Un off the record es una afirmación hecha fuera de registro, por decirlo en traducción, que no se puede publicar ni atribuir literalmente para no perjudicar la posición o el interés legítimos de su autor en su momento. Es una convención que obliga a los periodistas a mantener la reserva en los términos acordados en cada caso.

Nos referimos a una reunión privada de Alfredo Pérez Rubalcaba con un grupo de juristas catalanes celebrada la primavera de 2014. En dicha ocasión, el entonces secretario general del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y jefe de la oposición al primer gobierno de Mariano Rajoy se manifestó comprensivo sobre la conveniencia de celebrar un referéndum en Catalunya como el que se preparaba sobre la independencia de Escocia.

Tras haberse reunido días antes con un grupo de empresarios, se había pedido a Pérez Rubalcaba que escuchara también las opiniones de otros sectores de la sociedad catalana. A diferencia del anterior, el encuentro con juristas se llevó a cabo con discreción en un despacho de abogados de Barcelona.

Una veintena de asistentes –abogados, catedráticos y magistrados, algunos de los cuales ocupaban o habían ocupado cargos públicos, representantes de un amplio abanico de opiniones políticas– expusieron sus puntos de vista. Estuvo presente el entonces primer secretario de Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Pere Navarro Morera. Puedo dar testimonio, porque fui invitado por los anfitriones para presentar a los que intervenían y ordenar el uso de la palabra.

Hubo coincidencia entre los juristas reunidos aquella tarde en considerar que un referéndum como el que se preparaba en Escocia podía ser una forma de esclarecer la voluntad política de los catalanes y evitar un empeoramiento de la situación política como el que podía producirse en caso contrario. También se le indicó la conveniencia de que el mensaje socialista en Catalunya pudiera ir más allá de una apelación inconcreta al federalismo.

Tras dos horas de reunión, Alfredo Pérez Rubalcaba tomó la palabra para manifestar a los asistentes su agradecimiento por la generosidad y la franqueza de sus opiniones, expuestas de manera clara y razonada. Se mostró buen conocedor de la sociedad catalana, gracias al contacto de siempre con sus colegas de la química y la biología universitarias, que han sido el mundo profesional suyo y de su esposa. Entiendo que ustedes lo vean así y me parece razonable, vino a decir, pero es una propuesta que no puedo plantear a mi partido.

En estos términos se expresó. Han pasado cinco años y muchas cosas, demasiadas cosas que no debieran haber ocurrido. Explicarlo ahora que se ha ido, súbitamente, es un homenaje a la lucidez del dirigente político y un recordatorio de la complejidad de la política, que pocas veces permite la aplicación de recetas fáciles.

Yo soy “el hijo de Guillamet”, que sale citado algunas veces en el libro póstumo de Francisco Candel, El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975 , recién publicado. Joan Guillamet era un profesor de instituto de literatura española, que había llegado de Figueres en 1966. Escribió en los periódicos - El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia y Avui, entre otros -y fue autor de libros sobre el estraperlo, las brujas, los gitanos y, sobre todo, el Empordà.

Vivíamos en el paseo de la Zona Franca, junto a la calle Fundición, ahora Foneria. Desde el balcón se veía una masía rodeada de huertos, donde ahora hay una gasolinera. Más abajo las fábricas de Phillips y Lámparas Z, donde ahora está la biblioteca. Los Guillamet enseguida se hicieron amigos de los Candel. 

Aquella masía y aquellos huertos nos recordaban los que había en Figueres, detrás de casa. Todo había cambiado bastante en relación al barrio que Candel había conocido antes de la Guerra Civil y descrito algunos años antes en sus primeras novelas. Pero después ha cambiado mucho más. Él lo vio, y después se ha convertido en una figura de este paisaje, honrada con el nombre de esta magnífica biblioteca, donde presentamos el libro el pasado 31 de mayo, en un acto organizado por la Fundación Paco Candel.

Un día visité Candel en su estudio de la calle de los Ferrocarriles Catalanes, 37-39, no lo recuerdo bien. Era el primer piso donde habían vivido. Me impresionó la modestia del escritor y la solemnidad, sobria y discreta, del antiguo comedor lleno de libros, su máquina de escribir, sus papeles... Su disposición para la conversación. Yo tenía dieciocho años y había comenzado en la universidad. Pocos años después, nos encontrábamos en la redacción de Tele/eXprés, donde él venía a llevar el artículo de cada sábado, el día antes a mediodía. “Lo que Cuenta Candel”.

Un día contó mi boda, no en un artículo, sino en un libro, Diario para los que crean en la gente (1973, p. 352-353), dedicado a José María Huertas Clavería, almas casi hermanas. Todo era verdad menos los nombres, Javi y María Luisa, los Caballé. Nos hizo literatura. También el narrador se había dotado de un seudónimo, Felipe Blasco. Ahora salimos con nuestros nombres a los Diarios , p. 739, entrada del domingo 6 de febrero de 1972. “Ayer se casó el hijo de Guillamet”. Había gente del semanario Presencia de Girona, donde él había colaborado, que había sido suspendido hacía poco. No falta la nota política del momento.

En los libros de Candel sale mucha más gente, y más importante en su vida, pero me ha parecido que esta nota personal servía para explicar mi presencia como presentador de sus diarios de juventud y bajo la dictadura franquista, ahora publicados con este título cautivador - El gran dolor del mundo“ - sacado de una de las entradas antiguas de los periódicos.

Testigo bajo censura

El periodismo y la literatura de Candel son el testimonio de su vida, de su gente, de su época. Lo había escrito más de una vez. En el prólogo de su libro Aún más sobre los otros catalanes (1985) lo dijo y repitió, se definió así como escritor. Una vez dice “Yo creo que he hecho una literatura de observación y testimonial” . Y otra: “En realidad, he sido una persona que lo ha contado todo en sus libros y lo seguiré haciendo”.

Y he aquí que ahora tenemos estos diarios que son un gran documento personal, social y político. He mirado qué escribía Candel en septiembre de 1966, cuando nosotros llegamos de Figueres. Estaba a punto de publicar Ser obrero no se ninguna ganga (1968) y nos habla -se habla a sí mismo- de sus problemas para escribir y, sobre todo, para publicar. Es un retrato muy fresco de cómo funcionaba el mundo editorial y, sobre todo, la censura. La relación con la censura es muy importante en la vida de Candel, es determinante en la formación de su obra literaria, de un éxito tan inmediato y potente.

Candel escribió bajo censura gran parte de sus libros, especialmente los que le dieron más prestigio. Esto ha pasado con muchos escritores, en muchos países, en muchos regímenes. Es menos habitual el caso de escritores sociales y políticos como Candel. Pero está el caso excepcional de Larra, a primeros del XIX, el primer gran autor de la literatura española contemporánea.

Sus primeros ocho libros fueron escritos y publicados bajo el imperio de la censura más estricta, antes de que la pequeña liberalización de la Ley de Prensa e Imprenta de 1966 aflojara también un poco el rigor de la censura de libros:

Ocho libros bajo la censura más estricta: Hay una juventud que aguarda , 1956; Donde la ciudad cambia sume número , 1957; Han matado un hombre, han roto el paisaje , 1959; Temperamentales , 1960; Los importantes: Pueblo , 1961; Los importantes: Élite , 1962; ¡Dios, la que se armó! ; 1964; Los otros catalanes , 1964; y Los otros catalanas , 1965.

Durante estos años Candel también escribió en la prensa, sometida a la censura de una ley de guerra de 1938: empezó a La Jirafa , semanario literario de corta duración en los años 50 donde habló por primera vez de los otros catalanes, y seguir, entre otros, a Destino , donde conoció otro tipo de censura, menos cruenta, la del propietario. Josep Vergés no le publicó un reportaje encargado sobre el antiguo matadero de Barcelona, porque había demasiada sangre, pero le pagó. Después lo publicó y volvió a cobrar, y mucho mejor, a Solidaridad Nacional , el diario falangista! Cosas...

Nuevo libros más se publicaron entre 1966 y 1975, bajo la vigilancia de la Ley Fraga, antes de la muerte de Franco: Viaje al Rincón de Ademuz , 1968; Brisa del Cerro , 1970; Historia de una parroquia. Los avanguardistas y la guerra , 1971; Los que nunca opinan , 1971; Ser obrero no se ninguna ganga , 1972; Aún más sobre los otros catalanes / Algo más sobre Los otros catalanas , 1973; Diario para los que crean en la gente , 1973; Carta abierta a un empresario , 1974; A cuestas con mis personajes , 1975.

En esta época, los problemas con la censura ya eran visibles en el caso de la prensa. Revistas y periódicos no pasaban censura previa, pero podían ser penalizados después por el gobierno y eso era noticia que ponía en evidencia la represión y, a menudo, su estulticia. Por ejemplo, una multa de 2.000 pesetas en el editor de Canigó, abril de 1970, por un artículo que ridiculizaba un sargento 'chusquero' del ejército.

En esta época más reciente, la censura de libros, que continuaba siendo previa pero menos dura, daba lugar a largos procesos de revisión y negociación que Candel explica muy bien en su diario.

La existencia de la censura significa que los funcionarios del gobierno deben revisar cualquier libro o artículo antes de autorizar su publicación. En este régimen de arbitrariedad absoluta, sin posibilidad de recurso a instancias superiores, y menos independientes, los autores quedaban absolutamente a merced de los censores.

Hay un hecho previo que no hay que olvidar. Antes de enviar los textos a la oficina de censura, los autores ya se han censurado a sí mismos. Ya han mirado que su texto se adapte a las limitaciones vagamente concretadas que el régimen les exige. Antes de la censura, ya ha habido la autocensura. Si el periodista y el escritor quieren publicar sus textos y las empresas periodísticas y editoriales quieren mantener su negocio estas son las condiciones de una dictadura. Sin menospreciar su obra posterior, el gran Candel es el primero, hecho bajo y contra la censura.

testigo íntimo

Y ahora tenemos este libro magnífico: El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975 , Debate, editado por Anna Caballé y Gabriel Jiménez de la Universidad de Barcelona. Estos diarios son el testimonio del Candel más auténtico, sin pasar por la censura porque escribe para sí mismo y se desahoga de las dificultades que la censura le produce. Es el Candel íntimo. Es un libro que no estaba destinado a ser publicado. Acaso no había leído nunca nadie más que a él mismo.

