-Han acusat el BDS de pressionar al Rototom per a que no actuara Matishayu. Açò és cert?

JR: No, des del BDS País Valencià l’únic que férem és informar a un festival que tenia com a bandera els drets humans i la cultura de la pau que havia contractat a una persona que estava en contra dels drets humans i que justificava crims de guerra.

Per tant consideràvem una incoherència que un festival com el Rototom en el que havíem participat l’any passat, jo personalment vaig participar al fòrum social, i que ens agradava molt la seua filosofia consideràvem que era totalment incongruent que convidara a una persona com Matisyahu.

-Moltes veus s’han queixat de que prohibir l’actuació anava contra la llibertat d’expressió, com justifica el BDS que no és així?

JR: Nosaltres pensem que la llibertat d’expressió no és una carta blanca. És a dir: els Drets Humans, les llibertats fonamentals, el respecte a la vida i a la llibertat són principis pels que no no es pot justificar i legitimar una neteja ètnica i un apartheid com el que existeix a Palestina, i a més amb vincles institucionals com ha tingut Matisyahu.

No és una qüestió de llibertat d’expressió, és una qüestió de Drets Humans i d’acció. És a dir, nosaltres no diguerem que era una incongruència que tocara a Rototom per les seues declaracions només, sinó perquè va posar la seua música i el seu treball amb fets al servei de l’exèrcit israelià. Concretament una associació d’amics de l’exèrcit israelià va fer un concert on va participar Matisyahu i va col·laborar en el finançament de l’exèrcit israelià, que l’any passat va assassinar més de 2100 persones a Gaza, incloses més de 500 xiquetes i xiquets.

També ha posat la seua música al servei de l’AIPAC que és el nucli del lobby pro-sionista als EEUU. El Ministeri d’Afers Exteriors d’Israel va utilitzar una de les seues cançons per fer propaganda, per netejar la seua imatge i presentar-se com un estat modern, democràtic…quan és un estat d’apartheid i de neteja ètnica. Per tant nosaltres ens reafirmem en el que havem fet, i és informar i conscienciar que una persona amb aquestes característiques era incongruent que actuara al Rototom.

-Alguns mitjans de comunicació han difós que el BDS no volia que actuara Matisyahu perquè és jueu. Creus que és a causa del desconeixement del conflicte palesti-israelià o fet a consciència?

JR: Nosaltres pensem que ha sigut una cosa feta a consciencia totalment, perquè des d’un primer moment, que llençarem la campanya la nit del 2 al 3 d’agost, diguerem que la nostra campanya no tenia res a veure amb la identitat religiosa de Matisyahu. Hem subratllat en reiterades vegades en comunicats, mitjans de comunicació, xarxes socials, declaracions diverses, que la identitat nacional, ètnica o religiosa de la persona en qüestió és absolutament irrellevant. Hem fet campanyes també a persones que no són jueves, que no són religioses, etc.

La importància és que és una persona que és còmplice amb un règim d’apartheid i de neteja ètnica, i que ha posat el seu treball al seu servei. I considerem que el que passa a Palestina i Israel- 67 anys de neteja i apartheid- pot passar gràcies a un conjunt de complicitats econòmiques, polítiques, institucionals, militars, però també culturals. Qualsevol persona que justifica crims de guerra pot presentar-se com una persona amb un missatge de pau en un festival que té com a missatge principal la pau. Jo crec que és una incongruència molt gran.

-Quin interés poden tindre els mitjans de comunicació en deixar mal al BDS i embrutar la seua imatge?

JR: La majoria dels mitjans de comunicació de masses sabem que han patit la pressió del lobby sionista i d’altres agents que per qüestions polítiques en el mateix àmbit estatal o per qüestions internacionals no volen que la solidaritat i l’alliberament, i el compliment dels drets humans arribe a Palestina. La veritat és que ha sigut una sorpresa perquè ha tingut un ressò enorme.

Per exemple nosaltres coneixíem que El País era permeable a la influencia del lobby sionista. Una persona que ha eixit als mitjans de comunicació ha sigut Isaac Querub, el president de les comunitats jueves a l’estat espanyol, que és una persona que va escriure un article justificant les massacres de Gaza ara just fa un any, el va escriure a El País. Una persona que apropiant-se la veu de les comunitats jueves està justificant crims de guerra i un règim d’apartheid, d’atrocitats.

-Com vulnera l’estat d’Israel els Drets Humans?

JR: En primer lloc s’ha de tindre en compte que Israel es va crear al 48, es va construir sobre les runes d’un altre poble, sobre la neteja ètnica d’un altre poble. Es va establir en les cases arrasades de les persones palestines expulsades i des d’eixe moment va establir un règim d’apartheid amb les persones que no eren jueves, i a partir del 67 va ocupar militarment la resta de territoris que li faltaven (Gaza, Jerusalem, Cisjordània…).

L’estat d’Israel és l’estat que més resolucions de l’ONU viola, basat en la violació sistemàtica dels drets humans de la població palestina. I és molt interessant i molt poc difós als mitjans de comunicació el dia a dia que “no és noticia”. Per exemple deu persones palestines van ser segrestades només en un dia aquesta setmana, i dic segrestades perquè són detencions sense cap tipus de càrrec ni de garantia, és un segrest, incloent menors d’edat. També l’estat d’Israel ha demolit cases de palestins a Jerusalem recentment. Sense que siga noticia l’estat d’Israel dispara a llauradors i llauradores, pescadors i pescadores de la franja de Gaza. Els té amb 6 hores d’electricitat al dia, no poden eixir ni entrar molts aliments i materials bàsics, hi ha centenars de checkpoints en tota Cisjordània. Hi ha un mur que va ser declarat il·legal i que va demanar el seu desmantellament la cort internacional de justícia al 2004. Hi ha una violació de drets humans gegant i un sistema construït a partir d’eixa violació de drets humans i de la neteja ètnica del poble palestí.

I això és possible, així com que fa unes setmanes un nadó de divuit mesos fora cremat viu fins la mort, gràcies a l’impuls que l’estat d’Israel dona i les complicitats que hi ha darrere de l’estat d’Israel, com EEUU amb el que manté una relació simbiòtica, fins la UE que té un tractat de soci preferencial amb l’estat d’Israel, i també moltes complicitats d’estats que venen armes, policies espanyols que van a entrenar-se a Israel, etc.

