Quan una dictadura s'hi reforma en un nou règim polític, diguem-ne que percebut falsament com a democràtic -no totes les llibertats ni drets constitucionals estan garantits-, la corrupció s'hi renova i perpetua en tant que no hi ha hagut cap tipus de ruptura pel que fa a l'ordre anterior. La impunitat feixista genera corrupció; la indiferència al respecte dels partits polítics dominants en un orde democràtic la hi regenera -parlar com ara fa PSOE, C'S i Compromís de “regeneración democrática” (sic.) és seguir patint la corrupció a mitjà i llarg termini: és una enganyifa. No es pot regenerar una lleialtat democràtica en què ningú hi creu. Primerament, caldrà fer-la a contracultura política i social.

Sonen trompetes i campanars quan els vells genets de l'apocal·lipsi (feixisme-monarquia borbònica-IBEX35-església) activen el franquisme sociològic de milions d'espanyols perquè vagen a fitxar als col·legis en jornada electoral. Rajoy presidente y cierra, ¡España! -i tothom plora d'emoció. Vox populi: tots els polítics són iguals de lladres, de corruptes i de mentirosos; conclusió sociologicofranquista: però millor que ho siguen els salvapàtries que sí s'estimen Espanya, és a dir, “els meus”. I després de tant d'amor i romanticisme, l'obscenitat patriòtica: “La maté porque era mía”.

Es pregunten molts com sent el partit que pilota l'actual govern en funcions -tal i com, també, ho creu la guàrdia civil- una “organización criminal” (sic.) , hi resulta ser el partit més votat en les darreres eleccions generals. Que reste clara la resposta: els referents de corrupció del Partit Popular han passat a ser projectats públicament com a meres referències de corrupció general de tota la classe política. I ací hi ha tota una feina mediàtica darrere que, a base de repetir el mateix missatge, hi ha aconseguit implantar-lo en la ment de molts milions de persones que, en raó de la seua edat (o no), el perceben com a cert i mobilitza el seu vot per tal de salvar la pàtria. Els hi toleren el furt a canvi de garantir la unitat d'Espanya i d'exercir de matons davant de tota diversitat -sempre contemplada, per aquesta gent, com adversitat vers els seus interessos de classe. Aquell qui ens espolia és una organització criminal que ens furta, estorsiona, tortura i espia/vigila, sí, però és de millor confiança que tota l'altra xusma. De psiquiatra.

Provoca tant de desassossec la profunditat del missatge en les ments i com de pervertits i corromputs estan tots els canals que poden treure la seua falsedat a la superfície que, de temps ençà, hi justificaria ja tindre fet l'equipatge. No és el cas. Cal tornar a l'àgora, a totes les àgores, i recuperar l'espai públic front a tant d'autoritarisme i nostàlgic macarra. Al magnífic film de Gillo Pontecorvo d'Operación Ogro hi diu un sindicalista: “Nosaltres creiem en l'acció col·lectiva, en anar canviant la ment de les gents a poc a poc. Un treball de merda que és molt fàcil desprestigiar”. Viure diàriament entre la decència i la indecència, entre l'altruisme i l'egoisme; entre la vida i la mort, entre la rebel·lia i la resignació, entre conviure o amargar al pròxim. En definitiva, viure entre ser una persona o un merda. Fi de la cita.

El feixisme no està renyit amb la corrupció que representa, la seua falta de glàndules sudorípares funcionals l’aboca a viure rebolcant-se en el fang permanentment per tal de mantenir-se viu i fresc. No hi transpira, com tampoc hi han transpirat, fins ara, els caixons dels despatxos oficials i oficiosos en què s’han comptat els milions de peles com cagalló per sèquia. La comunió d’implosions que el Partit Popular ha creat enllà on ha governat dóna tant la talla que demostra que la dreta monarquicoxoricera espanyola és el pare, el fill i l’esperit sant dels marrons que tota democràcia occidental, oriental i interplanetària haja parit fins ara. La fatalitat d’aquest estament polític sols és equiparable amb el seu franquisme d’origen, ja que va de pares a fills i de fills a néts. Hi sura millor que l’oli.

