ES BIEN SABIDO QUE LAS HAMBURGUESAS PUEDEN SER: ENTRADAS EN CARNES, VERDULERAS, PICANTES, RESULTONAS, SOLTERONAS, EMPERIFOLLADAS, PLANCHADAS, REFRITAS, ESPECIALES O CLÁSICAS… PERO TODAS, SIN EXCEPCIÓN, IGUALMENTE TENTADORAS…

¿Te apetece probar la mejor hamburguesa de la ciudad?

—

Doncs no, no em ve de gust.

Aquesta és la filosofia del negoci “La Burguesa” que ja té 4 locals a Barcelona. Gràcies a la informació que em va enviar una amiga he descobert que al Carrer Tuset, 15 hi ha un restaurant on no hi aniré mai. Per dos motius: el primer, sóc vegetariana; el segon, és un lloc esgarrifós amb una imatge corporativa sexista. Emula esquarterar una dona com a reclam publicitari per incitar a cruspir-te un combinat de carn amb patates. S’hauran herniat de pensar com fer un joc de paraules entre “Hamburguesa” i “La Burguesa”. Hauran cagat a gust després de penjar el cartell de la tronada imitació de “La Maja Desnuda” de Goya en el que la dona apareix com si fos un porc, una truja, i la tallessin a trossets.

Ja no és només perquè m’estimi als animals, és que m’estimo les dones! És que teniu un restaurant que em fa vomitar. Vull posar mil fulls de reclamació, però no vull entrar per la porta. Vull dir a cada persona que vulgui asseure’s a les vostres cadires modernetes-vintage que se'n vagi a dinar a casa!

Voleu tallar la dona a pedaços, fragmentar-la en parts petites per vendre’ns la seva carn? N’hi ha de molts tipus, no us ho penseu! Ens convideu a demanar “pezuñar”, tallar el “pescuezo”, tastar la “chica liguero” i endinsar-nos als sabors del “pecadillo”… Però, que us heu begut l’enteniment?

Segur que en aquest cos tallat amb línies discontínues trobes la teva part preferida per esquarterar, perquè no n’hi havia prou amb matar els animals i servir-los entre fulles d’enciam i pa de sèsam, també ho farem amb les dones. Ah, no!, que ja ho fèiem! És només un recordatori de com de bo i saludable n'és tallar el cos de les dones, vendre’l per parts, anunciar-ho a la paret, a les xarxes socials i voler fer gràcia amb el nom i les referències a la burgesia com a valor afegit del vostre negoci. I la clientela, lluny d’adonar-se que menja sota un cartellera indignant, endrapa carn per saciar la gana del patriarcat. Una gana que en realitat no és gana, perquè nosaltres de gana, no n’hem passat,però menjar-se una senyora hamburguesa és el millor que hi ha…

Quina part és la que més t’agrada?La faig crua, al punt o molt feta? Acompanyo el colze de la dona amb patates? Vol un refresc amb aquesta verdulera? Li posa a la clientela “en safata”, perquè no pensi, perquè se senti satisfeta i no exerciti l’esperit crític. Els noms de les hamburgueses són: Verdulera, La Mamma, Viuda alegre, Catalana, Sueca, Jamona, Madame…

La feminitat, en l’imaginari social, està mutilada. Per tal d’aconseguir aquest ideal has d’amputar-te, retallar una mica de tu mateixa, els teus desitjos, somnis, habilitats… Per encaixar has de renunciar i donar el teu cos al domini públic, al millor postor. Ja vaig parlar-vos del Body Magic, recordeu? 

Ens posen al forn, com a una gran col·lecció de cupcakes. Som saboroses, acolorides, decorades… i se’ns mengen. Tenen gana de nosaltres, dels nostres nutrients. Ens fornegen i a deglutir! La societat caníbal se’ns menja. El cos importa fins que ja no importa. Fins que ja no és bell, ni funcional ni decoratiu.

Després del rot ve el “bon profit”.

La aparición en un programa de televisión de la jovencita Alyssa Carson propició un rastro asqueroso de comentarios en las redes sobre sus orejas

Ahora sí, llevo todo en enero buscando el momento de volver a re-emprender el blog, guardando artículos e ideas para enlazar. Y definitivamente me ha hecho falta encender el ordenador y ponerme a picar, tal cual, el primer artículo del año. Es sábado por la mañana. A esa hora normalmente duermo, pero me he despertado antes de que sonara el despertador y eso, amigas mías, como bien saben, no suele pasar... Así que ahora tengo un rato antes para redactar.

He desayunado, he cocinado unas verduritas, y me he sentado en el sofá, con la bata, bien envuelta, y he empezado a curiosear Instagram y Facebook, y claro... me ha aparecido este vídeo y ha sido la excusa perfecta para poner manos a la obra. Podría decir que es el vídeo más espantoso que he visto en mucho tiempo.

Y ahora es lunes y ha sido todo un poco de escritura interruptus, o como se escriba. (quería sonar a latín). Han pasado 2 semanas. Tuve que salir de casa corriendo por un tema de inundaciones laborales que no vienen al caso, pero que pararon en seco mi inspiración y ya no sé de qué vídeo os estaba hablando, mi cerebro lo ha borrado completamente. Si lo encuentro ya lo pondré!

Y ahora es miércoles y casi un mes después de ese día me siento otra vez con ganas y no ganas de escribir. Con ganas de tirar la toalla o de ponerme la manta a la cabeza. Tampoco recuerdo por qué dejé de escribir el lunes.

No he entendido nunca las ollas a presión. No se si el mecanismo aquel por donde sale el vapor se debe dejar cerrado o abierto. Lo vuelvo a entender y me olvido. Pues yo ahora mismo soy como esta olla a presión, que no sabe si cerrarse con todo el vapor, silbar, o estallar.

Podéis pensar que tengo mala memoria, pero en realidad no es así, soy bastante buena, pero supongo que selectiva o caprichosa. Y me pregunto, ¿también lo soy yo de selectiva y caprichosa? ¿Es pedir tanto? ¿Es tan difícil lo que quiero? ¿Por qué el universo me lo está poniendo más difícil de lo que pensaba?. Siento que nadie me entiende, ya que no vive dentro de mí, con mis sueños, con mis miedos y mis anhelos. Hay deseos que te retuercen la barriga, hay esperanzas que te cambian lo que creías, cierto, hay sentimientos que ya no sabes si son tuyos o te los han dejado en prenda.

Hay escrituras que se convierten en terapéuticas, y digo “tierra” porque me hacen tener los pies en el suelo, pero vaya, soy signo de aire y siempre estoy en las nubes, así que esto de aterrizar no siempre me satisface. No os contaré que tengo. Podéis deducir todo lo que queráis, puede que no me pase nada. Quizás soy como una canción y su estribillo, y tengo que volver a empezar para sonar de nuevo, pero al impasse, en la pausa, así como quien no quiere la cosa, o así como quien lo quiere todo...

Recordaré los insultos a la jovencita Alyssa Carson que se está preparando para ser astronauta con 15 años! Yo también quería ser astronauta de pequeña! Esta chica es políglota, es la primera persona en conocer todos los centros espaciales visitables de la NASA que están repartidos por todo el mundo, y se entrena cada día para conseguir su objetivo de ir a Marte, todo ello siguiendo los cursos de secundaria que le tocan. Su aparición en un programa de la tele propició un rastro asqueroso de comentarios en las redes sobre sus orejas. Da conferencias, tiene su propio portal y los comentarios ofensivos van a parar a como tiene o no tiene las orejas. ¿De verdad? Quizás ahora entiendo eso de ir a Marte, es para emigrar...