-Per a què serveix el boicot a Israel? És un mecanisme que funciona?

JR: La tàctica del boicot és una tàctica no violenta, pacífica que ja han fet servir grans referents de la humanitat del segle XX. Si es busca per Internet Gandhi boicot es veuran per exemple imatges on el mateix Mahatma Gandhi va promoure el boicot als productes britànics, com una manera de que el colonialisme britànic abandonara l’Índia. També en la Sud-àfrica de l’apartheid, Nelson Mandela estava d’acord i el boicot, el BDS, va ser fonamental per a que caiguera eixe règim de racisme d’estat.

En l’actualitat cada setmana hi ha èxits en l’àmbit econòmic, acadèmic, institucional o cultural. Cada vegada la campanya és més coneguda, més universitats tallen vincles, com per exemple la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València que es va adherir al BDS en juny, artistes que no van a tocar a Israel, i molta gent famosa de prestigi internacional, com per exemple el científic Stephen Hawking va cancel·lar una conferència a Israel, o grans artistes com Roger Waters, el cantant de Pink Floyd, és un gran activista pel BDS, la mateixa Lauryn Hill que va ser l’estrela del Rototom 2014 va cancel·lar fa uns mesos un concert a Israel. Hi ha cada vegada més persones de l’àmbit cultural o acadèmic, i més associacions i institucions que s’adhereixen al BDS perquè és una gran esperança internacional per al poble palestí i és el que el poble palestí va demanar.

-Quins beneficis té el boicot a Israel per al poble palestí?

JR: Va ser el mateix poble palestí, organitzacions palestines, les que demanaren que la comunitat internacional i persones de tot el món engegarem aquesta estratègia no violenta.

Ha hagut articles als principals diaris del món, fins i tot El País va publicar-ne un, dient que l’estat d’Israel estava cada vegada més preocupat pel creixement del BDS. De fet el Mossad també està dedicant cada vegada més fons al BDS, també ens digueren persones de dins que hi havia agents del Mossad protegint a Matisyahu en l’escenari. L’estat d’Israel té molts vincles, l’utilitza per netejar la seua imatge i es beneficia del treball i la música de Matisyahu.

Per tant, cada vegada l’estat d’Israel està més preocupat, i és un mètode de pressió, perquè la comunitat internacional diu que si no compliu amb el dret internacional i els drets humans no podreu tindre les mateixes relacions i beneficis que un país normal, si sou còmplices i participeu de la neteja ètnica i de l’apartheid. És un camí llarg, la Sud-àfrica de l’apartheid van ser més de dues dècades, i Israel té més poder i més vincles, i el pes moral europeu de l’Holocaust.

-La comunitat internacional (la ONU, la UE…) està actuant correctament davant aquest conflicte?

JR: Jo crec que una de les característiques més importants és que ha hagut un doble raser. Per part de l’ONU, que a partir de la resolució 181 de l’any 47 és quan va legitimar la creació de l’estat d’Israel, el que ha fet és sobre el paper declarar el compliment de les resolucions internacionals i dels drets humans, però després no ha fet moltes coses en la pràctica per al seu compliment. I en la Unió Europea més o menys el mateix, poden fer sempre una condemna retòrica, discursiva, però després en la pràctica hi ha col·laboració, complicitat, o simplement no fan res.

-Quina ha sigut la reacció del govern davant el cas Matisyahu? S’han posat en contacte amb vosaltres?

JR: No, la veritat és que no. No hem tingut cap tipus de contacte amb el govern espanyol. I amb el govern valencià, amb el Consell sí que hem tingut contacte, però després de que la vicepresidenta Mònica Oltra fera les seues desafortunades declaracions. Desafortunades perquè per a donar una opinió d’un assumpte important, com el que té a veure amb els Drets Humans i amb el patiment d’un poble s’ha de tindre en compte l’opinió de les parts implicades i en segon lloc perquè va utilitzar termes com ‘apartheid’ per qüestions religioses que no tenen res a veure amb el que nosaltres estem dient. Apartheid és el que fa l’estat d’Israel, no es pot parlar d’apartheid a informar a un festival de que una persona que va a tocar va en contra dels Drets Humans. Com tornem a reiterar per a nosaltres la identitat religiosa, nacional o ètnica és absolutament irrellevant.

Hem pogut parlar amb el cap del gabinet de premsa de Mònica Oltra i ens han transmés que de fons i contingut estan amb nosaltres, però que hi ha algunes qüestions que s’han d’aclarir i que Mònica Oltra quan li van fer eixa pregunta va haver de donar una resposta en una pressió extrema. Comprenem la pressió, però considerem que la resposta a qüestions de censura o religió com crec que va ser formulada és equivocada. Simplement la pregunta i la resposta és: pot un festival que porta com a bandera els drets humans contractar a una persona que va contra els drets humans i que justifica crims contra la humanitat?

Des de Madrid van obligar a retirar les declaracions de Jorge Ramos, activista pel BDS.

El periodista encarregat de la peça no volia signar-la perquè la informació estava deformada.

Una treballadora de Televisió Espanyola va comunicar el 18 d’agost a Jorge Ramos, activista pel BDS País Valencià, que les declaracions que havia fet per a la televisió pública no s’emetrien per ordre de Madrid.

La periodista assegura en la conversació de Whatsapp que la informació estava “manipulada de collons” i que ni tan sols el company que l’havia realitzat volia signar-la pels canvis que li havien obligat a fer, i que deformaven la peça informativa. A més, la treballadora afirma que primer deien que era per qüestió de temps, però que després “han començat a fer canvis en el text a saco”.

Abans de la seua dimissió, Joan Cotino, expresident de Les Corts, va pronosticar que si governava un tri-partit progressista València es convertiria en un niu d’independentistes d’ací a deu anys.  Si bé és cert que la dècada no ha transcorregut encara, ja es poden analitzar les derives que la polèmica sobre l’independentisme i el nacionalisme ha tingut al País Valencià.

