Per assegurar una visió geopolítica de fons és vital que el govern de la ciutat s'impliqui plena i activament en aquest procés nacional, com a capital i dipositària d'unes estructures d'estat, i com a metròpolis cosmopolita i global

El debat ciutadà que ha revolucionat tots els àmbits de la nostre societat i que ens portarà el proper 27-S a unes eleccions plebiscitàries per decidir si Catalunya avança cap a la seva independència, no és aliè a la inquietud latent sobre l’adequació i sostenibilitat de la governança europea i global.

Des de principis dels anys 90, Europa navega fent equilibris per ampliar els seus límits geoestratègics tot mantenint la cohesió interna per consolidar-se com una potencia cultural i econòmica. Fins avui, només ha aconseguit un nivell de compromís i d’adhesió desigual, una reticència i fre en el si dels grans estats que la formen davant qualsevol intent de pèrdua de sobirania pròpia, i una desconfiança creixent dels ciutadans que veuen com una amenaça la incidència i acció política d’unes estructures de govern que no compten amb la suficient participació i legitimació democràtica.

Lluny semblen aquells anomenats “homes d’estat” que amb una visió estratègica global varen ser capaços, fa més de 70 anys, de posar les bases per a la creació d’unes Nacions Unides avançant-se a la necessitat d’unes estructures supra-estatals que vetllessin per preservar la pau, la seguretat i fer front a uns reptes cada vegada més globals. O aquells que fa més de 25 anys varen dissenyar les bases d’una Unió Europea cultural i ciutadana més enllà de la unió econòmica i monetària actual. També sembla lluny aquell 1995 en que, amb l’impuls de Pasqual Maragall, Barcelona va acollir el nomenat Procés de Barcelona, base de la posterior Unió pel Mediterrani.

Les disfuncions de la confusió governamental que viu Europa i la manca d’un lideratge, amb visió i projecte, que permeti avançar vers una integració sòlida i real, pot acabar erosionant les bases del ja per si feble ecosistema polític europeu: no han sigut poques les veus que davant la crisi que ha convulsionat els països del sud, s’han mostrat partidàries d’optar per una Europa a dues velocitats. O encara més preocupant, l’increment de moviments nacionalistes en alguns d’aquests països centre-europeus, que criden a un replegament nacional i un retorn vers la sobirania dels estats, apostant per abandonar definitivament el projecte europeu.

El debat que mobilitza la ciutadania a Catalunya res te a veure amb aquestes dues tendències. Però hem de ser conscients que és en aquest entorn d’incertesa i de tensió institucional europea que bona part de Catalunya clama per la seva independència. Haurem d’esforçar-nos per fer comprendre que més enllà de les motivacions històriques i culturals, més enllà dels greuges polítics i financers que ens hagi pogut infligir l’Estat espanyol, Catalunya reclama el legítim dret a decidir el seu futur per donar el millor de si mateixa, per aportar respostes als problemes des de la proximitat, però també per ser un actor polític compromès i responsable amb els reptes col·lectius que el futur d’Europa té al davant.

La voluntat que ens porta al 27-S és només l’inici d’un debat que no acaba en les nostres fronteres. Volem més independència perquè volem una Europa més interdependent. Volem més sobirania, perquè la puguem cedir a una Europa que volem més sobirana. Volem tenir el control dels nostres recursos perquè volem una Europa més redistributiva i solidària. I volem poder decidir, perquè aquí i a Europa volem que triomfi la democràcia.

Es per assegurar aquesta visió geo-política de fons, que és tant vital que el govern de la ciutat s’impliqui plena i activament en aquest procés nacional, com a capital i dipositària d’unes estructures d’estat, i com a metròpolis cosmopolita i global, capaç de jugar un paper actiu en la construcció d’una Europa en la que el sistema de ciutats tindrà cada vegada un pes més determinant.

Ara ja no es tracta de ser present organitzant esdeveniments firals o esportius de primer nivell -que també-; si no de situar-nos en el mapa europeu i internacional com un dels epicentres del pensament i d’activisme amb capacitat de ser un actor polític en la construcció del nostre país i en el de l’espai europeu.

Actuar amb veu pròpia davant d’uns reptes que si bé responen a lògiques globals, tenen un punt d’aterratge i d’impacte en les ciutats: el canvi climàtic, les onades migratòries, les fluctuacions o concentracions econòmiques, l’actuació de les màfies, els objectius del terrorisme, la redefinició del paper de la ciutadania i de nous models de democràcia...Vivim en tots els sentits una eclosió de la cultura urbana que reclama convertir les ciutats en actors polítics globals.

