De la plataforma Castor als damnificats contenidors d'un dia de vaga general. Dels peatges a l'ombra als rescats a la banca. De les privatitzacions per a amics a les traves per al desenvolupament de les energies renovables. El punt negatiu de l'Estat espanyol és, paradoxalment, també el positiu: és tant descarat que certifica obertament al servei de quina classe està.

De Fukushima al postmodernisme, fa anys que no corren bons temps per a les anàlisis dites clàssiques o de vella política. Sembla que les classes s'haurien esfumat de forma líquida en un món digital. Ja no som res en col·lectiu, sinó individualitats. És igual que seguim compartint -i cada cop amb més gent- conseqüències i patiments de les polítiques que ens fan contra nosaltres, les treballadores -amb o sense contracte, amb o sense remuneració, amb o sense papers, amb o sense feina-. Busquen individualitzar-nos perquè busquen aïllar-nos, no volen que construïm aquest nosaltres.

Però mentrestant, ells sí que tenen clar qui són, perquè són i què comparteixen. Són els qui maneguen l'economia des de grans grups econòmics, lobbies de poder i partits polítics obedients. Hi són perquè malden per mantenir el seu poder i la seva influència per seguir augmentant beneficis en una espiral sense sentit i sense escrúpols a costa de les nostres vides i la del planeta. I comparteixen un mecanisme al seu servei que disfressen de neutral per poder fer la seva feina de forma més eficaç: l'Estat capitalista.

Potser perquè és vella política o massa clàssica, però el cert és que la teoria de l'Estat fa temps que ha quedat arraconada en moltes anàlisis. De fet, potser ja hi ha molta gent a qui ni li sona. Tot amb tot, la teoria de l'Estat ajuda a entendre, especialment, les accions econòmiques i polítiques dutes a terme els darrers anys. Com pot ser que en anys de crisi oficialment declarada i d'especial penúria econòmica per a les classes populars, l'Estat no faci res per millorar les seves condicions de vida i sí, en canvi, per salvar grans empreses de la crisi? Doncs perquè és la seva funció, és al seu servei. Diuen que si ajuda grans empreses capitalistes, rescata entitats bancàries capitalistes i fa polítiques per grans multinacionals capitalistes, ves que no sigui capitalista. Així és l'Estat i per a això hi és. I també els seus òrgans i institucions dependents.

És així com s'explica que la plataforma Castor sigui, potser, la més gran estafa prevista i planificada a l'Estat espanyol, i amb diürnitat i fatxenderia. Milers de milions d'euros públics per pagar un nyap privat. Legislacions que frenen la producció d'energia renovable -estan folls, aquests romans!- mentre permeten que el preu dels subministraments bàsics pugin any rere any. Clar, són empreses que van regalar als seus amics en privatitzar-les. I mentre regalaven empreses rentables des del punt de vista capitalista, es dediquen a rescatar empreses privades fallides. Transferència de rendes de baix cap a dalt, socialitzen pèrdues mentre privatitzen guanys.

Que els mitjans no diguin res sinó que col·laborin en aquesta mena de condescendència vers els estafadors, que arriba a vegades a l'omertà, només s'explica perquè els mitjans són, també, eines al servei dels que controlen l'Estat. És aquest Estat contra el benestar el mateix que criminalitza la protesta i la dissidència fins a límits insospitats: si algú trenca mobiliari urbà o pinta els vidres d'un banc que desnona famílies hipotecades fins a la misèria, és acusada de criminal. I el cúmul del cinisme: que hi hagi empreses que s'enriqueixen i estafen arran d'una vaga general. Pecata minuta, igualment, si es confirma el frau de milions d'euros per les tones de residus recollides inventades.

El pròxim cop que els mitjans parlin de contenidors cremats, penseu que això només són els dits que assenyalen la lluna. Podran amagar més o menys dits, però de lluna només n'hi ha una. I la seguirem assenyalant mentre duri la fosca nit del capitalisme: si no podem pagar la llum, d'alguna manera haurem d'il·luminar els carrers.

Que la crisi la paguin els rics. Us en recordeu? Aquest era el lema que vam començar a fer sonar pels volts del 2007, quan els rics, a través dels mitjans de comunicació massius, van decretar que estàvem tothom en crisi. Els rics eren -són- les empreses que havien vist reduïts els seus beneficis, tot i no entrar en pèrdues. La reducció de beneficis venia donada per una qüestió del propi funcionament capitalista: les treballadores sí que feia temps que havíem vist reduïda la nostra capacitat adquisitiva, no podíem ni comprar el que produíem. Crisi de sobreproducció i/o subconsum.

Amb l'excusa de la crisi estesa arreu, les retallades, externalitzacions i privatitzacions tenien un dogma com a escut: era culpa de la crisi. Com una mena d'hecatombe bíblica i inevitable, contra la crisi no s'hi podia argumentar. Així doncs, mentre no s'acabés la crisi, és a dir, mentre les empreses no recuperessin els seus nivells de beneficis, no teníem dret a protestar, a reclamar, a reivindicar. Havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Les mesures que es van aplicar -receptes pròpies de l'Estat espanyol o els governs autonòmics de torn, o bé seguint dictats de la Unió Europea-, però, distarien molt de voler recuperar res per a les treballadores però sí, en canvi, per a les empreses. Una mena de TINA del segle XXI.

Fet i fet, el 2014, el Llibre Roig dels Països Catalans constatava que el salari mínim havia passat dels 424,8 € l'any 2000 als 645,3 € el 2014. El mateix llibre destaca com desequilibri fiscal i frau fiscal són dues cares de la mateixa moneda: a les comunitats autònomes dels Països Catalans sota domini espanyol, el frau fiscal sumava 26.400 M€, mentre que l'espoli fiscal era de 31.400 M€. Mentrestant, entre 2002 i 2012, l'IPC pujava un 32,1% arreu dels Països Catalans; l'alimentació ho feia un 36,8%; l'habitatge, la llum, el gas i l'aigua, un 63,8%; els medicaments i salut s'apujaven un 18,5%; el transport, un 51,5%; la roba i el calçat s'encarien un 20,3%; i l'educació, un 65,6%.

Deu anys després, l'economia estatal espanyola ha recuperat el nivell previ a la crisi i fins i tot l'ha superat lleugerament. La massa salarial, emperò, es manté entre un 6% i un 8% per sota d'aquell nivell. La mà negra que tot ho regula s'ha passat de rosca: els rics cada cop més rics, els pobres, cada cop més pobres. Segons el Llibre Roig, la variació de la desigualtat de rendes entre 2007-2011 va augmentar un 28,3% als Països Catalans al sud de l'Albera i d'un 17,9% a la Catalunya Nord. Aquesta desigualtat té un altre capítol dins mateix de la classe treballadora: les dones perceben entre un 26% i un 17% menys que els homes, segons la part del país, per fer la mateixa feina. I a això, a més, cal sumar-hi la jornada laboral no remunerada a la llar, una jornada cada vegada de més hores, ja que assumeixen totes les tasques de cura i reproducció de la força de treball que l'administració ha deixat d'assumir perquè han retallat els serveis públics o els han privatitzat.

El més sorprenent, però, és que aquesta despossessió constant, legal, justificada i organitzada passa prou desapercebuda entre les classes populars que en patim el saqueig cada dia. Així com els casos de corrupció aixequen certa polseguera, semblaria com si el robatori de drets, béns, serveis i salaris no generés tant de rebuig. La reducció directa o indirecta del poder adquisitiu és una agressió constant a l'autonomia de les classes populars, a la nostra sobirania i a la nostra capacitat de decisió.

I això és el que està en joc, en definitiva, quan parlem de construir un país, ja sigui un País Valencià o uns Països Catalans. O quan parlem de construir sobiranies i posar la vida al centre. Diem que la corrupció no és una poma podrida, sinó tot el cistell. Encara més, la corrupció no és res més que l'excés d'un robatori i espoli legals que atempten contra els drets de les persones treballadores només perquè empresaris i amics polítics, corruptes o no, segueixin vivint de luxe. “No patirem vides de  misèria per mantenir el seu luxe”, diu l'1 de maig anticapitalista de Barcelona. La confrontació antagònica és ineludible si volem viure amb un mínim de dignitat: ho direm a Castelló i València el 29 i a Barcelona i arreu dels Països Catalans el dia 1. I cada dia: o ens impliquem totes per millorar les nostres condicions materials de vida, o ens esperen anys de precarietat i misèria.

Segurament, poc més tenen a veure Abertis i Arran que el fet que els seus noms comencin per la lletra A. Fet i fet, podríem dir que són antagòniques en essència i condemnades a enfrontar-se. Fa prop d'un mes vam saber que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid dictaminava que l'Estat ha de pagar-li 1.500 milions d'euros –sí, sí, 1.500M€– a Abertis en concepte de pèrdua d'usuaris a l'autopista entre Girona i Tarragona des del 2006 fins ara. A ningú se li escapa que un any després es decretava l'inici oficial de la crisi, una crisi que les classes populars i treballadores ja feia temps que patíem. La baixada d'usuàries de l'AP-7, doncs, és fàcilment atribuïble a una davallada en els ingressos de la població principatina, en concret, i catalana, en general.

Però, ai las, resulta que mentre les treballadores perdem drets i patim reformes antisocials i retallades que ataquen directament les nostres condicions de vida amb l'excusa de la crisi, una empresa com Abertis no hi pot perdre: els seus guanys són intocables. O millor dir “la seva previsió de guanys”. Perquè una de les lògiques il·lògiques del capitalisme és el creixement exponencial del benefici de les empreses. De totes. Sempre. Com? Doncs com estem veient ara: a costa de la reducció dels nostres salaris, de la retallada dels nostres drets via Estat del benestar o, directament, mitjançant l'espoli legal.

De fet, d'espoli legal ja en patim diàriament aquelles que treballem de forma remunerada: allò que se'n diu plusvàlua. A més, les dones treballadores que també realitzen la immensa majoria del treball reproductiu, el treball socialment necessari perquè la classe treballadora estigui en condicions de ser espoliada de nou l'endemà, no reben sovint ni les gràcies ni el reconeixement per fer-ho: és el que té que visquem en una societat capitalista patriarcal, on les violències masclistes esdevenen quotidianes i sovint invisibles.

Ara, el mateix Estat que desmantella la sanitat i l'educació perquè no hi ha diners, sentencia que cal pagar a una empresa els beneficis que no ha assolit segons –subratllo: no han tingut pas pèrdues!–. Ara, el mateix Estat que rescata bancs amb diners públics, sentencia que cal pagar milions a una empresa. Ara, el mateix Estat que allarga –cada vegada més precària– vida laboral i vol retallar les pensions, sentencia que cal reparar a una empresa. Espanya ens roba, sí, però no per la seva condició nacional, sinó perquè és la traducció jurídica del capitalisme patriarcal a una part dels Països Catalans. L'Estat espanyol és una maquinària legal al servei de les grans empreses i el capital internacional que espolia les classes treballadores, sobreexplotant les dones i oprimint les nacions sotmeses al seu jou per aconseguir-ho.

