S'estreny el setge al voltant d'un dels grups audiovisuals més importants d'Espanya en l'escàndol del pagament de suborns a membres de la FIFA. Després del registre de l'FBI a les instal·lacions del grup Imagina Holding -resultant de la fusió de Mediapro i Globomedia- a Miami el passat 3 de desembre, part de la investigació se centra ara en la implicació d'un dels copropietaris del grup Mediapro a Europa. La investigació inclou un presumpte suborn de 3 milions de dòlars a un vicepresident de la FIFA.

Per parts. Segons afirma la fiscalia de Nova York en l'escrit d'acusació, durant l'any 2012 la sucursal d'Imagina US, Media World, i l'empresa Traffic USA, fins llavors competidores en el mercat de drets de la UNCAF (Unió Centroamericana de Futbol), haurien arribat a un acord per unificar els seus recursos. Això implicaria compartir les despeses i guanys obtinguts amb la compra de drets dels partits de classificació de la copa mundial de la FIFA jugats per les associacions de la CONCACAF (Confederació d'Amèrica del Nord, Centreamèrica i el Carib de Futbol), incloses les de la UNCAF .

El significatiu del cas és que representants de Traffic USA i Media World “van acordar pagar, i van pagar, suborns” a diversos directius i exmembres d'alt rang de la UNCAF i de les seves federacions, segons l'escrit d'acusació. D'aquesta manera haurien aconseguit influir sobre les federacions per obtenir els drets dels partits de classificació de la Copa del Món de la FIFA. El període en què el tribunal del districte Est de Brooklyn, comandat per la jutgessa Carol Bagley Amon, situa els presumptes suborns se situa al voltant de 2012, just quan les dues companyies van decidir unificar els seus recursos.

Entre els executius i consultors que van participar en aquesta trama estarien Roger Huguet, CEO de Media World i responsable del grup Mediapro a Amèrica del Nord, Veneçuela i Colòmbia. També formaria part d'aquesta xarxa el brasiler Fabio Tordin, antic conseller delegat de Traffic acomiadat per Media World. A més, participaria de l'entramat un dels copropietaris del grup Mediapro a Europa del qual la Cort de Districte dels Estats Units encara no ha revelat el nom, i al qual la demanda es refereix com 'Co-conspirator5'.

Al document de la fiscalia nord-americana s'esmenta que al voltant de l'any 2012 'Co-conspirator' va viatjar diverses vegades a Miami i va acceptar en representació de Media World dividir a mitges amb Traffic USA un suborn de 3 milions de dòlars per al vicepresident de la FIFA , Jeffrey Webb. L'objectiu seria obtenir els drets dels partits de classificació de la CFU (Unió de Futbol del Carib) per a la Copa del Món.

Per facilitar el pagament de 1,5 milions de dòlars corresponent a Media World, 'Co-conspirator5' hauria instruït a Roger Huguet perquè un dels empleats de Traffic USA emetés una factura falsa des d'una de les seves consultories a una de les empreses del grup de Mediapro a Espanya. Al voltant de l'any 2013 'Co-conspirator 5' hauria posat en contacte a Roger Huguet amb alguns executius d'aquesta empresa espanyola.

El detall de la factura contindria una feina relacionada amb la Copa d'Or 2013 de la CONCACAF i en el seu correu portaria una còpia dirigida a un alt executiu del grup Mediapro. Segons la fiscalia, per facilitar aquest pagament els conspiradors van usar diversos mètodes de comunicació, inclosos el correu electrònic i les converses telefòniques.

A l'escrit de la fiscalia estan acusades per ara un total de 41 persones, físiques i jurídiques, amb proves de suborns que ascendeixen a més de 200 milions de dòlars. En un comunicat del Departament de Justícia dels Estats Units de 3 de desembre s'afirma que Fabio Tordin va reconèixer el passat 9 de novembre la seva culpabilitat en quatre dels càrrecs, tres d'ells per conspiració de frau electrònic i un per evasió d'impostos.

Poc després, el 17 de novembre, Roger Huguet va admetre la seva culpa en tres dels càrrecs, dos d'ells per conspiració de frau electrònic i un per conspiració de rentat de diners. Cadascun ha acceptat una multa de més de 600.000 dòlars. Després de l'anunci d'aquesta declaració de culpabilitat el Grup Imagina va emetre un comunicat el 4 de desembre informant de la suspensió dels seus càrrecs del conseller delegat i l'executiu de Media World implicats.

