Són molts els novaiorquesos –amb el sentit ampli de la paraula, perquè a Nova York hi viuen un 37% de ciutadans nascuts fora dels Estats Units– encuriosits per la qüestió del procés. Quan un explica que és català, solen preguntar per la independència. Normalment, per què? Un perquè que no acaben d’entendre, sobre tot, perquè tenen la impressió que la qualitat de vida a l’estat espanyol és excel•lent en tots els sentits (tot i que, quan se’ls apunta l’elevada taxa d’atur de l’estat, es posen les mans al cap, i els escandalitza la indecent taxa d’atur juvenil) i no comprenen que algú vulgui separar-s’hi.

Sembla però, que la seva curiositat, no passa d’aquí. Sobre tot, després de comprovar ahir que un 90% dels assistents a la conferència que el president de la Generalitat Artur Mas va oferir a la Universitat de Columbia –titulada Cataloniaatthecrossroads' (Catalunya en la cruïlla)– eren catalans residents a Nova York.

Ha reprès el dirigent la internacionalització del procés, i l’encerta quan assenyala que la viabilitat financera és la qüestió que més dubtes generaa l’estranger. També si una Catalunya independent seria acceptada en la Unió Europea. Ahir a Columbia, Mas va respondre a totes dues coses positivament. I va denunciar que a “l'estat espanyol encara queden vestigis del passat pre-democràtic”.

El president de la Generalitat va celebrar la comparació feta per Xavier Sala i Martín, professor de Columbia, per explicar l’actual relació entre Catalunya i Espanya. “Es com la història de David i Goliat”, va dir l’economista, introductor del discurs de Mas. Després, tots dos van subratllar que aquest no és “un problema legal, és un problema polític”.

Mas va repassar detalladament la història de Catalunya i va comparar l’anhel dels independentistes amb la pròpia història dels Estats Units. Va fer referència en diverses ocasions a discursos recents del president nord-americà Barack Obama. I, evocant el dirigent demòcrata i també a Martin Luther King, va recórrer al “nosaltres tenim un somni” i també al “yeswe can”. “Fa uns dies, Obrama deia en un discurs a Selma que la paraula més important en democràcia és we, nosaltres. I nosaltres votarem al setembre. I nosaltres decidirem el nostre futur”, va proclamar Mas.

En aquest sentit, el president sempre es va referir a les pròximes eleccions com a plebiscitàries“. Va repetir que la catalana ”és una societat multicultural“ i que el de la immigració no és un problema per al procés ¬¬–cosa que assenyalen alguns diaris estrangers¬–. També va denunciar el mal tracte del govern espanyol a la cultura i la llengua pròpia–”el ministre d’ensenyament volia espanyolitzar els nostres nens“, va recordar–. I va insistir en que la independència ”no es una idea d’una política radical, sinó que neix del moviment social“.

En la comparació amb els casos d’Escòcia, el Quebec o Flandes, Mas va aclarir que en el cas català “Rajoy s’ha negat a negociar la situació” amb ell “o qualsevol” dels representants del Govern de la Generalitat. “A Catalunya no hem tingut ni la possibilitat d’asseure’ns a la taula per parlar del referèndum”, va concloure.

“I per quan la independència?”, li van preguntar des de la platea. “Si tenim la majoria en les pròximes eleccions, tan aviat com sigui possible”, va respondre Mas entre aplaudiments.

Tot i jugar com a casa, la majoria d’intervencions posteriors a la conferència del dirigent van ser crítiques amb la seva política. Com la d’una “simpatitzant” de Societat Civil catalana que va denunciar la corrupció a Catalunya o d’un jove extremeny, convençut de què l’educació en català afecta els resultats acadèmics dels nouvinguts.

Al matí, Mas va reunir-se amb 'thinktanks', inversors financers i grups de comunicació nord-americans. Després de la conferència a Columbia, va participar en una trobada amb catalans que viuen a Nova York, organitzada pel Catalan Institute of America. Moment en què, a una de les sales nobles de la universitat es van sentir els primers crits d’independència.

La judicialización del Barça en los últimos años ha llegado al colmo. Con el presidente y el expresidente imputados -Josep Maria Bartomeu, por fraude fiscal, y Sandro Rosell, por administración desleal y dos delitos contra Hacienda- y el club acusado de haber cometido también tres delitos contra la Agencia Tributaria, todos derivados del fichaje de Neymar.

Bartomeu denunció ayer prevaricación en el estamento judicial para justificar la actuación de la directiva azulgrana en una operación realizada a toda prisa. Un trato que Rosell quiso cerrar personalmente sin atender a ningún asesor que le pusiera un pero a un acuerdo complejo, diseñado para poder cumplir con las exigencias del padre de la estrella -con el Madrid de Florentino Pérez presionando para llevarse también al chico- y porque el socio no pusiera en cuestión la gestión de los dirigentes -que han hecho de la austeridad bandera- al saber las cifras reales de la contratación. En total, más de 90 millones de euros.

No seré yo quien niegue los movimientos oscuros del gobierno español a propósito del proceso catalán. Ni el control que están sufriendo algunos clubes pequeños de casa por parte de Hacienda, presión que no se observa en otras partes de España ni sobre determinadas instituciones o empresas (el propio juez Ruz, que ha imputado a Bartomeu en tiempo récord, no consiguió que la Agencia Tributaria fuese tan rápido, como en el caso azulgrana, al facilitarle los papeles de Unifica, responsable de las obras de reforma de la sede del PP en Madrid). Pero la directiva del Barça conseguiría más empatía y transmitiría cierta credibilidad en su denuncia si reconociera que no sólo se trata de eso -¿por qué, si no, el club decidió hacer una declaración de impuestos complementaria después de la primera denuncia de los hechos?-.

Con el discurso de la teoría conspirativa Bartomeu no ha convencido a nadie.

La judicialització del Barça en els últims anysha arribat al súmmum. Amb el president i l’ex-president imputats –Josep Maria Bartomeu, per frau fiscal y Sandro Rosell, per administració deslleial i dos delictes contra Hisenda– i el club acusat d’haver comès també tres delictes contra l’Agència Tributària,tots derivats del fitxatge de Neymar.

Bartomeu va denunciar ahir prevaricació en l’estament judicial per justificar l’actuació de la directiva blaugrana en una operació feta a corre-cuita. Un tracte que Rosell va voler tancar personalment sense atendre cap assessor que li posés un però enun acord complex, dissenyat per poder complir amb les exigències del pare del l’estrella­­–amb el Madrid de Florentino Pérez pressionant per endur-se també al nano– i perquè el soci no posés en qüestió la gestió dels dirigents –que han fet de l’austeritat bandera– en saber les xifres reals de la contractació. En total, més de 90 milions d’euros.

No seré jo qui negui els moviments obscurs del govern espanyol a propòsit del procés català. Ni el control que estan patint alguns clubs petits de casa nostra per part d’Hisenda, pressió que no s’observa en altres parts d’Espanya ni sobre determinades institucions o empreses (el propi jutge Ruz, que ha imputat Bartomeu en temps rècord, no va aconseguir que l’Agència Tributària anés tan ràpid, com en el cas blaugrana,en facilitar-li els papers d’Unifica, responsable de les obres de reforma de la seu del PP a Madrid). Però la directiva del Barça aconseguiria més empatia i transmetria certa credibilitat en la seva denúncia si reconegués que no només es tracta d’això –per què, si no, el club va decidir fer una declaració d’impostos complementària després de la primera denúncia dels fets?–.

Amb el discurs de la teoria conspirativa Bartomeu no ha convençut ningú.

