Hi havia un temps, no massa llunyà, en què dir-se «valencianista» era mal vist dins del nacionalisme valencià: «¿Valencianista, tu? ¿Del Blavència Club de Futbol?», et podien arribar a preguntar sense astorar-se. Havent-se decantat teòricament per construir els Països Catalans i recuperar una pretesa unitat nacional catalana primigènia, els veritables nacionalistes valencians cediren el camp simbòlic del «valencianisme» a l’espanyolisme regionalista, aquell que, omplint-se la boca de valenciania, se sotmetia a les ordres de Madrid, aprofundia la provincialització identitària, interrompia la transmissió generacional del valencià i únicament centrava els seus esforços a evitar un imaginari perill català. El seu era un valencianisme que casava molt bé amb la definició exclusivament folklòrica que encara en fa el diccionari de la Real Academia Española: «amor o apego a las cosas características o típicas de Valencia».

Afortunadament, en la darrera dècada les coses han canviat de manera considerable. Els valencianistes ja no som únicament els aficionats al València C.F., sinó també els que pertanyem al «moviment que reivindica els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura», tal com acaba de definir «valencianisme» el flamant diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La mateixa existència d’esta institució des de fa 15 anys és també un símbol de la centralitat que ha adquirit el marc valencià en les qüestions relatives a la nostra identitat. Si per a la institució normativa espanyola els valencianistes no som més que una particularitat accidental, afectiva, per a la valenciana som tot un moviment de caràcter ideològic, polític i cultural. És la gran diferència entre comptar amb institucions pròpies i no fer-ho: que fins i tot la definició dels mots pot ajustar-se amb major precisió a la realitat social nostrada.

El mateix passa amb la paraula «nacionalisme», que la RAE connota subjectivament amb finalitats dubtoses, «ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas», mentre que és definida de manera impecablement objectiva per l’AVL: «ideologia i moviment polític que es basa en la presa de consciència d'una comunitat de formar una nació i que reivindica el dret de constituir-se en un Estat independent». Eixe és precisament l’objectiu de qualsevol nacionalisme sense estat del món: reivindicar l’autodeterminació d’un determinat poble que és considerat una nació, com així ho fan el nacionalisme basc, català, escocés, flamenc, etc. L’horitzó final del nacionalisme valencià, si més no en la seua definició lingüística estricta, no pot ser un altre: considerar els valencians una comunitat nacional i reclamar un Estat per a ells. És, evidentment, una forma de dur el «valencianisme» fins a les darreres conseqüències: en el món en què vivim tindre un Estat propi seria la millor manera de «reivindicar els interessos propis del poble valencià, en especial la seua llengua i la seua cultura».

Per això, quan em pregunten si sóc «valencianista» responc que «sí, i ben orgullós». Per això, quan em pregunten si sóc «nacionalista valencià» responc que «sí, i ben orgullós». Trobe que és la millor manera d’estimar els valencians i la llengua i la cultura valencianes, i vetlar pel seu futur, molt més enllà dels amors superficials, efímers i folklòrics d’aquells que durant molt de temps s’han dit «valencianistes», però en realitat no ho eren.

Este article ha segut originalment publicat per la Fundació Nexe. Fundació Nexe

Etimològicament, «província» és una paraula lletja: ve del llatí «pro vincere» i designava els territoris conquerits per Roma, subjugats a foc i ferro pels soldats de l’exèrcit republicà o imperial. Una província era, literalment, un país vençut. L’origen etimològic de «país», en canvi, és molt més bonic: del mateix llatí «pagus», com «pagés», denominava els districtes del camp, de la ruralia, de la terra. Hi havia una profunda connotació tel·lúrica en la seua utilització. Més tard va aparéixer la paraula «comarca», que definia les zones situades al costat de la «marka», un nom d’origen germànic que significava senyal, límit, frontera. Un sentit, per tant, merament geogràfic i utilitari.

Passa de vegades que el sentit pristí dels mots perdura en els seus matisos i encara hui revela coses. És exactament el que succeeix amb estes tres paraules aplicades al cas dels valencians. Quan el regne de València desaparegué el 1707 com a conseqüència de la victòria de Felip V en la Guerra de Successió, esdevingué una província d’Espanya, que posteriorment fou esquarterada en les actuals tres províncies per decisió del Secretari d’Estat Cea Bermúdez el 1833, a l’inici del procés de construcció de l’Estat liberal espanyol. Amb tot, un segle després l’efervescència del valencianisme polític durant la Segona República féu que s’encunyara el terme País Valencià per a superar aquella divisió arbitrària. Del cor del poble valencià sorgí l’esperança de recuperar la unitat política llegada per la Història i precisament llavors es plantejaren les primeres propostes de divisió comarcal, formulades per a administrar de manera més coherent i racional el territori.

