Me llamo Amadeu Mezquida, soy politólogo especialista en gestión pública y estrategia política. Milito en Compromís y he dirigido varias campañas electorales en València. Además de esto, soy un fiel consumidor de la mal llamada telebasura. Cuando digo fiel consumidor no me refiero a que en mi casa alguien pone Telecinco y yo me veo obligado a tragarme sus programas para evitar una discusión. Más bien me refiero a que no me he perdido ni un solo Gran Hermano desde el lanzamiento del programa, ni del original, ni del VIP, ni del DUO, ni del Reencuentro. Quiero decir que soy una maldita enciclopedia de todo ese mundo llamado la Fábrica de la Tele.

Me conozco todas las dinastías, los Rivera, los Pantoja, los Matamoros, las Campos, las Suescun... conozco sus nombres, sus relaciones de parentesco, sus líos amorosos, sus problemas con Hacienda, todo. Conozco incluso a los personajes secundarios. Sigo en Instagram a gente como Aramís Fuster o el Maestro Joao. Puedo recitarte de memoria frases textuales de episodios míticos de Crónicas Marcianas, de Hotel Glam, de Sálvame Deluxe o de Supervivientes. Esto no es una cosa de ahora, como pueden imaginar, ya de pequeño le pedía a mi madre que me dejara un ratito más para poder ver al padre Apeles repartiendo estopa en un programa nocturno de la televisión valenciana llamado “Parle vosté, calle vosté” dirigido por Josep Ramon Lluch que fue un embrión de este tipo de televisión que ahora abunda. Así pues, puedo decir que me he criado y he crecido con ello.

Siempre que digo (no me escondo) que me gusta ver estos programas recibo la más absoluta incomprensión, cuando no el desprecio, por parte de mi entorno. Se repite mucho un tipo de juicio en concreto, el “no te pega nada”. Como dando por hecho que alguien con estudios superiores y perfil supuestamente intelectual debe ver únicamente los noticieros, documentales del canal de Historia y películas de cine iraní. Ya basta. Eso es puro elitismo. Cuando se utiliza la palabra telebasura para definir la programación más vista de España se menosprecia a la mayoría de la población, se les está llamando indirectamente espectadores-basura. Yo prefiero llamarlo televisión de entretenimiento. Pues eso hacen: entretener.

Y lo hacen muy bien, además. Después de un día largo, después de una semana dura, para mí no hay nada como sentarme en el sofá delante de la tele para ver como avanza el romance entre Adara y Gianmarco o descubrir en el polígrafo de Conchita si Antonio David miente o dice la verdad. ¿Por qué? Porque me río, porque me evado, porque me da paz y me entretiene. Simplemente. Porque bastante mal está ya el mundo como para ponerme a tragar más odio, miedo o corrupción por la noche cuando llego a casa.

Puede que muchos no me entiendan. Aun así, déjenme que les explique algo. Me ha sorprendido mucho, con todo esto del caso de la infidelidad de Alfonso Merlos, que muchos en redes sociales hayan descubierto ahora que Jorge Javier es de izquierdas. Pero almas de cántaro, si Jorge Javier fuese de derechas Abascal sería ya ministro del Interior. No tengo pruebas, pero tampoco dudas. En Sálvame no solo se puede escuchar “si tienes una mala racha, no te folles a un facha”, se pueden escuchar también diariamente alegatos antitaurinos, proDerechos LGTBi, republicanos, se puede ver tranquilamente a gente con cientos de miles de seguidores en Instagram decir que ellos votaron a Manuela Carmena, se puede escuchar a Pedro Sánchez o Irene Montero entrar en directo o ver una sección al final del programa que analiza los micromachismos que se han dado a lo largo del mismo. Y sí, también se pueden escuchar comentarios carcas, ideas retrógradas, proclamas reaccionarias... vamos, como en la vida misma. Pero con dos diferencias: unos índices de share que ya los quisieran para sí Jiménez Losantos o La Tuerka y una maestría para conectar con la gente de a pie que ya quisiera cualquier político.

He de decir que viendo los últimos acontecimientos con esto del MerlosGate he disfrutado como un niño. Pero no solo como espectador, ni siquiera como persona de izquierdas, sino como politólogo. En cuestión de un año y pocos meses hemos visto como todos los medios de comunicación de masas de este país han contribuido de manera espectacular a normalizar el discurso y la presencia de la extrema derecha. De poco ha servido aquello de los cordones sanitarios, de las estrategias para no dejarse contaminar por su odio. Nada se ha hecho y la extrema derecha ha crecido como la espuma. Ha tenido que venir Sálvame y Jorge Javier Vázquez para que por fin alguien ponga en el lugar que corresponde al extremismo patrio.

En estos días he podido ver con absoluta pasmosidad como Jorge Javier Vázquez aplicaba, casi sin despeinarse y con total naturalidad, todos los pasos que se trabajan en comunicación política sobre cómo deben comportarse los demócratas frente al discurso fascista: Paso 1, sacarlos de su zona de confort. Paso 2, decirles que mienten cuando mienten y no dejar que sigan desarrollando su argumento falaz. Paso 3, señalar su hipocresía y sus incongruencias. Paso 4, ridiculizarlos. Paso 5, señalarlos como lo que son y advertir sobre lo peligroso de su ideología y de su manera de proceder. Así de gratificante ha sido, y a juzgar por la repercusión, no solo para mí, para los demócratas en general.

Y ahora, los que hasta hace dos días me despreciaban por ver Telecinco, hoy sacan a hombros en Twitter a Jorge Javier como si fuera el nuevo Che Guevara, que -atención spoiler – no lo es. Los que no entendían cómo podían gustarme esos programas han vivido en propias carnes lo que se puede llegar a disfrutar un buen salseo cocinado por los mejores profesionales del espectáculo y del entretenimiento de este país.

Y yo no puedo evitar preguntarme: ¿qué es telebasura? ¿Lo que ha hecho Sálvame estos dos días o lo que llevan haciendo tantos y tantos medios serios durante tantos y tantos meses dando máxima cobertura a cualquier ocurrencia absurda de la extrema derecha, dándoles una silla en sus programas, tratándoles como a un partido democrático más y callando cuando sueltan un bulo en pleno directo? ¿Qué es más reprochable, dejarles en ridículo en prime time mostrando sus vergüenzas o aceptar sus marcos cognitivos y dejar que su manera de ver el mundo lo impregne todo?

No, Jorge Javier no es el Che, pero estos días ha dado una lección de periodismo y de comunicación política que da para reflexionar. No solo a los profesionales de los medios, también a la izquierda de la que formo parte, esa que nos pasamos el día escribiendo en digitales y revistas especializadas desconocidos para el gran público y leyéndonos entre nosotros, mientras miramos por encima del hombro al currela que manda un sms para salvar a Carlos Lozano de la expulsión y al ama de casa que se pasa la tarde pegada a la tele mientras plancha; atormentados porque el mismo pueblo al que minusvaloramos no nos vota. Y es que a veces el mejor antídoto contra un “Arriba España” no está en una tesis doctoral ni en un texto de Gramsci sino en un “¡Arrrriba la Esteban!” gritado por un buen puñado de rojos maricones en un Sálvame popular y antifascista.

Esta idea –que la història l'escriuen persones concretes, amb conviccions, coratge i perseverança– és clau per entendre el que ha passat amb la consulta sobre la llengua vehicular en l'ensenyament. La intenció inicial del PP i la Conselleria d'Educació era clara: obrir una bretxa en el model educatiu per tal  d’arraconar el valencià. Ho van dissenyar tot per aconseguir el seu objectiu: presentaren la consulta com un exercici de “llibertat”, fent servir una terminologia enganyosa que pretenia sembrar la idea que la llengua és un impediment i no un dret. Esperaven que la societat valenciana, cansada, desmobilitzada i desinformada, els regalara un resultat que els permetera justificar una ofensiva contra el valencià a les aules.

Feliçment, no ha sigut així.

Contra el seu pronòstic, el valencià ha eixit reforçat. I no per cap casualitat. Sinó perquè darrere de cada vot, darrere de cada ‘SÍ’ dipositat en defensa de la nostra llengua, hi ha hagut famílies, mestres, militants lingüístics i activistes que s'han mobilitzat, que han informat, que han picat pedra per a fer entendre a tot el món el que estava en joc. Una vegada més, quan ha calgut, la gent ha demostrat que pot guanyar batalles.

Esta consulta ens deixa tres lliçons fonamentals. La primera és que al País Valencià hi ha un potencial mobilitzador enorme al voltant de certes causes de l'esquerra valencianista, i la llengua n'és una d'elles. Ens han volgut fer creure durant anys que el valencianisme era cosa d'una minoria, que la nostra llengua no generava adhesió, que l'aposta per la normalització lingüística era una quimera. I una vegada i una altra, la realitat desmenteix estos discursos derrotistes. Quan la dreta ataca el valencià, la gent reacciona. Quan intenten esborrar-nos, ens organitzem. Esta vegada no ha sigut diferent.

La segona lliçó és que la consulta li ha esclatat en la cara al PP. La seua estratègia estava clara: volien un resultat que els permetera justificar un retrocés en la normalització lingüística, però el seu pla ha fracassat. I ho ha fet perquè subestimaren la capacitat de resposta del teixit social que defensa la nostra llengua. Esta consulta, que havia de ser el seu gran argument contra l'escola en valencià, s'ha convertit en una evidència ben incòmoda per a ells: la majoria de famílies volen el valencià a l'escola. Ara tenen un problema: com justificaran un atac frontal a la llengua quan les famílies ja han parlat?

I la tercera lliçó és, potser, la més important. Dins l'esquerra espanyola hi ha una tendència a construir un relat de trinxera en el qual sempre es perd. Tot és resistència, tot és derrota, tot és una lluita a la desesperada per intentar salvar les engrunes d'un passat millor. En canvi, el valencianisme d'esquerres ha demostrat històricament que pot guanyar batalles i transformar la realitat i fer bandera dels triomfs ciutadans i populars. El Jardí del Túria existix perquè la gent va eixir al carrer i va lluitar contra l'autopista que el PP volia construir. La Devesa del Saler no és un complex turístic perquè el moviment ecologista va plantar cara. El Cabanyal continua en peu perquè es va evitar el pla especulador de Rita Barberà. I hui podem circular per l'AP-7 sense pagar perquè el moviment valencianista va fer d'esta reivindicació històrica una realitat.

La consulta de Rovira-Mazón és una nova prova d'això. No som simples resistents, no som una esquerra resignada a travessar amb el cap catxo el ressorgiment global del feixisme. Som constructors d'alternatives. I cada vegada que ens volen fer desaparéixer, demostrem que estem més vius que mai. I que podem guanyar. I que guanyem.

Perquè darrere de cada vot a la consulta hi ha una persona amb nom i cognoms que ha fet possible esta victòria. Perquè darrere de cada lluita del valencianisme d’esquerres hi ha històries de gent que, amb la seua acció, canvia la realitat.

Perquè n'hi ha país.

És temptador, per part dels polítics, jugar a manipular la por de la gent sobre la que governen i utilitzar-la en benefici propi. Es diu doctrina del shock i està abastament estudiada.

El lawfare no és una cosa menor. És una altra manera de manipulació emocional de la ciutadania. De lawfare, en pot haver de més elaborat i de menys. Pot estar ben estudiat i ben bastit, amb múltiples actors i sectors del poder implicats, com en el cas del lawfare contra Mónica Oltra o contra dirigents independentistes catalans, o pot ser una cosa vulgar i grollera, com presentar denúncies a discreció per imbecil·litats insubstancials a canvi d’aconseguir un titular en premsa i una foto de la víctima entrant per la porta dels jutjats, com feia el PP a València contra els regidors de Compromís. En qualsevol cas el lawfare existeix. I s’usa indiscriminadament per part de la dreta per manipular l’opinió pública en un sentit molt clar: escampar la percepció de que tots els polítics i tots els partits són iguals. Igual de corruptes i delinqüents que ells, vull dir.