No es un caso infrecuente en la literatura la publicación póstuma de diarios íntimos de los autores, siempre con la autorización de los herederos. En el caso de autores testimoniales como Candel, ofrece el interés añadido de poder contrastar lo que pudieron publicar con que lo que verdaderamente habrían podido escribir en libertad.

Es muy interesante, como he dicho, todo lo relativo con los problemas de la censura y de sus mecanismos de aplicación. Pero lo es más su crónica personal de los acontecimientos de la época, tanto la reacción ante acciones oficiales del franquismo, como sobre las actividades de la oposición clandestina, ya sea ligada al catalanismo católico o al comunismo, el eco de las huelgas y conflictos obreros o la represión.

Pienso en un equivalente soviético, el caso del escritor ucraniano Vassily Grossmann, conocido muy por Vida y destino , la gran novela sobre el asedio de Stalingrado, que se ha comparado con Guerra y paz de Tolstoi. Un escritor en guerra. Vasili Grossman a Ejército Rojo, 1941-1945 , es un libro menos conocido, que recoge una selección de sus anotaciones que luego le sirvieron para la novela y para las crónicas periodísticas.

La lástima es que éstas no han sido traducidas al castellano y no sabemos hasta donde pudo narrar la guerra, más allá del canto del heroísmo de los soldados soviéticos durante la II Guerra Mundial, condición inexcusable en el diario Estrella Roja por lo que escribía y que era el diario oficial del Ejército.

De Candel tenemos los artículos al alcance pero falta reunirlos y estudiarlos. Hemos hablado alguna vez desde la Universidad Pompeu Fabra con su hija María y la Fundación. Estaría bien poder hacernos una idea precisa del periodismo de Candel, actividad tan importante como los libros a la hora de ganarse la vida. Es una carencia que se da en muchos casos, incluso en Josep Pla, de quien de la obra periodística sólo conocemos la conversión literaria. Su literatura se alimenta mucho de la colaboración previa con periódicos y revistas, pero tampoco tenemos un estudio específico de su periodismo.

Estos diarios del primer Candel tienen varios niveles de lectura. Se deben leer, ante todo, sin prisas, porque son muchas notas de 30 años y 900 páginas. Leer despacio y digerir bien! Sobre muchos hechos, muchos lugares, muchas personas. Es un relato polifacético de la vida de Candel que se define como un escritor que observa.

Una vez dentro, hay diferentes niveles de lectura:

· La peripecia personal y colectiva de unos barrios donde “ la ciudad cambia sume número ”, elegante eufemismo de las afueras pobre y desaliñado hace medio siglo.

· El registro testimonial íntimo e introspectivo del gran cronista literario de la inmigración española de los años centrales del siglo XX.

· El registro informal de numerosos hechos y datos de la vida política -oficial y clandestinamente, sufridor de la primera y solidario activo de la segunda.

· El registro también de las condiciones de vida de un escritor de libros y de periódicos, con datos concretos de ganancias y retribuciones de mucho interés para los estudiosos.

· Un índice de nombres muy extenso, entre los que destacan por el número de veces citados los de sus familiares y amigos más directos, con la única excepción de Francisco Franco -no necesitan comentarios-, con su “voz de grillo cebollero ”, como dice en la nota del 20 de noviembre de 1975 que cierra el libro.

· Un índice que invita también a una lectura de picoteo, siguiendo los nombres que salen.

Un libro para ir leyendo y recordando vivencias personales y colectivas, para continuar recordando y amando este gran amigo de todos que fue el Paco Candel.

Jo sóc “el hijo de Guillamet”, que surt citat algunes vegades en el llibre pòstum de Francisco Candel, El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, acabat de publicar. Joan Guillamet era un professor d'institut de literatura espanyola, que havia arribat de Figueres el 1966. Va escriure als diaris –El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Vanguardia i Avui, entre altres – i fou autor de llibres sobre l'estraperlo, les bruixes, els gitanos i, sobretot, l'Empordà.

Vivíem al passeig de la Zona Franca, a tocar del carrer Fundición, ara Foneria. Des del balcó es veia una masia envoltada d'horts, on ara hi ha una gasolinera. Més avall les fàbriques de Phillips i Lámparas Z, on ara hi ha la biblioteca. Els Guillamet de seguida es van fer amics dels Candel. 

Aquella masia i aquells horts ens recordaven els que hi havia a Figueres, darrere de casa. Tot havia canviat força en relació al barri que Candel havia conegut abans de la Guerra Civil i descrit alguns anys abans en les seves primeres novel·les. Però després ha canviat molt més. Ell ho va veure, i després s'ha convertit en una figura d'aquest paisatge, honorada amb el nom d'aquesta magnífica biblioteca, on hem presentat el llibre el passat 31 de maig, en un acte organitzat per la Fundació Paco Candel.

Un dia vaig visitar Candel al seu estudi del carrer dels Ferrocarrils Catalans, 37-39, no ho recordo bé. Era el primer pis on havien viscut. Em va impressionar la modèstia de l'escriptor i la solemnitat, sòbria i discreta, de l'antic menjador ple de llibres, la seva màquina d'escriure, els seus papers.... La seva disposició per la conversa. Jo tenia divuit anys i havia començat a la universitat. Pocs anys després, ens trobàvem a la redacció de Tele/eXprés, on ell venia a portar l'article de cada dissabte, el dia abans a migdia. “Lo que cuenta Candel”.

Un dia va explicar el meu casament, no pas en un article, sinó en un llibre, Diario  para los que creen en la gente (1973, p. 352-353), dedicat a Josep María Huertas Clavería, ànimes gairebé germanes. Tot era veritat menys els noms, el Javi y la Maria Lluïsa, los Caballé. Ens va fer literatura. També el narrador s'havia dotat d'un pseudònim, Felipe Blasco. Ara sortim amb els nostres noms als Diarios, p. 739, entrada de diumenge 6 de febrer de 1972. “Ayer se casó el hijo de Guillamet”. Hi havia gent del setmanari Presència de Girona, on ell havia col·laborat, que havia estat suspès feia poc. No hi falta la nota política del moment.

Als llibres de Candel hi surt molta més gent i més important en la seva vida, però m'ha semblat que aquesta nota personal servia per a explicar la meva presència com a presentador dels seus diaris de joventut i sota la dictadura franquista, ara publicats amb aquest títol corprenedor -“El gran dolor del mundo”- tret d'una de les entrades antigues dels diaris.

Testimoni sota censura

El periodisme i la literatura de Candel són el testimoni de la seva vida, de la seva gent, de la seva època. Ho havia escrit més d'una vegada. Al pròleg del seu llibre Encara més sobre els altres catalans (1985) ho va dir i repetir, es va definir així com a escriptor. Una vegada diu “Jo crec que he fet una literatura d'observació i testimonial”. I una altra: “En realitat, he estat una persona que ho ha explicat tot als seus llibres i que ho continuarà fent”.

I heus aquí que ara tenim aquests diaris que són un gran document personal, social i polític. He mirat què escrivia Candel al setembre de 1966, quan nosaltres vam arribar de Figueres. Estava a punt de publicar Ser obrero no es ninguna ganga (1968) i ens parla –es parla a si mateix- dels seus problemes per escriure i, sobretot, per publicar. És un retrat molt fresc de com funcionava el món editorial i, sobretot, la censura. La relació amb la censura és molt important en la vida de Candel, és determinant en la formació de la seva obra literària, d'un èxit tan immediat i potent.

Candel va escriure sota censura gran part dels seus llibres, especialment els que li van donar més prestigi. Això ha passat amb molts escriptors, en molts països, en molts règims. És menys habitual el cas d'escriptors socials i polítics com Candel. Però hi ha el cas excepcional de Larra, a primers del XIX, el primer gran autor de la literatura espanyola contemporània.

Els seus primers vuit llibres van ser escrits i publicats sota l'imperi de la censura més estricta, abans que la petita liberalització de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 afluixés també una mica el rigor de la censura de llibres:

Vuit llibres sota la censura més estricta: Hay una juventud que aguarda, 1956; Donde la ciudad cambia su nombre, 1957; Han matado un hombre, han roto el paisaje, 1959; Temperamentales, 1960; Los importantes: Pueblo, 1961; Los importantes: Élite, 1962; ¡Dios, la que se armó!; 1964; Els altres catalans, 1964; i Los otros catalanes, 1965.

Durant aquests anys Candel també va escriure a la premsa, sotmesa a la censura d'una llei de guerra de 1938: va començar a La Jirafa, setmanari literari de curta durada als anys 1950 on va parlar per primer cop dels altres catalans, i va seguir, entre altres, a Destino, on va conèixer una altra mena de censura, menys cruenta, la del propietari. Josep Vergés no li va publicar un reportatge encarregat sobre l'antic escorxador de Barcelona, perquè hi havia massa sang, però li va pagar. Després el va publicar i tornar a cobrar, i molt millor, a Solidaridad Nacional, el diari falangista! Coses...

Nou llibres més es publicaren entre 1966 i 1975, sota la vigilància de la Llei Fraga, abans de la mort de Franco: Viaje al Rincón de Ademuz, 1968; Brisa del Cerro, 1970; Historia de una parroquia. Los avanguardistas y la guerra, 1971; Los que nunca opinan, 1971; Ser obrero no es ninguna ganga, 1972; Encara més sobre els altres catalans / Algo más sobre los otros catalanes, 1973; Diario para los que creen en la gente, 1973; Carta abierta a un empresario, 1974; A cuestas con mis personajes, 1975.

