Article conjunt de 5 de les entitats convocants a la manifestació "Els drets no se suspenen" diumenge vinent per protestar contra els recursos presentats pel Govern central al Constitucional contra diverses lleis socials aprobades pel Parlament de Catalunya

Al cor de la representació organitzada de la societat civil hi batega més que mai l’emergència necessària de reclamar les mesures urgents i imprescindibles per combatre la pobresa.

En aquest context, el Consell de Ministres va aprovar ara fa un mes recórrer al Tribunal Constitucional alguns articles de la llei catalana 24/2015 de mesures urgents per a afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, perquè considera que excedeixen les competències de la Generalitat i que poden perjudicar la igualtat dels espanyols. Es tracta d’una més de les moltes lleis recorregudes per l’Estat – igualtat entre dones i homes, activitat dels governs locals, impost als habitatges buits, impost a les nuclears...- en un intent de desmantellar la capacitat executiva del Govern de la Generalitat i democràtica del Parlament de Catalunya, que la va aprovar per unanimitat. Però el més indignant, és que faci servir en la seva lluita contra les institucions catalanes a les persones més vulnerables, principals destinatàries de la majoria de lleis recorregudes o declarades inconstitucionals.

Sigui quina sigui la naturalesa jurídica que la ciutadania decideixi lliurement per a Catalunya, els drets socials són la primera pedra del futur que volem assegurar i només la seva defensa valenta ens farà mereixedores i mereixedors d’un país millor i més cohesionat socialment. Per aquest motiu ens hem unit les entitats socials, sindicals, culturals, sobiranistes per una societat inclusiva i alcem juntes la bandera compartida del dret a l’habitatge, el dret a una sanitat pública per a tothom, el dret al treball digne, els drets de les persones consumidores, el dret a l’educació pública de qualitat.

Exigim, en conseqüència, la plena aplicació de les lleis d’emergència habitacional i energètica i la llei d’igualtat que han estat suspeses pel Tribunal Constitucional. Perquè la defensa dels drets també implica la defensa de les lleis que els asseguren. És del tot inadmissible la practica agressiva del govern del govern de l’Estat, que du a terme un buidatge continuat de les competències del Parlament al mateix temps que promou recursos i aprova lleis pròpies que provoquen la pèrdua de drets polítics, socials i laborals.

La utilització política de la crisi econòmica ha tingut com a resultat un increment alarmant de la pobresa i de les desigualtats socials al mateix temps que es produïa una actuació de reformes del marc institucional i legislatiu amb la voluntat de liquidar els instruments democràtics de què la societat disposa per oposar-s’hi. Les lleis que restringeixen les llibertats democràtiques empobreixen els drets d’una societat que ja s’ha vist sotmesa a massa retallades pressupostàries i polítiques.

Creiem que cal redreçar aquesta via equivocada i en primer lloc defensem la reversió de les retallades, començant per la Reforma Laboral, que ja s’ha demostrat ineficaç contra l’atur i que afebleix de manera molt preocupant els drets dels qui treballen. També exigim la retirada immediata de la LOMCE, que posa en perill la plenitud del dret a l’educació pública de qualitat. Necessitem un marc econòmic compromès amb el benestar de les persones i no al servei de l’austeritat. També considerem urgent l’aprovació pel Parlament de la proposta de llei de la Renda Garantida de Ciutadania i tots els canvis necessaris per garantir els drets socials i per assegurar que avancem en la direcció d’una societat més lliures, més justa, amb la igualtat de gènere com un eix central de la qualitat democràtica.

Ara més que mai el país necessita i reclama un nou contracte polític que posi la ciutadania en primer terme. El treball digne, els drets socials i la democràcia real són els fonaments del futur compartit que decidim des d’ara mateix.

Per això entenem que ens uneix la bandera social i també ens aplega la bandera nacional. Perquè la plenitud nacional de Catalunya només s’assolirà si hi ha justícia social per a tothom. Sigui quin sigui el marc específic d’aquesta llibertat nacional, que de manera democràtica s’acordi, i sigui quina sigui la preferència de cadascú, ens unim amb llaços inseparables per dir en veu alta que els drets no se suspenen, que els drets s’exerceixen i que, quan això no és possible, a causa d’imposicions, sentències i tripijocs institucionals, els drets es defensen i es reclamen. Vet aquí el combat. Vet aquí la porta de l’autèntica llibertat.

Per això convidem tothom a participar en una manifestació unitària que convoquem conjuntament amb un ampli ventall d’entitats del país aquest 29 de maig a les 12 hores a la plaça Urquinaona de Barcelona.

