otra vez en la tesitura de volver a discutir dónde están las fronteras de la libertad de expresión.

Vivimos en una contradicción constante, nos sentimos libres por poder opinar al instante sobre cualquier tema; en cambio, el clic digital nos dirige al instante también a un control exhaustivo de nuestro comportamiento, aunque no haya censura previa tangible. En Europa estamos acostumbrados a practicar el humor negro, pero no sé si ‘El Jueves’, por ejemplo, hubiera sido capaz de publicar algunos de los tuits difundidos por Zapata. El afán de obtener muchos seguidores provoca que algunas mentes utilicen el ingenio rozando cualquier comportamiento ético, con el fin de ser líderes “en la cosa”, perdiendo por el camino los márgenes del respeto. Con razón, se reclama cada vez más que la filosofía vuelva a ser un referente en esta sociedad digital, para recordarnos que el respeto hacia uno mismo y los demás es fundamental para poder exigir una libertad de expresión.

Lo lamentable, desde mi punto de vista, es que Zapata no se haya dado cuenta hasta ahora de que con sus tuits ha podido dañar el sentimiento de algunas personas concretas o colectivos. Si es así, podemos pensar que los movimientos digitales que practicamos son irreflexivos, por la inmediatez de su funcionamiento. Twitter arde, pensemos de nuevo quién sale ganando en esta discusión. Sin duda, la red social, porque demuestra su poder en la sociedad y, por tanto, su dominio sobre el comportamiento humano. Y todo esto se traduce en un incremento de rentabilidad para los dueños de la red. Las redes son un negocio, no olvidemos nunca esta premisa. Bajo el postulado de que las redes nos dan libertad, existe el “poder inteligente” del que habla Byung-Chul Han.

Guillermo Zapata, exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Madrid, ha provocat sense pretendre-ho un nou debat sobre les fronteres de la llibertat d'expressió. Caldrà tornar a recordar el respecte com a referent ètic per abordar aquest tema amb total rigor.

Guillermo Zapata és avui el regidor més conegut de l'alcaldessa Manuela Carmena, molt a pesar seu i gràcies a Twitter, que ha demostrat un cop més ser un corrector de la llibertat d'expressió. S'equivoquen els que encara avui afirmen que Twitter és una xarxa residual amb poca implementació informativa. Tot queda registrat i la seva difusió és tan lliure que mereix reflexió.

El filòsof Byung-Chul Han ja va advertir fa poc que ens dirigim a l'època de la psicopolítica digital, que avança des d'una vigilància passiva cap a un control actiu. I que ens precipita a una crisi de llibertat, a través del Big Data, que permet fer pronòstics sobre el comportament humà.

Així, una persona que practica el “humor negre” a través de les xarxes socials, pot transgredir la llibertat d'expressió, perquè afecta la sensibilitat de les persones afectades per aquest humor. D'altra banda, es reclama de nou una major llibertat d'expressió, en contra de submissions i auditories. Encara que ens sembli estrany, ens veiem una altra vegada en la tessitura de tornar a discutir on són les fronteres de la llibertat d'expressió.

Vivim en una contradicció constant, ens sentim lliures per poder opinar a l'instant sobre qualsevol tema; en canvi, el clic digital ens adreça a l'instant també a un control exhaustiu del nostre comportament, encara que no hi hagi censura prèvia tangible. A Europa estem acostumats a practicar l'humor negre, però no sé si 'El Jueves', per exemple, hagués estat capaç de publicar alguns dels tuits difosos per Zapata. L'afany d'obtenir molts seguidors provoca que algunes ments utilitzin l'enginy fregant el límit de qualsevol comportament ètic, per tal de ser líders “en la cosa”, perdent pel camí els marges del respecte. Amb raó, es reclama cada vegada més que la filosofia torni a ser un referent en aquesta societat digital, per recordar-nos que el respecte cap a un mateix i els altres és fonamental per poder exigir una llibertat d'expressió.

El lamentable, des del meu punt de vista, és que Zapata no s'hagi adonat fins ara que amb els seus tuits ha pogut danyar el sentiment d'algunes persones concretes o col·lectius. Si és així, podem pensar que els moviments digitals que practiquem són irreflexius, per la immediatesa del seu funcionament. Twitter crema, pensem de nou qui surt guanyant en aquesta discussió. Sens dubte, la xarxa social, perquè demostra el seu poder a la societat i, per tant, el seu domini sobre el comportament humà. I tot això es tradueix en un increment de rendibilitat per als amos de la xarxa. Les xarxes són un negoci, no oblidem mai aquesta premissa. Sota el postulat que les xarxes ens donen llibertat, hi ha el “poder intel·ligent” de què parla Byung-Chul Han.

El líder de Podemos, Pablo Iglesias tiene discurso fácil y buena comunicación en cuanto a política en general se refiere, en cambio, es esquivo en mensajes para atajar críticas de la oposición o medios de comunicación poco afines. El argumentario no puede ser siempre circunloquios que disipan la pregunta inicial.

No voy hablar de Podemos como partido, pero sí de su estrategia comunicativa desde hace meses. Pablo Iglesias nunca va solo a una entrevista, hasta aquí normal. Lo que no resulta normal es que se haga acompañar por más de 5 personas, ni los Presidentes del Gobierno llevan tantos asesores a sus entrevistas. El motivo de tanto despliegue podría estar en dos tesituras: la primera, transmitir un liderazgo tansversal y horizontal y, segundo; falta de confianza y por tanto, se alimenta un exceso de celo y control sobre todo y todos. Posiblemente estemos delante de un compendio entre ambas opciones, que en realidad, son complementarias.

Pablo Iglesias se prepara cada intervención televisiva como si de una tesis doctoral se tratase, quiere no dejar ni un cabo suelto y sobre todo, no responder con convicción las preguntas más arriesgadas, que siempre son las mismas y por tanto, ha tenido tiempo de prepararse bien los mensajes para desembarazarse del contenido de crítica. Cuáles son los temas embarazosos: Venezuela, ETA, Beca de Investigación Universidad de Málaga, supuesto pago en “negro ” en su programa de televisión…y quizá alguno más. Hasta ahora no han tenido ninguna respuesta contundente que arrase cualquier duda al respecto, siempre hay un esquivo y en muchas ocasiones, un ataque sobre conspiraciones y falta de rigor por parte de los periodistas.

Ante preguntas tan directas, sólo cabe una respuesta, decir la verdad y con datos verificables y más cuando defienden a ultranza la Ley de Transparencia. Por otro lado, todos los entrevistables en medios de comunicación: Iglesias, Monedero y Errejón,- ahora menos- llevan anotaciones que ojean de forma deliberada durante la entrevista. No es criticable las notas, pero sólo en el supuesto de que en dichas notas haya datos económicos muy concretos y , por tanto, como su nombre indica, no susceptibles de equívocos. Pero no, suelen dar pocos datos económicos, por tanto; dichas notas demuestran que se basan en argumentarios. Esta disposición sí es contraproducente a no ser que el político sienta pánico a la prensa y por tanto, necesite estas cuartillas como soporte a su pavor y temor.

