Mentre un grup de turistes japonesos armats amb l'últim model de càmera rèflex i abillats amb l'uniforme oficial del bon viatger -gorra per protegir-se del sol fins i tot en dies plujosos, mapa mida XXL i motxilla enganxada al pit- contemplen les belleses de la Catedral de Barcelona, un altre grup, molt menys nombrós, observa una cantonada que a primera vista no té cap interès històric o artístic. Liderant aquest segon grup hi trobem en Juan, un gadità de 51 anys i cabells blancs que exerceix de guia. Una dicció perfecta en alemany i la desimboltura pròpia de la seva Cadis natal li permeten combinar bromes i explicacions amb els visitants. La cantonada que ara els està ensenyant -entre el Pla de la Seu i el carrer Santa Llúcia- va ser la seva casa durant més de 3 anys. I és que en Juan, igual que els altres guies de l'empresa Hidden City Tours, ha estat durant molts anys un sense sostre.

Després d'una vida dedicada al màrqueting, Lisa Grace, fundadora de l'empresa, va ser acomiadada de la multinacional per la qual treballava després de sol·licitar la jornada reduïda per maternitat. La idea va sorgir en un viatge a Londres, on va veure un anunci en el qual s'oferien rutes turístiques guiades per 'homeless'. “Va ser llavors quan vaig pensar que tant Barcelona com jo necessitàvem alguna cosa així. Estava cansada d'ajudar a tenir més als que ja ho tenen tot; necessitava ajudar de veritat a algú”.

En plena polèmica sobre la massificació del turisme a la ciutat -vegeu el cas de la Barceloneta i els pisos turístics il·legals- aquesta agència es presenta com a alternativa al turisme multitudinari. Allunyada de les grans zones turístiques, la seva màxima és oferir grups reduïts que permetin la interacció constant amb el guia que, en definitiva, es converteix en protagonista. Ramón, José, Juan i la resta de l'equip han rebut una formació de més de 80 hores, però sobretot aporten un valor afegit incalculable a les seves rutes: “Qui millor per ensenyar una ciutat que algú que ha viscut en els seus carrers?” es pregunta Lisa. És per això que les visites guiades combinen explicacions històriques dels llocs més emblemàtics del nucli antic amb vivències personals dels guies en aquests mateixos carrers.

“La plaça Sant Felip Neri va ser un dels objectius de l'aviació franquista durant la Guerra Civil. En un dels bombardejos van morir més de 200 nens que es refugiaven en els subterranis. Molts anys després va ser casa meva. Molts sense sostre vam triar aquesta plaça perquè just al carrer de sobre hi ha un centre per a toxicòmans on a primera hora del matí ens deixen dutxar-nos i ens donen esmorzar” explica en Juan, que després de caure en la drogues durant la seva joventut a Alemanya, va ingressar a presó i va ser deportat a Espanya, on va aterrar sense família, amics ni recursos. La ruta prossegueix per la baixada de Santa Eulàlia fins arribar a la plaça del Pi. Allà, el contrast de diversos sense sostre al llit a escassos metres d'un luxós hotel provoca un silenci reflexiu de manera gairebé inconscient tant en el guia com en els visitants.

Els dos turistes d'avui, una parella alemanya de mitjana edat, miren sorpresos en Juan mentre aquest els explica anècdotes dels seus anys al carrer. “El que més ens està sorprenent és la naturalitat amb què ho explica tot. A més ens ha dit que a Espanya hi ha prop de 40.000 sense llar, ens sembla increïble”. Avançada la ruta ens endinsem al Raval, on en Juan saluda un parell d'amics dels seus anys allà i explica la transformació que l'antic barri xino de Barcelona ha sofert en aquests darrers anys.

A dia d'avui cap dels quatre guies de Hidden City Tours és un sense sostre. “Algun dels guies són encara persones sense llar, perquè viuen en pisos d'acollida o albergs, però cap dorm ja al carrer”. Durant tota la conversa amb la seva fundadora una idea es repeteix com un mantra: “Som una empresa social, no una obra de caritat, el nostre èxit es mesura en els llocs de treball que aconseguim crear”, i sentencia que “a les ONG es donen donacions, el que ajuda està per sobre del que té la necessitat, és caritat. Aquí el líder és el sense sostre. Ell és el que ensenya i l'usuari el que escolta”.

Acabada la ruta en Juan els explica que en els seus anys al carrer aprendre va fabricar carteres amb brics de llet, “mantenir la ment ocupada és la clau per no tornar-te boig i caure en totes les addiccions”. Els les ensenya, els agraden i n'hi compren. “Gràcies a l'extra que em trec amb les carteres, ja m'he comprat algun moble per al pis que comparteixo amb la meva nòvia”. Un rialler Juan s'acomiada de nosaltres mentre s'encén un cigarret i es perd Rambles avall.