Y esta putrefacción de gente me ruboriza, sí, de vergüenza ajena. Pero como se trata de poner buena cara me pregunto, ¿como enmascararla? Ah sí! Tendré que comprarme ese maquillaje que se llama OrgasmOrgasm y explicar con el hashtag #queteruboriza lo que me ruboriza de los humanos. Y ponerme doble capa para disimular las arrugas que me aparecen en el rostro cuando “Softcatalà” me corrige “amigas” por “amigo”.

L'aparició en un programa de televisió de la joveneta Alyssa Carson va propiciar un rastre fastigós de comentaris a les xarxes sobre les seves orelles

Ara sí, porto tot el gener buscant el moment de tornar a reprendre el bloc, guardant articles i idees per enllaçar. Definitivament m'ha calgut engegar l'ordinador i posar-me a picar, tal com raja, el primer article de l'any. És dissabte al matí, a aquesta hora normalment dormo, però m'he despertat abans que sonés el despertador i això, amigues meves, com bé sabeu, no acostuma a passar... Així que ara tinc una estona per endavant per redactar.

He esmorzat, he cuinat unes verduretes, i m'he assegut al sofà, amb la bata, ben embolicada, i he començat a xafardejar l'Instagram i el Facebook, i clar... m'ha aparegut aquest vídeo i ha estat l'excusa perfecta per posar fil a l'agulla. Podria dir que és el vídeo més espantós que he vist en molt de temps.

Ara és dilluns i ha estat tot plegat una mica d'escriptura interruptus, o com s'escrigui. (volia sonar a llatí). Han passat dues setmanes. Vaig haver de sortir de casa corrents per un tema d'inundacions laborals que ara no vénen al cas, però que van aturar en sec la meva inspiració i ja no sé de quin vídeo us estava parlant, el meu cervell ho ha esborrat completament. Si el trobo ja el publicaré!

I ara és dimecres i quasi un mes després d'aquell dia m'assec altre cop amb ganes i no ganes d'escriure. Amb ganes de tirar la tovallola o de posar-me la manta al cap. Tampoc recordo perquè vaig deixar d'escriure el dilluns.

No he entès mai les olles de pressió, no sé si el mecanisme aquell per on surt el vapor s'ha de deixar tancat o obert. Ho torno a entendre i me n'oblido. Doncs jo ara mateix sóc com aquesta olla de pressió que no sap si tancar-se amb tot el vapor, xiular, o esclatar.

Podeu pensar que tinc una merda de memòria, però en realitat no és així, és bastant bona, però suposo que selectiva o capritxosa. I em pregunto, també ho sóc jo de selectiva i capritxosa? És demanar tant? És tan difícil el que vull? Per què l'univers m'ho està posant més difícil de què em pensava. Sento que ningú m'entén, ja que no viviu dins meu, amb els meus somnis, amb les meves pors i els meus anhels. Hi ha desitjos que et retorcen la panxa, hi ha esperances que et capgiren el que creies cert, hi ha sentiments que ja no saps si són teus o te'ls han deixat com a penyora.

Hi ha escriptures que es converteixen en terrapèutiques, i dic “terra” perquè em fan tocar de peus a terra, però vaja, sóc signe d'aire i sempre estic als núvols, així que això d'aterrar no sempre em satisfà. No us explicaré què tinc. Podeu deduir tot el que vulgueu, potser no em passa res. Potser sóc com una cançó i la seva tornada, i he de tornar a començar per sonar de nou, però a l'impàs, a la pausa, així com qui no vol la cosa, o així com qui ho vol tot.

Recordaré els insults a la joveneta Alyssa Carson que s'està preparant per ser astronauta amb 15 anys! Jo també volia ser astronauta de petita! Aquesta noia és poliglota, és la primera persona a conèixer tots els centres espacials visitables de la NASA que estan repartits arreu del món, i s'entrena cada dia per aconseguir el seu objectiu d'anar a Mart, tot això seguint els cursos de secundària que li toquen. El tema és que la seva aparició a un programa de la tele va propiciar un rastre fastigós de comentaris a les xarxes sobre les seves orelles. Fa conferències, té el seu propi portal i els comentaris ofensius van a parar a com té o no té les orelles. De veritat? Potser ara entenc això d'anar a Mart, és per emigrar-hi...

I aquesta putrefacció de gent em ruboritza sí, de vergonya cap als altres. Però com es tracta de posar bona cara em pregunto, com emmascarar-la? Ah sí! Hauré de comprar-me aquest un maquillatge que es diu Orgasm i explicar amb un hashtag #queteruboriza el que em ruboritza dels humans.

I posar-me doble capa per dissimular les arrugues que se'm fan a l'expressió quan el Softcatalà em corregeix “amigues” per “amic”. 

Siguen siendo asesinadas mujeres en mi orilla, a manos de sus parejas, aquellas manos que un día las tocaron con afecto y respeto (o eso quiero pensar) hoy empuñan un arma y atacan. Y la orden del producto sí altera los factores. Suicidaos primero, y luego matadlas ... ¿Por qué siento tanta ira dentro de mí cuando me entero de otro acto de violencia machista y quisiera ir ante estos desgraciados y zurrarlos? ¿Por qué se me acaban las palabras y los diálogos? Me siento extraña.

Reflexiono en torno a los pensamientos de Silvia Federici que pronunció en las Jornadas de Economía Feminista en Vic el pasado mes de julio, a ver si me aportan luz en esta oscuridad.

Nos cuenta que hay que transformar, buscar los propios recursos, desenmascarar el lenguaje de la planificación estructural económica. Necesitamos comprender. La violencia es un aspecto estructural. El hombre supervisa el papel de la mujer en casa, la violencia doméstica no es privada, es un mecanismo con raíces en la organización social. El capitalismo devalúa nuestra vida y así ha ido acumulando su riqueza, nos ha robado el trabajo y nos ha invisibilizado. Cómo llevar el salario a la lucha reproductiva? El salario se utiliza como medida de relación jerárquica, y digo yo, donde está ahora la sal de la vida?

No podemos hablar de una economía que no entendemos, nos hablan de la economía más cercana a unas estructuras de poder que no son nuestras. Tenemos una insistencia enfermiza en contar. Debes tener una óptica que reconoce el sistema con el que vas a negociar, pero, como responder desde el feminismo para confrontar el sistema? Debemos conocer la lógica del sistema al que nos enfrentamos. El poder de crear no está en el estado, está en nosotros. El conocimiento es un antídoto contra el miedo.

Debemos reunificar lo que ha sido separado para resistir, pero resistir no es suficiente. Lo justo es lo que no destruye nuestra vida, lo que la sostiene. La nueva sociedad sale de nuestra lucha, y es que cuando nada es seguro, todo es posible.

Las explicaciones de la Federici son música para mis oídos y releo mi trabajo de investigación del Master de Duoda sobre la Economía de las relaciones Femeninas porque el mundo en que quiero vivir es lo que tengo que construir. Y decía así:

<< La empresa relacional es el punto de partida de extensión de las ramas de crecimiento personal, una empresa que sale de las entrañas, de la escucha, de la rendición a la diferencia sexual. La práctica política de empezar por mí y compartirlo contigo, de generar una esfera entre las dos, un espacio que no amenaza porque compartimos la visión, sino del final, del camino.