El Gran Jurat d’Staten Island (Nova York) ha decidit no presentar càrrecs penals contra el policia Daniel Pantaleo, que va matar un home per estrangulament l’estiu passat quan l’intentava detenir. La decisió del Gran Jurat augmenta la tensió entre la policia, la justícia i part de la ciutadania dels Estats Units. Pantaleo, un agent blanc, queda exonerat tot i que en un vídeo dels fets s’observa com va fer servir una clau d’estrangulament prohibida en la detenció d’Eric Garner, un home negre de gran corpulència. En la gravació també se sent Garner, des de terra i amb diversos policies a sobre, repetir fins a onze vegades “I can’t breathe” (“no puc respirar”).

Com va passar fa uns dies a Ferguson (en un cas en què un policia blanc va disparar i matar un jove negre desarmat, Michael Brown), el gran jurat també ha conclòs en aquesta ocasió que no hi ha prou evidències perquè el cas es jutgi per la via penal. El d’Staten Island ha estat durant mesos atenent la declaració dels testimonis, inclús del policia implicat. En la seva decisió hauria estat clau el fet que Garner no morís per estrangulament sinó per un atac de cor.

En aquest cas, segons les imatges difoses, l’home, que venia cigarrets al carrer, discutia amb la policia que el volia detenir perquè aquesta és una activitat prohibida. Curiosament, Staten Island és una zona on la ciutadania té certa simpatia amb l’estament policial, perquè és on viuen molts agents de Nova York.

“El sistema no funciona. Ni Garner ni la seva família podran tenir un judici amb jurat. Això és una farsa. Espero que hi hagi una investigació federal en breu”, ha declarat Rubén Díaz Jr, president del districte del Bronx. Segons la CNN, el departament de Justícia segueix investigant les circumstàncies de la mort d’Eric Garner.

Per la seva part, el president nordamericà, Barack Obama, ha fet un clam a la calma: “No desistirem fins que vegem enfortida la confiança i es rendeixin comptes entre les nostres comunitats i el nostre compliment de la llei”. Com en el cas de Ferguson les protestes han començat aquest mateix vespre (hora de NY).

El Gran Jurado de Staten Island (Nueva York) ha decidido no presentar cargos penales contra el policía Daniel Pantaleo, que mató a un hombre por estrangulamiento el pasado verano durante su detención. La decisión del Gran Jurado sobre el caso, que guarda algunas similitudes con el de Ferguson, aumenta la tensión entre la policía, la justicia y parte de la ciudadanía de los Estados Unidos. Pantaleo, un agente blanco, queda exonerado, aunque en un vídeo de los hechos –registrado con un teléfono móvil–se observa cómo usó una llave de estrangulamiento prohibida en la detención de Eric Garner, un hombre negro de gran corpulencia. En la grabación también se oye a Garner, tumbado en el suelo y con varios policías encima, repetir hasta once veces “I can notbreathe” (“no puedo respirar”).

Como ocurrió hace unos días en Ferguson (donde un policía blanco disparó y mató a un joven negro desarmado, Michael Brown), el gran jurado también ha concluido en esta ocasión que no hay suficientes evidencias para que el caso se juzgue por la vía penal. El de Staten Island ha pasado meses atendiendo a la declaración de los testigos, incluso del policía implicado. En su decisión habría resultado clave el hecho de que Garner no muriera por asfixia sino por un ataque al corazón.

En este caso, según las imágenes difundidas, el hombre, que vendía cigarrillos en la calle, discutía con la policía, que quería detenerlo porque se trata de estar realizando un actividad. Curiosamente, Staten Island es una zona donde la ciudadanía muestracierta simpatía con el estamento policial, porqueson muchos los agentes de Nueva York que viven en el área.

“El sistema no funciona. Ni Garnier ni su familia podrán tener un juicio con jurado. Esto es una farsa. Espero que haya una investigación federal en breve ”, ha lamentado Rubén Díaz Jr., presidente del distrito del Bronx tras conocer la decisión del Gran Jurado. Según la CNN, el departamento de Justicia seguirá investigando las circunstancias de la muerte de Eric Garner.

Por su parte, el presidente Barack Obama ha llamado a la calma: “No cejaremos hasta que veamos fortalecida la confianza y se rindan cuentas entre nuestras comunidades y nuestro cumplimiento de la ley”. Como en el caso de Ferguson las protestas por lo que se considera una decisión racista han comenzado esta misma noche (hora de NY).

Aunque hace catorce años que dejó el club, los titulares de la entrada en prisión del constructor y promotor inmobiliario Josep Lluís Núñez y su hijo mayor continúan ubicando el empresario como ex presidente del Barça. Como si los más de veinte años en el cargo de la entidad fueran más destacables que haber sido el dueño de la mayoría de xamfràs de la ciudad, aunque los delitos que le han llevado a Cuatro Caminos tengan relación con su faceta empresarial y no con la de la gestión deportiva.

En Cataluña todo el mundo sabe quién es “el Núñez”, quizá relacionarlo con el Barça tenga sentido fuera, sea realmente goloso para España. Quizá se quiera hacer un pack de expresidentes que han delinquido. Ex presidentes con responsabilidades incomparables (al menos en una sociedad madura y sana), aunque el constructor proclamara en una recepción en el Ayuntamiento que la ciudad llevaba el nombre del club y no al revés.

Cometidos los delitos durante su etapa al frente del Barcelona, quizás sí que Núñez fue el precursor de los que cierran negocios en el palco de un campo de fútbol. Quizás Josep Maria Huguet (jefe de la Dependencia Regional de Inspección de Hacienda en Cataluña de 1995 a 1994 y acusado de haber cobrado más de 2 millones de euros para hacer la vista gorda con las actas de varias empresas, entre las que las de Núñez), y los inspectores Manuel Abella, Roger Bergua, Alvaro Pernas, Juan José Lucas Carrasco eran asiduos en la zona noble del estadio. Pero lo que es seguro es que la mayoría de fichajes de futbolistas azulgrana, Núñez les negociar y cerrar en su despacho profesional de la calle Urgell, esquina con Córcega, donde los periodistas deportivos habíamos hecho muchas guardias y donde nos quejábamos de que el empresario tratara los temas del club, en lugar de hacerlo en las oficinas azulgrana. No nos parecía bien que 'mezclara', como nosotros hacemos ahora.

Tot i que fa catorze anys que va deixar el club, els titulars de l’entrada a la presó del constructor i promotor immobiliari Josep Lluís Núñez i el seu fill gran continuen ubicant l’empresari com expresident del Barça. Com si els més de vint anys al càrrec de l’entitat fossin més destacables que haver estat l’amo de la majoria de xamfràs de la ciutat, encara que els delictes que l’han portat a Quatre Camins tinguin relació amb la seva faceta empresarial i no amb la de la gestió esportiva.

A Catalunya tothom sap qui és “el Núñez”, potser relacionar-lo amb el Barça tingui sentit a fora, sigui realment llaminer per a Espanya. Potser es vulgui fer un pack d’expresidents que han delinquit. Expresidents amb responsabilitats incomparables (si més no en una societat madura i sana), tot i que el constructor proclamés en una recepció a l’Ajuntament que la ciutat portava el nom del club i no al revés.

Comesos els delictes durant la seva etapa al capdavant del Barcelona, potser sí que Núñez va ser el precursor dels que tanquen negocis a la llotja d’un camp de futbol. Potser Josep Maria Huguet (cap de la Dependència Regional de la Inspecció d’Hisenda a Catalunya de 1995 a 1994 i acusat d’haver cobrat més de 2 milions d’euros per fer la vista grossa amb les actes de diverses empreses, entre les quals les de Núñez), i els inspectors Manuel Abella, Roger Bergua , Alvaro Pernas, Juan José Lucas Carrasco eren assidus a la zona noble de l’estadi. Però el que és segur és que la majoria de fitxatges de futbolistes blaugrana, Núñez els va negociar i tancar al seu despatx professional del carrer Urgell, xamfrà amb Còrsega, on els periodistes esportius havíem fet moltes guàrdies i on ens queixàvem que l’empresari tractés els temes del club, enlloc de fer-ho a les oficines blaugrana. No ens semblava bé que ‘barregés’, com nosaltres fem ara.

