¿L’òpera és només per a rics i erudits? ¿Un art inaccesible que mai et parlarà de tu? La realitat és ben diferent. RTVE ha posat durant setmanes un programa al prime time i, de sobte, l’òpera ha tornat a ser viva. Sense reverència ni pedanteria, el programa mostra que qualsevol pot gaudir de grans compositors i compositores i connectar amb històries que parlen de desig, conflicte i desigualtat.

L’òpera ha arrossegat la mala fama com a art elevat i només per a uns pocs. Però, en realitat, el problema és com se’ns ha explicat. Durant molt de temps, s’ha protegit darrere d’un mur de solemnitat, erudició i rituals socials. Al final, més que cultura compartida, la música operística ha funcionat com un marcador de classe. Hui dia, això ja no té gaire sentit i, si ho mirem bé, exclou al públic més que l’inclou.

El dilluns a la nit, RTVE va tancar la primera edició del programa ARIA. I pot una cosa així funcionar en una televisió dominada per l’audiència salvatge i els anuncis? I amb una orquestra en directe? Sí, i no només perquè acoste l’òpera al gran públic. La clau està en canviar la manera de mirar-la. El programa no simplifica la música; simplement, transforma el relat. L’òpera deixa de ser sagrada i torna a ser el que sempre ha estat: un art travessat pel conflicte social, pel cos, pel desig i pel poder.

Parlem de les audiències. El programa ha tingut dades estables, amb un share acumulat d’uns 9 %. No és espectacular si el comparem amb altres programes, però és molt interessant si ho mirem des de l’òptica del servei públic, per l’aposta de la corporació pública per continguts culturals diferents, sense dependre només dels números. Això fa que la programació d’ ARIA: Locos por la ópera siga valenta: acosta la música clàssica i l’òpera a tothom, de manera accessible i pedagògica, sense perdre l’entreteniment.

El programa no demana coneixements previs: només escolta. I ho fa mostrant la música en llocs que trenquen amb l’elitisme. Pense, per exemple, en Merlyn, cantant cubana que assaja en un gimnàs abans d’interpretar l’Havanera de Carmen. Carmen sempre ha reivindicat la llibertat del seu cos i del seu desig, i ací reapareix en Merlyn, una dona migrant que busca oportunitats a Europa i que ha de fer sacrificis per aconseguir-les. Sense canviar cap nota, l’òpera parla de masclisme, migració i desigualtat, i ho fa arribant a persones que mai haurien imaginat connectar amb aquest art.

També hi ha Klaudya, la guanyadora del programa. Una jove malaguenya que treballa en la restauració i explica que la música li ha salvat la vida. Després interpreta l’ària de Musetta de La Bohème. Musetta és lliure, sexualment autònoma i viu amb artistes precaris. La història de Klaudya mostra que l’òpera no és només per a una classe concreta i ens recorda que conflictes com la precarietat laboral o l’accés a l’habitatge, presents al segle XIX, encara hui afecten molta gent. No és Puccini qui envelleix; és el sistema que es repeteix.

Tots aquests exemples trenquen la idea que hi ha “alta” i “baixa” cultura. Aquesta frontera només ha servit per justificar desigualtats socials. Quan l’òpera es mostra només com a excel·lència tècnica, es converteix en un símbol de distinció. Quan es mostra a través de vides, conflictes i perspectiva feminista, recupera la seua funció social.

Els tòpics van caient un rere l’altre: l’òpera no és avorrida, no és incomprensible i té molt a dir hui en dia. El que ha quedat obsolet no és la música, sinó com se’ns explica. Els mitjans públics tenen ací una oportunitat: democratitzar-la i deixar de veure la cultura com a mecanisme d’exclusió. Els espais de comunicació públics, i privats, poden fer que la cultura siga viva i compartida, i no només un objecte de distinció. Quan aixequem el pedestal, la música torna a parlar amb força. Potser el repte ja no és portar la gent a l’òpera, sinó deixar que l’òpera torne a la gent.

Més òpera en prime time, per favor.

Abans que Bad Bunny baixara de l’escenari o que la música s’aturara, alguns ja havien començat a criticar. Adorno ja ho va advertir, diuen: l’entreteniment no és innocent; és una eina de control. La indústria cultural no silencia la dissidència, sinó que la transforma en producte de consum. El crit rebel no es prohibeix, es ven. Si Bad Bunny, Ricky Martin o Lady Gaga poden expressar-se a la Super Bowl, serà perquè el sistema els ho permet. La política es converteix en decorat, i és l’esdeveniment mateix, amb tots els seus interessos comercials, qui decideix quina rebel·lia entra per la teua pantalla i quina no.