Emprendo, activo, remuevo, conozco, deshago, atiendo ... Verbos en presente que hablan del movimiento, del deseo de no pasar de puntillas, del deseo de huella hacia lo que me hace feliz. Mi felicidad como medida de los logros, del bienestar, de la paz que quiero.

...

Me abro a la relación. Me abro porque quiero y el deseo se hace realidad. Experimento a tu lado lo que nació en mí, contigo, en libertad. Fundamos llevando nuestro mundo en un espacio compartido, y lo hacemos crecer, lo regamos, la acompañamos. Un mundo de barro, de elementos básicos que dan forma a nuestros sueños, nuestros suspiros. Potingues queridas para sacar adelante nuestras vidas, nuestras realidades, figuras con formas inimaginables en un entorno secreto, acogedor, propio.

Formas supremas de política invisible en las que no es necesario etiquetar. Ser sin sufijo, sin -ismos. Inteligencia intuitiva que permite intercambiar saberes, trabajo manual, trabajo cocinado, trabajo sentido. Una identidad que nos vincula al grupo, en el cenáculo, que hace que la vida continúe.

Tergiversar el nombre de Economía para llamarla Econonuestra, porque no es “mía” o “tuya” sino nuestra. Nos alcanza, nos compromete, nos posiciona. Una alternativa sostenible, como alternativa de la imperante, del hegemónico. Conciencia ecológica para detener las apropiaciones del trabajo femenino, de los recursos naturales. Medir el éxito a partir del cuidado, de la protección, del empoderamiento, de lo que nos es innato. Mediar con la tierra, las semillas y el germinar. La Bioesfera es la Femesfera, una esfera femenina de la no violencia, de educación para la transformación de la representatividad de la mujer. >>

Y con motivo del # 25N nos acompaña la preciosa ilustración de mi vieja y bella amiga Laia Riera Sanjaume para seguir suspirando:Laia Riera Sanjaume

Continuen essent assassinades dones a la meva vora, a mans de les seves parelles, aquelles mans que un dia les van tocar amb afecte i respecte (o això vull pensar) avui empunyen una arma i ataquen. I l’ordre del producte sí altera els factors. Suïcideu-vos primer, i després mateu-les… Per què sento tanta ira dins meu quan m’assabento d’un altre acte de violència masclista i voldria anar davant d’aquests desgraciats i estomacar-los? Per què se m’acaben les paraules i els diàlegs? Em sento estranya.

Reflexiono entorn els pensaments de la Silvia Federici que va pronunciar a lesJornades d’Economia Feminista a Vic el passat mes de juliol, a veure si m’aporten llum en aquesta obscuritat.

Ens explica que cal transformar, buscar els propis recursos, desemmascarar el llenguatge de la planificació estructural econòmica. Necessitem comprendre. La violència és un aspecte estructural. L’home supervisa el paper de la dona a casa, la violència domèstica no és privada, és un mecanisme amb arrels a l’organització social. El capitalisme devalua la nostra vida i així ha anat acumulant la seva riquesa, ens ha robat la feina i ens ha invisibilitzat. Com portar el salari a la lluita reproductiva? El salari es fa servir com a mesura de relació jeràrquica, i dic jo, on està ara la sal de la vida?

No podem parlar d’una economia que no entenem, ens parlen de l’economia més propera a unes estructures de poder que no són nostres. Tenim una insistència malaltissa en contar. Has de tenir una òptica que reconeix el sistema amb el que vas a negociar, però, com respondre des del feminisme per confrontar el sistema? Hem de conèixer la lògica del sistema al que ens enfrontem. El poder de crear no està a l’estat, està en nosaltres. El coneixement és un antídot contra la por.

Hem de reunificar el que ha estat separat per resistir, però resistir no és suficient. El que és just és el que no destrueix la nostra vida, el que la sosté. La nova societat surt de la nostra lluita, i és que quan res és segur, tot és possible.

Les explicacions de la Federici són música per les meves orelles i rellegeixo el meu treball d’investigació del Màster de Duoda sobre l’Economia de les relacions Femenines perquè el món en què vull viure és el que he de construir. I deia així:

<

Emprenc, activo, remoc, conec, desfaig, atenc… Verbs en present que parlen del moviment, del desig de no passar de puntetes, del desig de petjada cap a allò que em fa feliç. La meva felicitat com a mesura dels èxits, del benestar, de la pau que vull.

…

M’obro a la relació. M’obro perquè vull i el desig es fa realitat. Experimento al teu costat el que va néixer en mi, amb tu, en llibertat. Fundem portant el nostre món a un espai compartit, i el fem créixer, el reguem, l’acompanyem. Un món de fang, d’elements bàsics que donen forma als nostres somnis, als nostres sospirs. Potingues volgudes per tirar endavant les nostres vides, les nostres realitats, figures amb formes inimaginables en un entorn secret, acollidor, propi.

Formes supremes de política invisible a les que no cal etiquetar. Ser sense sufix, sense –ismes. Intel·ligència intuïtiva que permet intercanviar sabers, treball manual, treball cuinat, treball sentit. Una identitat que ens vincula al grup, al cenacle, que fa que la vida continuï.

Tergiversar el nom d’Economia per anomenar-la Econonostra, perquè no és “mía” o “tuya” sinó nostra. Ens ateny, ens compromet, ens posiciona. Una alternativa sostenible, com a alternativa de l’imperant, de l’hegemònic. Consciència ecològica per aturar les apropiacions del treball femení, dels recursos naturals. Mesurar l’èxit a partir de la cura, de la protecció, de l’empoderament, d’allò que ens és innat. Mediar amb la terra, les llavors i el germinar. La Bioesfera és la Femesfera, una esfera femenina de la no violència, d’educació per a la transformació de la representativitat de la dona. >>

I amb motiu del #25N ens acompanya la preciosa il·lustració de la meva vella i bella amiga Laia Riera Sanjaume per seguir sospirant:Laia Riera Sanjaume

ES BIEN SABIDO QUE LAS HAMBURGUESAS PUEDEN SER: ENTRADAS EN CARNES, VERDULERAS, PICANTES, RESULTONAS, SOLTERONAS, EMPERIFOLLADAS, PLANCHADAS, REFRITAS, ESPECIALES O CLÁSICAS… PERO TODAS, SIN EXCEPCIÓN, IGUALMENTE TENTADORAS…

¿Te apetece probar la mejor hamburguesa de la ciudad?

—

Pues no, no me apetece.

Esta es la filosofía del negocio “La Burguesa” que ya tiene 4 locales en Barcelona. Gracias a la información que me envió una amiga he descubierto que en la Calle Tuset, 15 hay un restaurante al que no iré nunca. Por dos motivos: el primero, soy vegetariana; el segundo, es un lugar espeluznante con una imagen corporativa sexista. Emula descuartizar a una mujer como reclamo publicitario para incitar a zamparse tiene un combinado de carne con patatas. Se deberán herniado que pensar cómo hacer un juego de palabras entre “Hamburguesa” y “La Burguesa”. Deberán haber cagado a gusto después de colgar el cartel de la tormenta imitación de “La Maja Desnuda” de Goya en el que la mujer aparece como si fuera un cerdo, una cerda, y la cortaran en trocitos.