I tot i que el temps acaba demostrant que tot era un muntatge i que no hi havia cas, pel camí, en el pitjor dels casos t’has carregat el bon nom d’una persona innocent i en el millor dels casos t’has carregat un govern que ho estava fent raonablement bé. El lawfare existeix. I tot indica que el president del govern, Pedro Sánchez i la senyora Begoña Gómez estan essent víctimes de l’enèsim cas.

Durant els cinc dies que Pedro Sánchez ha estat reflexionant sobre el seu futur i per extensió sobre el futur de totes nosaltres, als carrers s’han succeït les mostres multitudinàries de suport al president i els mitjans progressistes espanyols s’han omplert de periodistes fent colps de puny damunt la taula per anunciar que ja n’hi ha prou. Contrasta esta actitud del PSOE i dels mitjans progressistes amb el que han fet en tots els casos de lawfare anteriors dels que eren víctimes altres polítics i partits, com els independentistes catalans, Podemos o Compromís. Quan eren altres, els mitjans progressistes no van dubtar en llançar-se a la jugular de les víctimes fins acabar de destrossar-los i el PSOE es va posar de perfil en la meitat d’ocasions i es va sumar a la difamació en l’altra meitat. Ara però, “todos somos Pedro”.

Tot estava disposat per al dilluns, i semblava que el president del govern sols tenia dos eixides: o bé eixir a l’atac i liderar l’anunci d’un paquet de mesures per acabar amb el segrest de la judicatura per part de l’extrema dreta i per combatre les fake news dels mitjans de comunicació o bé dimitir i deixar que fóra una altra persona la que liderara tan necessari debat sobre la qualitat (o la manca de qualitat) de la democràcia espanyola.

Però Pedro Sánchez és un paio molt intel·ligent, és un narcisista amb una megalomania messiànica, sí, però a més és intel·ligent i no ha fet ni una cosa ni l’altra, simplement va eixir, va dir que continuava, que continuava amb més força que mai i que ja està.

Una hora després de la compareixença, el CIS treia una enquesta flash on Espanya tornava a alçar-se bipartidista i on el PSOE era el rei del mambo. Dos hores després RTVE anunciava entrevista a Sánchez per a la nit i la Ser, entrevista també per al dia següent a primera hora. És destapava el pastís. Tot havia estat un espectacle d’il·lusionisme. Una performance més. Una nova finta del maquiavèl·lic príncep socialista per a canviar el relat, per a controlar els tempos, per a mantindre la possessió del baló. Una maniobra política, en definitiva, per desviar el focus mediàtic de la imputació de la senyora Gómez, per centrar el discurs en com de llest, de visionari, de valent i d’estratega és ell. “Es el puto amo” diria hores després del truc de màgia, Óscar Puente, Ministre de Transports i president del club de fans del Pedro Sáchez. Sincerament, el dilluns mentre observava estupefacte com es desenvolupava la performance em vaig quedar esperant que Netflix llançara el tràiler del documental de la Moncloa que està preparant, podria haver sigut la cirereta del pastís.

Mentre partits de l’esquerra com Sumar, Compromís i Esquerra Republicana, aprofitaven l’enèsima mostra d’egocentrisme del president per a tractar de reconduir el debat per la senda adequada amb mesures concretes o per denunciar la utilització personalista i partidista de les institucions que s’estava produint; Pedro Sánchez xafava el plató de TVE per a donar una entrevista en la que no va dir res, no va anunciar res, no va proposar res ni va aportar cap reflexió nova a cap debat. La buidor més absoluta.

I ara tot són “memes de Perro Sanxe” i els zascas,  especulacions sobre què farà SuperSanchez per combatre als malos, i tot són anàlisis de que torna el bipartidisme, de si Tezanos manipula o no, de si Feijóo està amb el peu canviat o creuat. I a casa, la gent que va estar cinc dies contenint la respiració i que el dilluns va respirar alleugerida, torna a estar nerviosa, torna a tindre por, perquè no saben ben bé què farà Sánchez, ni si farà alguna cosa, vaja. Sols saben que tenen por, sempre amb la por al cos, “a vore què passarà ara...” atrapats en una roda de casos de lawfare, performances polítiques i sainets de tota classe i color. I d’ací dos dies ningú se’n recordarà ja del lawfare, ni de les persones innocents a les que han rebentat a base de calúmnies, ni de que la democràcia està en perill en mans d’este bipartidisme que es capaç de qualsevol cosa per obtenir o retenir el poder. Sols esperaran tots, acollonits, al següent shock, i es limitaran a fer retuit al “meme de Perro Sanxe” que toque eixe dia. Del nou zasca, d’açò va ara la democràcia en Espanya. Una democràcia que mor entre lawfare i perfomances, entre PP i PSOE.

Hay quien es capaz de distinguir el grano de la paja pero hay quien no. Desde luego a todos nos la han colado en algún momento. Y así, el virus de la desinformación corre de teléfono móvil a tablet, de informativo de televisión a streaming de twitch.

Si vas a por el pan te pueden okupar la casa. Los conquistadores fueron a América a llevar prosperidad a los nativos. Lo mejor que puedes hacer con tu dinero es invertirlo en criptomonedas. Y cuando seas rico pues te vas a Andorra. Total, los impuestos que pagas ¿dónde van? Al Falcon. Pues eso. ¿Por qué tendrías que pagar impuestos? El dinero donde mejor está es en tu bolsillo. El gobierno no puede obligarte a ponerte una mascarilla, ni a quedarte en casa. El virus no existe. Se cura bebiendo lejía. Y el cáncer con piedras de cuarzo. Eso, el mundo no necesita de agendas 2030 del gobierno global en la sombra, el club Bilderberg o los Illuminati. Podríamos sanar el planeta con piedras de cuarzo, con pastillas de homeopatía o haciendo crossfit. Es una cuestión de voluntad, si lo deseas mucho el Universo te lo da.

No, no me he vuelto loco. Todavía. Pero usted sabe de qué estoy hablando ¿verdad? La extrema derecha actual, eso que llaman trumpismo, no solo está minando la democracia, la convivencia y la información veraz. Esto va mucho más allá, están carcomiendo los pilares básicos sobre los que se asienta la civilización occidental: la Razón, la Ilustración, el método científico, la búsqueda de la Verdad. La Verdad. Nos estamos jugando la Verdad, así, con mayúscula.

Mucha gente que no puede pagar el alquiler temiendo más que le okupen la casa que siendo consciente de que si siguen subiendo los precios los que acabarán de okupas serán ellos. Mucha gente que no podría pagarse un tratamiento médico en un sistema privatizado atacando y abandonando la Sanidad Pública. Mucha gente que depende de la red de bienestar de un Estado fuerte criticando las paguitas que recibe su madre, su hermano o incluso él mismo. Gente que cobra una mierda y no tiene ahorros preocupadísima por el impuesto de sucesiones. Toda esa gente ya no existe. Ya la han hecho desaparecer. Han conseguido desconectarlos de su realidad, de su Verdad de clase media empobrecida de extrarradio, de sus problemas materiales y el origen que los causa. En su lugar han puesto una serie de preocupaciones fictícias, irracionales, una sarta de teorías de la conspiración, de enemigos de paja: el inmigrante, el gay, la feminista. Les han ofrecido un corpus de majaderías y frases de barra de bar y lo han envuelto con un papel de regalo identitario que conecta con nuestro carácter tribal atávico.

Ahora quieren hacernos desaparecer al resto, a los que sabemos que sí, hace calor. A los qué pensamos que matar mujeres está mal. A los que creemos que todo ser humano tiene derechos humanos. A los que creemos en la democracia. A los que confiamos en la ciencia y en las autoridades sanitarias. A los que defendemos que los impuestos son necesarios para redistribuir la riqueza de un país. A los que defendemos que el amor es libre. A los tierra-esferistas. A los que no usamos la patria como arma ni pensamos que el Universo conspira para darnos lo que deseamos. A los que no reducimos la libertad a tomarnos una cerveza. Todavía existimos. Todavía. Nos quieren hacer desaparecer a base de negar todo aquello que nos afecta, que nos duele, que nos define como sociedad. Todo aquello por lo que lucharon otros antes que nosotros, todo aquello que la ciencia, el conocimiento y la historia nos ha brindado como avances. Todavía existimos. Usted. Yo. Todavía. Y nuestro voto todavía vale lo mismo que el suyo. 

L’esquerra està en hores baixes. És innegable. L’han destrossada a martellades. A banda de la campanya mediàtica contínua a la contra i el clima mundial de dretanització, el formar part de governs de coalició amb un soci, el PSOE, que no sols forma part del stablishment sinó que n’és un dels principals garants tampoc no ajuda. Al 2015 les expectatives respecte al govern de canvi eren altes. És cert que s’ha fet molt i cert és també que no és suficient. Compromís ha comés errades, òbviament. La primera i fonamental en tota esta història és la de no aguantar l’envit PSOE-mitjans al 2015 i haver claudicat a donar la presidència de la Generalitat a un PSPV amb els pitjors resultats de la seua història quan Compromís i Podem sumaven més. No va estar possible i de res serveix ara lamentar-se. L’avançament electoral del 2019 per fer-lo coincidir amb les generals va ser un missatge clar del PSOE cap a Compromís, igual que el festeig de Mata amb Toni Cantó: el Botànic per ells era un experiment a erradicar, allò important per ells són els interessos electoralistes del seu partit. Malgrat tot, eixe envit en forma d’eleccions el vam aguantar, no sense desgast. L’estratègia de desgast però, no ha parat ni pararà.

Tot ho volen fer confluir cap a un escenari amb l’esquerra desgastada i a la defensiva. Però és això el que demana el carrer? No ho crec. Em fa l’efecte que precisament el que ens demana la gent, la gent humil, la gent que ha confiat en nosaltres, són més canvis en profunditat, més canvis d’eixos que es noten en el dia a dia: en el treball, en l’escola, en l’hospital, en casa, en la cartera.

Pot ser Compromís ha posat ja massa voltes per davant l’estabilitat i la continuïtat d’un Botànic en el que sols ell creu. Pot ser el que Compromís ha de fer siga passar a l’ofensiva, anar a màxims, doncs anant a buscar consensos ens quedem curts i qui trau rèdit són uns altres.

El Botànic i Compromís han decebut a gent. No deixa de ser normal, governar implica també gestionar expectatives, la qual cosa no significa que no s’haja de tindre molt en compte l’exigència de més i millors polítiques. La gent d’esquerres som gent crítica, la gent d’esquerres no ens conformem amb que ens diguen allò de “que viene el Lobo”, ho sabem, l’hem patit, al llop, durant vint anys, no ens ho han de contar. Compromís ha de fer un canvi de rumb cap a major valentia i fer valdre més el seu pes, però eixa autocrítica no ha de ser un exercici exclusiu de Compromís. L’esquerra en general, organitzacions, militants, votants... hem de reflexionar també. Hem d’entendre que la crítica és necessària però que en este moment d’emergència que travessem més necessari és fer costat. Exigim sí, però des del treball col·lectiu. Critiquem sí, però de manera constructiva i des de la implicació. En 2015 vam demostrar que allò que semblava impossible era, de fet, possible. Ens ho va ensenyar Mónica, una gegant, un símbol que trascendeix Compromís, el valencianisme i l’esquerra. Una mestra de la política i de la vida. Si ens unim, si ens il·lusionem, si lluitem juntes tot és possible. El millor agraïment que hui li podem fer a Mónica és, precisament, continuar treballant per tornar amb encara més força, que el que ha passat amb Mónica torne a unir-nos, que torne a sublevar-nos. Necessitem acumular encara més mans, més força, més vots i necessitem entendre que sols amb una força electoral majoritària podrem anar assolint millors polítiques per a totes i tots, en clau social, en clau civil, en clau nacional, en clau econòmica i això sols ho podrem fer nosaltres i permetent-nos la capacitat de transformar una volta més la indignació en revolució. Ens ho juguem tot doncs com va dir Mónica l’altre dia: sense Compromís no hi ha Botànic, sense Compromís el Botànic és García Page.

No ha sigut fins molts anys després, treballant ja a l'Ajuntament quan he descobert una dada preciosa que no molta gent coneix i és que segons el baròmetre municipal, si el compares amb el que fan els altres ajuntaments de grans ciutats, València és la ciutat d'Espanya que mostra un major grau de satisfacció de viure-hi per part dels seus habitants.

