Beatriz Sarlo

Ha pasado una semana y media desde el día en que nos enteramos de tu asesinato. Tengo tantas cosas grises instaladas en la boca del estómago desde entonces… Tristeza, rabia, náuseas, indignación, desconcierto, desolación… Estoy profundamente triste, sí, pero también muy cabreada. Me cuesta sonreír porque sé que tú ya solamente podrás hacerlo en nuestro recuerdo. Me pesan las piernas al caminar y subir las escaleras del metro porque sé que tú no pudiste caminar libre en ese viaje a tu amada Colombia a la que no volvías desde hace tiempo y que no has podido regresar a esta, mi ciudad, tu ciudad… Me cuesta compadecerme, dejarme caer y sentir dolor porque sé que lo que yo estoy pasando es solamente una nadería comparado con el sufrimiento de tu familia.

Pero a nosotras, ese grupo de comunicadoras repartidas por Barcelona, Bogotá, Medellín, Ciudad Juárez, Santiago de Chile y Santo Domingo, con las que tantos momentos compartiste por las calles del Raval, en la playa de la Barceloneta o en vuestro piso del Clot cuando vivías con Caro, a nosotras estos días se nos ahogan los gritos, se nos quedan atravesados en la garganta y solo podemos repetir una y otra vez “Nos mataron a María”. Y sentimos dolor físico en lugares que ni siquiera conocíamos y que seguramente no aparecen en ningún escáner, ni resonancia, ni tomografía axial computarizada que nos hagan, porque lo que nos duele, María, es el alma.

Sabemos –y nos repiten– que el tiempo lo cura todo. Por suerte para la supervivencia de aquell@s que seguimos aquí, es así, aunque hoy no lo creamos. Pero yo, personalmente, desde hace una semana no dejo de hacerme la misma pregunta: ¿cómo seguir con mi tesis sobre cine y feminicidio después de esto? Siempre ha sido duro, porque sé que no es una película gore que se acaba en 90 minutos. No hablo de un relato de ficción, sino de mujeres de carne y hueso con historias de vida y muerte, con nombres y apellidos, con sueños truncados… Hoy esos sueños son los tuyos y en un primer momento quise sumarme a las tesis de Adorno y parafrasear para mí misma aquello de que “no se puede escribir poesía después de Auschwitz” y decir que ya no puedo hablar ni escribir ni analizar esta violencia después de tu muerte. Porque la barbarie, la injusticia y el miedo nos bloquean, ciertamente. Pero lo siento, no estoy de acuerdo. Tenemos el imperativo ético, como decía Sontag, de recordar, de construir memoria histórica y colectiva de la violencia contra el olvido, de convertir el dolor en resiliencia y resistencia frente a este mundo “chambón y jodido” que tan bien definió mi idolatrado Galeano.

No sé si llegaremos a saber alguna vez cuáles fueron exactamente las causas y las circunstancias de tu asesinato. Como diría Rhett Butler: “Frankly, my dear, I don't give a damn”. Solo clamamos para que se haga justicia, por ti, querida amiga, pero también por todas esas mujeres asesinadas en el Valle del Cauca (80 en lo que va de 2015) y en toda Colombia, y en México, y en Nicaragua, y en Rusia, y en Argentina, y en la República Democrática del Congo, y en España… Todas ellas, vosotras, ausentes, nos exigís que las/os que seguimos aquí continuemos trabajando por un mundo más igualitario, más justo y menos violento donde las mujeres podamos caminar con libertad por la calle de nuestras ciudades, donde un cuerpo de mujer no signifique peligro de muerte –tal y como escribía el dramaturgo Humberto Robles–, donde no haga falta desgañitarse para que se entienda que vivas nos queremos…

A María Eugenia Hidalgo Tovar. “Y dicen las calles de tu Barcelona que la noche es nuestra, que la nit es nostra” (Bacilos). Siempre presente.