Mientras un grupo de turistas japoneses armados con el último modelo de cámara réflex y ataviados con el uniforme oficial del buen viajero -gorra para protegerse del sol incluso en días lluviosos, mapa tamaño XXL y mochila pegada al pecho- contemplan las bellezas de la Catedral de Barcelona, otro grupo, mucho menos numeroso, observa una esquina que a simple vista carece de cualquier interés histórico o artístico. Liderando este segundo grupo encontramos a Juan, un gaditano de 51 años y pelo canoso que ejerce de guía. Una dicción perfecta en alemán y el desparpajo propio de su Cádiz natal le permiten combinar bromas y explicaciones con los visitantes. La esquina que ahora les está enseñando -entre el Pla de la Seu y la calle Santa Llúcia- fue su casa durante más de 3 años. Y es que Juan, al igual que los otros guías de la empresa Hidden City Tours, ha sido durante muchos años un sin techo.

Tras una vida dedicada al marketing, Lisa Grace, fundadora de la empresa, fue despedida de la multinacional para la que trabajaba tras solicitar la jornada reducida por maternidad. La idea surgió en un viaje a Londres, donde vio un anuncio en el que se ofrecían rutas turísticas guiadas por ‘homeless’. “Fue entonces cuando pensé que tanto Barcelona como yo necesitábamos algo así. Estaba cansada de ayudar a tener más a los que ya lo tienen todo; necesitaba ayudar de verdad a alguien”

En plena polémica sobre la masificación del turismo en la ciudad –véase el caso de la Barceloneta y los pisos turísticos ilegales– esta agencia se presenta como alternativa al turismo multitudinario. Alejada de las grandes zonas turísticas, su máxima es ofrecer grupos reducidos que permitan la interacción constante con el guía que, en definitiva, se convierte en protagonista. Ramón, José, Juan y el resto del equipo han recibido una formación de más de 80 horas, pero sobre todo aportan un valor añadido incalculable a sus rutas: “¿Quién mejor para enseñar una ciudad que alguien que ha vivido en sus calles?” se pregunta Lisa. Es por esto que las visitas guiadas combinan explicaciones históricas de los lugares más emblemáticos del casco antiguo con vivencias personales de los guías en esas mismas calles.

“La plaza Sant Felip Neri fue uno de los objetivos de la aviación franquista durante la Guerra Civil. En uno de los bombardeos fallecieron más de 200 niños que se refugiaban en los subterráneos. Muchos años después fue mi casa. Muchos sin techo elegimos esta plaza porque justo en la calle de encima hay un centro para toxicómanos donde a primera hora de la mañana nos dejan ducharnos y nos dan desayuno” explica Juan, que tras caer en la drogas durante su juventud en Alemania, ingresó en prisión y fue deportado a España, donde aterrizó sin familia, amigos ni recursos. La ruta prosigue por la bajada de Santa Eulàlia hasta llegar a la plaza del Pi. Allí, el contraste de varios sin techo acostados a escasos metros de un lujoso hotel provoca un silencio reflexivo de manera casi inconsciente tanto en el guía como en los visitantes.

Los dos turistas de hoy, una pareja alemana de mediana edad, miran asombrados a Juan mientras este les cuenta anécdotas de sus años en la calle. “Lo que más nos está sorprendiendo es la naturalidad con la que lo cuenta todo. Además nos ha dicho que en España hay cerca de 40.000 sin hogar, nos parece increíble”. Avanzada la ruta nos adentramos en el Raval, donde Juan saluda a un par de amigos de sus años allí y explica la transformación que el antiguo barrio chino de Barcelona ha sufrido en estos últimos tiempos.

A día de hoy ninguno de los cuatro guías de Hidden City Tours es un sin techo. “Alguno de los guías son aún personas sin hogar, porque viven en pisos de acogida o albergues, pero ninguno duerme ya en la calle”. Durante toda la conversación con su fundadora una idea se repite como un mantra: “Somos una empresa social, no una obra de caridad, nuestro éxito se mide en los puestos de trabajo que logremos crear”, y sentencia que “en las ONG se dan donaciones, el que ayuda está por encima del que tiene la necesidad, es caridad. Aquí el líder es el sin techo. Él es el que enseña y el usuario el que escucha”.

Acabada la ruta Juan les explica que en sus años en la calle aprendió fabricar carteras con tetrabriks de leche, “mantener la mente ocupada es la clave para no volverte loco y caer en todas las adicciones”. Se las enseña, les gustan y le compran tres. “Gracias al extra que me saco con las carteras, ya me he comprado algún mueble para el piso que comparto con mi chica”. Un risueño Juan se despide de nosotros mientras se enciende un pitillo y se pierde Ramblas abajo.