És en aquest sentit que l'Estat espanyol és la negació de tota sobirania per a les classes populars i treballadores i les nacions oprimides. És en aquest sentit que, immerses com estem en un moment d'aprovació de tractats transnacionals com el CETA, entre la UE i el Canadà, i l'amenaça encara latent del TTIP entre la UE i els EEUU, o d'altres similars, que les empreses aconsegueixen tenir més drets que les treballadores i que els pobles: som la fruita a esprémer; som, juntament amb el territori, la font de tota riquesa extraïble, i com a tal legislen, contra nosaltres. L'autodeterminació a través de la desobediència popular s'esdevé l'únic mecanisme que permeti construir un futur no alternatiu sinó antagònic al present de misèria a què ens condemnen.

I a tot això, què hi pinta Arran? Amb l'acció de l'altre dia, va posar al descobert que el rei va nu. En aquest cas, el rei és el procés sobiranista i va vestit de legalitat espanyola: espoliat de sobirania, sense drets per a les classes populars ni autodeterminació que pugui exercir-los. La voluntat de fer un 'trasllat de legalitats' sense tocar cap privilegi és una quimera. Que la direcció actual del procés no vol trencar cap plat ja ho sabíem i ho vam veure ratificat: encara perdrien el control de la seva part del pastís. La independència per canviar-ho tot és l'únic camí: volem ser com na Rosa Parks, no com l'Oncle Tom. No volem demanar permís per ser lliures ni perdó per ser-ho, volem exercir-ne.

“Si no et donen, pren”, cantava l'Ovidi. Conscientment o inconscient, el d'Alcoi resumia de forma directa i simple una de les tesis de Marx sobre Feuerbach: la de l'acció necessària per transformar la realitat. No hi ha realitat abstracta, objectiva i immutable, aliena a l'acció humana, ans al contrari: tot allò que ens envolta és causa i conseqüència de les nostres accions. Com a éssers socials, formem part d'aquestes condicions en què vivim, a les quals contribuïm a reproduir o, també, a canviar. Perquè sí, per molt difícil que sigui, podem fer-ho: podem canviar les condicions socials en què vivim.

“Si no et donen, pren”, ha estat també el leitmotiv a l'hora d'ocupar cases, edificis i habitatges perquè gent sense casa pogués tenir un sostre o per desenvolupar-hi tot tipus d'activitats socials. Amb ell, a més, recuperaven el valor d'ús de l'habitatge -viure-hi- contra el potencial valor de canvi -especulació-. “Si no et donen, pren”, ha estat surant, també, en la lluita que va iniciar la Naty i que ha acabat fent eclosió en la PAICAM. A l'AMPA Mar Nova de Premià de Mar van decidir prendre, ocupant els serveis territorials d'educació per evitar el tancament de l'escola: i van guanyar.

Entremig, desenes i centenars d'accions individuals i col·lectives per poder recuperar els nostres drets, robats, espoliats i sacrificats a l'altar del Déu mercat, el seu dogma del dèficit zero i els seus profetes, els retalladors neoliberals. Accions individuals reeixides per fer front a uns subministraments bàsics imprescindibles que impliquen punxar la llum. Accions col·lectives perdudes com algunes lluites per evitar el tancament dels CAP i les urgències. Accions col·lectives que lluiten per evitar el robatori de les pensions. I tantes altres que podríem anomenar. Sigui com sigui, totes deixen un pòsit comú: volem ser protagonistes de les nostres vides i d'allò que ens afecta, tenim dret a una vida digne i l'exercirem encara que sigui de forma il·legal perquè ens estem enfrontant a lleis injustes.

I si no ens donen, és perquè hi ha algú que ens treu: legislacions fetes al dictat de les grans empreses, legislacions públiques que només responen als beneficis privats. Governs, del color que sigui, que posen l'Estat al servei de l'espoli constant de la classe treballadora i les classes populars. Estats que perden tota sobirania política i econòmica en pro de les grans corporacions, les mateixes que ens apugen el preu de la llum, que ens cobren preus desorbitats per la nostra salut, que ens fan fora de casa perquè amb el baix sou que ens paguen altres empreses privades no podem pagar el lloguer o la hipoteca.

Per a totes aquestes empreses, els turistes són molt més rendibles, però això és pa per avui i fam per demà: l'Estat i les seves administracions renuncien a la sobirania productiva i econòmica en fer una aposta absoluta per turisme. El dia que descobreixin que la sorra de les platges i el sol no es mengen, i que els aliments no vindran amb el següent avió de temporada d'estiu, se n'adonaran del cost de malvendre la sobirania productiva i econòmica i renunciar a controlar-ne els sectors estratègics. Literalment, estem venudes.

Les polítiques de la Unió Europea, sigui amb el CETA o amb el TTIP, seguint les consignes del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial van en aquesta línia: aprofundiment del poder descontrolat de les multinacionals i cada vegada menys sobirania estatal. Això, en la pràctica, es tradueix en menys drets i menys capacitat de decisió de la classe treballadora i les classes populars. L'autodeterminació d'un poble ha de transitar, per força, cap a la recuperació del poder estatal entès com a garant que blindi totes les conquestes i lluites pels nostres drets en defensa d'una vida digna. Sense fer front a la Unió Europea i les seves polítiques no hi haurà sobirania que valgui, perquè no hi haurà sobirania per poder exercir.

La lluita ens dóna el que el poder ens pren, cantem actualitzant Ovidi. Marx en estat pur, vaja.

“Si no te dan, toma”, cantaba Ovidi. Consciente o inconscientemente, el de Alcoi resumía de forma directa y simple una de las tesis de Marx sobre Feuerbach: la de la acción necesaria para transformar la realidad. No hay realidad abstracta, objetiva e inmutable, ajena a la acción humana, al contrario: todo lo que nos rodea es causa y consecuencia de nuestras acciones. Como seres sociales, formamos parte de estas condiciones en que vivimos, a las que contribuimos a reproducir o, también, a cambiar. Porque sí, por muy difícil que sea, podemos hacerlo: podemos cambiar las condiciones sociales en que vivimos.

“Si no te dan, toma”, ha sido también el leitmotiv a la hora de ocupar casas, edificios y viviendas para que gente sin casa pudiera tener un techo o para desarrollar todo tipo de actividades sociales. Con él, además, recuperaban el valor de uso de la vivienda -vivir en ella- contra el potencial valor de cambio -especulación–. “Si no te dan, toma”, ha ido flotando, también, en la lucha que inició Naty y que ha acabado eclosionando en la PAICAM. En el AMPA Mar Nova de Premià de Mar decidieron tomar, ocupando los servicios territoriales de educación para evitar el cierre de la escuela: y ganaron.

En medio, decenas y cientos de acciones individuales y colectivas para poder recuperar nuestros derechos, robados, expoliados y sacrificados en el altar del Dios, su dogma del déficit cero y sus profetas, los recortadores neoliberales. Acciones individuales exitosas para hacer frente a unos suministros básicos imprescindibles que implican pinchar la luz. Acciones colectivas perdidas como algunas luchas para evitar el cierre de los CAP y las urgencias. Acciones colectivas que luchan para evitar el robo de las pensiones. Y tantas otras que podríamos nombrar. Sea como sea, todas dejan un poso común: queremos ser protagonistas de nuestras vidas y de lo que nos afecta, tenemos derecho a una vida digna y la ejerceremos aunque sea de forma ilegal, porque nos estamos enfrentando a leyes injustas.

Y si no nos dan, es porque hay alguien que nos quita: legislaciones hechas al dictado de las grandes empresas, legislaciones públicas que sólo responden a los beneficios privados. Gobiernos, del color que sea, que ponen el Estado al servicio del expolio constante de la clase trabajadora y las clases populares. Estados que pierden toda soberanía política y económica en pro de las grandes corporaciones, las mismas que nos suben el precio de la luz, que nos cobran precios desorbitados por nuestra salud, que echan de casa porque con el bajo sueldo que nos pagan otras empresas privadas no podemos pagar el alquiler o la hipoteca.

Para todas estas empresas, los turistas son mucho más rentables, pero eso es pan para hoy y hambre para mañana: el Estado y sus administraciones renuncian a la soberanía productiva y económica en hacer una apuesta absoluta por turismo. El día que descubran que la arena de las playas y el sol no se comen, y que los alimentos no vendrán con el siguiente avión de temporada de verano, se darán cuenta del coste de malvender la soberanía productiva y económica y de renunciar a controlar los sectores estratégicos. Literalmente, estamos vendidas.

Las políticas de la Unión Europea, sea con el CETA o con el TTIP, siguiendo las consignas del Fondo Monetario Internacional y del Banco Mundial, van en esta línea: profundización del poder descontrolado de las multinacionales y cada vez menos soberanía estatal. Esto, en la práctica, se traduce en menos derechos y menos capacidad de decisión de la clase trabajadora y las clases populares. La autodeterminación de un pueblo debe transitar, por fuerza, hacia la recuperación del poder estatal, entendido como garante que blinde todas las conquistas y luchas por nuestros derechos en defensa de una vida digna. Sin hacer frente a la Unión Europea y sus políticas no habrá soberanía que valga, porque no habrá soberanía para poder ejercer.

La lucha nos da lo que el poder nos quita, cantamos actualizando Ovidi. Marx en estado puro, vaya.

La mà que regula el mercat és la mateixa que crema la casa i mata una dona que no podia pagar la llum

Arran del programa de TV3 'Jo pregunto', molts processistes i tertulians del règim van posar el crit al cel: “d'on havia sortit tota aquesta gent?! Tot s'ho inventen! Només volen atacar el MHP i el Procés!”. I és que la realitat fot unes hòsties que costen d'assumir i de pair: parlava gent només del Principat, però és una realitat estesa arreu dels Països Catalans. El país no va bé, la realitat és dura per a les classes treballadores i populars. I jo em pregunto: us sorprèn? Què, exactament?

Només en els darrers cinc anys, les classes populars hem perdut entre el 6'2% i el 9% del poder adquisitiu, segons territori autonòmic als Països Catalans. La diferència entre salaris a la baixa i preus de productes a l'alça ens surt a pagar, cada cop més; i a les dones treballadores, encara més, per culpa de l'esquerda salarial. Apareix la pobresa assalariada, gent que tot i tenir un sou no surt de la pobresa; i això afecta majoritàriament a professions feminitzades. Al camp, mentre els preus dels aliments s'encarien, la renda agrària ha caigut el 39%. Qui s'ha emportat aquests beneficis? Intermediaris, multinacionals i d'altres xuclasangs.