Que no ens suspenguin la justícia social. Que no ens suspenguin la democràcia. Que no ens suspenguin les llibertats.

Article signat per:

Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya

Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya

Jordi Giró, president de la CONFAVC

Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural

Diosdado Toledano, portaveu de la Comissió Promotora de la ILP Renda Garantida Ciutadana

Artículo conjunto de 5 de las entidades convocantes a la manifestación "Los derechos no se suspenden" del próximo domingo, para protestar contra los recursos presentados por el Gobierno central al Constitucional contra varias leyes sociales aprobadas por el Parlamento de Cataluña

En el corazón de la representación organizada de la sociedad civil late más que nunca la emergencia necesaria de reclamar las medidas urgentes e imprescindibles para combatir la pobreza.

En este contexto, el Consejo de Ministros aprobó hace un mes recurrir al Tribunal Constitucional algunos artículos de la ley catalana 24/2015 de medidas urgentes para afrontar la emergencia en el ámbito de la vivienda y la pobreza energética, porque considera que exceden las competencias de la Generalitat y que pueden perjudicar la igualdad de los españoles. Se trata de una más de las muchas leyes recurridas por el Estado –igualdad entre mujeres y hombres, actividad de los gobiernos locales, impuesto a las viviendas vacías, impuesto a las nucleares...– en un intento de desmantelar la capacidad ejecutiva del Govern de la Generalitat y democrática del Parlament de Catalunya, que la aprobó por unanimidad. Pero, lo más indignante, es que use en su lucha contra las instituciones catalanas a las personas más vulnerables, principales destinatarias de la mayoría de leyes recurridas o declaradas inconstitucionales.

Sea cual sea la naturaleza jurídica que la ciudadanía decida libremente para Catalunya, los derechos sociales son la primera piedra del futuro que queremos asegurar y sólo su defensa valiente nos hará merecedoras y merecedores de un país mejor y más cohesionado socialmente. Por este motivo nos hemos unido las entidades sociales, sindicales, culturales, soberanistas por una sociedad inclusiva y alzamos juntas la bandera compartida del derecho a la vivienda, el derecho a una sanidad pública para todos, el derecho al trabajo digno, los derechos de las personas consumidoras, el derecho a la educación pública de calidad.

Exigimos, en consecuencia, la plena aplicación de las leyes de emergencia habitacional y energética y la ley de igualdad que han sido suspendidas por el Tribunal Constitucional. Porque la defensa de los derechos también implica la defensa de las leyes que los aseguran. Es del todo inadmisible la práctica agresiva del Gobierno del Estado, que lleva a cabo un vaciado continuo de las competencias del Parlament al tiempo que promueve recursos y aprueba leyes propias que provocan la pérdida de derechos políticos, sociales y laborales.

La utilización política de la crisis económica ha tenido como resultado un incremento alarmante de la pobreza y de las desigualdades sociales al mismo tiempo que se producía una actuación de reformas del marco institucional y legislativo con la voluntad de liquidar los instrumentos democráticos de que la sociedad dispone para oponerse. Las leyes que restringen las libertades democráticas empobrecen los derechos de una sociedad que ya se ha visto sometida a demasiados recortes presupuestarios y políticos.

Creemos que hay que enderezar esta vía equivocada y en primer lugar defendemos la reversión de los recortes, empezando por la Reforma Laboral, que ya se ha demostrado ineficaz contra el paro y que debilita de manera muy preocupante los derechos de quienes trabajan. También exigimos la retirada inmediata de la LOMCE, que pone en peligro la plenitud del derecho a la educación pública de calidad. Necesitamos un marco económico comprometido con el bienestar de las personas y no al servicio de la austeridad. También consideramos urgente la aprobación por el Parlament de la propuesta de Ley de la Renta Garantizada de Ciudadanía y todos los cambios necesarios para garantizar los derechos sociales y para asegurar que avanzamos en la dirección de una sociedad más libre, más justa, con la igualdad de género como un eje central de la calidad democrática.

Ahora más que nunca el país necesita y reclama un nuevo contrato político que ponga a la ciudadanía en primer término. El trabajo digno, los derechos sociales y la democracia real son los cimientos del futuro compartido que decidimos desde ahora mismo.