Fotocopia del DNI en el sobre grande, papeleta de votación en el sobre pequeño, pasaporte y copia del censo en caso de no tener una dirección de Cataluña en el carnet de identidad ... Los catalanes que votan en Nueva York llegan a la sede de la delegación del Govern en los Estados Unidos con todo el papeleo preparado, contentos y con el móvil a punto para guardar o compartir la imagen del momento en que introducen la papeleta en la urna. “No me llega la camisa al cuello”, exclama Carme Calderé, profesora de matemáticas en la Universidad de Minnesota y nacida en Berga.

Turistas y expatriados coinciden en la cola –de unos veinte minutos– que se ha formado en la puerta del 360 de Lexington Avenue, en el centro de Manhattan. En Estados Unidos hay dos puntos de participación en este 9N, el de Nueva York y otro en San José. El censo oficial de catalanes residentes registrados es de 7.958.

“Yo fui a la primera manifestación independentista, allá por el 78, en el Fossar de les Moreres, y estábamos entusiasmados porque éramos unos 50.000”, explica Calderé. “Lo que ahora ha sabido poner en marcha esta generación más joven es un orgullo”, continúa. Y concluye: “Yo he votado sí sí porque quiero la independencia, porque los gobiernos de España son mediocres en todo y los jóvenes tienen derecho a aspirar a cosas mejores”.

En Nueva York muchos participantes en el proceso han vivido el momento de poner la papeleta en la urna con emoción. “Pase lo que pase mañana, esto es un paso adelante. Mira, aquí con Obama. Hace unos años, si hubieras dicho a la gente que los EEUU tendrían un presidente negro te habrían respondido que eso era una tontería”, apunta Rowan Ricardo Phillips, residente en EEUU, casado con una catalana, escritor y traductor al inglés de la obra del poeta Melcion Mateu.

El primer catalán que ha votado en Nueva York ha sido un vecino de Chicago, nacido el Arboç del Penedès, Jordi Benach. A mediodía, hora local, la delegación en la ciudad de la ANC ha convocado a los catalanes para hacerse una foto en Queens con una pancarta dirigida al presidente norteamericano, Barack Obama: “Mr. Presidente, catalanes vote freedom”, rezaba.

Fotocòpia del DNI al sobre gran, papereta al sobre petit, passaport i còpia del cens en cas de no tenir una adreça de Catalunya al carnet d’identitat… Els catalans que van votar ahir a Nova York arribaven a la seu de la delegació del Govern als Estats Units amb tota la paperassa preparada, contents i amb el mòbil a punt per guardar o compartir la imatge del moment en què van introduir la papereta a l’urna. “No toco de peus a terra”, exclamava Carme Calderé, professora de matemàtiques a la Universitat de Minnesota i nascuda a Berga.

Turistes i expatriats coincidien a la cua –que va arribar a ser d'una hora d'espera– formada a la porta del 360 de Lexington Avenue, al centre de Manhattan. Als Estats Units hi havia dos punts de participació en aquest 9N, el de Nova York i un altre a San José. El cens oficial de catalans residents enregistrats al país és de 7.958.

“Jo vaig ser a la primera manifestació independentista, cap allà al 78, al Fossar de les Moreres, i estàvem entusiasmats perquè érem uns 50.000”, explicava Carme Calderé. “El que ara ha sabut posar en marxa aquesta generació més jove és un orgull”, continuava. I concloia: “Jo he votat sí sí perquè vull la independència, perquè els governs d’Espanya són mediocres en tot i els joves tenen dret a aspirar a coses millors”.

A Nova York molts participants en el procés van viscure el moment de posar la papereta dins l’urna amb emoció. “Passi el que passi demà, això és un pas endavant. Mira aquí amb l’Obama. Fa uns anys, si haguessis dit a la gent que els EEUU tindrien un president negre, t’haurien contestat que era una ximpleria”, apuntava Rowan Ricardo Phillips, resident als EEUU, casat amb una catalana, escriptor i traductor a l’anglès de l’obra del poeta Melcion Mateu.

El primer català que va votar a Nova York va ser un empresari d’Arboç del Penedès, Jordi Benach, instal·lat a Chicago. A migdia, hora local, la delegació a la ciutat de l’ANC va convocar els catalans per fer-se una foto a Queens amb una pancarta dirigida al president nordamericà, Barack Obama: “Mr. President, catalans vote freedom”, hi deia.

Per viatjar a l’Índia, un ha d’estar preparat. La primera impressió és forta i al nostre estiu, la qüestió del temps pot accentuar-ne l’efecte. Des de mitjans de juny que en aquest país immens s’imposa des del sud el monsó, carregat de pluja. A Bombai, per exemple, a principis de juliol, la xafogor i la caiguda constant d’aigua pot ser asfixiant. Per això, una bona opció per visitar una part de l’Índia, si només es pot fer en aquesta època, és agafar la motxilla i pujar fins a la zona del nord oest: visitar l’estat d’Himachal Pradesh, entre l’Índia i el Tibet. És una altra Índia, impregnada de tot el que té a veure amb la cultura budista.

Són molts els amants de la muntanya que visiten la zona dels Himàlies, amb dues rutes habituals: la d’Spiti Valley i la de la Vall de Ladakh. Si no es pot fer amb una Royal Enfield 500cc, com els més romàntics, una bona opció és muntar-se una ruta amb un jeep i guia local; també hi ha autobusos.

Des de Manali, on s’hi pot arribar amb un vol intern de baix cost, la ruta de l’Spiti Valley és menys transitada. A més a més, si et diuen que a la capital, Kaza, s’hi espera la visita del Dalai Lama, com ens va passar a nosaltres, la tria no té discussió. La carreteres, però, són encara camins de carros; les estan fent, poc a poc.

Para viajar a la India, uno debe estar preparado. La primera impresión es fuerte y, en nuestro verano, la cuestión del clima puede acentuar el efecto. Desde mediados de junio, en este país inmenso se impone desde el sur el monzón, cargado de lluvia. En Bombay, por ejemplo, a principios de julio, el bochorno y la caída constante de agua pueden resultar asfixiantes. Por ello, una buena opción para visitar una parte de la India, si sólo se puede hacer en esta época, es coger la mochila y subir hasta la zona del noroeste: visitar el estado de Himachal Pradesh, entre la India y el Tíbet. Es otra India, impregnada de todo lo que tiene que ver con la cultura budista.

Son muchos los amantes de la montaña que visitan la zona de los Himalayas, con dos rutas habituales: la de Spiti Valley y la del Valle de Ladakh. Si no se puede hacer con una Royal Enfield 500cc, como los más románticos, una buena opción es montarse una ruta con un jeep y guía local; también hay autobuses.

Desde Manali, donde se puede llegar con un vuelo interno de bajo coste, la ruta del Spiti Valley es menos transitada. Además, si te dicen que en la capital, Kaza, se espera la visita del Dalai Lama, como nos pasó a nosotros, la elección no tiene discusión. La carreteras, sin embargo, son todavía caminos de carros; las están haciendo, poco a poco.

Abocada la América rural a la ruina tras la Gran Depresión, la administración del presidente Roosevelt creo dentro de su New Deal –política intervencionista puesta en marcha para luchar contra los efectos del crash– la Farm Security Administration (FSA), con el objetivo de analizar y proponer soluciones a la grave situación de pobreza en que se vieron inmersos miles de campesinos. Entre otras cosas, se decidió documentar y dar visibilidad a la crisis del campo, para lo que se contrató a los mejores fotógrafos del momento. Destaca, por ejemplo, el trabajo hecho por Dorothea Lange y su popular retrato de la Madre Migrante.

Ochenta años después e inspirado en esa iniciativa, nace Crónica21, un archivo multidisciplinar on-line que da visibilidad a ideas, reflexiones y análisis sobre la prolongada crisis económica, política y social que se vive en España desde 2008 y hasta ahora.

