"Un acuerdo hecho entre Nicaragua y Còrsega, las sedes del PSC y CDC respectivamente en Barcelona. Terminado de cocinar en el Palau de la Generalitat el lunes por la tarde, sin conexión con la ciudad", valora el concejal de la CUP en Girona Lluc Salellas sobre el pacto entre Convergència, Demòcrates y PSC tras la salida de Albert Ballesta de la alcaldía de la ciudad

Fumata blanca. Carles Puigdemont deviene President de la Generalitat. En la ciudad todo el mundo habla. La gente parece contenta. Estamos a 10 de enero de 2016. Nadie lo espera. Al día siguiente, sin embargo, en la ciudad manaia comienza la procesión del calvario institucional al Ayuntamiento de Girona. Carles Puigdemont y su equipo de personas más cercanas (el poder en la sombra) deciden que el sustituto no sea una persona de su equipo de concejales sino el número 19 de la lista, Albert Ballesta.

Lo hacen para preservar los equilibrios entre los teóricos aspirantes a sucederle de cara al 2019 y como una medida de orden y de demostración sobre quién sigue mandando a pesar de pasar a Presidir la Generalitat. Para hacerlo posible, 8 personas deben renunciar a ser concejales y 9 más en ser alcalde para permitir que Ballesta, desconocido en el municipalismo gerundense, tome posesión. Primer paso incomprensible.

El acuerdo no cuenta ni con el apoyo de parte de los concejales de CDC ni con los de Demòcrates. ¿Solución? Más poder para los críticos para que se avengan: creación de nuevas estructuras, más tenencias de alcaldía y una vicealcaldia a medida para Eduard Berloso, militante de Demòcrates y número 10 en la lista. En 15 días, Girona ya tiene el número 19 de la lista de CiU de alcalde y el 10 de vicealcalde.

Y todo a través de un pacto de despachos, nocturno y presentado públicamente sin ni siquiera haber hablado con la oposición ni tener en cuenta que el equipo de Gobierno de CiU tiene tan sólo 10 de los 25 concejales. Es decir: solos no pueden. En la calle, segunda dosis de incomprensión. A continuación vendrá el error en la toma de posesión en que Ballesta, secretario de Ayuntamiento de formación, olvida prometer o jurar el cargo, un segundo pleno extraordinario en el que nadie de su equipo aplaude cuando es oficialmente designado alcalde y su incapacidad de defender las mociones que él mismo ha ayudado a aprobar en el pleno como es el caso del cambio de nombre de la Fundación Princesa de Girona.

Sin embargo, la guinda es el asunto de la aprobación del cartapacio, su sueldo y el número de asesores. En la negociación, Albert Ballesta, Marta Madrenas y su equipo son incapaces de llegar a acuerdos con ERC, PSC o la misma CUP porque el pacto hecho aquellos primeros días post fumata blanca incluía un sueldo de 75.000 euros y un número de asesores a los que CiU no quiere renunciar. Tan sólo PP y Ciutadans le aceptan salario y asesores a cambio de contrapartidas de ciudad. Un acuerdo que reproduce el de una semana antes para impedir una comisión de trabajo para acabar con el monopolio funerario en la ciudad de Girona.

Así pues, Ballesta pacta con el españolismo que ha denunciado a los concejales independentistas del Ayuntamiento en la Audiencia Nacional por haber apoyado la resolución del 9-N. Surrealista. Memes de WatsApp circulando a toda máquina. Tercera taza, gigante, de incomprensión y desaprobación popular. Pero como bien decía Laia Pèlach, concejala cupaire: “Quiso pactar con el Diablo y, al final, el Diablo le ha traicionado”. C's rompe el pacto y CiU se queda sin aprobar parte del cartapacio. El sainete sube de tono. Pasan unos días más y todo hace pensar que el acuerdo con ERC, a partir de las premisas de Junts pel Sí, está muy cerca. Así lo explican concejales de Gobierno hasta anteayer.

El pacto del Ibex 35 a la gerundense

Llegamos a 8 de marzo. En 2010 Girona había quedado cubierta de nieve. En 2016 la helada es política. Los gerundenses leemos en los medios hechos y pensados en la capital que Albert Ballesta se va y que CiU articula un acuerdo con el PSC que era desconocido por los propios concejales y militantes convergentes de la ciudad a primera hora de la mañana. Los mismos que habían ideado la martingala del alcalde que iba de 19 en la lista, que habían avalado el pacto con C's y PP, deciden que Pedro Sánchez, lo mismo da.

La sombra de Puigdemont poc que és petita. El orden es el orden y la estabilidad es la estabilidad, más allá de ideales, propuestas y Repúblicas demandadas. Tal como lo leemos, tal como se confirma pocas horas después. Del liderazgo en el camino del municipalismo independentista, Girona pasa a ser exponente del pacto del status quo, el ansiado por el Ibex 35 y las grandes patronales, la idea vieja y destartalada de la 'sociovergencia'. La gestión por gestión y que nadie idee algo muy diferente que las utopías no existen para guiarnos.

De repente, Girona vuelve diez capítulos atrás en su historia reciente. Ni independentismo desde el Gobierno (¿las áreas que lleve el PSC qué línea seguirán?), Ni prioridad de liderar un Proceso Constituyente, ni transformación en la práctica política municipal. Al contrario: aquellos que desde el Congreso español y el Parlament catalán niegan toda posibilidad de iniciar un camino hacia la República y que practican el seguimiento más absoluto a la Troika se ponen de acuerdo con quien habla de desconexión pero desaprovecha cada ocasión para ponerla en marcha.

Un acuerdo hecho entre Nicaragua y Córsega, las sedes del PSC y CDC respectivamente en Barcelona. Acabado de cocinar en el Palau de la Generalitat lunes por la tarde, sin conexión con la ciudad (hace meses que CiU y el PSC no votaban nada juntos) y que es el reflejo de los poderes que siempre están pese a que menudo callan. De aquel ruido que se oye que no quiere que llegue el impulso de las clases populares. Líderes de desesperanza. De la áspera rutina. Nos quieren cabizbajos. Sumisos. Y sin ser capaces de imaginar una alternativa.

Es el enésimo capítulo de la vieja política del régimen del 78. De los de siempre haciendo política para los de siempre con la manera de hacerla de siempre. El último que vamos a vivir en Girona. Porque la resignación ya no está sobre la mesa y la procesión del Calvario ya no es una obligación. Hoy, por suerte, mucha gente seguimos trabajando con la alternativa democrática, social y popular que cada día toma más fuerza en la ciudad de Girona. Con destino claro: la República (justa) Catalana.

Las calles anoche, por ejemplo, eran lilas feministas que agrietaban la negrura de un modelo que se va muriendo. Y lo eran como hacía tiempo que no lo veíamos. Hoy y mañana se llenarán salas de solidaridad con los refugiados en actos organizados por una sociedad civil que dice basta a la barbarie asumida por la Unión Europea, por los mismos poderes económicos que hoy celebran el pacto del Ibex 35 a la gerundense, la 'sociovergencia'.

Y es aquí donde radica la verdadera fuerza del cambio, en nuestra capacidad de seguir construyendo este espacio de unidad popular, de izquierda transformadora, que no para de crecer mientras ellos, CiU y el PSC, se mantienen en un modelo caduco de hacer política. En el espacio-tiempo de Felipe y Pujol. Y en ese camino estamos y estaremos. Tenemos la responsabilidad política de lograr este reto y convertirlo en la alternativa. Y lo conseguiremos. Casualidades de la vida han hecho que mientras unos cerraban de noche, en un despacho con las cortinas pasadas, un pacto de gobierno con aquellos que vetan el referéndum, otros estábamos delante del Ayuntamiento de Viladamat apoyando el acto de soberanía política que ha hecho el equipo de Gobierno al no responder los requerimientos de la Audiencia Nacional. De la palabra a los hechos. Del pueblo hacia el pueblo. Para la plena libertad.

"Un acord fet entre Nicaragua i Còrsega, les seus del PSC i CDC respectivament a Barcelona. Acabat de cuinar a Palau de la Generalitat dilluns a la tarda, sense connexió a la ciutat", valora el regidor de la CUP a Girona Lluc Salellas sobre el pacte entre Convergència, Demòcrates i PSC després de la sortida d'Albert Ballesta de l'alcaldia de la ciutat

Fumata blanca. En Carles Puigdemont esdevé President de la Generalitat. A la ciutat tothom en parla. La gent sembla contenta. Som a 10 de gener de 2016. Ningú s'ho espera. L'endemà, però, a la ciutat manaia comença la processó del calvari institucional a l'Ajuntament de Girona. Carles Puigdemont i el seu equip de persones més properes (el poder a l'ombra) decideixen que el substitut no sigui una persona del seu equip de regidors sinó el número 19 de la llista, l'Albert Ballesta.

Ho fan per preservar els equilibris entre els teòrics aspirants a succeir-lo de cara al 2019 i com una mesura d'ordre i de demostració sobre qui continua manant malgrat passar a Presidir la Generalitat. Per fer-ho possible, 8 persones han de renunciar a ser regidors i 9 més a ser alcalde per permetre que Ballesta, desconegut en el municipalisme gironí, prengui possessió. Primer pas incomprensible.

L'acord no compta ni amb el suport de part dels regidors de CDC ni amb els de Demòcrates. Solució? Més poder pels crítics perquè s'hi avinguin: creació de noves estructures, més tinències d'alcaldia i una vicealcaldia a mida per a Eduard Berloso, militant de Demòcrates i número 10 a la llista. En 15 dies, Girona ja té el número 19 de la llista de CiU d'alcalde i el 10 de vicealcalde.

I tot a través d'un pacte de despatxos, nocturn i presentat públicament sense ni tan sols haver parlat amb l'oposició ni tenir en compte que l'equip de Govern de CiU té tan sols 10 dels 25 regidors. És a dir: sols no poden. Al carrer, segona dosi d'incomprensió. Tot seguit vindrà l'error en la presa de possessió en què Ballesta, secretari d'Ajuntament de formació, oblida prometre o jurar el càrrec, un segon ple extraordinari en què ningú del seu equip aplaudeix quan és oficialment designat alcalde i la seva incapacitat de defensar les mocions que ell mateix ha ajudat a aprovar en el ple com és el cas del canvi de nom de la Fundació Princesa de Girona.

Tanmateix, la cirereta és l'afer de l'aprovació del cartipàs, el seu sou i el nombre d'assessors. En la negociació, Albert Ballesta, Marta Madrenas i el seu equip són incapaços d'arribar a acords amb ERC, PSC o la mateixa CUP perquè el pacte fet aquells primers dies post fumata blanca incloïa un sou de 75.000 euros i un nombre d'assessors als quals CiU no vol renunciar. Tan sols PP i Ciutadans li accepten salari i assessors a canvi de contrapartides de ciutat. Un acord que reprodueix el d'una setmana anterior per impedir una comissió de treball per acabar amb el monopoli funerari a la ciutat de Girona.