Barcelona ha fet des de fa molts anys una aposta valenta i decidida per crear aquest espai urbà europeu i internacional. Ha estat líder des de la ciència i la cultura participant en xarxes de creativitat i de talent. Ha estat referent d’iniciatives de cooperació internacional (el Districte 11 a Sarajevo, o la ubicació de la seu internacional de Metges sense Fronteres). Ha creat institucions amb voluntat d’incidència europea (Cidob, Iemed). Ha impulsat i acollit xarxes globals i del Mediterrani (la Xarxa Global de governs locals, l’Escame, que concentra més de 200 Cambres de Comerç, la d’Universitats, la de Centres de la Creu Roja i la Mitja Lluna, amb més de set milions de voluntaris…). Ha atret institucions amb capacitat política global: la Unió pel Mediterrani n’és un exemple, però també les seus diplomàtiques de Nacions Unides que varen decidir instal·lar-se al Recinte Històric de Sant Pau per participar en la creació d’un Centre Global d’Innovació Social, aportant experts i científics de tot el món en la gestió de l’aigua (GWOPA), la resiliència de les ciutats (ONU-Habitat), la desertització i gestió forestal (EFI), i la diversitat cultural, ètnica o religiosa, creant per aquest fi un Institut Universitari de les NNUU, amb seu a Sant Pau que pogués donar suport teòric i polític a les resolucions de Nacions Unides en conflictes entre països motivats per la diversitat.

Els successius governs de CDC a la Generalitat mai han donat suport decidit a l’energia metropolitana ni a la potencia internacional de Barcelona: han mantingut a mig gas les institucions d’influència a Europa, han ignorat la força de les xarxes civils del Mediterrani, no s’han implicat en el desenvolupament de la Unió pel Mediterrani (UpM) i han directament avortat les possibilitats d’un espai internacional com el de Sant Pau.

Barcelona ha d’exercir la seva capitalitat, incidir com a tal en la definició i construcció de les estructures d’estat, i connectar tot aquest procés amb els debats i tendències internacionals, per assegurar-ne la visió cosmopolita, oberta, connectada a l’alçada d’un país que vol néixer a l’albada del segle XXI.

Per fer això, potser és l’hora de fer néixer el ‘districte 12’, que connecti aquest procés intern amb els altres reptes que té la ciutat. A l’àrea metropolitana, impulsant la posada en marxa d’un Consell de Cent format per alcaldes, experts i representants civils que tinguin per objectiu proposar una estructura de governança política i democràtica a la metròpolis. Al Mediterrani, organitzant una trobada de les 30 principals ciutats que -conjuntament amb les xarxes civils existents- ofereixin un nou marc d’actuació a la UpM, en l’àmbit dels grans canvis, conflictes i problemes que fereixen les dues riberes del Mare Nostrum. I a Europa, impulsant la creació d’un Parlament de Ciutats que faci arribar al Parlament Europeu les seves propostes sobre com repensar el vell continent des de les ciutats.

Aquesta ha de ser l’aposta de la capital, i en el moment de debatre les estructures d’estat, Barcelona ha de posar sobre la taula les claus que necessita per assegurar la seva governabilitat.

Para asegurar una visión geopolítica de fondo es vital que el gobierno de la ciudad se implique plena y activamente en este proceso nacional, como capital y depositaria de unas estructuras de estado, y como metrópolis cosmopolita y global

El debate ciudadano que ha revolucionado todos los ámbitos de nuestra sociedad y que nos llevará el próximo 27-S a unas elecciones plebiscitarias para decidir si Catalunya avanza hacia su independencia, no es ajeno a la inquietud latente sobre la adecuación y sostenibilidad de la gobernanza europea y global.

Desde principios de los años 90, Europa navega haciendo equilibrios para ampliar sus límites geoestratégicos manteniendo la cohesión interna con el objetivo de consolidarse como una potencia cultural y económica. Hasta la fecha, sólo ha conseguido un nivel de compromiso y de adhesión desigual, una reticencia y freno en el seno de los grandes estados ante cualquier intento de pérdida de soberanía propia, y una desconfianza creciente de los ciudadanos que ven como una amenaza la incidencia y acción política de unas estructuras de gobierno que no cuentan con la suficiente participación y legitimación democrática.