“Entendemos que tanto el periodismo como las distintas formas de expresión cultural y artística pueden ir mucho más allá del mero retrato de una realidad, que se puede activar la empatía en las personas y motivar cambios positivos. Por eso, a través de la fotografía, el audiovisual, la ilustración y el texto, Crónica21 da cabida a trabajos críticos que ayuden a informar y a estimular la reflexión, motivando una mayor conciencia social sobre nuestro futuro inmediato”, resumen sus impulsores, Jessica Murray, norteamericana afincada en Barcelona, y el gaditano Gonzalo Höhr.

“Afortunadamente, hay muchos individuos y colectivos que están trabajando sobre lo que ocurre en España, aunque sus propuestas no siempre reciben una correcta difusión, pasando incluso desapercibidas. A modo de contenedor virtual, Crónica21 tiene como objetivo aunar estas iniciativas y proyectos que nos ayudan a profundizar en el presente y a enfocar el futuro”, añaden.

A largo plazo, el devenir de esta iniciativa pasa por “buscar los fondos necesarios para dar soporte a la producción de nuevos trabajos documentales que traten las causas y consecuencias de la crisis en España, y sobre alternativas posibles al contexto actual”. “Queremos explorar fórmulas de difusión y divulgación del archivo, con el objetivo de estimular el diálogo y motivar la reflexión hacia un cambio”, cuentan en una visión, quizá, muy norteamericana donde el mecenazgo privado es habitual. “Queremos 'sacar el archivo a la calle' y acercarlo a los ciudadanos”.

Activa ya su web, que alberga algunos artículos publicados en este diario, Crónica21 se presenta el jueves en La Base Ateneu Cooperatiu del Poble Sec (Barcelona). En mayo, participarán en el DOCfield de Barcelona. Y para junio, ya han cerrado su aportación al Festival Í-taca Cultura con una muestra fotográfica callejera.

Abocada l'Amèrica rural a la ruïna després de la Gran Depressió, l'administració del president Franklin D. Roosevelt, dins del seu New Deal –política intervencionista posada en marxa per lluitar contra els efectes del crac–, va crear la Farm Security Administration ( FSA ), amb l'objectiu d'analitzar i proposar des de diverses disciplines solucions a la greu situació de pobresa en què es van veure immersos milers de pagesos. Entre altres programes, es va decidir documentar i donar visibilitat a la crisi del camp, per la qual cosa es va contractar als millors fotògrafs del moment. Destaca, per exemple, la feina feta per Dorothea Lange i el seu popular retrat de la Mare Migrant.

Vuitanta anys després i inspirat en aquesta iniciativa, neix Crónica21, un arxiu multidisciplinari on-line que dóna visibilitat a idees, reflexions i anàlisis sobre la perllongada crisi econòmica, política i social que es viu a Espanya des de 2008 i fins ara.

“Entenem que tant el periodisme com les diferents formes d'expressió cultural i artística poden anar molt més enllà del simple retrat d'una realitat, que es pot activar l'empatia en les persones i motivar canvis positius. Per això, a través de la fotografia, l'audiovisual, la il·lustració i el text, Crónica21 dóna cabuda a treballs crítics que ajudin a informar i a estimular la reflexió, motivant una major consciència social sobre el nostre futur immediat”, resumeixen els seus impulsors, Jessica Murray, nord-americana establerta a Barcelona, i el gadità Gonzalo Höhr.

“Afortunadament , hi ha molts individus i col·lectius que estan treballant sobre què passa a Espanya, encara que les seves propostes no sempre reben una difusió correcta, passant fins i tot desapercebudes. Com a contenidor virtual, Crónica21 té com a objectiu unir aquestes iniciatives i projectes que ens ajuden a aprofundir en el present i a enfocar el futur”, afegeixen.

A llarg termini, es plantegen “buscar els fons necessaris per donar suport a la producció de nous treballs documentals que tractin les causes i conseqüències de la crisi a Espanya, i sobre alternatives possibles al context actual”, expliquen, en una visió, potser molt nord-americana, on el mecenatge privat és habitual des de fa anys.

“Volem explorar fórmules de difusió i divulgació de l'arxiu, amb l'objectiu d'estimular el diàleg i motivar la reflexió cap a un canvi ” , insisteixen. “Volem ' treure l'arxiu al carrer' i apropar-lo als ciutadans”.

Actiu ja el seu web, que recull alguns articles publicats en aquest diari, Crónica21 es presenta dijous La Base Ateneu Cooperatiu del Poble Sec. Al maig, participaran al DOCfield. I al juny, ja han tancat també la seva aportació al Festival Í-taca Cultura amb una mostra fotogràfica al carrer.

Fijada la fecha del juicio contra los 20 imputados por el intento de bloqueo del Parlament el 15 de junio de 2011, se activan las movilizaciones en apoyo de los encausados​​. Se ha convocado una manifestación para el 29 de marzo en la Plaza de Catalunya, apenas dos días antes de que comience el juicio por los hechos en la Audiencia Nacional española.

La Fiscalía pide cinco años y medio de prisión para los 20 manifestantes encausados, el Parlament y la Generalitat de Catalunya, tres. Denuncian un presunto delito contra las instituciones del Estado con un delito de atentado contra la autoridad. A la acusación de las instituciones catalanas, se ha sumado el sindicato ultraderechista Manos Limpias.

Los abogados de los encausados ​​consideran sorprendente que lo que en otro caso se consideraría un delito de faltas, por empujones e insultos a los diputados a su entrada en el Parlament, en este caso se eleve a un delito penal por el que el juez ha definido como agravante la “intimidación ambiental”.

Según el informe de la Fiscalía, ese día “varios parlamentarios fueron rodeados e increpados por grupos de personas que les impedían el acceso al Parlament, mediante empujones, golpes, lanzamiento de objetos e insultos creando un temor en su seguridad personal”.

“Sabemos y tenemos claro que este es un juicio político, una farsa para atemorizar a aquellas que deciden plantar cara y actuar contra los responsables de tanta precariedad”, apuntan los encausados ​​en un comunicado.

El 15 de junio de 2011, unas 600 personas acudieron a la convocatoria de la acción “Paremos el Parlament”, en el marco de las protestas del 15M, para evitar que se aprobaran los presupuestos de la Generalitat. Lo que debía ser una cadena humana derivó en cargas policiales, resueltas con 45 heridos y 6 detenidos, en ese momento, y episodios de gritos y empujones a algunos diputados, a los que los manifestantes no dejaban acceder al Parlament.

El presidente Artur Mas y algunos Consellers entraron en la sede parlamentaria en helicóptero. Los Mossos no hicieron ningún pasillo de acceso a los parlamentarios, que tuvieron que acceder al hemiciclo caminando entre los manifestantes.

La investigación conjunta entre los propios Mossos y el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya concluyó con la detención, los días posteriores a los hechos, de una veintena de personas.

Lee el manifiesto:

Fixada la data del judici contra els 20 imputats per l’intent de bloqueig del Parlament el 15 de juny de 2011, s’activen les mobilitzacions en suport dels encausats. S’ha convocat una manifestació pel 29 de març a la Plaça de Catalunya, tot just dos dies abans que comenci el judici pels fets a l’Audiència Nacional espanyola.

La Fiscalia demana cinc anys i mig de presó pels 20 manifestants encausats; el Parlament i la Generalitat, tres. Denuncien un presumpte delicte contra les institucions de l’Estat amb un delicte d'atemptat contra l'autoritat. A l’acusació de les institucions catalanes, s’hi ha sumat el sindicat ultradretà Manos Limpias.

Els advocats dels encausats consideren sorprenent que el que en un altre cas es consideraria un delicte de faltes, per empentes i insults als diputats a la seva entrada al Parlament, en aquest cas s’elevi a un delicte penal pel que el jutge ha definit com a agreujant la “intimidació ambiental”.