Otro factor importante es que suelen acudir a los medios que les son afines o bien, que les tratan con cierto respeto. Otro grave error, finalmente dichos medios acaban siendo sus portavoces y a la larga se alimenta que el resto de medios de comunicación busquen la crítica y la búsqueda de temas poco amables para la organización. Se ha hablado mucho de la famosa entrevista a Pablo Iglesias en Canal 24 horas de TVE, por cierto la primera. No entraré a valorar la pregunta clave del entrevistador sobre los etarras, pero sí quiero analizar la respuesta del líder de Podemos. Iglesias se mostró nervioso y sólo atisbó a repetir que de “enhorabuena” nada de nada. Otra vez, una respuesta poco consistente y contundente. Aunque hay que reconocer que dicha pregunta, acertada o no, le ha reportado al líder de la organización ríos de prensa durante una semana. Rentable para Podemos, desde el punto de vista que su imagen ahora es más firme en cuanto a que la conspiración contra ellos es real. Lo cierto es que cualquier partido nuevo ha recibido siempre críticas y desvelamiento de temas ocultos de sus dirigentes y sino, recordemos por ejemplo, cuando se destapó que Albert Rivera, líder de Ciutadan´s, había pedido información en el PP catalán antes de alistarse a esta organización. Una cortina de humo que duró solo unos días, pero con intención clara de desprestigiar al nuevo líder catalán. Y, ahora por último, Iglesias desvela que el SMS que desató la manifestación delante de la sede del PP en la calle Génova de Madrid el 13 de M, se fraguó en su Universidad. Desvelar este dato en estos momentos solo puede ceñirse a dos aspectos principales: primero, manifestar a la opinión pública su poder de convocatoria y segundo, que su trayectoria como activadores sociales viene de lejos. No está probado en cualquier caso que dicho SMS fuera el único y el primero que se pasó por las redes sociales, lo cual no quiere decir que sea real. Y, en tercer lugar, es un mensaje subliminal a la ciudadanía sobre las posibilidades que ellos creen tener para derrotar al Partido Popular. Será interesante analizar las próximas exclusivas que puedan lanzar en las semanas siguientes. Mientras, deberían saber alejar cualquier duda sobre su financiación anterior a la que ahora ya han recibido de los fondos públicos, por haber conquistado 5 eurodiputados y las donaciones de sus simpatizantes.

El líder de Podem, Pablo Iglesias té discurs fàcil i bona comunicació quan a política en general es refereix, en canvi, és esquiu en missatges per tallar crítiques de l'oposició o mitjans de comunicació poc afins. L'argumentari no pot ser sempre circumloquis que dissipen la pregunta inicial.

No parlaré de Podem com a partit, però sí de la seva estratègia comunicativa des de fa mesos. Pablo Iglesias mai va sol a una entrevista, fins aquí normal. El que no és normal és que es faci acompanyar per més de 5 persones. Ni els presidents del Govern porten tants assessors a les seves entrevistes. El motiu de tant desplegament podria estar basat en dos tessitures: la primera, transmetre un lideratge transversal i horitzontal i, segon; manca de confiança i per tant, s'alimenta un excés de zel i control sobre tot i tots. Possiblement estiguem davant d'un compendi entre les dues opcions, que en realitat, són complementàries.

Pablo Iglesias es prepara cada intervenció televisiva com si d'una tesi doctoral es tractés, vol no deixar ni un sol aspecte sense lligar i sobretot, no respondre amb convicció les preguntes més arriscades, que sempre són les mateixes i per tant, ha tingut temps de preparar-se bé els missatges per desfer el contingut de la crítica. Quins són els temes compromesos: Veneçuela, ETA, Beca d'Investigació Universitat de Màlaga, suposat pagament en “negre” al seu programa de televisió ... i potser algun més. Fins ara no han tingut cap resposta contundent que arrasi qualsevol dubte al respecte, sempre hi ha una esquivada i en moltes ocasions, un atac sobre conspiracions i falta de rigor per part dels periodistes.

Davant preguntes tan directes, només hi cap una resposta, dir la veritat, amb dades verificables i més quan defensen a ultrança la Llei de Transparència. D'altra banda, tots els entrevistables en mitjans de comunicació: Iglesias, Monedero i Errejón, - ara menys- porten anotacions que miren de forma deliberada durant l'entrevista. No és criticable dur les notes, però només en el cas que en aquestes notes hi hagi dades econòmiques molt concretes i, per tant, com el seu nom indica, no susceptibles d'equívocs. Però no, solen donar poques dades econòmiques. Per tant, aquestes notes demostren que es basen en argumentaris. Aquesta disposició sé que és contraproduent tret que el polític senti pànic a la premsa i per tant necessiti aquestes quartilles com a suport per esvair la seva por i temor.

Un altre factor important és que solen acudir als mitjans que els són afins o bé, que els tracten amb cert respecte. Un altre greu error, finalment aquests mitjans acaben sent els seus portaveus i a la llarga s'alimenta que la resta de mitjans de comunicació busquin la crítica i la recerca de temes poc amables per a l'organització.

S'ha parlat molt de la famosa entrevista a Pablo Iglesias a Canal 24 horas de TVE, per cert la primera. No entraré a valorar la pregunta clau de l'entrevistador sobre els etarres, però sí vull analitzar la resposta del líder de Podem. Iglesias es va mostrar nerviós i només va entreveure a repetir que de “enhorabona” res de res. Una altra vegada, una resposta poc consistent i contundent. Encara que cal reconèixer que aquesta pregunta, encertada o no, li ha reportat al líder de l'organització rius de comentaris en premsa durant una setmana. Rendible per a Podem, des del punt de vista que la seva imatge ara és més ferma en el fet que la conspiració contra ells és real. La veritat és que qualsevol partit nou ha rebut sempre crítiques i desvetlament de temes ocults dels seus dirigents i sinó, recordem per exemple, quan es va destapar que l'Albert Rivera, líder de Ciutadans, havia demanat informació al PP català abans d'allistar-se a aquesta organització. Una cortina de fum que va durar només uns dies, però amb intenció clara de desprestigiar el nou líder català. I, ara finalment, Iglesias revela que l'SMS que va desencadenar la manifestació davant la seu del PP al carrer Gènova de Madrid el 13 de M, es va forjar en la seva Universitat. Desvelar aquesta dada en aquests moments només es pot cenyir a dos aspectes principals: primer, manifestar a l'opinió pública el seu poder de convocatòria i segon, que la seva trajectòria com a activadors socials ve de lluny. No està provat en qualsevol cas que aquest SMS fos l'únic i el primer que es va passar per les xarxes socials, la qual cosa no vol dir que sigui real. I, en tercer lloc, és un missatge subliminal a la ciutadania sobre les possibilitats que ells creuen tenir per derrotar al Partit Popular. Serà interessant analitzar les pròximes exclusives que puguin llançar en les setmanes següents. Mentrestant, haurien de saber allunyar qualsevol dubte sobre el seu finançament anterior a la que ara ja han rebut dels fons públics, per haver conquistat 5 eurodiputats i les donacions dels seus simpatitzants.