Tot això, en plena crisi. Això, a la pràctica, vol dir que la vida ens resulta més cara. Viure ens costa més; viure ens pot costar la vida. I en paral·lel a la disminució per poder adquirir béns sovint indispensables per a viure, els serveis que fins fa un temps prestava l'Estat del benestar -amb els nostres impostos, no ho oblidem-, cada cop són menys. De fet, en són menys i pitjors. I és que les retallades són conseqüències directes en l'empitjorament de les nostres condicions materials, de les nostres vides.

Ens costa més la sanitat, que és la cura de la nostra salut. D'una banda, les treballadores de la sanitat pública veuen empitjorades les seves condicions laborals. De l'altra, les usuàries ens veiem obligades a triar entre un servei cada cop pitjor, l'endeutament amb les mútues privades -afavorides per l'actual sistema públic- o, directament, i per esgotament, la renúncia a la nostra salut.

Les portes giratòries no només són persones que ara treballen al sector públic o ara al privat, és que els governants públics actuïn en pro d'empreses privades. I mentrestant, llits tancats, menys treballadores en plantilla, serveis d'atenció primària tancats, CAP's tancats, urgències tancades que, sí, han provocat morts: tenim morts que abans eren impensables. 'Retallar la sanitat mata', que dèiem fa temps. Que les poques urgències obertes estiguin col·lapsades no hauria de sorprendre ningú i sí indignar tothom: és una conseqüència directa d'aquestes polítiques. Com també ho és que això afecta molt més les dones treballadores, sobre qui majoritàriament recau la feina de cures.

Barcelona perd població. De la bombolla immobiliària a la bombolla del lloguer. Substitució de veïnes per turistes. Encariment dels pisos i expulsió cap a les corones metropolitanes i més enllà. El turisme té cares fosques i qui les paga som les residents i, de nou, les dones treballadores: la precarietat i explotació desmesurades del sector turístic s'esdevenen més en les professions feminitzades. El vergonyós decret del Govern espanyol sobre les clàusules terra reforça el principal subjecte de la seva política econòmica: la banca sempre hi guanya.

Una banca que, com les companyies energètiques, controla el seu propi mercat i hi subordina l'acció legislativa. Bloqueig del desenvolupament de les energies renovables mentre el preu del gas i la llum que no para de pujar quan més es necessiten per viure de forma mínimament digne. La mà que regula el mercat és la mateixa que crema la casa i mata una dona que no podia pagar la llum.

L'acció privada es fa a costa de les nostres vides. I això, que també els darrers cinc anys i segons el CEO, la percepció que la gestió privada és millor que la pública ha passat del 31,4% al 24%, mentre que la percepció que és pitjor ha augmentat del 19,4% al 28,8%. I encara una altra realitat: els discursos o accions edulcorades i socialdemòcrates d'alguns governs topen amb el poder real, l'econòmic. Què, sinó les polítiques del deute imposades per la UE, fan que, per exemple, la canalla estigui dies i setmanes sense professorat substitut perquè no es vol ampliar plantilla?

Sí, tertulians del règim: les classes populars veiem les nostres condicions de vida cada cop més empitjorades. I jo em pregunto: a qui món viuen? O més ben dit: amb quines condicions viuen?

El monocultivo turístico pone la isla en venta y ofrece un todo incluido a turistas que ni conocen ni saben qué se cuece en Mallorca

Playa, sol, sobrasada, ensaimadas, alemanes borrachos en las arenas, ingleses borrachos en las discotecas y extranjeros, en general, borrachos también, ayudando a mejorar la especie haciendo balconing. Seguramente, esta es la imagen que mucha gente tiene –y se construye– de Mallorca. Pero de ahí a Tomeu Penya con su sombrero, existe Mallorca, es decir, la población y la tierra mallorquina.

La población y el territorio mallorquín existen y son a pesar de todo esto: sobreviven. Pero no con la alegría del turista europeo, el único ser viviente a partir del cual parece que quieran construir la isla. De hecho, la existencia y preeminencia del modelo turístico europeo va directamente en contra de la existencia de la isla, de Mallorca, de su territorio y de su población. En Mallorca, la crisis capitalista llega por tierra, mar y aire. Del desdoblamiento de carreteras, las nuevas autovías y autopistas que destrozan el territorio, a la precariedad, la temporalidad y la incertidumbre a la que se ve abocada la clase trabajadora. Y todo, pasando por la doble jornada laboral que sufren las mujeres trabajadoras, en especial las jóvenes.

El nuevo pacto de progreso ha permitido una tregua temporal en las agresiones contra el catalán; la lengua común de la isla y del conjunto de los Países Catalanes ha sido diana del españolismo del PP y sus acólitos. Cualquier señal de catalanidad era atacada ferozmente.

El cambio institucional, sin embargo, no es más que eso: un cambio institucional. Cambio, que no quiere decir nada más que diferente. Y institucional, que quiere decir que no llega a las raíces... ni se acerca. El maquillaje cosmético de una socialdemocracia que no se atreve a tocar el fundamento de todo ello, el turismo, y los poderes que lo sustentan. O mejor dicho, los poderes que ejercen gracias al turismo.

Con todo, pero, como decía el poeta, el rumor persiste. Un rumor que se vuelve tormenta, como la huelga indefinida de la Asamblea de Docentes de las Islas. Un rumor que se vuelve gota malaya, como la insistencia de la izquierda independentista en la reivindicación de la Diada para el 31 de diciembre, que finalmente ha alcanzado el reconocimiento institucional.

Un rumor que es mancha de aceite cuando se extienden las campañas de la izquierda independentista, como la de desobedecer, o, cuando se celebra el Encuentro de Casales y Ateneos de los Países Catalanes, en Felanitx, con el Ateneo popular El Tort mirando de reojo desde Manacor. O cuando ahora, más recientemente, la campaña Mujeres y crisis, de Endavant, llega a gran parte de la isla, mientras el movimiento feminista coge la primera línea de lucha para apoyar a las Feministas encausadsa de Palma en la denuncia de todas las violencias estructurales del sistema patriarco-capitalista. Poco a poco, paso a paso, codo a codo, construyendo movimiento popular siguiendo aquel lema tanto acertado de las Maulets de la isla: las raíces no nacen del cemento.

El monocultivo turístico pone la isla en venta y ofrece un todo incluido a turistas que ni conocen ni saben qué se cuece en Mallorca: ni cuál es nuestra lengua ni cuáles son nuestras condiciones de vida. El turismo, depredador en esencia, deja una tierra herida para quien la vive, una tierra que es sólo motivo de explotación –en todos los sentidos de la palabra– para quien quiere vivir de ella o para quien sólo pasa por allí. Y así como la mayoría de turistas vienen de Europa, también lo hacen las políticas que nos imponen y que las fuerzas políticas siguen aplicando, sean del cambio o de las de siempre.

Con todo, el ejercicio de la autodeterminación para recuperar soberanías al conjunto de los Países Catalanes ocurre como la única vía para la supervivencia, también, de Mallorca, tanto de la isla como de su población. Soberanías económica y alimentaria para no depender del turismo para producir ni para tener ingresos para adquirir los mínimos de subsistencia. Soberanía cultural y educativa para vivir plenamente en catalán. Soberanía productiva para tener unas condiciones laborales dignas. Soberanía reproductiva para poner en el centro el trabajo socialmente necesario y el derecho al propio cuerpo.

Vamos, todo lo que reclamamos todos los Países Catalanes; y es que no sólo nos unen la lengua y la corrupción, también un futuro común. Y tú, ¿qué dices que harás, en Mallorca? ¿De vacaciones?

El monocultiu turístic posa l'illa en venda i ofereix un tot inclòs a turistes que ni coneixen ni saben què s'hi cou, a Mallorca

Platja, sol, sobrassada, ensaïmades, alemanys borratxos a les sorres, anglesos borratxos a les discoteques i estrangers, en general, borratxos també, ajudant a millor l'espècie tot fent balconing. Segurament, aquesta és la imatge que molta gent té -i es construeix- de Mallorca. Però entre això i en Tomeu Penya amb el seu capell, existeix Mallorca, és a dir, la població i la terra mallorquina.

La població i el territori mallorquí existeixen i són malgrat tot això: hi sobreviuen. Però no pas amb l'alegria del turista europeu, l'únic ésser vivent a partir del qual sembla que vulguin construir l'illa. De fet, l'existència i preeminència del model turista europeu va directament en contra de l'existència de l'illa, de Mallorca, del seu territori i de la seva població. A Mallorca, la crisi capitalista hi arriba per terra, mar i aire. Del desdoblament de carreteres, les noves autovies i autopistes que destrossen el territori, a la precarietat, la temporalitat i la incertesa a què es veu abocada la classe treballadora. I tot, passant per la doble jornada laboral que pateixen les dones treballadores, en especial les joves.

El nou pacte de progrés ha permès una treva temporal en les agressions contra el català; la llengua comuna de l'illa i del conjunt dels Països Catalans ha estat diana de l'espanyolisme del PP i els seus acòlits. Qualsevol senyal de catalanitat era atacada ferotgement. El canvi institucional, emperò, no és res més que això: un canvi institucional. Canvi, que no vol dir res més que diferent. I institucional, que vol dir que no arriba a les arrels... ni s'hi acosta. El maquillatge cosmètic d'una socialdemocràcia que no s'atreveix a tocar el fonament de tot plegat, el turisme, i els poders que el sustenten. O millor dit, els poders que exerceixen gràcies al turisme.

Amb tot, però, com deia el poeta, la remor persisteix. Una remor que es torna tempesta, com la vaga indefinida de l'Assemblea de Docents de les Illes. Una remor que es torna gota malaia, com la insistència de l'esquerra independentista en la reivindicació de la Diada per al 31 de desembre, que finalment ha assolit el reconeixement institucional.

Una remor que és taca d'oli quan s'hi estenen les campanyes de l'esquerra independentista, com la de Desobeïm, o, quan s'hi celebra la Trobada de Casals i Ateneus dels Països Catalans, a Felanitx, amb l'Ateneu Popular Lo Tort mirant de reüll des de Manacor. O quan ara, més recentment, la campanya Dones i crisi, d'Endavant, arriba a gran part de l'illa, mentre el moviment feminista agafa la primera línia de lluita per fer costat a les Feministes Encausades de Palma en la denúncia de totes les violències estructurals del sistema patriarco-capitalista. Poc a poc, pas a pas, colze a colze, construint moviment popular seguint aquell lema tant encertat de les Maulets de l'illa: les arrels no neixen del ciment.

El monocultiu turístic posa l'illa en venda i ofereix un tot inclòs a turistes que ni coneixen ni saben què s'hi cou, a Mallorca: ni quina és la nostra llengua ni quines les nostres condicions de vida. El turisme, depredador en essència, deixa una terra ferida per a qui hi viu, una terra que és només motiu d'explotació -en tots els sentits de la paraula- per a qui en vol viure d'ella o qui només hi passa. I així com la majoria de turistes vénen d'Europa, també ho fan les polítiques que ens imposen i que les forces polítiques segueixen aplicant, siguin del canvi o de les de sempre.