En aquesta època, els problemes amb la censura ja eren visibles en el cas de la premsa. Revistes i diaris no passaven censura prèvia, però podien ser penalitzats després pel govern i això era notícia que posava en evidència la repressió i, sovint, la seva estultícia. Per exemple, una multa de 2.000 pessetes a l'editor de Canigó, abril de 1970, per un article que ridiculitzava un sergent 'chusquero' de l'exèrcit.

En aquesta època més recent, la censura de llibres, que continuava essent prèvia però menys dura, donava lloc a llargs processos de revisió i negociació que Candel explica molt bé en el seu diari.

L'existència de la censura vol dir que els funcionaris del govern han de revisar qualsevol llibre o article abans d'autoritzar la seva publicació. En aquest règim d'arbitrarietat absoluta, sense possibilitat de recurs a instàncies superiors, i encara menys independents, els autors quedaven absolutament a mercè dels censors.

Hi ha un fet previ que cal no oblidar. Abans d'enviar els textos a l'oficina de censura, els autors ja s'han censurat a si mateixos. Ja han mirat que el seu text s'adapti a les limitacions vagament concretades que el règim els exigeix. Abans de la censura, ja hi ha hagut l'autocensura. Si el periodista i l'escriptor volen publicar els seus textos i les empreses periodístiques i editorials volen mantenir el seu negoci aquestes són les condicions d'una dictadura. Sense menystenir la seva obra posterior, el gran Candel és el primer, fet sota i contra la censura.

Testimoni íntim

I ara tenim aquest llibre magnífic: El gran dolor del mundo. Diarios 1944-1975, Debate, editat per Anna Caballé i Gabriel Jiménez de la Universitat de Barcelona. Aquests diaris són el testimoni del Candel més autèntic, sense passar per censura perquè escriu per a si mateix i s'hi desfoga de les dificultats que la censura li produeix. És el Candel íntim. És un llibre que no estava destinat a ser publicat. Que potser no havia llegit mai ningú més que ell mateix.

No és un cas infreqüent en la literatura la publicació pòstuma de diaris íntims dels autors, sempre amb l'autorització dels hereus. En el cas d'autors testimonials com Candel, ofereix l'interès afegit de poder contrastar allò que van poder publicar amb què el que veritablement haurien pogut escriure en llibertat.

És molt interessant, com he dit, tot el relatiu amb els problemes de la censura i dels seus mecanismes d'aplicació. Però ho és més la seva crònica personal dels esdeveniments de l'època, tant la reacció davant accions oficials del franquisme, com sobre les activitats de l'oposició clandestina, ja sigui lligada al catalanisme catòlic o al comunisme, el ressò de les vagues i conflictes obrers o la repressió.

Penso en un equivalent soviètic, el cas de l'escriptor ucraïnès Vassily Grossmann, conegut molt per Vida i destí, la gran novel·la sobre el setge d'Stalingrad, que s'ha comparat amb Guerra i pau de Tolstoi. Un escritor en guerra. Vasili Grossman a Ejército Rojo, 1941-1945, és un llibre menys conegut, que recull una selecció de les seves anotacions que després li serviren per a la novel·la i per a les cròniques periodístiques.

La llàstima és que aquestes no han estat traduïdes al castellà i no sabem fins on va poder narrar la guerra, més enllà del cant de l'heroisme dels soldats soviètics durant la II Guerra Mundial, condició inexcusable al diari Estrella Roja pel que escrivia i que era el diari oficial de l'Exèrcit.

De Candel tenim els articles a l'abast però falta reunir-los i estudiar-los. N'hem parlat alguna vegada des de la Universitat Pompeu Fabra amb la seva filla María i la Fundació. Estaria bé poder-nos fer una idea precisa del periodisme de Candel, activitat tan important com els llibres a l'hora de guanyar-se la vida. És una mancança que es dóna en molts casos, fins i tot en Josep Pla, de qui de l'obra periodística només en coneixem la conversió literària. La seva literatura s'alimenta molt de la col·laboració prèvia amb diaris i revistes, però tampoc no tenim un estudi específic del seu periodisme.

Aquests diaris del primer Candel tenen diversos nivells de lectura. S'han de llegir, primer que res, sense presses, perquè són moltes notes de 30 anys i 900 pàgines. Llegir a poc a poc i pair bé! Sobre molts fets, molts llocs, moltes persones. És un relat polifacètic de la vida de Candel que es defineix com un escriptor que observa.

Un cop a dins, hi ha diferents nivells de lectura:

· La peripècia personal i col·lectiva d'uns barris on “la ciudad cambia su nombre”, elegant eufemisme del suburbi pobre i malgirbat de fa mig segle.

· El registre testimonial íntim i introspectiu del gran cronista literari de la immigració espanyola dels anys centrals del segle XX.

· El registre informal de nombrosos fets i dades de la vida política -oficial i clandestina-, patidor de la primera i solidari actiu de la segona.

· El registre també de les condicions de vida d'un escriptor de llibres i de diaris, amb dades concretes de guanys i retribucions de molt interès pels estudiosos.

· Un índex de noms molt extens, entre els quals destaquen pel nombre de vegades citats els dels seus familiars i amics més directes, amb l'única excepció de Francisco Franco -no calen comentaris-, amb la seva “voz de grillo cebollero”, com diu a la nota del 20 de novembre de 1975 que tanca el llibre.

· Un índex que convida també a una lectura de pica-pica, seguint els noms que hi surten.

Un llibre per anar llegint i recordant vivències personals i col·lectives, per continuar recordant i estimant aquest gran amic de tots que fou el Paco Candel.

El periodista republicà Narcís Lloveras Plaja (La Bisbal d’Empordà, 1876 – Ceret, França, 1947) ha tornat espiritualment de l’exili, divendres passat, 3 de març de 2017, al vespre. L’Arxiu Comarcal de La Bisbal es va omplir de públic en la presentació del llibre Narcís Lloveras, cronista republicà. De La Bisbal d’Empordà al front d’Aragó, 1922-1937, obra d’un seu besnét que sóc jo.

Els efectes de la postguerra i la dictadura havien esborrat de la memòria de La Bisbal, ciutat de gran tradició republicana i catalanista, la figura i l’obra del seu cronista periodístic més important dels anys de la dictadura de Primo de Rivera, la II República i la Guerra Civil.

Més de 800 cròniques locals al diari El Autonomista de Girona -esdevingut L’Autonomista el 1933-, el corresponsal més assidu i que més escriu en català. Articles també a la revista bisbalenca Ciutadania i al periòdic del front d’Aragó Catalunya Antifeixista, potser també d’altres encara per descobrir a les pàgines de dos importants diaris republicans de Barcelona i Madrid com El Diluvio i Ahora.

El llibre, que acaba de publicar la Fundació Josep Irla, està disponible en versió electrònica conté una selecció de 50 cròniques de les que voldria destacar-ne alguns temes.

El primer, i sorprenent, és que l’any 1924 va fer caure un alcalde de la dictadura amb la denúncia de greus problemes d’higiene pública. El corresponsal fou primer multat i després perdonat pel governador civil de Girona i l’alcalde fou finalment cessat.

Altres temes a destacar tenen a veure amb una tradició política empordanesa simbolitzada en l’anomenat ‘foc de La Bisbal’, la insurrecció republicana federal de setembre 1869, que la ciutat i el cronista no van deixar d’evocar fins i tot sota la censura de Primo de Rivera.

Aquesta mateixa tradició porta a una victòria electoral aclaparadora del front únic catalanista i anti dinàstic en les municipals de 1931, amb les que de fet, “el poble proclama la República”, com diu el cronista abans que Companys i Macià ho facin a Barcelona.

Fill d’aquesta tradició, és dels vells federals de Pi i Margall que sumen forces amb els joves d’Estat Català de Macià en la constitució local d’Esquerra Republicana de Catalunya.

En l’esclat de la Guerra Civil, Narcís Lloveras s’apunta com a milicià de la Columna Macià-Companys en començar la guerra. Té 60 anys, és vidu des de jove i els seus dos fills ja són casats i tenen mainada. Des del front d’Aragó escriu 19 cròniques a L’Autonomista.

És en una llista de ‘rojos’ bisbalencs que han anat a la guerra, que es conserva a l’Arxiu Comarcal. Les autoritats franquistes detenen durant mesos el seu fill Joan, disgustats de no trobar-lo a ell.

Lloveras havia passat la frontera i va estar mesos al camp de concentració d’Argelers. Ho hem sabut després de l’acte de divendres, quan l’historiador local Jordi Gaitx ha revisat els papers de Josep Irla –de qui va editar les Memòries d’un president a l’exili, Viena 2010- a la recerda del redescobert Narcís Lloveras.

Eren de la mateixa edat Irla i Lloveras, havien compartit molt en la política comarcal i en va rebre alguna ajuda abans de sortir del camp. Va acabar passant l’exili a Ceret, on hi havia els altres germans Irla –el president de la Generalitat havia estat allunyat França amunt- i va tornar a treballar de taper com en els anys joves. Va morir el dia abans de fer 71 anys i tingué un gran seguici fúnebre malgrat que hi havia més d’un metre de neu.

Des de París, La Humanitat va donar notícia de la seva mort desitjant que les seves restes poguessin tornar un dia a La Bisbal. Ara hi ha tornat el seu esperit, amb el testimoni d’unes cròniques republicanes que redescobreixen moltes pàgines de la història local.

De les múltiples activitats al llarg de la vida de Narcís Jordi Aragó i Masó (Girona 1932-2016)–que les notícies de la mort han barrejat amb el desordre habitual-, la més personal i transcendent va ser la direcció del setmanari Presència, entre 1967 i 1980, els anys de la seva plenitud vital. Ho havia confirmat ell mateix en un llibre recent de memòries, Periodisme sota sospita (A Contravent, 2013).

Presència, la revista gironina fundada per Manuel Bonmatí, antic regidor de la Lliga, havia tingut una breu primera etapa de forta ambició intel·lectual sota la codirecció de Carmen Alcalde i Maria Rosa Prats, frenada per les limitacions de la Llei de Premsa de 1966.