Això el PP ho sabia quan governava i ho va saber aprofitar molt, a la seua manera clar. Recorde un anunci promocional que es va fer per part de la Generalitat el lema del qual era: “Valencia, increíble pero cierta”, a mi l'anunci em va cridar l'atenció perquè la veu en off era la de Gandalf (i jo sóc fan de Tolkien a rabiar) ara, em va decebre molt en aquell moment que totes les coses que apareixien a l'anunci bé podrien haver aparegut en l'anunci de qualsevol altra ciutat: que si cotxes de Fórmula 1, que si regates de vela, que si gent pija a cavall, que si senyores amb bosses de shopping... Recordar eixe spot m'ha fet imaginar quines serien les imatges que apareixerien ara en eixa València, increïble però certa. Supose que podríem començar amb imatges de les Falles, Patrimoni de la Humanitat, aquell gran triomf col·lectiu, per a passar després a mostrar plats típics reivindicant la Capitalitat Mundial de l'Alimentació Sostenible o cartells dels nostres dissenyadors, ja que enguany València és Capital Mundial del Disseny. Podrien haver eixit també imatges dels Goya que es van celebrar fa poc i que poden representar tan bé el talent artístic de la nostra ciutat o imatges també dels Gay Games dels quals serem pròximament seu i que parlen de com d'oberta i tolerant és la nostra societat o dels nostres parcs i jardins per reivindicar la Capitalitat Verda Europea a la qual som també seriosos aspirants.

Sense dubte les prioritats de València han canviat des d'aquell spot. El projecte de la dreta era el de traure pit d'una València-decorat on tot allò bo que passava es duia de fora a colp de talonari que anava buidant les arques públiques. Una València de cartró-pedra que ens va dur a la ruïna que contrasta amb l'actual model de ciutat que construeix la seua marca posant en valor allò autòcton i el que la fa única.

A dia de hui no es pot negar que València ha canviat i que la transformació de la ciutat en estos pocs anys està sent imparable. Això és un mèrit col·lectiu, gràcies a tots els valencians i valencianes que van apostar amb el seu vot i la seua confiança per un nou rumb, gràcies també a un equip de govern plural i amb ganes i també, crec que s'ha de dir, gràcies a l'alcalde Joan Ribó que és qui ha posat cara i ulls a este procés de transformació, amb un tarannà discret i conciliador i sense afany de protagonismes.

El rumb que Ribó ha fixat per a València és clar: una ciutat més verda, més per a caminar i moure's de manera sostenible, més bolcada en equipaments per als seus barris i centrada en generar marca a través de les seues potencialitats com a ciutat, més transparent i participada i amb l'ambició de convertir-se en un trosset de l'Europa moderna enclavat a la Mediterrània.

Comparar la València del 2022 amb la del 2015 fa cert vertigen, que li ho diguen al veïnat del Cabanyal, al de Ciutat Vella o al de Malilla. València ha esdevingut una mena d'oasi on les coses funcionen raonablement bé i es té clar on es vol anar, enmig d'un desert d'incerteses que ens amenacen per tot arreu.

Donat este model de ciutat tan clar, amb una gestió econòmica tan impecable en comparació amb l'anterior, no és d'estranyar que la dreta local es desespere i isca públicament a carregar contra l'alcalde, saben que s'estan fent les coses raonablement bé i que Ribó es garantia davant la ciutadania de que ells no toquen bola en prou de temps. És per això que han de dir que l'alcalde està cansat o que el seu projecte està esgotat, res més lluny de la realitat: és ara quan el projecte de ciutat  verda, social i de drets comença a ser una realitat visible per a tot el món.

La dreta diu que Ribó està cansat perquè no té l'ànsia que tenen altres d'estar tots els dies en els mitjans, voldrien ells un perfil d'alcaldessa com Ayuso: de bronca continua, tot el dia polemitzant amb tot el món, soltant exabruptes per la tele, fent afirmacions sectàries per polaritzar i enfrontar a la gent, és això el que volem per a València? Ribó és discret, cert. És més fàcil trobar-se'l en el carril bici del carrer Conca que en el programa d'Ana Rosa, cert. No necessita de polèmiques per a donar-se a conèixer, no necessita utilitzar València com a trampolí per a que després el “fitxen” per a algun càrrec a Madrid i, jo sincerament, que voleu que vos diga, la veritat és que el preferisc així, discret, centrat en València i amb el cap a la faena i defugint polèmiques estèrils.

A Compromís tenim clar que el que ens mou és València i els seus interessos col·lectius, quan governes has de fer-ho tenint en compte a tot el món, als que et voten i als que no. És per això que a Ribó se'l pot vore des de rebent a les Magues de Gener fins en una reunió amb l'arquebisbe Cañizares, assegut a una assemblea amb les entitats d'Orriols o despatxant amb Juan Roig sobre el València Arena. Posant en valor també allò que s'ha fet per part dels anteriors governs, cal no oblidar que quan va faltar Rita Barberá es va posar una capella ardent a l'Ajuntament oberta al públic en la seua memòria i ahir sense anar més lluny Ribó lloava la llavor de Ricard Pérez Casado en la roda de premsa sobre el 35 aniversari del Jardí del Túria. Això contrasta amb una època on, per exemple, es vetaren durant 25 anys als grups de música en la ciutat per cantar en valencià, grups exitosos que igual estaven de gira per Alemanya que tocant a un festival al Japó, però que tenien les portes tancades a la seua casa. O teníem dirigents que mai van voler rebre a entitats com l'associació de víctimes del metro, dirigents que tenien tancat el balcó i l'Ajuntament a cal i canto com a cortijo personal. Ara, de tornar, el pas enrere seria encara pitjor, doncs el PP no té opcions de governar si no és de la mà de l'extrema dreta. 

Tinc la sort de coordinar una vegada més la campanya de Compromís a la ciutat, i el lema que hem triat per a esta precampanya és “Visc a València”, com ja vam fer amb “Jo amb Ribó” tirem mà del to desenfadat i d'un joc de paraules. M'agrada que el nostre lema parle de València, d'això volem que es parle durant este temps fins les eleccions de l'any que ve, de València i el seu futur i no de com de bons som nosaltres i com de roïns els demés, o si ens toca o no a nosaltres, això ho decidirà la gent. Parlem de projecte de ciutat, parlem del que falta per fer. M'agrada que València siga el lema perquè si estic ací és per València, que em té el cor atrapat des de que vaig nàixer i el meu sentiment no canviarà si governa el PP i l'ultra dreta, però jo posats a triar em quede amb esta València i em quede amb l'alcalde que la fa possible.

Mireu, crec que València es poc amiga del travestisme. I m’explique. Sovint he llegit en premsa expressions per referir-se a la nostra ciutat de l’estil de: València, la nosequé del Mediterraneo. Així, per exemple, els que es dediquen al turisme diuen que València es la nova Barcelona. Els que miren cap al centralisme diuen que som el port/platja de Madrid. Camps va voler fer de València la Mònaco espanyola (amb circuit urbà inclòs), els que volen ampliar el port diuen que hem de ser la Rotterdam del Sud i els que donen suport a les polítiques de mobilitat sovint parlen de l’Amsterdam/Copenaghen del Mediterrani. Després estan els somiadors que volen fer de València la Silicon Valley europea o la Florida mediterrània i hi ha també els que tot ho veuen malament que van avisar fa uns anys de la conversió de València en una ciutat bruta i decadent “a l’estil de Nàpols”. Sincerament, crec que València, els valencians i les valencianes, no ens veiem reflectits en cap d’estes comparacions. Crec que massa temps s’ha passat mirant cap a fora, tractant de copiar el que es feia ací o allà, tractant de ser la nosequé de noseon. Feia molt de temps que no passava que algú mirava als ulls a esta ciutat i li parlava de les seues potencialitats en lloc d’intentar convertir-la en una ciutat que no es.

L’èxit de Compromís passa per estar fent de València la València dels valencians. Un model únic. Que no imita altres. Que no copia. Que no falseja. Que busca en l’horta, en el clima, en els barris, en la mar... per traure el millor d’una ciutat que no es pot comparar amb cap altra, senzillament, perquè València es incomparable. Una València que és verda i sostenible, però no necessita que l’etiqueten amb cap capital nòrdica. Que és oberta i acollidora però no vol ser Florida ni Barcelona. Que vol jugar un paper estratègic com a ciutat portuària però no a costa de carregar-se les seues platges i hipotecar el seu patrimoni natural. Una València amb autoestima i reivindicativa que no per això renuncia al seu caràcter festiu.

Curiosament una cosa semblant passa amb Compromís. I més ara que el Bloc, partit majoritari dins de la coalició, està de congrés de refundació. Alguns diuen que hem de ser com el BNG, altres diuen que millor com un Podem nostrat. Alguns voldrien que ens apropàrem més a Esquerra i a Bildu, altres voldrien vore’ns alligats a perpetuïtat amb Podemos. Alguns diuen que dur-se bé amb Más País està bé, altres que regular, altres que mal. Alguns voldrien tornar al Bloc de fa vint anys, que parlàrem tots els dies d’independències i presos polítics i quedar-se en un 3% del vot; fins i tot els hi ha que el que els passa es que voldrien que el Bloc fóra un PNV o una CiU de dretes encara que no s’atreveixen a dir-ho. Siga com siga, sembla que sempre hagem de mirar fora, vore què fan els altres o què s’ha fet en el passat i copiar, imitar, repetir, falsejar.

L’altre dia una periodista de la televisió pública catalana em deia: “És que vosaltres sou difícils de classificar, no vos pareixeu a cap altre partit de l’estat”. I si fora eixa la nostra virtut? I si per fi haguérem encertat, quasi sense adonar-nos, la tan proclamada “via valenciana”? I si resulta que no ens hem de deixar emportar per cants de sirena? Pel que fan ací o allà, pel que faríem si els valencians foren aixina o aixana? I si simplement hem d’escoltar al nostre poble, ser útils, ser propositius, gestionar bé, explicar-ho millor, plantejar un model genuí per a un país genuí? I si el fet diferencial era això? I si resulta que no ens pareixem a ningú més, perquè som valencians i ens pareixem al nostre poble?

Una de les primeres coses que aprens quan fas campanyes electorals és que les persones no solem votar a qui representa millor els nostres interessos sinó aquell amb qui ens identifiquem més. I identificar-te amb algú no significa que eixe algú haja de ser de la teua edat, del teu gènere, que porte el teu estil de roba o que pense les coses exactament com tu les penses. Es una identificació més laxa, més ampla, és mirar a algú o escoltar-lo i tindre la sensació que eixos són els teus o que tu eres d’ells. I en açò, crec, és en el que Compromís ha sabut tocar la tecla.

València no vol ser la nosequè de noseon, vol ser ella per ella mateixa. Compromís ha aconseguit el que ha aconseguit per ser genuí i no per ser el nosequi de noseon. València vota Compromís perquè València i Compromís es miren als ulls i es reconeixen . Es diuen: tu eres dels meus. Es esta connexió la que està permetent desplegar en la capital tot un programa de mesures en clau valencianista, des de la valencianització del nom de la ciutat, passant per la comunicació que es fa des de l’Ajuntament íntegrament en valencià, fins el rellançament de la cultura popular o el canvi en el nomenclàtor urbà per incloure figures com Joan Fuster o Enric Valor, mesures que fa tan sols uns anys hagueren sigut impensables i hagueren generat un rebuig generalitzat. Per contra, este programa no sols està funcionant sinó que compta amb amples simpaties d’una ciutadania que, a través de la complicitat amb els seus governants, ha decidit avançar en eixa direcció. Esta connexió, esta complicitat llaurada amb treball i molt de comboi és el gran èxit de Compromís a València i ha permés la normalització del discurs valencianista que fins ara havia estat marginal al cap i casal.