Tot amb tot, l'exercici de l'autodeterminació per recuperar sobiranies al conjunt dels Països Catalans s'esdevé com l'única via per la supervivència, també, de Mallorca, tant de l'illa com de la seva població. Sobiranies econòmica i alimentària per no dependre del turisme per produir ni per tenir ingressos per adquirir els mínims de subsistència. Sobirania cultural i educativa per viure plenament en català. Sobirania productiva per tenir unes condicions laborals dignes. Sobirania reproductiva per posar al centre el treball socialment necessari i el dret al propi cos.

Vaja, tot allò que reclamem arreu dels Països Catalans; i és que no només ens uneixen la llengua i la corrupció, també un futur comú. I tu, què dius que hi vas a fer, a Mallorca? De vacances?

Els pressupostos consoliden un model de país per al qual no hi ha procés constituent de fireta que valgui

Una dita popular diu que tot va bé si acaba bé. Parafrasejant-la i fent-li el negatiu, podríem dir que no pot acabar bé allò que va començar amb mal peu. I una legislatura que va començar salvant-se al temps de descompte després d'un xantatge vergonyós, no pot augurar un recorregut massa llarg, ni en el temps ni en la qualitat. Vaja, que tal i com anem, no sembla que s'hagin de moure gaire coses.

No es pot negar, certament, que conté molta gesticulació. Molta: fins i tot, una mena de finta desobedient per part del Parlament el mes de juliol del 2016. Ara bé, d'aquell 'no reconèixer el Tribunal Constitucional' com a màxima, el 9N del 2015, ràpidament van passar a un 'hi recorro i l'acato sempre que em convé' que no arriba ni als mínims. I aquest 'em convé' és de la primera persona del singular, que és el Govern, que desoeix un clam popular del qual n'ha fet bandera quan li ha convingut, així com l'ha amagat quan ja n'ha obtingut els vots i els rèdits electorals.

Desobediència a la carta: si em serveix perquè la CUP m'aprovi tal cosa, hi sóc a favor. Ara bé, si puc no fer-li cas i recórrer al TC per tenir grup propi al Congreso espanyol o per fer complir als Mossos les ordres de Madrid de detenir Montse Venturós, ja ho deixem per un altre dia. I encara pitjor: que els Mossos s'infiltrin de mutu propi a la manifestació de l'Esquerra Independentista de l'Onze de Setembre per enviar informes a l'Audiencia Nacional espanyola –l'hereva del Tribunal de Orden Público franquista–, situa molt clar qui és enemic i qui és aliat del Govern.

Més enllà: el Govern s'omple la boca acusant Madrid de la suspensió de la llei 24/2015 que evitaria molts desnonaments, però després vol enviar a presó a afectades i solidàries d'un vergonyós desnonament al Clot el juliol del 2011. Quina confiança pot merèixer un Govern que a la que té les mans lliures carrega amb força contra les més dèbils? És l'herència de la CiU del 2011 que mou els fils de Junts Pel Sí? O és que cinc anys després no ha canviat? I on queda Esquerra? I els 'independents'?

Des del 'Mas o març', el xantatge ha estat una constant del govern de JxS. Tant, que n'ha fet una manera de fer que sembla haver-se normalitzat. I en aquest xantatge constant, JxS ha aconseguit el que CDC no havia pogut fer abans: la identificació dels anhels d'una majoria de la població amb els del seu partit. El més paradoxal de tot plegat és que això ha estat amb la connivència i la complicitat d'Esquerra: mentre lluïen per separat al Parlament, era més difícil fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, intentar que la gent s'empassés que el millor per a CDC era el millor per al país.

Però ara, amb Esquerra noquejada esperant ves a saber què, la identificació entre els interessos de JxS i de la majoria de la població és més digerible. Només falta un escull: la CUP-CC, l'única opció parlamentària de trencar amb aquesta identificació falsa i tergiversadora. El xantatge 'pressupostos o no hi ha referèndum', també sota l'amenaça 'pressupostos o noves eleccions', és la seva màxima expressió.

Els pressupostos consoliden un model de país per al qual no hi ha procés constituent de fireta que valgui: els Mossos d'Esquadra tenen un paper molt més actiu en definir el present que no pas qualsevol sector polític. I això és voluntat del govern. Com també ho és retenir el poder sobre el botó vermell de convocatòria d'eleccions, cosa que no farien sense garantir-se abans que podrien tirar tota la cavalleria mediàtica contra la CUP com a culpables del fracàs del procés.

I tot, manegat pel partit polític que va més en caiguda lliure en escons a totes les votacions on es presenta. Això sí, segueix retenint el poder mediàtic, aquell que encobreix ara els globus sonda i justificarà després la negociació amb l'Estat. Esquerra hi farà de comparsa, esperant pescar-ne el seu particular peix al cove. Caldrà veure si la CUP ha obrat per retornar el poder del procés al poble després del segrest partidista que opera, paradoxalment, contra la majoria de la població.

"Sabiendo que no hay nadie al otro lado, el camino lo tenemos que hacer nosotros y sólo tenemos una convicción: tenemos que ir", destaca Roger Sànchez

Tarde o temprano, este momento tenía que llegar: la pelota está sólo en nuestro tejado y es ahora cuando debemos demostrar si nos lo creemos o no. Y esto quiere decir, entre otras cosas, dar pasos ilegales pero legítimos, y asumir las consecuencias. Recordemos, sin embargo, que serán consecuencias de una legalidad española que no reconocemos –ni podemos reconocer– las consecuencias legítimas de un pueblo que ha salido en masa a la calle.

Ya van dos veces que la alcaldesa de Berga por la CUP, Montse venturoso, ha sido citada a declarar por no haber descolgado la estelada del balcón del ayuntamiento y sendas veces ha hecho caso omiso. La desobediencia a una legalidad, la española, que es obediente, sin embargo, de una legitimidad, la emanada del pueblo. Dignidad y determinación para hacerlo posible.

Al gobierno local de Guanyem Badalona lo están poniendo en la picota por haber abierto el 12 de octubre y haberlo haciendo desobedeciendo los requisitos judiciales. No fue el único ayuntamiento que abrió, este 12-O de 2016, ni el primero que lo hizo. Pero tener al Albiol como enemigo principal otorga estos 'privilegios'. Las concejalas del gobierno desobedecieron y abrieron: la dignidad y la determinación van llevarlas a hacer caso de la legitimidad popular en lugar de la legalidad impuesta.

En una combinación que lo reúne todo –legalidad española y extrema derecha, el gordo se lo lleva el concejal de CAPG Vic Joan Coma Roura. La han citado el lunes 24 a declarar en la Audiencia Nacional española, heredera de Tribunal de Orden Público franquista, por un supuesto delito de sedición. La denuncia fue interpuesta por Josep Anglada, miembro del fascismo nuestro. A la hora que debía comparecer, Coma ha hecho una rueda de prensa en Vic y seguirá con su vida diaria hasta que la policía se lo impida. De nuevo, han sido la dignidad de quien se encomienda a la determinación de un pueblo que le ha dado la fuerza para desobedecer.

Las tres actitudes contrastan con la actitud del gobierno de Junts pel Sí: si bien este firmó, empujado por la CUP-CC, la declaración del 9N de 2015 en el que afirmaba no reconocer el Tribunal Constitucional español, su acción lo ha dejado en papel mojado. De forma sistemática, el gobierno catalán ha recurrido a este órgano español –que dice desconocer– cuando se le han tumbado leyes; el caso más esperpéntico ha sido que el del PDCat, heredero de Convergència, que ha recurrido para reclamar grupo mixto en el congreso español. Es más, la aplicación de las negativas del TC se ha hecho incluso en contra de los intereses de la población catalana, como cuando tumbaron la ley 24/2015, los Mossos han realizado desalojos que con la ley en vigor no podrían hacer.

¿Y ahora, qué? ¿Enviará el gobierno a los Mossos a secuestrar Joan Coma para llevarlo a la Audiencia Nacional española? Sin duda, sería escandaloso, pero por desgracia, no nos debería sorprender; ante la dignidad, la determinación y la desobediencia reclamada y ejercida primero por el pueblo y luego por concejalas y ayuntamientos, la actitud del gobierno ha sido la contraria: distracción, dilación y desidia. Hace tiempo que sabíamos que en España no habría nadie para negociar y el pacto PPSOE lo ratifica por enésima vez. Mendigar un referéndum pactado es ridículo. Por ello, somos nosotros, las instituciones, organizaciones y población catalana del Principado, las que tenemos que demostrar que estamos a la altura, romper toda legalidad pasada y construir la base de la legitimidad popular.

Sabiendo que no hay nadie en el otro lado, el camino lo tenemos que hacer nosotros y sólo tenemos nuestra convicción: tenemos que ir para traducirla en acción práctica real y concreta. La línea divisoria, ahora, es 'en casa': se trata de saber si todo el mundo lo tiene tan claro o hay quien sigue jugando al pájaro en mano y no quiere romper nada para no perder cuotas de poder. Los hay que no tenemos nada que perder.

"Sabent que no hi ha ningú a l'altra banda, el camí l'hem de fer nosaltres i només tenim la nostra convicció: hem d'anar-hi", destaca Roger Sànchez

Tard o d'hora, aquest moment havia d'arribar: la pilota és només a la nostra teulada i és ara quan hem de demostrar si ens ho creiem o no. I això vol dir, entre altres coses, fer passes il·legals però legítimes, i assumir-ne les conseqüències. Recordem, però, que seran conseqüències d'una legalitat espanyola que no reconeixem –ni podem reconèixer– o les conseqüències legítimes d'un poble que ha sortit en massa al carrer.

Ja van dos cops que l'alcaldessa de Berga per la CUP, Montse Venturós, ha estat citada a declarar per no haver despenjat l'estelada del balcó de l'ajuntament i sengles vegades n'ha fet cas omís. La desobediència a una legalitat, l'espanyola, que és obedient, però, d'una legitimitat, l'emanada del poble. Dignitat i determinació per fer-ho possible.

Al govern local de Guanyem Badalona l'estan posant en la picota per haver obert el 12 d'octubre i haver-ho fent desobeint els requisits judicials. No fou l'únic ajuntament que va obrir, aquest 12-O del 2016, ni el primer que ho va fer. Però tenir a l'Albiol com a enemic principal atorga aquests 'privilegis'. Les regidores del govern van desobeir i van obrir: la dignitat i la determinació van dur-les a fer cas de la legitimitat popular en lloc de la legalitat imposada.