La coalició de govern està formada finalment per dos grups polítics: el PSPV i Compromís. El primer, que és al que pertany el President de la Generalitat, Ximo Puig,  és un partit declarat a nivell estatal com a federalista, que sempre s’ha manifestat contrari a la independència dels diferents territoris que actualment conformen l’estat espanyol. El segon en discòrdia, és obertament valencianista i no existeix fora d’aquest territori,  en el seu manifest afirma: “no estem ací per a forrar-nos, ni tampoc per a fer mèrits davant de Madrid. Estem al servei de les valencianes i els valencians”.  Cap dels dos ha manifestat el desig de convertir  l’autonomia valenciana en un estat. No obstant això, però, des del PPCV i Ciudadanos els han acusat, principalment a la Coalició Compromís, d’un nacionalisme perillós, mentre que l’agrupació Som Valencians,- que recull el valencianisme conservador i no té representació a Les Corts- els acusa de pro-catalanistes.

Aquesta amalgama identitària que existeix al País Valencià no ve de nou, els sociòlegs afirmen que existeix un conflicte identitari que els valencians arrastren des dels començaments de la Transició democràtica. El valencianisme va sorgir als anys seixanta de la mà de certs col·lectius intel·lectuals i cívics com un moviment de recuperació de la cultura pròpia per fer front a un regionalisme folklòric subordinat al centralisme espanyol, i es va consolidar amb l’obra de Joan Fuster ‘Nosaltres els valencians’. El moviment valencianista va ser, aleshores, i també ara, vist com una amenaça per les forces polítiques de la dreta i el centre-dreta. Tant és així, que en cobrar protagonisme un partit valencianista com la Coalició Compromís les critiques envers el nacionalisme han sigut ferotges.

Crítiques al valencianisme

Les cares més visibles del PPCV s’han llençat a afirmacions com la de Rita Barberá, publicada pel diari El Mundo en juny, sobre el PSOE: “li està fent un flac favor a Espanya per eixa radicalitat en la que està entrant, fent possible que l’àmbit del sobiranisme independentista català arribe fins al límit de Murcia”. Amb això es preocupava pel pacte PSPV-Compromís, i en la mateixa línia l’actual lideresa del partit a València, Isabel Bonig, deia a Las Provincias que “la comunitat no pot permetre’s que Puig siga el tonto útil necessari per a què governen radicals i pancatalanistes”. Fins i tot, un assessor de l’antic govern de Barberá, Nacho Pou, va acusar falsament Joan Ribó, l’actual alcalde de València, de retirar una bandera espanyola. Però, la bandera encara es troba present al port de València, tal com publicava aquest periòdic fa dos mesos.

Toni Subiela, portaveu de Ciudadanos a Les Corts, creu que Compromís “no reconeix ni respecta” els símbols espanyols, igual que “qualsevol altra cosa que no entre dins del seu fanatisme nacionalista”. Des del partit nascut a Catalunya que es mostra a favor de la unitat d’Espanya i radicalment en contra del dret a decidir i la Independència, veuen el nacionalisme com un problema en sí mateix que “mai deixa veure els vertaders problemes de la societat”. Per això, Subiela afirma que “Compromís haurà de tractar de veure més enllà dels seus fanatismes catalanistes per a intentar governar”.

Igualment, la lideresa del partit a Les Corts, Carolina Punset, es mostrava al Ple d’investidura del nou President de la Generalitat, preocupada per tindre un Conseller d’Educació valencianista perquè segons ella desvirtuaria el castellà en l’escolarització i condemnaria als xiquets dels pares sense recursos a “aprendre espanyol per osmosi, mitjançant la televisió”.  Açò ho deia en referència al programa educatiu d’Immersió lingüística aplicat per la Generalitat Valenciana, que facilita als alumnes no valencianoparlants, a partir de la voluntat manifestada pels pares/mares o tutors, estudiar en valencià per a que puguen assolir una competència lingüística en la llengua que no els és habitual en el seu entorn familiar.

De la mateixa manera, des de Som Valencians es mostren preocupats per les polítiques educatives de Vicent Marzà perquè, tal com explica el seu secretari general Jaume Hurtado, consideren que defensa un “projecte imperialista” dels Països Catalans, i l’annexió dels valencians al mateix. 

L’última reivindicació anticatalanista ja és, fins i tot, personalitzada cap al nou conseller d’Educació, perquè fa un any va mostrar a Ràdio Terra una opinió favorable als Països Catalans i a la independència de Catalunya, fet que els mitjans i agrupacions polítiques conservadors estant traient a relluir constantment durant els últims dies.

El partit nacionalista Compromís, però, és el que menys insisteix en qüestions de símbols i banderes. De fet, Ribó ha afirmat en diverses ocasions estar cansat d’aquestes lluites, a una entrevista en Las Provincias afirmava: “el tema de les banderetes m’avorreix, ni estelada ni sense estelar, cadascú que porte la que vulga”. Malgrat les declaracions dels diversos membres de Compromís en aquesta mateixa línia, la premsa conservadora d’ABC, així com Las Provincias, entre d’altres, han insistit en la deriva “catalanista” de l’agrupació taronja amb articles com “El programa que oculta Compromís: autodeterminació, quatribarrada i català” o “Estelades en la Plaça”.

L’anticatalanisme com a instrument polític

L’única força independentista existent al País Valencià actualment  és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que ni tan sols té representació a Les Corts o a ajuntaments de grans ciutats, malgrat que sí està present a alguns municipis com Biar.  L’organització incideix en el sentiment de pertinença als Països Catalans i l’autodeterminació, dues opcions polítiques que es criminalitzen des d’alguns partits, i també des d’alguns mitjans de comunicació.

La CUP es defineix com una organització política assembleària d'abast nacional, que s'’estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals.

No obstant, existeix a l’estat espanyol i al País Valencià un sentiment de intolerància cap a aquestes opcions polítiques, per un anticatalanisme que ve d’anys enrere, de Las Provincias de Consuelo Reyna i la batalla de València. En el tardo-franquisme va nàixer el conflicte pels símbols d’identitat i es va convertir en una lluita civil, política i cultural entre les forces de l’anticatalanisme pro-espanyolista,  amb el suport de forts poders polítics i econòmiques, i el valencianisme progressista molt lligat a l’herència cultural compartida amb Illes Balears i Catalunya, de resposta antifranquista.