¡Ya no es sólo porque me quiera a los animales, es que prefiero las mujeres! Es que tiene un restaurante que me hace vomitar. Quiero poner mil hojas de reclamación, pero no quiero entrar por la puerta. ¡Quiero decir a cada persona que quiera sentarse a sus sillas modernillo-vintage que se vaya a comer a casa!

Desea cortar la mujer en parches, fragmentarla en partes pequeñas para vendernos su carne? Los hay de muchos tipos, no os lo penséis! Nos invita a pedir “pezuña”, cortar el “pescuezo”, probar la “chica liguero” y adentrarnos a los sabores del “pecadillo” ... Pero, que os habéis vuelto locos?

Seguro que en este cuerpo cortado con líneas discontinuas encuentras tu parte preferida para descuartizar, porque no bastaba con matar a los animales y servirlos entre hojas de lechuga y pan de sésamo, también lo haremos con las mujeres. Ah, no !, que ya lo hacíamos! Es sólo un recordatorio de cuán bueno y saludable es cortar el cuerpo de las mujeres, venderlo por partes, anunciarlo en la pared, en las redes sociales y querer hacer gracia con el nombre y las referencias a la burguesía como valor añadido de su negocio. Y la clientela, lejos de darse cuenta de que come bajo un cartelera indignante, engullir carne para saciar el hambre del patriarcado. Un hambre que en realidad no es hambre, porque nosotros de hambre, no hemos pasado, pero comerse una señora hamburguesa es el mejor que hay ...

Qué parte es la que más te gusta? La hago cruda, al punto o muy hecha? Acompaño el codo de la mujer con patatas? Quiere un refresco con esta verdulera? Le pone a la clientela “en bandeja”, para que no piense, para que se sienta satisfecha y no ejercite el espíritu crítico. Los nombres de las hamburguesas son: verdulera, La Mamma, Viuda alegre, Catalana, Sueca, jamón, Madame ...

La feminidad, en el imaginario social, está mutilada. Para conseguir este ideal debes amputarte, recortar algo de ti misma, tus deseos, sueños, habilidades ... para encajar tienes que renunciar y dar tu cuerpo al dominio público, al mejor postor. Ya hablaros del Body Magic, recuerde?

Nos ponen al horno, como una gran colección de cupcakes. Somos sabrosas, coloridas, decoradas ... y se nos comen. Tienen hambre de nosotras, de nuestros nutrientes. Nos hornean y deglutir! La sociedad caníbal se nos come. El cuerpo importa hasta que ya no importa. Hasta que ya no es bello, ni funcional ni decorativo.

Tras el eructo viene el “buen provecho”.

Hay reglas que me hacen daño, sí, y sólo quiero espachurrarme en el sofá, retorcerme, despotricar, maldecir y tomar medicinas para que me pase el dolor. Y no quiero que nadie haga conjeturas sobre si tengo quistes en los ovarios, infertilidad potencial, problemas con mi madre, contradicciones con mi sexualidad o que me digan que tengo que parir para que se me agrande el cuello del útero, que me diga que analice conflictos interiores o que es porque he nacido en primavera y las que nacemos en primavera somos más propensas a los dolores menstruales. No quiero recomendaciones para que haga yoga o danza del vientre, de que respire conscientemente, abrace mi dolor y lo atraviese ... o de que relaje el útero con meditaciones guiadas y me reconcilie con mis ovarios con una visualización de luces de colores.

Me gustaría que me tapasen con una manta, que me preguntara si se me lleva una infusión calentita y me dejara en paz con mis pinchazos o con lo que sea que sienta. Y que en todo caso, se me preguntasen, en que te puedo ayudar? Y te diré que necesito. Puede ser silencio, puede que me cuentes algo para distraer mi cabeza, puede que me pongas la mano encima de la barriga y me digas que “todo irá bien”. En cada momento me puede valer una cosa u otra, ya te lo diré, pero no t'adelantes diagnosticarme.

El cicle menstrual dibuixat per Alejandra Lunik

Estoy cansada de escuchar personas que se llaman “expertas de la regla” juzgar todas las reglas por igual; tener soluciones maravillosas para mi regla en concreto, porque saben exactamente cómo me siento; invitarme a beberme mi sangre o quererme clavar agujas en no sé dónde porque me pase el dolor. Y lo que más rabia me da es que me critiquen porque tomo paracetamol. Tomo Gelocatil, sí, lo admito. Me gusta decirle Gelokitty, a pesar de haberme pasado al Dolocatil que es más barato. Tomo paracetamol porque hay reglas en que no quiero analizar mi dolor, hacer reflexiones ancestrales ni ningún remedio de Dios. Quiero que se me pase, y pronto. Y quiero sentirme libre de poderme medicar. Porque no quiero quedarme tirada en el sofá, porque quiero ir a trabajar, porque he quedado con alguien que hace tiempo que no veo y quiero verla ... porque no tengo que dar explicaciones, y aunque quizá sería más sano detenerme, tomar la baja, o anular el encuentro con una amiga, a veces me apetece tomar un medicamento para sentirme un poco mejor y sentirme libre de poder decidir qué hago.

Parece que hay varias metas a alcanzar en torno a la regla, ya veréis que me quedo corta:

-La Regla no existe. Si la tienes, escondela.

-Amedrentar las parejas para que no tengan relaciones sexuales con la regla como compañera.

-combatirla con compresas y tampones con tecnologías avanzadas Odor Control.

-convencer a la población que la sangre menstrual es azul.

-Entender que lo más importante es que no te haga daño y puedas practicar mucho deporte e ir a la playa.

-Saber que la clave es que tú ejerzas control sobre ella para decirle cómo tiene que ser, como te ha de tratar y las molestias que te ha de causar.

Sembla que hi ha un cicle menstrual que ho explica tot, unes hormones que ho confirmen i uns estudis que ho corroboren. Bla, bla, bla… Sembla que has d’estar excitada en període fèrtil, tenir totes les aventures possibles per corroborar la teva agilitat en els dies que et ve a visitar “la mujer de rojo” i portar la faldilla més curta per demostrar confiança públicament. Sembla que t’has de posar espongetes a la vagina per poder tenir relacions de penetració i aturar la regla perquè el xicot no s’embruti el pito… Bla, bla, bla…

Parece que hay un ciclo menstrual que lo explica todo, unas hormonas que lo confirman y unos estudios que lo corroboran. Bla, bla, bla ... Parece que tienes que estar excitada en periodo fértil, tener todas las aventuras posibles para corroborar tu agilidad en los días que te viene a visitar “la mujer de rojo” y llevar la falda más corta para demostrar confianza públicamente. Parece que tienes que ponerte esponjitas en la vagina para poder tener relaciones de penetración y detener la regla para que el novio no se ensucie el pito ... Bla, bla, bla ...

Mi dismenorrea como la han llamado no me visita todos los meses, tiene sus propios horarios y deseos, y no se debe a endometriosis, miomas, cánceres, dispositivos intrauterinos, ITS ... ni nada de eso. Me duele porque estoy estresada? Puede ser sí. Ser mujer es estresante. Me estreso entre otras cosas cuando siento que no puedo menstruar en paz, que este momento íntimo es ecografiado, descodificado, psicoanalizado y evaluado con varias lupas ... la de “otra vez con dolor de regla?”, “Ya has ido al médico , no ”?,“ ¿Seguro que no te ocurre nada en el inconsciente? ”¿Te has fijado que con luna llena todo es diferente “... Y una mierda!