El replegament local imposat a Aragó i companyia, sota l'empara del bisbe Narcís Jubany, no evità que en pocs anys Presència tornés a aixecar el cap com a revista crítica i molesta per al règim franquista, que reprenia la normalitat de l'ús públic de la llengua catalana. Fou tancada pel govern l'estiu de 1971.

Aragó encapçalà una tercera etapa, a partir de Sant Jordi de 1974, on acollí un ampli ventall de col·laboradors de tot l'arc polític antifranquista, amb noms ben coneguts del nacionalisme convergent i de l'esquerra socialista i comunista llavors tan viva i influent. En la travessa difícil d'una transició molt incerta, no hi mancaren les tensions derivades de les legítimes preses de partit davant les primeres conteses electorals.

El director de Presència hauria pogut ser senador per l'Entesa dels Catalans o alcalde de Girona, però la política no era la seva vocació. Va acceptar de bon grat que el president Josep Tarradellas el nomenés membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat. No en va, havia estat l'advocat defensor de la pròpia i d'altres revistes davant els expedients administratius amb què el Ministeri d'Informació i Turisme castigava els seus atreviments.

Narcís Jordi Aragó seria l'home de diàleg que facilitaria la integració de la vella i exànime Associació de la Premsa local en la creació del Col·legi de Periodistes de Catalunya, de la qual seria el primer president de la secció de Girona. Perquè Aragó també va fer periodisme de carrer.

Signant Jordi Ballester fou corresponsal del vespertí Tele/eXprés, amb una crònica crítica del darrer franquisme a Girona d'alta qualitat. També amb una intensa crònica festiva i costumista de l'estiu a la Costa Brava, amb Just M. Casero i Pius Pujades. Aquest equip -amb el signant com a quart membre-, seria l'autor de Girona grisa i negra (Edicions 1972), llibre que ha tingut l'honor de ser recordat encara avui com un punt de referència.

Renovador del periodisme i recuperador de la història de la ciutat, Girona ha estat el tema permanent de l'obra literària de Narcís Jordi Aragó i Masó. Fill d'un procurador dels tribunals que va fugir a Sant Sebastià el 1936 i nét del fundador i impressor del catòlic Diari de Girona, va ser el primer a reivindicar de la figura benemèrita de Carles Rahola, l'escriptor republicà executat per Franco per tres articles escrits al diari L'Autonomista al final de la guerra. Nebot de l'arquitecte noucentista Rafael Masó, n'heretà la casa sobre el riu Onyar, l'habità i la cuidà amb la seva esposa, la pintora Mercè Huerta, per a llegar-la fa pocs anys al patrimoni museístic de la ciutat.

Periodistes joves l'han acomiadat com un referent admirable. El diari El Punt Avui, sota l'empara del qual el nom de Presència segueix viu en un suplement setmanal, li ha dedicat merescuts i emotius reconeixements. Els qui vam compartir-hi la feina dels anys de l'esperança democràtica i hem gaudit de la seva amistat i confiança sentim la pèrdua d'un germà gran.

Un retrato de Just con el ojo herido tapado, obra de Enric Marqués, fue mostrado en una exposición colectiva de la Asociación de Derechos Humanos y sirvió para una campaña de solidaridad de la Assamblea Democràtica de Girona

El 8 de febrero de 1976, durante la segunda gran manifestación de Barcelona por la libertad, la amnistía y el Estatuto de Autonomía, una pelota de goma disparada por la policía reventó el ojo izquierdo de Just Manuel Casero Madrid.

Hacía dos meses y medio de la muerte del general Franco y la toma de posesión del rey Juan Carlos de Borbón. Presidía el gobierno Carlos Arias Navarro y era vicepresidente político y ministro de la Gobernación Manuel Fraga Iribarne que, siete meses más tarde, fundaría Alianza Popular.

Just Casero había nacido treinta años antes en Abrantes (Portugal), en una familia extremeña emigrada que más tarde fue a Figueres. Casado y padre de dos hijos, ligado a las asociaciones de vecinos y los movimientos educativos, militante de Convergència Socialista de Cataluña, escribía en Presència y había sido uno de los cuatro autores del libro Girona grisa i negra. Aquel domingo había bajado a Barcelona en tren con un grupo muy numeroso de gerundenses.

Un retrato de Just con el ojo herido tapado, obra de Enric Marqués, fue mostrado en una exposición colectiva de la Asociación de Derechos Humanos y sirvió para una campaña de solidaridad de la Assamblea Democràtica de Girona, para hacer frente a los gastos de una operación muy delicada. También fue publicado en Presència como primera constancia pública del caso.

Just Casero fue uno de los fundadores de Punt Diari, nacido el 24 de febrero de 1979, y dos meses más tarde fue elegido concejal del Ayuntamiento de Girona, como número tres de la lista socialista. Diputado provincial de Sanidad y Asistencia Social y promotor de la reforma psiquiátrica, presidente de la Junta Municipal que preparó la recuperación de la independencia de Sarrià de Ter, autor diario de “Quiosc”, una sección personal muy leída, he aquí otros datos de una biografía muy intensa, truncada de golpe por un cáncer rápido y devastador.

Just murió el 31 de enero de 1981, con 36 años por hacer. Familiares, amigos y compañeros -entre ellos Joan Reventós, Ernest Lluch y Joaquín Nadal- lloraron desconsolados en la misa de despedida, oficiada por Modest Prats, mientras cantaban 'La vall del riu vermell'. Ha hecho 35 años, hace dos semanas. Se acaban de cumplir 40 del día que la policía de Fraga le destrozó el ojo.

La Policía Armada no pudo dominar aquella manifestación, como no había podido tampoco con la del domingo anterior por la amnistía. Corresponsales británicos y estadounidenses hablaron de un desafío al gobierno de Arias y primero del rey. Le Monde escribió un editorial sobre ‘El desafío catalán’. El ojo herido de Just Casero es una muestra de ello, como su trayectoria posterior, tan prometedora, fue un resultado. Su recuerdo está vivo.

Un retrat de Just amb l’ull ferit tapat, obra d’Enric Marquès, va ser mostrat en una exposició col·lectiva de l’Associació de Drets Humans i va servir per a una campanya de solidaritat de l’Assemblea Democràtica de Girona

El 8 de febrer de 1976, durant la segona gran manifestació de Barcelona per la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia, una pilota de goma disparada per la policia va esclatar l’ull esquerre de Just Manuel Casero Madrid.

Feia dos mesos i mig de la mort del general Franco i la presa de possessió del rei Joan Carles de Borbó. Presidia el govern Carlos Arias Navarro i n’era vicepresident polític i ministre de la Governació Manuel Fraga Iribarne que, set mesos més tard, fundaria Aliança Popular.

Just Casero havia nascut trenta anys abans a Abrantes (Portugal), en una família extremenya emigrada que més tard anà a Figueres. Casat i pare de dos fills, lligat a les associacions de veïns i els moviments educatius, militant de Convergència Socialista de Catalunya, escrivia a Presència i havia estat un dels quatre autors del llibre Girona grisa i negra. Aquell diumenge havia baixat a Barcelona en tren amb un grup molt nombrós de gironins.

Un retrat de Just amb l’ull ferit tapat, obra d’Enric Marquès, va ser mostrat en una exposició col·lectiva de l’Associació de Drets Humans i va servir per a una campanya de solidaritat de l’Assemblea Democràtica de Girona, per a fer front a les despeses d’una operació molt delicada. També va ser publicat a Presència com a primera constància pública del cas.

Just Casero va ser un dels fundadors de Punt Diari, nascut el 24 de febrer de 1979, i dos mesos més tard fou elegit regidor de l’Ajuntament de Girona, com a número tres de la llista socialista. Diputat provincial de Sanitat i Assistència Social i promotor de la reforma psiquiàtrica, president de la Junta Municipal que preparà la recuperació de la independència de Sarrià de Ter, autor diari del “Quiosc”, una secció personal molt llegida, heus aquí altres dades d’una biografia molt intensa, estroncada de cop per un càncer ràpid i devastador.

En Just morí el 31 de gener de 1981, amb 36 anys per fer. Familiars, amics i companys -entre els quals Joan Reventós, Ernest Lluch i Joaquim Nadal- ploraren desconsolats en la missa de comiat, oficiada per Modest Prats, mentre cantaven ‘La vall del riu vermell’. N’ha fet 35 anys, fa dues setmanes. N’acaba de fer 40 que la policia de Fraga li va destrossar l’ull.

La Policia Armada no pogué dominar aquella manifestació, com no havia pogut tampoc amb la del diumenge anterior per l’amnistia. Corresponsals britànics i estatunidencs parlaren d’un desafiament al govern d’Arias i primer del rei. Le Monde escriví un editorial sobre ‘El desafiament català’. L’ull ferit de Just Casero n’és una mostra, com la seva trajectòria posterior, tant prometedora, en fou un resultat. El seu record és viu.

La ciutat de Girona té un alcalde que ni tan sols va ser elegit regidor. Que ni tan sols s’ho havia proposat, ja que anava en un lloc molt enrere de la llista de candidats. I qui propicia no és altre que el nou i improvisat president de la Generalitat.

En poc temps, s’han produït tres situacions atípiques en l’ordre de les candidatures electorals.

Primera: la coalició Junts pel Sí proposa com a candidat a la Presidència de la Generalitat el diputat que ha estat elegit com a número 4 de la llista de la circumscripció de Barcelona, trencant una tradició de 35 anys en que ha estat sempre el número 1. Fins aquí, res més a dir, ja que segons l’article 67 de l’Estatut d’Autonomia de 2006, “el president o presidenta de la Generalitat és elegit pel Parlament d’entre els seus membres”.

Segona: a falta de suport parlamentari suficient per a l’elecció, la mateixa coalició proposa un nou candidat que ocupa el número 3 de la candidatura per la circumscripció de Girona. A diferència de l’anterior, aquest candidat sorpresa no havia estat considerat en cap moment per aspirar al càrrec de president de la Generalitat.