El conflicte en gran mesura va ser una estratègia política de la dreta tardo-franquista per a frenar a les forces progressistes i que, sembla, s’està tractant de reviscolar a hores d’ara. No obstant, i segons sociòlegs com Gil Manuel Hernández o Maria Albert Rodrigo, la  identitat valenciana es composa majoritàriament de filiació espanyola amb contestació anticentralista. El que trenca amb el fantasma de l’independentisme.  Així mateix, la societat valenciana és diversa en la seua identitat i també acull un sector pro-espanyolista, un nacionalisme valencià en sentit estricte i un nacionalisme d’àmbit “Països Catalans”  que rebutja la relació amb Espanya.

Segons l’expert Francesc Viadel, però, l’anticatalanisme és encara “una manifestació virulenta de fanatisme polític, una de les cares més amargues del nacionalisme espanyol, l’expressió política d’una resistència al canvi i a la modernització que, això no obstant, reivindica el contrari”. El conflicte identitari al País Valencià es nodreix d’aquest anticatalanisme que ha permès durant més de dues dècades de govern popular enaltir el discurs d’un valencianisme regionalista subordinat al nacionalisme espanyol , i basat en, com deia Francisco Camps “posar València en el mapa” mitjançant obres faraòniques.

El discurs dels símbols encara està en l’àmbit polític i comunicatiu com un dels primers recursos, no per frenar la batalla, sinó per usar la identitat com a arma. Mentrestant trobem una Generalitat Valenciana ofegada pels deutes heretats i infra-finançada: els valencians representen un 10’7% de la població, però la inversió destinada al País Valencià només representa un 8%. Fran Ferri, síndic del grup parlamentari Compromís ha qualificat recentment aquesta situació de “inacceptable” i de difícil d’acceptar  si tenim en compte el “dèficit d’infraestructures per la manca d’inversions dels diferents governs centrals en les últimes dècades, i pels efectes demolidors del sistema de finançament”.

L’ocupació està coberta quasi al noranta per cent. En passejar-se per cadascuna de les plantes de l’hospital la delegada d’Intersindical al Departament Arnau de Vilanova-Llíria, Amparo Monravan, ens conta que hi ha pacients a quasi tots els llits. És cert que l’Arnau està més buit gràcies a l’obertura del l’hospital de Llíria, assegura Tomás Barranco des de Comissions Obreres del País Valencià. Però, ambdós sindicats coincideixen en que les llistes d’espera són encara exagerades. Asseguren que no té cap sentit que es tanquen quiròfans ací mentre s’obrin allà perquè s’haurien d’usar tots si encara hi ha pacients que esperen ser atesos.

El principal problema és la dependència. L’hospital no s’ha obert com un centre autònom que dona cobertura a les necessitats de les comarques més allunyades de València com el Camp de Túria, els Serrans i, sobretot, el Racó D’Ademuz, en total unes 85.000 persones. La total dependència de l’Arnau de Vilanova perjudica tant a un centre com a l’altre. Hi ha professionals que estan sent desplaçats del seu lloc de treball per a fer guàrdies al nou hospital, materials que han d’agafar-se de l’Arnau perquè a Llíria són insuficients, i fins i tot els tràmits administratius es fan des de l’hospital central: a Llíria no ingressa ningú si no s’autoritza des de l’Arnau. Aquestes condicions dificulten i ralentitzen el treball del personal sanitari i poden perjudicar als pacients dels dos centres, ja que segons la versió dels treballadors a través dels sindicats, els dos centres queden incomplets i amb serveis que cobrir.

L’Hospital de Llíria ni completa a l’Arnau, ni atén les necessitats comarcals

Malgrat ser presentat com un centre de referència l’hospital de Llíria no complementara a l’Arnau en les seues principals mancances: cap dels dos no te pediatria ni paritori. Per tant les dones que es posen de part al Racó d’Ademuz hauran de traslladar-se a La Fe, el que significa recórrer aproximadament 155 km per arribar a l’hospital en quasi dues hores. A més, la població de l’interior no serà l’única damnificada. La unitat de psiquiatria s’ha traslladat íntegrament a Llíria, pel que els ingressos de malalts en salut mental no es podran fer a l’Arnau, i el nucli de població que abans acudiria a aquest hospital (Godella, Burjassot, Paterna) haurà de ser traslladat a Llíria, una despesa més en el transport.

Un centre hospitalari quasi incomunicat

El transport és precisament un altre dels problemes principals perquè, a més, la ubicació de l’hospital tampoc no propicia un fàcil accés. Es troba al kilòmetre 28 en la carretera València-Ademuz (CV-35), allunyat del poble de Llíria. Per tant, si l’usuari no disposa de vehicle propi, és difícil accedir. Des de l’Ajuntament de Llíria a càrrec de l’anterior alcalde del PP, Manuel Izquierdo, es va posar a la disposició dels ciutadans un autobús que feia parada al metro i a l’hospital, però que només funciona pels matins. Aquesta disponibilitat horària semblava insuficient, i per això l’actual equip de govern de l’Ajuntament format pel PSPV i Compromís ha aprovat una proposta del grup taronja per ampliar-la. Consistirà en allargar la trajectòria de l’autobús de la línia 145 que fa el recorregut València-Llíria, de forma que acabe en l’hospital. Amb això s’aconseguirà que el transport funcione de 7 del mati a 9 de la nit. Però, la Comarca dels Serrans i el Racó d’Ademuz no es veuran beneficiades d’aquesta iniciativa i encara mancaran d’un mitjà de transport per arribar a l’hospital.

Vallivana Murgui, regidora de Benestar Social a l’Ajuntament de Llíria, assegura que la Generalitat “hauria de ser qui s’encarregara de tot eixe transport” i assumir la despesa . En la mateixa línia, explica que van fer una reclamació a l’anterior equip de la Generalitat i és que “abans que estiguera obert, tingueren clar quina anava a ser la comunicació”. Murgui explica que està cobert el municipi de Lliria “una despesa que no creiem que ens pertoque”-esclareix- però que“la gent que ve d’altra comarca o fins i tot els treballadors que venen de València tenen complicat arribar”.