Lejos parecen aquellos llamados “hombres de estado” que con una visión estratégica global fueron capaces, hace más de 70 años, de poner las bases para la creación de unas Naciones Unidas adelantándose a la necesidad de unas estructuras supra estatales que velaran para preservar la paz, la seguridad y hacer frente a unos retos cada vez más globales. O aquellos que hace más de 25 años diseñaron las bases de una Unión Europea cultural y ciudadana más allá de la unión económica y monetaria actual. También parece lejos aquel 1995 en que, con el impulso de Pasqual Maragall, Barcelona acogió el llamado Proceso de Barcelona, base de la posterior Unión por el Mediterráneo.

Las disfunciones de la confusión gubernamental que vive Europa y la falta de un liderazgo, con visión y proyecto, que permita avanzar hacia una integración sólida y real, puede acabar erosionando las bases del ya de por sí débil ecosistema político europeo: no han sido pocas las voces que ante la crisis que ha convulsionado los países del sur, se han mostrado partidarias de optar por una Europa a dos velocidades. O aún más preocupante, el incremento de movimientos nacionalistas en algunos de estos países centro-europeos, que llaman a un repliegue nacional y un retorno hacia la soberanía de los estados, apostando por abandonar definitivamente el proyecto europeo.

El debate que moviliza a la ciudadanía en Catalunya nada tiene que ver con estas dos tendencias. Pero debemos ser conscientes de que es en este entorno de incertidumbre y de tensión institucional europea que buena parte de Catalunya clama por su independencia. Tendremos que esforzarnos para hacer comprender que más allá de las motivaciones históricas y culturales, más allá de los agravios políticos y financieros que nos haya podido infligir España, Catalunya reclama el legítimo derecho a decidir su futuro para dar lo mejor de sí misma, para aportar respuestas a los problemas desde la proximidad, pero también para ser un actor político comprometido y responsable con los retos colectivos que el futuro de Europa tiene por delante.

La voluntad que nos lleva al 27-S es sólo el inicio de un debate que no termina en nuestras fronteras. Queremos más independencia porque queremos una Europa más interdependiente. Queremos más soberanía para que la podamos ceder a una Europa que queremos más soberana. Queremos tener el control de nuestros recursos para lograr una Europa más redistributiva y solidaria. Y queremos poder decidir, porque aquí y en Europa queremos que triunfe la democracia.

Para asegurar esta visión geopolítica de fondo es vital que el gobierno de la ciudad se implique plena y activamente en este proceso nacional, como capital y depositaria de unas estructuras de estado, y como metrópolis cosmopolita y global, capaz de desempeñar un papel activo en la construcción de una Europa en la que el sistema de ciudades tendrá cada vez un peso más determinante.

Ahora ya no se trata de estar presentes organizando eventos feriales o deportivos de primer nivel -que también-; si no de situarnos en el mapa europeo e internacional como uno de los epicentros del pensamiento y del activismo con capacidad de ser un actor político en la construcción de nuestro país y en el del espacio europeo.

Actuar con voz propia ante unos retos que si bien responden a lógicas globales, tienen un punto de impacto en las ciudades: el cambio climático, las oleadas migratorias, las fluctuaciones o concentraciones económicas, la actuación de las mafias, los objetivos del terrorismo, la redefinición del papel de la ciudadanía y de los nuevos modelos de democracia... Vivimos en todos los sentidos una eclosión de la cultura urbana que reclama convertir las ciudades en actores políticos globales.

Barcelona ha hecho desde hace muchos años una apuesta valiente y decidida para crear este espacio urbano europeo e internacional. Ha sido líder en la ciencia y la cultura participando en redes de creatividad y de talento. Ha sido referente de iniciativas de cooperación internacional (el Distrito 11 en Sarajevo, o la ubicación de la sede internacional de Médicos sin Fronteras). Ha creado instituciones con voluntad de incidencia europea (Cidob, Iemed). Ha impulsado y acogido redes globales y del Mediterráneo (la Red Global de gobiernos locales, la Escame, que concentra más de 200 Cámaras de Comercio, la de Universidades, la de Centros de la Cruz Roja y la Media Luna, con más de siete millones de voluntarios...). Ha atraído instituciones con capacidad política global: la Unión por el Mediterráneo es un ejemplo, pero también las sedes diplomáticas de Naciones Unidas que decidieron instalarse en el Recinto Histórico de Sant Pau para participar en la creación de un Centro Global de Innovación Social, aportando expertos y científicos de todo el mundo en la gestión del agua (GWOPA), la resiliencia de las ciudades (ONU-Hábitat), la desertificación y gestión forestal (EFI), y la diversidad cultural, étnica o religiosa, creando para ello un Instituto Universitario de las NNUU, con sede en Sant Pau que pudiera dar soporte teórico y político a las resoluciones de Naciones Unidas en conflictos entre países motivados por la diversidad.