Artur Mas ha posat en pràctica segurament les teories sobre lideratge de Bridges i Mitchell, dos experts nord-americans en desenvolupament del lideratge i autors d'un estudi que ells van batejar com “Lliçons del desert”. I, no en va, quan el president de la Generalitat va ser convidat a donar una conferència a Esade el 2009, al programa “Moments de Lideratge”, ell va utilitzar l'expressió de la travessia del desert; aleshores no feia metàfores nàutiques com ara i, sí en canvi, parlava del desert en aquests termes: “Es poden fer dos tipus de travessia del desert: amb camells i cantimplora, o sense ells. CiU no va comptar durant els set anys d'oposició amb cap refugi o plataforma de poder (ajuntaments grans, diputacions...)”. Donades les circumstàncies, Artur Mas reconeixia davant l'auditori d'empresaris i estudiants, que el més lògic era que després d'aquests set anys estiguessin morts. La raó per la qual no havien arribat exhausts a les portes de la crisi del Tripartit a la Generalitat la va defensar amb aquest argument: “Perquè CiU ha tingut un important grup de gent al costat, empenyent, molta d'ella anònima, i perquè en la arquitectura emocional del lideratge hi ha hagut sempre un mecanisme d'autodefensa per fer front a l'adversitat”.

No oblidem que uns anys abans, el 2005, Artur Mas havia donat una conferència al Palau de Congressos de Barcelona sota l'epígraf: “Dret a decidir. Catalunya sense límits”. Sens dubte, aquesta conferència va ser el tret que va utilitzar Mas per iniciar la seva “travessia del desert” i obrir el camí cap a un país sobiranista. Un camí, per tant, que parteix fa gairebé deu anys i en què, com ell reconeix, no ha estat sol.

La teoria de “Lliçons del desert” estableix una sèrie de punts per arribar a bon terme. Aquí reproduirem uns quants que s'ajusten totalment a l'estratègia que ha seguit el President de la Generalitat en els últims dos anys de govern.

- Convèncer als seguidors que cal deixar enrere l'antiga situació i deixar clar que no hi haurà marxa enrere.

- Fer “foc nou”, és a dir, crear un nou equip de gent preparada per prendre decisions en la nova situació

- Aprofitar el desert per fer i comunicar els canvis. És en el desert on resideixen els canvis més importants

- Resistir la impaciència, perquè el desert és llarg; interioritzar la serenitat, la modèstia i la humilitat

- En arribar a la terra promesa, establir un nou començament potser posant al capdavant del govern a gent diferent, amb altres competències, encara que això signifiqui violentar les expectatives d'alguns dels més lleials i compromesos durant els moments més crítics de la travessa.

Artur Mas, un cop ha superat la prova davant la ciutadania i partits pro consulta el passat 9 de novembre, llança ara una plataforma unitària que s'allunya de Convergència i més, si és possible, d'Unió. Si ens fixem, Mas ha de considerar que està a les portes de la “terra promesa” i, per tant, posa en relleu un dels últims punts de l'estudi, formar un nou govern i deixar enrere dirigents que l'han ajudat en el camí. Arribats a aquest punt, Bridges i Mitchell insisteixen que s'ha de saber molt bé comunicar el nou programa i el pla, perquè el lideratge polític triomfi. Per tant, cal esperar d'Artur Mas que a partir d'ara comenci a fer pedagogia sobre el seu projecte polític, atès que fins al dia d'avui ha seguit gairebé fil per randa els dictats d'aquesta teoria. El seu repte: saber comunicar el projecte a tota la ciutadania.

Artur Mas ha puesto en práctica seguramente las teorías sobre liderazgo de Bridges y Mitchell, dos expertos estadounidenses en desarrollo del liderazgo y autores de un estudio que ellos bautizaron como “Lecciones del desierto”. Y, no en vano, cuando el president de la Generalitat fue invitado a dar una conferencia en Esade en 2009, en el programa “Momentos de Liderazgo”, él utilizó la expresión de la travesía del desierto; por aquel entonces no hacía metáforas náuticas como ahora y, sí en cambio, hablaba del desierto en estos términos: “Se pueden hacer dos tipos de travesía del desierto: con camellos y cantimplora, o sin ellos. CiU no contó durante los siete años de oposición con ningún refugio o plataforma de poder (ayuntamientos grandes, diputaciones…)”. Dadas las circunstancias, Artur Mas reconocía ante el auditorio de empresarios y estudiantes, que lo lógico era que tras estos siete años estuvieran muertos. La razón por la que no habían llegado exhaustos a las puertas de la crisis del Tripartito en la Generalitat la defendió con este argumento: “Porque CiU ha tenido un importante grupo de gente al lado, empujando, mucha de ella anónima, y porque en la arquitectura emocional del liderazgo ha habido siempre un mecanismo de autodefensa para hacer frente a la adversidad”.

No olvidemos que unos años antes, Artur Mas había dado una conferencia en el Palau de Congressos de Barcelona bajo el epígrafe: “Dret a decidir. Catalunya sense límits”. Sin duda, esta conferencia fue el pistoletazo que utilizó Mas para iniciar su “travesía del desierto” y abrir el camino hacia un país soberanista.Un camino, por tanto, que parte hace casi diez años y en el que, como él reconoce, no ha estado solo.

La teoría de “Lecciones del desierto” establece una serie de puntos para llegar a buen término. Aquí reproduciremos unos cuantos que se ajustan totalmente a la estrategia que ha seguido el President de la Generalitat en los últimos dos años de gobierno.

- Convencer a los seguidores de que hay que dejar atrás la antigua situación y dejar claro que no habrá vuelta atrás.

- Hacer “foc nou”, es decir, crear un nuevo equipo de gente preparada para tomar decisiones en la nueva situación

- Aprovechar el desierto para hacer y comunicar los cambios. Es en el desierto donde residen los cambios más importantes

- Resistir la impaciencia, porque el desierto es largo; interiorizar la serenidad, la modestia y la humildad

- Al llegar a la tierra prometida, establecer un nuevo comienzo quizá poniendo al frente del gobierno a gente diferente, con otras competencias, aunque eso signifique violentar las expectativas de algunos de los más leales y comprometidos durante los momentos más críticos delatravesía.