Beatriz Sarlo

Ha passat una setmana i mitja des que ens vam assabentar del teu assassinat. Tinc tantes coses grises instal·lades a la boca de l'estómac des de llavors... Tristesa, ràbia, nàusees, indignació, desconcert, desolació... Estic profundament trista, sí, però també molt cabrejada. Em costa somriure perquè sé que tu ja només podràs fer-ho en el nostre record. Em pesen les cames quan camino i pujo les escales del metro perquè sé que tu no vas poder caminar lliure en aquest viatge a la teva estimada Colòmbia a la qual no tornaves des de fa temps i que no has pogut tornar a aquesta, la meva ciutat, la teva ciutat... Em costa compadir-me, deixar-me caure i sentir dolor perquè sé que el que jo estic passant és només una cosa de no res comparat amb el patiment de la teva família.

Però a nosaltres, aquest grup de comunicadores repartides per Barcelona, Bogotà, Medellín, Ciudad Juárez, Santiago de Chile i Santo Domingo, amb les que tants moments vas compartir pels carrers del Raval, a la platja de la Barceloneta o en el vostre pis del Clot quan vivies amb la Caro, a nosaltres aquests dies se'ns ofeguen els crits, se'ns queden travessats a la gola i només podem repetir una i altra vegada “Ens han matat la Maria”. I sentim dolor físic en llocs que ni tan sols coneixíem i que segurament no apareixen en cap escàner, ni ressonància, ni tomografia axial computeritzada que ens facin, perquè el que ens fa mal, Maria, és l'ànima.

Sabem -i ens repeteixen- que el temps ho cura tot. Per sort per a la supervivència d'aquells i aquelles que seguim aquí, és així, encara que avui no ho creguem. Però jo, personalment, des de fa una setmana no deixo de fer-me la mateixa pregunta: ¿com seguir amb la meva tesi sobre cinema i feminicidi després d'això? Sempre ha estat dur, perquè sé que no és una pel·lícula gore que s'acaba en 90 minuts. No parlo d'un relat de ficció, sinó de dones de carn i ossos amb històries de vida i mort, amb noms i cognoms, amb somnis truncats... Avui aquests somnis són els teus i en un primer moment vaig voler sumar-me a les tesis d'Adorno i parafrasejar per mi mateixa allò sobre que “no es pot escriure poesia després d'Auschwitz” i dir que ja no puc parlar ni escriure ni analitzar aquesta violència després de la teva mort. Perquè la barbàrie, la injustícia i la por ens bloquegen, certament. Però ho sento, no estic d'acord. Tenim l'imperatiu ètic, com deia Sontag, de recordar, de construir memòria històrica i col·lectiva de la violència contra l'oblit, de convertir el dolor en resiliència i resistència enfront d'aquest món “maldestre i fotut” que tan bé va definir el meu idolatrat Galeano.

No sé si arribarem a saber alguna vegada quines van ser exactament les causes i les circumstàncies del teu assassinat. Com diria Rhett Butler: “Frankly, my dear, I don't give a damn”. Només clamem perquè es faci justícia, per tu, estimada amiga, però també per totes aquestes dones assassinades a la Vall del Cauca (80 en el que va de 2015) i en tota Colòmbia, i a Mèxic, i a Nicaragua, i a Rússia, i a l'Argentina, i a la República Democràtica del Congo, i a Espanya... Totes elles, vosaltres, absents, ens exigiu que els/les que seguim aquí continuem treballant per un món més igualitari, més just i menys violent on les dones puguem caminar amb llibertat pel carrer de les nostres ciutats, on un cos de dona no signifiqui perill de mort -tal com escrivia el dramaturg Humberto Robles-, on no calgui esgargamellar-se perquè s'entengui que vives ens volem...

A María Eugenia Hidalgo Tovar. “Y dicen las calles de tu Barcelona que la noche es nuestra, que la nit es nostra” (Bacilos). Sempre present.

A la meva generació se li va vendre durant anys un relat pervers sobre un ascensor que et permetia portar una vida millor que la dels teus pares si estudiaves molt i t’esforçaves al màxim. Aquesta ha estat la nostra “pedra d’eternitat”. Maleïda meritocràcia! Se’ls va oblidar afegir en el relat que aquest ascensor només arribava fins a un cert pis si pertanyies a la classe mitjana i dos pisos més avall si a sobre eres dona.