El valor de tot plegat és incalculable i el repte de Compromís hauria de ser trobar fórmules com la valentina per “acomboiar” a la resta del país i obtindre percentatges d’entre el 25% i el 30% o més en cada municipi, en cada barri, en cada poble. Sols així serà possible desplegar programes veritablement d’esquerres, valencianistes i ecologistes. Programes genuïns, en clau valenciana, que siguen útils i milloren la vida dels nostres conciutadans, programes que ens facen avançar en la construcció nacional i popular del País Valencià. Tot el que no siga caminar en eixa direcció seria desfer el camí, allunyar-nos del nostre poble i, per tant, de les possibilitats d’influir i transformar la nostra societat. Que ningú ens furte la complicitat preciosa que hem aconseguit amb el nostre poble, no hi hauria res més antivalencianista que això.

Va ser un temps on ballàrem sobre el volcà, inconscients de l’erupció que ens arrasaria. La realitat que se’ns presentava llavors era un decorat de cartró-pedra que ens enlluernava amb neons i ens ensordia amb el soroll dels PAIs que anaven construint-se. Tot ens ho explicava la tele. Cada dia el quelcom més gran d’Europa s’inaugurava en algun racó de “la Comunitat”. Per baix de la capa de terra s’anava conformant el magma: el deute es disparava a extrems inabastables, el PIB per càpita ens enfonsava als abismes de l’estadística comparada, la classe política esdevenia la més corrupta d’Europa, les futures generacions eren amuntegades en barracons prefabricats i el silenci dels morts es pagava a colp de talonari públic. La realitat que vivíem era mentida. Era un miratge. Sols existia en el cap d’un polític que va ser capaç de fer-nos viure a totes i tots dins de la seua dèria. Quan va esclatar el volcà, el despertar fou terrible, el somni es va convertir en malson. El “corrent en xorro” de Camps va acabar amb nosaltres, amb alguns de manera literal.

Per sort, vam passar pàgina. Tot allò es va acabar, tot i que les seues conseqüències encara cuegen. La ment humana tendeix a oblidar allò roín i recordar segons quines coses fa mal a l’ànima. Pot ser per això, perquè inconscientment ens havíem obligat a oblidar resulta tan grotesc veure’l actuar de nou. Francisco Camps es va obrir en gener un compte de Twitter. Des d’este compte fa piulades obligant-nos a recordar. A recordar com van dilapidar els nostres diners en circuits de fórmula1. A recordar com ens van tindre enganyats durant dècades mentre per darrere ens arruïnaven. A recordar com de perillosos son els seus càntics de sirena, la seua presentació distorsionada de la realitat. La seua fantasia. Camps s’arrossega per televisions locals, dient que vol ser alcalde de València (o lo que sea), que vol tornar, que vol moure de nou els fils de les nostres vides. Ara que ja ens havíem oblidat d’aquell malson, ara que de nou tenim problemes tan grossos que l’última cosa que necessitem es un altre venedor de motos.

Però, sincerament, no em sorprèn que Camps vulga tornar. Ell va ser un pioner, un avançat al seu temps, això se li ha de reconèixer. Quan ningú al món havia sentit parlar de les Fake News, ell ja tenia una realitat paral·lela muntada i vora 5 milions de persones participant d’ella. Molt abans que Trump, molt abans que qualsevol altre, ell ja va crear un show de Truman valencià. Un on tot era de color de rosa. Els valencians estem escarmentats però en altres llocs els temps ara li serien molt propicis. Imagine que Camps ara, de nit en sa casa, vorà a Ayuso per la tele i se sentirà orgullós o potser envejós. Es una bona deixeble. Els que mirem amb ulls analítics la política madrilenya des de València estant no podem evitar veure els paral·lelismes. No son les polítiques concretes es la realitat paral·lela que han inventat i en la que viuen. Es la bombolla madrilenya on les dèries d’una persona fanàtica, han tornat a posar a milions de ciutadans a ballar sobre un volcà. Sabem del que parlem. El debat en termes racionals es torna impossible. La demagògia esdevé discurs oficial i qui qüestiona es un enemic. Madrid es el paradís on llibertat significa botar-se la Constitució i posar en risc les comunitats veïnes. On s’exhibeix amb un orgull una rebel·lia que està costant vides a la gent, on els francesos arriben a emborratxar-se a bars plens de gom a gom i ens ensenyen el cul per la tele mentre tu no pots anar a visitar a la família en la comunitat autònoma del costat.

Mentre els experts científics assenyalen els riscos d’estar en un lloc tancat sense mascareta i totes les comunitats autònomes han tancat hostaleria i donat ajudes al sector, Ayuso ha decidit no tancar, no dolar-los un euro i dir-los que els estima molt. Es va reunir ahir amb el sector, tot entre aplaudiments i visques. “Sois el gran agente contagiador de felicidad de Madrid” va dir Begoña Villacís (C’s) als hostalers. Ayuso va ser encara més explícita: “Ha sido un honor poner mi carrera política en vuestras manos. Sois la gran corriente de libertad que recorre Madrid”. En este moment, supose que Camps en sa casa va somriure. Jo vaig acotar el cap. Els dos vam pensar el mateix: el corrent en xorro. 

La buena cuestión es que mientras tan distinguida reunión tenía lugar en Sevilla, las televisiones mostraban imágenes de la ignominiosa Barcelona donde otra chavalada, esta vez de cráneo al viento y brazo en alto hacía de las suyas y el rótulo que acompañaba la imagen los presentaba como partidarios de la unidad de España, en un caso, y “constitucionalistas” en el otro. Y es que España es así. A los neonazis se les llama constitucionalistas en los medios y al vicepresidente del gobierno se le llama “El Coletas”. Y yo, que tengo la suerte o la desgracia de compartir carrera con el señor vicepresidente Coletas y que recibí en la universidad lecciones magistrales de importantes constitucionalistas (entiéndase aquí profesores catedráticos de derecho constitucional, no neonazis) no puedo evitar recordar aquello que me explicaban de que la característica principal de la Constitución del 78, lo que la distingue de todas y cada una de las demás constituciones españolas anteriores, es precisamente su apuesta clara por el autogobierno de las llamadas “nacionalidades y regiones”. Pues la del 78 no destaca por ser la primera que garantiza derechos, ni es la primera en establecer una monarquía parlamentaria, ni tampoco la primera en definir a España como una democracia. Pero si es la primera en apostar claramente por la descentralización y el reconocimiento de la pluralidad interna del estado. Otros también aprovechaban la explicación para alabar el sistema autonómico que se había desarrollado bajo el paraguas constitucional, que no encajaba en el modelo federal y tampoco en el unitario. Y es que España es así, que igual te creamos una arquitectura política de descentralización del Estado única en el mundo y la consagramos en la Constitución, que luego a los que se quieren cargar ese modelo les llamamos defensores del orden constitucional.

No han sido nunca de autonomías, la derechona. Ellos han sido siempre más de estructuras provinciales, esas que han servido para controlar a la población, que no han tenido, ni tienen, elección directa por parte de la ciudadanía y han sido siempre un nido de caciquismo y redes clientelares. Cuando en el 78 los hoy constitucionalistas votaron en contra de la Constitución, algunos argumentaron que no era porque no quisieran democracia sino porque no estaban de acuerdo con el autogobierno. Ya lo venían avisando, en 1977, tras el congreso fundacional de Alianza Popular, en el que se rechazó explícitamente cualquier tipo de autogobierno para los territorios, se le preguntó a Adolfo Suárez que qué opinión le merecía que el congreso de Alianza Popular hubiese acabado con gritos de ¡Franco, Franco, Franco! El entonces presidente respondió: - bueno, hay que darles tiempo. Tiempo. 40 años después, viendo las imágenes de Sevilla y Barcelona mi pregunta es la del niño en el asiento trasero del coche: ¿falta mucho? Quizá 40 años más y otras dos generaciones de españoles. O no. Quien sabe.

Y eso que en la época dorada de la derecha en España, cuando gobernaban más de la mitad de las autonomías y el personal del PP a cargo de los presupuestos autonómicos era de decenas de miles de personas parecía que por fin habían aceptado las reglas de juego constitucionales. Hoy vemos que al menos algunos estaban disimulando. De aquella época me contó una anécdota un histórico militante del nacionalismo valenciano al que una vez un guardia civil le preguntó: pero oiga, ¿usted por qué es nacionalista? A lo que mi compañero le contestó: porque para mi lo mejor que le ha pasado a España en los últimos 100 años es el autogobierno y entrar en la Unión Europea y por eso quiero más de las dos cosas. A lo cual, según contaba él, el guardia civil tuvo que darle la razón.

Ciertamente, eran otros tiempos, unos en los que Constitución y autogobierno iban de la mano, en los que a los neonazis se les llamaba neonazis y los fachas no sentían orgullo de serlo porque sabían que lo que pensaban estaba mal. El autogobierno nos trajo libertad, democracia, proximidad, identificación con las instituciones, reencuentro con nuestras raíces… El autogobierno nos trajo prosperidad en muchos sentidos. Nos trajo contrapoder al gobierno central. Nos trajo dignidad como pueblos. Sé de muchos mayores que lloraron al escuchar por primera vez hablar valenciano en la televisión. De repente, existían. Les habían puesto voz. Mi abuelo no lloró, solo miró el televisor fijamente, en silencio, en estado de shock.

Con todos sus defectos, con todo lo que queda por recorrer todavía, incluso con un sistema autonómico quebrado, no cabe duda alguna: el autogobierno ha sido siempre un aliado del pueblo; en sus luchas, en sus anhelos, en sus conquistas. Lo saben los que se congregaban en Sevilla, esos a los que ya les va bien con unas diputaciones provinciales tan caras como inútiles a las que no vota nadie. Esos constitucionalistas que quieren demoler el orden de la Constitución. Esos españolistas cuya manera de querer a España es odiar a todo español que no encaja en su diminuto entendimiento. Esos que usan la bandera para escribir en ella “Vascongadas es España”. Si por ellos fuera, España sería arrastrada de los pelos al redil, al armario, a la sacristía. Después de extirparnos el autogobierno, querrán sacarnos de Europa. Al tiempo. Todo lo que sea empequeñecernos y simplificarnos les acerca a sus anhelos.

En definitiva, lo remataba otro illuminati constitucionalista ayer en twitter, con un sarcasmo finísimo, como es habitual en ellos: “que no las llamen autonomías, que las llamen autonosuyas” Pues eso, ¡que vivan las autononuestras!

Al cas Primor trobem concatenació de contractes d’una empresa a una altra per no fer a la plantilla fixa, acomiadaments per embarassos, banys per a les empleades sense porta, instal·lacions sense aire condicionat, descansos a magatzems infectats de rates, ferramentes de treball (per maquillar a clientes) amb polls i si les treballadores es sindicalitzen a un sindicat que no siga UGT (del qual la representant sindical és la dona de l’amo) les fan fora. A tot açò cal sumar que l’empresa és la segona més rendible dins del sector, és a dir, no parlem d’una empresa amb problemes econòmics. 

Per acabar-ho de rematar, el responsable, l’amo d’este horror, es defineix a ell mateix a les xarxes socials com “manipulador nivel pro, hiena en ratos libres, agitador de aguas de Levante, liador de tacos guapos... y golfista como modo de vida”. 

Davant d’escàndols d’este tipus trobem una vegada i una altra el mateix missatge d’indignació: “no compres aquí o allà”. És a dir, practica la cultura de la cancel·lació. Certament la reacció col·lectiva de no consumir este o aquell producte, no escoltar la música de tal cantant o no veure les pel·lícules d’aquell director és una mena de justícia popular que pot funcionar de vegades. Però quan una societat es pren la justícia per la seua mà (amb tot el perill que això comporta) vol dir que la democràcia i l’estat de dret, estan fallant. Cada volta és més evident com la globalització i el capitalisme salvatge intenten precisament eliminar les proteccions a les més dèbils, intenten que impere la llei del més fort, el “sálvese quien pueda”, això sí, ple de modernor, esnobisme i purpurina.

Perdoneu l'expressió, però a la classe treballadora se li estan rient en tota la cara, se’ls estan truncant les expectatives de vida, furtant la possibilitat de tindre família, de tindre vivenda, d’una jubilació digna, de poder respirar aire pur, de passar temps de qualitat amb la gent estimada… i damunt han d'assumir la responsabilitat d’haver de prendre's la justícia per la seua mà, mentre la riquesa queda acumulada cada vegada en menys mans. A costa seua.

