De ben segur que en llits grans i confortables de matalassos de les residències de la Barcelona del poder i als hotels de la millor botiga del món, s’hi dorm molt bé, però tinc els meus dubtes que s’hi tinguin millors somnis

Quarts de quatre de la matinada i sona el xiulet d’alerta dins l’Oficina de Telefònica que els vaguistes de la multinacional mantenen ocupada al Portal de l’Àngel de Barcelona. Falsa alarma, simplement un canvi de guàrdia dels vigilants privats (n'havien arribat entre 15 i 10) han despertat inquietud al torn de vigilància. Les palpitacions que suposen una alarma d’aquest tipus quan ja havies conciliat el son fan que no puguis tornar a dormir així com així. I el cap comença a donar voltes, i comences a pensar que no és el primer cop que dorms al ras, ni a l’aire lliure.

Potser el primer cop que em ve al cap la imatge d’acampada popular és a mitjans dels 90 amb la campanya del “0’7 i més” a l’avinguda Diagonal. Potser massa jove, jo no hi vaig participar, però podríem dir que d’aquella escola a l’aire lliure que va durar mesos en va néixer una fornada de joves compromeses, una generació que ha acampat i recuperat places vint anys després, i que pel camí ho ha fet a les tancades dels rectorats, escoles i escoles bressol. Hem emulat Xirinacs acampant a la plaça Sant Jaume o al monestir de Montserrat fent vagues de fam pels presos, hem fet nit a centres socials okupats fent guàrdia a l’espera de matons públics o privats, hem plantat tendes a la plaça Espanya contra la desfilada militar, al vestíbul de l’Hospital de Sant Pau, on també hem cantat nadales, hem estat dins d’oficines bancàries en busca d’una dació, i fins i tot d’alt dels arbres a la plaça Sant Jordi de Barcelona per impedir les manifestacions feixistes el 12 d’octubre. Fins i tot hem acampat a Delegació del Govern Espanyol i a la plaça Catalunya per evitar el frau quan sonaven campanes de retrocés en el referèndum del passat 9N.

De ben segur que en llits grans i confortables de matalassos de les residències de la Barcelona del poder i als hotels de la millor botiga del món, s’hi dorm molt bé, però tinc els meus dubtes que s’hi tinguin millors somnis. Els nostres somnis no són el resultat de dormir, sinó que son el resultat d’estar desperts i afrontar la realitat amb l’anàlisi i el combat necessari. Aquell que ha fet possible que avui els conductors d’autobus a Barcelona tinguin el “privil·legi” de dos dies de descans setmanals, la mateixa que ens recorda que un any després d’un dels errors més grans dels polítics de saló, Can Vies, ha sobreviscut a 4 alcaldes. Als carrers de la Barcelona que lluita s’hi somnien llibertats, educació i sanitat pública, feina digna, solidaritat, combat antifeixista, pa, sostre i treball. Els somnis, però, cal que els fem realitat entre totes, i això només és possible si no ens adormim i hi posem el cos.