Ja és agost a Manresa. Torna a fer aquella calor que tant ens atabala cada any, el carrer és ben buit. Molta gent de Manresa ja ha fet la maleta i ha fugit, per trobar-se amb la calor d'alguna altra ciutat que de ben segur els semblarà més maca que Manresa. Les manresanes som així, sempre ens queixem de la nostra ciutat, però al final sempre hi tornem. De fet, ens encanta tornar-hi per Festa Major, oi que sí?

La Festa Major ens agrada. Són aquells dies de fer comunitat, d'explicar-nos la vida i de trobar-nos amb aquell amic de l'EGB que ja només veiem per Festa Major. La Festa Major és un espai que, en principi, hauria de ser inclusiu per a totes les manresanes, un espai d'alegria que hauria de servir -idealment- per celebrar la vida. La Festa Major de Manresa la fan avançar nombroses entitats i centenars de persones, que dediquen el seu temps voluntari a vestir la ciutat de colors, aixecant castells, ballant o fent cremar el Nucli Antic amb bèsties i diables. Manresa té una xarxa d'entitats ben forta i compromesa. L'Ajuntament, malauradament, no està a l'altura. És coherent que, mentre les entitats dediquen el seu temps i esforç a omplir d'actes la Festa Major de Manresa, el nostre Ajuntament es dediqui a netejar la cara a empreses de dubtosa ètica que, per contra, enfonsen vides aquí i arreu?

M'explico. Un any més, els 3 principals patrocinadors de la Festa major de Manresa -com, probablement, també d'altres festes majors del territori- són el BBVA, Caixa Bank (La Caixa de tota la vida) i ICL-Ibertpotash, tres empreses que fan de la guerra un negoci, tres empreses que veuen una font d'ingressos on nosaltres veiem la negació d'una vida digna. Tres grans empreses, en definitiva, que asseguren -a la seva publicitat- estar compromesos amb les persones, amb la vida social de la ciutat i amb “les qui més ho necessiten”, mentre inverteixen milions d'euros a la indústria militar i dediquen els seus recursos a desnonar veïnes i a perseguir judicialment els col·lectius que s'hi oposen. Sincerament, se'ns fa impossible obviar això.

Se'ns regira l'estómac quan veiem que, de nou, l'Ajuntament de Manresa permet que la Festa Major esdevingui una neteja de cara per a empreses que ens fan la vida impossible a casa, mentre financen la indústria que alimenta els conflictes armats que generen les refugiades amb qui l'Ajuntament es vanta de ser tan acollidor. Per reblar el clau, allà on durant mesos hi ha penjat una pancarta de “Volem acollir”, hi haurà -amb tota probabilitat, ja que la posen any rere any- una on el BBVA ens desitja “bona festa major”.

Aquest banc, un dels més importants del món, dirigit per Francisco González, ha demostrat una infinitat de vegades que no té cap problema en vulnerar Drets Humans. És, per una banda, un dels bancs que més desnonaments ha executat a l'Estat espanyol, mentre aprofitava la injecció de diners del rescat financer per part de l'Estat per comprar a preu de ganga Unnim i Catalunya Caixa, compres que l'han fet beneficiari de més de 12.000 Milions d'euros de diners públics. Alhora, el BBVA és el banc espanyol que més inverteix en armament i, amb 3.000 Milions d'Euros per a la guerra, lidera el rànquing dels bancs tacats de sang, realitzant inversions controvertides a empreses de la indústria militar com Maxam o Indra, amb ofertes especials pels militars i invertint en empreses vinculades amb el paramilitarisme a Colòmbia.

El banc del senyor González té un modus operandi ben clar: vulneració de drets humans, foscor, bombes que no distingeixen entre civils i combatents, guerra, maletins i màfia, aquesta és la veritable cara del BBVA. No és sobrer recordar que el BBVA és el banc que ha interposat la denúncia per la qual a PAHC Bages se'ns acusa d'organització criminal. Ells que fan de la guerra una de les seves fonts d'inversió i benefici, ens acusen a nosaltres de criminals.