Així doncs, Ballesta pacta amb l'espanyolisme que ha denunciat els regidors independentistes de l'Ajuntament a l'Audiència Nacional per haver donat suport a la resolució del 9N. Surrealista. Memes de WatsApp circulant a tota màquina. Tercera tassa, gegant, d'incomprensió i desaprovació popular. Però com bé deia la Laia Pèlach, regidora cupaire: “Va voler pactar amb el Diable i, al final, el Diable l'ha traït”. C's trenca el pacte i CiU es queda sense aprovar part del cartipàs. El sainet puja de to. Passen uns dies més i tot fa pensar que l'acord amb ERC, a partir de les premisses de Junts pel Sí, és a tocar. Així ho expliquen regidors de Govern fins abans-d'ahir.

El pacte de l'Ibex 35 a la gironina

Arribem a 8 de març. L'any 2010 Girona havia quedat coberta de neu. El 2016 la glaçada és política. Els gironins llegim als mitjans fets i pensats a la capital que l'Albert Ballesta plega i que CiU articula un acord amb el PSC que era desconegut pels propis regidors i militants convergents a la ciutat a primera hora del matí. Els mateixos que havien ideat la martingala de l'alcalde que anava de 19 a la llista, que havien avalat el pacte amb C's i PP, decideixen que tant per tant, Pedro Sánchez.

L'ombra de Puigdemont poc que és petita. L'ordre és l'ordre i l'estabilitat és l'estabilitat, més enllà d'ideals, propostes i Repúbliques demandades. Tal com ho llegim, tal com es confirma poques hores després. Del lideratge en el camí del municipalisme independentista, Girona passa a ser exponent del pacte de l'status quo, l'anhelat per l'Ibex 35 i les grans patronals, la idea vella i rònega de la 'sociovergència'. La gestió per gestió i que ningú ideï gaire res diferent que les utopies no existeixen per guiar-nos.

De sobte, Girona torna deu capítols enrere en la seva història recent. Ni independentisme des del Govern (les àrees que porti el PSC quina línia seguiran?), ni prioritat de liderar un Procés Constituent, ni transformació en la pràctica política municipal. Ans el contrari: aquells que des del Congrés espanyol i el Parlament Català neguen tota possibilitat d'iniciar un camí cap a la República i que practiquen el seguiment més absolut a la Troika es posen d'acord amb qui parla de desconnexió però desaprofita cada bugada per posar-ho en marxa.

Un acord fet entre Nicaragua i Còrsega, les seus del PSC i CDC respectivament a Barcelona. Acabat de cuinar a Palau de la Generalitat dilluns a la tarda, sense connexió a la ciutat (fa mesos que CiU i el PSC no votaven res junts) i que és el reflex dels poders que sempre hi són malgrat sovint callen. D'aquella remor que se sent que no vol que arribi l'impuls de les classes populars. Líders de desesperança. De l'aspra rutina. Ens volen capcots. Submisos. I sense ser capaços d'imaginar una alternativa.

És l'enèsim capítol de la vella política del règim del 78. Dels de sempre fent política per als de sempre amb la manera de fer-la de sempre. L'últim que viurem a Girona. Perquè la resignació ja no és a taula i la processó del Calvari ja no és una obligació. Avui, per sort, molta gent seguim treballant amb l'alternativa democràtica, social i popular que cada dia pren més força a la ciutat de Girona. Amb destí clar: la República (justa) Catalana.

Els carrers ahir al vespre, per exemple, eren liles feministes que esquerdaven la negror d'un model que es va morint. I ho eren com feia temps que no ho vèiem. Avui i demà s'ompliran sales de solidaritat amb els refugiats en actes organitzats per una societat civil que diu prou a la barbàrie assumida per la Unió Europea, pels mateixos poders econòmics que avui celebren el pacte de l'Ibex 35 a la gironina, la 'sociovergència'.

I és aquí on rau l'autèntica força del canvi, en la nostra capacitat de seguir bastint aquest espai d'unitat popular, d'esquerra transformadora, que no para de créixer mentre ells, CiU i el PSC, es mantenen en un model caduc de fer política. En l'espai-temps de Felipe i Pujol. I en aquest camí som i serem. Tenim la responsabilitat política d'assolir aquest repte i esdevenir l'alternativa. I ho aconseguirem. Casualitats de la vida han fet que mentre uns tancaven de nit, en un despatx amb les cortines passades, un pacte de govern amb aquells que veten el referèndum, d'altres érem davant de l'Ajuntament de Viladamat donant suport a l'acte de sobirania política que ha fet l'equip de Govern en no respondre els requeriments de l'Audiència Nacional. De la paraula, als fets. Del poble cap al poble. Per la plena llibertat.

"Caldrà esperar que una aposta de l'esquerra democràtica catalana i espanyola com és CSQEP es posicioni al costat de la defensa de l'autogovern català", assegura el regidor de la CUP-Crida per Girona

Aquests dies veiem com tant la majoria parlamentària catalana com les aspres institucions espanyoles s'embalen. La primera, formada per Junts pel SÍ i la CUP-Crida Constituent, ho fa amb la legitimitat d'haver guanyat unes eleccions fa un mes i haver reconegut que la victòria no va ser prou àmplia com per haver accelerat encara més la història amb una Declaració Unilateral d'Independència. La segona ho fa amb la interpretació històrica que Catalunya és subordinadament, que no constituentment, espanyola des dels Íbers i apel·lant a la legalitat emanada del règim del 78. Un règim, cal dir, cada vegada més qüestionat per les perifèries geogràfiques i polítiques de l'Estat.

És, doncs, un capítol més de la històrica, aquesta sí, confrontació entre les institucions catalanes i espanyoles que parteixen de marcs conceptuals, legals i legitimadors diferents. I és en aquest debat on se situa i se situarà el fons de la qüestió en els propers dies. És a dir, en qui és el demos, el subjecte sobirà, el que pot decidir el futur del territori que va d'Alcanar a Portbou si prenem la costa mediterrània com a marc geogràfic de referència. I en aquest debat és on em sorprendria sincerament que Catalunya Sí que es Pot s'alineés amb aquells que consideren a ultrança que el que passa a Catalunya ha de viure subordinat a les institucions espanyoles.

Durant la campanya electoral, CSQP es va fer un fart de dir que ells eren sobiranistes però no independentistes perquè tenien clar que el subjecte sobirà era Catalunya però preferien una solució federal amb l'Estat. Bé, si agafem aquesta premissa, se'ns fa incomprensible que aquests dies estiguin provant de vetar un debat polític al Parlament de Catalunya amb arguments fal·laços sobre la situació d'un grup parlamentari que no existeix perquè no s'ha volgut constituir (PP). I tot, malgrat que des de l'esquerra sempre hem apostat perquè tots els debats existeixin, es practiquin, especialment aquells que van lligats a la sobirania popular. Perquè el 27S va avalar el debat. Segur.

Ara bé, el que passa aquests dies serà segurament una anècdota amb el que pot passar la setmana vinent i les que vindran amb reaccions molt dures del propi Estat. És ben probable l'ús de la força, la prohibició de debats, imputacions i accions de tota mena. Totes elles seran no pas contra un Govern ni tan sols contra una persona o un grup de persones que hauran desobeït. Seran atacs directes contra el Parlament de Catalunya, allà on hi ha delegada la sobirania del Principat. I serà en aquests moments on tothom haurà de deixar clar si defensa el subjecte sobirà català o, per contra, les institucions espanyoles de les quals alguns consideren que emana qualsevol autogovern català. I els posicionament s'haurà de prendre davant dels fets. En definitiva, haurà de ser clar.

En aquest sentit, caldrà esperar que una aposta de l'esquerra democràtica catalana i espanyola com és CSQP, d'acord amb el seu programa, es posicioni al costat de la defensa de l'autogovern català i del seu dret a l'autodeterminació. Perquè aquest continua essent el debat de fons com podeu veure aquests dies. Estem parlant de fer un debat i d'aprovar una declaració d'inici d'un procés avalat per les urnes. Així, si realment es vol ser com els demòcrates europeus que defensen els referèndums, al final, CSQP serà al costat d'aquells que defensen la sobirania del Parlament de Catalunya per garantir els drets nacionals i polítics del poble català. O així ho espero jo. Perquè un dia tanquen la Ciutadella però l'endemà et poden tancar la Plaça Sant Jaume.

"Habrá que esperar que una apuesta de la izquierda democrática catalana y española como es CSQEP se posicione al lado de la defensa del autogobierno catalán", asegura el concejal de la CUP-Crida per Girona

Estos días vemos como tanto la mayoría parlamentaria catalana como las ásperas instituciones españolas se embalan. La primera, formada por Junts pel Sí y la CUP-Crida Constituent, lo hace con la legitimidad de haber ganado unas elecciones hace un mes y haber reconocido que la victoria no fue suficientemente amplia como para haber acelerado aún más la historia con una Declaración Unilateral de Independencia. La segunda lo hace con la interpretación histórica que Catalunya es subordinadamente, que no constituentemente, española desde los Íberos y apelando a la legalidad emanada del régimen del 78. Un régimen, hay que decir, cada vez más cuestionado por las periferias geográficas y políticas del Estado.

Es, pues, un capítulo más de la histórica, esta sí, confrontación entre las instituciones catalanas y españolas que parten de marcos conceptuales, legales y legitimadores diferentes. Y es en este debate donde se ubica y se situará el fondo de la cuestión en los próximos días. Es decir, en quien es el demos, el sujeto soberano, el que puede decidir el futuro del territorio que va de Alcanar a Portbou si tomamos la costa mediterránea como marco geográfico de referencia. Y en este debate es donde me sorprendería sinceramente que Catalunya Sí que es Pot se alineara con aquellos que consideran a ultranza que lo que pasa en Catalunya tiene que vivir subordinado a las instituciones españolas.

Durante la campaña electoral, CSQEP se hartó de decir que ellos eran soberanistas pero no independentistas porque tenían claro que el sujeto soberano era Catalunya pero preferían una solución federal con el Estado. Bueno, si tomamos esta premisa, se nos hace incomprensible que estos días estén intentando vetar un debate político en el Parlament de Catalunya con argumentos falaces sobre la situación de un grupo parlamentario que no existe porque no se ha querido constituir (PP). Y todo, a pesar de que desde la izquierda siempre hemos apostado por que todos los debates existan, se practiquen, especialmente aquellos que van ligados a la soberanía popular. Porque el 27S avaló el debate. Seguro.

Ahora bien, lo que pasa estos días será seguramente una anécdota con lo que puede pasar la próxima semana y las que vendrán con reacciones muy duras del propio Estado. Es muy probable el uso de la fuerza, la prohibición de debates, imputaciones y acciones de todo tipo. Todas ellas serán no contra un gobierno ni siquiera contra una persona o un grupo de personas que habrán desobedecido. Serán ataques directos contra el Parlament de Catalunya, allí donde hay delegada la soberanía del Principado. Y será en este momento donde todo el mundo tendrá que dejar claro si defiende el sujeto soberano catalán o, por el contrario, las instituciones españolas de las que algunos consideran que emana cualquier autogobierno catalán. Y los posicionamiento deberá tomar ante los hechos. En definitiva, deberá ser claro.