La manera de fer d’aquestes gents ha canviat en la forma, però el contingut li segueix sent el mateix. Resta demostrat que el demòcrata de la gomina se sap el manual del dandisme a la perfecció i que no té cap altra fi que la d’asseure’s en un consell d’administració qualsevol, malgrat que el mitjà per aconseguir-ho siga la gestió pública en ajuntaments, diputacions, parlaments autonòmics o el que es vulga que siga el que hi haja a Madrid o Brussel·les. La seua pràctica no té més sinònim que el de folrar-se. Graduar-se en ètica i moral és cosa de putes, rojos, efeminats i gent de malviure: gent reprimible. Afusellar està mal vist avui en dia.

Blanquejar milions de peles és la principal motivació que portarà al fatxa a no perdre el Poder, doncs un inesperat despertar democràtic podria ser-li el punt de no-retorn en veure’s com a inquilí en un trullo d’alta societat. Ja s’ha demostrat als quatre vents que en el PP hi ha el feixisme determinant d’una organització criminal i sociòpata a qui hem servit de diana durant totes aquestes dècades ominoses en clara premeditació i traïdoria. Aquest continuarà sent i estant el descomunal error d’haver construït l’actual democràcia sobre un ordre dictatorial i totalitari compi-yogui que encara no hem gosat d’enviar a fer la mà, pete qui pete, i amb la monarquia borbònica al capdavant.

La por generalitzada sempre ha sigut la més preada ofrena amb la qual s’ha edificat aquesta Espanya durant els últims tres segles. El PP ho ha oblidat; Rita, no. I ella és del bon PP com també ho és dels seus millors fatxes: a ells s’hi deu. I no dubtarà en amenaçar i actuar dins del seu partit contra tot aquell que se li opose recordant-li a Charles Maurice de Tayllerand en allò que el poder desgasta a qui no el té. Estem d’enhorabona, ara hi coneixeran tots els colors del blau a la valenciana. God bless the fascist regime.

“Cal mobilitzar les bases de la (bona?) societat”, “cal remoure les consciències de les (bones?) gents”, clamen des de la palestra aquells que posseeixen la patent de “socialisme” i “democràcia” en clau partidista. Mobilitzar o remoure, sí, però cap on? Cap a ells. Són mercaders que tenen la Veritat del Nom i entorn d'ell han erigit llur església anomenant successius pontífexs que ens han assegurat que sí, que la Idea segueix existint i en espera de poder metamorfosar-se en els Fets que prometeren, no sense raó, uns messies anacrònics: justícia, llibertat, igualtat i solidaritat; pa i treball. Són paraules que mai poden esperar i sinònim d'heretgia si són dites (i defeses) per un socialisme que ha estat proscrit des d'aquell congrés de Suresnes de l'any LXXIV, on la candidatura dominant per a presidir el PSOE li va estar confiada a un futur i jove terrorista d'estat en cap que ja sabia prendre's la mida; paraules incomprensibles per a un sociatisme hegemònic (hegemònic?) que, a dia d'avui, pretén tornar a pilotar el govern nacionalista espanyol al servei dels sociòpates de l'economia financera global. Són fàcils de repetir les proclames si qui les pronuncia se'n riu d'elles per convicció perquè, en cas de donar-ne credibilitat, el subjecte en qüestió mai podria haver-se postulat a presidir l'Il·lustríssim Club d'Impostors d'Espanya. Sempre Espanya.

No hi ha cap antídot que sane al malalt. Les seus del PSOE són carn de canó per als qui exerciten l'ofici de saludadors, uns il·luminats que pretenen guarir l'inevitable mitjançant la virtuosa xerrameca amb què guanyaren escons durant la Belle Époque II. Han begut oli per ambrosia i no hi ha cirurgia que els puga retornar al seu millor perfil, és per això que molts dediquen els seus darrers moments en redactar-se les memòries dels seus poc respectius melics (sia per remordiments sia per alliberar-se de les Fúries que, dia i nit, els assetgen més pel que feren que pel que digueren en un passat top secret). S'ho veien vindre.