Falta personal i material de treball

Pel que fa a les condicions en que operen els treballadors de l’Hospital de Llíria, les sindicalistes de SIMAP-Intersindical asseguren que “falten recursos” i que “es porten el material de l’Arnau a Llíria perquè allí en falta”. Expliquen, a més, que els recursos que falten són coses tan bàsiques com l’anestèsia. En la mateixa línia, la delegada sindical del Departament Arnau de Vilanova-Lliria enumera tot un seguit de mancances que professionals i pacients sofreixen al centre: “llistes d’espera d’entre nou mesos i un any per a fer ecografies, falta de radiòlegs, i el servei de farmàcia no funciona bé”. Són només exemples de les múltiples carències que es poden trobar a l’hospital i que perjudiquen a l’usuari, ens diuen, fins al punt que “si el metge es retarda en passar la consulta el pacient pot quedar-se sense medicació”. Carmen Martin, responsable de SIMAP al departament Hospital Arnau de Vilanova-Llíria, creu que “hi ha una limitació i una deficiència a tots els nivells”.

La manca de recursos s’afegeix a la de plantilla, ja que molts professionals han de rotar d’un Hospital a un altre per falta de personal, malgrat tenir la seua plaça fixa en l’Arnau. “Ací falten metges que estan fent guàrdies, que se’ls han portat a Llíria”, assegura Martin. En la mateixa línia Amparo Monraval critica els desplaçaments: “estàs tota la vida ací i de cop i volta t’envien a fer més hores a Llíria”. No es fan noves contractacions per cobrir baixes o guàrdies, per tant els empleats han d’emprar el seu temps lliure en cobrir-les. A més, Intersindical rebutja la sobre-dimensió de càrrecs directius per considerar-la abusiva front la manca de personal en la resta de àrees.

Tomás Barranco, delegat de CCOO-PV al departament Hospital Arnau de Vilanova-Llíria considera que hi ha un “problema molt greu a l’hospital de Llíria” perquè el sistema de treball no funciona, i el defineix com “una caserna de la Guàrdia Civil” per un control massa exhaustiu dels caps directius als treballadors que, de vegades, no volen atendre els sindicats per por. Denuncia l’acomiadament arbitrari de dues persones del sector administratiu de l’Hospital de Llíria. A una d’aquestes li faltaven tres dies per acabar el període de prova de tres mesos, pel que en CCOO no troben raons que ho justifiquen pensen que “no té sentit, a no ser que hi haja alguna cosa amagada”.

La tasca per a la nova Conselleria de Sanitat

Després de 12 anys esperant l’hospital, el delegat de Comissions creu que “l’obertura va ser demencial”, mentre que a Intersindical la qualifiquen de “purament electoralista”. Els sindicats afirmen que no s’han planificat les coses adequadament i que és un problema de gestió del que “és responsable l’antiga Conselleria”.

La funció de l’hospital ara mateix és similar a la d’un gran ambulatori, però que té quiròfans i assoleix algunes operacions. Cobreix també les urgències, però hi ha determinades proves i serveis per als que els pacients hauran de desplaçar-se a l’Arnau o a la Fe. Els sindicats veuen com una molèstia la dependència del centre hospitalari amb l’Arnau i per això demanen que es dote de “l’autonomia suficient” amb materials i personal propi.

Al nou equip de la Generalitat li assignen la feina d’estructurar l’hospital i fer que funcione. Als antics gestors els retreuen haver posat de referència “un hospital que naix coix amb un hospital que està cec”. Creuen que l’Arnau no tenia les especialitats necessàries, i que això no ho ha solucionat l’obertura del centre a Llíria. A hores d’ara, ambdós manquen de pediatria i paritori, entre altres coses.

Segons Vallivana Murgui, des de l’Ajuntament de Llíria faran les demandes a la Conselleria a partir de setembre quan estiguen “tots instaurats”. Ara mateix pensa que l’hospital “és millor que res”, però no dona el servei que hauria de donar. Per això Compromís per Llíria afirma que reclamarà als seus companys de partit canvis per millorar l’hospital i assegura “la nostra idea d’hospital sempre ha sigut que fora de referència, no una extensió de l’Arnau”. Creu que ara mateix l’organització no te “cap sentit” perquè no és un hospital general i comarcal, i segueix sense tindre en compte les necessitats de les comarques més allunyades de la capital del Túria.

Les expectatives envers els canvis que es produiran són incertes, i la regidora de Benestar Social de Llíria destaca el mal estat econòmic de la Generalitat: “tampoc podem dir a la gent que ara anem arribar i anem a fer l’hospital, el cole i la residencia, això no va a ser així, però almenys podrem tindre la informació per a marcar quines són les prioritats”, remarca Murgui.

Els Serveis Socials al País Valencià són els pitjors de tot l’estat espanyol. Estan a la cua, entre altres coses, perquè inverteixen 151€ per habitant a l’any en les xifres de 2012, mentre que la mitjana espanyola es situa en 275€ segons l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials.

Aquest fet no es pot deslligar de la situació de pobresa i exclusió que pateixen molts valencians. Les dades mostren que les comunitats autònomes amb menor desenvolupament dels serveis socials, com és el cas del País Valencià amb un 0’6 sobre 10, són també les més durament colpejades per la precarietat. Les xifres marquen una exclusió del 31,7% sobre el total de la població, segons el ‘Informe sobre exclusió i desenvolupament social en la Comunitat Valenciana’ publicat en 2014 per la Fundació Foessa. Els valencians obtenen un 0’8 sobre 1 de pobresa humana en 2013, segons l’Associació Estatal de Directores i Gerents de Serveis Socials, un nombre que és notòriament superior al de comunitats com el País Basc i Navarra, que tenen al voltant d’un 0’3 de pobresa i uns Serveis Socials que reben una nota de 7 sobre 10. Les comunitats autònomes que més han desenvolupat el seu sistema de Serveis Socials són les que s’han enfrontat millor a la lluita contra l’empobriment en aquests anys de crisi.

A més, el percentatge d’evolució interanual de serveis socials segons els pressupostos de la Generalitat Valenciana d’aquesta comunitat es redueix a un 4’4% en el 2014, una xifra que evidencia la lentitud en el creixement.

La gestió dels Serveis Socials ha sigut arbitrària

Junt amb l’escassa inversió, hi ha un altre problema. És la gestió dels fons destinats a serveis socials que, segons els experts consultats, és errònia. Xavi Uceda, professor a la Universitat de València, sociòleg i treballador social, assegura que la legislació s’ha quedat desfasada per a la societat actual. Uceda explica que “la societat de l’any 97 era molt diferent a la que hi ha ara, fins i tot no hi havia la dependència, no hi havia la crisi social que hi ha ara, no hi havia el problema dels desnonaments”.