A les persones precaritzades, curreles de tota la vida, amb les noves formes d'explotació ja no els valen les antigues formes de lluita (sindicats clàssics, vagues…) que han anat afeblint-se amb el temps. Ara, el seu únic refugi és la llei, són les institucions governamentals i judicials. 

La dreta ho sap i ha anat heretant carreres judicials de pares a fills des del franquisme, desmantellant el sistema públic i convertint-lo en subcontractes al servei dels més poderosos mitjançant sentències on s’obliga a les administracions a privatitzar serveis.

L’extensió i hegemonització del discurs neoliberal està provocant un canvi de paradigma en l’eix esquerra-dreta. L’actual dreta neoliberal, se sustenta en una aliança enganyosa entre els qui tenen el poder econòmic i la majoria desesperada que es veu en risc de quedar fora del sistema. Un moviment que pretén desfer el poc que queda de l’Estat del Benestar. Per fer-ho no sols es presenta com un moviment amb discurs reaccionari i anti-stablishment, basat en la intoxicació informativa i en la polarització social sinó que, com hem vist a països de Llatinoamèrica com Bolívia o Brasil, es tracta d’un moviment que, per abolir els drets socials, no té problema en atropellar la democràcia, l’estat de dret i l’ordre constitucional. A això cal sumar també el terrorisme de tall neofeixista que s’està escampant a nivells que s’apropen al terrorisme jihadista. Tot plegat, la dreta neoliberal està esdevenint, de facto i per la via dels fets consumats, en la principal amenaça pel sistema tal i com des de la civilització occidental s’havia concebut: Democràcia com a sistema polític, Capitalisme com a sistema econòmic, Justícia Social com a mecanisme legitimador i de redistribució. Tot per substituir-ho per un model on el capitalisme salvatge impera i la llei que funciona és la de la jungla: la del més fort.

Esta situació col·loca a l’esquerra en la paradoxa de ser la defensora d’allò ja existent, la defensora de l’ordre, del sistema. Una esquerra “conservadora” on el conservadorisme té a veure amb democràcia, drets i ordre constitucional front a una dreta “progressista” que entén el progrés a la llatinoamericana: una inevitable deriva cap a l’enriquiment dels més poderosos que implica mort del que s’hi oposa, destrucció del medi ambient i supervivència del qui se sotmet. Una esquerra conservadora que veu reforçada, encara més, esta nova posició per l’emergència climàtica i la consciència ecologista, que l’obliga a fer una mirada al passat, en la manera de fer, en la manera de produir, de consumir, de relacionar-nos amb l’entorn.

És correcte aleshores afirmar que l’esquerra “s’ha convertit” en una ideologia conservadora? No del tot. Els valors que l’esquerra defensa ara són els mateixos que ha defensat sempre, amb tots els matisos i consideracions que vulguem introduir-hi. El que ha canviat no és l’esquerra o els seus valors. És el tauler de joc. És la partida la que ha col·locat a l’esquerra en una situació diferent. No la situació dels anys 60-70 on l’esquerra jugava a l’ofensiva. No la situació dels 80-00 on l’esquerra jugava en un escenari incert. Ara, l’esquerra juga clarament a la defensiva. La dreta, que ja va guanyar el round econòmic en els 80 amb Thatcher i Reagan, va ara a per la victòria sociopolítica total, amb Bolsonaros, Trumps i Abascals. Amb Fake News i xarxes socials. Amb banderes i militars, retirats o en actiu. Davant este panorama, l’esquerra ha de fer fort l’Estat fent-se forta a l’Estat. Des del legislatiu, des de l’executiu, però també des del judicial. Des de l’aparell funcionarial. Amb un peu al carrer, sí. Però amb moltes mans i molts caps a les institucions. Tot per evitar que la dreta neoliberal acabe fent del món un lloc dominat per manipuladors nivell pro, hienes a temps parcial, agitadors d’aigües de Levante, embolicadors de tacos guapos i golfistes i golpistes de la vida.

És per això que quan la dreta valenciana va apostar tota la seua campanya electoral en les municipals a criticar els carrils bici: va perdre les eleccions i que hui en dia ningú no recorda ja que es protestava contra el carri de Regne de València o el de l’avinguda Burjassot. I és per això també que la dreta madrilenya, que va arribar al poder en l’Ajuntament criticant les actuacions de Carmena en matèria de mobilitat sostenible, ha continuat aplicant les mateixes polítiques en matèria de mobilitat sostenible.

Per a qualsevol mirada analítica és evident que l’estratègia de la dreta nostrada de situar-se, sistemàticament, al costat del vehicle privat i en contra dels avanços en democratització de l’espai públic i sostenibilitat no els ha donat cap benefici electoral. Els canvis en mobilitat es perceben per la ciutadania com un canvi social, no polític. A ulls de la gent, inclús dels contraris a estes polítiques, els carrils i les peatonalitzacions són progrés i modernitat, són l'inevitable futur que ens espera. Quan es posicionen en contra, els partits de dreta se situen en el passat, en una etapa ja superada, en eixos 24 anys de govern del PP on no hi van haver pràcticament canvis en esta matèria i València feia història amb el trist rècord de ser l’única ciutat d’Europa on era habitual aparcar en doble fila. 

És per això que sorprèn que siguen també en este nou cicle els carrils bici i les peatonalitzacions el cavall de batalla de PP i Ciudadanos. Ens trobem davant el mandat de la peatonalització de les places: Plaça de l’Ajuntament, Sant Agustí, La Reina i altres obres en places dels barris de la ciutat marcaran el relat de la gestió municipal juntament amb la gestió de la crisi sanitària i econòmica. La dreta voluntàriament i convençuda d’allò que fa, es posiciona en contra d’estos projectes, sense ser massa conscient que són projectes que, malgrat les crítiques que puguen rebre en el moment de l’execució de les obres o un mes després, amb el temps es consolidaran com el gran encert que són. 

Quan arribe eixe moment, al 2023, serà fàcil per a l’esquerra argumentar allò evident: si fóra pel PP i Ciudadanos les places continuarien sent dels cotxes. I la pregunta “revertiran vostès les peatonalitzacions si governen?” serà per a ells com una llosa a les esquenes. 

Al remat, la sensació que queda és que l’oposició critica la recuperació de l’espai públic perquè no té res més a criticar. La qual cosa també parla bé del govern municipal i malament d’una dreta incapaç de traure punta a la seua tasca d’oposició. Per mi, que allarguen tot el que vulguen la seua campanya antipeatonal. Que l’Ajuntament continue recuperant l’espai públic per a la gent i la dreta que continue així, pegant-li voltes al tema, atrapada en la rotonda. 

M’ha vingut al cap este passatge curiós de la Història d’Espanya perquè hi trobe algun que altre paral·lelisme amb el moment que estem vivint. Amadeu I va arribar en un moment de profunda inestabilitat política i de crisi econòmica, amb els carlistes de nou mobilitzats per fer tornar Espanya a l’absolutisme i el procés independentista a Cuba en marxa. Exiliada la reina Isabel II, les Corts Constituents van redactar un nou text en el que es definia Espanya com un estat monàrquic. Una monarquia, sí, però sense rei ni reina. La república no era contemplada com una opció pels poders fàctics del moment i segurament, en aquell moment concret, els revolucionaris republicans i demòcrates no tenien suficient empenta per fer prevaldre les seues tesis (La I República arribaria després de l’abdicació del de Savoia). Així les coses, l’Espanya de l’època es va llançar a la recerca per tota Europa d’un monarca postís.

Més recentment, totes i tots hem escoltat alguna volta eixa frase tan gastada que de tant en tant s’escola en les tertúlies polítiques que diu que “no olvidemos que Franco murió en la cama”. Així és, el dictador va morir al llit i la democràcia gairebé es va precipitar sobre la vida dels espanyols com una pluja que un cel negre no podia contindre ja per més temps. Va arribar més per inevitable que per buscada.

Com va passar amb l’exili d’Isabel II, com va passar amb la mort de Franco, ara de nou, la Història enxampa als polítics espanyols amb el peu canviat: La monarquia borbònica, la clau de volta que subjecta tota l’arquitectura del règim de 1978 s’està autodestruint. Sí, autodestruint. Per voluntat pròpia. Sense insurreccions populars. Sense majories republicanes a les Corts Espanyoles; ni cap debat, ni seriós ni oficiós, al respecte. Comptat i debatut, pot ser ens cal preguntar-nos si, a mesura que avance la descomposició de la vigent monarquia, passarà com al 1975-78 i la República arribarà quasi més per castic que per desig i de la nit al matí tots els monàrquics seran fervents republicans o si passarà més aviat com al 1868-69 i veure’m al ministre Ábalos i a Iván Redondo en una mena de càsting d’Operación Triunfo entrevistant a personatges amb cognoms molt llargs i implorant-los per favor si volen regnar-nos, que tenim solet, paella i sangria.

I és que em tem que, en esta Espanya de nostàlgies i temes tabú, igual que els hi ha hui al Congrés dels Diputats que volen conduir-nos a un franquisme sense Franco, dins de no massa temps hi veurem als grans partits volent-nos conduir a una monarquia sense rei. Serà digne de veure i no dubte que els mitjans addictes al règim seran capaços de convèncer a una mayoría de españoles de com de possible, desitjable i avançada és esta forma d’estat.

Però més que el soroll de tot l’esperpent que vivim i continuarem vivint a l’aixopluc de la carpa de circ de la monarquia, a mi em preocupa més el silenci sepulcral que “regna” fora d’ella. Tracte de pensar (de veritat que ho estic intentant amb totes les meues forces), en el moviment republicà a Espanya. Pense i pense i com diu aquell: no me viene nada. El republicanisme, com a tal, no existeix (no entrarem ací a la qüestió del republicanisme català). No té una forma definida, no té uns partits referencials, no hi ha cap projecte o via dissenyada. Forma part, també, de la nostàlgia. En este cas, de grupuscles d’esquerres arraconats mediàticament i discursiva pel juancarlisme/felipisme dominant. Per molta gent, es tracta d’una foto en color sépia de quatre iaios amb banderes tricolors muntant una paradeta per repartir xapes en una manifestació del primer de maig. I que ningú s’ofenga, perquè no ho dic amb maldat ni amb cap tipus d’alegria. Ni tan sols en el tema de l’obertura de les fosses (tan obvi i tan obscè que hauria de ser indiscutible a una democràcia consolidada), el republicanisme sembla tindre la suficient força com per fer valdre el seu relat.

I a pesar de tot això, és ben conegut que el CIS fa mesos i mesos que no pregunta per la monarquia, i tots i totes sabem el motiu. I jo em pregunte: i no serà que hi ha més republicans i republicanes dels que sembla però que ningú els vol comandar? És que tant ens ha constret i alienat el discurs oficial (el de la infanta que somriu mentre el iaio es fuga i el president del govern lloa el paper de Carrillo en la restauració borbònica) que no som ja capaços de veure les oportunitats històriques ni tan sols quan les tenim davant dels nassos?

Crec fermament que existeix un espai polític ampli, que va més enllà de l’esquerra, que va més enllà del republicanisme tradicional, més enllà dels sobiranismes estatals o perifèrics que considera prioritari un canvi profund del model; una regeneració profunda en l’arquitectura institucional i politicoadministrativa d’Espanya. Un espai polític que té fam de propostes valentes de futur, no de nostàlgies del passat, que vol una eixida cap avant i no una reculada cap arrere. Malgrat la seua existència, este espai està hui en dia políticament desarticulat, doncs les forces regeneradores semblen aspirar solament a posar pegats a l’actual model i l’única opció que planteja canvis de calat ho fa en clau involucionista i lampedusiana. Una articulació republicana, superadora de l’actual model i confederal no sols és possible sinó que esdevé necessària.

 Va dir Manuel Azaña, president de la Segona República que un dels problemes d’Espanya és que tothom es pregunta què passarà però ningú es pregunta què farem. Pot ser ha arribat el moment de parlar del que hem de fer, doncs tot el que havia de passar, ja està passant. 