En este sentido, habrá que esperar que una apuesta de la izquierda democrática catalana y española como es CSQEP, de acuerdo con su programa, se posicione al lado de la defensa del autogobierno catalán y de su derecho a la autodeterminación. Para que este siga siendo el debate de fondo como puede ver estos días. Estamos hablando de hacer un debate y aprobar una declaración de inicio de un proceso avalado por las urnas. Así, si realmente se quiere ser como los demócratas europeos que defienden los referendos, al final, CSQEP será al lado de aquellos que defienden la soberanía del Parlament de Catalunya para garantizar los derechos nacionales y políticos del pueblo catalán. O así lo espero yo. Porque un día cierran la Ciutadella pero al día siguiente te pueden cerrar la plaza Sant Jaume.

La incorporació de Catalunya Sí Que Es Pot a l’opció de ruptura, constituent i independentista situaria l’hegemonia del procés més cap l’esquerra

Fa dies que penso en com enfocar aquest article. Conec diversa gent que participa de Catalunya Sí que Es Pot i sé de bona fe que tenen voluntat de canvi encara que malauradament la seva comunicació parli de validar-lo i no d'impulsar-lo. Alguns en clau més socialdemòcrata, la majoria, i d'altres de base rupturista, la minoria. En tot cas, bona part d'ells tenen pretensions de tombar l'status quo des de posicions d'esquerres. Això fa que ens hàgim trobat en mobilitzacions els últims mesos i que compartim bona part de la crítica a les polítiques econòmiques desenvolupades pel PP, el PSOE i CiU en els últims anys i avalades també, en una primera ronda, pel Tripartit (2006-2010). També és probable que coincidim en propostes polítiques en més d'un àmbit en els programes electorals que tant la CUP-Crida Constituent com ells puguem presentar les setmanes vinents. No en totes perquè una part de les formacions de la coalició de partits Catalunya Sí Que Es Pot (Podemos) prefereix no definir-se a l'esquerra de l’espectre polític i, a més a més, considera que Catalunya és una regió. Tanmateix és innegable que a partir del 27-S certes lluites les farem plegats. Benvingudes. Benvolgudes.

És en aquest context, el de la sinceritat de la militància d'esquerres, que no puc entendre què porta a Catalunya Sí Que Es Pot a tenir no pas una actitud d'indiferència sinó un posicionament contrari a la defensa del fet plebiscitari, a més de constituent, del 27-S així com de la independència de Catalunya. M'explico. O ho intentaré encara que els arguments de l'antropòleg Manuel Delgado siguin tan concloents que potser no cal afegir-hi res més. Si de forma reiterada l'Estat espanyol ha negat la possibilitat d'un referèndum d'autodeterminació per activa i passiva. Si les opcions que les forces polítiques d’àmbit estatal (IU) que avui defensen sense por el referèndum d’autodeterminació no arriben ni tan sols al 5% dels vots segons les últimes enquestes. Si una majoria social catalana ha decidit que és el moment de trencar amb un Estat per iniciar la consecució d’un nou projecte polític on podrem disputar amb més força i sobirania el poder a la classe dominant. Si aquesta classe dominant, la gran patronal, els Fòrums de servei a la monarquia i tota la regentocràcia catalana defensa el projecte estatal, inclòs el federal, i està movent tots els fils perquè la independència no sigui possible. Si la marginació de la cultura i llengua catalanes són un fet històric contrastable que cap Govern espanyol ha estat capaç d’alterar de forma permanent i voluntària. Si el procés independentista s’ha endut per endavant el partit que representa amb força la dreta al país (CiU) i ha reduït a misèria la influència política del vell socialiberalisme (PSOE) i de la vella extrema dreta espanyolista (PP) amb més força que en cap altre indret de l’Estat. Si fins ara ha estat la pressió del carrer i de la gent amb les manifestacions i la desobediència del 9-N el que ha fet moure tot aquest camí. Si la incorporació de CSQEP a l’opció de ruptura, constituent i independentista situaria l’hegemonia del procés més cap l’esquerra. Si, si i si unes quantes vegades més.

Si tot això sembla contrastable i tens una posició reivindicada d’esquerra internacionalista amb els pobles del món, què et porta a no defensar la ruptura necessària aquest setembre? Què és el que frena als companys de CSQEP? La presència d’Artur Mas en una de les llistes? Si ells se sumen a la proposta de ruptura, és prou segur que el canvi de correlació de forces també portarà a un canvi de lideratges. Una sola persona pot frenar tot un procés històric que ha de servir per desllorigar democràticament un model que es va imposar en el seu moment per les armes? El “personalisme” no ha estat mai un argument pel suport de l’esquerra a moviments d’alliberament nacional d’arreu del món. Per què aquí sí que serveix com a únic argument per no sumar-s’hi? Preguntes que em ronden aquests dies d’agost i que segur que l’amic Lluís Rabell o Albano Dante ens sabran respondre les properes setmanes. O això espero. Perquè sinó, al final, un pensarà que darrere de tot plegat simplement hi ha la voluntat de mantenir un status quo espanyol on cadascú ja sap amb quines cartes juga. Una simple estratègia per jugar una altra competició. I jo, burro de mi, tenia entès que aquesta etapa ja l’havíem superada.

La incorporación de Catalunya Sí Que Es Pot a la opción de ruptura, constituyente e independentista situaría la hegemonía del

procés

más hacia la izquierda

Hace días que pienso en cómo enfocar este artículo. Conozco diversa gente que participa de Catalunya Sí Que Es Pot y sé de buena fe que tienen voluntad de cambio aunque desgraciadamente su comunicación hable de validarlo y no de impulsarlo. Algunos en clave más socialdemócrata, la mayoría, y otros de base rupturista, la minoría. En todo caso, buena parte de ellos tienen pretensiones de tumbar el statu quo desde posiciones de izquierdas. Esto hace que nos hayamos encontrado en movilizaciones los últimos meses y que compartimos buena parte de la crítica a las políticas económicas desarrolladas por el PP, el PSOE y CiU en los últimos años y avaladas también, en una primera ronda, por el Tripartito (2006-2010). También es probable que coincidamos en propuestas políticas en más de un ámbito en los programas electorales que tanto la CUP-Crida Constituent como ellos podamos presentar las próximas semanas. No en todas porque una parte de las formaciones de la coalición de partidos Catalunya Sí Que Es Pot (Podemos) prefiere no definirse a la izquierda del espectro político y, además, considera que Catalunya es una región. Sin embargo es innegable que a partir del 27-S ciertas luchas las haremos juntos. Bienvenidas. Apreciadas.

Es en este contexto, el de la sinceridad de la militancia de izquierdas, que no puedo entender qué lleva a CSQEP a tener no una actitud de indiferencia sino un posicionamiento contrario a la defensa del hecho plebiscitario, además de constituyente, del 27-S así como de la independencia de Catalunya. Me explico. O lo intentaré aunque los argumentos del antropólogo Manuel Delgado sean tan concluyentes que quizá no hay que añadir nada más. Si de forma reiterada el Estado español ha negado la posibilidad de un referéndum de autodeterminación por activa y pasiva. Si las opciones que las fuerzas políticas de ámbito estatal (IU) que hoy defienden sin miedo el referéndum de autodeterminación no llegan ni siquiera al 5% de los votos según las últimas encuestas. Si una mayoría social catalana ha decidido que es el momento de romper con un Estado para iniciar la consecución de un nuevo proyecto político donde podremos disputar con más fuerza y soberanía el poder a la clase dominante. Si esta clase dominante, la gran patronal, los Foros de servicio a la monarquía y toda la regentocracia catalana defiende el proyecto estatal, incluido el federal, y está moviendo todos los hilos para que la independencia no sea posible. Si la marginación de la cultura y lengua catalanas son un hecho histórico contrastable que ningún gobierno ha sido capaz de alterar de forma permanente y voluntaria. Si el proceso independentista se ha llevado por delante el partido que representa con fuerza la derecha en el país (CiU) y ha reducido a miseria la influencia política del viejo socialiberalismo (PSOE) y de la vieja extrema derecha españolista (PP) con más fuerza que en ningún otro lugar del Estado. Si hasta ahora ha sido la presión de la calle y de la gente con las manifestaciones y la desobediencia del 9-N lo que ha hecho mover todo este camino. Si la incorporación de CSQEP a la opción de ruptura, constituyente e independentista situaría la hegemonía del proceso más hacia la izquierda. Si, si y si unas cuantas veces más.

¿Si todo esto parece contrastable y tienes una posición reivindicada de izquierda internacionalista con los pueblos del mundo, que te lleva a no defender la ruptura necesaria este septiembre? ¿Qué es lo que frena a los compañeros de CSQEP? ¿La presencia de Artur Mas en una de las listas? Si ellos se suman a la propuesta de ruptura, es bastante seguro que el cambio de correlación de fuerzas también llevará a un cambio de liderazgos. ¿Una sola persona puede frenar todo un proceso histórico que debe servir para descoyuntarse democráticamente un modelo que se impuso en su momento por las armas? El “personalismo” no ha sido nunca un argumento para el apoyo de la izquierda a movimientos de liberación nacional de todo el mundo. ¿Por qué aquí sí que sirve como único argumento para no sumarse? Preguntas que me rondan estos días de agosto y que seguro que el amigo Luis Rabell o Albano Dante nos sabrán responder las próximas semanas. O eso espero. Porque sino, al final, uno pensará que detrás de todo ello simplemente hay la voluntad de mantener un statu quo español donde cada uno ya sabe con qué cartas juega. Una simple estrategia para jugar otra competición. Y yo, burro de mí, tenía entendido que esta etapa ya la habíamos superado.

El resultat de les municipals agilitzarà sens dubte el debat i les discussions per veure qui i com planteja una opció política i electoral hegemònica dins l'esquerra catalana en només quatre mesos

Les eleccions municipals han deixat dos clars triomfadors dins l'esquerra catalana, Barcelona en Comú i les candidatures bastides al voltant de la CUP. La fórmula ICV-EUiA, en canvi i com al conjunt de l'Estat, ha patit severes sotragades. Tendint al centre, Esquerra ha pres força mentre el PSC mantenia una línia descendent que el situa en una posició menys transcendent a nivell global, especialment més enllà d'algunes ciutats de l'àrea metropolitana. Tot plegat, un canvi d'escenari a tan sols quatre mesos de les eleccions plebiscitàries i constituents del 27 de setembre.

Un calendari que agilitzarà sens dubte el debat i les discussions per veure qui i com planteja una opció política i electoral hegemònica dins l'esquerra catalana en només quatre mesos. Som, per tant, en un moment clau en l'acció de les organitzacions polítiques catalanes. Així, partint de la premissa que els models de l'esquerra del 78 com el del PSC i el d'ICV (hereva orgànica del PSUC) semblen esgotats, el debat girarà al voltant de quin funcionament, quina estratègia i quina tàctica ha de prioritzar l'esquerra catalana del Principat en els propers dos anys. I aquí sembla que hi ha un debat, com a mínim, tridimensional. Analitzem-lo.

En primer lloc, el debat rau en si la “nova” esquerra catalana ha de ser un projecte català que s'inclogui dins els ritmes espanyols marcats per Podemos i el seu possible acord amb IU en un complex procés constituent espanyol o si ha de néixer a partir de la concepció que el Parlament català està legitimitat per trencar el règim espanyol de forma unilateral des del mateix 27 de setembre. Malgrat aparentment les dues parteixen d'una “sobirania” catalana, el cert és que els defensors de la primera de les opcions (propers a Podemos i a ICV) fa mesos que defensen que sense el beneplàcit de l'Estat no hi ha procés possible. Que els ritmes, a Madrid i les pressions des de la perifèria. L'altre motor de l'esquerra, en canvi, defensa que la ruptura ha de ser immediata, netament independent a la dinàmica que pugui existir a la resta de l'Estat.