No està malament ballar dins del monstre? A partir d’ací, no podem evitar preguntar-nos: si estem realment participant o només fem veure que canviem alguna cosa? Ens conformem com a espectadors, consumint gestos polítics per sentir-nos crítics des del sofà, sense moure un dit? Žižek no té pietat: l’espectacle ens permet indignar-nos sense risc, mentre tot segueix igual. A l’escenari s’aplaudeix la identitat llatina; fora d’ell, el sistema continua marginant-la com sempre. I la ICE segueix vulnerant els drets humans universals. I els seus socis a l’Estat Espanyol creixent electoralment. I no podem oblidar l’elefant de la sala: marques, anuncis i el partit més esperat de l’any, la gran màquina capitalista que ho engoleix tot. La rebel·lia ve amb una Pepsi Max.

Bé, podem acceptar que hem ballat totes les cançons del cantant portoriqueny i que, en certa manera, tots som responsables de cada moviment de maluc del capitalisme salvatge i del moviment neocon que s’escampa pel món. Però quedar-se en això només és una excusa fàcil. Veure les coses així assumeix que el públic és passiu, que només mira i calla, sense fer res amb el que observa. Contra Adorno, pensadors com Henry Jenkins defenen que la gent no només consumeix: reapropia, canvia significats, transforma i reutilitza. El poder no està només a l’escenari, sinó en tot el que passa quan diferents contextos i perspectives xoquen. El que realment importa no és que Bad Bunny actue a la Super Bowl, sinó què fa la gent amb aquesta actuació després. El mateix passa amb el missatge alliberador de Puccini per al públic de l’òpera.

Però el que passa després sí que té importància. Els fragments de l’actuació circulen per tot arreu: es converteixen en memes, generen debats, fils i discussions incòmodes. Escapen del control de l’organització del concert i passen a formar part de la cultura viva. Allà poden despertar consciència, crear identitat compartida i, fins i tot, impulsar accions concretes. No és una revolució d’un cop, però tampoc és insignificant. És un “aftersun” d’empoderament cultural que ens apel·la. I que no es pot mesurar només per l’èxit comercial, l’audiència televisiva o si el sistema l’ha absorbit.

La Super Bowl és una màquina capitalista ferotge. Però pensar que qualsevol gest polític dins d’ella queda anul·lat és subestimar la força de la gent. La potència transformadora de la música no desapareix; només es trasllada. Potser la vertadera subversió no està tant en l’escenari com en tot el que passa després, quan la proposta de Bad Bunny deixa de ser només un espectacle per a convertir-se en una eina. Estem ballant dins del monstre. Però això no vol dir que no puguem marcar els nostres passos a ritme de trap.

Quan Madonna va compartir el nou tema de Rosalía a l’Instagram, Berghain, les xarxes van esclatar de seguida. Alguns ho van celebrar com una aliança entre dues icones, però molts altres, sobretot els més “conservadors”, fent honor al verb que dóna nom als conservatoris, van córrer a puntualitzar que això “no era música clàssica”. Tenen raó: Berghain no és clàssica. Però tampoc és pop, ni electrònica, ni òpera. És, senzillament, música que pensa, que respira i que desmunta les fronteres que alguns encara s’entesten a preservar. I desafiar aquells límits que alguns insisteixen a mantenir intactes és desafiar l’alta cultura entesa com a pràctica de classe.

La construcció harmònica de la cançó és mínima: tres acords. Re menor, sol menor i la dominant. Tres acords repetits fins a l’obsessió. La mateixa progressió que ha ressonat per saecula saeculorum, amén. Sobre aquest esquema es forma un ritme obstinat en el baix, com un continu propi dels mestres del segle XVII, amb una factura que recorda a Vivaldi o als concerti grossi de Corelli. La tonalitat de re menor, tan dramàtica, és la mateixa que trobem en els rèquiems de Fauré o Mozart.