En el comunicat del Departament de Justícia dels Estats Units s'indica que la investigació continua oberta fins i tot a escala internacional, amb la implicació entre d'altres de l'Oficina d'Afers Internacionals i de la seu de la Interpol a Washington.

Se estrecha el cerco alrededor de uno de los grupos audiovisuales más importantes de España en el escándalo del pago de sobornos a miembros de la FIFA. Después del registro del FBI en las instalaciones del grupo Imagina -hólding resultante de la fusión de Mediapro y Globomedia- en Miami el pasado 3 de diciembre, parte de la investigación se centra ahora en la implicación de uno de los copropietarios del grupo Mediapro en Europa. La investigación incluye un presunto soborno de 3 millones de dólares a un vicepresidente de la FIFA.

Por partes. Según afirma la fiscalía de Nueva York en el escrito de acusación, durante el año 2012 la sucursal de Imagina US, Media World, y la empresa Traffic USA, hasta entonces competidoras en el mercado de derechos de la UNCAF (Unión Centroamericana de Fútbol), habrían llegado a un acuerdo para unificar sus recursos. Esto implicaría compartir los gastos y ganancias obtenidos con la compra de derechos de los partidos de clasificación de la copa mundial de la FIFA jugados por las asociaciones de la CONCACAF (Confederación de Norteamérica, Centroamérica y el Caribe de Fútbol), incluidas las de la UNCAF.

Lo significativo del caso es que representantes de Traffic USA y Media World “acordaron pagar, y pagaron, sobornos” a varios directivos y exmiembrosde alto rango de la UNCAF y de sus federaciones, según el escrito de acusación. De esta manera habrían conseguido influir sobre las federaciones para obtener los derechos de los partidos de clasificación de la Copa del Mundo de la FIFA. El periodo en el que el tribunal del distrito Este de Brooklyn, comandado por la jueza Carol Bagley Amon, sitúa los presuntos sobornos se sitúa alrededor de 2012, justo cuando ambas compañías decidieron unificar sus recursos.

Entre los ejecutivos y consultores que participaron en esta trama estarían Roger Huguet, CEO de Media World y responsable del grupo Mediapro en América del Norte, Venezuela y Colombia. También formaría parte de esta red el brasileño Fabio Tordin, antiguo Consejero Delegado de Traffic contratado más tarde por Media World. Además, participaría del entramado uno de los copropietarios del grupo Mediapro en Europa del que la Corte de Distrito de Estados Unidos aún no ha revelado el nombre, y al que la demanda se refiere como 'Co-conspirator5'.

En el documento de la fiscalía norteamericana se menciona que alrededor del año 2012 'Co-conspirator5' viajó varias veces a Miami y aceptó en representación de Media World dividir a medias con Traffic USA un soborno de 3 millones de dólares para el vicepresidente de la FIFA, Jeffrey Webb. El objetivo sería obtener los derechos de los partidos de clasificación de la CFU (Unión de Fútbol del Caribe) para la Copa del Mundo.

Para facilitar el pago de 1,5 millones de dólares correspondiente a Media World, 'Co-conspirator5' habría instruido a Roger Huguet para que uno de los empleados de Traffic USA emitiese una factura falsa desde una de sus consultorías a una de las empresas del grupo de Mediapro en España. Alrededor del año 2013 'Co-conspirator 5' habría puesto en contacto a Roger Huguet con algunos ejecutivos de esta empresa española.

El detalle de la factura contendría un trabajo relacionado con la Copa de Oro 2013 de la CONCACAF y en su correo llevaría una copia dirigida a un alto ejecutivo del grupo Mediapro. Según la fiscalía, para facilitar este pago los conspiradores usaron varios métodos de comunicación, incluidos el correo electrónico y las conversaciones telefónicas.

En el escrito de la fiscalía están acusadas por ahora un total de 41 personas, físicas y jurídicas, con pruebas de sobornos que ascienden a más de 200 millones de dólares. En un comunicado del Departamento de Justicia de Estados Unidos de 3 de diciembre se afirma que Fabio Tordin reconoció el pasado 9 de noviembre su culpabilidad en cuatro de los cargos, tres de ellos por conspiración de fraude electrónico y uno por evasión de impuestos.