La debacle de Podemos tiene, en mi opinión, una lectura clara, Podemos ha fracasado como proyecto (pluri)nacional. Hubo un momento en aquella repetición electoral de 2015-2016, en que las confluencias podemistas consiguieron ser primera fuerza en Euskadi: Unidos Podemos/Elkarrekin Ahal Dugu 336.000, 29,28% (Generales 2016); y segunda fuerza en Galicia: En Marea: 411.000, 25,28% (Generales 2015). Y no solo en estos territorios, también en Catalunya, País Valencià, Andalucía y, básicamente, en toda la periferia del Estado, donde los resultados fueron substancialmente mejores que en la meseta. Algunos hoy se preguntan: ¿cómo es posible lo que pasó el domingo? Pero la pregunta correcta es: ¿Cómo fue posible lo que pasó hace 5 años? Y es que hace 5 años se produjo el milagro, se articuló (deprisa y mal, eso sí) un espacio político que apeló a esa gente que quiere cambios profundos en lo social y lo económico en un sentido progresista y se encuentra en ese enorme espacio nacionalmente huérfano que hay entre la idea de España de la derecha y el quererse independizar de España sí o sí, como sea y ya.

Es decir, se apeló a una mayoría social que existe, sobre todo, en las periferias. Y así fue como se produjo la cuadratura del círculo de Podemos: se dinamitó la paradoja de España y las izquierdas. 

Déjenme que les explique en qué consiste esta paradoja, seré rápido: En España existe una izquierda española y varias izquierdas periféricas, a la primera le gustaría ofrecer una idea diferente de España (una idea desde la izquierda), pero no sabe cómo hacerlo; las segundas saben y pueden ofrecer una idea diferente de España, pero no quieren hacerlo. 

Esto, por un instante, dejó de ser del todo cierto, al menos la gente, LA GENTE, sí, esa gente progresista que no es ni facha ni indepe, por decirlo en plata, así lo percibió y como consecuencia las izquierdas se dispararon a porcentajes cercanos al 30% por todas partes, creciendo como champiñones. 

Después de esto, la plataforma morada heredera de Izquierda Unida volvió a hacer lo que sus dirigentes sabían hacer: ser Izquierda Unida. Con el logo en morado, eso sí, pero con la misma cultura política devora-personas y machaca-ilusiones de siempre, con una visión de la pluralidad del Estado basada en la Sexta conectando con la reportera de la playa de Gandia con un bona vesprada para que nos cuente cómo se bañan los madrileños. El concepto “plurinacional” es a Podemos lo que el concepto “republicano” es al PSOE, un concepto sonajero, que agitan de vez en cuando para llamar la atención de alguien y decir: “ey, estoy aquí, eh? No me he ido”. 

Las izquierdas territoriales, por su parte, volvieron a hacer lo que suelen: señalar a Podemos y decir a su electorado: “¿lo veis? ¿veis cómo España no tiene solución? Nosotros a nuestros concellos, nuestras collas festeras  y nuestro municipalismo, a quejarnos de lo mal que nos trata España, que es lo que da fruto”. 

La cuestión es que, a pesar de lo que digan Griso y Ana Rosa, Ferreras y Herrera, Alsina y Barceló… el verdadero problema territorial de España no es Catalunya, es el centralismo. Y esa verdad es cada vez más evidente, más hiriente, más asfixiante, incluso para los concejales y diputados autonómicos de Podemos. Cada nueva sentencia del Constitucional amputando leyes autonómicas es como un hachazo de realidad que limita no solo nuestra capacidad de autogobierno sino nuestro sistema del bienestar y nuestra democracia. La realidad es que existen fuerzas muy poderosas en España que están intentando concentrar todo el poder político en unas pocas manos en un centro hipertrofiado y que por tanto la lucha social (izquierda-derecha), la lucha económica (abajo-arriba)… es también la lucha para que no se lleven a 300 km el poco poder de decisión que aún nos queda sobre nuestras propias vidas (aquí-allí). 

En mi opinión, después de Podemos, ahora la pelota está en el tejado de las izquierdas periféricas. Éstas han hecho una lectura más acertada de lo que está pasando, pues a diferencia de lo que ocurre en Podemos, en sus análisis incluyen la variable nacional y territorial y saben que juega un papel determinante. La reorientación del discurso tanto del BNG como de EH-Bildu es patente, la cuestión de la soberanía (¿Quién decide? ¿Dónde se decide?) conectada a lo social y a lo económico. Sería bueno que las izquierdas periféricas salieran de su zona de confort y que se propusieran articular de nuevo el espacio nacional huérfano de la izquierda, tomando el protagonismo ahora ellas en la ruptura de la paradoja, donde antes Podemos no lo consiguió. Para ello hace falta mucha voluntad, mucha coordinación y una fuerza madrileña/castellana que haga de hermana y no de madrastra.  Si algo nos enseñó Catalunya recientemente es que no habrá democracia para los pueblos (ni posiblemente pueblos) sin una ruptura con el Régimen del 78 que propicie una España diferente y para eso necesitamos todas las manos en todos los territorios. El espacio electoral existe, el momento es propicio, la experiencia acumulada un motivo de esperanza. Me preocupa que, de no ser así, todo vaya languideciendo, haciéndose cada vez más irrespirable, y como dijo mi amigo el domingo: tanta expectación para que nada cambie nunca y sigan siempre los mismos.

La candidatura a aquelles generals es va dir Bloc-Iniciativa-Verds (molt original), la candidata per València fou Isaura Navarro, el logo es va fer a corre-cuita amb el Paint d’un ordinador de la seu del Bloc, el lema era “Units som més” i el resultat va ser el més catastròfic en unes eleccions generals de la història del valencianisme: 29.760 vots, un 1,1%. “Hi ha pobles on tenim regidors i tenim zero vots. Ni els nostres regidors ens han votat” vaig sentir a la seu del Bloc uns dies després.

A l’endemà de les eleccions, recorde que a un fòrum d’internet anomenat valencianisme.com (no existia el whatsapp) algú va pujar una imatge amb unes declaracions d’Enric Morera al diari després de la desfeta electoral. Morera, secretari general del Bloc, declarava: “Hem plantat una llavoreta”. La frase ens va produir a molts en aquell moment indignació, riure i tristesa, tot al mateix temps. La frase l’hem utilitzada moltes voltes per a fer conyes entre companys del partit o per a animar a algú que tenia un mal dia. Una frase per a la història. Una frase que en aquell moment valoràrem com profundament inoportuna. Una frase però, que vista en perspectiva, era absolutament certa.

Qui podria afirmar hui que aquella decisió del Bloc, Iniciativa i Verds, de concórrer junts a les eleccions, amb precipitació i precarietat absolutes, va ser una mala decisió? Qui podria hui negar que, efectivament, allò va ser la llavoreta del que després seria Compromís? I, finalment, qui pot negar hui que aquella va ser una bona decisió estratègica pel valencianisme, l’esquerra i la societat valenciana en general?

Este article té sentit, tant si el resultat del 10N és bo, digne o catastròfic. Crec que pot ser inclús reconfortant si el resultat és finalment dolent. El “huele a leche” de Rivera, alguns ens l’estan aplicant també a nosaltres. Però a mi estes eleccions no em fan olor a llet, a pesar que potser ens en peguem una. A mi estes eleccions em fan olor a llavoreta.

La llavoreta d’una manera reeixida d’articular la proposta política del valencianisme de cara a les eleccions generals i europees, que fins ara hem estat incapaços de trobar. La llavoreta d’una cooperativa política d’àmbit estatal per a generals i europees, policèntrica i no centralista (que no “no-madrilenya”, òbviament), amb una visió identitària alterespanyola (plurinacional) i perifèrica (valencianista), nítidament d’esquerres però amb vocació transversal i sense el llast de la cultura organitzativa i política autodestructiva hereva del PCE.

Crec que a partir del 11 de novembre existirà ja soterrada eixa llavor que Compromís i la Chunta Aragonesista han materialitzat mitjançant un acord amb Más País i Equo, i que estes formacions, al seu temps, han possibilitat per no exercir el paternalisme habitual cap als seus socis d’àmbit no estatal. Crec que eixa llavor pot créixer, crec que pot ser forta. Crec que pot ser revolucionària en el panorama polític espanyol, així com Compromís revolucionà al seu moment el panorama polític valencià. Serà difícil, ho sé. Caldria molta voluntat i molta generositat. I sí, una immensa dosi d’equilibrisme entre l’Espanya de la Meseta i les perifèries.

Pot ser mai acabe de germinar, però jo tinc ganes de parlar d’açò amb els nostres germans de Més per Mallorca, amb els andalusistes, amb els gallecs etc. Ho pense i ho veig clar. Crec que hi ha un espai ampli, com van demostrar les primeres confluències Podemos+partit territorial. Un espai que si s’articula bé és capaç de disputar-li al PSOE l’hegemonia de l’esquerra i a la dreta l’idea d’Espanya. Pot ser mai acabe de germinar, però feu-me cas, l’oportunitat està, ho sé, estes eleccions fan olor a llavoreta.

Así que tenemos a Pedro Sánchez cuán Quijote, montado en su falcon Rocinante, y con su Sancho Panza Redondo buscando afanosamente el preciado relato por los altiplanos de Castilla. Desde abajo se lo miran los tres gigantes de la derecha, que de molino tienen poco, ellos ya han encontrado su relato propio: “la izquierda es incapaz de ponerse de acuerdo, ¡vote a la derecha!”. ¡Rayos! ¿Cómo pueden ser tan buenos? Es simple y lógico, cualquiera puede entenderlo, cualquiera puede comprarlo. “¡Eso presidente, eso necesitamos!” – le dice Sancho Panza Redondo a Sánchez desde la butaca de al lado del falcon.- “Un relato lógico y que entienda todo el mundo!”. Se encuentran luego con Pablo Iglesias, el caballero de los espejos, al que Sánchez no puede mirar directamente, pues vería reflejada en él toda su propia incompetencia. Iglesias también tiene un relato y sí, también es simple y creíble: “El PSOE nos ha engañado, quiere pactar con la derecha, si eres de izquierdas, vota Podemos”. Todos tienen relato menos él, pues eso de que él “quería formar gobierno con Podemos pero sin Iglesias pero con Podemos dentro pero con Podemos fuera pero con la abstención de la derecha y a ver si Albert recapacita y pactamos pero como no pues entonces no me queda más remedio que convocar elecciones porque las ofertas 1,2,3,4,5,6 y 7 de Podemos no son aceptables y todos son malos menos yo” ni es simple, ni es lógico ni es creíble ni es un relato. Es una patraña que no se la cree nadie. Pero que no sufra Sánchez que todavía tiene tiempo hasta el 10 de noviembre de encontrar un relato. Es muy importante que lo haga, pues el relato es la clave de todo. Cuando lo encuentre, por fin podremos abordar el relato climático, hablar de cómo se han disparado los alquileres del relato inmobiliario, mejorar los relatos laborales de los trabajadores, solucionar el problema de infrafinanciación de los relatos autonómicos, relatar lo de Catalunya, declarar las comarcas azotadas por DANA como relato catastrófico. Reducir los relatos de espera en Sanidad, relatar las pensiones conforme al IPC, analizar por qué el relato de la luz en España es el más caro de Europa o aumentar el salario mínimo para que la gente pueda llegar a final de relato…

Que digo yo que igual va siendo hora de que les hagamos saber a Sánchez y al PSOE que nos da igual su relato, que de relato no se come, que de relato no se avanza, que estamos hartos de su juego de trileros, de su incompetencia, de su cínico tacticismo, de su poco sentido democrático y de estado, de su nula voluntad y capacidad para el diálogo. La única cosa buena de todo esto es que el 10 de noviembre podremos hacérselo saber.

Esto fue muy revelador. Miren, en unas elecciones lo más importante es la pregunta. Quien consiga fijar la pregunta no tiene seguro ganar, pero juega en casa. Delimita el terreno de juego en el que se desarrollará la campaña. Yo tenía clara cuál era la pregunta que quería que marcara esta campaña: ¿Ribó debe continuar? Y también estaba seguro de cuál sería la pregunta que querría instalar la oposición (tanto PP como Ciudadanos): ¿carriles bici sí o no? Y ahora sabía que la pregunta de mis adversarios era una mala pregunta: ir contra lo inevitable no moviliza, frustra.

