En los últimos meses estamos asistiendo a un goteo de noticias como: “La mítica libreria Canuda de Barcelona cierra y se instalará una tienda Mango” o “El Palacio del Juguete se traslada en previsión de no poder pagar la actualización del alquiler”. Estos hechos no son ni producto de la crisis económica ni noticias puntuales. Al contrario, ocuparán cada vez más las páginas de nuestros diarios a medida que nos acerquemos al 1 de enero de 2015. Forman parte de una ley aprobada hace casi treinta años y que, como suele ocurrir aquí, parece que nadie se encargo (ni antes ni ahora) de ver el efecto real que tendría sobre las personas, las ciudades y su economía.

En el estado español desde 1920 la ley protegía al arrendatario con la prórroga forzosa de su contrato. En 1985 el conocido como Decreto Boyer suprimió esta obligación aunque algunos contratos lo seguían practicando de forma voluntaria. Pero el 1994 la nueva Ley de Arrendamientos Urbanos (LAU) acabó con esta prórroga poniendo como fecha de caducidad máxima el 31 de diciembre de 2014 a todos los contratos de locales comerciales (no afecta a las viviendas). Esto incluye a los que voluntariamente así se pactaron a raíz de una sentencia del Tribunal Supremo de finales del 2011.

El efecto que esto tiene sobre el comercio es fácil de imaginar pero no somos conscientes de la magnitud de la tragedia. Según el Indicador de Comerç de Barcelona (ICOB) afectará el 35,3% de los comercios de Barcelona, casi la mitad de los del Eixample. Los ejes comerciales más afectados son los de Sant Antoni y Sant Andreu, con un 64% de los comercios. Esto es especialmente preocupante ya que son barrios basados en el comercio tradicional e inmersos en procesos de transformación urbanística (como la reforma del Mercado de Sant Antoni o la modificación del planeamiento del Nucli Antic de Sant Andreu) que a día de hoy provocan menos ingresos a los tenderos pero alimentan las ansias especuladoras de algunos propietarios.

El efecto económico

La voluntad de la ley es clara: sacar al mercado libre actual (un mercado muy diferente al año 1985, todavía hoy hinchado por la burbuja inmobiliaria) locales cuyos alquileres sólo habían actualizado en el IPC. De esta forma subir los beneficios que pueden conseguir los propietarios, sobretodo los grandes grupos inversores que los últimos años se han adueñado de los ejes comerciales de nuestras ciudades. Alguien podría pensar que es justo y legítimo, pero debemos pensar que es lo que hace que ese local tenga el valor que hoy tiene. La responsabilidad del propietario, básicamente el mantenimiento de la construcción física del edificio, no es lo que más influye en este precio. Lo que condiciona el precio del metro cuadrado de un local es su situación, y lo que diferencia que una situación sea más atractiva que otra es la construcción colectiva con la que todos hemos colaborado (poniendo nuestras viviendas alrededor, construyendo transportes y equipamientos con nuestros impuestos…), y en gran medida las mismas tiendas creando ejes comerciales, cuyo valor ahora no se podrán permitir el lujo de disfrutar. La calle de Sants ya no es la vía de entrada de la ciudad de Barcelona que era antes de ser anexionado y que fue el motivo de su auge al ser lugar de paso. Su potencial hoy en día se basa en la sinergia comercial más que en un tema de movilidad (y lo mismo podríamos decir de Portal de l’Àngel, la Rambla del Poblenou, Major de Sarrià,...). De esta manera los grupos inversores buscan el lucro a través de lo que se conoce como “renta de monopolio”, obteniendo beneficios de la manipulación y explotación del entorno político y económico, en vez que obtener beneficio aportando valor añadido a los productos.

Nuestros gobiernos están defendiendo los intereses de un sector que quiere vivir del valor que genera la ciudad y la sociedad, sin atender al efecto que tendrá sobre estas, expulsando negocios familiares que ofrecen productos básicos a la población y crean lugares de trabajo más dignos que las cadenas de alimentación rápida y de ropa Made in Bangladesh.

El modelo de ciudad

Esta ley tiene una consecuencia directa sobre la forma en que vivimos y disfrutamos nuestras ciudades. El efecto de la norma no hace más que acelerar la destrucción y banalización de nuestras ciudades, abandonando lo que las ha hecho únicas y especiales. Tanto para las personas que las habitamos como para las que nos visitan, que pasarán menos noches cuando hayan visitado los monumentos de rigor y vean que lo que pueden encontrar aquí es lo mismo que hay en la terminal de cualquier aeropuerto internacional; los no-lugares. Y en realidad esto no es lo más alarmante. Hace ya más de cincuenta años que Jane Jacobs demostró como este comercio de proximidad es uno de los factores más importante para mantener nuestras calles vivas y seguras. Es difícil imaginar el gerente o el trabajador de una cadena de ropa durante su jornada laboral ayudando a subir la compra a la vecina de arriba, orientando a los visitantes o evitando atracos y peleas como acostumbran hacer los tenderos de nuestros barrios.

Sorprende el silencio que estamos viviendo al respeto, sin ningún debate al respeto, desconocido por la mayoría de la población. No sabemos si ya es tarde para que las administraciones busquen una solución ha este problema para proteger nuestro modelo comercial e ir más allá de poner una placa de hierro o publicar libros que recuerden que Barcelona un día fue (como pregona eslogan poco afortunado) “la mejor tienda del mundo”.