Artur Mas, una vez ha superado la prueba ante la ciudadanía y partidos pro consulta el pasado 9 de noviembre, lanza ahora una plataforma unitaria que se aleja de Convergència y más si cabe, de Unió. Si nos fijamos, Mas debe considerar que está a las puertas de la “tierra prometida” y, por tanto, pone de relieve uno de los últimos puntos del estudio, formar un nuevo gobierno y dejar atrás dirigentes que le han ayudado en el camino. Llegados a este punto, Bridges y Mitchell insisten en que se ha de saber muy bien comunicar el nuevo programa y el plan, para que el liderazgo político triunfe. Por tanto, cabe esperar de Artur Mas que a partir de ahora empiece a hacer pedagogía sobre su proyecto político, dado que hasta el día de hoy ha seguido casi a rajatabla los dictados de esta teoría. Su reto: saber comunicar el proyecto a toda la ciudadanía.

Josep Maria Terricabras i Pablo Iglesias són dos líders emergents que han sorgit de la universitat i les plataformes cíviques.

Una nova forma de fer política, una nova manera de liderar i un nou enfocament ideològic s'està forjant. Josep Maria Terricabras i Pablo Iglesias són dos líders emergents que han sorgit de la universitat i les plataformes cíviques.

Ja fa quatre anys que Stephane Hessel va publicar el llibre Indigneu-vos!. Va tenir una gran difusió a tot Europa i va fer impacte en el moviment del 15-M. Era una proposta d'un ancià savi cap als joves, preparats o no, perquè alcessin la veu. També fa quatre anys es va polemitzar molt amb el fet que els intel·lectuals estaven tancats a casa, bé per falta d'idees o bé perquè no tenien lideratge. Tothom esperava que alguna cosa passés, que alguna cosa hauria de passar o que alguna cosa podia passar. I ha passat.

A Catalunya, el partit Esquerra Republicana va guanyar les eleccions europees del 25 de maig, amb un cap de llista independent, doctor en Filosofia i Ciències de l'Educació i catedràtic de Filosofia. Josep Maria Terricabras és un intel·lectual inquiet i entre moltes coses és des de fa temps membre de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Coneix bé els moviments cívics i associatius de Catalunya, on ha estat i és un referent per a molts. En relació amb Espanya, la bomba l'ha enganxat el nou partit Podemos, amb Pablo Iglesias al capdavant, advocat, doctor en Ciència Política i professor. Gran coneixedor dels moviments cívics alternatius i antiglobalització i defensor d'una esquerra a l'esquerra. El denominador comú de tots dos és la seva formació universitària i el seu coneixement i dedicació a plataformes cíviques, encara que siguin de diferent signe. Aquests dos eixos units al seu gran poder de comunicació i empatia, sumen les dues cares d'un nou lideratge polític, que a Catalunya ja té un precedent clar en Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana, doctor en Economia i professor d'Història Moderna i Contemporània, que igual que els dos primers, va començar la seva marxa en plataformes cíviques com Sobirania i Progrés. Són líders que s'han forjat en els moviments socials, acostumats a un sistema assembleari, a buscar missatges curts i concisos per incidir en les agendes dels partits polítics, habituats al treball de base i amb la base i, cadascun d'ells, amb grans coneixements sobre comunicació verbal i audiovisual. Es podria preguntar-los si alguna vegada es van plantejar la política com el seu mitjà de vida, però sigui com sigui, la veritat és que de moment han sabut forjar un nou lideratge d'esquerres, amb una estètica de professor d'Universitat, per la qual cosa podríem dir que estem vivint l'inici d'un corrent intel·lectual-polític, que en molt poc temps està calant en la societat desafectada i decebuda.

Podemos, el nou partit creat fa quatre mesos, ha jugat amb un avantatge important: Iglesias domina a la perfecció el discurs tant al carrer com a la televisió i a més no oblidem el nom del partit. Un nom res de nou en la ment col·lectiva de la societat, gràcies a la campanya de màrqueting que tan bé va funcionar en l'últim Mundial de futbol amb la Roja. Vicente del Bosque va tenir l'encert d'esprémer aquest eslògan i va funcionar. Iglesias, no sé si seguidor de la Roja, també ha buscat aquest missatge per al seu partit. “Podem guanyar les eleccions generals”, diu el líder de Vallecas. Les dues formacions polítiques postulen que poden i podem aconseguir nous objectius, uns la independència de Catalunya, l'altre, governar Espanya des d'una esquerra radical. Els tres sense corbata, els tres segurs del seu lideratge, però tenint clar que la rotació de portaveus visibles és un dels pilars on es fonamenta la nova democràcia. Els tres saben que formen part d'un equip i miren en els seus missatges de subratllar constantment aquest extrem. Estem davant d'un canvi qualitatiu molt important. Per primera vegada en la democràcia recent, els nous líders es forgen en la universitat i en les plataformes cíviques, no en el si dels partits polítics, possiblement perquè sustenten una major convergència amb la ciutadania. Serà la revolució dels intel·lectuals?

Josep Maria Terricabras y Pablo Iglesias son dos líderes emergentes que han surgido de la universidad y las plataformas cívicas.

Una nueva forma de hacer política, una nueva manera de liderar y un nuevo enfoque ideológico se está fraguando. Josep Maria Terricabras y Pablo Iglesias son dos líderes emergentes que han surgido de la universidad y las plataformas cívicas.

Hace ya cuatro años que Stephane Hessel publicó el libro ¡Indignaos!. Tuvo una gran difusión en toda Europa y caló hondo en el movimiento del 15-M. Era una propuesta de un anciano sabio hacia los jóvenes, preparados o no, para que alzaran su voz. También hace cuatro años se polemizó mucho con el hecho de que los intelectuales estaban encerrados en sus casas, bien por falta de ideas o bien porque carecían de liderazgo. Todo el mundo esperaba que algo pasara, que algo tendría que pasar o que algo podía pasar. Y ha pasado.

En Catalunya, el partido Esquerra Republicana ha ganado las elecciones europeas del 25 de mayo, con un cabeza de lista independiente, doctor en Filosofía y Ciencias de la Educación y catedrático de Filosofía. Josep Maria Terricabras es un intelectual inquieto y entre muchas cosas es desde hace tiempo miembro de la Assemblea Nacional de Catalunya. Conoce bien los movimientos cívicos y asociativos de Catalunya, en donde ha sido y es un referente para muchos. Con relación a España, el bombazo lo ha pegado el nuevo partido Podemos, con Pablo Iglesias al frente, abogado, doctor en Ciencia Política y profesor. Gran conocedor de los movimientos cívicos alternativos y antiglobalización y defensor de una izquierda a la izquierda. El denominador común de ambos es su formación universitaria y su conocimiento y dedicación a plataformas cívicas, aunque sean de distinto signo. Estos dos ejes unidos a su gran poder de comunicación y empatía, suman las dos caras de un nuevo liderazgo político, que en Catalunya ya tiene un precedente claro en Oriol Junqueras, presidente de Esquerra Republicana, doctor en Economía y profesor de Historia Moderna y Contemporánea, que al igual que los dos primeros, empezó su andadura en plataformas cívicas como Sobirania i Progrés. Son líderes que se han forjado en los movimientos sociales, acostumbrados a un sistema asambleario, a buscar mensajes cortos y concisos para incidir en las agendas de los partidos políticos, habituados al trabajo de base y con la base y, cada uno de ellos, con grandes conocimientos sobre comunicación verbal y audiovisual. Cabría preguntarles si alguna vez se plantearon la política como su medio de vida, pero fuere como fuere, lo cierto es que de momento han sabido forjar un nuevo liderazgo de izquierdas, con una estética de profesor de Universidad, por lo que podríamos decir que estamos viviendo el inicio de una corriente intelectual-política, que en muy poco tiempo está calando en la sociedad desafectada y decepcionada.