En una combinació que ho aplega tot –legalitat espanyola i extrema dreta, la grossa se l'enduu el regidor de Capgirem Vic Joan Coma Roura. L'han citat dilluns 24 a declarar l'Audiencia Nacional espanyola, hereva de Tribunal de Orden Público franquista, per un suposat delicte de sedició. La denúncia fou interposada per Josep Anglada, membre del feixisme nostrat. A l'hora que hi havia de comparèixer, Coma ha fet una roda de premsa a Vic i seguirà amb la seva vida diària fins que la policia li ho impedeixi. De nou, han estat la dignitat de qui s'encomana a la determinació d'un poble qui li ha donat la força per desobeir.

Totes tres actituds contrasten amb l'actitud del govern de Junts pel Sí: si bé aquest va signar, empès per la CUP-CC, la declaració del 9N del 2015 en què afirmava no reconèixer el Tribunal Constitucional espanyol, la seva acció ho ha deixat en paper mullat. De forma sistemàtica, el govern català ha recorregut a aquest òrgan espanyol –que diu desconèixer– quan se li han tombat lleis; fins i tot, el cas més esperpèntic ha estat que el Partit Demòcrata, hereu de Convergència, hi hagi recorregut per reclamar grup mixt al congrés espanyol. És més, l'aplicació de les negatives del TC s'ha fet fins i tot en contra dels interessos de la població catalana, com quan en tombar la llei 24/2015, els Mossos han realitzat desallotjaments que amb la llei en vigor no podrien fer.

¿I ara, què? ¿Enviarà el govern els Mossos a segrestar Joan Coma per dur-lo a l'Audiència Nacional espanyola? Sens dubte, seria escandalós, però per desgràcia, no ens hauria pas de sorprendre; davant la dignitat, la determinació i la desobediència clamada i exercida primer pel poble i després per regidores i ajuntaments, l'actitud del govern ha estat la contrària: distracció, dilació i desídia. Fa temps que sabíem que a l'Estat espanyol no hi hauria ningú per negociar i el pacte PPSOE ho ratifica per enèsima vegada. Pidolar un referèndum pactat és ridícul. Per això, som nosaltres, les institucions, organitzacions i població catalana del Principat, les que hem de demostrar que estem a l'alçada, trencar tota legalitat passada i construir en base a la legitimitat popular.

Sabent que no hi ha ningú a l'altra banda, el camí l'hem de fer nosaltres i només tenim la nostra convicció: hem d'anar-hi per traduir-la en acció pràctica real i concreta. La línia divisòria, ara, és 'a casa': es tracta de saber si tothom ho té tant clar o hi ha qui segueix jugant al peix al cove i no vol trencar res per no perdre quotes de poder. N'hi ha que no tenim res a perdre.

Hem de sortir al carrer mentre hi hagi una sola dona lluitant pels drets inalienables de la meitat de la humanitat

De ben segur que tothom coneix o a tothom li sona el cas de les Pussy Riot, les integrants del grup de música rus, condemnades per entrar a l'església del Crist Redemptor de Moscou i fer-hi una 'missa punk'. Van ser declarades culpables de “soscavar l'ordre social” mostrant una “absoluta falta de respecte als creients”. La petició era de tres anys i van ser condemnades a dos. Tot plegat, va passar el febrer de de 2012, a Moscou, que està a uns 3600 km de Barcelona per carretera o uns 3000 km per aire. I com dic, segurament tothom les coneix.

Dos anys més tard, el febrer de 2014, en plena lluita contra la 'llei Gallardón' de contrareforma de la llei de l'avortament, diverses militants feministes van entrar a l'església de Sant Miquel de Palma. Hi van entrar amb una pancarta contra la nova llei de l’avortament mentre s’hi celebrava una missa. Ara s'enfronten a una petició de quatre anys de presó.

Palma es troba a poc més de 200 km per aire i menys d'una hora de vol –menys amb Vueling, però això és un altre tema. Fins i tot, hi compartim idioma propi. De tot plegat, en fa menys temps. I les peticions de presó són superiors. Però estic convençut que ni la meitat, ni una quarta part de la gent que coneix el cas de les Pussy Riot coneix el cas de les Feministes de Palma. I no serà només per la manca d'accions solidàries, perquè sempre es pot fer més: és, sens dubte, perquè l'acció de les feministes de Palma és un torpede directe a la línia de flotació del sistema patriarco-capitalista que ens regeix, d'una banda, i el seu sustent ideològico-cultural, de l'altra.

Vaja, que amb l'Església hem topat. Ho vam veure també aquesta primavera amb la convocatòria catòlica contra un cartell d'Endavant on s'hi veien la Moreneta i la Geperudeta besant-se, tot reclamant la llibertat sexual i amorosa. I ho veiem, sobretot, quan les feministes de Palma assenyalen directament una pedra de toc dins l'engranatge capitalista: el dret al propi cos.

L'autodeterminació del propi cos a l'hora de decidir si es vol parir més mà d'obra i cuidar-la gratuïtament obre una escletxa que pot rebentar el funcionalisme del patriarcat dins del sistema capitalista. El dret al propi cos retorna a les dones la seva categoria de subjectes que no sucumbeixen a pressions, mites i estructures econòmico-culturals ni a drets robats per l'Estat.

L'autodeterminació del propi cos és la porta a la desobediència feminista que decideix què vol ser i què no, quin paper vol jugar en la seva vida en igualtat de condicions a l'altra meitat de la humanitat, els homes. L'avortament lliure i gratuït és la garantia perquè totes les dones, també les de classe treballadora, puguin avortar en condicions òptimes i no només de manera il·legal o a l'estranger, qui s'ho pugui pagar.

Una de les funcions dels grans mitjans d'informació és generar realitats, manipular: tapar i tergiversar o augmentar i magnificar. Aquí, interessava que Rússia aparegués com la gran repressora, mentre es nega la mateixa situació a ca nostra, tot i que sigui encara més escandalosa. No oblidem que la petició de quatre anys de presó la fa el bisbat i no la fiscalia. Tal és el poder de l'església per amagar el seu paper repressor: l'ètico-moral, durant segles, i el judicial, ara també.

Ironies de la vida, després de quatre anys esperant, la data del judici ha estat fixada per al 29 i 30 de setembre, just després del 28S, dia internacional per la despenalització de l'avortament. Que a dia d'avui encara haguem de sortir al carrer per reivindicar-ho mostra la poca evolució de la nostra societat. Que sigui l'església qui més pena demani, demostra com d'endarrerida està aquesta institució. Que els mitjans d'informació siguin silenciadors d'aquesta clamorosa situació demostra encara més els poder fàctics que mouen els fils per darrere.

Les feministes ho tenen clar: ho tornarien a fer. I davant de la possibilitat de demanar perdó oferta pel bisbat per retirar la demanda, s'hi van negar. Per dignitat i convicció. Per això, hem de sortir al carrer mentre hi hagi una sola dona lluitant pels drets inalienables de la meitat de la humanitat.

Tenemos que salir a la calle mientras haya una sola mujer luchando por los derechos inalienables de la mitad de la humanidad

Seguro que todo el mundo conoce o a todo el mundo le suena el caso de las Pussy Riot, las integrantes del grupo de música ruso, condenadas por entrar en la iglesia del Cristo Redentor de Moscú y hacer una 'misa punk'. Fueron declaradas culpables de “socavar el orden social” mostrando una “absoluta falta de respeto a los creyentes”. La petición era de tres años y fueron condenadas a dos. Todo ello pasó en febrero de 2012, en Moscú, que está a unos 3600 km de Barcelona por carretera o unos 3000 km por aire. Y como digo, seguramente todo el mundo las conoce.

Dos años más tarde, en febrero de 2014, en plena lucha contra la 'ley Gallardón' de contrarreforma de la ley del aborto, varias militantes feministas entraron en la iglesia de San Miguel de Palma. Entraron con una pancarta contra la nueva ley del aborto mientras se celebraba una misa. Ahora se enfrentan a una petición de cuatro años de prisión.

Palma se encuentra a poco más de 200 km por aire y menos de una hora de vuelo -menos con Vueling, pero eso es otro tema. Incluso, compartimos idioma propio. De todo ello, hace menos tiempo. Y las peticiones de prisión son superiores. Pero estoy convencido de que ni la mitad, ni una cuarta parte de la gente que conoce el caso de las Pussy Riot conoce el caso de las Feministas de Palma. Y no será sólo por la falta de acciones solidarias, porque siempre se puede hacer más: es, sin duda, porque la acción de las feministas de Palma es un torpedo directo a la línea de flotación del sistema patriarco-capitalista que nos rige, por un lado, y su sustento ideológico-cultural, del otro.

Vamos, que con la Iglesia hemos topado. Lo vimos también esta primavera con la convocatoria católica contra un cartel de Endavant donde se veían a la Moreneta y a la Geperudeta besándose, reclamando la libertad sexual y amorosa. Y lo vemos, sobre todo, cuando las feministas de Palma señalan directamente una piedra de toque dentro del engranaje capitalista: el derecho al propio cuerpo.

La autodeterminación del propio cuerpo a la hora de decidir si se quiere parir más mano de obra y cuidarla gratuitamente abre una brecha que puede reventar el funcionalismo del patriarcado dentro del sistema capitalista. El derecho al propio cuerpo retorna a las mujeres su categoría de sujetos que no sucumben a presiones, mitos y estructuras económico-culturales ni a derechos robados por el Estado.

La autodeterminación del propio cuerpo es la puerta a la desobediencia feminista que decide qué quiere ser y qué no, qué papel quiere jugar en su vida en igualdad de condiciones a la otra mitad de la humanidad, los hombres. El aborto libre y gratuito es la garantía para todas las mujeres, también las de clase trabajadora, puedan abortar en condiciones óptimas y no sólo de manera ilegal o en el extranjero, quien se lo pueda pagar.

Una de las funciones de los grandes medios de información es generar realidades, manipular: tapar y tergiversar o aumentar y magnificar. Aquí, interesaba que Rusia apareciera como la gran represora, mientras se niega la misma situación en casa, aunque sea aún más escandalosa. No olvidemos que la petición de cuatro años de prisión la hace el obispado y no la fiscalía. Tal es el poder de la iglesia para ocultar su papel represor: el ético-moral, durante siglos, y el judicial, ahora también.

Ironías de la vida, después de cuatro años esperando, la fecha del juicio ha sido fijada para el 29 y 30 de septiembre, justo después del 28S, día internacional por la despenalización del aborto. Que a día de hoy todavía tengamos que salir a la calle para reivindicar lo muestra la poca evolución de nuestra sociedad. Que sea la iglesia que más pena pida, demuestra como de atrasada está esta institución. Que los medios de información sean silenciadores de esta clamorosa situación demuestra aún más los poderes fácticos que mueven los hilos por detrás.

Las feministas lo tienen claro: lo volverían a hacer. Y ante la posibilidad de pedir perdón oferta por el obispado para retirar la demanda, se negaron. Por dignidad y convicción. Por ello, tenemos que salir a la calle mientras haya una sola mujer luchando por los derechos inalienables de la mitad de la humanidad.