En segon lloc, la discussió passa per si l'eix de la proposta ha de girar al voltant de la idea de “Fer fora CiU” o si el relat ha d'anar més enllà i ha d'incloure també una ruptura general amb totes les forces del règim 78 a Catalunya i una transformació més global en la política catalana. En aquest àmbit, i escoltant dues veus que probablement no seran al futur Parlament, Joan Herrera i David Fernàndez, el debat sembla servit. El primer ha marcat que l'objectiu és exclusivament el de “Fer fora Mas”. El segon, per la seva banda i en clau més estratègica, ha situat el canvi en el procés constituent camí de la independència. Un procés que hauria de servir també per canviar les correlacions de forces tant al carrer com a les institucions on CiU i PSC nou haurien de liderar governs futurs.

Finalment, el tercer àmbit de discussió serà sens dubte en base quin model de formació es construeix l'opció electoral hegemònica de l'esquerra a les eleccions del 27 de setembre. És a dir, davant del repte electoral, l'aposta passa perquè una persona lideri en tots els sentits el projecte amb un petit grup de persones al voltant o és el moment d'apostar per fer que no només el discurs sinó l'acció política tingui un funcionament col·lectiu també al Parlament? Els arguments ja fa dies que corren per les xarxes i segurament ho faran encara més quan es confirmin noms i cognoms a finals de mes. Preparem-nos.

De fet, en cadascun dels tres eixos del debat s'identifiquen dos models d'entendre el moment polític que beuen de Barcelona en Comú i ICV, per una banda, i de la CUP, per l'altra. Dues apostes que avui dia són programàticament diferents en l'eix de la sobirania nacional i també en l'organització i la presa de decisions. Dues línies de treball diferenciades i impossibles de conjugar abans del 27S però que, segurament, s'hauran de saber entendre passades les eleccions. Si més no, si ambdues pretenen transformar i avançar tant en l'eix nacional, com en el social, com en el democràtic la seva suma pot ser clau per desenvolupar propostes polítiques de primer ordre amb la complicitat o no d'una ERC enfortida.

En tot cas, tenint en compte que és el moment de parlar de l'abans, el debat és servit. Personalment l'aposta per la ruptura, la política col·lectiva i la necessitat d'anar molt més enllà d'un simple “Fer fora la dreta” em sembla imprescindible. L'any 2003 aquesta lògica va servir per gestar un Tripartit que va generar anys de frustració i va canviar ben poc la praxis política al país. Ara, la finestra d'oportunitat per l'esquerra catalana és indiscutible. La correlació de forces i la mobilització popular ha canviat la política arreu. És l'hora de plantejar-nos com la bastim no només per guanyar i enfortir el veritable motor de canvi (l'organització popular). Cal també posar les bases necessàries per transformar el país en el camí cap a la plena sobirania, el postcapitalisme, l'ecologisme i la igualtat entre totes les persones més enllà de gèneres, opcions sexuals, origen o color de la pell.

Per cert. Sóc conscient que aquest és l'etern l'ou o la gallina de l'esquerra a Catalunya. I al País Valencià, i a les Illes, i a la Catalunya Nord, ...

El resultado de las municipales agilizará sin duda el debate y las discusiones para ver quién y cómo plantea una opción política y electoral hegemónica dentro de la izquierda catalana en sólo cuatro meses

Las elecciones municipales han dejado dos claros triunfadores en la izquierda catalana, Barcelona en Comú y las candidaturas levantadas alrededor de la CUP. La fórmula ICV-EUiA, en cambio y como en el conjunto del Estado, ha sufrido severas sacudidas. Tendiendo al centro, Esquerra ha tomado fuerza mientras el PSC mantenía una línea descendente que lo sitúa en una posición menos trascendente a nivel global, especialmente más allá de algunas ciudades del área metropolitana. En definitiva, un cambio de escenario a tan sólo cuatro meses de las elecciones plebiscitarias y constituyentes del 27 de septiembre.

Un calendario que agilizará sin duda el debate y las discusiones para ver quién y cómo plantea una opción política y electoral hegemónica dentro de la izquierda catalana en sólo cuatro meses. Estamos, por tanto, en un momento clave en la acción de las organizaciones políticas catalanas. Así, partiendo de la premisa de que los modelos de la izquierda del 78 como el del PSC y el de ICV (heredera orgánica del PSUC) parecen agotados, el debate girará en torno a qué funcionamiento, qué estrategia y qué táctica debe priorizar la izquierda catalana del Principado en los próximos dos años. Y aquí parece que hay un debate, como mínimo, tridimensional. Analicémoslo.

En primer lugar, el debate radica en si la “nueva” izquierda catalana tiene que ser un proyecto catalán que se incluya dentro de los ritmos españoles marcados por Podemos y su posible acuerdo con IU en un complejo proceso constituyente español o si debe nacer a partir de la concepción de que el Parlamento catalán está legitimado para romper el régimen español de forma unilateral desde el mismo 27 de septiembre. Aunque aparentemente las dos parten de una “soberanía” catalana, lo cierto es que los defensores de la primera de las opciones (cercanos a Podemos y a ICV) hace meses que defienden que sin el beneplácito del Estado no hay proceso posible. Que los ritmos, en Madrid, y las presiones, desde la periferia. El otro motor de la izquierda, en cambio, defiende que la ruptura debe ser inmediata, netamente independiente de la dinámica que pueda existir en el resto del Estado.

En segundo lugar, la discusión pasa por si el eje de la propuesta debe girar en torno a la idea de “echar a CiU” o si el relato debe ir más allá y debe incluir también una ruptura general con todas las fuerzas del régimen 78 en Catalunya y una transformación más global en la política catalana. En este ámbito, y escuchando dos voces que probablemente no estará el futuro Parlament, Joan Herrera y David Fernández, el debate parece estar sobre la mesa. El primero ha marcado que el objetivo es exclusivamente el de “echar a Mas”. El segundo, por su parte y en clave más estratégica, ha situado el cambio en el proceso constituyente camino a independencia. Un proceso que debería servir también para cambiar las correlaciones de fuerzas tanto en la calle como las instituciones donde CiU y PSC de nuevo deberían liderar gobiernos futuros.

Finalmente, el tercer ámbito de discusión será sin duda en base a qué modelo de formación se construye la opción electoral hegemónica de la izquierda en las elecciones del 27 de septiembre. Es decir, ante el reto electoral, ¿la apuesta pasa por que una persona lidere en todos los sentidos el proyecto con un pequeño grupo de personas alrededor o es el momento de apostar por hacer que no sólo el discurso sino la acción política tenga un funcionamiento colectivo también en el Parlament? Los argumentos ya hace días que corren por las redes y seguramente lo harán aún más cuando se confirmen nombres y apellidos a finales de mes. Preparémonos.

De hecho, en cada uno de los tres ejes del debate se identifican dos modelos de entender el momento político que beben de Barcelona en Comú e ICV, por un lado, y de la CUP, por la otro. Dos apuestas que hoy día son programáticamente diferentes en el eje de la soberanía nacional y también en la organización y la toma de decisiones. Dos líneas de trabajo diferenciadas e imposibles de conjugar antes del 27S pero que, seguramente, tendrán que saber entenderse pasadas las elecciones. Al menos, si ambas pretenden transformar y avanzar tanto en el eje nacional, como en lo social, como en lo democrático, su suma puede ser clave para desarrollar propuestas políticas de primer orden con la complicidad o no de una ERC fortalecida.

En todo caso, teniendo en cuenta que es el momento de hablar del antes, el debate está servido. Personalmente la apuesta por la ruptura, la política colectiva y la necesidad de ir mucho más allá de un simple “echar a la derecha” me parece imprescindible. En 2003 esta lógica sirvió para gestar un Tripartito que generó años de frustración y cambió muy poco la praxis política en el país. Ahora, la ventana de oportunidad para la izquierda catalana es indiscutible. La correlación de fuerzas y la movilización popular ha cambiado la política en todo el territorio. Es hora de plantearnos cómo la edificamos no sólo para ganar y fortalecer el verdadero motor de cambio (la organización popular). Hay que poner también las bases necesarias para transformar el país en el camino hacia la plena soberanía, el postcapitalismo, el ecologismo y la igualdad entre todas las personas más allá de géneros, opciones sexuales, origen o color de la piel.

Por cierto. Soy consciente de que este lo eterno del huevo o la gallina de la izquierda en Catalunya. Y en Valencia, y en les Illes, y en la Catalunya Nort...

Un seguit d'actors volen projectar les municipals com una batalla que supera l'àmbit local, sigui com un estadi previ a la pugna per la independència o com un pas clau en la deconstrucció del model constituït des de 1978

Les eleccions municipals a Catalunya han de ser un motor de canvi més enllà de l'intercanvi d'alcaldies que hem anat veient en les últimes dècades. “La primera volta de les plebiscitàries”, “les eleccions més importants des del 1979”, “el primer pas de la fi del règim” i un llarg etcètera d'expressions d'una majoria de partits que busquen dotar de significat especial els comicis del maig. En aquesta idea hi conflueixen quasi totes les formacions polítiques excepte el Partit Popular (PP) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) que fan crides a mantenir els esquemes històrics de la democràcia liberal espanyola. El que alguns resumeixen com a “model bipartidista”.

A l'altra banda, com deia, un seguit d'actors volen projectar les municipals com una batalla que supera l'àmbit local. Hi ha qui les veu essencialment com un estadi previ a la pugna per la independència que es donarà el 27 de setembre (CiU/ERC) i hi ha qui aposta per fer de les municipals un pas clau en la deconstrucció del model econòmic i de gestió que ha constituït la normalitat democràtica des de 1978 (ICV/Podemos). També hi ha qui agrupa les dues idees força alhora (CUP). Aquestes anàlisis defensen, en certa mesura i depenent de l'actor que ho proposi, un escenari de ruptura a partir d'assolir uns grans resultats electorals. I, sens dubte,  la independència d'un Estat en el context de crisi de legitimitat de les estructures polítiques tradicionals o capgirar els noms i les formes d'aquells que han governat i han dut l'estafa econòmica al país semblen excel·lents oportunitats de ruptura.

És per això que costa d'entendre que algú que sigui veritablement rupturista amb l'status quo pugui renunciar a un dels dos leitmotiv de canvi que es plantegen de cara a les municipals. I no ho dic pas per Convergència i Unió que, de fet, de tots els actors és el que diu amb la boca més petita que les municipals són també un tema supramunicipal. Ja sabem que a can CiU sempre han sigut de canviar decoració però ben poc de tocar l'habitació sencera o de debatre com es reparteixen les estances. En canvi, sí que sorprèn l'actitud de les últimes incorporacions a la política municipal. Espais, majoritàriament creats a Catalunya de la mà de Podemos i de sectors propers a ICV que han renunciat a portar la desobediència ciutadana del 9N en els seus programes electorals. Com si ja tot estigués resolt. Com si els 2 milions de persones que ens vam manifestar l'11 de setembre no fóssim una reivindicació popular massiva que també cal prioritzar. Com si no hi hagués res a dir des dels municipis per assolir la legítima demanda del poble català. Una abstenció ideològica que sap greu d'entomar quan prové de persones que volent el canvi i apel·lant a la força ciutadana expressen tal incomprensible resistència. Una llàstima.  