Sinceramente, no me importa. Es verdad que no me gusta sentirme hinchada e ir con los pantalones desabrochados por todas partes, ni manchar el suelo cuando me cambio la copa menstrual, ni enrojecer toallas cuando me ducho o notar que ya no me quedan fuerzas y que me he de quedar en la cama, pero lectoras y lectores, si es que habeis llegado hasta aquí y os ha pasado también por la cabeza la frase “Si tienes la regla, es que estás viva” o “Ya la echarás de menos cuando no la tengas”. No sufráis, amo mucho mi regla, no la cambiaría por ninguna otra, e incluso he puesto nombre a mis ovarios para dirigirme a ellos con educación o sin, según la fase de la luna que me rija ..., y no, no tengo histeria, ni traumas. Bla, bla, bla ... Mirad que dibujo tan bonito he hecho!

Hi ha regles que em fan mal, sí, i només vull jaure al sofà, retorçar-me, renegar, maleir i prendre medicines perquè em passi el dolor. I no vull que ningú faci conjectures sobre si tinc quists als ovaris, infertilitat potencial, problemes amb la meva mare, contradiccions amb la meva sexualitat o que em diguin que he de parir perquè se m’eixampli el coll de l’úter, que em digui que analitzi conflictes interiors o que és perquè he nascut a la primavera i les que naixem a la primavera som més propenses als dolors menstruals. No vull recomanacions que faci ioga o dansa del ventre, de que respiri conscientment, abraci el meu dolor i el travessi… o de que relaxi l’úter amb meditacions guiades i em reconcilii amb els meus ovaris amb una visualització de llums de colors.

M’agradaria que se’m tapés amb una manta, se’m preguntés si se’m porta una infusió calenteta i se’m deixés en pau amb les meves punxades o amb el que sigui que senti. I que en tot cas, se’m preguntés, en què et puc ajudar? I et diré què necessito. Pot ser silenci, pot ser que m’expliquis alguna cosa per distreure el meu cap, pot ser que em posis la mà damunt la panxa i em diguis que “tot anirà bé”. A cada moment em pot valdre una cosa o altra, ja t’ho diré, però no t’adelantis a diagnosticar-me.

El cicle menstrual dibuixat per Alejandra Lunik

Estic cansada d’escoltar persones que s’anomenen “expertes de la regla” jutjar totes les regles per igual; tenir solucions meravelloses per a la meva regla en concret, perquè saben exactament com em sento; convidar-me a beure’m la meva sang o voler-me clavar agulles a no sé on perquè em passi el dolor. I el que més ràbia em fa és que em critiquin perquè prenc paracetamol. Prenc Gelocatil, sí, ho admeto. M’agrada dir-li Gelokitty, tot i haver-me passat al Dolocatil que és més barat. Prenc paracetamol perquè hi ha regles en què no vull analitzar el meu dolor, fer reflexions ancestrals ni cap remei de Déu. Vull que se’m passi, i aviat. I vull sentir-me lliure de poder-me medicar. Perquè no vull jaure al sofà, perquè vull anar a treballar, perquè he quedat amb algú que fa temps que no veig i vull veure-la… perquè no he de donar explicacions, i tot i que potser seria més sa aturar-me, agafar la baixa, o anul•lar la trobada amb una amiga, a vegades em ve de gust prendre un medicament per sentir-me una mica millor i sentir-me lliure de poder decidir què faig.

Sembla que hi ha diverses fites a assolir entorn de la regla, ja veureu que em quedo curta:

La regla no existeix. Si la tens, amaga-la.

Esporuguir les parelles perquè no tinguin relacions sexuals amb la regla com a companya.

Combatre-la amb compreses i tampons amb tecnologies avançades Odor Control.

Convèncer la població que la sang menstrual és blava.

Entendre que el més important és que no et faci mal i puguis practicar molt esport i anar a la platja.

Saber que la clau és que tu exerceixis control sobre ella per dir-li com ha de ser, com t’ha de tractar i les molèsties que t’ha de causar.

Sembla que hi ha un cicle menstrual que ho explica tot, unes hormones que ho confirmen i uns estudis que ho corroboren. Bla, bla, bla… Sembla que has d’estar excitada en període fèrtil, tenir totes les aventures possibles per corroborar la teva agilitat en els dies que et ve a visitar “la mujer de rojo” i portar la faldilla més curta per demostrar confiança públicament. Sembla que t’has de posar espongetes a la vagina per poder tenir relacions de penetració i aturar la regla perquè el xicot no s’embruti el pito… Bla, bla, bla…

La meva dismenorrea com l’han anomenat no em visita tots els mesos, té els seus propis horaris i desitjos, i no es deu a endometriosis, miomes, càncers, dispositius intrauterins, ITS… ni res d’això. Em fa mal perquè estic estressada? Pot ser sí. Ser dona és estressant. M’estresso entre altres coses quan sento que no puc menstruar en pau, que aquest moment íntim és ecografiat, descodificat, psicoanalitzat i avaluat amb diverses lupes… la de“un altre cop amb dolor de regla?”, “Ja has anat al metge, no”?, “Vols dir que no et passa res a l’inconscient?”, “T’has fixat que amb lluna plena tot és diferent”… I una merda!

Sincerament, no m’importa. És veritat que no m’agrada sentir-me inflada i anar amb els pantalons descordats per tot arreu, ni tacar el terra quan em canvio la copa menstrual, ni envermellir tovalloles quan em dutxo o notar que ja no em queden forces i haver de quedar-me al llit, però lectores i lectors, si és que heu arribat fins aquí i us ha passat també pel cap la frase “Si tens la regla, és que estàs viva” o “Ja la trobaràs a faltar quan no la tinguis”. No patiu, estimo molt la meva regla, no la canviaria per cap altra, i fins i tot he posat nom als meus ovaris per dirigir-me a ells amb educació o sense segons la fase de la lluna que em regeixi…, i no, no tinc histèria, ni traumes. Bla, bla, bla… Mireu quin dibuix tan bonic he fet!

La performance ha durat 8 minuts, perquè l’han començat a insultar i a llençar pedres. Duia una armadura de ferro damunt els vestits i passejava... L’artista té 27 anys i està decidida a trencar el silenci sobre un tema molt angoixant per a les dones afganes que no poden parlar dels tocaments que reben diàriament quan surten al carrer. Altres protestes de Jademi han provocat que visqui amenaçada de mort, però ella no atura la seva lluita, encara que les seves obres durin uns minuts…

8 de març. Un dia en el que celebrar és reivindicar. Celebro també 4 anys de vida del bloc Mulier Sapiens. 100 entrades. Un espai per a la refle-acció feminista, virtual i personal en la mesura que sento i desitjo. Moltes gràcies companyes lectores per acollir les meves paraules en el vostre temps tan preuat.

La dissenyadora gràfica Anjana Iyer és l’autora d’una sèrie d’imatges que il·lustra una sèrie de paraules en diferents llengües de difícil traducció… Les agrupa en el seu treball “Found in translation”.

Hi ha una que m’ha generat molta curiositat que es parla a la regió sud-oriental de la República Democràtica del Congo: “Ilunga” (Tshiluba). “Ilunga” és la persona que està disposada a perdonar qualsevol abús la primera vegada, a tolerar-lo una segona vegada, però mai una tercera vegada.

Què ens fa arribar a posar nom a sostenir l’abús?

Hi ha una armadura,

d’un metall preciós.

Hi ha un sostenir,

d’un detall insidiós.