Adonar-nos que tot era mentida ha estat sens dubte la gran decepció compartida. Com a generació hem hagut d’aplicar el decreixement abans de aprendre’ns la teoria, hem acomiadat a l’aeroport a amigues i amics que van tocar sostre (fins i tot el de vidre) i que no volien convertir-se en aquesta joventut sense futur de les pancartes, hem redibuixat i postergat els nostres plans, hem comprovat que els desnonaments il’exclusió social no designen la realitat de l’altre / a, hem sortit al carrer i hem envaït les xarxes per construir aquest altre món possible que ja no pot esperar més. Però encara queda molt per fer ...

I és que si bé com a generació ens hem convertit en això que Eduardo Rojo anomena “precaris permanents” i hem viscut la cara més perversa de la desregulació, la deterritorializació i la “flexibilitat laboral” -quin eufemisme- que ens fronteritza i ens col•loca cada dia amb els dits dels peus abocats al precipici, en els marges, també som el precariat que comporta la capacitat de transformar-ho tot. Ens enfrontem a una societat atomitzada i fracturada, no hi ha dubte; desideologitzada també fins a cert punt; però com comentava fa poc David Casassas en una sessió del seminari intern del centre Cristianisme i Justícia, les lluites comunes ens poden portar també a revolucionar l’esfera dels treballs (així, en plural, com ho són les nostres pròpies vides pluriactives) més enllà del fordisme: revolucionar el treball assalariat, el treball reproductiu i de cura, el voluntariat, el temps d’oci ...

Així definien aquesta necessitat de revolució les integrants del col•lectiu Precarias a la deriva en el seu llibre A la deriva (pels circuits de la precarietat femenina) (Traficantes de sueños, 2003):

Ja visualitzem aquests nous horitzons. Gairebé podem tocar-los. Però perquè siguin reals, ens cal un element essencial: despatriarcalitzar. Perquè a més de l’ascensor social, a nosaltres ens van vendre una altra “pedra d’eternitat” amb poma enverinada i mitges veritats: “el treball us farà lliures”, deien, “el treball és emancipador”, però ni mitja paraula sobre la doble jornada, ni sobre la bretxa salarial, ni sobre la relació entre desprestigi i feminització de tantes professions, ni sobre la invisibilitat ...

Diuen les companyes de Mujeres Creando Bolivia que “no es pot descolonitzar sense despatriarcalitzar”. I és cert. Parafrasejant-les, cal afegir un element més: “no es pot descapitalitzar i desmercantilitzar sense despatriarcalitzar”. Les idees de democràcia econòmica i rendes bàsiques de ciutadania són música per les nostres oïdes, però què hi ha de la coresponsabilitat ?, què passa amb l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat ?, què fem davant la desigualtat laboral i les diferències de gènere en els usos del temps?, i amb lafeminització de la pobresa ?, i amb els salaris subsidiaris i la privatització de les cures ?, i amb el retorn de tantes dones a l’àmbit privat a causa de la crisi? , i què passarà en la vida laboral de les dones de l’Estat espanyol si s’aprova el TTIP? ...

Per abordar aquest procés de despatriarcalització que sacsegi la connexió entre precarietat i cossos femenins és possible que necessitem regulacions de drets (això ja competeix al Dret del treball), però prèviament cal visbilitzar-nos com a precàries -comaquelles “espigolaires” que va retratar Agnès Varda amb la seva càmera l’any 2000- per articular un profund canvi educatiu i cultural.

En aquest sentit, apel•lant a Judith Butler i a Sayak València i fins i tot assumint la vulnerabilitat mateixa dels nostres cossos, hem de ser capaços de fomentar les condicions necessàries per viure vides “vivibles”, vides on els nostres cossos no siguin incorporats com “mercaderia rendavilitzable” i intercanviable dins del neoliberalisme més salvatge.