Por ello entendemos que nos une la bandera social y también nos reúne la bandera nacional. Porque la plenitud nacional de Catalunya sólo se logrará si hay justicia social para todos. Cualquiera que sea el marco específico de esta libertad nacional, que de manera democrática se acuerde, y sea cual sea la preferencia de cada uno, nos unimos con lazos inseparables para decir en voz alta que los derechos no se suspenden, que los derechos se ejercen y que, cuando esto no es posible, debido a imposiciones, sentencias y tejemanejes institucionales, los derechos se defienden y se reclaman. He aquí el combate. He aquí la puerta de la auténtica libertad.

Por eso invitamos a todos a participar en una manifestación unitaria que convocamos conjuntamente con un amplio abanico de entidades del país este 29 de mayo a las 12 horas en la plaza Urquinaona de Barcelona.

Que no nos suspendan la justicia social. Que no nos suspendan la democracia. Que no nos suspendan las libertades.

Artículo firmado por:

Joan Carles Gallego, secretario general de CCOO de Catalunya

Camil Ros, secretario general de UGT de Catalunya

Jordi Giró, presidente de la CONFAVC

Jordi Cuixart, presidente de Òmnium Cultural

Diosdado Toledano, portavoz de la Comisión Promotora de la ILP Renta Garantizada Ciudadana

Des de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) demanem una política més decidida i oberta al foment i desenvolupament del transport públic a Catalunya, on de manera clara, els ciutadans i les ciutadanes, puguin exercir aquest dret

Memòria fràgil és la que tenen els governants sobre les últimes lleis aprovades al Parlament. Concretament estic pensant en la del Finançament del Transport Públic, que defineix perfectament i amb claredat aspectes fonamentals i claus pel present i futur sobre el transport públic a casa nostra i que sembla que ningú la té en compte.

Com sempre, a l'arribada del final de l’any es planteja com assumir la bateria d’increments per afrontar nous pressupostos dels serveis públics i en concret, els del transport. Els polítics i les polítiques han situat l'opinió mediàtica en el fet de no incrementar, dins de l’àrea metropolitana, el títols de transport. Ho han situat com un element important i protector. Ara bé, a ningú se li escapa que es fa en moments novament de campanya electoral, i per tant, imposant una postura més acollidora que no pas realista.

Explicar l'evolució dels preus en els últims anys és fa difícil i està fora de tota lògica i potser ara no correspon parlar-ne, però s’ha de tenir en compte perquè, malgrat les males experiències, una vegada més veiem que els espais de participació queden al marge i hem d’esperar que se’ns convoqui tot hi que ho faran només per a comunicar-nos la nova situació de les tarifes. En realitat, el què s’hauria de fer és posar en marxa la taula de diàleg social, espai per debatre i proposar sobre les polítiques de mobilitat, en el sentit més ampli, i espai compromès, però que no s’ha posat en marxa per part de la Autoritat del Transport Metropolità (ATM)

Dit tot això, considerem que el fet de no incrementar els preus dels títols del transports a l’àrea de Barcelona, així com l’ampliació de la T12 fins el 14 anys, és un fet positiu i que trenca amb una tendència de pujades per sobre de l’IPC dels últims anys, però a l’hora, també ens ha de fer veure que aquesta aplicació territorialment parlant, només de l’Àrea Metropolitana, hauria d’ampliar-se fins la Regió Metropolitana. Aquest fet suposaria un increment notable de persones que podrien gaudir d’unes mateixes condicions, i que amb alta freqüència es mouen dins d’aquestes diferents corones metropolitanes.

Des de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) demanem una política més decidida i oberta al foment i desenvolupament del transport públic a Catalunya, on de manera clara, els ciutadans i les ciutadanes, puguin exercir aquest dret reconegut a la nova llei. Al mateix temps, és prioritari que es posin en marxa els diferents mecanismes de participació, com la Taula Social entre d'altres, convertits ara per ara en només espais de recepció d’informacions. És a dir, en paper mullat.

Desde la Confederació d'Asociacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) pedimos una política más decidida y abierta al fomento y desarrollo del transporte público, donde de manera clara, los ciudadanos y las ciudadanas, puedan ejercer este derecho

Memoria frágil es la que tienen los gobernantes sobre las últimas leyes aprobadas en el Parlamento catalán. Concretamente estoy pensando en la de Financiación del Transporte Público, que define perfectamente y con claridad aspectos fundamentales y claves para el presente y futuro sobre el transporte público en nuestro país y que parece que no la tienen en cuenta.

Como siempre, a la llegada del final del año se plantea como asumir la batería de incrementos para afrontar nuevos presupuestos de los servicios públicos y en concreto, del transporte. Los políticos y las políticas han situado la opinión mediática en el hecho de no incrementar, dentro del área metropolitana, los títulos de transporte. Lo han situado como un elemento importante y protector, y a nadie se le escapa que se hace en momentos nuevamente de campaña electoral, y por tanto, imponiendo una postura más acogedora que no realista.