Em prenc la molèstia,

em val l’alegria,

no la pena.

Hi ha una primera vegada, una segona,

una tercera, i fins i tot una quarta.

Hi ha una armadura d’un detall amorós.

Hi ha un subjectar l’incís,

els anys,

els mistos,

i les transaccions.

Laia Pajuelo Sans

La performance ha durado 8 minutos, porque la han empezado a insultar y a tirar piedras. Llevaba una armadura de hierro sobre los vestidos y paseaba ... La artista tiene 27 años y está decidida a romper el silencio sobre un tema muy angustioso para las mujeres afganas que no pueden hablar de los tocamientos que reciben diariamente cuando salen a la calle. Otras protestas de Jademi han provocado que viva amenazada de muerte, pero ella no detiene su lucha, aunque sus obras duren unos minutos ...

8 de marzo. Un día en el que celebrar es reivindicar. Celebro también 4 años de vida del blog Mulier Sapiens. 100 entradas. Un espacio para la refle-acción feminista, virtual y personal en la medida que siento y deseo. Muchas gracias compañeras lectoras por acoger mis palabras en vuestro tiempo tan valioso.

La diseñadora gráfica Anjana Iyer es la autora de una serie de imágenes que ilustra una serie de palabras en diferentes idiomas de difícil traducción ... Las agrupa en su trabajo “Found in translation”.

Hay una que me ha generado mucha curiosidad que se habla en la región sur-oriental de la República Democrática del Congo: “Ilunga” (Tshiluba). “Ilunga” es la persona que está dispuesta a perdonar cualquier abuso la primera vez, a tolerarlo una segunda vez, pero nunca una tercera vez.

¿Qué nos hace llegar a poner nombre a sostener el abuso?

Hay una armadura,

de un metal precioso.

Hay un sostener,

de un detalle insidioso.

Me tomo la molestia,

me vale la alegría,

no la pena.

Hay una primera vez, una segunda,

una tercera, e incluso una cuarta.

Hay una armadura de un detalle amoroso.

Hay un sujetar el inciso,

los años,

las cerillas,

y las transacciones.

Laia Pajuelo Sans

Vull celebrar el

dia dels homes que tracten bé les dones

. Una celebració que hauria de ser diària

Vull celebrar el dia dels homes que tracten bé les dones. Una celebració que hauria de ser diària, i que malauradament no és així. Cito l’uruguaià Eduardo Galeano amb la següent reflexió:

<<“Hay criminales que proclaman tan campantes ”la maté porque era mía“, así no más, como si fuera cosa de sentido común y justo de toda justicia y derecho de propiedad privada, que hace al hombre dueño de la mujer. Pero ninguno, ninguno, ni el más macho de los supermachos tiene la valentía de confesar ”la maté por miedo“ porque al fin y al cabo el miedo de la mujer a la violencia del hombre es el espejo del miedo del hombre a la mujer sin miedo”.>>

Vull brindar per aquells homes que:

-No concebeu la violència com a via per fer-vos valer davant la vostra parella.

-Us preneu els conflictes com una ocasió per aprendre i créixer en companyia.

-Us poseu al nostre lloc i procureu comprendre’ns.

-Us alegreu de les nostres aficions i temps lliures i ens animeu a trucar les nostres amigues per quedar.

-Ens porteu caldo i ens feu mimos quan no ens trobem bé i ens pregunteu què més podeu fer per nosaltres.

-Ens sorpreneu amb detalls que sabeu que ens agraden i ens fan felices.

-Ens mireu amb respecte i amor en les nostres virtuts i defectes.

-Ens feu riure i dieu ximpleries perquè us encanta veure’ns contentes.

-Compreneu que la relació és un vincle mutu i el viviu amb alegria i llibertat.

-No sou gelosos del nostre passat i voleu construir un projecte de vida al nostre costat.

-No xafardegeu els nostres espais personals perquè confieu en nosaltres i en vosaltres mateixos.

-Valoreu les nostres intuïcions i somnis, i ens esteu a la vora.

-Ens doneu suport a la nostra creativitat i a la nostra mandra.

-Ens feu massatges als peus, perquè sí.

-Cuideu la vida afectiva i emocional amb un clima de comunicació sincer i optimista.

-Ens pregunten si ens agrada que en toquin més cap aquí o més cap allà…

-Ens feu el sopar perquè estem molt cansades.

-Feu amb entusiasme aquelles gestions que tan poc ens agrada fer i us deleguem amb molt de gust.

-Ens estimeu amb l’esperit, la ment i el cos, o si és només amb una d’aquestes coses, ens estimeu respectuosament.

-Decidiu amb nosaltres i no per nosaltres.

Un brindis per aquells que no exerciu violència envers nosaltres, de cap tipus, perquè en sou pocs, una espècie en perill d’extinció, una minoria que cal cuidar, que sou exemple per a la resta d’homes que s’ha d’adonar que som més felices amb homes com vosaltres, tant si teniu barba com si no, si us agrada el futbol o no, si us heu oblidat de rentar els plats… perquè al cap i a la fi ens sentim estimades, enamorades, i quan les coses no van com ens agradaria… ens asseiem al sofà amb la manta i parlem, i plorem, i ens abracem, i seguim endavant, perquè la nostra relació és sòlida, és màgica, ens fa somiar…

Article publicat originalment al bloc de Laia Pajuelo.

Aquest agost el fotògraf Raj Shetje s’ha inspirat per fer una campanya de moda en la violació grupal, fa dos anys a Nirbhaya de 23 anys, en un autobús de Dheli. Es veu que no tenia una altra font de creativitat que el calvari que va viure la noia, que finalment va morir a causa de les ferides perpetuades per un grup d’homes. S’estima que a l’Índia són violades unes 100 dones al dia, la major part pels propis marits, que es veu que no saben masturbar-se quan estan excitats.

El fotògraf titula la sessió amb la frase The Wrong Turn, o sigui, “El torn equivocat”.The Wrong Turn, El torn equivocat d’aquell grup d’homes que no s’hauria d’haver pujat en aquell autobús, i el torn equivocat alhora de disparar fotografies per fer una sessió de moda per vendre a partir d’una imatge d’una dona agredida. Sí, un torn molt “Wrong”.

No és la primera vegada, que la moda vesteix els cossos de luxe per emular situacions d’abús cap a les dones, tot i que el fotògraf hagi negat la relació amb la violació de Nirbaya, sí que ha afirmat que “la fotografia és el mitjà que tinc per a comunicar-me, que és tan simple com això, que és art”. Sí, la fotografia és un mitjà artístic, però la seva fotografia de moda no és art, és una merda.

Hi ha una estranya tendència de fer servir les dones en postura de “Fes com si t’anessin a violar”, “Fes-te la morta”, “L’espantada”… Postures de terror, decorades amb brillants i un logotip conegut que venen molt. Dòlars per aquí, euros per allà… I nosaltres comprant les escenes per sentir-nos millor.

Grans marques ens han omplert les revistes amb fotografies semblants per anunciar els seus productes.

Cesare Paciotti sembla que així ens explica que ven sabates de luxe.

He descobert que el que ven Duncan Quinn en aquesta foto són corbates.

Jimmy Choo ven sabates en aquesta escena.