Però, en aquest cas, la simplicitat d’acords no és pobresa, sinó disciplina. És el llenç sobre el qual es desplega una riquesa rítmica i tímbrica que remet tant al minimalisme de Glass com a la pulsació del tecno berlinès. Els arpegis de violí vertiginosos, tocats amb la tècnica del sautillé, projecten una llum vibrant, gairebé impossible. Alguns sospiten que han estat accelerats digitalment, i potser sí. Però en aquest gest hi ha una declaració artística: la frontera entre el so natural i el manipulat ja no té sentit.

I què em dieu dels cors? Després d’una introducció tensa, el tempo s’alenteix i esclata una orquestra amb cor en alemany amb un dramatisme propi d’una òpera de Lully o de Haendel. I després, l’artista catalana canta en alemany i amb un registre més propi d’un lied de Clara Schumann. Aquella melodia entra com una figura que travessa els segles, de Bach a Björk sense escala.

La segona meitat del tema es fragmenta i muta. Rosalía torna al castellà, baixa una octava i introdueix un ostinato d’arpegis i violins en glissando. El ritardando monumental que precedeix l’entrada de Björk obri un silenci carregat de dramatisme. A partir d’ací, el so es torna més sintètic, mantenint els acords però transformant-los en un altre paisatge. Finalment, la veu d’Yves Tumor es dissol entre distorsions, delays i reverbs, mentre els violins tornen a conduir-nos a un clímax que és més visió que conclusió.

La llibertat creativa de Rosalía ens ajuda a desfer-nos dels complexos i a gaudir més de l’òpera i de la música sense fronteres. I no, Rosalía no és una soprano. I què? Encara que no ho siga, les seues sonoritats obrin portes a universos múltiples i suggerents, on la veu, el ritme i la textura es converteixen en pura emoció. Tant de bo aquesta mirada curiosa ens impulse també a escoltar amb la mateixa passió àries com Pace, pace, mio Dio de Verdi, In questa regia de Puccini o les versions de Les quatre estacions de Richter. Son obres que comparteixen l’esperit d’innovar des de la intensitat i la bellesa, trencant unes fronteres cada vegada més insostenibles entre la high i la “baixa” cultura.

Berghain és molt més que una cançó. És com si el tema començara al segle XVII, escrit a la vora de Vivaldi, i acabara el 2025, traçant un viatge que uneix passat i futur amb una naturalitat bestial. Potser per això encisa: perquè deforma el barroc en pulsació electrònica, la que ressona al mític club berlinès, i el porta a la música popular en un eco de la història. Rosalía no només canta: reprograma el temps. I Vivaldi n’estaria ben orgullós.

Pot resultar ingenu, però les biblioteques són una gran conquista civilitzatòria de les classes treballadores. Són temples laics on el fill de l’obrer i la filla de la netejadora poden llegir el mateix que la classe alta als seus col·legis privats. Són refugis per a qui viu en habitacions sense finestres, on estudiar en silenci és impossible. Espais que es neguen a produir benefici —i generen ciutadania, igualtat i esperança.

Però incomoden. Al capitalisme salvatge li agrada el consum, no la formació crítica. Prefereix que els nostres fills cresquen lligats a pantalles que venen productes del Temu, no en sales de lectura on descobrisquen Chantal Mouffe, Sally Rooney o Amàlia Fenollosa.

Com sabeu, recentment l’influencer María Pombo ha encés les xarxes amb un vídeo en què afirmava de manera desdenyosa: “No sois mejores porque os guste leer, hay que superarlo”. Què diu de la nostra societat que una veu tan influent considere que llegir és un gest prescindible o, fins i tot, pedant?

Contrarrestar opinions com les de la Pombo no es poden i jo, en particular, ni ho intentaria. Vanagloriar-se de no llegir em sembla cavernícola i diu molt de la persona. Aquestes paraules ressonen amb força perquè mostren que el debat no és sobre gustos personals, sinó sobre una responsabilitat cultural compartida. No es tracta de ser “millors” per llegir, sinó de defensar una pràctica que ens prepara per pensar i qüestionar. No som millors per ser lectores voraces, però sí estem millor preparades per tenir un esperit crític.

In aquest context, la biblioteca pública esdevé encara més necessària. Enfront de discursos banals amplificats per milions de seguidors, les biblioteques són espais que resisteixen. No només guarden llibres: obren finestres a la reflexió, al debat, a la pluralitat de veus.