La llei vigent a hores d’ara al País Valencià és de l’any 97 i implica que els serveis socials reben la consideració d’assistència social, el que suposa que hi ha drets fonamentals que només seran garantits en la mesura que els pressupostos i la voluntat política ho permeten, però no obligatòriament. En molts casos, segons explica el sociòleg, açò ha significat el traspàs de fons públics al sector privat, com ara al banc d’aliments, però s’ha fet restant finançament dels serveis socials municipals. No està en contra del banc d’aliments, però els nostres polítics, diu, “han preferit que els serveis socials siguen una cosa de caritat, i no de drets”. Les polítiques portades a terme han potenciat amb finançament als actors privats deixant als actors públics ineficaços i reduïts.

El País Valencià s’ha quedat enrere respecte a altres comunitats en matèria dels serveis socials. Segons els experts s’ha propiciat per falta de planificació i actualització que garantir els drets socials siga una decisió política i no una obligació de l’administració com ho és en altres comunitats autònomes. Continua pendent la renovació de les lleis. Les decisions envers els serveis socials, com ara l’establiment de centres de dia o residències en un lloc o un altre, han estat una decisió política des dels Ajuntaments o les Diputacions, que tenen un gran pes en la gestió d’aquest sector perquè no hi ha estudis ni un mapa per necessitats per tal d'ubicar els serveis socials. Segons Xavi Uceda, aquesta és la raó per la que no s’ha legislat, perquè no fer-ho permet donar via lliure a la diputació i als alcaldes per tal que actuen com creien convenient i ho han fet de manera clientelar fins ara. El sociòleg assegura que “si tenien interessos electorals en determinat poble posaven els serveis socials allí, si aprovaven els decrets haurien de seguir la normativa i establir-los al lloc que cal”.

Una prova de l’arbitrarietat i la falta d’organització del sistema de Serveis Socials valencià és la manca d’una Conselleria pròpia a la Generalitat. Han anat de conselleria en conselleria sense establir-se, fins haver-ne 9 consellers. Quatre d’ells han estat imputats o condemnats, com Rafael Blasco, empresonat pel Cas Cooperació .

Amparo Moreno, diplomada en treball social i treballadora de la Generalitat Valenciana fins a l’any 2009, manifesta que, tal com Sanitat i Educació tenen la seua pròpia Conselleria, hauria d’haver una anomenada ‘Serveis Socials’ que es dedicara específicament a aquest àmbit, i no ‘Benestar Social’, nom que engloba una cosa molt més general i que ha rebut i rep ara mateix a càrrec de Mònica Oltra. Moreno destaca, però, que ara hi haurà una Secretaria Autonòmica de ‘Serveis Socials’, que abans no existia, un fet que aprecia positivament.

Els drets socials es veuen perjudicats per la normativa estatal

A la legislació antiga i l’arbitrarietat es suma la desprotecció des de la pròpia Constitució, que dona a les comunitats autònomes la competència completa en serveis socials. Malgrat que ocorre el mateix amb sanitat i educació, aquestes dues sí tenen una llei general per la que han de regir-se, serveis socials no en té. Açò deriva en desigualtats entre els ciutadans de diferents territoris de l’estat per l’existència de fins a 17 lleis distintes. Cadascuna de les comunitats ha estructurat el sistema de serveis en base a les seues idiologies tenint, o no, en compte la seua realitat socioeconòmica.

En 2013 es va aprovar la LRSAL (Llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local), que elimina competències dels Ajuntaments. El que estableix és que els municipis no han de gastar necessàriament en els Serveis Socials, per tant, els que tinguen dèficit, podrien fer una desinversió en protecció social i utilitzar únicament els fons autonòmics. Aquesta llei entrarà en vigor en gener del 2017 si la Generalitat no ho impedeix contestant amb una llei de caire autonòmic que frene els efectes de la impulsada des del govern central, tal com s’ha fet a altres comunitats com Galícia o Andalusia. Xavi Uceda pensa que si no s’atura “la desfeta de l’1 de gener serà com la desfeta d’Almansa perquè és un tema clau, és un risc de futur”.

Hi ha solucions possibles per al sistema de Serveis Socials

Els professionals del sector es posicionen a favor de la derogació de la llei LRSAL perquè consideren necessària la inversió i la implicació dels municipis en uns serveis socials de proximitat. Així mateix, creuen imprescindible una llei estatal de serveis socials per establir un nivell bàsic comú per a tots els ciutadans que ature les desigualtats. Mentrestant aposten per mesures urgents portades a terme des de la Generalitat:

-Aprovar una llei urgent autonòmica que paralitze la posada en marxa de la LRSAL.

-Eliminar el copagament en centres ocupacionals.

- Invertir en la renta mínima garantida de ciutadania per a què la gent tinga un subsidi digne.

-Estudiar les necessitats de la societat per a construir una base sòlida que englobe les generalitats, i un sistema específic i especialitzat gestionat des de la proximitat amb la implicació dels ajuntaments.

-Ampliar i establir la xarxa d’equips municipals, complint la mitjana de la resta de comunitats autònomes.

- Assegurar un pla de finançament directe i d’una periodicitat superior a l’any per a garantir que es podran cobrir les despeses bàsiques (personal, atenció a famílies, etc.).

-Diàleg entre les administracions autonòmiques, municipals, els professionals- que s’ofereixen per assessorar- i la ciutadania que manifeste les seues necessitats.

-Aprovar una nova Llei de Serveis Socials que responga a la realitat social actual, i no a la dels anys noranta.

Expectatives de futur

Respecte a les noves mesures de la Generalitat Valenciana, com ara la targeta ‘València Amb tu’ per obrir menjadors escolars en estiu, Xavier Uceda les qualifica d’urgents, però extraordinàries. Considera correcte que s’obrin menjadors escolars en estiu però destaca “això no ha de tornar a passar perquè eixos diners es poden invertir en fer un pla municipal amb ixes famílies que els garantisca aliments”. En la mateixa línia pensa que només estan “millorant els programes continuistes d’abans” perquè no han tingut temps de més.