Poco después, el 17 de noviembre, Roger Huguet admitió su culpa en tres de los cargos, dos de ellos por conspiración de fraude electrónico y uno por conspiración de lavado de dinero. Cada uno ha aceptado una multa de más de 600.000 dólares. Después del anuncio de esta declaración de culpabilidad el Grupo Imagina emitió un comunicado el 4 de diciembre informando de la suspensión de sus cargos del consejero delegado y el ejecutivo de Media World implicados.

En el comunicado del Departamento de Justicia de Estados Unidos se indica que la investigación sigue abierta incluso a escala internacional, con la implicación entre otras de la Oficina de Asuntos Internacionales y de la sede de la INTERPOL en Washington.

Si és correcta la interpretació del Banc d'Espanya, les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un ‘Fons de Titulització’- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal.

Aquest dimarts a les 12:30 L'Alternativa TV acull un debat en directe sobre la titulització i les hipoteques

Una comunicació del Banc d'Espanya pot capgirar els desnonaments: les entitats financeres que hagin 'titulitzat' una hipoteca, deixen de ser les creditores del préstec.

Pot instar una execució hipotecària, un llançament, causant el desnonament i el desallotjament dels ocupants, una entitat financera actuant en nom propi si no és la creditora? De no poder fer-ho, serien nuls els desnonaments que s'hagin dut a terme en aquestes circumstàncies?

El Banc d'Espanya, en resposta a una consulta realitzada per l'advocat Óscar Viera, ha emès una comunicació que assenyala que per al cas que un crèdit o préstec amb cobertura hipotecària hagi estat ‘titulitzat’ -convertir determinats actius, generalment préstecs, en valors negociables al mercat- l'entitat originària o sigui la que va concedir l'operació creditícia, deixa de ser la part creditora del vincle contractual referit: “De conformitat amb la Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d'inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària, la titulació d'un préstec suposa que l'entitat que va concedir-lo deixa de ser la creditora del préstec, encara que conservi per Llei la titularitat registral i segueixi mantenint, llevat de pacte contrari, la seva administració.”

Al “Portal del Client Bancari” de la pàgina web de l'esmentat Banc d'Espanya, referint-se a una sentència (que no s'identifica) es diu que les entitats financeres estan eximides de l'obligació genèrica de comunicar al deutor la cessió del seu préstec a un tercer: “La sentència declara la validesa d'aquestes clàusules ja que no comporten una minva de les garanties del consumidor, en no alterar les condicions pactades per a la concessió del préstec, encara que es produeixi la seva subrogació per part d'una altra entitat com a nova prestamista.”

El que és notable d'aquesta sentència, per al cas que ens ocupa, rau en el reconeixement de l'existència d'una altra entitat com a nova prestamista.

D'ambdues afirmacions del Banc d'Espanya es desprèn que les entitats financeres en ‘titulitzar’ els crèdits hipotecaris deixen de ser part del contracte. En un contracte de préstec on hi ha un creditor i un deutor, quan es produeix la cessió del préstec, segons diu el Banc d'Espanya, l'entitat bancària deixa de ser el creditor hipotecari.

Si és correcta la interpretació del Banc d'Espanya, les entitats financeres en el cas d'haver cedit a un tercer -a un ‘Fons de Titulització’- els drets que tenia sobre un determinat deute, ja no formarien part de la relació contractual i per tant no tindrien res a reclamar a títol personal.

Entenem que en la pràctica, una persona, sigui física o jurídica, no podria impulsar execucions hipotecàries al seu nom en base a crèdits/préstecs dels que hagi venut/cedit els seus drets. Situació agreujada pel fet que el nou creditor o sigui els Fons de Titulació no tenen personalitat jurídica.

Quedaria per dirimir llavors que és el que hauria passat de donar-se el cas que una entitat financera, sense posseir ja els drets crediticis, hagi instat execucions, subhastes i llançaments actuant en nom propi.

Serien nuls aquests procediments? Les subhastes? Els llançaments?

Quines hipoteques i quantes estan 'titulitzades'?

El problema rau en conèixer si un préstec està titulitzat o no. La Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d'inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària, eximeix als Fons d'inscriure els préstecs adquirits al Registre Mercantil: “Ni els fons ni els valors que s'emetin amb càrrec a ells seran objecte d'inscripció al Registre Mercantil”.

Quan es requereix a una entitat financera que demostri que té els drets sobre un préstec, aquesta no sol contestar i atès que el nou creditor va ser eximit de la inscripció al Registre Mercantil, tant en aquest com en el Registre de la Propietat s'exhibeixen com a vigents els drets de l'originador encara que això no sigui cert.