Podemos, el nuevo partido creado hace cuatro meses, ha jugado con una ventaja importante: Iglesias domina a la perfección el discurso tanto en la calle como en la televisión y además no olvidemos el nombre del partido. Un nombre nada nuevo en la mente colectiva de la sociedad, gracias a la campaña de marketing que tan bien funcionó en el último Mundial de fútbol con La Roja. Vicente del Bosque tuvo el acierto de exprimir este eslogan y funcionó. Iglesias, no sé si seguidor de La Roja, también ha buscado este mensaje para su partido. “Podemos ganar las elecciones generales”, dice el líder de Vallecas. Ambas formaciones políticas postulan que pueden y podemos conseguir nuevos objetivos, unos la independencia de Catalunya, el otro, gobernar España desde una izquierda radical. Los tres sin corbata, los tres seguros de su liderazgo, pero teniendo claro que la rotación de portavoces visibles es uno de los pilares en donde se fundamenta la nueva democracia. Los tres saben que forman parte de un equipo y esmeran en sus mensajes subrayar constantemente este extremo. Estamos ante un cambio cualitativo muy importante. Por primera vez en la democracia reciente, los nuevos líderes se forjan en la Universidad y en las plataformas cívicas, no en el seno de los partidos políticos, posiblemente porque sustentan una mayor convergencia con la ciudadanía. ¿Será la revolución de los intelectuales?

La societat està demostrant que té una imaginació desbordant. L'última iniciativa d'un grup de dones intentant registrar el seu cos en els Registres de la Propietat de Béns Immobles, que depenen del Ministeri de Justícia, ha estat sens dubte una notícia xocant. El lema que es defensa és que “el meu cos és meu i per tant decideixo jo”. La campanya desenvolupada a favor de l'avortament ha tingut un efecte directe en els mitjans, per la seva inusual forma d'expressar-se. En aquest sentit ha estat un encert dels convocants, però el tema comporta moltes arestes.Els registres de la propietat treballen fonamentalment amb documents de compravenda d'immobles i també hipoteques. Bé, si ens acceptessin la documentació sobre el propietari actual del nostre cos, estaríem entrant en un mercadeig, perquè s'hauria pressuposat que també es pot vendre en algun moment. O no? Amb la qual cosa també ens abocaria a un altre problema legal, els famosos “ventres de lloguer”, que estan prohibits a Espanya. Per tant, queda clar que segons la legislació vigent el nostre cos no és el nostre, excepte en alguns casos, quan volem lliurar els nostres òrgans a la ciència o bé per a un trasplantament. En aquest cas, sí que es contempla que els nostres òrgans vitals són els nostres i de ningú més. Aquí, sense ser advocada, crec que hem arribat a una gran contradicció.

Sí que puc cedir el meu cos a la ciència quan moro, si que puc regalar el meu ronyó per a un trasplantament, però no puc decidir si avorto o no, com tampoc si vull morir, quan tinc una malaltia incurable. Tampoc puc vendre un òrgan i menys llogar el meu ventre per a un embaràs. Llavors el meu cos és meu o no? No cal dir l'estranyesa dels funcionaris quan van rebre en els registres a aquestes dones. Se'ls va crear un problema.

En tot aquest encreuament de possibles i impossibles, quin paper juga l'ètica i la moral? Sens dubte, la moral més que l'ètica, té un pes aclaparador. El ministre Ruíz-Gallardón ha defensat al Congrés dels Diputats la seva llei dient que “volem defensar al més feble, en aquest cas el fetus”. Sens dubte, va ser una estratagema argumental molt hàbil, però també amb arestes.

Podríem preguntar-nos per exemple si el fetus és propietat o no de la mare, ja que es desenvolupa en el seu cos. També podríem preguntar-nos si podem donar un fill en adopció o vendre'l. La llei diu que donar-ho sí, vendre'l no. Una altra vegada la paradoxa anterior: podem donar un òrgan, però no vendre'l. Per tant, estem negant el Màrqueting, però no la donació. El fetus o el nadó acabat de néixer és cert que és el feble, en canvi, permetem decidir sobre ell en alguns aspectes i en altres no. Quants nens adoptats no haguessin preferit seguir amb les seves mares biològiques? Per tant, sembla que estem parlant de si és lícit o no vendre i comprar i no ens plantegem la donació. El cas més insòlit s'ha donat al Brasil, amb una dona que als 84 anys ha sabut que encara porta dins seu un fetus que va morir fa més de quaranta anys. I la dona en qüestió ha dit: “si porta amb mi tot aquest temps, que es quedi, no vull que m'ho extirpin”. Ha estat una decisió sobre el seu cos, que de moment l'han respectat.

Un altre aspecte són els nens “robats” als seus pares, per donar-los en adopció a través d'una transacció econòmica. Aquí van es desgranant moltes arestes adjacents, de la mateixa manera que també apareixen altres dèbils que també necessiten indefensió.

Quan es practica un avortament no només està darrere la decisió de la mare, sinó també la del pare, encara que ells sempre argumentin que l'última paraula en tenen elles. I, per què?, Perquè la gestació del fetus només pot portar la mare i les mares fa temps que han deixat de ser “propietat” dels homes.

La sociedad está demostrando que tiene una imaginación desbordante. La última iniciativa de un grupo de mujeres intentando registrar su cuerpo en los Registros de la Propiedad de Bienes Inmuebles, que dependen del Ministerio de Justicia, ha sido sin duda una noticia chocante. El lema que se defiende es que “ mi cuerpo es mío y por tanto decido yo”. La campaña desarrollada a favor del aborto ha tenido un efecto directo en los medios, por su inusual forma de expresarse. En este sentido ha sido un acierto de los convocantes, pero el tema conlleva muchas aristas.

Los Registros de la Propiedad trabajan fundamentalmente con documentos de compra-venta de inmuebles y también hipotecas. Bien, si nos aceptaran la documentación sobre el dueño actual de nuestro cuerpo, estaríamos entrando en un mercadeo, porque se debería presuponer que también se puede vender en algún momento. O no?. Con lo cual también nos abocaría a otro problema legal, los famosos “vientres de alquiler”, que están prohibidos en España. Por tanto, queda claro que según la legislación vigente nuestro cuerpo no es nuestro, salvo en algunos casos, cuando queremos entregar nuestros órganos a la ciencia o bien, para un trasplante. En este caso, sí se contempla que nuestros órganos vitales son nuestros y de nadie más. Aquí, sin ser abogada, creo que hemos llegado a una gran contradicción.