Una serie de actores quieren proyectar las municipales como una batalla que supera el ámbito local, sea como un estadio previo a la pugna por la independencia o como un paso clave en la deconstrucción del modelo constituido desde 1978

Las elecciones municipales en Catalunya deben ser un motor de cambio más allá del intercambio de alcaldías que hemos ido viendo en las últimas décadas. “La primera vuelta de las plebiscitarias”, “las elecciones más importantes desde 1979”, “el primer paso del fin del régimen” y un largo etcétera de expresiones de una mayoría de partidos que buscan dotar de significado especial los comicios de mayo. En esta idea confluyen casi todas las formaciones políticas excepto el Partido Popular (PP) y el Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC) que hacen llamadas a mantener los esquemas históricos de la democracia liberal española. Lo que algunos resumen como “modelo bipartidista”.

En el otro lado, como decía, una serie de actores quieren proyectar las municipales como una batalla que supera el ámbito local. Hay quien las ve esencialmente como un estadio previo a la pugna por la independencia que se dará el 27 de septiembre (CIU / ERC) y hay quien apuesta por hacer de las municipales un paso clave en la deconstrucción del modelo económico y de gestión que ha constituido la normalidad democrática desde 1978 (ICV / Podemos). También hay quien agrupa las dos ideas bastante a la vez (CUP). Estos análisis defienden, en cierta medida y dependiendo del actor que lo proponga, un escenario de ruptura a partir de alcanzar unos grandes resultados electorales. Y, sin duda, la independencia de un Estado en el contexto de crisis de legitimidad de las estructuras políticas tradicionales o voltear los nombres y las formas de aquellos que han gobernado y han llevado la estafa económica al país parecen excelentes oportunidades de ruptura.

Es por eso que cuesta entender que alguien que sea verdaderamente rupturista con el status quo pueda renunciar a uno de los dos leitmotiv de cambio que se plantean de cara a las municipales. Y no lo digo por CiU que, de hecho, de todos los actores es el que dice con la boca más pequeña que las municipales son también un tema supramunicipal. Ya sabemos que en CiU siempre han sido de cambiar decoración pero muy poco de tocar la habitación entera o de debatir cómo se reparten las estancias. En cambio, sí que sorprende la actitud de las últimas incorporaciones a la política municipal. Espacios, mayoritariamente creados en Catalunya de la mano de Podemos y de sectores cercanos a ICV que han renunciado a llevar la desobediencia ciudadana del 9N en sus programas electorales. Como si ya todo estuviera resuelto. Como si los 2 millones de personas que nos manifestamos el 11 de septiembre no fuéramos una reivindicación popular masiva que también hay que priorizar. Como si no hubiera nada que decir desde los municipios para lograr la legítima demanda del pueblo catalán. Una abstención ideológica que sabe mal afrontar cuando proviene de personas que queriendo el cambio y apelando a la fuerza ciudadana expresan tal incomprensible resistencia. Una lástima.

El 2015, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals

Benvingut 2015. Any de canvis. I també any d'eleccions. Municipals, estatals i, segurament, catalanes. Fa tan sols quatre anys, pocs dies abans de les eleccions locals d'aquell 2011, esclatava el moviment del 15 de maig, les places eren ocupades per milers de joves i la història saltava de raïl. Preníem consciència que érem molts i que ho volíem canviar tot. També ho faríem un any després amb la manifestació de l'11 de setembre de 2012 que posaria a pas ferm el moviment independentista, com a mínim a Catalunya.

Ha estat un període bicèfal. D'una banda, el capitalisme i els seus agents, la Troika, el FMI i els ministres de torn, entre d'altres, han radicalitzat la seva imposició de polítiques econòmiques que escanyen la majoria de la població. Ho han fet a l'ombra, en despatxos, lluny de les realitats i en aquesta deriva de l'especulació financera que enriqueix a pocs per empobrir-ne a molts més. L'enèsima expansió d'un capitalisme senil que ja no es preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

D'altra banda, aquest període ha estat també el d'un empoderament col·lectiu. Un exemple que conec per il·lustrar-ho és Girona on, si agafem aquests quatre anys, veurem que ha sorgit la PAH, una assemblea de drets socials, dos col·lectius feministes, dos centres socials, les cooperatives han crescut exponencialment i l'independentisme associatiu s'ha fet encara més fort. El carrer ha estat més viu que mai. Gairebé cada dia han coincidit actes de propostes per superar la situació econòmica i social plantejada per unes institucions avui segrestades. Una realitat que n'ha transformat moltes més. Una obertura d'ulls col·lectiva i solidària.

El 2015, però, ja sigui per any electoral o per un nou canvi de cicle es presenta excessivament marcat per les comtesses electorals. És una sensació compartida. Tota aquesta mobilització viscuda els darrers mesos està derivant en un debat permanent en les fórmules electorals per afrontar aquest any. Sens dubte, es tracta de discussions que cal afrontar però que semblen fer tornar al niu allò que ha habitat fora i que ha estat, en definitiva, el motor de canvi dels últims quatre anys. En aquest temps, l'esquerra ha pres el relat, la sinceritat, la iniciativa, els arguments i els ha transmès amb una fermesa que l'han fet recuperar la credibilitat dels seus postulats. Aquesta és una condició sine quan non perquè qualsevol projecte polític triomfi i, fins ara, anàvem bé.

Però la sensació compartida és que últimament el relat s'està desviant cap a una argumentació massa simple que tal com s'enlaira pot arribar a desinflar-se. Les eleccions com a únic terreny de joc, el “nosaltres” i el “vosaltres” sense aclarir prou qui és cadascun d'aquests actors com a única idea en els discursos i la seva derivada que si canviem les persones que gestionen ho canviarem tot cap a bé. I mal pugui pesar a alguns, no a mi, la història prou ens demostra que aquesta és una equació errònia, plena de variables necessàries però no suficients.

L'any del centenari del naixement d'en Quico Sabaté, de la Neus Català i de tants altres anònims que han combatut amb passió i ideals la repressió de l'autoritarisme volem que sigui any de victòries populars. Les hem anat sembrant i volem recollir-ne fruits però ens equivocarem si basem tota l'estratègia en les eleccions que ens vénen. Volem que la majoria social ordeni democràticament els nostres ajuntaments i les institucions. I per això, els comicis en clau de volta en la triple crisi del règim, democràtica, social i nacional, han de servir perquè les candidatures populars democratitzin els municipis, iniciïn un procés constituent lligat a la independència de Catalunya i, finalment, perquè no, col·laborin en la transformació de les realitats polítiques de la resta de l'Estat. Ara bé, ja que arribem a un cicle de transicions no ocupem simples despatxos sinó que fem-ho mentre continuem obrint carrers. O si més no, aquest és el meu humil desig per aquest 2015.

En 2015, ya sea por año electoral o por un nuevo cambio de ciclo se presenta excesivamente marcado por las contiendas electorales

Bienvenido 2015. Año de cambios. Y también año de elecciones. Municipales, estatales y, seguramente, catalanas. Hace tan sólo cuatro años, pocos días antes de las elecciones locales de aquel 2011, estallaba el movimiento del 15 de mayo, las plazas estaban ocupadas por miles de jóvenes y la historia saltaba de raíles. Tomábamos conciencia de que éramos muchos y que lo queríamos cambiar todo.También lo haríamos un año después con la manifestación del 11 de septiembre de 2012 que pondría a paso firme el movimiento independentista, al menos en Catalunya.

Ha sido un periodo bicéfalo. Por un lado, el capitalismo y sus agentes, la Troika, el FMI y los ministros de turno, entre otros, han radicalizado su imposición de políticas económicas que estrangulan la mayoría de la población. Lo han hecho en la sombra, en despachos, lejos de las realidades y en esta deriva de la especulación financiera que enriquece a pocos para empobrecer a muchos más. La enésima expansión de un capitalismo senil que ya no se preocupa ni de mostrar una falsa cara amable.

Por otra parte, este periodo ha sido también el de un empoderamiento colectivo. Un ejemplo que conozco para ilustrarlo es Girona donde, si tomamos estos cuatro años, veremos que ha surgido la PAH, una asamblea de derechos sociales, dos colectivos feministas, dos centros sociales, las cooperativas han crecido exponencialmente y la independentismo asociativo se ha hecho aún más fuerte. La calle ha sido más vivo que nunca. Casi cada día coincidieron actos de propuestas para superar la situación económica y social planteada por unas instituciones hoy secuestradas. Una realidad que ha transformado muchas más. Una apertura de ojos colectiva y solidaria.

El 2015, sin embargo, ya sea por año electoral o por un nuevo cambio de ciclo se presenta excesivamente marcado por las contiendas electorales. Es una sensación compartida. Toda esta movilización vivida los últimos meses está derivando en un debate permanente en las fórmulas electorales para afrontar este año. Sin duda, se trata de discusiones que hay que afrontar pero que parecen hacer volver al nido lo que ha habitado fuera y que ha sido, en definitiva, el motor de cambio de los últimos cuatro años. En este tiempo, la izquierda ha tomado el relato, la sinceridad, la iniciativa, los argumentos y los ha transmitido con una firmeza que le han hecho recuperar la credibilidad de sus postulados. Esta es una condición sine qua non para cualquier proyecto político triunfe y, hasta ahora, íbamos bien.

Pero la sensación compartida es que últimamente el relato está desviando hacia una argumentación demasiado simple que tal como despega puede llegar a desinflarse. Las elecciones como único terreno de juego, el “nosotros” y el “vosotros” sin aclarar suficientemente quién es cada uno de estos actores como única idea en los discursos y su derivada que si cambiamos las personas que gestionan lo cambiaremos todo hacia a bien. Y mal pueda pesar a algunos, no a mí, la historia bastante nos demuestra que ésta es una ecuación errónea, llena de variables necesarias pero no suficientes.

El año del centenario del nacimiento de Quico Sabaté, de Neus Català y de tantos otros anónimos que han combatido con pasión e ideales la represión del autoritarismo queremos que sea año de victorias populares. Las hemos ido sembrando y queremos recoger frutos pero nos equivocaremos si basamos toda la estrategia en las elecciones que vienen. Queremos que la mayoría social ordene democráticamente nuestros ayuntamientos y las instituciones. Y por eso, los comicios en clave de bóveda en la triple crisis del régimen, democrática, social y nacional, deben servir para que las candidaturas populares democraticen los municipios, inicien un proceso constituyente ligado a la independencia de Catalunya y, finalmente, porque no, colaboren en la transformación de las realidades políticas del resto del Estado. Ahora bien, ya que llegamos a un ciclo de transiciones no ocupemos simples despachos sino que hagámoslo mientras continuamos abriendo calles. O por lo menos, este es mi humilde deseo para este 2015.