Segons l’informe de la Fiscalia, aquell dia “diversos parlamentaris van ser envoltats i increpats per grups de persones que els impedien l'accés al Parlament, mitjançant empentes, cops, llançament d'objectes i insults, creant un temor en la seva seguretat personal”.

“Sabem i tenim clar que aquest és un judici polític, una farsa per atemorir a aquelles que decideixen plantar cara i actuar contra els responsables de tanta precarietat”, apunten els encausats en un comunicat.

El 15 de juny de 2011, unes 600 persones van acudir a la convocatòria de l'acció “Aturem el Parlament”, en el marc de les protestes del 15M, per evitar que s'aprovessin els pressupostos de la Generalitat. El que havia de ser una cadena humana va derivar en càrregues policials, resoltes amb 45 ferits i 6 detinguts, en aquell moment, i episodis de crits i empentes a alguns diputats, als quals els manifestants no deixaven accedir al Parlament.

El president Artur Mas i alguns consellers van entrar a la seu parlamentària amb helicòpter. Els Mossos no van fer cap passadís d’entrada als parlamentaris, que intentaven accedir a l’hemicicle caminant entre els manifestants.

La investigació conjunta entre els propis Mossos i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va acabar amb la detenció, els dies posteriors als fets, d’una vintena de persones.

Llegeix el manifest:

El Ayuntamiento de Barcelona establecerá una moratoria de un año sobre las licencias de obras y de cambio de actividad que afecten a los comercios emblemáticos de la ciudad. Así intenta el consistorio evitar más cierres en los próximos meses de este tipo de tiendas, que suman a la presión de la crisis, la de la actualización de los alquileres de renta antigua a partir del 31 de diciembre de este año.

Se trata, dicen, de ganar tiempo para “catalogar” cuáles de estos comercios pueden adherirse a la protección administrativa. “Queremos hacer un censo de los establecimientos a preservar y poner todo en orden para la protección de fachadas, interiores y una protección adicional hacia la actividad profesional que se desarrolla”, declaró Raimond Blasi, concejal de comercio de el Ayuntamiento, en TV3.

Este último punto es el que más preocupa a los comerciantes, que hace casi un año, a través de la Asocación de comercios emblemáticos, presentaron un informe detallado en el Ayuntamiento con propuestas, tanto en cuanto a la elección de comercios que deberían incluirse en el catálogo de tiendas históricas y emblemáticas de la ciudad, como por cuanto a cómo deberían protegerse.

En cuanto a la selección, los comerciantes recuerdan que tras la publicación de la recopilación Guapos para siempre, ya se actualizó la lista, distinguiendo 108 establecimientos emblemáticos y 164 de destacados.

La asociación también subraya que se debería garantizar la continuidad de estas tiendas no sólo en el centro, sino también a todos los barrios de la ciudad. Y, sobre todo, insiste en que la normativa debería velar “para que se conserve la actividad comercial que ahora se desarrolla”.

El texto, presentado en el Ayuntamiento el pasado junio, advierte que la desaparición del pequeño comercio tradicional ha coincidido con la degradación de algunos barrios de Barcelona.

L’Ajuntament de Barcelona establirà una moratòria d’un any sobre les llicències d’obres i de canvi d’activitat que afectin els comerços emblemàtics de la ciutat. Així intenta el consistori evitar més tancaments en els pròxims mesos d’aquests tipus de botigues, que sumen a la pressió de la crisi, la de l’actualització dels lloguers de renda antiga a partir del 31 de desembre d’aquest any.

Es tracta, diuen, de guanyar temps per “catalogar” quins d’aquests comerços poden adherir-se a la protecció administrativa. “Volem fer un cens dels establiments a preservar i posar-ho tot en ordre per a la protecció de façanes, interiors i una protecció addicional cap a l’activitat professional que s’hi desenvolupa”, ha declarat Raimond Blasi, regidor de comerç de l’Ajuntament, a TV3.

Aquest últim punt és el que més preocupa als comerciants, que fa gairebé un any, a través de l’Assocació de comerços emblemàtics, van presentar un informe detallat a l’Ajuntament amb propostes, tant pel que fa a l’elecció de comerços que s’haurien d’incloure en el catàleg de botigues històriques i emblemàtiques de la ciutat, com pel fa a com s’haurien de protegir.

En quant a la selecció, els comerciants recorden que després de la publicació del recull ‘Guapos per sempre’, ja es va actualitzar la llista, distingint 108 establiments emblemàtics i 164 de destacats.

L’associació també subratlla que s’hauria de garantir la continuïtat d’aquestes botigues no només al centre, sinó també a tots els barris de la ciutat. I, sobre tot, insisteix en què la normativa hauria de vetllar “perquè es conservi l’activitat comercial que ara s’hi desenvolupa”.

El text, presentat a l’Ajuntament el juny passat, adverteix que la desaparició del petit comerç tradicional ha coincidit amb la degradació d’alguns barris de Barcelona.

“88 anys després de la seva obertura i després de 82 d'activitat a la Ronda de Sant Pere 3. Després d'haver superat una Guerra Civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari, la llibreria Catalònia de Barcelona tancarà definitivament les seves portes”. Així s'acomiadava a principis d'any dels seus clients Miquel Colomer, director d'aquest establiment històric. Avui, al número 3 de la Ronda de Sant Pere, al centre de Barcelona, un cartell promocional ocupa la paret que en l'última dècada va contenir la secció d'assajos de ciència i tècnica de la Catalònia: “Begudes a 1 €. Qualsevol excusa és bona per quedar”. La llibreria és un McDonalds.

Baixant per La Rambla a mà esquerra, la Canuda (1931) liquida els seus llibres antics. Demà tanca. Mango prepara el desembarcament al local. A tocar de la Catedral, el Palacio del Juguete (1936) ja s'ha traslladat. Les sabates de la italiana GEOX ompliran aviat els 300 m2 de planta d'aquest establiment centenari.

La caiguda de les vendes i el canvi en la legislació d'arrendaments urbans (LAU) -coneguda com a llei Boyer-, que entrarà en vigor a finals de 2014 i que, entre d’altres coses, permet als propietaris actualitzar els lloguers de renda antiga (es poden multiplicar per 50!), obliguen a algunes de les botigues emblemàtiques del centre de Barcelona, a abaixar la persiana. Les grans marques es mengen al petit comerç. I el centre de la capital catalana perd identitat per assemblar-se, cada vegada més, al centre comercial de qualsevol gran urbs occidental.

Davant aquest panorama i pressionat pels comerciants, els mitjans i la ciutadania, l'Ajuntament va decidir prendre cartes en l'assumpte. En l'últim ple d'abans de les vacances d'estiu, es va aprovar encunyar una nova categoria en la qualificació del patrimoni per als comerços emblemàtics de la ciutat: catalogar-los com a béns culturals de caràcter històric i etnològic com a patrimoni moble, immoble i material.

Però més enllà del títol, la decisió dels polítics resta buida de contingut. El consistori no ha determinat què significa que els comerços emblemàtics siguin declarats béns culturals i, per tant, si la decisió els protegeix de la LAU. En principi, els comerciants confien que aquesta mesura permeti l'execució de polítiques públiques de protecció de comerços i botigues de Barcelona. Però els botiguers pateixen perquè si la mesura arriba, entenen que ho farà massa tard.

I és que, segons un informe elaborat per ESADE i la Fundació Barcelona Comerç, el 40,8% dels arrendataris dels eixos comercials de la ciutat es veuran afectats pel canvi de la llei, per la fi dels lloguers antics. Així les coses, a un any de la regularització, per un local de la zona de Portal de l'Àngel pel qual ara l'arrendatari -de renda antiga- paga uns 600€ al mes, algunes multinacionals n’estan oferint al propietari prop de 30.000.

Entre els afectats, segons l'esmentat informe, hi hauria, precisament, una cinquena part dels comerços emblemàtics de la zona premium de la ciutat, l'anomenat eix d'or de Barcelona que té en el Portal de l’Àngel el carrer amb els locals comercial més cars d’Espanya (375$ m2), el quinzè del món, segons el ranking anual de Cushman&Wakefieldresearch.