Eso abría una ventana de oportunidad a revalidar la alcaldía en una ciudad donde, de facto, la mayor parte de la gente es de derechas. Pues precisamente, si tu rival tiene más gente que tú, tu principal baza es que sus votantes no se movilicen. Al errar en la pregunta, la derecha nos estaba haciendo un regalo: la posible desmovilización de su electorado.

Aún así, el escenario postCatalunya con una derecha radicalizada y movilizada en toda España y un PSOE renacido en plena cresta de la ola como refugio de una izquierda atemorizada ante el resonar de los cuernos de la hordas orcas, continuaba siendo extremadamente adverso.

¿Qué más podíamos hacer? Teníamos una encuesta. De diciembre (plena oleada de VOX, postandaluzas). La encuesta nos decía que la marca Compromís aguantaba el tipo en València, nos situaba en un 24%. La hegemonía en el bloque de la izquierda seguía asegurada, aunque los medios han jugado a promocionar a la candidata socialista y vender un sorpasso imposible, la amenaza real seguía siendo la derecha. Y entonces apareció el dato Ribó. Ribó nos catapultaba al 29.9%. Era el candidato preferido por los votantes de la izquierda, tanto los de València en Comú como gran parte de los del PSOE lo preferían de alcalde. Ya intuíamos su liderazgo, ahora sabíamos hasta donde nos podía llevar. Además, el dato era coherente con la pregunta que queríamos instalar (¿Ribó debe continuar?).

Pero no bastaba con eso. Quedaba la parte más difícil de todas: movilizar a la izquierda. ¿Cómo sacas a la izquierda a votar? Hay dos opciones. La primera es a través del miedo a la derecha y a la ultraderecha. Eso funciona pero no es nuestro estilo. Creo que a la gente conservadora se la moviliza con el miedo, pero a la gente valiente se la moviliza con la ilusión. Nuestra campaña debía ilusionar, centrarse en los valores que nos habían llevado a la alcaldía cuatro años atrás y los que habíamos desarrollado durante la legislatura: responsabilidad, pluralidad, valentía, liderazgo, diálogo, proximidad. Tenía que ser una campaña en positivo, una campaña de propuestas de futuro y proyecto de ciudad, que desarrollara la pregunta: ¿Ribó debe continuar? Sí, pero ¿por qué?

La campaña, por tanto, debía estar centrada en la figura del candidato, debía ser en positivo, debía evitar movilizar a la derecha y continuar ilusionando a los valientes. Así nació “Jo amb Ribó”. Una campaña que se ha centrado en la figura de Joan, pero apelando a cada uno de nosotros para que nos sintiésemos interpelados (Jo amb Ribó, ¿y tú?). Una campaña que ha tenido dos niveles, el que ustedes han podido ver: los actos en los barrios, con la gente, las propuestas y proyectos de futuro, el material y los repartos, los voluntarios y las candidatas, las cartas a casa que empezaban diciendo: Hace cuatro años abrimos una puerta a la alegría... (¡El balcón!) para resucitar la emoción de aquellos días; y otro nivel mucho más sutil que hemos trabajado en los barrios de derechas (que gracias a esta estrategia ahora lo son un poco menos) y que quizá algún día les cuente. Todo esto mientras la derecha hablaba durante toda la campaña de revertir carriles bici. El resultado ya lo saben: Ribó sigue pedaleando hacia la València del futuro.

Pero Amadeu, entonces ¿cuál es el símbolo del cambio? - me preguntaba un simpatizante y amigo la noche electoral. ¿Aún no lo sabes? ¡Sois vosotros! Siempre lo habéis sido. Las valencianas y los valencianos valientes que lo habéis hecho posible por cuatro años más. Ahora me vuelvo al Delorean, os espero en el 2023 y espero veros llegar sonriendo y en bicicleta.

*Amadeu Mezquida, director de la campaña electoral de Compromís València

A los que no somos ni del “a por ellos” ni del “me tiro al monte”, se nos abre una ventana, un finestró que diríamos en valenciano, de esos ventanucos pequeños que son más agujero en la pared que ventana pero que dejan entrar en determinados momentos del día un rayo de luz poderoso que ilumina levemente la estancia. Y hay que decir que nuestra estancia ha estado a oscuras demasiado tiempo, huele a cerrado, a viejo, se siente la humedad, hace frío. En esta estancia, llamada España, cada vez más opaca y tenebrosa, algunos comenzábamos ya a tener miedo, miedo psicológico y miedo físico. Miedo de dar nuestra opinión en las redes, miedo de alzar la voz demasiado alto. Miedo de España, de su España, de la “España de mierda”, que no solo es la del libro de Albert Pla ni la de la polémica de Amaia y Alfred, sino que es la España que nos quieren imponer como oficial e inmutable, estrecha y lúgubre, la España donde no cabemos todos y a los que no lo hacemos se nos tacha de antiespañoles.

Dice Juan Carlos Monedero, y en esto le doy la razón, que la idea de España es la idea de la derecha española, que se puede establecer un relato ininterrumpido que va desde Don Pelayo a Dolores de Cospedal. Dice Monedero que la izquierda no tiene un relato de España, y añado yo que tampoco existe un relato compartido, social, despolitizado o despolitizable. Así como la idea de Francia está basada en valores republicanos: libertad, igualdad y fraternidad que son ampliamente asumibles; la idea de España apela continuamente a monarquía, tauromaquia y devoción a la Virgen, todo aderezado con un supremacismo de macho ibérico basado en la máxima “soy español, a qué quieres que te gane”. No resulta muy transversal, que digamos.

La moción de censura a Rajoy no parece que vaya a provocar grandes reflexiones ni autocríticas en el insigne partido representante de la vieja España de siempre. Tampoco parece que Ciudadanos, los de la nueva vieja España de siempre, tengan intención de soltar el pie del acelerador. Todo apunta a que seguirán su carrera hacia el extremo derecho del tablero, promoviendo el discurso de la crispación, del choque de trenes, del guerracivilismo. Me refiero también a “las trompetas del Apocalipsis” que no pocos periodistas han vaticinado que sonarán en radios y periódicos cada día a partir de ahora. Pero resulta que, paradojas de la vida, es precisamente esa deriva al radicalismo españolista la que hace posible que el ventanuco, el finestró, tenga opciones reales de ensancharse.

Pedro Sánchez, y no solo él, tiene una oportunidad de oro para demostrar que es posible gobernar para la pluralidad y desde la pluralidad, como ya ocurre en muchos de los principales ayuntamientos, como ya ocurre en algunas autonomías, como la valenciana. Tiene la oportunidad de articular ese enorme espacio que queda entre los que quieren salvar España del separatismo y los que quieren separarse de España para salvarse. Ese espacio político central (que no de centro) de los que entendemos que la política está para el pacto, el diálogo y la negociación y no para la represión y el meterle miedo a la gente. Hay quien dice que con unos Presupuestos Generales comprometidos Sánchez solo podrá limitarse a la política de gestos, ¡gestos! ¡Como si fuera poco! Teniendo en cuenta que los gestos que hasta ahora teníamos eran del tipo “ministros cantando el novio de la Muerte” no saben cómo de necesitados estamos algunos de gestos. Es con gestos que saldremos de este escenario del choque de trenes, es con gestos como se puede lograr que las aguas de la política vuelvan al cauce del sentido común, de la democracia, de la discrepancia, del diálogo y del desencuentro, y que nos dejemos ya de lenguajes bélicos, de encarcelamientos, de palos policiales, de amenazas y estados de excepción. Se abre un espacio para transitar, ese espacio existe en la sociedad, la mayoría de los ciudadanos no queremos crispación constante, no queremos que se nos enfrente a unos contra otros, no queremos hacerle la guerra al vecino. Entre la “España de mierda” y romper España hay luz, hay unos valores socialmente mayoritarios a promocionar, hay una España por construir, no a la que salvar, la pluralidad de fuerzas que posibilitaron la moción han de entender esto y Sánchez ha de llevarlo a cabo. Le deseo buena suerte.

L’argument utilitzat per Compromís és, també, el de la coherència. Compromís no votarà a favor d’una urgència en una qüestió de finançament fins que precisament la principal urgència, que hauria de ser la de la reforma del finançament valencià, no es resolga d’una manera justa per als ciutadans i ciutadanes que cada dia s’alcen, viuen i treballen en esta terra i veuen com els seus esforços valen menys que els de la resta. La decisió de Compromís al Congrés ha tingut ressò, ha descol·locat a molts, a dreta i a esquerra, ací i allà. Però és esta postura veritablement coherent? i, sobretot, és útil?

La coherència en este cas té dos cares. En primer lloc és coherent des del punt de vista de l’esquerra i la regeneració democràtica que Compromís ve abanderant al País Valencià des del seu naixement. Sense entrar en si els models de finançament foral de Navarra i Euskadi són o no són un privilegi i són o no són justos, el que està clar és que en el cas que ens ocupa esta “urgència” té una raó de ser de: l’aprovació dels pressupostos de Rajoy per part del PNB. Ja va passar fa uns mesos quan també algunes veus, especialment des del PP, reclamaren a Compromís seure a mercadejar “como ha hecho el PNV” uns pressupostos amb el partit polític més corrupte d’Europa. Haguera sigut del tot incoherent amb el discurs d’esquerres i de regeneració democràtica en aquell moment fer allò que des de la dreta es demanava (sense oblidar també que haguera estat inútil ja que el PP tenint els vots del PNB, no en necessitava més per traure endavant els pressupostos, cosa que sovint s’obvia) i igualment és incoherent ara contribuir al manteniment de M. Rajoy un any més al capdavant del Gobierno de España.

L’altra cara de la coherència deriva, precisament, del fet que Compromís no té les mans lligades, no ret comptes a Madrid de les seues decisions ni s’ha de fer perdonar per ningú, sinó que respon davant del seu poble, el valencià. Es definix com a partit valencianista i, per tant, coherentment, avantposa en este cas els interessos del seu poble, que més que interessos són urgències i necessitats flagrants, als interessos d’un tercer. “No anem a donar urgència a millorar el finançament d’una comunitat més rica, mentre nosaltres, els pobres, que ho som alhora que contribuïdors nets al sistema de solidaritat interterritorial, no veiem resolta la nostra discriminació de dècades d’infrafinançament sistemàtic”.

Algú podria pensar que és incoherent votar en contra d’un règim al que tu també aspires com és el concert, però ací cal tindre en compte dos coses: una, no es vota en contra del fons sinó de la forma (la urgència per a salvar a Rajoy i els seus pressupostos i el menysteniment que suposa a la qüestió valenciana) i dos, compte perquè un concert econòmic valencià ara, és a dir, en la situació d’empobriment i endeutament a la que ens han abocat podria conduir a la inviabilitat de l’autogovern en alguns aspectes en els que ara mateix la Generalitat té competències. A més, és que després de dècades sent contribuïdors al sistema, pagant fins i tot a altres comunitats més riques, anem a renunciar, ara que el nostre poble ho necessita, a la justa solidaritat que ens pertoca? Què no som la comunitat autònoma que amb més legitimitat pot exigir ara mateix una compensació i una millora substancial? Renunciar a això, no batallar per això seria perjudicial per al conjunt de la nostra societat.

Per tot açò trobe que la postura de Compromís és coherent. No sols és impecablement coherent amb els seus valors i la seua ideologia sinó que a més a més suposa un gir estratègic interessant en l’explicitació del problema i del poder valencià. Compromís, amb este moviment, acaba de col·lar al poble valencià per la porta de darrere en la festa privada dels equilibris i la distribució de poders de l’Espanya autonòmica, eixa festa en la que molts s’han esforçat històricament per a que sols Galícia, Euskadi i Catalunya estigueren convidades.