Hem sentit a parlar de llistes, eleccions i objectius per l'any que és a punt d'arribar. Majoritàriament el debat s'ha desenvolupat especialment des de dues òptiques: llista única sí o no i més darrerament la influència de Podemos en tot aquest afer.

Hem sentit a parlar de llistes, eleccions i objectius per l'any que és a punt d'arribar. Majoritàriament el debat s'ha desenvolupat especialment des de dues òptiques: llista única sí o no i més darrerament la influència de Podemos en tot aquest afer. És pertinent, doncs, fer aportacions que puguin complementar els debats ja establerts. Ho provarem.

Des d'una perspectiva d'esmena global a l'status quo econòmic i polític, les eleccions a Catalunya que segurament hi haurà el 2015 s'haurien d'afrontar amb un triple objectiu: primer, enfortir la ruptura amb l'Estat, seguint el clam democràtic que hi ha hagut en els carrers de Catalunya en els últims anys; segon, obrir un procés constituent efectiu no tutelat per instàncies econòmiques internacionals que ens condueixi cap a la independència política; tercer, assentar els condicionants socials i polítics perquè aquest procés sigui conduït de forma democràtica per la majoria social del nostre poble, per les classes populars, és a dir, aquell agent que avui es coneix més popularment com “els de baix”. Un repte apassionant en una finestra d'oportunitat única al Sud de l'Europa de la Troika.

La fórmula. Més enllà de la necessitat d'articular la lluita al carrer que és on s'han llaurat les victòries en l'últim cicle polític (2010-2014), davant d'uns comicis que els hem de fer únics en el context que ens trobem, sóc del parer que la millor fórmula és la de 2 llistes en el camp independentista. Cap d'elles protagonitzades pels partits polítics, però sí amb el seu suport. Una que es disposi a obtenir més de 60 diputats a partir d'allò que s'ha anomenat independentisme transversal amb un deix socialdemòcrata i amb el suport del catalanisme de l'espai tradicional del PSC i CiU (el que en quedarà) i Esquerra. Una altra, que aspiri a ser la segona candidatura amb més vots i que agrupi l'esquerra de ruptura, constituent des de sectors diversos, moviments socials, i que tingui el suport de la CUP, EUiA, Procés Constituent i alguns de l'esfera d'ICV.

D'aquesta manera, penso, aconseguiríem falcar el procés de ruptura amb l'Estat tal i com ens ha demanat una àmplia majoria de gent al carrer i posaríem alhora un pèndol clar cap a la necessitat de fer un procés obert, constituent, que generés també una alternativa política a l'Oest de la Mediterrània. Ara bé, aquesta fórmula és complicada que aparegui en les properes setmanes si fem cas de l'actualitat informativa (potser la solució de tres llistes a circumscripció de Barcelona i dues a la resta seria una opció de consens). Tanmateix, sí que és a les nostres mans poder articular una de les dues llistes, la de la inequívoca defensa de les classes populars i un procés de ruptura. I en aquest sentit, la proposta feta des de la Crida Constituent sembla un bon punt de partida. I més si tenim en compte que, d'una banda, agafant les últimes enquestes, més enllà de CiU i Esquerra entre la resta d'opcions hi ha partit i, de l'altra, que aquest escenari portaria Podemos a prendre una posició més clara sobre com afronten l'embat polític català esdevenint quelcom més que una branca “regional” d'una opció política estatal.

L'oportunitat. I totes aquestes anades i vingudes amb l'objectiu d'articular un procés constituent que institucionalitzi des de baix, més enllà de les organitzacions, un espai de decisió i de creació d'un subjecte polític amb rang d'Estat. Una República que sigui contrapoder a la dinàmica neoliberal de traspassar tot poder i espai de decisió a l'esfera privada mentre s'aniquila allò públic, la decisió col·lectiva. Un actor que col·labori en la resolució dels condicionants estructurals que ens porten a la misèria, violències i desequilibris avui en dia i que, per suposat, incorpori molta gent que encara dubta, amb raons convincents, al camí cap a la independència. Tenim la capacitat de fer aquest debat. D'enllestir-lo. Tenim quasi 2 milions de persones que ja han donat el seu SÍ i ara ens cal acabar de socialitzar l'oportunitat per fer que aquest sigui un pas real com a Islàndia, efectiu com a Llatinoamèrica, reconegut com a Escòcia.

La feblesa. L'oportunitat d'obrir aquest procés constituent, que també pot produir-se a altres indrets de l'Estat amb l'ascens de Bildu o Podemos, és alhora també un perill per tota la tasca que des dels 90 han anat articulant els moviments socials. I és que la institucionalització ràpida d'algunes persones i col·lectius està començant a portar el risc de repetir allò que tant critiquem a bona part dels actors dels 70, acceptar l'amnèsia i, sobretot, cooptar tota la ruptura que venia i vivia al carrer. Aprenguem dels errors i busquem la manera que aquesta feblesa deixi de ser-ho en aquests processos que avui en dia són ja irrenunciables. El mecanisme passa, sens dubte, per mantenir la força al carrer, produir el canvi i llavors, institucionalitzar-lo. Mai al revés. Com ens diu Josep Fontana parlant de la Transacció: “El carrer ja no importava, importava la política parlamentària. I ho van engegar tot a rodar. Es va matar des de dalt.” Que la història no es repeteixi.

Hemos oído hablar de listas, elecciones y objetivos para el año que está a punto de llegar. Mayoritariamente el debate se ha desarrollado especialmente desde dos ópticas: lista única sí o no y más últimamente la influencia de Podemos en todo este asunto.

Hemos oído hablar de listas, elecciones y objetivos para el año que está a punto de llegar. Mayoritariamente el debate se ha desarrollado especialmente desde dos ópticas: lista única sí o no y más últimamente la influencia de Podemos en todo este asunto. Es pertinente, pues, hacer aportaciones que puedan complementar los debates ya establecidos. Lo probaremos.

Desde una perspectiva de enmienda global al status quo económico y político, las elecciones en Catalunya que seguramente habrá en 2015 deberían afrontarse con un triple objetivo: primero, fortalecer la ruptura con el Estado, siguiendo el clamor democrático que ha habido en las calles de Catalunya en los últimos años; segundo, abrir un proceso constituyente efectivo no tutelado por instancias económicas internacionales que nos conduzca hacia la independencia política; tercero, asentar los condicionantes sociales y políticos para que este proceso sea conducido de forma democrática por la mayoría social de nuestro pueblo, por las clases populares, es decir, ese agente que hoy se conoce más popularmente como “los de abajo”. Un reto apasionante en una ventana de oportunidad única en el Sur de Europa de la Troika.

La fórmula. Más allá de la necesidad de articular la lucha en la calle que es donde se han labrado las victorias en el último ciclo político (2010-2014), ante unos comicios que los tenemos que hacer únicos en el contexto en que nos encontramos, soy de la opinión que la mejor fórmula es la de 2 listas en el campo independentista. Ninguna de ellas protagonizada por los partidos políticos, pero sí con su apoyo. Una que se disponga a obtener más de 60 diputados a partir de lo que se ha llamado independentismo transversal con un deje socialdemócrata y con el apoyo del catalanismo del espacio tradicional del PSC y CiU (lo que quedará de ello) y ERC. Otra, que aspire a ser la segunda candidatura con más votos y que agrupe la izquierda de ruptura, constituyente desde sectores diversos, movimientos sociales, y que tenga el apoyo de la CUP, EUiA, Procés Constituent y algunos de la esfera de ICV.

De este modo, pienso, conseguiríamos afianzar el proceso de ruptura con el Estado tal y como nos ha pedido una amplia mayoría de gente en la calle y pondríamos a la vez un péndulo claro hacia la necesidad de hacer un proceso abierto, constituyente, que generara también una alternativa política al Oeste del Mediterráneo. Ahora bien, esta fórmula es complicada que aparezca en las próximas semanas si hacemos caso de la actualidad informativa (tal vez la solución de tres listas en la circunscripción de Barcelona y dos en el resto sería una opción de consenso). Sin embargo, sí está en nuestras manos poder articular una de las dos listas, la de la inequívoca defensa de las clases populares y un proceso de ruptura. Y en este sentido, la propuesta hecha desde la Crida Constituent parece un buen punto de partida. Y más si tenemos en cuenta que, por un lado, cogiendo las últimas encuestas, más allá de CiU y Esquerra entre el resto de opciones hay partido y, por otro, que este escenario llevaría a Podemos tomar una posición más clara sobre cómo afrontan el embate político catalán siendo algo más que una rama “regional” de una opción política estatal.

La oportunidad. Y todas estas idas y venidas con el objetivo de articular un proceso constituyente que institucionalice desde abajo, más allá de las organizaciones, un espacio de decisión y de creación de un sujeto político con rango de Estado. Una República que sea contrapoder a la dinámica neoliberal de traspasar todo el poder y espacio de decisión a la esfera privada mientras aniquila lo público, la decisión colectiva. Un actor que colabore en la resolución de los condicionantes estructurales que nos llevan a la miseria, violencias y desequilibrios hoy en día y que, por supuesto, incorpore mucha gente que todavía duda, con razones convincentes, en el camino hacia la independencia. Tenemos la capacidad de hacer este debate. De terminarlo. Tenemos casi 2 millones de personas que ya han dado su SÍ y ahora nos hace falta terminar de socializar la oportunidad para hacer que este sea un paso real como en Islandia, efectivo como en Latinoamérica, reconocido como Escocia.

La debilidad. La oportunidad de abrir este proceso constituyente, que también puede producirse en otros lugares del Estado con el ascenso de Bildu o Podemos, es a la vez también un peligro para toda la labor que desde los 90 han ido articulando los movimientos sociales. Y es que la institucionalización rápida de algunas personas y colectivos está empezando a llevar el riesgo de repetir lo que tanto criticamos a buena parte de los actores de los 70, aceptar la amnesia y, sobre todo, cooptar toda la ruptura que venía y vivía en la calle. Aprendamos de los errores y busquemos la forma que esta debilidad deje de serlo en estos procesos que hoy en día son ya irrenunciables. El mecanismo pasa, sin duda, por mantener la fuerza en la calle, producir el cambio y entonces, institucionalizarlo. Nunca al revés. Como nos dice Josep Fontana hablando de la Transacción: “La calle ya no importaba, importaba la política parlamentaria. Y lo estropearon todo. Se mató desde arriba”. Que la historia no se repita.

¿Qué papel jugará Podemos para resolver los conflictos existentes en los Països Catalans que superan el espacio de comodidad por el propio Pablo Iglesias?

Hace unos días me estrenaba en CatalunyaPlural.cat con un artículo sobre cómo las oportunidades de Podemos eran muy diversas según la coyuntura existente en cada una de las naciones en el Estado español. Por la parte catalana, la aproximación olvidaba intencionadamente las Illes, el País Valencià y la Franja con el objetivo de centrarse más en la idea fuerza del artículo: las fortalezas y carencias de esta nueva formación para afrontar el conjunto de retos políticos que hay hoy en día en el Estado. Me lo recordaban bien por Twitter los amigos valencianos, Toni Rico y Francesc Miralles. Desde entonces, Podemos ha terminado su proceso interno para escoger los liderazgos y el Consejo Ciudadano. Durante este proceso y con los discursos de sus “dirigentes” hemos podido comprobar que las premisas de ese artículo se mantienen invariables.