Si un particular es dirigeix a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per conèixer si una hipoteca està 'titulitzada', aquest organisme respon que la competència per respondre aquesta consulta la té el Banc d'Espanya.

Si se li consulta al Banc d’Espanya, respon: “La finalitat d'aquest Departament de Conducta de Mercat i Reclamacions és la d'atendre dubtes i consultes relatives a qüestions d'interès general sobre els drets dels usuaris de serveis financers en matèria de transparència i bones pràctiques bancàries”.

Aquesta resposta tanca el cercle de silenci que plana sobre els préstecs hipotecaris titulitzats. A la pràctica és gairebé impossible conèixer quins crèdits/préstecs estan titulitzats i en conseqüència determinar qui és el legítim posseïdor dels drets, en aquest cas, cedits.

En sentit contrari als principis que diuen defensar, es fa opac tot allò relacionat amb les titulitzacions, extremant al màxim les dificultats per conèixer si l'entitat financera que en un moment donat ha instat una demanda és en realitat o no, la titular dels drets exercits, encara que així consti al Registre Mercantil.

Ara sabem però i aquí rau la singularitat de la informació descrita, que el Banc d'Espanya -sempre segons la comunicació emesa a Óscar Viera i a la informació continguda al web- no reconeix les entitats financeres com a creditores d'un préstec en el cas d'haver cedit els seus drets a un tercer com és un Fons de Titulació.

I a tot això; ¿Quin comportament hauria d'adoptar la Fiscalia? Ja que l'advocat Viera ens assenyala que el delicte d'estafa és el que es consuma quan es realitza un engany suficient per tal d'obtenir una transmissió patrimonial, ¿seria un engany suficient aportar amb la demanda i exhibir al jutge un contracte de préstec en el qual el banc ja no és part? Converteix això al jutge en el subjecte passiu d'un delicte d'estafa processal? Les subhastes i la posterior apropiació dels béns o dels diners obtinguts conformen l'element típic del delicte i resulta la seva consumació?

En conseqüència i en nom de la transparència de la qual fa gala el Govern d'Espanya, hauria ordenar a la CNMV i/o al Banc d'Espanya, que facilitin la necessària informació als prenedors d'un crèdit/préstec hipotecari, perquè puguin procedir a la defensa dels seus legítims drets.

De ser correcta la interpretación del Banco de España, las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un ‘Fondo de Titulización’- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal

Una comunicación del Banco de España puede dar un vuelco a los desahucios: las entidades financieras que hayan ‘titulizado’ una hipoteca, dejan de ser las acreedoras del préstamo.

¿Puede instar una ejecución hipotecaria, un lanzamiento, causando el desahucio y el desalojo de los ocupantes, una entidad financiera actuando en nombre propio si no es la acreedora? De no poder hacerlo, ¿serían nulos los desahucios que se hubieren llevado a cabo en estas circunstancias?

El Banco de España, en respuesta a una consulta realizada por el abogado Óscar Viera, ha emitido una comunicación en donde señala que para el caso de que un crédito o préstamo con cobertura hipotecaria haya sido “’titulizado’ -convertir determinados activos, generalmente préstamos, en valores negociables en el mercado- la entidad originaria o sea la que concedió la operación crediticia, deja de ser la parte acreedora del vínculo contractual referido: ”De conformidad con la Ley 19/1992, sobre régimen de sociedades y fondos de inversión inmobiliaria y sobre fondos de titulización hipotecaria, la titulación de un préstamo supone que la entidad que concedió el mismo deja de ser la acreedora del préstamo, aunque conserve por Ley la titularidad registral y siga manteniendo, salvo pacto en contrario, su administración.“

En el “Portal del Cliente Bancario” de la página web del señalado Banco de España, refiriéndose a una sentencia (que no se identifica) se dice que las entidades financieras están eximidas de la obligación genérica de comunicar al deudor la cesión de su préstamo a un tercero:

“La sentencia declara la validez de esas cláusulas ya que no comportan una merma de las garantías del consumidor, al no alterar las condiciones pactadas para la concesión del préstamo, aunque se produzca la subrogación en el mismo de otra entidad como nueva prestamista.”

Lo notable de esta sentencia, para el caso que nos ocupa, radica en el reconocimiento de la existencia de otra entidad como nueva prestamista.