CaixaBank, per altra banda, que durant molts anys va estar dirigida pel manresà Isidre Fainé, ha estat un dels bancs que més ha invertit a transmetre una imatge de banc bo, compromès amb les persones, amb la campanya de l'Obra Social La Caixa. Doncs, de banca bona no n'hi ha cap més que la banca ètica. Moltíssimes famílies han tastat la falsa amabilitat de La Caixa en forma de desnonaments i, pel que fa a inversions, a part dels esports a TV3 i del Barça, els sedueix també la indústria militar, a la qual hi han invertit 87 Milions d'Euros, segons les dades de la campanya #BancaArmada, impulsada per entitats com SETEM, el Centre Delàs d'Estudis per la Pau o l'ODG.

Així, els senyors de La Caixa són també els senyors catalans de la guerra. Darrere els seus anuncis fets per tocar la fibra i de la seva imatge d'aparent humanitat, CaixaBank amaga operacions gens ètiques amb empreses armamentístiques com Sener, empresa basca especialitzada en enginyeria de míssils i en les aplicacions d'intel·ligència, vigilància i reconeixement que no tenen, precisament, finalitats humanitàries.

Per rematar aquest trident de patrocinis controvertits a la nostra celebrada i entranyable festa major, hi tenim a l'omnipresent ICL-Iberpotash. Els nostres amics de la muntanya de residus salins més alta del planeta, els que ens contaminen l'aigua que ens arriba a casa, els que busquen la nostra simpatia pagant-nos part de la festa major, el bàsquet, el teatre, el cine, les fires i tot allò que sigui necessari per amagar el seu veritable tarannà. Que no ens enganyi el seu mecenatge aparentment altruista, ICL té vincles més que demostrats amb els crims de guerra sobre la població palestina -actualment investigats pel Tribunal Penal Internacional- participa de la comercialització de bombes de fòsfor blanc -que generen malalties cròniques en la població civil- i té programes com “Apadrina un soldat”, dirigits a un l'exèrcit israelià que, entre altres, utilitza de forma habitual el càstig col·lectiu de l'enderroc d'habitatges de famílies palestines.

Quin és el paper de l'Ajuntament de Manresa en tota aquesta història de foscor? A les institucions públiques, que haurien d'esdevenir aquelles que representen i defensen els interessos de les seves ciutadanes, els hem de demanar coherència, els hem de demanar que assumeixin un conflicte seriós amb aquelles empreses que es lucren de les formes menys ètiques possibles. Però, lluny d'això, el nostre Ajuntament normalitza la neteja de cara de la banca armada i de les transnacionals depredadores, que fan de la vulneració de drets humans la seva font d'ingressos.

Durant aquests últims 5 anys, amb la PAHC Bages hem exigit a l'Ajuntament de Manresa que assumeixi el conflicte que les manresanes tenim amb el BBVA. Que defensi, en definitiva, els nostres interessos i no els d'una empresa que compta beneficis a cabassos. Davant la vulneració de drets humans, la resposta de l'ajuntament és regalar a les empreses que els promouen un espai gegant a la plaça major, perquè el BBVA amb tota la hipocresia del món ens desitgi una bona i gaudida festa major. Ja ens disculpareu, però moltes ens sentim insultades i ben incòmodes amb aquestes “festives” empreses patrocinadores.

Una Festa amb un patrocini immoral i tacat de sang, no pot ser una festa que representi a totes les manresanes, de fet, és una festa que exclou directament a totes aquelles veïnes que durant l'any pateixen el despotisme dels amos dels desnonaments, dels senyors de la guerra. Però hi ha llum al final del túnel, hi ha un altre model de Festa que fa encara més evidents els límits i les contradiccions del model de l'Ajuntament.

Arreu del territori tenim un grapat de Festes Majors Alternatives, de Festes Majors autogestionades que han fet amb participació i la democràcia radical un model de festa diferent, un model de festa que avança amb les nostres mans i que no necessita patrocinis d'empreses amb dubtós comportament per ser sostenible, un model de festa que assumint les seves contradiccions camina per ser cada volta més coherent, cada volta més inclusiva, un model de festa major popular, amb l'arquitectura de l'autogestió, tenim la garantia de ser sostenibles, sense dependre de ningú més que de la gent.