La tercera situació atípica es produeix a l’Ajuntament de Girona. El seu alcalde ha de renunciar a l’acta de regidor, que no és incompatible amb la de diputat al Parlament de Catalunya, però sí que ho és amb la condició de president de la Generalitat.

Segons l’article 196 de la Llei Orgànica 5/1985 que regula el Règim Electoral General, poden ser candidats a alcalde “tots els regidors que encapçalin les corresponents llistes de les candidatures amb representació a la Corporació”. A l’Ajuntament de Girona s’elegeix alcalde el candidat que ocupava el número 19 de la candidatura de Junts pel Sí, que d’acord amb els resultats electorals va obtenir 10 regidors.

És obvi que aquesta tercera situació atípica i insòlita mereix algun aclariment i, fins i tot, comentari. És que aquesta elecció contradiu la lletra de la llei? Cal suposar que no: gràcies a la renúncia voluntària dels vuits candidats no electes que el precedeixen a fer-se càrrec de l’acte de regidor de l’alcalde dimitit, el candidat número 19 es converteix en el regidor electe número 10.

Com que per a ser elegit alcalde necessita ser, segons la llei, el regidor que “encapçali” la candidatura, el nou regidor obté la renúncia voluntària dels regidors electes que el precedeixen. Passa del número 19 al número 1 per mitjà d’una simple operació de disciplina, acceptada de bon grat o per força, pels seus companys de partit i coalició.

És que aquesta elecció violenta la lletra de la llei? La pregunta mereix ser repetida, perquè costa de creure que no sigui així. No sembla gaire arriscat d’afirmar, amb rotunditat, que contradiu del tot l’esperit de la llei.

Per tant, la ciutat de Girona té un alcalde que ni tan sols va ser elegit regidor. Que ni tan sols s’ho havia proposat, ja que anava en un lloc molt enrere de la llista de candidats. I qui propicia no és altre que el nou i improvisat president de la Generalitat.

La ciudad de Girona tiene un alcalde que ni siquiera fue elegido concejal. Que ni siquiera se lo había propuesto, ya que iba en un lugar muy atrás de la lista de candidatos. Y quien propicia no es otro que el nuevo e improvisado presidente de la Generalitat.

En poco tiempo, se han producido tres situaciones atípicas en el orden de las candidaturas electorales.

Primera: la coalición Junts pel Sí propone como candidato a la Presidencia de la Generalitat al diputado que ha sido elegido como número 4 de la lista de la circunscripción de Barcelona, rompiendo una tradición de 35 años en que ha sido siempre el número 1. Hasta aquí, nada más que decir, ya que según el artículo 67 del Estatut d’Autonomía de 2006, “el presidente o presidenta de la Generalitat es elegido por el Parlament de entre sus miembros”.

Segunda: a falta de apoyo parlamentario suficiente para la elección, la misma coalición propone un nuevo candidato que ocupa el número 3 de la candidatura por la circunscripción de Girona. A diferencia del anterior, este candidato sorpresa no había sido considerado en ningún momento para aspirar al cargo de presidente de la Generalitat.

La tercera situación atípica se produce en el Ayuntamiento de Girona, cuyo alcalde debe renunciar al acta de concejal, que no es incompatible con la de diputado en el Parlament de Catalunya, pero sí lo es con la condición de presidente de la Generalitat. Según el artículo 196 de la Ley Orgánica 5/1985 que regula el Régimen Electoral General, pueden ser candidatos a alcalde “todos los concejales que encabecen las correspondientes listas de las candidaturas con representación en la Corporación”.

En el Ayuntamiento de Girona se elige alcalde al candidato que ocupaba el número 19 de la candidatura de Junts pel Sí, que de acuerdo con los resultados electorales obtuvo 10 concejales.

Es obvio que esta tercera situación atípica y insólita merece alguna aclaración e, incluso, comentario. ¿Es que esta elección contradice la letra de la ley? Hay que suponer que no: gracias a la renuncia voluntaria de los ochos candidatos no electos que lo preceden a hacerse cargo del acta de concejal del alcalde dimitido, el candidato número 19 se convierte en el concejal electo número 10.

Como para ser elegido alcalde necesita ser, según la ley, el concejal que “encabece” la candidatura, el nuevo concejal obtiene la renuncia voluntaria de los concejales electos que le preceden. Pasa del número 19 al número 1 por medio de una simple operación de disciplina, aceptada de buen grado o a la fuerza, por sus compañeros de partido y coalición.

¿Es que esta elección violenta la letra de la ley? La pregunta merece ser repetida, porque cuesta creer que no sea así. No parece muy arriesgado afirmar, con rotundidad, que contradice por completo el espíritu de la ley.

Por lo tanto, la ciudad de Girona tiene un alcalde que ni siquiera fue elegido concejal. Que ni siquiera se lo había propuesto, ya que iba en un lugar muy atrás de la lista de candidatos. Y quien propicia no es otro que el nuevo e improvisado presidente de la Generalitat.

És el cent trentè o el novè president de la Generalitat, Puigdemont? No se’n pot fer una qüestió nominal ni es pot resoldre en una discussió que sempre serà interpretativa. En tot cas, no es pot obviar que la Generalitat contemporània és un resultat de les lluites democràtiques del segle XX i que aquests nou presidents en són els exponents institucionals.

El relat dels 130 presidents que ha tingut la Generalitat des de l’edat mitjana presenta una imatge quasi mil·lenària de continuïtat històrica de la nació catalana, però n’amaga pàgines essencials com la lluita per la democràcia i pels drets socials de l’edat contemporània.

És com a resultat del triomf del catalanisme democràtic d’esquerres que es recupera per dues vegades en el segle XX el nom de la institució medieval: el 1931 com a recanvi pactat de la República Catalana proclamada per Francesc Macià i el 1977 com a recuperació simbòlica de de l’Estatut de 1932.

Cap d’aquest detalls no ha estat prou visible en el discurs oficial d’aquestes setmanes, exagerat emocionalment en el títol de “terra de presidents” per a la població natal de Carles Puigdemont.

El discurs pla, repetitiu i acrític dominant als mitjans no ajuda gens a entendre de quins 130 presidents es parla, ni a quina mena d’institució pertanyien els 121 anteriors a Macià.

Abans de 1714, el títol del president de la Generalitat es refereix al diputat de les Corts Catalanes que per rang i preeminència protocol·lària tenia la funció de presidir els actes i encapçalar els documents de la Diputació del General.

Aquest era el nom de la comissió permanent establerta el 1289 per al cobrament d’un impost conegut com a ‘drets de General’ o ‘generalitats’, que començà a tenir funcions polítiques entrat el segle XV.

El títol coetani era el de diputat resident. Com el primer, el bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles (1358), tots foren membres del braç eclesiàstic de les Corts, amb l’excepció de Joan I d’Empúries (1376), diputat del braç militar o noble, pel fet de ser membre de la família reial. Mai no ho fou cap diputat del braç reial, format per representants de ciutats i viles.

El públic més atent pot haver pensat en Pau Claris –canonge de la Seu d’Urgell i 94è president-, que el 1641 va proclamar la república catalana emparada per França, quin rei Lluís XIII fou proclamat comte de Barcelona. Setanta anys després, la Guerra de Successió fou dirigida per la Junta de Braços, que en depenia, i no pas per la Generalitat –amb Josep de Vilamala, sagristà de Sant Esteve de Banyoles, com 121è president.

El relat nacional dels 130 presidents enllaça directament amb el mil·lenari de Catalunya celebrat durant la presidència de Jordi Pujol, el 1988, i la celebració recent, poc matisada, del tri-centenari de la derrota de 1714.

Un gran forat negre de 300 anys s’empassa els fonaments de la contemporaneïtat: revolució liberal, republicanisme, moviment obrer, fins i tot els orígens i creixement del catalanisme. Fins i tot el relat democràtic que va inspirar la lluita antifranquista i la política unitària de la transició.

El títol oficial de president de la Generalitat, s’estrenà amb Francesc Macià durant la II República, continuà amb Lluís Companys –afusellat per Franco- i a l’exili amb Josep Irla i Josep Tarradellas, que tornà el 1977, conservant el títol al davant d’una Generalitat provisional reconeguda per la monarquia.

Els antecedents medievals van ser un argument útil en la negociació –pel lligam amb la monarquia catalano-aragonesa-, en sentit invers a com ho havien estat el 1931, com a referència històrica d’unes institucions pròpies.

En aplicació de l’Estatut d’Autonomia de 1979 foren elegits Jordi Pujol i Pasqual Maragall i en aplicació del nou estatut de 2006 ho han estat José Montilla, Artur Mas i Carles Puigdemont.

És el cent trentè o el novè president de la Generalitat, Puigdemont? No se’n pot fer una qüestió nominal ni es pot resoldre en una discussió que sempre serà interpretativa. En tot cas, no es pot obviar que la Generalitat contemporània és un resultat de les lluites democràtiques del segle XX i que aquests nou presidents en són els exponents institucionals.

Es el cien trigésimo o el noveno presidente de la Generalitat, Puigdemont? No puede plantearse como una cuestión nominal ni resolverse en una discusión que siempre será interpretativa. En todo caso, no se debe obviar que la Generalitat contemporánea es un resultado de las luchas democráticas del siglo XX, de las que estos nueve presidentes son exponentes institucionales

El relato de los 130 presidentes que ha tenido la Generalitat desde la Edad Media presenta una imagen casi milenaria de continuidad histórica de la nación catalana, pero esconde páginas esenciales como la lucha por la democracia y por los derechos sociales de la edad contemporánea.

Es como resultado del triunfo del catalanismo democrático de izquierdas que se recupera por dos veces en el siglo XX el nombre de la institución medieval: en 1931 como recambio pactado de la República Catalana proclamada por Francesc Macià y en 1977 como recuperación simbólica de del Estatuto de 1932.

Ninguno de estos detalles ha sido suficientemente visible en el discurso oficial de estas semanas, exagerado emocionalmente en el título de “tierra de presidentes” para la población natal de Carles Puigdemont.