Sí puedo ceder mi cuerpo a la ciencia cuando muero, sí puedo regalar mi riñón para un trasplante, pero no puedo decidir si aborto o no, como tampoco si deseo morir, cuando tengo una enfermedad incurable. Tampoco puedo vender un órgano y menos alquilar mi vientre para un embarazo. ¿Entonces mi cuerpo es mío o no?. No cabe decir la extrañeza de los funcionarios cuando recibieron en los registros a estas mujeres. Se les creó un problema.

En todo este cruce de posibles e imposibles, qué papel juega la ética y la moral?. Sin duda, la moral más que la ética, tiene un peso aplastante. El Ministro Ruíz-Gallardón ha defendido en el Congreso de los Diputados su ley diciendo que. “ queremos defender al más débil, en este caso el feto”. Sin duda, fue una treta argumental muy hábil, pero también con aristas.

Podríamos preguntarnos por ejemplo si el feto es propiedad o no de la madre, dado que se desarrolla en su cuerpo. También podríamos preguntarnos si podemos dar un hijo en adopción o venderlo. La ley dice que darlo sí, venderlo no. Otra vez la paradoja anterior, podemos dar un órgano, pero no venderlo. Por tanto, estamos negando el mercadeo, pero no la donación. El feto o el bebé recién nacido es cierto que es el débil, en cambio, permitimos decidir sobre él en algunos aspectos y en otros no. ¿Cuántos niños adoptados no hubieran preferido seguir con sus madres biológicas?. Por tanto, parece que estamos hablando de si es lícito o no vender y comprar y no nos planteamos la donación. El caso más insólito se ha dado en Brasil, con una mujer que a los 84 años ha sabido que todavía lleva consigo un feto que murió hace más de cuarenta. Y la mujer en cuestión ha dicho:“ si lleva conmigo todo este tiempo, que se quede, no quiero que me lo extirpen”. Ha sido una decisión sobre su cuerpo, que de momento le han respetado.

Otro aspecto son los niños “robados” a sus padres, para darlos en adopción a través de una transacción económica. Aquí van desgranándose muchas aristas colindantes, de la misma manera que también aparecen otros débiles que también necesitan defensión.

Cuando se practica un aborto no sólo está detrás la decisión de la madre, sino también la del padre, aunque ellos siempre argumenten que la última palabra las tienen ellas. Y, ¿por qué?, porque la gestación del feto sólo puede llevarla la madre y las madres hace tiempo que han dejado de ser “propiedad” de los hombres.

Si en alguna cosa som al capdavant a tot Europa, és en la inscripció de partits polítics, i dic inscripció i no formació, perquè en molts casos només són una carpeta al Ministeri d'Interior. Però 4.028 partits polítics inscrits fins ara no és intranscendent, ni un ximpleria, sinó més aviat una bogeria sense fre de tantes opcions i il·lusions, que poques vegades poden forjar-se en una alternativa ferma per a l'electorat.

Aquest número espectacular de formacions ens ofereix el primer lloc a tot Europa i la cosa no acaba aquí, segueix creixent. Precisament durant els últims 5 anys que van units a la crisi, és quan s'han creat més de 900 partits, la qual cosa demostra que la ciutadania es mou, no està apàtica com pretenen alguns, sinó tot el contrari. Però, com dèiem, una altra cosa és que aquestes iniciatives polítiques puguin presentar-se a eleccions, siguin les que siguin, perquè aquí la situació és molt diferent. I, no per un tema econòmic, com bé podria pensar en un principi, sinó perquè aquestes opcions tenen l'obligació de presentar almenys 15.000 signatures avalades de la ciutadania, per poder accedir per exemple a les eleccions europees, que són les primeres que tenim aquest any. I no sempre ho aconsegueixen.

La inscripció de tants partits polítics demostra diverses coses: en primer lloc que la ciutadania té ganes de dir coses; segon, que vol prendre partit de la situació actual; tercer, que hi ha un interès per la política, que no pels polítics actuals, que és molt diferent. Però tanta proliferació d'iniciatives no porta enlloc, bàsicament perquè la gran majoria queden relegades a partits molt minoritaris i localistes, que solen treballar en petites poblacions a través dels ajuntaments i, d'altra banda, moltes mai arriben al carrer. Així les coses, què empeny la gent a presentar les seves propostes? Tots busquen omplir un buit que consideren que existeix, sigui del tipus que sigui i per això creuen que han de formar el seu propi partit per defensar aquestes causes. Altres en canvi busquen propostes molt localistes, perquè se senten millor representats que amb els partits generalistes.

Una de les últimes formacions que s'han presentat és Vox, d'Ortega Lara i Santiago Abascal i en contraposició ideològica estaria la formació Podemos de Pablo Iglesias Turrión. Aquests dos exemples escenifiquen molt bé que tant la dreta política com l'esquerra han començat a fraccionar-se, a dividir-se i a radicalitzar-se en els seus extrems, la qual cosa comportarà un vot més estigmatitzat que l'actual, en el qual tots perdran i que podria desembocar en la ruptura del bipartidisme, instaurat des de la recent democràcia. Els partits històrics han après a saber mirar aquestes formacions? Cada vegada més. Quan va néixer Ciutadans a Catalunya, molt pocs van donar credibilitat a les seves files, amb un líder desconegut per a tots i un programa ultraconservador i, en canvi ara, s'han llançat a l'aventura de presentar-se a tot Espanya, per això,aquests exemples han fet efecte en els “grans” i sí que els analitzen, ja que són conscients que hi ha una abstenció latent en la ciutadania, que obeeix més al desencant que a la falta d'interès.

Un dels protagonistes de Maig del 68, Daniel Cohn-Bendit, ara diputat al Parlament Europeu, sosté que els partits ja no són suficients per canviar la realitat, perquè diu que són estructures hermètiques a la societat. I podríem afegir que també són hermètics en el fons, bona prova d'això són les sancions, multes i fins expulsions que es produeixen en els grans partits per dissentir en alguna decisió. El que no passa amb la mateixa immediatesa quan es tracta d'un cas d'imputació o corrupció, la qual cosa deslliga cada vegada més el descontentament de les masses. I, amb raó. Són, per tant, hermètics els partits, tal com sosté Cohn-Bendit?

Si en algo estamos a la cabeza en toda Europa, es en la inscripción de partidos políticos y digo inscripción y no formación, porque en muchos casos sólo son una carpeta en el Ministerio de Interior. Pero 4.028 partidos políticos inscritos hasta ahora, no es baladí, ni tontería alguna, sino más bien una locura sin freno de tantas opciones e ilusiones, que pocas veces pueden fraguarse en una alternativa firme para el electorado.