A Manresa en tenim un exemple molt clar, la FMA (Festa Major Alternativa) ja fa 26 anys que omple els carrers de la nostra ciutat, amb un model basat amb l'autogestió i la participació popular, aquest any comptarà amb 28 actuacions de grups de música i entitats culturals, d'activitats infantils, un cerca tasques, un sopar popular amb 300 persones, un protocol contra les agressions masclistes, un model de festa que ha demostrat durant 26 anys, que les coses es poden fer diferent.

Sovint, quan els moviments populars emprenem accions a peu de carrer, sentim les veus de molts representants polítics dient que una bola de pintura a un caixer -o, aprofitant l'actualitat, una roda de bicicleta punxada- és un acte violent i vandàlic que cal condemnar, que no pot ser que trenquem la pau i l'harmonia social amb aquest tipus d'accions.

Però recordeu que, entre escarafall i escarafall, són els mateixos que no dubten en treballar amb les empreses que s'aprofiten del patiment humà per omplir les seves arques. No dubten en aplaudir les gràcies dels qui porten la guerra al seu ADN i entre somriures cínics, ens desitgen una bona Festa Major, armada i tacada de sang, però una bona Festa Major.

La PAH és autodefensa i recuperació de drets, és el incoformismo al "No podem fer res" de l'administració pública

El mes de febrer passat, la PAH Barcelona va recuperar un edifici propietat de la Sareb (l'anomenat 'banc dolent'). L'edifici restava abdonat des de feia 8 anys. Un cadàver més de l'especulació urbànistica del nostre temps, un cadàver més d'un cementiri que acumula 3'5 milions d'habitatges buits a l'estat espanyol. Les nostres ciutats són espais en decadència, on acumulem habitatges buits, desnonaments i on la propietat de l'habitatge està ens mans dels amos del mercat. Opera l'antiga lògica d'acumulació per despossessió. El parc d'habitatge públic és del tot ridícul, i en un Estat on jurídicament es defensa la propietat privada per sobre dels drets humans, és cada cop més necessària l'autodefensa contra la vulneració constant de drets.

La PAH és, per sobre de tot, autodefensa i recuperació de drets, és l'incoformisme a el “No podem fer res” de l'admnistració pública. Una estratègia d'autodefensa que s'articula per diverses vies complementàries. Per una banda amb la campanya de L'Obra Social de La Pah, amb més de 2.000 persones reallotjades i una trentena de blocs recuperats. L'Obra social, que treballa des de la desobediència cívil, és una campanya que segurirà sent punta de llança de l'accés a un habitatge digne. Per altra banda, la ILP és la pota institucional, que lluita a la trinxera del Parlament de Catalunya per a que aprovi una resolució a favor dels drets d'habitatge aquest mes de juliol. La ILP donarà eines a l'administració pública per acabar amb els desnonaments i movilitzar el parc d'habitatge en mans de la banca i els grans propietaris.

La recuperació d'habitatge buit en mans de la banca o els grans propietaris és més legítima i més necessària que mai. Com hem dit milers de vegades a La PAH, els densonaments no disminuixen. Ans al contrari: hi ha hagut un fort creixement dels desnonaments per l'impagament del lloguer; i quan se signa una dació en pagament, la solució de la condonació del deute no incorpora la cessió del pis al parc d'habitatge social, sinó que deixa la família al carrer.

El principal problema és sens dubte la privatizació del sostre. L'habitatge buit es troba en mans de la banca i els grans propietaris, i la nul·la sensibilitat d'aquests actors en un marc jurídic que els defensa, fa que a dia d'avui sigui gairebé impossible movilitzar aquest parc d'habitatge buit. Això però no és gratuït, i respon a un model clar: aquell dels Ajuntaments que van vendre el sòl públic a l'empresa privada, i en el què l'empresa privada va disposar de totes les facilitats per construir a tort i dret. El model de mal vendre la ciutat, i amb ella els nostres drets.