La ciutat de Londres és un bon exemple de com les biblioteques poden funcionar com a autèntics motors de cohesió social. El London Plan les reconeix com a infraestructures essencials per al benestar de la comunitat, i iniciatives locals com les Idea Stores han transformat la biblioteca tradicional en espais híbrids: centres de lectura, formació, trobada i serveis veïnals. Les biblioteques serveixen per combatre la solitud i la bretxa digital, oferint tallers, clubs de lectura i suport tecnològic a persones grans, persones migrants o famílies vulnerables. A la capital britànica, doncs, les biblioteques no es veuen com vestigis del passat, sinó com laboratoris de futur on es construeix comunitat i igualtat.

I al nostre país també hi ha d’exemples d’aquest potencial transformador. El 2023, les biblioteques municipals d’Agullent i Potries van ser reconegudes amb el Premi María Moliner com a dues de les millors d’Espanya. A Agullent, amb “Los caminos de la lectura. Las sendas de la escritura”, es van organitzar tallers i clubs intergeneracionals; a Potries, amb “Una biblioteca creativa”, es van desenvolupar més de 30 activitats d’inclusió cultural.

Les biblioteques son les trinxeres reals. Enfront de discursos banals amplificats per milions de seguidors, les biblioteques són espais que resisteixen. No només guarden llibres: obren finestres a la reflexió, al debat, a la pluralitat de veus.o són només prestatgeries i ordinadors. Són tallers d’alfabetització, clubs de lectura, sales de trobada comunitària. Proveïxen espais emancipadors on l’accés al coneixement no depèn del poder adquisitiu sinó del dret de tota persona.

I per això han de ser multiplicades, dotades i potenciades. La política cultural hauria d’invertir-hi seriosament: que n’hi haja una en cada barri, amb personal, programació i vida. Defensar les biblioteques és defensar la democràcia en estat pur: l’accés igualitari al saber.

En un món regit per la rendibilitat, una biblioteca pública és una heregia preciosa. No guanya diners, però sí temps, consciència, comunitat: és l'antítesi del neoliberalisme. Si volem avaluar la salut democràtica d’un país, no mirem només xifres econòmiques. Entrem en les biblioteques: si veus xiquets aprenent a llegir, adults estudiant, migrants aprenent un idioma, majors compartint històries, el país té futur.

El que sona com un simple canvi administratiu és, en realitat, una renúncia política de gran abast. Europa s’estaria desfent del seu únic instrument específic per defensar la cultura com a eix vertebrador del projecte europeu. Precisament ara, amb el món immers en una batalla cultural cada vegada més voraç. Mentre països com Estats Units, l’Índia o la Xina inverteixen de manera estratègica en les seues indústries culturals, Europa està a punt de desdibuixar l’únic instrument que permet que les seues narratives pròpies circulen més enllà de les fronteres estatals.

Europa Creativa ha sigut molt més que un programa: ha donat suport a milers de projectes de música, cinema, literatura, traducció, videojocs, arts escèniques, festivals i xarxes de col·laboració. Ha connectat territoris, ha fet visibles llengües minoritzades, ha portat l’art a llocs on no arribava. Ha funcionat com un escut contra la uniformitat i com un motor de pluralitat. I, a més, ha sigut també rendible: perquè per cada euro invertit, n’ha generat onze.

Així que sí, parlem també de diners. Dels més de 1,2 bilions d’euros que mou el pressupost europeu, només un 0,2 % es dedica a la cultura. I ara fins i tot eixa mínima part podria quedar amagada darrere d’un títol amb paraules boniques però sense garanties. Mentre Ursula von der Leyen anuncia 800.000 milions d’euros extraordinaris en armament i defensa, a les artistes i creadores culturals se’ns diu, literalment, que passem al calaix de sastre.

Evidenment, açò no va sols de diners. Va, sobretot, de poder, d’identitat i de sobirania simbòlica. Qui controla les narratives globals al nostre continent? Europa o les grans plataformes digitals i les empreses culturals d’altres continents ? Tan senzill com que qui no aposta per la seua cultura acaba consumint la dels altres. I qui no narra la seua realitat, corre el risc d’acabar desapareixent d’ella.