El discurso plano, repetitivo y acrítico dominante en los medios no ayuda a entender de qué 130 presidentes se habla, ni a qué tipo de institución pertenecían los 121 anteriores a Macià.

Antes de 1714, el título del presidente de la Generalitat se refiere al diputado de las Cortes Catalanas que por rango y preeminencia protocolaria tenía la función de presidir los actos y encabezar los documentos de la Diputación del General.

Este era el nombre de la comisión permanente establecida en 1289 para el cobro de un impuesto conocido como 'derechos de General' o 'generalidades', que comenzó a tener funciones políticas entrado el siglo XV.

El título coetáneo era el de diputado residente. Como el primero, el obispo de Girona Berenguer de Cruïlles (1358), todos fueron miembros del brazo eclesiástico de las Cortes, con la excepción de Joan I de Empúries (1376), diputado del brazo militar o noble, por ser miembro de la familia real. Nunca lo fue ningún diputado del brazo real, formado por representantes de ciudades y villas. 

El público más atento puede haber pensado en Pau Claris -canónigo de la Seu d’ Urgell y 94 presidente-, que en 1641 proclamó la república catalana amparada por Francia, cuyo rey Luis XIII fue proclamado conde de Barcelona.

Setenta años después, la Guerra de Sucesión fue dirigida por la Junta de Brazos, que dependía de ella, y no por la Generalitat -con Josep de Vilamala, sacristán de Sant Esteve de Banyoles, como 121º presidente.

El relato nacional de los 130 presidentes enlaza directamente con el milenario de Cataluña celebrado durante la presidencia de Jordi Pujol, en 1988, y la celebración reciente, poco matizada, del tricentenario de la derrota de 1714.

Un gran agujero negro de 300 años se traga los fundamentos de la contemporaneidad: revolución liberal, republicanismo, movimiento obrero, incluso los orígenes y crecimiento del catalanismo. Incluso el relato democrático que inspiró la lucha antifranquista y la política unitaria de la transición.

El título oficial de presidente de la Generalitat, se estrenó con Francesc Macià durante la II República, continuó con Lluís Companys -fusilado por Franco- y en el exilio con Josep Irla y Josep Tarradellas, que volvió en 1977, conservando el título al frente de una Generalitat provisional reconocida por la monarquía.

Los antecedentes medievales fueron un argumento útil en la negociación -por el vínculo con la monarquía catalano-aragonesa-, en sentido inverso a como lo habían sido en 1931, como referencia histórica de unas instituciones propias.

En aplicación del Estatuto de Autonomía de 1979 fueron elegidos Jordi Pujol y Pasqual Maragall y en aplicación del nuevo estatuto de 2006 lo han sido José Montilla, Mas y Carles Puigdemont.

Es el cien trigésimo o el noveno presidente de la Generalitat, Puigdemont? No puede plantearse como una cuestión nominal ni resolverse en una discusión que siempre será interpretativa. En todo caso, no se debe obviar que la Generalitat contemporánea es un resultado de las luchas democráticas del siglo XX, de las que estos nueve presidentes son exponentes institucionales.

L’espai electoral del centre moderat que va fer la Transició pogué ser ocupat per una dreta neofranquista que encara aguanta el tipus. Ara defensa la immutabilitat de la Constitució com abans havia defensat els principis fonamentals del Movimiento Nacional. D’aquí plora la qualitat de la democràcia espanyola.

Es recorda molt l’èxit d’Adolfo Suárez en la Transició, però es recorda poc el seu fracàs com a governant i home de partit amb UCD. Del primer se’n beneficià tothom, del segon se’n beneficià una mica el PSOE i, sobretot, Aliança Popular. Però no pas la democràcia espanyola.

No té massa sentit preguntar-se com haurien anat les coses si la Unió del Centre Democràtic no s’hagués trencat tant aviat, poc després de guanyar les eleccions de 1979, un cop aprovada la Constitució.

Però sí que val la pena de recordar què va significar el trencament d’aquella coalició electoral improvisada de diversos grups liberals, demòcrata cristians i socialdemòcrates i de joves franquistes reformistes liderats pel president del Govern.

La creació d’UCD serví per aturar en sec les possibilitats electorals de l’AP neofranquista de Manuel Fraga, que sota el govern Arias havia mostrat ben poca disposició per a l’establiment d’una democràcia plena.  El mateix rei devia beneir el pas endavant de l’home que havia triat per a gestionar la sortida de la dictadura.

La premsa internacional estimulà i aprovà la candidatura de Suárez. Els editorialistes dels grans diaris europeus i estatunidencs celebraren el bipartidisme UCD-PSOE sorgit de les eleccions de 1977. Fou un signe inesperat de maduresa de l’electorat espanyol, tant desentrenat 41 anys després de les anteriors eleccions.

Els especialistes no han deixat d’estudiar les causes del fracàs posterior de Suárez com a governant i com a home de partit. Els seus col·laboradors no el van ajudar gaire, abocats a una lluita descarnada pel poder. Suárez dimití i hi hagué el cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981.

Les eleccions de 1982 donaren la majoria absoluta al PSOE de Felipe González. Manuel Fraga ressorgí de les cendres de les dues primeres derrotes sense pal·liatiu i AP es convertí després en el Partit Popular, sobre el que no cal dir gran cosa. Només recordar l’agraïment que deu al fracàs de Suárez.

L’espai electoral del centre moderat que va fer la Transició pogué ser ocupat per una dreta neofranquista que encara aguanta el tipus. Ara defensa la immutabilitat de la Constitució com abans havia defensat els principis fonamentals del Movimiento Nacional.  D’aquí plora la qualitat de la democràcia espanyola.

El espacio electoral del centro moderado que hizo la Transición pudo ser ocupado por una derecha neofranquista que todavía aguanta el tipo. Ahora defiende la inmutabilidad de la Constitución como antes había defendido los principios fundamentales del Movimiento Nacional. De ahí llora la calidad de la democracia española.

Se recuerda bien el éxito de Adolfo Suárez en la Transición, pero se recuerda poco su fracaso como gobernante y hombre de partido con UCD. Del primero se benefició todos, del segundo se benefició un poco el PSOE y, sobre todo, Alianza Popular. Pero no la democracia española.

No tiene mucho sentido preguntarse cómo habrían ido las cosas si la Unión del Centro Democrático no se hubiera roto tan pronto, poco después de ganar las elecciones de 1979, una vez aprobada la Constitución.

Pero sí vale la pena recordar lo que significó la ruptura de aquella coalición electoral improvisada de varios grupos liberales, demócrata cristianos y socialdemócratas y de jóvenes franquistas reformistas liderados por el presidente del Gobierno.

La creación de UCD sirvió para detener en seco las posibilidades electorales de la AP neofranquista de Manuel Fraga, que bajo el gobierno Arias había mostrado poca disposición para el establecimiento de una democracia plena. El mismo rey debió bendecir el paso adelante del hombre que había elegido para gestionar la salida de la dictadura.

La prensa internacional estimuló y aprobó la candidatura de Suárez. Los editorialistas de los grandes diarios europeos y estadounidenses celebraron el bipartidismo UCD-PSOE surgido de las elecciones de 1977. Fue un signo inesperado de madurez del electorado español, tan desentrenado 41 años después de las anteriores elecciones.

Los especialistas no han dejado de estudiar las causas del fracaso posterior de Suárez como gobernante y como hombre de partido. Sus colaboradores no le ayudaron mucho, abocados a una lucha descarnada por el poder. Suárez dimitió y hubo el golpe de estado fallido del 23 de febrero de 1981.

Las elecciones de 1982 dieron la mayoría absoluta al PSOE de Felipe González. Manuel Fraga resurgió de las cenizas de las dos primeras derrotas sin paliativo y AP se convirtió después en el Partido Popular, sobre el que no hace falta decir gran cosa. Sólo recordar el agradecimiento que debe al fracaso de Suárez.

El espacio electoral del centro moderado que hizo la Transición pudo ser ocupado por una derecha neofranquista que todavía aguanta el tipo. Ahora defiende la inmutabilidad de la Constitución como antes había defendido los principios fundamentales del Movimiento Nacional. De ahí llora la calidad de la democracia española.

Les posicions de Ciutadans avui no són molt diferents a las del PP, el rebatejat continuador d’aquella Aliança Popular que posà moltes traves al projecte de Suárez i al consens constitucional

Cada cop que Albert Rivera invoca l’esperit de la Transició, costa saber què vol dir. Podria semblar que vulgui associar la seva figura a la d’Adolfo Suárez, però seria una explicació massa banal.

Altra cosa serien les semblances que es poguessin buscar entre aquella Unión de Centro Democrático -de vida tan fulgurant i breu- i aquest emergent Ciutadans/Ciudadanos, pel personalisme dels lideratges respectius i l’origen d’al·luvió de les militàncies. La connexió neofranquista vindria a través dels qui s’hi han passat des del Partit Popular. Però també seria forçat.

Ciutadans/Ciudadanos té un missatge inequívoc de regeneració de la política i de lluita contra la corrupció, però aquesta invocació freqüent de l’esperit de la Transició té poc que veure amb moltes propostes i actituds del partit.

La Transició va ser un procés de canvi polític caracteritzat per l’obertura i el diàleg dels joves reformistes de la dictadura cap a l’oposició fins llavors il·legal i clandestina, que va culminar en les primeres eleccions democràtiques.

El mèrit de Suárez fou arribar a acords amb els qui havien estat perseguits i criminalitzats pel franquisme, els derrotats de la Guerra Civil als qui reconegué com a imprescindibles per al restabliment de la democràcia. Reconèixer des del primer moment el valor de les altres llengües i cultures peninsulars com a patrimoni comú, així com el dret a l’autonomia política d’aquests pobles.

Les posicions de C’s avui no són molt diferents a las del PP, el rebatejat continuador d’aquella Aliança Popular que posà moltes traves al projecte de Suárez i al consens constitucional. Representants del partit taronja encara fan costat al partit blau en actituds que són comprensives amb el franquisme, en la falta de suport a la memòria i la recuperació de les víctimes de la Guerra Civil i en les limitacions de l’ús de les llengües no castellanes. Li fan costat, fins i tot superen, en l’afany de re-centralitzar l’estructura territorial que la Transició havia descentralitzat.