La ràbia pública mai prescriu. La poca vergonya de qui l'ocasiona, tampoc. Si al PSOE mai li ha interessat fer-s'ho veure, ara, menys encara. Des del jovent socialista -reconec que hi ha gent molt tendra per ahí- Beatriz Talegón ho intentà i la cosa acabà com acabà. Supose que quan posà l'aparell burocràtic del partit a parir si en comptes d'haver sigut ella qui ho va fer hi hagués sigut un home, l'haurien tret en muscles per totes les pantalles (una porta també és una pantalla) d'això que ells en diuen el seu país. No recorde al seu partit eixir amb la mateixa energia i convicció amb què condemna la violència masclista en suport de la seua companya quan rebia ganivetades de tot el món. Llavors, vaig tindre més clar que mai que en el PSOE el feminisme està en mans d'uns autèntics matxotes (i si no, de dones que aspiren a ocupar el mateix espectre de poder que els seus amos per a seguir operant amb idèntica ignomínia). Les darreres primàries a la secretaria general del PSOE van ser una orgia conformada, exclusivament, per tres fal·lus. Cap d'ells va rebre ni un 30% de crítiques com les rebudes per la seua companya de partit. Qui no veja en el patriarcalisme un conflicte de classes té un autèntic problema. I el PSOE el té corrent-li per les venes.

Les organitzacions humanes són sistemes vius que naixen, creixen, maduren, envelleixen i moren. La socialdemocràcia és un model polític senil que ha perdut la partida i va costera avall. El gros del problema és quanta erosió pot provocar en l'esquerra socialista des que decidí que la desigualtat i la misèria social res té a veure en un escenari de lluita de classes i apostà per crear l'artifici d'una classe mitja, un pal·liatiu fallit que no ha transcendit en el temps. Altre fracàs a exposar en el museu de la història europea. Que pleguen ja i deixen d'involucionar l'espècie.

“Jo he vist com es fa, però no en sé fer” o “jo he vist com es fa, però és que m'ix fatal” són expressions molt valencianes per tots conegudes. És com aquell que no parla valencià, però l'entén; o no el parla perquè l'entén perquè, d'entendre'l, no el parlaria... Què sé jo! Hi ha arrossos com hi ha valencianoparlants, els quals són tancats o oberts. Que cadascú ho entenga com li vinga en gana.

Al que anem. L'altre dia em disposava a cuinar un suculent arròs al forn quan, sobtadament, la veïna de dalt em cridà en un atac d'histèria per la galerieta diguen-me que d'això res, que havia de fer una paella valenciana a la manera de València. El millor de tot és que ella dinava a sa casa. Jo me'n fotia de menjar paella (ja en vaig fer, d'una, el darrer diumenge) i vaig prosseguir la meua marxa inicial fent cas omís dels crits psicòtics d'aquella dona d'ordre o de lo social. Acte seguit va començar en amenaces: que si obria la porta del forn açò, que si no posava ja el garrofó a bullir en aigua allò, que ja me les veuria amb el delegat de govern, etc. “Aquesta dona no està bé, ajuda-la”, deia encomanant-me de genolls al retall d'una maredeueta que tinc pegada en la porta del microones. Ignorant de mi, desconeixia que la verge havia dimitit de tots els seus càrrecs després que la fiscalia general de l'estat li haguera plantat una querella per malversació, prevaricació i no-sé-quantes collonades més.

I de la bogeria passàrem al guirigall en aplegar-se la resta de veïns a la galerieta. Tots van estar d'acord en imposar-me la paella com a plat del dia i a retreure'm la meua falta d'amor i solidaritat pel desig de la valenciania. L'arròs al forn ja el tenia quasi fet i algú colpejava la porta de ma casa fent-se passar per un policia. No li vaig fer cas i vaig deixar la font de fang reposant en la finestra de la cuina que fita amb el pati interior de la finca. Llavors (i que em disculpe l'entoncesià Alfons Rus), els colps a la porta foren més intensos. Enmig de tant aldarull, em vaig servir una cervesa per a ofrenar noves glòries al veí que encara penja, putrefacte, des del balconet del segon. Fou després de patir un llarg avorriment quan es morí d'angúnia.

A poc a poc, vaig sentir el sabor gloriós d'una cullerada triomfal de l'arròs a banda que em vaig cuinar mentre distreia al veïnat amb l'arròs al forn i, tot seguit, vaig posar la televisió en marxa. L'informatiu retransmetia a Mariano Rajoy comunicant que la manera en la qual han de viure tots els catalans no la poden decidir solament ells a través d'un referèndum, sinó tot un veïnat que mai dina ni viu a Catalunya i que viu en geografies tant llunyanes com Tenerife (als quals també se'ls ha prohibit utilitzar un referèndum per a impedir les prospeccions petrolíferes de Repsol en les seues costes). Prohibit i pam.