A la companya kurda li podria preguntar si considera l'Estat espanyol com a democràtic. Sobre el paper, segurament, em diria que sí. Però quaranta anys després de la mort del dictador, hi ha aspectes que grinyolen una mica massa en aquesta democràcia –de paper-.

“I allà, com es veu a Turquia i Erdogan? Com si fossin demòcrates?”. Pregunta directa i clara d'una companya kurda. Sobre el paper, clar, ho serien: mantenen sistema d'eleccions parlamentàries i separació de poders.

Ara bé, potser després de la purga postcop d'Estat, a Erdogan se li ha vist massa el llautó: les llistes de persones a purgar fetes amb antelació al mateix cop –hi apareix gent morta- així com la gran quantitat de persones que hi surten evidencia una premeditació molt planificada. Vaja, que li ha anat com anell al dit. Tanta ha estat la purga que han decidit alliberar alguns milers de presos per encabir-hi els nous inquilins. Això sí, els afortunats no seran pas kurds.

Als presos polítics kurds els espera un tracte especial. Un tracte que va des de la dispersió arreu del territori turc fins als controls humiliants a familiars, passant per l'obligació de parlar en turc en les visites o pel fet que els presos kurds resten sota les pitjors tipologies dins de la presó, l'E i l'F.

Tot plegat, resulta familiar, proper. Com la prohibició i persecució de la llengua kurda, fins fa poc inexistent i considerada “sons desconeguts” pels jutges. O l'assalt a seus de partits polítics democràtics, escollits, i la retirada de la impunitat a parlamentàries kurdes. L'ús del feixisme de carrer, aquí anomenat Estat Islàmic, arriba allà on no arriba l'Estat i les vies legals –i democràtiques-.

Durant el cop i a posterior, les organitzacions polítiques kurdes se'n desmarcaven, però també ho feien de la “democràcia” imperant: tenen el seu propi projecte. Intentant entendre els dos projectes polítics turcs, simplificant i salvant les distàncies, es podrien fer uns paral·lelismes aproximatius: el projecte kemalista, laic, es podria equiparar al centralisme jacobí francès, suposadament laic; el projecte erdoganista, islàmic, es podria equiparar al nacional-catolicisme espanyol.

Cap dels dos són projectes que permetin la supervivència dels Països Catalans. Com a poble i subjecte propi, hem de construir el nostre propi projecte polític. Amb una referència territorial concreta, una llengua vehicular que faci de columna vertebral, un model econòmic just –és a dir, socialista- i respectuós amb el territori, i per últim, i potser més important, amb un feminisme que tot ho amari, impregni i travessi. El feminisme ha de ser transversal no com a interclassista sinó com a holístic, global. Com a procés –mitjà- i com a objectiu –fi-.

A la companya kurda li podria preguntar si considera l'Estat espanyol com a democràtic. Sobre el paper, segurament, em diria que sí. Però quaranta anys després de la mort del dictador, hi ha aspectes que grinyolen una mica massa en aquesta democràcia –de paper-: l'existència de tribunals polítics que prohibeixen candidats, per exemple. O la persecució de les llengües minoritzades a través d'un sistema més subtil que la prohibició total però que, com una gota malaia, va erosionant-ne el seu ús, coneixement i difusió. I com no, la submissió als agents econòmics mundials –FMI, BM i UE- i al seu braç armat, l'OTAN. Democràcia on?

El camí es veu prou clar: Espanya, capital Ankara, o Països Catalans, capital Kobane. I que durant el trajecte hi afegim tots els pobles en lluita i l'hospitalitat que la humanitat es mereix, com a internacionalistes de classe que volem ser.

La unilateralitat, la superació del parlamentarisme i l'obertura i retorn del marc de decisió a la societat civil és la millor manera per acabar amb el 'processisme'

L'aprovació de les conclusions de la comissió del procés constituent situa un nou capítol agredolç en la tensió interna d'això que anomenem Procés. Allò de les coses blanques i negres: d'una banda, les tensions internes; de l'altra, les externes.

A nivell intern, marca sens dubte un punt d'inflexió, que aviam quan dura: per primer cop, el Parlament –i amb ell, el Govern de Junts pel Sí– fa cas omís d'una resolució del Tribunal Constitucional. Fora bromes: des que el 9 de novembre del 2015 s'aprovés la declaració de desconnexió, JxSí se l'havia passat pel forro sistemàticament. De facto, l'havia convertit en paper mullat.

Però també en clau interna hi ha un punt negatiu: situar el referèndum com a tercer ítem de la llista de desconnexió demostra el pes que encara té el 'processisme' de JxSí i les poques ganes d'una desconnexió real, és a dir, de la unilateralitat cap a la independència. Perquè cal parlar clar: després que fins i tot l'ANC aprovés per àmplia majoria posicionar-se a favor del referèndum unilateral d'independència, fer una aposta política per un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” és marejar la perdiu.

Cal unilateralitat en l'acció d'un subjecte que, a falta de construir-se en clau veritablement nacional dels Països Catalans, no pot seguir supeditat als dictats de Madrid. I quan dic Madrid em refereixo al Tribunal Constitucional, però també al Congres dels Diputats. I d'aquí surten fils que mouen titelles o s'hi dirigeixen titelles que volen que els canviïn els fils. Vaja, els de Catalunya Sí Que es Pot i el Partit Demòcrata Català.

Comencem per aquests darrers. Mentre el seu partit, sota les sigles de JxSí, apostava per aquest “mecanisme unilateral d’exercici democràtic”, Francesc Homs es reunia amb el rei espanyol, qui sap si per explicar-li com fa servir l'àbac per explicar els vots que van facilitar la presidència del Congrés al PP, el suposat arxienemic. Cal dir que aquesta votació al Congrés espanyol és la primera acció notòria des que Convergència es va refundar en el Partit Demòcrata Català, independentista de discurs, autonomista de praxis. Tota una declaració d'intencions.

Pel que fa als de CQSP, semblen haver demostrat, també, que no es pot decidir des de Catalunya. Que l'única sobirania rau en el poble espanyol o, fins i tot, en el Congrés. Perquè és allà on es fan les lleis –espanyoles– a les que tant s'acullen: curiós com un grup d'esquerres, davant la diatriba clara de legalitat i legitimitat, tria la primera. I és més, impedeix dotar de contingut social la segona. Potser segueixen l'estela de les seves referents polítiques al Congrés, aquelles que s'han quedat sense grup propi, és a dir, sense veu pròpia.

La unilateralitat, la superació del parlamentarisme i l'obertura i retorn del marc de decisió a la societat civil, organitzada o espontània, és la millor manera per acabar amb el 'processisme'. I està clar que n'hi ha que volem que s'acabi el 'processime' per assolir la independència. Entremig, n'hi haurà que voldran que s'acabi per retornar a l'autonomisme i d'altres que ja els va bé viure instal·lats en un 'processisme' etern que no duu enlloc però que els serveix, de moment, per seguir remenant les cireres.

Ens cal contundència, ens cal carrer i deixar-nos d'eufemismes. Ens cal desobediència i ens cal autodeterminació en cada passa a fer. Sense oblidar que la nostra nació són els Països Catalans i que sense la construcció d'una societat socialista feminista no haurem fet res més que començar, cal explotar al màxim el potencial rupturista que hi ha ara mateix i que no durarà sempre. Consciència de subjecte, actuació en conseqüència i determinació encaminada cap a la independència. Ni sucursalisme ni autonomisme, ni legalitats post-franquistes ni peixos al cove, ni demanant permís ni pidolant almoines. La independència es farà trencant plats i provocant estralls.

La unilateralidad, la superación del parlamentarismo y la apertura y retorno del marco de decisión a la sociedad civil es la mejor manera para acabar con el 'processisme'

La aprobación de las conclusiones de la comisión del proceso constituyente sitúa un nuevo capítulo agridulce en la tensión interna de eso que llamamos 'Procés'. Lo de las cosas blancas y negras: por un lado, las tensiones internas; por otro, las externas.

A nivel interno, marca sin duda un punto de inflexión, que ya veremos cuando dura: por primera vez, el Parlament –y con él, el Govern de Junts pel Sí– hace caso omiso de una resolución del Tribunal Constitucional. Fuera bromas: desde que el 9 de noviembre de 2015 se aprobara la declaración de desconexión, JxSí se la había pasado por el forro sistemáticamente. De facto, la había convertido en papel mojado.

Pero también en clave interna hay un punto negativo: situar el referéndum como tercer elemento de la lista de desconexión demuestra el peso que aún tiene el 'processisme' de JxSí y las pocas ganas de una desconexión real, es decir, de la unilateralidad hacia la independencia. Porque hay que hablar claro: después de que incluso el ANC aprobara por amplia mayoría posicionarse a favor del referéndum unilateral de independencia, hacer una apuesta política por un “mecanismo unilateral de ejercicio democrático” es marear la perdiz.

Hace falta unilateralidad en la acción de un sujeto que, a falta de construirse en clave verdaderamente nacional de los Países Catalanes, no puede seguir supeditado a los dictados de Madrid. Y cuando digo Madrid me refiero al Tribunal Constitucional, pero también en el Congreso de los Diputados. Y de ahí salen hilos que mueven marionetas o se dirigen marionetas que quieren que cambien los hilos. Vaya, los de Catalunya Sí Que es Pot y el Partit Demòcrata Català.

Empecemos por estos últimos. Mientras su partido, bajo las siglas de JxSí, apostaba por este “mecanismo unilateral de ejercicio democrático”, Francesc Homs se reunía con el rey español, quien sabe si para explicarle cómo utiliza el ábaco para contar los votos que facilitaron la presidencia del Congreso al PP, el supuesto archienemigo. Hay que decir que esta votación en el Congreso es la primera acción notoria desde que Convergència se refundó en el Partit Demòcrata Català, independentista de discurso, autonomista de praxis. Toda una declaración de intenciones.

En cuanto a los de CQSP, parecen haber demostrado, también, que no se puede decidir desde Catalunya. Que la única soberanía reside en el pueblo español o, incluso, en el Congreso. Porque es allí donde se hacen las leyes –españolas– a las que tanto se acogen: curioso como un grupo de izquierdas, ante la diatriba clara de legalidad y legitimidad, elija la primera. Y es más, impide dotar de contenido social a la segunda. Quizás sigan la estela de sus referentes políticas en el Congreso, aquellas que se han quedado sin grupo propio, es decir, sin voz propia.

La unilateralidad, la superación del parlamentarismo y la apertura y retorno del marco de decisión a la sociedad civil, organizada o espontánea, es la mejor manera para acabar con el 'processisme'. Y está claro que hay algunos que queremos que acabe el 'processime' para alcanzar la independencia. En medio, habrá quienes querrán que acabe para volver al autonomismo y otros que ya les va bien vivir instalados en un 'processisme' eterno que no lleva a ninguna parte pero que les sirve, de momento, para seguir manejando el cotarro.