L’actitud de C’s davant del problema català del segle XXI és contradictòria amb l’esperit de la Transició en la solució del problema català del segle XX. Els resultats electorals de 1977 van permetre trobar una solució catalana més enllà del marc legal de la monarquia renaixent, amb el reconeixement de la Generalitat i del seu president republicà. Els resultats electorals de 2015 no semblen suficients per a plantejar de nou l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Que l’esperit de la Transició sigui invocat pel fundador i líder d’un partit que no ha donat suport a l’homenatge de Xàtiva a Raimon, que en fou una de les figures més significatives, és alguna cosa més que un equívoc.

El PP ha tingut molts anys la majoria al Senat, excepte amb les primeres victòries del PSOE a totes dues cambres legislatives, ja fa trenta anys. Seria exagerat afirmar que el Senat és la darrera herència institucional del franquisme? De cap manera.

Quina sorpresa la majoria absoluta del PP al Senat, malgrat la majoria insuficient del Congrés de Diputats! Una posició de domini que li permetria aturar qualsevol reforma important promoguda per qualsevol altra majoria imprevisible que es formés al Congrés de Diputats.

Cap sorpresa. El PP ha tingut molts anys la majoria al Senat, excepte amb les primeres victòries aclaparadores del PSOE a totes dues cambres legislatives, ja fa trenta anys. Seria exagerat afirmar que el Senat és la darrera herència institucional del franquisme? De cap manera.

Aquest model de Senat on cada província disposa de quatre representants, sigui quin sigui el seu nombre d’habitants, fou una imposició d’Alianza Popular. L’antecedent de l’actual PP agrupà el vot d’un alt nombre de procuradors en Corts, capitanejats per Manuel Fraga Iribarne, en la aprovació de la Llei de Reforma Política, promoguda per Adolfo Suárez, el 18 de novembre de 1976, dos dies abans del primer aniversari de la mort de Franco.

El famós hara-kiri del pseudo-parlament franquista portava un discret salva-vides del que aquell partit rebatejat encara es beneficia. El govern anterior de Carlos Arias Navarro, del que Fraga havia estat home fort, havia previst convertir en Senat l’antic Consejo Nacional del Movimiento, per a controlar un Congrés de Diputats que inevitablement s’havia d’elegir per sufragi universal. Aquest Senat que assegura la majoria a la dreta, llevat de situacions de casos molt excepcionals, va ser la solució de recanvi.

Pel que fa al Congrés de Diputats, la llei electoral també conté elements de distorsió que afavoreixen la dreta, com el valor més alt del vot a les províncies menys poblades i més rurals que a les de major població, indústria i serveis. S’ha vist també en les eleccions recents, on els partits d’esquerra i els emergents han tingut menys possibilitats de treure diputats en proporció a un nombre més alt de vots obtinguts.

Aquesta llei electoral és la que encara es fa servir al Parlament de Catalunya, tot i la competència d’elaborar una legislació pròpia atorgada per l’Estatut d’Autonomia de 1979. Però als partits catalans amb menys implantació a les zones més poblades ja els ha anat bé. Gràcies a aquesta llei espanyola no modificada, Jordi Pujol pogué guanyar en escons les eleccions de 1999 en que Pasqual Maragall el superà en quasi 5.000 vots.

El PP ha gozado muchos años de mayoría absoluta en el Senado, excepto tras las primeras victorias abrumadoras del PSOE en ambas cámaras legislativas, hace treinta años. ¿Sería exagerado afirmar que el Senado es una última herencia institucional del franquismo? De ninguna manera.

¡Qué sorpresa la mayoría absoluta del PP en el Senado, a pesar de la mayoría insuficiente en el Congreso de Diputados! Una posición de dominio que le permitirá detener cualquier reforma importante promovida por cualquier otra mayoría imprevisible que pueda formarse en el Congreso de Diputados.

Ninguna sorpresa. El PP ha gozado muchos años de mayoría absoluta en el Senado, excepto tras las primeras victorias abrumadoras del PSOE en ambas cámaras legislativas, hace treinta años. ¿Sería exagerado afirmar que el Senado es una última herencia institucional del franquismo? De ninguna manera.

Este modelo de Senado donde cada provincia dispone de cuatro representantes, sea cual sea su número de habitantes, fue una imposición de Alianza Popular. El antecedente de la actual PP agrupó el voto de un alto número de procuradores en Cortes, capitaneados por Manuel Fraga Iribarne, en la aprobación de la Ley de Reforma Política, promovida por Adolfo Suárez, el 18 de noviembre de 1976, dos días antes del primer aniversario de la muerte de Franco.

El famoso hara-kiri del pseudo-parlamento franquista llevaba un discreto salva-vidas del que aquel partido rebautizado aún se beneficia. El gobierno anterior de Carlos Arias Navarro, del que Fraga había sido hombre fuerte, había previsto convertir en Senado el antiguo Consejo Nacional del Movimiento, para controlar un Congreso de Diputados que inevitablemente había que elegir por sufragio universal. Este Senado que asegura la mayoría a la derecha, salvo en casos muy excepcionales, fue la solución de recambio.

En cuanto al Congreso de Diputados, la ley electoral también contiene elementos de distorsión que favorecen a la derecha, como el valor más alto del voto en las provincias menos pobladas y más rurales que en las de mayor población, industria y servicios. Así se ha visto en las últimas elecciones, donde los partidos de izquierda y los emergentes han tenido menos posibilidades de sacar diputados en proporción a un mayor número de votos obtenidos. 

Esta ley electoral es la que todavía se utiliza en el Parlamento de Cataluña, a pesar de la competencia para elaborar una legislación propia otorgada por el Estatuto de Autonomía de 1979. Pero a los partidos catalanes con menos implantación en las zonas más pobladas ya les ha ido bien. Gracias a esta ley española no modificada, Jordi Pujol pudo ganar en escaños las elecciones de 1999 en que Pasqual Maragall le superó en casi 5.000 votos.

No costa gaire de comprovar que 2.701.870 catalans sobre 2.986.700 van votar sí a la Constitució, mentre que 1.966.508 sobre 4.092.349 ho han fet a les dues candidatures independentistes.

Si es tracta de buscar arguments a favor d’una revisió de l’encaix de Catalunya a Espanya o, fins i tot, de la independència, no cal deformar les dades, exercici altrament inútil. L’entusiasta suport de l’electorat català a la Constitució de 1978 és una explicació suficient del desencant i el desafecte que s’ha esdevingut, sobre tot, d’ençà de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 que va retallar el segon estatut d’autonomia, ara vigent.

El suport català a la Constitució correspon a un moment d’il·lusió i esperança en el règim democràtic que s’instaurava a Espanya després de la llarguíssima dictadura franquista sorgida de la guerra civil. Hi hagué dos diputats catalans entre els siete ponents constitucionals: Jordi Solé Tura en nom dels comunistes, Miquel Roca Junyent en nom de nacionalistes catalans i bascos. Els únics vots negatius al Congrés de Diputats foren d’un diputat abertzale i de cinc membres d’Aliança Popular, tres més dels quals s’abstenien. Heribert Barrera (ERC), un altre diputat i un senador catalans també s’abstingueren, a diferència del capellà Lluís Maria Xirinacs que hi va votar en contra.

El resultat català del referèndum fou de 90 % dels vots, sobre un 67,9 % de participació, molt pel damunt de l’èxit indubtable de la proposta independentista (47,8% de vots amb un 74,9 de participació) en les recents eleccions autonòmiques.

El més significatiu és que l’altíssim suport català a la Constitució de 1978 va ser una mica més alt que la mitjana espanyola i que el vot negatiu català (4.61%) fou molt més baix que els de Cantàbria (12,46 %), Castella La Manxa (12,78 %) i Madrid (10,11 %), deguts probablement a la persistència de mentalitats franquistes. Per motius oposats, és clar, el percentatge de nos fou encara més alt al País Basc (25,30 %) i a Navarra (16,95%).

A diferència de les quatre províncies basques –llavors s’hi considerava Navarra, tot i no ser inclosa en el mateix règim autonòmic-, immerses en una escalada de terrorisme i repressió policial, Catalunya havia obtingut una solució inesperada a les reivindicacions nacionals.

Després de la victòria de socialistes i comunistes a les primeres eleccions de 15 de juny de 1977, Adolfo Suárez pactà amb Josep Tarradellas el retorn del president exiliat al cap davant d’una Generalitat provisional i amb pocs poders. Un acord que limitava el paper de l’esquerra, però tenia una potència històrica i simbòlica indiscutible, que enllaçava amb la tradició republicana. Era la ruptura amb el franquisme, tan demanada per la oposició i no assolida en cap altre aspecte.

L’elaboració d’un nou estatut d’autonomia inspirat en el de 1932 era a l’horitzó. La Constitució era un marc de convivència viable que podia deixar enrere tantes pàgines d’història contemporània marcades per la guerra civil i la dictadura franquista, darreres etapes d’una perllongada inestabilitat política i l’aspiració mai prou satisfeta de recuperació de l’autogovern perdut el 1714.

Una majoria aclaparadora de catalans va creure en les virtuts de la Constitució, quina interpretació i aplicació es van començar a aigualir aviat. I en els darrers anys ha estat segrestada, inconstitucionalment, pel partit polític que, com veiem en un article anterior, menys va contribuir a la seva elaboració i aprovació.

No cuesta mucho comprobar que 2.701.870 catalanes sobre 2.986.700 votaron sí a la Constitución, mientras que 1.966.508 sobre 4.092.349 lo han hecho a las dos candidaturas independentistas.

Si se trata de buscar argumentos a favor de una revisión del encaje de Cataluña en España o, incluso, a favor de la independencia, no es necesario deformar los datos, ejercicio por otra parte inútil. El entusiasta apoyo del electorado catalán a la Constitución de 1978 es una explicación suficiente del desencanto y el desafecto que se ha producido, sobre todo, desde la sentencia del Tribunal Constitucional de 2010 que recortó el segundo estatuto de autonomía, ahora vigente.