La lentitud amb què l'Administració ha intervingut i la indefinició de la intervenció, han fet que els més escèptics hagin acceptat traspassar ja els seus negocis per, en el millor dels casos, aconseguir, com a mínim, uns diners de traspàs abans que venci el seu contracte de lloguer.

Tot i això, un grup nombrós de comerciants lluita conjuntament per sobreviure. Agrupats en l'Associació del comerç emblemàtic de Barcelona, prop de 50 botiguers han encarregat a un gabinet d'advocats un informe al respecte, un text presentat fa uns mesos al consistori. El document assenyala, entre altres coses, com els governs de París o Roma protegeixen les botigues històriques dels seus centres.

París ha distingit 125 comerços, bars, restaurants i hotels de la ciutat com a béns culturals protegits. En valoren l’antiguitat, que en ells es desenvolupi una activitat comercial o artesanal tradicional realitzada de forma continuada en el mateix lloc i qüestions arquitectòniques i de decoració de l'establiment.

Roma també va més enllà del relatiu a l'aparença i ha declarat com a béns culturals protegits els negocis on es duen a terme antics oficis artesanals que conserven antics processos i tècniques de producció derivades de les tradicions culturals locals en perill de desaparició.

Tots dos ajuntaments procuren per la continuïtat d'aquests comerços amb lleis i subvencions i ofereixen, a més a més, ajuts econòmics per a la seva restauració.

El consistori català va publicar al gener de 2012 l'Estudi d'identificació de botigues emblemàtiques de Barcelona i, més tard, ha anat donant la distinció de “Guapos per a sempre” a comerços de Ciutat Vella, l'Eixample i els nuclis dels districtes històrics de la ciutat. En total, Barcelona reconeix 108 establiments emblemàtics i 164, de destacats. La distinció no comporta cap ajut ni avantatge.

“Volem evitar qualsevol desaparició més, sigui per finalització de contracte, defunció de l'inquilí, jubilació... I creiem que això es pot aconseguir mitjançant una normativa específica de protecció o servint-nos de la capacitat negociadora de l'Ajuntament”, reivindiquen els comerciants en veu de Josep Maria Roig, de la pastisseria La Colmena.

A més a més, el nou pla d'usos de Ciutat Vella se suma a l'amenaça de la caiguda de vendes i de la LAU. A la cantonada entre Cucurulla i Carrer del Pi, els responsables i clients de la pastisseria Fargas (1928) i els de la numismàtica Monge (1948), tots dos establiments situats en un edifici modernista, s’ensumen que la Fundació de l'Hospital de Sant Pau, propietària l'immoble, negocia la venda a un grup hoteler que ja hi ha mostrat interès.

“88 años después de su apertura y tras 82 de actividad en la Ronda de Sant Pere 3. Después de haber superado una Guerra Civil, un incendio devastador y un conflicto inmobiliario, la librería Catalònia de Barcelona cerrará definitivamente sus puertas”. Así se despedía a principios de año de su clientela Miquel Colomer, director de este histórico comercio. Hoy, en el número 3 de la Ronda de Sant Pere, en el centro de Barcelona, un cartel promocional ocupa la pared que en la última década albergó la sección de ensayos de ciencia y técnica de la Catalònia: “Bebidas a 1 €. Cualquier excusa es buena para quedar”. La librería es un McDonalds.

A un par de manzanas de allí, la Canuda (1931) liquida sus libros antiguos, cierra este viernes. Mango prepara su desembarco en el local. También en el centro de la ciudad, el Palacio del Juguete (1936) ya se ha trasladado. Los zapatos de la italiana GEOX llenarán pronto los 300 m2 de planta de este establecimiento centenario.

La caída de las ventas y el cambio en la legislación de arrendamientos urbanos (LAU) –conocida como ley Boyer–, que entrará en vigor a finales de 2014 y que, entre otras cosas, permite a los propietarios actualizar los alquileres de renta antigua (¡se pueden multiplicar por 50!), obligan a algunas de las tiendas emblemáticas del centro de Barcelona a bajar la persiana. Las grandes marcas se comen al pequeño comercio. Y el centro de la capital catalana pierde identidad para parecerse, cada vez más, al centro comercial de cualquier gran urbe occidental.

Así las cosas, presionado por los comerciantes, los medios y la ciudadanía, el Ayuntamiento decidió tomar cartas en el asunto. En el último pleno de antes de las vacaciones de verano, se aprobó acuñar una nueva categoría en la calificación del patrimonio para los comercios emblemáticos de la ciudad: catalogarlos como bienes culturales de carácter histórico y etnológico como patrimonio mueble, inmueble y material. Más a allá del título, la decisión de los políticos resta vacía de contenido. El consistorio no ha determinado qué significa que los comercios emblemáticos sean declarados bienes culturales y, por lo tanto, si la decisión los protege de la LAU o no. En principio, los comerciantes confían en que esta medida permita la ejecución de políticas públicas de protección de comercios y tiendas de Barcelona. Pero los tenderos entienden que si llega, llegará tarde.

El panorama es claro: según un informe elaborado por ESADE y la Fundación Barcelona Comerç, el 40,8% de los arrendatarios de los ejes comerciales de la ciudad se van a ver afectados por el cambio de la ley, por el fin de los alquileres antiguos. Así las cosas, a un año de la regularización, por un local de la zona de Portal del Ángel por el que ahora el arrendatario –de renta antigua– paga unos 600 € al mes, algunas multinacionales están ofreciendo al propietario cerca de 30.000.

Entre los afectados, según el citado informe, habría una quinta parte de los comercios emblemáticos de la zona premium de la ciudad, el llamado eje de oro de Barcelona.

La lentitud con que la Administración ha intervenido y la indefinición de la intervención, han hecho que los más escépticos hayan aceptado ya traspasar sus negocios para, en el mejor de los casos, llevarse, como mínimo, un dinero antes de que venza su contrato de alquiler.

Agrupados en la Asociación del comercio emblemático de Barcelona, unos 50 comerciantes encargaron un informe a principios de año a un gabinete de abogados, presentado hace unos meses al consistorio. El documento señala, entre otras cosas, cómo los gobiernos de París o Roma protegen las tiendas históricas de sus centros.

París ha distinguido a 125 comercios, bares, restaurantes y hoteles de la ciudad como bienes cultures protegidos. Valoran su antigüedad, que en ellos se desarrolle una actividad comercial o artesanal tradicional realizada de forma continuada en el mismo sitio y cuestiones arquitectónicas y de decoración del establecimiento.

Roma va más allá de lo relativo a la apariencia y ha declarado como bienes culturales protegidos los negocios donde se llevan a cabo antiguos oficios artesanales que conservan antiguos procesos y técnicas de producción derivadas de las tradiciones culturales locales en peligro de desaparición.

Ambos ayuntamientos procuran por la continuidad de estos comercios con leyes y subvenciones y ofrecen, a su vez, ayudas económicas para su restauración.

El consistorio catalán publicó en enero de 2012 el Estudio de identificación de tiendas emblemáticas de Barcelona y, más tarde, ha ido dando la distinción de “Guapos para siempre” a comercios de Ciutat Vella, el Eixample y los núcleos de los distritos históricos de la ciudad. En total, reconoce 108 establecimientos emblemáticos y 164, destacados.

“Queremos evitar cualquier desaparición más, sea por finalización de contrato, defunción del inquilino, jubilación, etc... ya sea mediante una normativa específica de protección o sirviéndonos de la capacidad negociadora del Ayuntamiento”, reivindican los comerciantes en voz de Josep Maria Roig, de la pastelería La Colmena.