Este número espectacular de formaciones nos ofrece el primer puesto en toda Europa y la cosa no acaba aquí, sigue creciendo. Precisamente durante los últimos 5 años que van unidos a la crisis, es cuando se han creado más de 900 partidos, lo cual demuestra que la ciudadanía se mueve, no está apática como pretenden algunos; sino todo lo contrario. Pero, como decíamos, otra cosa es que estas iniciativas políticas puedan presentarse a elecciones, sean las que sean, porque aquí la situación es muy diferente. Y, no por un tema económico, como bien podría pensarse en un principio, sino porque dichas opciones tienen la obligación de presentar al menos 15.000 firmas avaladas de la ciudadanía, para poder acceder por ejemplo a las elecciones europeas, que son las primeras que tenemos este año. Y, no siempre lo consiguen.

La inscripción de tantos partidos políticos demuestra varias cosas: en primer lugar que la ciudadanía tiene ganas de decir cosas; segundo, que quiere tomar “partido” en la situación actual; tercero, que hay un interés por la política, que no por los políticos actuales, que es muy distinto. Pero tanta proliferación de iniciativas no lleva a ningún sitio, básicamente porque la gran mayoría quedaran relegadas a partidos muy minoritarios y localistas, que suelen trabajar en pequeñas poblaciones a través de los ayuntamientos y, por otra parte, otras muchas nunca llegaran a la calle. Así las cosas, ¿ qué empuja a la gente a presentar sus propuestas?. Todos buscan llenar un vacío que consideran existe, sea del tipo que sea y por eso, creen que deben formar su propio partido para defender estas causas. Otros en cambio, buscan propuestas muy localistas, porque se sienten mejor representados que con los partidos generalistas.

Una de las últimas formaciones que se han presentado es Vox, de Ortega Lara y Santiago Abascal y en contraposición ideológica estaría la formación Podemos de Pablo Iglesias Turrión. Estos dos ejemplos escenifican muy bien que tanto la derecha política como la izquierda han empezado a fraccionarse, a dividirse y a radicalizarse en sus extremos, lo que comportará un voto más estigmatizado que el actual, en el que todos perderán y que podría desembocar en la ruptura del bipartidismo, instaurado desde la reciente democracia. ¿Los partidos históricos han aprendido a saber mirar estas formaciones?. Cada vez más. Cuando nació Ciutadans en Catalunya, muy pocos dieron credibilidad a sus filas, con un líder desconocido para todos y un programa ultraconservador y, en cambio ahora, se han lanzado a la aventura de presentarse en toda España, por eso, estos ejemplos han hecho mella en los “grandes” y sí los analizan, ya que son conscientes que hay una abstención latente en la ciudadanía, que obedece más al desencanto que a la falta de interés.

Uno de los protagonistas de Mayo del 68, Daniel Cohn-Bendit, ahora diputado en el Parlamento Europeo, sostiene que los partidos ya no son suficientes para cambiar la realidad, porque dice que son estructuras herméticas a la sociedad. Y, podríamos añadir que también son herméticos en su fuero interno, buena prueba de ello son las sanciones, multas y hasta expulsiones que se producen en los grandes partidos por disentir en alguna decisión. Lo que no sucede con la misma inmediatez cuando se trata de un caso de imputación o corrupción, lo cual desata cada vez más el descontento de las masas. Y, con razón. ¿Son por tanto herméticos los partidos, tal y como sostiene Cohn-Bendit?

Els polítics en general han deixat de mirar als més joves, amb un petit parèntesi que es va produir amb el Moviment dels Indignats. Però allò va ser una mirada de reüll i amb distància, perquè entre altrescoses, consideren que no generen una opinió pública substancial en aquests moments. I s'equivoquen. Grans estudiosos de l'opinió pública han dit que per poder analitzar l'opinió pública, cal tenir en compte la percepció del món que formen les persones, és a dir, mirar les seves imatges mentals, que gairebé sempre es plasmen a través de conceptes simples. I a això anem.

Fa molt poc s'ha donat a conèixer un estudi realitzat pel Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut, que es titula “Crisi i contracte social: els joves en la societat del futur”. Aquest estudi reflecteix tres missatges vitals: en primer lloc, el 80 % dels joves saben que depenen i dependran de les seves famílies per subsistir En segon lloc, 8 de cada 10 joves culpa al govern de Rajoy i la resta de polítics de l'actual situació de precarietat i falta d'ocupació. I, en tercer lloc, un 36 % té una visió molt fatalista sobre el futur. L'estudi diu moltes coses interessants , però hem volgut centrar-nos només en aquestes qüestions. Aquestes imatges simples i directes de la seva realitat ens transmeten que tenim una joventut realista, decebuda, desafectada amb els polítics i amb un grau alt de baixa estima personal. Mentrestant, els polítics només volen parlar de xifres i gràfiques. Estem vivint, per tant, dues realitats que no van parelles, que cada vegada es distancien més entre sí, tancant la possibilitat d'unir la transmissió que s’hauria de formar entre l'opinió pública i els dirigents. Aquest procés que porta gestant-se diversos anys podria generar un esclat social, que alguns evoquen, altres temen i alguns es pregunten per què encara no s'ha produït.

Què falta? Senzillament, líders d'opinió pública que sàpiguen aglutinar aquestes imatges tan simples i sàpiguen conduir cap a una solució. Sembla senzill, però no ho deu ser, ja que de moment no apareixen, encara que molts van creure que del Moviment dels Indignats podrien emergir noves cares i cognoms. Fins ara, no ha estat així. Mentrestant, els joves es veuen obligats, els que poden, a seguir cursant nous estudis, per després restar dels seus currículums i accedir així a feines menys qualificades que la seva preparació. És un contrasentit . Sumar estudis per després esborrar-los de cop. Amb aquest mecanisme només aconseguirem tenir una generació descoratjada i frustrada. I els joves sí parlen, no estan adormits, com pensen alguns. Parlen en les xarxes socials. Els agents socials i polítics haurien de seguir-los per saber què pensen, ja que els seus discursos són cada vegada més llunyans a l'opinió pública. Per això la democràcia trontolla, es qüestiona, es trenca en alguns vèrtexs. Més de 50 anys d'estudis sobre l'opinió pública i, per a què serveixen? si, com en els currículums, cal esborrar per poder menjar.

Los políticos en general han dejado de mirar a los más jóvenes, con un pequeño paréntesis que se produjo con el Movimiento de los Indignados. Pero aquello fue una mirada de reojo y con distancia, porque entre otras cosas, consideran que no generan una opinión pública sustancial en estos momentos. Y se equivocan. Grandes estudiosos de la opinión pública han dicho que para poder analizar la opinión pública, es necesario tener en cuenta la percepción del mundo que se forman las personas; es decir, mirar sus imágenes mentales, que casi siempre se plasman a través de conceptos simples. Y a eso vamos.