Los sucesivos gobiernos de CDC en la Generalitat nunca han dado apoyo decidido a la energía metropolitana ni a la potencia internacional de Barcelona: han mantenido a medio gas las instituciones de influencia en Europa, han ignorado la fuerza de las redes civiles del Mediterráneo, no se han implicado en el desarrollo de la Unión por el Mediterráneo (UpM) y han directamente abortado las posibilidades de un espacio internacional como el de Sant Pau.

Barcelona ha de ejercer su capitalidad, incidir como tal en la definición y construcción de las estructuras de estado, y conectar todo este proceso con los debates y tendencias internacionales, para asegurar su visión cosmopolita, abierta, conectada a la altura de un país que quiere nacer en los albores del siglo XXI.

Para ello, tal vez sea la hora de hacer nacer el 'distrito 12', que conecte este proceso interno con los otros retos que tiene la ciudad. En el área metropolitana, impulsando la puesta en marcha de un Consell de Cent formado por alcaldes, expertos y representantes civiles que tengan por objetivo proponer una estructura de gobernanza política y democrática en la metrópolis. En el Mediterráneo, organizando un encuentro de las 30 principales ciudades que -conjuntamente con las redes civiles existentes- ofrezcan un nuevo marco de actuación a la UpM, en el ámbito de los grandes cambios, conflictos y problemas que hieren a las dos riberas del Mare Nostrum. Y en Europa, impulsando la creación de un Parlamento de Ciudades que haga llegar al Parlamento Europeo sus propuestas sobre cómo repensar el viejo continente desde las ciudades.

Esta debe ser la apuesta de la capital, y en el momento de debatir las estructuras de estado, Barcelona debe poner sobre la mesa las claves que necesita para asegurar su gobernabilidad.

En los últimos años, Barcelona ha sido administrada, mantenida por la inercia acumulada de períodos anteriores, pero no ha sabido generar ningún impulso creativo ni, mucho menos, obtener la complicidad social que la grave crisis pedía con urgencia.

Barcelona vive mortecina y silenciada tratando de sobrevivir a los efectos de la profunda crisis europea de modelo económico y social. Y al mismo tiempo, la ciudad es el escenario central del proceso de autodeterminación catalán, acogiendo y multiplicando la energía colectiva de la sociedad catalana que ha decidido no resignarse, al contrario, construir el nuevo país que ahora sabe posible.

Este es el reto, volver a ser ciudad libre, viva, creativa asumiendo un nuevo rol que, de hecho, viene de muy lejos: el de sede principal de una nación orgullosa y una cultura vieja que quieren ser actores implicados y corresponsables de la Europa que también pide nuevo impulso y construcción democrática.

Barcelona no se deja mandar. Las grandes ciudades pueden ser gestionadas, mejor o peor, o bien gobernadas con un rumbo definido y un proyecto entendido y compartido, pero en ningún caso “mandadas” contra la voluntad de sus ciudadanos conscientes. En los últimos años, Barcelona ha sido administrada, mantenida por la inercia acumulada de períodos anteriores, pero no ha sabido generar ningún impulso creativo ni, mucho menos, obtener la complicidad social que la grave crisis pedía con urgencia.

Nos sentimos, pues, cargados de razón para estar presentes con propuesta y proyecto propio cuando los y las barcelonesas están a punto de decidir sobre quién y cómo debe gobernar la ciudad en los próximos cuatro años, para responder a las expectativas que todo proceso electoral genera, pero aún más por estar a la altura de las exigencias que la ciudad tiene planteadas, sea o no consciente de ello como resultado del efecto “anestésico” que el gobierno convergente ha tratado de administrar y mantener.

En los últimos meses se ha querido hacer creer a la opinión pública que la única decisión a tomar era la de elegir entre la continuidad “segura” del alcalde Trias y el riesgo asociado a la alternativa de la izquierda “radical” representada por el equipo de Ada Colau y Barcelona en Comú. Es momento de romper explícitamente esta falsa dicotomía. Digámoslo alto y claro, Barcelona con el acuerdo de coalición entre ERC, MES y Barcelona Ciutat Oberta cuenta con una opción ganadora y equipada para abrir un nuevo periodo de máxima ambición y de plena complicidad ciudadana.