Per tant, ens trobem amb una minsa i ridícula oferta d'habitatge públic amb règim de lloguers socials que disposa de molt poca oferta en front de molta demanda, fet que ens porta a situacions tant vergonyoses com les que marquen els pronòstics:

Les famílies amb un prònostic possitiu, és a dir, aquelles que tenen ingresos, tenen opcions d'accedir al parc d'habitatge social. Els lloguers però són del tot desfasats, ja que un 30% de 420€ - que pot cobrar una família de la PIRMI - ens dóna un lloguer de 120 euros, i ja ens direu com s'ho fa una família per sobreviure amb 300 Euros mensuals...

Més greu encara són els pronòstics negatius, és a dir, aquelles famílies que no cobren res, aquestes, les més precàries, queden fora de qualsevol possibilitat d'accés a l'habitatge social. Increïble oi?

Doncs ja tenim la recepta resumida: habitatge buit i abandonat, desnonaments i poques possiblitats d'accés a l'habitatge per les persones amb menys recursos.

Quina és la nostra obligació dins aquest engranatxe tan pervers?

L'obligació dels moviments socials és respondre a la vulneració de drets que patim per part de l'Estat, i l'obligació de la PAH és fer anar el sentit comú i recuperar allò que és nostre. L'habitatge no pot ser un producte més de mercat, l'habitatge és un dret bàsic i l'hem de batallar per totes les vies. No podem permetre que quedi cap pis buit mentre una família dorm al carrer. Fer caure una porta d'un habitatge buit per donar-hi el seu ús social no és comentre una il·legalitat, és senzillament tenir cor.

I el Bloc La Bordeta és això, és el caliu de les 7 famílies que hi viuen, és la lluita d'unes valentes per el bé comú, és la reapropiació de la dignitat, és l´única solució que aquestes famílies han trobat. I fent honor al marc jurídic que defensa banca i grans propietaris, el Bloc La Bordeta es troba amenaçat: una ordre de desallotjament cautelar fa que en qualsevol moment pugui ser desallotjat, i això representaria que les 7 famílies que hi viuen quedin al carrer.

Sota aquesta amenaça no podem tenir por, hem d'exigir a la Sareb que cedeixi aquest bloc a les famílies que ara hi viuen amb uns lloguers raonables, i que la seva obligació és entregar el seu parc d'habitatge a la ciutadania i donar us social a l'habitatge. Nosaltres no ens cansarem de citar a la Sareb, d'iniciar un diàleg i de buscar solucions conjuntes, però mentre la Sareb segueixi sense respondre a les nostres demandes, seguirem amb la reapropiació dels nostres drets, i per tant, seguirem al Bloc La Bordeta.

No restarem assegudes a l'espera de la reparació del mal comés, mentre el debat corre per despatxos, nosaltres seguirem activant els carrers i conquerint els nostres drets.

La PAH es autodefensa y recuperación de derechos, es el incoformismo al "No podemos hacer nada" de la administración pública

El pasado mes de Febrero, la PAH Barcelona recuperó un edificio propiedad de la Sareb (el llamado 'banco malo'). El edificio estaba abandonado desde hacía 8 años. Un cadáver más de la especulación urbanística de nuestro tiempo, un cadáver más de un cementerio que acumula 3'5 millones de viviendas vacías en el Estado español. Nuestras ciudades son espacios en decadencia, donde acumulamos viviendas vacías y desahucios, y donde la propiedad de la vivienda está en manos de los dueños del mercado. La lógica antigua de la acumulación de bienes para unos pocos, por la desposesión de derechos para unos muchos. El parque de vivienda pública es ridículo, y en un Estado donde jurídicamente se defiende la propiedad privada por encima de las personas, es cada vez más necesaria la autodefensa contra la vulneración constante de nuestros derechos.

La PAH es, por encima de todo, autodefensa y recuperación de derechos, es el incoformismo al “No podemos hacer nada” de la administración pública. Una estrategia de autodefensa que se articula por varias vías complementarias. Por un lado con la campaña de La Obra Social de la PAH, con más de 2.000 personas realojadas y una treintena de bloques recuperados. La Obra social, que trabaja desde la desobediencia cívil, es una campaña que va a seguir siendo punta de lanza del acceso a una vivienda digna. Por otro lado, la ILP Catalana es la pata institucional que lucha en la trinchera del Parlament de Catalunya para que éste apruebe, en el curso del mes de julio, una resolución a favor de los derechos de vivienda. La ILP dará herramientas a la administración pública para acabar con los desahucios y movilizar el parque de vivienda en manos de la banca y los grandes propietarios.