De momento, el nuevo plan de usos de Ciutat Vella se suma a la amenaza de la caída de ventas y de la LAU. En la esquina entre Cucurulla y Carrer del Pi, los propietarios y asiduos a la pastelería Fargas (1928) y los de la numismática Monge (1948), ambos comercios ubicados en un edificio modernistas, temen porque la Fundación del Hospital de Sant Pau, propietaria del inmueble, acepte venderlo a un grupo hotelero que ya ha mostrado interés.

“Has vist ‘El secreto de sus ojos’? Aquella en què troben el dolent perquè, diuen, un paio pot canviar de cara, de casa, de xicota, de déu, però no pot canviar de passió, no pot canviar d'equip de futbol... Doncs jo vaig canviar d'equip de futbol”. Eduard Fernández (Barcelona, 1964) riu abans d'aclarir quins són els seus colors. La vigília de l'entrevista, m’insisteixen que l'actor és perico. Curiós, perquè un dels directors de Líbero em va comentar a l'encarregar aquesta conversa que el protagonista de Faust 5.0 era un culer recalcitrant .

“Ja veus, sóc una mica estrany”, justifica mentre encén una cigarreta. I, com si fóssim a Smoking Room, confessa, misteriós: “Jo era periquito, sí, perquè el meu avi era periquito. Quan vaig complir els 14, em va regalar el carnet de soci i vaig estar dos anys seguits anant al camp amb el meu avi. En aquella època, jo era anti tot, antifutbol, antisistema... I vaig deixar d'anar-hi, em vaig oblidar una mica del futbol en general. Però amb el Barça de Guardiola em vaig fer culer”.

I ara?

Ara m'agraden molt el Barça i el futbol. Però aprecio també els periquitos i segueixo com els va [comenta la victòria de la nit anterior davant l'Athletic]. Segur que m’odiaran, perquè el que vaig fer és molt odiós.

El futbol, prefereix veure'l o jugar-lo?

Bé, de petit m'agradava jugar, és clar, m'ho passava bomba, al col·legi. Jugava a la defensa. Ara, el que m'agrada és quedar amb els meus amics per veure els partits, xisclar i fer l'animal. Realment, sóc futboler, futboler d'un temps ençà.

Deia que pel Barça de Guardiola.

Sí. El Barça de Guardiola és l'excel·lència màxima.

Guardiolista, doncs...

Guardiolista, però sense tonteries. Algunes vegades ens hem saludat, en Pep ha vingut al teatre a veure alguna de les meves funcions. M'agrada perquè té una cosa que la gent molt popular perd de seguida: el sentit comú. Tenir un gran sentit comú t'acosta als altres i combinat amb el treball i la humilitat t'aporta una gran qualitat humana. També crec que té una gran intel·ligència específica i emocional. Guardiola és molt artista en allò seu, també molt exigent.

Podríem comparar un entrenador amb un director de cinema o teatre?

Hi ha directors que s'assemblarien més a Mourinho, amb la seva injustificable estratègia i aquest discurs cutre i groller. El de l’odi al contrari, el de calúmnia que alguna cosa queda. Casillas encara paga el pas de Mourinho pel Madrid. Diuen que quan se’n va d'un club deixa terra cremada al darrere. Hi estic molt d'acord. No només en el seu club, també en la competició en què treballa, en aquest cas, la Lliga espanyola. És una llàstima, perquè es veu que és bon entrenador. Però crec que amb la seva tàctica és impossible diferenciar si té qualitat com a tècnic.

Creu que interpreta un personatge?

Va crear un personatge i li ha passat com a alguns actors, que, a mesura que van fent anys, el personatge se'ls menja. Els automatismes que van crear des del control, deixen de controlar-los i ja no produeixen l'efecte buscat, sinó el contrari. Sobre aquest tema, conclouria que la naturalesa és sàvia.

Treballant sovint a Madrid, en els últims anys haurà pogut presumir d'equip?

Vaig viure el 2-6 a Madrid. Sol, en un bar. El primer gol el vaig celebrar reprimit, el tercer el vam celebrem tots, fins i tot els madridistes que hi havia. Ho vaig poder gaudir.

Diuen que Tete Montoliu escoltava els partits del Barça per la ràdio en ple concert. Segueix els partits si té funció?

Jo puc estar enmig d'una escena, mirar cap a un costat i preguntar com van. Amb Anna Lizarán ho fèiem molt. Fins i tot ho comentàvem [baixa la veu i xiuxiueja]: “Ha marcat Messi, 3-2”. Recordo sentir un petard a l'exterior un dia que ens jugàvem la Lliga i mirar-nos l'Annita i jo en escena pensant: gol del Barça.

Messi és com una estrella de cinema.

Messi és una meravella. Però també Iniesta i Xavi em semblen fantàstics. Xavi és com un far. Mira, quan jo em fixo en un actor, el més important per a mi són les celles i tota aquesta franja dels ulls. Quan un actor està realment concentrat, no mou aquesta zona. Si frunzeixes el nas, en cinema, no és bo. Doncs fixa't que Xavi, quan juga, manté immòbil tota aquesta franja: les celles, els ulls... No té expressió. És un far. Em meravella fixar-me en aquesta part de la cara de Xavi. I també aquesta humilitat que comentàvem. Messi està tocat per una vareta màgica, és innat. Quan tu penses: faria això, ell ja ho ha fet.

Què opina del Barcelona com a club? Entén aquest gen autodestructiu propi d'algun Shakespeare?

Mira, he fet una pel·lícula sobre Pere Casaldàliga, paraules majors. Destructiu és el capitalisme: destruir i vendre. Això passa amb Cruyff, Guardiola, Rosell, Laporta... Que ven la part negativa, el mal rotllo, els conflictes, siguin certs o inventats. Ven el culebró. I a mi, aquesta part no m'agrada gens.

Tornem a la gespa llavors. M'han explicat que, a més del Barça, és un gran fan de la Roja.

És cert. Em sembla meravellós com juga la selecció espanyola. De fet, una cosa no s'entén sense l'altra, perquè la selecció espanyola és una meravella gràcies al Barça de Guardiola. El gol d'Iniesta del Mundial de Sud-àfrica el vaig celebrar amb magnificència. Del que jo he vist, no hi ha hagut en el futbol res més semblant a l'art que el futbol del Barça de Guardiola.

Tal com estan les coses, és obscè pagar 40, 50 o 100 milions per un futbolista?

Diuen que això passa perquè el tio que els ha costat els genera. I és lícit. A mi el que m'agradaria saber és d'on treuen els diners. La barbaritat és que un club de futbol tingui deutes i segueixi fitxant jugadors. Si tens deutes, primer paga’ls. Hi ha directius en el futbol que diuen que fan diners de forma legal, però no sé si són diners nets. No sé qui surt als papers de Bárcenas, però diuen que hi ha molts constructors...

Durant un temps s'assegurava que a la llotja del Bernabéu es tancaven gran part dels negocis d'Espanya.

Sens dubte. I dels de Catalunya, a la del Barça, coses de trilers amb molta pasta, tot bastant fastigós.

El ministre de Cultura, José Ignacio Wert, es va declarar “hooligan del Madrid”.

Als molt madridistes els dic: tu deus ser una gran persona, tio, perquè més defectes ja no es poden tenir [diu en broma].

Els seus companys de professió li canten les quaranta quan en tenen ocasió.

El 21% d'IVA cultural és una barbaritat, són ganes de carregar-se la cultura i haurien reconèixer-ho obertament. Crec que aquesta és la finalitat directa, no indirecta, de tot el que està fent l'administració pública. Igual que la finalitat directa és carregar-se l'educació i la sanitat. I la finalitat directa és crear una crisi, no la indirecta. Guanyar diners amb la salut de la gent hauria d'estar penat, i que els diners vagin a parar a paradisos fiscals quan veus que els hospitals estan bruts perquè han reduït el pressupost en neteja... La gent és massa bona, no sé a què estem esperant. L'altre dia Wert, que diu grans bestieses, va declarar: “Les manifestacions d'aquí són un joc de nens si les compares amb les de Xile”. M'estàs provocant o què? A un se li ocorren moltes barbaritats, per dir i per fer. I crec que alguna cosa passarà, perquè la gent està arribant a un límit.