Contamos, ciertamente, con las personas, las ideas y las propuestas que avalan esta convicción positiva. Y quizás más importante, partimos de la actitud de implicación y conexión con la ciudadanía que definió el carácter propio que la ciudad supo construir en los últimos 20 años del siglo XX y que ahora parece haber olvidado o abandonado. En todo caso, sin embargo, no se trata de recuperar o reproducir procesos o etapas superadas sino, precisamente, de crear el nuevo molde económico, social y democrático que el momento reclama y la ciudad es del todo capaz de alcanzar. El debate electoral permitirá ilustrar y concretar estas reflexiones. Barcelona, estamos convencidos, cuenta con los activos y la capacidad efectiva para generar un nuevo proyecto de gran ciudad europea, con valor propio, contenido profundamente renovador y generador de transformación social y democrática. Un proyecto para añadir y enriquecer el debate sobre grandes espacios urbanos y metropolitanos que hoy vuelve a formar parte del gran debate sobre la construcción de Europa como marco común y compartido por más de 500 millones de ciudadanos.

En els últims anys, Barcelona ha sigut administrada, mantinguda per la inèrcia acumulada de períodes anteriors, però no ha sabut generar cap impuls creatiu ni, encara menys, obtenir la complicitat social que la greu crisi demanava amb urgència.

Barcelona viu somorta i silenciada tractant de sobreviure als efectes de la profunda crisi europea de model econòmic i social. I al mateix temps, la ciutat és l'escenari central del procés d'autodeterminació català, acollint i multiplicant l'energia col·lectiva de la societat catalana que ha decidit no resignar-se sinó, ben al contrari, construir el nou país que ara sap possible.

Aquest és el repte, tornar a ser ciutat lliure, viva, creativa tot assumint un nou rol que, de fet, ve de molt lluny: el de seu principal d'una nació orgullosa i una cultura vella que volen ser actors implicats i coresponsables de l'Europa que també demana nou impuls i construcció democratica.

Barcelona no es deixa manar. Les grans ciutats poden ser gestionades, millor o pitjor, o bé governades amb un rumb definit i un projecte entès i compartit, però en cap cas “manades” contra la voluntat dels seus ciutadans conscients. En els últims anys, Barcelona ha sigut administrada, mantinguda per la inèrcia acumulada de períodes anteriors, però no ha sabut generar cap impuls creatiu ni, encara menys, obtenir la complicitat social que la greu crisi demanava amb urgència.

Ens sentim, doncs, carregats de raó per ser presents amb proposta i projecte propi quan els i les barcelonines són a punt de decidir sobre qui i com ha de governar la ciutat en els propers quatre anys, per respondre a les expectatives que tot procés electoral genera, però encara més per ser a l'alçada de les exigències que la ciutat té plantejades, en sigui o no conscient com a resultat del efecte “anestèsic” que el govern convergent ha tractat d'administrar i mantenir.

En els últims mesos s'ha volgut fer creure a l'opinió pública que la única decisió a prendre era la de triar entre la continuitat “segura” de l'alcalde Trias i el risc associat a l'alternativa de l'esquerra “radical” representada per l'equip d'Ada Colau i Barcelona en Comú. És moment de trencar explícitament aquesta falsa dicotomia. Diguem-ho fort i clar, Barcelona amb l'acord de coalició entre ERC, MES i Barcelona Ciutat Oberta compta amb una opció guanyadora i equipada per obrir un nou periode de màxima ambició i de plena complicitat ciutadana.

Comptem, certament, amb les persones, les idees i les propostes que avalen aquesta convicció positiva. Potser més important, partim de l'actitud d'implicació i connexió amb la ciutadania que va definir el caràcter propi que la ciutat va saber construir en els últims 20 anys dels segle XX i que ara sembla haver oblidat o abandonat. En tot cas, però, no es tracta de recuperar o reproduir processos o etapes superades sinó, precisament, de crear el nou motllo econòmic, social i democràtic que el moment reclama i la ciutat és del tot capaç d'assolir. El debat electoral permetrà il·lustrar i concretar aquestes reflexions. Barcelona, n'estem convençuts, compta amb els actius i la capacitat efectiva per generar un nou projecte de gran ciutat europea, amb valor propi, contingut profundament renovador i generador de transformació social i democràtica. Un projecte per afegir i enriquir el debat sobre grans espais urbans i metropolitans que avui torna a formar part del gran debat sobre la construcció d'Europa com a marc comú i compartit per més de 500 milions de ciutadans.