I per acabar, m’agradaria fer una menció especial a un fotògraf que es diu Steven Meisel, que es veu que és idiota…

La campaña “No Ever” promovida por la policía de Inglaterra es la primera campaña televisiva destinada a abordar las actitudes sociales entorno a los abusos. Una falda corta no quiere decir “Puedes entrar”, un escote pronunciado no significa “Puedes tocar”…

La campaña reflexiona respecto a que nada justifica el abuso, la mujer no provoca con su ropa o comportamiento que la violen. Nos preocupamos de enseñar a las chicas a no ser violadas, pero no a los chicos a no violar. Hacen falta tantos programas integrales que aborden la educación afectiva y sexual que trabajen el saber decir que no, y saberlo aceptar…

http://www.youtube.com/watch?v=8MwtVKFE84Y

Las orangutanes de Indonesia tampoco pueden decir que no. La violación de orangutanes en algunos países de Asia es una práctica común según informa la veterinaria Karmele Llano desde la Borneo Orangután Survival (BOS) donde trabaja activamente por la defensa de los derechos de los animales.

Ella ha denunciado el trato a la orangután Pony, de doce años de edad a la que encontraron completamente depilada, maquillada, perfumada, y encadenada para complacer todos los abusos sexuales de los trabajadores de empresas de madera y de las plantaciones del aceite de palma de los bosques cercanos.

Cuando la organización pudo rescatar al animal los trabajadores se sublevaron con cuchillos y hachas muy enfadados, porque claro, se llevaban su fuente de placer…

Ahora Pony vive en la isla de Bangmat que se utiliza para la reinserción de orangutanes maltratados intentando vivir una vida en la naturaleza sin el abuso del hombre.

Los orangutanes se están extinguiendo. Sólo quedan 20.000 ejemplares según un informe de la Orangután Foundation. Unos animales que comparten el 97% de su patrimonio genético con nosotros. Se calcula que en diez años se habrán extinguido.

O se abusa de ellas o son vendidas como animal de compañía para familias adineradas en Taiwán…

En Alemania por ejemplo, la legislación no contempla que sea ilegal practicar sexo con animales, no se considera que se estén vulnerando sus derechos… Como no está penado, ninguna persona puede afrontar cargos para abusar sexualmente de los animales.

Las ONG alertan que los zoofílicos están amparados a la hora de abusar de los animales, porque incluso hay “zoos eróticos” conocidos por burdeles “bestiality” donde los clientes pagan para abusar de ovejas, cabras…

El presidente de la Comisión de Agricultura Hans-Michael Goldmann, manifestó que el gobierno trabaja para prohibir el uso de los animales en actos sexuales con personas…

Agujeros invadidos por el hombre sin su consentimiento, sin deseo, sin placer. No se trata del sexo, se trata del poder, de las relaciones de poder donde uno se piensa superior a las otras y se los hace daño.

No significa No. Y si no le puedes preguntar, considérate respondido: NO.

Article publicat a Dones en xarxa

La campanya “No ever” promoguda per la policia d’Anglaterra és la primera campanya televisiva destinada a abordar les actituds socials entorn als abusos. Una faldilla curta no vol dir “Pots entrar”, un escot pronunciat no significa “Pots tocar”…

La campanya reflexiona respecte a que res justifica l’abús, la dona no provoca amb la seva roba o comportament que la violin. Ens preocupem d’ensenyar les noies a no ser violades, però no als nois a no violar. Manquen tants programes integrals que abordin l’educació afectiva i sexual que treballin el saber dir que no, i el saber-lo acceptar…

http://www.youtube.com/watch?v=8MwtVKFE84Y

Les orangutanes d’Indonèsia tampoc poden dir que no. La violació d’orangutans a alguns països d’Àsia és una pràctica comú segons informa la veterinària Karmele Llano des de la Borneo Orangutan Survival (BOS) on hi treballa activament per la defensa dels drets dels animals.

Ella ha denunciat el tracte a l’orangutana Pony, de dotze anys d’edat a la que van trobar completament depilada, maquillada, perfumada, i encadenada per complaure tots els abusos sexuals dels treballadors d’empreses de fusta i de les plantacions de l’oli de palma del boscos del voltant.

Quan l’organització va poder rescatar l’animal els treballadors es van revoltar amb ganivets i destrals molt enfadats, perquè és clar, s’enduien la seva font de plaer…

Ara Pony viu a l’illa de Bangmat que s’utilitza per a la reinserció d’orangutans maltractats intentant viure una vida a la natura sense l’abús de l’home.

Els orangutans s’estan extingint. Només en queden 20.000 exemplars segons un informe de la Orangutan Foundation. Uns animals que comparteixen el 97% del seu patrimoni genètic amb nosaltres. Es calcula que en deu anys s’hauran extingit.

O s’abusa d’elles o són venudes com a animal de companyia per a famílies adinerades a Taiwan…

A Alemanya per exemple, la legislació no contempla que sigui il·legal practicar sexe amb animals, no es considera que s’estiguin vulnerant els seus drets… Com que no està penat, cap persona pot afrontar càrrecs per abusar sexualment dels animals.

Les ONG alerten que els zoofílics estan emparats alhora d’abusar dels animals, perquè fins i tot hi ha “zoos eròtics” coneguts per bordells “bestiality” on els clients paguen per abusar d’ovelles, cabres…

El president de la Comissió d’Agricultura Hans-Michael Goldmann, va manifesta que el govern treballa per prohibir l’ús dels animals en actes sexuals amb persones…

Forats envaïts per l’home sense el seu consentiment, sense desig, sense plaer. No es tracta del sexe, es tracta del poder, de les relacions de poder on un es pensa superior a les altres i els hi fa mal.

No significa No. I si no li pots preguntar, considera’t respost: NO.

Los pechos ya no son símbolo de autoridad o de alimento. Son un símbolo sexual robado y manipulado por el patriarcado.

Las nodrizas amamantan la sociedad desde tiempos inmemoriales. Hay millones de amamantamientos anónimos, algunos históricos, los primeros y más conocidos, el de la loba que amamanta a Rómulo y Remo “fundadores” de la ciudad de Roma, Italia. El término “loba”, en latín “lupa” servía para nombrar las prostitutas de la época. El mito de que el animal dio de mamar los gemelos se explicaría por el error en la traducción de cómo llamaban la mujer, una prostituta, quien se haría cargo de ellos, adoptándolos y criándolos.

Una nodriza o ama de leche es una mujer que amamanta a un bebé que no es suyo. Recurrir a una nodriza se remonta a la prehistoria, y fue un hecho habitual hasta el S. XIX debido a que había madres que no podían o no querían hacerlo. No podían por razones físicas, o bien por razones sociales ya que se consideraba una tarea inadecuada para las clases superiores. En entornos pobres, ser nodriza te aseguraba un trabajo en una casa rica.

El desarrollo de nuevas fórmulas de leche en polvo ha llevado a la gradual extinción de las nodrizas en los países “desarrollados” . O quizás no ...

En este cuadro de Rubens una joven ofrece su pecho a un señor. La imagen bos puede chocar. Si conocemos la historia de los personajes quizá nos sorprenda más al saber que son padre e hija. El parentesco lo conocemos de la mano del compilador de anécdotas históricas Valerius Maximus que nos narra como la joven romana da de mamar al padre, a punto de morir de hambre, en la cárcel.

El cuadro de Rubens llama “Caridad Romana ” (1612 ) porque cuando las autoridades romanas vieron la escena se conmovieron y concedieron la libertad al padre.