Ens volen callades, a casa, precàries i submises, però la seva cultura de por construïda a la carta dels mercats no calarà perquè sabem, tal com afirma Butler, que “qualsevol que sigui la llibertat per la qual lluitem, ha de ser una llibertat basada en la igualtat ”. I no es tracta d’utopies, ni discursos buits ni proclames. L’empoderament està en marxa. Identificar la precarietat en la vida de les dones des de la interseccionalitat i la transversalitat (fins i tot des del fet transnacional), ens dóna eines col•lectives d’acció política, espais de diàleg i idees per a nous models de treball més igualitaris i sostenibles. Només ens falta trobar les esquerdes necessàries per començar a despatriarcalitzar des de baix ...

Sonia Herrera Sánchez

A mi generación se le vendió durante años un relato perverso sobre un ascensor que te permitía llevar una vida mejor que la de tus padres si estudiabas mucho y te esforzabas al máximo. Esa ha sido nuestra “piedra de eternidad”. ¡Maldita meritocracia! Se les olvidó añadir en el relato que dicho ascensor solo llegaba hasta un cierto piso si pertenecías a la clase media y dos pisos más abajo si encima eras mujer.

Darnos cuenta de que todo era mentira ha sido sin duda la gran decepción compartida. Como generación hemos tenido que aplicar el decrecimiento antes de aprendernos la teoría, hemos despedido en el aeropuerto a amigas y amigos que tocaron techo (incluso el de cristal) y que no querían convertirse en esa juventud sin futuro de las pancartas, hemos redibujado y postergado nuestros planes, hemos comprobado que los desahucios y la exclusión social no designan la realidad del otro/a, hemos salido a la calle y hemos invadido las redes para construir ese otro mundo posible que ya no puede esperar más. Pero todavía queda mucho por hacer…

Y es que si bien como generación nos hemos convertido en eso que Eduardo Rojo denomina “precarios permanentes” y hemos vivido la cara más perversa de la desregulación, la deterritorialización y la “flexibilidad laboral” –menudo eufemismo– que nos fronteriza y nos coloca cada día con los dedos de los pies asomados al despeñadero, en los márgenes, también somos el precariado que lleva consigo la capacidad de transformarlo todo. Nos enfrentamos a una sociedad atomizada y fracturada, no hay duda; desideologizada también hasta cierto punto; pero como comentaba hace poco David Casassas en una sesión del seminario interno del centro Cristianisme i Justícia, las luchas comunes nos pueden llevar también a revolucionar la esfera de los trabajos (así, en plural, como lo son nuestras propias vidas pluriactivas) más allá del fordismo: revolucionar el trabajo asalariado, el trabajo reproductivo y de cuidados, el voluntariado, el tiempo de ocio…

Así definían esta necesidad de revolución las integrantes del colectivo Precarias a la deriva en su libro A la deriva (por los circuitos de la precariedad femenina) (Traficantes de sueños, 2003):

Ya visualizamos esos nuevos horizontes. Casi podemos tocarlos. Pero para que sean reales, nos falta un elemento esencial: despatriarcalizar. Porque además del ascensor social, a nosotras nos vendieron otra “piedra de eternidad” con manzana envenenada y medias verdades: “el trabajo os hará libres”, decían, “el trabajo es emancipador”, pero ni media palabra sobre la doble jornada, ni sobre la brecha salarial, ni sobre la relación entre desprestigio y feminización de tantas profesiones, ni sobre la invisibilidad…

Dicen las compañeras de Mujeres Creando Bolivia que “no se puede descolonizar sin despatriarcalizar”. Y es cierto. Parafraseándolas, cabe añadir un elemento más: “no se puede descapitalizar y desmercantilizar sin despatriarcalizar”. Las ideas de democracia económica y rentas básicas de ciudadanía son música para nuestros oídos, pero ¿qué hay de la corresponsabilidad?, ¿qué pasa con la equiparación de los permisos de maternidad y paternidad?, ¿qué hacemos ante la desigualdad laboral y las diferencias de género en los usos del tiempo?, ¿y con la feminización de la pobreza?, ¿y con los salarios subsidiarios y la privatización de los cuidados?, ¿y con el retorno de tantas mujeres al ámbito privado a causa de la crisis?, ¿y qué pasará en la vida laboral de las mujeres del Estado español si se aprueba el TTIP? ...