Necesitamos contundencia, necesitamos calle y dejarnos de eufemismos. Necesitamos desobediencia y necesitamos autodeterminación en cada paso que demos. Sin olvidar que nuestra nación son los Países Catalanes y que sin la construcción de una sociedad socialista feminista no habremos hecho nada más que empezar, hay que explotar al máximo el potencial rupturista que hay ahora mismo y que no durará siempre. Conciencia de sujeto, actuación en consecuencia y determinación encaminada hacia la independencia. Ni sucursalismo ni autonomismo ni legalidades post-franquistas ni pájaros en mano, ni pidiendo permiso ni mendigando limosnas. La independencia se hará rompiendo platos y provocando estragos.

La UE no es reforma, es destrueix. Per construir un projecte alternatiu a la UE és imprescindible trencar-la, la construcció de sobiranies hi és directament antagònica.

Ja ve el llop: la sortida del Regne Unit de la Unió Europea farà caure les set plagues bíbliques sobre el desafiant Estat díscol i, clar, sobre les pobres europees que romanen aquí. Europa s'ensorra. Sí? No pas, malauradament. Almenys encara.

Com sempre, les coses no són blanques o negres, són blanques i negres. Que l'anomenat #Brexit l'hagi liderat la dreta més conservadora no pot amagar que també hi havia un tou d'organitzacions polítiques d'esquerres de tot tipus que apostaven per marxar de la UE. N'hi deien #Lexit i, com també passa amb aquest tipus de propostes a ca nostra, ha estat silenciada o fins i tot minoritzada o negada.

Que el #Brexit donarà ales a l'extrema dreta, diuen. Com si l'acord entre la UE i Turquia per expulsar no-refugiades fos una obra social humanitària. Desenganyem-nos: és molt més fàcil lluitar a una escala més gran, és a dir, en menys terreny, com un Estat, que no a una escala més petita on la teva força queda diluïda en un marasme líquid que té la diana per colpejar a milers de quilòmetres.

Parlem d'escala, de grau d'acció, de participació directa en les decisions que ens afecten perquè, en el fons, d'allò que parlem és de sobirania. O millor dit, de sobiranies: política, econòmica, territorial, energètica, cultural, educativa, alimentària, laboral. En definitiva, parlem de la cerca d'una major sobirania democràtica, camí de la sobirania popular. I per això cal no oblidar d'on ve la UE: de la CECA -la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer-, seguida després per la CEE, la Comunitat Econòmica Europea.

El Tractat de Maastricht va reformular això en la UE, que va crear el Banc Central Europeu. La UE és un projecte antidemocràtic al servei de les elits econòmiques continentals. Això atempta també contra les elits menys prominents del continent, però sempre i encara més directament, contra les classes populars, que rebem sempre: la submissió és contínua. I a nosaltres ens fan pagar els plats trencats d'unes i altres.

Trencar la UE és trencar un projecte imperialista que mai podrà ser redreçat en pro de les classes populars perquè hi va néixer en contra. Parafrasejant un vell lema: la UE no es reforma, es destrueix. Per construir un projecte alternatiu a la UE és imprescindible trencar-la, la construcció de sobiranies hi és directament antagònica.

El TTIP i el TISA són només les noves eines de què es dota ara mateix el capital europeu per desregular encara més el mercat per poder-nos extreure més plusvàlua. Si al final no s'aproven, n'inventaran d'altres: mentre romangui la UE, l'amenaça contra els nostres drets socials, laborals i sindicals, aconseguits a costa de molts sacrificis de les nostres avantpassades lluitadores, seguirà ben present. És en aquest sentit que hem de posar de relleu allò de positiu que té el #Brexit: el trencament, el desmembrament d'una estructura imperialista, racista, xenòfoba, demofòbica i extremadament destructiva des de molts àmbits d'acció. Tot allò que la debiliti ho hem de saber aprofitar al nostre favor.

De la mateixa manera que la lluita de les classes treballadores anglesa, gal·lesa i escocesa ens afavorirà en la mesura que debilitarà un Regne Unit conservador -i les hem d'animar a fer-ho-, nosaltres ho hem de fer a la UE, és a dir, contra la UE. La millor manera d'exercir l'internacionalisme és lluitar dins de la pròpia nació per debilitar les pròpies estructures de dominació interna i externa. Des dels Països Catalans, des de les lluites, des de la base, avivem el conflicte i sortim: dels estats espanyol i francès i de la UE. No hi ha millor èxit que la independència total, la màxima sobirania.

La UE no se reforma, se destruye. Para construir un proyecto alternativo a la UE es imprescindible romperla, la construcción de soberanías es directamente antagónica.

Ya viene el lobo: la salida del Reino Unido de la Unión Europea hará caer las siete plagas bíblicas sobre el desafiante Estado díscolo y, claro está, sobre las pobres europeas que permanecen aquí. Europa se derrumba. ¿Sí? No, desgraciadamente. Al menos todavía.

Como siempre, las cosas no son blancas o negras, son blancas y negras. Que el llamado #Brexit lo haya liderado la derecha más conservadora no puede esconder que también había un blando de organizaciones políticas de izquierdas de todo tipo que apostaban por irse de la UE. Lo llamaban #Lexit y, como también ocurre con este tipo de propuestas en nuestra casa, ha sido silenciada o incluso minorizada o negada.

Que el #Brexit dará alas a la extrema derecha, dicen. ¡Como si el acuerdo entre la UE y Turquía para expulsar no refugiadas fuera una obra social humanitaria!. Desengañémonos: es mucho más fácil luchar a una escala mayor, es decir, en menos terreno, como un Estado, que no a una escala más pequeña donde tu fuerza queda diluida en un marasmo líquido que tiene la diana para golpear a miles de kilómetros.

Hablamos de escala, de grado de acción, de participación directa en las decisiones que nos afectan porque, en el fondo, de lo que hablamos es de soberanía. O mejor dicho, de soberanías: política, económica, territorial, energética, cultural, educativa, alimentaria, laboral. En definitiva, hablamos de la búsqueda de una mayor soberanía democrática, camino de la soberanía popular. Y por eso no hay que olvidar de dónde viene la UE: de la CECA –la Comunidad Europea del Carbón y el acero–, seguida después por la CEE, la Comunidad Económica Europea.

El Tratado de Maastricht reformuló esto en la UE, que creó el Banco Central Europeo. La UE es un proyecto antidemocrático al servicio de las élites económicas continentales. Esto atenta también contra las élites menos prominentes del continente, pero siempre y aún más directamente, contra las clases populares, que recibimos siempre: la sumisión es continua. Y a nosotros nos hacen pagar los platos rotos de unas y otras.

Romper la UE es romper un proyecto imperialista que nunca podrá ser enderezado en pro de las clases populares porque nació en contra de ellas. Parafraseando un viejo lema: la UE no se reforma, se destruye. Para construir un proyecto alternativo a la UE es imprescindible romperla, la construcción de soberanías está directamente antagónica.

El TTIP y el TISA son sólo las nuevas herramientas de las que se dota ahora mismo el capital europeo para desregular aún más el mercado para podernos extraer más plusvalía. Si al final no se aprueban, inventan otros: mientras permanezca la UE, la amenaza contra nuestros derechos sociales, laborales y sindicales, conseguidos a costa de muchos sacrificios de nuestras antepasadas luchadoras, seguirá bien presente. Es en este sentido que debemos poner de relieve lo positivo que tiene el #Brexit: la rotura, el colapso de una estructura imperialista, racista, xenófoba, demofòbica y extremadamente destructiva desde muchos ámbitos de acción. Todo lo que la debilite lo tenemos que saber aprovechar a nuestro favor.

De la misma manera que la lucha de las clases trabajadoras inglesa, galesa y escocesa nos favorecerá en la medida que debilitará un Reino Unido conservador –y las tenemos que animar a hacerlo–, nosotros lo tenemos que hacer en la UE , es decir, contra la UE. La mejor manera de ejercer el internacionalismo es luchar dentro de la propia nación para debilitar las propias estructuras de dominación interna y externa. Desde los Países Catalanes, desde las luchas, desde la base, avivemos el conflicto y salgamos, de los estados español y francés y de la UE. No hay mejor éxito que la independencia total, la máxima soberanía.

Sense mitjans ni propietats, hem après que la legalitat i la violència sistèmica se superen amb la desobediència del cartell i el martell

Els fets arran del desallotjament del Banc Expropiat han posat damunt la taula debat i qüestions que són latents en el dia a dia però que, en context d'enfrontament, esdevenen manifestos. El conflicte hi és sempre, però quan s'aguditza, és més visible. Els necis miren el dit que els assenyala la lluna, per molt plena i lluent que il·lumini la fosca nit del capitalisme.

Moltes han estat les persones i mitjans que s'han apressat a criticar la resposta contundent de manifestants contra el desallotjament del Banc Expropiat. Parlem de gent que, potser, ni sabia que existia aquest projecte que ja feia cinc anys que acumulava suport social i creava teixit veïnal. Només pel fet que se n'hagi parlat, i a tants llocs, ja la resposta ha tingut sentit.

I és que és això, el crit de les sense veu, el que ens duu a moltes a trencar la legalitat i les normes establertes per poder-nos fer sentir, per poder fer aquell crit estripat que diu “existim”. I en aquest cas, acompanyat d'un “tornarem al banc”. S'han trencat vidres per trencar el silenci, s'han cremat contenidors per cremar les censures. Hem trencat la vostra pau social per demostrar-vos que era una guerra vital, del capital contra la vida.

No és èpica revolucionària, és la pura materialitat dels fets. Quan amb certes accions ets invisible i amb certes altres obres portades dels mitjans, no és èpica, són fets. Quan amb certes manifestacions amb prou feines si algú sap que existeixes i amb d'altres recuperes Can Vies, per exemple, no és èpica, són fets. La revolució és adonar-se en cada moment dels mitjans a fer servir i saber-los emprar, sense apriorismes que en descartin sempre uns ni en lloïn sempre d'altres. Per tots els mitjans, amb totes les anàlisis.

La part revolucionària s'esdevé quan trenquem tabús, quan es tenen debats i posicionaments en certs espais on, fins ara, tot plegat era inqüestionable. I esdevenen fets materials. Algú s'imaginava Xavier Trias, portaveu del partit de la burgesia catalana per excel·lència, qüestionant el desús d'una propietat privada que no es fa servir? No ha estat l'èpica revolucionària qui l'hagi fet canviar d'opinió, sinó la certesa dels nostres plantejaments defensats a capa i espasa, és a dir, amb propaganda i manifestacions, amb consignes i vidres trencats, els que han posat damunt la taula que alguna cosa no va bé. Aquests dies he vist persones i espais polítics afrontar debats sobre la situació post-desallotjament del Banc Expropiat amb paràmetres que no imaginava: la valoració de la tasca social i el qüestionament de la violència extrema dels Mossos han prevalgut a la crítica cunyada de barra de bar contra “els violents antisistema d'aquí i de fora que només busquen trencar coses” que intenten imposar els mitjans.