De ambas afirmaciones del Banco de España se desprende que las entidades financieras al ‘titulizar’ los créditos hipotecarios dejan de ser parte del contrato. En un contrato de préstamo donde hay un acreedor y un deudor, cuando se produce la cesión del préstamo, según dice el Banco de España, la entidad bancaria deja de ser el acreedor hipotecario.

De ser correcta la interpretación del Banco de España, las entidades financieras en el caso de haber cedido a un tercero -a un ‘Fondo de Titulización’- los derechos que tenía sobre una determinada deuda, ya no formarían parte de la relación contractual y por lo tanto no tendrían nada que reclamar a título personal.

Entendemos que en la práctica, una persona, sea física o jurídica, no podría impulsar ejecuciones hipotecarias a su nombre en base a créditos/préstamos de los que hubiera vendido/cedido sus derechos. Situación agravada por el hecho que el nuevo acreedor o sea los Fondos de Titulación carecen de personalidad jurídica.

Quedaría por dirimir entonces que es lo que habría sucedido de darse el caso de que una entidad financiera, sin poseer ya los derechos crediticios, haya instado ejecuciones, subastas y lanzamientos actuando en nombre propio.

¿Serían nulos estos procedimientos? ¿Las subastas? ¿Los lanzamientos?

¿Qué hipotecas y cuantas están ‘titulizadas’?

El problema radica en conocer si un préstamo está titulizado o no. La Ley 19/1992, sobre régimen de sociedades y fondos de inversión inmobiliaria y sobre fondos de titulización hipotecaria, exime a los Fondos de inscribir los préstamos adquiridos en el Registro Mercantil: “Ni los Fondos ni los valores que se emitan con cargo a ellos serán objeto de inscripción en el Registro Mercantil”.

Cuando se requiere a una entidad financiera que demuestre que tiene los derechos sobre un préstamo, ésta no suele contestar y dado que el nuevo acreedor fue eximido de la inscripción en el Registro Mercantil, tanto en éste como en el Registro de la Propiedad se exhiben como vigentes los derechos del originador aunque ello no sea cierto.

Si un particular se dirige a la Comisión Nacional del Mercado de Valores para conocer si una hipoteca está ‘titulizada’, este organismo responde que la competencia para responder esa consulta la tiene el Banco de España.

Si se le consulta al Banco de España, responde: “La finalidad de este Departamento de Conducta de Mercado y Reclamaciones es la de atender dudas y consultas relativas a cuestiones de interés general sobre los derechos de los usuarios de servicios financieros en materia de transparencia y buenas prácticas bancarias”.

Dicha respuesta cierra el círculo de silencio que se cierne sobre los préstamos hipotecarios titulizados. En la práctica es casi imposible conocer que créditos/préstamos están titulizados y en consecuencia determinar quién es el legítimo poseedor de los derechos, en su caso, cedidos.

En sentido contrario a los principios que se dicen defender, se opaca todo lo relacionado con las titulizaciones, llevando a un extremo máximo las dificultades para conocer si la entidad financiera que en un momento dado ha instado una demanda es en realidad o no, la titular de los derechos ejercidos, aunque así conste en el Registro Mercantil.

Ahora sabemos sin embargo y aquí radica la singularidad de la información descrita, que el Banco de España – siempre según la comunicación emitida a Óscar Viera y a la información contenida en el web – no reconoce a las entidades financieras como acreedoras de un préstamo en el caso de haber cedido sus derechos a un tercero como es un Fondo de Titulación.

Y a todo esto; ¿qué comportamiento debería adoptar la Fiscalía? Ya que el abogado Viera nos señala que el delito de estafa es el que se consuma cuando se realiza un engaño suficiente con el fin de obtener una transmisión patrimonial, ¿sería un engaño suficiente aportar con la demanda y exhibirle al Juez un contrato de préstamo en el cual el banco ya no es parte? ¿Convierte ello al Juez en el sujeto pasivo de un delito de estafa procesal? ¿Las subastas y la posterior apropiación de los bienes o del dinero obtenido conforman el elemento típico del delito y resulta la consumación del mismo?

En consecuencia y en aras a la transparencia de que hace gala el Gobierno de España, debería ordenarse a la CNMV y/o al Banco de España, que faciliten la necesaria información a los tomadores de un crédito/préstamo hipotecario, para que puedan proceder a la defensa de sus legítimos derechos.