Para abordar este proceso de despatriarcalización que sacuda la conexión entre precariedad y cuerpos femeninos es posible que necesitemos regulaciones de derechos (eso ya compete al Derecho del trabajo), pero previamente necesitamos visbilizarnos como precarias -como aquellas “espigadoras” que retrató Agnès Varda con su cámara en el año 2000- para articular un profundo cambio educativo y cultural.

En este sentido, apelando a Judith Butler y a Sayak Valencia y aún asumiendo la vulnerabilidad misma de nuestros cuerpos, debemos ser capaces de fomentar las condiciones necesarias para vivir vidas “vivibles”, vidas donde nuestros cuerpos no sean incorporados como “mercancía rentavilizable” e intercambiable dentro del neoliberalismo más salvaje.

Nos quieren calladas, en casa, precarias y sumisas, pero su cultura de miedo construida a la carta de los mercados no va a calar porque sabemos, tal como afirma Butler, que “cualquiera que sea la libertad por la que luchamos, debe ser una libertad basada en la igualdad”. Y no se trata de utopías, ni discursos vacíos ni soflamas. El empoderamiento está en marcha. Identificar la precariedad en la vida de las mujeres desde la interseccionalidad y la transversalidad (incluso desde lo transnacional), nos da herramientas colectivas de acción política, espacios de diálogo e ideas para nuevos modelos de trabajo más igualitarios y sostenibles. Solo nos falta encontrar las grietas necesarias para empezar a despatriarcalizar desde abajo…

La supresión de esta ley, mucho más idónea y en consonancia con la legislación de otros países europeos como Francia o los Países Bajos, supondría un retroceso mayúsculo respecto a los derechos sexuales y reproductivos conquistados por el movimiento feminista en las últimas 3 o 4 décadas.

Sabemos que aproximadamente la mitad de los abortos que se realizan en el mundo se hacen en condiciones inseguras y de insalubridad y que más de 65.000 mujeres mueren al año a causa de complicaciones en este tipo de intervenciones. Sabemos, tal como afirma la OMS, que las leyes restrictivas no se traducen en una disminución de las tasas de abortos y que la educación y la información en materia de salud sexual y la facilitación del acceso a los anticonceptivos sí reducen los embarazos no deseados. Sabemos que antes de la legalización del aborto, en España, los índices de morbilidad y mortalidad materna eran exponencialmente más altos que en la actualidad. Sabemos, que de los 80 millones de embarazos no planeados que hay en el planeta (2 de cada 5), el 58% acaban siendo interrumpidos…

Lo sabemos (también lo sabe el señor ministro de Justicia) y sin embargo se siguen esgrimiendo argumentos hipócritas que defienden la vida de un cigoto mientras se precariza la de las mujeres, especialmente la de aquellas con menos recursos económicos. Pretenden limitar nuestros derechos; devolvernos a la domesticidad y a la dedicación exclusiva a los cuidados, a la maternidad obligatoria, a la represión, a la clandestinidad.

Nos tratan como a máquinas de procrear, como incubadoras que deben ser controladas, como ciudadanas de segunda que necesitan ser tuteladas (casi siempre por varones) porque son incapaces de pensar por sí mismas y tomar decisiones racionales. Y en base a esa creencia tan patriarcal (y tan arraigada, por desgracia) se nos priva de nuestra autonomía y se nos despoja del derecho a decidir, mientras soportamos todo tipo injerencias morales, religiosas, económicas y políticas en nuestros cuerpos.

Así la cosas, como profesionales responsables de la comunicación nos toca la justa aunque compleja tarea de transformar los medios, utilizándolos como herramienta de análisis para visibilizar e impulsar cambios sociales respecto a los derechos sexuales y reproductivos de las mujeres. ¿Cómo colabora, por ejemplo, la imagen cinematográfica en la reivindicación y representación del derecho al propio cuerpo y al aborto? ¿Qué imaginario colectivo se construye alrededor del aborto? Quizás en estas jornadas previas al viaje del Tren de la libertad, algunos filmes nos sirvan para reflexionar sobre el papel que juega el cine –y el audiovisual en general– en la conquista de estos derechos.