La cultura no és un afegit estètic ni un luxe prescindible. És una infraestructura essencial per a la democràcia, per a la llibertat i per a la diversitat. És una forma d’expressió, però també una influència. Per això, no n’hi ha prou amb aplaudir-la en discursos institucionals. Cal protegir-la amb diners i polítiques que ajuden les creadores i creadors europeus a seguir fent la seua feina sense haver de renunciar a la pluralitat, a la llengua pròpia, a la complexitat i al risc. Un continent que vulga ser rellevant en el segle XXI no pot renunciar a contar la seua història amb la seua pròpia veu.

Afortunadament, més de 500 organitzacions culturals ja han demanat que Europa Creativa continue com a programa independent i que se li augmente el pressupost fins al 2%. Però mentre esta Europa es rearma amb una mà, amb l’altra desarma el seu pressupost cultural. Com deia Donald Sassoon, “la cultura és l’única cosa real que uneix els europeus”. I si renunciem a cuidar-la, no és que perdrem la cultura. És que perdrem Europa.

Per això, quan veig com Donald Trump proclama el seu “Dia de la Lliberació” tot imposant aranzels i tancant portes al comerç global, no puc evitar pensar que està escrivint la partitura d’un món més pobre, més gris i més hostil. S’equivoca de música, de ritme i de to. Creu que l’aïllament enfortirà el seu país, però la història ens ensenya el contrari: les civilitzacions que es tanquen sobre si mateixes acaben apagant-se, com una flama sense oxigen.

Orangish Manhattan explica la història dels valencians que emigraren a Nova York a la recerca d’un futur millor. Portaren amb ells la seua manera d’entendre la vida, la seua música, la seua gastronomia, el seu enginy i la seua capacitat d’adaptació. I a canvi, van incorporar noves influències, idees fresques, una visió del món més oberta. Aquest intercanvi no els va debilitar; els va enriquir.

Donald Trump i aquells que defensen les fronteres com a solució ignoren una veritat fonamental: la identitat no es construeix amb murs, sinó amb ponts. Com a compositor, sé que l’harmonia només s’aconsegueix quan diferents notes es combinen entre si. Un món on cada país toca la seua pròpia melodia, en solitud, és un món dissonant i trencat.

A més, la idea de “llibertat” que proclama els nous populismes de dreta radical és una perversió. Què pensarien Jefferson, Mary Ludwig Hays, Hamilton, o la poeta Wheatley d’un dirigent que empra el llenguatge de la llibertat per justificar l’aïllament i el trencament d’aliances? Els Estats Units van nàixer amb un esperit il·lustrat, amb la creença que els drets individuals, la cooperació i el debat entre pobles són fonamentals per construir una societat millor. Ara, amb un discurs ple de retòrica bel·ligerant, Trump converteix aquesta herència en una caricatura: la llibertat no com a dret, sinó com a arma.

La seua agressivitat en trencar ponts és, en realitat, un signe de feblesa. Un món segur i pròsper no es construeix limitant els espais de diàleg, sinó ampliant-los. Comerç, cultura, art, música… tot forma part d’un mateix teixit que ens uneix. Pensar que una nació es pot enfortir destruint aquests lligams és un error històric. La veritable lliberació no s’aconsegueix amb murs, sinó amb diàleg. No amb imposicions, sinó amb acords. No amb la por a l’altre, sinó amb la valentia d’escoltar-lo. Espere que Orangish Manhattan servisca com un recordatori d’aquesta veritat. Perquè, al final, la música –com la vida– sona millor quan es toca junts.

Fet i fet, una proposta d’any Gomis és una commemoració que no arriba -i que s'hi troba latent des de fa dècades- i que ara es topeta amb la situació de devastació en que es troba el sector cultural valencià i amb la que el nou Consell ha de bregar des de fa mesos. No obstant, la problemàtica Gomisiana -trista i decebedora- s'insereix en un assumpte més cabdal, al meu parer: la política cultural del Consell en els darrers decennis: amorfa, acomodada, sense coneixement real del país, de la seua història creativa, de la seua normalitat continental i de les seues possibilitats de futur. Fet i fet, la generalitzada ignomínia amb la que els responsables musicals del nostre autogovern han tractat a Josep Melcior Gomis -i d'altres molts referents de la identitat cultural valenciana- no sols s'explica per l'analfabetisme funcional d'alguns, que també; sino per una concepció obsoleta de la cultura vinculada a la evidència del valor immediat. La cultura, com afirma Nuccio Ordine, disposa la utilitat per a la societat d'allò inútil o que no evidencia valor immediat; essent aquest el seu potencial més valuós.