No en vaig poder escoltar més, del que fóra que diguera aquell subjecte socialment infravalorat o governador de les Espanyes, perquè el crit veïnal arribà al zenit quan el vell anarquista que viu a l'últim pis, molest perquè li havien fotut la migdiada, es posà a pixar pel desllunat. La gent va tancar les finestres i va tornar als problemes quotidians i íntims de dins sa casa. Problemes de veritat i tant espanyols com no residir a Catalunya i voler votar-li un futur, malgrat no tindre una cullerada d'arròs blanc que dur-se a la boca. Cagar en corral aliè per covardia a fer-ho en aquell en què sí toca. Embriagar-se de patriotisme, tornar a donar un plus de confiança al govern d'Espanya i que ho netege qui vinga darrere.

Si tenim en compte que la memòria històrica de totes les generacions és allò que activa l'instint de supervivència d'una democràcia, serà difícil resistir la temptació de volar-se el cap (i confiar-nos el remat a algú) si preguntem per algun aspecte de la història d'Espanya del segle passat a un grup d'adolescents que haja acabat d'obtindre el títol de l'ESO. El resultat serà el de la History Fushion, una tendència poc reflexiva que confon la democràcia amb un franquisme de caramel així com la República amb una dictadura militar menja-gatets, la qual cosa a molts els indueix a creure que enaltir la simbologia feixista entra dins de la normalitat democràtica i que, aquells qui açò denuncien, són els enemics eterns que volen destruir la pàtria. La borratxera mental és 10, no per culpa dels docents, sinó per qui legisla: el mateix estat espanyol.

En conseqüència, les reaccions més extremes ens les trobem en alguns joves del PP fent-se “selfies” en plena salutació feixista mentre es tapen les virginitats amb la bandera del pollastre. Més enllà, però no per això més lluny, també hi són els qui escalfen l'ambient de les grades ultres dels estadis de masses lluint esvàstiques nazis, càntics feixistes i braços alçats cara al sol mentre el cap-rapat de referència els inicia emportant-se'ls d'excursió o “cacera”. La cosa es posa més seriosa quan aquests elements posseeixen capacitat de memorització (que no d'enteniment) i aconsegueixen superar l'oposició dins de la funció pública i esdevenen policies, jutges o fiscals/advocats generals de l'estat. I ja no en parlem si tenen la influència suficient com per a reproduir la casta militar més corrupta i intocable de les forces armades.

El rumb cultural de la societat espanyola dista molt de ser temorós del seu passat i això el converteix en un país temerari, ja no sols per als de dins, sinó també per als de fora. Un país que en trenta-sis anys de democràcia ha canviat quatre vegades de llei orgànica d'educació mai podrà enganxar-se al futur i, més encara, si repetidament es deixa enganyar entregant el poder en mans d'un partit polític que no té ni interès per dibuixar-lo. Fa por escoltar veus en què la “solució a tot” passa per recentralitzar Espanya i, preguntats per si també cal concentrar tots els poders entorn a una única persona, guarden silenci. La desmemòria és la droga més pura i estúpida que es legalitzà en la transició espanyola: permet al·lucinar una dictadura en rosa.

La polivalència de Maria Dolores és enciclopèdica, perquè tenim la Maria de províncies com la Maria de “las Españas”, la Maria divorciada com la Maria casada, així com també la mare Maria. La Maria multimilionària i la Supermaria, la Maria de los Dolores i la Maria Rajoy, la Maria de l'hàbit i la Maria Armani; la Maria superiora i la Maria Cospedona, la Maria del “pasarán” o Maria “la de Madrid”.

Seguim: la Maria del Tajo i la Maria Segura, la Maria de los Mercedes o la Maria en limusina, la Maria Palacios i la Maria Ducal, la Maria Reformista o la Maria Popular. La Maria que no fuma, la Maria del primer dolor, la Maria picaplets o la Maria celestial. La Maria visceral, la Maria fatal, la Maria clarissa i la Maria papal; la “maria.com”, la Maria hereditària o la Maria a cavall. Tanmateix, Luís Bárcenas és dels pocs que encara l'anomenen: Maria Dolores de Cospedal.