Els professionals adverteixen que el context és molt difícil per al nou govern, però també assenyalen que s’han de prioritzar els Serveis Socials perquè la situació de pobresa i exclusió social és molt greu al País Valencià. Per això destaquen que la gent s’està morint sense rebre la dependència, perquè fins ara les ajudes han arribat fins a tres o quatre anys tard. Amparo Moreno assegura que la crisi ha suposat un augment de la demanda i disminució dels recursos, pel que “l’exclusió està garantida” i, malgrat haver menys diners , els Serveis Socials “no depenen només del finançament, sinó també de l’organització” i de les prioritats del govern. Respecte al canvi en el sistema de serveis i la nova Consellera de Benestar Social, Mònica Oltra, afirma: “Creiem que el volia quan estava en l’oposició i que voldrà el mateix ara que està en el govern”.

El Col·legi Oficial de Treball Social de València ha reunit a diverses entitats i ha enviat una carta a la Consellera de Benestar Social per tal de traslladar-li les seues peticions i posar-se a la disposició de l’administració pública per treballar junts.

L’actuació de Xavi Castillo en benefici del ‘Projecte artístic del 3 de juliol’ tindrà lloc a l’auditori de Burjassot el dia 19 de juliol a les 22 h. L’humorista col·laborarà amb l’AVM3J per tal que puga finançar una escultura en homenatge a les víctimes de  l’accident de metro del 3 de juliol de 2006.

L’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol ha convocat un concurs artístic per tal de seleccionar una obra que rememore a les víctimes i el que va ocórrer aquell dia, per a que no es torne a repetir. El que es reculla amb l’actuació de Castillo a Burjassot anirà destinat a aquesta causa i les entrades tindran un cost de 10€. Ja estan disponibles a www.instaticket.com i a la casa de cultura de Burjassot de 9h a 14h. També podran comprar-se en taquilla dues hores abans que comence l’espectacle.

El monument seleccionat  al concurs s’ubicarà al jardí que fa cantó en els carrers Sant Vicent i Roís de Corella de València, el lloc on va ocórrer l’accident. En aquesta web poden consultar-se els projectes finalistes. Per esbrinar el guanyador es farà una votació a la mateixa web i, a més, hi haurà la deliberació d’un jurat composat per  Manuel Borja-Villel, director del Museo Reina Sofía; Vicent Todolí, director de Hangar Bicocca de Milán; Agustín Pérez Rubio, director artístic del Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires; José Luis Pérez Pont, comisari i crític d’art; així com un representant de l’AVM3J.

També es pot participar en aquest projecte fent donacions a l’AVM3J a través de la pàgina de Verkami i rebre a canvi diverses recompenses com ara samarretes o el llibre ‘Lluitant contra l’oblit’ de la periodista Laura Ballester.

En la mateixa pàgina del projecte l’associació comunica: “Volem una intervenció artística contra l'oblit, un monument per a tota la societat valenciana, un projecte viu, que perdure en el temps i en la memòria col·lectiva. Que siga un punt de reflexió i de referència, que marque una fita de canvi en la ciutadania, que ens recorde el compromís de construir una societat millor”.

1. Els valencians des de l’any 1990 generen una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola. D’un índex de 100,91, el PIB passa a un 87,54 l’any 2013.

2. El finançament públic total per càpita del qual s’ha disposat al País Valencià s’ha situat de mitjana durant els anys 2002-2012 a un índex de 79,0 sobre una mitjana de 100 de les comunitats autònomes (Ministeri d’Hisenda i INE).

3. La mitjana de inversió per habitant en el conjunt de l’estat espanyol és de 241 euros, mentre que al País Valencià la xifra baixa fins als 155 euros.

4. Els valencians són els pitjor tractats pel sistema de finançament, amb un resultat del 7% per davall de la mitjana en el període de 2002-2012.

5. Cada any deixen de rebre aproximadament 1000 milions d’euros de l’Estat.

6. A més del baix finançament que el sistema li proporciona, també l’ha col·locat en una situació límit amb dèficits que representen un 25% del pressupost anual.

7. La distància entre comunitats autònomes en despesa per habitant s’eleva als 37 punts en sanitat, 55 en educació, i fins a 87 en protecció social. Les forals que compten amb un major finançament superen en més del 40-50% a les que reben un pressupost inferior, entre les que es troba el País Valencià.

8. La despesa del País Valencià en serveis públics fonamentals és un 8’4% inferior respecte a la mitjana de Comunitats Autònomes. Malgrat que la inversió en aquests serveis representa el 69% del pressupost públic total.

9. La comunitat ocupa el lloc número huit de regions amb les rentes més baixes i registra una tasa de pobresa i exclusió del 31’7% sobre el total de la població, segons el 'Informe sobre exclusió i desenvolupament social en la Comunitat Valenciana' publicat en 2014 per la fundació Foessa.

El País Valenciano se ha visto inmerso durante los últimos cinco años en una crisis económica que acontece a nivel estatal, pero que ha tenido peores consecuencias en este territorio y le sitúa en una de las comunidades más perjudicadas de España. El desacierto a la hora de invertir de manera abusiva en sectores como la construcción y el turismo, poco favorable a la economía a largo plazo, ha contribuido a tejer un sistema productivo frágil e inestable que ha enviado al paro a miles de personas. Tampoco la financiación desde el Gobierno Central ha sido favorable para los valencianos, que no se han visto en igualdad de condiciones con ciudadanos de otros territorios. Sin embargo, ahora su economía crece. Lo hace de manera lenta desde el 2014, después de retroceder de forma acusada durante la crisis, mostrando mejoras en el PIB y la creación de puestos de trabajo.

El PIB del País Valenciano cerraba 2014 con 99.345 millones de euros, un 2'1% más que en el 2013, algo más de dos puntos que significan la primera subida en cinco años y la salida de la recesión. Este aumento viene propiciado por diversos factores que contribuyen a la aceleración de la actividad económica. Entre ellos destacan un ligero aumento de la demanda interna y una presión fiscal menor sobre las empresas. En segundo lugar, ha tenido mucho que ver el crecimiento global de la economía, que ha mejorado sus cifras hasta casi tres puntos. Además, la depreciación del euro y la caída del precio del petróleo han sido favorables a un aumento de la demanda exterior.

El impacto de la crisis en la comunidad estuvo muy relacionado con la especialización sectorial. Repercutió negativamente a la economía valenciana un peso excesivo del sector de la construcción del 12’5% (un punto más que la media nacional) que se derrumbó con la explosión de la burbuja inmobiliaria y el posterior descenso de la vivienda. Ha perdido peso reduciendo su importancia hasta representar solamente el 9% del PIB, según datos de la Cámara de comercio de Valencia.