El apoyo catalán en la Constitución corresponde a un momento de ilusión y esperanza en el régimen democrático que se instauraba en España tras la larguísima dictadura franquista surgida de la guerra civil. Hubo dos diputados catalanes entre los siete ponentes constitucionales: Jordi Solé Tura en nombre de los comunistas, Miquel Roca Junyent en nombre de nacionalistas catalanes y vascos. Los únicos votos negativos en el Congreso de Diputados fueron de un diputado abertzale y cinco miembros de Alianza Popular, mientras otros tres se abstenían. Heribert Barrera (ERC), otro diputado y un senador catalán también se abstuvieron, a diferencia del cura Lluís Maria Xirinacs que votó en contra.

El resultado catalán del referéndum fue por el 90% de los votos, sobre un 67,9% de participación, muy por encima del éxito indudable de la propuesta independentista (47,8% de votos con un 74,9 de participación) en las recientes elecciones autonómicas.

Lo más significativo es que el altísimo apoyo catalán a la Constitución de 1978 fue un poco más alto que la media española y que el voto negativo catalán (4.61%) fue mucho más bajo que los de Cantabria (12,46%), Castilla La Mancha (12,78%) y Madrid (10,11%), debidos probablemente a la persistencia de mentalidades franquistas. Por motivos opuestos, por supuesto, el porcentaje de nos fue aún más alto en el País Vasco (25,30%) y en Navarra (16,95%).

A diferencia de las cuatro provincias vascas -se considerava así a Navarra, a pesar de no ser incluida en el mismo régimen autonómico-, inmersas en una escalada de terrorismo y represión policial, Cataluña había obtenido una solución inesperada a las reivindicaciones nacionales.

Tras la victoria de socialistas y comunistas en las primeras elecciones de 15 de junio de 1977, Adolfo Suárez pactó con Josep Tarradellas el retorno del presidente exiliado al frente de una Generalitat provisional y con pocos poderes. Un acuerdo que limitaba el papel de la izquierda, pero tenía una potencia histórica y simbólica indiscutible, que enlazaba con la tradición republicana. Era la ruptura con el franquismo, tan pedida por la oposición y no alcanzada en ningún otro aspecto.

La elaboración de un nuevo estatuto de autonomía inspirado en el de 1932 estaba en el horizonte. La Constitución era un marco de convivencia viable que podía dejar atrás tantas páginas de historia contemporánea marcadas por la guerra civil y la dictadura franquista, últimas etapas de una prolongada inestabilidad política y la aspiración nunca satisfecha de recuperación del autogobierno perdido en 1714.

Una mayoría abrumadora de catalanes creyó en las virtudes de la Constitución, cuya interpretación y aplicación se empezaron a rebajar pronto. Y en los últimos años ha sido secuestrada, inconstitucionalmente, por el partido político que, como vimos en un artículo anterior, menos contribuyó a su elaboración y aprobación.

Associar el Partit Popular a l’esperit de la Transició contrasta amb una trajectòria que es pot resumir breument en alguns fets indiscutibles

Tot veient Adolfo Suárez Illana fer costat a Mariano Rajoy en actes de campanya electoral, és inevitable recordar quin va ser el paper del Partit Popular durant la Transició. Sobretot, per la vindicació que es fa de la seva aportació en aquest singular procés de canvi democràtic i de l’anomenat “esperit de la Transició”.

És inevitable preguntar-se, fins i tot, si el fill de l’antic president del Govern és conscient de com Alianza Popular –el nom primigeni del partit- es va captenir durant el procés de canvi i davant del seu conductor.

És ben cert que Adolfo Suárez González va donar suport al seu fill quan va ser, el 2003, candidat a president de Castella La Manxa pel partit llavors liderat per José María Aznar, al que s’havia afiliat. Ja ho havien fet abans antics dirigents de Unión de Centro Democrático, molts més dels que havien passat al PSOE o havien seguit el líder en l’aventura efímera del Centro Democrático y Social.

Però associar el Partit Popular a l’esperit de la Transició contrasta amb una trajectòria que es pot resumir breument en alguns fets indiscutibles.

1) Alianza Popular és un partit fundat a finals d’estiu de 1976 per un grup d’exministres de Franco, sota el lideratge de Manuel Fraga Iribarne que havia esperat ser el successor de Carlos Arias Navarro a la presidència del Govern, a primers de juliol. El rei Juan Carlos va preferir el poc conegut Adolfo Suárez, que en el govern anterior havia estat ministre secretari general del Movimiento.

2) Fraga i altres membres del govern cessant, també fundadors d’AP, s’oposaren a l’amnistia dictada pel rei en l’estrena del govern Suárez, tot i quedar-ne exclosos els delictes de terrorisme. Sota el govern Arias, les peticions d’amnistia foren rebutjades i perseguides policialment quan es feien per mitjà de manifestacions.

3) Alianza Popular s’estrenà agrupant més d’un centenar de procuradors en Corts i aconseguí que la regulació electoral de la llei de reforma política assegurés el predomini de les zones rurals al Senat –quatre senadors per província, al marge de les diferències de població- i un reforçament del seu pes al Congrés de Diputats per a frenar l’esquerra de les grans ciutats.

4) Alianza Popular discutí la legalitat de la presentació de Suárez a les eleccions de juny de 1977 encapçalant la coalició Unió de Centre Democràtic.

5) Alianza Popular s’oposà a la legalització del Partit Comunista d’Espanya i abonà la resposta negativa de l’Exèrcit.

6) El resultat de tot això fou la derrota estrepitosa d’unes candidatures netament franquistes. AP quedà en quarta posició a les primeres eleccions, amb només el 8,21 % de vots i 16 diputats, pel darrere de UCD, PSOE i PCE.

7) AP s’abstingué en la votació de l’amnistia definitiva al Congrés de Diputats, el 19 de octubre de 1977, tot i que inclogué els funcionaris franquistes i impedí el reingrés a l’Exèrcit dels condemnats per la seva pertinença a la Unió Militar Democràtica.

8) AP s’abstingué en la firma de la part política dels Pactes de la Moncloa, l’octubre de 1977.

9) A la votació parlamentària de la Constitució, el novembre de 1978, 5 dels 6 vots negatius foren de membres d’AP, així com 3 de les 14 abstencions.

Tots són fets ben coneguts, però potser no prou recordats. Heus aquí la Transició del Partit Popular.

Asociar el Partido Popular con el espíritu de la Transición contrasta con una trayectoria que se puede resumir brevemente en algunos hechos indiscutibles

Viendo a Adolfo Suárez Illana apoyar a Mariano Rajoy en actos de campaña electoral, es inevitable recordar cuál fue el papel del PP durante la Transición. Sobre todo, por la vindicación que se hace de su aportación en este singular proceso de cambio democrático y del llamado “espíritu de la Transición”.

Es inevitable preguntarse, incluso, si el hijo del antiguo presidente del Gobierno es consciente de cómo Alianza Popular -el nombre primigenio del partido- se comportó durante el proceso de cambio y ante su conductor.

Es bien cierto que Adolfo Suárez González apoyó a su hijo cuando fue, en 2003, candidato a presidente de Castilla La Mancha por el partido entonces liderado por José María Aznar, al que se había afiliado. Ya lo habían hecho antes antiguos dirigentes de Unión de Centro Democrático, muchos más de los que habían pasado en el PSOE o habían seguido al líder en la aventura efímera del Centro Democrático y Social.

Pero asociar el Partido Popular con el espíritu de la Transición contrasta con una trayectoria que se puede resumir brevemente en algunos hechos indiscutibles.

1) Alianza Popular es un partido fundado a finales de verano de 1976 por un grupo de ex ministros de Franco, bajo el liderazgo de Manuel Fraga Iribarne, que había esperado ser el sucesor de Carlos Arias Navarro en la presidencia del Gobierno, a primeros de julio. El rey Juan Carlos prefirió al poco conocido Adolfo Suárez González, que en el gobierno anterior había sido ministro secretario general del Movimiento.

2) Fraga y otros miembros del gobierno cesante, también fundadores de AP, se opusieron a la amnistía dictada por el rey en el estreno del gobierno Suárez, aunque quedaran excluidos los delitos de terrorismo. Bajo el gobierno Arias, las peticiones de amnistía fueron rechazadas y perseguidas policialmente cuando se hacían por medio de manifestaciones.

3) Alianza Popular estrenó agrupando más de un centenar de procuradores en Cortes y consiguiendo que la regulación electoral de la ley de reforma política asegurara el predominio de las zonas rurales en el Senado -cuatro senadores por provincia, al margen de las diferencias de población- y un reforzamiento de su peso en el Congreso de Diputados para frenar la izquierda de las grandes ciudades.

4) Alianza Popular discutió la legalidad de la presentación de Suárez en las elecciones de junio de 1977 encabezando la coalición Unión de Centro Democrático.

5) Alianza Popular se opuso a la legalización del Partido Comunista de España y abonó la respuesta negativa del Ejército.

6) El resultado de todo ello fue la derrota estrepitosa de unas candidaturas netamente franquistas. AP quedó en cuarta posición en las primeras elecciones, con sólo el 8,21% de votos y 16 diputados, por detrás de UCD, PSOE y PCE.

7) AP se abstuvo en la votación de la amnistía definitiva en el Congreso de Diputados, el 19 de octubre de 1977, a pesar de incluir a los funcionarios franquistas y impedir el reingreso en el Ejército de los condenados por su pertenencia a la Unión Militar Democrática.

8) AP se abstuvo en la firma de la parte política de los Pactos de la Moncloa, en octubre de 1977.

9) En la votación parlamentaria de la Constitución, en noviembre de 1978, 5 de los 6 votos negativos fueron de miembros de AP, así como 3 de las 14 abstenciones.

Todos ellos son hechos bien conocidos, pero quizás no lo suficiente recordados. He aquí la Transición del PP.