Vivim en una societat on la furia destructiva del capital s’abat sobre les coses considerades inútils. Per silencioses, inermes i inofensives, l’aposta cultural s’ha pensat com un perill pel pur fet d’existir. En els plecs de les activitats considerades supèrflues s’hi troben els estímuls per repensar un món millor, per cultivar la utopia de disminuïr, si no eliminar, les injustícies i desigualtats doloroses que cauen sobre les nostres consciències.

Gomis fou un compositor plural que conformà la seua identitat a través de la transgressió de les estructures, poc previsible i amb una presència destacable en el primer romanticisme europeu; transterrat pel terror de l'ancien regime borbònic. Fou un compositor de música sacra a la Capella de la Catedral del Cap i Casal, liberal-militar a Madrid, cançó lírica de saló i òperes còmiques al París i Londres del primer terç del XIX. Gomis és un interessant patrimoni musical europeu en el que els valencians disposem d'un capítol quasi ignoto. Tal vegada ha arribat l’hora del nostre cant a Gomis, com cantava Estellés:

“En un vitrall de canyots

escric el nom del teu fill,

Melcior Gomis es diu

i amb el poble es confondrà.

Vindran els dies de pètals

I de l’amor aclarit,

I el seu nom, estava escrit,

el poble l’oblidarà“

Convindreu en mi que manipular, mentir i balafiar són els tres verbs que resumeixen clarament l’a-política musical del Consell Valencià governat pels conservadors del Partit Popular. No vull continuar amb una visió fatalista d’una societat com la nostra. Crec però, que aquesta realitat salvatge de desgovern contra el teixit cultural valencià no pot, als possibles actors del nou govern, donar-los per satisfets amb un canvi de formes higièniques, de discurs i un abandonament de les antigues i tòxiques pràctiques. Clar i ras, amb un canvi d’estil no n’és suficient.

No es pot solventar la situació de colapse cultural que pateix la música, la cinematografia, les arts escèniques, el disseny sens una visió propera del problema i sens un sentit profund d’estructures d’Estat. I el que és més ridicul si escau, els assessors de l’alternança i l’alternativa no poden empenyar als seus líders polítics a solventar la dialèctica amb una decorativa proposta: “Es pactarà tot amb el sector”. Déu ens pille confessats!

Fet i fet, em pregunte quí és el “sector”? I quina persona decideix quí ha d’estar a eixe “sector” on consensuar les polítiques culturals del demà? Així doncs, si el futur cultural dels valencians passa per un consens entre el govern del “canvi” amb les “forces vives” que han col•laborat amargament en la destrucció del teixit cultural i d’institucions culturals que han begut del silenci subvencionat còmplice al llarg d’aquests dos decennis; millor serà que els polítics que aspiren a canviar el nostre territori es dediquen a altres menesters.

Per descomptat, no podem estar injustos i demanar un control absolut de totes i cadascuna de les matèries socials a les persones que encapçalen projectes polítics. Malgrat això, més els valdria a aquells que aspiren a encapçalar la nova política a rodejar-se de bons assessors amb conciència diversa i plural de la problemàtica de país i no caure en el vell error de pensar que amb el discurs de carnet, el registre de butxaca i la politologia de “tertúlia de café” es solventen els greus i estructurals problemes culturals que arrastra el  País Valencià.

Dit això, és precís remarcar que el problema no és accidental, si més no, Mayrén Beneyto abandona el Palau de la Música o Helga Schmidt balafiava més o menys diners. L’assumpte cabdal a la cultura valenciana és estructural, d’uns Instituts Valencians amb una concepció desfasada, inactius, sens cap model d’acció ni cap horitzó, amb uns èlits culturals noucentistes que s’han apropiat d’unes estructures i d’una manera de concebir la política cultural ja amortitzada. Un model esgotat que no hauria de ser interlocutor de cap acció de cap govern que defense la cultura pròpia.

Aqueixa reflexió hauria d’estar a la diatriba o crítica virulenta cap el passat: ara bé, o l’engendre CulturArts es converteix en un veritable instrument per a generar múscul cultural i ajudar a la creació d’un entorn favorable a la creativitat i la innovació; o ara bé que el desballesten definitivament. Irreverència. Malgrat la professional tasca dels seus treballadors, la finalitat de la política cultural del PP i del PSOE poc o res han servit a la societat valenciana, mantenint xarxes clientelars, èlits “d’autobombo” d’un model cultural noucentista, elitista i poc innovador.