En el País Valenciano el sector servicios es una pieza clave. Es el que da trabajo al 72% de los empleados y supone casi el 70% del PIB. Pero esta dependencia de actividades como el turismo y la hostelería ha supuesto un problema durante la recesión por el descenso acusado del consumo.

La comunidad representa una cuarta parte de la producción textil y cerámica del estado español, ya que la industria tiene un importante peso del 19% en el PIB valenciano. El sector creció un 3'6% en 2014, según el Índice de Producción Industrial, pese a sufrir la competencia de países subdesarrollados con una producción más barata. Esta competencia también es un problema para la agricultura, que aporta el 2% al PIB y ha ido reduciendo su importancia progresivamente al enfrentarse con los competidores exteriores y con una explotación excesiva del sector terciario.

La mejora del PIB significa una salida de la recesión, pero no supone la recuperación de los niveles que la economía valenciana tenía antes de la crisis. Desde la última vez que las cifras fueron positivas, en 2008, ha descendido más de 9 puntos. El modelo productivo, que menosprecia la inversión en innovación e investigación, ha tenido consecuencias sobre la economía valenciana, que ha experimentado con especial virulencia la destrucción del empleo y el crecimiento del paro.

En el último año el crecimiento del PIB ha provocado una reducción de la cifra de desempleo hasta un 23'5% en el 2014, más de tres puntos de mejora respecto a 2013. El País Valenciano creó 61.800 empleos el año pasado, de modo que al final del año se registraban 1.855.400 ocupados. Un giro positivo en la creación de puestos de trabajo que, no obstante, no puede compararse a las cifras del 14'4% del 2008, ni mucho menos al 8'9% del 2007, cuando aún ni habíamos oído hablar de la recesión. Esta diferencia tan acentuada se explica por la Burbuja Inmobiliaria. La explosión de este fenómeno dejó desempleadas a miles de personas que se dedicaban al sector de la construcción y que no tienen formación, trabajadores que no han podido re-insertarse en el terreno laboral y han pasado a formar parte de una larga lista de parados. Uno de los grupos más afectados son, precisamente, los jóvenes menores de 25 años, algunos de los cuales abandonaron los estudios para trabajar, y ahora representan un 50'2% de los desocupados. En conjunto, la situación laboral actual refleja una mejora en el número de empleos, así como en la creación de empresas, en total 10.499 sociedades mercantiles en 2014, pero su evolución, tal y como ocurre con la del PIB, es lenta.

Lo mismo sucede con la renta per cápita, aunque el dinero del que dispone cada habitante ha mejorado respecto al año anterior, sigue lejos de los niveles pre-crisis y por debajo de la media española. Aún así, es un factor importante que promueve la estimulación de las ventas, y uno de los motivos por el que el consumo privado ha aumentado. Otra de las razones por las que ha crecido es una inflación negativa del -0,1% en el 2014 respecto al año anterior. La tasa anual del Índice de Precios de Consumo (IPC) general en el mes de diciembre del año pasado es del –1,26%, siete

décimas por debajo de la registrada el mes anterior. Y se prevé que los precios sigan bajando en 2015 para subir en el 2016.

Sin embargo, nos encontramos con que los mayores descensos salariales del estado en 2014 se produjeron en el País Valenciano, con un 2'2% de descenso respecto al año 2013. El salario de la comunidad, 1741€ al mes por trabajador, está más de cien euros por debajo del salario medio nacional, 1869€. Al mismo tiempo en el País Valenciano se ha registrado un descenso en los costes laborales por trabajador y mes en el tercer trimestre de 2014. Es el territorio con mayor reducción de los costes hasta un 3,3%, según el Instituto Nacional de Estadística (INE).

Lejos de intentar agilizar el tejido productivo promoviendo el I+D+i para evitar que se repitan situaciones como la posterior a la Burbuja Inmobiliaria, vemos que la inversión en este sector ha descendido progresivamente un 3'5% cada año desde 2009. El endeudamiento excesivo del País Valenciano es una lacra que dificulta la capacidad de costear esta actividad que, por otro lado, es indispensable para alcanzar un sistema de producción estable y rentable a largo plazo.

El gasto de la comunidad creció un 0,3% hasta finales de noviembre del año pasado. No consiguió cumplir sus restricciones fiscales y fue la más perjudicada del estado español en el cierre del 2014, con una deuda de 37.376 millones de euros, el 37’9% de su PIB, según los datos publicados por el Banco de España. Una autonomía tan endeudada como la valenciana se encuentra además con una situación de financiación que no le favorece en absoluto. Mientras que la media de inversión por habitante en el conjunto del estado español es de 241 euros, en el País Valenciano la cifra baja hasta 155 euros. Los valencianos son los peor tratados por el sistema de financiación, con un resultado del 7% por debajo de la media en el periodo entre 2002 y 2012, que se traduce en un total de casi 13.500 millones de euros que ha dejado de recibir del Gobierno Central, según el 'Informe sobre la deuda, déficit y financiación de la Comunidad Valenciana' publicado por el IVIE.

A esto debemos añadir que el País Valenciano ocupa el octavo lugar de comunidades con las rentas más bajas y registra una tasa de pobreza y exclusión del 31,7% sobre el total de la población, según el 'Informe sobre exclusión y desarrollo social en la Comunitat Valenciana' publicado en 2014 por la Fundación Foessa.

Pese a todo, según los datos de la Fundación BBVA, la economía valenciana empieza a crecer, encontrando soporte en la mejora de la demanda interna regional y el dinamismo de las ventas al exterior. BBVA Research prevé un crecimiento de la economía del País Valenciano del 2,7% y 2,6% en 2015 y 2016 respectivamente. Este cambio permitirá la creación de 100 mil puestos de trabajo en el bienio 2015-2016 pero, según explican desde la fundación, los desequilibrios del mercado de trabajo continúan siendo relevantes, y por ello es necesario 'afianzar la sostenibilidad de las cuentas públicas'. La comunidad ha salido de la recesión, pero no de la crisis. La deuda pública, el paro y la exclusión social continúan golpeando duramente el estado de bienestar valenciano y su economía.