Y es que el cine como herramienta de transformación y socialización también puede ser promotor y afianzador de derechos como el de la interrupción voluntaria del embarazo. Aunque las circunstancias que rodean el ejercicio de este derecho están fuertemente cargadas de contenido ideológico, las películas que han abordado este tema nos permiten acercarnos al contexto, a las emociones, a las razones y a las características sociodemográficas de las mujeres que deciden practicarse un aborto.

Así podemos asomarnos a El secreto de Vera Drake (2004) de Mike Leigh, Las normas de la Casa de la Sidra (1999) de Lasse Hallström, Abortar en Londres (1977) de Gil Carretero, 4 meses, 3 semanas y 2 días (2007) de Cristian Mungiu, Un asunto de mujeres (1988) de Claude Chabrol, Si las paredes hablasen (1996) de Nancy Savoca, A Private Matter (1992) de Joan Micklin Silver o Leona's Sister Gerri (1995) de Jane Gillooly son interesantes exponentes de un cine que habla de clandestinidad, de turismo abortivo, de transgresión, de salud materna y mortalidad, de políticas poblacionistas, de supervivencia, de roles de género, de doble moral, del poder y control que se ejerce sobre los cuerpos de las mujeres, “del miedo del hombre a la mujer sin miedo” del que habla Eduardo Galeano, de opciones de vida, de maniqueísmos y moralinas hipócritas, de las contradicciones del discurso dominante, de la responsabilidad sobre las tareas de cuidados, de identidades, de opresiones de clase y opresiones de género, de resistencias, de mujeres reales como Gerri Santoro que murieron por someterse a un aborto inseguro y de mujeres, como Marie Latour, que pusieron en juego su libertad y su vida para preservar la de otras.

Historias de mujeres para una cuestión que atañe solamente a nuestros cuerpos, pero sobre la que demasiado a menudo deciden hombres con corbata y con sotana. Y es que ya lo dice Marie Latour en Un asunto de mujeres al referirse a aquellos que la están juzgando: “Además todos son hombres. ¿Qué pueden entender de esto los hombres?”.

Este asunto lo arreglamos entre todas. Que no nos impongan películas de terror.

“La mujer decide, la sociedad respeta, el Estado garantiza, las Iglesias no intervienen”.

Article publicat a Dones en xarxa

El proper dia 1 de febrer centenars de feministes de tots els racons de l'Estat espanyol i d'altres llocs d'Europa es donaran cita a Madrid per protestar contra la reforma de la Llei de l' avortament proposada per Alberto Ruiz Gallardón que pretén eliminar les llibertats adquirides amb la actual llei de terminis que permet la interrupció lliure de l'embaràs (sense necessitat de donar cap explicació) fins a la setmana 14 de gestió i fins a les 22 setmanes en cas que es detectin malformacions en el fetus o que hi hagi risc per a la salut de la mare.

La supressió d'aquesta Llei, molt més idònia i d'acord amb la legislació d'altres països europeus com França o els Països Baixos, suposaria un retrocés majúscul respecte als drets sexuals i reproductius conquerits pel moviment feminista en les últimes 3 o 4 dècades.

Sabem que aproximadament la meitat dels avortaments que es realitzen al món es fan en condicions insegures i d'insalubritat i que més de 65.000 dones moren a l'any a causa de complicacions en aquest tipus d'intervencions.

Sabem, tal com afirma l'OMS, que les lleis restrictives no es tradueixen en una disminució de les taxes d'avortaments i que l'educació i la informació en matèria de salut sexual i la facilitació de l'accés als anticonceptius si redueixen els embarassos no desitjats. Sabem que abans de la legalització de l'avortament, a Espanya, els índexs de morbiditat i mortalitat materna eren exponencialment més alts que en l'actualitat. Sabem, que dels 80 milions d'embarassos no planejats que hi ha al planeta (2 de cada 5), el 58% acaben sent interromputs ...