És per allò, que quan alguna de les persones que bastiran el futur immediat del País Valencià proposen una continuïtat de consens amb el denominat sector del desencís d’un teixit cultural agònic, no es pot copsar com es conjugarà amb la voluntat d’un govern que pretén transformar el País.

Cal dir-ho alt i clar: els creadors tenen dret a treballar al seu país. Comptat i debatut, no voldríem perpetuar un escenari per als creadors, obligats a fugir del seu país; ara governat per uns personatges ignominiosos i gens preparats per a generar un entorn favorable i amb una oposició incapaç de treballar i construïr una alternativa mitjanament decent. En el pecat portaran la penitència, els uns i els altres.

Les manifestacions públiques en mitjans de comunicació digitals i xarxes socials no s’han fet esperar. Alguns representants de insignes societats musicals han posat el crit en el cel i han rebujat de manera taxativa el nou paper que el ValènciaCF els hi ha deixat. La irritació i la indignació s’han fet patents en un col·lectiu de músics i aficionats que als darrers dies ha tret més “foc per la boca” del que acostumen a fer, car acusen al ValènciaCF de pensar primer en el seu negoci i deixar de banda el sentiment i la singularitat d’un poble.

Fet i fet, a hores d’ara ningú pot dubtar ni del gran aparador que aquestes desfilades per la gespa del Mestalla suposava per a les Societats Musicals, ni del tret diferencial que són en el panorama cultural propi. Dit això, però, fa anys [ per no dir decennis ] que la música valenciana ja no marxa per cap gespa verda; sino per un territori minat de badalls, murs, bombes i desolació.

Crec que gran part del col·lectiu cultural valencià pot entendre el malestar dels aficionats, directius i dels músics; però si el problema estructural de la música [ i per ampliació de la cultura ] valenciana, el problema vertebrador és que les Societats Musicals no poden marxar per la gespa del Mestalla; crec que en aquesta història hi ha quelcom que no encaixa.

En poc que s’esforcem, s’adonarem que els valencians patim una gestió cultural delirant si fem repàs mental de cada analfabet funcional que ha ocupat, per designis de la Partitocràcia, les distintes competències en cadascuna de les legislatures. [La llista és llarga i no és motiu d’aquest article.] Aquesta victoria perpètua de la “mediocritat de carnet” es veu agreujada per un context d’escàndols de corrupció, uns retalls sagnants a la cultura, la destrucció rampant del sector, les promeses quebrades, un martell legislatiu de la ultradreta a les Corts i les batzegades d’una Consellera que sembla més ocupada en realitzar “declaracions agramaticals” contra la llengua pròpia dels valencians.

Fet i fet, genera perplexitat i preocupació que gran part d’aquells [no tots] que pretenen ser cridats a encapçalar la construcció identitària i cultural dels valencians i que ara trauen foc pel queixals però, s’han eximit al llarg d’anys de les seues responsabilitats socials davant la dura, radical i nefasta gestió cultural que el Partit Popular ha dut a terme al nostre País. Sóc conscient que incloure a la totalitat del col·letiu és injust. Malgrat això, és de dubtosa complicitat amb la societat valenciana; posar el crit en el cel davant l’Affair Mestalla i haver jugat a fer “la puta i la ramoneta” davant el desballestament d’institucions culturals, l’enderrocament dels circuïts culturals i l’impagament de les ajudes acordades.

És el cru resultat d’uns polítics poc habituats a defendre als valencians i uns dirigents socials massa habituats a les mentides desafinades de fariseus que amb una mà clamaven el “sanctasantorum” de les virtuts musicals pròpies i amb l’altra mà, colpejaven el sector entre riatlles corruptes i festejos taurins gaditans.

Em qüestione però, si el problema cultural més radical i urgent que té el País Valencià és que les Bandes no poden actuar al Mestalla; no estarem veïent una mostra impermutable de com d’alïeandes de la realitat viuen una part les Societats Musicals a este País?

Comptat i debatut, vivim temps de canvis profunds i radicals. Hem de trobar la forma d’aturar i revertir les insultants desigualtats que s’han produït en els últims anys a la cultura valenciana. És precís superar la manca d’un projecte col·lectiu il·lusionant. Qui s’entretinga còmodament ara en les molles, que no aspire en temps futur a menjar el pa sencer.