Hace muy poco se ha dado a conocer un estudio realizado por el Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, que se titula “Crisis y contrato social: los jóvenes en la sociedad del futuro”. Este estudio refleja tres mensajes vitales: en primer lugar, el 80% de los jóvenes saben que dependen y dependerán de sus familias para subsistir. En segundo lugar, 8 de cada 10 jóvenes culpa al gobierno de Rajoy y al resto de políticos de la actual situación de precariedad y falta de empleo. Y, en tercer lugar, un 36% tiene una visión muy fatalista sobre el futuro. Como se presupone, el estudio dice muchas cosas interesantes, pero hemos querido centrarnos sólo en estas cuestiones. Estas imágenes simples y directas de su realidad nos transmiten que tenemos una juventud realista, decepcionada, desafectada con los políticos y con un grado alto de baja estima personal. Mientras, los políticos sólo quieren hablar de cifras y gráficas. Estamos viviendo, por tanto, dos realidades que no van parejas, que cada vez se distancian más entre sí, cerrando la posibilidad de aunar la transmisión que debería formarse entre la opinión pública y los dirigentes. Este proceso que lleva gestándose varios años bien podría generar un estallido social, que algunos evocan, otros temen y algunos se preguntan por qué todavía no se ha producido.

¿Qué falta? Sencillamente, líderes de opinión pública que sepan aglutinar estas imágenes tan simples y sepan conducirlas hacia una solución. Parece sencillo, pero no debe serlo, puesto que de momento no aparecen, aunque muchos creyeron que del Movimiento de los Indignados podrían emerger nuevas caras y apellidos. Hasta ahora, no ha sido así. Mientras, los jóvenes se ven obligados, los que pueden, a seguir cursando nuevos estudios, para después restarlos de sus currículos y acceder así a trabajos menos cualificados que su preparación. Es un contrasentido. Sumar estudios para después borrarlos de un plumazo. Con este mecanismo sólo conseguiremos tener una generación desalentada y frustrada. Y los jóvenes sí hablan, no están dormidos, como piensan algunos. Hablan en las redes sociales. Los agentes sociales y políticos deberían seguirlos para saber qué piensan, ya que sus discursos son cada vez más lejanos a la opinión pública. Por eso la democracia se tambalea, se cuestiona, se rompe en algunos vértices. Más de 50 años de estudios sobre la opinión pública y, ¿para qué sirven?, si como en los currículos hay que borrar para poder comer.

Hace muy poco se ha dado a conocer un estudio realizado por el Centro Reina Sofía sobre Adolescencia y Juventud, que se titula “Crisis y contrato social: los jóvenes en la sociedad del futuro”. Este estudio refleja tres mensajes vitales: en primer lugar, el 80% de los jóvenes saben que dependen y dependerán de sus familias para subsistir. En segundo lugar, 8 de cada 10 jóvenes culpa al gobierno de Rajoy y al resto de políticos de la actual situación de precariedad y falta de empleo. Y, en tercer lugar, un 36% tiene una visión muy fatalista sobre el futuro. Como se presupone, el estudio dice muchas cosas interesantes, pero hemos querido centrarnos sólo en estas cuestiones. Estas imágenes simples y directas de su realidad nos transmiten que tenemos una juventud realista, decepcionada, desafectada con los políticos y con un grado alto de baja estima personal. Mientras, los políticos sólo quieren hablar de cifras y gráficas. Estamos viviendo, por tanto, dos realidades que no van parejas, que cada vez se distancian más entre sí, cerrando la posibilidad de aunar la transmisión que debería formarse entre la opinión pública y los dirigentes. Este proceso que lleva gestándose varios años bien podría generar un estallido social, que algunos evocan, otros temen y algunos se preguntan por qué todavía no se ha producido.

¿Qué falta? Sencillamente, líderes de opinión pública que sepan aglutinar estas imágenes tan simples y sepan conducirlas hacia una solución. Parece sencillo, pero no debe serlo, puesto que de momento no aparecen, aunque muchos creyeron que del Movimiento de los Indignados podrían emerger nuevas caras y apellidos. Hasta ahora, no ha sido así. Mientras, los jóvenes se ven obligados, los que pueden, a seguir cursando nuevos estudios, para después restarlos de sus currículos y acceder así a trabajos menos cualificados que su preparación. Es un contrasentido. Sumar estudios para después borrarlos de un plumazo. Con este mecanismo sólo conseguiremos tener una generación desalentada y frustrada. Y los jóvenes sí hablan, no están dormidos, como piensan algunos. Hablan en las redes sociales. Los agentes sociales y políticos deberían seguirlos para saber qué piensan, ya que sus discursos son cada vez más lejanos a la opinión pública. Por eso la democracia se tambalea, se cuestiona, se rompe en algunos vértices. Más de 50 años de estudios sobre la opinión pública y, ¿para qué sirven?, si como en los currículos hay que borrar para poder comer.

Fa molt poc s'ha donat a conèixer un estudi realitzat pel Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut, que es titula “Crisi i contracte social: els joves en la societat del futur”. Aquest estudi reflecteix tres missatges vitals: en primer lloc, el 80 % dels joves saben que depenen i dependran de les seves famílies per subsistir En segon lloc, 8 de cada 10 joves culpa al govern de Rajoy i la resta de polítics de l'actual situació de precarietat i falta d'ocupació. I, en tercer lloc, un 36 % té una visió molt fatalista sobre el futur. L'estudi diu moltes coses interessants , però hem volgut centrar-nos només en aquestes qüestions. Aquestes imatges simples i directes de la seva realitat ens transmeten que tenim una joventut realista, decebuda, desafectada amb els polítics i amb un grau alt de baixa estima personal. Mentrestant, els polítics només volen parlar de xifres i gràfiques. Estem vivint, per tant, dues realitats que no van parelles, que cada vegada es distancien més entre sí, tancant la possibilitat d'unir la transmissió que s’hauria de formar entre l'opinió pública i els dirigents. Aquest procés que porta gestant-se diversos anys podria generar un esclat social, que alguns evoquen, altres temen i alguns es pregunten per què encara no s'ha produït.

Què falta? Senzillament, líders d'opinió pública que sàpiguen aglutinar aquestes imatges tan simples i sàpiguen conduir cap a una solució. Sembla senzill, però no ho deu ser, ja que de moment no apareixen, encara que molts van creure que del Moviment dels Indignats podrien emergir noves cares i cognoms. Fins ara, no ha estat així. Mentrestant, els joves es veuen obligats, els que poden, a seguir cursant nous estudis, per després restar dels seus currículums i accedir així a feines menys qualificades que la seva preparació. És un contrasentit . Sumar estudis per després esborrar-los de cop. Amb aquest mecanisme només aconseguirem tenir una generació descoratjada i frustrada. I els joves sí parlen, no estan adormits, com pensen alguns. Parlen en les xarxes socials. Els agents socials i polítics haurien de seguir-los per saber què pensen, ja que els seus discursos són cada vegada més llunyans a l'opinió pública. Per això la democràcia trontolla, es qüestiona, es trenca en alguns vèrtexs. Més de 50 anys d'estudis sobre l'opinió pública i, per a què serveixen? si, com en els currículums, cal esborrar per poder menjar.