Els últims mesos estem assistint a un degoteig de notícies com: “La mítica llibreria Canuda tanca i s'hi instal·larà una botiga Mango” o “El Palacio del Juguete es trasllada en previsió de no poder pagar l’actualització del lloguer”. Aquests fets ni són producte de la crisi econòmica ni notícies puntuals. Al contrari, aniran ocupant cada cop més les pàgines dels nostres diaris a mesura que ens acostem a l’1 de gener de 2015. Formen part d’una llei aprovada fa gairebé trenta anys i que, com acostuma a passar a casa nostra, sembla que ningú es va encarregar -ni abans ni ara- de veure l’efecte real que tindria sobre les persones, les ciutats i la seva economia.

A l’estat espanyol des de 1920 la llei protegia l’arrendatari amb la pròrroga forçosa del contracte. Al 1985 l’anomenat Decret Boyer va suprimir aquesta obligació encara que alguns contractes ho seguien practicant de manera voluntària. El 1994 però la nova Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) va acabar amb aquesta pròrroga posant data de caducitat màxima el 31 de desembre de 2014 a tots els contractes de locals comercials (no afecta als habitatges). Això inclou els que voluntàriament així es van pactar després de 1985 arran d’una sentència del Tribunal Suprem de finals del 2011.

L’efecte que té això sobre el comerç és fàcil d’imaginar però no som conscients de la magnitud de la tragèdia. Segons l’Indicador de Comerç de Barcelona (ICOB) afectarà el 35,3% dels comerços barcelonins i gairebé la meitat dels de l'Eixample. Els eixos comercials als quals més afectarà la nova normativa són els de Sant Antoni i Sant Andreu: un 64% dels establiments. Això és especialment preocupant ja que són barris molt basats en el comerç tradicional i immersos en processos de transformació urbanística (com la reforma del Mercat de Sant Antoni o la modificació del planejament del Nucli Antic de Sant Andreu) que a dia d’avui provoquen menys ingressos als botiguers però alimenten les ànsies especuladores d’alguns propietaris.

L’efecte econòmic

La intenció de la llei és clara: portar al lliure mercat actual (un mercat ben diferent del de 1985, avui encara inflat per la bombolla immobiliària) locals amb uns lloguers que els últims anys només s’havien actualitzat amb l’IPC. Així doncs pujar els guanys que en poden treure els propietaris, sobretot els grans grups inversors que els darrers anys s’han fet amb els eixos comercials de les nostres ciutats. Algú podria pensar que és just i legítim, però cal que ens aturem a pensar què fa que aquell local tingui el valor que té avui dia. La responsabilitat de la propietat, bàsicament el manteniment de la construcció física de l’edifici, no és el que més influeix en aquest preu. El que condiciona el preu del metre quadrat d’un local és la seva situació, i el que diferencia que una situació sigui més desitjable que una altra és una construcció col·lectiva en que tots hi hem col·laborat (situant els nostres habitatges al voltant, construint transports i equipaments amb els nostres impostos…), i en gran mesura els propis comerços creant eixos comercials, que ara no es podran permetre gaudir d’un valor que ells mateixos han generat. El carrer de Sants ja no és la via d’entrada a la ciutat de Barcelona que era abans de ser annexionat i que va ser el motiu de la seva puixança al ser lloc de pas. El seu potencial avui en dia rau en la sinergia comercial més que en un tema de mobilitat (i el mateix podríem dir de Portal de l’Àngel, la Rambla del Poblenou, Major de Sarrià…). D'aquesta manera els grups inversors busquen enriquir-se a través del que se'n diu “renta de monopoli”, obtenint ingressos de la manipulació i explotació de l'entorn polític i econòmic, enlloc d'obtenir benefici aportant valor afegit als productes.

Els nostres governs estan defensant els interessos d’un sector que vol viure del valor que genera la ciutat i la societat, sense atendre a l'efecte que tindrà sobre aquestes, expulsant negocis familiars que ofereixen productes bàsics a la població i creen llocs de treball més dignes que les cadenes d’alimentació ràpida i roba Made in Bangladesh.

El model de ciutat

Aquesta llei té una conseqüència directa en la forma que vivim i gaudim les nostres ciutats. L’efecte de la norma no fa sinó accelerar la destrucció i banalització de les nostres ciutats, abandonant allò que les ha fet úniques i especials. Tant per les persones que les habitem com per les que ens visiten, que passaran menys nits quan hagin visitat els monuments de rigor i vegin que el que poden trobar aquí és el mateix que el que hi ha en la terminal de qualsevol aeroport internacional; el que s’anomena no-llocs. I en realitat això no és el més preocupant. Ja fa més de cinquanta anys que Jane Jacobs va demostrar com aquest comerç de proximitat és un dels factors més importants per mantenir els nostres carrers vius i segurs. Costa imaginar el gerent o el treballador d’una cadena de roba durant la seva jornada laboral ajudant a pujar la compra a la veïna de dalt, orientant als visitants o evitant atracaments i baralles com acostumen a fer els comerciants dels nostres barris.

Sorprèn el silenci que estem vivint al respecte, amb la manca d’un debat sobre el tema, desconegut per la majoria de la població. No sabem si les administracions ja fan tard en buscar una solució a aquest problema si volen protegir el nostre model de comerç i anar més enllà de situar una placa de ferro o publicar llibres que recordin que Barcelona un dia va ser (tal com es vanaglòria amb un poc afortunat eslògan) “la millor botiga del món”.