Les comarques són un factor d’unitat dins de la gran diversitat valenciana. No debades, tenim un país molt heterogeni. Tot i la història que ens uneix i l’existència d’una sèrie de trets comuns que ens particularitzen com a valencians, unes zones són prou diferents de les altres, ja siga en aspectes orogràfics, climatològics, lingüístics, etnogràfics, paisatgístics o de geografia urbana. El fet comarcal, per contra, és molt homogeni en tots els sentits i, en conseqüència, resulta una excel·lent base per a una gestió pública racional i eficient. El franquisme, tanmateix, arrasà amb tota esperança republicana de comarcalització i es dedicà a consolidar i aprofundir el govern centralitzat que havia heretat de l’Espanya borbònica. Com succeïa des de 1833, els governadors civils i les diputacions provincials corresponents exerciren com a mera corretja de transmissió del que es decidia a Madrid.

L’adveniment del règim democràtic significà, no obstant, un canvi important amb l’establiment, ja en la dècada de 1980, d’una administració territorial descentralitzada, l’autonòmica, que es fonamentava en l’existència d’uns territoris històrics anteriors. L’antic regne de València, amb l’impuls dels que havien recuperat la noció de país, esdevingué novament un territori unitari autogovernat per la seua pròpia gent. Com sabem, però, l’espenta inicial no fou suficient. La idea de País Valencià fou reemplaçada ràpidament per la de Comunitat Valenciana i el desplegament autonòmic avançà amb un perfil molt baix: la llei de comarcalització prevista per l’Estatut de 1982 no arribà a desenvolupar-se mai, per exemple, i l’herència de les províncies fou assumida plenament. Pensades per a unes altres circumstàncies, les diputacions provincials, amb les notables transferències rebudes de l’Estat, passaren a exercir tasques de suport als municipis, clarament infrafinançats. Al remat, però, exerceixen poques funcions i moltes de les que fan, en el terreny de la cultura o de les infraestructures, se solapen amb les d’altres administracions.

Mentre les expectatives de creixement no han cessat, no hi ha hagut excessius problemes: s’ha anat fent per inèrcia. Però, ara que la crisi ha deixat en evidència que moltes coses fallaven, veus autoritzades, com les del geògraf Joan Carles Membrado o el professor de Dret administratiu Andrés Boix, reclamen un canvi profund en busca de la racionalització, l’eficàcia i la transparència. Boix, en concret, acaba de publicar l’assaig Una nova planta per als valencians, en què proposa quatre punts bàsics: a) Una millora de la Generalitat que passaria per l’obtenció d’un finançament autonòmic just, la disseminació territorial de les institucions autonòmiques, la selecció exigent de funcionaris i la contractació de treballadors públics. b) La desaparició de la burocràcia provincial, de manera que les funcions de suport als municipis de les diputacions serien assumides per la Generalitat i s’evitarien duplicitats. c) El reforçament del règim local amb una reforma del finançament municipal que permetria l’aprofundiment de les competències dels ajuntaments. d) La incentivació dels sistemes de gestió comuna entre diversos municipis que oferirien servicis col·lectius a determinades zones.

En este darrer àmbit segurament prendrien força els mancomunaments comarcals, ja que les comarques presenten una homogeneïtat forta i solen tindre interessos específics que elles mateixes podrien gestionar. En definitiva, la nova planta proposada per Andrés Boix, perfectament compatible amb l’actual sistema jurídic constitucional, resulta una aportació cabdal per al debat sobre la millora de l’administració pública. En compte d’actuar dins l’encotillament d’unes demarcacions creades per a unes funcions que ja no existeixen, com les províncies, reforça la idea de país, de territori històric que encara uneix els valencians, i s’acomoda a les necessitats reals dels ciutadans, és a dir, la dels servicis que se’ls han d’oferir a nivell municipal i en un àmbit un poc més ampli, d’espectre comarcal o intercomarcal. El concepte de «província», com antigament, destil·la encara un matís nociu per al futur dels valencians. Els de «país» i «comarca», en canvi, van en plena en consonància amb el seu origen etimològic respectiu, vinculat a la terra i la geografia. Les paraules i les coses.