El Quixot en deia la ploma i l'espasa. Avui, podríem parafrasejar-lo dient que ho hem aconseguit amb el cartell i amb el martell. I sens dubte, una de les peces claus ha estat poder disposar dels nostres propis mitjans. Des de les xarxes socials fins a les publicacions periòdiques, digitals i en paper, aquells mitjans que no se sotmeten al dictat del capital, que és qui els paga.

Més d'un ciutadà indignat pel preu dels contenidors cremats hauria de deixar de “pensar” el que li diuen que li ha de preocupar i veure quants contenidors costa mantenir la propietat privada d'un particular. Aquests dies, hi ha hagut centenars de Mossos -BriMo i de paisà- mobilitzats durant hores i hores. Quant val, tot això? Per no parlar de l'helicòpter, que costa uns 3.000€ l'hora. Això no els preocupa a les seves butxaques benpensants?

Diran que els preocupa la convivència, però qui l'ha trencat ha estat la BriMo efectuant el desallotjament d'un espai que durant cinc anys no havia dut cap problema de convivència, ans al contrari. És més, parlar de convivència amb la violenta situació de crisi sistèmica que vivim és de ceguesa, de cinisme o de privilegi. Que parli de convivència qui ni s'immuti davant dels milers de persones desnonades cada any als Països Catalans i arreu. Que parli de convivència qui ni s'immuti davant del frau fiscal de les grans fortunes. Que parli de convivència qui ni mou un dit pels milers de famílies sense ingressos o amb uns que no els permeten sortir del llindar de la pobresa. Que parli de convivència qui se li en fot un atur estructural endèmic que condemna gran part de la població a la misèria. Que parli de convivència qui s'enfada més per un tall de carrer que pel feminicidi que s'està denunciant. Que parli de convivència qui ignora les desenes de suïcidis provocats per la crisi econòmica.

Voleu de parlar de violència a les manifestacions? Parlem-ne. Parlem de violència contra les persones, que reben cops de porra al cap -il·legals- per part de Mossos d'Esquadra que saben que sortiran impunes de fer perdre un ull o amb una condemna ridícula per reconèixer haver assassinat una persona. Això és la convivència que tant us preocupa. I per què ens peguen, a les manifestants? Doncs per manifestar-nos i estar denunciant tot això. No cal ni que trenquem res, en tenen l'ordre.

Els Mossos són allà per protegir l'ordre establert, que no és altre que el de la propietat privada. I els mitjans de comunicació oficials, privats o públics, són allà per encobrir-los, defensar-los o justificar-los, mentre criminalitzen la protesta. Però a valtros us preocuparan més els contenidors -que també paguem les manifestants- i els vidres -que paguen les asseguradores- que no pas les nostres vides, que no pas les vides de les miserables i les desposseïdes, que no pas les vides de les sense veu -i sovint, ni sostre, ni menjar, ni futur-, les vides de les que duem un món nou al nostre cor i intentem construir-lo a pesar de la legalitat. Perquè amb la desobediència hem après que té molt més pes la legitimitat que la legalitat.

Els mitjans es deuen al seu amo i a fe que s'hi esmercen. La policia té el monopoli exclusiu de la violència física i a fe que l'exerceix. Estat, mitjans i policia encobreixen la violència material, simbòlica i cultural que aconsegueix que tu et preocupis més pels danys materials que ni t'afecten que pels danys personals d'algú que podria ser la teva veïna o la teva companya de feina. O tu mateixa, el dia de demà.

Naltros no tenim propietats ni mitjans i per això vivim la violència quotidiana. Hem trencat la violència sistèmica amb els mitjans que hem tingut a l'abast, de prestats, no en propietat. I és això el que violentament defensen -el seu món- i combaten -el nostre-. No els preocupa tant la propietat privada del seu món, com la construcció d'un món alternatiu i antagònic on la propietat està supeditada a la vida digna, impossible dins del seu sistema.

Sin medios ni propiedades, hemos aprendido que la legalidad y la violencia sistémica se superan con la desobediencia del cartel y el martillo

Los hechos a raíz del desalojo del Banc Expropiat han puesto sobre la mesa debate y cuestiones que son latentes en el día a día pero que, en contexto de enfrentamiento, se convierten en manifiestos. El conflicto está siempre, pero cuando se agudiza, es más visible. Los necios miran el dedo que les señala la luna, por muy llena y brillante que ilumine la oscura noche del capitalismo.

Muchas han sido las personas y medios que se han apresurado a criticar la respuesta contundente de manifestantes contra el desalojo del Banc Expropiat. Hablamos de gente que, tal vez, ni sabía que existía este proyecto que ya hacía cinco años que acumulaba apoyo social y creaba tejido vecinal. Sólo por el hecho de que se haya hablado, y en tantos lugares, ya ha tenido sentido la respuesta.

Y es que es eso, el grito de las sin voz, lo que nos lleva a muchas a romper la legalidad y las normas establecidas para poder hacernos sentir, para poder hacer aquel grito desgarrado que dice “existimos”. Y en este caso, acompañado de un “volveremos al Banc”. Se han roto cristales para romper el silencio, se han quemado contenedores para quemar las censuras. Hemos roto vuestra paz social para demostrar de que era una guerra vital, del capital contra la vida.

No es épica revolucionaria, es la pura materialidad de los hechos. Cuando con ciertas acciones eres invisible y con ciertas otras obras portadas de los medios, no es épica, son hechos. Cuando con ciertas manifestaciones apenas si alguien sabe que existes y con otras recuperas Can Vies, por ejemplo, no es épica, son hechos. La revolución es darse cuenta en cada momento de los medios a utilizar y saber emplear, sin apriorismos que en descarten siempre unos ni en alaben siempre otros. Por todos los medios, con todos los análisis.

La parte revolucionaria ocurre cuando rompemos tabúes, cuando se tienen debates y posicionamientos en ciertos espacios donde, hasta ahora, todo era incuestionable. Y se convierten en hechos materiales. ¿Alguien imaginaba a Xavier Trias, portavoz del partido de la burguesía catalana por excelencia, cuestionando el desuso de una propiedad privada que no se utiliza? No ha sido la épica revolucionaria quien lo ha hecho cambiar de opinión, sino la certeza de nuestros planteamientos defendidos a capa y espada, es decir, con propaganda y manifestaciones, con consignas y cristales rotos, los que han puesto sobre la mesa que algo no va bien. Estos días he visto personas y espacios políticos afrontar debates sobre la situación post-desalojo del Banc Expropiat con parámetros que no imaginaba: la valoración de la labor social y el cuestionamiento de la violencia extrema de los Mossos han prevalecido en la crítica cuñada de barra de bar contra “los violentos antisistema de aquí y de fuera que sólo buscan romper cosas” que intentan imponer los medios.

El Quijote llevaba la pluma y la espada. Hoy, podríamos parafrasearlo diciendo que lo hemos conseguido con el cartel y con el martillo. Y sin duda, una de las piezas claves ha sido poder disponer de nuestros propios medios. Desde las redes sociales hasta las publicaciones periódicas, digitales y en papel, aquellos medios que no se someten al dictado del capital, que es quien les paga.

Más de un ciudadano indignado por el precio de los contenedores quemados debería dejar de “pensar” lo que le dicen que le debe preocupar y ver cuántos contenedores cuesta mantener la propiedad privada de un particular. Estos días, ha habido cientos de Mossos -BriMo y de paisano- movilizados durante horas y horas. ¿Cuánto vale todo esto? Por no hablar del helicóptero, que cuesta unos 3.000 euros la hora. ¿Esto no les preocupa a sus bolsillos bienpensantes?

Dirán que les preocupa la convivencia, pero quien la ha roto ha sido la Brimo efectuando el desalojo de un espacio que durante cinco años no había llevado ningún problema de convivencia, al contrario. Es más, hablar de convivencia con la violenta situación de crisis sistémica que vivimos es de ceguera, de cinismo o de privilegio. Que hable de convivencia quien ni se inmuta ante los miles de personas desahuciadas cada año en los Países Catalanes y partes. Que hable de convivencia quien ni se inmuta ante el fraude fiscal de las grandes fortunas. Que hable de convivencia quien ni mueve un dedo por los miles de familias sin ingresos o con unos que no les permiten salir del umbral de la pobreza. Que hable de convivencia quien le da igual un paro estructural endémico que condena gran parte de la población a la miseria. Que hable de convivencia quien se enfada más por un corte de calle que por el feminicidio que se está denunciando. Que hable de convivencia quien ignora las decenas de suicidios provocados por la crisis económica.

¿Desea hablar de violencia en las manifestaciones? Hablemos. Hablemos de violencia contra las personas, que reciben golpes de porra en la cabeza -ilegales- por parte de Mossos que saben que saldrán impunes de hacer perder un ojo o con una condena ridícula para reconocer haber asesinado a una persona. Esto es la convivencia que tanto les preocupa. ¿Y por qué nos pegan, a las manifestantes? Pues para manifestarnos y estar denunciando todo esto. Ni que no rompamos nada, tienen la orden.

Los Mossos están allí para proteger el orden establecido, que no es otro que el de la propiedad privada. Y los medios de comunicación oficiales, privados o públicos, están allí para encubrirlos, defenderlos o justificarlos, mientras criminalizan la protesta. Pero a vosotros os preocuparán más los contenedores -que también pagamos las manifestantes- y los cristales -que pagan las aseguradoras- que nuestras vidas, que las vidas de las miserables y las desposeídas, que las vidas de las sin voz -y a menudo, ni techo, ni comida, ni futuro-, las vidas de las que llevamos un mundo nuevo en nuestro corazón e intentamos construirlo a pesar de la legalidad. Porque con la desobediencia hemos aprendido que tiene mucho más peso la legitimidad que la legalidad.

Los medios se deben a su dueño y a fe que se invierte. La policía tiene el monopolio exclusivo de la violencia física y a fe que lo ejerce. Estado, medios y policía encubren la violencia material, simbólica y cultural que consigue que tú te preocupes más por los daños materiales que ni te afectan que los daños personales de alguien que podría ser tu vecina o tu compañera de trabajo. O tú misma, el día de mañana.

Nosotros no tenemos propiedades ni medios y por eso vivimos la violencia cotidiana. Hemos roto la violencia sistémica con los medios que hemos tenido al alcance, de prestado, no en propiedad. Y es eso lo que violentamente defienden -su mundo- y combaten -el nuestro-. No les preocupa tanto la propiedad privada de su mundo, como la construcción de un mundo alternativo y antagónico donde la propiedad está supeditada a la vida digna, imposible dentro de su sistema.