Té una filla de 18 anys, Greta, que també és actriu. Quin futur li veu aquí?

Em preocupa què pot fer, com li anirà. Penses: quin futur li deixes? Hi ha gent que encara espera que torni la situació d'abans, però no tornarà. Algunes coses són per a bé. Casaldàliga té una frase magnífica: “Deixem el pessimisme per a temps millors”. Està bé, però ens hem d'associar i prendre partit. Actuar de forma dura, bèstia. S'estan rient de nosaltres, estan fent el que els dóna la gana. Això de les preferents, per exemple, clama al cel. Ens van prendre el pèl. Si cremes mobiliari urbà, et multen. I, en canvi, si trenques el cor i el futur de la gent, no passa res. Hi ha alguna cosa que no va. I compte!

Als futbolistes els va costar, però molts han fet el salt a altres països. Es planteja treballar fora si aquí la cosa no millora?

Saps què passa? Que com a actor tens un cert compromís amb el teu lloc. Hi ha de tot, eh, però quan un es fa actor ho fa, entre altres coses, per explicar i mostrar inquietuds i vivències. Puges a l'escenari i vols explicar coses. I aquest és un bon moment per a això, hi ha moltes coses a dir. L'escenari és un bon lloc per dir aquestes coses. Anar ara a Hollywood a dir coses? És respectable, però crec que aquest és un bon lloc per dir coses.

Com recordar les factures del feixisme? Com fa amb Lluís Homar sobre l'escenari a Adreça desconeguda.Adreça desconeguda

L'Adreça desconeguda és un bon text per veure com una amistat es trenca per contradicció política, en aquest cas molt extrema, és clar, perquè parlem del nazisme. És una molt bona reflexió i el viatge està molt ben explicat per cada personatge i també està molt ben explicat com es pot arribar a matar amb paraules. Si voleu veure com matar amb paraules, aneu a veure l'Adreça desconeguda. És una horeta, però la gent surt tocada.

Diuen alguns futbolistes que després d'un partit els costa dormir. Dorm al sortir del teatre?

En el cas d'aquesta funció, que és més el resultat que el viatge interior del personatge durant l'obra, sí. No és un personatge que fa un viatge d'aquests tan bèsties que t'emportes a casa. És molt tècnic, precís. Fer un Shakespeare, per exemple, si que és molt bèstia. Amb Caliban [La tempesta] em vaig deixar l'ànima, també amb el Rei Joan. Amb Hamlet, al Grec, et mors. Després, a Un oncle a Amèrica vaig fer de boig, amb Els Joglars, tota l'estona estava a dalt. I sortia del teatre com una moto.

Algun lloc especial on li agradaria actuar?

A Maracanà, fent de futbolista en una pel·li. I xutar un penal.

Home, ja ha xutat un penal al cinema, a ‘El portero’, de Gonzalo Suárez.

Te n'explicaré una de boníssima. Amb El portero vam anar a rodar a Astúries, pels núvols. I resulta que no hi havia núvols a Astúries aquells dies. Durant gairebé dues setmanes, vam baixar a la platja cada dia, preparats per rodar, amb els extres i tot. Esperàvem quatre o cinc hores i tornàvem a l'hotel perquè no fèia núvol. Era una escena en què jo havia xutar-li un penal a Carmelo Gómez, el porter, una escena clau [ambientada en la postguerra, Fernández interpreta un maqui]. I un dia, baixem i em diu el director de fotografia: “Eduard, que ve un núvol, però dóna temps per a un penal, no més, així que fote’l”. Jo li vaig dir a Carmelo: “Tio, tira't a la dreta”, i ell, que no, que pensava tirar-se a l'altre costat... I el vaig marcar. Era la meva segona pel·lícula, estava nerviosíssim. Vaig pensar si no ho marco, em maten! Veia la porteria petita i Carmelo cada vegada més gran. Aquí vaig entendre aquesta sensació que expliquen els futbolistes.

I en teatre, quin seria el Maracaná del teatre?

Depèn de cadascú. Jo, les dues actuacions més emocionants que recordo són: una, quan començava. Feia de pallasso amb un amic, uns pallassos una mica heavies. Fèiem un xou en un tarima a La Mina i entre punxada i punxada, els xavals, ja grandets, venien a veure'ns i s'emocionaven, reien... Ostres, com em va tocar. Una altra, fent Un oncle a Amèrica, amb Els Joglars, a Caracas, la reacció de la gent va ser descomunal. Al final, l'escenografia, formada per cordes, queia; queien les cordes que representaven els arbres tallats pels nord-americans. Els aplaudiments i bravos del públic van ser bestials. També recordo molt Esperant Godot, amb Anna Lizarán, ara que l'Anna ja no hi és. La segueixo portant aquí [s'assenyala el cor].

Diuen que és un actor molt intervencionista, però no n'hi deu haver per tant quan directors com Cesc Gay, Mariano Barroso i Lluís Pascual, al teatre, repeteixen.

Es veu que sí, que sóc intervencionista. Però no sé si és bo o no. Hi ha gent que no ho porta bé, així que ara ho estic pensant. Si ets així, has de treballar amb directors que s'avenen a que l'actor intervingui més. Hi ha directors que volen que facis el que ells diuen. Si això és el que volen, doncs que paguin millor. Un es va fent gran. Per a mi un actor no és un executor, no li pots dir: “Dius aquesta frase i plores”. Un llibret no és res, són paraules en un paper, el recorregut del personatge el fan l'actor i el director. L'actor és el que sap què li passa al seu personatge. El d'actor és un ofici.

Almodóvar [el va dirigir a ‘La piel que habito’] accepta suggeriments?

[Aixeca una cella]. Almodóvar és molt bo, ha fet pel·lis excel·lents. Ell és molt autor, li agrada manar i accepta alguns suggeriments.

Si pogués triar, què li agradaria fer ara?

Tinc ganes de fer bons guions, bones pel·lícules. Fa poc vaig rebre un molt bon guió, em va encantar... Però van dir: “no hi anirà ningú”. Després hi ha guions horrorosos que sí que es roden. Smoking room no la volien fer, la vam fer sense cobrar. Va anar molt bé i és d'aquestes pel·lícules que tothom recorda. Ara volíem fer una sèrie amb el mateix director, Julio Wallovits, amb guió seu, i també amb Francesc Garrido [actor de Smoking Room]. Vam gravar 10 minuts, la la vam portar al Plus i tampoc... En fi.

Abans parlava de Xavi i Iniesta. Prefereix un bon secundari o un protagonista?

He fet de tot. M'agraden tots dos. Són rols molt diferents. Els americans es refereixen als secundaris com els supporting actors i està bé. M'agrada tocar tots dos pals, veure com ets a cada lloc. És més complicat ser un secundari, has de ser molt humil i fi. Si ets el prota i estàs malament un dia, no passa res, en un dia fas molt poquet. El secundari ha d'estar fi en el seu dia. Tocar el do aquí, el mi allà i el fa sostingut dimecres. I si no toques bé el fa sostingut el dimecres, no tens més marge.

Un actor ha de saber fer molts papers...

[Interromp] No, no. Pots fer el mateix paper tota la vida.

La gent diu...

[Interromp] Sí, la gent diu tonteries.

Com que el Barça del Tata Martino ja no és el Barça?

Això és part del capitalisme. El Tata Martino prova coses. Al Barça li havien pres la mida. Si jugués sempre al màxim nivell del Barça de Guardiola, no passaria mai res, però això és impossible. Dins de com juga el Barça, ha de tenir variants i això és el que està provant. També m'agrada que reservi futbolistes perquè arribin millor a final de temporada, que la passada ja sabem què va passar. Deixem-lo treballar. Gaudim.