Este article ha segut originalment publicat per la Fundació Nexe. Fundació Nexe

No podrem negar, en tot cas, que d'una manera o una altra a Fabra ja se'l veia vindre. Des que passà a convertir-se en president de la Generalitat Valenciana en trista substitució de l'imputat Camps, no s'ha dedicat a una altra cosa que a anar liquidant l'autonomia i el benestar dels valencians, impel·lit per l'herència rebuda de 16 anys de govern popular i el maltractament financer i polític d'un Estat espanyol davant el qual no ha sabut fer altra cosa que acatxar el cap. Encara més penosa i irritant des d'un punt de vista del nacionalisme valencià és la reacció de l'anomenat sector valencianista del PP, eixos que no s'han cansat de repetir que els populars representaven la defensa dels interessos del poble valencià. Així ho ha manifestat repetidament el mateix Morgan, identificant el projecte polític de Fabra amb el New Dealde Roosevelt (!), un pretés tracte amb els ciutadans “basado en la defensa de los intereses valencianos”. En una altra ocasió,esmentant-me com un referent, afirmava creure decididament en el poble valencià i advocava per la “defensa de nuestro autogobierno, un derecho primigenio de los valencianos que en sí mismo representa nuestra existencia como pueblo desde hace ocho siglos”.

¿On han quedat totes aquelles paraules? ¿Se les ha endut el vent? ¿O és que eren més falses que les pessetes de Negrín? Sí, això és el que ha quedat ben clar: no eren més que pura xarrameca bastarda (en la tercera accepció del diccionari). Mireu, si no, el discurset de Serafín Castellano dient que “RTVV si no estiguera n'hi hauria que inventar-la, per a defendre la nostra llengua, per a defendre les nostres tradicions, per a defendre la nostra cultura i per a defendre, sobretot, eixos fets diferencials dels que tan orgullosos som els valencians”. ¿No els cau la cara de vergonya a estos falsos valencianistes del PP? ¿No tenen el coratge d'abandonar el partit que més frontalment ataca tot allò que ells diuen defensar? Perquè el tancament de RTVV, no sé si se n'adonen, és la humiliació més gran i manifesta que podien fer el dia de hui a la societat valenciana, que, de fet, està responent d'una manera molt transversal. Ni l'infrafinançament autonòmic, ni la desaparició de les caixes d'estalvi, ni la manca d'inversió estatal, ni els entrebancs a l'ensenyament en valencià, han sigut percebuts d'una manera tan clara i general com un intent de destrucció de la vertebració identitària construïda amb penes i esforços durant els darrers 30 anys.

No debades una ràdio i una televisió pròpies són un dels pilars bàsics de qualsevol comunitat identitària en època contemporània. Sense un imaginari i un discurs col·lectiu reproduïts pels mitjans de comunicació, començant pels públics, no hi ha possibilitats de projectar els interessos comuns cap al futur. És per això que, si algú de veritat és i se sent valencianista, no pot continuar ni un segon més dins d'un partit polític que, ben al contrari, arrasa eixos mitjans i, per tant, carrega salvatgement contra els fonaments de tota identitat valenciana. És vergonyós i vergonyant veure que ni tan sols callen, sinó que s'atreveixen a justificar la desfeta, com si les paraules que deien fins ahir no significaren absolutament res. És més, hi ha qui fins i tot té la santa barra de participar directament en el procés de liquidació de RTVV, com Lluís Bertomeu, un dels cinc nous consellers d'administració de l'ens nomenats pel PP. Este és qui, des de dins del partit, no s'ha cansat de donar lliçons de valencianitat, proclamant que, “clar i ras, el Partit Popular de la CV és el valencianisme polític a la nostra terra, el valencianisme dels fets, de la gestió real i pròxima als ciutadans de la política en clau valenciana, útil i realitzable”.

No hi ha paraules per a definir-los... O potser sí. Tenint en compte que l'escòria és en origen el subproducte no útil que s'obté en el procés de purificació del metall, podríem dir, fent una analogia, que són “l'escòria del valencianisme”: allò que sobra i que no serveix absolutament per a res dins del moviment valencianista.

Este article ha estat publicat originalment per la Fundació NexearticleFundació Nexe.