Compromís abandera la causa dels valencians i valencianes com a nou actor a tindre en compte en qualsevol negociació financera i territorial, el missatge que envia és clar: “no a costa dels valencians i no sense els valencians”, és la nova veu dels oblidats i dels perjudicats per un sistema imperfecte on qui més plora més mama i que al nostre país, pel mutisme polític que ens ha governat, ha ajudat a un empobriment generalitzat. El valencianisme s’ha fet major i reclama el seu paper en peu d’igualtat amb els altres territoris i actors que es mouen en el tauler de joc territorial i això, òbviament, també és coherent, no sols amb la trajectòria de Compromís sinó amb la de qualsevol moviment identitari que aspira a transformar i millorar seriosament la seua societat.

Con el affaire catalán estamos asistiendo al momento más álgido de la lucha secular entre la España centrípeta y la centrífuga, es decir, entre la que se quiere replegar y la que se quiere desplegar. España tiene un cuerpo como cualquier otro: es ancha de caderas y estrecha de cintura, tiene el culo carpeta y tiene los muslos finos pero los gemelos gordos. España es como es y ya está. El problema viene cuando quieren meter a España en una talla 36, que rebosan michelines por todas partes, que no cierra el botón ni sube la cremallera. En la Transición se evidenció lo que había, no somos una modelo escuálida de pasarela, somos una hermosa y lozana moza. Con las autonomías a España se la enfundó en una talla 40 y España respiró por fin: ya subía la cremallera, el pantalón hacía bolsas en la entrepierna, sobraba tela por detrás y faltaba por los lados, las costuras se resentían al sentarse pero oye, al menos en este pantalón España cabía y podía salir a la calle.

¿Qué está pasando ahora entonces? Pues que nos están encogiendo el pantalón. Eso a veces pasa, lo hemos usado mucho, lo hemos lavado mucho, concretamente lo hemos llevado a lavar a una lavandería llamada Tribunal Constitucional, y entre lavado y lavado el pantalón ha encogido. Encogió sobretodo en el 2010, de la lavadora salió una 38 y medio y el michelín catalán sobresalió por encima quedando fuera del pantalón. España anda incómoda desde entonces.

Parecería lógico que ante esta situación los que quieren mucho a España se sentaran a hablar sobre un nuevo pantalón, uno que por fin no solo se pueda llevar sino que se pueda lucir, que quede bien, que sea cómodo. Pero los que dicen querer a España lo que en realidad aman es la talla, en realidad sueñan con una España de pasarela Cibeles, una España sin caderas, con cinturita y piernas largas, y finas. Son esos que siempre nos están diciendo que España tiene sobrepeso, los que se meten con nuestras estrías y nuestra celulitis, los que quieren que España se opere las tetas. Sueñan con una España que no existe y por eso nos ponen un pantalón que no nos cabe.

Vivimos tiempos confusos, una reducción de tallas a la carrera, hace ya tiempo que el Estado inició una tendencia recentralizadora, una tendencia de repliegue, de embotamiento. Hace ya tiempo que cualquier norma autonómica que propone algo novedoso es recurrida al Constitucional por los obsesos de la 36. Ahora estos obsesos están poniendo de moda otro número: el 155. Artículo que siguiendo con el símil de moda sería un corsé estrangulador: Intervención de la autonomía y, por tanto, voladura de los acuerdos de la Transición. No se trata sólo de Catalunya, ya llevamos 3 comunidades autónomas a las que los de la 36 han amenazado con el 155: Euskadi, Castilla La Mancha y Navarra. Ya no vamos por la 36, esto debe ser ya una 34, están encogiendo el pantalón hasta los límites de lo soportable, hasta los límites de lo democráticamente asumible.

Se escudan en la legalidad, esa que cumplen dependiendo del artículo constitucional del que se trate. La legalidad por encima de la democracia, la legalidad por encima de la voluntad del pueblo, la legalidad por encima de la España real. Pareciera que quisieran dejar fuera a los independentistas, no caben en el pantalón que ellos llevan en mente, no caben, dicen, porque son contrarios a la Constitución. Debemos entender, otra vez por conclusión lógica, que después de los independentistas vendrán los republicanos, pues obviamente tampoco caben, después quizá los laicos, quien sabe si llegarán a interpretar que los progresistas en tanto que partidarios de cambiar las leyes también quedaran fuera de la legalidad y por tanto del pantalón.

Y así es como la España de la 36 nos lleva a la España del 36, la que da miedo, la que deja fuera a la mitad o más de los españoles. Esa España no es España, no defienden España, defienden un prejuicio, es la tiranía de la talla imposible. Una talla donde no cabemos todos. Una talla que nos oprime. Es la dictadura de la 36.

Lo preocupante es que esta realidad “madrileñizante” trasciende lo meramente futbolístico y es que, en las últimas décadas, hemos visto como Madrid ha pasado de ser la capital política y administrativa de España a ser también su capital económica, mediática y su centro total: el kilómetro cero de todas las cosas. Cuando los políticos y los medios de comunicación hablan de España, de sus intereses, de sus necesidades, de sus retos… cada vez más el concepto “España” se utiliza como eufemismo de otro bien distinto: “Madrid”.

Solo así se entienden cosas como el notable aumento de información sobre el ayuntamiento de Madrid en las televisiones estatales, institución a la que se refieren muchas veces ya como “el ayuntamiento” a secas o que digan “la presidenta de la comunidad” cuando hablan de Cristina Cifuentes, Presidenta de la Comunidad de Madrid. Esta deriva va in crescendo. Acostumbrados estamos ya desde hace décadas a que, por ejemplo, cuando se habla de la “operación salida” en vacaciones, se hable en realidad de la operación salida de los madrileños hacia otras comunidades o que cuando dicen eso de: “hoy hemos salido a la calle para ver qué opinan los españoles” todos los entrevistados tengan como decorado de fondo la calle Serrano y la Puerta del Sol. “Cuéntame” la serie bandera de la televisión pública, la que lleva más años emitiendo, nos cuenta la vida de una típica familia española en nuestro pasado colectivo reciente, una típica familia española… de Madrid. El filtro centralista llega a tal extremo que una serie como “El chiringuito de Pepe” que transcurre en Peñíscola, nos muestra una realidad más cercana a un Carabanchel teletransportado junto al Mediterráneo que a la verdadera idiosincrasia, cultura y tradiciones de esta localidad castellonense.

Esta madrileñización de los medios estatales, como valenciano, se me hace todavía más clara al carecer de una televisión pública valenciana que me informe sobre las cosas que pasan en mi tierra, ya que en las teles estatales solo hablan de València para denunciar la corrupción del PP (señores a ver si se van enterando que los corruptos hace 2 años que ya no gobiernan València) o para informarnos de que hace tan buen tiempo en Benidorm que ya hay gente en la playa a pesar de estar en el mes de abril (mucha de esa gente son turistas madrileños, por supuesto). Por no hablar de los continuos errores en la rotulación de los telediarios donde no pocas veces se pueden leer fallos garrafales como: Morella (Alicante) u Orihuela (Murcia) mostrando no solo desconocimiento sino carencia total de interés y respeto.

Pero no solo de medios de comunicación va la cosa. En los últimos años, hemos asumido también, con lastimosa resignación,que toda la política de transporte se haga a mayor gloria de la capital, los AVE conectan diferentes puntos de España con Madrid, y así el madrileño puede irse el fin de semana a la playa de Gandia a tomar el sol o a Sevilla a hacerse fotos frente a la Giralda con mayor comodidad mientras los cercanías de València, por ejemplo, sufren de recortes y horarios imposibles. El tráfico aéreo se concentró también en la flamante T4 de Barajas, y así, para realizar la mayoría de viajes internacionales, todos los españolitos deben pasar por Madrid. Por no hablar de las M30, M40 etcétera que distribuyen el tráfico y lo desvían hacia todos los rincones de España o las ruinosas autopistas que ha habido que rescatar, que también están en Madrid, aunque las hemos acabado rescatando todos los españoles.

Muchas de las principales empresas, sean valencianas, catalanas, andaluzas o cántabras, tienen su sede central en Madrid y es allá donde tributan. Así pues Madrid se convierte en succionadora de recursos de las periferias. Los Ministerios, la estructura general del Estado, los tres poderes, las dos cámaras de representantes, el Tribunal Constitucional… todo está en Madrid, la que es, por supuesto, la comunidad que más ministros ha tenido en la historia de la democracia.

Ante todo esto, lo que ya cuesta más de digerir es que ahora se pretenda que también el corredor mediterráneo, ese que había de conectar todo el arco por la costa desde Algeciras a Francia, pasando por los principales puertos de España, se quiera hacer pasar por Madrid y, por consiguiente, añadir una nueva infraestructura radial que redunde en beneficio del centro y en detrimento de los territorios mediterráneos. Otra vez. Que nadie dude que tan brillante idea seguramente surgió entre copas y puros en el principal espacio de toma de decisiones político-económicas de España: el palco del Santiago Bernabeu.

Espectáculo bochornoso es también ver como en los Presupuestos Generales del Estado el que parte y reparte se lleva la mejor parte y contemplar cómo los gobiernos autonómicos van pasando de ministerio en ministerio implorando algunas migajas para llevarse al plato. Todo esto mientras las comunidades que tienen mayor capacidad de presión se llevan el gato al agua ante la mirada famélica de sus hermanas menos afortunadas. Luego vendrán a hablarnos de la igualdad entre todos los españoles los que mercantilizan las inversiones del Estado y las venden al mejor postor provocando diferencias abismales entre ciudadanos de diferentes territorios, fracturando así la cohesión social del país que aseguran defender.

Lo que pretendo hacer ver con todo esto es algo muy simple: España ya no es España. España es Madrid ampliada. Han convertido en universales sus intereses particulares. El españolismo, ya de por sí un nacionalismo monolítico de corte conservador y acastellanado, mutó primero en centralismo descarado y ahora es ya otra cosa: es madridismo político. En España ya no hay estadistas, la mirada de sus políticos, esos que dicen defender los intereses de la nación mientras la exprimen y la fragmentan, no alcanza a ver más allá de la M-30.

Luego, los hay que dicen haberse enterado de todo esto, que desde la Complutense de Madrid han comprendido que España es plural, que hay gente viviendo y trabajando más allá del Manzanares con problemas diversos y circunstancias diversas y que con ellos un cambio de relato para España es posible. Pablo Iglesias empezó hablando de procesos constituyentes (en plural), luego pasó a hablar de proceso constituyente (en singular) y ahora habla de echar a Rajoy y hacerlo rápido. Pablo Iglesias que, cuando Compromís se ha desmarcado de su moción de censura, se ha apresurado a hablar de deslealtad política y ha insultado a la formación valenciana tachándola de muy conservadora. Y hasta aquí llegó su comprensión complutense de la pluralidad de España. Un Pablo Iglesias que parece no entender que allá donde obtuvo mejores resultados electorales fue donde se coaligó con fuerzas del terreno (En Marea, En Comú Podem, A la valenciana…), un Pablo Iglesias que debería preguntarse porqué el congreso del Podem valenciano lo ha ganado, enfrentándose a dos aparatos, la candidatura que enarbolaba la bandera de la autonomía organizativa respecto a Madrid.

Pero no, todo esto no se entiende en la dirección central de Podemos. Tampoco se entiende en la de Ciudadanos, que ha destituido a su portavoz en les Corts Valencianes, Alexis Marí, por denunciar lo obvio: la infrafinanciación valenciana y la complicidad de su partido en un reparto de recursos claramente discriminatorio. Acusado de hacerle el juego al nacionalismo valenciano se le ha apartado y ahora se le quiere forzar a abandonar el partido.

No lo entienden. No lo entienden los que durante años han gobernado en España y la intentan convertir en el Gran Madrid, no lo entienden los que en teoría venían a cambiar el estado de las cosas: señores, aquí los que intentan imponer al conjunto una visión de parte son ustedes. Operan bajo los parámetros de una España oficial, artificial y homogénea de corte madrileño que no se corresponde con la España real, plural y diversa, y están agudizando problemas territoriales en lugar de resolverlos. Y es que señores, permítanme que les diga que aquí el principal problema de nacionalismo lo tienen ustedes. Ustedes han creado, son y representan el madridismo político.

Amadeu Mezquida es politólogo y asesor de Compromís en el Ayuntamiento de Valencia.