Explicar la evolución de los precios en los últimos años es difícil y está fuera de toda lógica y quizás ahora no corresponde hablar de ello, pero hay que tener en cuenta que, a pesar de las malas experiencias, una vez más vemos que los espacios de participación quedan al margen y debemos esperar que se nos convoque sólo para comunicarnos la nueva situación de las tarifas. En realidad, lo que se debería hacer es poner en marcha la mesa de diálogo social, espacio para debatir y proponer sobre las políticas de movilidad, en el sentido más amplio, y espacio comprometido, pero que no se ha puesto en marcha por parte de la Autoridad del Transporte Metropolitano (ATM).

Dicho todo esto, consideramos que el hecho de no incrementar los precios de los títulos de transportes en el Área de Barcelona, así como la ampliación de la T12 hasta los 14 años, es un hecho positivo y que rompe con una tendencia de subidas por encima del IPC de los últimos años, pero a la vez, también nos debe hacer ver que esta aplicación territorialmente hablando, sólo del Área Metropolitana, debería ampliarse hasta la Región Metropolitana. Este hecho supondría un incremento notable de personas que podrían disfrutar de unas mismas condiciones, y quienes con alta frecuencia se mueven dentro de estas diferentes coronas metropolitanas.

Desde la Confederació d'Asociacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) pedimos una política más decidida y abierta al fomento y desarrollo del transporte público, donde de manera clara, los ciudadanos y las ciudadanas, puedan ejercer este derecho reconocido en la nueva ley . Al mismo tiempo, es prioritario que se pongan en marcha los diferentes mecanismos de participación, como la Mesa Social entre otros, convertidos hoy por hoy en sólo espacios de recepción de la información. Es decir, en papel mojado.

Les conseqüències d'aquella fugida de cervells veïnals va tenir un to clarobscur: d'una banda, es van institucionalitzar demandes històriques socials que van aportar un salt molt rellevant en la qualitat de vida del veïnat. Ara bé, la creu de la mateixa moneda va ser el debilitament de lideratges i continguts de molts moviments socials, no només el veïnal

Durant aquests mesos d'intensa campanya electoral ja ho vèiem a venir des de la Confederació d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC): diferents activistes veïnals s'apropaven per a dir-me que deixaven la seva associació per a revolucionar uns ajuntaments, alguns dels quals, és veritat, no han estat a l'alçada de la saturació d'emergències socials als barris.

Per tant, després d'aquestes eleccions titllades de «segona transició democràtica» per a moltes noves formacions polítiques, cal reconèixer que el moviment veïnal ha patit forces baixes: una fuga de capital humà i lideratges forts han anat a esperonar noves llistes per oxigenar unes administracions locals colpejades per la corrupció, el capitalisme d'amics, i pel mateix Govern central amb lleis que els han desinflat de pressupost i serveis.

No cal anar molt lluny ni rebuscar gaire: trobem aquest cas en la llista guanyadora de les eleccions de Barcelona, BcnEnComú, liderada per cares conegudes dels barris. La mateixa Ada Colau i algunes de les seves companyes de llista –per cert, moltes dones–  formaven part de joves fornades d'activistes veïnals. També ha estat així a Madrid, on l'antic president de la bel·ligerant Federación Regional de Asociaciones Vecinales de Madrid, Nacho Murgui, és el segon de Ahora Madrid, liderada per a Manuela Carmena. I gairebé a cada municipi s'ha multiplicat aquest fenomen que ja es va donar en les primeres eleccions democràtiques de 1979.

Davant d'aquesta transferència de capital veïnal cal fer una mirada retrospectiva al passat, quan molts i moltes activistes van omplir els quadres polítics i tècnics de les administracions públiques d'aquella jove democràcia. 

Les conseqüències d'aquella fuga de cervells veïnals va tenir un to clarobscur: d'un cantó, es van institucionalitzar demandes històriques socials que van aportar un salt molt rellevant a la qualitat de vida del veïnat. Per exemple, els centres de salut reproductiva de les dones, havia estat una lluita clandestina del moviment feminista però també de les nostres vocalies de dones, i ara són una realitat ben consolidada en els Centres d'Atenció Primària.

Ara bé, la creu de la mateixa moneda va ser l'escolament de lideratges i continguts de molts moviments socials, no només el veïnal.