Suposem, doncs, que els responsables polítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar, després de decennis, la dubtosa pràctica d’atorgar càrrecs de responsabilitat cultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit. Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que no tothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’uns coneixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gent acostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.

Fet i fet, aquest canvi de concepció desvetlla l'actuació de corrents de pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme una autèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Amb quina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que han solidificat el desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant, l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havien fet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables “professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dins un sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que han provocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i són la manifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltat i gestionat la cultura.

A la política cultural també s'aplica l'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i el vessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessària concentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribució posterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la política cultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectes culturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorants sens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a la realitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperat vessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, ha dilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a les manifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i la misèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions de produccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.

Amb tot, espera el govern del Partit Popular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora ens oblidem de la nefasta i ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?

És precís reformular la política cultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació cultural que la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformació urgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre les riques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i a l'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitista i que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bones famílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonar les vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però, que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptes culturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.

Comptat i debatut, recercar aquest “equilibri sincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata les polítiques de “segrest cultural valencià” que, les diverses administracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professional i per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat anihiladora d'una cultura que no respecten ni representen.

[if gte mso 9]> <![endif]La sorda irritació de la culturavalenciana|Miquel À. Múrcia i Cambra

Les passades setmanes, baix el sorollde la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les basesdel concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que hauràd’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada alcomandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent querecerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la culturavalenciana. Una decisió que no solament és pausible i versemblant sinó quemostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia políticaconeguda fins ara.

Suposem, doncs, que els responsablespolítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar,després de decennis, la dubtosa pràctica d’otorgar càrrecs de responsabilitatcultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit.Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que notothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’unsconeixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gentacostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.

Fet i fet, aquest canvi de concepciódesvetlla l'actuació de correntsde pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme unaautèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Ambquina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que hansolidificat els desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant,l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havíenfet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables“professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dinsun sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que hanprovocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i sónlamanifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltati gestionat la cultura.

A la política cultural també s'aplical'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i elvessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessàriaconcentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribucióposterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la políticacultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectesculturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorantssens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a larealitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperatvessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, hadilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a lesmanifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i lamisèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions deproduccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.

Amb tot, espera el govern del PartitPopular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora s’oblidem de la nefastai ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?

És precís reformular la políticacultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació culturalque la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformacióurgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre lesriques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i al'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitistai que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bonesfamílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonarles vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però,que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptesculturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.

Comptat i debatut, recercar aquest “equilibrisincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata lespolítiques de “segrest cultural valencià” que, les diversesadministracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professionali per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat aniquiladorad'una cultura que no respecten ni representen.La sorda irritació de la cultura valenciana| Miquel À. Múrcia i Cambra

Les passades setmanes, baix el soroll de la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les bases del concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que haurà d’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada al comandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent que recerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la cultura valenciana. Una decisió que no solament és pausible i versemblant sinó que mostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia política coneguda fins ara.

Suposem, doncs, que els responsables polítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar, després de decennis, la dubtosa pràctica d’otorgar càrrecs de responsabilitat cultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit. Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que no tothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’uns coneixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gent acostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.

Fet i fet, aquest canvi de concepció desvetlla l'actuació de corrents de pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme una autèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Amb quina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que han solidificat els desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant, l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havíen fet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables “professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dins un sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que han provocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i sónla manifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltat i gestionat la cultura.

A la política cultural també s'aplica l'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i el vessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessària concentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribució posterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la política cultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectes culturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorants sens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a la realitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperat vessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, ha dilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a les manifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i la misèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions de produccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.

Amb tot, espera el govern del Partit Popular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora s’oblidem de la nefasta i ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?

És precís reformular la política cultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació cultural que la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformació urgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre les riques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i a l'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitista i que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bones famílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonar les vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però, que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptes culturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.

Comptat i debatut, recercar aquest “equilibri sincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata les polítiques de “segrest cultural valencià” que, les diverses administracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professional i per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat aniquiladora d'una cultura que no respecten ni representen.[if gte mso 9]> Normal 0 21 false false false ES X-NONE X-NONE <![endif][if gte mso 9]> <![endif][if gte mso 10]>