En el ámbito social y democrático, Podemos es una enmienda total al pacto de silencio de 1978, el régimen de la cleptocracia. Pese a las dudas que despierta su “verticalidad” y su discurso excesivamente táctico, mantiene unas potencialidades indudables como bien muestra el amplio apoyo que recibe y los ataques constantes que ha de afrontar por parte de los agentes del status quo. Una certeza que no parece que podamos detectar, en cambio, en el ámbito de la resolución democrática del embate que se plantea desde Catalunya. Su propuesta, a día de hoy, sigue siendo una reforma constitucional donde se incluya un derecho a decidir que en ningún caso se ha especificado que tenga que ser sobre la independencia. Es una huida hacia delante que poco modifica el consenso de los últimos meses de la izquierda española. Una huida hacia adelante tácticamente necesaria si quieren ganar unas elecciones españolas, políticamente insuficiente si quieren ser también una fórmula para garantizar la traslación práctica del clamor social existente en Catalunya visibilizado con fuerza el 9 de noviembre.

¿Y en el resto de los Países Catalanes, a excepción de Catalunya Nord? ¿Qué papel jugará Podemos para resolver los conflictos existentes que superan el espacio de comodidad por el propio Pablo Iglesias? Es complicado hacer afirmaciones al respecto cuando, por una parte, existe mucha gente que conoce la realidad de estos territorios mejor que yo y por otro, los propios dirigentes de Podemos se han cuidado bastante de no hablar de ello. En todo caso, apuntaré algunas ideas, como siempre escritas en código abierto esperando enmiendas de todos y revisiones propias que puedan ir llegando

Así, si tomamos los resultados de las elecciones Europeas y las últimas encuestas como referencia, la plataforma electoral Podemos puede ser de lo más útil para ayudar a derribar las mayorías absolutas del PP en las Illes y el País Valencià. Con Podemos al terreno de juego, el absolutismo del PP se aleja. Cierto. Ahora bien, más allá del cómputo electoral, la primera pregunta, necesaria e imprescindible, ¿Podemos entrará a gobernar o dará apoyo implícito en las Illes o el País Valencià a gobiernos donde participen opciones catalanistas en un sentido amplio del término? ¿Y lo hará sabiendo que los desgastará en el marco del debate español de caras a las elecciones españolas, único e inamovible objetivo de la formación? El corazón me dice que sí. La cabeza me dice que a estas alturas no hay ninguna confirmación “oficial”.

Y es que Podemos dice ser y es una tercera vía que aspira a gobernar con mayoría, sin pactos ni acuerdos con terceros. Quiere poner fin a la lógica del bipartidismo en el Estado e, implícitamente, a los bloques existentes tanto en el País Valencià como en las Illes donde gobierna el PP o lo hace de forma muy precaria un multipartito que va del PSOE a las reivindicaciones nacionales. Una propuesta, pues, que puede servir en el País Valencià y en las Illes para romper con la lógica no sólo de la transición pactada sino también con la sensación de “derrota colectiva” por parte de muchos ciudadanos de estos países que, desde hace demasiados años, viven con cierta impotencia la imposición casi dictatorial de las políticas conservadoras, agresivas y antidemocráticas del Partido Popular.

Ahora bien, esta apuesta con aromas de “victoria” significa también un resquebrajamiento de un par de premisas trabajadas hace tiempo por los sectores antagonistas que me parecen necesarias para cualquier proyecto en los Països Catalans. Por un lado, la horizontalidad, el trabajo de base y el crecimiento a partir de la propia dinámica de movimiento. Una fórmula que a pesar de no ser triunfadora en términos electorales sí ha arrastrado en los últimos años éxitos en el País Valencià y en las Illes y ha ayudado a crear y mucho la ventana de oportunidad que parece que aprovechará Podemos el próximo mayo.

Por otro, es evidente a la vez que preocupante la desvinculación a día de hoy de Podemos con el “catalanismo” existente y la formulación política del mismo. Y no me refiero únicamente a su estrategia de absentismo. Es decir, a que no mencionen la cuestión nacional en estos territorios como prioridad política sino incluso a que algunos de los gestos puedan llegar a ser enormemente preocupantes. Ejemplos tenemos en Eivissa donde se ha vetado el nombre genuino de la isla en el nombre de la formación, en general con el poco uso de la lengua catalana en su práctica política o en el Consejo Ciudadano de una formación que asegura que España es un “País de naciones” donde sólo incluyen dos voces valencianas.

Por lo tanto, Podemos, lejos de resolver las dos caras de la moneda, la cuestión social y la nacional, sólo tiene potencialidad para resolver una. Que ya es mucho. Que es necesaria. Que ya veremos cómo lo hace. Pero nos deja huérfanos por la otra. Y en este sentido, la lógica a seguir en los Països Catalans es la que bien comentaba David Fernández en una entrevista a TV3: procesos de complementariedad y coordinación pero siempre teniendo en cuenta que no hay un sujeto, España, y un objeto, las naciones sin Estado, sino que existen varios sujetos políticos que necesitan desarrollar sus propios procesos constituyentes. Sumar para multiplicar en el marco de superación del capitalismo en el Sur de Europa pero sin perder nunca de vista que hablamos de soberanías y no de ¡UNA, roja y distinta!

Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents als Països Catalans que superen l'espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias?

Ara fa uns dies m'estrenava a CatalunyaPlural.cat amb un article sobre com les oportunitats de Podemos eren molt diverses segons la conjuntura existent a cadascuna de les nacions a l'Estat espanyol. Per la part catalana, l'aproximació oblidava volgudament les Illes, el País Valencià i la Franja amb l'objectiu de centrar-se més en la idea força de l'article: les fortaleses i mancances d'aquesta nova formació per afrontar el conjunt de reptes polítics que hi ha avui en dia a l'Estat. M'ho recordaven bé per Twitter els amics valencians, Toni Rico i Francesc Miralles. Des de llavors, Podemos ha acabat el seu procés intern per escollir els lideratges i el Consell Ciutadà. Durant aquest procés i amb els discursos dels seus “dirigents” hem pogut comprovar que les premisses d'aquell article es mantenen invariables.

En l'àmbit social i democràtic, Podemos és una esmena total al pacte de silenci del 1978, al règim de la cleptocràcia. Malgrat els dubtes que desperta la seva “verticalitat” i el seu discurs excessivament tàctic, manté unes potencialitats indubtables com bé mostra l'ampli suport que rep i els atacs constants que ha d'entomar per part dels agents de l'status quo. Una certesa que no sembla que puguem detectar, en canvi, en l'àmbit de la resolució democràtica de l'embat que es planteja des de Catalunya. La seva proposta, a dia d'avui, continua essent una reforma constitucional on s'inclogui un dret a decidir que en cap cas s'ha especificat que hagi de ser sobre la independència. És una fugida endavant que poc modifica el consens dels últims mesos de l'esquerra espanyola. Una fugida endavant tàcticament necessària si volen guanyar unes eleccions espanyoles, políticament insuficient si volen ser també una fórmula per garantir la translació pràctica del clam social existent a Catalunya visibilitzat amb força el 9 de novembre.

I a la resta dels Països Catalans, a excepció de Catalunya Nord? Quin paper jugarà Podemos per resoldre els conflictes existents que superen l'espai de comoditat pel propi Pablo Iglesias? És complicat fer afirmacions al respecte quan, d'una banda, existeix molta gent que coneix la realitat d'aquests territoris millor que jo i de l'altra, els propis dirigents de Podemos se n'han cuidat prou de no parlar-ne. En tot cas, apuntaré algunes idees, com sempre escrites en codi obert esperant esmenes de tothom i revisions pròpies que puguin anar arribant

Així, si prenem els resultats de les eleccions Europees i les últimes enquestes com a referència, la plataforma electoral Podemos pot ser d'allò més útil per ajudar a fer caure les majories absolutes del PP a les Illes i al País Valencià. Amb Podemos al terreny de joc, l'absolutisme del PP s'allunya. Ben cert. Ara bé, més enllà del còmput electoral, la primera pregunta, necessària i imprescindible, Podemos entrarà a governar o donarà suport implícit a les Illes o el País Valencià a governs on hi participin opcions catalanistes en un sentit ampli del terme? I ho farà bo i sabent que els desgastarà en el marc del debat espanyol de cares a les eleccions espanyoles, únic i inamovible objectiu de la formació? El cor em diu que sí. El cap em diu que a hores d'ara no hi ha cap confirmació “oficial”.

I és que Podemos diu ser i és una tercera via que aspira a governar amb majoria, sense pactes ni acords amb tercers. Vol posar fi a la lògica del bipartidisme a l'Estat i, implícitament, als blocs existents tant al País Valencià com a les Illes on governa el PP o ho fa de forma molt precària un multipartit que va del PSOE a les reivindicacions nacionals. Una proposta, doncs, que pot servir al País Valencià i a les Illes per trencar amb la lògica no només de la transició pactada sinó també amb la sensació de “derrota col·lectiva” per part de molts ciutadans d'aquests països que, des de fa massa anys, viuen amb certa impotència la imposició quasi dictatorial de les polítiques conservadores, agressives i antidemocràtiques del Partit Popular.

Ara bé, aquesta aposta amb aromes de “victòria” significa també un esberlament d'un parell de premisses treballades de fa temps pels sectors antagonistes que em semblen necessàries per qualsevol projecte als Països Catalans. D'una banda, l'horitzontalitat, la feina de base i el creixement a partir de la pròpia dinàmica de moviment. Una fórmula que tot i no ser triomfadora en termes electorals sí que ha arrossegat en els últims anys èxits al País Valencià i a les Illes i ha ajudat a crear i molt la finestra d'oportunitat que sembla que aprofitarà Podemos el maig vinent.

De l'altra, és evident alhora que preocupant la desvinculació a dia d'avui de Podemos amb el “catalanisme” existent i la formulació política del mateix. I no em refereixo únicament a la seva estratègia d'absentisme. És a dir, al fet que no esmentin la qüestió nacional en aquests territoris com a prioritat política sinó fins i tot al fet que alguns dels gestos puguin arribar a ser enormement preocupants. Exemples en tenim a Eivissa on s'ha vetat el nom genuí de la illa en el nom de la formació, en general amb el poc ús de la llengua catalana en la seva pràctica política o en el Consell Ciutadà d'una formació que assegura que Espanya és un “País de nacions” on només inclouen dues veus valencianes.

Per tant, Podemos, lluny de resoldre les dues cares de la moneda, la qüestió social i la nacional, només té potencialitat per resoldre'n una. Que ja és molt. Que és necessària. Que ja veurem com ho fa. Però ens deixa orfes per l'altra. I en aquest sentit, la lògica a seguir als Països Catalans és la que bé comentava David Fernàndez en una entrevista als Matins de TV3: processos de complementarietat i coordinació però sempre tenint en compte que no hi ha un subjecte, Espanya, i un objecte, les nacions sense Estat, sinó que existeixen diversos subjectes polítics que necessiten desenvolupar els seus propis processos constituents. Sumar per multiplicar en el marc de superació del capitalisme al Sud d'Europa però sense perdre mai de vista que parlem de sobiranies i no d'UNA, roja y distinta!