La recuperación de vivienda vacía en manos de la banca o grandes propietarios es más legítima y más necesaria que nunca. Cómo hemos dicho miles de veces en La PAH, los desahucios no disminuyen. Más bien al contrario: ha habido un fuerte crecimiento de los desahucios por el impago del alquiler; y cuando se firma una dación en pago, la solución de la condonación de la deuda no incorpora la cesión del piso al parque de vivienda social, sino que deja la familia en la calle.

El principal problema es sin duda la privatización del techo. La vivienda vacía se encuentra en manos de la banca y de los grandes propietarios.La nula sensibilidad de estos actores y un marco jurídico que los defiende a capa y espada, hace que a día de hoy sea casi imposible movilizar este parque de vivienda vacía. Esto no es gratuíto, y responde a un claro modelo: aquél en el que los Ayuntamientos vendieron el suelo público a la empresa privada, y en el qué la empresa privada dispuso de todas las facilidades para construir sin reglamento ni límite alguno. El modelo de mal vender la ciudad, y con ella nuestros derechos.

En consiguiente, nos encontramos con una exígua y ridícula oferta de vivienda pública en régimen de alquiler social, que dispone de muy poca oferta frente mucha demanda. Este hecho nos trae a situaciones vergonzosas que ya apuntan los pronósticos:

Las personas con un pronóstico positivo, es decir, aquellas que aún tienen entrada de dinero en sus cuentas, tienen opciones de acceder en el parque de vivienda social. Alquileres por cierto, que son completamente desfasados, puesto que un 30% de 420€ -que puede cobrar una familia de una PIRMI- nos da un alquiler de 120 euros, y ya nos diréis como sobrevive una familia con 300 euros mensuales...

Más grave todavía son los pronósticos negativos, es decir, las familias que no cobran nada, éstas, las más precarias, quedan fuera de cualquier posibilidad de acceso a la vivienda social. ¿Increíble, verdad?

El resumen de la receta es letal: vivienda vacía y abandonada, desahucios y pocas posibilidades de acceso a la vivienda para las personas con menos recursos.

¿Cuál es nuestra obligación dentro de este engranaje tan perverso?

La obligación de los movimientos sociales es responder a la vulneración de derechos que sufrimos por parte del Estado, y la obligación de la PAH es usar el sentido común y recuperar aquello que es nuestro. La vivienda no puede ser un producto más de mercado, la vivienda es un derecho básico y lo tenemos que batallar en todos sus campos. No podemos permitir que quede ningún piso vacío mientras una familia duerme en la calle. Hacer caer la puerta de una vivienda para dar su uso social no es una ilegalidad, es sencillamente tener corazón.

Y el Bloque La Bordeta es esto, es el calor para las 7 familias que allí viven, es la lucha de unas valientes por el bien común, es la reapropiación de la dignidad, es la única solución que éstas familias han encontrado. Y como no, en el marco jurídico que defiende banca y grandes propietarios, el Bloque La Bordeta se encuentra amenazado: una orden de desalojo cautelar hace que en cualquier momento pueda ser desalojado, y esto signficaría que las 7 familias que viven en La Bordeta queden en la calle.

Bajo esta amenaza no podemos tener miedo, tenemos que exigir a la Sareb que ceda este bloque a las familias que ahora viven en La Bordeta con unos alquileres razonables, y que su obligación es entregar su parque de vivienda a la ciudadanía y dar uso social a sus pisos. Nosotros no nos cansaremos de citar a la Sareb, de iniciar un diálogo y de buscar soluciones conjuntas, pero mientras la Sareb siga sin responder a nuestras demandas, seguiremos con la reapropiación de nuestros derechos, y por lo tanto, seguiremos en el Bloque La Bordeta.

No restaremos sentadas a la espera de la reparación del robo cometido, mientras el debate circula por sus despachos, nosotras seguiremos activando las calles y conquistando nuestros derechos.