Los Bishnoi son miembros de una comunidad en el Oeste de la India creada por Gurú Jambeshwar Bhagavan, conocido como Jambaji (1451 a 1536). Bishnoi o Vishnoï (de Bisho, “veinte” y chico , “nuevo” en rajasthani, una forma dialectal del hindi) son los 29 preceptos promulgados por este Gurú. Los Bishnoi protegen con su vida los árboles y los animales desde hace más de 500 años.

Las mujeres dan de mamar a las gacelas desnutridas o huérfanos como un bebé más, acogiéndose a la familia y alimentándose durante largos períodos hasta que las devuelven fuertes y saludables en la naturaleza.

En 2001, una mujer que intentaba ir de la República Dominicana en Puerto Rico en patera con 15 personas más salvó su vida dándoles de mamar. Se les acabó el agua y la comida y subsistieron gracias a su leche. Hasta hacía 4 días había dado de mamar a su hijo y, por tanto, podía también hacerlo con los más grandes, los animó a perder la vergüenza y a nutrirse de ella. La leche de esta mujer mantuvo vivas 16 personas, incluida ella misma durante 12 días en algún lugar del océano Atlántico.

Antiguamente el Ostentatio Mammarum hacía referencia al gesto materno de autoridad que hacían las mujeres en situaciones límite enseñando los pechos para concienciar a los hijos, los soldados , etc. porque el pecho les había alimentado, el pecho debía hacer recordar a sus madres, la niñez, el tener que dar las gracias por haber nacido de ellas.

Del Ostentatio Mammarum se ha tergiversado el significado. Los pechos ya no son símbolo de autoridad o de alimento. Son un símbolo sexual robado y manipulado por el patriarcado. En la tienda de Primark expulsan por dar de mamar a un bebé ... Mientras tanto, el mundo de la publicidad ostenta con los pechos para anunciar cualquier producto o censura pezones de algunas artistas y los retransmite sólo a las llamadas “horas decentes ” ...

Los pechos están asustados. (La Teta Asustada , 2009 Claudia Llosa).

Quizás la libertad ya no guía al pueblo.

El pasado mes de diciembre hizo un año de la violación por un grupo de hombres a una chica en un autobús en la India. Una violación que le causó la muerte dos semanas después en un hospital de Nueva Delhi. La joven chica de 19 años viajaba con un compañero al que golpearon, para luego violar a la chica con una barra de hierro, causándole heridas internas muy graves que acabaron con su vida. El siguiente vídeo es en motivo del aniversario de la muerte de la joven, y de todas las violencias que sufren las mujeres.

“Mira como miras cuando me miras así” es un trabajo realizado por la Whistling Woods International que lleva por título: “Dekha Le”. El lema es: “Piensa, Actúa, Reflexiona” para que los hombres se den cuenta de cómo miran cuando nos miran, entre otras partes, los pechos.

Article publicat a Dones en xarxa

Els pits ja no són símbol d’autoritat o d’aliment. Són un símbol sexual robat i manipulat pel patriarcat.

Les dides alleten la societat des de temps immemorables. Hi ha milions d’alletaments anònims, alguns d’històrics, dels primers i més coneguts, el de la lloba que alleta Ròmul i Rem, “fundadors” de la ciutat de Roma, Itàlia. El terme “lloba”, en llatí “lupa” servia per anomenar les prostitutes de l’època. El mite que l’animal va donar de mamar els bessons s’explicaria per l’error en la traducció de com anomenaven la dona, una prostituta, qui es faria càrrec d’ells, adoptant-los i criant-los.

Una dida o ama de llet és una dona que alleta un nadó que no és seu. Recórrer a una dida es remunta a la prehistòria, i va ser un fet habitual fins al s. XIX ja que hi havia mares que no podien o no volien fer-ho. No podien per raons físiques, o bé per raons socials ja que es considerava una tasca inadequada per a les classes superiors. En entorns pobres, ésser Dida t’assegurava una feina a una casa rica.

El desenvolupament de noves fórmules de llet en pols va portat a la gradual extinció de les dides als països “desenvolupats”. O potser no…

En aquest quadre de Rubens una jove ofereix el seu pit a un senyor. La imatge ens pot xocar. Si coneixem la història dels personatges potser ens sobta més en saber que són pare i filla. El parentesc el coneixem de la mà del compilador d’anècdotes històriques Valerius Maximus que ens narra com la jove romana dóna de mamar al pare, a punt de morir de gana, a la garjola.

El quadre de Rubens s’anomena “Caritat Romana” (1612) perquè quan les autoritats romanes van veure l’escena es van commoure i concedeixen la llibertat al pare.

Els Bishnoïs són membres d’una comunitat a l’Oest de l’Índia creada pel Gurú Jambeshwar Bhagavan, conegut com Jambaji (1451-1536). Bishnoïs o Vishnoï (de bish, “vint” y noï, “nou” en rajasthani, una forma dialectal del hindi) són els 29 preceptes promulgats per aquest Gurú. Els Bishnois protegeixen amb la seva vida els arbres i els animals des de fa més de 500 anys.

Les dones donen de mamar a les gaseles desnodrides o orfes com a un nadó més, acollint-les a la família i alimentant-les durant llargs períodes fins que les retornen fortes i saludables a la natura.

L’any 2001, una dona que intentava anar de la república Dominicana a Puerto Rico en pastera amb 15 persones més va salvar la seva vida donant-les de mamar. Se’ls va acabar l’aigua i el menjar i van subsistir gràcies a la seva llet. Fins feia 4 dies havia donat de mamar al seu fill, i, per tant, podia també fer-ho amb els més grans, els va animar a perdre la vergonya i a nodrir-se d’ ella. La llet d’aquesta dona va mantenir vives 16 persones, inclosa ella mateixa durant 12 dies en algun lloc de l’oceà Atlàntic.

Antigament l’Ostentatio Mammarum feia referència al gest matern d’autoritat que feien les dones en situacions límit ensenyant els pits per conscienciar els fills, els soldats, etc. perquè el pit els havia alimentat, el pit els havia de fer recordar les seves mares, la infantesa, l’haver de donar les gràcies per haver nascut d’elles.

De l’Ostentatio Mammarum se n’ha tergiversat el significat. Els pits ja no són símbol d’autoritat o d’aliment. Són un símbol sexual robat i manipulat pel patriarcat. A la botiga de Primark t’expulsen per donar de mamar a un nadó… Mentrestant, el món de la publicitat ostenta amb els pits per anunciar qualsevol producte o censura mugrons d’algunes artistes i els retransmet només a les anomenades “hores decents”…

Els pits estan espantats. (La Teta Asustada, 2009 Claudia Llosa). Potser la llibertat ja no guia el poble.

El passat mes de desembre va fer un any de la violació per un grup d’homes a una noia en un autobús a l’Índia. Una violació que li va causar la mort dues setmanes després en un hospital de Nova Delhi. La jove noia de 19 anys viatjava amb un company a quin van colpejar, per després violar la noia amb una barra de ferro, causant-li ferides internes molt greus que van acabar amb la seva vida. El següent vídeo és en motiu de l’aniversari de la mort de la jove, i de totes les violències que pateixen les dones.

“Mira com mires quan em mires així” és un treball realitzat per la Whistling Woods International que porta per títol: “Dekh Le”. El lema és: “Pensa, Actua, Reflexiona” per tal que els homes s’adonin de com miren quan ens miren, entre d’altres parts, els pits.

Article publicat a Donesenxarxa