Tres escenarios. Tres agendas. Tres posibles "relaciones" con Podemos.

Markina-Xemein, en la provincia vasca de Vizcaya (4969 habitantes). La situación de bloqueo por parte del Estado con el conflicto vasco es una evidencia. ETA, desestructurada, dispuesta a dar el paso definitivo; Bildu, en crecimiento; los partidos estatales, en franca decadencia, y Rajoy sin mover pieza: dispersión de presos, Arnaldo Otegi en la cárcel y conversaciones paradas en todos los ámbitos. La sociedad vasca, sin embargo, sigue avanzando, la paz es una realidad (especialmente por un lado), los consensos para la autodeterminación crecen y se hacen mayoritarios. Y irrumpe Podemos. También como fuerza clave en Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida y que puede dar la vuelta a la tortilla en un año. El debate sobre la autodeterminación en el País Vasco continúa en un plano teórico, inicial, con múltiples frentes previos para desarrollar y en este sentido un impulso de Podemos en todo el Estado podría ser clave. Una tramontanada que serviría para empezar de nuevo la partida, con confianza y voluntad de resolver el conflicto y sentar unas primeras bases de ejercicio del derecho a decidir del pueblo vasco. Si ETA ha dejado las armas, la irrupción de Podemos debería ser presuntamente el fin del inmovilismo del Estado.

Caniles, en la provincia de Granada (4755 habitantes). Pueblo andaluz donde el bipartidismo siempre ha sido un hecho y ha tendido hacia el PSOE. Hoy este sistema está en crisis. No sólo el caso de los ERE, sino la estructura y el consenso que hasta hoy existía en torno a los pactos del olvido de 1978. La desconfianza en las élites es total y lógica. El envoltorio se funde y la necesidad de una alternativa democrática que lleve a las mayorías sociales a gobernar es casi tan necesaria como cuando Franco moría. Y todo acompañado por las desigualdades sistémicas y las políticas que estrangulan fuertemente desde la Unión Europea. Y irrumpe Podemos. Leyendo la coyuntura seguramente como nadie. Con la espontaneidad necesaria y desligada de cualquier relato que haga “tufo” a transición y régimen. Canalizando los sentimientos, razones y propuestas de aquellas plazas de 2011 a pesar de desarrollar un proyecto mucho más de arriba abajo que lo que entonces se planteaba. Apostando por la táctica de forma clara. Esperamos que partiendo de una buena estrategia. Un trampolín que sube y sube. Una nueva herramienta para desterrar las élites del régimen. Plenamente efectiva y válida, en mi opinión. Internacionalismo.

Celrà, en la veguería de Girona (4914 habitantes). 7 autocares en la V del 11 de septiembre de 2014. Varios núcleos activos del independentismo. Alejado hace tiempo del bipartidismo de los 80 y los 90 en el que CiU y el PSC se lo “comían” todo en la comarca. Abrazados al independentismo y al derecho a la autodeterminación. La práctica de este ejercicio no la ven más allá de la primavera del 2015. Es un camino recorrido desde hace, como mínimo, 4 años y hay que votar ahora para ir más allá de un simple cambio de bandera. Y irrumpe Podemos. Con un nuevo discurso en el campo teórico siendo un actor estatal. Cierto. Por primera vez una opción con posibilidades de ser mayoritaria en el Estado defiende la autodeterminación en el debate de las ideas. Bienvenida. Pero aquí se queda. No avanza. Su propuesta práctica pasa de nuevo por una reforma constitucional a día de hoy sin fecha ni contenido. Lejana. La teoría es impoluta. Su propuesta para Catalunya en la práctica no. No es una solución al clamor político que millones de catalanes han expresado en las calles en las mayores movilizaciones vistas nunca en Catalanya. Tampoco elaboran una crítica severa y reiterada a las decisiones “antidemocráticas” que toman las instancias inquisidora del Estado. No se mueven. Y en Celrà crece la sensación de que hay demasiado silencio. El fondo no cambia.

Este es un simple ejercicio “ficcionado” llevado al extremo, evidentemente. Ni en estos tres pueblos existe sólo el tema que he destacado en el ámbito político ni la realidad es así de simplificada. Todos bebemos también de fuentes compartidas. Sin embargo sí que creo que los tres ejemplos permiten ver que en la lógica de tres realidades políticas diferenciadas como son Catalunya, País Vasco y Andalucía, el hecho de compartir un mismo Estado y, incluso, la voluntad de ruptura con el régimen del 78 no lleva siempre a tener las mismas derivaciones prácticas de cómo llevar a cabo tus propósitos. Y es por eso que Podemos tiene y tendrá una gran capacidad y potencialidad de responder a las necesidades que se plantean en la gran mayoría del Estado pero no lo podrá ni sabrá hacer en todas partes.

Y entonces a las minorías nacionales, como siempre, les tocará el recibir. Se cambie la Constitución o se haga un pacto de Estado. Porque somos minoría. Sin una voluntad estratégica ni compartida en el campo teórico, claro, pero sí al fin y al cabo en el día a día de la praxis política. Los cálculos son los cálculos, los países son los países y cada uno tiene sus agendas. Cada uno tiene su marco político y es desde los respectivos marcos donde es pertinente hacer política. Podemos lo hace en el estatal, y otros lo hacen en el catalán. Lógica pura que tensiona cuando las realidades se cruzan. Con matices y colores, como es habitual, pero cuanto antes estos marcos estén separados antes tendremos lo que ahora llaman una relación “win-win”. Campo por recorrer. O así yo lo pienso. Guste o no, como decían en casa, no puedes estar en misa y repicando.

Posdata: El autor tiene la intención de escribir una segunda parte referente al País Valenciano y las Islas y completar un enfoque de Països Catalans.

Tres escenaris. Tres agendes. Tres països. Tres possibles “relacions” amb Podemos.

Markina-Xemein, a la provincia basca de Biscaia (4969 habitants). La situació de bloqueig per part de l'Estat amb el conflicte basc és una evidència. ETA, desestructurada, disposada a fer el pas definitiu; Bildu, en creixement; els partits estatals, en franca decadència i Rajoy sense moure peça: dispersió de presos, Arnaldo Otegi a la presó i converses aturades en tots els àmbits. La societat basca, però, segueix avançant, la pau és una realitat (especialment per un costat), els consensos per l'autodeterminació creixen i es fan majoritaris. I irromp Podemos. També com a força clau a Navarra. Una alternativa discursiva clara, nítida i que pot fer girar la truita en un any. El debat sobre l'autodeterminació al País Basc continua en un pla teòric, inicial, amb múltiples fronts previs per desenvolupar i en aquest sentit un impuls de Podemos a tot l'Estat podria ser clau de volta. Una tramuntanada que serviria per començar de nou la partida, amb confiança i voluntat de resoldre el conflicte i posar unes primeres bases d'exercici del dret a decidir del poble basc. Si ETA ha deixat les armes, la irrupció de Podemos hauria de ser presumptament la fi de l'immobilisme de l'Estat.

Caniles, a la provincia de Granada (4755 habitants). Poble andalús on el bipartidisme sempre ha estat un fet i ha tendit cap al PSOE. Avui aquest sistema està en crisi. No només el cas dels ERE, sinó l'estructura i el consens que fins avui existia al voltant dels pactes de l'oblit de 1978. La desconfiança en les elits és total i lògica. L'embolcall es fon i la necessitat d'una alternativa democràtica que porti a les majories socials a governar és quasi tant necessària com quan Franco moria. I tot acompanyat per les desigualtats sistèmiques i les polítiques que escanyen fort des de la Unió Europea. I irromp Podemos. Llegint la conjuntura segurament com ningú. Amb l'espontaneïtat necessària i deslligada de qualsevol relat que faci “tuf” a transició i a règim. Canalitzant els sentiments, raons i propostes d'aquelles places de 2011 tot i desenvolupar un projecte molt més de dalt a baix que el que llavors es plantejava. Apostant per la tàctica de forma clara. Esperem que partint d'una bona estratègia. Un trampolí que s'enfila i s'enfila. Una nova eina per desterrar les elits del règim. Plenament efectiva i vàlida, al meu parer. Internacionalisme.

Celrà, a la vegueria de Girona (4914 habitants). 7 autocars a la V de l'11 de setembre de 2014. Diversos nuclis actius de l'independentisme. Allunyat de fa temps del bipartidisme dels 80 i els 90 en què CiU i el PSC s'ho “menjaven” tot a la comarca. Abraçats a l'independentisme i al dret a l'autodeterminació. La pràctica d'aquest exercici no la veuen més enllà de la primavera del 2015. És un camí recorregut des de fa, com a mínim, 4 anys i toca votar ara per anar més enllà d'un simple canvi de bandera. I irromp Podemos. Amb un nou discurs en el camp teòric essent un actor estatal. Cert. Per primera vegada una opció amb possibilitats de ser majoritària a l'Estat defensa l'autodeterminació en el debat de les idees. Benvinguda. Però aquí es queda. No avança. La seva proposta pràctica passa de nou per una reforma constitucional a dia d'avui sense data ni contingut. Llunyana. La teoria és impol·luta. La seva proposta per a Catalunya a la pràctica no. No és una solució al clam polític que milions de catalans han expressat als carrers en les mobilitzacions més grans vistes mai a Catalunya. Tampoc elaboren una crítica severa i reiterada a les decisions “antidemocràtiques” que prenen les instàncies inquisidores de l'Estat. No es mouen. I a Celrà creix la sensació que hi ha massa silenci. El fons no canvia.

Aquest és un simple exercici “ficcionat” portat a l'extrem, evidentment. Ni en aquests tres pobles existeix només el tema que he destacat en l'àmbit polític ni la realitat és així de simplificada. Tots bevem també de fonts compartides. Tanmateix sí que crec que els tres exemples permeten veure que en la lògica de tres realitats polítiques diferenciades com són Catalunya, el País Basc i Andalusia, el fet de compartir un mateix Estat i, fins i tot, la voluntat de ruptura amb el règim del 78 no porta sempre a tenir les mateixes derivacions pràctiques de com dur a terme els teus propòsits. I és per això que Podemos té i tindrà una gran capacitat i potencialitat de respondre les necessitats que es plantegen a la gran majoria de l'Estat però no ho podrà ni sabrà fer a tot arreu.

I llavors a les minories nacionals, com sempre, els tocarà el rebre. Es canviï la Constitució o es faci un pacte d'Estat. Perquè som minoria. Sense una voluntat estratègica ni compartida en el camp teòric, de ben segur, però sí al cap i a la fi en el dia a dia de la praxis política. Els càlculs són els càlculs, els països són els països i cadascú té les seves agendes. Cadascú té el seu marc polític i és des dels respectius marcs on és pertinent fer política. Podemos ho fa en l'estatal, i d'altres ho fan en el català. Lògica pura que tensiona quan les realitats es creuen. Amb matisos i colors, com és habitual, però quan més aviat aquests marcs estiguin separats abans tindrem allò que ara en diuen una relació “win-win”. Camp per recórrer. O així jo ho penso. Agradi o no, com deien a casa, no pots estar a missa i repicar.

Postdata: L'autor té la intenció d'escriure una segona part referent al País Valencià i les Illes i completar un enfocament de Països Catalans.