Davant d'aquest fenomen cal tenir clar que, malgrat que veus amigues ara formaran part dels ajuntaments, el nostre camp de batalla, el de les associacions veïnals, ha de seguir essent els barris, la nostra trinxera. No hem de baixar la guàrdia, perquè la mel de tenir companyes i companys als ajuntaments, va convertir-se també en la nostra dolça metzina en el passat.

Des del moviment veïnal cada vegada tenim més seguretat en el fet que cal cercar complicitats amb altres moviments socials, que colze a colze estan lluitant amb nosaltres contra el desmantellament de la sanitat pública, de l'educació pública en català; per la lluita real d'un accés digne a l'habitatge i als subministres bàsics com llum, aigua i gas.

Cal tornar a ser moltes i molts: el ball torna a començar. I no s'atura aquí. Perquè la dignitat del veïnat, no es lluita des de cap oficina, sinó a la plaça o a la cantonada, d'on veiem sortir el sol cada dia.

Las consecuencias de aquella fuga de cerebros vecinales tuvo un tono claroscuro: de un lado, se institucionalizaron demandas históricas sociales que aportaron un salto muy relevante en la calidad de vida del vecindario. Ahora bien, la cruz de la misma moneda fue el debilitamiento de liderazgos y contenidos de muchos movimientos sociales, no sólo el vecinal

Durante estos meses de intensa campaña electoral ya lo veíamos venir desde la Confederación de Asociaciones Vecinales de Cataluña (CONFAVC): diferentes activistas vecinales se acercaron para decirme que dejaban su asociación para revolucionar unos ayuntamientos, algunos de los cuales, es verdad, no han estado a la altura de la saturación de emergencias sociales en los barrios.

Por lo tanto, después de estas elecciones tildadas de «segunda transición democrática» para muchas nuevas formaciones políticas, hay que reconocer que el movimiento vecinal ha sufrido importantes bajas: una fuga de capital humano y liderazgos fuertes han ido a espolear nuevas listas para oxigenar unas administraciones locales golpeadas por la corrupción, el capitalismo de amigos y por el mismo Gobierno central con leyes que los han desinflado de presupuestos y servicios.

No hay que ir muy lejos ni rebuscar mucho: encontramos este caso en la lista ganadora de las elecciones de Barcelona, BcnEnComú, liderada por caras conocidas de los barrios. La misma Ada Colau y algunas de sus compañeras de lista –por cierto, muchas mujeres– formaban parte de jóvenes hornadas de activistas vecinales. También ha sido así en Madrid, donde el antiguo presidente de la beligerante Federación Regional de Asociaciones Vecinal de Madrid, Nacho Murgui, es el segundo de Ahora Madrid, liderada por Manuela Carmena. Y en casi cada municipio se ha multiplicado este fenómeno que ya se dio en las primeras elecciones democráticas de 1979.

Ante esta transferencia de capital vecinal hay que hacer una mirada retrospectiva al pasado, cuando muchos y muchas activistas llenaron los cuadros políticos y técnicos de las administraciones públicas de aquella joven democracia.

Las consecuencias de aquella fuga de cerebros vecinales tuvo un tono claroscuro: de un lado, se institucionalizaron demandas históricas sociales que aportaron un salto muy relevante en la calidad de vida del vecindario. Por ejemplo, los centros de salud reproductiva de las mujeres habían sido una lucha clandestina del movimiento feminista pero también de nuestras vocalías de mujeres, y ahora son una realidad bien consolidada en los Centros de Atención Primaria.

Ahora bien, la cruz de la misma moneda fue el debilitamiento de liderazgos y contenidos de muchos movimientos sociales, no sólo el vecinal.

Ante este fenómeno hay que tener claro que, aunque voces amigas ahora formarán parte de los ayuntamientos, nuestro campo de batalla, el de las asociaciones vecinales, debe seguir siendo los barrios, nuestra trinchera. No debemos bajar la guardia, porque la cal de tener compañeras y compañeros en los ayuntamientos se convirtió también en una movediza arena en el pasado.

Desde el movimiento vecinal cada vez estamos más seguros de que hay que buscar complicidades con otros movimientos sociales, que codo con codo están luchando con nosotros contra el desmantelamiento de la sanidad pública, de la educación pública en catalán, o en la lucha real por un acceso digno a la vivienda y los suministros básicos como la luz, el agua y el gas.

Hay que volver a ser muchas y muchos: el baile vuelve a empezar. Y no se detiene aquí. Porque la dignidad del vecindario no se combate desde ninguna oficina, sino en la plaza o en la esquina, donde vemos salir el sol cada día.