Ho sabem (també ho sap el senyor ministre de Justícia) i no obstant això se segueixen esgrimint arguments hipòcrites que defensen la vida d'un zigot mentre es precaritza la de les dones, especialment la d'aquelles amb menys recursos econòmics . Pretenen limitar els nostres drets, tornar-nos a la domesticitat i a la dedicació exclusiva a les cures, a la maternitat obligatòria, a la repressió, a la clandestinitat.

Ens tracten com a màquines de procrear, com incubadores que han de ser controlades, com a ciutadanes de segona que necessiten ser tutelades (gairebé sempre per homes) perquè són incapaços de pensar per si mateixes i prendre decisions racionals. I d'acord amb aquesta creença tan patriarcal (i tan arrelada, per desgràcia) se'ns priva de la nostra autonomia i se'ns despulla del dret a decidir, mentre suportem tot tipus ingerències morals, religioses, econòmiques i polítiques en els nostres cossos.

Així les coses, com a professionals responsables de la comunicació ens toca la justa encara que complexa tasca de transformar els mitjans, utilitzant com a eina d'anàlisi per visibilitzar i impulsar canvis socials respecte als drets sexuals i reproductius de les dones . Com col labora, per exemple , la imatge cinematogràfica en la reivindicació i representació del dret al propi cos i l'avortament? Quin imaginari col·lectiu es construeix al voltant de l'avortament?

Potser en aquestes jornades prèvies al viatge del Tren de la llibertat , alguns films ens serveixin per reflexionar sobre el paper que juga el cinema - i l'audiovisual en general- en la conquesta d'aquests drets .

I és que el cinema com a eina de transformació i socialització també pot ser promotor i refermador de drets com el de la interrupció voluntària de l'embaràs. Encara que les circumstàncies que envolten l'exercici d'aquest dret estan fortament carregades de contingut ideològic , les pel·lícules que han abordat aquest tema ens permeten apropar-nos al context, a les emocions, a les raons i a les característiques sociodemogràfiques de les dones que decideixen practicar un avortament .

Així podem apuntar-nos a El secret de Vera Drake (2004) de Mike Leigh, Les normes de la Casa de la Sidra ( 1999 ) de Lasse Hallström , Avortar a Londres ( 1977 ) de Gil Carretero , 4 mesos , 3 setmanes i 2 dies ( 2007 ) de Cristian Mungiu , Un assumpte de dones ( 1988 ) de Claude Chabrol , Si les parets parlessin ( 1996 ) de Nancy Savoca , A Private Matter ( 1992 ) de Joan Micklin Silver o Leona’s Sister Gerri ( 1995 ) de Jane Gillooly són interessants exponents d'un cinema que parla de clandestinitat , de turisme abortiu , de transgressió , de salut materna i mortalitat , de polítiques poblacionistes , de supervivència , de rols de gènere , de doble moral, del poder i control que s'exerceix sobre els cossos de les dones , “de la por de l'home a la dona sense por” de què parla Eduardo Galeano , d'opcions de vida, de maniqueismes i moralines hipòcrites, de les contradiccions del discurs dominant, de la responsabilitat sobre les tasques de cures, d'identitats, d’opressions de classe i opressions de gènere, de resistències, de dones reals com Gerri Santoro que van morir per sotmetre a un avortament insegur i de dones, com Marie Latour, que van posar en joc la seva llibertat i la seva vida per preservar la d'altres.

Històries de dones per a una qüestió que afecta només als nostres cossos, però sobre la qual massa sovint decideixen homes amb corbata i amb sotana . I és que ja ho diu Marie Latour en Un assumpte de dones en referir-se aquells que l'estan jutjant : “A més tots són homes. Què poden entendre d'això els homes?”.

Aquest assumpte ho arreglem entre totes. Que no ens imposin pel·lícules de terror.

“La dona decideix , la societat respecta , l'Estat garanteix, les Esglésies no intervenen”.

Article publicat a Dones en xarxa