Siga com siga, la Dama de la Gran Creu de la Reial Orde d'Isabel la Catòlica ha posat el llistó ben alt pel que fa a les remuneracions anuals que puga rebre qualsevol companyó seu del carrer Gènova. Això pot crear certes enveges, però la competència és un actiu ben considerat dins del PP i l'augment salarial dels càrrecs públics una medicina que combat el sentir-se infravalorat. Pels ajuntaments de les grans capitals de província que controlen s'ho trobareu.

Ara s'ha vingut demostrant que les gallines del corral han volgut la triple ració de pinso, a més d'un tracte preferent en l'estafeta del partit, i s'ha muntat una revolada monumental. La pitjor part se l'emporta Maria Dolores, perquè amagar tots els dies les presumptes irregularitats comeses pel PP a base d'ocurrències és un treball no qualificat molt fàcil de menysprear, sobretot, quan ja ningú creu la seua paraula d'honor però sí la lletra del seu flamant extresorer de partit. No li manquen ciris a sant Judes Tadeu perquè tot açò vaja significant el seu final polític.

Si partim de la base en què tenim un president del govern central que creu que les desigualtats econòmiques i socials d'una població vénen determinades segons la predisposició genètica dels seus membres, podrem afirmar que aquest dirigent no té una visió igualitària a l'hora de garantir els drets civils, sinó més bé una mentalitat que els reparteix entre gent “apta” i “no apta”. Si no fóra, en exclusiva, pel detall de la predisposició natural a ser ric o pobre, creuríem que aquesta diferència seria de classes socials, però no és així: segons vingues de bona o de mala família, cauràs a perpetuïtat dins d'un estament privilegiat o no privilegiat en raó de la teua sang; no són els dirigents del sistema econòmic i polític qui ens condicionen el benestar en cadascuna de les decisions que prenen, sinó la pròpia Naturalesa. Aquesta idea-zombi explica perquè són així d'indiferents a tot el que ens puga passar i perquè ens tracten com a idiotes, o éssers inferiors, quan els demanem explicacions pel que fan i deixen de fer. No estem a la seua altura.

Si ens imaginem que la Moral és com un magatzem ple de prestatgeries en el nostre cervell on registrem i ordenem les nostres memòries individuals i col·lectives, apreciarem que la memòria històrica dels “aptes” és ben diferent de la dels “no aptes”. Per posar un exemple, mentre que aquells qui ens trobem en la inferioritat humana sabem que la nostra guerra civil esclatà arrel del colp d'estat feixista de l'any 1936 contra el govern democràtic del Front Popular, per als “aptes” fou l'any 1934, però, tenint com a protagonista la protesta minera d'Astúries contra el govern conservador de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas).

Tot sona a excusa per a no admetre el que resulta evident: la protesta minera no fou colpista, però sí el general que la reprimí fent-ne una matança a mode de preparar-se les oposicions per a comandar el genocidi que tindria lloc per tota Espanya dos anys després. S'acusa al treballador d'un delicte que no ha comès a mode d'encobrir a qui sí el cometrà, un militar que comptarà amb el suport de l'església i dels avis d'aquells néts que a dia d'avui freqüenten clubs exclusius per a gent collonuda. En l'actualitat segueixen sent impecables esclafant les expressions populars a cop de garrot, perquè la seua moral segueix veient més preferible la injustícia que un “desordre” que puga posar en risc o qüestió tot el seu patrimoni.

L'art i la destresa amb què saquegen el diner públic, amaguen la veritat i escampen el poll diferencia el que és un acte de servei per a l'interès general del que realment és una incursió massiva de pirates dins de les institucions públiques. Posats a secundar la idea en què la posició social de cadascú ve assignada per la prescripció natural que ens mana l'univers, molts ens preguntem quin mal li hem fet a l'altíssim perquè ens castigue enviant-nos una plaga de sociòpates assedegats de poder.

Ens trobem davant d'uns subjectes que són una singularitat en democràcia. No deixa de resultar significatiu que es definisquen com a “liberals” quan ens estan fent retrocedir a un model de societat estamental pròpia del feudalisme. Solament hi ha un minúscul error de càlcul en la seua autodefinició ideològica (i que se'ls en fot): el liberalisme s'instituí en la Revolució Francesa, no en l'Antic Règim. Així les coses, conclourem afirmant que el seu “liberalisme” és un franquisme que els ha eixit maricó.